A LES DEU, A CASA

    

     Quan s'és jovenet qualsevol detall que s'escapa de la normalitat, de la rutina, et fa sentir-te gran, i sempre s'intenta imitar el que fan els qui et superen en edat. Una de les normes que influïen en la convivència familiar  era el compliment dels horaris. Els nostres pares ens havien acostumat a la disciplina d'aquests, sobretot pel que fa a l'hora d'anar a dormir; sopar aviat per poder anar al llit a una hora molt puntual de la nit. La nostra estratègia, sota la més inversemblant excusa, era intentar retardar al màxim aquesta norma.

      Jugava al seu favor l'avantatge que una vegada havíem sopat, la nit era avorrida, al menys en aparença, i contrastava amb les ganes de gresca que mostràvem els més petits. Tot això va canviar a mesura que la televisió va anar entrant a les cases. Era l'invent perfecte per atreure l'atenció de grans i petits. Sobretot aquests darrers, que si de normal ja costava enviar-nos al llit, davant aquella gran novetat encara es feien més irresistibles les ganes de quedar-nos guaitant a la petita pantalla. Coneixedors de les debilitats de la mainada, la gent de la televisió es van treure de la màniga l'aparició en pantalla de tota aquella simpàtica “troup”  de canalla que desfilaven un darrera l'altre al ritme que marcava la família “Telerín”: "Vamos a la cama... I com que ho deien els nens de la tele, els infants de la casa imitaven l'escena, decisió que facilitava la feina dels pares.

     No s'acabava aquí aquesta norma de fer complir l'horari, atenent que la majoria d'edat no era fins els vint-i-un anys, les recomanacions dels pares sobrepassaven el significat de la recomanació per a convertir-se en quasi bé una ordre d'absolut compliment, quan et deien: " com a molt a les deu a casa ". Depenent de les habilitats negociadores del jove i en ocasions excepcionals, la limitació horària es podia allargar a raó d'una excusa que resultés convincent. Disciplina horària que potser encara resultava més severa quan es tractava de posar limitacions a l'hora de tornar a una noia.

     També és cert que a la nit, fora dels mesos d'estiu, a pocs llocs es podia anar. I els joves que eren els que més podien o volien aprofitar aquesta franja horària, havien de recórrer a les aficions,  per poder obtenir  permís  per sortir de nit i retardar l’hora de tornada.

     Els anomenats locals d'oci nocturn encara no s'havien implantat. Els de la meva generació vam passar de nens a joves quan tot just s'havia deixat enrere aquells populars i ben ambientats balls de tarda. Amb la voluntat d'adaptar-se a aquells moments de transició, que portarien a la proliferació de les discoteques. Al Casino Prado, a la tarda dels dies de festa, van habilitar la sala del cafè de la planta baixa, convertint-la en una improvisada discoteca. Només sortir per la porta de la sala del cinema, a davant hi havia la de la discoteca. Amb entrada gratuïta pels qui eren socis de l'entitat i amb l'eficient Juanito Bartés a qui només li calia canviar de porta per a continuar desenvolupant les tasques de porter oficial de les dues sales. I que va comptar, entre altres, amb qui seria un bon disjokei, en Ramón Martín.

     Va ser el principi del que havia de venir, tot i que encara es complien els horaris de tornar a casa a l'hora acordada de la nit. Però a partir d'aquí aquesta franja horària, ho va portar els canvis en els  costums, es va anar allargant, una mica més de màniga ample. I sense adonar-se'n  a molts joves d'avui se'ls hi fa de dia en mig de les penombres de la discoteca o en la platja, arrecerats a l'espigó, allà on els pescadors hi acudien, quan  encara era  de nit per sortir a pescar amb la barca i tornaven a l'hora que molts d'aquests joves es retiren. Aquests, aparentment, sense haver pescat res.

     Abans es deia que la nit era per dormir, ara s'aprofita tot. Les parelles que festejaven no estaven exempts d'haver de complir amb les normes establertes en cada casa i si es produïa una excepció la mare acostumava  acompanyar a la noia per  la  pròpia tranquil·litat de la dona. 

     Recordo un dels acompanyaments més sonats i que va donar molt de que parlar. Ja grans, amb l'edat  en què  havien de tenir aixecades totes les restriccions, en Josep Gual i la Rosa Ballester, popularment coneguda per la “Millones", van iniciar el seu festeig i tot el temps que va durar, la parella va estar acompanyada de les seves respectives mares, l'Esperança de Miralpeix i la Rosa Carbonell. La parella “jove” anava davant i les mares darrere, unes i altres agafades de bracet. 

   Tant en Josep com la Rosa dormien sense que les  seves respectives economies els hi desbaratés  el son. Un cop  casats, ell va voler assegurar el cop i li va proposar a ella: " saps què havia pensat? Que primer gastem el teus i després gastarem els meus". Però com que la Rosa estava acostumada anar a dormir aviat, en Josep no la va agafar adormida i la seva conclusió  esdevingué sentència: "bon vent i barca nova".  

     

                                                           J.Y.M.

 (Article publicat a l'Eco de Sitges el 15 d'octubre del 2021)

   

 

UN PAM DE VIDA

    

   Tots aquells que el nostre ofici ha estat sotmès a la disciplina del metre, com a sistema per mesurar, sabem que un error d’uns centímetres et pot malmetre la feina feta. Perquè fer curt, sigui en l’àmbit que sigui, no acostuma a ser massa efectiu i pot acabar  tenint repercussions.

   Encara soc usuari dels metres que anomenem de fuster que, com a molt arriben als 200 cm. (dos metres). Són de fusta, plegables i  la gent de l’ofici tenien per costum portar a la butxaca de darrera el pantaló. I com aquesta no acostuma a ser gaire fonda, en sobresurt un tros que delata que anem equipats d’una eina de precisió. I ja que m’hi refereixo, diré que el complement era el  llapis de fuster, de color vermell i de forma plana, que l’oficial portava encaixat en la canaleta de l’orella. 

     Els qui hem estat associats amb el ram de la fusta i també amb el del moble, quan es tractava de mesurar els llits hi havia per costum de fer servir la mesura del pam, per concretar la mida del somier. Perquè un pam d’una mà normal, sense ser exageradament gran, fa uns vint centímetres. D’aquí que per referir-se a un llit de 80 cm s’acostumava a dir de quatre pams i el de 90cm de cinc pams, aquí ja no s’ajustava a la realitat, si prenem com a vàlida la mesura de vint centímetres que fa la mà completament oberta. En canvi quan el  llit sobrepassa dels 90cm, la mida que segueix són els de 105-110, se’ls anomenava d’un cos i mig. La més popular era l’anomenada "cama turca": un somier de 80 cm amb potes. Molt acoblada a les cases que llogaven habitacions als turistes i les cames turques es disposaven en els llocs més insòlits per tal de satisfer la gran demanda. Vist això les turques estaven molt ben representades: per una banda aquests somiers de denominació turca i per altra les turques que agafaven, els seus usuaris, quan el vinet i altres xarops se’ls hi pujaven al cap. 

    Els metres flexibles i plegables han substituït als de fusta, i són més llargs i per tant és pot mesurar més superfície d’una vegada. Mentre que es poden portar còmodament a dintre de la butxaca. Uns i altres són aptes per mesurar els recorregut de la vida d’una persona. La qual cosa ens ofereix una visió molt aproximada del camí recorregut i el que, suposadament, ens queda per arribar al final del mateix. L’obrim  i assenyalem fins on hem arribat; si som propers als 70 anys ens adonem que el tros recorregut és llarg. Llavors hi caben els supòsits, anant bé i mostrant-nos optimistes, potser podem desplaçar el dit fins la ratlla que marca els 90. En comparació amb el que hem deixat enrere, ens queda només l’equivalent a un pam de vida. Molt difícil serà sumar-ne un altre. D’aquí l’anunciat d’avui: un pam de vida, que només involucra una mà. Això comptant si a l’hora de la veritat no fem curt i el pam es redueix.

   Ser generosos en la mesura generalment és millor que fer curt, però tampoc és del tot cert. Perquè si tenim un espai per omplir i el que s’hi va a disposar és més gran que aquest,   malament rai. La intenció de tothom és encertar-la a la primera, d’aquí que és  molt important mesurar bé amb el metre. Si més no, més d’una vegada hem agafat un número per l’altre i fem o massa curt o massa llarg. Si no ve d’un pam, no hi ha cap problema. Però si ve d’un centímetre les repercussions poden generar problemes.   

    Algú deia que la vida és llarga però a la vegada curta, que cal aprofitar els moments bons que se’ns presenten. Menjant i bevent amb moderació i, quan s’escau, per celebrar quelcom, cal destapar un cava o un vinet amb el llevataps convencional, el que porta aquesta mena de barrina que va penetrant en el tap de suro que tapa el broc i que per fer palanca, per deslliurar-lo, es fa servir el complement plegable que porta incorporat i que també serveix per deslliurar les xapes de les ampolles. A això em volia referir en l’article de la setmana passada, si més no un desgavell tecnològic no va permetre que es pogués llegir correctament.

     Menjar i beure, però sobretot menjar és vital per la subsistència. No pensava igual en Sellarès que vivia a uns pocs metres de l’escaire que forma el carrer Sant Bonaventura en el seu tram final. L’home tenia un burret i no se li va ocórrer altra genialitat que la d’escatimar-li el menjar. Les repercussions del dejuni a ell mateix li van sorprendre. Quan, tot estranyat, es planyia: “ara que l’havia acostumat a no menjar, s’ha mort”.  

     A la vida hi han coses i situacions que no venen d’un pam. Altra cosa és haver esgotat quasi tots els pams de la pròpia existència. Tot desitjant que l’últim sobrepassi la mesura convencional i s’allargui el màxim, sempre i quan la caducitat conservi el certificat de qualitat. 

                                         J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 d'octubre del 2021)

LA SIMPLICITAT D'ALGUNES COSES

   

     La modernitat ha anat sempre de la mà del progrés. I aquest va transformant no només coses tan simples com la de la imatge, sinó que també repercuteix en els costums de les persones. Que ens acostumem de seguida amb les novetats que fan més còmode la nostra existència.

   En aquesta època de l'any els costums giraven a l'entorn d'una activitat que ocupava a un bon nombre de famílies del poble, la verema. On la vinya assolia un protagonisme, el qual es traduïa en una alegra sintonia de veus i rialles que s'imposaven al silenci que, durant la resta de l'any, planava per damunt de la vinya. Era la gent que collia, cep a cep, els gotims de raïm que acabaven dins d'aquelles feixugues portadores de fusta. Actualment, aquell esclat de vida ha estat substituït pel potent espetec del motor de la màquina que avança entre els ceps i en un moment recull el que feien, durant dies, aquelles colles de veremadors i veremadores . 

     Gent que per esmorzar coïen unes arengades al damunt del rostoll de les brases, que sorgien de cremar les vergues, i que les menjaven acompanyades de pa sucat amb tomata i raïm acabat de collir. Totes les botigues de queviures disposaven, el que anomenàvem "cascos d'arengades".

    Establiments caracteritzats per la venda, també anomenada, a granel, quan quasi tots els productes havien de passar per la bascula per establir el pes que sol·licitava el client: mitja onze, una onze, tres onzes... Fins que aquesta venda al detall es va anar alternant amb la comercialització dels productes envasats, generalment a dintre de llaunes. Que per obrir-les calia recórrer a la simplicitat de l'obre llaunes. Vist avui aquests obre fàcil amb els quals van dotats totes les llaunes, hom es pregunta com es va tardar tants anys fins arribar a aquesta simplicitat actual? De les primeres matèries a ser envasades van ser les sardines. De mida petita, però conservades amb oli, potser van ser pensades per a substituir a les arengades, perquè cada vegada és més difícil de trobar-les.

      Una altra utilitat que aportava l'obre llaunes es troba en el seu extrem superior i que serveix per deslliurar "la xapa" de les botelles que porten aquest tancament. Una altra novetat que van acollir aquella gent que, fins llavors,  el més sofisticat eren els peculiars tancaments de les ampolles de gasosa. Perquè també hi havia per costum anar a comprar el vi a granel i el broc de la garrafeta es tancava amb el tap de suro. Curiosament les botelles de vi embotellat encara porten tot el tap incrustat dintre del broc i tot i que han sortit diferents sistemes d'extracció,  el que es segueix fent servir és el típic llevataps, amb el qual a mena de barrina es va penetrant pel suro i es fa palanca en el broc mitjançant la peça que hi va afegida i que també serveix per deslliurar les susdites "xapes".

    Igualment s'ha fet servir per obrir les llaunes una cosa simple: un ganxo afilat i punxegut en l'extrem, el qual s'introdueixin en la tapa de la llauna, es fa accionar manualment i  a mesura que avança aquesta es va obrint. Com els envasos rodons de llauna que les botigues  tenien a damunt el taulell i el producte que omplia l'interior acostumava a ser la tonyina coberta d'oli. 

    Avui les poques botigues de queviures que queden, amb unes dimensions reduïdes que ens recorden a les d'abans, estan regentades per paquistanesos. Que ara que en parlo aporto  el record de la reduïda botiga que regentaven en Paco Sáez i la seva muller, en l’escaire que formen el carrer Àngel Vidal amb el de l’Aigua, al matrimoni se’ls hi va escapar la vida darrera el taulell, atenent a la seva clientela, pel costum que tenien la gent del poble de ser assidus  compradors de les botigues que sempre freqüentaven.  Qui es podia imaginar, en aquells anys,  que les botigues de tota la vida tancarien definitivament les portes amb la jubilació dels darrers botiguers que les regentaven, per a ser reemplaçades per les grans superfícies, on les seves prestatgeries són plenes de productes de diferent procedència, la majoria d'ells envasats, i on els clients ens servim nosaltres mateixos. Sense valdre’ns dels cabassos per disposar la compra, que han estat substituïts per uns més o menys voluminosos carros que, un cop feta la compra,  només ens cal passar per caixa per satisfer l'import de la compra. On la mateixa modernitat, que no para d'evolucionar, ja està implantant unes maquinetes que fan la feina que desenvolupen les caixeres.

     I així funciona tot. Ja ho deien els nostres avis, que quan  més progrés més misèria. Potser no és ben bé això, però ja intuïen que els avanços tecnològics s’imposarien  en detriment de la mà d’obra. 

                                           J.Y.M.

( Articole publicat a l'Eco de Sitges el 1 d'octubre del 2021)     

ARRIBA LA TARDOR ACOMPANYADA DE FESTA

    

   En el transcurs de la meva vida tenia assimilat que totes les estacions començaven el dia 21 del més corresponent. Fins arribar a un punt que, segurament degut a la precisió que aporten les noves  tecnologies, la teoria que s’havia establert ha sofert unes modificacions. Així, pel que fa a la tardor, aquesta diuen que comença a les nou  i vint-i-un minuts del dia 22 de setembre. Ara mateix puc presumir que escric l’article quan encara és estiu i sortirà publicat acabada d’estrenar la tardor. 

    I es dona la casualitat que li donem la benvinguda estant  de Festa Major. La festivitat de Santa Tecla, retorna als nostres carrers un esquitx festiu del  que podríem anomenar una altra Festa Major a mitges. Tot i que, per aquesta ocasió, ja es pot fer alguna cosa més que per Sant Bartomeu. Vist l’evolució de la pandèmia, que sembla ser que, gràcies a les vacunacions, ens permet progressar cap a la  normalitat. 

     Que la situació  va canviant a millor, és evident. Es van programant actes que estaven limitats. Així el passat divendres, es va poder fer el relleu del pubillatge, desprès que a l’any passat, degut a la situació,  es van prorrogar les funcions de la Pubilla i de l’Hereu els quals, pels mateixos motius, no van poder exercir com a màxims representants del pubillatge, amb la participació  en actes i fetes que es porten a terme durant l’any . Que des de en fa 41 el nomenament, primer com a reina i després com a  Pubilla, s’ha portat a terme ininterrompudament fins a l’any passat.

   Tot va començar amb la primera Festa de la Verema de Sitges a l’any 1961 que, organitzada pel Foment de Turisme de Sitges, sent el president el Sr Teodor Sardà Miret, també amb la col·laboració de l’Ajuntament i sota l’important mecenatge i col·laboració de la família Torres. En aquesta nova festa  hi tenia un protagonisme destacat la que s’anomenava Reina de la Verema, així com un il·lustre pregoner. Entre ells, a  l’any 1987, en fou en Jaime Mora y de Aragón L’elecció de la Reina  requeia en una noia de la colònia, la qual designava les seves Dames d’Honor. La primera escollida va ser la senyoreta Mari Lys de Rueda i de Sanz de Garza, filla del comte de Rueda. La van seguir altres noies del mateix  rang social i la influència dels respectius pares, en algunes edicions de la susdita festa, havien intercedit per a que  com acompanyant d’aquella cort  de privilegiades, també s’escollís a la filla d’algun matrimoni sitgetà amic, d’aquesta manera es convertien en les úniques representants sitgetanes, perquè la resta només freqüentaven la vila degut a que les seves respectives famílies venien a estiuejar a Sitges.

    Fins que a l’any 1979, coincidint amb les primeres eleccions democràtiques per escollir els  ajuntaments, s’acorda que l’elecció de la Pubilla sorgís d’entre les noies presentades per les diferents entitats locals i associacions veïnals. En aquella convocatòria va ser  escollida la sitgetana Marina Roure i Carbonell, la qual era proclamada Pubilla Major de la Verema i l’acompanyen la resta de noies participants en aquella elecció. En aqueta mateixa edició de la Festa -també per primera vegada- és escollida una pregonera, l’honor recau en la  sitgetana Vinyet Panyella. De tots aquests detalls i molts altres, en deixa constància l’Antoni Mirabent Muntané en el llibre que va escriure sobre la Festa de la Verema. 

   Fins que, amb bon encert, la designació de la Pubilla passa per aconseguir un major protagonisme al no limitar-se el seu pubillatge només a la Festa de la Verema, sinó que per extensió al de Sitges. Era l’any 1999. I des del  2013 s’incorpora l’Hereu, coincidint que presideix Foment de Sitges, la Maria Marín. Aquest any 2021 s’ha produït el relleu i els escollits han estat: Judith Vallverdú, Pubilla de Sitges i Lucas Estruch, Hereu. Algunes de les nostres Pubilles també han estat escollides Pubilles de Catalunya. La primera pubilla sitgetana amb qui va recaure aquest honor va ser la Carme Serra, que  fa poc ens ha deixat. 

      Un dels primeres funcions que són reservades a les Pubilles i Hereus, després de la nit de la seva elecció, és la participació en la festa de Santa Tecla, com a portadores del tabernacle amb la imatge de la Santa. El moment més emotiu de tot el recorregut es produeix a l’entrada de la imatge al temple, on moltes d’elles no poden contenir les llàgrimes d’emoció. 

    Ahir es va tornar a repetir aquesta tradició,  dintre un context diferent al que estàvem acostumats i amb recorregut també fora de l’habitual. Però amb la Dora Pons com a pendonista, la seva germana Carme i la filla Lourdes com a cordonistes. Les tres van poder portar el penó, un privilegi que la pandèmia també havia restringit.     

          

                                                                   J.Y.M.

  ( Articole Publicat a l'Eco de Sitges el 24 de setembre del 2021 )

EL RELLEU GENERACIONAL DE LA FESTA MAJOR

   

   La festa Major és com una finestra oberta al sitgetanisme en tots els aspectes. En primer lloc a les persones que han estat els protagonistes, participant amb els balls o simplement sent espectadors. Actualment, gràcies a les noves tecnologies, aquesta finestra, a la qual em refereixo, ofereix una panoràmica que ens sorprèn cada vegada que apareixen fotografies de festes majors d’èpoques  passades. Per alguns de nosaltres encara viscudes o d’altres que conformen  la Història local.

   Unes i altres ens permeten observar com el pas del temps es fa patent amb els costums del moment: les maneres de vestir, la poca aglomeració de gent que hi havia durant una sortida d’Ofici, els pentinats que lluïen el gegant i la geganta, les imatges que denoten l’edat acumulada pels grallers, el nombre reduït del mateixos en l’acompanyament dels balls ( una colla de cada ball i la dels diables amb tres timbalers)a . I molts altres detalls que mostren una evolució que es fa evident fins arribar els nostres dies.

   El vailet de casa volia participar en el ball de Pastorets, en la matinal infantil de la festivitat de Santa Tecla, i s’ha trobat que el ball ja s’havia completat  i que hi havia una llista d’espera de 69 aspirants a poder-ne formar part. El mateix número que aspira a poder entrar en la colla dels grans. Ara exageraré amb el que diré, però contrasta amb el que passava amb els components de les colles de les festes majors d’antany, quan potser la dificultat consistia en trobar persones que volguessin participar en un ball. Tornant a la llista d’espera, de les quals tant acostumats n’estem avui en tots els àmbits, al meu nét li faig broma quan li dic que amb el supòsit que cada any deixi la colla un pastoret, quan li toqui a ell hauran transcorregut setanta anys i llavors ja no estarà per saltar. I encara li faig més conyeta quan li exagero,  dient -li que llavors potser s’acompanyarà del bastó amb el qual alleugerir les penúries del si no fos. El nano riu i sembla com si s’ho imaginés. 

     Sortosament avui hi ha una gran i encomanadissa voluntat de voler participar de la Festa Major, ho podrem apreciar una altra vegada, gràcies a  l’esforç que ha fet  la Comissió, i  totes les persones implicades, per tal de fer possible el retorn d’aquesta matinal infantil. Són les noves generacions que han de contribuir a que les dues festes, la de Sant Bartomeu i aquesta de Santa Tecla, tinguin la continuïtat garantida. Davant aquest planter, i a les ben assortides llistes d’espera, no cal patir pel futur. Només casos excepcionals, com els que estem passant, ho poden aturar. Que no significa acabar amb tants segles de tradició, on hi han participat gran quantitat de sitgetans i, des de fa uns anys, per sort, també de sitgetanes.

     Mitjançant les fotografies antigues que apareixen, a la mateixa velocitat que desapareixen de les xarxes socials, podem apreciar com l’edat  dels participants dels balls s’ha rejovenit. També cal dir que aquelles imatges, moltes d’elles, distorsionen la realitat. Així es pot apreciar als geganters d’aquella època, persones fornides, vestits amb unes indumentàries que del normal feien servir a diari: faixa i espardenyes de betes, amb les quals es vestien cada dia per anar a treballar al camp o al mar. S’aprecien grans, en quant a l’edat, si més no aquesta potser es centrava entre els cinquanta i els seixanta. El que passa que la duresa de les seves feines els havia envellit abans d’hora. El mateix passava amb els grallers, gent que semblen molt grans, però que potser no ho eren tant. Del contrari no haguessin tingut la suficient fortalesa física per arribar a Sitges, caminant per la muntanya, des de les masies de les quals tenien cura, algunes ubicades en el terme de Begues.

     Tota aquesta panoràmica, sota la qual es contemplen detalls generacionals de festes majors antigues, no s’observa el mateix en els components de determinats balls que, per raons que van aparellades amb l’agilitat, llavors, igual que ara, els formen personal jove, però gràcies que hi volguessin participar. 

      Com passava amb els portadors del drac, durant molts anys en van ser responsables els personatges que apareixen en la fotografia. Eren tan peculiars que ningú més s’hi apropava., però és que tampoc el personal del poble estava disposat  a carregar-se  amb el pes de la fera foguera. L’únic que hi aportava relleu generacional era en Quimet Palma, al seu costat hi treu el cap el seu fill, en Carlitos. En una ocasió m’explicava que, en el transcurs d’una matinal, va haver de carregar-se tot sol el drac, perquè els seus socis havien caigut rendits als braços del déu Bacus, pel qual sentien una fervent i persistent devoció. 

                                              J.Y.M.

( Articole publicat a l'Eco de Sitges el 17 de setembre del 2021)