Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

31 de gener 2010

Del Pla de Querol al castell d'Eramprunyà i tornada















































































Eren quasi les 8 del matí del dia 30 de gener, la lluna ens saludava en la nostra arribada al Pla de Querol. On deixem els cotxes i ens disposem a començar el camí, en direcció a La Morella. Al començament avancem pel tros asfaltat que condueix a les antenes que serveixen per orientar als avions. A banda i banda els avencs són nombrosos i hi ha que vigilar de no caure en algun d’ells, tot i que estan indicats. El dia va imposant-se a la nit, tot i que la lluna encara es resisteix a retirar-se. L’espectacle és molt bonic.
En un any que feia que no hi havíem estat, ens adonem que han eixamplat un tros del camí, de ben segur per poder pujar amb més facilitat la gran i original creu que es troba en el cim. La qual, curiosament en l’anterior visita, la vam trobar arrecerada en un lateral del camí per a ser portada a restaurar. No fa gaire que es torna a aixecar en el seu lloc, segons ens informa un xicot que trobem allà i que va col·laborar en les tasques de posada novament en el seu lloc.
Fa una mica de fred, si més no caminant la sensació no és tan acusada. Baixem per la part oposada a la de la pujada, seguint el GR 92 que és de llarg recorregut. S’albira la silueta del castell d’Eramprunyà, però encara queda lluny. Als nostres peus, el Coll Sustrell, ben marcat per les formacions muntanyoses. Presidint el paisatge Les Agulles, unes formacions rocoses molt peculiars. Les quals em recorden la fotografia que il·lustra la portada del llibre d’itineraris “ El Garraf a Peu “ del qual és autor el col·laborador de l’Eco, en Joan Tutusaus , responsable de les entrevistes de la contraportada. I un gran entusiasta de la muntanya i del nostre Massís, com ho demostra aquest recull d’itineraris i altres publicacions d’aquesta mateixa temàtica.
Cada vegada la silueta enrunada del castell es fa més visible, el camí transcorre per un corriols molt pedregosos, de manera que no es pot aixecar gaire la vista de terra. Aquest recorregut amb tant pedruscall dificulta l’avanç. No obstant, poc a poc, també es fa molt camí. Arribem al castell just per esmorzar, que no es perdi tot. La vista que ofereix aquesta talaia privilegiada treu protagonisme al “bocata”, mengem presoners d’un encanteri molt agradable.
Però és hora de reprendre el camí de tornada. Camines i camines i quan gires la vista, t’adones de la distancia que et va separant del lloc on has estat , mentre no pots per menys que exclamar: “guaita! Estàvem allà. “.
Fins que tornem a estar al lloc on havíem partit, el cel s’ha encapotat i fa una fredor que fa presagiar una tarda d’estar a casa. Hi arribem just per dinar.

ENTRE TOMBS













Haig de lliurar la meva col·laboració setmanal, com a molt, el dijous a la tarda. Aquest marge de temps és relativament assumible, no obstant quasi sempre apuro al màxim, fins l’extrem que moltes vegades espero començar i acabar l’article el dimecres al vespre. En aquell moment haig de pensar en la temàtica i, tot seguit, desenvolupar-la. No es pensin, havent quasi esgotat el termini, a voltes la col·laboració perilla i si no hi arribo a temps, sóc conscient que puc provocar una certa molèstia als meus amics de redacció, degut a que hauran de trobar quelcom per omplir l’espai que deixo buit. Fins el moment sols en dues ocasions he hagut de desistir: no fa gaire amb motiu de la trista pèrdua de la meva cosina. I l’altra, fa un any i escaig, quan em vaig presentar a la que semblava ser una visita rutinària a l’Hospital de Sant Camil i ja no em van deixar marxar sense que m’operessin els dits accidentats de la mà. Va coincidir en un dels dies que apurava fins al final la meva col·laboració. Segrestat, però amb una bona finalitat per part de les persones doctes en la causa, vaig quedar, com es sols dir, desarmat. Fins el punt que no em va quedar altre alternativa que, des d’allà estant, telefonar als de l’Eco per assabentar-los que la meva situació no em donava altra opció que claudicar i de retruc fer campana amb la meva cita setmanal. Va ésser, sens dubte, una força major que em va eximir del remordiment d’haver fet figa per falta d’inspiració o per mandrós.
Resulta que transcorregut un període de temps llarg, em torno a trobar amb una situació semblant, aquesta vegada, però, tenia notificació de la programació amb una certa antelació. Sóc previngut i crec convenient deixar l’article enllestit el diumenge. Submergit de ple en el desassossec que proporciona el festiu, vigília de la festivitat de Sant Pau, em poso mans a l’obra. I que millor que escriure sobre la diversitat temàtica que ofereix el nostre Sitges, a través d’un recorregut a peu pel litoral que ens és més proper i el més freqüentat per gent de casa i pels qui ens visiten.
Per culpa de les previsions meteorològiques que anunciaven pluges pel proppassat diumenge, vam creure convenient suspendre la caminada per la muntanya, programada des de feia dies. Quan hi deixes d’anar sembla com si es desbaratés el camí que hem emprès, com si talment quedés intransitable. Perquè et fa l’afecte que res pot malmetre la nostra dèria de recórrer els camins del Massís, quan s’escau la festa dominical. Fins i tot desafiant el fred, com el que feia el passat 10 de gener, malgrat que el cel era serer, però hi havia una gelada de les fresques i perdurables. Aquell dia, en Rafael Fraguas, en Jordi Andreu, el meu cunyat Manel Quesada, el seu parent Ferran Marzoa, amb el qui vam coincidir per una casualitat, una sorpresa revestida de curiositat que seria bo d’explicar per les anècdotes que hi van concórrer, tindré temps i més espai en una altra ocasió. Completava la colla, la Vinyet Quesada, filla d’en Manel. El seu cosí, Josep Baqués, la Núria Sanahuja. La Carme Yll, la meva filla i un servidor. Aquesta bona colla d’amics i de caminants delerosos de transitar pels camins i dreceres que ens són tan propers, vam anar des del Corral Nou, fins al Puig Solius i tornada al lloc de sortida, on hi havíem arribat amb cotxe, tot passant a frec d’Olivella. El fred, malgrat anar abrigats, ens tallava l’alè, si més no el sol net, sense cap nuvolada que l’enteranyinés, donava la sensació que una mica d’escalforeta estava garantida. La panoràmica que s’albirava des del cim, amb totes les muntanyes del més enllà nevades, era la gratificació a la mandra que el mateix fred s’encarregava de vigoritzar en el moment d’aixecar-nos del llit.
En aquesta sortida s’havien afegit altres amics a la colla habitual, la qual acostuma a ésser més reduïda. És curiós que durant els festius són molts els sitgetans /es que surten a recórrer els bonics indrets del Massís del Garraf i tots ho fan agrupats amb les seves colles respectives, o també junt amb el nostre Centre Excursionista, el qual a voltes surt a caminar per aquí els tombants i en altres ocasions seguint els camins dels respectius GR.
Reclutat a casa, per temor de les precipitacions anunciades, i al comprovar que el cel estava tapat però que no amenaçava pluja, he sortit a fer un tomb per Sitges. Des d’aquí estant, sense necessitat d’endinsar-nos pels camins de la muntanya, disposem de molts indrets on anar, tot i que quasi sempre anem a parar a baix a mar, que no és un mal lloc, tot el contrari, tenir tan a l’abast aquesta meravella paisatgista és un mèrit que no tots els pobles disposen. D’aquí ve que des de bon matí fins a ben entrada la nit, la gent de casa hi caminen per relaxar-se o per intentar cremar tot allò que fa més mal que bé.
Començar el tomb, per exemple, en el Passeig, i continuar fins als Colls de Miralpeix, tornar per Can Pei, enllaçant amb la Plana Est, podem continuar fins a Quin Mar i des d’allà passar a la Llevantina per creuar cap a Aiguadolç i tornar al centre del poble pel remodelat espai que hi ha, pam més pam menys, entre la llegendària Bufera i la part de darrera el cementiri, on el camí passa entre marges que guarden un cert caire amb les xarmades, de les quals tenien cura la gent de pagès d’antany. Les vistes al mar, estigui el cel encapotat o amb sol, sempre ofereix un atractiu espectacle. Aquest bocí del poble, en concret, flaireja a salabror de mar que s’aparta de l’olor de farigola i romaní que tan ens acompanya en les nostres caminades. De tant en tant també resulta reconfortant retrobar-se amb el ferum del mar, amb la seva canviant estructura de l’onatge. Mentre ens apropem a l’esplanada costeruda de l’ermita de Sant Sebastià , a la platja del mateix nom, sense perdre la silueta d’aquest bocí de darrera l’església que també és d’una beutat sensacional.
Tan sols calen ganes i disposició per a fer un tomb per casa d’aquesta magnitud i si no ho volem matar tot en un dia, ens queda la llibertat de decantar cap on ens plagui, sense necessitat de repetir sempre el mateix trajecte.
El desencert dels homes del temps, m’ha permès tombar per camins no tan allunyats, però no menys bonics, abans de sotmetrem a un tomb per la ciència, aquesta vegada, però, sense haver de passar per l’ensurt de la improvisació. D’aquí que durant la vesprada d’aquest diumenge, deixo enllestida la meva col·laboració. Potser mai el tomb per casa s’havia involucrat amb tantes voltes, amb la finalitat de poder arribar a la redacció abans del dia i l’hora prevista.
Vet aquí que la planificació ha esdevingut infructuosa, ja torno a bitllar-la entre els tombs, mentre arribo a la conclusió que quan la ciència està sotmesa a la burocràcia, preval aquesta última i haig de tornar a casa, amb les mans a la butxaca i els dits intactes, haig d’esperar un nou avis. De poc m’ha servit enllestir l’escrit, però si no vull fer-me mala sang haig de tombar, resignat, per entre la paciència que diuen és la mare de la ciència.
J. Y. M.








( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 30 de gener 2010 )

24 de gener 2010

FESTA RIBETANA




Els germans Albareda, junt amb els seus respectius fills, feien de “recaders”, viatjaven cada dia a Barcelona i portaven fins a la capital els encàrrecs que els manaven distribuir la gent de Ribes i de Sitges. Curiosament aquí feien parada al carrer Muntaner i la susdita curiositat es basa que en el mateix carrer , una mica més cap al mig, hi viuen els Bielsa, el pare i el fill també es dedicaven a fer el mateix trajecte i l’activitat que apunto. Per tant el carrer tenia per veïns a dos eficient enllaços entre la Vila i Barcelona i a l’inrevés. I davant per davant de l’Albareda la família Olivella disposava d’un garatge on hi guardaven el camió amb el qual es dedicaven al transport, però no han fet mai del jo que mal anomeno “recaders”, sinó que la seva activitat consistia en transportar refrescos, d’una coneguda marca, per arreu de la nostra Geografia. Quasi bé sense moure’s d’aquell entorn, en una distància de pocs metres, l’un de l’altre, el gremi de transportistes hi tenia una bona i professional representació.
Quan s’apropava la festivitat de Sant Pau, els més joves de la nissaga Albareda, ho esperaven amb una certa ansietat, vivien la festa del seu poble, com els sitgetans, arribades les vigílies del patró, quan reviscolem amb el mateix entusiasme. A ells els agradava, sobretot, l’aspecte musical, els satisfeia poder gaudir d’una bona orquestra, pel concert i pels respectius balls. Fins i tot la seva actitud participativa en aquestes ballarugues es feia encomanadissa. Fins el punt que el meu cosí i jo, que ja havíem fet incursions, amb anterioritat, a la veïna població i la fisonomia d’alguna mossota ens havia envalentit, preteníem anar-hi amb el cotxe de línia i, quan s’acabés el ball de nit, tornar a casa a peu per la carretera. Tan sols els preus de les entrades, em sembla recordar, ens van fer desistir de la nostra aventura que a l’empara del patronatge de Sant Pau preteníem interferir en les parcel·les conqueridores dels galans ribetans.
Les festes de les dues poblacions veïnes, han agermanat als seus respectius habitants, sobretot en aquest aspecte musical al qual em referia. Els músics d’un i altre lloc, han participat en les músiques dels seus veïns més propers. Com el cas, també, de Vilanova quan fa una setmana van celebrar la seva festa major d’hivern amb la populosa desfilada dels singulars i tradicionals tres tombs. Les casualitats tornen a involucrar els transportistes, perquè en Pere Juncosa, junt amb el seu fill, feien el trajecte entre Vilanova i Sitges i l’home vivia amb un entusiasme engrescador els tres tombs vilanovins, dels quals n’havia estat abanderat i de la junta.
Sant Pere de Ribes ha crescut molt, des de que nosaltres ens hi atansàvem atrets més per altres encants que els del propi paisatge. Tanmateix serva uns indrets, uns racons, on sembla que el temps s’ha aturat. Precisament en el Castell de Bell-lloc, situat en un dels indrets més emblemàtics d’aquest Sota -Ribes, també es portaren a terme unes jornades de portes obertes. I vet aquí que l’amic Albert Solé, que té un peu a Ribes i l’altre a Sitges, ha fet un interessant reportatge de les interioritats del castell i m’he les ha fet arribar. Vaig tenir ocasió de freqüentar-lo quan hi era estadant el mestre de les castanyoles, l’elegant i distingit Josep de Udueta, Que hi va residir amb la seva família des de l’any 1973 al 2007, des d’on es va traslladar a Sant Feliu de Guixols, on va morir l’any passat. Davant per davant de l’entrada, en aquesta íntima placeta, també hi trobem l’església vella, la qual va ser parròquia fins el 1910, any en què es va inaugurar l’actual, sufragada per Francesc Marcer i Oliver de can Coll, descendent d’americanos. Les dues construccions li confereixen una pinzellada d’antigor, molt present en el record que guardem del Ribes d’antany. Amb el seu carrer del Pi que sortosament encara manté el seu encant; amb el Palou de dalt i aquestes casones, les del carrer de Jesús, que igualment conserven els detalls d’identitat pobletana. Amb les curioses cisternes que es troben entre cada dues cases, com fent de parió entre una i altra. Amb el seu nucli principal, és a dir tot la vestida de l’obertura, completament abocades a l’exterior, enganxada a la façana.
Si volia il·lustrar l’article, d’aquesta setmana, amb una fotografia, és quasi obligatori fer-ho amb aquesta imatge de l’ermita de Sant Pau, amb la casa dels ermitans adossada en un lateral i, davant, l’era des d’on es domina part del terme de Ribes. I que durant la festivitat de Sant Pau aquest recer es vesteix de festa per acollir la carismàtica tradició que guarda un caire entre folklorista i camperol. Per la tarda s’hi resava el rosari i tot seguit tenia lloc una audició de sardanes. Mossèn Jesús Mañé, sabedor de l’impaciència dels músics, per temor a que la foscor deixes en penombres les particel·les, tranquil·litzava als músics i als dansaires amb la ferma voluntat que ho enllestiria aviat.
La posta de sol, amb la vista perduda entre el marró de la terra de les vinyes i la melodia de la sardana, conferia al crepuscle de la tarda una immillorable estampa, la d’un poble en festa, que s’anava apagant des d’una talaia privilegiada, on la frescor del vesprejar volia assolir el protagonisme que li havien manllevat l’assolellada jornada d’un 25 de gener. I constato que acostumava a fer bon temps, perquè, que jo recordi, sols un any, des de que la Cobla hi pujava a fer l’audició, aquesta es va haver de suspendre degut al mal temps.
La prolongada sobretaula del dinar de festa major, va poder més que les oracions i les sardanes. D’aquesta manera la convocatòria a l’ermita, quan el sol decanta cap el seu jaç, va acabar no com el rosari de Sant Pau, sinó com el de l’aurora.
Quan a Ribes estan de festa , els de Sitges hi guaitem amb admiració.
J. Y. M.


(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 23 de gener del 2010 )

OBERT PER OBRES



La primera vegada que he vist aquest suggestiu anunciat, va ser a la monumental i dinàmica ciutat de Vitòria. On fa anys que estan restaurant la que ells anomenen catedral vella, o Catedral de Santa Maria. Han ideat una original sintonia entre els treballs que es realitzen i els visitants que arriben a la ciutat amb el desig de contemplar i admirar la varietat de monuments i cases singulars que formen part de la seva història. Passejar pel casc antic és un plaer que es veu encara més recompensat quan hom arriba a la susdita església i se la troba completament en obres de restauració i en lloc d’estar tancada, com és habitual en aquests casos, queda perplex al adonar-se que hi pot accedir i a més d’una manera molt curiosa, amb casc com si forméssim part de la plantilla de treballadors. Els responsables de les obres i els estaments que els hi donen suport, degut a la llarga i laboriosa tasca, ja fa uns quants anys que s’hi treballa i encara en queden més per acabar, van idear que el públic que s’hi apropa, pogués seguir l’evolució de les obres sense molestar ni ser molestats.
La visita és guiada i es desenvolupa per entre unes passarel·les enlairades, des d’on i seguint les explicacions de les guies, hom pot admirar fins als més mínims detalls que de ben segur no podríem apercebre amb tant realisme si la visita es portés a terme d’una manera molt més convencional. Amb l’encanteri afegit de què els treballs avancen entre l’especialització dels treballadors i la curiositat, afegida, dels visitants, un mèrit que li ha valgut l’admiració i reconeixement d’institucions i personalitats d’arreu del món.
He tornat a trobar aquest anunciat en el fulletó que ens fan arribar els responsables del Consorci Municipal, amb el títol genèric del Cau Ferrat. En aquest cas no és que els qui tenen cura del Cau i el Maricel del Mar, entre altres museus, tinguin la gosadia de deixar les portes obertes mentre duren les obres de restauració d’aquests edificis. En tot cas el contingut d’un museu és diferent al d’una església, en aquesta poden quedar les parets nues i encara conservar la seva vellesa, estil arquitectònic, sense perill que les visites malmetin l’entorn. Com passa a Vitòria, on els que entren i surten de la catedral ve a ser quelcom semblant quan els entesos realitzen , la que se’n diu, una visita d’obra. En aquest cas visita d’obra sí, però sense aportar cap coneixement, ni indicació a seguir, deixant que facin la feina els entesos. Simple curiositat i satisfacció de poder aconseguir ésser testimoni directe d’una minuciosa i, per tan, laboriosa restauració. Com un fet excepcional i acompanyat d’un cert divertiment en quant els preparatius, com ho és el fet de posar-se el casc abans d’entrar, acatant les normes imprescindibles, en quant al seu compliment, per poder accedir a dintre de la nau principal i parts adjacents.
De ben segur que el contingut del significat d’obertura degut a les obres dels nostres més carismàtics museus, obeeix a l’ànim d’expansió, de mantenir viu el contingut, mitjançant exposicions i ubicacions provisionals, mentre duren les obres de condicionament i millora, en altres espais oberts per a poder continuar gaudint d’una mostra del nostre patrimoni museístic. El contingut del qual ens ha de fer estar cofois de poder disposar d’aquest llegat que honora la cultura sitgetana en totes les seves vessants.
Abans de tancar el Cau Ferrat, ja les portes restaren obertes tot el passat cap de setmana, per a qui ho volgués tingués l’oportunitat de fer l’ultima visita abans del tancament. I no sols això, sinó que, amb molt encert per part dels qui vetllen per aquest important llegat, van considerar oportú que per mantenir viu el record, qui ho desitges podia retratar, sense limitacions, tots i cadascun dels espais, racons i obres d’art que més els satisfés. Amb aquesta també original iniciativa, vam poder, a més de recórrer, sense presses, delectant-nos potser més que mai, sabedors que trigaríem temps en tornar-hi, el fer fotografies fins i tot dels més insignificants detalls. D’aquesta visita es desprèn que no hi ha res desaprofitable en aquestes interioritats. Santiago Rusiñol va convertir la seva estada en la Vila, primer en un aixopluc de la seva persona, després va anar vestint la seva casa i al final tot s’ha aglutinat en una herència de la qual tots en som beneficiaris i que perdura viva, malgrat el pas dels anys. A la seva casa sitgetana, sembla com si el temps s’hagués aturat i que l’artista, en el moment menys pensat travessarà la porta d’entrada en el seu retorn a casa, després d’haver estat pintant els seus jardins preferits. Sempre s’hi ha respirat aquest flaire rusinyolia el qual, malgrat la patina d’antiguitat que s’impregna en cada detall que l’encarna, aconsegueix convertir la visita en un apropament a la vida artística, bohèmia del seu estadant i de tots els qui la van freqüentar. Quan Sitges seria un lloc tranquil, on sols les extravagàncies d’aquells nouvinguts destorbaven la vida desassossegada dels seus habitants.
Atrapats en l’inici d’aquest tancament per obres, ara la gent de Sitges resta satisfeta, malgrat aquest impàs, el que durin els treballs, perquè és necessària una àmplia reforma de consolidació de totes les parts i elements malmesos, degut al pas del anys i a la proximitat amb el mar que erosiona, sobretot, l’estructura que està en contacte amb ell. La façana marítima, aquesta que s’estén entre l’església i el Baluard Vidal i Quadres, és un espai no gaire conegut o, si més no, poc freqüentat, degut a que s’hi ha d’arribar nedant o mitjançant una petita embarcació. Si encara avui ens trobaríem amb gent de casa nostra que no han entrat mai al Cau, és de suposar que n’hi han molts més que no han fet el trajecte per mar per admirar la beutat d’aquesta altra cara de la Vila. D’aquí que encara hi hagin racons, espais, del nostre poble, desconeguts per a molts convilatans. Sigui com sigui, i mig ensenyant el projecte de com quedarà la façana marítima, aquest, ha motivat uns certs recels. Potser perquè el disseny es considera, o dóna la sensació, de massa modern. Tal vegada hauríem d’haver pogut disposar de més informació de com seria el resultat final, que igual la suposada modernitat ofereix unes avantatges que no sabem apreciar. Cal confiar amb la professionalitat dels tècnics, així com el bon criteri dels qui supervisen el projecte i li han de donar el vist i plau, sabedors de que ningú d’ells voldrà deixar l’empremta que esdevingui un nyap i, com a conseqüència, en quedin retratats, perquè s’hi juguen el prestigi i el bon decoro de la seva professionalitat. I als qui pertoca ésser avaladors i amatents cuidadors del nostre més valuós patrimoni, el mateix els diguem.
Santiago Rusiñol i Mtr. Deering, van escollir aquest racó de Sitges, per a vestir una llar i un palau. Van aconseguir el més difícil, poder-ho fer realitat. Als benefactors d’aquests respectius llegats en pertoca mantenir-ho en bon estat de conservació. Que el tancament per obres mantingui obertes totes les expectatives posades en els qui ho han de fer possible. Deixem que facin la feina. I si no ho veuen prou clar que rectifiquin, ara que encara hi són a temps.
J. Y. M.
( Article plublicat a l'Eco de Sitges, el 16 de gener 2010 )

10 de gener 2010

DESAFIANT EL FRED DEL 10 DE GENER

Tots els qui assaborim el cuquet de caminar, a aquesta masia enrunada que es troba per damunt el Corral Nou, que és aquesta que apareix en la imatge, restaurada i que actualment es fa servir com casa rural, l’anomenem Jaques, a seques. Per la seva grandària s’intueix que era una masia important d’aquests verals. Per arribar-hi el camí transcórrer per un corriol empinat i des d’allà, per altres corriols molt més costeruts, o si fa o no fa, igual. Es passa per Penyes Negres i s’arriba al Puig de Solius ( 530 m. ) , el cim ofereix un natural mirador que havia estat com adaptat per espai de lleure, o contemplació, fins que les barbaritats sorgides de l’ambient destructiu d’un quants ho han arrasat tot. Sortosament no han pogut desbaratar la impressionant panoràmica que s’albira des d’allà. Hem escollit un dia que ni triat, ja que els darrers dies plujosos i freds no oferien gaires bones perspectives als caminants. Hem sortit, un grup d’amics, aviadet, feia fred i gelava, si més no el cel era serer a més no poder. Ben abrigats i les pujadetes corresponents, permetien desafiar tal fredor. Una vegada s’ha esmorzat, amb el corresponent cafè, el cos es revifa i el fred ja ni es nota. Les vistes, des d’aquest cim, oferien un paisatge nevat, en quant a les muntanyes que es divisaven en la llunyania. Gràcies a aquest serer, la nitidesa era total i la panoràmica molt bonica. El retorn es fa pel mateix camí de pujada, no obstant resulta molt més gratificant perquè tot és baixada, malgrat el pedruscall existent que no et permet treure la vista de terra. Hem arribat al punt de partida, contents i amb ganes de tornar-hi, un bon senyal. No trigarem gaire, perquè com diuen els experts, això enganxa.















ALBADA DE GENER



No recordo haver viscut mai una cavalcada de Reis tan plujosa com la d’aquest any. Millor dit, no tinc constància que els preparatius d’aquesta jornada màgica haguessin estat passats per aigua. Però sí que el mateix dia d’aquesta festivitat, més d’una vegada ha despertat plujosa. Durant molts anys els músics sitgetans hem tingut el plaer d’anar amenitzar, per arreu de la nostra geografia, l’arribada de tan esperats personatges. El que equival haver passat nits, com aquesta, amb molt fred. La qual cosa fins i tot dificulta el contacte amb l’instrument i sobretot engarrota la mobilitat dels dits. I és que la nit de Reis, més que plujosa, resulta freda. Si més no aquest bri d’innocència que envolta tot el muntatge, les carones embadocades de la mainada davant els Mags vinguts d’Orient, compensa totes les fredors passades a darrera els Reis. La que ens va semblar molt llarga va ser la que vam fer per Hospitalet, fins quasi arribar a Sants, passant per molts carrers interminables. Molt diferent a la que té lloc en poblets petits de per aquí a dalt el Penedès, on el recorregut no acostuma a ser gaire llarg i tracten al seguici reial, mai millor dit, a cos de rei.
A l’any 1985, just ha fet 25 anys, a la Vila és va voler organitzar una cavalcada que quedés en la memòria de tothom , com diuen els castellans: “ por todo lo alto “ i per a tal ocasió es va muntar un gran desplegament. Si mal no recordo va tenir la sortida des de la Platja Sant Sebastià, del que sí estic segur és del fred que feia. La temperatura va baixar molt i al llarg del recorregut queia, tremolosa, alguna que altra volva de neu, ja dic d’una manera tímida de segur per no treure protagonisme als qui verament en tenien. L’endemà, ens vam despertar amb una feble enfarinada a les teulades que contribuïa a fer més complerta la il·lusió, la felicitat, imperant. Mentre envoltats per l’escalforeta ambiental de les cases, s’anaven obrint els paquets que havien estat ben disposats en les sabates.
Cada any cap el migdia d’aquesta diada, a la piscina Mª. Teresa, tenia lloc una cursa de natació. Formava part de la mateixa tradició, com ho és, també, apropar-se fins a baix a mar per estrenar els regals acabats de destapar, de manera especial aquells que necessiten un determinat rodatge.
Un d’aquests anys passats, resulta que m’atura pel carrer l’amic Ramon Artigas i em demana si voldria ser Rei, en nom de la comissió que representava, integrada pel recordat entusiata del seguici reial i veterà bastoner, en Josep Roig, acompanyats d’en Crespo, en Xavi Garcia i altres eficients col·laboradors, com en Jaume Ferret, l’Eugeni Matas... Tots ells amb un minsa pressupost organitzaven una cavalcada, on els tres Reis lluïen damunt les seves carrosses. I tancava la comitiva la presència d’una altre Josep Roig, igualment enamorat de les tradicions i especialment de la sardana, amb el seu camió carregat de paquets. Tornant on ho havia deixat, la petició em va agafar tan de sorpresa que vaig titubejar abans de donar-li la resposta, no m’havia imaginat mai arribar a fer aquest paper de l’auca, concernent a ser protagonista d’aquesta singular reialesa que té bona acollida per part de tothom, amb un regnat tan efímer, si més no tan complaent, quan tan sols dura unes hores. Sortosament vaig reaccionar de seguit i la meva resposta va ser afirmativa. Els haig de dir que ha estat una de les vivències de les que guardo millor record, és per viure-ho i gaudir de la innocència d’una mainada que comparteix, amb una gran intensitat, una jornada de nervis i satisfaccions amb els seus familiars. És la part positiva de les nostres tradicions que hem de preservar envoltades de l’entusiasme que es mereixen i cercant l’equilibri al coincidir amb un regal que no ha de ser massa sofisticat ni prou costos per arribar a fer feliç a qui el rep. Els de la meva època i ja no parlo de la dels nostres pares, els Reis ens acostumaven a portar simplement coses útils. Sempre es feia palesa la típica cartera per anar a escola, un plumier amb llapis i colors, mitjons i calçotets i alguna que altra llaminadura. En moltes ocasions totes aquests regals s’acompanyaven d’una peça que segons l’ofici del cap de família dissenyava i feia per posar-lo al costat de les sabates. Per exemple qui era fuster li feia una cuineta a la seva filla, o un escriptori, d’aquells de tapa, pel vailet. Generalment han estat joguines que s’han conservat al llarg del temps, molts d’ells pel valor sentimental que han tingut, pel record d’un dia que hom va ser feliç amb cosa que després es sabia que havia estat feta pel pare. Eren anys que no hi havia els avanços actuals, ni s’intuïen i on es valorava molt més les simples petiteses, però que satisfeien unes aspiracions, en quant a rebre presents, molt conformistes i agraïdes.
Davant tanta pluja, els infants, els preocupava que els reis fessin marxa enrere, o anessin massa ràpids en la repartició, deixant en l’oblit coses que havien demanat. No obstant el dia ha despertat amb un sol radiant, lluminós. Durant aquesta albada de gener, la serenor ambiental ha fet campar aquella espessa capa de núvols, fins el punt de deixar de ploure i eixugar el terra dels carrers que havien quedat coberts de caramels, ja que la gent es resistia a agafar-los per la mullena que oferia el transparent embolcall. Des del llit, però, no escoltàvem amb prou encert si encara plovia o ho havia deixat de fer. És allò que un cop estirat ja no tens esma d’aixecar-te per guaitar a l’exterior. Cap a la matinada, però, s’ha escoltat amb nitidesa els redobles dels timbals que s’apropaven, per al poc, perdre’s per entre la quietud. Els haig de confessar que de tota la parafernàlia que es munta, el que més m’agrada és aquesta incursió timbalera que irromp en aquesta calma. Ho trobo sensacional, em diran que un apropament a la vellesa ja em retorna a la infantessa, tot els que vostès vulguin, però gaudeixo en aquest tan eloqüent senyal que els Reis encara són entre nosaltres, però que ja van iniciant la seva retirada. Fins ara quasi sempre els he escoltat, menys alguna nit que habré deixat de fer-ho per culpa del son que m’ha traït i quan això ha succeït m’he aixecat desencisat. Des d’aquest espai vull agrair, des de la meva més sincera admiració, la feina d’aquests timbalers anònims, els quals a diferència d’aquell històric timbaler del Bruc, els seus redobles consoliden la il·lusió entre el silenci, on la mainada es tapa cap i tot per no escoltar el suposat trafegar dels patges deixant els regals.
Una bona manera de començar el mes de gener, quan les albades són fresques, però les nits ja es van escurçant. Mentre tornem a la feina acompanyat d’una certa melangia, i que altra cop, el temps plujós ens acompanya. Cada any ens passa el mateix, les festes de Nadal es viuen amb tanta intensitat i tants preparatius que ens costa deixar-ho tot aparcat i tornar a les rutines i marrons que havien deixat aparcats fins a després de festes. Com s’acostuma a dir, tornem-hi que no ha estat res. Quan el mes de gener ha tingut fama de dur, amb raó en deien, la costa de gener. Malauradament, ara, la pujada preval durant tots els mesos de l’any. Tant de bo que no ens estimbem quan vingui la baixada.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 9 de gener del 2010 )

01 de gener 2010

OBRIM LA PORTA A UN NOU ANY


Aquests darrers dies del mes de desembre emmarquen una de les festes més importants de la cristiandat, Nadal. Però, curiosament, en els llocs on la història bíblica situa els esdeveniments que commemorem, avui, quasi cap signe extern manté viu el resplendor d’aquella estrella que va guiar als pastors, als Reis Mags, fins aquell humil pessebre. Al bressol de la cristiandat, sembla ser, que el Nadal és imperceptible, segons la crònica de l’enviat d’un diari de gran tirada. Comenta que a Israel i als territoris palestins els cristians són minoria i malviuen entre jueus i musulmans. A la franja de Gaza només queden 3.000 cristians i d’ells sols uns 300 són catòlics. Continua explicant que fins fa uns 15 anys quasi tota la comunitat viatjava a Betlem, Jerusalem, Natzaret, per a celebrar-ho amb família, actualment sols uns quants privilegiats reben els permisos, per part dels israelians, per poder desplaçar-se. La resta s’ha de conformar en poder acudir a la única església catòlica de la franja.
A Jerusalem quasi bé no es coincideix amb cap detall que s’associï amb aquesta festivitat, a no ser que resti mig amagat en les interioritats d’alguna que altra llar. Ens informa que fins i tot els rabins de la cúria jueva, inspeccionen hotels i restaurants a la recerca d’algun element decoratiu al·legòric a aquesta diada. De trobar-lo els castiguen amb la retirada del certificat que els hi han atorgat, acreditant que l’establiment compleix amb les lleis alimentàries jueves i amb els preceptes del sabbat. Convidant al boicot per aquells establiments, botigues i altres comerços, que llueixin símbols cristians.
A Betlem sembla ser que es respira un altre ambient, el visitant es troba amb un gran pessebre i l’arbre amb l’estrella davant de la basílica de la Nativitat, tot i que a pocs metres s’aixeca el gran mur de formigó que barra el pas als peregrins. Sense oblidar-nos que la susdita basílica, construïda en el lloc on va néixer aquell infantó, fill de Josep i Maria, des de fa anys que està custodiada per cristians, musulmans i ortodoxes, sempre amatents de no perdre cap centímetre a favor dels seus socis, de conveniència, més immediats.
Un panorama nadalenc, en el bressol de la cristiandat, molt enrevessat i trist. Allunyat del símbol d’aquell naixement que havia de redimir i ser guia espiritual de l’humanitat.
Són notícies que fan reflexionar, sobretot en els moments actuals, on determinats valors sembla ésser que estan també en crisis.
En aquest obrir la porta a un nou any, la reflexió, sobre tants temes que ens afecten, ens neguiteja. No obstant les petiteses que atresora el nostre poble, com pot ser la simple contemplació d’aquest mar enfurismat, durant els dies Nadal, que ha gosat fer esclatar la seva fúria contra els murs del nou passeig de la platja de Sant Sebastià, deixant en la seu retrocés una gran catifa de bromera blanca que es arrossegada per una altra embranzida d’aigua de mar. Aquesta postal que presideix l’ermita blanca de Sant Sebastià, ofereix al caminant observador, una bonica i nostrada nadala que arriba a esquitxar, de satisfacció, els sentiments més sensibles a aquests canvis del paisatge urbà més proper. Ahir, Nadal. Avui, Cap d’Any. Pluja i sol, escalforeta renovada que aquestes festes aixopluguen la companyonia a l’entorn d’una taula parada amb tovalles brodades amb il·lusions i tovallons que eixuguen llàgrimes d’emotivitat. Versos recitats a l’hora dels torrons, entre estrofes pronunciades amb veu tremolosa per la mainada, pujada damunt la cadira, la innocència de la qual ens encomana, per uns instants, del missatge més entenedor del Nadal ras i pelat, el de la simplicitat d’aquella paupèrrima establia, i que tan acertadament saben traçar els amics pessebristes, els quals, any darrera any, treballen els seus diorames fins a convertir-los en autèntiques obres d’art del paisatge nadalenc que transcórrer per entre carrerons estrets i empedrats, per entre cases camperoles, apedaçades i amb les parets marcades pels regalims enfosquits de la pluja, fins arribar a un llòbrec i simple portal, on les figures del naixement es fan visibles, deixant entreveure, també, l’art de l’artista que les ha modelat amb tanta veracitat recreativa. Per exposar-ho allà, en el Palau del Rei Moro.
Són dies també on la popular música de les nadales ressonen al costat dels pessebres casolans i quan just es va afeblint el ressò de les dotze van tocant, altres músiques les supleixen. Les sustenten un repertori variat i les fan sonar gent de casa nostra , en aquests redós del Retiro, aprofitant aquests impàs entre Nadal i Any Nou. Quan els ànims estan encara recoberts de bones intencions. Un bon moment per a delectar-nos amb la seva música, per aplaudir la seva perseverança, el seu entusiasme que els fa acudir cada dilluns a assajar. Aquesta continuïtat es veu premiada amb l’escalf d’un públic que cada any és més nombrós i que aplaudeix la seva tasca i la iniciativa que la fonamenta. La Suburband és una banda que té les portes obertes a tothom i aquesta disponibilitat fa possible que gent de totes les edats i condicions puguin accedir al plaer d’exercitar-se com a músics vocacionals i qui sap si algun del seus components, acabi fent d’aquest art la seva professió.
Em deixat enrere, en el meu cas, molts sentiments impregnats per l’enyorança de dolgudes absències, els quals es van fent més suportables amb el pas dels dies. És aquest pas inexorable el que ens precipita a un altre any. Vist des del començament, per les experiències viscudes en aquest darrer, tot són interrogants, sortosament no disposem de la clarividència de preveure el futur, farem pel que ens trobem. De moment ens afanyem a netejar les sabates que col·locarem a prop del balcó per a que els Reis les omplin, com a mínim, de bons auguris. Que siguin generosos i que es guardin el carbó per a tots aquells que verament se’l mereixen.
Per tancar la porta a un any caduc i obrir-la a un de nou, em plau que en aquest primer article hi siguin presents unes pinzellades literàries, de prosa poètica, traçades per la nostra poetessa, la Maria Dolors Pujadas, que les va plasmar en un recull que va titular “ Pinzellades d’uns moments”, publicat a l’any 1980 i prologat pel Sr. Joan Puig i Mestre En un d’aquests moments, els que precedeixen a un Nadal, acariciant els seus sentiments amb la sensibilitat que la caracteritza, va escriure:
Hem posat un avet prop del finestral, el sol mariner li aviva la verdor que porta, com si encara l’aire del bosc li donés vida; boles de coloraines el festegen i pels branquillons té aferrats serrells d’argent . Ferm, junt al finestral l’avet aguanta, tenim tot el Nadal a casa; l’Infant i la Verge tenen sopluig al tronc de l’avet i els branquillons es mouen lleugerament per donar-els-hi aire tebi; l’aire de la nostra llar.
Bon Any !
J.Y.M.


Article publicat a l'Eco deSitges el 2 de gener del 2010

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez