A redós de
l’Eco hi hem associat un nombre de persones
a les quals el seu nom porta
l’afegit d’aquesta identificació, ho hem apercebut en el sentit comiat que hem
dedicat a en Josep M. Soler. Ell és el
principal exponent d’aquesta singular identitat, quan l’anomenàvem per
en Josep de l’Eco i a partir de la seva persona tots els més propers o que han
tingut una relació amb el setmanari els acompanya aquest afegitó. Així diguem: en Josep de l’Eco fill, en Ramon de l’Eco, en Jordi de l’Eco, la Carme
de l’Eco, “fulanito de tal que escriu a l’Eco”, en Pepe de l’Eco, la Maria de
l’Eco. Una denominació que gaudeix d’un bon pedrigrí, perquè ve avalada per la
solera assolida per la llarga
trajectòria del setmanari.
A l’Eco ...” com coneixem la casa del carrer
Bonaire, es desenvolupava una altra
activitat que també necessitava de l’art i la meticulositat que requereix les
feines delicades. L’ofici de modista precisa d’igual encert, per tal d’aconseguir un bon entallat i el caient idoni de la roba una vegada acabat
el vestit .
La Carme Soler i
la Maria González disposaven d’aquestes bones arts que l’ofici de modista requereix.
Però a més tenien el privilegi d’ocupar el lloc més adient per estar al dia de tot el
que passava al poble. Així desfilaven per davant d’elles tots els
col·laboradors de l’Eco, aquells que portaven bones notícies i altres que, tot
i no ser col·laboradors , passaven per davant del quarto de les modistes amb
unes de marcada fatalitat. I elles eren les primeres de assabentar-se de les
absències, així quan el veien entrar, li
preguntaven: “Qui s’ha mort, Jesús?” I l’home les posava al corrent. D’ell es pot dir que era el “modisto” de l’últim “traje” . També
les notícies agradables circulaven pel costat de la taula del menjador. Com el
pare de família feliç que hi entrava anunciat que havien tingut una nena i ho
anava a dir per a que sortís publicat al setmanari. De la mateixa manera que tenia entrada lliure el sagristà que anava a
lliurar la llista de parelles que s’havien unit en matrimoni, bateigs, comunions, confirmacions... I altres
notificacions amb les quals s’havia de completar el Full Parroquial. Un anar i
venir constant cap a la impremta i les
senyores es quedaven al quartet de cosir i d’allà a l’emprovador que es trobava
just darrera el taulell.
Quan s’apropava
la Pasqua, els impressors imprimien les lletres de les Caramelles i les modistes
engalanaven la cistella de la colla del Retiro. Així només entrar a l’Eco se’ns
reafirmava el que corresponia a cada època. Les felicitacions de Nadal de la botiga, després els dietaris, els blocs
de notes i d’albarans... i a l’arribar a la sala, elles cosien un vestit per lluir en un casament, pel “Panaché” comunions, posades de llarg
.... La seva feina guardava un paral·lelisme
amb la tasca de la rebotiga.
Entraven els
col·laboradors amb les seves quartilles i al dissabte la seva aportació sortia
publicada en el setmanari, i el gruix de tot plegat passava altra vegada per
davant seu. Ben poques vegades coincideixen dos mons diferenciats un de l’altre
però molt afins en quant el contingut i la destinació.
La Carme va
deixar de cosir quan se’n va anar, sense perdre aquella jovialitat, la qual quan
més gran es feia semblava estar més contenta. Va quedar la Maria que va
continuar atenent a la clientela i la seva destresa en l’ofici li ha valgut
l’honor de ser de les poques modistes que han mantingut el contacte amb les sitgetanes que preferien que els hi fessin el vestit abans que comprar-lo fet.
Curiosament el darrera de la casa és a tocar amb la d’una altra modista que forma part d’aquest reduït col·lectiu que queda de
l’ofici, em refereixo a la Glòria Argenter.
En apropar-se la festivitat de Santa Llúcia totes les que es dedicaven a
l’agulla i el fil, preparaven el lluïment de la festa de la seva patrona.
Resultava una celebració molt simpàtica, que començava amb una missa a la parròquia i després, quasi
ho manava la tradició, anaven a Barcelona a fer un dinar, potser a can
Culleretes, i a gaudir de la Fira de
Santa Llúcia pels voltants de la Catedral.
Aquests dies,
com deia, l’Eco ha estat notícia perquè
ens ha deixat en Josep i la modista ha estat testimoni d’una evolució de la
qual el pas del temps s’ha encarregat de propiciar. La solitud, ben
portada de la Maria, que ha vist com la
casa ha anat perdent aquella dinàmica que contribuïa a dinamitzar la vida sitgetana.
Allà on cosien hi han instal·lats uns ordinadors i la taula del menjador ha
estat substituïda per altres aparells.
És la modernitat que també ha fet que als col·laboradors no ens cal apropar-nos
a la redacció. Internet és un invent sensacional,
però, en aquest cas, ha manllevat aquella alegria que es feia palesa en cada
estança de la casa. Mireu com ha canviat
tot, que ni els successors d’en Jesús
transiten amb noms i cognoms dels qui marxen per a imprimir
les esqueles. I vet aquí que d’això
la gent es queixa: “abans, quan es moria
algú, passaven les esqueles, però ara la
gent es mor i no te’n enteres...”. Però és que tampoc hi entra el sagristà amb millors notícies. Res, d’aquelles èpoques
pretèrites, només hi ha quedat la Maria
que ha fet companyia a en Josep de l’Eco fins que ell també ha emprés el camí.
Posar
fil a l’agulla és una de les coses més
elementals de l’ofici de modista, per a
desprès embastar el vestit. La Maria González Brull, ha desfilat tots els fils
que quedaven vistos, fins que la pulcritud
s’ha imposat damunt l’obra
acabada un matí de diumenge. Ara, vista
la seva trajectòria, continua sent admirada per tothom. Mentre passeja la
mateixa alegria de les modistes i, d’una manera especial, quan s’apropa la festivitat de la patrona. I ho
fa acompanyada de la satisfacció de continuar sent la Maria de l’Eco.
J. Y. M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges el 10 de desembre del 2016 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada