Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

29 de juny 2009

Els presento la Platja Sant Sebastià


L’estiu ha començat amb la finalització de les obres de remodelació de la Platja Sant Sebastià i de l’esplanada de l’ermita. El resultat és a l’abast de tothom i com és natural, hi ha opinions de tota mena. Ho trobo força digne, tot i que potser hi manca una mica més de verd. Per altra banda, atenent-nos a determinades actituds incíviques, la disposició de gespa i altres elements de jardineria, o varietats florals, comporten unes atencions que no s’avenen amb les actituds a les quals faig esment. Malauradament l’experiència s’avé amb la raó, allà on hi campa la natura, es converteix en espais on hi fan les necessitats la nombrosa colònia canina i ho consolida la mà destructiva dels brètols de torn.
Tant de bo que el que està fet i el conjunt de l’entorn del cementiri, on actualment s’hi està treballant, ens permeti constatar que encara existeix una mica de sensibilitat i respecte per tenir bona cura per les coses que es fan per a gaudi de tots. Això sí que seria un gran èxit.



28 de juny 2009





" FALTA CHICO "



Quan el turisme va desbordar determinades planificacions laborals, dintre el ampli ventall d’ofertes que es produïen, molts establiments lluïen un rètol com el de l’encapçalament, anunciant una mancança, específica, de ma d’obra. Altres s’especialitzaven una mica més en quant a la demanda , ho concretaven de la següent manera: “falta camarero”, “cocinero”, “persona para lavar platos” ... I fins i tot, a voltes, el text de la proposta laboral assolia un contingut rocambolesc: “Se necesita mujer para hacer faenas “. Es tractava, és clar, de proposicions honroses, malgrat la picaresca a que podia induir el redactat del cartell . La brevetat del entenedor missatge, tan com ho plantejo, també acostumava a estar escrit en castellà, de segur per les circumstàncies del moment i de pas per fer-ho més entenedor i, per tant, d’aquesta manera intentar aconseguir, quan més aviat millor, poder incorporar al nou treballador/a a la plantilla de l’establiment. Quan aquest indicatiu, el de la petició, derivada d’alguna que altra mancança, és feia visible al bell mig de la temporada estival, quelcom havia fallat entre uns i altres. A voltes el cansament, la tensió acumulada, per les llargues jornades laborals i pel neguit de la feina que desembocava en un cert i palès nerviosisme, propiciaven l’abandó, sense miraments, del lloc de treball. La causa més crítica es produïa quan el cuiner abandonava el vaixell, amb el menjador ple de gent i amb la paella als fogons, que també s’havia donat el cas. Feina hi havia, en aquells moments d’incertesa i tensió, quan no hi havia temps material per penjar el cartellet que acabés aportant el relleu, per a que l’olor de socarrimat no traspassés el llindar de l’ètica professional per part de la direcció de l’establiment i, per tant, per a que ningú s’adonés que la nau navegava a la deriva en qüestió de la manduca, ja que la rebel·lió a bord podia assolir escenes de dramatisme, o si més no, de mala bava per part dels comensals, no sabem el que pot ser pitjor. Ben pocs perdonen ensurts, titubejades, mentre hom es troba entaulat i gaudint del plaer que proporciona la bona cuina. Són uns instants determinats, apassionats, com per a que algú en malmeti el seu encant. Existeixen moments en la vida de les persones que són determinants per a la pròpia satisfacció, un dels tants és el de l’hora escollida per menjar. On no és aconsellable, ni trucar per telèfon, ni interrompre amb qualsevol pretext, molt menys amb la intenció de voler cobrar cap mena de factura. Home, si truquem a la porta amb la intenció de pagar, parlem-ne. En tot tractat o regla hi han excepcions.
De menys risc social era la feina del xicotet dels encàrrecs, perquè el que més havia de vigilar era no caure de la bicicleta si volia, de moment, preservar intacta la dentadura i la pell, fràgil, de colzes i genolls. En aquells anys, botigues de queviures, cansaladeries i pastisseries, tenien aparcades, a davant dels seus establiments, les bicicletes amb les quals es desplaçaven aquells eficients minyons. Existien llocs estratègics on la seva presència la delatava la potencia del crit que els reclamava. De la botiga de la Filomena i de la Maria de can Mas, allà en un raconet del Cap de la Vila, en sortia més d’un crit, al uníson, que fins i tot esborronava al guàrdia urbà que es trobava davant de la farmàcia: Nennnn! I al cap d’un moment, els pebrots, els préssecs, les albergínies... s’amuntegaven en la caixa disposada a davant del manillar i bicicleta i repartidor iniciaven el trajecte fins a la casa del client. El servei va minvar quan les compres de la gent de la colònia s’equipararen amb les de la gent del poble, fins i tot arribant a superar la quantia. Els botiguers de seguit s’adonaren que no els resultava rentable portar a domicili, a vegades, una minsa mesura, cent grams, de pernil dolç. I malgrat que no tenien que fer front a les despeses de la benzina, ho havien de fer per tal de satisfer l’oferta laboral que s’anunciava en el text d’aquells específics cartells. A partit d’aquí l’activitat del noi dels encàrrecs va iniciar la seva decadència, fins a quasi bé desaparèixer tan honrosa i simpàtica categoria laboral.
Dels pocs cartells que havia vist enganxats de manera permanent en els vidres d’una botiga, fins i tot tenint la plaça coberta, era al quiosc d’en Josep Mª. Jornet. Amb aquest detall, el que fa referència a la perpetuïtat del reclam laboral, l’amic deixava entreveure que la titularitat del lloc de treball no s’havia aconseguit del tot, existien dubtes, les quals derivarien, tard o d’hora, al retorn de les pretensions del anunciat. Potser perquè, un cop observada la manera de ser del xicot i recapitulant també a la seva, intuïa que no s’avindrien en el tracte diari. Home sensible, esperonat per la seva constant agudesa que li propiciava el seu instint fotogràfic, no deixava passar per alt cap detall. A voltes aquells minyons, pel que s’observava, el treien de polleguera i no podia per més que manifestar, en veu alta, les seva disconformitat. I aquesta exteriorització es convertia en un permanent cúmul d’incomprensions malhumorades per ambdues parts, fins que es produïa allò que ja s’intuïa, l’ajudant el deixava plantat. Arribat aquest moment, ja no li calia restablir el cartell de “falta chico”. Aconseguia la plaça, de manera immediata, el minyó que havia tingut la paciència d’esperar la baixa voluntària del seu antecessor i així successivament. Fins que va arribar l’Agustí Carbonell que va saber adaptar-se als costums de la casa, guanyar-se la confiança de l’amo. Mèrits que li va permetre aconseguir el comandament del quiosc del carrer Sant Francesc a títol d’encarregat general.
Disposar d’una persona responsable a la botiga li va significar a en Jornet, poder jubilar-se amb tota tranquil·litat i vet aquí com aquesta desvinculació dels neguits i el nerviosisme de la feina el van rejovenir. Des d’aquella recent encetada nova etapa, va passejar un altre tarannà molt més distés, més entregat a la Beatriu Àlvarez, la seva muller, la qual en els anys de la seva joventut, va ser la vocalista de l’orquestra els Iberos del Jazz que va fundar i dirigir en Magí Almiñana, essent la Marisa, la germana de la Beatriu, la pianista. I el seu art fotogràfic aconseguí estar present en les moltes exposicions que organitzava i guardonat en nombrosos concursos. Va aconseguir fer realitat el seu desig, tancar-se durant hores en la foscor del laboratori i somiar en l’aparició d’una imatge que sobresortís per damunt les altres, tot sovint el seu somni es convertia en una realitat, per admiració de tothom.
Despuntar per damunt de la normalitat terrenal, em sembla a mi que també té repercussions en la que anomenem vida celestial. De ben segur que allà a dalt estaven mancats de personal amb visió fotogràfica i van penjar el cartell: “Falta retratista”. En Josep Mº. Jornet i Sentís, va ser l’escollit. Han triat bé, però a nosaltres ens han deixat sense un amic, el qual passejava, amb parsimònia, l’experiència dels anys viscuts i un magnífic enfocament fotogràfic que ara s’ha fet borrós per l’emotivitat que ha produït el seu comiat. Adéu-siau !
Que els de dalt triguin a penjar un altre cartellet.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 27 de juny del 2009 )

Inaugurada la restauració del retaule de la capella de l'Hospital de Sant Joan


El divendres, 26 de juny del 2009, es va inaugurar la restauració del retaule de la capella de l’Hospital de Sant Joan Baptista, Retaule de la Concepció, també conegut pel Retaule del Bon Jesús. Obra atribuïda a Jaume Forner, datada en el segle XVI, la seva temàtica principal està dedicada a la Verge Maria, tot i que en la fornícula actualment hi ha una imatge de Sant Joan Baptista. Antigament havia estat ubicat en el Santuari del Vinyet.
El treball de restauració ha estat realitzat, amb bona cura i encert, pel sitgetà Josep Pascual i Peris que ha comptat amb la col·laboració de la Montserrat Palomar.
La capella de l’Hospital que forma part del conjunt arquitectònic que va dissenyar l’arquitecte Josep Font i Gumà. Sota el patrocini de Mr. Charles Deering que va ser qui va comprar l’antic hospital, ubicat on avui hi ha el Maricel de Mar, amb el compromís que n’edificaria un de nou a les afores del poble, en un indret conegut per la Pedrera d’en Sans. Va ser inaugurat el 24 de juny del 1914. La resta de pintures murals són obra de l’artista sitgetà Agustí Ferrer i Pino.
He tingut sempre una gran predilecció per aquesta capella. La qual visitava, amb el meu avi i pares, en el matí de la festivitat de Sant Joan, quan tenia lloc la celebració de la Missa. Formava part del cúmul de satisfaccions que tenien lloc en el dia de la meva onomàstica i que també ho era de l’avi i del meu oncle. La recordo plena a vessar, amb un calor de pronòstic i amb la presència de la comunitat de monges Concepcionistes, les quals estaven amatents per a que tots els assistents poguessin disposar d’una cadira. Quan tots els racons eren plens, distribuïen als feligresos per dalt el cor.
Jo esperava, amb dilecte predilecció, el moment de l’ofertori. Quan el Sr. Olivella que n’era l’administrador, passava aquella safata de plata i intercanviava la voluntària predisposició del assistents amb una estampa, on sempre hi apareixia la imatge de Sant Joan Baptista, amb el bàcul i l’ovella al seus peus. La guardava amb especial predilecció.
Un cop acabat l’ofici religiós, l’olor de l’alfàbrega s’intensificava entre les felicitacions a tots els Joans que cada any coincidien en aqueta capella. Enguany, desprès de moltes absències a aquesta particular tradició, tenia intenció de reprendre el costum. A més l’Administració de la institució convidava a esmorzar a tots els Joans i Joanes, una molt bona iniciativa. Em sap molt greu dir-ho, seré sincer, la mandra va poder més que la crida. Voler excusar l’absència amb aquest argument tan paupèrrim, diu molt poc al meu favor, ho sé. Les conseqüències de la revetlla, sobretot el anar a dormir a altes hores de la matinada, el son et reten i deixes de ser una persona amb voluntat i bon criteri. Que hi farem! Els humans som tan febles.
El que importa és que el retaule de la capella de l’Hospital torna a fer goig, gràcies a la dedicació i el treball de gent amiga.





20 de juny 2009

La Moixiganga retratada per l'Albert Rossell de can Gassó


DE CORPUS A SANT JOAN



Sento una enorme admiració per la tasca, abnegada i fructífera, que desenvolupen un grup no massa nombrós però entusiastes i eficients, integrat per de gent Sitges, els quals repartits per veïnats, quan s’estrena la vesprada de la vigília del diumenge de Corpus, es reuneixen per manipular la flor. La seva feina és massa entretinguda com per enllestir-la en la immediatesa d’unes quantes hores de la nit, manllevades al descans. Mentre té lloc aquest entreteniment floral, altres es dediquen a dibuixar el terra dels carrers. I els responsables de l’altar del Cap de la Vila, avancen en el plantejament decoratiu del entorn. Admiració i a la vegada una certa recança per la meva actitud de passejador i observador passiu, en lloc d’arremangar-me i intentar ajudar amb el que fos necessari. Aquest aparença que dec demostrar al passar de puntetes, com si a mi no m’anés la cosa, em fa sentir una mica malament. Sensació que s’aguditza quan hom recapitula i s’imagina les dificultats que comporta, actualment, voler mantenir aquesta tradició. No se si fent públic el meu pensament, quasi obsessiu, quan reconec aquesta passivitat, m’ajudarà a quedar bé amb mi mateix. Amb tot, és fàcil arribar a la conclusió de que si tothom fes igual la causa estaria perduda.
Entre dubtes i cavil·lacions, deixem-ho aquí, haig de manifestar que aquesta mateixa admiració la professo pel mossèn Josep Pausas, rector de la nostra parròquia, el qual amb el poc temps que porta entre nosaltres ha sabut aplicar un corrent integrador, involucrant-se amb les petiteses de la vida d’un poble. Implicació que és ben rebuda i ben vista per tots nosaltres. He escoltat dir, i crec que amb encert, que l’origen del nostre senyor rector contribueix a aquest apropament amb les coses de casa. Perquè Sitges i Vilafranca tenen en comú l’estima a les tradicions i un propòsit ben clar; fomentar-les i cuidar dels detalls per a que aquestes assoleixin el lluïment i, amb ell, el ressò que es mereixen. Crec que anem bé, sobretot en aquests moments difícils per a tots els sectors de la societat i, amb ells, sense descuidar-nos que a voltes es fan palesos senyals testimonials que la fe trontolla. Que les persones que estan al seu servei siguin franquejables, comprensibles, bons interlocutors, disposats a posar facilitats més que pegues, diu molt a favor de la comunitat a la qual representen. I per reblar el comentari, cal manifestar que feia goig la presència de la Moixiganga, durant la celebració de la missa, en la processó de Corpus. La seva majestuositat, la sobrietat i alhora vistositat de l’evolució interpretativa contribuïa a posar, encara que mal sigui dir-ho a aquestes altures, la pell de gallina.
Som a les vigílies de Sant Joan i el ressò d’una altra festivitat de polivalent tradició ens aporta un renovat al·licient per gaudir de la revetlla. La d’una nit que guarda la màgia que involucra a tothom. La coca, el foc, la visita al Hospital de sant Joan, la festa d’aquest indret del Poble Sec, fa que la nit més curta de l’any flairegi a pólvora i acomboï el patró de l’amistat que sota el mestratge de Sant Joan Baptista , la festa aconsegueix reunir a les famílies, als amics i al veïnat sota la mateixa percepció i manera de celebrar-la. És una nit on el silenci té la partida perduda. És una nit, per tant, de poc dormir. Són, en definitiva, unes hores de bullici, recompensades pel bagatge que arrossega des de fa tants i tants anys. Càlid com el resplendor d’aquelles fogueres que s’encenien arreu de la nostra terra i que espurnejaven com els estels del cel. Una brillantor que no s’ha d’afeblir mai, perquè en ella rau l’essència d’aquesta involucració de tots els qui estimem aquestes reminiscències de les nostres festes populars.
El veïnat del Poble Sec que s’ha expandit, a tort i a dret, quan arriba aquests dies acull a un nombre important de la gent de Sitges que viu, per dir-ho amb llenguatge familiar i entenedor, a l’altra banda de la via. Tant de bo un dia d’aquests que queden registrats en la Història local, puguem anar i venir sense topar amb l’escull de les vies del tren. Quan veiem això fet realitat ja ens podrem morir, mentre, és clar, hem de resistir per tal de poder-ne ser testimonis, no obstant que s’espavilin perquè potser ja no hi serem a temps. Aquestes coses van per llarg.
Deixant, per uns moments aparcat el progrés, i tornant al cordó umbilical que aglutina a la gent del Poble Sec, em ve al pensament a un amic que n’és veí i que precisament viu en un carrer que porta per nom el d’una Verge de consolidada anomenada, la del Perpetuo Socorro. En Cir Capilla ha conegut la dolçor de ben a prop pel fet de treballar en l’obrador del forn del carrer Sant Pere, a ca la Raimunda, on entre safates de dolços, tortells. Coques de la diada, també coïen el pa. Un cop jubilat ha estat assidu col·laborador del Prado i també del Retiro, en aquesta última Societat pel fet de ser-ne també soci. Per tant una persona imparcial que té per costum seure a la fresca del pati de casa seva i llegir el setmanari. I a partir d’aquest cap de setmana, guaitar des de la seva talaia al brogit de la festa del seu barri.
Abans d’arribar a aquestes vigílies de Sant Joan, però, ha tingut lloc un esdeveniment molt remarcable, tot i que aquest no tingui res a veure amb la tradició ni amb la cultura popular. Em refereixo a la posada en marxa de la nova terminal de l’aeroport del Prat. Demostro interès per apuntar-ho, perquè les primeres instal·lacions modernitzades pels avanços de l’època, les de fa uns 40 anys, van significar un lloc de visita força interessant i, alhora, secundat per molts altres ciutadans que compartien la mateixa dèria. Ja que una de les primeres sortides que es feia quan hom estrenava el primer cotxe, era anar fins a l’aeroport a passar la tarda. No hi havia problema per aparcar i l’al·licient principal era sortir a guaitar en aquella amplia terrassa que s’estenia a tot el llarg de la façana que s’abocava a les pistes. Per accedir-hi no calia passar per cap mena de control. Des d’allà l’espectacle estava garantit, fins i tot, si es donava el cas, podies seguir l’embarcament del familiar, amic, des de que pujava a l’avió, fins que s’enlairava fent-se diminut, resseguint el blau del cel, per acabar perdent-se en la llunyania. Tampoc hi havia gaire transit aeri i la presència dels avions a la pista era un signe majúscul de modernitat. Igualment no estava tan a l’abast de tothom poder fer un viatge amb avió, si més no els qui s’hi apropaven amb cotxe propi, acabat d’estrenar, ja era un pas endavant, poc a poc s’anirien incorporant la resta de sofisticacions i, un dia o altre, va arribar l’oportunitat de fer un viatge amb avió. El súmmum del somni fet realitat. Mentrestant, ens encuriosia veure de prop els avions, pel fet de que sense el cotxe semblava complicat poder arribar fins a peu de la pista. També agradava fer participar d’aquesta recreació visual al món de la modernitat, als amics i familiars que ens visitàvem i no havien tingut abans l’oportunitat de veure un avió de prop. Per obsequiar-los, amb la garantia de quedar bé, els portàvem fins a l’aeroport i allà, cofois, compartíem la seva admiració, com si en la sofisticació d’aquells avanços hi tinguéssim quelcom a veure. I és que volar ha estat un handicap, ara en diuen així, el fet d’aconseguir una fita, que ha esperonat moltes il·lusions.
Les vigílies de Sant Joan estan envoltades d’esdeveniments i de preparatius de revetlla. Tot això una setmana després de Corpus. L’estiu acaba de començar, un bon pòrtic.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 de juny 2009 )

14 de juny 2009




Gegants i geganters










Detalls i aspectes de la festivitat de Corpus

A mi particularment m'agraden els preparatius, la nit de la vigília guarda un encant especial. És quan es dibuixa el terra dels carrers, es talla la flor, s'organitza l'ornamentació del Cap de la Vila... Són moments curullats de sitgenanisme, amb la presència i col·laboració de molta gent de casa.
A primera hora del matí del diumenge, la mainada de les escoles són els protagonistes. Gràcies a l'esforç dels puntals de sempre i a aquesta aportació de la nostra jovenalla, les catifes de flors continuen engalant els carrers de la Vila, per admiració de tothom.
Durant tot l'any els cultivadors de clavells, han mimat, amb el seu treball silenciós, els testos que presenten a l'Exposició. I les mestresses de casa han tingut bona cura d'engalanar els balcons amb flors, fent honor a la sensibilitat que tant distingeix a la dona sitgetana.
Aquestes imatges intenten plasmar una pinzellada de tot plegat. Sense oblidar-nos dels gegants que també formen part d'aquest entorn tan sensitiu i tan nostre. Ni de la Moixiganga, els seus components han estat els encarregats de confeccionar l'altar del Cap de la Vila i acompanyaran al Santíssim en el transcurs de la Processó.







FLORIDES DE COLOR GROC




Potser no és gaire freqüent voler encasellar unes quantes florides amb un sols color predominant. Quasi tot, però, té una explicació. Si som una mica observadors ens adonarem que una de les primeres florides de l’any es produeix amb predomini del groc absolut. Té lloc quasi paral·lelament amb la florida dels ametllers que és d’una bellesa, aquesta última, per emmarcar, també floreix la mimosa. Una flor d’un groc intens que frondosa es desmaia entre la verdor del seu lànguid i esvalotat fullatge. El seu olor també és un xic predominant, molt característic, quasi embafador, tanmateix inconfundible. Aquí a la Vila aquesta flor acostuma a engalanar els espaiosos jardins de determinades cases particulars, amb tot, degut a la seva ubicació, quasi sempre hi trobem branques que jeuen cap a l’exterior i aquesta parcel·la de domini públic, de groc impactant, se’ns mostra lliure, com volent fer-nos partícips d’una natura que es vesteix d’un color cridaner, groc canari, avançant-se, una mica, a la primavera. A diferència de la flor de l’ametller que és molt senyora, fràgil, si preferim eliminar el terme femení, la del color groc es deix festejar, mostrant la seva beutat, a banda del seu medi ambiental, exposada dintre d’un gerro que decorarà, amb èxit assegurat, allà on sigui col·locat.
Una altra florida amb predomini d’aquest color que avui he intentat que sigui el protagonista principal de l’article, és la de la flor de l’argelaga. De primer també d’un groc intens i a mesura que transcórrer el temps, va adoptant una tonalitat que sembla li hagin aplicat una pàtina de rovell. No obstant aquesta flor es converteix en una mena de parany per a la persona que colpida per l’impacta de la seva bellesa, s’hi apropa fins a verificar la seva punyent i espinosa característica principal, la qual la fa rebutjable, quan hom intenta acariciar el seu colorit. Amb tot, l’argelaga contribueix a engalanar racons i extensions importants de la muntanya. Li confereix un colorit molt especial i perdurable, ja que quasi bé ningú perd el temps intentant emportar-se’n un pomell. És tanta la seva persistència, en quant a la durada de temps, en el paisatge d’aquests entorns, que el groc va decaient fins quasi convertir-se en una tonalitat acarbassada que té ben poc a veure amb la susdita tonalitat, la qual tant ens agrada contemplar.
Fins arribar a una altre espetec de groc d’una durada també considerable, em refereixo a la ginesta. Una planta que ja fa un temps que va iniciar la seva ornamentació floral, sigui dit de pas, tan pròpia dels verals que s’encaren vers la façana marítima. Igualment quan la tija de flor surt del seu arrelament, es despulla de forma quasi immediata i aquesta particularitat la fa molt vulnerable a les intencions de les persones, que de seguit pensem aprofitar-les com un element de decoració, d’obsequi a la mestressa de casa, a mena de delicat detall. No hi tenim res a fer, la seva fragilitat la fa escorredissa, de mirem i no em toquis.
Mireu, però, durant aquestes vigílies, les d’aquest diumenge, quan diuen que s’ha de celebrar la festivitat de Corpus, la flor que més ha predominat, al llarg del anys, és la que coneixem per flor de Sant Joan. D’un groc no gaire pujat, més aviat com un xic descolorit. La manca de contrast el supleix amb escreix l’aroma que desprèn. Quan els veïns dels carrers omplien, amb exultant abundància el disseny de les catifes, al migdia, principalment, l’olor de flor de Sant Joan era molt destacable. Per dir-ho en termes tradicionals, feia Corpus. De l’abundància, però, hem passat a la més absoluta misèria. Ho apunto amb aquestes termes paupèrrims degut a que les muntanyes que ens són més properes, ben poques mates hi trobarem, sembla talment com si la terra hagués engolit l’espècie, dintre les seves entranyes. Qui sap si aquelles collites copioses que en feien, per aquestes vigílies, aquells sitgetans que en baixaven sacs plens per a vendre a la gent dels carrers que confeccionaven catifa, dic, pot haver estat la causa d’aquesta mena d’extinció. Quelcom semblant, tot i que m’aparto del tema, passa amb els musclos. Els entesos diuen que no se’n fa cap, que les roques estan pelades com un jonc. Ho atribueixen a una mena d’alga que ha proliferat pel litoral i, de moment, ha extingit l’espècie. Si us hi fixeu, poc a poc, anem perdent detalls, quasi símbols, els quals complementaven la nostra, existència. Com pot ser l’olor peculiar de la flor de Sant Joan i el plaer de fer més d’una menjada de musclos quan s’apropaven aquestes dates del mes de Juny. Fa dies que recordo les prediccions d’un dels últims musclaires tradicionals, les d’en Joan Quatrecases, en Lliberato o, si ho prefereixen, el ros. Quan en les darreries de la seva vida, tant bon punt anava a fer musclos, ja ens feia saber que n’hi havia molt pocs, que cada any la cosa anava a menys. Mig no se’l creiem, mes aviat ho atribuíem a la fatiga de l’edat.
Tornant a la flairosa flor, aquesta sí que a diferència de les altres, la florida no es panseix, ni quasi bé tampoc la seva olor, tot i que perd intensitat. El pintor Salvador Dalí n’era un admirador, tant era així que les tenia repartides per molts racons de la seva casa estudi de Port Lligat. Fer-nos amb un pomell, avui , és una mica complicat, primer degut a l’escassetat i després perquè, al estar en perill d’extinció, l’han catalogat com una flor protegida. Dit en termes més entenedors, que no es pot treure del seu habitat natural.
No tot han de ser causes desfavorables a la nostra tradició. Des de fa molts anys els nostres cultivadors, per afició, de clavells, han treballat quasi ratllant la vesant d’investigadors, per tal d’aconseguir diferents colors de flor. Per dir que han aconseguit barrejar el blau i el grana en una sola flor, o també un blanc i blau, per tal de barrejar la tècnica floral amb les passions futbolístiques. Assolida aquesta perfecció, ja es pot creure tot. Els primers clavells que es presentaren a les corresponents exposicions, deurien tenia quasi la mateixa uniformitat, en quant al colorit, amb predomini del vermell, alguns blancs, els rosats... Eren, sens dubte, els colors més carismàtics. Poc a poc la variació ha anat assolint uns colors impensables. És clar que el groc també va estar entre els genuïns. I ves per on que aquests clavells de color groc, tot i que no sigui, el color predominant, els podem encabir com una altra de les florides d’aquesta tonalitat que vol fer honor al anunciat del article d’aquesta setmana.
I que quan aquest setmanari estigui quasi al carrer, tindrà lloc una nova edició de l’Exposició de Clavells, el pregó del nostre amic Lluís Curtiada en serà el preàmbul. La feina i la constància de tots els expositors, un any més, faran possible que en aquests dies es torni a parlar de clavells. Mireu que a la vida s’alternen molts afers meritosos, però el del cultiu dels clavells per a presentar-los a l’exposició, enguany n’és la 70ª edició, la confecció de les catifes per la festivitat del Corpus, la 57 ª i la 51 del concurs d’ornamentació de balcons i façanes, més que una florida de color groc, és, per complaença del poble de Sitges, sentir-ne molta estima, per parts dels protagonistes, i haver-ne trampejat de tots els colors.
J. Y. M.
( article publicat a l'Eco de Sitges el 13 de juny 2009 )

06 de juny 2009

EL FOTÒGRAF DE LA TRINITAT ES JUBILA



Amb la facilitat de funcionament de les càmeres digitals, tothom es pot dir que ens hem convertit en retratistes. I si a més hi afegim un paisatge tan bonic com el nostre, amb un gran nombre de racons, d’una bellesa exquisida, sols cal posar l’ull i prémer el disparador. La resta és com bufar i fer ampolles.
L’entorn de l’ermita de la Trinitat, ofereix una temàtica fotogràfica sensacional, on s’hi barregen el blanc i el blau i de la combinació en resulta un contrast que enriqueix la fotografia. Són d’aquelles que impacten. També hi influeix que el llogarret sempre presenta un encant exclusiu, però més el dia de la seva festa, perquè al contrast al qual m’he referit s’hi afegeix el bullici. I és que la Trinitat sense aquest moviment característic de gent que va i ve, que entra i surt de la capella, del interior de la casa dels ermitans, resulta un indret millorable. A voltes la solitud, el silenci, provoca una certa feresa. Massa sols, massa a prop del cel, per guaitar a un horitzó traçat damunt de dos blaus, el d’aigua i el del cel, tan sols tacat per la bromera dels rissos que provoquen les ones, també pel balanceig d’alguna que altra vela blanca de les embarcacions que hi naveguen. Massa bonic, massa idíl·lic com per no voler compartir estona i encís amb amics i coneguts el dia del seu aplec.
I a mi m’agrada, m’encanta, observar el tràfec que mobilitza a les dones que en tenen cura, potser a elles més aviat els atabalarà aquest enrenou. No obstant quan la cosa es desenvolupa en pro d’una causa tant sitgetana, dubto que sigui una dedicació feixuga. Coneixent el entusiasme i la il·lusió que hi esmercen, el treball deixa de ser-ho, o al menys sembla que no ho sigui tant. La Rosó, amb el record posat amb la Remei, i junt també, fins fa poc, amb la lluïda tasca d’en Joan Martí, la sitgetana de caminar decidit, entrenat des de la seva passió per la muntanya, porta 39 anys en el càrrec d’administradora, superant l’etapa d’aquell altra recordat administrador que en va ser en Manel Bertrán, en “Xana” que si no vaig mal fixat, en total en va sumar 38.
Tota la plantilla, amb els titulars i altres que hi col·laboren, ja fa dies que planifiquen i organitzen fins els més mínims detalls, com pot ser disposar el tendal a la placeta i vetllar per a que no falti el canti amb aigua fresca i gotes d’anís pels músics de la Cobla.
I quan més o menys tot està sota control, aleshores és quan s’escau la fotografia de la temporada, feta per l’amic al qual, desprès de tots els mèrits assolits, per tantes sessions fotogràfiques a la placeta de l’ermita, amb tot l’honor que això comporta, un servidor, amb tota la modèstia i respecte que vull transmetre a la denominació, li he atorgat, sense encomanar-me a ningú, el títol de fotògraf oficial de la Trinitat. Per tant que millor per a nosaltres, els integrants de la Cobla, ésser retratats per en Pere Cosialls, entusiasta de la fotografia, de la sardana, del sitgetanisme i, des de fa tants anys, fent us de la potestat que li confereix el seu art, el seu ull visionari, la seva ànsia testimonial, ha plasmat totes les millores, obres i altres temàtiques que han tingut lloc en aquest indret. L’últim graó que ens separa del cel.
Seguint amb el costum, el qual per nosaltres ja s’havia convertit en una mena de tradició, en Pere ens lliura, a cada un, la fotografia a l’era del Vinyet, d’ermita a ermita. La repartidora té lloc moments abans de començar l’audició el dia d’aquesta altra festa tan nostra.
Aquest any, el fotògraf, ens ha fet saber que hem de buscar-li substitut, ja que per motius aliens a la seva voluntat no vindrà a retratar-nos. I vet aquí que ara m’adono que potser m’he precipitat en els protocols, amb els quals es regeix la vida laboral de les persones, perquè més que qualificar l’absència, amb un anunciat on hi faig palès el motiu de la jubilació, hagués estat més encertat parlar d’excedència, ja que si ens guiem pel nombre de sessions fotogràfiques realitzades, a l’ermita, aquestes no arriben als anys que són menester per a poder aconseguir una determinada jubilació. És clar, però, això ja seria entrar en aspectes laborals i de sindicalisme. L’art i la perseverança d’en Pere estan per damunt de tots aquests aspectes. Com a bon artista desconeix les lleis laborals i sort en té.
Hi ha un moment, però, on cal treure l’ull del visor de la màquina de retratar, perquè un altre sentit ens fa adonar-nos que no val a badar. El de l’olfacte. Les barbacoes fumegen i escampen olors apetitoses, ja ningú fa cas dels flaires revifadors de les herbes boscanes. Molt sensorials i molt relacionats amb la muntanya, tot el que vulguis, però porta-me’n d’aquests altres que acontenten el paladar i tot allò de més cap endins. L’arròs és a punt de ser tirat a la paella i des de fa molts anys en té també cura en Jordi Ferret, al qual, en el seu dia, seguint amb la meva tònica d’atorgament de títols, a benefactors i “pencaires” de l’ermita, li vaig plantificar, desprès dels mèrits assolits entre paelles i cassoles, el càrrec de xef de la Trinitat. Ningú me’l va discutir. Senyal que ho vaig encertar.
Entremig de totes aquestes singularitats, de tant en tant, la Carme Raventós, de can Pixabrosses, sortia al reduït replà de les escales, per les quals s’accedeix a la cuina des de l’exterior, i acoblant la mà a mena de visera per damunt les seies, semblava la viva imatge del navegant quan divisa terra. No es tractava d’això, tot i que estava molt avesada a aquest gest, per intentar localitzar a la seva família, quan treballaven a les terres de ca l’Amell, o en l’hort familiar que tenien a prop del Vinyet, era un gest que anava precedit per l’avís que el dinar estava a taula. Dona menuda i de gran facilitat de paraula, que es cobria el vestit de festa amb el davantal de trafegar, li agradava guaitar al ambient distès i festiu de l’aplec de la Trinitat. Conscient que hi aportava un ajut. Precisament, només encetada la primavera, quan havia de quedar amb la Rosó per pujar a endreçar l’entorn, es va avançar tot pujant l’últim graó que li faltava per arribar a dalt de tot.
Són imatges que no es repetiran. La fotografia ofereix un testimoniatge de gran valor documental, tanmateix també serveix per palesar les absències. O per constatar que els anys passen factura. Les fotografies que es facin a l’evolució dels quadres de la Moixiganga infantil, deixaran constància d’aquest bonic i meritós treball d’equip. Si més no, quan hagin transcorregut molts anys, els suficients per assentar un passat, el document fotogràfic es convertirà en una valuosa curiositat, la qual evidenciarà el canvi que propícia el pas del temps.
En Cosi, el fotògraf oficial de la Trinitat, té l’encert de retratar-nos com si el temps s’hagués aturat, sembla talment com si la façana es mantingués intacta, no millorem, però tampoc empitjorem que és del que es tracta. O tot forma part dels secrets i de la destresa del seu art ? De ben segur que tot influeix.
Que la seva excedència, no jubilació, sigui breu, per a poder tornar a quedar ben retratats.
J. Y. M.
( article publicat a l'Eco de Sitges, el 7 de juny 2009 )

01 de juny 2009

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez