Les matemàtiques no han estat el meu fort, potser sóc home de lletres, o al menys la permanència en aquesta pàgina. L’haver de resoldre, amb més o menys encert, l’article setmanal, em dóna una certa predisposició per insinuar que el meu fort són les lletres, més que els números. No obstant que estigui fluix en la matèria matemàtica no és excusa per plantejar la resolució de l’encapçalament amb aquest resultat. Tot té una explicació.
A l’any 1986, concretament el dia 1 de març, l’Eco complia 100 anys. Una fita que va acaronar de joia i satisfacció, en primer lloc, i molt merescudament, a la família Soler que han estat els pares de la criatura i els continuadors de la nissaga que ho van fer possible, no sense haver de trampejar tota mena d’entrebancs. Una satisfacció de la qual també li corresponia una part del mèrit als col•laboradors, els quals hi havien escrit articles d’opinió, poesia, cròniques d’esport... Un dia d’aquells també jo en vaig tenir la gosadia.
Parlo de quan tenia 16 anys, que va ésser quan apareixen les meves primeres incursions. Tanmateix l’època que per a mi assoleix una importància especial, són les col•laboracions que envio des de l’Aaiun , capital del Sàhara Occidental, on em trobava complint amb el deure del servei militar, aquelles cròniques van sovintejar. I si rebre el setmanari quan ets lluny de casa ja és una gratificació, si a més hi ha una col•laboració teva, la satisfacció era majúscula.
Aquells 100 anys són celebrats com un merescut homenatge en record dels fundadors i dels continuadors. Li recau l’honor de presidir la capçalera del setmanari, al net del fundador a en Josep M. Soler i Soler. El seu fill gran, en Josep Soler Fernàndez, es pot dir que em va obrir les portes del setmanari. Amb ell formaven aquell grup d’amics que cada dissabte ens apropàvem a la seva casa i passàvem per entre la merceria de la Llúcia, on compartien tasques comercials ella i la Carme, muller i mare, respectivament, dels dos Joseps de la casa i d’en Ramon. Com que la colleta hi havia dies que era nombrosa: en Jacint Sastre Tutusaus. L’Isidre Junyent, el seu veí més proper. En David Jou, qui també va començar a publicar els seus versos en aquestes pàgines fins a dia d’avui. En Rafael Nicolás, fill del notari. En Jacint Picas, fill d’aquell recordat i bon puntal d’aquestes pàgines. D’aquí que amb tanta colla no sempre pujàvem tots al menjador, sinó que entràvem una representació a la botiga i des del buit de l’escala una de les dones cridava: “Josep, que et venen a buscar”. Per aquell temps em feia il•lusió poder publicar quelcom a les pàgines de l’Eco. Ho tenia la mar de bé, ni em calia haver de presentar-me a l’impremta, per allò de la vergonya, en diuen tall, o potser per temor a que em rebutgessin el foli mecanografiat, li vaig lliurar a l’amic, al fill de l’amo, millor influència que aquesta... Era una breu ressenya d’un concert del Palau de la Música, ja es poden imaginar la meva satisfacció en veureu publicat. Ja tenia la porta oberta, ja no vaig dubtar, cada vegada que enllestia un nou article li portava a en Josep, el director. Aquesta assiduïtat em va permetre fer-me, també, amic del pare del meu amic. Sembla un embolic, però no és gens complicat d’entendre, perquè qui no és amic d’en Josep no ho és de ningú. Cal dir que he trobat amb ell a la persona que, amb les seves opinions, m’ha animat a continuar amb aquesta afició.
I vet aquí que aquest proper 1 de març del 2011, quan sembla ahir que afalagàvem aquells 100 anys, n’han passat 25 més. Tots ens hem fet una mica mes grans al costat del director de bata blava, de tarannà jovial, senzill, que ha rebut als seus col•laboradors de peu, davant la màquina, o abocat al taulell mentre repassa proves. I quan s’ha assegut, davant la taula del discret despatx del quarto de reixa, deixa la porta oberta per no perdre el contacte amb aquest anar i venir. De la botiga a la rebotiga passant pel menjador, com vaig titular un article, per allà les vigílies d’una festivitat de Santa Llúcia, en record dels estadants de la casa del carrer Bonaire i en homenatge a la Carme, una de les filles, que amb aquella simpatia exultant, es dedicava, junt amb la Maria, al bonic i delicat art de l’agulla i el fil. Tot ha canviat una mica, la botiga no té activitat comercial, el menjador ha deixat de ser-ho, l’ocupen màquines que amanyaguen modernitat. El quartet on cosien la Carme i la Maria, en Josep i l’Artur, des de l’ordinador, compaginen aquestes pàgines. Perquè, durant els darrers 25 anys, l’Eco ha abraçat les noves tecnologies, de manera que ja no ens cal anar personalment a lliurar la col•laboració, ho enviem per Internet. És còmode, però per altra banda s’ha perdut bona part d’aquell contacte, l’haver de passar per la botiga i el menjador per arribar fins a la rebotiga, a l’impremta, on havíem coincidit amb eficients treballadors, amb els col•laboradors de sempre. Els havia de tan veterans que fins i tot es prenien la confiança de seure damunt el taulell i entaular conversa amb qui fos. I a l’entrada o a la sortida ens trobàvem amb elles que confeccionaven la cistella de la colla de Caramelles del Retiro, o en aquestes vigílies, alguna que altra disfressa de Carnaval i elegants vestits per anar al “Panaché”... Era ahir, avui els de l’Eco ens faciliten la labor.
Si tot fos tan senzill... A vegades les pegues surten per altres costats, de manera que el nostre volgut director, l’home de bata blava, s’ha hagut de sotmetre als aciençats coneixements dels especialistes de bata blanca. Ai!, que bonic seria si tot fos, ni blau ni blanc, sinó de color de rosa. I jo encara hi afegiria i olor de clavell, ell ja m’entén. El seu optimisme, la seva profunda fe, sortosament l’ha permès vèncer un altre entrebanc. Vagin aquests 25 anys més de l’Eco com el millor regal a aquesta meritosa tasca, encara que sumar ens acabi foten el paquet.
I és a partir d’aquell primer de març del 1986, quan col•laboro de manera assídua, havent fallat potser tan sols en dues o tres ocasions, com a molt. Per tant la xifra 1.000 que apunto com el resultat de la suma dels 100 + 25, ve a ser com el compendi de tots els articles que he publicat en aquestes pàgines, al llarg d’aquests darrers 25 anys. I si a la quantitat hi afegim la resta d’articles de quan hi col•laborava de manera esporàdica i atenent que tenia 16 anys, desconec la xifra exacta. Per dir-ho de manera indicativa, deixem-ho en mil i escaig.
Un Eco de 125 anys té la solera, la grandesa, el mèrit d’un setmanari que s’ha fet gran gràcies a ser tan proper, en tots els aspectes. Si hagués contemplat disciplines i normes més intransigents, estic segur que avui ja no existiria. Ve a ser com les matemàtiques, on dos més dos fan quatre i qui no ho entén així pot arribar a arruïnar-se. No obstant, si jugues una mica a la puta i la ramoneta , pots acabar apuntant que 100 + 25 = 1.000, perdràs crèdit, però de ben segur el plantejament atraurà l’atenció i haurà qui, per curiositat, et llegeixi.
l’Eco de Sitges té una capçalera atractiva i un contingut pensat i escrit amb una gran estima pel poble, a les seves persones, pels esdeveniments, les tradicions. I, avui, per l’admiració a aquests 125 anys.
J. Y. M.
A l’any 1986, concretament el dia 1 de març, l’Eco complia 100 anys. Una fita que va acaronar de joia i satisfacció, en primer lloc, i molt merescudament, a la família Soler que han estat els pares de la criatura i els continuadors de la nissaga que ho van fer possible, no sense haver de trampejar tota mena d’entrebancs. Una satisfacció de la qual també li corresponia una part del mèrit als col•laboradors, els quals hi havien escrit articles d’opinió, poesia, cròniques d’esport... Un dia d’aquells també jo en vaig tenir la gosadia.
Parlo de quan tenia 16 anys, que va ésser quan apareixen les meves primeres incursions. Tanmateix l’època que per a mi assoleix una importància especial, són les col•laboracions que envio des de l’Aaiun , capital del Sàhara Occidental, on em trobava complint amb el deure del servei militar, aquelles cròniques van sovintejar. I si rebre el setmanari quan ets lluny de casa ja és una gratificació, si a més hi ha una col•laboració teva, la satisfacció era majúscula.
Aquells 100 anys són celebrats com un merescut homenatge en record dels fundadors i dels continuadors. Li recau l’honor de presidir la capçalera del setmanari, al net del fundador a en Josep M. Soler i Soler. El seu fill gran, en Josep Soler Fernàndez, es pot dir que em va obrir les portes del setmanari. Amb ell formaven aquell grup d’amics que cada dissabte ens apropàvem a la seva casa i passàvem per entre la merceria de la Llúcia, on compartien tasques comercials ella i la Carme, muller i mare, respectivament, dels dos Joseps de la casa i d’en Ramon. Com que la colleta hi havia dies que era nombrosa: en Jacint Sastre Tutusaus. L’Isidre Junyent, el seu veí més proper. En David Jou, qui també va començar a publicar els seus versos en aquestes pàgines fins a dia d’avui. En Rafael Nicolás, fill del notari. En Jacint Picas, fill d’aquell recordat i bon puntal d’aquestes pàgines. D’aquí que amb tanta colla no sempre pujàvem tots al menjador, sinó que entràvem una representació a la botiga i des del buit de l’escala una de les dones cridava: “Josep, que et venen a buscar”. Per aquell temps em feia il•lusió poder publicar quelcom a les pàgines de l’Eco. Ho tenia la mar de bé, ni em calia haver de presentar-me a l’impremta, per allò de la vergonya, en diuen tall, o potser per temor a que em rebutgessin el foli mecanografiat, li vaig lliurar a l’amic, al fill de l’amo, millor influència que aquesta... Era una breu ressenya d’un concert del Palau de la Música, ja es poden imaginar la meva satisfacció en veureu publicat. Ja tenia la porta oberta, ja no vaig dubtar, cada vegada que enllestia un nou article li portava a en Josep, el director. Aquesta assiduïtat em va permetre fer-me, també, amic del pare del meu amic. Sembla un embolic, però no és gens complicat d’entendre, perquè qui no és amic d’en Josep no ho és de ningú. Cal dir que he trobat amb ell a la persona que, amb les seves opinions, m’ha animat a continuar amb aquesta afició.
I vet aquí que aquest proper 1 de març del 2011, quan sembla ahir que afalagàvem aquells 100 anys, n’han passat 25 més. Tots ens hem fet una mica mes grans al costat del director de bata blava, de tarannà jovial, senzill, que ha rebut als seus col•laboradors de peu, davant la màquina, o abocat al taulell mentre repassa proves. I quan s’ha assegut, davant la taula del discret despatx del quarto de reixa, deixa la porta oberta per no perdre el contacte amb aquest anar i venir. De la botiga a la rebotiga passant pel menjador, com vaig titular un article, per allà les vigílies d’una festivitat de Santa Llúcia, en record dels estadants de la casa del carrer Bonaire i en homenatge a la Carme, una de les filles, que amb aquella simpatia exultant, es dedicava, junt amb la Maria, al bonic i delicat art de l’agulla i el fil. Tot ha canviat una mica, la botiga no té activitat comercial, el menjador ha deixat de ser-ho, l’ocupen màquines que amanyaguen modernitat. El quartet on cosien la Carme i la Maria, en Josep i l’Artur, des de l’ordinador, compaginen aquestes pàgines. Perquè, durant els darrers 25 anys, l’Eco ha abraçat les noves tecnologies, de manera que ja no ens cal anar personalment a lliurar la col•laboració, ho enviem per Internet. És còmode, però per altra banda s’ha perdut bona part d’aquell contacte, l’haver de passar per la botiga i el menjador per arribar fins a la rebotiga, a l’impremta, on havíem coincidit amb eficients treballadors, amb els col•laboradors de sempre. Els havia de tan veterans que fins i tot es prenien la confiança de seure damunt el taulell i entaular conversa amb qui fos. I a l’entrada o a la sortida ens trobàvem amb elles que confeccionaven la cistella de la colla de Caramelles del Retiro, o en aquestes vigílies, alguna que altra disfressa de Carnaval i elegants vestits per anar al “Panaché”... Era ahir, avui els de l’Eco ens faciliten la labor.
Si tot fos tan senzill... A vegades les pegues surten per altres costats, de manera que el nostre volgut director, l’home de bata blava, s’ha hagut de sotmetre als aciençats coneixements dels especialistes de bata blanca. Ai!, que bonic seria si tot fos, ni blau ni blanc, sinó de color de rosa. I jo encara hi afegiria i olor de clavell, ell ja m’entén. El seu optimisme, la seva profunda fe, sortosament l’ha permès vèncer un altre entrebanc. Vagin aquests 25 anys més de l’Eco com el millor regal a aquesta meritosa tasca, encara que sumar ens acabi foten el paquet.
I és a partir d’aquell primer de març del 1986, quan col•laboro de manera assídua, havent fallat potser tan sols en dues o tres ocasions, com a molt. Per tant la xifra 1.000 que apunto com el resultat de la suma dels 100 + 25, ve a ser com el compendi de tots els articles que he publicat en aquestes pàgines, al llarg d’aquests darrers 25 anys. I si a la quantitat hi afegim la resta d’articles de quan hi col•laborava de manera esporàdica i atenent que tenia 16 anys, desconec la xifra exacta. Per dir-ho de manera indicativa, deixem-ho en mil i escaig.
Un Eco de 125 anys té la solera, la grandesa, el mèrit d’un setmanari que s’ha fet gran gràcies a ser tan proper, en tots els aspectes. Si hagués contemplat disciplines i normes més intransigents, estic segur que avui ja no existiria. Ve a ser com les matemàtiques, on dos més dos fan quatre i qui no ho entén així pot arribar a arruïnar-se. No obstant, si jugues una mica a la puta i la ramoneta , pots acabar apuntant que 100 + 25 = 1.000, perdràs crèdit, però de ben segur el plantejament atraurà l’atenció i haurà qui, per curiositat, et llegeixi.
l’Eco de Sitges té una capçalera atractiva i un contingut pensat i escrit amb una gran estima pel poble, a les seves persones, pels esdeveniments, les tradicions. I, avui, per l’admiració a aquests 125 anys.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de sitge, amb motiu dels 125 anys, el 25 de febrer 2011 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada