Escriure comporta riscos, no em refereixo amb això que l’activitat estigui exposada a perills que no es puguin prevenir, o si més no calcular, abans d’apuntar res. Amb tot en poden derivar repercussions.
No obstant escriure amb tota mena de miraments, més quan vols quedar bé, un altre dels riscos amb els quals estàs exposat, a més de la inexactitud que es pot fer palesa amb els noms, cognoms, detalls de situació..., n’és l’omissió. Deixar-te a algú a terra, i si a la persona la coneixes, sap molt greu. Una plantada que implica no sortir en l’article, quan sí hi són altres. Aquest: “ em vas deixar a mi, que també sóc d’allà..., és com un pessic a l’amor propi que fa mal. Perquè si havies quedat satisfet de com havia quedat l’article, davant de la plantada, et fa sentir culpable, malament. Sortosament els que acostumen a quedar a terra, són persones comprensives i conscients que hom no té l’obligació de saber-ho tot.
El flaire del sofregit que manega la Paquita de can Solé de Benissanet em va motivar el poder parlar de les excel•lències de la seva cuina, quan tornes cansat de caminar i amb gana suficient com per fer un bon paper. I vaig aprofitar per fer esment dels Bladé que són oriünds del poble i, m’acatxis la mar, em passo per alt fer menció a la Pilar Fortuño, la Pili de l’Andana, que de joveneta anava aprendre a cosir a casa de la mare de la Josefina que és la muller d’en Llorenç Bladé. Per aquelles circumstàncies i casualitats de la vida, arriba a Sitges i fa estada a casa la Pasquala , en el bell mig del carrer Major. La dona necessitava una noieta que l’ajudés en la botiga, aquest detall els hi va comentar a la mare de la Mª. Teresa i la Carme Kraf que li portaven la fruita del poble i ella va pensar amb la Pili. Casualitats que propicien el seu primer contacte amb un poble, el qual ha arribat a estimar tant com el seu. En aquest redós sitgetà ajuda a la Pasquala, que per cert era de Gandesa, i s’envolta d’aquella moixama que la mestressa tenia disposada per la botiga, junt amb bull de tonyina i de tots els ingredients del xató. Observa i participa de les novetats que provenen de la ciutat de Barcelona i que li explica aquell eficient enllaç que n’era el recader Casimir. Aquest conviure amb el matrimoni, amb els fills, la legitima per poder sentir-se com una més de la casa, compartint alegries i tristeses. Com ha succeït ara fa poc, amb la sentida mort de la Deli que l’ha viscut amb l’angoixa de la persona que perd a un familiar proper. A la Deli i a la Pili sols les separava les ribes llunyanes de l’Ebre, una quasi a frec de la desembocadura i l’altra en la voreta d’aquest Mediterrani. Amb tot, però, les unia l’amistat d’una companyia que s’havia amanyagat amb la complicitat dels anys i, també, per haver viscut tan a prop una de l’altra. Quan s’estableixen aquests lligams, succeeix que el primer que se’n va deixa un buit difícil d’omplir. Però abans de tots aquests desgavells que ens depara la vida, la Pili coneix qui acabaria sent en el seu marit i tot ve rodat, els fills, el restaurant. I la Pili que torna cada any al seu poble, a la casa pairal, per saludar als seus, a les amistats i per a comprar l’oli de la collita de les oliveres del seu germà .
Vet aquí que aquest oblit em serveix per adonar-me que a la Vila viuen molts convilatans que són oriünds de la província de Tarragona i aquesta coincidència em motiva per parlar-ne d’algun d’ells. Davant l’abast del tractament a tota una província, de parroquians sitgetans però nascuts en aquestes terres, estic convençut que a molts els tocarà el rebre, pels sols fet de quedar en l’anonimat, a terra. Conscient d’això demano, una vegada més, comprensió i disculpes.
Em seria imperdonable que, amb aquest interès, em deixés a terra a la meva pròpia àvia Maria que era de Reus a l’igual que el meu oncle Paco i la meva mare que va néixer a Pradell de la Teixeta. Gràcies a elles, a les seves dissertacions, he après quelcom d’aquesta província. Del temps en que prevalia aquella mena de lloança, de la qual tan presumien i n’estaven cofois la seva gent: Reus, París i Londres. O aquesta altra: A Reus enganxen i a Tarragona manxen. A familiaritzar-me, també, amb la denominació de xiquet i xiqueta, emprada per aquests verals del camp de Tarragona. O el xicotet i xicoteta de més cap a les ribes del riu Ebre.
A Escó, d’una manera despectiva, però alhora simpàtica, fan servir el “carnús”. Ens ho va ensenyar el recordat Agustí Montornès Pino, que junt amb els seus germans eren d’aquesta població. La qual, gràcies al músic del jazz, un dia varem visitar, com a convidats d’un germà que vivia en el poble i que va tenir el goig d’ensenyar-nos, sota la casa, una bodega amb volta, tota de pedra, un art que tota la família ha dominat. Un treball delicadíssim, aquella era una obra mestra de picapedrer. Art que el propi Agustí va heretar, com podem admirar en els treballs de pedra que va fer aquí a Sitges.
Sense deixar l’afegit de la música, just és tornar a fer esment al mestre Gabriel Pallarès, ja que havia nascut a Valls, com el seu amic i també músic, en Joan Roca, conegut popularment com en “Manxet” que tocava el trombó i la flauta. Com a curiositat, cada vegada que en una conversa entre en Pallarès i en Roca, aquest últim, al referir-se a Valls li deia: el nostre poble...”, en Pallarès el rectificava: “serà el teu, el meu és aquest”.
El més apropat a Benissanet n’era, el també músic, en Manel Rius, la seva muller, la Sofia, eren de Ginestar, ho continua sent la germana de la Sofia que també viu aquí. I en Ramón que es va casar amb una germana de l’Andreu Planas i d’en Ciscu del forn.
Els germans Olivé en Joan, en Magí i en Josep, concretament aquests dos van viure els últims anys de les seves vides, observant, des d’un banc de l’andana, minut a minut, les arribades i sortides dels trens. Avui ho tindrien difícil si no aconseguien un abonament de permanència. Un visat de viatgers estàtics, millor dit, un bitllet de simples observadors, des de terra estant. Se’ls coneixia pels Catllar, per procedir d’aquesta població.
Conec a un lleial lector d’aquest setmanari, home de barret, que sap esperar, pacientment, en la sala de lectura de la Biblioteca, que l’Eco quedi lliure, per poder-lo llegir detingudament. El Sr. Miquel Saludes és de l’Alforja del Camp i manté el dinamisme i la jovialitat de l’home de pagès, que ha voltat món i de l’experiència assolida, n’ha derivat la categoria d’un senyor de capital que viu a Sitges que és el lloc més cosmopolita de totes les contrades que trobem des de mar cap a pagès.
I de la capital del Priorat, Falset, n’és la Montserrat Pérez, vídua del recordat Josep Montserrat i Torralbas, home del Prado. Com en Josep Pi que és del Prado i del Retiro, perquè és l’empresari del cinema de les dues sales i també oriünd de Falset.
Com no podem afegir una faldilleta al final de la pàgina, em quedo curt. Me’n deixo a terra.
J. Y. M.
No obstant escriure amb tota mena de miraments, més quan vols quedar bé, un altre dels riscos amb els quals estàs exposat, a més de la inexactitud que es pot fer palesa amb els noms, cognoms, detalls de situació..., n’és l’omissió. Deixar-te a algú a terra, i si a la persona la coneixes, sap molt greu. Una plantada que implica no sortir en l’article, quan sí hi són altres. Aquest: “ em vas deixar a mi, que també sóc d’allà..., és com un pessic a l’amor propi que fa mal. Perquè si havies quedat satisfet de com havia quedat l’article, davant de la plantada, et fa sentir culpable, malament. Sortosament els que acostumen a quedar a terra, són persones comprensives i conscients que hom no té l’obligació de saber-ho tot.
El flaire del sofregit que manega la Paquita de can Solé de Benissanet em va motivar el poder parlar de les excel•lències de la seva cuina, quan tornes cansat de caminar i amb gana suficient com per fer un bon paper. I vaig aprofitar per fer esment dels Bladé que són oriünds del poble i, m’acatxis la mar, em passo per alt fer menció a la Pilar Fortuño, la Pili de l’Andana, que de joveneta anava aprendre a cosir a casa de la mare de la Josefina que és la muller d’en Llorenç Bladé. Per aquelles circumstàncies i casualitats de la vida, arriba a Sitges i fa estada a casa la Pasquala , en el bell mig del carrer Major. La dona necessitava una noieta que l’ajudés en la botiga, aquest detall els hi va comentar a la mare de la Mª. Teresa i la Carme Kraf que li portaven la fruita del poble i ella va pensar amb la Pili. Casualitats que propicien el seu primer contacte amb un poble, el qual ha arribat a estimar tant com el seu. En aquest redós sitgetà ajuda a la Pasquala, que per cert era de Gandesa, i s’envolta d’aquella moixama que la mestressa tenia disposada per la botiga, junt amb bull de tonyina i de tots els ingredients del xató. Observa i participa de les novetats que provenen de la ciutat de Barcelona i que li explica aquell eficient enllaç que n’era el recader Casimir. Aquest conviure amb el matrimoni, amb els fills, la legitima per poder sentir-se com una més de la casa, compartint alegries i tristeses. Com ha succeït ara fa poc, amb la sentida mort de la Deli que l’ha viscut amb l’angoixa de la persona que perd a un familiar proper. A la Deli i a la Pili sols les separava les ribes llunyanes de l’Ebre, una quasi a frec de la desembocadura i l’altra en la voreta d’aquest Mediterrani. Amb tot, però, les unia l’amistat d’una companyia que s’havia amanyagat amb la complicitat dels anys i, també, per haver viscut tan a prop una de l’altra. Quan s’estableixen aquests lligams, succeeix que el primer que se’n va deixa un buit difícil d’omplir. Però abans de tots aquests desgavells que ens depara la vida, la Pili coneix qui acabaria sent en el seu marit i tot ve rodat, els fills, el restaurant. I la Pili que torna cada any al seu poble, a la casa pairal, per saludar als seus, a les amistats i per a comprar l’oli de la collita de les oliveres del seu germà .
Vet aquí que aquest oblit em serveix per adonar-me que a la Vila viuen molts convilatans que són oriünds de la província de Tarragona i aquesta coincidència em motiva per parlar-ne d’algun d’ells. Davant l’abast del tractament a tota una província, de parroquians sitgetans però nascuts en aquestes terres, estic convençut que a molts els tocarà el rebre, pels sols fet de quedar en l’anonimat, a terra. Conscient d’això demano, una vegada més, comprensió i disculpes.
Em seria imperdonable que, amb aquest interès, em deixés a terra a la meva pròpia àvia Maria que era de Reus a l’igual que el meu oncle Paco i la meva mare que va néixer a Pradell de la Teixeta. Gràcies a elles, a les seves dissertacions, he après quelcom d’aquesta província. Del temps en que prevalia aquella mena de lloança, de la qual tan presumien i n’estaven cofois la seva gent: Reus, París i Londres. O aquesta altra: A Reus enganxen i a Tarragona manxen. A familiaritzar-me, també, amb la denominació de xiquet i xiqueta, emprada per aquests verals del camp de Tarragona. O el xicotet i xicoteta de més cap a les ribes del riu Ebre.
A Escó, d’una manera despectiva, però alhora simpàtica, fan servir el “carnús”. Ens ho va ensenyar el recordat Agustí Montornès Pino, que junt amb els seus germans eren d’aquesta població. La qual, gràcies al músic del jazz, un dia varem visitar, com a convidats d’un germà que vivia en el poble i que va tenir el goig d’ensenyar-nos, sota la casa, una bodega amb volta, tota de pedra, un art que tota la família ha dominat. Un treball delicadíssim, aquella era una obra mestra de picapedrer. Art que el propi Agustí va heretar, com podem admirar en els treballs de pedra que va fer aquí a Sitges.
Sense deixar l’afegit de la música, just és tornar a fer esment al mestre Gabriel Pallarès, ja que havia nascut a Valls, com el seu amic i també músic, en Joan Roca, conegut popularment com en “Manxet” que tocava el trombó i la flauta. Com a curiositat, cada vegada que en una conversa entre en Pallarès i en Roca, aquest últim, al referir-se a Valls li deia: el nostre poble...”, en Pallarès el rectificava: “serà el teu, el meu és aquest”.
El més apropat a Benissanet n’era, el també músic, en Manel Rius, la seva muller, la Sofia, eren de Ginestar, ho continua sent la germana de la Sofia que també viu aquí. I en Ramón que es va casar amb una germana de l’Andreu Planas i d’en Ciscu del forn.
Els germans Olivé en Joan, en Magí i en Josep, concretament aquests dos van viure els últims anys de les seves vides, observant, des d’un banc de l’andana, minut a minut, les arribades i sortides dels trens. Avui ho tindrien difícil si no aconseguien un abonament de permanència. Un visat de viatgers estàtics, millor dit, un bitllet de simples observadors, des de terra estant. Se’ls coneixia pels Catllar, per procedir d’aquesta població.
Conec a un lleial lector d’aquest setmanari, home de barret, que sap esperar, pacientment, en la sala de lectura de la Biblioteca, que l’Eco quedi lliure, per poder-lo llegir detingudament. El Sr. Miquel Saludes és de l’Alforja del Camp i manté el dinamisme i la jovialitat de l’home de pagès, que ha voltat món i de l’experiència assolida, n’ha derivat la categoria d’un senyor de capital que viu a Sitges que és el lloc més cosmopolita de totes les contrades que trobem des de mar cap a pagès.
I de la capital del Priorat, Falset, n’és la Montserrat Pérez, vídua del recordat Josep Montserrat i Torralbas, home del Prado. Com en Josep Pi que és del Prado i del Retiro, perquè és l’empresari del cinema de les dues sales i també oriünd de Falset.
Com no podem afegir una faldilleta al final de la pàgina, em quedo curt. Me’n deixo a terra.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 18 de febrer 2011 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada