L'Escola Miquel Utrillo, amb el capgròs que van fer els alumnes de 1r ajudats per les tutores i sota la direcció artística de l'Albert Sarasa, que representa a l'Utrillo. La fotografia és feta per la Carme Yll, que és professora de l'escola.
L’altre dia, al visitar el Patronat, vaig trobar que hi faltava una sala. Això es va produir quan, entrant a la dreta, ara s’hi troba una portentosa escala que condueix a la capella i aquí s’ha acabat tot. Em faltava aquell gran espai al qual s’accedia després de superar uns esglaons.
Desorientat, ho vaig estar comentant amb els altres visitants amb les quals vaig coincidir. Fins que vaig trobar l’amic Josep Maria Matas, que em va donar les consegüents explicacions. Resulta que, després de superar els esglaons que he esmentat i continuant en línia recta, l’edifici es prolongava cap a la banda del pati. Un pati que va quedar escapçat quan s’hi va construir un edifici amb entrada pel carrer de Sant Bonaventura i un altre amb entrada pel carrer de Sant Josep. A resultes d’això, es va enderrocar aquesta ala on hi havia la sala que trobava a faltar.
I era en ella on hi coincidia bona part de l’essència d’aquesta institució, un espai polivalent que va estar destinat a diferents usos. Com fer les funcions d’escola. Per a mi, el més emblemàtic eren els assaigs que hi feien la Colla de Caramelles de l’entitat. Aquell espai també acollia els moments previs a la primera cantada, la de la nit del dissabte de Glòria, on tenien un especial protagonisme els que la resta de cantaires anomenaven “els tenores”, als quals m’he referit altres vegades.
Arribaven exageradament tapats, sobretot el coll, i a penes parlaven per no forçar la veu; els entrava una mena de por escènica que els feia estar angoixats, fins al punt que els semblava que farien mal paper. A resultes de tot això, li manifestaven al director, Jordi Pañella, la seva renúncia a fer el solo, i ell, que ja ho sabia de cada any, els interpel·lava: “Ostres, no fotis!”. Davant d'això, encara es planyien més de la seva poca disposició provocada per motius aliens a la seva voluntat, sobretot perquè consideraven que no tenien la veu en condicions.
Però el Patronat era quelcom més, tal com altres plomes i persones coneixedores del tema ja han descrit. Sense oblidar-nos que a la seva capella hi va haver la imatge de la Mare de Déu de la Caritat del Cobre, a la qual professaven molta devoció la família Cordero (de l’Ave Maria), benefactora de l’entitat, i també la sitgetana Caritat Vidal, juntament amb altres famílies, sobretot de procedència cubana.
El dia de la Inmaculada Concepció era quan el Patronat celebrava la seva festa, s'hi feien molts actes on no faltaven les representacions teatrals, les sardanes al mateix pati; precisament allà on també tenien lloc aquelles inoblidables sessions de cinema a la fresca.
Coincideix amb la reobertura del Patronat la celebració dels 50 anys de l’Escola Miquel Utrillo, de la qual actualment n’és director l’Enric Canalda, una fita important dins del camp educatiu de la vila. Per celebrar-ho, durant tota la setmana passada i el divendres en concret, es van fer diferents actes en els quals els protagonistes van ser els alumnes actuals, el professorat, antics alumnes, exmestres i persones vinculades a l’escola.
Pel que fa al cos docent, permeteu-me que, en representació de tots, recordi una mestra que ens va deixar de manera inesperada: la Matilde Ramos. Esposa del també professor José María Irigoyen, i alhora la Matilde era germana de la Laura Ramos, qui va exercir de mestra a l’escola Esteve Barrachina. La trajectòria docent d’aquesta també va ser molt fructífera.
Sempre vaig tenir la convicció que la Matilde, tot i no haver-la tingut de professora, atresorava moltes virtuts per a aquesta professió: jovial, alegre, simpàtica, exemple de bona sintonia amb tothom i, sobretot, era una excel·lent mestra. Davant de totes aquestes virtuts, la mainada li professava devoció. Eren temps en què als mestres els precedia el tracte de “doña” i “don”; en definitiva, un tracte de respecte.
Un altre detall molt simpàtic és que, divendres a la tarda, en obrir les portes per rebre tothom qui s’hi va voler apropar, l'encarregada de fer-ho va ser la Regina Mirabent, portera de l’escola durant molts anys. Aquest fet ha emocionat més d’un i d’una, ja que l’acció ha vingut acompanyada d’un cúmul de records. Tornar a l’escola i retrobar-se amb mestres i companys sempre és motiu de satisfacció, però també de nostàlgia per aquells que ja ens han deixat, com la Matilde Ramos.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 30 d'abril del 2026)
