Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

28 de desembre 2010

BUSCANT POSADA

Ja fa uns quants anys, vaig escenificar, literàriament, a Josep i Maria que havien arribat a Sitges, buscant posada per a bressolar la vinguda al mon del seu fill. Vet aquí que l’estrella els va guiar fins a l’hospital. L’instàntania assumia el protagonisme d’aquest redós, tan sitgetà, amb tots els estadants que en aquells moments residien en la institució, donant la benvinguda al fuster i a la seva esposa. Amb en Pepet Corella plantat al capdamunt de les escales, davant la porta principal, amb el seu inseparable davantal blaumarí, la part frontal plegada a biaix, amb la seva mirada fixa i amatent. Al seu costat sor Josefina, alta com un Sant Pau, eixerida i sempre disposada a ajudar, que sentia amb entusiasme encomanadís, les tradicions. I, exultant amb elles, esperava amb delit les vigílies de la festivitat de Sant Joan, per poder ballar sardanes en el jardí de la casa. Mostrant més entusiasme que art en la seva peculiar manera de dansar que molt s’apartava de la meticulositat, en el posat, en el salt, en definitiva, amb l’elegància de la qual fan gala els dansaires que mesuren no sols el tiratge, sinó també la posició de braços i mans que es complementa amb el ritme compassat i elegant dels peus. Sor Josefina no ballava de manera tan acadèmica, més aviat tot el contrari, no li venia d’un pam, simplement la música de la sardana la feia saltar amb un impuls desordenat, de caire desmanegat però voluntariós, senzill i popular. Si més no en aquell moment la monja no estava per sardanes, sinó per atendre les necessitats d’aquella parella.
Amb tot, la mare superiora donava ordres a en Panxampla per tal de que tingués el burret a punt per, arribat el moment, escalfar, amb l’alè de l’animaló, les fràgils carns del nadó que havia de néixer en qualsevol moment. I és que els seus pares preferien les exterioritats d’aquell atri, per acaronar el seu infantó, de manera que tothom s’hi pogués apropar, sense interposar-se cap element aliè a la vinguda al món de la més humil de les criatures.
Arribada l’hora, no van tardar a acudir al nostre hospital, en una nit freda i estelada, per adorar el nadó, les autoritats locals i eclesiàstiques, els pescadors, els pagesos, els botiguers d’aquelles botigues de queviures tan pobletanes, portant-li els productes etiquetats a casa nostra, els comerciants de betes i fils. Els components de tots els gremis d’arts i oficis. Els paradistes del mercat vell, en Jaumet i la Conxita de ca l’Estellà que li portaren la llet, la mel i el mató. Panses i figues, nous i olives, de les oliveres del contorn. El mateix Joan Martí, responsable de les terres de la casa, s’havia afanyat per anar a collir una mica de verdura a l’hort. I l’home, amb seu peculiar entusiasme per les Caramelles, va reunir a totes les colles per a que li cantessin nadales a l’infanto. També els tocinaires i carnissers li van retre homenatge. En Carbonell de la roba li va portar penyals i mantes. I per sobreposar-se d’aquell treball, la mateixa direcció de l’hospital, va oferir a Josep i Maria, una copeta de malvasia de la casa, la qual els va revifar una mica. I tots els estadants de la institució sitgetana, es van apropar per besar les meloses galtones del nadó.
Em vaig fer ressò, també, de l’edició especial que va fer sortir al carrer l’Eco. En les seves pàgines, tots els col•laboradors, cadascú amb el seu estil personal, van deixar constància d’aquell Nadal tan sitgetà. Malgrat que no va poder incloure cap fotografia perquè la tècnica que s’emprava, per a la impressió, requeria la placa del clixé i no hi havia temps material per poder-la realitzar. Els fotògrafs professionals i els aficionats no deixaran perdre l’oportunitat de poder retratar un Nadal de carn i os.
Passats els anys, ara, altra cop l’estrella guia als protagonistes vers un altre Nadal. Durant la fugida de la parella amb el nadó, pels camins del GR, van coincidir amb una barraca de pedra seca, situada per allà el fondo de Vallcarca. Retingueren en la ment aquell llogaret. Igualment, però, quedaren colpits del nostre poble, de l’hospitalitat de la seva gent, de tots aquells que acudiren a adorar. Tot gent coneguda. Molts d’ells havien edificat en aquelles terres dels voltants, la caseta i l’hortet. Arriba doncs, que Josep i Maria tornen a deixar-se guiar per l’estrella, aquesta vegada sembla que el camí escollit és vers aquelles fondalades de Vallcarca. Caminen fins arribar on hi havia la barraca. Sorpresa! Les pedreres ho han arrasat tot. No obstant l’estrella es veu afavorida per les noves tecnologies, de tal manera que els satèl•lits redrecen la posició, i com si es tractés d’un sofisticat GPS, l’estel els guia cap a la nova ubicació de la barraca. Allà un resplendor s’alça per damunt de la Mare de Déu de Gràcia i de l’ermita del Vinyet, il•luminant una cruïlla de camins, a frec d’on era a can Pei , l’Ampolla i en el començament de la recta de la Mata, en un petit monticle, es troba la barraca de pedra, rescatada del seu antic enclavament. S’hi aposenten.
De seguit mossos i policia local, aborda la parella i com que s’adonen que han arribat a peu, es lliuren que els hi mesurin el grau del xarop que han begut. El resplendor és tan potent que el veïnat s’escandalitza, fins i tot els hostes de l’hotel de luxe es creuen que tot el muntatge és obra dels més poderosos del món, els quals fa uns mesos hi van fer parada i fonda. Poc es pensen que tan sols uns metres més enllà, una parella s’hosteja dintre una simple barraca, per tal de que Maria, porti al món un nen, al qual posaran per nom Jesús i que serà l’escollit. És la grandesa que atresora la senzillesa i l’humilitat.
Però de pagesos i pescadors per anar a adorar en queden ben pocs, de gent de les botiguetes en queden, però res per oferir si no es recórrer a les grans superfícies. De la llet si no és envasada amb cartró, res. De samarres “enfalpades”, com no sigui una samarreta del Bennetton... De gent d’ofici, com el d’en Josep que és fuster, molt pocs, cada vegada menys. Però sí que hi acudeixen els nous veïns de can Pei, quasi ningú es coneix. De Terramar, noves i opulentes virolles, res a veure amb aquells senyors de la colònia. Des de l’última estada, a molta de la gent del poble els ha sacsejat el si no fos i diuen que si no els porten no hi poden arribar, massa lluny. El jovent, malauradament, molts d’elles passen. Josep i Maria aixequen la mirada, s’adonen que en la distància els observen molts xinesos, marroquins , paquistanesos, gent de Bolívia, Perú, en definitiva, de les Amèriques... Tot d’una, d’entre tots ells, en surt un de decidit, al braç hi decanta un pomell de roses i en l’altre mà porta tot un reguitzell de filaments lluminosos de variats colors. Fa una reverència al nadó i obsequia una rosa a la mare, gentilesa dels qui entre i surten dels restaurants oferint una flor a les parelles.
Cada vegada el Nadal el notem diferent. Qui no diu que quan l’estrella els torni a guiar fins aquí, puguin trobar posada en això que anomenen Quàlia i potser per llavors la gent del poble ja visqui de l’amor a l’art.
De moment, pels qui encara en gaudim, i amb gratitud a l’Eco, em plau fer un tomb per l’establia, mentre els hi desitjo que tinguin un bon Nadal.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 24 de desembre 2010 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez