Les persones tenim associades un nombre indeterminat de, diguem-ne, sacsejades, encara que està mal dit, que quan menys t’ho esperes et causen unes alteracions que no es poden dissimular. El badall és una d’elles, ja que ens fa obrir la boca sense que el puguem preveure ni aturar-ne l’obertura. És un senyal de mandra, de son enrederida, però també pot ser un avís de gana. D’aquí que després d’un badall s’acostuma a fer la pregunta: “son o gana?”. Podria ésser una mica de tot. És cap a la vesprada quan els badalls més sovintegen. Les normes d’urbanitat manen que davant un badall tenim d’apropar la mà a la boca i tapar-la per tal de que no quedin al descobert tan descarades interioritats. El mateix gest s’ha de fer quan es produeix un esternut, que per cert hi ha per costum saludar-lo amb un “Jesús” . No obstant com que s’aprecien corrents d’un cert laïcisme, ara també hi val l’exclamació de “salut”. Segurament amb la voluntat de desitjar que la cosa, símptoma de refredat, no vagi a més. Una altra incidència que es pot presentar en qualsevol moment, és la tos. On també cal dirigir la mà a davant la boca, encara que no existeix, com amb l’esternut, una elocució de cortesia que el precedeixi. Millor dit, davant la tos de la mainada, es solia magnificar de manera carinyosa, amb els següents termes: “Sant Josep gloriós, cureu la tos d’aquest nen tan ermós”. També distorsiona la normalitat corporal el sanglot . Aquest ja és més complicat de controlar, fa vibrar tot el cos i emet un sorollet com una mena d’esglai. Existeix la creença que propiciant un absurd a qui el pateix, desapareix . No se si serà perquè coneixent el mètode, ens posem en guàrdia i no ens espantem. Així és que el sanglot s’acaba quan menys t’ho penses. I arribem a irrupcions més grolleres, com ho és el rot. Aquest és més fàcil de dissimular, si més no alguna vegada s’escapa i produeix un efecte molt desagradable. Igualment trobem les paraules escaients: “Bon profit”. I si la confiança ens permet ampliar la recomanació, hi afegim: “Bon profit, porc fotut”. On no hi ha paraules per respondre, és pel soroll que prové de la part del darrera , la de la cara tapada. No hi calen paraules, sols gestos, els d’aguantar la respiració, o fer pinça amb dots dits de la mà, pressionant els orificis del nas, per tal d’evitar-ne el flaire. Dit tot això, inspirat amb un badall d’un contrabaixista ribetà, em plau comentar la gran satisfacció que m’ha produït veure publicada en aquestes pàgines la fotografia, feta per l’Andreu Cenzano, on hi apareix el recordat amic Sadurní Mestre, oriünd de Sant Pere de Ribes, el qual va tocar el contrabaix, durant mots anys, desprès d’haver-ho fet amb el trombó, amb la nostra Cobla Sitgetana. El músic espera, repenjat a les portes del Vinyet, i amb un badall de reglament, d’aquells que no es sap si es promogut per la son, per la gana, o per avorriment, a què s’acabi la missa del dilluns de Pasqua, per poder entrar amb la colla de Caramelles del Patronat, per d’oferir la cantada. És una instantània molt adient a la tradició caramellaire i també ha coincidit, la publicació, en aquest començament de la Quaresma, quan les colles es disposen a preparar els assajos de les peces que es cantaran amb l’arribada de la Pasqua. A en Sadurní, la gent de Ribes, el coneixien més popularment per en “Paf”. Ell i la Montserrat, la seva esposa, viatjaven per aquestes carreteres, anaven i venien, del poble on la Cobla actuava, junt amb un viatger que no deia res, però que ocupava tot la interioritat del vehicle, deixant l’espai just per a que s’acomodessin el conductor i l’acompanyant i interposant-se entre els dos, el mànec del contrabaix, amb el capçal de les claus per tibar les cordes. Era quan encara no s’havien inventat el GPS i per arribar fins els llocs més llunyans, s’havia de consultar els mapes. En Sadurní era un expert en carreteres, les coneixia totes. A diferència de l’altre músic, en Cristòfol Rubí que es planyia de la proliferació de tantes vies de comunicació, quan abans, deia, sols hi havia dues carreteres, una per anar i una altra per tornar. Però en Manel Vendrell tenia el convenciment que en qüestió d’orientació guanyava al contrabaixista. Com que en Sadurní no viatjava amb la resta dels músics, ell ja hi feia cap. Només arribar al lloc, en Manel encuriosit, li preguntava per on havia passat, en Sadurní li explicava amb tota mena de detalls i tot seguit en Vendrell li rebatia: “cagada...”. A partir d’aquell moment s’establia una discussió magistral de geografia i carreteres. Els dos volien tenir raó i n’hi havia per llogar cadires. Entre sardana i sardana, només els veies amb els braços aixecats i senyalant direccions. Fins i tot en Manel que ja dic, era expert en orientació, entre altres genialitats, sempre buscava la direcció per on sortia el sol i a partir d’aquí l’home es sentia segur de la seva posició i estenen els braços es situava: “Cap a la dreta hi trobem..., a l’esquena...” . I per reblar les seves conclusions afegia, convençut: “Sentit de l’orientació”. Al final, desprès d’haver dirigit i voltat per tots els tombants, havia un dels dos que ho acabava: “Saps que et dic, passa per allà on vulguis”. Haver començat per aquí. A la fotografia, en Sadurní Mestre badalla, li falta l’ambient que li propiciava en Sou, però és que per arribar a Sitges, des de Sant Pere de Ribes, no cal menester gaire sentit de l’orientació. J. Y. M.
( Article publica a l'Eco de Sitges , el 18 de març del 2011 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada