ELS GEGANTS DE LA VILA AL CARRER ESTAFETA

Pamplona entre les moltes singularitats que ofereix em quedo  amb la seva hospitalitat i amb el tarannà de la seva gent. Dues coses que estan molt en consonància i que una sense l’altra no  seria possible assentar el meu raonament.

   I és també remarcable el populós ambient, el qual li atorga sempre un caire festiu  als seus carrers.  A Pamplona es palpa durant tot l’any la influència de la seva festa més populosa, la de Sant Fermí. A la popularitat que l’envolta, s’hi afegeix la repercussió que tenen els mitjans de comunicació, com la televisió, que s’encarrega, durant els dies que duren els populars “Encierros”   de retransmetre en directe, a tot el món, un esdeveniment perillós, com hi haurà que ho considerarà, també, absurd  perquè provoca un tracte  discutible als animals que hi participen. No obstant el turista fa el recorregut  pels carrers on transcórrer aquesta tradició.

      Un dels carrers més populars  és el carrer Estafeta, de visita obligada, on hi conviuen els comerços antics de diferent índole, amb les tasques que reben l’afluència massiva dels degustadors de vi a qui els agrada acompanyar amb   l’amplia oferta de tapes que s’ ofereix a la clientela.

      Tot aquest variat i suggestiu aparador no deixa  de banda,  el record permanent de la seva festa. I això es reflecteix en l’oferta existent de tota mena de quincalles que serveixen per perpetuar el record de l’estada a la capital navarresa. I entremig de tot aquest ampli variat ventall monotemàtic, en el número 47 del mateix carrer, una botiga alterna, “el més de lo mateix”, amb una ben assortida  exposició de les parelles de gegants més significatives d’arreu. I entre tot aquest agrupament  geganter, exposats  per a la seva venda, s’hi troben la parella dels gegants de la nostra Vila, així com “els Cubanitos”. Un detall que desperta la curiositat dels qui els portem a dintre nostre, amb un apassionament que es fa més notori quan hom es troba lluny del seu poble i hi coincideix. Els proveïdors resulten ser els responsables de l’artesania de la vila que porta per segell comercial  La Devallada. Una complicitat que fa que les dues  parelles de gegants del nostre poble aportin  un bocí de sitgetanisme en el carrer més típic de Pamplona.

       No hem d’oblidar-nos dels molts navarresos que van venir a residir a Sitges. Generalment treballaven a la industria del calçat i també alguns a l’hosteleria. Tot va venir a tomb perquè els germans Benazet van disposar fàbrica a Pamplona i, després acabada la guerra, alguns d’aquells empleats, junt amb les seves famílies van venir a treballar a la fàbrica d’aquí.

    Com és el cas d’en Ricard Escobosa, que era de Pamplona i la seva muller la Júlia Lacosta   de Cortes de Navarra. Van venir amb els seus dos fills, en Ricard i en Manolo i la primera casa on van anar a viure va ser a un pis de damunt a can Miret, al costat de l’Ave Maria. En Ricard a més de tallador era un bon bombista, havia tocat el bombo en la banda militar de la seva terra. I aquí va participar en totes les bandes de música que s’organitzaven. De la mateixa manera que va ser un gran retirista i va ser al Retiro on el mestre Pallarès li va donar la primera classe de català, l’home pronunciava el nom de Sitges tal com ho llegeixen els castellans i el mestre li va ensenyar un secret que si bé no s’avenia amb la normativa,  a ell li va servir per pronunciar bé el nom del poble. Tan simple, li va dir , com canviar la g per la ix i així la pronunciació ratllava la perfecció. Treballant ell i la Júlia es van poder comprar una casa al carrer Felip Massó on van anar a viure.

   Un altre company seu va ser en Fèlix Márquez  , junt amb la seva muller van venir a treballar a can Benazet. En Félix també era  retirista, fins el punt que els dies de festa s’encarregava de guardar la porta del saló teatre que donava al cafè. L’home coixejava una miqueta i va ser un bon sabater i un eficient empleat del Retiro. Amb el matrimoni hi vivia una neboda, la Maria Jesús, perruquera d’ofici. I el que són les coses, la família Màrquez va acabar comprant un pis on havien estat les dependències de la fàbrica dels germans Benazet, al carrer Espalter.

    Un altre navarrès sabater, però aquest de la part de Tudela era en Pablo Garcia. En Pablito parlava un català perfecte i sempre que tenia ocasió feia gala de la seva procedència, portava la seva terra a dintre el cor, però sentia una gran estima pel poble que tan bé el va acollir. Vivia amb la seva família en una de les cases anomenades barates també del mateix carrer Espalter i tenia, junt amb el seu fill i resta de la família, el taller  al costat on havia estat el garatge dels Benazet. Després van anar al carrer que porta per nom el de la patrona d’Aragó, la Verge del Pilar

     En  pocs metres de distància van coincidir, en el temps, tres navarresos els dos últims esmentats i en  Justo Marín que era de  Cintruénigo. En Justo treballava a la companyia del gas i quan aquesta va deixar la fàbrica del carrer sant Antoni, va obrir una oficina al carrer Espalter en els baixos de la mateixa casa on hi vivien els Màrquez. L’oficina era lloc de trobada dels treballadors que es dedicaven a anar pels llocs a resoldre incidències. En Justo era un d’ells i junt amb l’Antonia, la seva muller que era del mateix poble, vivien en una casa que es van fer davant el cementiri. Van tenir una filla, l’Esperança, que va morir jove.    

     Una representació dels gegants de la vila es troben en el carrer més popular de Pamplona. I una nodrida representació dels navarresos van canviar els carrers dels seus respectius orígens pels de Sitges. Aporto el testimoni de només uns quants a mena d’homenatge per a ells i a tots els qui, per raó d’espai, em deixo en l’anonimat.

                                                                                    J. Y. M.

  

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 d'octubre del 2017)

EN XAVI, UN JOVE DE 60 ANYS

    La vida va acompanyada d’una successió d’etapes, i  amb elles els anys s’hi aferren fins l’extrem que és el seu transcórrer el que acaba condicionant aquestes etapes a les quals em referia. Ara bé, no és necessari establir uns referents que s’avinguin a una norma amb la qual es pugui mesurar a tots per un igual, sinó que és la pròpia persona la que, segons com li va, s’adona  de les repercussions que li suposa anar superant graons d’una escala que es torna feixuga a partir  d’una determinada posició . Però, com he dit, depèn de cadascú sentir-se més o menys jove.

      Fa uns dies les persones nascudes a la vila o que hi han vingut a viure i aquest any  han complert seixanta anys, es van reunir per celebrar-ho. És una manera com un altra, prou entranyable i original  de compartir, abans se’n deia  de la mateixa quinta, la satisfacció que suposa haver arribat fins aquest punt, que és quan  hom  es va allunyant de les etapes més boniques i resolutives de la pròpia existència . És en aquest replegament en el camí, quan la vida ja ve encarrilada professionalment i es suposa que també emocionalment , el moment més propici per mirar endavant, tot i que sempre aflora els records d’un  temps passat.  

     Aquests complidors dels seixanta anys, fa temps que,  aprofitant les avantatges de les noves tecnologies, s’han aplegat en un grup que ells anomenen seixantins,  i es mostren tan comunicadors que la seva activitat missatgera és frenètica. Ho era abans de la trobada i ho continua sent quan semblava que ja s’ho havien dit tot. Resumint, com  es diu ara, ha quedat un bon rotllo que és molt lícit que  no el vulguin desaprofitar.  

     A la celebració no hi va faltar el pastís amb les corresponents espelmes anunciadores de la  xifra que ens ocupa. I com és preceptiu  tampoc hi van mancar les bufades típiques de l’ocasió. Les va engegar en Xavi Llosas Ferret. El xicot del carrer de l’Aigua que passeja igualment l’encant de l’eterna joventut i sobretot la bonhomia de la persona bona que ha sabut fer-se amic de tothom, potser només pel sols fet de ser del mateix poble, un aval suficient per convertir la simple coneixença en amistat. Ell que tant exterioritza l’alegria del retrobament, quan pel carrer coincidim tots els qui l’apreciem de veritat i que tan bé sap correspondre fent aflorar una alegria retinguda, que dosifica amb la prudència de persona mesurada, si més no molt expressiva.

      El Barça té molts seguidors, però potser pocs que s’identifiquin tan amb els colors que representa i que xicots i mosses com en Xavi, tocats per la influència del destí que els va marcar des del començament de la seva vida, afronten un realitat que no els ha fet renunciar a l’objectivitat del raonament sobre determinada temàtica. La del Barça en Xavi la domina molt bé, de tal manera que intueix quan les coses que pinten bé es poden acabar torçant i sap raonar fins i tot  sobre els plantejaments del propi entrenador. Les circumstàncies que conflueixen en la seva persona  de vegades són prou fonamentades com per avenir-se a la raó, fins i tot contradient raonaments de persones que semblen més il·lustrades en el tema.

     Una altra de les seves passions són els gegants. No fa gaire em va prometre que em pintaria la nostra parella més emblemàtica  i que  em faria el regal un cop enllestida la feina. Em va manifestar en el detall un punt d’honor que em va alliçonar, quan es mostrava convençut del que sabia fer i ho defensava per si jo en tenia algun dubta. Mostrava la seva fermesa referint-se  els qui, segons ell, li deien que  no sabia pintar. Efectivament, quan va tenir la parella de gegants pintada, sense sortir-se de la ratlla, m’ho va portar fent-se acompanyar  per la satisfacció que suposa, davant els dubtes dels insensats, haver culminat l’obra que havia promès a l’amic. Li vaig agrair enormement el detall,  que implicava l’oferiment d’un obsequi reservat als qui considerava bons amics,  que per fer-lo realitat s’havia imposat com un  desafiament en el qual posava a prova unes facultats que gràcies a elles estava segur que era capaç de complir amb la seva paraula.

     Com és de suposar la seva admiració pels gegants, potser li va encomanar el seu oncle Josep que els va portar uns quants anys. Els gegants que tot seguit associa a la predilecció que té per la Festa Major. En quant aquesta només el preocupa un detall, el dia de la setmana amb que s’escau. Quan coincideix en les immediacions del cap de setmana en Xavi es declara desencisat, perquè intueix que hi haurà molta gent. Ell prefereix que s’escaigui cap allà el començament. Ho raona que d’aquesta manera  és com més nostra, o si més no, com a més íntima.  El que significa que  no l’hem de compartir amb la gent que aprofita els festius per visitar-nos.

     En Xavi va néixer al carrer de l’Aigua, en aquesta casa de magnífica portalada de pedra, veïns de les seves parentes, la Maria Ferret Arnabat i la Ramona Ferret Paretas, les dues cosines. A la vegada  veïns també  del mestre Pallarès, entre altres. El seus pares, en Josep Llosa Pascual  i la  Lluïsa Ferret Castañosa, van fer de la comprensió la seva virtut, que es transmetia en la fortalesa interior que és menester per abraçar-se a la vida amb decisió i fermesa  quan  sorgeixen imprevistos.  En Xavi ha posat de la seva part. També la Lluïsa, la seva germana i el marit d’aquesta, en Josep Guzmán Alemany,  que el cuiden i mimen com feien els seus pares.      

       Mentre ell segueix mostrant una alegria encomanadissa  sempre que coincidim, alhora que  m’identifica com  “el senyor de l’Eco”. Un tracte que es correspon quan  l’edat s’associa a la categoria de senyor. Que aquesta cortesia vingui de part d’un jove, sempre és motiu de satisfacció, pel respecte i l’educació que demostra. Però en Xavi és un jove de seixanta anys, per tant  amb una edat com per ser tractat, també, de senyor. Faltaria més.    

                                                                                                                                                                                               J. Y. M.

( Article publicat a l'eco de sitges el 13 octubre del 2017)

CINE, VI I NIT DE LLUNA PLENA

   El cinema i el vi han coincidit, moltes vegades, com un complement  en les escenes on es converteix en  un protagonista passiu però efectiu.Són dos mons completament diferents però que tenen en comú la universalitat, d’un i altre, que els fa atractius.

    Aquest cap de setmana cine i vi coincideixen en el nostre poble, on l’art i ell mateix aporten els complements necessaris per convertir la vila en un festiu plató cinematogràfic i en un original i únic  celler que, per la seva situació, marca la diferència amb els de sempre,  aquells que tant havíem freqüentat  i que han  desaparegut  del nostre entorn més proper.

     Una cosa i l’altra amenitzat per la singular i original  vigília on predomina el terror,dintre la plàstica i ben assolida caracterització en la massiva participació dels “zombis”, els quals aporten una imatge molt d’acord amb l’essència d’aquest 50 Festival de Cinema Fantàstic.

     Quan Sitges, m’atreviria a dir, que és dels pocs pobles que encara ofereixen una programació de cinema estable en les dues sales de projecció de sempre, Retiro i Prado.  La trajectòria es remunta a quan les pel·lícules no es complementaven amb el so corresponent, es coneixia per  cine mut. Per tal de que no fossin tan ensopides les acompanyaven amb música. Els mestres locals, i amb ells els músics de les seves respectives formacions orquestrals,  havien participat en aquelles sessions.  En una època en què la gent, els dies de festa, s’afanyaven a dinar aviat per no perdre’s el començament de la pel·lícula.

   El cine, com tot, ha evolucionat i la tecnologia que avui es fa servir ofereix una nitidesa d’imatge i un so sensacional. Les bobines del cel·luloide que transportaven, dins aquelles peculiars saques, els recaders des de les cases distribuïdores fins a les sales de projecció , han quedat reduïdes a un disquet, detall que ha contribuït a que s’hagin acabat els talls tan inoportuns, que es produïen  quan s’esquinçava  la pel·lícula i que sempre passava en el moment més interessant.

    Han passat els anys, com a mínim cinquanta que són els que comptabilitzen aquesta recent estrenada edició del nostre Festival de Cinema. La supera en sis un altre esdeveniment molt relacionat amb una activitat de la pagesia del nostre poble,  la 56 Festa de la Verema. Una mena d’homenatge a la tradició vinyataire que ha comptat amb la implicació de molts sitgetans que tenien cura de la vinya i que després elaboraven el vi en els cellers que es trobaven  repartits pel poble. Un procés que era seguit, amb expectació, per la resta de convilatans, fins que el vi novell passava a la bota i tenia lloc el fet esperat de posar  l’aixeta. Un detall que era anunciat, a toc de trompeta, pel popular Rupert Roca.

     Ara, just quan per l’entorn del terme donen per finalitzada la verema, aquest proper diumenge tornarà a ubicar-se aquest improvisat celler en el marc incomparable de la Fragata. Un celler a l’aire lliure, on es trepitjarà el raïm i en lloc de posar aixeta a la bota es posarà a la font, que hi brollarà vi per admiració de tothom. I si com comentava la setmana passada que en  el certamen preliminar  del Festival de Cinema hi van haver mastegots, durant el transcurs de la primera Festa de la Verema, amb la font ubicada a la plaça de la Industria, també hi van haver bufetades. Va succeir quan  un personatge  es va treure la sabata i la volia omplir de vi. Els efectes que produeix,  quan se’n abusa, són imprevisibles.

     Una festa, aquesta de la Verema, organitzada per l’antic Foment de Turisme, amb la col·laboració del nostre Ajuntament  i patrocinada per Bodegues Torres.  

     Però avui, divendres, desconec si al vesprejar tindrem el privilegi de poder comptar amb la presència de la lluna plena, i és que de les llunes potser és la més apreciada per la seva majestuositat i per la claror que desprèn. Contemplant el seu encanteri sobren les paraules, potser algun xiuxiueig a cau d’orella per a no desbaratar el silenci que és el seu més entranyable aliat. Sigui com sigui la forma de la lluna d’aquesta nit de divendres, per als qui recordem a en Pol, sempre ens la imaginem plena. Perquè ha esdevingut el símbol que manté viu el seu record. El d’un jove esportista que es preparava per a ser gran. Era fort, física i mentalment, i li va tocar  haver d’afrontar la inoportuna malaltia. Davant la incertesa, raonava que aquestes coses es pensava que només li passava a la gent de més edat. Si més no aviat  es va adonar que en aquell desconegut  camí l’acompanyaven molts infants que es trobaven en les mateixes circumstàncies que ell. La seva lluita no va acabar amb derrota, faltaria més, ho podem considerar com un triomf que va activar una solidaritat permanent.

    Perquè els seus pares, en Xavier Lahoz i l’Estela Campañà, en lloc  d’abandonar-se a una tristesa punyent, es van aferrar a la idea de que la dissort d’en Pol seria un triomf que havien de compartir totes aquestes criatures de l’Hospital de Sant Joan de Déu. Amb aquesta finalitat, conjuntament amb altres col·laboradors, organitzen la cursa de la nit de lluna plena, que aquest any celebrarà la cinquena edició.

     Ja els hi deia jo que la forma d’aquesta  lluna ofereix moltes possibilitats. No obstant no importa que estigui núvol o que se’ns presenti  d’una altra manera, perquè quan ens referim a  ella, a la plena, tenim present a en Pol i a tants que, com ell,  esperen a l’hospital un senyal d’esperança, l’alè de vida que aporta la generositat de tots els qui, corrent o mirant al cel, col·laborem amb una causa tan humanitària com és poder tornar el somriure  a molts infants,  quan el seus febles cossos  reaccionen als efectes dels avenços de la medicina, que es van produint poc a poc,  a mesura que la lluna, la seva màgia, ens fa més generosos.

     Guaitem-hi més sovint, enmig d’una pau i una concòrdia que ara, més que mai, desitgem per continuar endavant, quan les circumstàncies són les que són. Que res enteli la llum nítida de la lluna que guaita, des de el seu lloc de privilegi, al mon.     

                                                                                         J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 6 octubre del 2017) 

50 ANYS FANTÀSTICS

Des de sempre he tingut admiració per aquella Agrupació Fotogràfica que portava per nom Sitges Foto - Film. De ben segur perquè  l'he relacionat a l'afició per la fotografia que tenia el meu pare. Al seu costat em va encomanar el interès per aquest art.

    Fotografia i cinema tenen moltes seqüències en comú, les més bàsiques les trobem en l'enquadrament de la imatge, on cal buscar  sempre el millor angle possible  i també que tot plegat quedi ben enfocat. Fotografia i cinema, però,  són dos móns diferents, tot i que poden convergir quan el fotògraf busca en el cinema la fotografia perfecte i el cineasta busca en la fotografia el missatge que aquesta vol transmetre.

   Precisament el Festival de Cinema Fantàstic i de Terror, aquest afegit terrorífic es va incorporar  després,  es va gestar va  durant la celebració del I Saló Internacional de Fotografia de Sitges, el qual va comptar amb la participació de destacats fotògrafs d’arreu. Dintre del que es va anomenar la I Setmana Internacional de Cine - Foto i Audio . Al susdit saló de fotografia s’hi va afegir la projecció de curts cinematogràfics, que s’aglutinaven dintre les Jornades Internacionals de Cinematografia, amb projeccions de pel·lícules, sorgides de l’àmbit universitari, al Prado. Tot plegat  es complementava amb unes conferències que impartien rellevants personalitats del món del cinema. Certamen que es va celebrar en la primera setmana d’octubre del 1967.  Era alcalde de la Vila el Sr. Josep A. Martínez Sardà.

   Va ser durant la clausura del certamen que va tenir lloc a l’Hotel Calipolis, quan es va produir un fet insòlit. Com que la majoria dels participants eren universitaris, aquests van esperar el moment culminant de l’acte per llegir un manifest amb el qual demanaven la supressió de la censura pel que feia al cinema. La protesta dels estudiants per un dret legítim va provocar una airada reacció per part d’algunes personalitats assistents a la vetllada. Tan va ser així que es va lliurar una autèntica batalla campal, en la qual fins i tot l’alcalde va repartir algun que altre mastegot.

   Com és de suposar no va tardar gens a arribar la notícia de  l’enfrontament a les autoritats competents  i aquestes van sentenciar que als organitzadors no els hi donarien més permís per portar a terme un altre certamen d’aquestes característiques. Les parts afectades  es van afanyar per anar a parlar amb el ministre corresponent que era el Sr. Manuel Fraga i Iribarne. Els va rebre amb presses, però el just per fer-los saber  que no obtindrien el permís si volien continuar amb aquell projecte. Però que s’avindria a autoritzar, per exemple, un altre festival que no incités al desordre.   Només sortir del despatx, la delegació van començar a barrinar i de tot plegat va sorgir l’embrió del Cinema Fantàstic  i de Terror, Una idea que, com ja els havia anticipat , va recolzar el ministre.

    El Sitges Foto-Film, comptava amb un  nombre important de sitgetans apassionats per la fotografia i tenia el seu domicili social  en el carrer Sant Francesc, concretament  on hi havia la impremta del Sr. Joan puig Mestre, també un gran aficionat a la fotografia. A ell hi acudia el pare amb alguna que altra ampliació a sota el braç per a que opines al respecte i per a ser alliçonat pels seus  coneixements en el tema. Paral·lelament a l’afició fotogràfica que en aquells moments encapçalaven sitgetans com:  en Josep Tutusaus Zarran, Baltasar Ramon, Antoni Corella, Josep Mª. Jornet, el propi Joan Puig, Carles Guillen, Manel Vericart, Francesc Barnés,  Joan Olivé, Félix Lorenz, Josep  Barnad,  Joan Manel Marcè,   Antoni Rafàles Gil, Pere Sarramalera Cosp... Aquests dos últims a més tenien inquietuds cinematogràfiques i gràcies a elles van donar el tret de sortida a questa ja important trajectòria dintre un gènere molt concret, la fantasia lligada al terror.

  El primer festival es va celebrar sota la direcció d’Antoni Rafales  Gil. Pere Serramalera Cosp i Joan Manel Marce Gea. Aquell any va comptar  amb el suport tècnic del director cinematogràfic, l’Antoni Cervera. Es celebra  a l’octubre de l’any 1968 i coincideix també amb una nova edició del  Saló de Fotografia Internacional. Les projeccions continuen tenint lloc  a la sala del Prado i pocs anys després, degut a l’èxit, es van fer projeccions simultànies també a la sala del Retiro. Una oportunitat que va permetre que el centre de la Vila  fos també l’epicentre  de l’ambient que generaven els cada vegada mes nombrosos seguidors . Potser mai com aquells anys el Festival de Sitges va estar tan a prop de la gent del poble, afavorint un clima de convivència ben entesa. L’acte de clausura continuava tenint  lloc  als salons de l’Hotel Calipolis. Els premis consistien en  “Els Clavells de Sitges”, com el seu nom indica eren uns clavells de ferro forjat que realitzava l’artesà sitgetà el Sr. Llorenç Garcia, emmarcats i sobre un fons de vellut  verd claret.

     Als pocs anys de celebrar-se va deixar de formar part de l’organització en Josep Manel Marcé, si més no van continuar sent els màxims responsables l’Antoni Rafales i en Pere Serramalera , fent les funcions de secretària la Pilar Rafales Escalona i el marit d’aquesta el Ignasi Marín d’ajudant de la complexa organització.

     Fins que a l’any 1982  l’Antoni Rafales  deixa la direcció al mateix temps que el Festival s’allunya del poble i estableix la seva seu principal en un establiment hoteler de les afores del poble, que compta amb auditori  on es porten a terme les estrenes i els reconeixements  als artistes convidats . El poble de Sitges, el nucli central, no ha perdut contacte amb la gent del cinema que ens visita, però no és el mateix que abans, quan les dues sales  on es feien les projeccions eren Retiro i Prado.  Tanmateix  el pitjor que va perdre pel camí va ser el nom Sitges, estant substituït pel de Catalunya .

      Amb tot, cinquanta anys fantàstics . Un bon motiu de celebració i de fer honor a la memòria d’aquella gent del Sitges Foto – Film  que es van convertir en els pares de la criatura, en uns moments difícils.

                                                          J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 29 de setembre del 2017)

LES CASES DELS SANTS PATRONS

      La confraria de Sant Bartomeu i Santa Tecla comptava amb uns administradors, els quals  tenien cura d’organitzar la Festa Major.  Era quan la imatge de sant Bartomeu era propietat de la família Robert que de primer, segons cròniques, la situen  a Campdàsens,  i després al carrer Nou . Una ubicació, aquesta última,  que els  descendents la troben molt més de lògica que no pas la  d’aquells verals als quals es fa referència...La casa esmentada del carrer Nou era la que donava accés a l’edifici de la Fragata,  i per tant era considerada  l’entrada principal. En el baixos de  davant de mar, només s’accedia al celler . Uns dies abans de la festa la imatge era dipositada a casa del corresponent administrador.

    La imatge de Santa Tecla era custodiada pel secretari municipal. Durant la guerra civil la imatge de Sant Bartomeu va ser salvada gràcies a una encertada reacció. A els  milicians que la van anar a buscar se’ls hi va donar una imatge d’un altre sant, la qual es van afanyar a destruir pensant-se que era la del patró. No va tenir la mateixa sort la de santa Tecla que la van trobar a l’Ajuntament i la van cremar. A l’any 1945 es va beneir una reproducció obra de l’escultor Josep Mª. Camps Arnau. Les dues imatges són propietat municipal i feia uns anys es guardaven a la sagristia de la parròquia, fins que es van col·locar a cada costat de  l’altar de la Puríssima.

      Dissolta la confraria i per tant sense comptar amb la col·laboració dels administradors , la imatge de Sant Bartomeu, els dies previs a la Festa Major, era dipositada al domicili de l’alcalde de torn i la de Santa Tecla al del secretari . En el transcurs de la processó cívica de la vigília eren recollides  i  traslladades  a l’església. Durant la processó en honor a Sant Bartomeu sortien les dues imatges. Antigament acabat el recorregut, la processó  tenia continuïtat, però més simplificada, per retornar les imatges a ca l’Alcalde i al domicili del secretari.  Cap al final de la dècada dels setanta només surt la imatge del patró, amb la comitiva corresponent,  des de la plaça de l’Ajuntament. Per la festivitat de Santa Tecla, la seva imatge,  s’anava a buscar el mateix dia de casa la pendonista.  A partir del 1980, el tabernacle de sant Bartomeu  és recollit en el domicili  del Sr. Antoni Mirabent i Muntané, cap de protocol de l’Ajuntament i membre de la comissió organitzadora.

   l’Antoni estava casat amb  la Gloria Baqués Tutusaus. I aquesta  casa del carrer Jesús on han viscut sempre  la va adquirir l’avi de la Gloria, el Sr. Vicenç Baqués Olivella, quan en ella hi  havia una carboneria. El nou propietari, que es va casar amb la Teresa Miret Escofet, la  va reformar i en el fons hi va disposar el forn on amassava i enfornava el pa que despatxaven a la  l’entrada . Va continuar l’ofici el fill del matrimoni, en Lluís Baqués Miret que a la vegada estava  casat amb la Rosa Tutusaus Martínez, nascuda a Campdàsens.

     El matrimoni Baqués- Tutusaus va tenir dues filles, la Gloria i la Neus,aquesta última casada amb en Domènec Martorell.  Principalment la Gloria va despatxar el pa junt amb la seva mare fins que aquesta es va jubilar . Sobresortint la seva estima i dedicació a les tradicions sitgetanes, de manera especial a la festivitat de Corpus de la qual encara ara resta amatent  per a que el carrer Jesús, i el seu veïnat, segueixin sent un referent de continuïtat en quant a confeccionar les catifes. La seva modèstia, el tenir cura del més mínim detall, li ha valgut l’estima i el reconeixement de tots els seus veïns més propers i de la gent del poble que sabem de la seva generositat i disposició per les coses de casa nostra.

    Com ara que una veïna sobrevinguda al carrer, tot i portar-hi molts anys vinculada a ell,  la Immaculada Almiñana Malivern, al ser designada pendonista de Sant tecla, li va demanar si   la imatge  podia ser exposada darrera aquesta finestra de casa la Gloria   i que reflecteix, quan s’escau, el pas del temps i les tradicions que l’acompanyen.  Així és com la copatrona ocupa un lloc preferent de l’entorn de la família Mirabent  - Baqués. Recordant els anys que havien compatit vida familiar  amb la presència de la imatge de Sant Bartomeu junt amb el tabernacle, del qual s’encarregava de posar les  flors el recordat Joan Capdet. Degut a que encara despatxaven pa, la imatge la disposaven en el menjador de la casa.  l’Antoni i la Gloria, també les seves filles,  a l’apropar-se la Festa, sabien que comptarien la seva intimitat amb  un convidat d’excepció.

     Així va ser fins que per la festivitat de Santa Tecla de l’any 1999, sent designada pendonista la també recordada Olga Mestres Soca, es va iniciar l’exposició rotativa per les cases dels pendonistes de torn.  Una exposició que, des d’aquella data, compta amb la col·laboració  de   l’Esteve Ferré Planas. Per la Festa Major del següent any, el 2000, la imatge de Sant Bartomeu, per voluntat del pendonista, Sr. Joan Marsal, va ser exposada a la casa de la seva consogra, la Sra. Rita Vidal al carrer Espalter.

    Al pas del temps les cases que han acollit als  sants patrons, han estat diverses i a totes han estat ben rebuts. Avui mateix la imatge de Santa Tecla, sortirà de casa de la Glòria de can Vicenç forner, per a la família serà reviure aquella presència de la imatge del nostre patró, tot i que ara hi falta l’Antoni que era també una institució del poble. I ostentava el mèrit d’haver sabut trampejar i sortir airós als designis de  les corporacions municipals, de diferent ideologia política, que s’han alternat a la Casa de la Vila.

     Molts honors i records coincideixen en aquesta sitgetana que és testimoni del bategar del poble i on la seva màxima preocupació sempre ha estat mimar els petits detalls, aquests que  tant contribueixen  a fer gran el nom de Sitges.  

                                                                         J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 22 de setembre de 2017)