Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

27 de novembre 2009

ELS CARRERS DEL POBLE



Sembla como una moguda generalitzada, que tots els carrers dels pobles han de sucumbir a una transformació calcada un de l’altre, consistent en suprimir voreres i enrajolar tota la superfície. Es veu que amb la intenció d’aconseguir la denominació de “peatonal”, amb tots els ets i uts. Però la millora més ostensible que es va obrar en tots els carrers d’arreu, va ser passar de la terra al ciment. Els carrers de terra han estat un malson per a tothom, principalment per a les mestresses de casa, meticuloses en la netedat. Aquella circumstància empolsegava les interioritats de les llars i quan plovia el fangueig que es produïa era molest, més quan s’esquitxaven les parets emblanquinades, per aquest motiu sempre tenien a punt la galleda amb la calç i l’escombreta, per a fer un repàs. També els reguerots que provocava l’acció de l’aigua, posava en perill l’estabilitat, dificultant el pas de gent amb problemes de mobilitat.
Al meu poble, encara vaig aconseguir alguns carrers de terra, sobretot el de Santa Bàrbara i el carrer Espanya, són els dos que tinc més presents. Dels altres, tot just n’havien acabat d’enquitranar quan la meva infantesa era molt incipient. Hi ha una anècdota del popular Salvador Robert, més conegut per en “Tirano”, on expliquen que anava entrejat de blanc i en el carrer Sant Sebastià hi havia uns dolls d’aigua, va succeir que un cos estrany, amb el qual uns vailets hi jugaven, va anar a parar al mig del fangueig, amb tan mala fortuna que va esquitxar aquella blancor de la vestimenta amb ronxets de fang. L’elegància de l’home es va veure devaluada, mentre una ràbia continguda es passejava pel seu pensament, fins que no va poder per més que exclamar una mena de sentència filosòfica: “ Que els hi haig de dir a aquests, si fills de ... és poc”.
Pas a pas, els carrers han anat evolucionant, però mai havien perdut aquell guirigall que traspuava vida. Em refereixo a les corredisses de la mainada, als crits sorgits d’unes enjogassades cabòries. Al brunzir, amb un fort “picaranyo”, de la baldufa damunt el terra allisat. Del refrec dels patacons mentre s’arramblava el més just possible, de la vorera a tocar la façana de la casa. O quan aquesta mateixa sola s’enduia els cromos d’una embranzida lliscant de ple per damunt el botí. O la patacada espectacular i la immediata asseguda a les esquenes dels qui jugaven al ram de la mula. Més silenciosa era, però, la juguesca dels “güitos”, no sóc capaç d’escriure-ho d’una altra manera. De la destresa dels jugadors depenia que el pinyol anés a parar dintre la canal del desaigua, qui aconseguia ficar-hi el últim s’emportava tots els pinyols que hi havia a dintre. Per a nosaltres aquelles petiteses cotitzaven més que les accions de la borsa. Donàvem més valor a aquestes immaterials menudeses que a cap altra cosa.
El carrer era un feu quasi propietat de la mainada. Els havia que van fer ús d’aquest espai quasi fins que van festejar i per a tal afer encara feien , el que en deien, cantonades. Mireu si en tenia de protagonisme, que quasi bé es pot afirmar que els millors xuts a la pilota han tingut lloc entre aquestes estretors territorials que avarca de vorera a vorera. I per descomptat que els partits una mica seriosos, entenguis per aquesta seriositat, eren aquells que comptava amb un nombre una mica populós de jugadors. I que quasi bé acostumaven acabar abans d’hora i malament, dit d’altra manera, com el rosari de l’aurora. Succeïa quan el rifi rafe decantava la pilota, amb tota la fúria, cap alguna vidriera i tots seguit s’escoltava l’estrepitosa trencadissa de vidres. En pocs segons desapareixien del terreny de joc tots els jugadors, ningú volia carregar amb els plats trancats, tot i que en aquest cas no es tractava de cap terrissa. Com que no havia cap delegat de camp, endevina qui t’ha tocat. Per a desesperació i enuig dels qui afectava la trencadissa. Per l’únic que en treia un cert avantatge, era que durant uns dies pel terreny de joc no apareixia cap jugador, ni de l’equip local, ni del visitant. La calma, però, durava poc.
Actualment aquelles juguesques de carrer no es suportarien. La prova la puc testimoniejar jo mateix. El carrer on visc, que si en el seu temps no es van fer partits de la Lliga europea és perquè m’imagino que no existia tal competició, ho dic per les condicions que oferia el camp circumstancial. L’amplada i la llargada eren molt aptes per a jugar a futbol i a més gens transitat, per tant s’hi feien uns partits de campionat d’estar per casa. Aquests darrers anys, molt de tant en tant, hi acudeixen un parell o tres de nens xinesos que els seus pares regenten una botiga molt a prop. Hi venen a jugar i resulta que la mica de xivarri que puguin fer les criatures, ens arriba a molestar, i és perquè ja no hi estem avesats a la presa de possessió de la jovenalla.
Els carres del nostre poble també s’identificaven per les botigues, o entitats que hi havia. Així es deia: el carrer del Prado, el carrer del Retiro, el carrer de la Palma, el carrer dels Escolapis... L’estanc de ca la Lola, a ca la Pepa Tiquet, a ca la Pepeta dels orinals, el celler de can Mas. A ca la Cintenta,, a can Casimiro, a can Ploraire, a ca la Pasquala, a can Carbonell de la roba, a can Jaumet forner, el forn de can Bosc, la carboneria de cal duro... etcètera, etcètera . Tot això ja és història, no obstant encara ho recordem i apareix escrit el algun que altre paper. Ara bé, d’un temps cap aquí, es fa pales un augment considerable d’obertures d’establiments de roba i de quincalla regentats per personal oriental i els de queviures, o supermercats, per gent de nacionalitat paquistanesa. No crec que tots aquests comerços deixin uns signes eloqüents de popularitat per la posterioritat. Se em fa estrany que el dia de demà els cronistes, historiadors, que ens precediran es refereixin a la botiga del “Xino-Xano”, a la d’en Xinxan, la d’en “Xuenlai”... A no ser que la nostra vila sigui coneguda sota la rocambolesca denominació de: Sitges – Xina Town. Seria una mala herència pels nostres descendents. La d’un poble sense una tradició comercial que tan ajuda a preservar unes referències d’identitat popular. Hauríem perdut pistonades.
Avui, amb la desaparició de les voreres, es perd una disciplina de les contemplades en els tractats d’urbanitat, el de transitar sempre per la vorera de la teva dreta. Perdura, però, entre els de la nostra generació, el record d’aquells consells familiars, quan iniciaves el camí cap a l’escola: “No baixis de la vorera i vigila els cantons”.
Sense voreres es perd un espai singular i primordial de qualsevol carrer de poble i, per altra banda, s’afavoreix el campi qui pugui. D’aquí que els vianants no respectin ni dreta ni esquerra i creuin per davant teu, sense ni cedir el pas.
Tot és qüestió de preferències, malgrat que algunes no es respectin o costin d’assimilar.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 28 de novembre del 2009 )

26 de novembre 2009

MÚSIC D'UN CARRER COSTERUT



Els carrers costeruts es caracteritzen per la dificultat , a voltes potser una mica relativa, que els converteix en una pesarosa càrrega el fet d’avançar per ells, quan el recorregut, és clar, es fa en direcció ascendent. Per els músics, haver de bufar quan el desnivell del terra és acusat presenta una dificultat afegida al ja de per si molest moviment del instrument que es produeix amb el pas compassat del caminar. D’aquí que el cop sec i a contratemps del bombo de la banda, aquest que talla qualsevol intent de seguir en la interpretació de la peça, es produeix just a l’arribar a l’alçada del forn de l’Antònia del pa, a l’inici de la pujada de l’Ajuntament.
Dels nostres músics, que jo recordi, sols en Cristòfol Rubí i en Ramon Almirall, aquest ens ha deixat fa pocs dies i amb ell ha marxat el darrer testimoni de l’antiga Mozart, deia, que ells dos han viscut en un carrer costerut, perquè van coincidir, durant un temps, en el de Sant Pere. I En Rubí encarna el testimoniatge dels pocs músics que queden de la mateixa formació orquestral quan va deixar d’existir. Ara que intento situar els músics en carrers en pendent, val a dir que al capdamunt del carrer Bonaire va néixer el Sr. Torrens, on ara es troba la redacció del setmanari, allà havia tingut la barberia el pare del mestre. Tots tres músics d’una mateixa orquestra, en diferents etapes de la seva evolució, però amb la coincidència de la baixada i la pujada, segons d’on es vingui que tenien de salvar per arribar als seus domicilis. Curiosament a la resta de carrers costeruts, hi ha prevalgut el domini dels pescadors i les seves famílies i algunes que altres cases senyorials.
A sant Pere de Ribes, el carrer més costerut és, sens dubte, el popular carrer del Pi, on encara es conserven un seguit d’aquestes casetes de planta baixa i pis, amb arcada envidriada per accedir-hi i amb una petita finestra, com única obertura de l’habitació, en el pis de sobre. A mig carrer hi tenia la fusteria un músic molt singular. Em refereixo a en Josep Rafael, més conegut per en Maurici. Vivia, per tant, en un carrer dels més costeruts de la comarca. L’home tocava la trompeta i el violi, si més no el seu fort era l’aplicació de la fusta en totes les seves vessants. I quan la situació ho requeria, fins i tot feia de sastre. Que ningú interpreti aquesta darrera activitat com la síntesis remarcable d’un impulsor de la moda d’antany. El músic no va arribar mai a ser “modisto” professional, ni ho va somiar. Ell, quedi clar, estava especialitzat en fer, a mida, l’últim traje, aquest que es porta en el passeig final. No dic més.
També el ribetà podia presumir d’una altra virtut, s’hi ho prefereixen, el d’un vincle còmic que s’havia perpetuat en el seu interior i que li permetia que fos conegut per arreu. Tenia la gràcia dels experts, de la gent que amb poques paraules i un posat desmenjat, aconsegueixen arrancar rialles dels més seriosos. El mestre Gabriel Pallarès, li tenia reservats, durant la interpretació d’aquelles “zarzueles” i obres teatrals interpretades per artistes aficionats, d’aquí i d’altres llocs, dos papers, el de músic i el de còmic. En una ocasió, m’ho va explicar el propi mestre, el veí de Ribes s’havia d’aprendre de memòria, una llarga parrafada, que tenia de recitar sense acompanyament de música, de manera que quan ell acabava, l’orquestra continuava . El director de tant en tant li recordava el compromès que era el seu paper i ell, per demostrar-li les seves habilitats interpretatives, li declamava al peu de la lletra. El mestre feia el desmenjat: “ ara rai, a l’hora de la veritat ho has de fer bé”. L’artista estava convençut de les seves aptituds i de la preparació que havia assolit per portar-ho a terme.
Arribat el moment de la veritat, es fa el silenci, el mestre li dóna l’entrada i ell comença de bona manera, però, tot d’una, sembla que no diu res, si més no s’apercep que gesticula els llavis, la boca i, conjuntament, fa gestos amb les mans , mentre que el mestre que fa tot el possible per intentar escoltar el que diu i per poder donar l’entrada a l’orquestra. Ningú capta res, fins que des de dalt de l’escenari li dedica un gest amb el cap i, amb ell, en Pallarés intueix que ja acabat. L’obra continua i el ribetà com si tal cosa. Darrera l’escenari el mestre increpa a l’artista: “ Encara és l’hora de saber el que deies”. Resposta: “ Ni jo tampoc ho se ”. Perdut a més no poder, des de quasi bé el començament, va tenir l’astúcia, l’aplom, de fer veure que parlava, enlloc de quedar com un estaquirot fracassat i vençut per la vergonya del ridícul. A això se’n diu tenir taules.
La seva sorneguera aventura, però, assolia el seu zenit durant la nit del dissabte de Glòria, quan les colles de caramelles surten al carrer per cantar la joia de la Pasqua. El músic venia preparat per l’ocasió, amb la butxaca de l’americana ocupada per una pedra. Era l’època que moltes cases tenien aposentat, en l’estable de l’entrada, a l’ase. Ell sabia dels seus amagatalls i, per exemple, quan passava per davant de la fàbrica de capses de can Selva, s’ajupia a terra, aparcava l’instrument i fregava la pedra per damunt el pedrís , mentre no parava de sanglotejar, apujant el to i aconseguint una imitació quasi perfecta: “ iooog , iooog, iooog...”.Amb tal perfecció, en quant a la imitació, no tardava gaire en fer encabritar a l’animal i aquest bramava com un desesperat, mentre s’intuïa, pel soroll provinent de l’interior, que repartia guitzes a tort i a dret. Objectiu aconseguit, l’home replegava el violí de terra, es ficava altra vegada la pedra a la butxaca i restava satisfet davant el rocambolesc guirigall d’aquell recital de brams d’ase, incitat per les arts del músic ribetà que deixava a l’animaló, i perdonin la redundància, amb la paraula a la boca.
En una de les típiques i pintoresques pujades a Sant Pau, el dia de la seva festivitat, per entre camins camperols, de cop i volta surt del seu lloc de la formació i, amb cara d’esglaia’t es va posar a davant i va poder molt, va poder poc, va fer parar la banda en plena interpretació. Davant la sorpresa dels companys, tot seguit els hi senyala un pal del filat de la llum, on hi havia enganxat un d’aquells cartells informatius tan explícits i entenedors: “No tocar peligro de muerte”. Un home previsor que vetllava per la integritat física de tots. Per si a cas.
Serveixi el record d’aquest músic que vivia i treballava en la casa d’un carrer costerut, en el d’un poble veí, en aquell temps avesats en l’activitat camperola i amb arrels artístiques, per abraçar-me al patronatge de Santa Cecília. Festivitat que celebrarem demà , de manera especial, amb la iniciativa que cada any porta a terme els Amics de l’Orgue. Aquesta vegada amb un concert d’aquest instrument a càrrec de Maria Nancy i tot seguit tindrà lloc la celebració de la missa que s’oficia en el seu honor. Amb la implicació del cor de l’Associació, i la del Sr. Rector, per glorificar tan musical patronatge i per pregar pels músics d’ahir i d’avui i pels socis de l’esmentada entitat.
Santa Cecília, ora pro nobis .
J. Y. M.
( article publicat a l'Eco de Sitges el 21 de novembre del 2009 )

15 de novembre 2009

Patim, patam, patum


La caseta de Forès esta ubicada en un turonet enlairat que domina un bocí de la Conca de Barbarà, la llum que ofereix els dies assoleiats es barreja amb l’ocre de les pedres, amb la tonalitat dels camps, diferent a cada estació de l’any, resultant una claror sublim, acollidora, potser no tant intensa i lluminosa com la de prop de mar, però igual de captivadora i espectacular.
El pare obria la porta de la cuina, per on es pot accedir a les terrasses, dominades per uns ben equilibrats i estructurats arcs de pedra que li tenien el cor robat. Només arribar, els néts esperaven, delerosos, el moment que el seu avi els acomboiava amb aquest saltironet comú a tantes embranzides d’alegria i jovialitat que tots, en un moment o altre, hem exterioritzat i avançaven plegats, saltant i alhora cantant: “patim, patam, patum, homes i dones del cap dret...”. I una revoltosa felicitat pessigollejava la tendresa d’uns cors alegres i festius, propis de l’edat d’uns marrecs i el d’un avi que semblava haver perdut la xaveta, si no fos perquè tots sabem que les caparrades enjogassades de joves i grans són sempre imprevisibles i canalleres. Més quan l’edat i les circumstàncies t’atorguen una categoria preferent entre l’escalafó establert del parentesc casolà.
Brunyia aquesta bona harmonia familiar, com el daurador que frega, amb delicadesa, les pedres àgates per damunt el full d’or, fins aconseguir una uniformitat i brillantor, resultants d’un bon treball. I que ell havia aconseguit dominar, desprès d’un aprenentatge esmerçat amb molt entusiasme i de manera quasi autodidacta. Si més no de treballar al costat del meu avi Joan, junt amb el seu germà, l’oncle, havia après a estimar l’ofici, a envernissar a “munyeca” fins aconseguir que la fusta, les fines xapes, oferissin un brillo net, pulcre, sense cap llapassa que entelés el treball aconseguit. Havia començat a bequetejar-se amb la feina, a interpretar les preferències dels clients, a saber-los tractar amb la correcció que es mereixen.
Però vet aquí que quan en Pepet tot just començava a liderar l’aprenentatge de l’ofici, va ser reclutat per incorporar-se en la jovenívola i poc experimentada, “lleva del biberó”. Eren temps difícils, on moltes sitgetanes ploraven, en la solitud de la llar, la marxa de l’espòs, dels fills, en deien, per anar a lluitar al front. La majoria d’ells, homes de pau que la guerra havia irromput en les seves vides, esquinçant projectes i desbaratant un delicat benestar familiar. Al pare li van designar la missió de fer d’enllaç i havia de triscar, de nit, per les muntanyes fins arribar on hi havia el comandament, allà l’esperava un altre sitgetà, en Robert Teixidó, al qui havia de lliurar “el parte”. Van ser nits de molta por, on tots els petits sorolls el sobresaltaven i l’esglaiaven. No li quedava altra opció que apressar el pas, fins que les cames li tocaven el cul. En aquest obligat periple bèl·lic , no cercava cap mèrit per heroïcitat, ni valentia, tot el contrari, passar el més desapercebut possible. No obstant, un greu infortuni es va creuar en el camí, una bala perduda va entrar i sortir pel colze del braç esquerra. Va ésser per allà a l’Acentiu, pel contorn de Balaguer. Per ell la guerra havia acabat, ja que des d’aquell moment, va peregrinar pels diferents hospitals per poder salvar el braç. Malgrat els minses avanços que es disposava, dintre la desgràcia va estar de sort. Però ja mai més va poder continuar estudiant el violí. El doblec del colze li va quedar immobilitzat, just a la mida per poder aguantar la trompeta. Ell que havia estat músic fundador del Iberos del Jazz que, com els seus companys s’havia il·lusionat i involucrat amb aquell projecte que liderava en Magí Almiñana i que tan havia fet ballar als estiuejants de la colònia i, anys més tard, ja en la intimitat del Retiro, de la qual en va acabar sent el soci número 3, a tots els retiristes que acudien a aquells suggestius i tan recordats balls de tarda on el sitgetanisme s’abraçava a les populoses ballarugues, al so de la formació musical que el mestre Gabriel Pallarès comandava amb el seu posat seriós, d’aspecte murri, si més no sensible als atzars dels seus músics. Que el delectaven amb aquelles jocoses tertúlies que tenien lloc darrera l’escenari un cop acabada la seva l’actuació. “I con estas melodías...”, era la frase del comiat dels músics amb el seu públic.
La música, el fet de tenir de formar cada diumenge per amenitzar el ball, limitava el plantejament de les festes, de les quals aprofitàvem els matins per secundar una altra de les seves aficions, l’haver d’anar a rebassar a l’hort, per tal de que l’herba no s’imposés. O per fer una sortida a la veïna població de Sant Pere de Ribes, amb “el mosquit” com a mitjà de locomoció. Quan Ribes era un poble petit, amb predomini de vinya i camps de garrofers. La seva dèria fotogràfica ens feia decantar cap el castell o al Palou al capdamunt el carrer del Pi, en aquests llocs la temàtica estava garantida. Puc dir que vaig tenir el privilegi de fer fotografies amb aquelles màquines tan senzilles, les anomenàvem ratoneres, una simple caixa negre on s’enquadrava la imatge per dalt i es disparava mitjançant una petita palanqueta que s’insinuava en un del laterals. Més manejable ja no ho podia ser. Transcorreguts els anys i davant els avanços tecnològics que la fotografia digital ofereix, m’enorgulleix haver iniciat l’aprenentatge amb una màquina de retratar tan singular i primitiva. I que desprès, principalment durant els diumenges de Quaresma que no hi havia balls, revelàvem en aquell habitacle fosc de la casa vella, al costat de la boteta del racó. La curiositat es revestia d’admiració, pel fet de poder visualitzar com la imatge s’anava fent present en el paper fotogràfic, sempre sota una feble llum vermella que era la única que feia que la sensibilitat del paper no es velés.
Amb el record, per part meva, d’una de les melodies infantils a la qual em referia al començament, ara el pare acaba de plegar veles i aquella mirada perduda, el seu posat absent, ens ha acompanyat, durant uns anys, fins que, com si estigués adormit, el seu cor ha deixat de bategar i s’ha fet el silenci. Sols un remor sorgit del meu interior ha alegrat una ànima en pena, la meva, sacsejada pel comiat, per tants bons records que ens ha deixat, és el de la cançoneta que els hi comentava: “patim, patam, patum...”.I per completar la vivència forestina, desprès dels saltironets s’asseia al costat de la llar de foc, amb els nets, delerosos d’escoltar un nou conte d’en “Michelin”, un gos d’atura propietat del pastor Sr. Joan. Relats de la vora del foc que s’inventava i sabia conferir una salseta que la nostra mainada quedava embadocada, davant les aventures entremaliades del gosset.
“... Homes i dones el cap dret...”. Seria l’epíleg amb el qual fer palpable la continuïtat de la vida, el seguir caminant amb la mateixa senzillesa i cordialitat de sempre, sense cap motiu que ens faci aclucar el cap. Perquè sols així t’adones que quan hom arriba al final del camí, el que més preval és sentir-te en pau amb tu mateix. Poder marxar amb la satisfacció d’haver viscut sense, conscientment, haver fet la guitza a ningú.
Malgrat tot, que alliçonador i reconfortant és un final així.
J. Y. M.
( Article escrit amb motiu de la mort del meu pare, ocorreguda el 6 de novembre del 2009 i publicat a l'Eco el dia 14 del mateix mes i any )

ARRIBAR I MARXAR



Si es tractés de donar contingut a aquesta immediatesa, emprant un llenguatge popular i amical, potser caldria millor apuntar, “ arribar i moldre “. En aquest cas, però, entre aquest arribar i marxar es desenvolupa tota una vida, que tan pot ser curta com longeva.
Venir al món és una circumstància molt complexa, deixant de banda el motiu de felicitat que acostuma acompanyar l’esdeveniment. Els de la meva generació, va ser de les darreres, que varem tenir el privilegi de néixer a casa. Una llar on no tothom tenia de propietat, sinó que hi vivien de lloguer, d’aquí que tot sovint escoltem dir: “Vaig néixer en aquella casa del carrer...” Cases que quasi totes han estat transformades i per tant ja no queda cap vestigi que testimoniegi uns orígens d’acord amb la procedència de la primera estada, la qual va començar a perdre identitat a mesura que les persones canviaven de vivenda i altres famílies l’ocupaven. Per aquesta regla de tres, es donava el cas que en una mateixa casa haguessin vingut al mon varies criatures en el si de famílies diverses. Són algunes de les moltes casualitats que coincideixen en un mateix lloc, però en diferent època.
En aquest procés les llavadores tenien una responsabilitat primordial. Que si ens atenem als simples mitjans que disposaven, el risc era important. Tot i que actualment, amb els avanços que permeten controlar el que pot ser previsible, al món encara hi ha qui neix de la manera més natural, per molt desproporcionada que pugui semblar, avui, tal naturalitat.
Representa, doncs, que ja hem vingut. A mesura que avancem en el temps van apareixent els primers símptomes, els quals acostumen a ser comuns per tothom, d’un temps cap aquí ja no es sent parlar, per exemple, del xarampió... i potser encara perdura algun brot de varicel·la i no gaires més d’aquells virus que quan hom els patia s’encomanaven entre els més al·legats. I que les persones doctes en medicina intentaven pal·liar, tot i que qualsevol d’aquestes “passes” havia de seguir el seu procés. En deien, la pujada i la baixada. Amb recomanació de la llum vermella per covar el xarampió.
Per a guarir tota mena de desgavells, en el nostre entorn més proper, no existien gaires centres mèdics especialitzats. Llevat del nostre Hospital, on el doctor Benaprés, fins i tot havia intervingut quirúrgicament a qui precisava una operació urgent i la pressura arriscava el trasllat a Barcelona. La seva experiència, malgrat la precarietat, o simplicitat dels mitjans, havia salvat moltes vides
Les mancances en el sistema sanitari, en quant a centres d’hospitalització, feia que la gent optés per integrar-se en les mútues privades, a les més antigues les anomenaven germandat. Una de tantes, aquella que havia escoltat referir-se, als de casa i precisar dels seus serveis s’anomenava, clínica Figuerola Pera. Una altra mútua que també tenia molts afiliats entre la gent de Sitges, era la “Unión Mèdica” de la qual n’era cobrador el recordat Sr. Milà. I metge de medicina general que passava visita al pis de la casa de can Prieto, el doctor Guix. El ginecòleg doctor Pardina que també hi visitava, ha ajudat a venir al mon a molts del nostre poble. Per a qui tenia la malastruga de fer-se una trencadissa d’ossos , la família Castells, pare i fill, en tenien, i valgui la ironia, la mà trencada. Visitaven a l’Hospital de Sant Joan i allà a la consulta que tenien a Barcelona, era on et portaven a que et posessin l’os en el seu lloc i aquí, els dissabtes, feien els seguiments pertinents i et treien el guix quan calia. I no deixaré mai de recordar i apuntar, quan l’ocasió ho porta, la gran tasca professional i humanitària que va portar a terme, entre els convilatans que estaven delicats de les vies respiratòries i dels pulmons, el metge sitgetà i bon amic, el recordat Joan A. Martínez Sardá, casat amb la Teresa Benazet.
Quan a l’any 1975 es va inaugurar l’Hospital de Sant Camil, entre Sant Pere de Ribes i Puigmoltó, va representar un alleugeriment pels habitants de la comarca del Garraf. El fet de tenir-ho tan a l’abast produeix una certa tranquil·litat, sobretot quan s’ha de córrer, allà sempre hi trobes una ma estesa. Actualment en aquest centre hospitalari també es ve al mon, però de la mateixa manera que venen, arribada l’hora, es marxa.
És el segon apartat de l’enunciat, el més difícil d’assimilar, el més colpidor, el que sempre ve de nou. Aquest procés transitori que va de la vida a la mort, passa per diverses etapes. Les més freqüents que cataloguem dintre una “normalitat” ofereixen un perill relatiu, ja que en un principi, amb un tractament adequat, el petit problema queda solucionat, tot i que sempre poden derivar en una complicació. Són casos aïllats i depenen de moltes circumstàncies. No obstant quan la vida s’allarga, la salut es torna fràgil i pot fer-se latent una progressiva degeneració, la qual es fa més ostensible amb el pas inexorable del temps.
A Sant Camil ha conjugat la medicina i l’aspecte religiós, dos valors que pels creients es complementen i es necessiten, de manera especial quan la fe ajuda a suplir les mancances o els límits de la medicina. En moments delicats, quan la vida trontolla i es va afeblint, aflora un recolliment, quelcom especial que ajuda a invertir resignació davant la marxa d’un ésser estimat. En aquest hospital que es va posar sota el patronatge del Sant, regentat pels seus seguidors, actualment sols queden dos sacerdots Camils, el pare Miquel i el pare Heliodor. Aquest últim visita els malalts en les habitacions i les seves paraules són una ajuda per la persona que així ho estima convenient. Complementen la comunitat dos religiosos, l’Enric i l’Àngel.
A nodrir els valors humans hi contribueixen, també, les persones voluntàries. Un bon nombre d’elles dediquen moltes de les seves hores lliures a facilitar l’estada dels pacients, sobretot la dels familiars a qui les seves obligacions no els permet poder passar l’estona que voldrien al costat del malalt. La seva és una tasca admirable, sense cap mena d’ànim de lucre, altruista cent per cent. I per tant, digne dels millors elogis. Em permetrà aquest col·lectiu, des de l’admiració que sento per tots, fer esment a una sitgetana la qual, durant molts anys, abans d’anar a viure al recer de les Cases Noves, va ser veïna del carrer Sant Bonaventura, un carrer que li he dedicat més d’un comentari. Em refereixo a la Mª. Vinyet Marce, que porta 18 anys de dedicació a una causa tan noble. Ella, amb la sensibilitat que la caracteritza, s’encarrega també de posar flors a la capella, un esquitx de colorit que tan agraeix qui busca el consol en la fe.
Ningú sap ni quan ni com, però abans de marxar el familiar, l’amic, es fa palesa una reflexió, la fragilitat de la vida. Alhora que el reconeixement a totes les persones que treballen en aquest redós, a peu del camí de Puigmoltó, que fan possible que arribar i marxar sigui un trànsit sense masses escarafalls. Quina joia estar preparats, per a quan arriba el moment del comiat
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 7 de novembre del 2009 )

01 de novembre 2009

CAMÍ D'ANADA I DE TORNADA

El passat diumenge, quan va tenir lloc la caminada popular, en les fondalades de la muntanya, el bosc oferia un aspecte immillorable de netedat. Em refereixo que la verdor era exuberant, neta, un verd pujat amb matisos de contrast. Hi havia contribuït les darreres pluges i malgrat el sol que desprès va lluir, una humitat ploranera s’hi havia perpetuat, degut a que els raigs provinents de l’astre no havia pogut escampar-hi la seva escalforeta, per culpa d’aquesta frondositat a la qual em referia. Això permetia caminar entre una frescor amb regalims de mullena i sobretot predominava aquest flaire que tan em captiva, a molsa, a fullaraca i herba humida. És una de les moltes olors amb les quals ens obsequia la muntanya i que jo trobo sensacional i exclusiva. Un amic m’ha apuntat: “ fa olor de pessebre”. Un bona conclusió, amb la qual resumir un flaire que genera entusiasme entre els caminants que transitem per l’indret.
El camí fa de parió, entre un costat i l’altra del bosc, allà en el fondo d’en Figueras, mentre pas darrere pas ens anem enfilant amb una dificultat que ve ocasionada per la tortuosa pujada que perpetua el territori on ens trobem per accedir a la serralada del Gafarró.
M’he proposat, però, no fer una exhaustiva descripció de tot el recorregut de la caminada de la qual, encara avui, com poden comprovar tots els lectors d’aquesta secció, és tema de la meva col·laboració. No obstant sí voldria incidir en alguns detalls que projecten el caràcter associatiu que per unes hores, d’un dia concret, aplega a un bon nombre de gent de casa que s’han volgut sumar a una excursió que té per objectiu caminar fins a uns indrets on la pagesia i el muntanyisme, conflueixen en els mateixos camins, tot vorejant camps de conreu, masies abandonades i indrets molt concrets i coneguts de la toponímia del Massís del Garraf.
Al bon observador no li passarà per alt uns determinats moments de la caminada, curiosament als que em vull remetre tenen a veure amb l’avituallament. Aquesta parada en el camí per esmorzar, assoleix, sempre sota la meva modesta percepció, el focus que acapara el flash visionari d’una acampada, també popular, en el bell mig duna parcel·la de la geografia nostrada. L’aplegament de tots els participants per recuperar forces i, alhora, per veure-les venir, aconsegueix reviure els vincles d’amistat que s’acomboien al llarg de tot el trajecte. Molts caminants mobilitzats per aquesta causa tan ferma, homes i dones, de totes les edats. Gent de Sitges i d’altres llocs que, havent participat en les convocatòries anteriors, no se’n volen perdre cap. A banda dels moments previs a la sortida el temps dedicat a l’esmorzar aconsegueix establir aquest intercanvi, esporàdic, d’impressions i vivències que tant impliquen a tots els participants. En aquets instants la muntanya es fa ressò d’un guirigall que desbarata el seu silenci. Precisament quan sembla que els camps han perdut aquell peculiar brogit que li conferia la gent que hi treballava.
En aquesta època que vivim, com a molt, en els camps s’escolta el soroll de la maquinaria, els tractors que conduits per la mà destra del pagès, van i venen entre els tarrons ben alineats de la terra. És un soroll sòrdid, sense una identitat concreta que els únic i propis esbufecs de la mecànica del motor. El cultiu de la terra ha requerit de les atencions pertinents, de les quals en tenien cura la gent que habitaven aquestes masies, ara deshabitades. I eren els simples lladrucs dels gossos, els quals tenien bona cura de protegir els límits de la vivenda, els primers en desbaratar el silenci. Tan mateix a cada època, en els camps, si podien escoltar les veus, els cants dels pagesos i els de la gent que hi col·laborava, mentre feinejaven. La terra tenia una combinació de vida i de relació humana, on bategava quelcom especial que els feia alegres, atractius a cada estació.
Per uns moments el silenci dels camins i dels camps, per on hem caminat, ha estat desbaratat per un persistent remor de veus, de rialles, que els ha despertat del seu ensopiment. De la mateixa manera que el serpentejar dels excursionistes ocasionals, per aquests camins que s’enlairen i tornen a bordejar la carena, imprimeix un colorit especial. Una combinació que confereix una mena de pinzellada surrealista a la muntanya i trenca aquesta solitud a la qual em referia.
El mateix diumenge, els nois i les noies escoltes del CAU també organitzaven la seva sortida anual a la Creu de Sant Isidre, enclavada en el cim del Puig d’en Boronet, un lloc on es pot dir que és el símbol de l’excursionisme sitgetà, perquè va ser erigida sota l’entusiasme d’aquella entitat excursionista anomenada Amunt.
La tornada a casa la va precedir un aperitiu en el bell mig de la plaça, un altre moment, junt amb el de la coca i el moscatell, on el reagrupament ens uneix com una gran família. Amics i gent coneguda que s’afanyen a caminar junts darrera el guia, l’entusiasta fuster de Vilanova, en Xavier Massana i del president del nostre Centre Excursionista, l’amic Lluís Mirabent i Julià. I ja a les acaballes els més afortunats es veuen obsequiats per un reguitzell de regals, lliurats per les diferents cases comercials que hi col·laboren.
Queda l’entusiasme de les hores viscudes, les ganes de tornar a emprendre el camí que ens permeti apropar-nos a aquests indrets que ens són tan propers i a voltes tan desconeguts. Però aquell horitzó tan complaent, tan idíl·lic, s’enterboleix a mesura que transcorre la setmana. Nous presumptes casos de corrupció, posen en evidència que un país tan bonic com el nostre, està en mans de dirigents, siguin del color que siguin, sense escrúpols, que sols ocupen càrrecs amb la intenció del seu propi benefici. Tampoc s’ha de generalitzar. No obstant aquesta actitud, saquejadora, especulativa i fraudulenta, de dirigents d’institucions i del país en general, fa molt mal a la societat. A tots nosaltres i, d’una manera especial, a tots els qui passen peripècies per poder tirar endavant la família. Sense oblidar-nos que les conseqüència de més repercussió a mig i llarg termini, que se’n deriven, és la desconfiança que això genera. I que ho resumeix una conclusió sorgida de la mateixa veu del poble: “Tots són iguals...”.
Per aquest camí no anem bé i no fa falta ser cap il·luminat per adonar-se’n d’aquesta realitat que clama unes disciplines, uns canvis, no sé quins, si no es vol que, també, com popularment es diu, s’acabi com el rosari de l’aurora.
Els camins de la muntanya, tot i que fins a ella han arribat determinades barbaritats, esdevenen un plaer per la gent que hi camina. Els camins de la vida ja són prou costeruts i encara ens hi posen més entrebancs, tots aquells que volen viure a l’esquena dreta.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 31 d'0ctubre 2009 )

Caminada popular 09



Benvolguts seguidors d’aquest bloc, per culpa de les “manegades” que fan les companyies de telefonia, he estat un temps llarg sense un servei eficient d’internet. Per aquest motiu he tingut aquesta secció sota mínims. Un vegada, toca fusta, crec que restablert correctament el servei, em comprometo a mantenir actiu aquest entorn.
I que millor per iniciar aquest retrobament que fer-ho amb el comentari de la caminada popular que ha tingut lloc aquest diumenge dia 24 d’octubre del 2009. Un recorregut força encertat i una organització molt acurada per part dels organitzadors, el Centre Excursionista de Sitges que presideix en Lluís Mirabent i Juliá. El temps també ha acompanyat i els camins del Massís, una vegada més, hem pogut constatar que formen part d’un paisatge que tenim molt a l’abast i que ens permet accedir i contemplar la diversitat que conforma la natura i arribar fins aquestes masies que antany formaven part de la diversitat camperola i que avui, algunes d’elles, malauradament, estan completament derruïdes,
Aquest diumenge hem caminat acompanyats d’un bon nombre d’excursionistes, ocasionals, alguns d’ells, i veterans els altres. Però tots amics, gent que estimem la muntanya i fem costat a les activitats que es desenvolupen a la vila durant el transcurs de l’any.
La d’avui, amb el flaire a bosc, a terra i herba humida, que ens ha embriagat, la guardarem en el nostre record, com un acte de germanor, motivat per un passeig pels camins de la terra. Aquests que ens són tan propers i, fa una estona, tan transitats.
Felicitats als organitzadors i a tots aquells que han col·laborat per a que fos una caminada popular en tots els sentits.


© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez