EL CARNAVAL DE LES MASCARETES

   En aquests dies de Carnaval, des de sempre, a la gent ens ha agradat amagar la nostra identitat, per a mostrar-ne una altra que poc té a veure amb la pròpia personalitat.Aquesta transformació és el que dóna sentit a la festa de Carnestoltes.

    Hi ha qui amb quatre draps té l’habilitat de fer una disfressa, però el que és més compromés per a que no et coneguin és la cara. I per això s’ha de recórrer a la careta per tal d’amagar aquesta part del cos tan personalitzada. El pas dels anys és també l’únic que  és capàs d’obrar-hi canvis, sobretot en la textura de la pell, que és quan apareixen les arrugues i que ara  la cirurgia permet estirar-la fins al límit, a l’arribar a un punt on aquesta es podria esberlar.

      Quan encara totes les pells estaven tibants, a l’arribar  Carnaval ho féiem al revés, buscàvem una careta que mostrès un envelliment exagerat amb la finalitat que ningú ens reconeguès, com més lletjos  més gaudíem d’observar com la gent ens mirava amb cara de sorpresa. I davant aquest impacte s’esqueia la típica pregunta: “¿Que me conoces?”.

    Això va ser així mentre va prevaldre  el carnaval que es caracteritzava per anar  tapats i en el qual es tractava no només de tapar-nos la cara, sinó de  disfressar-nos amb la caracterització que més s’esqueia amb la temàtica escollida i amb la finalitat que res quedés al descobert i permetés delatar la nostra identitat. D’aquí també la implicació que aportava la mascareta. 

    Quan ens vam destapar, tapar-nos només la cara tampoc tenia massa sentit  i ara fins i tot es prefereix ser reconegut. Fins el punt que la genuïna  pregunta s’ha canviat per una altra amb un sentit completament a la inversa: “Què em vas conèixer?”. Amb el desig que la resposta sigui afirmativa, que és quan s’escau escoltar el que més agrada: “sí, sí, feies molt goig”. En un carnaval més de lluïment que no pas satíric, ser reconegut  agrada més que  no et conegui ningú.

   Fins i tot les noves tecnologies aposten per reconèixer la cara, quan es tracta de  desbloquejar els aparells de nova generació. Si portem la mascareta ni el mòbil, que sempre va amb nosaltres, no et  reconeix i per tant no és posa en funcionament. Aquest sistema provocarà que quan les pells quedin arrugades, l’aparell no reaccionarà, davant la frustació de l’usuari  que, si per carnaval no t’agradava que et coneguessin, arribat aquest punt de l’existència,  les persones  aspirem  a que els anys no desmereixin les parts del cos que queden al descobert i més en concret, la cara. Que ningú no et pugui dir: “perdona, però no t’havia conegut”. Que era el que tant desitjàvem  per carnaval. Com canvien les coses i les situacions.

    En les vigílies  del carnaval del 2020, poc ens imaginàvem que quan s’acabaria hauríem  de portar cada dia la mascareta posada.  Hem arribat al  d’aquest any, coincidint en què fa pocs dies que ha deixat de ser obligatòria la mascareta a l’aire lliure, reservant-la només pels espais interiors. Just quan el carrer es vesteix de festa i molts voldran tornar a amagar la seva identitat, com  si no n’haguéssim tingut prou durant tot aquest temps de portar la mascareta imposada. Cal aprofitar aquest moment de permissivitat per viure  un Carnaval bastant semblant al de sempre. A aquells que van seguir a partir de l’any 1976, l’any que vam declarar com el de la represa i que van venir a substituir aquells on, mig d’amagatotis, tothom anava per lliure i insistint en la pregunta. I que veritablement no els coneixia ni la mare que...

     D’això fa tant temps, que ara quasi bé no et reconeixes ni tu mateix quan et mires al mirall. És allò que també es diu: “Qui t’ha vist i qui et veu”. Sortosament, però, sempre hi ha qui ens mira amb bons ulls i t’acaben dient que estàs igual que sempre. Sense sospitar que molt sovint ho diuen per quedar bé. Aprofitem ara que és Carnaval per transformar-nos, que és quan el joves es senten grans i els més grans aprofiten per creure’s que  encara són  joves. Fins que el dimecres de cendra tornarà a posar a cadascú en el seu lloc. Però mentrestant, “Que nos quiten lo bailado” .

                                         J.Y.M.

PD: Fragments d'aquest article estan estrets de l'article del programa oficial.

( Articole publicat a l'Eco de Sitges el 25 de Febrer del 2022 )

 

                                                                                  

    

     

 

 

 

ADÉU SI TE'N VAS

    

   La Cubana sempre ens sorprèn. La seva creativitat, la manera de desenvolupar el concepte de la vida quotidiana i en tots els aspectes més concurrents del dia a dia. Creant unes situacions que per ser tan normals a voltes passen desapercebudes i ells ens les fan reviure, fins i tot fent servir un vocabulari que resulta molt col·loquial i familiar. Costums i maneres d’afrontar, amb la més sublim senzillesa, detalls de tota mena que es van perdent en aquests temps, on dominen les tecnologies en detriment de les essències més nostrades de les maneres de ser i de fer de cadascú.

     I  és en aquest aiguabarreig de petites coses on la companyia, nascuda a Sitges i amb l’amic Jordi Milán al capdavant,  que amb una manera de fer teatre tan apropiada a la condició humana, es distingeix per saber interpretar el paradigma de tot plegat, amb un humor fi i brillant que s’aboca a la definició que més se’ls hi escau: “se’n en foten del mort i de qui el vetlla”.

    Una conclussió que ni pintada en aquest comiat d’un personatge, l’Artur Cirera. Persona de bona posició social i econòmica, seductor, artista, home de món i totes les virtuts de bon vivant que se li vulguin associar. Ell ha mort i totes les amistats li volen expressar el seu més sentit adéu. Un comiat alegre i divertit, on no hi falten les situacions picants i compromeses, ni tampoc l’obssessió dels familiars que vetllen per l’herència. Uns quants ingredients de tots els que afloren en aquestes situacions. 

     Quan es fa la fi del cagalastics,  molts ja ho han pronosticat amb una sentencia força entenedora: “Al final, quan jo la guinyi, merda pels qui quedin”. Que no vol dir que abans, quan encara s’està viu, segons les penques de les qual hagi fet gala, se li vaticini: “ja en portarà de capellans a l’enterro “. 

     El tema de la mort és molt seriós, si més no també té la seva part còmica, com ens ho demostren els de La Cubana i  que a nosaltres mateixos sovint ens agrada recrear-nos en paròdies semblants a les que interpreten els artistes de la companyia. Com és el cas dels  castellans que fan servir una expressió que retrata la realitat, quan diuen: “El muerto al hoyo y el vivo al bollo”. O aquesta altra de ben catalana: “vesten Anton que el qui es queda ja es compon”. 

    L’adéu que se li dedica a l’Artur es presta a recòrrer a expressions que van associades amb la mort i que tenen com un doble sentit, que fa que un aspecte tan seriós com aquest deixi de ser-ho una mica per deixar-se encomanar de la vessant còmica de la situació, aquesta que tan bé saben transmetre damunt l’escenari del teatre Coliseum de Barcelona.  

    I vist el que hem vist, podem assegurar que el tal Artur no ha mort “sense pena  ni glòria”, tot el contrari: “ha mort fent el que més li agradava”. Per arribar al final i compartir amb les seves amistats l’inventari d’una vida viscuda amb intensitat i valorada positivament per tots els qui han compartit amb ell moments i genialitats. Deixa tants bons records que ningú li passa pel pensament pronunciar la frase dirigida a algú que no ha estat sant de la seva devoció: “Que Déu el tingui allà on vulgui”. No és el cas. I vist el que es veu en l’obra, tampoc no es pot dir que: “ha mort més sol que la una” . 

      Ben poques vegades un tema tan luctuós apassiona tant als espectadors, que tenim un concepte molt desigual en aquest tipus d’acomiadaments, però que té certa semblança, sense ser tan exagerat, a la realitat. On s’acostuma arribar al lloc amb cara de pena i desprès de donar el condol als familiars, s’acaba parlant i rient de tot amb els qui allà coincideixes.

    Al comiat de l’Artur s’hi arriba de manera molt diferent, sabent que La Cubana ens divertirà i  ens farà passar una bona estona amb un tema tan sensible. I els puc assegurar que ho aconsegueixen, perquè tothom surt convençut que aquest adéu seria el  que desitjaríem per a nosaltres. Però massa arrelats a uns costums que ens acompanyen fins l’últim moment i perquè encara queda el pudor del “que diran”. També en altres temps, quan haguessin dit: “s’ha mort l’Artur”, no hagués faltat qui hagués respost: “que a la terra caigui”.  

                                             J.Y.M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 18 de Febrer del 2022)

ENTRE FAVERES I BRÒQUILS, UNA OBRA D'ART

   

   Tenia constància del que havia en aquests horts municipals, dels quals en tenen cura la gent de la vila que sempre han sospirat tenir un hortet. Es tracta del mural de rajoles que hi havia a la façana del mas Sant Bartomeu propietat del recordat Josep Carbonell i Gener, casat a amb la Rosa Romanyà. El matrimoni va encarregar al pintor Josep Obiols i Palau tres obres pictòriques. En una hi va pintar Sant Bartomeu i Sant Jordi,  que desprès el ceramista Josep Roig i Ginestós faria tres composicions de rajoles. La més gran i espectacular era aquesta del patró de la vila  i del de Catalunya. Els encàrrecs van sorgir desprès de la mort d’un dels fills del matrimoni, en Jordi, a l’edat de 17 anys i per honorar la seva memòria van voler que la majestuosa composició resaltès damunt la blancor de les parets del mas. En l’alliçonador blog de la Beli Artigas ho explica amb tota mena de detalls, tal com ens té acostumats amb tots els interessants temes que tracta.

    Quan la família va fer donació al poble dels tres plafons esmentats, es van arrancar de les parets i el més gran es va dipositar, “provisionalment” en aquest terreny de sobre l’ermita de Santa Bàrbara amb el propòsit de donar-li el protagonisme que es mereix, exhibint-lo en algun espai del poble. En el seu dia, en aquestes mateixes pàgines, s’hi va referir en Jordi Surià, aportant un projecte que havia dissenyat l’Agustí Albors, molt digne, per acollir aquesta sensacional obra. Total, fa més de trenta anys que aquestes rajoles donaven l’esquena a Sitges, amb una provisionalitat que ha esdevingut crònica. Però quina no va ser la meva sorpresa quan a l’altre dia, caminant per l’indret, em vaig adonar que ara miren cap a Sitges. Pot ser que sigui un senyal, el primer pas, per a que li trobin una ubicació molt més adient. 

    I no serà perquè un hort no tingui el suficient atractiu, ni prou categoria per acollir una obra d’aquesta embergadura. Tanmateix,  siguem coherents, ve a ser com si  els qui tenen cura dels horts anessin a cavar la terra mudats de vint-i-un botó. Com també s’ha de reconèixer que així  només tenen el privilegi de gaudir-la  de prop els ocasionals pagesos que mimen el que tenen plantat. Amb el perill que involuntàriament s’escapi un cop d’aixada i es  malmeti algun fragment.

    Coincideix que en aquest indret, on es guarda l’obra del pintor i del ceramista,  va ser el lloc on el pintor sitgetà, Joaquim Sunyer i Miró, va plantar el cavallet per pintar la seva coneguda obra “Cala Forn” d’exquisit contingut camperol.

    En un altre dels plafons, realitzats pels mateixos artistes que, com he dit, es trobava disposat en la façana de la residència dels Carbonell, la veu popular els coneixia pels de can Tribulacions,  s’hi pot veure un ametller florit amb la inscripció: “Tornaran a florir els ametllers”. I sí, una vegada més s’ha produït aquest encanteri, el d’una florida tan elegant i fragil. I que ens recorda el camp d’ametllers que hi havia en el lateral dret del mas Sant Bartomeu i que arribaven fins  a la via del tren.  

     Florides, junt amb la mimosa, que encara podem contemplar disseminades per algun hort, camp o jardí, quan el mes de gener ens avança que  la primavera ja es prepara per rellevar a l’hivern. Mentre des de mitjans de gener i el començament de febrer una inèdita bonança ens acompanya. Que podríem anomenar,  una falsa primavera.

       Un clima que als usuaris dels horts municipals els permet contemplar com el que tenen plantat va una mica més avançat pel temps que estem. Tampoc és que això sigui massa bo, quan caldria que plogués i fa dies que no ho fa. A ells  no els hi cal mirar cap el cel, perquè no hi ha núvols que facin presagiar pluja, només quan aixequen la vista de l’aixada se’ls hi fa prenent el majestuós mural de ceràmica que espera un destí  més d’acord amb el que representa. De ben segur que mai més estarà damunt una terra tan fèrtil i treballada com en la del horts. I ben pocs comparteixen una obra d’art que es complementa amb la saviesa de la natura. Només queda confiar el seu destí a la saviesa dels humans.   

                                         J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges. el 11 de Febrer del 2021)                         

DELS PEUS AL CAP

   

 Fotografia del C/ Sant Francesc, la primera casa de l'esquerra, és on havia estat la casa de la família Alemany i a 

la dreta la fàbrica dels germans Benazet

    

   Existeixen espais en el poble on hi coincideixen algunes curiositats, de les quals n’hem perdut els protagonistes i fins i tot els testimonis més evidents, com poden ser els edificis que els han aixoplugat. Per a molts el carrer Sant Francesc comença a partir d’on ho fa el Passeig de Vilafranca i no és cert, en aquest punt en concret és on s’acaba, doncs el seu inici el trobem  al Cap de la Vila. 

    Curiosament en aquest final de carrer és on començava  la nostra Festa Major. Haig de puntualitzar que això va ser així fins quan l’entrada de gralles era considerat  el primer acte que obria les celebracions en honor a Sant Bartomeu. Des de l’any 1985 és el pregó, amb el seu  convit a la festa, el que dona el tret de sortida.

      Un petit detall  de com les coses canvien en el transcurs dels anys. I si observem l’entorn ens adonem que la progressiva transformació ha reemplaçat els edificis d’abans  per noves construccions. L’única que conserva intacta part de la seva façana  és la casa que havia estat propietat d’en Manel Benazet, i que fa escaire entre aquest carrer i el de Sant Bonaventura, on al costat mateix d’aquesta hi trobem la casa pairal dels Benazet, on hi a viure l’Antoni amb la seva família  i que també conserva la mateixa estructura de la façana original.  El  germà dels dos, en Ventura Venazet, vivia a la del costat d’en Manel,  paret amb paret amb la fàbrica  de sabates, propietat dels germans que s’estenia  cap ben entrat el carrer Espalter. 

    En aquest final del carrer, davant de la porta d’entrada  a la fàbrica, com m’hi referia fa un parell de setmanes, la família Solé embotellava sifons i a la porta del costat mateix  hi havia  el local de l’Orfeó Sitgetà. Que limitava amb la casa de la família Alemany, descendents de can Joan del mas d’en Puig. La família eren carnissers i venien carn a la plaça, on  darrera el taulell s’hi havia alternat la Pepeta, esposa d’en Marià Alemany i les filles i el fill del matrimoni:  la Juanita despatxava el xai, en Joan la vadella i l’Eva els menuts. L’altra filla, l’Àfrica,  es va casar amb en Mascaró de Vilafranca i va anar a viure a aquesta població. L’únic continuador del negoci va ser en Joan, que va estar al front de la parada fins que va obrir una carnisseria al Camí dels Capellans junt amb la Dori, la seva esposa.

      El pare, en Marià, quan acabava la jornada laboral es mudava amb un traje blau marí i a l’hivern ho complementava amb un barret i guants de pell, i així de ben vestit anava a prendre cafè. Un costum que també secundava el seu veí més proper, en Felipe. Aquest treballava a can Roca, el barber del carrer Parellades cantonada amb el de Sant Pau. Era en els anys en què a les barberies hi treballaven un bon nombre d’empleats i els dissabtes a la tarda no donaven a la bast.

     L’Eduard Roca era un barber molt peculiar que al final, de la que en teoria havia d’ésser la seva vida laboral, a la barberia només van quedar ell i en Felipe, que esperava arribar a la jubilació per deixar de treballar. Mentre això succeïa, en Roca es planyia de no poder-se retirar abans per culpa del treballador, argumentant que si no fos per ell ja hauria plegat. Va arribar el dia en què l’operari es va jubilar i l’amo va seguir treballant. Fins l’extrem que en Felipe ja feia anys que es passejava  i en Roca, a cada any que passava, argumentava que si s’esperava a que en passes un altre  ho notaria en la paga de la jubilació. Va esperar tant que no hi va ser a temps a cobrar, es va morir  en plena activitat laboral, sense ser conscient que la prorroga se li acabava i el que feia era apropar-se al que seria l’últim any de la seva vida, com així va passar. 

    De les sabates dels germans Benazet, als caps que exteriorment ordenava en Felipe i en mig de  tot, la “txitxa”- com s’acostuma anomenar la carn- que despatxava la família Alemany. En només aquest tros de carrer se’ns mostrava alguns dels oficis amb certa influència en el teixit comercial de la vila d’aquells anys. Fins arribar als nostres dies on, en la majoria dels casos, s’escau -comercialment parlant- aquella reflexió que feien servir els castellans quan deien: “esto no es ni xixa ni limoná.

                                            J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 4 de Febrer del 2022)