Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

12 de desembre 2016

LA MARIA DE L'ECO

    A redós de l’Eco hi hem associat un nombre de persones  a les quals el seu nom  porta l’afegit d’aquesta identificació, ho hem apercebut en el sentit comiat que hem dedicat a en Josep M. Soler. Ell és el  principal exponent d’aquesta singular identitat, quan l’anomenàvem per en Josep de l’Eco i a partir de la seva persona tots els més propers o que han tingut una relació amb el setmanari els acompanya  aquest afegitó. Així diguem: en  Josep de l’Eco fill, en  Ramon de l’Eco, en Jordi de l’Eco, la Carme de l’Eco, “fulanito de tal que escriu a l’Eco”, en Pepe de l’Eco, la Maria de l’Eco. Una denominació que gaudeix d’un bon pedrigrí, perquè ve avalada per la solera assolida per  la llarga trajectòria del setmanari.
    A  l’Eco ...” com coneixem la casa del carrer Bonaire,  es desenvolupava una altra activitat que també necessitava de l’art i la meticulositat que requereix les feines delicades. L’ofici de modista precisa d’igual encert,  per tal d’aconseguir un bon entallat  i el caient idoni de la roba una vegada acabat el vestit .
   La Carme Soler i la Maria González disposaven d’aquestes  bones arts que l’ofici de modista requereix. Però a més tenien el privilegi d’ocupar   el lloc més adient per estar al dia de tot el que passava al poble. Així desfilaven per davant d’elles tots els col·laboradors de l’Eco, aquells que portaven bones notícies i altres que, tot i no ser col·laboradors , passaven per davant del quarto de les modistes amb unes de marcada fatalitat. I elles eren les primeres de assabentar-se de les absències, així quan el veien entrar,  li preguntaven: “Qui s’ha mort, Jesús?”  I l’home les posava al corrent.  D’ell es pot dir que era el “modisto” de l’últim “traje” .    També les notícies agradables circulaven pel costat de la taula del menjador. Com el pare de família feliç que hi entrava anunciat que havien tingut una nena i ho anava a dir per a que sortís publicat al setmanari. De la mateixa manera que  tenia entrada lliure el sagristà que anava a lliurar la llista de parelles que s’havien unit en matrimoni,  bateigs,  comunions, confirmacions... I altres notificacions amb les quals s’havia de completar el Full Parroquial. Un anar i venir constant  cap a la impremta i les senyores es quedaven al quartet de cosir i d’allà a l’emprovador que es trobava just darrera el taulell.
    Quan s’apropava la Pasqua, els impressors imprimien les lletres de les Caramelles i les modistes engalanaven la cistella de la colla del Retiro. Així només entrar a l’Eco se’ns reafirmava el que corresponia a cada època. Les felicitacions de Nadal  de la botiga, després els dietaris, els blocs de notes i d’albarans... i a l’arribar a la sala, elles cosien un vestit  per lluir en un casament, pel “Panaché” comunions, posades de llarg .... La seva feina guardava un paral·lelisme  amb la tasca de la rebotiga.
   Entraven els col·laboradors amb les seves quartilles i al dissabte la seva aportació sortia publicada en el setmanari, i el gruix de tot plegat passava altra vegada per davant seu. Ben poques vegades coincideixen dos mons diferenciats un de l’altre però molt afins en quant el contingut i la destinació.
   La Carme va deixar de cosir quan  se’n va anar,  sense perdre aquella jovialitat, la qual quan més gran es feia semblava estar més contenta. Va quedar la Maria que va continuar atenent a la clientela i la seva destresa en l’ofici li ha valgut l’honor de ser de les poques modistes que han mantingut el contacte amb  les sitgetanes  que preferien que els hi fessin  el vestit abans que comprar-lo fet. Curiosament el darrera de la casa és a tocar amb  la d’una altra modista que forma part  d’aquest reduït col·lectiu que queda de l’ofici, em refereixo a la Glòria Argenter.  En apropar-se la festivitat de Santa Llúcia totes les que es dedicaven a l’agulla i el fil, preparaven el lluïment de la festa de la seva patrona. Resultava una celebració molt simpàtica, que començava  amb una missa a la parròquia i després, quasi ho manava la tradició, anaven a Barcelona a fer un dinar, potser a can Culleretes,  i a gaudir de la Fira de Santa Llúcia pels voltants de la Catedral.
      Aquests dies, com deia,  l’Eco ha estat notícia perquè ens ha deixat en Josep i la modista ha estat testimoni d’una evolució de la qual el pas del temps s’ha encarregat de propiciar. La solitud, ben portada  de la Maria, que ha vist com la casa ha anat perdent aquella dinàmica que contribuïa a dinamitzar la vida sitgetana. Allà on cosien hi han  instal·lats  uns ordinadors i la taula del menjador ha estat substituïda  per altres aparells. És la modernitat que també ha fet que als col·laboradors no ens cal apropar-nos a la redacció.  Internet és un invent sensacional, però, en aquest cas, ha manllevat aquella alegria que es feia palesa en cada estança de la casa. Mireu com  ha canviat tot, que  ni els successors d’en Jesús transiten amb noms i cognoms dels qui marxen per a  imprimir   les esqueles. I vet aquí que d’això la gent es queixa: “abans, quan es moria algú, passaven  les esqueles, però ara la gent es mor i no te’n enteres...”. Però és que  tampoc hi entra  el sagristà amb  millors notícies. Res, d’aquelles èpoques pretèrites,  només hi ha quedat la Maria que ha fet companyia a en Josep de l’Eco fins que ell també ha emprés el camí.   
       Posar fil a l’agulla  és una de les coses més elementals  de l’ofici de modista, per a desprès embastar el vestit. La Maria González Brull, ha desfilat tots els fils que quedaven vistos,  fins que  la pulcritud  s’ha  imposat damunt l’obra acabada un matí de diumenge.  Ara, vista la seva trajectòria, continua sent admirada per tothom. Mentre passeja la mateixa alegria de les modistes i, d’una manera especial,  quan s’apropa  la festivitat de la patrona.  I  ho fa acompanyada de la satisfacció de continuar sent la Maria de l’Eco.   

                                                                               J. Y. M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges el 10 de desembre del 2016 )

Cap comentari:

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez