Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

30 d’agost 2015

QUAN ENTRA EL SANT

                                 
   Quan entra la imatge de Sant Bartomeu a l’església, acompanyada de la processó, ho fa d’una manera espectacular. Es pot considerar un dels moments més especials, el darrer, de la Festa Major que irradia una barreja de solemnitat, eufòria ambiental i folklorista que a la vegada serveix de colofó  a una altra Festa Major. Quedant per a l’opinió de cadascú si ha estat millor o pitjor si les comparem amb altres de passades. Per a tots aquells que a raó  dels anys ens ha permès viure festes molt més antigues, un privilegi o una dissort, segons es miri, es presten encara més les comparacions i de ben segur que el que més trobem a faltar és aquella familiaritat amb les quals les celebràvem. Sobretot sense tanta gent, ni tant de foc ni tampoc tants timbals, Els timbalers de la meva generació es limitaven als germans Ferret, en Tolu del gas i el Xic de l’Esca i l’Agustí Serra. Tot era més simple, no tan recarregat, un ball de cada i prou. Tanmateix  per damunt de tot prevalia la il·lusió. S’esperava  amb moltes ganes perquè es podia escoltar el so de  les gralles, un privilegi reservat a tan sols uns dies a l’any: Corpus, Festa Major i, ja més cap aquí, per Santa Tecla. I a raó d’aquests detalls, hi té cabuda  tota la resta de preferències  que la gent de casa nostra en sabrà treure conclusions segons hagin estat les seves. Podria ser:  El vermut, el dinar, estrenar alguna peça de vestir... Coses simples que si més no com que tampoc tenien una continuïtat la resta dels dies, avivaven aquesta il·lusió amb la qual es vivia la festa d’una manera diferent a les altres.
     Veiem i gaudim de l’espectacularitat de l’entrada del Sant a l’església, però no hi coincidim quan en surt per anar a la casa del pendonista. Un costum també bastant recent perquè el tabernacle de Sant Bartomeu es recollia casa del batlle i el de Santa Tecla a la del secretari de l’ajuntament, Passava quelcom semblant amb la bandera, sortia de la parròquia, com aquell que diu, plegada a sota el braç fins arribar a la casa de la persona que presidia la corresponent Comissió. Fins  que a l’any 2004, quan era el president  en Ramon Soler i Fernández, van fer una proposta al Sr, Rector, que en aquells moments era  mossèn Josep Nicolau, per tal de donar un caire més solemne a questa sortida de la bandera de l’Apòstol Sant Bartomeu, del redós del temple,  amb la finalitat de convertir-ho en un acte més i que no  passes desapercebut. El protocol va ser acceptat i des d’aquell any es produeix aquesta cessió per part del responsable de la parròquia a qui correspon presidir la Comissió. D’aquesta manera el lliurament d’un símbol destacat es porta a terme en el transcurs d’un acte  acomboiat d’una certa solemnitat. Després de les paraules de mossèn Pausas, la lectura dels poemes i del cant dels goigs, el Sr. Rector acomiada la bandera a la porta mateix del temple, sabedor que està en bones mans i que hi tornarà ben aviat. Al carrer ja és de nit, amb l’acompanyament del poble, de la banda de música, tots plegats, recorren  els carrers fins arribar al domicili de la persona encarregada de presidir, aquesta vegada al domicili de l’Aroa Llorens i Pellicer. I un cop allà és desplegada al balcó i la seva presència honora a qui tan dignament presideix  i té cura de l’organització  i a tot el veïnat que està content de tenir la bandera, que es belluga al compàs de l’airet, tan a prop de les seves encuriosides mirades.
    No obstant a la casa  hi està poc temps, a l’endemà mateix es torna anar a buscar, aquesta vegada l’acompanyament és molt més representatiu  i escollit: els balls populars, autoritats, pendonista... I al mateix temps aprofiten per passar a recollir  la imatge del Sant que ha estat exposada a casa del pendonista, enguany el Sr. Josep Ramon Sentís i Julià,  entre la  decoració exquisida, amb la qual ens tenen acostumats  l’Esteve i la Fina. Bandera i Sant tornen junts a casa, on són rebuts pel Sr. Rector. Hi romandrà, també,  poc temps, el just per a presidir l’Ofici del dia i  quan s’acosta la vesprada es produeix un altre lliurament de la imatge als portadors acreditats i la bandera al pendonista, assistit pels cordonistes. És la Processo de Sant Bartomeu.
     Tot segueix un protocol  establert d’acord amb la tradició popular, compartida amb la parròquia . I vet aquí que l’única que surt de casa sola, des d’una estricta intimitat,  és la imatge del Sant camí del seu destí festamajorenc.
  S’han instaurat, en el programa, nous actes en la Festa, però també se’n han suprimit. Alguns amb un marcat contingut descriptiu que hi apareixien escrits, any darrera any, amb la mateixa redacció . Com un de molt curiós en l’apartat de l’Ofici, on es llegia: “Glosará la vida del santo un elocuente orador sagrado”. Sortosament un altre també molt apreciat en els anys de les penúries, el que es referia al: “Reparto de bonos de viveres a las famílias necesitadas.”.  Com aquesta  que més o menys tenia la mateixa finalitat:  La entrega  de la libreta Dotal,con 500 pesetas al niño sitgetan más necesitado, instaurada por el benemérito Hijo Predilecto, Don  José Roig i Raventós “. Degut a un progressiva bonança econòmica, va anar desapareixent del programa aquesta deferència vers a les persones més necessitades. Si més no la vida fa moltes voltes i es tornen a fer paleses determinades necessitats, situacions  que fan reflexionar en aquests dies de tanta festa, quan no tothom les viu amb la mateixa alegria.
    Per la mateixa necessitat d’aconseguir uns calerons, tenia lloc “El Llevant de Taula , amb els balls que anaven per les cases, feien l’evolució del ball corresponent i eren recompensats amb una propina. A la nit, abans del Castell de Foc, tenia lloc un concert de la  Banda local, per allà al capdavall del carrer Sant Pau .I un cop acanat el focs s’anunciava: “Animada verbena popular de  cobla i orquesta, en el Paseo de los plátanos”.
   D’aquí a poc hi tornarem.
                                                                              J. Y. M.
    
    
 ( Article publicat a l'eco de sitges el 28 d'agost del 2015)

     

22 d’agost 2015

LA IMPORTÀNCIA DELS DIES I LES HORES






Curiosament a les pàgines d’aquest setmanari, la meva col·laboració surt publicada en la secció anomenada Els dies i les hores. Certament és un títol molt genèric perquè no concreta ni dia ni hora. No obstant som en unes vigílies on sí que els dies i les hores que es succeiran tenen un gran simbolisme en la vida sitgetana. Les molt pregonades 36 hores guarden, en el temps i en l’espai on es  desenvolupen,  tot el que la Comissió de Festes i el Sr. Rector ens ha preparat per a celebrar una nova Festa Major.
   La novetat rau en la immediatesa, perquè la festivitat de Sant Bartomeu a la vila ve de lluny. Ni més ni menys que de l’any 1353. Segons un document que la investigadora Carme Muntaner i Alsina ha trobat a l’Arxiu de la Catedral de Barcelona, en el qual segons anotacions que apareixen en el llibre de comptes de la  Pia Almoina, senyora del castell de Sitges, durant el segle  XIV, es fa esment a  la festivitat de Sant Bartomeu com a festa solepna a Ciges.  Davant aquests evidència hom es pregunta: I com era Sitges a l’any 1353. Un poble, com tants altres, on la vida es desenvolupava a l’entorn de la seva fortificació, amb el privilegi de comptar amb el mar que, igual que ara, contribuïa a emmarcar,  segur que també, una  bonica imatge.  
   Han  passat  molts anys, total 662, fins arribar a aquest 23 d’agost del 2015. Diumenge, a les 12 del migdia, dia i hora,  ni abans ni després., el so dels sacs de gemecs, de les gralles i flabiols comencen a escoltar-se en aquest cantó del carrer Sant Francesc, just on havia estat ubicada l’entrada a la fàbrica de  sabates dels germans Benazet. Un espai on també el paisatge ha canviat. De la quasi intimitat del carrer, s’ha passat  a una afluència massiva de personal amb ganes de participar d’aquest primer acte folklorista de la Festa. Avancen els grallers, fent-se pas entre la gran multitud de gent, fins arribar al Cap de la Vila, on dediquen les seves tocades a la gent del poble i, en especial, als fundadors de la Festa Major. És un clàssic que consta escrit en tots els programes de la Festa. M’encurioseix una altra pregunta: I quins van ser els fundadors de la Festa Major ? Ens ho podem imaginar, gent senzilla, de l’àmbit  de la pagesia i de la pesca, gent que vestia amb faixa i espardenyes i alguns portarien fins i tot barretina. La seva iniciativa ha permès una continuïtat que ha evolucionat i transformat fins arribar als nostres dies. També atrau la curiositat que aquesta entrada de gralles té una antiguitat relativa, doncs data de la Festa Major de l’any 1944 que és quan  es va programar la primera entrada de gralles.
   Degut a  que la Vila no comptava amb grallers, s’havia de recórrer als vinguts de fora. Això no suposava cap garantia, tenint en compte que les comunicacions eren molt deficients en quant els mitjans. Uns grallers amb aparença de persones d’edat molt avançada als quals no els feia mandra participar en les festes d’arreu i en acabar una es desplaçaven, a peu, fins al poble on s’havien compromès. Les seves febleses i el fet d’haver de recórrer camins i dreceres, no garantia que arribessin en optimes condicions i que ho fessin amb la puntualitat desitjada. Això feia que els organitzadors i majorals dels balls, els anessin a esperar en punts estratègics de les entrades al poble. I quan de lluny els veien venir, una sensació agradable de tranquil·litat els alliberava  de tots els temors. Segons expliquen les cròniques de l’època, tenien per costum d’entrar al poble tocant els seus instruments, d’aquí la idea d’organitzar una entrada de gralles com a acte d’inici. Ens podem imaginar, però, amb les condicions que aquella gent arribava; mal engiponats, amb higiene sota mínims i amb cabells i barbes  poc presentables. Calia, abans de res, posar ordre estètic on aquest no existia
    Sortosament hem avançat, tecnològicament, d’una manera increïble, però per tocar la gralla encara s’ha de bufar i tenir l’agilitat suficient per  moure els dits per tal de tapar els forats i aquesta entrada requereix, sobretot, el domini del instrument. Al voltant de tot això, i com ara domina  la tècnica, aquesta ens permet gravar  i fotografiar des del mòbil qualsevol aspecte de la Festa. Lluny queda quan, els pocs que disposaven de telèfon a les seves cases, despenjaven l’auricular i li demanaven a l’operadora: Magdalena, posem a can Quildu  que necessito encarregar  uns quants dolços. Altres, la mateix petició, la dirigien pels de can Bruguera o l’Estrella . I tot seguit demanaven connexió directa amb la Candelària, amb el noi de can Cafetó per a que els hi posessin una ampolla de cava en fresc.
    I amb tot això, un element imprescindible de la Festa, havia estat la síndria i el meló i una mica després les neveres de gel. Tecnologia de la més simple, però era tant l’entusiasme, la il·lusió que la cosa bé valia un bon dinar de Festa Major, petits grans plaers d’un dia on qualsevol detall servia per gaudir-lo a cor que vols.
   Davant tants avanços, les generacions futures, potser es trobaran amb que la Festa Major els hi entrarà a casa seva, amb un mitjà des on es podrà guaitar-hi com si obrissin la finestra. Que permetrà fins i tot ensumar l’olor a pólvora, a l’encens de l’ofici i la oloreta de rostit a l’hora de dinar, quan potser engolint una pastilleta es quedarà tip.
     De moment la Festa Major ja disposa de pàgina Web, per poder consultar-la des de casa i de qualsevol lloc del mon. En certa manera ja ha irromput en la nostra intimitat, només falta poder rebre, des de casa estant, el flaire dels nards. Tot arribarà.
     El que no s’aconseguirà mai, crec, és suplantar  l’ambient a peu de carrer, les sensacions que es desprenen: aquesta pell de gallina que s’embotorna amb el contacte directe..Deixem que la tecnologia avanci, però no ens oblidem de viure la Festa Major, com sempre l’hem viscuda, nosaltres i els nostres avantpassats: amb aquest esclat de joia amb la qual la rebem quan aquesta entra i avança carrer enllà, puntualment, a les 12 del migdia de la vigília.
                                                                                        J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 d'agost del 2015 )

15 d’agost 2015

EL 15 A

Seguint amb el costum establert, la d’escriure una data amb el disseny actual,  que consisteix en apuntar el número i la lletra del mes al qual es fa referència, la meva intenció ha estat identificar aquesta brevetat de l’encapçalament amb 15 d’agost que és quan celebrem l’Assumpció de la Mare de Déu. Una festa important en el si de l’església i igualment per a totes les que celebren la seva onomàstica. El nom de Maria va ser un dels més comuns, avui desconec si és gaire freqüent posar aquest nom, vist que ens hem decantat cap a altres de més rebuscats. 
   Un nom que també s’ha  complementat formant-ne un de compost, fins i tot entre el gènere masculí: Josep Maria, Ignasi Maria, Lluís Maria... I més encara quan es tracta del nomenament del santoral femení: Maria Antonia, Rosa Maria, Maria Mercè, Maria Lluïsa, Maria Josep,  Maria Concepció, Maria Vinyet.. Amb aquests dos exemples últims em ve a la memòria  una veïna de casa, del carrer Sant Francesc, que va anar a viure a un altre carrer, la Maria Concepció Comas, casada amb en Vicenç Lluís. Un cognom amb nom de Sant. Però els  dos germans Lluís eren més coneguts  pels de can Lleuger. Tornant a reprendre el fil, tot el veïnat estava convençut que la Maria celebrava la seva onomàstica en aquest dia de la Mare de Déu, quan  la realitat obeeix a que el nom Maria s’anteposa al de Concepció que és quan celebra la seva onomàstica, del dia 8 de desembre. Una altra veïna on les finestres de casa seva s’aboquen en aquest començament del carrer Sant Francesc, tot i tenir l’entrada pel carrer Parellades, era la Sra. Maria Vinyet Llansó, muller del Sr. Enric Massó de la pastisseria, a ella també l’anomenàvem Sra. Maria i prou, quan en realitat el seu nom era el de Vinyet.
     Per Santa Maria, coneguda la Mare de Déu d’agost, hi coincideixen molts detalls. Sobretot que un bon nombre de pobles celebren la seva Festa Major i, per aquesta data, a nosaltres ens visitava la fira. Un suculent atractiu en uns anys en què no anàvem sobrats d’enjogassades petiteses, ens podem imaginar quin goig ens feia aquell escampall, amb un ordre molt peculiar. Joguines gens sofisticades, però que ajudaven a fer la felicitat, ni que fos prement  el gatell d’una simple escopeta que llençava un tap de suro, el qual anava lligat a la mateixa culata  per tal de no acabar de seguida amb la munició. L’encarregada de satisfer el meu deliri firaire  era la tia Maria, amb la qual passaven molt temps anant d’un cantó a l’altra, guaitant a tota la rengla de parades, amb aquells venedors de frondosos bigotis i panxes portentoses, amb els elàstics creuats  que  aguantaven el pantalons i les dones amb amples bates i un curt davantal, dotat d’unes grans butxaques on hi guardaven els diners.
     L’àvia i la tia, dues Maries, vivien a la carretera, al costat de la casa de can Gori i el dia del seu Sant hi anàvem a dinar. Un parell de portes més enllà hi vivia una altra Maria, la mare d’en Joan Ossó del Bar Espanyol. L’àvia era gran i cada dia havia de creuar la carretera, quan aquesta passava per la cruïlla de can Perico i enfilava cap a les barreres. Com que els passos de vianants al nostre poble no es coneixien, la dona tenia de travessar sempre amb l’ai el cos. Quan tornava el de can Ferri ja la veia i sortia al seu encontre, l’agafava del braç i l’acompanyava fins a la porta de la casa on vivia. Volia explicar que el dia de la seva festa l’àvia posava l’olla gran dintre la xica   i si el dinar era bo, no menys esperat era el postra, aquella barra de “mantecau” de tres colors de la casa Frigo. En deien de “corte”, perquè es tallava i s’encabia entre les dues fines galetes. Tot un plaer i una innovació , quan fins llavors predominava el “cocoruchu” amb la bola de gelat que aquí va popularitzar el Che. A qui  tota la canalla li feia festes per a que els obsequies amb aquella desitjada  xorraeta, com un pessic de gelat damunt un tros de galeta.
   Per aquells anys tenia la representació de la marca la família  d’en Mirabent Magrans, amb magatzem al barri de Sant Crispí, del qual n’era l’encarregat en Josep Almirall, casat amb la Lolita Viñola i que vivien al costat de l’avia damunt el magatzem de les rajoles d’en Panxito Pagès de can Percala. A més tenien també la representació de la Pepsi-Cola i gràcies a l’amabilitat d’en Josep, al seu tarannà tan bo i complidor, tot sovint m’obsequiava amb viseres i xapes d’aquelles que portaven una agulla a la part de darrera i només la fixaves i ja et senties important. Eren els petits detalls que servien per a valorar les coses més insignificants. Quan s’apropava la fira de  Vilanova, que es celebra el segon diumenge de novembre, la marca disposava d’un estand i em regalava una invitació per fer una degustació  Un altre al·licient per a no deixar d’anar-hi. Hi arribava acompanyat del pare i l’oncle, amb “mosquit” per la carretera, tapat amb passamuntanyes  de llana i bufanda  que només se’n veien una mica els ulls i allà descanviava el tiquet  pel refresc que me’l lliuraven a temperatura freda. A aquella hora del mig matí, amb un ambient gèlid  i sobretot amb poca set, la feina era meva per acabar-me-la.
   Vaig anar escola amb un dels fills de la casa, en Francesc, bon amic, que ens va deixar jove, com també el seu germà Josep. El destí ens guarda aquestes injustícies, per a desconsol d’uns pares i de la filla i germana més jove, la Carme Almirall, flamant regidora de la Casa de la Vila. Era el veïnat més proper el qual, en dies de festa com aquest, després de dinar i tancar una mica els ulls, uns i altres sortíem als balcons per a veure les cues de cotxes que es formaven, sobretot quan baixaven les barreres del pas a nivell, el caos era total. Doncs  els automobilistes arribaven fins allà amb sol i s’anava fent fosc i la cua avançava poc. I és que els més grans, acostumats a anar només una hora per davant del sol, ja deien que per la Mare de Déu d’agost a les set ja és fosc.
                                                                                         J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 14 d'agost 2015 )

08 d’agost 2015

L'HOME DE LES ALICATES A LA BUTXACA DE DARRERA

    Tots els oficis requereixen de les seves eines per poder treballar. N’hi ha que són comunes a tots ells, com per exemple: el martell, les tenalles el destonillador, la clau anglesa... Altres estan més acord amb una activitat concreta. Així el paleta aportava dues peces inseparables, la gaveta de fusta  i la corresponent paleta.
   Els fusters disposaven el metre de fusta, plegable sobre si mateix, a la butxaca de darrera el pantalon, la destinada a la cartera, on una part queda amagada i l’altra sobresurt, exterioritzant el costum, molt generalitzat, entre la gent de l’ofici. A la canaleta superior de l’orella hi disposaven el llapis, aplanat, de color vermell. Transportant la resta d’eines en una senalla que li reservaven a l’aprenent.
   En quant als pintors de brotxa, aquells que portaven bata grisa, se’ls identificava amb l’ofici per aquesta característica en el vestir i perquè disposaven l’escala plegada, de tisora, a la part superior del braç a l’altra mà portaven una galleda i les brotxes en el seu interior.
   Els electricistes, també anomenats lampistes, fontaners, tenien com a base de l’ofici el de llauner. Que igual et feien un recipient de zenc, on hi acoblaven una aixeta i una carxofa per dispersar l’aigua pels foradets i el conjunt el disposaven a una certa altura per a que fes el servei de dutxa. Prèviament es bullia aigua i es barrejava amb la freda.  Venia a dir que a més d’aquests invents, propis de l’ofici, igualment reparaven pots i cassoles foradades. A l’estar avesats en soldar amb estany, no els va venir de nou quan van haver de soldar els tubs de plom de les conduccions. I com que tot encara no estava inventat, amb el zenc feien qualsevol mena d’enginy destinat a diferents  utilitats que permetien fer fàcil el que semblava difícil.
     El cognom Marcet té un lligam molt estès entre l’ofici  de llauner, de fontaner i electricista a Sitges, que  ha passat de generació en generació. Fa poc ens acaba de deixar en Rafael Marcet i Almirall, sitgetà que ha viscut de prop totes aquestes il·luminades avenços i intervencions, amb les quals ha evolucionat la seva feina. Un dels pocs, em refereixo a aquest ofici, on es desenvolupen tres activitats en una, com així ho anuncien els qui s’hi dediquen:  Aigua, gas i electricitat. D’aquí ve la progressiva implicació dels llauners. Tenint en compte que l’arribada de la llum, l’aigua i el gas a l’interior de les cases  es va anar fent, de manera esglaonada , a partir del començament del segle XX. Abans, el gas, provinent de la fàbrica que es va inaugurar a l’any 1881, havia substituir l’enllumenat públic de petroli  i l’aigua va arribar primer a les fonts publiques que a les cases. Fins que els tres serveis estigueren a l’abast de tothom van passar uns anys. El més apreciat de tots va ser l’electricitat, si més no als consumidors els amoïnava de manera exasperant el costant moviment de la rodeta del comptador. L’obsessió no ha minvat, si més no els de la nostra generació ja ens hi hem acostumat, som conscients que és una despesa, molt cara, a la qual s’hi ha de fer front. Sobretot quan a un li toca fer el gest, ja que mentre paguen els altres no ve d’un pam , els llums els deixàvem encesos  per arreu on passàvem de la casa, però quan toca pagar ja es procura que no en quedi cap d’encès.
     En Rafael entrava i sortia de la casa del carrer Jesús, on vivia amb la mare i amb la seva muller, la Pepita de l’Eco, amb els fills, i ho feia sempre amb les alicates que li sobresortien de la butxaca de darrera del pantalon. Un signe evident de què es trobava permanentment  de servei. I és que el Prado no podia prescindir dels seus servis. La proximitat amb la casa de can Parcerises, feia possible que el professional estigués tan a l’abast.  Aquesta ha estat de les poques cases que han conservat, fins no fa gaire, aquelles peculiars portes, amb el mateix color original, amb les qual a la nit es tancaven les interioritats de la botiga i la vivenda a la part interior. Un establiment dedicat a la venda de material elèctric i bombetes de la llum. Amb la remodelació que s’ha fet de tot el seu interior, en certa manera s’ha conservat aquest detall de les portalades exteriors.
     Quan deixava les alicates en segon pla, l’home ballava sardanes i altres balls  com a component de l’Esbart Sitgetà i també s’encarregava de programar les audicions i les cobles que les amenitzarien en el transcurs de la Festa Major. Home també de teatre i, sobretot, un apassionat de la música folklorista, havia dirigit la part musical dels nostres balls, quan aquests eren representats damunt un escenari. Sense oblidar-nos de les Caramelles quan, degut a les limitacions del mestre Manel Torrents, aquest assajava els cants dintre de la Societat i en Rafael els dirigia al carrer. Ho va fer durant molts anys, fins quan  també se’l va fer seu el si no fos...
      Els curtcircuits és una desconnexió que obsessiona als electricistes, més quan no es troben les causes que l’han ocasionat. Posar llum a la foscor, avui, és, més que un luxe, una necessitat. Som uns consumidors insaciables del servei. Hi anem endollant aparells dotats de noves tecnologies i no hi trobem el fi. Però aquest existeix, és quan un curtcircuit  ens desconnecta de la vida i la foscor domina. Amb aquesta apagada no hi ha lampista capaç de retornar la llum, ve a ésser com guaitar a aquell ble del llum d’oli que es va apagant, lentament, fins a perdre’s. Tan sols una  fe interior fa presagiar que allà a dalt una altra llum  il·lumina, sense necessitar manteniment. Per això en Rafael no s’ha endut les alicates, perquè  sabia  que  no les necessitaria.
                                                                            J. Y. M.
     

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de juliol del 2015)

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez