Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

31 de juliol 2015

LES TRES PORTES DEL VINYET






      
       Desprès de tants anys escrivint en les pàgines de l’Eco i, per consegüent, amb molts articles dedicats al Vinyet, quan s’apropa una nova festa, fa que es vagin esgotant els temes i així, una vegada més, costa retrobar el fil de l’escriptura per intentar escriure sobre el mateix però intentant no repetir. A la primera llambregada a l’encapçalament sobtarà aquesta concreció tan exacta, la de les tres portes, quan en realitat i, com és de suposar, el recinte de Vinyet, compte amb moltes més. Fent menció a aquest detall em ve al pensament que a Barcelona un prestigiós restaurant s’anuncia amb el nombre de portes que disposa, una al costat de l’altra, en el seu perímetre exterior, fins el punt de que les seves 7 portes s’han convertit en una icona  d’identitat reconeguda arreu.
     En el cas que ens ocupa, hem entrat i hem sortit del Vinyet com si fos a casa nostra. Però no sempre ho hem fet per la mateixa porta. Una excepció la qual, en el moment de produir-se el fet, ens ha semblat la cosa més  normal. Els qui hem tingut el goig de casar-nos als peus de la Mare de Déu, hi hem entrat per la porta principal, la que dóna a la placeta. I aquesta imatge, avançant cap a l’altar, agafat dels braç del pare o la mare, segons sigui el protagonista, és recordada per vida. Com també la sortida, ja convertits en marit i muller, junts en el llindar de la gran arcada, és quan la parella és rebuda amb l’alegria compartida de familiars i amics. I on el fotògraf deixa constància gràfica dels recent casats i de les seves respectives famílies. Vist des d’aquesta perspectiva  les portes de l’entrada principal  del Vinyet limiten un abans i un desprès. Quan s’hi entra cadascú per separat i s’hi surt amb un compromís adquirit, desprès del sí que en deixa constància. La panoràmica que s’albira  des de  aquesta entrada és molt limitada, si més no és el punt d’inici d’una nova vida
    Durant la resta de l’any coincidir amb la portalada gran oberta  significa que té lloc una cerimònia religiosa de la mateixa índole o potser  la missa sabatina del primer dissabte de cada mes. Llevat d’aquestes coincidències no és gaire freqüent poder accedir a l’interior per aquesta part frontal. Tenim al nostre abast l’entrada lateral que és d’una bellesa molt a conjunt  amb el seu interior. Amb el medalló de la part superior, on  si pot llegir uns estrofes en un català molt antic. Travessar la vidriera interior ens trasllada al recolliment, on la penombra interior hi posa un toc el testimoni mut de l’escolanet que sembla que ens miri i  si l’obsequiem amb una moneda ens respondrà amb un sonor i peculiar senyal que irromp en aquest silenci tan ben compenetrat amb tot el que l’envolta. I a dalt, en el seu pedestal, la imatge de la Mare de Déu del Vinyet.
    Només sortir a l’exterior una altra porta, aquesta complementa les tres de l’encapçalament, és la que més es desmarca del  contingut religiós tot i que sense deixar del tot la seva influència. És la que s’obra a una interioritat, al mercadeig de l’ermita. On es poden comprar les llànties, estampes, imatges i tota mena de records. I és  també la porta per on s’accedeix a la casa dels ermitans que s’hi ha anat alternant.
       Just al costat d’aquesta portalada s’estén  un llarg banc de pedra. El complement perfecte a aquet espai tancat i cobert amb bigues de fusta pintades de color blau que aguanten la terrassa superior. Que en dies assenyalats, com la festa del Vinyet, serveixen de talaia perfecte per observar la convivència sitgetana mentre es descansa. En ell s’hi ha assegut totes les classes socials de la vila: la gent del poble, arquebisbes, bisbes, Srs. Rectors, capellans i escolans, autoritats locals, administradors,  ermitans, organistes...
      El proper dimecres les tres portes principals del Vinyet restaran tot el dia obertes, de bat a bat, i totes  acolliran l’afluència de la gent del poble que hi entraran i sortiran, en un dia tan especial dintre el calendari de les festes sitgetanes.
   I com el calendari, el pas dels dies,  no s’atura, l’endemà l’església celebra la festivitat de Sant Salvador. I Aquesta coincidència també té un apunt en aquest carrer Sant Francesc, del qual l’altre setmana escrivia sobre les veïnes del tram de baix. Si ara el completem de dalt a baix,  durant uns anys, quatre Salvadors hi han coincidit. El primer, començant pel capdamunt, era en Salvador Satorra, el popular Xatet que regentava el negoci  que portava per nom la característica de la seva peculiaritat nasal i que, com he dit altres vegades, pel seu Sant obsequiava amb orxata.
   Ja en el tram de casa meva hi vivia en Salvador Raventós, espòs de la Juanita Pacios, el qual sense saber el perquè i el com, en l’article de la setmana passada, li vaig canviar el nom pel de Jaume. Una errada que encara no hi trobo explicació. Ja que abans d’apuntar la seva identitat em vaig informar amb el veí, l’Antoni Olivé, el qual té una memòria privilegiada pels noms i cognoms de la gent de Sitges. Amb tot i això se’m cola el Jaume, per a sorpresa meva.
   A casa nostra hi trobem el Salvador Nieto, casat amb la meva germana Montserrat. I on hi havia, fins fa poc, una pastisseria, el propietari de l’edifici es deia Salvador Albareda que era oriünd  de per allà les Gunyoles d’Avinyonet. Un personatge molt peculiar però excel·lent persona.
     Ja en aquell mateix tros del Passeig de Vilafranca, entre ca la Josefa i la casa de la Rosa Ballester, hi vivia i tenia el taller de baster, en Salvador Bové. En un temps encarregat també de cobrar els impostos dels productes que entraven a la vila. Com ho anunciava un cartell que sobresortia de la façana i on es llegia: “Arbitrios”.
   L’errada amb el nom d’en Salvador Raventós, ha brindat que la coincidència amb la festivitat del Sant, hagi estat ni fet expressament per a que la rectificació quedi prou digna. Compartint l’article amb aquestes tres portes que han servit de tema principal. I vet aquí que davant l’alternança en els temes i l’error, es fa palesa la paradoxa  que vaticina  que quan es tanca una porta  se n’obra una altra.
                                                                                     J. Y. M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges el 31 de juliol del 2015 ) 

25 de juliol 2015

LES ÚLTIMES DEL CARRER

Els de la meva generació encara tenim la satisfacció de poder indicar el carrer i la casa on hem nascut, tot i que aquesta hagi estat remodelada. Jo vaig néixer en el carrer Sant Francesc, concretament en aquest tram que va des on hi havia la fàbrica de sabates  dels Benazet fins al cantó de can Castro, l’Arnabat, can Dandi i la botiga de la Maria Ràfols, muller d’en Joan Olivé. Un tros de carrer que fins i tot tenia convent de monges, el de les germanes vetlladores.
  Els vailets, els de la meva edat, havíem heretat,de les nostres respectives famílies, la complicitat veïnal. Amb la diferència que entre nosaltres predominaven els minyons i a l’època dels nostres pares potser més les mosses. Allà mateix, a ca l’Eixut, hi van néixer la Paquita i la Teresa. Més enllà l’Àfrica, l’Eva i  la Juanita de can joan d’en Puig. La Plàcida de can Felipe. I de can Vergés era la Lali que va néixer en la casa on després hi van viure els Fontanals. A la casa del costat de les propietats de la Juanita i la Teresina de la Sínia Robert en el pis de dalt de tot, hi van viure les tres filles de can Pacios: la  Juanita,  la Celia  i la Carme. I davant, en el forn de can Bosch,  la Mª. Teresa i la Lali.  A la casa de la Sinia Robert, on hi va haver la granja, hi va néixer, durant la guerra, la Conxita Marín, neboda de l'Anglisani. Degut a que s'havien tret els noms de sants dels carrers, el de Sant Frances s'anomenava, carrer de Francesc Guardia.Vist aquest curiós cens, podem arribar a la conclusió que el gènere femení predominava en les estadístiques veïnals.
     A casa nostra, com disposaven d’un pati interior, hi havia costum que hi acudissin minyons i mosses del veïnat i com que l’avi Joan era molt polifacètic, amb uns dots artístics molt creatius,  organitzava divertides vetllades teatrals, amb telons i cortinatges inclosos. Això per una banda, i quan els hi venia de gust s’organitzaven ballarugues amb l’al·licient que els minyons no havien de patir per la falta de balladores. Si més no igualment tots campaven per les cases veïnes, fins que un parell de crits desbaratava la calma. Succeïa quan l’àvia Consol sortia al balcó i, amb un crit ensordidor, cridava: Pepet!, Joan!. La seva veu s’escoltava potser fins al Cap de la Vila i n’era suficient per a que els dos germans hi acudissin immediatament.
   En el pis de can Pacios, a mesura que les filles es van casar,  s’hi va quedar la Juanita que vivia amb el seu pare, assidu tertulià  d’aquella singular reunió de retiristes que cada tarda s’ajuntaven darrera el finestral de la Societat. Amb el  seu espòs, en Salvador Raventós, oriünd de Vilanova i un gran aficionat al ciclisme. I amb l’Angelina que era la filla de tots dos. Una casa que es conserva igual  com sempre l’hem coneguda.
  Compartien veïnatge amb els veïns també de sempre: en Faust i la Conxita i la filla que vivien la major part del temps a Andorra, perquè l’home treballava allà, però encara va acabar la seva vida laboral aquí, en el taller de ferrer que havia estat del seu pare, en el  Passeig de Vilafranca, entre la botiga de la Josefa Rufete i la bodega de can Diego, al final regentada per en Juanillo. Quantes vegades no ens havíem embadocat contemplant com, a sota la figuera del pati, ferraven els cavalls, amb la destresa que hi esmerçava el Sr. Trillo que en Faust tenia d’encarregat.
  Un altra vivenda  l’ocupaven la família Muñoz, amb el fill i la filla. Com també hi tenien vivenda  la família Valera.  Pocs veïns i ben avinguts, mentre a cada costat del portal d’entrada hi havia dues botigues de queviures, la dels germans Ferret, coneguts pels  Hermanitos i la botiga de la Presenta. Ara, a l’estiu, el veïnat aprofitaven les últimes hores de la tarda per a sortir  a seure a la vorera, ajuntant-se amb les veïnes més properes com eren la Teresina de la Sínia Robert i la Teresina del la fleca de davant.
    Just fa uns dies que ens ha deixat, una de les últimes estadants, de les més antigues, d’aquest tram del carrer Sant Francesc, la Juanita Pacios. Ella ha mantingut, fins al darrer moment, el costum de vestir  amb una elegància exquisida. I podem dir que hem perdut una veïna que encara gaudia del plaer de baixar a asseure’s al portal de casa seva, arrecerada de porta cap endins, però a frec de la vorera. I, junt amb la seva filla, contemplava la desfilada de gent i més gent, fins que coincidien amb la  presència d’algun/a de Sitges.
   La Juanita Pacios, junt amb la Paquita Mirabent de ca l’Eixut han estat de les més longeves  del carrer, nascudes en ell. Ella tenia el mèrit afegit que mai s’havia mogut d’aquest tram, no pot dir el mateix la Paquita. Perquè  des de  que es va casar amb en Joan Montroig ja no hi va residir, tot i que  sempre que surt al carrer no torna a casa seva sense abans no haver fet una visita a la casa pairal . La resta dels veïns de la Juanita,  passegem el pedregui que té la ubicació en un espai tan concret, tot i que alguns tampoc hi vivim. I altres que, malgrat no haver-hi nascut, hi han passat molts anys de la seva vida. Uns i altres guardem d’ella un record entranyable. El d’una persona afable, elegant i un testimoni objectiu de tot el que succeïa en el seu poble. Tanmateix, ells, aquells que també hi han nascut, em recriminaran que no els hi faig cap menció, però l’article d’avui és dedicat a la Juanita i a totes  les seves veïnes que van venir al món per aquells anys.
    Els carrers, poc a poc, van perdent els veïns que hi van néixer, cada vegada en van quedant més pocs i amb ells desapareix un bocí de la petita història local: la popular, la viscuda per cadascú. Aquesta que no té prou interès com per a ser escrita en els llibres especialitzats, però que tant ha contribuït a fer de cada raconet del poble una parcel·la íntima. Com un exemple social de la convivència que representa la proximitat. Avui els carrers acostumen a ser impersonals. Fa falta, encara, que tornin a passar molt temps per a que el nou veïnat  arreli i faci germinar una convivència tan integradora.  Com la que representava la Juanita de can Pacios.
                                                                                      J. Y. M.
 
 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 24 de juliol 2015 )

19 de juliol 2015

MESTRE DE LA VIDA

Que interessants els anys passats a l'escola, tot i que en aquells moments ens pogués semblar tot el contrari. Les lliçons ben apresses ens han estat de gran utilitat en la nostra trajectòria com a ciutadans del món. I per sobre de tot, però, queda el record de la pròpia escola, dels companys i dels mestres que van tenir la responsabilitat d'alliçonar-nos en les diferents matèries. D'una manera especial en la pràctica de saber llegir i escriure, així com exercitar-nos en el domini del que s'anomena les quatre regles. Assolits aquests bàsics coneixements  ens van ensenyar altres assignatures d'acord amb els cursos que hem anat superant.
   A la Vila hem tingut la sort de comptar amb un nombre important de mestres, professors i professores que s'han alternat entre l'escola pública, la privada i la religiosa. I tots han deixat testimoni valuós del seu pas per les aules.
  El mestre que aquests dies és en el record de tots, En Froilán Franco ha estat un apassionat de la seva feina. I aquest entusiasme el transmetia sense estalviar adjectius, fins el punt que t'encomanava aquesta predisposició per tot el que desprenia amor a l'ofici i també apassionament per les coses de casa nostra. Tenia la potestat de magnificar les coses petites, fins a convertir-les en una icona del sitgetanisme més arrelat. Tot i que ell no era ni de Sitges, ni del nostre territori que avui persegueix altres ambicions molt més sobiranes a la causa nostra. Però això no significava que no es sentís com a casa. Coneixedor i erudit de la nostra llengua, l’ha defensat amb el mateix entusiasme que ha dedicat a totes les activitats amb les qual s'ha abocat en cos i ànima i, sobretot, amb la senzillesa que l'ha caracteritzat. Amb la seva manera tan planera i fàcil de congeniar amb tothom, sense estalviar una oratòria  rica i fluida en contingut.
    Un mestre que, segons les habilitats o limitacions dels seus alumnes, en tot moment no va deixar d'aconsellar, de guiar, en els estudis o activitats amb les quals es podien decantar al moment d'escollir una trajectòria concreta, la que més s’adaptés a les circumstàncies de cadascú.  I sempre que es trobava amb els seus alumnes s’interessava pels progressos i objectius assolits. Aquestes detalls el feien mereixedor del meritós  títol: el de mestre de la vella escola. Mai millor dit.
     Des de que va arribar aquí va ser un entusiasta de l'Eco i un gran admirador de la persona del director, pel qual, a més, hi tenia una gran estima. Durant el temps que el nostre fill va ser alumne seu,  al mestre se li va ocórrer establir un enllaç entre els alumnes de l'escola i el setmanari. Al grup el va anomenar Club d'Amics de l'Eco i els va motivar per tal de que, cada setmana, un alumne aportés la seva col·laboració. No necessàriament havia de ser de l'escola Esteve Barrachina, sinó que la secció era també oberta a tots els alumnes dels altres centres docents de la Vila.  Aquesta iniciativa li va valer el reconeixement de l'Ajuntament de la Vila, al concedir la Ploma d'Or al col·lectiu dels Amics de l'Eco i que es va fer visible   en la persona de la qual en va sorgir la idea, en Froilán Franco.
    Parlar amb ell et conferia una sobredosis d’entusiasme que vigoritzava l'ego d'una manera exultant, a mesura que l'amic anava elogiant una tasca que un mateix dubtava que tingués cap interès. Un cop ell havia manifestat  el que sentia t'acomiadaves més content que un gínjol. Perquè la seva energia es feia encomanadissa i amb la seva facilitat de paraula aconseguia acaparar l’atenció, doncs el que deia, de fet, és el que agrada escoltar.
   Gran admirador de l'Escola Publica, va esdevenir-ne un estudiós, fins el punt que ha deixat escrits diferents treballs relacionats amb el tema. Sobretot pel que fa a  l'escola i els seus responsables al llarg de la història sitgetana, on les nostres escoles han estat el, pal de paller al voltant del qual s'han desenvolupat la pedagogia escolar entre la pròpia  gent de Sitges i d'altres que han vingut a viure entre nosaltres.
   D'ell m'ha agradat la seva manera d'ésser, el seu tarannà tan amical com expressiu. Com la seva manera de saber compaginar el seus records i vivències de la seva procedència, allà per les terres lleoneses. La seva complicitat amb la seva muller Isabel, de procedència gallega, que tant ha sabut  restar en segon pla, sempre que en Froilán  esdevenia protagonista de la seva pròpia vida, dels neguits que li sabia conferir per tal de que, aquesta, no s’aposentés en una monotonia recalcitrant. He admirat el seu passeig, units per l'amor i els neguits que compartien. Unes passejades que no passaven mai desapercebudes, perquè ell sempre les interrompia per interessar-se per la trajectòria dels seus alumnes i ella li feia costat, mai havia notat desinterès per la seva part, tot el contrari. Ell portava la veu cantant, però ella amb un silenci mesurat, entre somriures,  aportava la complicitat que no tothom sap transmetre, sobretot quan la intimitat es veu interrompuda.
   Fins que les dificultats en el caminar es van convertir en un impediment per continuar amb les passejades tan il·lustratives . Li va arribar el moment d’un descans, no per relaxant, desitjat. Cosa que  va obligar a la Isabel a caminar sola. I la gent de Sitges, els seus alumnes, les seves amistats, ens adonàvem que, arribat  un punt de la vida,  les limitacions ens van apartant del camí, del dinamisme amb el qual  ell infonia un optimisme que es feia encomanadís. Pocs com ell, amb la seva facilitat de paraula, han procurat tant per guiar, amb experimentat mestratge, dins i fora de l’escola. Fins el punt que escolt6ar-lo aconseguia revifar l’ànim, si és que aquests travessava moments de no massa eufòria.
   En Froilán Franco, mestre de  la saviesa   i mestre, en majúscules, dels petits, grans, detalls de la vida en general. A tot hi ha dedicat entusiasme i apassionament.
   Ha estat un plaer haver compartit els teus alliçonaments.

                                                                             J.Y. M.   

( article publicat a l'Eco de Sitges el 17 de juliol 2015)

11 de juliol 2015

DES DEL PATI DE BUTAQUES

 S’aixeca el teló i apareix el decorat que representa el bonic hall de la senyorial casa del carrer Jesús. Amb la seva ben disposada escalinata  i al fons de tot, unes vidrieres amb vistes al jardí. Tot mostra un ordre ben entès, Si entreveu el bon gust de la persona que la va fer construir. I és que el decorat és tan ben reeixit que sembla que t’hi trobis.  Curiosament l’amo de la casa va ser un gran aficionat al teatre, i va dirigir diferents obres.
   En una d’aquestes tot queda a les fosques i un raig de llum il·lumina un cercle  en el centre de l’escenari. I allà hi és ell, en Xavier Canals i Pedrol, net de l’amo de la casa. Amb la seva veu particular i una dicció acurada, es dirigeix al públic que resta en el més absolut silenci:
“ El meu avi, l’Antoni Canals Costa, va néixer a Barcelona el 13 d’octubre del 1988. Va estudiar als Jesuïtes de Sarrià, on va assimilar unes fortes creences religioses. Ja més gran, junt amb el seu germà, Ignasi Canals, dirigeixen el negoci familiar, Casa Canals, dedicada a la manufactura de teixits.
   Es va casar amb Josefa Casacuberta i Porta i continuant amb els costums de la família, venien a estiuejar a Sitges en la casa que tenien al carrer Jesús. Fins que van comprar una propietat del costat i d’aquesta manera  van fer  construir una casa que va unir les dues propietats i en va sorgir una de senyorial,  d’un traç arquitectònic molt grandiloqüent.
   Es va integrar tan a Sitges i també amb les seves tradicions, de les quals esdevingué una mica mecenes. No cal dir que va continuar aportant el seu apostolat a la causa catòlica, fins que es càrrec de l’Escola Particular de Nens de la Colònia de Ciments Fradera de Vallcarca. On va desenvolupar, de manera molt adoctrinada, l’ensenyament fins a l’any 1936. Quan va esclatar la guerra ostentava el càrrec d’Alcalde Accidental de la Vila, en substitució del titular Sr. Salvador Olivella i Carreras.
   Home de pau, l’avi, només per la seva dedicació a la causa cristina, a les 0’30 del dia 16 d’agost del 1936, truquen  a la porta de casa seva i els visitants li diuen que els ha d’acompanyar per a prestar declaració. S’acomiada de la família i, de bon matí, es trobat mort   a la cuneta de davant del caseriu de les Torres “.
Un silenci sepulcral es fa a la sala, en Xavier abaixa el cap, amb la mirada fixada a terra i es va retirant de l’escenari. Ara un ara un altre engeguen els aplaudiments que resulten sonors i prolongats.
   S’abaixa el teló i un raig de llum  es projecta damunt el teló. trenca el silenci una veu en off  que explica que a partir de l’assassinat del Sr. Antoni Canals i Porta, la família passa per les dificultats que comporta la pèrdua del cap de família, fins el punt d’haver de vendre la casa. Aquesta passa per diferents mans fins que la compra el matrimoni format pel pintor mallorquí Joan Antoni Fuster i Valiente i la noruega Adi Enberg. Companya que havia estat de l’escripto, amb qui diuen, no està provat documentalment, es va casar. Trencada aquella relació el pintor Fuster i l’Adi es casen a Paris el 1950, i  compren la casa del carrer Jesús on hi venen a viure i al mateix temps  l’adapten com hotel- residència.
   S’apuja el teló i apareix tot el hall il·luminat, els components de l’Elenc Artístic del Patronat i altres artistes convidats, com els de l’Elenc Artístic de l’Arbocenc es disposen a representar l’obra teatral: Hotel Victòria. Inspirada en el Sitges dels anys cinquanta i amb l’ambient que es viu  a l’hotelet. En Xavier Canals i Pedrol n’és el director  i la trama passa per quadres d’una gran plasticitat i també el glamour  que li confereix les singularitats dels turistes. Deixant  descobert  situacions surrealistes. Escenes de sofà, de tripijocs...
   Fins que representa que els amos de l’hotelet es retiren i entra en escena el pare d’en Xavier, en Jaume Canals i Casacuberta, el qual sempre ha sospirat tornar a la casa del pares. Ara hi accedeix com arrendatari i disposa les habitacions com annex  de l’Hotel que regenta, junt amb la seva muller,  al carrer Sant Pau. Amb ells entren en escena altres personatges, com les responsables de fer les habitacions, dues manyes: la Gabi i la Paulina les quals, amb el seu accent tan característic de la parla  fa que l’obra aconsegueixi un clímax entre folklòric i de projecció internacional.
S’abaixa el teló, forts aplaudiments, la gent dreta, es torna apujar i tots actors i actrius agafats de les mans saluden al públic, amb exagerada reverència. Es torna abaixar, la gent reclama la presència del director. Altra vegada l’escenari al descobert. Oh! Sorpresa, no s’hi veu ningú, tan sols un raig de llum il·lumina un pastís ple d’espelmes enceses. I de sobte una potent música ressona per tots costats, al mateix temps que es fa de dia a l’escenari i, ara un ara un  altre, van apareixent tots els qui han participat en l’obra, però ningú diu res, es van col·locant a l’entorn del pastís, fins que apareix ell, amb posat de felicitat i mirada dirigida al pati de butaques, els companys d’escena el conviden a bufar les espelmes i just en aquest moment, l’Isidre Pañella i Virella, que va ser un de les persones que va guiar en Xavier a la tasca de director, encén la metxa i s’il·luminen unes lletres on es llegeix: 50 Anys de director teatral . Sona la música i l’escenari es el dipositari d’una gran disbauxa: maletes amunt i avall, grums que les traginen, gent que puja i baixa per l’escalinata, mentre es formen improvisades parelles de ball. Ens recorda l’apoteosi final dels musicals. La celebració s’ho val, més de mitja vida dirigint teatre aquí  i, des de fa 15 anys, a l’Arboç.
   Abans de baixar definitivament el teló, entre un breu silenci, un vailet rosset, crida a viva veu: Avi!
50 anys no passen en va.
                                                                                      J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 10 de juliol del 2015 )

06 de juliol 2015

DE SITGES A CAMPDÀSENS

         La Blanca Subur és potser la vila marinera amb més glamour de la costa catalana. Tal enaltiment es pot interpretar com un apassionament excedit que surt de l’espontaneïtat de la persona que, havent nascut a Sitges, guaita al seu poble amb bons ulls i, sobretot, portat per l’entusiasme corresponent que ens han encomanat sitgetans i sitgetanes de tots els temps. Que m’agrada viure el present i xafardejar en el passat. Tant és així que la balança no sé cap on decanta el plat de les preferències. Sitges conserva aquesta atracció que el fa diferent, si més no sembla que hagi perdut identitat. Són les repercussions d’un creixement que ve precedit per unes circumstàncies favorables, perquè es fa palès que el tan esventat progrés en teoria ha d’haver influït en els interessos econòmics de la població.
    És el que ha passat, en major o menor escala, en tots els pobles. Sense anar més lluny, el passat cap de setmana, en el transcurs de la sortida social que organitza el nostre Centre Excursionista i que va transcórrer per la Vall de Boí i Aigües Tortes, vaig quedar corprès, al visitar les esglésies de Taüll, després de molts anys que no hi havia estat. Des de llavors fins ara, el paisatge ha canviat de manera ostensible i al meu entendre ho ha fet a pitjor. Sant Climent de Taüll quedava completament aïllat, avui, al costat mateix de l’església, s’arrenglen tal quantitat de construccions que enllacen fins a la plaça mateix de l’església de Santa Maria. Això, pels qui ho hem conegut en un estat d’absoluta solitud, ens fa molt mal als ulls. Però és la tònica que ha predominat en tots aquests poblets que tenien un encant especial, en dèiem poblets de pessebre. Actualment les noves  construccions, han passat del pessebre a la Passió. Perquè moltes d’elles estan desocupades i plenes de cartells anunciant que es venen o es lloguen. Al darrera hi ha més d’un drama.
   No obstant de ben segur que la gent  que hi van néixer aquesta transformació els va anar bé als seus interessos, malgrat que van haver de treure les vaques del nucli central del poble, perquè les seves tifes embrutaven els carrers, hi acudien les mosques i el flaira ambiental tampoc era dels més selectes. I ara ve quan, nosaltres que ho havíem vist com una cosa excepcional, que ja ens anava bé aquell desordre fins i tot olorar aromes que no ens eren gens familiars, la transformació no ens agrada, tot i que totes les cases són de pedra, amb teulades de pissarra i fusta en baranes, portes i porticons.
    Aquí ha passat el mateix, Sitges ha crescut i anar en contra corrent tampoc té cap lògica. Passant de ser un poble on tots ens coneixíem a quan trobes algun dels nostres fins i tot et fa alegria.  I el que és més curiós que amb la transformació, diguem-ne urbanística, també hem canviat, perquè ens hem tornat més sensibles, doncs ens molesta pràcticament tot. El refinament comporta aquestes exigències, les quals clamem normes  per posar ordre allà on es passa de taca d’oli. Sobretot en el tema dels sorolls.
    En bona part la culpa de tot plegat cal atribuir-ho a que s’han inventat aparells que amplifiquen la música d’una manera que voreja l’exageració. Fins el punt que un local on hi ha música és quasi impossible poder parlar, per tant tampoc afavoreix la conversa. I observo que, d’un temps cap aquí, s’ha posat de moda que alguns establiments de restauració, passat el torn de servir menjar, apugen l’amplificació de la música fins el màxim  i es converteixen en establiments  de servei de copes, també anomenat bar musical. Bé, o una cosa o l’altra, perquè és de suposar que només tributen per una activitat i com a tal tenen limitat l’horari d’obertura de l’establiment.
     Només penso quan Prado i Retiro feien ball cada nit durant els mesos d’estiu, el secret estava en la potència dels aparells, no ho eren tan de sofisticats ni potents com ara i també, en honor a la música, els ballables tenien una harmonia agradable a l’orella, res a veure amb aquest soroll on no es distingeix cap  melodia.
   El primer, el podríem anomenar ocupa de terrassa pública i un dels últims de tenir el privilegi de sortir a prendre la fresca a la nit, va ser en Joan Olivé. El veí de casa, ara l’estiu, després d’haver vestit tot el dia amb un jersei folgat de llana, a l’arribar al vespre, es posava pantalon  curt i samarreta i parava la taula a baix de la vorera, davant mateix de l’establiment que regentava la Teresina i la Carme. Presidia aquella quadrada parcel·la un porró, on pel vidre hi regalimaven gotes de frescor, oferint una imatge temptadora, tant que l’haguessis enlairat. En Joan gaudia  sopant a la fresca, en ple carrer de Sant Francesc, sense molestar ni ser molestat. Tot un privilegi portat a terme en el rovell de l’ou de Sitges. Quan ja s’intuïa que aquesta singularitat tenia els dies comptats, com així ha sigut.
  Aquest diumenge, relativament a prop del centre, les anomenades essències del sitgetanisme sortiran a l’encontre de tots els qui ens agrada moure’s, ni que sigui una vegada a l’any, entre els camins de terra, vorejant camps i vinyes, fins arribar a Campdàsens. Un llogaret on el temps sembla que s’hagi aturat. Tot recordant les converses que havíem mantingut amb la Carme Raventós de can Pixa brosses, que havien estat de masovers a ca l’Amell, quan ella era joveneta. Unes vivències que transmetia amb entusiasme i que feien honor a la gent de la pagesia que habitaven  les masies  d’aquests verals.
  Gràcies als neguits dels Amics del Garraf, la festa de Campdàsens viu la seva plenitud, envoltada de la gent de Sitges. I aquesta proximitat ens retorna a quan ens coneixíem tots i la convivència transcorria en estreta col·laboració. Campdàsens i també can Lluçà es converteix, per un dia, en el bressol del sitgetanisme,. Vet aquí perquè tots ens hi trobem com a casa.       
                                                                                        J. Y. M.
   
 ( Article publicat a l'Eco de sitges el 3 de juliol 2015 )
    

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez