"CUBANITOS I GUAYABERAS"

  La guayabera és una peça de vestir que, curiosament, es disputen la seva paternitat diferents territoris llatinoamericans. Si més no sembla que es decanten més per haver sorgit de Cuba. Doncs segons explica la llegenda, un agricultor de Sancti Espiritus, allà per l’any 1709, li va demanar a la seva dona que li fes una camisa que fos còmoda i que tingués unes quantes butxaques , per entafonar coses i  el tabac. Sembla ser que la dona el va interpretar bé i li va confeccionar una camisa blanca, llarga, amb dues butxaques a la part de dalt, i dues més en la part inferior. El frontal amb unes  tavelles, llisses o brodades.

  Sigui com sigui, el cas és que la guayabera ha estat la peça de vestir preferida pels sitgetans que van anar a Cuba i, quan van tornar, s’havien acostumat a vestir-se amb ella  i, a més de passejar elegància, els distingia aquest costum que feia estiu.

   Així, l’altra setmana em referia a en Joan Carbonell, popularment conegut per en Carbonell de la roba, avui hi torno  a fer-ne menció, perquè fa honor a l’encapçalament de l’article I també perquè no va perdre mai els costums adquirits en  la seva estada a Cuba. En Joan, cada estiu,  semblava acabat d’arribar de l’illa caribenya: guayabera, pantalon i sabates blanques, canya de passeig i un cigar Havà entre els dits. Una elegància que el caracteritzava i que, després de tants anys, no ens haguéssim  acostumat a veure’l vestit d’altra manera.

   Potser sense tanta uniformada blancor, un altre resident a Cuba, vestia amb la susdita guayabera. Em refereixo al Sr. Isidre Pañella Comas. Home també d’una elegància exquisida que junt amb la seva muller, la Sra. Adela Virella, van residir  a Guantánamo. I allà va néixer el seu fill Jordi. El seu pare, quan van tornar a la vila, va obrir l’ acreditada sabateria en la plaça de l’Ajuntament.   

    Curiosament la procedència cubana s’havia concentrat a poca distància una de l’altra. Perquè la  Josefa, dona d’en Pepitu, que vivien al costat de la casa de can Pans,  havia nascut també en la mateixa població d’en Jordi.  Els dos cubans de naixement, sospiraven tornar un dia per retrobar-se amb el seu poble, que evidentment ja no era el seu. La situació política d’aquell indret, va ser el motiu pel qual  els va fer aplaçar el viatge, fins que ja no hi van ser a temps. 

    S’ha de dir que no tots els qui s’han vestit amb la peça protagonista de l’article, han estat influenciats per la seva estada a Cuba. Com que en la botiga d’en Carbonell en venien, la freqüentaven una clientela que els agradava vestir-la. I el seu costum de repetir indumentària,  a cada estiu, es va convertir en una familiaritat que ens estranyava quan vestien diferent .

   Un d’ells eren en Josep Raventós, més conegut per en Josep  de ca l’Odón, per regentar, junt amb la seva muller, el bar que hi havia davant de l’estació i s’anunciava amb aquest nom.  Un casa que, curiosament, conserva les mateixes característiques de quan ells n’estaven al capdavant. 

   En Josep estava molt vinculat a l’esport. En el futbol local, dintre del qual va fer tots els papers de l’auca i també un apassionat del Barça. Tant era així que els diumenges a la tarda els tenia tots ocupats, o bé anava al camp Municipal o al de les Cols  I entremig, va formar part del consistori municipal, com a regidor.

    Del mateix equip era  l’Antonet Plana Piquer, perquè  també va ser company seu en el Consistori. L’Antonet  tenia el lloc de treball ben a prop de la casa de la vila, a la plaça, com li dèiem al mercat. Mentre era darrera el taulell, junt amb la Nieves, la seva mare,  havia vestit aquella peculiar roba de carnicer. I quan es mudava, formava part del club dels usuaris de la “guayabera”. A ell el futbol no l’apassionava, li agradava més la cacera. Quan era la temporada,  el dijous al matí anava a caçar. La seva absència l’aprofitava la Toya per fer canvis en la decoració de la casa. Els qui hi treballàvem, teníem el temps limitat. Seguint les seves indicacions, la bellugadissa era ostentosa, no obstant s’acabava abans que l’amo tornès.  Quan ell obria la porta, dubtava de si s’havia equivocat de pis.  Només ella sabia com apaivagar el mal humor que se li posava al caçador, per haver caigut en el parany que li parava la seva dona, tan disposada sempre a fer  xafarranxo.

   De Barcelona va venir un ciutadà que van adquirir la torre que havia estat propietat de la família  Severià Vilella, en el carrer Jesús. I junt amb la seva muller, Mercè Pujol, a la casa regentaren un establiment hoteler. El Sr. Bartomeu Peradalta Negre, és l’únic supervivent, diguem-ne dels “guayaberos” que continua vestint-la.  I que també ha  combinat amb els pantalons blancs. Estava en consonància amb els turistes que s’hostatjaven en el seu hotel, perquè en aquella època els estrangers, sobretot a la nit, es mudaven.

    En Carbonell de la roba, havia estat a Cuba i va portar, amb ell, el costum de vestir de blanc. L’hoteler no ha estat  influenciat per haver conviscut amb els cubanitos, però vet aquí que va adquirir una casa que s’havien fet construir els anomenats “Americanos” , desprès d’haver fet fortuna en aquelles terres.

   Com la família d’en Josep Mª. Bartés,  igualment home de “guayabera” i pantalons blancs. Quatre  veïns, si comptem  amb en Magí Carbonell. Doncs ell també havia estat a Cuba i es decantava per la mateixa indumentària. Els quatre tenien  preferències semblants.  Les quals s’avenien , per damunt d’altres coincidències, amb l’elegància que els caracteritzava a ells i  a tants altres que em deixo. Si tenim en compte que la influència cubana s’havia prodigat, entre la nostra gent  i la “guayabera”  tan la vestien els cubanitos sitgetans, com els qui sense moure’s  d’aquí, els agradava vestir com els “Americanos”.

                                                                                 J. Y. M.

  

  (Article publicat a l'Eco de Sitges, el 15 de juny del 2018)

HOMENATGE A PEU DE CARRER

   

   Els carrers de la vila limiten el mateix espai de quan van ser traçats. Carrers estrets, alguns més que altres, si més no un lloc per on avança la vida local.

     Entre aquests hi trobem el carrer Jesús, on el seu veïnat  no han perdut  identitat. Hi contribueix la presència dels descendents de les famílies que sempre hi han viscut.  Aquest fet propícia que la relació veïnal s’acompanyi de quelcom  més que una amistat.

    També els comerços han estat un referent, que s’ha caracteritzar per diferents coincidències, en quant als serveis i productes. Així hi havien coincidit;  recaders, dos forns de pa: a can Vicenç Forner i la família Solé. Dues barberies, un estanc i quioscs de diaris, entre altres.

  A la barberia de can Canela, que era  de Sant Pere de Ribes, hi va recalar un bocí de la història compartida.  Quan el Senyor Miquel Marzal va arribar a Sitges, procedent de Xàtiva, junt amb dos germans més,  en Miquel va  anar a fer de barber a la barberia del Cap de la Vila, per acabar a la d’en  Canela, amb el qual s’hi va associar. Curiosament,  en poca distància,  trobàvem la barberia d’en Marzal, que la va continuar el seu fill  Miquel, el pare d’en Miqui, i  la de la família Vilà.

    Però és en el  forn de can Vicenç forner, on la tradició troba amb la Gloria Baqués, una  col·laboradora excepcional.  Que ha sabut transmetre el seu entusiasme a la resta de veïns més propers. Sense defallir, ha esdevingut el pal de paller que aprofundeix en el saber fer. Coneixedora, com pocs, del bategar de la vila, per ser la muller de l’Antoni Mirabent, que va exercir diferents responsabilitats en  l’Ajuntament. Fins arribar a ser cap de protocol, on va  crear escola i es va convertir  en un reconegut professional.

   Al costat de casa seva hi va anar a treballar un xicot jove, el qual va ser de gran ajut per en Ferran, el seu patró. I, aviat, es va sentir atret pels neguits dels seus veïns. Li van encomanar l’estima per les coses de casa. Fins i tot, en Jordi Romà, va arribar a presidir la societat del Casino Prado, com ho havia fet anteriorment l’altre veí, en Magí Carbonell qui, junt amb la seva muller l’Eulalia i les seva filla Lourdes, regentaven la sabateria La Gasela. En Maginet del Prado, Societat que va fundadar el seu avantpassat.

   En Jordi atresora cinquanta tres anys equipant als esportistes locals. I alternant el seu treball amb les aficions, en les quals ha arribat a exercir càrrecs de responsabilitat. I, des de fa uns anys, és el nou xef de la Trinitat. 

   Com a curiositat, els veïns són majoritàriament pradistes, com ho era el músic Josep Clarà, que havia format part de les diferents juntes directives. Sense oblidar l’eficient Rafel Marcet, per a qui el Prado era la seva segona casa. Mentre que la seva muller, la Pepita Soler, era de família retirista. I el cronista no pot  passar per alt a la Ramona Vendrell i a la Maria Matas.

  Davant per davant, de ca l Gloria,  un altre veí carismàtic, en Joan Carbonell i Carbonell, el qual, durant un període curt de temps, va ser alcalde de Sitges. Junt amb la seva muller regentaven una botiga de roba de la llar i d’ús personal. El matrimoni va acollir a una nena que va arribar, durant la guerra, amb la intenció d’apartar-les dels perills que tota confrontació comporta. Aquí, la família Carbonell, la va tractar com una filla. El mateix que la família Riera van fer amb la seva germana. Com que al final de l’enfrontament,  els temps continuaven sent molt difícils, amb el consentiment dels pares, van seguir amb les famílies respectives. El anys van  passar i la Blanca va conèixer a en Gaudenci Mirabent amb qui es va casar i va passar a formar part de la plantilla familiar al capdavant del negoci.

   Home inquiet, en Densi ha col·laborat en molts dels àmbits culturals del poble, també com a membre de la junta del Prado: el teatre, les caramelles, la Coral. I de manera especial amb aquests neguits dels seus veïns, amb els quals no ha escatimat il·lusió.

  Als tres veïns, del segon tram del carrer Jesús, amb en Miquel Marzal Ortiz, com a eix vertebrador, els hi organitzen un homenatge. I el lloc que troben més adient, és a peu carrer. El mateix que els agermana i pel qual t’han s’han preocupat. Així que, sense que ells  ho sàpiguen, al vesprejar del dissabte,  els hi demanen que prenguin possessió de les tres poltrones que els hi tenen preparades. I des del xamfrà de la senyorial casa de la família Bartés, allà en el finestral on els amos de la casa, en Josep Maria Bartés i la  Lolita Busom,  en dies com aquest i per la Festa Major, l’obrien de bat a bat i el  sentiment, l’essència,  de la festa envaïa les seves interioritats. Amb la finestra tancada,en una pantalla es projecta un recull dels moments viscuts, un testimoni fidedigne d’aquesta sensacional relació entre veïns        

   Aquesta complicitat ha estat la nota dominant que, ni el pas del temps, no  ha pogut afeblir. Ha estat així tant en la vida quotidiana com en les festes més remarcables del calendari. Amb especial la de Corpus. Acompanyant-los  hi eren  una bona representació del poble, amb les autoritats al capdavant. I n’és tanta les ganes de fer feina que, els organitzadors, han cregut oportú aprofitar els moments previs, abans de posar-se mans a l’obra, per portar terme aquest reconeixement. Al final, quan ja estava tot dit, s’ha brindat i tallat els pastissos; unes originals catifes endolcides, que han preparat les filles d’en Densi  i de la Glòria.  I sense entretenir-se gaire més, s’ha desparat la taula, s’han escombrat les molles, i ràpid a dibuixar el terra, perquè  la nit és molt curteta i s’acosta el matí.

   Un matí florit, però desagraït amb la feina feta pels veïns i veïnes de Sitges. Perquè una inoportuna pluja ens ha desbaratat una de les tradicions per la qual Sitges és conegut mundialment, la festa del Corpus Crhisti.

                                                                       J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 de juny del 2018 )

EL CLAVELL, UNA FLOR DE SITGES

    En el Saló d’Or del Palau del Maricel,  va tenir lloc la presentació del cartell, el programa i els protagonistes d’aquesta nova edició de la festa de Corpus. S’estrenava una  nova Comissió i amb ella es va  fer palès la creativitat de l’Angelina Salesas que n’està al capdavant. L’acte va estar conduit per l’entranyable Anna Grimau.

     Els secrets tan ben guardats, van deixar de ser-ho. Així s’anunciava que la responsabilitat de pregonar la festa requeia en l’artista  Josep Milán.  La Pendonista, la Vinyet Caballé. El contingut del cartell i l’autora es va anar descobrint a mesura que s’anava completant,  per part dels protagonistes, l’original puzle, l’última peça del qual la va posar l’autora de l’obra, la Flori Coll.

    Quan  aquest 2018 fa cent anys que es consolidava tot el conjunt de Maricel i el cent de la celebració de la primera exposició de clavells. El mateix nombre que fa que es va començar  la projecció de la que seria urbanització de Terramar . Ens ho explicava en Roland Sierra en el interessant col·loqui  celebrat  en el local del Grup d’Estudis Sitgetans. Junt amb el cultivador de clavells, Sr. Pere Cabot, persona molt vinculada  a l’exposició del qual ha estat membre del jurat. I l’Eduard Tomàs, estudiós de la festa de Corpus i autor d’un interessant llibre.

  On es fa evident que, malgrat el temps transcorregut, no ha decaigut l’afició al cultiu de clavells, que ha propiciat, també, les concebudes rivalitats entre els expositors.

     La  inauguració de l’exposició, s’acostumava a delegar la presidència a la màxima autoritat militar o governamental de la regió. No obstant,  al tractar-se de flors, es decantava l’honor a   l’esposa:  del Governador, del Capità General...  Amb tot això també es va implantar la lectura del pregó per part d’un influent personatge del moment.

      L’última paraula de l’acte la tenia el marit de la presidenta , el qual després dels  parlaments, en nom del seu superior, i president d’honor, el Jefe de l’Estat, declarava inaugurada l’exposició. I en aquell moment sonava l’himne interpretat per la banda de música local.  Una música que no s’avenia amb el tarannà i els ideals del mestre Pallarès, que es limitava a donar l’entrada i a guardar la “compostura”.

    Altres músiques diferents sonaven durant l’acte de clausura, per a satisfacció seva i perquè ja li havia avançat a la Sra. Lola, la seva esposa: “ves que avui tocarem la teva”. Es referia al pasdoble li havia dedicat, “Dolors Carbonell” .

   Un detall que distingia aquell acte era l’elegància que lluïen expositores i expositors. Com la Sra. Emília Camps, més coneguda per l’Emilia de la llet, la despatxava en la lleteria que tenia en el carrer Àngel Vidal. I una gran aficionada al cultiu del clavell.  

   També la Montserrat Marce de ca la Dionisia, que s’acompanyava d’una elegància exquisida, i que s’alternaven, junt amb l’Emília, en els primers llocs de la classificació.

  A l’altra costat de ca la Dionísia  hi havia la  sínia Robert. La Juanita Ferré era  una de les cultivadores de clavell de  primera fila. Que es mudava per a l’ocasió, junt amb la seva germana, la Tresina.  Va heretar aquesta afició el seu fill Joan i la seva jove

   Curiosament el primer premi consistia amb un gerro de vidre tallat amb suport de plata, donació del cap de l’Estat. No era tan el valor material de l’objecte, com la satisfacció que suposava aconseguir el primer lloc. Aquells cultivadors s’anaven rellevant entre el primer, el segon i tercer. Però tots ambicionaven el primer, quan els distingien amb un d’inferior, segons com fossin les sensibilitats  dels premiats,   podia ser motiu de majúscules rebequeries, les quals es traduïen en molt mal rotllo en el moment de la recollida.

  Entre els cultivadors destacava l’elegància de l’Albert Bigaire que acostumava a vestir amb l’uniforme que es guardava per a l’ocasió: pantalon blanc, sabates a conjunt, americana blau marí creuada i mocador blanc amb la cresta sortint per sobre la butxaca exterior de l’americana.

   Com també en Josep Carbonell Freixas, la sensibilitat que dedicaven als clavells es traduïa amb l’elegància que mostraven en el dia de la clausura.

   El fill de l’Emília va heretar de la seva mare l’afició pel clavells. En Ramon  Gumà acostumava a vestir amb traje fosc. I sempre procurava innovar per tal d’aconseguir colors diferents als “convencionals”. Si no vaig mal fixat va ser ell qui va fer possible la florida d’uns clavells amb els colors del Barça.

   També en Josep Virgili  anava entrajat. Elegant com la seva muller, la Maria. Ells, allà a l’hort de can Falç,  disposaven els cossis al contorn del xup. Propiciant una de les fotografies més boniques del nostres Sitges.  La d’un hort en el centre mateix de la Vila.

   Un any, no m’han pogut aclarir com va anar la desfeta,  en Virgili, acostumat a estar sempre entre els primers, en aquella ocasió  sembla ser que va acariciar una 14e lloc. El diable va fer de les seves, no es comprèn d’altra manera.  El cas és  quan el van anomenar,  el passadís central de la pista del Retiro se li feia curt, d’anar amunt i avall, cridant: Injustícia, injustícia.  Estava tan encès, que hagués pogut tornar a socarrimar, les tantes vegades cremades interioritats del Retiro.

   Un altre expositor, la reacció que va emprendre, després d’haver  estat descavalcat de les primeres posicions, va ser tallar tots els clavells de la seva col·lecció, sense esperar fer-ho el dia de la clausura, quan és tradició portar-los al Vinyet per oferir-los a la Mare de Déu. En un acte de molt contingut emotiu i que aquest any, el final de festa, comptarà amb ballaruga inclosa. Potser perquè la música, diuen que amansa les feres. O si més no, els ànims exaltats, davant possibles desenganys.

                                                                    J. Y. M.

LES VEÏNES DE LA TRINITAT

 Els veïns  més propers de l’ermita de la Trinitat són els pins, les farigoles, el romaní i els ocells. El seu piular i l’airet que embolcalla el silenci, fan que la seva solitud assoleixi l’harmonia que caracteritza a un bon veïnatge. Un depèn de l’altre, però cap es molesta entre si. Més enllà, Vallcarca era el veí que compartia un mateix cel, on el seu blau era matisat per un vel del fum, grisos,  que la xemeneia de la fàbrica escampava, degradant no només la blavor  del cel,  sinó  també la verdor de tota la vegetació.  

   Als altres veïns, la gent de Sitges, els hi recau la responsabilitat de la seva administració. Com a curiositat, des de fa bastants anys, les administradores que s’han succeït, han estat veïnes de casa meva.

    Recordo que a la tarda de la vigília del dia de l’aplec, en Vicenç Sánchez, que era carreter de can Gori i home que del renec en feia un elegant detall, maniobrava el carro i el cavall a fregar la paret de la casa d’en    Joanet de can Mas i, amb meticulosa paciència, anava disposant  tots els objectes que la Bàrbara Lahoz, la muller del manyà Manel Fontanals, tenia preparats, amb l’ajuda de la Florència.  Quan tot era ben distribuït en el carro, el carreter emprenia el camí cap a la Trinitat. En aquells anys, la Bàrbara i l’Eulalia Sánchez, muller d’en Magí Carbonell, més conegut per en Maginet del Prado, eren les administradores de l’ermita.

   Les van succeir la Remei, la Rosó, en Cisco del forn i en Joan Martí. Atenent a la curiositat del veïnatge, resulta que la Remei era veïna també de casa, com aquell que diu, només tombar el carrer Sant Bonaventura. Vivia junt amb la seva germana Consol i, quan es trobava a Sitges, també hi feia estada mossèn Santiago Casanova. Ell, quan es va retirar  de les seves obligacions religioses, cada festa de la Trinitat, pujava a l’ermita i li agradava gronxar-se en el balancí de la saleta on hi ha la terrassa que guaita al mar.

  A l’apropar-se la festa,  en Joan Martí, amb el jeep que tenia, anava fins a casa de la Remei i carregaven les últimes coses que els hi calia transportar.  Un carrer, aquest, el de sant Bonaventura, on en Joan hi acudia portat per la tradició i per la feina, perquè unes quantes cases més avall hi havia el celler de l’Hospital i, quan era el temps de la verema, el pagès hi anava  a portar el raïm.

    La Rosó  acudia a casa de la Remei  i emprenien el camí cap a la Trinitat.  Fins que la Rosó va quedar sola, com a única administradora de la Trinitat. El seu ha estat un exemple de perseverança i dedicació , en els quasi cinquanta anys, anant i venint per un mateix camí, que elles es van encarregar de que l’asfaltessin. Una millora que ha facilitat poder arribar-hi amb cotxe.

  I cada quart diumenge de mes, la Rosó s’acompanyava d’un grup de sitgetanes que l’ajudaven a mantenir-ho tot net i ordenat. Hi passaven el dia i en el retorn a casa les acompanyava la mateixa sensació de cansament, més acusada a cada any que passava. No obstant la satisfacció d’haver contribuït a mantenir impecable aquest indret, les reconfortava i el cansament semblava que no era tant.

      Amb la Rosó encara activa, però amb la voluntat de provar de descansar, considera que ha arribat el moment de fer una parada en el camí i donar pas a  una altra generació. I així són escollides, com a noves administradores, la Blanca Mirabent i la Núria Carbonell. I vet aquí que altra vegada una d’elles és veïna de casa.  La Núria i en Jordi, amb els fills i l’avi  Pere, viuen quasi davant per davant.

   Al poc de fer-se càrrec,  han d’afrontar una altra incursió dels lladregots que, amb una meticulositat de professional, fan un forat  just a la teulada de sobre el menjador i per allà entren a les dependències de l’ermita. Arribant a ser més quantioses les destrosses que van provocar  que el que es van emportar.

   Diumenge, festivitat de la Santíssima Trinitat, es tornarà a reunir el veïnat de Sitges, i també algunes famílies procedents de les Roquetes, que havien viscut a Vallcarca i no es volen  perdre aquest retrobament. La novetat se’ns farà evident  en aquest relleu de les administradores. Però amb la presència, també, de la Rosó i les sitgetanes que han contribuït a mantenir ordenada la blanca ermita, durant tot aquest temps. Perquè descansar de la feina, no vol dir que el relaxament comporti haver d’apartar-se de la relació i l’estima  que tenen per tot el que representa la Trinitat.

   Tots compartim les essències d’una tradició que, al llarg de tants anys,  ha esdevingut el punt de referència; bé sigui el dia de l’aplec o qualsevol altre del calendari. Quan només el vent carícia  la seva blancor  i la solitud s’imposa a un silenci que tampoc és el que era.  Si més no, es pot dir que a tothora ens  hi trobem bé a allà dalt.

    Amb els millors desitjos a  les noves administradores, en la seva primera festa al capdavant d’aquesta nova responsabilitat. I un agraïment molt sincer a la Rosó, Filla Predilecta de Sitges, i a les seves acompanyants,  per haver assolit el cim. El punt més alt del sitgetanisme, per a satisfacció de tothom i en benefici de l’ermita i el seu entorn. El canvi garanteix  que continuarà així. De la mateixa manera que altres veïns i veïnes agafaran el relleu d’aquells amics que hem deixat pel camí i que, tot i no tenir responsabilitats reconegudes oficialment, aportaven el seu ajut envoltat d’una popularitat. Tanta, que en el seu dia, jo mateix, els hi vaig atorgar uns títols, com: el de xef de la Trinitat, a en Jordi Ferret. I el de fotògraf, a en Pere Cosialls. Càrrecs  que he apuntat, al llarg de tantes cròniques que he escrit  sobre la  festa.

  I  tot això ens fa sentir-nos satisfets de ser veïns d’aquest Sitges, que ja flaireja a flor de Sant Joan.

                                                                                                                                                                J. Y. M.    

( Article publicat el 25 de maig del 2018 )

EL CARRER DE LES CALCES I ELS CALÇOTETS

   El  carrer Sant Francesc ha evolucionat al ritme que ho ha fet el poble. Així podem parlar de dos trams; el de baix, que comprèn des de la cantonada del d’Espalter fins al de Sant Gaudenci. I el tros de dalt, des d’aquesta cantonada, dels quatre pilons de pedra, fins al Cap de la Vila. Una carrer, per tant,  dividit en dues parts. Amb la imatge del Sant, en el tram de dalt,  en l’ornasina de  la façana dels pisos de can Zera. Un carrer recte que, a mesura que hem anat sumant anys, notem que fa  pujada. Aquesta suma de dies viscuts, ens permet també  poder fer les comparacions que van d’ahir a avui. Quan la gent baixava del cap de la Vila i a l’arribar al cantó de ca l’Olivé i de l’ Arnabat, tornaven enrere. I si anaven en direcció a les cases barates del carrer Espalter, decantaven pel de Sant Gaudenci. Així el tros de baix era poc transitat. Excepte quan els treballadors de la fàbrica de sabates dels germans Benazet anaven o sortien de la fàbrica al toc de pito.

    La cosa va canviar a partir que van obrir un ull del pont de la via, d’allà el costat de la casa dels pobres,  i el van destinar a pas de vianants. Coincidia amb la construcció de blocs de pisos a l’altra costat de la via del tren. Aquestes dues circumstàncies va fer possible que el tram de baix del carrer sant Francesc es veiés més concorregut. Fins que actualment, bé perquè, carretera enllà hi viu molta gent, o perquè els que arriben al poble aparquen el cotxe per aquells verals, el cas que  , sobretot els caps de setmana, registra un anar i venir de gent com no s’havia vist mai. I ja en parlarem quan es vagin habitant les cases que s’estan construint en la nomenada zona de la Plana i Santa Bàrbara.

    Situats i havent fet una mica de posicionament  de l’afluència de gent, en aquest carrer concret, em remeto a l’enunciat de l’article d’avui. Amb clara referència a unes peces de roba que arropen les parts més íntimes. Que quan ens hi referim sempre es presta a interpretacions de tota mena, sobretot envoltades d’una certa morbositat. No obstant, les calces i els calçotets tenen finalitats en comú, però les interioritats que encerclen són d’anatomies diferents. Unes peces de roba que, pel que es fan servir, no sembla que puguin evolucionar més del que ja han fet. Potser la que més ho ha notat és la roba íntima dels homes, perquè s’han reduït els camals, passant dels calçotets llargs als, diguem-ne, de mida convencional. Tot i que els llocs on fa molt fred , les persones que més el noten, encara els hi són d’utilitat.

   I ara ve la part delicada, ni més ni menys que  a l’haver de referir-me a les calces. Només apuntar que sembla ser que la reducció també ha vingut impulsada per  les modes imperants, fins a reduir-les a la mínima expressió. I ho deixo aquí, sense  entrar en més detalls, pel que pugui ser. No fos cas que em fiqui en camisa d’onze vares, quan avui no toca parlar d’aquesta peça de roba.

    I és que amb el tema dels calçotets sembla  que hi hagi més camp per córrer, sense haver d’entrar en intimitats  compromeses. Potser perquè les mateixes modes propicien una varietat més amplia de detalls. Com la curiositat que apunto,  al coincidir  una marca, de roba interior masculina,  amb les inicials amb les quals m’identifico a cada article.  Es comercialitza  amb una petita variació , només canviant la (y) per la ( i ). La diferència també rau en la  persona que és al darrera de l’enunciat, que no és pas accionista de la marca. Amb el recordat amic Ramon Soler, moltes vegades en fèiem broma.

   Tampoc deixa de ser curiós,  que s’ha posat de moda, entre el jovent, portar els pantalons arriats,  per tal de  que sobresurti per damunt la cintura  la franja de la goma del calçotet, on es visualitza la marca . Com hi ha  usuaris que els prefereixen ajustats al màxim. I tanta opressió fa que no es dissimuli res.

   He començat parlant del meu  carrer el qual, pels vincles que hi tinc, sobretot per haver-hi nascut, em prenc la llibertat d’insinuar-ne la propietat. Fins el punt de  relacionar-lo amb  les robes íntimes. Un tema que pot descol·locar a les lectores i lectors, que tenen al cronista com una persona mesurada, en quant el contingut dels  articles.

   Un carrer, avui, dels principals d’entrada al poble. Un espai on s’han alternat botigues  de tota mena. Amb predomini de les de queviures; xarcuteries i cansaladeries. Pa i llet, vetes i fils. I bodegues, una al costat de l’altra, com quasi també aquelles botigues de menjar. Si més no, d’un temps cap aquí, hi proliferen establiments de calces i calçotets i altres peces d’una intimitat indiscutible. En poca distància en comptem quatre i, el que també és curiós, una davant de l’altra.

   Però només decantar aquest de Sant Francesc cap el de Sant Gaudenci, hi trobem una botiga de calçotets, dels cenyits. I pel que fa a la cantonada amb el d’Espalter, més del mateix. Els presenten tan tibants que marquen tots els bonys.

   Quan la gent portaven capell,  s’havia popularitzat una estadística que tenia una certa lògica: tants caps, tants barrets.  A l’hora del negoci, que la teoria s’avingués amb la pràctica, això ja eren figues d’un altre paner. Vista la majúscula afluència de gent que registra aquest carrer, i al no ser tan freqüent  l’ús del barret, entre els qui passegen, els experts del que ara coneixem per màrqueting,  sembla ser que s’han fixat amb altres peces que són molt més majoritàries per fer-ne un seguiment  fiable: tants culets, tantes calces i tants calçotets.

   D’oferta no en falta i, preu per preu, potser millor ajustats. Que balders, quan tot s’encongeix,  bé prou que hi aniran.   

                                                                                     J. Y. M.

 

  ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 18 de maig del 2018 )

TEMPS DE FLORS

    No recordo quina ha estat la primera fotografia que s’ha fet de Sitges, tot i que em sembla recordar que algun dia se’n va parlar.  És estrany, però, el dia que no apareixen fotografies antigues del nostre poble i la seva gent. Curiositats que ens aporten amics que estan molt avesats a penjar, a la xarxa, imatges que ens permeten conèixer aspectes desapareguts del nostre poble.  Quedo meravellat del gran nombre de fotografies que visualitzem d’aquell Sitges que no hem conegut.

   Quan encara va trigar molt temps, fins que les càmeres fotogràfiques comptessin amb certa accessibilitat. Mentre, la fotografia familiar va aconseguir immortalitzar moments importants de la vida de les persones. Fins aquest moment pràcticament la gent no es retratava, excepte en determinades ocasions, com era el de deixar testimoni gràfic del dia del casament. Consistia en una fotografia d’estudi, realitzada a casa del fotògraf. Que mostrava un decorat que contenia els mateixos elements; la butaca o la cadira  on seia l’esposa, mentre el marit apareixia dret amb el braç repenjat en un peculiar pedestal. Una fotografia que s’emmarcava  i després presidia una paret del menjador o de l’habitació.

     I així es van anar alternant amb altres. I, amb el relleu generacional, les més antigues es guardaven . Fins arribar un moment que es  recuperaven, hi apareixien uns personatges  que no els coneixia ningú. La desmemoria produïda pel distanciament, que encotilla el pas del temps, feia que aquelles fotografies, engroguides, anessin a parar al foc. O si el marc mostrava una decoració modernista o certs elements artístics, es penjava altra vegada a la paret, com un complement decoratiu.

    Passaven els anys i la fotografia, tot i que evolucionava, continuava sense estar a l’abast de tothom. Eren els retratistes els més sol·licitats, al mateix temps que les famílies es van aficionar a omplir els àlbums familiars, que s’han convertit en la història gràfica de cada casa. Sobretot en els aspectes que han sigut més comuns. Així, quan el xicot  marxava a fer el servei militar,  aviat la família rebia una fotografia, on apareixia vestit de soldat. Aprenent de capità general. Una imatge que anava a parar a la cartera dels pares i a la més mínima l’ensenyaven.

    Tenir a prop una fotografia de la persona estimada, és un costum força generalitzat. Quan una parella començava a festejar s’intercanviaven les fotografies i d’aquesta manera el vincle era tan present com la proximitat que ofereix la cartera o el moneder. Avui es posa, el que diguem,  de fons de pantalla.  

     Hi havia un músic ribetà, el popular Josep Rafel, de can Maurici, que era dotat d’un genial sentit de l’humor. Era d’aquells típics musics de festa major que, allà on anava, se’l disputaven per asseure’l a la taula a l’hora de dinar. L’home tenia ben assimilats dos repertoris; el pròpiament dit de ball, i el humorístic que sortia en el moment de la sobretaula. Entre les genialitats que explicava, intercalava unes quantes fotografies, on mostrava els racons més fotogènics del seu poble. Entremig hi colava una d’un cul completament despullat. Quan Arribaven a aquesta fotografia, en Rafel gaudia veient com la giraven i tornaven a girar, per intentar saber que era aquella mena de lluna plena. I abans que li preguntessin, ell tot sorprès, els hi demanava disculpes: Ai! Perdoneu, però s’ha barrejat una fotografia del cul”. Com que ja procurava lliurar el plec  a una senyora, aquesta, quan escoltava de que es tractava, instantàniament, la llençava acompanyant-la amb un: “Oh!, que marrana”. I ell  s’apressava a disculpar-se: “meca, la canalla, ja han  fet de les seves”. Després, explicava als companys les diferents reaccions, però sempre deia que, de primer, a la imatge del cul, li feien fàstics i després notaves que se la miraven de reüll.   

     Aquests dies de maig es celebra el Fotomaig, que es pot considerar la festa major de la fotografia local. Amb una magna exposició de fotografies repartides per diferents punts. Quan a la vila de sempre ha existit una tradició fotogràfica, la qual va derivar a la creació de l’Agrupació Fotogràfica de Sitges. No Sitges Foto Film, com jo no fa gaire havia apuntat. Doncs aquesta darrera denominació va sorgir conjuntament amb el Festival de Cinema Fantàstic i de  Terror. L’Agrupació Fotogràfica, ara integrada al Grup d’Estudis Sitgetans,  ha aportat un bon nombre d’aficionats, els quals, entre ahir i avui, Sitges gaudeix d’un prestigi fotogràfic de gran consideració.   

   En aquests moments, és quan es fan més fotografies que mai . Amb la particularitat que  les podem veure al moment, o enviar-les a una amistat que viu a l’altra banda del món, que les rep també a l’instant. Però Fotomaig és quelcom més que aquesta immediatesa, les fotografies que es presenten, tenen una vessant artística i moltes d’elles mostren el resultat d’un treball, abans se’n deia de laboratori, però avui dia tots els retocs que es fan, passen per saber manejar bé el programes pensats per aquestes finalitats. Al meu modest entendre, soc de l’opinió que la bona fotografia era la que feia el fotògraf , aquell que emprava la seva tècnica particular, que no anava més enllà de trobar el moment del dia en què  la llum , les ombres i també l’enfocament, fossin els més adients. com la sort d’estar allà, amb la màquina, quan es tracta de retratar una instantània que potser mai més es repetirà.

    Quasi sempre  aquesta situació  es produïa quan no es portava la màquina. Avui poques se’ns escapen,  perquè el mòbil no el desemparem.  I serveix per fer de tot, inclús per telefonar.

   Si a Girona ara és temps de flors,a Sitges és temps de fotografia.  I aviat també les flors, a casa nostra, seran las protagonistes. Excel·lent temàtica per a la fotografia.

                                                                         J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 11 de maig del 2018 )