DE LA "VERBENA POPULAR" A LES BARRAQUES

   

     A la Festa Major hi coincideixen una gran varietat de músiques. Les que més es repeteixen i de les poques que no canvien de tonada, com són les que acompanyen als balls, o al menys així hauria d’ésser. Perquè  -ja fa anys-  alguns d’aquests  balls evolucionen amb unes altres melodies que no són les que  s’havien pensat per tals acompanyaments. 

      A la Festa Major la música és un element important i ja no sol la  pensada per ser interpretada  per la gralla, sinó la música en quasi tots els estils. El mateix pas del temps també ha influenciat en els costums i preferències musicals, una altra de les moltes raons pel la qual s’esperava l’arribada d’aquestes dates del calendari. Quan tampoc hi havia música cada dia. El so de la gralla -ho explicava en l’article de la setmana passada- quasi bé s’havia d’esperar tot un any per tornar-la a escoltar. No es pot dir el mateix de la música per ballar, que d’aquesta ni havia cada diumenge. Tanmateix, com les que sonaven per aquestes dates, poques. La diferència es trobava en què  era interpretada per les orquestres de més nomenada del moment. 

    Va ser amb l’arribada del turisme, quan quasi bé tots els dies dels mesos d’estiu -les dues Societats i altres locals de la vila- oferien ball cada dia. Però el ball de la Festa Major era diferent a tots ells. Prado i Retiro coincidien amb el que anomenaven: ball de Societat. Es celebrava a la mateixa nit del dia de Sant Bartomeu o com a molt a l’endemà, per tal d’allargar una mica més la programació. Després, els del Retiro van popularitzar  l’anomenat “Ball de Casats”. Tant si era de Societat o de casats la gent es mudava per assistir-hi.

   A la vigília de la festivitat de Sant Bartomeu,  aquesta música ballable  tenia un protagonisme destacat. Abans del castell del foc -per allà al final del carrer Sant Pau- la banda de música interpretava un escollit repertori de pasdobles, els quals s’alternaven una mica amb l’aïrament dels coets. Vagin a saber si d’aquest acompanyament musicals no en va sorgir la idea dels piromusicals. 

    Acabats els focs el programa oficial anunciava que tindria lloc una animada  “Verbena Popular” que es feia a sota dels plataners que s’estenien des del mateix carrer Sant Pau fins al de Bonaire. Hi intervenien dues orquestres, situades una en cada extrem, i les que més protagonisme van tenir van ser  les dues locals, la Mozart i els Iberos del Jazz. I en els darrers anys de l’existència del plataners -que els va manar tallar l’alcalde Vicentet- en un extrem hi havia una orquestra i en l’altre la Cobla de sardanes. 

     Aquesta època va coincidir amb l a proliferació de les discoteques i així va ser com el joves d’aquell temps van deixar de freqüentar els balls que tenien lloc a les societats i davant aquesta nova modalitat  no cal tenir parella per ballar, sinó que cadascú és lliure de bellugar-se de la manera que més li plagui. Aquesta informalitat -en el moment de ballar- que aporten les discoteques, va fer que anés decaient el desig d’esperar aquests lluïts balls de Festa Major, en els quals sortien a ballar a la pista parelles joves i altres que no ho eren tant, i on els seus moviments i passos anaven d’acord amb la peça  de ball que l’orquestra interpretava.  

          Actualment, uns dies abans del gruix de la celebració,  estan de moda “les Barraques”, on hi actuen conjunts de música molt coneguts dintre el nostre àmbit, els quals s’anuncien amb títols envoltats d’originalitat. Les Barraques atrauen a molt jovent i que aquest any -degut a l’excepcionalitat de tot plegat-  s’han ubicat a la Plana de Santa Bàrbara, amb cadires i horari limitat. La seva música- pujada de to-  és el preàmbul de totes les músiques que sonen durant la Festa Major.

   Com la de les gralles que es van escoltar durant l’emotiu Pregó de l’Eva i també en la presentació del llibre que l’Escola de Grallers de Sitges ha publicat amb motiu del  seu 50è aniversari, allà en el Centre d’Interpretació de la Malvasia. On desprès, les mateixes gralles, acompanyaven la rebuda de la imatge del Sant. També en el transcurs dels tastets de la festa que s`han fet en diferents espais i en l’ofrena de l’Ofici. I entremig ens hem pogut delectar amb les músiques que interpretava el recordat Janio Marti, formació que va amenitzar molts d’aquells Ball de Casats del Retiro. I que han tornat a tenir protagonisme desprès que el president de la Comissió, l’Agustí Marcet, per fi va poder exhibir la bandera de Sant Bartomeu en el balcó de casa seva. 

   Que res pugui fer emmudir les músiques que van associades  a la nostra Festa Major, perquè a través d’elles hem establert un nexe entre els molts records viscuts i els que -de ben segur- tornarem a reviure en tota la seva plenitud. 

                                          J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 27 d'agost del 2021)

UNA ALTRA FESTA MAJOR DIFERENT

    Aquesta passada vesprada amb el pregó a càrrec de la benvolguda Eva Martin, s’ha obert la porta a una altra Festa Major, que també és diferent a com estàvem habituats a celebrar-les. Amb tant breu espai de temps entre el Pregó i la sortida del setmanari, coneixent la  sensibilitat de l’Eva, el seu dinamisme i la seva manera de fer, estic convençut que haurà estat un èxit. 

   Que la Festa Major desperta passions ho sabem tots, perquè ho hem experimentat de moltes maneres. I és curiós que amb el pas dels anys aquestes sensacions no s’alteren, tot i que potser sí les maneres de viure-les. Perquè jo noto que no és el mateix ara, ja amb certa edat,  que quan era un vailet. Perquè durant la meva infantessa i joventut  la nostra Festa Major tenia altres al·licients que anaven de bracet amb el folklore popular . S’esperava per poder gaudir de detalls molt simples que  la resta de dies no hi tenien cabuda. Els qui havíem nascut a la mitat del segle XX, no ens imaginàvem com la celebraríem  en aquest XXI. Els avenços que s’han alternat durant tot aquest temps han estat tants i tan sofisticats que, actualment, la Festa Major està disponible tots els dies de l’any: només cal polsar el botó que posa en marxa el moviment d’un disquet que conté  l’evolució de tot el seguici festiu. D’això en saben molt els vailets d’avui, perquè són molts els qui esmorzen i fan la resta de les menjades en companyia de la Festa Major. 

     Nosaltres ho havíem de viure de manera directa, així que passades les famoses hores de més intensitat, el record era el que cadascú guardava en el seu interior. Un any passa de pressa, tot i que quan es desaven els gegants a  la Casa de la Vila, es veia molt lluny el seu retrobament. El mateix passava amb el so de les gralles, on veritablement aflorava la pell de gallina quan les tornaves a escoltar. I pocs eren els grallers que avançaven pel carrer  Sant Francesc, mentre que  tenim la satisfacció que l’Escola de Grallers, que aquest any celebra  50è aniversari, aporta una gran quantitat d’intèrprets de la gralla les quals, junt amb l’anomenada colla dels Marcets, els Maricel , la Sitja i altres de  convidades. Fa molt goig veure’ls fer el mateix recorregut i corroborar que la continuïtat està garantida. 

    Ens trobem a les vigílies d’una altra Festa Major i, com l’any passat, encara estem atrapats en mig de les restriccions que s’han d’observar perquè la batalla de la pandèmia  no ha estat guanyada del tot. De quan em referia  a ara, el nombre d’habitants del poble ha crescut molt i a tots ens neguiteja no poder celebrar la festa com voldríem. Amb tantes opinions i amb la magnitud de tot plegat, la situació  és la que és i preval el mandat dels especialistes. Entremig s’interposen les noves tecnologies, que faciliten  -o no- per poder gaudir d’uns quants actes més que  l’any passat. El que passa és que per molt que  evolucioni, la vida, i amb ella el món, la manera més clara de fer el comptes serà aplicar la vella teoria que diu: “tants caps, tants barrets”. I no hi ha més. 

     Si una situació semblant hagués passat quan els de la meva edat érem tan joves, hauríem tingut el recurs de poder-nos comunicar, per explicar el que feia el cas,  per telèfon. I havent de demanar abans el número de l’abonat amb el qual volíem parlar  a través de l’operadora. L’intercanvi d’opinions hauria succeït, al mateix temps, de manera directa, mentre la gent feien cua a les parades de la plaça, o en les tertúlies de cafè. L’altaveu que avui ho amplifica tot  no és altre que els diversos continguts que ens permet navegar per les innovadores xarxes socials. Això pot provocar  que en uns instants els usuaris mig es carreguin tota la feina -que no és poca- que fa la Comissió  per organitzar una altra Festa Major (diguem-ne)  diferent. D’una altra banda, desafiant la teoria esmentada i també la de la compressió, perquè ja es sabia de bon principi que no tothom hi tindria cabuda. Malgrat que, d’altra  reclamàvem que es fes alguna cosa més que a l’any passat. 

    Amb la fotografia que acompanya l’article, he volgut transmetre la imatge que exemplifica  l’excepcionalitat del moment: la mitja cara del gegant. I és que aquesta torna a ser una Festa Major a mitges tintes. No som visionaris, però confio a que a l’any vinent -ja ho dèiem el passat- pugui aportar a aquesta secció la cara complerta de tot plegat. Heus aquí un altre repte -el meu en particular-. perquè en tot aquest temps poden passar moltes coses a nivell personal. I, pel que fa a la situació en general, que també és molt complexa.

     De moment gaudim del que tenim. I un consell: fem-ho sense recels ni amargors. Perquè com deien els avantpassats, “ més es va perdre a la guerra de Cuba”.

                                               J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 20 d'agost del 2021)

LES LLIÇONS DE L'ESPORT

 

    

    Una setamna  desprès de la clausura dels Jocs de Tòquio, aquests deixen moltes finestres obertes que ens permeten guaitar a la realitat. Un Jocs que venien aplaçats des de l’any passat, degut a la pandèmia i que just a les vigílies de la seva inauguració encara planaven els dubtes de si es podrien celebrar per les mateixes causes. De ben segur que els organitzadors van tenir en compte que s’hauria d’haver pres aquesta decisió abans i no quan tots els participants ja eren allà. Sense públic, amb l’ai al cos fins al final, la seva celebració ha distat molt de l’espectacularitat que caracteritza al més gran espectacle esportiu que es celebren cada quatre anys.

    El món de l’esport està envoltat de molt sacrifici,  només els esportistes saben amb el que s’han d’enfrontar i renunciar per tal de no perdre la forma física, que els permet competir moltes vegades al màxim de les seves possibilitats. Porten molt temps preparant-se amb l’objectiu posat en pujar al podi dels vencedors. I no només en l’escenari del Jocs, sinó també en les diferents competicions que es van alternant dintre l’àmplia vessant esportiva de modalitats.

    De vegades és tanta l’obsessió en quant a voler superar les marques anteriors que l’esportista entra en un terreny que fuig de l’esportiu per endinsar-se en un altre camp molt més complex, el de la psicologia. Perquè la ment de cadascú és igual de complexa i no tothom reaccionem de la mateixa manera, sobretot quan estem exposats a una determinada pressió. En el cas que ens ocupa, lluitar per aconseguir els millors resultats, pot arribar a distorsionar l’estat emocional que és sotmès a una continuada pressió, que estigui influenciada per l’ambició personal, o pels interessos dels equips  dels quals depenen moltes d’aquestes disciplines esportives.

     La prova més evident d’aquesta intensa pressió l’ha donat l’atleta  Simone Biles  que s’ha vist desbordada davant de molts dels aspectes que són l’exemple de tot el que he exposat. De quan es passa del plaer que justifica el fet de poder competir al més alt nivell en uns jocs Olímpics, a tocar de peus a terra quan aquests  sobre esforços   porten a evidenciar els límits que comporta el fet de que per damunt de tot som humans. I  degut a aquesta condició, és la complexitat de la ment la qui té l’última paraula . I també és d’humans reconèixer i acceptar que, com a tals, tots tenim uns límits que si els traspassem o sobrevalorem, ens podem trobar amb  situacions també límits, per les quals la brillant atleta s’ha vist amb la necessitat d’haver d’aturar-se en el camí i reflexionar si aquest era el més adequat.

     Mentre totes aquestes lliçons es derivaven  de la cita Olímpica, a casa nostra un altre referent de l’esport mundial, el futbolista Leo Messi, el millor del món i del Barça, es veia obligat a abandonar aquest equip per raons econòmiques que també compten, i molt, en l’àmbit esportiu. Una altra lliçó que s’extreu de la conseqüència de pagar xifres astronòmiques en el fitxatge de jugadors. Ara, també a causa de la pandèmia, els clubs de futbol travessen pel moltes dificultats. No hem d’oblidar, però, que moltes empreses, grans i petites, també han vist alterat el seu rendiment i s’han vist en la necessitat d’acomiadar per tancament o apuntar a bona part de les seves plantilles als ERTO. Amb les greus conseqüències que suposa per a moltíssimes famílies. Res a veure amb les grans fortunes que cobren aquests jugadors i que si ara s’han de rebaixar les nomines, si s’han sabut administrar, no serà ni de bon tros la seva ruïna El desconsolat Messi plorava, tothom pogués plorar amb els seus ulls.  Un altra esportista  que també ha mostrat la seva condiciona humana. Quan per sobre dels diners també hi ha els sentiments que deriven en l’estima al club que l`ha fet créixer, personalment i esportivament. Al socis i aficionats al futbol en general, que l’adoren. I una cosa molt important, l’arrelament d’ell i la seva família a la terra que tant bé els han acollit i on ells s’hi troben tan bé. Ara és, quan el club de la seva vida, al qual tants moments de glòria ha proporcionat el seu talent i el seu joc, toca de peus a terra i s’adona que les coses no s’han fet del tot bé.

      Mentre em refereixo a aquestes reflexions, m’he recordat de la gesta que va protagonitzar un dels nostres convilatans, l’Ignasi Planas ( de ca la Ferreta). Que en visita turística a Rússia, que va coincidir amb la celebració dels Jocs Olímpics de Moscou,  va participar, sense tenir-ho previst, en una cursa, sembla ser important, que formava part dels actes esportius que es celebraven paral·lelament als de la cita Olímpica.. Aconseguint no recordo si el primer o el segon lloc. L’Ignasi, que ja feia anys que havia deixat de ser jove, va arribar a Sitges amb la seva medalla penjada. Una gesta de la qual els mitjans de comunicació també se’n van fer ressò. Qui li havia de dir que tota la vida fent de pintor, que seria l’esport que el pujaria al pòdium de la glòria,  sense tantes punyetes ni pretensions.   

                                               J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 13 d'agost del 2021 )

 

TORNANT DEL VINYET

  

  L’avinguda del Vinyet s’assembla a un passeig on el glamur hi ha deixat de cohabitar, perdent bona part del seu encant. Em refereixo a que ben pocs descendents dels amos que van fer construir les cases i torres que s’hi alternen  encara n’ostenten la propietat. Cal afegir-hi el mal estat de les voreres i  d’uns anys cap aquí s’han reemplaçat moltes de les torres de sempre, per blocs de pisos. Poc a poc aquesta avinguda, anys fa, tan emblemàtica pel nombre de cases singulars, va sucumbint davant una barreja de decadència econòmica i arquitectònica, a la recerca d’una millor rentabilitat.

    La transformació es pot dir que va començar per l’edificació més insigne d’aquest lloc, que sens dubte és la torre de Los Arcos, que va ser propietat de don Jaime de Semir. Tanta n’era la seva influència que mentre va viure no van construir en el gran terreny que tenia just davant mateix de la torre, perquè d’aquesta manera no li tapaven les vistes al mar. A això si afegia la meticulositat que caracteritzava a l’amo de la casa, al no permetre que cap element sobreposat s’interposés a l’elegant sobrietat que mostrava tot el conjunt.

    Ja fa uns anys que la façana principal de cal Semir ofereix un mostrari de tots els elements que guarden relació amb el turisme i el bany. I la seva entrada s’ha convertit en un improvisat  aparcament. Quan succeeixen aquestes coses recorrem a la memòria del propietari: si tal o qual senyor aixequés el cap i veies això... Com també diguem que no hi ha mal que duri cent anys, en aquest cas el dany es fa evident en els canvis de costums que deriven en transformacions que en lloc de millorar el contorn rebaixen el glamur al qual em referia. Que es resumeix amb una altra expressió, la qual es centra amb les decadències que es fan evidents quan es produeixen aquests canvis de propietat, per les circumstàncies que siguin, i que la veu popular emfatitza quan diu: “castells més alts han caigut”. Vet aquí el resultat d’una veritat com un temple.

      El que perdura són els costums, les tradicions. La festa del Vinyet és la més recent de les que acabem de celebrar. Hi ha molts camins que ens porten a la seva ermita, el més antic el que coneixem com el camí fondo. Tot i que el més freqüentat és aquest que porta el seu nom i que també voreja una torre que havia estat una icona del que representava  l’elit d’aquests senyors als quals em referia. Es tracta del “niu” propietat de la família Garcia-Munté, El senyor Antonio era un gran benefactor de moltes causes, sobretot de l’Hospital de Sant Joan que, entre altres detalls, proveïa a la casa del carbó que necessitaven per a les cuines i la calefacció. I precisament ara es compleixen els 80 anys de la donació que va fer de les tres campanes de l’església parroquial, les originals malmeses com a conseqüència de la guerra. 

    Eren gent influent i en aquest cas, quan es va traçar el carrer de davant de casa seva, expliquen que per tal de que la seva propietat no es veies afectada, el susdit carrer fa una ziga-zaga, que la mateixa veu popular es va afanyar a rebatejar com: “el carrer de la serp”. Les circumstàncies també han transformat el niu i el seu immens jardí on, com en altres cases d’aquest sector, hi tenien lloc la celebració del que anomenaven presentar a la filla en societat. Dit d’altra manera: una posada de llarg. I tornant “al niu”, ara aquella construcció només és present en el record dels qui l’hem coneguda i hi hem vist desfilar les nostres més influents tradicions: les caramelles i el folklore de la nostra Festa Major, amb que s’obsequiava als amos de la casa i aquests responien amb unes generoses propines. 

     Ahir va ser la festivitat de la Mare de Déu del Vinyet, i l’any passat per culpa de la pandèmia només es van celebrar els actes religiosos en el seu honor. Optimistes com érem, no ens cansàvem de repetir: “a l’any que ve, més i millor”. Ha passat un any i, atenent les mesures de precaució, la celebració s’ha vist una altra vegada reduïda a la mínima expressió. En aquests moments difícils, la devoció a ella, ajuda a alleugerir el patiment i l’angoixa que provoca tanta incertesa, sobretot per les persones i famílies que han patit i pateixen les conseqüències d’aquesta pandèmia, que ningú sap el que encara ens depararà.  

   Portats per aquesta devoció, a la qual em referia, fem nostra aquesta petició: “Socorreu-nos nit i dia Verge Santa del Vinyet”.  

                                                                               J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 6 d'agost del 2021 )