Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

25 d’octubre 2009

CAMINADA POPULAR

Caminar si no és de les activitats més populars que hi ha poc li déu faltar. Em baso en aquesta conclusió pel fet de que des de que hem après a fer-ho, la nostra activitat diària es concentra en el recorregut que ens cal fer, a peu, per poder arribar als llocs on ens cal. També és cert que degut a l’automatització, a voltes necessària, quan les distàncies són llargues, ens estalvien unes importants caminades.
Quan una caminada concreta, com la que tindrà lloc aquest diumenge, aplega a un nombre important de la gent del poble, disposada a fer el recorregut que han programat els responsables del Centre Excursionista de Sitges, insisteixo, secundar una convocatòria d’aquestes característiques , assoleix la denominació de popular. No pot definir-se de cap altra manera més adient. Una popularitat avalada, sigui dit de pas, per aquesta 13 edició corresponent a una proposta que té molta acceptació per part de tots.
Una bona oportunitat per conèixer els indrets que tenim més al nostre abast, per descobrir paisatges, camins, noms propis de la toponímia local, desconeguts per tots aquells que hi transiten per primera vegada. Perquè els camins de la terra, aquells que ens són més propers, guarden un seguit de peculiaritats que, de pas, es converteixen en un altre al·licient. Com poden ser els flaires aromàtics d’aquestes herbes boscanes que resulten tan familiars. El piular enjogassat dels ocells, quan tan just despunta el dia. Les petjades delatores de la presència de porcs senglars. I malauradament, també, les repercussions que van derivar de la forta ventada que va tenir lloc la vigília de la festivitat de Sant Pau d’aquest any, amb un resultat de molts arbres caiguts, els quals dificulten el pas per entre els estrets camins, afegint-s’hi la considerable brutícia que aquest factor aporta al bosc.
Existeix en aquesta dèria muntanyenca una, diguem-ne, gran varietat de preferències. La gent que hi accedim per l’entusiasme de recórrer camins i paratges del Massís, ens plau transitar-hi, caminant, motivats per aquesta força que enganxa i que costa una mica, quan un diumenge hem de prescindir del costum. I mentre uns caminem, altres paladegen damunt la bicicleta intentant arribar, amb menys temps, però també amb esforç físic, fins els mateixos paratges.
Ara que s’ha obert la veda de caça, hi transiten els caçadors, a la recerca de la preuada perdiu o de la fugissera llebre. És quan el silenci de la muntanya, tot d’una, és desbaratat per un fort estrèpit provinent de l’escopeta del caçador. Durant aquest temps s’ha d’anar amb precaució, quan transites per dintre el bosc. I si, durant aquests dies, el temps és favorable, em refereixo que la pluja hagi estat generosa, ho ha estat durant aquesta setmana i, per tant, favorable a la proliferació de bolets, hi acudiran les persones deleroses d’omplir el cistell de rovellons, fredolics..., mentre hi dediquen llargues i pacients caminades.
El nostre Centre Excursionista , durant tot l’any, programa un seguit d’excursions per arreu dels indrets muntanyosos de la Geografia catalana. Les seves experiències aporten un important coneixement dels camins que condueixen fins els paratges més bonics. És una afició que no es mou entre un gran protagonisme, més aviat les seves incursions passen desapercebudes, si més no assoleixen el mèrit d’una presència sitgetana en els cims més emblemàtics del nostre país. En les valls frondoses de verdor dels Pirineus i en tants altres indrets on, les rutes del senderisme estan marcades per la simplicitat d’uns senyals de pintura, i que segons n’és el color de les dues ratlles característiques, indiquen una o altra identificació dels diferents recorreguts existents, algun d’ells et porten quasi a la fi del mon.
Sembla ser que el més popular entre els caminants locals, és el GR 5. Que amb aquesta sortida del diumenge s’hi caminarà per un tros, de continuar-lo ens portaria fins a Montserrat. Apunto aquest itinerari perquè és el més emblemàtic pels excursionistes de Sitges. Anar del poble fins als nostrats paratges montserratins i fer-ho a peu, seguint les indicacions de la ratlla vermella i blanca, és tot un repte que entusiasme als qui ho han aconseguit i un anhel per a tots aquells que ho volem realitzar. El recorregut s’acostuma a fer en dues etapes, el primer dia de Sitges a Collbató i al matí següent es porta a terme l’últim tram, una ascensió fins a l’esplanada de Montserrat, arribant cap allà al migdia. Sembla ser que l’etapa llarga és dura per la distància que hi ha entre un poble i l’altre, en els últims quilometres el cansament quasi noqueja al caminant, el qual perjura de no tornar-hi mai més. No obstant un cop un ja es troba totalment recuperats dels efectes del cansament, aquesta sortida enganxa i es torna a fer.
Em ve al pensament que l’amic Joan Ossó del “Bar Español, hi anava amb un temps record, de la mateixa manera que deuen comptabilitzar, a favor de la seva estima per la muntanya, les vegades que s’hi ha atansat. La darrera anada a Montserrat, organitzat pel mateix centre, a primers de maig, la participant més veterana en va ser la Teresa de can Forment. Ella que té una edat acumulada i un cor jove i alegre, es manté en forma, practica la natació i, cada vegada que en té ocasió, es calça amb les botes d’anar a la muntanya i recórrer, amb la gent de casa, els indrets més carismàtics del Massís i, en definitiva, els camins que té la terra.
Sé que a en Rafael Fraguas el protagonisme no és el seu fort, és la virtut de tots aquells que volen passar desapercebuts. Tanmateix ara que em refereixo al muntanyisme com a practica molt comuna entre un nombre de convilatans/es, he trobat just esmentar-lo per la seva apassionada estima a aquest encreuament de camins i dreceres que ens envolten i s’allarguen fins a coincidir amb els de les comarques i poblacions veïnes. Junt amb la Núria Sanahuja , cerquen informació dels llibres especialitzats en oferir itineraris. Prèviament segueixen les indicacions del que apareix escrit en les pàgines, reflectit en els planells i rubricat en aquests senyals que abans esmentava. Ho recorren i un cop localitzats, sobre el terreny, els camins, les fonts i verificat l’acoblament d’una nova ruta, hi tornen amb la resta dels integrants de la colla. D’això se’n diu, en el llenguatge popular, “ anar a tiro fet “.
Sense oblidar-nos d’un grup de senyores que del caminar també n’han fet el seu esbarjo els dies de festa. D’aquí que les caminades gaudeixen, des de sempre, d’una popularitat encomanadissa. La de demà ho serà pel nombre de participants i per la tradició que ha assolit.
J. Y. M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges el dia 24 octubre del 2009 )

18 d’octubre 2009

PUBLICITAT

Els reclams publicitaris, els anuncis, formen part de la quotidianitat, ens hem acostumat a conviure amb una amplia varietat d’ells. D’aquí bé que per a que l’anunci sigui molt impactant, que cridi l’atenció, hi han de confluir un determinats elements que el facin diferent. Aquest és el gran repte pel qual estan avesats gran quantitat de publicistes, tots busquen trobar un contingut que transmeti interès i sensació, que se’n parli i per consegüent que tingui bona demanda, entre el públic, el producte anunciat. Passa com tot, la senzillesa, un fet basat en la rutina diària, una paraula, expressió molt emprada en l’argot popular, posada en el lloc adequat, pot triomfar per sobre altres sofisticacions publicistes.
Precisament he estat informat, per part de la direcció d’aquest setmanari, de que a partir d’ara no em puc sobrepassar d’uns límits que m’han establert. Per tal de poder encartar, al final de la pàgina, un anunci de caire publicitari. No representa cap problema, tan el Sr. Bisbe, com jo mateix, haurem de mesurar la mètrica de l’escrit per donar pas a la publicitat, un repte que només afecta, pel que fa a la meva col·laboració, a unes cinc línies. A voltes poden ser bàsiques, no obstant serà la manera de rematar-ho abans. Si més no a aquest establert rigor mètric, també hi cal afegir la línea, aquesta que apareix sota el meu escrit, informant que la direcció del setmanari és aliena al contingut dels escrits que van signats. Vet aquí que d’aquest advertiment sempre me’n he sentit deslligat, ja que aquestes simples inicials no són reveladores d’una identitat massa aclaridora. És allò que es diu, endevina qui t’ha tocat. És clar que tants anys fent ús d’aquesta identificació, a simple vista, poc delatadora, em temo que s’ha convertit en una signatura amb noms i cognoms a l’abast dels lectors/es que em segueixen setmanalment. Una identificació, per tant, que m’afalaga i m’esperona a omplir aquest espai que tan amablement la mateixa direcció del setmanari em reserva.
Curiosament, fins no fa gaire, la publicitat que s’ha fet evident en aquestes pàgines, han estat objectius de caire local. Quan l’Eco es limitava a unes poques pàgines, el contingut publicitari era més aviat de caire llaminer. Principalment anuncis de les Malvasies i de les pastisseries locals, entre altres brevetats comunicatives. Afegint-s’hi, al cap d’un temps, la propaganda de les bodegues.
Eren uns temps en què les publicitats als espais públics quasi no existien i si n’hi havia estaven incrustats a les parets , agrupades en rajoles. Com en els bancs del Passeig de la Ribera, aquests de ciment que van fer els germans Artigas i que el respatller servia de reclam publicitari. També cal fer esment a l’anunci que va estar aferrat damunt la blancor de la paret de la botiga de l’Angeleta dels ous, més aviat centrat amb l’aparador de la floristeria de l’Enriqueta, anunciava el “Valdespino Jerez “. Si decantaves cap a l’interior, per terres de la pagesia et trobaves amb un de molt adient a la terra el de “Nitratos de Chile”.
Tornant a la publicitat del setmanari, ja més recentment, un anunci que, durant molts anys, tenia un reservat al costat mateix de la capçalera del diari, anunciava amb lletres destacades: “SORDOS” , com a reclam d’una marca reconeguda d’aparells auditius. Un contrasentit amb la paraula escrita, on no cal tenir l’oïda massa fina a l’hora de llegir.
La història del poble també es podria seguir a partir d’aquesta vesant enunciativa. Ens permetrà orientar-nos, amb una certa veracitat d’apropament a les transaccions comercials, encara que no ho reflecteix amb tota exactitud, pel fet que no s’anuncien tots els establiments, l botigues i negocis, tan sols aquells que han tingut la voluntat de perpetuar-se, ni que sigui, dintre aquestes pàgines.
Sense passar per alt els diferents anunciats de signe polític que hi han deixat petjada. La invitació a votar a tal o qual partit, ha conjugat amb les formules dels grans diaris, i si a l’anunci hi afegim la representació que cada partit local ha presentat a les successives eleccions municipals, per a centrar-ho dintre del nostre àmbit, podem seguir el gran nombre de sitgetans/nes que s’han prestat per a treballar per la causa comuna des del restabliment de la democràcia.
Un altra publicitat que omple unes quantes pàgines, és el de la popularment coneguda com a borsa immobiliària. Si retrocedim en els anys, ben pocs anuncis ens trobarem d’aquest caire. Pràcticament no hi havia ni oferta ni demanda, i quan s’esqueia un ban d’enunciat institucional, o de caire municipal, o també per fer saber que en tal o qual celler s’havia posat aixeta a la bota, el recordat Roca en tenia, com popularment es diu, la mà trencada.
Han alternat, de la mateixa manera els anuncis d’oci, com el cinema i les ballarugues que tenien lloc en les Societats, ho complementava els programes de mà que es repartien. Que tant interès despertaven a la Montserrat de cal Sr. Torrens, que feia baixar als alumnes a recollir-ne, cada vegada que des de la tribuna del Cap de la Vila, la dona observava que hi havia qui els repartia. Relacionat amb el cinema, cal fer esment a les pissarres que artísticament retolaven el Sr. Massana pel Prado i l’Antoni Mirabent, germà d’en Fèlix, pel Retiro i que els empleats penjaven als llocs més estratègics del poble.
Fins arribar als nostres dies, on predominen els rètols que anuncien venda i lloguer de pisos i locals comercials. El paisatge urbà n’està ple, com d’un temps ençà ho fan aquestes gran pancartes estandaritzades, on es llegeix, amb lletres grans, PLAN E. Una iniciativa del govern per intentar mitigar les conseqüències de l’atur, a la vegada que es realitzen millores comunitàries.
Als carrers del nostre poble un detall anuncia que el Nadal s’apropa, les garlandes lluminoses ja comencen a estar disposades, no recordo que mai s’hagués fet amb tanta previsió. Un fet que ens anuncia que el temps passa ràpid. Però la campanya de Nadal començarà, de forma oficial, amb l’anunci de la rifa i de l’esperat anunci d’una marca de cava que se’ns presenta com una sorpresa, on sols s’avança el dia que sortirà en antena.
A l’Eco es detecten nous mètodes publicitaris, des de que en Josep, el més joves dels Joseps de la casa, té a les seves mans la direcció de l’apartat dels anuncis, per dir-ho d’una manera més correcta, de la publicitat que s’aplega entre les nostres col·laboracions. A la seva disposició posem l’estira i l’arronsa, en quant a la mètrica del contingut de l’article. I que a l’anunciant que vulgui ocupar l’espai que li fem, la nostra companyia l’ajudi a fer bones transaccions comercials.
J. Y. M.
(Article publicat a l'Eco el 17 d'octubre del 2009)
No considero oportú posar cap encapçalament al tràngol penós que suposa la mort d’un ésser estimat, deixem-ho en el record de les virtuts que la Viky atresorava. La senzillesa, la discreció, l’amor a la família. Aquests eren els eixos més destacats a l’entorn dels quals es movia la seva manera de desenvolupar uns valors basats en el respecte. Sense adonar-se’n destacava per sobre de les rutines quotidianes. Fent una pinya no solament amb la família que havia format, sinó també amb els seus pares i germans. Un acoblament que quasi bé cada cap de setmana assoleix un renovat desig de retrobament allà a Sant Miquel d’Olèrdola, on els aires camperols vigoritzen el caliu d’una companyonia que aconsegueix reunir a grans i petits, enfortint, d’aquesta manera, una convivència distesa, exemplar.
Però també era la seva ànima festiva la que la mantenia unida a les tradicions de casa nostra i la feia encomanadissa: el Carnaval, amb aquesta transformació jocosa, portada amb elegància i entre l’experiència que confereix tants carnavals viscuts des de dintre la germanor de la colla. I quan s’esqueia, la força atraient i convulsiva del ball de bastons que tant porta a dintre en Jose i que li havia encomanat a ella, a la Viki i a l’Anna. Aquest toc de gralla que sona a “corrandillo”, a “la boja”... que fan moure els peus i esperona l’esperit. Tot això combinat amb la competivitat de l’esport. En aquest terreny més aviat n’estava al marge, em refereixo que no hi participava activament, tot i que donava un valuós suport al marit que el practicava. I ho feia amb la resignació, comprensió, que suposa haver de quedar-se a casa els diumenges que hi havia partit. Sabent trampejar l’amargor de la derrota i dosificar l’èxit de la victòria, quan el futbolista tornava a la llar familiar. Unes bones lliçons que li han permès viure, com popularment es diu, tocant de peus a terra.
Era, doncs, el pal de paller de la seva institució familiar. La mare que dóna consells a les filles, que vetlla per elles, que treballa per a contribuir al benestar dels seus, amb una feina que tan ajuda a realçar la bellesa, la feminitat de la dona. I quan plegava remenava les cassoles, mentre preparava el sofregit, per a que tot estigués al seu punt. Tampoc vull dir amb tots aquests arguments que fos una excepcionalitat. Simplement era una noia de casa, amb tot el que això comporta.
Succeeix que quan tot va prou bé, qualsevol avís de desgavell et m’erma l’ànim, t’esglaia el cor. Són aquests instants delicats que et sacsegen les fràgils interioritats, quan menys t’ho esperes. El balanceig entre la vida i la mort espanta, sempre ha estat així, perquè desconeixes cap on decantarà. Les doctes mans dels especialistes són una esperança, cal confiar en ells i en els avanços de la ciència que s’hi complementen.
Mentre, al carrer, el so de les gralles, el repic del ball de bastons, el pas altiu dels gegants... acompanyen a Santa Tecla en el seu recorregut festiu. Coincideix en aquesta celebració, l’amargor amb la joia, amb l’alegria de la festa, amb la tradició, com tantes vegades acostuma a passar, no hi ha felicitat complerta. L’evolució del temps no té aturador, no es para a mirar enrere, segueix endavant, malgrat que tu no puguis seguir. No espera a ningú, tira pel dret. Caigui qui caigui, a vegades sense contemplar el que anomenem llei de vida.
De primer moment guanyava l’equip local, però quan ja quasi bé som al final de la prorroga, la sorprenent derrota és total. Decepció i incredulitat. Ella, com ja he dit abans, l’amargor de la derrota la dosificava, de forma que sabia transmetre la confiança per a remuntar els ànims. A Nosaltres no, ens ha agafat de sorpresa . I ens adonem que estem vivint en temps afegit. Prou que ella ho sabia, per això es comportava dintre les més elegants regles del joc: no volia sobresortir, el protagonisme el compartia amb l’equip de casa. Tampoc s’avenia a fer la “cameta” a ningú.
De tot, en definitiva, en traiem ensenyances, malauradament, del seu comiat també. Al constatar que era una noia estimada pel seu poble. Que tothom va seguir, compungit, l’evolució del seu procés , fins que el seu adéu va afligir a tots d’una manera molt especial i emotiva. Νο obstant el pas del temps va matisant el dolor, poc a poc els sentiments tornen al seu estat de normalitat. Fins el punt que sols en la seva casa, entre els seus, entre les companyes de treball, dintre el cercle d’amistats, es notarà més el buit que ha deixat. Quan un cert distanciament va tornant a fer de la normalitat una rutina, serà el moment d’emmirallar-nos en el seu exemple, en aquell somriure peculiar, especial, tan característic en ella. Sobretot en Jose, la Viky i l’Anna, les seves filles, que s’aferraran al seu record com el millor estímul per a continuar endavant. Sense defallir, sense apercebre en la derrota un fracàs insuperable, tot el contrari, l’estímul per a dedicar el triomf, o la simplicitat de cada acció diària, a ella. Potser una bona manera per coordinar la mancança afectiva que produeix el distanciament, és el saber que a ella no li agradaria que estiguéssim tristos. Continuar, altra vegada, el camí, encara que ara estigui farcit de dubtes, amb fermesa i decisió.
El cel que cobreix el nostre poble, ofereix aquests dies la lluminositat de la tardor, acord amb una bonança més aviat de característiques estivals. I les nits són clares i estelades, de lluna plena que encara contribueix a que el cel de Sitges ofereixi un traç de serenor. La meva cosineta Alexia, la seva nebodeta, que encara no nota la magnitud de les batzegades que la vida ens depara, sols coneix la il·lustració exultant d’aquest viure en un núvol de felicitat, ho viu amb la incertesa de no entendre res. Degut a la seva edat, no és convenient aportar al seu estat jovial d’ànim, la pena punyent de la mort. Per excusar l’absència de la seva volguda tieta, li han dit que està al cel. Que en guarda de secrets i d’emotivitats, aquesta immensitat del firmament. Cada dia, abans d’anar a dormir, han notat que la mosseta surt al balcó i torna a entrar, sense entretenir-se en gaires contemplacions, diu que surt per a dir-li bona nit a la Viky.

L’adéu és un comiat sistemàtic, rutinari. Ella ha marxat sense quasi bé poder establir el vincle de la paraula, potser per aquest motiu ens ha agafat tan de sorpresa. Però el seu record perdurarà per sempre.
J. Y. M.
(Article publicat a l'Eco el dia 10 d'octubre del 2009)

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez