Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

03 de maig 2020

DOS LLOCS I UN SOLS CAMÍ








    Les muntanyes del nostre paisatge, observades des de la distància, es veuen pelades, àrides i gratades. Degut a que s’han obert nous camins que porten a noves urbanitzacions amb les seves edificacions corresponents. Tot això ha fet que hagi canviat la panoràmica  que, de joves,  teníem de la muntanya que s’abocava al mar, sense cap més referent que la grisor del pedruscall i les taques verdes que hi sobresortien i que li conferien: els margallons, la sabina,  el romaní, les farigoles, l’argelaga i altres arbusts.
    Però tot i que aquestes muntanyes han estat tan remenades, encara hi ha un detall que és manté intacte. A dalt de tot del Puig d’en Boronet, que és l’elevació més alta de la carena, hi ha un pinar, no gaire frondós , el suficient com per tapar el cim i amb ell la Creu de Sant Isidre, que s’hi va aixecar per celebrar l’Any Marià a l’any 1954. Quan els membres de l’Agrupació Muntanyenca de Sitges, potser van ser els primers en remenar les pedres del camí. Aquest era molt estret i es convertia en una dificultat per pujar el material fins a dalt. Va ser una obra, si no titànica -tampoc cal exagerar- però sí que comportava certes dificultats. Atenent que només hi treballaven els dies de festa i ho feien amb el corresponent  permís del Bisbat per tal de poder incomplir el precepte que mana no treballar els diumenges i festes de guardar. El de la missa no se’l saltaven perquè assistien a la primera, la de les 6. I només sortir emprenien el camí i mans a l’obra.
      En Vicenç Casanova, pare de la Remei, era qui dirigia l’obra  i va comptar  amb la participació de la seva muller ,de la resta dels seus fills i de moltes sitgetanes i sitgetans que ho van arribar a fer  possible. 
     Camí enllà hi ha l’ermita de la Trinitat, que tot i estar enlairada es troba situada més en la pendent  de Vallcarca i això fa que no  l’albirem des del poble, però si que veiem les antenes de l’aviació que hi són a tocar.
   La seva blancor enlluerna al caminat que hi arriba i és llavors quan se’ns fa present les estrofes del Madrigal a Sitges d’en Carner: “Oh Sitges cel i calitges,/ mar al peu , clavells al niu. / Blanc d’Espanya que enlluerna/ les espurnes de l’estiu....”. I allà i eren elles, La Remei i la Rosó i també en Joan Martí. Sempre tenien feina per fer, sobretot per atendre les necessitats més urgents de l’ermita i de la casa. 
   El camí des del revolt de les Costes de Garraf és costerut,  i  a aquesta dificultat s’hi afegia que era de terra i quan plovia es formaven reguerots considerables que encara el feien més dificultós. Hi havien  pujat amb carro tirat per cavall. Tampoc tenien llum. No hi havia de res, però disposaven del més important: la fe que professaven  a la Santíssima Trinitat. La mateixa que va embolcallar a les seves predecessores: la Bàrbara, la Laieta i a la resta.  
    El blanc , que tan bé combina amb el blau del cel, ha estat el referent per seguir treballant, sense defallir. Així van aconseguir que la llum hi arribés. Un dia van fer quadrar, elles que vestien amb faldilles,  als militars de l’exercit de l’aire i van aconseguir que els soldats  posessin  el pals per penjar-hi els cables de l’electricitat. Desprès amb la generositat de la família Fradera van aconseguir cimentar el camí. I cada quart diumenge de mes hi pujaven acompanyades del grup de sitgetanes que les ajudaven. L’endemà  la Remei i la Rosó, agafaven aquella peculiar cistelleta i anaven per les cases a demanar per a la Trinitat.
   Fins que van deixar el camí la Remei i desprès en Joan. I ella, incansable, vestida amb la faldilla i calçada amb les xiruques, seguia pujant a l’escala alta per treure les teranyines. S’agenollava al terra de la capella i amb la baieta la fregava tota. Com feia a casa seva, com a bona representant de la vella escola en tots els aspectes. 
    Una sitgetana que igual rebia al bisbe, que al cardenal, als “jefasos” de l’exercit de l’aire, que entrava a l’Ajuntament manant. Exigent. Però que es desvivia, sobretot el dia de la festa, per a que tothom s’hi trobés bé. Per a que l’ermita fes el goig  que li corresponia. Aquell dia, amb la primera claror, sortia amb la galleda de la calç i l’escombreta i repassava aquella emmascarada que havia vist a la vigília, quan la vesprada ja es disposava a jeure sobre el llogaret. Desprès, asseguda a terra, repassava el viuet blau. Tenia temps per fer-ho tot.
    Però els anys se li abocaven al damunt, sense aconseguir doblegar-la, ni fer-li perdre l’entusiasme.  I potser guiada més pel que diran i per donar pas a la joventut, un dia decideix demanar el relleu. La substitueixen la Núria Carbonell  i la Blanca Mirabent, però ella es considerada l’administradora emèrita i amb títol: Filla Predilecta de Sitges. Continua pujant a la Trinitat i, sense adonar-se’n, se li escapa  el costum de manar i segueix repassant el viuet blau. 
    L’altre dia, desprès de deixar de ploure, remena pel jardí de casa seva i fa una mica de collita. Poc s’imaginava que la mort la sorprendria asseguda a la butaca, descansant. Deuria estar endormiscada, desprevinguda, del contrari la mort no hagués pogut amb ella. S’havia assegut a descansar perquè ja havia acabat la feina.

                                J.Y.M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 30 d'abril del 2020)
      
     






      


UNES TRADICIONS "TAKE AWAY"

     Mai havia mostrat tant interès per anar a llençar la brossa com ara. Hi vaig quan el vespre ha caigut, sense fer soroll, damunt el poble i ha escampat la seva foscor, sense deixar cap escletxa al descobert .  Aquests dies de la passada Setmana Santa, en aquesta breu i justificada sortida,  gosava parar-me un moment i observar, des del cantó del Passeig de Vilafranca, tot el tram del carrer Sant Francesc. I allò que diuen, si no ho veus no ho creus, ningú pel carrer, semblava un poble fantasmagòric. Si tenim en compte que, per tard que sigui, i en circumstàncies normals, sempre hi veus moviment. Sobretot en aquestes dates que es registre quasi un ple absolut i l’ambient es fa permanent fins el dilluns a la nit. Sempre  m’he referit que hi ha unes nits a l’any que, en poques hores, es passa del bullici al silenci més absolut i també s’acompanyen d’una certa melangia, aquestes són: la nit del dia de Reis, quan les festes s’han acabat, la del dimecres de cendra, que no té res a veure amb la nit anterior i la del dilluns de Pasqua, quan tothom ha tornat als seus llocs de procedència.
     Desitjo que mai més haguem de passar per una situació semblant. Els veïns que viuen  apartats del bullici, fora dels mesos d’estiu, que hi ha ambient a qualsevol lloc, la resta de l’any, sobretot a les nits també gaudeixen d’una calma relativament prolongada. Però els qui vivim al centre, el fet de posar-nos al llit i no escoltar absolutament res, se’ns fa tan estrany que sembla impossible. Més acusat en aquestes festes  i durant l’estiu, quan el silenci sucumbeix a les rises, els crits, el simple transitar  de la gent, ja no parlo d’alguna que altra música de fons. Això dia darrera dia.
     Quan  es perden, per causes alienes a la nostra voluntat, tradicions i costums, el paisatge se’ns fa massa monòton com per  mostrar-nos indiferents. Només pel fet de l’arribada de la primavera que és una estació bonica; alegre, lluminosa, on hi coincideix la Pasqua, que representa un alè de vida, de joia. I per això estan les tradicions per fer-nos participar dels seus encants, en aquest cas: les Caramelles, la mona, els quasi encara imperceptibles xisclets dels falcillots que, tímidament, ja revoloteigen entre el cel net de contaminació, també com poques vegades ho ha estat. 
     Gràcies a l’estar ben connectats , hem tingut accés a alguns d’aquests detalls. Perquè molts fillols han vist com els hi portaven a casa la mona, de part dels seus padrins. Quan també ens pensàvem que ens quedaríem sense els muflons de can Sabaté, tan típics i bons. Tot recordant les dificultat que hi havia per aconseguir-los, doncs arribava un punt en què hi havia més demanda que existències. Durant l’espera a la pastisseria, que sortís una altra fornada, es produïen moments de tensió. La gent de la casa ja ho planificaven, sempre amb el convenciment que d’aquella manera no podia fallar. Però a l’hora de la veritat, en un moment donat, la logística se n’anava en orris. Llavors tornar a redreçar la situació, no era tan fàcil com pot semblar. Hi contribuïa  una barreja de surrealisme, impaciència, extravagàncies i el convenciment, per part dels qui esperaven, que no n’hi hauria per a tots. Havia de sortir en Joan, abillat amb el davantal i el casquet de pastisser,  per a pacificar l’ambient i alleugerir els ànims els quals, segons quins moments, arribaven a una exaltació tal, que fregava la desesperació. Només de pensar que es podien quedar sense muflons.
   Degut a les circumstàncies, aquest any, prèvia sol·licitud, te’ls portaven a casa. Un servei impecable, on la tradició i la dolçor eren servides a domicili. El mai vist
   I és que  contra el virus: imaginació i organització. Ens resistíem a quedar-nos sense els elements que complementen les tradicions. Així mones i muflons han estat portats a domicili, quedaven les Caramelles. La colla del Retiro ho ha fet possible, portant a cada casa, on la tecnologia ho ha permès,  l’emblemàtica americana “Encís Amorós, amb lletra d’en Felip Font i Soler i música del mestre Gabriel Pallarès i Roig, en un muntatge on hi apareixen cantant tots els seus components i l’Abdón Vidal Fusté fent el solo, com tantes vegades l’ha fet, junt amb els recordats Lluís Curtiada Rosés, l’Agustí Capdet i tants altres.  Les altres colles, mitjançant aquestes mateixes tecnologies, també han posat a la nostra disposició les cantades de l’any passat, enregistrades in situ.
   Amb tot això, és nota un augment de repartidors a domicili. A l’estranger, ja fa temps que van proliferar aquestes cafeteries , on has de demanar i emportar-te tu mateix, a la taula, el que vols consumir  o si ho prefereixes  prendre-ho . D’acord amb aquest sistema es va posar de moda l’expressió “ take away”. Que vol dir: per emportar .
   Un tastet de les tradicions d’aquests dies, com també la de Sant Jordi d’ahir, ens les hem emportat a casa com un “take away”, gràcies a les tecnologies i als repartidors. Si més no, tots desitgem que ben aviat siguem nosaltres els qui puguem anar al seu encontre, perquè ho volem gaudir en el  lloc, allà on s’ha fet sempre. 
                   
                                             J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 24 d'abril del 2020)

FRED A DINTRE I UN MAPAMUNDI A FORA

   D’entre els molts invents que han contribuït a fer més còmode la vida de les persones, jo n’escolliria dos: la nevera elèctrica i la rentadora. Unes màquines a les quals les va haver de precedir l’arribada de l’electricitat. En quant  a la rentadora,  aquesta ha alleugerit la feina d’haver de rentar la roba a mà, en aquells safareigs de ciment que tenien en totes les cases. Aquí a Sitges n’eren uns especialistes, en la fabricació, la família Martí i en Soler, el  popular “Tet”. Parlem , però, de quan l’aigua corrent també havia arribat a les cases. Perquè, abans, la gent havia d’anar  a buscar-la a les fonts,  a rentar-la als rius o als safareigs públics. Alguns d’aquests encara es conserven i el pas dels anys els han convertit en una mena de monument, dipositaris de les historietes recreades en la vida quotidiana de les famílies.
      La nevera també ha passat per les concebudes transformacions. De primer la gent guardava els aliments en una mena de moble, “el fresquer”, que es trobava penjat en el lloc més fresc de la casa i que anava protegit per una tela mosquitera en els portes i els costats, per tal de que l’interior fos ventilat i no s’hi poguessin colar insectes. I com que quasi totes les cases tenien pou o cisterna, a  l’estiu, s’arriava, a les seves interioritats, una galleda amb la gasosa, el vi i el meló, la síndria. D’aquesta manera, a l’hora de dinar, la beguda i els postres estaven relativament frescos. 
    Un altre invent senzill, però prou sofisticat, va ser el gel. De primer la mateixa gent el posaven en unes gibrelles grans de zenc i podien disposar la beguda i altres complements que es poguessin mullar, sense necessitat d’arriar la galleda a la recerca de la frescor del pou.  El gel aquí a la vila el fabricaven a la fàbrica que hi havia al carrer Espalter i que era propietat de la família Termes, de la qual n’era el gerent el Sr. Francesc Carreró Daura. I en va ser l’encarregat en Ramón López a qui ajudava el seu fill Josep el qual, per  sempre més  se’l va conèixer per en “Pepe del gel”. 
    De Barcelona va venir el Sr. Joan Pujadó Vilaseca, qui  es va dedicar a fer neveres de gel, en el taller que va disposar en el carrer Major, on desprès hi va haver la drogueria Suburense, de la qual en va ser encarregat l’Antoni Reverter i l’Antonia, la seva muller.
   Les neveres que fabricava el Sr. Pujadó eren de fusta. Amb una porta i un calaix  a sota folrat de zenc, on hi anava a parar l’aigua del desglaç del gel. La porta tenia un gruix una mica considerable, coberta amb dues capes de planxa de zenc, així com  tot l’interior, per tal de preservar la fredor i es tancava amb tancament especial, amb el qual quedava la porta molt hermètica.
    El Sr. Joan va fabricar un bon nombre d’aquestes neveres i tota la seva clientela  estava contenta d’aquest singular i senzill invent. Si més no havien d’anar a comprar molt sovint, sobretot la carn, el peix i altres productes frescos que tenien una caducitat, com aquell que diu, d’avui per demà.
      A les cases senyorials, els senyors de la colònia, es pot dir que van ser els primers a tenir neveres elèctriques, per admiració de tothom. El seu cost no estava a disposició de totes les economies i no només això, l’altre factor important era el consum. Endollades a la corrent, la rodeta del comptador girava de manera desenfrenada. Fins que l’invent es va perfeccionar i van poden estabilitzar el susdit delator del consum, convertint-se, junt amb la rentadora, en un dels primers aparells que es van endollar a les cases.
    Les primeres neveres elèctriques tenien molta semblança  a les de fusta que fabricava el Sr. Pujadó, però aquestes amb el congelador a dalt i els prestatges  baix, però ja no calia anar a buscar el gel i tampoc haver d’anar a comprar molt sovint.   
   Fins arribar a dia d’avui, que les neveres semblem un armari de lluna, amb congelador enorme i gran cabuda a la resta. Això són els grans invents de la modernitat, però la ment humana no para de cavil·lar, fins el punt que han trobat la manera de decorar les parts frontals amb petits records,  imantats, que trobem arreu on anem. Que si abans consistien en aquells populars banderins, o la parella de ninets caracteritzats  amb els vestits regionals, ara qualsevol  d’aquests imants són un original record d’un indret. I quin millor lloc per a mantenir-los actuals, que a les portes de la frescor. Així quan anem a buscar un coliflor, se’ns apareix un suggestiu  mapamundi que ens transporta a diferents racons del món. On passejàvem senyoriu i bones maneres. I sempre penso: aquesta gent  ens haurien de veure els dies de cada dia, en el nostre  àmbit. 
   Si més no, sortós qui a la porta del frigorífic  ja quasi bé no li queda  espai per a cap  imant més. Que l’interior estigui més o menys ben assortit, la fredor serà la mateixa i no és veu. El que  té més atractiu és la panoràmica viatgera de l’exterior. On es reflecteix el que diuen els castellans: “Que me quiten lo bailao”. 


( Article publicat a l'Eco de Sitges el 17 d'abril del 2020 )



   
     

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez