Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

27 de gener 2018

RIBES, UN POBLE AMB AIRES DE CIUTAT


  



    L’exageració a vegades forma part dels mals costums adquirits i aquest encapçalament en pot ser una mostra. Tot i que ja és un clàssic, per a la gent de Sitges, referir-se als aires ribetans, perquè sempre els hem considerat que bufen contraris als nostres interessos. Així quan un ventot   es rebolca pel nostre terme en donem la culpa als nostres veïns, com si haguessin deixat obertes les portes per a que s’escapessin uns vents freds, molestos.
   Fa un parell d’anys una d’aquestes rebufades d’aires ribetans, va malmetre l’emblemàtica palmera de la placeta de la rectoria. Un vent carregat d’intencions que va anar directe a atacar un símbol del nostre paisatge, un dels més retratats i que últimament es prestava a les opinions més diverses, les quals vaticinaven la seva caiguda imminent.
     Fins que arriba el dia en què els vents de Ribes s’entretenen massa a casa seva i es carreguen l’altre arbre emblemàtic del  seu propi poble, el pi. Aquest que donava nom al carrer més costerut de tot l’entorn.
   Amb tot, als de casa no els feia mandra anar fer una visita als ribetans. El meu avi Joan, en la seva joventut, havia entrat d’aprenent al taller de can Baldomero, treballava i feia vida amb ells i el dissabte a la tarda anava cap a Sitges per tornar el dilluns. Com que  tenia un tarannà molt sociable, havia fet moltes amistats per aquells verals i per sempre més va ser molt ben rebut.
   Ens hi desplaçàvem  amb una bicicleta amb motor que l’anomenaven “mosquit”i en la barra del quadre de la que comandava el meu pare hi havia acoblat un petit seien per poder-me encabir. La carretera en aquella època era poc transitada, el que permetia que el viatge d’anada i el de tornada es desenvolupés amb tota normalitat. Arribats al carrer del pi els parents havien d’apretar  el cul: “apreta pigat”,  perquè degut a la poca potència que tenia el motor, aquest feia figa davant la dificultat del terreny. Arribats al capdamunt, ens tenia el cor robat el casalot del Palou, el qual  l’havíem retratat de tots costats. De baixada, com que llavors se les prometien dolces, es podien permetre parar a can Maurici. En Josep  Rafel també era músic i fuster i  tenia una facultat innata que li servia per emprar un humor fi i brillant sense immutar-se.    
   I d’allà l’altra visita obligada era a la zona del Castell i a Sota Ribes, tot plegat oferia una temàtica fotogràfica sensacional.           
   En aquestes vigílies de la festa de Sant Pau, era obligat comprar uns sabres, els quals continuen sent l’element ensucrat que forma part de la tradició. Disposats, aquests, a la bicicleta motoritzada, l’escena assolia un cert caire Quixotesc. Degut a la posició dels sabres que es mostraven desafiants, però més aviat per emprendre’ls a mossegades que com a arma dissuasòria.  
    Durant la trajectòria musical de la família, els de casa, tot sovint, havien acudit a la crida d’en Josep Rossell, el popular Quirico, per tal de completar la seva orquestrina en aquells balls que amenitzava. I el que són les coses, bastants anys més tard, el nostre fill va formar part d’aquella altra orquestrina que, els germans Molero i companyia, van impulsar amb el nom de La Moderna, en memòria de la merceria que la família Rossell tenia a la cantonada del carrer Nou amb la plaça Marcer i que lluïa aquest enunciat.
     Els Molero, gràcies a la filla del mestre, van tenir accés al seu arxiu musical i van extreure peces  que em Josep Rossell interpretava amb la seva orquestra, que era la que aglutinava els neguits musicals de l’època. Molt desprès que un rector, mossèn Antoni Rota, va formar un cor i la primera banda de música dirigida per un sitgetà, en Cristòfol Pujades. Formant-se posteriorment l’Orquestra Ribetana que es va seccionar en dues branques, la pròpiament dita i la Germanor Artística. Així estava el panorama musical a Ribes, fins que a començament de la dècada dels cinquanta  es van aglutinar  sota el nom d’Orquestra Rossell. Una formació que va estar activa fins el 1965.
    L’Orquestrina La Moderna va sorgir amb la intenció de tenir una vida efímera, als seus components els va motivar en especial recuperar els ballables d’en “Quirico”. Amb una primera actuació a la placeta del Castell de Ribes, que va resultar un èxit i l’enregistrament d’un CD.
     Abans, els germans Molero, l’Esteve i l’Eugeni, amb els seus pares, l’Eugeni i la Montserrat,  es van traslladar a viure a Sant Pere de Ribes, on a l’any 1984 va morir el progenitor  amb només 41 anys.
    Procedent de Sitges  també hi va acudir el mestre Manuel Rius i Ramos, amb tant sentit de l’orientació, que es va construir una casa al costat mateix de la dels Molero.  I la música de tots plegats envaïa les respectives interioritats, com l’airet ribetà que t’embolcalla de la frescor que es reactiva al cim  del Montgròs i baixa, esbufegant i enverinat, acariciant l’ermita de Sant Pau.
     Aquest any es celebra els 100 anys del naixement del príncep de la tenora, en Ricard Viladesau i Carner i curiosament el diari Ara, amb data del 18 de gener del 2018, publicava una ressenya del qui es pot considerar cronista de la Cobla Principal de La Bisbal, l’Eugeni Molero i Pujós, que feia referència al concert que es va celebrar al Palau de la Música, el dia 1 de febrer del 1970, per tal de retre homenatge a en Ricard Viladesau i a altres companys que, com ell, deixaven la Cobla bisbalenca.
     Les músiques i les cròniques han contribuït a mantenir bons lligams de veïnatge entre ribetans i sitgetans. I sense apartar-me dels meus exagerats raonaments, degut a l’expansió que ha experimentat Sant Pere de Ribes i pels aires de grandesa de tot plegat, em refermo quan deixo escrit que el poble ha assolit un cert aire de ciutat.
       De l’altre, de l’airet que ens ve de Ribes, continua sent tan refotut com sempre.   
                                                                                  J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 26 de gener del 2018 )
  
 

2018, ANY D'ANIVERSARIS


     La història local la conformen molts referents que han significat un gran avanç pels interessos econòmics, culturals, socials i d’expansió de la vila. Així l’any 1918, cent anys enrere, es va començar a gestar un projecte que va permetre transformar el poble, esdevenint un referent de modernitat que li atorgava una categoria que despertava  admiració arreu.
    L’ajuntament que dirigia el Sr. Bonaventura Julià, a l’any 1918 va començar a fer les gestions  per poder aprovar un pla urbanístic que comprenia les terres del pla del Vinyet, les vinyes del Cellerot i de Santa Margarida. Un projecte que promovia un visionari, el sabadellenc Francesc Armengol i que ja tenia nom propi, Terramar. La cirereta que ho coronava era la construcció d’un passeig marítim al llarg de tota la platja, el qual es va encarregar de projectar l’arquitecte Sr. Josep Maria Martino.
    Una vegada enllestits tots els requisits el mateix alcalde Sr. Julià el va presentar en persona al ministeri de Foment a Madrid. S’havia fet un pas molt important, a partir d’aquí els tràmits oficials havien de fer el seu curs. Com així va ser, fins aconseguir el traspàs a  l’ajuntament dels terrenys situats en zona marítima. Van caldrà dos anys, i ja a les acaballes del 1920 el Consell de Ministres del Govern de Madrid aprovava definitivament el projecte. Que es va culminar ja sota el mandat de l’alcalde Pau Berrabeig.
    El mateix any 1918, amb la venda de l’antic escorxador per part de l’ajuntament al Sr. Bernat Fernández, aquest l’enderroca i això permet obrir la primera avinguda de Sitges que té una amplada i llargada cop cap altre carrer hi havia en el poble. S’inaugura el 1920 i li posen per nom el de la seva esposa, Sofia.
     És fàcil imaginar el impacte que va produir una obra d’aquesta naturalesa en un poble relativament no gaire gran en quant a nombre d’habitants. Esclar que no tot van ser elogis també hi havia molts detractors que mostraven la seva oposició raonant que les arques municipals s’havien hagut d’endeutar, deien, pel valor d’un milió de les antigues pessetes. En aquella època que la gent no viatjava amb la mateixa facilitat que ho fa ara, per consegüent, sense haver vist altres indrets, disposar d’un passeig d’aquesta llargada i situat en aquest lloc de privilegi, no em diran que no hi havia motiu com per quedar bocabadats. Han passat els anys, hem viatjat, i tot haver aconseguit una visió més àmplia de tot plegat, arribem a la conclusió que com el nostre passeig, amb les mateixes característiques i ubicació, n’hi ha pocs.
    El 1918 també va ser notícia degut a la finalització de les obres de la construcció del Palau de Maricel. Just quan el passeig marítim encara era un embrió, el conjunt de Maricel aconseguia materialitzar el caprici d’un americà, Charles Deering, que va venir a Sitges aprofitant la invitació que el pintor Ramon Casas li va fer per tal de visitar el Cau Ferrat. I Igual com li va passar a Rusiñol, el milionari va quedar captivat i va acabar comprant tot el que l’envoltava i es va deixar el Cau perquè no va aconseguir que el seu propietari  li  poses preu. Just quan van acabar les obres d’aquest Palau es complia també  el 25 aniversari del Cau Ferrat.
    El historiador local Roland Sierra i Farreras, amb una assiduïtat diària, ens informa, mitjançant dels avenços d’Internet, del que va passar a Sitges just en la data que marca el calendari, però amb una diferència d’anys. La secció és coneix per Efemèrides Sitgetanes i gràcies a la seva constància i eficient treball de recerca, ens permet apropar-nos als fets més sobresortits de la història local. Així ens assabentem  que en aquest 2018 també es compleixen els cent anys de la Festa de la Poesia celebrada a la vila i que va comptar amb la participació dels poetes més rellevants del moment. Va guanyar el certamen el poeta Josep Carner.
   O que la primera exposició de clavells  va tenir lloc en la primavera del 1918 al Pavelló de Mar. Una idea que va sorgir entre un grup d’amics que freqüentaven el cafè de la Xarmada: l’Antoni Clarà va ser qui va posar en solfa que en Marià Carbonell cultivava clavells en el seu taller de sabates del carrer Sant Bonaventura.  A la idea si va afegir l’altre soci en Francesc Ferret i de seguit va comptar amb el suport dels altres tertulians i d’en Miquel Utrillo.
   Una vegada traspassat l’equador d’aquest mes de gener ens disposem a celebrar la festivitat de Sant Sebastià, Una altra data molt arrelada a la tradició sitgetana i a l’ermita. La primitiva data del 1.614, l’actual es va començar a construir el 1857 i es va acabar el 1861. Situada en aquesta llenca del litoral que es pot dir que anava d’ermita a ermita; de la de Sant Sebastià a la de Santa Margarida, situada en el sector de les Coves, de la qual se’n té constància des de l’any 1478, fins el 1808 que va ser  derruïda  a causa de la invasió dels francesos. No massa lluny es troba l’ermita de la Mare de Déu de Gràcia,  la qual està documentada el 1306.
      Entremig l’ermita del Vinyet que es va edificar a sobre una altra enderrocada a l’any 1727 i es va acabar el 1734. Per tant una franja marítima on els límits els posaven les ermites i on hi sobresortia l’església parroquial.
    A partir del 1918, el projecte de transformació iniciat comença a canviar el nostre litoral i es construeix un hotel, l’antic Terramar i un seguit de cases senyorials que confereixen categoria. Fins que el 1933 s’inaugura el nou Terramar Palace situat a frec del passeig.
    Cent anys després, l’ermita de Sant Sebastià continua sent un referent de situació. I un renovat Hotel Terramar és a punt de ser inaugurat en el mateix enclavament. Dos punts de referència que amb els anys transcorreguts, la vila s’ha expandit més enllà. I si ahir eren les ermites les que posaven els límits visibles a la nostra llenca de litoral, avui ho són els hotels. Si més no amb el mateix passeig que serveix de nexe d’unió. 
                                                              J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 19 de gener del 2018 )
  

UN BARBER AMB BARRETINA


      Els barbers en els pobles han esdevingut una institució i les barberies una càtedra del saber popular i costumista. Quan els dissabtes a la tarda encara es treballava, només plegar els homes acudien a les barberies per posar en ordre els cabells i com tots coincidien a la mateixa hora les cadires  disposades per a fer més còmode l’espera eren totes ocupades. I no serà perquè hi haguessin pocs barbers per tallar i afaitar, cada barberia comptava amb una plantilla de tres o quatre. La que menys en tenia dos.
    I si les he qualificat com a càtedres del saber és degut que en aquells llocs, de tanta concurrència, es parlava de tot i d’aquestes participatives converses sempre s’aprenia quelcom que concernia a l’àmbit local i d’altres de més abast. A voltes el tema era monotemàtic, doncs potser només es parlava de futbol i d’una manera més concreta, del futbol local. Perquè eren uns anys que l’equip de casa comptava amb molts seguidors i aquesta afició omplia el camp.
     No n’hi havia prou amb la tribuna oberta de la barberia que quan sortien s’afegien als grups que es posaven al Cap de la Vila i altra vegada la mateixa conversa o de les novetats que s’havien airejat mentre esperaven el torn.
     Només cal fer un repàs a les barberies que hi havia en un radi de pocs metres, per entendre els costums que motivaven els sitgetans per portar les exterioritats del cap ben arreglades. Començant pel carrer Jesús, trobàvem la d’en Miquel Marzal, en la mateixa vorera, en Francesc Vilà. Ja en el Cap de la Vila, el Sr. Ràmia. Al carrer Àngel Vidal, al costat mateix del Retiro, en una entrada llarga i estreta hi tenia la barberia el Sr. Almirall, conegut popularment per en “Xispa”. Mentrestant al començament del carrer Barcelona s’hi va establir el Pedro Sánchez, l’única que perdura d’aquesta relació de proximitat. Al carrer Sant Francesc hi tenia la barberia en Jaume Sauch que després convertiria en una bodega. Si més no la precursora de totes elles va ser la d’en “Pascaret”, al començament d’aquest mateix carrer.
    En el carrer Parellades, cantonada amb Sant Pau, l’Eduard Roca. Aquest barber disposava d’un bon equip de col·laboradors, va ser l’únic que va sobreviure a la malura de la vida que ens emporta per endavant. En Roca els va veure desfilar a tots fins que es va quedar sol, aferrat al convenciment de que quan més temps cotitzés, quan es jubilés la pensió que cobraria seria més quantiosa. Li van fallar els càlculs, la suma total de la seva edat li va fer el paquet, va morir al peu del canó, sense ni temps per cobrar ni tan sols una mensualitat.
     Al Començament mateix del carrer Sant Pau hi havia la barberia d’en Miquel Zarrán. I  més enllà, quasi al final del carrer, s`hi va establir en Valentí Mongay. Ja una mica més allunyat , en l’actual plaça del Pou Vedre, l’Alfred en va ser el barber fins que es va jubilar. Posteriorment, al carrer Sant Bartomeu, l’Antoni Olmos es va establir pel seu compte.
       Em refereixo a les barberies que han estat ubicades en el centre del poble, perquè a mesura que aquest s’ha anat expandint  al que llavors es podia qualificar d’extraradi, se’n van obrir  de noves , com la d’en Rafael, davant el pas a nivell. Alguna, com la de qui fa poc ens ha deixat,  la del Sr. Serrano, al poble Sec, encara existeix. A aquestes s’hi ha d’afegir altres que curiosament les regenten gent vinguda de Cuba.
    Entre tanta pèl darrer el clatell va aterrar en Salvador Montserrat Sanz, oriündd’un poble de Castelló anomenat Traiguera. L’home, barber d’ofici, va treballar del que sabia fer i de seguit va simpatitzar amb el futbol local i tant va ser el seu recolzament pel Sitges que el seguia en els seus desplaçaments i lògicament quan jugava aquí i fins i tot va arribar a tenir algun càrrec. Home sensible a les injustícies, no ha pogut reprimir mai la seva indignació quan les decisions arbitrals  li han semblat que anaven en contra dels interessos del Sitges. Fins que en Vado  entrava en raó i tornava a ser una persona ponderada.     
       En Salvador es va retirar de l’ofici regentant la seva pròpia barberia en la zona de l’Oasis. El local era tan petit que s’hi entrava algú amb massa cabellera el tenia d’esquilar quasi des de  la vorera.
     Quan es va jubilar s’ha dedicat al que ja feia, caminar. Però ara  més relaxat. Arriba fins a Terramar, i és el primer a despertar als ànecs de la riera, mentre fa uns exercicis de gimnàstica. Un cop acabats torna a reprendre el camí, el barber que porta barretina o, quan li plau un “gorro” del Barça. I això sí, tant estiu com hivern, vesteix amb pantalon  curt. En aquest retorn coincideix amb els altres barbers: en Pedro Sánchez, l’Isidre Estivill i l’Antoni Olmos. Curiosament es troben quatre barbers en una hora molt matinera, tant és així  que la podríem anomenar l’hora dels barbers.
     Crida l’atenció d’aquest retorn la singularitat del recorregut que fa en Vado, que en lloc de transitar pel Passeig camina per la banda on passen el cotxes. Com si volgués tractar-se de tu amb  els últims avenços mecanitzats que el progrés posa a la carretera. Lògicament l’avancen i ell no s’hi immuta, més tard o més d’hora  també arriba al seu destí i sense haver gastat benzina, encara que a vegades doni la sensació que va amb reserva.
     Però fa poc que en Salvador ha patit una petita intervenció en un peu i ha de descansar abans de tornar a reprendre la caminada. Els habituals el trobem a faltar i el transit rodat també es deuen estranyar de no coincidir amb el personatge que li agrada passar per on es mouen els que van sobre rodes. Deixant el passeig en exclusiva pels caminants que traginen  quelcom per cremar.
    I si hi ha algú que gosi aconsellar-lo per a que també transiti pel Passeig, com ell és home d’ofici, s’exposa a que li respongui: demà m’afaitaràs.         
                                                                                                                                                                                           J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 12 de gener del 2018 )

UN TOMB PELS TOMBS


    Els dies i les hores passen sense trobar aturador, fins que aquesta correlació ens porta a esgotar un altre any. Queden pocs dies i no masses hores per tancar  les portes a aquest 2017 i per a tot seguit obrir les del  2018. Durant tot aquest transcórrer del temps el setmanari deixa constància del bategar del nostre poble. I entre les diferents seccions trobem la que porta per nom genèric Els Dies i Les Hores a la qual s’insereixen col·laboracions de diversa temàtica que, tot i que el contingut no és primícia informativa, contribueix a que tots els que hi col·laborem  aportem historietes per a fer més agradable aquest pas del temps.
 El tomb d’avui el dedico a fer un tomb per entre tots els que s’han publicat aquest any,  ara que arribem també al moment de fer inventari. Un costum el qual, abans d’estar tot informatitzat, quasi bé  tothom que tenia un negoci el realitzava.
La màgia de la nit de reis  (5de gener) amb la carta dipositada al rei de la botiga La Perla.
 La banda  (13 de gener) La Suburband celebra 15 anys que en Joan Pinós la va fundar.
Avui festivitat de sant Sebastià, (20 de gener) amb ofici a l’ermita celebrat per Mn. Pausas.
De Sant Sebastià a Sant Pau ( 27de gener) recordant Sebastià Yll i els germans Albareda.
40 anys a les portes del saber (3febrer) la Regina Mirabent es jubila de portera de l’escola.
La casa tancada  (10 de febrer) la del carrer Sant Francesc, tancada 45 anys, la fan nova.
Habitacions turístiques (17de febrer) gent com Isidor Cartró llogaven habitacions als turistes.
La crònica del cronista (24 de febrer) a iniciativa d’en Roland Sierra, fan a en JYM Cronista.
Entre dos cels blaus (3 de març) un cel blau, lluminós, acull a Mn. Jaume Berdoy i Alemany.
En Selfa, el mecànic de davant l’estació (10 de març) el  mecànic Joan Selfa i el seu taller.
El TBO i en “Nitu (17demarç) En Joan Vidal i en Ramonet dels diaris despatxaven el TBO.
De Campdàsens a la Trinitat ( 24 de març) Calçotada primer i Via Crucis després a l’ermita.
Prado i Retiro porten la creu  ( 31 de març) Les Societats reconegudes  amb la Creu de S. Jordi.
L’altra cara de la creu ( 7 d’abril ) amb referència a la Creu concedida al  Retiro.
Les lletres d’en Josep ( 13 d’abril) homenatge  de les colles de Caramelles a  en Josep M. Soler.
De Pasqua a Sant Jordi  (21 abril) en  Jordi de l’Eco i en Matas, amb les Caramelles Sitgetanes.
Els artistes del Miramar (28 abril) s’inicia els Binomis amb en Genis Hernández i en Roby.
En “Papallona, un pescador de casa (5 maig) els Urgellés, un  pescador i l’altre músic.
En Caverdós, un sitgetà que portava faixa (12 maig) l’Anoni Caverdós,últim pagès amb faixa.
Retratar Sitges (19 maig ) És el que fan en l’Àlex Ferret i en Vicenç Morando, altres Binomis
El noi de cal carreter  (26 maig) En Joan Gené Pascual a casa seva feien carros i ell topolinos.
Un cop d’ull al Cau després de sopar (2 juny) una panoràmica diferent del Cau a la nit.
La Rosó i la Trinitat  (9 juny) la Rosó Carbonell, molts anys administradora de la Trinitat.
Corpus documentat (16 juny) interessant llibre de l’Eduard Tomás Sanahuja sobre el Corpus.
De ca l’Antoniet al Poble Sec (23  juny) relació de gent que vivia a ca l’Antoniet i Poble Sec.
Se’ns farà de nit a les Cases Noves i de dia a Campdàsens  (30 juny) referència a les festes.
Joies i somriures ( 7 juliol)  Montserrat Curtiada i Cristina López, exposen en els Binomis.
La poesia, la música i el mar ( 14 juliol) Joan Duran i Cèlia Sánchez i la festa de la poesia.
Els nois de l’autoescola  (21 juliol) Eugeni, Josep Lluís i Paco Muñoz alliçonen pel carnet.
La doctora del barret (28 juliol) la Carmina Garcia, la metgessa que llueix vistosos barrets.
Les campanes del Vinyet toquen a festa (4 agost) i tots ens apropem al seu tradicional aplec.
En Pepi (11 agost) en Josep Almiñana Malivern, un xicot que estima i es fa estimar .
Petit Sant Bartomeu (18 agost) l’artista Daniel Monzó aporta a la FM un petit S. Bartomeu
A les Botigues també és festa major (25 agost) amb la Conxita i en Paco.
Crònica d’una altra Festa Major (1 setembre) Ramon Soler és el  pendonista.
D’hotel a càtedra d’art (8 setembre)  Dolors Luján i Carme Parellada últims Binomis
Quan el setembre feia olor a most (15 setembre) i en Manolo Reyes venia vi a la Candelària.
Les cases dels sants patrons  (22 setembre) Immaculada Almiñana Malivern, pendonista
50 anys fantàstics (29 setembre) A. Rafales, P. Serramalera, J. Marcé, ànimes del Cine Fantàstic
Cine, vi i nit de lluna plena (6 octubre) cursa solidària a la memòria d’en Pol Lahoz.
En Xavi, un jove de 60 anys (13 0ctubre) Xavi Llosas Ferret és un més dels seixantins.
Els gegants de la vila al carrer Estafeta ( 20 octubre) el mateix  poble d’en Ricard Escobosa.
Els artistes i els seus ambients  (27 OCTUBRE)  com en Salvador Marcet en “Teio”.
Diuen que hi ha terres a l’Est  (3 novembre) exposició a Saragossa sobre Catalunya.
Cinc anys de titelles (10 novembre) La Tija amb Josep Milán. M. Gu, Bel Suñé i F. Salesas.
140 anys al compàs de la música (17de novembre) Tot recordant a J. Carbonell i M. Torrents.
Un carrer de músics i pintors  (24 novembre) amb en C. Guillen, J. Roca, M. Carbonell...
Cada dia quan es fa de dia ( 1 desembre) I. Estivill. P. Sánchez, A. Herrada. A.Olmos.
Una modista en cada porta (7 desembre)D. Vives, E. Martín, M. Riart, V. Fontanals...
Vigílies de festes ( 15 desembre)  recordant  la botiga d’en Pere Cosialls.
El pastoret i les pastoretes de Cala Forn (22 desembre) un pessebre singular.
Tombant pels tombs  ( 29 desembre) el inventari de l’any comptabilitza 52  tombs.
    Aprofito aquest inèdit inventari  per desitjar que tots els dies i les hores del proper any facin tombs a l’entorn de la felicitat i que aquesta se’ns encomani.
                                                                                                                                                                                 J. Y. M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges el 29 de desembre del 2017 )







ENTRE MANDARINES I GARROFES, UN ADÉU


    L’enunciat de l’article d’avui pot semblar tan rocambolesc que  fins i tot jo mateix he dubtat de deixar-lo així. Les festes de Nadal compten amb una sèrie de complements que  serveixen per celebrar-les seguint la tradició establerta. El primer contingut d’aquest títol  només reflecteix les petiteses d’un afegitó tan important que quasi esdevé un resum del que ha estat aquest període nadalenc que és  a punt d’acabar.
   La tradició de fer cagar el tió, per exemple, ve precedida d’uns preparatius tan bàsics com necessaris. Així, doncs, el primer que s’ha de fer és alimentar-lo, i aquí entren en valor els neguits de la mainada per tal de que al tronc no li faltin, per exemple, les mandarines que les deixen en lloc visible, apropades a una simplicitat  a la qual hi veiem una expressió de felicitat generalitzada. I quina no és la sorpresa dels cuidadors quan s’adonen que el tió s’ha menjat tot el que li han deixat i que potser fins i tot s’ha entretingut a treure la pell a les mandarines.
     Una vegada al personatge que monopolitza el tronc l’han ben atipat i la cagarada ha estat del tot complaent, les mandarines tornen a ser consumides pels mortals de la casa. Amb això arribem a l’última nit de l’any o a la primera matinada d’un que anomenem nou, el límit el marca les dotze campanades del rellotge,  les quals s’acompanyen amb el mateix nombre de gotims de raïm. Un protocol que sembla fàcil, però que quan la gargamella s’embussa   feina hi ha per engolir, amb el flux continuat i sense aturador  del sonor batall. I és que les complicacions poden arribar amb el més petit descuit i trobar-nos amb la desencisadora sorpresa de que les dotze ja han tocat i encara et queda algun gotim per portar a la boca.
     El segon element que esmento al títol, secundari però també molt útil per continuar avivant la innocència, són les garrofes. Al fruit del garrofer se li fa un lloc preferent entre l’escampall de sabates disposades per a que els Reis Mags hi encabeixin els regals. Els més menuts han aprés que als cavalls i camells de tan il·lustres  personatges se’ls ha de mimar. S’entén per això, que vagin ben alimentats. Les garrofes es converteixen en un ingredient més  d’una nit màgica. I si el bestiari rep tants bons tractes, que menys que també el tinguin els Reis i el seu seguici. Així, quan irrompin en la intimitat de les cases, és de cortesia que es trobin  amb un gotet de moscatell per endolcir la seva frenètica activitat. I l’endemà , davant l’escampall d’il·lusions anhelades, a cap vailet se li escapa observar com els Mags d’Orient s’han begut el moscatell i s’han emportat les garrofes  i d’aquesta manera associen la generositat dels personatges amb l’atenció que ells han tingut en deixar-los preparat un detall, el qual cada família té per costum disposar.    
    Quan tots esperàvem les preceptives campanades i la posterior arribada dels Reis, el mossèn ens deixava, precisament el dia dels Sants Innocents. Per ell, que era persona seria, considero que no era el millor dia per marxar. Per la seva vocació i pel compliment del seu Sagrat Ministeri sabia prou bé el consell Bíblic que diu que hem d’estar preparats perquè no sabem ni el dia ni l’hora. Sobra dir que la seva preparació era el resultat d’una crida que va obrar que mossèn Joaquim Comas i Xirau fos ordenat sacerdot i per sempre més seria el  que nosaltres, amb raó de causa, anomenàvem Senyor Rector.
    Ho va ser de la nostra parròquia durant anys, amb els quals va fer moltes reformes i millores a l’església i en altres dependències. Mentre, mossèn Joaquim passejava un posat molt seu: seriós i amb abric o gavardina que es cenyia al seu cos alt i prim que li conferia una imatge molt integrada i encartonada a la seva personalitat.
   Entre les moltes virtuts que l’identificaven s’hi combinava també la intransigència quan creia que complia, estrictament, amb el que ell considerava que era just i necessari pel bon compliment de la  missió que tenia encomanada . Però no sempre les seves  decisions van ser ben enteses pels seus feligresos. Recordo un any en el transcurs de la processó de Sant Bartomeu, que sempre ha tingut fama d’acabar tard,  veient que l’horari es sobrepassava de molt a la seva meticulosa puntualitat, va manar tancar les portes del temple. De manera que arribada la imatge del Sant, al Baluard, la van haver d’aixoplugar al Maricel on es guardava la parella de gegants de la vila.
    Una anècdota que ara s’explica com una d’aquelles sublimitats que tots, en un moment o altra de la nostra vida, ens hem apuntat a raó de les nostres caparrades.
   Va deixar la nostra parròquia quan va ser destinat a l’església de Betlem a Barcelona, situada a la Rambla fent cantonada al carrer del Carme. Com que a Sitges va deixar moltes amistats, aquestes, de tant en tant, li anàvem a fer una visita. Fins el punt que el sagristà d’aquella parròquia es va famililiaritzar amb els visitants i ja no ens calia identificar-nos, ell li anunciava la visita i  el mossèn ens rebia amb aquell somriure tan seu i sempre delerós de les notícies que li portaven de Sitges.
   Ni els metges, que saben furgar en les interioritats del cos per trobar el remei que proporcioni dosis de vida. Com tampoc els sacerdots que  estan més en gràcia de Déu, ni uns ni altres, arribada la seva hora, no hi ha coneixements ni influències que valguin, desfilen com humans que són. Però sap greu quan se’n van, persones, com ell, amb qui hi has mantingut un tracte amical i respectuós.
    Ha marxat,  sense esperar que sonessin  les dotze campanades, un sacerdot bo. Potser la seva pressa era deguda a que de toc de campanes n’havia escoltat molts i a certes edats el que un més aprecia és la calma i la tranquil·litat. Ara la pau eterna serà per sempre més seva. Així ho havia predicat.
                                                                                            J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 de gener del 2018)
   

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez