Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

18 de desembre 2009

EL PESSEBRE ENTRE COTXES





Nadal acaricia la tradició de les bones intencions. Cada 25 de desembre, però, és diferent, si rebolca la plenitud de les hores viscudes i també la tristor que s’acusa enfront de sentides absències. No obstant la festivitat continua estant associada al fred que glaça els cims de les muntanyes. Com l’altre diumenge, quan caminàvem pels camins de la muntanya de Montserrat, mentre unes enjogassades volves de neu, poc a poc, anaven emblanquinant el paisatge. Tots coincidíem amb la mateixa predicció, quan dèiem: “fa dia de Nadal”. Relacionem aquesta climatologia, freda i d’ambient rúfol, amb la festes nadalenques. Els pastors dels nostres pessebres, porten gruixudes samarres mentre es dirigeixen cap el portal. En el seu interior, sols el protagonista d’aquest dia tan assenyalat , el nen Jesús, és el qui va menys abrigat de tots. Sort que el bou i la mula li proporcionen escalforeta. Així ho hem representat sempre.
L’únic que varia és la creativitat de qui fa el pessebre. He volgut encapçalar l’article amb la imatge d’un de molt curiós. Que a més de la seva originalitat, la disposició artística del seu autor, m’ha complagut i m’ha encuriosit trobar-lo instal·lat en la mateixa entrada del seu taller de reparació de cotxes. Ben pocs tallers, de l’ofici que sigui, deuen quedar per arreu que muntin aquest emblema del Nadal, íntim, dintre l’espai dedicat a l’activitat laboral. En Lucas ens ha sorprès amb aquesta brillant idea, la qual, sense pretendre-ho, assoleix cotes d’un cert surrealisme, si tenim en compte que per aquells temps la invenció dels motors estaven a anys llum. Per altra banda és un exemple, alliçonador, com modernitat i tradició poden conviure sense fer-se nosa. Ni tampoc que els fums rebutjats pels motors, aconsegueixen entelar la simpàtica i ben estructurada imatge d’un naixement envoltat d’eines i olors de benzina.
L’amic Lucas és un dels tants capdavanters de les tradicions sitgetanes, especialment per les de Carnaval, que vetlla per a que el parc mòbil “carrosaire” del Retiro, circuli amb un bon rugir de motors i un rellentir no menys engrescador. Però també sap adaptar-se a les normatives pertinents, com ho demostra el fet d’haver muntat el pessebre al costat mateix d’un apagafocs. Totes les precaucions són poques, quan es vol preservar l’origen i el significat d’aquestes petiteses que tan ajuden a enriquir les nostres tradicions i els nostres sentiments.
La seva genialitat m’ha recordat que en un altre taller de les mateixes característiques, el de Can Selfa, en Vicenç Marrades, disposava el seu peculiar pessebre en aquella finestra del costat del garatge. Quan el tenia acabat, pujava la persianeta i s’ho mirava amb aquell posat peculiar, satisfet de com li havia quedat i complagut de que la gent s’aturés a contemplar-ho.
Però vet aquí que en aquest indret on el mecànic té el seu taller, anteriorment el regentava en Tabueña, gendre d’en Manel Balcells, hi treballava també el nebot de l’antic propietari, en Pere. En front, els germans Balcells tenien el primitiu taller, la veu popular ho coneixia més per a can Perico. La família era entusiasta de les noves tecnologies, a més de les que propiciaven la simplicitat dels motors, els agradava la ràdio. Fins i tot per a festes assenyalades en feien ostentació, instal·laven uns potents altaveus al balcó i les locucions s’escoltaven quasi bé per tot el nucli central del poble. Cada 22 de desembre, dia de la rifa, la cantarella dels nens, desbordava la calma del poble, gràcies a la voluntat participativa dels populars mecànics, les ones aconseguien el màxim de la potència i la sort saltironejava d’aquí cap allà, fins que un dia, en el sorteig de l’any 1933, es va aposentar a la Vila, va recaure en un número que es va vendre a la botiga de queviures de ca la Laieta, en el carrer Sant Francesc. Va ser un dia feliç per a molta gent de Sitges i diuen que es van disparar les vendes de ràdios. Amb una participació d’una pesseta, que era la fracció que despatxava, tocaven set mil cinc-centes. Quantitat que permetia comprar un solaret i aixecar-hi una caseta de planta baixa.
A can Benazet, els mecànics de la fàbrica i els de casa meva, quan s’apropaven aquestes dates eren requerits per la Sra. Manaleta, la muller del Sr. Manel Benazet, per a que es disposés el pessebre en la llar familiar. Sembla ser que era d’una complexitat molt artística i real, perquè l’ofici de tots els que hi intervenien ho garantia. Els aprenents anaven a fer verd i molsa i els oficials es regien per les preferències de la senyora de la casa. Exigent i meticulosa fins els més mínims detalls, el pessebre s’acabava perquè no es podia continuar fent i desfent fins més enllà del dia de Nadal.
I és que el pessebre és cosa seriosa, tot i la popularitat que l’envolta i l’espai on es disposa. El taller d’en Lucas, sense oblidar-nos dels diorames que els pessebristes exposen en el Palau del Rei Moro, el del Vinyet... és un lloc molt afí per ubicar un símbol d’aquestes característiques. Els qui anem i venim per la vorera , som com aquells pastors que es dirigien a aquell pessebre de Betlem. Potser avui Sant Josep seria mecànic i el infantó, fill de Maria, hauria nascut entre cotxes. Deixem-ho aquí, tal com ho hem trobat.
Bon Nadal a tots.
J. Y. M.

( Article Publicat a l'Eco de Sitges el 19 de desembre 2009 )

14 de desembre 2009

CAMINANT PER MONTSERRAT






















El Centre Excursionista de Sitges organitza, en el transcurs de l’any, unes caminades que assoleixen un encant especial, pel fet de poder compartir companyonia amb un grup de persones, als quals ens motiva el caminar, plegats, pels camins de la nostra Geografia. Aquesta activitat et permet també contemplar paratges molt bonics, que si no t’endinses vers les entranyes de la muntanya no hi coincideixes.
Continuant amb el traçat del GR 5, han arribat a Montserrat i com aquesta muntanya és dipositaria d’enormes encants paisatgístics, hi fan una parada abans de continuar i així poder realitzar una caminada per dintre les seves interioritats. Aquest darrer diumenge, festivitat de Santa Llúcia, ha estat el dia escollit per pujar des de l’ermita de Santa Cecília, des de el peu de la carretera a Sant Jeroni i, des d’allà, fins al seu mirador, per a tot seguit baixar, per entre un gran nombre de graons, fins a pocs metres del monestir.
Varem endevinar el dia, es va sortir de Sitges plovisquejant, la qual cosa feia preveure que la jornada seria passada per aigua, amb la consegüent molèstia que suposa caminar per aquells camins estrets amb pluja. Però sortosament no va ser així, arribats al lloc de sortida, no havia plogut ni una sola gota, tot i que el dia estava molt tapat. Només començar l’ascensió, van caure les primeres volves de neu, molt febles i disseminades. La boira dificultava, enormement, la visió del paisatge que, del contrari, havia d’ésser espaterrant. Però al menys es mantenia sense ploure, malgrat les ganes que teníem de delectar-nos amb les vistes, des de la perspectiva d’un dia lluminós. En el pla de la Trinitat, on vam esmorzar , es divisava un bonic espectacle, el cel no estava gaire tapat i les roques que ens envoltaven es distingien amb tota claredat, estàvem per sobre dels núvols, circumstància que es va aprofitar per fer nombroses fotografies.
Continuem camí i quan som quasi a l’ermita de Sant Jeroni, la nevada s’intensifica i poc a poc va quallant. L’espectacle és d’una vellesa sensacional i tots arribem a la conclusió que ha valgut la pena que no tinguéssim sol, perquè l’excursió la podem repetir quan ens plagui i segur que un dia o altra l’endevinarem i podrem gaudir-ne de diferent manera, per contra coincidir en un dia amb neu i que aquesta no es converteixi en un impediment, ja és més difícil.
En l’estació de l’antic aeri la nevada començava a ser important i d’aquí cap avall, ens va acompanyar un paisatge bucòlic, nadalenc, bastant emblanquinat, però sense perill de quedar aïllats. Les fotografies són, ara, el testimoni d’una sortida on, segons les previsions meteorològiques, havia de convertir-se en infructuosa, va esdevenir un gratificant i profitós plaer visual.
Ja en el recinte del monestir, la neu no havia fet acte de presència, tan sols va acariciar als qui caminàvem pels cims.


13 de desembre 2009

ARA TOCA FER EL PESSEBRE



El calendari no sols detalla i classifica, per dies i mesos, el transcórrer del temps, també fa constar les festivitats ordenades en el consegüent calendari litúrgic. Hem arribat a una d’elles, demà, festivitat de Santa Llúcia, coincideix la celebració d’aquesta festivitat entranyable amb el patronatge a les modistes, per considerar que cal tenir la vista fina per poder filar l’agulla de cosir. La tradició convida a elles a apropar-se fins a Barcelona, per fer una visita a la capella dedicada a la Santa que es troba adossada al claustre de la catedral i aquest pretext s’aprofita per a celebrar-ho com cal. Així els establiments de restauració acullen, després de les pregàries pertinents en la reduïda capella, l’esclat de satisfacció d’un col·lectiu que, des de sempre, s’ha caracteritzat per la jovialitat i alegria que es relaciona a les professionals de la costura.
Malgrat que els tallers de modistes, com quasi bé tots els oficis artesanals, al cap dels anys, es veuen reduïts a una presència testimonial, com la de la Irene Torramorell , modista veterana que encara fila l’agulla en l’habitació, on la seva germana Juanita posava injeccions, amb el record del taller que tenia al carrer Joan Tarrida. No vull dir amb això que no continuïn havent tallers que segueixin amb la seva activitat. No obstant s’ha mig perdut, també com totes les activitats, la presència de l’aprenent. En el cas dels tallers de modistes, les noies hi acudien ja no per la voluntat de dedicar-se en exclusiva a aquest ofici, sinó que ho feien impulsades i motivades per les seves famílies, per tal d’aprendre a saber cosir. Ja filant més prim, a dissenyar els patrons, tallar la roba i, en definitiva, confeccionar els seus propis vestits. Arribat el moment, amb tants precisos coneixements, els permetria fer un sargit als mitjons o agafar-se la vora de qualsevol vestit comprat fet.
Aquesta raó, la de preparar-se, en deien, per saber portar un casa, permetia que els tallers de les professionals de l’agulla i el fil, es veiessin molt concorreguts de noietes. La seva presència , curullada de joventut i jovialitat, aportava a aquests llocs una alegria que a voltes fins i tot resultava excessiva per la modista que es tenia que concentrar en la feina. Val a dir, també, que els xicots, sabedors o festejadors d’alguna mossa, no paraven de fer el “cuculot” per les immediateses del taller. Aquest factor ajudava a propiciar altres al·licients afegits, els quals les noies en sabien treure bon partit , al observar les estratègies que feien servir aquells avivats galans, per voler saber de les interioritats del taller en qüestió. Tot servia per fer créixer l’ambient del lloc i l’estímul d’unes aprenentes de modista, les quals, arribada aquesta data, es desplaçaven, en comitiva, fins a la capital. Per a tants motius, des de sempre, ha estat una festa, el que en diguem, simpàtica.
Una altra tradició, la fira del mateix nom, s’estenia per entre les escales per on s’accedeix a la Catedral, ara la trobem al llarg i ample de l’esplanada de davant, dedicada a la venda de figures pel pessebre, molsa i troncs per a fer cagar el tió, quan el costum de guarnir un arbre encara no havia arribat als nostres verals, ni calat en la nostra voluntat. S’obria per aquesta data, que és quan la mateixa tradició mana que s’ha de fer el pessebre i treure’l per la Candelera. D’això en saben els pessebristes que, any darrera any han cercat per la fira, la figura que més s’adapta a la seva composició. Amb preferència per artesans, artistes tan prestigiosos en aquest art, com Muns, Castells, germans Colomer, Delgado...
Anar a fer la molsa pel pessebre, ha estat l’al·licient afegit a tot aquest cúmul de coincidències. Hi continuo anant, malgrat les limitacions que s’han acotat, perquè considero que la que necessito és molt poca i no crec que el meu contacte amb la muntanya, amb aquesta finalitat, pugui malmetre l’eco sistema, com ho estan fent, de manera despietada l’avanç de les pedreres.
No tan sols la presència de la molsa preval en el paisatge pessebrista, per a que flairegi a muntanya, s’esquitxi de verd, és convenient disposar branquillons de romaní , de grèvol i d’altes varietats. Per l’entorn de l’ermita de Sant Pau de la veïna població de Sant Pere de Ribes, hi creixen uns matolls que disposats en el pessebre dóna la sensació que es tracti de les palmeres d’un oasis. No en sé pas el nom d’aquest tendre arbust, si més no la seva configuració estructural m’encanta. Sense desmerèixer un parell o tres de figues de moro collides al peu de l’ermita.
Aquesta vegada ens acompanyava un entusiasta ribetà , en Josep Baqués Quesada, el qual, mentre furgàvem entre la mata de romaní, ens ha conduit a fer un tomb per les llegendes populars ribetanes i des d’allà mateix hem pogut assaborir el contingut de les dolces mels que unten determinats continguts de la vida popular. Resulta que a mig camí de la pujada de Sant Pau, hi trobem una capelleta que els oriünds del lloc la coneixen com la del Sant Pau xic. Aquesta construcció és molt simple i de mesures igualment reduïdes. Però té dues vessants de teulat molt inclinat i llis,aquí rau la dificultat de la llegenda. La qual vaticina que la persona, fadrí o fadrina, que tirin una pedra a la teulada i aquesta s’aguanti, malgrat la inclinació, no tardarà en trobar pretendent/a. No varem entrar en detalls, ni amb exemples de la seva efectivitat, però sí vam poder constatar que les dues teulades estaven ben concorregudes de pedretes. En cas de fer-se efectiu el desig, vaig arribar a ala conclusió que cal que l’aparellament vagi per bon camí, ja que del contrari serà i, mai millor dit, com haver tirat pedres damunt de la pròpia teulada. Com que no és el meu cas, el de provar sort en aquesta eventualitat, no em vaig veure temptat de tirar-hi cap pedreta, no fos que se m’afegís una altra companyia, aquesta, no desitjada.
No obstant la llegenda urbana encara va més enllà. Continuant el camí, deixant enrere l’ermita del sant xic i la del gran, s’arriba a la font d’en Sidro. Un curiós aqüífer amb el qual la natura ens obsequia. En aquestes èpoques contenia poca aigua, si més no la que hi havia era transparent i freda. En Josep ens explica que la parella que beguin els dos de la mateixa aigua, el matrimoni acabarà malament. Per tant un camí amb unes precaucions que s’han adoptar si vols que la felicitat no es vegi malmesa per l’embranzida descontrolada de les pedres damunt de la teulada o pels glopets compartits de l’aigua de la font. Són dos referents de la vida ribetana que junt amb la Cova Negra, que es troba ubicada en el seu terme, i que mana també que per a ser un bon ribetà s’ha d’haver entrat fins a acariciar la foscor de la seva cavitat. Són detalls que conformen el pedregui dels nostres veïns.
Nosaltres continuem amb la recerca del verd i de la molsa, perquè ara toca fer el pessebre.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 12 de desembre 2009 )

09 de desembre 2009

BÀSCULES



Aquests dies ha estat notícia una bàscula que estava ubicada en una cèntrica joieria de Barcelona, concretament en l’establiment el “Regulador de Bagués” de la Rambla, on ha pesat, en aquest enclavament, durant 61 anys, i de manera gratuïta, les encarnadures i l’ossamenta, en definitiva, l’estructura compacta de tota la societat catalana, grassos, prims, amb “mixelins” i sense, també als qui els tenien grossos, els ossos . Ha estat testimoni de satisfaccions i d’esglais quan l’agulla decanta cap un pes que defrauda a qui pujat al seu damunt, apercep que el “regim” no aporta les expectatives que s’havia posat en el seu compliment. Aleshores amb el pes elevat, amb l’agulla quasi doblegada en el cantó del desencís i del sofriment emocional, puja la pressió, s’aixeca tot, menys el que hauria de pujar, l’autoestima.
El seu peculiar color vermell simbolitza el reclam de grans i petits, de gent que hi ha pujat decidida, sense complexes, a fer front a la realitat. Altres, quan hi tenien un peu a sobre es feien enrere, reconeixen la seva indisciplina, la seva tolerància en la qüestió d’un dia és un dia. O, simplement, mostrant un desinterès pel propi pes, per tal de no amargar-se l’existència amb detalls superflus.
En canvi quan tens una edat que no ve d’un pam, quan sortosament no passen pel cap aquestes preocupacions, quan, en definitiva coincideixen aquests factors o estàs “xolis”, “passota”, o ets canalla. Amb aquesta situació, la referent a l’edat, caminàvem per la Rambla i la bàscula vermella, era un al·licient afegit a la ja de per si valuosa satisfacció de poder passejar per Barcelona. Hi corríem i la seva estructura, el seu mecanisme ens captivava. Aleshores la cosa s’aixecava poc, quasi bé no es movia de la seva posició estàtica . Observada, per part nostra, tan poca inclinació de l’agulla mesuradora, animàvem a la família per a que recolzés el peu damunt la plataforma per poder apreciar com la fletxa anava escalant posicions superiors. Ens passaria per la ment que el pes l’estabilitzaríem al nostre plaer, apretant o deixant de fer-ho. Un error de logística que el temps s’ha encarregat de corroborar.
Pel que fa a la bàscula de can Bagués, és notícia aquests dies perquè ha canviat d’emplaçament, ha estat col·locada en un lloc, on, precisament, la mesura del pes és la base fonamental de les transaccions comercials. Em refereixo al prestigiós i popular mercat de la Boqueria. En el seu nou enclavament continuarà amb la mateixa finalitat i sense cap cost addicional al usuari, que el del valor del seu propi pes. Potser perquè sempre, els antics propietaris i, ara, els dipositaris de la deixa, han considerat que ja es suficient tribut la satisfacció, o el desànim que resulta del saber els quilos que un pesa, com per encara haver de mobilitzar la butxaca. Sobretot quan la quantia de pes acumulat no satisfà les perspectives. I és que l’engreixar-se ja té un cost excessiu per a la sensibilitat dels més prims mirats.
A la capital existia unes altres bàscules, aquestes de pagament, recordo la que hi havia a sota les interioritats de la Plaça de Catalunya, de camí cap el metro. De color verd, desprès de posar el dineró en la ranura corresponent, si no vaig mal fixat, s’havia de fer girar un mecanisme, aleshores la bascula marcava el pes i automàticament expedia un cartonet, similar als bitllets de tren d’antany, on hi apareixia el pes apuntat. Per allò de que la memòria pogués acabar decantant cap a la baixa una realitat. D’aquesta manera, per evitar dubtes, existia un testimoni, el comprovant, inamovible, a qualsevol potser...
Les bascules de la Vila han estat ubicades a les farmàcies. Que és un lloc regit per una certa serietat i especialització, em refereixo que des d’allà estant pots demanar ajuda. Si comproves que l’agulla agafa una embranzida que consideres desmesurada. D’aquesta manera, si no estàs conforme, sense baixar de la plataforma, pots requerir la presència del farmacèutic, com a jutge equilibrador entre el que és o hauria de ser el teu pes ideal. I per a que, d’acord, amb els seus coneixements, sabrà orientar que més ens convé, si una pastilleta, o el combinat nutritiu que permeti una rebaixa al més curt termini. La de la Boqueria continua tenint avantatges, perquè abans de comprar et pots pesar. Si el resultat el consideres adient pots tirar de beta, i si no a comprar verdureta i cosa lleugera.
La bàscula de l’antiga farmàcia del Cap de la Vila, del Dr. Ferret, la recordo entrant a la dreta i sempre s’ha caracteritzat per la seva modernitat. S’aixecava per sobre la plataforma, el suport d’una gran esfera, on els números eren entenedors i el fons, com la resta, d’un color absolutament blanc. Vet aquí que de vailets, ens agradava anar a comprar-hi per pesar-nos. Continuàvem amb les mateixes, un pes moderat, més aviat a la baixa, que també, per l’experiència, segur, que és fotut. Ja que, comprovat l’estancament de l’agulla mesuradora, les mares es preocupaven i aprofitaven d’estar on eren per a comprar aquells horribles estimulants de la gana, que pel que sembla ésser vitaminaven les interioritats que tenen a veure amb l’augment de pes, com era l’oli de fetge de bacallà i les injeccions d’aquesta mateixa variació. Arribàvem a la conclusió que l’havíem pifiat en pesar-nos. El mal ja estava fet i el remei era amarg i dolorós a més no poder.
A la del cal Sr. Font, la bàscula es caracteritzava per la precisió que atorga aquest braç, com el de les antigues romanes, per on s’hi fa córrer el consegüent pes, fins que els punts s’equilibren i el pes que marca és el real, no hi caben errors. De cercar la precisió en tenia cura el recordat Pere Sanahuja. De la mateixa manera que a la farmàcia de la Irene Montroset, ubicada en els baixos de can Planas, cantonada de l’Illa de Cuba amb el de Sant Gaudenci, l’encarregat n’era l’auxiliar farmacèutic, en Josep Carbonell, fill d’en Lau.
La modernitat ha arribat fins i tot a les bàscules, i després de pagar un import establert, el teu pes es certificat amb tota mena de detalls, segons sigui l’estatura que també ha estat mesurada i altres factors adjacents que li permet emetre les recomanacions pertinents, per tal de millorar o deixar tal com estar la teva estructura que el pas dels anys s’encarregarà de disposar el que li plagui, quasi sempre decantant cap a l’arronsamenta i la minvada generalitzada.
A la joieria barcelonina, propietària de la susdita bàscula vermella, ara desplaçada del seu lloc habitual, no hi havíem comprat mai cap anell, ni joia, ni simplement un rellotge per mesurar el pas de les hores, en teníem prou de saber el nostre pes. Potser per a constatar aquella equivalència, associada a l’or, que diu: “vals tant com peses”.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 6 de desembre 2009 )

27 de novembre 2009

ELS CARRERS DEL POBLE



Sembla como una moguda generalitzada, que tots els carrers dels pobles han de sucumbir a una transformació calcada un de l’altre, consistent en suprimir voreres i enrajolar tota la superfície. Es veu que amb la intenció d’aconseguir la denominació de “peatonal”, amb tots els ets i uts. Però la millora més ostensible que es va obrar en tots els carrers d’arreu, va ser passar de la terra al ciment. Els carrers de terra han estat un malson per a tothom, principalment per a les mestresses de casa, meticuloses en la netedat. Aquella circumstància empolsegava les interioritats de les llars i quan plovia el fangueig que es produïa era molest, més quan s’esquitxaven les parets emblanquinades, per aquest motiu sempre tenien a punt la galleda amb la calç i l’escombreta, per a fer un repàs. També els reguerots que provocava l’acció de l’aigua, posava en perill l’estabilitat, dificultant el pas de gent amb problemes de mobilitat.
Al meu poble, encara vaig aconseguir alguns carrers de terra, sobretot el de Santa Bàrbara i el carrer Espanya, són els dos que tinc més presents. Dels altres, tot just n’havien acabat d’enquitranar quan la meva infantesa era molt incipient. Hi ha una anècdota del popular Salvador Robert, més conegut per en “Tirano”, on expliquen que anava entrejat de blanc i en el carrer Sant Sebastià hi havia uns dolls d’aigua, va succeir que un cos estrany, amb el qual uns vailets hi jugaven, va anar a parar al mig del fangueig, amb tan mala fortuna que va esquitxar aquella blancor de la vestimenta amb ronxets de fang. L’elegància de l’home es va veure devaluada, mentre una ràbia continguda es passejava pel seu pensament, fins que no va poder per més que exclamar una mena de sentència filosòfica: “ Que els hi haig de dir a aquests, si fills de ... és poc”.
Pas a pas, els carrers han anat evolucionant, però mai havien perdut aquell guirigall que traspuava vida. Em refereixo a les corredisses de la mainada, als crits sorgits d’unes enjogassades cabòries. Al brunzir, amb un fort “picaranyo”, de la baldufa damunt el terra allisat. Del refrec dels patacons mentre s’arramblava el més just possible, de la vorera a tocar la façana de la casa. O quan aquesta mateixa sola s’enduia els cromos d’una embranzida lliscant de ple per damunt el botí. O la patacada espectacular i la immediata asseguda a les esquenes dels qui jugaven al ram de la mula. Més silenciosa era, però, la juguesca dels “güitos”, no sóc capaç d’escriure-ho d’una altra manera. De la destresa dels jugadors depenia que el pinyol anés a parar dintre la canal del desaigua, qui aconseguia ficar-hi el últim s’emportava tots els pinyols que hi havia a dintre. Per a nosaltres aquelles petiteses cotitzaven més que les accions de la borsa. Donàvem més valor a aquestes immaterials menudeses que a cap altra cosa.
El carrer era un feu quasi propietat de la mainada. Els havia que van fer ús d’aquest espai quasi fins que van festejar i per a tal afer encara feien , el que en deien, cantonades. Mireu si en tenia de protagonisme, que quasi bé es pot afirmar que els millors xuts a la pilota han tingut lloc entre aquestes estretors territorials que avarca de vorera a vorera. I per descomptat que els partits una mica seriosos, entenguis per aquesta seriositat, eren aquells que comptava amb un nombre una mica populós de jugadors. I que quasi bé acostumaven acabar abans d’hora i malament, dit d’altra manera, com el rosari de l’aurora. Succeïa quan el rifi rafe decantava la pilota, amb tota la fúria, cap alguna vidriera i tots seguit s’escoltava l’estrepitosa trencadissa de vidres. En pocs segons desapareixien del terreny de joc tots els jugadors, ningú volia carregar amb els plats trancats, tot i que en aquest cas no es tractava de cap terrissa. Com que no havia cap delegat de camp, endevina qui t’ha tocat. Per a desesperació i enuig dels qui afectava la trencadissa. Per l’únic que en treia un cert avantatge, era que durant uns dies pel terreny de joc no apareixia cap jugador, ni de l’equip local, ni del visitant. La calma, però, durava poc.
Actualment aquelles juguesques de carrer no es suportarien. La prova la puc testimoniejar jo mateix. El carrer on visc, que si en el seu temps no es van fer partits de la Lliga europea és perquè m’imagino que no existia tal competició, ho dic per les condicions que oferia el camp circumstancial. L’amplada i la llargada eren molt aptes per a jugar a futbol i a més gens transitat, per tant s’hi feien uns partits de campionat d’estar per casa. Aquests darrers anys, molt de tant en tant, hi acudeixen un parell o tres de nens xinesos que els seus pares regenten una botiga molt a prop. Hi venen a jugar i resulta que la mica de xivarri que puguin fer les criatures, ens arriba a molestar, i és perquè ja no hi estem avesats a la presa de possessió de la jovenalla.
Els carres del nostre poble també s’identificaven per les botigues, o entitats que hi havia. Així es deia: el carrer del Prado, el carrer del Retiro, el carrer de la Palma, el carrer dels Escolapis... L’estanc de ca la Lola, a ca la Pepa Tiquet, a ca la Pepeta dels orinals, el celler de can Mas. A ca la Cintenta,, a can Casimiro, a can Ploraire, a ca la Pasquala, a can Carbonell de la roba, a can Jaumet forner, el forn de can Bosc, la carboneria de cal duro... etcètera, etcètera . Tot això ja és història, no obstant encara ho recordem i apareix escrit el algun que altre paper. Ara bé, d’un temps cap aquí, es fa pales un augment considerable d’obertures d’establiments de roba i de quincalla regentats per personal oriental i els de queviures, o supermercats, per gent de nacionalitat paquistanesa. No crec que tots aquests comerços deixin uns signes eloqüents de popularitat per la posterioritat. Se em fa estrany que el dia de demà els cronistes, historiadors, que ens precediran es refereixin a la botiga del “Xino-Xano”, a la d’en Xinxan, la d’en “Xuenlai”... A no ser que la nostra vila sigui coneguda sota la rocambolesca denominació de: Sitges – Xina Town. Seria una mala herència pels nostres descendents. La d’un poble sense una tradició comercial que tan ajuda a preservar unes referències d’identitat popular. Hauríem perdut pistonades.
Avui, amb la desaparició de les voreres, es perd una disciplina de les contemplades en els tractats d’urbanitat, el de transitar sempre per la vorera de la teva dreta. Perdura, però, entre els de la nostra generació, el record d’aquells consells familiars, quan iniciaves el camí cap a l’escola: “No baixis de la vorera i vigila els cantons”.
Sense voreres es perd un espai singular i primordial de qualsevol carrer de poble i, per altra banda, s’afavoreix el campi qui pugui. D’aquí que els vianants no respectin ni dreta ni esquerra i creuin per davant teu, sense ni cedir el pas.
Tot és qüestió de preferències, malgrat que algunes no es respectin o costin d’assimilar.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 28 de novembre del 2009 )

26 de novembre 2009

MÚSIC D'UN CARRER COSTERUT



Els carrers costeruts es caracteritzen per la dificultat , a voltes potser una mica relativa, que els converteix en una pesarosa càrrega el fet d’avançar per ells, quan el recorregut, és clar, es fa en direcció ascendent. Per els músics, haver de bufar quan el desnivell del terra és acusat presenta una dificultat afegida al ja de per si molest moviment del instrument que es produeix amb el pas compassat del caminar. D’aquí que el cop sec i a contratemps del bombo de la banda, aquest que talla qualsevol intent de seguir en la interpretació de la peça, es produeix just a l’arribar a l’alçada del forn de l’Antònia del pa, a l’inici de la pujada de l’Ajuntament.
Dels nostres músics, que jo recordi, sols en Cristòfol Rubí i en Ramon Almirall, aquest ens ha deixat fa pocs dies i amb ell ha marxat el darrer testimoni de l’antiga Mozart, deia, que ells dos han viscut en un carrer costerut, perquè van coincidir, durant un temps, en el de Sant Pere. I En Rubí encarna el testimoniatge dels pocs músics que queden de la mateixa formació orquestral quan va deixar d’existir. Ara que intento situar els músics en carrers en pendent, val a dir que al capdamunt del carrer Bonaire va néixer el Sr. Torrens, on ara es troba la redacció del setmanari, allà havia tingut la barberia el pare del mestre. Tots tres músics d’una mateixa orquestra, en diferents etapes de la seva evolució, però amb la coincidència de la baixada i la pujada, segons d’on es vingui que tenien de salvar per arribar als seus domicilis. Curiosament a la resta de carrers costeruts, hi ha prevalgut el domini dels pescadors i les seves famílies i algunes que altres cases senyorials.
A sant Pere de Ribes, el carrer més costerut és, sens dubte, el popular carrer del Pi, on encara es conserven un seguit d’aquestes casetes de planta baixa i pis, amb arcada envidriada per accedir-hi i amb una petita finestra, com única obertura de l’habitació, en el pis de sobre. A mig carrer hi tenia la fusteria un músic molt singular. Em refereixo a en Josep Rafael, més conegut per en Maurici. Vivia, per tant, en un carrer dels més costeruts de la comarca. L’home tocava la trompeta i el violi, si més no el seu fort era l’aplicació de la fusta en totes les seves vessants. I quan la situació ho requeria, fins i tot feia de sastre. Que ningú interpreti aquesta darrera activitat com la síntesis remarcable d’un impulsor de la moda d’antany. El músic no va arribar mai a ser “modisto” professional, ni ho va somiar. Ell, quedi clar, estava especialitzat en fer, a mida, l’últim traje, aquest que es porta en el passeig final. No dic més.
També el ribetà podia presumir d’una altra virtut, s’hi ho prefereixen, el d’un vincle còmic que s’havia perpetuat en el seu interior i que li permetia que fos conegut per arreu. Tenia la gràcia dels experts, de la gent que amb poques paraules i un posat desmenjat, aconsegueixen arrancar rialles dels més seriosos. El mestre Gabriel Pallarès, li tenia reservats, durant la interpretació d’aquelles “zarzueles” i obres teatrals interpretades per artistes aficionats, d’aquí i d’altres llocs, dos papers, el de músic i el de còmic. En una ocasió, m’ho va explicar el propi mestre, el veí de Ribes s’havia d’aprendre de memòria, una llarga parrafada, que tenia de recitar sense acompanyament de música, de manera que quan ell acabava, l’orquestra continuava . El director de tant en tant li recordava el compromès que era el seu paper i ell, per demostrar-li les seves habilitats interpretatives, li declamava al peu de la lletra. El mestre feia el desmenjat: “ ara rai, a l’hora de la veritat ho has de fer bé”. L’artista estava convençut de les seves aptituds i de la preparació que havia assolit per portar-ho a terme.
Arribat el moment de la veritat, es fa el silenci, el mestre li dóna l’entrada i ell comença de bona manera, però, tot d’una, sembla que no diu res, si més no s’apercep que gesticula els llavis, la boca i, conjuntament, fa gestos amb les mans , mentre que el mestre que fa tot el possible per intentar escoltar el que diu i per poder donar l’entrada a l’orquestra. Ningú capta res, fins que des de dalt de l’escenari li dedica un gest amb el cap i, amb ell, en Pallarés intueix que ja acabat. L’obra continua i el ribetà com si tal cosa. Darrera l’escenari el mestre increpa a l’artista: “ Encara és l’hora de saber el que deies”. Resposta: “ Ni jo tampoc ho se ”. Perdut a més no poder, des de quasi bé el començament, va tenir l’astúcia, l’aplom, de fer veure que parlava, enlloc de quedar com un estaquirot fracassat i vençut per la vergonya del ridícul. A això se’n diu tenir taules.
La seva sorneguera aventura, però, assolia el seu zenit durant la nit del dissabte de Glòria, quan les colles de caramelles surten al carrer per cantar la joia de la Pasqua. El músic venia preparat per l’ocasió, amb la butxaca de l’americana ocupada per una pedra. Era l’època que moltes cases tenien aposentat, en l’estable de l’entrada, a l’ase. Ell sabia dels seus amagatalls i, per exemple, quan passava per davant de la fàbrica de capses de can Selva, s’ajupia a terra, aparcava l’instrument i fregava la pedra per damunt el pedrís , mentre no parava de sanglotejar, apujant el to i aconseguint una imitació quasi perfecta: “ iooog , iooog, iooog...”.Amb tal perfecció, en quant a la imitació, no tardava gaire en fer encabritar a l’animal i aquest bramava com un desesperat, mentre s’intuïa, pel soroll provinent de l’interior, que repartia guitzes a tort i a dret. Objectiu aconseguit, l’home replegava el violí de terra, es ficava altra vegada la pedra a la butxaca i restava satisfet davant el rocambolesc guirigall d’aquell recital de brams d’ase, incitat per les arts del músic ribetà que deixava a l’animaló, i perdonin la redundància, amb la paraula a la boca.
En una de les típiques i pintoresques pujades a Sant Pau, el dia de la seva festivitat, per entre camins camperols, de cop i volta surt del seu lloc de la formació i, amb cara d’esglaia’t es va posar a davant i va poder molt, va poder poc, va fer parar la banda en plena interpretació. Davant la sorpresa dels companys, tot seguit els hi senyala un pal del filat de la llum, on hi havia enganxat un d’aquells cartells informatius tan explícits i entenedors: “No tocar peligro de muerte”. Un home previsor que vetllava per la integritat física de tots. Per si a cas.
Serveixi el record d’aquest músic que vivia i treballava en la casa d’un carrer costerut, en el d’un poble veí, en aquell temps avesats en l’activitat camperola i amb arrels artístiques, per abraçar-me al patronatge de Santa Cecília. Festivitat que celebrarem demà , de manera especial, amb la iniciativa que cada any porta a terme els Amics de l’Orgue. Aquesta vegada amb un concert d’aquest instrument a càrrec de Maria Nancy i tot seguit tindrà lloc la celebració de la missa que s’oficia en el seu honor. Amb la implicació del cor de l’Associació, i la del Sr. Rector, per glorificar tan musical patronatge i per pregar pels músics d’ahir i d’avui i pels socis de l’esmentada entitat.
Santa Cecília, ora pro nobis .
J. Y. M.
( article publicat a l'Eco de Sitges el 21 de novembre del 2009 )

15 de novembre 2009

Patim, patam, patum


La caseta de Forès esta ubicada en un turonet enlairat que domina un bocí de la Conca de Barbarà, la llum que ofereix els dies assoleiats es barreja amb l’ocre de les pedres, amb la tonalitat dels camps, diferent a cada estació de l’any, resultant una claror sublim, acollidora, potser no tant intensa i lluminosa com la de prop de mar, però igual de captivadora i espectacular.
El pare obria la porta de la cuina, per on es pot accedir a les terrasses, dominades per uns ben equilibrats i estructurats arcs de pedra que li tenien el cor robat. Només arribar, els néts esperaven, delerosos, el moment que el seu avi els acomboiava amb aquest saltironet comú a tantes embranzides d’alegria i jovialitat que tots, en un moment o altre, hem exterioritzat i avançaven plegats, saltant i alhora cantant: “patim, patam, patum, homes i dones del cap dret...”. I una revoltosa felicitat pessigollejava la tendresa d’uns cors alegres i festius, propis de l’edat d’uns marrecs i el d’un avi que semblava haver perdut la xaveta, si no fos perquè tots sabem que les caparrades enjogassades de joves i grans són sempre imprevisibles i canalleres. Més quan l’edat i les circumstàncies t’atorguen una categoria preferent entre l’escalafó establert del parentesc casolà.
Brunyia aquesta bona harmonia familiar, com el daurador que frega, amb delicadesa, les pedres àgates per damunt el full d’or, fins aconseguir una uniformitat i brillantor, resultants d’un bon treball. I que ell havia aconseguit dominar, desprès d’un aprenentatge esmerçat amb molt entusiasme i de manera quasi autodidacta. Si més no de treballar al costat del meu avi Joan, junt amb el seu germà, l’oncle, havia après a estimar l’ofici, a envernissar a “munyeca” fins aconseguir que la fusta, les fines xapes, oferissin un brillo net, pulcre, sense cap llapassa que entelés el treball aconseguit. Havia començat a bequetejar-se amb la feina, a interpretar les preferències dels clients, a saber-los tractar amb la correcció que es mereixen.
Però vet aquí que quan en Pepet tot just començava a liderar l’aprenentatge de l’ofici, va ser reclutat per incorporar-se en la jovenívola i poc experimentada, “lleva del biberó”. Eren temps difícils, on moltes sitgetanes ploraven, en la solitud de la llar, la marxa de l’espòs, dels fills, en deien, per anar a lluitar al front. La majoria d’ells, homes de pau que la guerra havia irromput en les seves vides, esquinçant projectes i desbaratant un delicat benestar familiar. Al pare li van designar la missió de fer d’enllaç i havia de triscar, de nit, per les muntanyes fins arribar on hi havia el comandament, allà l’esperava un altre sitgetà, en Robert Teixidó, al qui havia de lliurar “el parte”. Van ser nits de molta por, on tots els petits sorolls el sobresaltaven i l’esglaiaven. No li quedava altra opció que apressar el pas, fins que les cames li tocaven el cul. En aquest obligat periple bèl·lic , no cercava cap mèrit per heroïcitat, ni valentia, tot el contrari, passar el més desapercebut possible. No obstant, un greu infortuni es va creuar en el camí, una bala perduda va entrar i sortir pel colze del braç esquerra. Va ésser per allà a l’Acentiu, pel contorn de Balaguer. Per ell la guerra havia acabat, ja que des d’aquell moment, va peregrinar pels diferents hospitals per poder salvar el braç. Malgrat els minses avanços que es disposava, dintre la desgràcia va estar de sort. Però ja mai més va poder continuar estudiant el violí. El doblec del colze li va quedar immobilitzat, just a la mida per poder aguantar la trompeta. Ell que havia estat músic fundador del Iberos del Jazz que, com els seus companys s’havia il·lusionat i involucrat amb aquell projecte que liderava en Magí Almiñana i que tan havia fet ballar als estiuejants de la colònia i, anys més tard, ja en la intimitat del Retiro, de la qual en va acabar sent el soci número 3, a tots els retiristes que acudien a aquells suggestius i tan recordats balls de tarda on el sitgetanisme s’abraçava a les populoses ballarugues, al so de la formació musical que el mestre Gabriel Pallarès comandava amb el seu posat seriós, d’aspecte murri, si més no sensible als atzars dels seus músics. Que el delectaven amb aquelles jocoses tertúlies que tenien lloc darrera l’escenari un cop acabada la seva l’actuació. “I con estas melodías...”, era la frase del comiat dels músics amb el seu públic.
La música, el fet de tenir de formar cada diumenge per amenitzar el ball, limitava el plantejament de les festes, de les quals aprofitàvem els matins per secundar una altra de les seves aficions, l’haver d’anar a rebassar a l’hort, per tal de que l’herba no s’imposés. O per fer una sortida a la veïna població de Sant Pere de Ribes, amb “el mosquit” com a mitjà de locomoció. Quan Ribes era un poble petit, amb predomini de vinya i camps de garrofers. La seva dèria fotogràfica ens feia decantar cap el castell o al Palou al capdamunt el carrer del Pi, en aquests llocs la temàtica estava garantida. Puc dir que vaig tenir el privilegi de fer fotografies amb aquelles màquines tan senzilles, les anomenàvem ratoneres, una simple caixa negre on s’enquadrava la imatge per dalt i es disparava mitjançant una petita palanqueta que s’insinuava en un del laterals. Més manejable ja no ho podia ser. Transcorreguts els anys i davant els avanços tecnològics que la fotografia digital ofereix, m’enorgulleix haver iniciat l’aprenentatge amb una màquina de retratar tan singular i primitiva. I que desprès, principalment durant els diumenges de Quaresma que no hi havia balls, revelàvem en aquell habitacle fosc de la casa vella, al costat de la boteta del racó. La curiositat es revestia d’admiració, pel fet de poder visualitzar com la imatge s’anava fent present en el paper fotogràfic, sempre sota una feble llum vermella que era la única que feia que la sensibilitat del paper no es velés.
Amb el record, per part meva, d’una de les melodies infantils a la qual em referia al començament, ara el pare acaba de plegar veles i aquella mirada perduda, el seu posat absent, ens ha acompanyat, durant uns anys, fins que, com si estigués adormit, el seu cor ha deixat de bategar i s’ha fet el silenci. Sols un remor sorgit del meu interior ha alegrat una ànima en pena, la meva, sacsejada pel comiat, per tants bons records que ens ha deixat, és el de la cançoneta que els hi comentava: “patim, patam, patum...”.I per completar la vivència forestina, desprès dels saltironets s’asseia al costat de la llar de foc, amb els nets, delerosos d’escoltar un nou conte d’en “Michelin”, un gos d’atura propietat del pastor Sr. Joan. Relats de la vora del foc que s’inventava i sabia conferir una salseta que la nostra mainada quedava embadocada, davant les aventures entremaliades del gosset.
“... Homes i dones el cap dret...”. Seria l’epíleg amb el qual fer palpable la continuïtat de la vida, el seguir caminant amb la mateixa senzillesa i cordialitat de sempre, sense cap motiu que ens faci aclucar el cap. Perquè sols així t’adones que quan hom arriba al final del camí, el que més preval és sentir-te en pau amb tu mateix. Poder marxar amb la satisfacció d’haver viscut sense, conscientment, haver fet la guitza a ningú.
Malgrat tot, que alliçonador i reconfortant és un final així.
J. Y. M.
( Article escrit amb motiu de la mort del meu pare, ocorreguda el 6 de novembre del 2009 i publicat a l'Eco el dia 14 del mateix mes i any )

ARRIBAR I MARXAR



Si es tractés de donar contingut a aquesta immediatesa, emprant un llenguatge popular i amical, potser caldria millor apuntar, “ arribar i moldre “. En aquest cas, però, entre aquest arribar i marxar es desenvolupa tota una vida, que tan pot ser curta com longeva.
Venir al món és una circumstància molt complexa, deixant de banda el motiu de felicitat que acostuma acompanyar l’esdeveniment. Els de la meva generació, va ser de les darreres, que varem tenir el privilegi de néixer a casa. Una llar on no tothom tenia de propietat, sinó que hi vivien de lloguer, d’aquí que tot sovint escoltem dir: “Vaig néixer en aquella casa del carrer...” Cases que quasi totes han estat transformades i per tant ja no queda cap vestigi que testimoniegi uns orígens d’acord amb la procedència de la primera estada, la qual va començar a perdre identitat a mesura que les persones canviaven de vivenda i altres famílies l’ocupaven. Per aquesta regla de tres, es donava el cas que en una mateixa casa haguessin vingut al mon varies criatures en el si de famílies diverses. Són algunes de les moltes casualitats que coincideixen en un mateix lloc, però en diferent època.
En aquest procés les llavadores tenien una responsabilitat primordial. Que si ens atenem als simples mitjans que disposaven, el risc era important. Tot i que actualment, amb els avanços que permeten controlar el que pot ser previsible, al món encara hi ha qui neix de la manera més natural, per molt desproporcionada que pugui semblar, avui, tal naturalitat.
Representa, doncs, que ja hem vingut. A mesura que avancem en el temps van apareixent els primers símptomes, els quals acostumen a ser comuns per tothom, d’un temps cap aquí ja no es sent parlar, per exemple, del xarampió... i potser encara perdura algun brot de varicel·la i no gaires més d’aquells virus que quan hom els patia s’encomanaven entre els més al·legats. I que les persones doctes en medicina intentaven pal·liar, tot i que qualsevol d’aquestes “passes” havia de seguir el seu procés. En deien, la pujada i la baixada. Amb recomanació de la llum vermella per covar el xarampió.
Per a guarir tota mena de desgavells, en el nostre entorn més proper, no existien gaires centres mèdics especialitzats. Llevat del nostre Hospital, on el doctor Benaprés, fins i tot havia intervingut quirúrgicament a qui precisava una operació urgent i la pressura arriscava el trasllat a Barcelona. La seva experiència, malgrat la precarietat, o simplicitat dels mitjans, havia salvat moltes vides
Les mancances en el sistema sanitari, en quant a centres d’hospitalització, feia que la gent optés per integrar-se en les mútues privades, a les més antigues les anomenaven germandat. Una de tantes, aquella que havia escoltat referir-se, als de casa i precisar dels seus serveis s’anomenava, clínica Figuerola Pera. Una altra mútua que també tenia molts afiliats entre la gent de Sitges, era la “Unión Mèdica” de la qual n’era cobrador el recordat Sr. Milà. I metge de medicina general que passava visita al pis de la casa de can Prieto, el doctor Guix. El ginecòleg doctor Pardina que també hi visitava, ha ajudat a venir al mon a molts del nostre poble. Per a qui tenia la malastruga de fer-se una trencadissa d’ossos , la família Castells, pare i fill, en tenien, i valgui la ironia, la mà trencada. Visitaven a l’Hospital de Sant Joan i allà a la consulta que tenien a Barcelona, era on et portaven a que et posessin l’os en el seu lloc i aquí, els dissabtes, feien els seguiments pertinents i et treien el guix quan calia. I no deixaré mai de recordar i apuntar, quan l’ocasió ho porta, la gran tasca professional i humanitària que va portar a terme, entre els convilatans que estaven delicats de les vies respiratòries i dels pulmons, el metge sitgetà i bon amic, el recordat Joan A. Martínez Sardá, casat amb la Teresa Benazet.
Quan a l’any 1975 es va inaugurar l’Hospital de Sant Camil, entre Sant Pere de Ribes i Puigmoltó, va representar un alleugeriment pels habitants de la comarca del Garraf. El fet de tenir-ho tan a l’abast produeix una certa tranquil·litat, sobretot quan s’ha de córrer, allà sempre hi trobes una ma estesa. Actualment en aquest centre hospitalari també es ve al mon, però de la mateixa manera que venen, arribada l’hora, es marxa.
És el segon apartat de l’enunciat, el més difícil d’assimilar, el més colpidor, el que sempre ve de nou. Aquest procés transitori que va de la vida a la mort, passa per diverses etapes. Les més freqüents que cataloguem dintre una “normalitat” ofereixen un perill relatiu, ja que en un principi, amb un tractament adequat, el petit problema queda solucionat, tot i que sempre poden derivar en una complicació. Són casos aïllats i depenen de moltes circumstàncies. No obstant quan la vida s’allarga, la salut es torna fràgil i pot fer-se latent una progressiva degeneració, la qual es fa més ostensible amb el pas inexorable del temps.
A Sant Camil ha conjugat la medicina i l’aspecte religiós, dos valors que pels creients es complementen i es necessiten, de manera especial quan la fe ajuda a suplir les mancances o els límits de la medicina. En moments delicats, quan la vida trontolla i es va afeblint, aflora un recolliment, quelcom especial que ajuda a invertir resignació davant la marxa d’un ésser estimat. En aquest hospital que es va posar sota el patronatge del Sant, regentat pels seus seguidors, actualment sols queden dos sacerdots Camils, el pare Miquel i el pare Heliodor. Aquest últim visita els malalts en les habitacions i les seves paraules són una ajuda per la persona que així ho estima convenient. Complementen la comunitat dos religiosos, l’Enric i l’Àngel.
A nodrir els valors humans hi contribueixen, també, les persones voluntàries. Un bon nombre d’elles dediquen moltes de les seves hores lliures a facilitar l’estada dels pacients, sobretot la dels familiars a qui les seves obligacions no els permet poder passar l’estona que voldrien al costat del malalt. La seva és una tasca admirable, sense cap mena d’ànim de lucre, altruista cent per cent. I per tant, digne dels millors elogis. Em permetrà aquest col·lectiu, des de l’admiració que sento per tots, fer esment a una sitgetana la qual, durant molts anys, abans d’anar a viure al recer de les Cases Noves, va ser veïna del carrer Sant Bonaventura, un carrer que li he dedicat més d’un comentari. Em refereixo a la Mª. Vinyet Marce, que porta 18 anys de dedicació a una causa tan noble. Ella, amb la sensibilitat que la caracteritza, s’encarrega també de posar flors a la capella, un esquitx de colorit que tan agraeix qui busca el consol en la fe.
Ningú sap ni quan ni com, però abans de marxar el familiar, l’amic, es fa palesa una reflexió, la fragilitat de la vida. Alhora que el reconeixement a totes les persones que treballen en aquest redós, a peu del camí de Puigmoltó, que fan possible que arribar i marxar sigui un trànsit sense masses escarafalls. Quina joia estar preparats, per a quan arriba el moment del comiat
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 7 de novembre del 2009 )

01 de novembre 2009

CAMÍ D'ANADA I DE TORNADA

El passat diumenge, quan va tenir lloc la caminada popular, en les fondalades de la muntanya, el bosc oferia un aspecte immillorable de netedat. Em refereixo que la verdor era exuberant, neta, un verd pujat amb matisos de contrast. Hi havia contribuït les darreres pluges i malgrat el sol que desprès va lluir, una humitat ploranera s’hi havia perpetuat, degut a que els raigs provinents de l’astre no havia pogut escampar-hi la seva escalforeta, per culpa d’aquesta frondositat a la qual em referia. Això permetia caminar entre una frescor amb regalims de mullena i sobretot predominava aquest flaire que tan em captiva, a molsa, a fullaraca i herba humida. És una de les moltes olors amb les quals ens obsequia la muntanya i que jo trobo sensacional i exclusiva. Un amic m’ha apuntat: “ fa olor de pessebre”. Un bona conclusió, amb la qual resumir un flaire que genera entusiasme entre els caminants que transitem per l’indret.
El camí fa de parió, entre un costat i l’altra del bosc, allà en el fondo d’en Figueras, mentre pas darrere pas ens anem enfilant amb una dificultat que ve ocasionada per la tortuosa pujada que perpetua el territori on ens trobem per accedir a la serralada del Gafarró.
M’he proposat, però, no fer una exhaustiva descripció de tot el recorregut de la caminada de la qual, encara avui, com poden comprovar tots els lectors d’aquesta secció, és tema de la meva col·laboració. No obstant sí voldria incidir en alguns detalls que projecten el caràcter associatiu que per unes hores, d’un dia concret, aplega a un bon nombre de gent de casa que s’han volgut sumar a una excursió que té per objectiu caminar fins a uns indrets on la pagesia i el muntanyisme, conflueixen en els mateixos camins, tot vorejant camps de conreu, masies abandonades i indrets molt concrets i coneguts de la toponímia del Massís del Garraf.
Al bon observador no li passarà per alt uns determinats moments de la caminada, curiosament als que em vull remetre tenen a veure amb l’avituallament. Aquesta parada en el camí per esmorzar, assoleix, sempre sota la meva modesta percepció, el focus que acapara el flash visionari d’una acampada, també popular, en el bell mig duna parcel·la de la geografia nostrada. L’aplegament de tots els participants per recuperar forces i, alhora, per veure-les venir, aconsegueix reviure els vincles d’amistat que s’acomboien al llarg de tot el trajecte. Molts caminants mobilitzats per aquesta causa tan ferma, homes i dones, de totes les edats. Gent de Sitges i d’altres llocs que, havent participat en les convocatòries anteriors, no se’n volen perdre cap. A banda dels moments previs a la sortida el temps dedicat a l’esmorzar aconsegueix establir aquest intercanvi, esporàdic, d’impressions i vivències que tant impliquen a tots els participants. En aquets instants la muntanya es fa ressò d’un guirigall que desbarata el seu silenci. Precisament quan sembla que els camps han perdut aquell peculiar brogit que li conferia la gent que hi treballava.
En aquesta època que vivim, com a molt, en els camps s’escolta el soroll de la maquinaria, els tractors que conduits per la mà destra del pagès, van i venen entre els tarrons ben alineats de la terra. És un soroll sòrdid, sense una identitat concreta que els únic i propis esbufecs de la mecànica del motor. El cultiu de la terra ha requerit de les atencions pertinents, de les quals en tenien cura la gent que habitaven aquestes masies, ara deshabitades. I eren els simples lladrucs dels gossos, els quals tenien bona cura de protegir els límits de la vivenda, els primers en desbaratar el silenci. Tan mateix a cada època, en els camps, si podien escoltar les veus, els cants dels pagesos i els de la gent que hi col·laborava, mentre feinejaven. La terra tenia una combinació de vida i de relació humana, on bategava quelcom especial que els feia alegres, atractius a cada estació.
Per uns moments el silenci dels camins i dels camps, per on hem caminat, ha estat desbaratat per un persistent remor de veus, de rialles, que els ha despertat del seu ensopiment. De la mateixa manera que el serpentejar dels excursionistes ocasionals, per aquests camins que s’enlairen i tornen a bordejar la carena, imprimeix un colorit especial. Una combinació que confereix una mena de pinzellada surrealista a la muntanya i trenca aquesta solitud a la qual em referia.
El mateix diumenge, els nois i les noies escoltes del CAU també organitzaven la seva sortida anual a la Creu de Sant Isidre, enclavada en el cim del Puig d’en Boronet, un lloc on es pot dir que és el símbol de l’excursionisme sitgetà, perquè va ser erigida sota l’entusiasme d’aquella entitat excursionista anomenada Amunt.
La tornada a casa la va precedir un aperitiu en el bell mig de la plaça, un altre moment, junt amb el de la coca i el moscatell, on el reagrupament ens uneix com una gran família. Amics i gent coneguda que s’afanyen a caminar junts darrera el guia, l’entusiasta fuster de Vilanova, en Xavier Massana i del president del nostre Centre Excursionista, l’amic Lluís Mirabent i Julià. I ja a les acaballes els més afortunats es veuen obsequiats per un reguitzell de regals, lliurats per les diferents cases comercials que hi col·laboren.
Queda l’entusiasme de les hores viscudes, les ganes de tornar a emprendre el camí que ens permeti apropar-nos a aquests indrets que ens són tan propers i a voltes tan desconeguts. Però aquell horitzó tan complaent, tan idíl·lic, s’enterboleix a mesura que transcorre la setmana. Nous presumptes casos de corrupció, posen en evidència que un país tan bonic com el nostre, està en mans de dirigents, siguin del color que siguin, sense escrúpols, que sols ocupen càrrecs amb la intenció del seu propi benefici. Tampoc s’ha de generalitzar. No obstant aquesta actitud, saquejadora, especulativa i fraudulenta, de dirigents d’institucions i del país en general, fa molt mal a la societat. A tots nosaltres i, d’una manera especial, a tots els qui passen peripècies per poder tirar endavant la família. Sense oblidar-nos que les conseqüència de més repercussió a mig i llarg termini, que se’n deriven, és la desconfiança que això genera. I que ho resumeix una conclusió sorgida de la mateixa veu del poble: “Tots són iguals...”.
Per aquest camí no anem bé i no fa falta ser cap il·luminat per adonar-se’n d’aquesta realitat que clama unes disciplines, uns canvis, no sé quins, si no es vol que, també, com popularment es diu, s’acabi com el rosari de l’aurora.
Els camins de la muntanya, tot i que fins a ella han arribat determinades barbaritats, esdevenen un plaer per la gent que hi camina. Els camins de la vida ja són prou costeruts i encara ens hi posen més entrebancs, tots aquells que volen viure a l’esquena dreta.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 31 d'0ctubre 2009 )

Caminada popular 09



Benvolguts seguidors d’aquest bloc, per culpa de les “manegades” que fan les companyies de telefonia, he estat un temps llarg sense un servei eficient d’internet. Per aquest motiu he tingut aquesta secció sota mínims. Un vegada, toca fusta, crec que restablert correctament el servei, em comprometo a mantenir actiu aquest entorn.
I que millor per iniciar aquest retrobament que fer-ho amb el comentari de la caminada popular que ha tingut lloc aquest diumenge dia 24 d’octubre del 2009. Un recorregut força encertat i una organització molt acurada per part dels organitzadors, el Centre Excursionista de Sitges que presideix en Lluís Mirabent i Juliá. El temps també ha acompanyat i els camins del Massís, una vegada més, hem pogut constatar que formen part d’un paisatge que tenim molt a l’abast i que ens permet accedir i contemplar la diversitat que conforma la natura i arribar fins aquestes masies que antany formaven part de la diversitat camperola i que avui, algunes d’elles, malauradament, estan completament derruïdes,
Aquest diumenge hem caminat acompanyats d’un bon nombre d’excursionistes, ocasionals, alguns d’ells, i veterans els altres. Però tots amics, gent que estimem la muntanya i fem costat a les activitats que es desenvolupen a la vila durant el transcurs de l’any.
La d’avui, amb el flaire a bosc, a terra i herba humida, que ens ha embriagat, la guardarem en el nostre record, com un acte de germanor, motivat per un passeig pels camins de la terra. Aquests que ens són tan propers i, fa una estona, tan transitats.
Felicitats als organitzadors i a tots aquells que han col·laborat per a que fos una caminada popular en tots els sentits.


25 d’octubre 2009

CAMINADA POPULAR

Caminar si no és de les activitats més populars que hi ha poc li déu faltar. Em baso en aquesta conclusió pel fet de que des de que hem après a fer-ho, la nostra activitat diària es concentra en el recorregut que ens cal fer, a peu, per poder arribar als llocs on ens cal. També és cert que degut a l’automatització, a voltes necessària, quan les distàncies són llargues, ens estalvien unes importants caminades.
Quan una caminada concreta, com la que tindrà lloc aquest diumenge, aplega a un nombre important de la gent del poble, disposada a fer el recorregut que han programat els responsables del Centre Excursionista de Sitges, insisteixo, secundar una convocatòria d’aquestes característiques , assoleix la denominació de popular. No pot definir-se de cap altra manera més adient. Una popularitat avalada, sigui dit de pas, per aquesta 13 edició corresponent a una proposta que té molta acceptació per part de tots.
Una bona oportunitat per conèixer els indrets que tenim més al nostre abast, per descobrir paisatges, camins, noms propis de la toponímia local, desconeguts per tots aquells que hi transiten per primera vegada. Perquè els camins de la terra, aquells que ens són més propers, guarden un seguit de peculiaritats que, de pas, es converteixen en un altre al·licient. Com poden ser els flaires aromàtics d’aquestes herbes boscanes que resulten tan familiars. El piular enjogassat dels ocells, quan tan just despunta el dia. Les petjades delatores de la presència de porcs senglars. I malauradament, també, les repercussions que van derivar de la forta ventada que va tenir lloc la vigília de la festivitat de Sant Pau d’aquest any, amb un resultat de molts arbres caiguts, els quals dificulten el pas per entre els estrets camins, afegint-s’hi la considerable brutícia que aquest factor aporta al bosc.
Existeix en aquesta dèria muntanyenca una, diguem-ne, gran varietat de preferències. La gent que hi accedim per l’entusiasme de recórrer camins i paratges del Massís, ens plau transitar-hi, caminant, motivats per aquesta força que enganxa i que costa una mica, quan un diumenge hem de prescindir del costum. I mentre uns caminem, altres paladegen damunt la bicicleta intentant arribar, amb menys temps, però també amb esforç físic, fins els mateixos paratges.
Ara que s’ha obert la veda de caça, hi transiten els caçadors, a la recerca de la preuada perdiu o de la fugissera llebre. És quan el silenci de la muntanya, tot d’una, és desbaratat per un fort estrèpit provinent de l’escopeta del caçador. Durant aquest temps s’ha d’anar amb precaució, quan transites per dintre el bosc. I si, durant aquests dies, el temps és favorable, em refereixo que la pluja hagi estat generosa, ho ha estat durant aquesta setmana i, per tant, favorable a la proliferació de bolets, hi acudiran les persones deleroses d’omplir el cistell de rovellons, fredolics..., mentre hi dediquen llargues i pacients caminades.
El nostre Centre Excursionista , durant tot l’any, programa un seguit d’excursions per arreu dels indrets muntanyosos de la Geografia catalana. Les seves experiències aporten un important coneixement dels camins que condueixen fins els paratges més bonics. És una afició que no es mou entre un gran protagonisme, més aviat les seves incursions passen desapercebudes, si més no assoleixen el mèrit d’una presència sitgetana en els cims més emblemàtics del nostre país. En les valls frondoses de verdor dels Pirineus i en tants altres indrets on, les rutes del senderisme estan marcades per la simplicitat d’uns senyals de pintura, i que segons n’és el color de les dues ratlles característiques, indiquen una o altra identificació dels diferents recorreguts existents, algun d’ells et porten quasi a la fi del mon.
Sembla ser que el més popular entre els caminants locals, és el GR 5. Que amb aquesta sortida del diumenge s’hi caminarà per un tros, de continuar-lo ens portaria fins a Montserrat. Apunto aquest itinerari perquè és el més emblemàtic pels excursionistes de Sitges. Anar del poble fins als nostrats paratges montserratins i fer-ho a peu, seguint les indicacions de la ratlla vermella i blanca, és tot un repte que entusiasme als qui ho han aconseguit i un anhel per a tots aquells que ho volem realitzar. El recorregut s’acostuma a fer en dues etapes, el primer dia de Sitges a Collbató i al matí següent es porta a terme l’últim tram, una ascensió fins a l’esplanada de Montserrat, arribant cap allà al migdia. Sembla ser que l’etapa llarga és dura per la distància que hi ha entre un poble i l’altre, en els últims quilometres el cansament quasi noqueja al caminant, el qual perjura de no tornar-hi mai més. No obstant un cop un ja es troba totalment recuperats dels efectes del cansament, aquesta sortida enganxa i es torna a fer.
Em ve al pensament que l’amic Joan Ossó del “Bar Español, hi anava amb un temps record, de la mateixa manera que deuen comptabilitzar, a favor de la seva estima per la muntanya, les vegades que s’hi ha atansat. La darrera anada a Montserrat, organitzat pel mateix centre, a primers de maig, la participant més veterana en va ser la Teresa de can Forment. Ella que té una edat acumulada i un cor jove i alegre, es manté en forma, practica la natació i, cada vegada que en té ocasió, es calça amb les botes d’anar a la muntanya i recórrer, amb la gent de casa, els indrets més carismàtics del Massís i, en definitiva, els camins que té la terra.
Sé que a en Rafael Fraguas el protagonisme no és el seu fort, és la virtut de tots aquells que volen passar desapercebuts. Tanmateix ara que em refereixo al muntanyisme com a practica molt comuna entre un nombre de convilatans/es, he trobat just esmentar-lo per la seva apassionada estima a aquest encreuament de camins i dreceres que ens envolten i s’allarguen fins a coincidir amb els de les comarques i poblacions veïnes. Junt amb la Núria Sanahuja , cerquen informació dels llibres especialitzats en oferir itineraris. Prèviament segueixen les indicacions del que apareix escrit en les pàgines, reflectit en els planells i rubricat en aquests senyals que abans esmentava. Ho recorren i un cop localitzats, sobre el terreny, els camins, les fonts i verificat l’acoblament d’una nova ruta, hi tornen amb la resta dels integrants de la colla. D’això se’n diu, en el llenguatge popular, “ anar a tiro fet “.
Sense oblidar-nos d’un grup de senyores que del caminar també n’han fet el seu esbarjo els dies de festa. D’aquí que les caminades gaudeixen, des de sempre, d’una popularitat encomanadissa. La de demà ho serà pel nombre de participants i per la tradició que ha assolit.
J. Y. M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges el dia 24 octubre del 2009 )

18 d’octubre 2009

PUBLICITAT

Els reclams publicitaris, els anuncis, formen part de la quotidianitat, ens hem acostumat a conviure amb una amplia varietat d’ells. D’aquí bé que per a que l’anunci sigui molt impactant, que cridi l’atenció, hi han de confluir un determinats elements que el facin diferent. Aquest és el gran repte pel qual estan avesats gran quantitat de publicistes, tots busquen trobar un contingut que transmeti interès i sensació, que se’n parli i per consegüent que tingui bona demanda, entre el públic, el producte anunciat. Passa com tot, la senzillesa, un fet basat en la rutina diària, una paraula, expressió molt emprada en l’argot popular, posada en el lloc adequat, pot triomfar per sobre altres sofisticacions publicistes.
Precisament he estat informat, per part de la direcció d’aquest setmanari, de que a partir d’ara no em puc sobrepassar d’uns límits que m’han establert. Per tal de poder encartar, al final de la pàgina, un anunci de caire publicitari. No representa cap problema, tan el Sr. Bisbe, com jo mateix, haurem de mesurar la mètrica de l’escrit per donar pas a la publicitat, un repte que només afecta, pel que fa a la meva col·laboració, a unes cinc línies. A voltes poden ser bàsiques, no obstant serà la manera de rematar-ho abans. Si més no a aquest establert rigor mètric, també hi cal afegir la línea, aquesta que apareix sota el meu escrit, informant que la direcció del setmanari és aliena al contingut dels escrits que van signats. Vet aquí que d’aquest advertiment sempre me’n he sentit deslligat, ja que aquestes simples inicials no són reveladores d’una identitat massa aclaridora. És allò que es diu, endevina qui t’ha tocat. És clar que tants anys fent ús d’aquesta identificació, a simple vista, poc delatadora, em temo que s’ha convertit en una signatura amb noms i cognoms a l’abast dels lectors/es que em segueixen setmanalment. Una identificació, per tant, que m’afalaga i m’esperona a omplir aquest espai que tan amablement la mateixa direcció del setmanari em reserva.
Curiosament, fins no fa gaire, la publicitat que s’ha fet evident en aquestes pàgines, han estat objectius de caire local. Quan l’Eco es limitava a unes poques pàgines, el contingut publicitari era més aviat de caire llaminer. Principalment anuncis de les Malvasies i de les pastisseries locals, entre altres brevetats comunicatives. Afegint-s’hi, al cap d’un temps, la propaganda de les bodegues.
Eren uns temps en què les publicitats als espais públics quasi no existien i si n’hi havia estaven incrustats a les parets , agrupades en rajoles. Com en els bancs del Passeig de la Ribera, aquests de ciment que van fer els germans Artigas i que el respatller servia de reclam publicitari. També cal fer esment a l’anunci que va estar aferrat damunt la blancor de la paret de la botiga de l’Angeleta dels ous, més aviat centrat amb l’aparador de la floristeria de l’Enriqueta, anunciava el “Valdespino Jerez “. Si decantaves cap a l’interior, per terres de la pagesia et trobaves amb un de molt adient a la terra el de “Nitratos de Chile”.
Tornant a la publicitat del setmanari, ja més recentment, un anunci que, durant molts anys, tenia un reservat al costat mateix de la capçalera del diari, anunciava amb lletres destacades: “SORDOS” , com a reclam d’una marca reconeguda d’aparells auditius. Un contrasentit amb la paraula escrita, on no cal tenir l’oïda massa fina a l’hora de llegir.
La història del poble també es podria seguir a partir d’aquesta vesant enunciativa. Ens permetrà orientar-nos, amb una certa veracitat d’apropament a les transaccions comercials, encara que no ho reflecteix amb tota exactitud, pel fet que no s’anuncien tots els establiments, l botigues i negocis, tan sols aquells que han tingut la voluntat de perpetuar-se, ni que sigui, dintre aquestes pàgines.
Sense passar per alt els diferents anunciats de signe polític que hi han deixat petjada. La invitació a votar a tal o qual partit, ha conjugat amb les formules dels grans diaris, i si a l’anunci hi afegim la representació que cada partit local ha presentat a les successives eleccions municipals, per a centrar-ho dintre del nostre àmbit, podem seguir el gran nombre de sitgetans/nes que s’han prestat per a treballar per la causa comuna des del restabliment de la democràcia.
Un altra publicitat que omple unes quantes pàgines, és el de la popularment coneguda com a borsa immobiliària. Si retrocedim en els anys, ben pocs anuncis ens trobarem d’aquest caire. Pràcticament no hi havia ni oferta ni demanda, i quan s’esqueia un ban d’enunciat institucional, o de caire municipal, o també per fer saber que en tal o qual celler s’havia posat aixeta a la bota, el recordat Roca en tenia, com popularment es diu, la mà trencada.
Han alternat, de la mateixa manera els anuncis d’oci, com el cinema i les ballarugues que tenien lloc en les Societats, ho complementava els programes de mà que es repartien. Que tant interès despertaven a la Montserrat de cal Sr. Torrens, que feia baixar als alumnes a recollir-ne, cada vegada que des de la tribuna del Cap de la Vila, la dona observava que hi havia qui els repartia. Relacionat amb el cinema, cal fer esment a les pissarres que artísticament retolaven el Sr. Massana pel Prado i l’Antoni Mirabent, germà d’en Fèlix, pel Retiro i que els empleats penjaven als llocs més estratègics del poble.
Fins arribar als nostres dies, on predominen els rètols que anuncien venda i lloguer de pisos i locals comercials. El paisatge urbà n’està ple, com d’un temps ençà ho fan aquestes gran pancartes estandaritzades, on es llegeix, amb lletres grans, PLAN E. Una iniciativa del govern per intentar mitigar les conseqüències de l’atur, a la vegada que es realitzen millores comunitàries.
Als carrers del nostre poble un detall anuncia que el Nadal s’apropa, les garlandes lluminoses ja comencen a estar disposades, no recordo que mai s’hagués fet amb tanta previsió. Un fet que ens anuncia que el temps passa ràpid. Però la campanya de Nadal començarà, de forma oficial, amb l’anunci de la rifa i de l’esperat anunci d’una marca de cava que se’ns presenta com una sorpresa, on sols s’avança el dia que sortirà en antena.
A l’Eco es detecten nous mètodes publicitaris, des de que en Josep, el més joves dels Joseps de la casa, té a les seves mans la direcció de l’apartat dels anuncis, per dir-ho d’una manera més correcta, de la publicitat que s’aplega entre les nostres col·laboracions. A la seva disposició posem l’estira i l’arronsa, en quant a la mètrica del contingut de l’article. I que a l’anunciant que vulgui ocupar l’espai que li fem, la nostra companyia l’ajudi a fer bones transaccions comercials.
J. Y. M.
(Article publicat a l'Eco el 17 d'octubre del 2009)
No considero oportú posar cap encapçalament al tràngol penós que suposa la mort d’un ésser estimat, deixem-ho en el record de les virtuts que la Viky atresorava. La senzillesa, la discreció, l’amor a la família. Aquests eren els eixos més destacats a l’entorn dels quals es movia la seva manera de desenvolupar uns valors basats en el respecte. Sense adonar-se’n destacava per sobre de les rutines quotidianes. Fent una pinya no solament amb la família que havia format, sinó també amb els seus pares i germans. Un acoblament que quasi bé cada cap de setmana assoleix un renovat desig de retrobament allà a Sant Miquel d’Olèrdola, on els aires camperols vigoritzen el caliu d’una companyonia que aconsegueix reunir a grans i petits, enfortint, d’aquesta manera, una convivència distesa, exemplar.
Però també era la seva ànima festiva la que la mantenia unida a les tradicions de casa nostra i la feia encomanadissa: el Carnaval, amb aquesta transformació jocosa, portada amb elegància i entre l’experiència que confereix tants carnavals viscuts des de dintre la germanor de la colla. I quan s’esqueia, la força atraient i convulsiva del ball de bastons que tant porta a dintre en Jose i que li havia encomanat a ella, a la Viki i a l’Anna. Aquest toc de gralla que sona a “corrandillo”, a “la boja”... que fan moure els peus i esperona l’esperit. Tot això combinat amb la competivitat de l’esport. En aquest terreny més aviat n’estava al marge, em refereixo que no hi participava activament, tot i que donava un valuós suport al marit que el practicava. I ho feia amb la resignació, comprensió, que suposa haver de quedar-se a casa els diumenges que hi havia partit. Sabent trampejar l’amargor de la derrota i dosificar l’èxit de la victòria, quan el futbolista tornava a la llar familiar. Unes bones lliçons que li han permès viure, com popularment es diu, tocant de peus a terra.
Era, doncs, el pal de paller de la seva institució familiar. La mare que dóna consells a les filles, que vetlla per elles, que treballa per a contribuir al benestar dels seus, amb una feina que tan ajuda a realçar la bellesa, la feminitat de la dona. I quan plegava remenava les cassoles, mentre preparava el sofregit, per a que tot estigués al seu punt. Tampoc vull dir amb tots aquests arguments que fos una excepcionalitat. Simplement era una noia de casa, amb tot el que això comporta.
Succeeix que quan tot va prou bé, qualsevol avís de desgavell et m’erma l’ànim, t’esglaia el cor. Són aquests instants delicats que et sacsegen les fràgils interioritats, quan menys t’ho esperes. El balanceig entre la vida i la mort espanta, sempre ha estat així, perquè desconeixes cap on decantarà. Les doctes mans dels especialistes són una esperança, cal confiar en ells i en els avanços de la ciència que s’hi complementen.
Mentre, al carrer, el so de les gralles, el repic del ball de bastons, el pas altiu dels gegants... acompanyen a Santa Tecla en el seu recorregut festiu. Coincideix en aquesta celebració, l’amargor amb la joia, amb l’alegria de la festa, amb la tradició, com tantes vegades acostuma a passar, no hi ha felicitat complerta. L’evolució del temps no té aturador, no es para a mirar enrere, segueix endavant, malgrat que tu no puguis seguir. No espera a ningú, tira pel dret. Caigui qui caigui, a vegades sense contemplar el que anomenem llei de vida.
De primer moment guanyava l’equip local, però quan ja quasi bé som al final de la prorroga, la sorprenent derrota és total. Decepció i incredulitat. Ella, com ja he dit abans, l’amargor de la derrota la dosificava, de forma que sabia transmetre la confiança per a remuntar els ànims. A Nosaltres no, ens ha agafat de sorpresa . I ens adonem que estem vivint en temps afegit. Prou que ella ho sabia, per això es comportava dintre les més elegants regles del joc: no volia sobresortir, el protagonisme el compartia amb l’equip de casa. Tampoc s’avenia a fer la “cameta” a ningú.
De tot, en definitiva, en traiem ensenyances, malauradament, del seu comiat també. Al constatar que era una noia estimada pel seu poble. Que tothom va seguir, compungit, l’evolució del seu procés , fins que el seu adéu va afligir a tots d’una manera molt especial i emotiva. Νο obstant el pas del temps va matisant el dolor, poc a poc els sentiments tornen al seu estat de normalitat. Fins el punt que sols en la seva casa, entre els seus, entre les companyes de treball, dintre el cercle d’amistats, es notarà més el buit que ha deixat. Quan un cert distanciament va tornant a fer de la normalitat una rutina, serà el moment d’emmirallar-nos en el seu exemple, en aquell somriure peculiar, especial, tan característic en ella. Sobretot en Jose, la Viky i l’Anna, les seves filles, que s’aferraran al seu record com el millor estímul per a continuar endavant. Sense defallir, sense apercebre en la derrota un fracàs insuperable, tot el contrari, l’estímul per a dedicar el triomf, o la simplicitat de cada acció diària, a ella. Potser una bona manera per coordinar la mancança afectiva que produeix el distanciament, és el saber que a ella no li agradaria que estiguéssim tristos. Continuar, altra vegada, el camí, encara que ara estigui farcit de dubtes, amb fermesa i decisió.
El cel que cobreix el nostre poble, ofereix aquests dies la lluminositat de la tardor, acord amb una bonança més aviat de característiques estivals. I les nits són clares i estelades, de lluna plena que encara contribueix a que el cel de Sitges ofereixi un traç de serenor. La meva cosineta Alexia, la seva nebodeta, que encara no nota la magnitud de les batzegades que la vida ens depara, sols coneix la il·lustració exultant d’aquest viure en un núvol de felicitat, ho viu amb la incertesa de no entendre res. Degut a la seva edat, no és convenient aportar al seu estat jovial d’ànim, la pena punyent de la mort. Per excusar l’absència de la seva volguda tieta, li han dit que està al cel. Que en guarda de secrets i d’emotivitats, aquesta immensitat del firmament. Cada dia, abans d’anar a dormir, han notat que la mosseta surt al balcó i torna a entrar, sense entretenir-se en gaires contemplacions, diu que surt per a dir-li bona nit a la Viky.

L’adéu és un comiat sistemàtic, rutinari. Ella ha marxat sense quasi bé poder establir el vincle de la paraula, potser per aquest motiu ens ha agafat tan de sorpresa. Però el seu record perdurarà per sempre.
J. Y. M.
(Article publicat a l'Eco el dia 10 d'octubre del 2009)

26 de setembre 2009

EL MÚSIC MINGOTE




El cognom Mingote està molt vinculat amb la ciutat de Daroca., una vila de la província de Saragossa que Pere IV li va conferir la categoria de ciutat a l’any 1366. Una ciutat, deixem-ho així, malgrat la seva reduïda extensió urbana, que em captiva i a la qual li vaig dedicar un article, d’això fa molts anys, incidint amb les seves esglésies romàniques. Amb els venerats Sagrats Corporals que custodia la seva Col·legiata. En la Majestuositat de les portes d’entrada i sortida de la ciutat. I en les seves històriques muralles.
Curiosament em plau apuntar que entre Daroca i Sitges existeix una relació fortament lligada al cognom que avui serà el protagonista de l’article. Antigament els mestres de música, acostumaven a prendre possessió com organistes de les esglésies, aconseguint la categoria de mestre de capella. A Daroca com que hi havia unes set parròquies, els organistes amb que comptaven eren més d’un. Però el dia 19 de desembre de l’any 1891 naixia en aquell indret Àngel Mingote Lorente, fill del agutzil de la localitat i alhora organista de la Col·legiata. La seva infantessa va transcórrer, en bona part, entre les parets del temple, on la seva mare el portava per participar de les tocates que oferia el seu progenitor en el transcurs de les múltiples celebracions litúrgiques que hi tenien lloc. Aquest ambient musical, sense cap mena de dubte, va influir en la formació d’aquell infant, el qual disposava també d’una veu angelical que li va permetre entrar al cor dels “Infanticos” de la Seu de la capital saragossana.
Iniciat en els estudis de música, no va tardar gaire en sobresortir, si més no abans de dedicar-se per complert a la música, va ingressar al Seminari per iniciar estudis eclesiàstics, però els va abandonar desprès de dos anys de permanència. Va tornar a Daroca i va combinar les tasques d’organista amb les de director de la banda de música del poble. Degut a la prosperitat agrícola i comercial que es feia palès en l’entorn, la població comptava amb bones sales de ball, on ell hi actuava com a pianista, acompanyant artistes, com és el cas d’una noia valenciana que va ser contractada i que quan la va escoltar cantar, i requerida la seva opinió per part de la mare de la xiqueta, el mestre li va vaticinar una prometedora carrera artística, com així va ser la que va culminar la gran Conxa Piquer.
Àngel Mingote no va tardar gaire a posar al servei de la música popular la seva vàlua. Recuperant peces musicals d’un gran contingut tradicional i folklòric i component-ne de noves.
En els anys de la seva joventut acostumaven a estiuejar en Daroca la família Barrachina- Esquiu, que vivien a Sitges. El destí de la vida va propiciar l’enamorament entre l’Àngel i la Carme que també tocava el piano i la cosa va acabar en casori l’any 1918 en el nostre poble. El matrimoni va anar a viure a Daroca, on el marit de la Carme Barrachina prosseguia la seva fructífera tasca musical. Un any després, el 17 de gener del 1919, pel costum que hi havia que les mares anaven a tenir els seus fills al seu poble d’origen, al costat de la família, aquí va néixer el primer fill del matrimoni, l’Antoni. Tornada a la ciutat murallada i complaent vida familiar entre melodies diverses. Si més no els progressos artístics del cap de família, les constants sol·licituds per poder comptar amb la seva col·laboració pedagògica i musical, fan que el músic i la seva família, ja havia nascut un altre fill, la Mercè, vagin a viure molt a propet, a la ciutat de Calatayud. Al cap de dos anys torna, de manera ocasional, al seu poble natal i d’allà passa a la capital aragonesa de Terol. On a més de la seva vessant de músic d’orquestra, continua com a mestre organista d’unes quatre esglésies de la capital.
Entre aquests anar i venir, el seu fill Antoni era ja un noiet que també havia après de música. Fins el punt que estava capacitat per suplir el seu pare, quan aquest anava atrafegat, en el complex art de fer sonar l’orgue amb la dignitat que l’instrument es mereix. Pare i fill s’alternaven en les celebracions religioses on es requeria de l’acompanyament musical. Amb tantes esglésies sota la seva responsabilitat d’organistes, de segur que tenien totes les festes de precepte ocupades. No obstant el destí li tenia reservat a l’Antoni Mingote i Barrachina, una altra activitat artística, la de dibuixant.
Amb el traç del llapis i el so de l’orgue, la vida familiar transcorre en un ambient molt gratificant. Les satisfaccions venen avalades pels èxits del músic i pels progressos artístics del noi de la casa. El qual, malgrat tot, canvia d’aires i ingressa a l’Acadèmia Militar de Guadalajara que posteriorment abandonaria per a dedicar-se exclusivament a la faceta de dibuixant que el portaria a fer-se una celebritat. Mentre, el seus pares es traslladen a viure a Madrid, on el mestre havia aconseguit un lloc de responsabilitat en una acreditada editorial musical, fins a guanyar, per oposicions, una plaça de professor de solfeig en el Real Conservatori de Música d’aquesta capital. Però quan les coses van massa bé acostuma a interposar-se alguna que altra penúria, el 1947 moria l’esposa i mare, la Carme Barrachina. Un fet que trastornar la vida familiar fins que el pas del temps va alleugerint les penes. Al cap de set anys l’Àngel Mingote es va tornar a casar, sense haver deixat mai la seva meritosa activitat musical. Fins que el 29 de desembre del 1960 no es va despertar del seu son als 69 anys d’edat.
M’ha arribat a les mans el discurs que el Sr. Emili Reina Gonzalez va pronunciar amb motiu del seu ingrés en la “Real Academia de Nobles y Bellas Artes de San Luis de Zaragoza. Un breu tractat biogràfic del mestre Mingote, el qual per motius afins a la ciutat de Daroca que tan admiro i indirectament als vincles existents amb Sitges, he cregut oportú resumir per tal de donar a conèixer una mica de la vida i obra del pare del nostre compatrici Antoni Mingote i Barrachina, il·lustrant el contingut amb una fotografia de l’Àngel i la Carme, molt vinculada a Sitges i a un cognom que va afavorir l’ensenyament a l’alumnat de l’escola pública del nostre poble. Un cognom que igualment arrelà, amb força, entre les tradicions de la Vila. Per tants motius no podia passar per alt un referent tan curiós i encerclat per lligams sitgetans.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 26 de setembre del 2009 )

19 de setembre 2009

AMB REGUST DE VI, SANTA TECLA




Entre la festa gran i, diguem-ne, la petita, el calendari festiu i tradicional sitgetà, es reserva un cap de setmana per dedicar-lo a la Festa de la Verema. On hi entra en joc un cúmul de seqüències amb diversitat de protagonistes, dels qual sobresurt la bellesa de les noies sitgetanes que ostenten la digna representació de les diferents entitats locals. Les anomenem : “ Les Pubilles” . Una d’elles, a més, tindrà el privilegi d’ésser designada Pubilla de Sitges.
Un culte al vi que poc té a veure amb aquesta coincidència i amb el feinejar que comporta la verema en si. I que té lloc en el nostre poble, quan pràcticament queden molt poques vinyes treballades dintre el terme. Amb tot, com a fet curiós, cal destacar que quasi bé totes les entrades al municipi estan custodiades per la verdor que durant dies ofereixen els ceps, fins que aviat els pàmpols iniciaran una decadència que es suma a les característiques peculiars de la tardor. Que quan l’estació es troba ben avançada , l’aspecte de la vinya decanta cap a una tonalitat predominant d’ocres i mangres que la fan igual d’interessant i pintoresca.
Un paisatge que certifica una identitat, la camperola. Malgrat que hagin desaparegut tots els cellers que hi havia repartits per entre les interioritats del poble i que ara, en ple mes de setembre, el treball de la gent que en tenien cura, es multiplicava i no es podien entretenir. Eren dies en què les mosques es feien enganxoses, pesades i que tant martiritzaven, també, als cavalls mentre esperaven, en els cellers, que descarreguessin dels carros les portadores plenes de raïm.
Amb la decadència vinyataire del nostre poble, en quant a vinyes i cellers, altres de més importants aglutinaren la collita que encara té lloc pel rodal. Les seves instal·lacions no tenen res a veure amb aquells llòbrecs cellers, amb el terres esventrats per poder-hi encabir els cups, on fermentava el suc llefiscós del raïm que hi feia cap un cop trepitjat, premsat. On les botes s’arrengleraven arrecerades sota una foscor i un silenci sepulcral. El cellers actuals semblen laboratoris espacials, per la grandiositat i la imatge metal·litzada de les tines que resten exposades a sol i serena. I per les sofisticades instal·lacions de tubs que les envolten. El resultat de tot això, un vins d’una qualitat i buquet exquisit que tan agraeix el paladar i dóna satisfacció a les preferències dels entesos.
La setmana passada, ho apunto com una curiositat vinataire i alhora musical, un amic, nascut a la Veïna població de Vilanova, l’Oriol Guevara i Sendra, va ser nomenat director d’Incavi. Institut Català de la Vinya i el Vi. Quan era un jove, amb cabells copiosos i desordenats, alternava els estudis d’enòleg amb els de la música. Dintre l’ambient de la música popular i tradicional de la comarca, el coneixíem per en “Poxi”. Els de la Cobla Sitgetana varem tenir la sort de poder comptar amb ell sempre que el necessitaven per a venir a fer “bolos” de tenora. El seu tarannà alegre, participatiu amb les creativitats del cultiu bromista, característic de la resta de companys de la formació, van aportar la joventut d’un noi que aspirava a tenir un paper destacat dintre el mon del vi. Fins que la seva plena dedicació als estudis, el van apartar de l’ambient musical. Abans de deixar-ho, però, també va col·laborar amb la cobla Miralpeix i ja no se s’hi ho va arribar a fer amb la “Neapolis”. Perquè va passar llargues temporades lluny de nosaltres, cercant ampliar coneixements i professionalitat. Fins arribar a ser president de l’Associació Catalana d’Enòlegs i, des d’ara, el màxim responsable, per dir-ho d’una manera cordial, del vi català. Un músic, tot i no estar en actiu, que s’aferra a la vinya per continuar regularitzant un món tan complex com és el de la vinya i el vi. Melodies no li faltaran, ni aromes tampoc.
Per aromes les del moscatell i la malvasia, tan amarades a l’àmbit sitgetà. El nom de Malvasia prové de Grècia, més concretament d’un indret anomenat Monemvasia, a la costa est del Peloponès, on romans i venecians, que la van ocupar, van comercialitzar la malvasia que es produïa en la zona i que, fins i tot, apareix esmentada en el Tirant lo Blanc. Actualment existeix un establiment hoteler que és conegut per Hotel Malvasia, on es serveix aquest suculent vinet dolç. Denominació i espècie, aquesta, que no es troba en cap altre més lloc, a banda de l’esmentat llogaret, que a Sitges. Aquí encara es comercialitza, gràcies al llegat del Sr. Manel Llopis i Bofill i del qual en té cura l’Hospital de Sant Joan. De les vinyes i del renovat celler en surt moscatell i Malvasia i, des de fa un temps, també un bon vi. A la Malvasia de l’Hospital, en el mercat comercial, l’acompanya la també llegendària Malvasia Robert. Tot i que aquesta ja no es produeix a la Vila , però encara manté el nom de l’etiquetatge i la forma original de la botella. No podem dir el mateix de la que comercialitza l’Hospital que ho fa amb una botella d’un disseny més esterilitzat i actual.
Aquest cap de setmana la verema tindrà un ressò especial, en aquest Sitges que ha desenvolupat moltes activitats, des de la pagesia, la del feinejar dels pescadors, la industria del calçat, l’artesana, fins a perdre quasi totes aquestes ocupacions i quedar-se sols amb la del turisme. No obstant no ha perdut l’originalitat, com ho demostra el fet que demà d’una font brollarà vi. Un detall que s’ha convertit en un referent d’aquest mes de setembre. Una font de treure i posar, on sols hi raja vi unes hores, les d’un diumenge a la tarda, per a satisfacció d’organitzadors i gent del poble, i per a curiositat de la gent que ens visita i que potser no havien vist mai un fet tan singular. A excepció d’aquells que fan el camí de Santiago, ja que a uns dos quilometres d’Estella, a Ayegui, es troben amb la sorpresa de dues fonts arrecerades en un lateral del camí, en una hi brolla aigua i en l’altra vi, gràcies a la generositat dels responsables d’una important bodega de la zona. Damunt de l’aixeta de la del vi si llegeix, entre altres, aquetes estrofes: “¡Peregrino! Si quieres llegar a Santiago / con fuerza y vitalidad / de este gran vino echa un trago / y brinda por la felicidad.”
Brindem, nosaltres, amb el record posat a aquelles vinyes d’antany, per la gent de la pagesia que en tenien cura i per aquelles cellers que tan enrenou oferien en aquesta època, quan just passada la Festa Major, l’ambient camperol s’apoderava de les vinyes i els carrers del poble. Quan no teníem font de vi, però esperàvem, amb un cert entusiasme, que posessin aixeta a les botes.
L’aixeta d’aquesta font es tancarà en un obrir i aclucar d’ulls i a partir d’aquí, si volem vi, haurem de recórrer als establiments especialitzats en la seva venda. Lluny queda el record de la garrafeta, amb la qual anàvem i veníem dels cellers, de la mateixa manera que el de la bota del racó, que tan acuradament guardàvem en una fosca interioritat de la casa pairal.
Encara amb regustet de vi, la festivitat de Santa Tecla ens farà tornar estar de Festa Major.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 19 de setembre del 2009 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez