ENTRE JUANITA I PAQUITA

Escriure comporta la responsabilitat d’haver d’assumir les faltes, els errors i altres pecats derivats a vegades de la gosadia d’apuntar-ho sense, prèviament, haver comprovat determinats noms, dades i altres elements que et poden fer quedar malament davant dels qui et llegeixen i desprès et comenten el contingut i t’aparca-te’n de les errades que hi poden haver aparegut per descuits o per informacions errònies. No diguem de la persona a qui, posem per cas, li canvies el nom. En l’article de la setmana passada vaig cometre l’equivocació de canviar el nom a la Paquita de can Muiño, com popularment així es coneix a l’eficient enllaç que ho havia estat entre les maquinistes i l’empresa de calçat. Sense cap més altre motiu que la d’estar mal fixat, la vaig rebatejar amb el nom de Juanita, convençut que era així com es deia. N’estava tan segur que ni tan sols em vaig molestar a comprovar si el meu convenciment s’avenia amb la realitat. A tots ens passa que, en un moment determinat, defensem quelcom que creiem que és d’aquella manera i, més d’una vegada, resulta que estem equivocats. D’aquí bé que no et pots posar fort si verdaderament existeixen dubtes, o veritats a mitges. La meva distracció es atribuïble a la normalitat dels noms amb els quals identificàvem a sitgetans i sitgetanes d’un temps passat, on els noms escollits del santoral eren molt comuns. Com poden ser: Maria, Pepita, Juanita, Teresa , Paquita, Lluïsa... Atenent aquesta , diguem-ne, normalitat santoral, quan has d’apuntar un nom propi no et sona malament cap dels més freqüents. Escrit d’aquesta manera sembla que els apunti a l’atzar, segons la meva preferència, o aquell que em ve al pensament, tampoc és això. Però el fet és curiós, tots ho hem experimentat, sense saber el per què se’ns dóna per anomenar a una persona amb un nom i el mantenim amb tot el convenciment que es diu així. Aquest costum es fa més palès quan el nom del pare o la mare ens fa l’efecte que també el porten el fill/a. A mi per exemple més d’un m’ha identificat com Josep, per haver estat el nom de pila del meu pare. El més normal és que quan et canvien el nom apressar-te a rectificar el malentès, no obstant hi ha qui de primeres no fa la rectificació corresponent i desprès ja fa cosa dir res al respecte. Perquè s’escau el: “m’ho podries haver dit abans”. Són petiteses pròpies de la convivència que no tenen cap més rellevància quan es fan servir en l’àmbit popular, però altra cosa és quan s’escriu en un lloc on queda constància i per tant l’error és molt més compromès, no té raó d’ésser. Un canvi de nom força curiós, exemple del que acabo d’explicar, el trobem amb la família del Sr. Oleguer Gràcia. Amb aquest nom hi conflueixen dos detalls curiosos. El primer que la veu popular pren per model el nom en castellà, Olegario, i al mateix temps li suprimeix la “o” final, però encara retalla més, quedant en “gari”. El recordat “Gari”, lucífer de bona planta i amic de grat record, va passar aquesta derivació del seu nom a tots els fills, amb la curiositat que sols un d’ells es diu Oleguer, si més no als altres dos també els anomenem “Gari”. Tampoc és que abans els noms propis fossin d’una normalitat generalitzada, en quant a decantar-se pels més comuns, perquè igualment recordarem alguns de no massa comuns. En el mateix carrer Sant Bonaventura, quasi porta per porta hi havia a ca la Guadalupe, la seva filla la coneixíem per la Carmeta i dues cases més enllà hi vivia la Florentina . Uns noms no massa freqüents de trobar en el llistat sitgetà. Com el de Raimunda. Precisament d’aquest nom en conec a dues; la Raimunda del forn del carrer Sant Pere, a ella tants anys darrera el taulell i envoltada de mercaderia tan dolça, la popularitat la va capitalitzar i relacionar amb el pa i les postres. L’altra és la Raimunda Briva, muller del recordat Rafael Casanova que passeja amb elegància el secret d’una eterna joventut. En quant a altres noms propis no gaire freqüents, puc apuntar en Casildo Vivó, home que tots recordem com a majoral dels Cercolets i empleat del Prado. Directiu de la mateixa Societat en fou l’Isidor Cartró, al qual la gent s’avenien més amb el nom en castellà, Isidoro, i pel costum d’abreviar el coneixíem més per en “Doro” . Un altre nom propi que durant unes setmanes potser he apuntat un parell de vegades, és el de Casimir, com en Casimir Carbonell, marit de la Pasquala. Canviar el nom de Paquita pel de Juanita , davant tot el que acabo d’exposar, no pot servir d’excusa amb la qual intentar desencantar l’errada. Estic convençut que serà més difícil d’incórrer en aquests lapsus davant de generacions futures, ja que fins ara s’han posat uns noms que no tenen res a veure amb els diguem-ne clàssics, els de sempre, d’aquí ve que qui tingui d’apuntar un d’aquests noms, de ben segur que no li passarà pel cap que el seu protagonista es pugui dir Maria, Josep... Si no que tindrà que buscar entre noms tan atractius i originals com Jéssica, Valeria, Carla, Samanta... Nil, Ot, Iu... Els noms també es guien per les modes, durant un temps han proliferat els més rebuscats, amb tots els respectes pels qui els honoren adjuntant-los a la seva identitat. A partir d’ara, però, s’aprecia una tendència a tornar al noms de sempre, fins el punt que a una mosseta se li posi, per exemple, el bonic nom de Carme, el detall pot aguditzar altre cop el sentit comú i millor cercar l’originalitat en altres aspectes que en el nom personal. En canvi tant la Juanita de la sínia Robert, la Juanita Alemany de can Joan d’en Puig, com la Juanita Pàcios, a més del nom en comú, han tingut relació de veïnatge amb aquest carrer Sant Francesc, on s’han concentrat un nombre important de noms propis molt repetitius, com ja vaig escriure al referir-me a les Maries i a les Treses que hi van viure. I vet aquí que amb el meu intent també em vaig deixar a una en l’oblit, la Maria Teresa Bosch del forn que tots coneixíem pel cognom i on ella junt amb els seus germans, va viure els anys de joventut, envoltada de farina i on en lloc millor s’esqueia la reflexió popular de: “ Haver vingut al món amb un pa sota el braç” O aquesta altra: “joventut pa tou”. La Paquita Ferrer no es mereix, i com ella ningú, que se li canviï el nom a capritx de l’escrivent d’aquesta secció. Una dona renyida amb la calma, o parsimònia, ha viscut i viu la vida amb l’embranzida que li dicta el seu tarannà disciplinat, enèrgic, eficient. La seva predisposició, el seu sentit de la responsabilitat, l’han habilitat per ser un exemple de dona treballadora, de sitgetana que estima les coses de casa, però que no s’entreté amb petiteses i detalls de poca incumbència. Davant aquestes evidències poc importa dir-se Juanita o Paquita. El nom no fa la persona és, però, una part imprescindible per identificar-la. Per aquest motiu ara ho he volgut escriure bé, en honor a ella i per esmenar la meva errada, Paquita Ferrer i Rosés.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 d'abril del 2011 )

DONES TREBALLADORES

Es diu que cada dia és bo per celebrar quelcom. D’un temps cap aquí s’ha establert en el calendari un nombre de dates dintre les quals es celebra un dia dedicat a commemorar un reconeixement, a voltes amb categoria de denominació internacional. No fa gaire, en concret el 19 de març, ha estat el torn del dia del pare. Però abans, el dia 8 d’aquest mateix mes es va celebrar el dia internacional de la dona treballadora. De tots es sabut que el treball ha estat un denominador comú de les dones, perquè no l’acaben mai . La feina de la casa requereix una dedicació constant , “un no acabar i també un no parar”, com elles ho defineixen. Les dones sitgetanes alternaren les feines de la llar amb les de cosir sabates, per posar un exemple. Acostumaven primer a enllestir les tasques més puntuals, com fer els llits i treure la pols, preparaven el dinar i posaven l’olla al foc. Aquest temps de cocció les permetia asseure’s davant la màquina i aprofitar per cosir uns quants parells. Però sempre amatents del foc, tot i que el posaven baixet, de tant en tant acudien a la cuina per tal de controlar la seva evolució. Treballar a casa representava una gran avantatge, per tal de tenir-ho tot controlat. I si a més hi havia la sort de poder disposar de la companyia de l’àvia, la feina era de més bon portar, car la més veterana de la casa s’encarregava de la cuina i així la filla o la jove podia treballar sense haver de tocar tantes tecles. Si més no entre les sabates i la vida quotidiana ha prevalgut el neguit per tenir net el tros de carrer i, sobretot, mantenir inalterable la blancor de la façana, per això tenien sempre disposada en el interior de l’eixida una galleda de calç amb la corresponent escombreta. A la més mínima, desprès d’haver plogut i haver estat esquitxats els baixos de la paret de fang, sortia la galleda i les dones s’afanyaven a fer-li un repàs. Conscients i solidaris amb aquest punt d’honor, a ningú li passava per la ment embrutar la paret aliena, amb guixades i altres pintades que taquessin tan mimada blancor. Havent viscut aquestes normes tan generalitzades en tots els àmbits familiars, em sembla incompressible que hi pugui haver gent disposada a embrutar les parets amb aquestes pintades tan absurdes que de la nit al dia apareixen sense cap mena de contemplació, desbaratant les mínimes normes d’urbanitat, i sense cap respecte a uns neguits bàsics, els de la netedat. Sortosament encara hi ha qui té cura de mantenir la blancor que tant distingia al nostre poble. A la carretera de les Costes, des de sempre he sentit admiració per la casa de la família del Sr. Ferrer, germà de l’artista Agustí Ferrer Pino. En aquell quarto de reixa, la qual es rematada per una creu de ferro forjat, l’home tallava els cabells a una clientela que li era fidel. Era una imatge de barberia de poble, on hi predominava la blancor interior i exterior. Família també molt aficionada al ciclisme. Coincideix fer-ne esment quan tot just s’ha rodat una nova edició de la popular Volta. Tots recordem aquells anys, quan sent alcalde el Sr. Vicenç Ibañez i Olivella, al menys durant un parell d’edicions, Sitges acollia un final i un començament d’etapa. Els ciclistes en competició sempre ha estat un espectacle que ha mogut a molts aficionats i públic en general que es concentra a peu de carretera i espera que passin. I quan ho fan, si van agrupats, és com una estafa a la que t’adones, ja han passat. Aquelles “Volta “ l’anunciaven un treballats cartells, obra del també artista sitgetà Francesc Ferrer, Bruno. El qual amb la seva meticulositat en el traç i en el domini de la perspectiva oferia un cartell que encara molts sitgetans tenen emmarcat i penjat en les parets de les seves cases. La filla de la casa de les dues finestres, la Paquita, ha estat exemple de dona treballadora, eficient enllaç entre la fàbrica de calçat de can Muiño i de les maquinistes que cosien per la casa. La Paquita, faci fred o calor, ha vestit amb faldilles, davantal i mitjons. S’ha passejat pels carrers del poble, amb aquest bri que tan caracteritza a la dona sitgetana, quan el nervi la fa córrer i no nota la sensació de fred. És una dona sensible i alhora neguitosa que ha viscut a compàs del temps que li ha tocat viure. Les tradicions, les festes, la dedicació absoluta a la fàbrica, al sentir-se una peça important del seu engranatge. La caseta emblanquinada de la carretera, és un testimoni supervivent d’aquell Sitges íntim, pel seu davant s’ha esplaiat el progrés sobre rodes, anant i venint per una carretera que ens porta al començament de les Costes de Garraf, passant per les Cases Noves. Per allà on hi passava l’anomenada serp multicolor. Els pares de la Paquita, el seu germà Josep, han compartit veïnatge amb la Carme Sànchez, artista de circ,. Una dona d’una voluntat de ferro, esposa del pallasso Rudy Llata, que ha sabut fer front a la seva ceguesa amb una predisposició admirable, sense que la seva mancança hagi representat un impediment per a desenvolupar la seva convivència amb tot el que l’envolta. La seva casa és també de les poques que queden de planta baixa , més avançades que les altres, com a vigies d’un enclavament que s’ha transformat , fins a fer desaparèixer indrets tan emblemàtics com l’era del Molins, d’un significat especial quan arribava el dilluns de Pasqua. Sitges i Sant Pere de Ribes han estat, ho continuen sent i ho seran sempre, dues poblacions veïnes. I si a la nostra Vila les seves dones treballaven ajudant als marits que eren pescadors, a sargir les xarxes, a vendre el peix. O com he dit, cosint sabates, les dones ribetanes tenien cura del galliner, de l’hort i quan havien collit, o les gallines havien post els ous, s’afanyaven a venir a vendre la mercaderia al poble veí. Ha estat una transacció comercial que permetia establir una relació amical. Tenien la seva clientela fixa i sols havien d’empènyer la porta i delatar la seva presència amb aquell crit tan peculiar i tan generalitzat en aquell temps: “ Ah! Maria”. Per a tot seguit anunciar el que portaven dintre d’aquells cistells de vímet i d’ansa que la travessava d’una banda a l’altra. “Nena”, repenjant-se en la e, amb aquesta peculiar dicció de la parla ribetana, porto faves, acabades de collir i ous encara calentets ”. Sortosament la feina de la dona és, actualment, equiparada a la de l’home, els estudis han preparat a tots per igual, i desenvolupen el seu saber en llocs també de responsabilitat. Aquest canvi de costums ha fet que s’igualessin les tornes, de manera que les feines de la casa ja no són exclusivitat de les dones, sinó que són compartides entre home i dona. Una igualtat que a molts els ve de nou, acostumats a tenir-ho tot a punt sense haver d’arremangar-se . No hi ha res, però, com la igualtat ben entesa , per tal de compartir les feines de la llar, convertint-se en la cosa més normal del món. Davant aquests plantejaments als quals ens ha conduit les formes de la vida actual, els mèrits també hauran d’anar a parts iguales. I per tant igualment es podria reivindicar el dia de l’home treballador. J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 1 d'abril del 2011 )

LA VIDA SOBRE RODES

Una de les coses més complaents en la vida de les persones són les aficions. Tenir quelcom que ens serveixi de distracció en les hores de lleure és molt important, per a poder, en diguem, desconnectar. Les manualitats, en totes les vessants, han estat un entreteniment que tan han practicat homes com dones. Em ve al pensament el Sr. Màxim Pie, cunyat d’en Jaume Sauch, el qual, a estones lliures, confeccionava uns vaixells i barques de mides discretes, que no els hi faltava detall. La seva feina anava més enllà de la d’un maquetista, ja que ell mateix es feia els planells i sobre ells evolucionava l’obra. Una combinació d’enginyer, navilier, calafat i miniaturista. En definitiva l’obra d’un aficionat que treballava aquest art com un professional. Com ell molts altres que també, en diferents camps, han demostrat una sensibilitat exquisida que els ha entretingut, han abrigat i al mateix temps desfullat una cabòria que els ha ocupat moltes hores del dia i de la nit. Tenir una afició d’aquest calat acaba sent relaxant i edificant. Et distreu d’altres amargors quotidianes. Quan fa tot just una setmana que la nostra Vila era l’aparador mundial d’una amplia mostra de manualitats fetes per dones de tot arreu. Per uns dies pels carrers va predominar la presència de dones davant la dels homes. I el seu art es manifestava com un exemple de la perseverança que fa possible que les aficions tinguin, com és el cas, un destí i que aquest porti per nom Sitges. Un poble situat en la riba tranquil•la del Mediterrani, bressol de molts artistes i moltes aficions. He aportat una semblança de l’afició de Sr. Pie per exemplificar una tasca a la qual dedicava, totes les estones que tenia lliure, un home que fruïa amb el que feia i quan ho explicava i raonava sobre les tècniques i detalls emprats, ho feia amb un entusiasme encomanadís. Quelcom semblant han fet elles, la seva presència en aquesta magna exposició, a més del revulsiu que suposa exposar les seves obres, es produeix un intercanvi d’impressions que s’associen amb un moviment social on l’art és el pal de paller. Aquests esdeveniments encara no es programaven en aquells anys en què brodadores com la Fina Mestre, feien del brodat el seu ofici i també el compaginaven amb detalls d’un caire més artístic i original. Quan era per costum que les parelles aportaven al matrimoni tovalloles i llençols brodats amb la inicial dels dos. A banda que les avies poguessin confeccionar unes vànoves de ganxet, en una imatge molt repetida durant tot l’any, a l’hivern paraven el coixí on el sol s’arraulia i mentre feien anar els boixets es tapaven el cap amb un mocador. La Fina va viure en un lloc ombrívol, on el sol hi passa d’esquitllada, potser perquè les pedres de les seves cases conserven millor l’uniformitat del color, més amb l’ombra que no pas amb el sol. D’aquí que un veí seu, en Pere Stämplfi, va voler deixar un senyal testimonial del sol, en una hora concreta, quan aquest il•lumina també d’esquitxell la muralla i en una data tan assenyalada com la del dia de la Festa Major. En el quarto de reixa on treballava, la Fina estava envoltada de penombres, no obstant no era cap impediment per a desenvolupar amb pulcritud els brodats que realitzava. D’entre les ombres de l’habitació, però, en sorgia l’imatge del Drac brodada damunt d’una camiseta. Avui la Fina hagués triomfat en aquestes fires, ho va fer, si més no, en el seu dia, entre tots els qui tenim la sort de poder conservar una d’aquestes petites obres d’art i que guardem amb molta cura i estima. Són, com els deia, aficions que esperonen i fan més agradable la vida. Quan aquesta també s’ha passejat sobre rodes. Curiosament aquesta, la vida, comença i acaba sobre rodes. Quan som nadons ens porten amb cotxet. Al fer-nos més grans existia un mecanisme impulsat per rodes que ens ajudava per aprendre de caminar, en deien caminadors. Després ve l’època de la bicicleta , la de tres i dues rodes. Abans, de canalla, confeccionàvem unes plataformes, on hi acoblàvem uns coixinets i situats al capdamunt d’un carrer que fa baixada, el invent corria que se les pelava. Va venir a ésser el precursor d’això que ara anomenen “monopatí”. I és que les persones hem estat sempre sotmesos a les velocitats i sense deixar les rodes hi hem posat motor, les motos. Amb la proliferació del cotxe, la cosa anava sobre rodes, i mai millor dit. Varem començar amb el 600 i la sofisticació ha assolit cotes impensables de quan la gent anava amb carro, amb el cotxe de línea, amb el tren. Automòbils que poden circular a velocitats de vertigen, però que les normatives els frenen amb les limitacions obligatòries que cada vegada són més restringides. Passen els anys i t’adones que anar sobre rodes ja és quasi una necessitat. Existeixen unes motocicletes elèctriques, fàcils de manejar i dotades d’una gran estabilitat. D’aquesta manera, quan les cames van feixugues, és la solució per desplaçar-se. I vet aquí que tot ho condiciona l’amuntegament dels anys i amb ells les rodes es fan cada cop més imprescindibles, ja es fa servir l’anomenada cadira de rodes. A partir d’aquí difícilment ens podran treure les rodes de sobre, fins i tot en el moment de l’últim passeig anirem sobre rodes. El diumenge tornarà el Ral•li a rodar per la carretera de les Costes, fins arribar a la nostra Vila. Un repte que ha involucrat a nombrosos apassionats d’aquests cotxes, en diguem, antics, ells en diuen d’època. Tan se val el nom, són els testimonis d’un temps on anar sobre rodes no era massa freqüent , tan sols a l’abast d’uns quants privilegiats. Era quan tampoc calia prohibir estacionar ni haver de sancionar per córrer massa, l’únic prohibitiu ho dictava la butxaca, vet aquí les limitacions. Davant aquest panorama els carrers dels pobles estaven buits de cotxes, no hi havia tràfec, els amos i senyors dels carrers era la mainada que jugava a patacons i al ram de la mula, entre altres entreteniments. El cotxe ha estat un invent que s’ha modernitzat, fins a les línees actuals i també ha augmentat la potència dels motors. I davant el considerable increment del transit, s’han hagut de adaptar les carreteres, fer-ne de noves i construir autopistes, el que permet que els trajectes siguin més còmodes de fer i les distàncies no semblin tan llargues. L’altra setmana em referia a en Sadurní Mestre, com un expert en carreteres a qui li agradava conduir. Fins el punt que un dia es va proposar anar a Madrid i tornar el mateix dia, era quan la carretera no estava tan millorada i tampoc existia l’autopista, el cas era que per anar fins a la susdita capital s’empraven de deu a dotze hores per trajecte. L’home va sortir de Ribes a una hora matinera, va arribar al destí, van fer un cafè a la “Puerta del Sol” i tot seguit van marxar altra vegada cap a Sant Pere de Ribes, com aquell que va i ve de la cantonada. Són rampells de conductor delerós de fer quilometres. D’anar sobre rodes. J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 25 de març del 2011 )

El BADALL D'UN RIBETÀ

Les persones tenim associades un nombre indeterminat de, diguem-ne, sacsejades, encara que està mal dit, que quan menys t’ho esperes et causen unes alteracions que no es poden dissimular. El badall és una d’elles, ja que ens fa obrir la boca sense que el puguem preveure ni aturar-ne l’obertura. És un senyal de mandra, de son enrederida, però també pot ser un avís de gana. D’aquí que després d’un badall s’acostuma a fer la pregunta: “son o gana?”. Podria ésser una mica de tot. És cap a la vesprada quan els badalls més sovintegen. Les normes d’urbanitat manen que davant un badall tenim d’apropar la mà a la boca i tapar-la per tal de que no quedin al descobert tan descarades interioritats. El mateix gest s’ha de fer quan es produeix un esternut, que per cert hi ha per costum saludar-lo amb un “Jesús” . No obstant com que s’aprecien corrents d’un cert laïcisme, ara també hi val l’exclamació de “salut”. Segurament amb la voluntat de desitjar que la cosa, símptoma de refredat, no vagi a més. Una altra incidència que es pot presentar en qualsevol moment, és la tos. On també cal dirigir la mà a davant la boca, encara que no existeix, com amb l’esternut, una elocució de cortesia que el precedeixi. Millor dit, davant la tos de la mainada, es solia magnificar de manera carinyosa, amb els següents termes: “Sant Josep gloriós, cureu la tos d’aquest nen tan ermós”. També distorsiona la normalitat corporal el sanglot . Aquest ja és més complicat de controlar, fa vibrar tot el cos i emet un sorollet com una mena d’esglai. Existeix la creença que propiciant un absurd a qui el pateix, desapareix . No se si serà perquè coneixent el mètode, ens posem en guàrdia i no ens espantem. Així és que el sanglot s’acaba quan menys t’ho penses. I arribem a irrupcions més grolleres, com ho és el rot. Aquest és més fàcil de dissimular, si més no alguna vegada s’escapa i produeix un efecte molt desagradable. Igualment trobem les paraules escaients: “Bon profit”. I si la confiança ens permet ampliar la recomanació, hi afegim: “Bon profit, porc fotut”. On no hi ha paraules per respondre, és pel soroll que prové de la part del darrera , la de la cara tapada. No hi calen paraules, sols gestos, els d’aguantar la respiració, o fer pinça amb dots dits de la mà, pressionant els orificis del nas, per tal d’evitar-ne el flaire. Dit tot això, inspirat amb un badall d’un contrabaixista ribetà, em plau comentar la gran satisfacció que m’ha produït veure publicada en aquestes pàgines la fotografia, feta per l’Andreu Cenzano, on hi apareix el recordat amic Sadurní Mestre, oriünd de Sant Pere de Ribes, el qual va tocar el contrabaix, durant mots anys, desprès d’haver-ho fet amb el trombó, amb la nostra Cobla Sitgetana. El músic espera, repenjat a les portes del Vinyet, i amb un badall de reglament, d’aquells que no es sap si es promogut per la son, per la gana, o per avorriment, a què s’acabi la missa del dilluns de Pasqua, per poder entrar amb la colla de Caramelles del Patronat, per d’oferir la cantada. És una instantània molt adient a la tradició caramellaire i també ha coincidit, la publicació, en aquest començament de la Quaresma, quan les colles es disposen a preparar els assajos de les peces que es cantaran amb l’arribada de la Pasqua. A en Sadurní, la gent de Ribes, el coneixien més popularment per en “Paf”. Ell i la Montserrat, la seva esposa, viatjaven per aquestes carreteres, anaven i venien, del poble on la Cobla actuava, junt amb un viatger que no deia res, però que ocupava tot la interioritat del vehicle, deixant l’espai just per a que s’acomodessin el conductor i l’acompanyant i interposant-se entre els dos, el mànec del contrabaix, amb el capçal de les claus per tibar les cordes. Era quan encara no s’havien inventat el GPS i per arribar fins els llocs més llunyans, s’havia de consultar els mapes. En Sadurní era un expert en carreteres, les coneixia totes. A diferència de l’altre músic, en Cristòfol Rubí que es planyia de la proliferació de tantes vies de comunicació, quan abans, deia, sols hi havia dues carreteres, una per anar i una altra per tornar. Però en Manel Vendrell tenia el convenciment que en qüestió d’orientació guanyava al contrabaixista. Com que en Sadurní no viatjava amb la resta dels músics, ell ja hi feia cap. Només arribar al lloc, en Manel encuriosit, li preguntava per on havia passat, en Sadurní li explicava amb tota mena de detalls i tot seguit en Vendrell li rebatia: “cagada...”. A partir d’aquell moment s’establia una discussió magistral de geografia i carreteres. Els dos volien tenir raó i n’hi havia per llogar cadires. Entre sardana i sardana, només els veies amb els braços aixecats i senyalant direccions. Fins i tot en Manel que ja dic, era expert en orientació, entre altres genialitats, sempre buscava la direcció per on sortia el sol i a partir d’aquí l’home es sentia segur de la seva posició i estenen els braços es situava: “Cap a la dreta hi trobem..., a l’esquena...” . I per reblar les seves conclusions afegia, convençut: “Sentit de l’orientació”. Al final, desprès d’haver dirigit i voltat per tots els tombants, havia un dels dos que ho acabava: “Saps que et dic, passa per allà on vulguis”. Haver començat per aquí. A la fotografia, en Sadurní Mestre badalla, li falta l’ambient que li propiciava en Sou, però és que per arribar a Sitges, des de Sant Pere de Ribes, no cal menester gaire sentit de l’orientació. J. Y. M.

( Article publica a l'Eco de Sitges , el 18 de març del 2011 )

VILA DE BARRETS

Sempre per carnaval proliferen un bon nombre d’originals i vistosos barrets. Si així es pot anomenar aquests casquets engalanats amb multicolors plomatges i altres elements decoratius que són el complement a la resta del vestit. Aquesta ocasional mostra de barrets els quals, de normal no es passegen pel carrer, formen part d’unes tradicions puntuals. Guaitant a l’historia del poble a través dels barrets, una manera original i atractiva de furgar en el costums, ens trobem amb un barrets que són van relacionats amb unes activitats, com els barrets que feien servir els pagesos, de viscera ampla i de palla. Com també ho eren els capells dels americanos, si més no aquests caracteritzats per les seves elegants formes i per les teles de color clar que anaven amb consonància amb el traje . Aquesta indumentària marcava un abans i un desprès, en quant a gent que havien marxat a fer les Amèriques i tornaven havent amassat una fortuna, o amb una mà a davant i l’altra al darrera. Tant en una situació com l’altra, però, no era cap impediment vestir segons els costums d’aquelles llunyanes terres i que tant enseyorejaven aquests verals. Uns barrets que, com he dit, van marcar una època. Quan el més comú eren les gorres de treballadors, com les que apareixen en les pel•lícules i reportatges de les revoltes de les masses treballadores. Unes gorres amb una mica de viscera i que tan predominaven entre aquell anar i venir dels integrants de les fàbriques de calçat, en els moments previs d’entrar i en les sortides. Es barrejaven amb les boines que n’era un altra element pel cap força comú. Com a curiositat en un enterrament d’aquella època, hi coincidien al menys tres barrets diferents, com el del senyor Rector que presidia el dol i que es descobria el cap en aquell biaix del Cap de la Vila, a frec de la botiga de la Maria i la Filomena de can Mas, en el moment de cantar les exhortes. Destacava, també, en el seguici funerari, el barret de copa, d’un negre rigorós, que portava el Sr. Raventós , de can Sofia, el qual comandava el carro mortuori tirat per cavalls. El moment més delicat per a fer aguantar el barret damunt el cap del cotxer, era quan el carruatge decantava des de l’església cap a la porta de santa Caterina, en aquest tram rara és la vegada que no hi bufa el vent. De la seva intensitat depenia l’arravato. Si el cotxer badava degut a la maniobra amb les rendes del comandament, podia passar que el barret volés pels aires i , en els pitjors dels casos, anés a parar a mar, com havia passat en més d’una ocasió. L’altre era la boina que feia servir en Pere Mestre, conegut més popularment per en Rampí, per provenir de la sínia, l’home ajudava a en Jesús Carbonell que era l’enterra morts, cada vegada que hi havia un d’aquests “bolos”de mal rollo. En el trajecte acostumava a portar posada la boina, si més no en arribar a l’església, amb un gest calculat, per les vegades que l’havia fet, agafava la boina , la plegava pel mig i la guardava en la butxaca de l’americana. Era un senyal, inequívoc, de respecte. Era quan hi havia, al menys, un guardià urbà permanent en el Cap de la Vila, el qual quan passava pel seu costat tan luctuosa comitiva, es quadrava i saludava militarment, amb la mà dreta tocant la viscera de la gorra de plat. Per cert, són altres capells, aquest dintre l’apartat de les gorres, que han conviscut, encara ara, amb la diversitat de barrets, boines i gorres de tota mena. Sense passar per alt el típic salacot blanc, de caire colonial, que feien servir els guàrdies quan dirigien el transit, detall que completaven amb una singular casaca, amb cinturó inclòs, d’un blanc enlluernador i botons platejats. Durant uns anys, en els actes que revestien una certa solemnitat, els barrets de la guàrdia urbana estaven farcits de plomes blanques. A Sitges també, com a tots els pobles, hi van coincidir les gorres militars. Era quan tocava incorporar-se a files, el que es coneixia com “la mili” I cada vegada que els soldats sitgetans arribaven per gaudir d’un permís, o marxaven, se’ls veia vestits amb uniforme caqui i aquella gorra peculiar, allargada. Excepte aquells que feien, en deien, milícies universitàries, que per no interrompre els estudis a la universitat, aprofitaven les vacances per servir a la “Pàtria”, però aquets tenien el rang d’alferes i per tant portaven gorra de plat. Per la Festa Major, curiosament, tancava la comitiva dels balls populars, de la processó de Sant Bartomeu, un bon nombre de gorres. N’eren la dels integrants de la banda militar que acostumava a venir cada any i, deixant de banda l’aspecte militar, aquesta formació conferia una categoria rellevant en l’apartat musical. Es va donar el cas que alguns dels “adocandos” que integraven la banda, eren xicots d’aquí, com l’Antoni Pages Vias, l’Antoni Olivé Ràfols, en Josep Torrens Urgell, els qual sentien una gran satisfacció poder venir amb la banda al seu poble. Els músics de la banda del poble no feien servir gorra de plat, no obstant en les actuacions on regnava una certa frescor ambiental, acostumaven a portar boina. Al capdavant dels “emboinats” i anava el mestre Pallarès, en Torrens era home de capell de roba, en el trio de ritme hi destacava l’Agustí Montornés, amb boina, comtambé la portava en Ricard Escobosa, que tocava el bombo A mesura que el turisme va arrelar, els cuiners d’hotels i restaurants es cobrien el cap, amb aquests singulars barrets blancs que segons la mesura de l’altura indiquen el grau de la categoria. Nosaltres, que érem canalla, acostumats al passa-muntanyes, que sols ens deixava al descobert els ulls, ens encuriosia aquells barrets tan originals i quan passaven per davant d’aquests establiments, ens afanyàvem per poder veure els cuiners i els seus barrets . La trajectòria barretaire va continuar oferint unes evolucions que s’adaptaven als costums que en tenia la gent de portar algun barret, com el que feien servir aquells peculiars xurrers, responsables de la xurreria que es trobava en el carrer Parellades que lluïa per nom: “ La Violeta”. Eren uns gorres, allargades, tipus militar, però blanques. Els seus portadors, els qui preparaven els xurros, eren uns personatges com extrets d’un llibre de cavalleries. Però pel que s’observava, instruïts en la música de Sarsuela, per la seva dependència en escoltar aquest gènere en la gramola i fer-lo arribar fins al bulliciós carrer. I d’aquells barrets de roba, elegants, senyorials com els que feien servir els gitanos d’aquí, com en Juanito que el portava amb una acurada elegància que feia goig. Als mocadors amb els quals es tapen el cap les dones i noies de la franja musulmana. Entre costums i tradicions, Sitges és pot dir que ha estat una vila de barrets. J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 11 de març del 2011 )

L'EVOLUCIÓ DEL CARNAVAL

El carnaval sitgetà ha ballat al compàs que li ha marcat cada època. El Prado i El Retiro han estat les dues Societats que li han donat cobertura en els moments d’esplendor, en els anys de prohibicions i en els del ressorgiment, en deien “el carnaval de la democràcia”. Aquesta implicació de les dues Societats era degut a que en el poble es convivia amb un important tarannà associatiu. I aquesta amplia participació dels socis amb tot el que organitzaven, va permetre poder viure èpoques d’esplendor, degut a la bona predisposició que es dispensava. Una afluència que esperonava a les juntes directives a programar unes cartelleres carnavalesques amb el bo i millor. Sobretot amb les orquestres que amenitzaven els balls, de manera especial el dilluns, el dia del “Panaché”, el Prado organitzava el suggestiu “sopar a l’americana” i el Retiro un lunch. Es convertia en una cita obligada tant per pradistes com retiristes. En aquesta nit les dues sales oferien un aspecte immillorable i es ballava amb les orquestres més punteres del moment. Hi posava la nota de distinció, l’elegància i la cura en el vestir. Les normes ho exigien i els socis ho respectaven. La resta dels dies de disbauxa, no és que el nivell musical baixés, si més no l’ambient era diferent, les disfresses, les comparses, assolien el protagonisme. Però com que era un carnaval familiar, hi havia temps per a tot, de manera que quan acabaven les passades i fet el recompte del nombre de parelles de les comparses que treien al carrer les dues entitats, les entrades a les societats eren espectaculars i aleshores, en aquell replegament de socis, començaven els balls que eren esperats amb un entusiasme especial. Aquest ambient va conviure amb la picaresca, el canvi d’identitat, que forma part del guió d’aquestes diades. El més impensable es vestia de dona, o també la mateixa femella realçava les seves anatomies i transformaven, disfressaven, mai millor dit, la realitat per sobresortir, fins i tot, de la vulgaritat, o de la lletjor predominant durant la resta de l’any. La presència d’aquestes disfresses, causaven una admiració enlluernadora. Avui, acostumats a veure-les de tots colors, no crida gaire l’atenció. En aquells temps on predominaven les simplicitats, tot el que sortia de la normalitat feia aguantar la respiració i l’equilibri per no caure de cul. Era una atracció i, sempre, una novetat, tant pels que s’afanyaven per intentar atraure l’atenció d’aquelles donis que no es podien pas desmerèixer i deixar-les de racó. Com per la resta de públic que, no cal que ballessin, gaudien guaitant des de les llotges o per les butaques de tot el contorn, aquells intriguis que feien anar de bòlit a més d’un. Van seguir uns anys de carnavals reprimits, prohibits, si haguessin d’haver obeït les proclames de les autoritats pertinents. Malgrat tot, el nostre carnaval va gaudir d’una certa permissivitat, en bona part gràcies als alcaldes de torn, els quals s’erigien en responsables de la seva gent. Un fet curiós, el d’aquesta implicació per part de les autoritats locals, obeïa a que els que s’alternaven en l’alcaldia eren socis acèrrims d’una o altra entitat, fins i tot les havien presidit. Ningú com ells sabien el que representava el carnaval per les Societats, d’aquí que remoguessin cel i terra a fi d’aconseguir una mica de màniga ampla per part, també, del governador que manava la província. Amb més o menys advertiments i haver d’assumir difícils compromisos, els alcaldes sempre aconseguien, ni que fos de paraula, un permís a mitges. Sortosament mai va passar res de massa rellevància, com per prohibir-ho definitivament i deixar en entredit les garanties avalades per les autoritats locals. Ens referim a un temps on pràcticament tothom es coneixia i per donar-ne constància, els porters de les respectives societats, havien de mediar entre la disfressa, que volia entrar al local, i la parella de la guàrdia civil que eren, en definitiva, els qui havien de consentir l’entrada, prèvia identificació, per part del porter, que desprès d’aixecar una mica la careta, assentia amb el cap, com volen dir: “el conec” . Avui en coneixerien ben pocs. En certa manera es va passar del carnaval, es pot dir, de l’elegància, al que jo crec que és el genuí, l’autèntic, el carnaval satíric, el de la mofa i la ridiculització. On també hi predominava la inventiva, l’enginy. On es saludava als espectadors amb aquella fórmula tan comuna i que he apuntat, aquí mateix, moltes vegades, tanmateix és una pregunta que també es repetia cada any per aquesta ocasió: “Que me conoces?” Pronunciada amb veu de “fardo” que igualment ha estat un llenguatge molt peculiar i d’acord amb la situació de canvi de personalitat. Va ser a l’any 1976 quan el carnaval sitgetà va ressorgir d’aquella popularitat que el va mantenir mig d’amagat durant tots aquells anys. Va tornar sortir al carrer sota l’organització de les dues Societats, Portant, el primer any de la represa, la davantera els del Retiro. La música al carrer la va posar la banda de músics locals, quasi la majoria components de la Cobla Sitgetana. La qualitat orquestral, en quant a l’intimitat de les dues sales, es va mantenir en els balls de la nit del dilluns, els de la resta ja va començar a notar-se una mica de declivi. Pel carrer a les diferents formacions musicals s’hi afegien les xarangues navarreses. Paral•lelament a aquell ressorgir, van proliferar una corrent gai que s’exhibia amb una indumentària de categoria, que provocava l’admiració i curiositat, principalment, de la gent que ens visitava. S’ha de dir, malgrat no agradi, que molts venien a veure el carnaval amb el morbo afegit, en quant a l’oportunitat de poder veure, de prop, homes vestits de dones. Lluint exuberants atributs de dona, amb “quasi” totes les peces femenines, ben posades, o ben portades, com es vulgui entendre. El carrer sant Bonaventura, indret on hi havia un bon nombre de locals d’aquesta índole, aconseguia atreure una gentada que, encuriosida, seguia l’anar i venir d’elles que eren ells. Als qui els agradava escoltar carantoines que els hi dedicaven tan nodrida concurrència. El carnaval s’ha fent gran, al mateix temps que les músiques i les societats no passen per moments de massa eufòria. Fins l’extrem d’haver de suprimir balls com el “panaché, que semblaven intocables. Discoteca i Disco Marín , són les alternatives a les músiques d’aquelles orquestres de gran celebritat, a les quals els socis rebien amb aquell deliri que es feia encomanadís. Dies abans que comences la Quaresma i amb ella l’ajornament de tota mena de balls, s’havia d’aprofitar.. Avui, tot i tenir-ho més fàcil, s’ha perdut aquella corrent associativa. Amb ella Prado i Retiro, es veien recolzats per un gran nombre de socis/es. Els quals de ben jovenets ja estaven inscrits. I la música els aplegava en totes aquelles ballarugues de grats records. Curiosament a mesura que la música es va anar afeblint, es va anar també retrocedint en el nombre de socis. Evidentment vivim en un altre temps i els costums han canviat. El Carnaval sitgetà gaudeix d’una fama ben guanyada, després de tants anys de ballar-la. J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de de Sitges el 4 de març del 2011 )

100 + 25 = 1.000

Les matemàtiques no han estat el meu fort, potser sóc home de lletres, o al menys la permanència en aquesta pàgina. L’haver de resoldre, amb més o menys encert, l’article setmanal, em dóna una certa predisposició per insinuar que el meu fort són les lletres, més que els números. No obstant que estigui fluix en la matèria matemàtica no és excusa per plantejar la resolució de l’encapçalament amb aquest resultat. Tot té una explicació.
A l’any 1986, concretament el dia 1 de març, l’Eco complia 100 anys. Una fita que va acaronar de joia i satisfacció, en primer lloc, i molt merescudament, a la família Soler que han estat els pares de la criatura i els continuadors de la nissaga que ho van fer possible, no sense haver de trampejar tota mena d’entrebancs. Una satisfacció de la qual també li corresponia una part del mèrit als col•laboradors, els quals hi havien escrit articles d’opinió, poesia, cròniques d’esport... Un dia d’aquells també jo en vaig tenir la gosadia.
Parlo de quan tenia 16 anys, que va ésser quan apareixen les meves primeres incursions. Tanmateix l’època que per a mi assoleix una importància especial, són les col•laboracions que envio des de l’Aaiun , capital del Sàhara Occidental, on em trobava complint amb el deure del servei militar, aquelles cròniques van sovintejar. I si rebre el setmanari quan ets lluny de casa ja és una gratificació, si a més hi ha una col•laboració teva, la satisfacció era majúscula.
Aquells 100 anys són celebrats com un merescut homenatge en record dels fundadors i dels continuadors. Li recau l’honor de presidir la capçalera del setmanari, al net del fundador a en Josep M. Soler i Soler. El seu fill gran, en Josep Soler Fernàndez, es pot dir que em va obrir les portes del setmanari. Amb ell formaven aquell grup d’amics que cada dissabte ens apropàvem a la seva casa i passàvem per entre la merceria de la Llúcia, on compartien tasques comercials ella i la Carme, muller i mare, respectivament, dels dos Joseps de la casa i d’en Ramon. Com que la colleta hi havia dies que era nombrosa: en Jacint Sastre Tutusaus. L’Isidre Junyent, el seu veí més proper. En David Jou, qui també va començar a publicar els seus versos en aquestes pàgines fins a dia d’avui. En Rafael Nicolás, fill del notari. En Jacint Picas, fill d’aquell recordat i bon puntal d’aquestes pàgines. D’aquí que amb tanta colla no sempre pujàvem tots al menjador, sinó que entràvem una representació a la botiga i des del buit de l’escala una de les dones cridava: “Josep, que et venen a buscar”. Per aquell temps em feia il•lusió poder publicar quelcom a les pàgines de l’Eco. Ho tenia la mar de bé, ni em calia haver de presentar-me a l’impremta, per allò de la vergonya, en diuen tall, o potser per temor a que em rebutgessin el foli mecanografiat, li vaig lliurar a l’amic, al fill de l’amo, millor influència que aquesta... Era una breu ressenya d’un concert del Palau de la Música, ja es poden imaginar la meva satisfacció en veureu publicat. Ja tenia la porta oberta, ja no vaig dubtar, cada vegada que enllestia un nou article li portava a en Josep, el director. Aquesta assiduïtat em va permetre fer-me, també, amic del pare del meu amic. Sembla un embolic, però no és gens complicat d’entendre, perquè qui no és amic d’en Josep no ho és de ningú. Cal dir que he trobat amb ell a la persona que, amb les seves opinions, m’ha animat a continuar amb aquesta afició.
I vet aquí que aquest proper 1 de març del 2011, quan sembla ahir que afalagàvem aquells 100 anys, n’han passat 25 més. Tots ens hem fet una mica mes grans al costat del director de bata blava, de tarannà jovial, senzill, que ha rebut als seus col•laboradors de peu, davant la màquina, o abocat al taulell mentre repassa proves. I quan s’ha assegut, davant la taula del discret despatx del quarto de reixa, deixa la porta oberta per no perdre el contacte amb aquest anar i venir. De la botiga a la rebotiga passant pel menjador, com vaig titular un article, per allà les vigílies d’una festivitat de Santa Llúcia, en record dels estadants de la casa del carrer Bonaire i en homenatge a la Carme, una de les filles, que amb aquella simpatia exultant, es dedicava, junt amb la Maria, al bonic i delicat art de l’agulla i el fil. Tot ha canviat una mica, la botiga no té activitat comercial, el menjador ha deixat de ser-ho, l’ocupen màquines que amanyaguen modernitat. El quartet on cosien la Carme i la Maria, en Josep i l’Artur, des de l’ordinador, compaginen aquestes pàgines. Perquè, durant els darrers 25 anys, l’Eco ha abraçat les noves tecnologies, de manera que ja no ens cal anar personalment a lliurar la col•laboració, ho enviem per Internet. És còmode, però per altra banda s’ha perdut bona part d’aquell contacte, l’haver de passar per la botiga i el menjador per arribar fins a la rebotiga, a l’impremta, on havíem coincidit amb eficients treballadors, amb els col•laboradors de sempre. Els havia de tan veterans que fins i tot es prenien la confiança de seure damunt el taulell i entaular conversa amb qui fos. I a l’entrada o a la sortida ens trobàvem amb elles que confeccionaven la cistella de la colla de Caramelles del Retiro, o en aquestes vigílies, alguna que altra disfressa de Carnaval i elegants vestits per anar al “Panaché”... Era ahir, avui els de l’Eco ens faciliten la labor.
Si tot fos tan senzill... A vegades les pegues surten per altres costats, de manera que el nostre volgut director, l’home de bata blava, s’ha hagut de sotmetre als aciençats coneixements dels especialistes de bata blanca. Ai!, que bonic seria si tot fos, ni blau ni blanc, sinó de color de rosa. I jo encara hi afegiria i olor de clavell, ell ja m’entén. El seu optimisme, la seva profunda fe, sortosament l’ha permès vèncer un altre entrebanc. Vagin aquests 25 anys més de l’Eco com el millor regal a aquesta meritosa tasca, encara que sumar ens acabi foten el paquet.
I és a partir d’aquell primer de març del 1986, quan col•laboro de manera assídua, havent fallat potser tan sols en dues o tres ocasions, com a molt. Per tant la xifra 1.000 que apunto com el resultat de la suma dels 100 + 25, ve a ser com el compendi de tots els articles que he publicat en aquestes pàgines, al llarg d’aquests darrers 25 anys. I si a la quantitat hi afegim la resta d’articles de quan hi col•laborava de manera esporàdica i atenent que tenia 16 anys, desconec la xifra exacta. Per dir-ho de manera indicativa, deixem-ho en mil i escaig.
Un Eco de 125 anys té la solera, la grandesa, el mèrit d’un setmanari que s’ha fet gran gràcies a ser tan proper, en tots els aspectes. Si hagués contemplat disciplines i normes més intransigents, estic segur que avui ja no existiria. Ve a ser com les matemàtiques, on dos més dos fan quatre i qui no ho entén així pot arribar a arruïnar-se. No obstant, si jugues una mica a la puta i la ramoneta , pots acabar apuntant que 100 + 25 = 1.000, perdràs crèdit, però de ben segur el plantejament atraurà l’atenció i haurà qui, per curiositat, et llegeixi.
l’Eco de Sitges té una capçalera atractiva i un contingut pensat i escrit amb una gran estima pel poble, a les seves persones, pels esdeveniments, les tradicions. I, avui, per l’admiració a aquests 125 anys.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de sitge, amb motiu dels 125 anys, el 25 de febrer 2011 )

ELS QUE QUEDEN A TERRA

Escriure comporta riscos, no em refereixo amb això que l’activitat estigui exposada a perills que no es puguin prevenir, o si més no calcular, abans d’apuntar res. Amb tot en poden derivar repercussions.
No obstant escriure amb tota mena de miraments, més quan vols quedar bé, un altre dels riscos amb els quals estàs exposat, a més de la inexactitud que es pot fer palesa amb els noms, cognoms, detalls de situació..., n’és l’omissió. Deixar-te a algú a terra, i si a la persona la coneixes, sap molt greu. Una plantada que implica no sortir en l’article, quan sí hi són altres. Aquest: “ em vas deixar a mi, que també sóc d’allà..., és com un pessic a l’amor propi que fa mal. Perquè si havies quedat satisfet de com havia quedat l’article, davant de la plantada, et fa sentir culpable, malament. Sortosament els que acostumen a quedar a terra, són persones comprensives i conscients que hom no té l’obligació de saber-ho tot.
El flaire del sofregit que manega la Paquita de can Solé de Benissanet em va motivar el poder parlar de les excel•lències de la seva cuina, quan tornes cansat de caminar i amb gana suficient com per fer un bon paper. I vaig aprofitar per fer esment dels Bladé que són oriünds del poble i, m’acatxis la mar, em passo per alt fer menció a la Pilar Fortuño, la Pili de l’Andana, que de joveneta anava aprendre a cosir a casa de la mare de la Josefina que és la muller d’en Llorenç Bladé. Per aquelles circumstàncies i casualitats de la vida, arriba a Sitges i fa estada a casa la Pasquala , en el bell mig del carrer Major. La dona necessitava una noieta que l’ajudés en la botiga, aquest detall els hi va comentar a la mare de la Mª. Teresa i la Carme Kraf que li portaven la fruita del poble i ella va pensar amb la Pili. Casualitats que propicien el seu primer contacte amb un poble, el qual ha arribat a estimar tant com el seu. En aquest redós sitgetà ajuda a la Pasquala, que per cert era de Gandesa, i s’envolta d’aquella moixama que la mestressa tenia disposada per la botiga, junt amb bull de tonyina i de tots els ingredients del xató. Observa i participa de les novetats que provenen de la ciutat de Barcelona i que li explica aquell eficient enllaç que n’era el recader Casimir. Aquest conviure amb el matrimoni, amb els fills, la legitima per poder sentir-se com una més de la casa, compartint alegries i tristeses. Com ha succeït ara fa poc, amb la sentida mort de la Deli que l’ha viscut amb l’angoixa de la persona que perd a un familiar proper. A la Deli i a la Pili sols les separava les ribes llunyanes de l’Ebre, una quasi a frec de la desembocadura i l’altra en la voreta d’aquest Mediterrani. Amb tot, però, les unia l’amistat d’una companyia que s’havia amanyagat amb la complicitat dels anys i, també, per haver viscut tan a prop una de l’altra. Quan s’estableixen aquests lligams, succeeix que el primer que se’n va deixa un buit difícil d’omplir. Però abans de tots aquests desgavells que ens depara la vida, la Pili coneix qui acabaria sent en el seu marit i tot ve rodat, els fills, el restaurant. I la Pili que torna cada any al seu poble, a la casa pairal, per saludar als seus, a les amistats i per a comprar l’oli de la collita de les oliveres del seu germà .
Vet aquí que aquest oblit em serveix per adonar-me que a la Vila viuen molts convilatans que són oriünds de la província de Tarragona i aquesta coincidència em motiva per parlar-ne d’algun d’ells. Davant l’abast del tractament a tota una província, de parroquians sitgetans però nascuts en aquestes terres, estic convençut que a molts els tocarà el rebre, pels sols fet de quedar en l’anonimat, a terra. Conscient d’això demano, una vegada més, comprensió i disculpes.
Em seria imperdonable que, amb aquest interès, em deixés a terra a la meva pròpia àvia Maria que era de Reus a l’igual que el meu oncle Paco i la meva mare que va néixer a Pradell de la Teixeta. Gràcies a elles, a les seves dissertacions, he après quelcom d’aquesta província. Del temps en que prevalia aquella mena de lloança, de la qual tan presumien i n’estaven cofois la seva gent: Reus, París i Londres. O aquesta altra: A Reus enganxen i a Tarragona manxen. A familiaritzar-me, també, amb la denominació de xiquet i xiqueta, emprada per aquests verals del camp de Tarragona. O el xicotet i xicoteta de més cap a les ribes del riu Ebre.
A Escó, d’una manera despectiva, però alhora simpàtica, fan servir el “carnús”. Ens ho va ensenyar el recordat Agustí Montornès Pino, que junt amb els seus germans eren d’aquesta població. La qual, gràcies al músic del jazz, un dia varem visitar, com a convidats d’un germà que vivia en el poble i que va tenir el goig d’ensenyar-nos, sota la casa, una bodega amb volta, tota de pedra, un art que tota la família ha dominat. Un treball delicadíssim, aquella era una obra mestra de picapedrer. Art que el propi Agustí va heretar, com podem admirar en els treballs de pedra que va fer aquí a Sitges.
Sense deixar l’afegit de la música, just és tornar a fer esment al mestre Gabriel Pallarès, ja que havia nascut a Valls, com el seu amic i també músic, en Joan Roca, conegut popularment com en “Manxet” que tocava el trombó i la flauta. Com a curiositat, cada vegada que en una conversa entre en Pallarès i en Roca, aquest últim, al referir-se a Valls li deia: el nostre poble...”, en Pallarès el rectificava: “serà el teu, el meu és aquest”.
El més apropat a Benissanet n’era, el també músic, en Manel Rius, la seva muller, la Sofia, eren de Ginestar, ho continua sent la germana de la Sofia que també viu aquí. I en Ramón que es va casar amb una germana de l’Andreu Planas i d’en Ciscu del forn.
Els germans Olivé en Joan, en Magí i en Josep, concretament aquests dos van viure els últims anys de les seves vides, observant, des d’un banc de l’andana, minut a minut, les arribades i sortides dels trens. Avui ho tindrien difícil si no aconseguien un abonament de permanència. Un visat de viatgers estàtics, millor dit, un bitllet de simples observadors, des de terra estant. Se’ls coneixia pels Catllar, per procedir d’aquesta població.
Conec a un lleial lector d’aquest setmanari, home de barret, que sap esperar, pacientment, en la sala de lectura de la Biblioteca, que l’Eco quedi lliure, per poder-lo llegir detingudament. El Sr. Miquel Saludes és de l’Alforja del Camp i manté el dinamisme i la jovialitat de l’home de pagès, que ha voltat món i de l’experiència assolida, n’ha derivat la categoria d’un senyor de capital que viu a Sitges que és el lloc més cosmopolita de totes les contrades que trobem des de mar cap a pagès.
I de la capital del Priorat, Falset, n’és la Montserrat Pérez, vídua del recordat Josep Montserrat i Torralbas, home del Prado. Com en Josep Pi que és del Prado i del Retiro, perquè és l’empresari del cinema de les dues sales i també oriünd de Falset.
Com no podem afegir una faldilleta al final de la pàgina, em quedo curt. Me’n deixo a terra.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 18 de febrer 2011 )

INTERIORITATS DEL VINYET

Les interioritats de cada casa custodien un o més detalls, als quals els hi professem una estima especial i quan tenim oportunitat ho ensenyem, amb clara intenció de fer participar a les amistats del nostre entusiasme i predilecció per determinats elements que conformen l’acompanyament de la intimitat que no s’aprecien i potser ni s’intueixen des de fora.
El mateix passa amb el conjunt del poble, estem envoltats de detalls que ens distingeixen o, si més no, són atractius, interessants; de caire cultural, artístic, paisatgista... No obstant per tenir-ho tan a l’abast no ho valorem amb tota la seva importància. Però això no és el més rellevant, amb els anys hem perdut moltes identitats, molts punts de referència que els joves d’avui no contemplen tot i que potser n’han sentit parlar. Un exemple poden ser els motius, amb els quals s’identificaven a moltes famílies. Com les cases de gent del poble que al ser reformades han perdut la seva identitat original, aquells detalls que les feia diferent a altres,o que tenien coses en comú. Amb això s’avenien les cases on en els baixos hi tenien l’estable, el celler, el taller. Altra cosa seria, ara, si encara hi haguessin tallers, amb la presència de l’aprenent. A totes aquestes interioritats a la jovenalla ens encuriosia guaitar-hi, perquè sempre hi descobríem algun element que ens havia passat desapercebut. Sobretot les maneres ancestrals amb les quals es desenvolupaven determinades activitats.
Era, per tant, quan en la interioritat les cases hi prevalia la blancor de la calç, però també uns bens comuns que trobàvem en quasi bé totes les llars sitgetanes. Em refereixo a una estampa d’unes proporcions una mica grans i emmarcada. El gravat corresponia a la Mare de Déu del Vinyet, tal com esta presentada en l’altar principal de l’ermita. En una època on la gent penjava fulls de calendari amb la simple finalitat de decorar les parets. Aquesta estampa presidia la més destacada del dormitori, o a mena de benvinguda quan la trobàvem disposada en el rebedor.
I és que el Vinyet ha representat aquest lloc acollidor que ha estat destí de peregrinatge familiar. Les interioritats del Vinyet són penyora de devoció que emmarca el fervor de moltes generacions. Tanmateix els records a voltes van acompanyats de músiques que, segons l’ocasió, han sacsejat la fibra de l’emotivitat. Les més sensitives, les marxes nupcials que precedeixen i posen el colofó al sagrament del matrimoni. Sense menystenir altres acompanyaments musicals que han sortit dels tubs, gràcies a l’art dels mestres organistes que els han interpretat.
El més antics que recordo són la família Torrens. Que han estat els organistes del Vinyet i de l’església parroquial. Sobretot quan l’ofici del diumenge, em sembla que era a les 10 del matí, la missa era cantada i els cants eren acompanyats per aquest instrument. El mestre Torrens disposava d’uns eficients reserves. Com ja vaig apuntar, no fa gaire, en un d’aquets articles, el mestre era molt propens a refredar-se, el dia que requeia o quan la meteorologia feia preveure canvis ambientals, la seva muller, la senyora Esperança el substituïa. L’únic entrebanc que els amoïnava era l’escala, per la qual s’accedeix al cor i a la caixa de l’orgue, degut a que els graons són alts i irregulars i la llum que els il•luminava era feble.
Vet aquí, però, que tant els cors de la parròquia, com el del Vinyet, es van anar quedant solitaris, buits. Hem de tenir present que en els moments de glòria de l’afició pel cant, aquests enclavaments enlairats, es trobaven molt concorreguts de cantaires. Sovint m’he referit a les activitats musicals dels mestres, a aquelles classes de solfeig que impartien, als balls que amenitzaven amb les seves respectives orquestres, a les caramelles i, inconscientment, m’he apartat una mica d’aquesta vessant de la música, la religiosa. Activitat de la qual en tenia cura, com he dit, el mestre Manel Torrens, per ésser el mestre de capella. L’home dedicava algun dia de la setmana a assajar els cants de la missa, més quan aquesta es preveia solemne. La plantilla de cantaires l’integraven gent que, com popularment es diu, se la sentia pel cant. Havien d’educar la veu amb molta estima, perseverança i sense escatimar-li atencions . Veies als tenors, baixos..., tapar-se el coll, la boca, prendre pastilles de potassa, per temor a que una simple insinuació de refredat els afectes les cordes vocals, la veu.
Els anys acumulats, van anar allunyant les obligacions contretes amb la música i amb l’orgue de la parròquia i el del Vinyet. Va coincidir, amb el fet de no prevaldre el caliu que havia mantingut el mestre, el declivi dels tenors, en definitiva, de la gent de cants. I aquests van aglutinar tota la seva afició amb el cant de les caramelles. Fins el ressorgiment de noves promeses que els van engelosir.
Mentre, per tal de no trencar amb tants anys de dedicació a la música de capella, ho va continuar el fill gran de la casa, en Manel. I això que l’home també tenia dificultats per pujar i baixar aquestes escales, degut a una poliomielitis que va patir de jovenet. L’arribada al Vinyet d’en Manel, guardava uns encants irrepetibles. Sempre acostumava anar just de temps i els ermitans patien fins que no distingien la tronada motocicleta conduïda per l’organista. Assegut amb posició decantada, de fals escaire, i amb l’abric que quasi refregava per terra, el motoret espetegava amb roncs de no gaire bons símptomes. Sortosament les parelles es casaven per amor i no pas per l’admiració a la música. El mestre complia amb la seva comesa, la de l’orgue, de manera quasi mecànica, omplia l’església dels acords nupcials i feina feta, no n’havia de fer cap més. Tot just els nuvis havien acabat de sortir per la porta, en Manel ja era damunt el motoret, mentre remugava: “uns altres que s’han penjat”. Era la seva particular percepció, que no tenia res a veure amb l’art.
Entre aquests intervals, altres organistes s’alternaren amb la comesa, com en Josep Pagès, en Jordi Pañella que casualment, junt amb en Ramon Artigas, va ser també administrador. I en Charles Miles i Salvador Monzó. Amb tot aquesta llarga trajectòria musical de l’orgue, com en el seu dia va passar amb el de la parròquia, el del Vinyet necessita una profunda restauració. Conscients de la situació, els actuals administradors, els senyors Bartomeu Muñoz i Joan Acosta, d’acord amb el Sr. Rector i les autoritats competents, han iniciat les gestions pertinents per a que l’orgue torni a sonar amb tot el seu esplendor, a ser possible durant l’ofici del dilluns de Pasqua. Conscients que aquesta comesa té un important cost econòmic, d’aquí la crida que han fet a tots els qui estimem aquestes interioritats del Vinyet, o ens agrada gaudir de la vellutada sonoritat de l’orgue. La col•laboració de tots, a mena d’aportació monetària, ajudarà a fer-ho possible. Malgrat que la situació actual no estigui, permetin la redundància, per orgues.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 11 de febrer 2011 )

DEUTES

Sento una certa admiració pels alcaldes de poble, perquè han de desenvolupar els seus mandats molt en contacte amb els ciutadans, amb tot el que això comporta. En canvi els alcaldes de les grans ciutats no guarden una relació tan directe, fins el punt que més d’un ciutadà no haurà coincidit amb ell en cap ocasió. És així com el compromís, al ser més generalitzat, més complex, no comporta l’afegit de l’amistat, del retrobament continuat.
Aquest apropament, entre alcalde i vilatà, és bo per a qualsevol ciutadà que es plantegi un interès per les coses del poble. D’acord amb aquest neguit i degut que la majoria d’aquests alcaldes són persones properes, disposades a escoltar, resulta habitual que hom pugui parar a la màxima autoritat del poble al mig del carrer per plantejar-li alguna que altre opinió, petició, com la cosa més normal. Aquesta bona accessibilitat pot esdevenir un destorb, una incomoditat pel batlle, més quan els plantejaments poden abordar temes escabrosos, o pretenen treure privilegis personals. A voltes potser a la recerca d’una mediació, també es pot donar el cas que es vulgui influir per algun familiar proper, amb el convenciment que l’alcalde el pot fer accedir a un lloc de l’administració local, o de qualsevol àrea de la xarxa municipal. És un dels tributs que ha de saber trampejar el polític que accedeix a la poltrona de la casa de la vila d’un poble. I com que la relació a voltes és amical, a l’alcalde se’l posa, com s’acostuma dir, entre l’espasa i la paret. Tot ve a tomb amb una argumentació que és força comuna: “et voldria demanar un favor...”. Desprès d’escoltar a l’interessat , ha saber raonar de manera diplomàtica, quan s’escau, la negativa a les pretensions, sense haver de perdre l’amistat. Una papereta difícil.
L’altre tribut escabrós és l’haver de trampejar l’aspecte econòmic, la patata calenta que ha d’intentar refredar a tota costa . I en aquest tema, per a que minvi la calentor, ha de procurar que les arques municipals puguin fer front a les despeses, intentant, per a tal menester, no posar en perill l’economia municipal. Si tinguéssim en les nostres mans l’oportunitat de poder passar comptes municipi per municipi, que pocs trobaríem amb l’economia sanejada i amb les arques ben posicionades, crec que tots estan endeutats i aquestes deutes fan esborronar, fins i tot, als més valents, o optimistes, en qüestió de finances.
Segons referències el primer gran endeutament que va suportar el nostre poble, va ser quan es va planificar i portar a terme la construcció del Passeig Marítim. Projecte iniciat per l’alcalde Bonaventura Julià i continuat pel Sr. Pau Berrabeig. Sota el seu mandat el 1926, s’inaugurava el tram de Passeig entre l’avinguda Sofia i la del doctor Benaprés. Segons les llegendes urbans, per portar a terme aquesta obra, l’Ajuntament va contraure un deute d’un milió de les antigues pessetes. Tant greixada van trobar la xifra, que molts ciutadans posaren el crit al cel, davant el que semblava un gran disbarat. Fins l’extrem que amb motiu de la visita del Rei Alfons XIII, l’any 1930, per inaugurar l’Exposició de Clavells, la qual va tenir lloc en el recinte de La Vall. Un cop acabats els actes protocol•laris, l’augusta comitiva va guaitar des del Baluard, on els detractors del cost d’aquella obra, els va faltar temps per a informar al Rei de tal majúscul endeutament, creient que davant les xifres al Rei li agafaria un treball. Per sorpresa de tots els presents, els hi va venir a dir que l’endeutament havia valgut la pena, ja que aquell passeig representava el futur del poble. Va tenir bon ull.
Suposo que a partir d’aquesta gesta financera, els sitgetans van quedar curats d’espant per sempre més. Ben poques vegades la caixa de la casa de la Vila s’haurà vist arrebossada de virolles. Passa com en les millors cases, on per a portar a terme projectes d’una certa consideració, mai es disposa de prou liquidat i per consegüent s’ha de recórrer a les entitats bancàries. O també, fa anys, als anomenats prestamistes que actuaven com un banc. Deixaven els diners, els quals s’havien de tornar amb interessos, però amb el compromís per escrit que de no fer-ho, el usurer es quedava amb la propietat acordada.
A aquestes modalitats els nostres avis no n’estaven gaire avesats, perquè si no disposaven dels diners, esperaven a tenir-los estalviats. Com les coses no resultaven tan cares, la majoria de les vegades ho aconseguien, sense haver de contraure deutes amb els bancs. Com a mal menor, els diners que havien de demanar tampoc eren una gran quantitat per no poder fer front als venciments dels terminis. Davant aquesta situació de restricció generalitzada, les entitats bancàries tampoc anaven tan grasses, ja que no cobraven gaires interessos.
Un ajuntament, sigui del poble que sigui, per molt que ho retardi, s’ha d’acabar endeutant de grans quantitats, per poder fer coses en benefici de la ciutadania, fins i tot en tasques de conservació per a que l’entorn no es degradi. De cap manera ho podria portar a terme si esperés tenir els diners del cost real. És quelcom semblant a una parella que es vol comprar una vivenda, indiscutiblement s’ha d’hipotecar per poder-hi accedir. De no fer-ho amb aquest sistema mai en tindria prous.
Si més no quan els resums de les comptes de l’ajuntament s’eleven a milions d’euros, que no són de pessetes, el deute acumulat, esdevé considerable. No contribueix gens a alleugerir la càrrega, quan també les coses van maldades per a societats, clubs i altres morts que van a parar a la teulada de la casa del poble i aquesta ha d’acabar fent-se càrrec de deutes que no ha generat. Un ajuntament ha de resoldre paperetes molt difícils que generalment tenen un cost elevat.
I un servidor, que no sóc entès en aquets temes d’economia, em faig creus com els bancs van concedint prestem sobre prestem a estaments oficials i d’aquesta forma es tapa un forat però es va fent més grossa la pilota. Resumint, com i de quina manera es podrà pagar? Què pot passar? Malauradament, està a l’ordre del dia, quan una d’aquestes parelles, que ha fet una hipoteca sobre la vivenda, deixa de pagar ix terminis, perden bous i esquelles.
Deuen diners els ajuntaments, deu la Generalitat, deu el govern central, milions i milions d’euros, quantitats esgarrifoses. Admiro també, davant aquest panorama de fallida encoberta, l’optimisme que mostren els governants que no s’acoquinen. Home, un detall que en certa manera se’ls ha d’agrair, perquè si es posessin a plorar, el drama s’hauria consumat de la manera més natural entre els humans, però, també sigui dit, de la forma més poruga i més erràtica per a crear confiança.
Confiem amb els entesos, de la seva saviesa dependrà poder posar una mica d’ordre a uns deutes de vertigen. Sense que ens hagi de tocar el rebre a nosaltres. Això ja són figues d’un altre paner. Amb tals perspectives, haurem de treballar, mai millor dit, fins que el cor ens digui prou.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 4 de febrer del 2011 )

ENTRE CAMINS

Només començar la setmana, el camí entre vinyes ha conduit a la gent de la veïna població de Sant Pere de Ribes, fins a l’ermita de Sant Pau. Un any més la tradició s’ha arraulit a l’entorn d’una festa, amb paisatge camperol, que ofereix uns estampa bucòlica, la qual es desenvolupa entre el progrés urbanístic del poble i entre aquests camins de terra, costeruts, que encara queden sense que la fal•lera urbanitzadora els hagi convertit en carrers asfaltats i amb l’elegant i atractiva denominació que hi va aparellada de zona residencial.
A diferencia dels sitgetans que anem al Vinyet travessant dominis senyorials, els ribetans van i venen de Sant Pau per entre garrofers i vinyes, limitades per aquests marges de pedra seca. Uns i altres hem aportat, quan cal, l’esperit festiu que permet gaudir de les nostres ensenyes més representatives. Com també ho han viscut la nostra gent al recer de l’ermita de Sant Sebastià que, junt amb l’església parroquial, guaiten al mar des d’un turonet privilegiat, en el dia dedicat al Sant. Amb un record especial, a mena d’homenatge, a la Sra. Enriqueta Pujades que va ser, durant molts anys, la seva amatent i eficient administradora.
Ribetans i sitgetans tenim, en comú, una vegada apartades i superades aquelles frenètiques rivalitats, a més del veïnatge, les icones de la tradició i la devoció, representats per l’ermita de Sant Pau, l’església vella, que s’arrecera amb el castell de Sota-Ribes. Per la nostra part, el Vinyet, l’ermita de Sant Sebastià, la Trinitat i la bonica capella del llogaret de Campdàsens, sense oblidar-nos de les malmeses ermites de la Mare de Déu de Gràcia i Santa Bàrbara. Compartim, també, camins veïnals, alguns urbanitzats i altres que, sortosament, encara podem dir que són camins explícitament de muntanya. Molt transitats els dies de les seves respectives festes i, amb no tanta afluència, durant la resta de l’any. No obstant un bon nombre d’excursionistes els transiten de pas cap a altres indrets més llunyans, o com a punt de destí, per a gaudir de la natura.
Aquest apropament als nostres camins, als llogarets més comuns, influeix en aquest ànim i afició que ens mou a caminar per altres senders més allunyats dels nostres respectius termes els quals, com es sols dir, ja els tenim massa apamats. Per una banda proliferen les anomenades caminades populars que s’organitzen per arreu. Les quals aconsegueixen aglutinar a gent que els agrada caminar, però que per decidir-se se’ls hi fa imprescindible la companyia i guia dels més avesats en aquesta activitat. Això repercuteix a que molts dels qui comparteixen aquests encontres, les caminades conjuntes, els aporta un desig de voler continuar caminant i com que es dóna la circumstància que l’organització d’aquestes caminades, generalment, procedeix de llurs centres excursionistes, aquests estaments porten a terme, durant tot l’any, un seguit de atractives activitats muntanyenques, on trobarem sempre la sortida que més s’adapti a les nostres preferències i a les limitacions que, qui més qui menys, sap reconèixer i per tant s’és conscient fins on es pot arribar sense haver de fer figa.
El nostre centre excursionista fa això, organitzar caminades aptes per a tots els qui estimen la natura i ens plau transitar pels camins de la terra. Cada més ens reservem un diumenge per continuar el camí allà on l’havíem deixat el mes anterior. Amb aquesta assiduïtat, i sense adonar-nos, resulta que al maig de l’any que hem deixat, iniciàvem el camí al Refugi del Caro, per allà els Ports de Beset i al dia d’avui ja ens trobem a les portes del Priorat. Mes darrere mes el tram recorregut ja comença a ésser considerable, malgrat que encara queda per completar un bon tram d’aquest GR 171 que ens ha de portar fins al Santuari de Pinós, en el Solsonès, al centre geogràfic de Catalunya.
Gent de Sitges, veïns de les poblacions amb les quals compartim terme, excursionistes de la capital, tots ens retrobem per, junts, practicar l’activitat més comuna de totes, com ho és la de caminar. I d’aquesta manera, a més d’avançar per aquests paratges, arriba un punt que coincidim amb la gent que és oriünda del lloc i de seguit s’interessen per la nostra procedència. El que no és gaire freqüent és trobar gent del terronet que a més es pot dir que també són de Sitges, degut als anys que són entre nosaltres i a l’arrelament conjuntural que els converteix en uns sitgetans més.
Durant unes tres etapes hem acabat el trajecte, pam més pam menys, pels tombants de Benissanet i els organitzadors ho han apanyat de forma per a que, a l’hora de dinar, tinguéssim taula parada en el bar, restaurant Solé, d’aquesta localitat. Un lloc que serva la solera, l’encant, dels cafès de poble. On la direcció del local ofereix un tracte familiar, amical. En una paraula, exquisit. Però tot això seria relatiu si un cop asseguts a taula la cosa anés prima, en aquells hora, desprès d’haver caminat uns 16 Km., ens cruspiríem Sant Telm i la barca. I si la relació entre excursionistes i fondistes, ha esdevingut complaent, no menys gratificant ha estat el que ens han cuinat durant aquestes visites. Fins el punt de fer sortir la cuinera de la cuina per a rebre l’aplaudiment dels comensals. Quan el clímax d’eufòria aconsegueix retre un esporàdic, com simpàtic homenatge a la responsable dels fogons, no és res més que fer justícia, avalada per la satisfacció produïda, com diria l’amic Joan Sella, per haver menjat com un rei.
Vet aquí, però, que a Benissanet no el recordem exclusivament per l’aspecte gastronòmic, sinó que també pels lligams establerts entre alguns dels seus veïns que són d’allà i viuen, des de fa molts anys, aquí.
A en Llorenç Bladé, que té casa parada al costat del restaurant, li plau venir-nos a saludar quan arribem a la fonda i departeix entre els comensals. Un cop comencen a servir el dinar, l’home es retira del primer pla, per a reaparèixer a l’hora del postres. Se’n representa a l’ambaixador de Benissanet que ve a retre cortesia als ambaixadors sitgetans per a desprès, al cap de poques hores, retrobar-se en el mateix replà de l’escala de la casa de Sitges, en Llorenç i en Rafael Fraguas . Els camins apropen a les persones.
Parent d’en Llorenç, del mateix poble i sitgetà d’adopció, ho és també en Rafael Bladé, com les senyores respectives i la Carme, la muller d’en Pere Junyent. Amb en Rafael no hi hem coincidit mai, delega la seva representació en el seu cosí. Sabedor que Benissanet i Sitges són dos destins que comparteixen i on han arrelat estrets lligams. Dominis que de forma casual nosaltres també hem tingut el goig de compartir, ni que hagi estat durant unes hores. Les més suculentes, sigui dit de pas, desprès d’haver-nos apartat dels camins de les muntanyes. I és que a peu pla també si està molt bé.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 28 de gener del 2011 )

ENCARA QUEDA FUM

Els demano disculpes a tots els qui llegeixen aquesta secció, per insistir amb el tema dels fums, hauran de comprendre, però, que tots els qui ens dediquem a escriure i, per a més concreció, tenim reservat un espai que setmanalment hem d’omplir, quan trobem un filó, font d’inspiració, no es pot pas menystenir.
Quan teníem una edat jove, véiem fumar als més grans com la cosa més normal i ens embadocàvem amb l’art que empraven en el moment d’entortolligar la picadura entre el fi paper de fumar i que remataven amb la preceptiva llepada en l’aresta que el deixava segellat. També ens encuriosia els dos dits grocs que generalment mostraven els fumadors. Però el que són les coses, quan coincidies amb una dona que fumava, es feia mirar amb posat d’estranyesa. De les primeres que vaig conèixer fumant purets, va ser a l’Anna Mª. Cagigal. Dona de companyia i de confiança de la Marquesa de Nàjera, que per a més extravagància vestia amb pantalons llargs i conduïa un “Biscuter”. Aquest cúmul de detalls l’havien convertit en una icona de la part oposada a la feminitat i les veus més crítiques, que n’abundaven, s’atrevien a manllevar-li la seva feminitat al tractar-la “d’homenot”. Les dues dones estaven enfrontades, obertament, amb el rector Pasqual Prats Boira, per qüestió de la llengua. Ambdues parts eren del morro fort i cap volia baixar del burro. A part d’això mossèn Pasqual també era un fumador de cigarrets, excepte quan anava a veure jugar el Barça que fumava un gros puro havà.
Després van venir els anys d’escola als escolapis i llevat de la senyoreta Rosita i de la també senyoreta Montserrat, allà, amb permís o no de la divinitat, fumava tot Déu. Començant per l’escolapi més veterà d’aquella plantilla de sacerdots. El pare Marín passejava els anys que havia guanyat amb el pas del temps, però mantenia un esperit jove que el permetia fumar cigarrets que ell s’entortolligava i tot seguit a córrer pel pati, darrera la pilota, amb la sotana arremangada . Era també un bon repartidor de “cocos”, sense que el cigarret en fos un destorb, l’oprimia entre els llavis , mig de cantell, tancava el puny i amb un dit encongit que feia sobresortir entre la resta que es trobaven replegats contra el palmell de la mà, atiava un casquet contra la closca del cap que feia veure les estrelles, malgrat que no entenguessis d’astrologia. Avui, el bo del pare Marín, tal com estan les coses, estaria empaperat als jutjats per fumar a classe i per provocar tantes sensacions estelades entre els seus deixebles, als quals no sempre els guanyaven per malifetes, sinó que molt sovint com a mostres d’afecte, encara que l’escolapi sabia mesurar l’intensitat quan es tractava de castigar o de mostrar-se afectuós.
A mesura que accedíem a nivells superiors d’ensenyament, els mestres impartien classe amb la boira del fum que provocaven els cigarrets que encenien, com la cosa més normal del mon. De tots els que vaig conèixer, estic convençut que el qui més fumava era el recordat Pau Servat i Fontanilles, fumava com un carreter, malgrat que s’esforçava, amb les seves lliçons, per a que no fóssim nosaltres els que acabéssim tirant del carro. En Pau deixava la classe per on passava impregnada de fort olor a tabac, però també d’un tarannà que el feia molt proper.
En Joan Mirabent Castiel era un altre mestre que del fumar en feia una mena de ritual. L’home portava el tabac, la picadura, esmicolada a l’interior d’una capça de cartró que anteriorment havia contingut cabdells de filatures, encara em sembla recordar l’enunciat de l’etiqueta, “Suquet”, o quelcom semblant. El mestre desplegava el paper i es proveïa del interior de la capsa. Nosaltres que teníem la vista als dits, i una certa picardia, al menor descuit, li abocàvem aquelles fràgils botifarretes sorgides de les gomes d’esborrar, de manera que tot quedava barrejat i de tant en tant el cigarret encès feia olor de socarrimat, per estranyesa del fumador i mofa de tots els qui estàvem pendents.
Continuant amb els fums escolars, l’Antoni Vigó i Marcé només arribar a la classe deixava el paquet de “Bisonte” damunt la seva taula i entre problema i problema de matemàtiques encenia el cigarret amb un posat característic, aixecava el cap i dirigia el fum cap el sostre, després el mantenia entre els dits amb un estil elegant. Quan l’Antoni fumava hi esmerçava un posat interessant que el convertia en un fumador amb classe. Detalls que a nosaltres no ens passaven per alt.
En canvi un centre de formació musical com era a casa la família Torrens, allà ningú fumava, ni mestres ni alumnes. Si més no el fum es feia omnipresent quan hi acudien els components de l’orquestra Mozart per assajar en l’habitació del piano que dóna al carrer Major. En un espai més aviat reduït s’encabia a tots els músics i l’estrèpit dels instruments ja es poden imaginar com ressonava en aquelles interioritats, mentre els soferts veïns es revestien de paciència, com si ja formés part de les subtileses comunitàries. Avui seria impensable aquest mutisme veïnal davant tal sorollada, potser és que abans la gent era més soferta, o aquestes coses formaven part de la quotidianitat i prevalia la voluntat de viure amb bona harmonia amb els veïns més propers. Però el sr. Torrens que era un maniàtic de les corrents d’aire i de tot el que podia malmetre la salut, havia de posar més fre al fum dels seus músics que a la música.
A la classe del mestre Pallarès sols hi fumava ell, el qual també tenia el seu estil peculiar, igualment de caire elegant. L’home fumava mentre impartia la lliçó. Com que l’acompanyament del piano li requeria les dues mans, se les veia i desitjava per restar pendent del fum i dels acords. De manera més delicada quan el mateix fum li emboirava la visió i tenia, instintivament d’aixecar el cap per tal d’intentar resoldre la situació sense deixar de tocar, com que tampoc podia parlar, indicava amb el dit el compàs on volia que es tornes a repetir. Tot d’una la cendra li queia damunt de la bata pelfada i feina tenia per espolsar aquells inoportuns polsets de foc, per tal de que no li deixessin una delatadora cremada. També allà la fumera predominava quan hi anaven a assajar els músics dels Iberos del Jazz.
A partir de que fins i tot fumava la Maria, filla de l’Enric de les cadires i la “Triz” de can Roca, el vici de fumar no feia distincions, però sí es notaven diferències amb l’estil, al qual em referia, perquè les dues dones, veïnes del mateix carrer, xarrupaven el cigarret, amb una graciosa posició dels ”morritos”, que mig es socarrimaven el borrim del bigoti. Era una postura que provocava la sorneguera dels qui les coneixíem. No obstant elles podien presumir de la seva adaptació als nous aires d’innovació, malgrat que aquests fossin contaminants. I vagin a saber si la seva dèria no amagava pretensions afins amb el cuplet: “Fumando espero al hombre que más quiero... ”.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 de gener del 2011 )

FUMS

El fum que més s’ha perpetuat en les nostres tradicions és el de la popular nadala: “el vint-i-cinc de desembre, fum, fum, fum” . Si més no amb el pas dels anys, com si s’adaptessin a les noves normatives, dóna la sensació que s’hagi afeblit la fumera nadalenca, perquè el costum de cantar nadales davant el pessebre familiar a remés una mica. Sortosament tampoc es pot generalitzar.
L’història dels pobles, la vida, tot sovint ha transcorregut entre fums. Només cal remuntar-nos a temps passats i fer una ullada als documents gràfics de pobles i ciutats i en qualsevol d’ells veurem plasmades unes xemeneies que fumegen. Esveltes xemeneies de fàbriques, bòviles ..., d’una industria que començava a ser pròspera. Fumera que es barrejava amb la que sortia d’entre aquelles simples xemeneies que s’insinuaven per sobre les teulades i d’on s’escapava un fum que flairava a llenya cremada. Avui encara és una imatge característica de molts pobles. En els quals, vistos des d’una perspectiva enlairada, hom observa com les cases fumegen i a voltes és aquest fum l’únic testimoni que permet intuir que el poble és habitat.
El fum que més ha malmès el nostre medi ambient més proper, ha estat el que desprenia les xemeneies dels forns de la fàbrica de ciment de Vallcarca. Durant uns anys l’espessa fumera va anar cobrint, amb una crosta grisa, tot l’entorn d’aquell indret, les cases dels treballadors, la muntanya i tot el que encerclava la vista. Noves tècniques han reduït al mínim la fumera més propera a nosaltres.
No obstant els vicis de l’humanitat, un dels tants, consisteix en provocar un fum que s’escampa sense que cap xemeneia el condueixi vers el cel. Entre i surt de les interioritats del cos dels fumadors i és respirat pels qui n’estan en contacte directe. Hem tardat anys en intentar poder controlar aquesta fumera, de manera més concisa quan es tracte de locals tancats, on les normatives actuals prohibeixen fumar-hi.
Els qui no som fumadors aplaudim aquesta iniciativa perquè ens és favorable , els qui ho són els representa, en certa manera, una retallada a les seves llibertats, malgrat que es pretengui airejar les fumeres que els envolten. Quan fa un temps, semblava normal aquesta invasió del fum dels fumadors. Fins i tot en els llocs que en teoria més es vetlla per la salut, com són els consultoris mèdics, allà era freqüent trobar al facultatiu fumant un important cigar havà. I la veritat que era poc ortodox aconsellar al pacient que deixés de fumar, amb el raonament que el tabac és perjudicial per la salut, quan el propi metge no predicava amb l’exemple.
D’aquest fum se n’ha fet una escampada tan gran que em sorprèn que n’haguem sobreviscut tants i durant tants anys. Sobretot recordo aquelles sessions de cinema en les sales de projecció local, on la visualització de la pel•lícula sempre estava envoltada per un espès núvol de fum, com si es tractés d’una boira permanent. Al final el fum donava una treva, Tan sols mentre durava la remodelació de la situació de les butaques, per tal de deixar lliure la pista de ball i al mateix temps poder escombrar amb comoditat tot aquell gran escampall de burilles de cigar i esclofolles de cacauets i altres embolcalls de llaminadures. Acabada aquesta estratègia, el fum es barrejava amb la música dels balls de tarda. De manera que la persona que havia estat en el local des de primera hora de la tarda fins a les nou del vespre se’n anava a casa ben carregat de fum, per fora i per dintre.
He explicat en diverses ocasions l’impacte que em va provocar una de les primeres visualitzacions de la televisió que va ser en un espai tancat d’una dependència del Retiro, durant la retransmissió d’un partit de futbol. Tot a les fosques, l’imatge envoltada d’una mena de gra i tot dominat per una fumera que et feia plorar els ulls. Una mala impressió per a un vailet que no l’entusiasmava el joc de la pilota i no estava acostumat a treure el nas per entre tant fum.
Curiosament aquest setmanari no ha estat un espai que diguem de masses fums, que jo recordi, els més fumadors han estat en Ramon Planas, que acudia a lliurar el seu original amb la seva inseparable pipa a la boca i deixava aquestes interioritats de la redacció impregnades del peculiar aroma del tabac. L’altre era en Miquel Utrillo que quan es trobava entre nosaltres, el cigar havà formava part de la seva suggestiva i estiuenca indumentària: barret de palla, mambo florejat, calça curta i espardenyes de betes. Són alguns dels col•laboradors que per les seves peculiars maneres de passejar els respectius detalls provocadors de fumeres, de diferent flaire, potser han deixat més record en el moment d’intentar trobar fumadors que hagin impregnat de fum aquestes pàgines. Com l’amic Jordi que, mentre plega els fulls, no s’està de remenar el puro entre els llavis.
L’historia local, en una determinada època, ha recreat una visualització de caire colonialista que indefectiblement ha anat associada amb el complement del cigar. Em refereixo quan els sitgetans que havien anat a fer les Amériques tornaven al poble i, haguessin triomfat o no, ho feien vestits de blanc impecables, amb barret, bengala, sabates també blanques i un ostensible cigar havà entre els dits. Era l’imatge de moda, que no volia dir, mai més ben reflectit, que l’hàbit fes el monjo. També en aquell temps les aparences enganyaven. Potser el fum s’havia afeblit per provenir d’un foc d’encenalls,
D’altra banda ha hagut personatges locals, els quals no es concep la seva personalitat sense el cigar. Com és el cas dels germans Muntaner, en Manel i en Daniel de la carn, acèrrims fumadors de puros. Com a curiositat ressaltar que amb en Manel sempre hi vaig coincidir que portava el cigar quasi acabat segrestat entre els llavis. En canvi a en Daniel amb una “tranca” acabada d’encendre, després de dinar, curosament entrajat, el trobàvem que anava a fer el cafè . I de la carn al peix, on l’Avorrit anava amunt i avall amb el seu inseparable i recargolat caliqueny. I amb la música cap una altra banda, allà hi trobem l’Antonet Pagès, pare i fill, exemples d’elegància que complementaven amb un portentós cigar. Amb això he volgut dedicar un breu record a uns fumadors molt característics.
Ara, tot sovint, coincidim amb uns bons fumadors de puros: en Contreras, en Farrero, en Massó, els quals es pot dir que només es lleven ja l’encenen. Són gent de fum.
Tot i que els fums han campat, considerablement, de les interioritats, queden els fums que surten dels fogons, al meu entendre, els millors de tots. Però el més fumut és que els fums es pugin al cap.
J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 14 de gener de 2011)

COMENÇAR L'ANY ESCRIVINT

Des de ben jove que he notat una certa facilitat per l’escriptura. I era per les vacances de Nadal, colpit per l’encant d’aquestes dies, quan més em lliurava a escriure breus contes. Recordo, com si fos ara, aquell Nadal del 1962, quan la neu havia contribuït a engalanar, amb un blanc singular i flonjo, la diada. Fins el punt que va ser un dia de Nadal com mai l’he viscut. Aquella vegada després de dinar, la tarda s’emmirallava en les nadales més típiques, com la del “desembre congelat “ . Va ser un dia també sense llum elèctrica, de manera que al fosquejar el feble i tremolós ble dels quinqués i les espelmes, s’afegia al caliu d’un festa diferent a les altres. Aquella situació va sacsejar, amb generositat, la inspiració, fins el punt que vaig escriure uns quants contes, llàstima que no els vaig guardar o es van extraviar amb els canvis obrats a la casa. Aquell moment creatiu coincidia amb l’espera del pare, que ja es trobava mudat per anar a amenitzar el ball de tarda al Retiro, si més no els músics restaven pendents de si tornava o no la llum. Com que la situació anava per llarg, van suspendre la ballaruga, la de tarda i també la de la nit. Em penso que músics i empleats en general, van agrair la decisió, perquè en una diada com aquesta tothom prefereix romandre al caliu de la llar.
A la casa vella les festes nadalenques tenien uns incentius que s’afegien als propis al•licients. Disposàvem de dos menjadors, l’un el van habilitar quan jo vaig néixer, perquè es trobava més a prop de les habitacions i per tant escoltaven amb més facilitat quan plorava, que deuria ser sovint. El de sempre es trobava situat al final de la casa, en la part del darrera. Però tenia la particularitat de disposar d’una llar de foc. Doncs bé, les úniques vesprades que hi sopàvem era per la nit de Nadal i la nit vella. Per la del 24 hi érem tots, per la del 31 hi faltava el pare, pel mateix motiu, el d’haver d’amenitzar, junt amb la resta de companys, la ballaruga retirista. Que per cert, l’encarregat de marcar les campanades era en Peret Molins, veí de Vilanova, que tocava el que ara s’anomena la bateria. Amb la baqueta feia dringuejar el plat gran i cada cop equivalia a un gotim de raïm. Però vet aquí que els companys li desbarataven l’ordre de tal manera que, per exemple, quan en portava tres, els altres li cridaven quatre i així successivament, fins arribat el punt que el músic del jazz perdia l’oremus i quedava completament descol•locat davant una mètrica que havia de quadrar amb l’exactitud de la dotzena, ni més ni menys. Sort que el públic comptava, al mateix temps que engolia el raïm i arribats als dotze, una gran xerinola delatava que el recompte s’havia completat i al músic li treien un pes de sobre.
Anar a passar aquelles dues nits a l’escalforeta del foc a terra, equivalia que amb una prudent antel•lació es tenien de fer diverses sortides a la muntanya per buscar llenya i ramatge de pi i aquell bruc d’hivern que els comentava no fa gaire, l’espanta criades, com l’anomenàvem i que tan ens agradava escoltar aquell enjogassat espetec que desprenia mentre calava. Durant els dies que durava l’acumulació de reserves, aquell menjador flairava a muntanya, una olor que tanco els ulls i encara sembla que l’ensumi. Arrecerada en un racó hi havia una taula de despatx, al seu damunt hi disposàvem el pessebre.
En una nit de revetlla de Cap d’Any, ja havia mort l’avi, sols sèiem a taula l’avia Consol, la mare i jo. En el moment de marxar el pare va tancar, com tenien per costum, la porta de la cuina amb un baldó, com que per sortir d’aquell menjador havíem de passar per la cuina, en el moment de la recollida ens varem trobar amb la porta tancada i va predominar un acusat atabalament. A la cuina hi havia una vidriera que donava al pati. Sort, no tot estava perdut. I com l’avia tenia una veu potent, la coneixia tot el veïnat, quan des del balcó cridava als seus per a que tornessin a casa. Va pensar que amb la potència del seu crit, es faria escoltar als veïns del costat. Una gent que això dels crits n’era la seva especialitat. Els coneixíem pels senyors Muñoz, ell era mestre d’escola i la seva muller era mestressa de casa i d’armes tomar. El malson d’aquell bon home i de la minyona que es deia Cecília, la seva neboda, era la fúria amb la qual arremetia la Muñoz quan les coses no es feien com ella volia. Fins el punt que tan estomacava a la noia com al marit, els mastegots en aquella casa no coneixien ni amics ni parents. I a l’home, que era poca cosa, les clatellades sembla ésser que el deixaven baldat, o al menys així s’endevinava pels seus crits, angoixants, que repetia a cada ventallot: “ socorro, vecinos, que me mata”. També, tot sigui dit, es revifava de seguit i al cap d’una estona els veies sortir al carrer agafats de bracet, com si res hagués passat. Doncs aquella nit els crits de l’avia, demanant auxili, no van trobar resposta, sembla ésser que n’estaven tan acostumats a la cridòria particular que fins i tot la somiaven . Total, que sense ajuda de ningú, van haver de trencar un vidre de la vidriera que donava a l’altre menjador, per poder dormir al llit. Són maneres curioses de començar l’any i que recordes sempre.
Durant aquelles festes, com quasi bé la resta de diumenges, ens visitava la tia Mariona que, junt amb l’oncle José, ho eren dels meus familiars, feien de porters en la torre de can Josep Freixa, situada en el Passeig Marítim 69-70. La Mariona, a més de xerrairota, era molt xafarderota i tenia per costum, abans de marxar anar al lavabo que es trobava també al final de la casa, com que tenia de travessar la cuina, o bé a l’anada o a la tornada, la dona no podia per més que aixecar la tapadora de la cassola que hi havia al foc, el sorollet la delatava. Prèviament, com tenia una conversa fluida i sempre trobava tema, el temps no comptava i jo esperava el senyal dels meus i sols amb una mirada de complicitat, corria a posar l’escombra cap per munt, aquest detall em fascinava. Un costum que s’ha perdut, i que amb aquest capgirament de l’escombra es tenia el convenciment que les visites se’n anaven ràpid.
Recordo que una d’aquelles visites va coincidir amb el dia dels Sants Innocents. El meu cosí i jo l’esperàvem amb la llufa de reglament. El seu abric era llarg de tela gruixuda , de color negre i d’esquena ampla. Ideal per penjar-li l’innocentada. Tan planejat ho teníem, tan n’era el nostre interès que quan va agafar l’abric per marxar, la bona dona deuria intuir uns moviments estranys, fos el que fos, el cas que ens va enxampar just en el moment que li penjàvem la llufa. De veritat que va ser la frustració d’uns innocentots que no varem saber dissimular les nostres intencions. La Mariona, amb la seva perspicàcia, ens va alliçonar que amb l’edat s’aconsegueix l’experiència del gat vell. No ho he oblidat.
He començat l’any escrivint vivències de joventut, motivat per aquest ambient nadalenc que, ara com abans, noto que m’arriba a l’ànima. Tant de bo que m’acompanyi durant tot l’any, per així poder explicar-lis detalls, vivències, opinions, cada vegada que faci un tomb per casa.
J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de gener del 2011 )

BUSCANT POSADA

Ja fa uns quants anys, vaig escenificar, literàriament, a Josep i Maria que havien arribat a Sitges, buscant posada per a bressolar la vinguda al mon del seu fill. Vet aquí que l’estrella els va guiar fins a l’hospital. L’instàntania assumia el protagonisme d’aquest redós, tan sitgetà, amb tots els estadants que en aquells moments residien en la institució, donant la benvinguda al fuster i a la seva esposa. Amb en Pepet Corella plantat al capdamunt de les escales, davant la porta principal, amb el seu inseparable davantal blaumarí, la part frontal plegada a biaix, amb la seva mirada fixa i amatent. Al seu costat sor Josefina, alta com un Sant Pau, eixerida i sempre disposada a ajudar, que sentia amb entusiasme encomanadís, les tradicions. I, exultant amb elles, esperava amb delit les vigílies de la festivitat de Sant Joan, per poder ballar sardanes en el jardí de la casa. Mostrant més entusiasme que art en la seva peculiar manera de dansar que molt s’apartava de la meticulositat, en el posat, en el salt, en definitiva, amb l’elegància de la qual fan gala els dansaires que mesuren no sols el tiratge, sinó també la posició de braços i mans que es complementa amb el ritme compassat i elegant dels peus. Sor Josefina no ballava de manera tan acadèmica, més aviat tot el contrari, no li venia d’un pam, simplement la música de la sardana la feia saltar amb un impuls desordenat, de caire desmanegat però voluntariós, senzill i popular. Si més no en aquell moment la monja no estava per sardanes, sinó per atendre les necessitats d’aquella parella.
Amb tot, la mare superiora donava ordres a en Panxampla per tal de que tingués el burret a punt per, arribat el moment, escalfar, amb l’alè de l’animaló, les fràgils carns del nadó que havia de néixer en qualsevol moment. I és que els seus pares preferien les exterioritats d’aquell atri, per acaronar el seu infantó, de manera que tothom s’hi pogués apropar, sense interposar-se cap element aliè a la vinguda al món de la més humil de les criatures.
Arribada l’hora, no van tardar a acudir al nostre hospital, en una nit freda i estelada, per adorar el nadó, les autoritats locals i eclesiàstiques, els pescadors, els pagesos, els botiguers d’aquelles botigues de queviures tan pobletanes, portant-li els productes etiquetats a casa nostra, els comerciants de betes i fils. Els components de tots els gremis d’arts i oficis. Els paradistes del mercat vell, en Jaumet i la Conxita de ca l’Estellà que li portaren la llet, la mel i el mató. Panses i figues, nous i olives, de les oliveres del contorn. El mateix Joan Martí, responsable de les terres de la casa, s’havia afanyat per anar a collir una mica de verdura a l’hort. I l’home, amb seu peculiar entusiasme per les Caramelles, va reunir a totes les colles per a que li cantessin nadales a l’infanto. També els tocinaires i carnissers li van retre homenatge. En Carbonell de la roba li va portar penyals i mantes. I per sobreposar-se d’aquell treball, la mateixa direcció de l’hospital, va oferir a Josep i Maria, una copeta de malvasia de la casa, la qual els va revifar una mica. I tots els estadants de la institució sitgetana, es van apropar per besar les meloses galtones del nadó.
Em vaig fer ressò, també, de l’edició especial que va fer sortir al carrer l’Eco. En les seves pàgines, tots els col•laboradors, cadascú amb el seu estil personal, van deixar constància d’aquell Nadal tan sitgetà. Malgrat que no va poder incloure cap fotografia perquè la tècnica que s’emprava, per a la impressió, requeria la placa del clixé i no hi havia temps material per poder-la realitzar. Els fotògrafs professionals i els aficionats no deixaran perdre l’oportunitat de poder retratar un Nadal de carn i os.
Passats els anys, ara, altra cop l’estrella guia als protagonistes vers un altre Nadal. Durant la fugida de la parella amb el nadó, pels camins del GR, van coincidir amb una barraca de pedra seca, situada per allà el fondo de Vallcarca. Retingueren en la ment aquell llogaret. Igualment, però, quedaren colpits del nostre poble, de l’hospitalitat de la seva gent, de tots aquells que acudiren a adorar. Tot gent coneguda. Molts d’ells havien edificat en aquelles terres dels voltants, la caseta i l’hortet. Arriba doncs, que Josep i Maria tornen a deixar-se guiar per l’estrella, aquesta vegada sembla que el camí escollit és vers aquelles fondalades de Vallcarca. Caminen fins arribar on hi havia la barraca. Sorpresa! Les pedreres ho han arrasat tot. No obstant l’estrella es veu afavorida per les noves tecnologies, de tal manera que els satèl•lits redrecen la posició, i com si es tractés d’un sofisticat GPS, l’estel els guia cap a la nova ubicació de la barraca. Allà un resplendor s’alça per damunt de la Mare de Déu de Gràcia i de l’ermita del Vinyet, il•luminant una cruïlla de camins, a frec d’on era a can Pei , l’Ampolla i en el començament de la recta de la Mata, en un petit monticle, es troba la barraca de pedra, rescatada del seu antic enclavament. S’hi aposenten.
De seguit mossos i policia local, aborda la parella i com que s’adonen que han arribat a peu, es lliuren que els hi mesurin el grau del xarop que han begut. El resplendor és tan potent que el veïnat s’escandalitza, fins i tot els hostes de l’hotel de luxe es creuen que tot el muntatge és obra dels més poderosos del món, els quals fa uns mesos hi van fer parada i fonda. Poc es pensen que tan sols uns metres més enllà, una parella s’hosteja dintre una simple barraca, per tal de que Maria, porti al món un nen, al qual posaran per nom Jesús i que serà l’escollit. És la grandesa que atresora la senzillesa i l’humilitat.
Però de pagesos i pescadors per anar a adorar en queden ben pocs, de gent de les botiguetes en queden, però res per oferir si no es recórrer a les grans superfícies. De la llet si no és envasada amb cartró, res. De samarres “enfalpades”, com no sigui una samarreta del Bennetton... De gent d’ofici, com el d’en Josep que és fuster, molt pocs, cada vegada menys. Però sí que hi acudeixen els nous veïns de can Pei, quasi ningú es coneix. De Terramar, noves i opulentes virolles, res a veure amb aquells senyors de la colònia. Des de l’última estada, a molta de la gent del poble els ha sacsejat el si no fos i diuen que si no els porten no hi poden arribar, massa lluny. El jovent, malauradament, molts d’elles passen. Josep i Maria aixequen la mirada, s’adonen que en la distància els observen molts xinesos, marroquins , paquistanesos, gent de Bolívia, Perú, en definitiva, de les Amèriques... Tot d’una, d’entre tots ells, en surt un de decidit, al braç hi decanta un pomell de roses i en l’altre mà porta tot un reguitzell de filaments lluminosos de variats colors. Fa una reverència al nadó i obsequia una rosa a la mare, gentilesa dels qui entre i surten dels restaurants oferint una flor a les parelles.
Cada vegada el Nadal el notem diferent. Qui no diu que quan l’estrella els torni a guiar fins aquí, puguin trobar posada en això que anomenen Quàlia i potser per llavors la gent del poble ja visqui de l’amor a l’art.
De moment, pels qui encara en gaudim, i amb gratitud a l’Eco, em plau fer un tomb per l’establia, mentre els hi desitjo que tinguin un bon Nadal.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 24 de desembre 2010 )