Em satisfà molt que la meva col·laboració encapçali la pàgina on, al final d’aquesta, s’anuncien els nostres museus; les activitats que s’hi porten a terme, o simplement la informació amb la qual es fa publicitat d’aquest important patrimoni museístic que tenim a casa nostra.
De tant en tant els seus responsables aporten a la pàgina la imatge d’uns portentosos i atractius llavis vermells. Obra de la qual n’és autor en Pere Stämpfli i que s’exposa en la seva Fundació. Així que quan a sota del meu article hi apareix aquesta singular vermelló d’uns llavis potents i melosos, em fa l’afecte que fan petons a la meva escriptura i em sento afalagat.
Per altra banda aquesta imatge em recorda el costum que tenen les senyores de pintar-se els llavis, tot i que he notat que ara potser no ho fan amb la freqüència de fa uns anys. Quan elles sortien de casa ja amb els llavis pintats i a dintre la bossa de passeig, a més del pintallavis, portaven un mirallet per si s’esqueia haver de fer un retoc quan el color havia perdut intensitat o s’havia esgarrat el meticulós traç que havia perfilat la interessada.
Diria que s’ha acabat matisant aquella potent vermellor a la qual em referia i s’han decantat per escollir tonalitats més suaus que junt amb els “polvos” que es passen per la cara contribueix a enaltir la ja de per si elegància femenina.
I com que som aficionats a donar i a rebre petons, els oferts per una senyora amb els llavis pintats, deixa impregnat en la galta la silueta d’aquests i si s’escau la seva vermellor. I com que no hi penses passeges aquest signe d’estima impregnat a la teva galta, fins que algú s’interessa per saber qui t’ha fet un petò.
A qui li agradava empolainar-se, de manera que tot ressaltés, era a l’Antonieta Cartró, germana de l’Isidoro Cartró, la qual els seus llavis pintats de vermell cridaner, amb la cara amb moltes passades de “polvos” i amb tota la quincalla disposada per entre les parts més visibles, es va convertir en la icona d’una elegància que ratllava l’extravagància. Així quan alguna persona es vesteix o es maquilla d’una manera enfarfegada se li diu que sembla la Cartrona.
Pintallavis, maquillatges, colònies i perfums que tenen una amplia disposició en les perfumeries. Recordo la perfumeria de la Magdalena Costa, filla del qui va ser alcalde de Sitges, Josep Costa, que en un reduït espai que disposava en el carrer Major, el seu establiment oferia les millors marques de cosmètica i perfumeria. Fins el punt que establiments reconeguts de Barcelona, moltes vegades no tenien determinat perfum, quan la Magdalena ja l’havia posat a la venda. D’aquí que comptava amb una àmplia clientela, gent del poble i senyores de la colònia que acostumaven a comprar més perfums que colònies, sobretot aquelles que estaven al dia de les novetats.
En aquell espai tan reduït s’hi congregava una nombrosa clientela, que era atesa per aquelles eficients dependentes, com les germanes Farreras, amb un record especial per la seva mare, la Sra. Antonia, que sempre lluïa un ben disposat monyo d’un fi i abundant cabell blanc. Dependentes les quals arribaven a ajuntar-se dos o tres a més de la germana de la propietària, la Paquita Costa i la filla d’aquesta que també portava el mateix nom i estava casada amb en Josep Maria Coll, el qual compartia activitat amb el seu sogre, en Rafael Guinart, en el laboratori fotogràfic del costat mateix de la perfumeria. I no em voldria deixar a l’Adelina, germana d’en Guinart, que era l’eficient proveïdora de l’avituallament familiar.
Del carrer Major es van traslladar al de Sant Francesc, amb la Paquita Guinart, la seva filla Marta i la filla d’aquesta.
A poca distància del primer establiment, també hi havia la perfumeria de l’Araceli, la muller d’en Genís Muntané i la filla del matrimoni. Un espai també reduït, en el Cap de la Vila. Curiosament al seu costat existia un altre establiment fotogràfic que regentava el fill de la farmàcia Ferret.
I al començament del carrer Sant Francesc, la perfumeria de la família Soler Milà, popularment coneguda per can Pascaret. Amb el recordat Jaume, un apassionat de la música i del Barça, que organitzava partits d’un contra un, entre les estretors de la perfumeria, fent servir de pilota la pera de goma que portaven aquelles ampolletes xates de colònia amb polvoritzador. L’olor de suat que podien desprendre els dos jugadors, en aquells vibrants partits, quedava disimulat per l’intens flaire de perfúms impragnats en l’ambient.
Un raconet de Sitges on hi predominaven les bones olors que s’avenien amb els costums de perfumar-se i de pintar-se els llavis. Els de color vermell eren els que es feien notar més. Com aquests que tot sovint realcen aquest peu de pàgina i que a mi tan m’agrada que posin el colofó al meu article. Ve a ser com la reveladora marca que deixa, a la galta, un petó sorgit de l’afecte que et dispensa la persona que
Aquest dilluns vam celebrar el dia Internacional de la Dona, sortosament en un context d’igualtat que es desmarca dels temps quan s’havien mogut en inferioritat de condicions. Amb tot, les sitgetanes sempre han tingut un protagonisme destacat en la nostra societat, que ha sobresortit en molts aspectes.
Tanmateix no tot va relacionat amb els costums predominants, en uns anys quan ara ens sembla desposseïts de tota lògica, en aquell temps s’avenia a una normalitat absoluta. Començant amb que moltes parelles de joves quan es casaven anaven a viure amb els sogres, sigui amb el pares d’ella o amb els d’ell. Només aquest detall ens proporciona un exemple de submissió on els resultats de la convivència depenia de la manera d’ésser de tots plegats. De que hi hagués bona harmonia entre ells quasi sempre hi tenia molt a veure la jove que entrava a la casa, la qual havia de mostrar molta mà esquerra quan s’esqueia haver de trampejar tensions, que ja de normal sorgeixen en el conviure del dia a dia. Quants plors no es van haver d’empassar aquelles noies i dissimular davant la presència del marit per tal de que no es produís un malestar difícil de gestionar.
En aquelles circumstàncies, la sogra i la jove es repartien les tasques de la casa. La nouvinguda, que ja arribava alliçonada per la seva mare en quant, en deien, saber portar una casa, acabava d’aprendre a cuinar i més d’una vegada superava les bones arts culinàries de la mestra que tenia a prop. Desprès d’haver rentat els plats de dinar, s’asseien les dues a sargir mitjons i a repassar la roba que prèviament havien rentat. En una rutina que començava de bon matí, quan escombraven el seu tros de carrer, anaven a comprar la llet i el pa, i s’apropaven fins a la plaça.
Una rutina que malmetia moltes aspiracions, perquè aquelles sitgetanes havien perdut l’oportunitat de haver pogut cursar estudis i que coincidia amb un altre equivoc, quan es considerava que la dona estava predestinada a casar-se, a tenir fills i a tenir cura d’aquests, de l’espòs i de la casa. No obstant no tot girava a l’entorn d’aquesta “norma”, perquè també és cert que en aquells temps poques economies familiars eren prou folgades com per poder sufragar una carrera universitària, fos noia o noi el destinatari. Així que ja els hi estava bé preparar-les per administrar la casa. Perquè quantes economies no han crescut gràcies als dots de bones administradores que han portat a terme les dones? Quan moltes vegades, també gràcies a elles, s’ha salvat la nau del naufragi.
De tots és conegut la definició que aglutina no pocs aspectes, quan es diu: “casat casa vol”. De quan em refereixo quasi bé ningú es podia permetre comprar-se un habitatge i potser ni tan sols poder anar de lloguer, d’aquí que una solució era anar a viure a casa dels pares. Aquesta convivència conjunta propiciava que la mainada, nascuda del jove matrimoni, tingués una relació més estreta amb els avis i que aquests, arribada l’hora, morien en la mateixa casa on havien nascut.
La gran majoria d’aquelles sitgetanes no havien cursat estudis superiors, però s’havien enriquit de les ensenyances que els hi propiciava la vida i el sitgetanisme, que també refiava d’elles per a que la vila fos més distingida. Dones que emblanquinaven les seves cases i desprès guardaven permanentment la galleda de la calç darrera la porta del cancell i quan observaven una refregada a la façana de seguida s’afanyaven a recórrer a l’escombreta. Que han posat flors als balcons i les han recollit per a donar continuïtat al Ram de tot l’Any, que elles mateixes van instaurar per homenatjar la memòria de Santiago Rusiñol. Dones que durant la resta dels dies van cosir sabates i jaquetes de pell. I algunes van esdevenir modistes, com les recordades Elvira Albors, que també va mostrar les seves aptituds d’artista, i la Glòria Argenté, que fa poc que ens han deixat.
Dones emprenedores que igual tenien cura d’uns ben assortits galliners, o anaven a l’hort i cavaven la terra com un home. Altres s’havien abraçat a l’art, les lletres. I dones tan senzilles i populars com la Paquita, que estiu i hivern anava amb faldilles i mitjons curts, eficient enllaç de can Muiño. També la Maria Capdet, filla de l’Enric de les cadires. La “Nitus”, col·laboradora de la Toia que sempre assentava l’haver entès on s’havia de fer una costura, amb aquell “tupetu, tupetu”, que evidenciava la seva eficiència. Sitgetanes que deixaven al descobert les seves més genuïnes genialitats, però que també eren unes pencaires. Sense totes elles, aquest Sitges no hauria mamat de les virtuts que han esdevingut un exemple d’estima al poble. I que avui també elles coordinen i col·laboren en aquestes pàgines del setmanari. I inclús el dia a dia de la vila està, per primera vegada en la història local, en mans d’una alcaldessa.
En honor a les sitgetanes d’ahir i a les d’avui, com a les dones que, amb les seves famílies, han vingut a viure entre nosaltres, a totes elles la meva més sincera admiració i afecte.
J.Y.M.
( Articole publicat a l'Eco de Sitges, el 12 de març del 2021)
Quan era un nen, quasi en la prehistòria de la meva memòria, abans de sortir de casa, la meva mare em pentinava i em sembla que mai no ho havia fet en sec, sinó que oprimia l’ampolleta de plàstic de la colònia a granel i d’aquesta s’escampaven un rajolins que penetraven per entre els cabells. D’aquesta manera el pentinat quedava més homogeni i la bona olor que desprenia era sinònim de net. Després, quan ja erets autosuficient per pentinar-te sol, que anava coincidint amb l’edat de presumir, els cabells et començaven a portar de corcoll, mai quedaves prou satisfet de com et quedava, potser perquè et pentinaves en sec. Llavors la colònia l’acostumàvem a refregar per la cara, perquè ens havien explicat que era contraproduent fer-ho pels cabells, doncs sembla ser que l’alcohol que porta diuen que crema les arrels
I van venir preocupacions més greus, com quan vas començar a percebre que et queien molts cabells, aquesta caiguda era l’anunci de la tragèdia que havia de venir. Les entrades es feien ja perceptibles a cada costat, per a la teva desesperació i per la part de darrera sobresortia la cada vegada més visible coroneta per on es clarejava la closca. Els amics més “punyetetes” t’avisaven de la situació , com si tu no ho sabessis prou, quan et deien: “se’t veu el cartró”. Que per cert aquesta coroneta se la feien, voluntàriament, els sacerdots, com si vestir la sotana no fos suficient per identificar-los com a servidors de Nostre Senyor. Tornant al que anàvem, deia que observaves com cada dia les entrades i la coroneta s’anaven expandint. Ja només calia confiar en la solució que oferien les locions, abastament anunciades per les seves efectives propietats, de fer créixer els cabells. Recordo una amb la qual et sortien pèls per tot arreu menys en el cap, on eren tan necessaris. No hi va haver res a fer, la que en aquella edat consideràvem una tragèdia personal es consolidava, per a desesperació quan veies que les entrades s’ajuntaven amb la ja desmesurada coroneta, i cada cop et quedava la ratlla del mig més ample. Va coincidir quan les ganes de presumir, per sort, ja s’havien afeblit, perquè ja t`havia passat l’edat i els objectius s’havien complert. I ara que et podries fer una generosa passada de colònia per la cara i per la closca, resulta que és poc recomanable perquè diuen que resseca la pell. No hi ha res millor que unes cremes per tal de donar elasticitat i alhora vitaminar aquesta pell i evitar la proliferació de les arrugues que és la preocupació que ha substituït a la pèrdua dels cabells. Total, tota la vida pendents de la bona imatge que ha de transmetre la cara, que si sempre s’ha dit que la cara és el mirall de l’ànima, hi podem afegir que, junt amb les cames, és la façana on més s’acusa el pas dels anys.
I en aquells anys de joventut també va arribar el moment en què s’insinuava un incipient bigoti, el qual per una part et feia sentir home i per l’altra t’incomodava perquè el consideraves que era pèl sobrer. Total, els pèls creixien pels llocs més inversemblants. Fins que van arribar que els de la cara es feia necessari afaitar, era l’època de la “Filomàtic” la que segons l’humorista que l’anunciava produïa un agradable “gustirrinin”. Als més grans veies que els afaitaven a les barberies, on el barber esgrimia una gran navalla que feia lliscar per sobre la frondosa ensabonada.
Jo que tot sovint entrava a la barberia de l’Eduard Roca per parlar de segells, coincidia amb que el barber estava afaitant, amb el seu client assegut immòbil i pendent de la direcció que agafava la fulla de la navalla i del pols del professional. Aquest tot d’una quedava paralitzat, amb aquella temorosa eina repenjada sobre la bromera blanca i la pell, només per a guaitar al carrer simplement per badar. Una aturada que es deuria fer eterna pel qui esperava poder veure acabada la feina quan més aviat millor. Al final s’esqueia una passada d’aquella popular loció de “Floid” que retornava la frescor a la cara que, lliure de pèls semblava, només ho semblava, que t’havies rejovenit. Les ganes.
Fins que va arribar un moment en què es va posar de moda, entre els joves, afaitar-se completament el cap, desprès de tan patiment quan veies que quedaves pelat, ara resulta que si el terrat ha quedat despoblat, vas a la moda. Ja dic jo que moltes vegades es pateix sense raó de causa.
Arribo fins aquí i m’adono que ja no em queda espai per poder referir-me al tema que havia escrit en l’enunciat de l’article: “Colònies i perfums”. Així que he cregut oportú afegir-hi un detall aclaridor: “Volia parlar de colònies i perfums”. Com deien els humoristes que conduïen un programa televisiu:“Hasta la próxima semana que volveremos a hablar del gobierno”. No, i ara!, ja me’n guardaré prou, perquè és un tema molt pelut, del que s’escau dir: “demà m’afaitaràs”.
La propera setmana seguirem parlant de nosaltres, dels nostres costums, que és més positiu i relaxant.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 de marca del 2021)
