Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

26 d’abril 2017

DE PASQUA A SANT JORDI






Amb la Pasqua  van associades  algunes tradicions : la Mona, les Caramelles i aprofitar  per fer una sortida al camp per anar a menjar la mona i tornar amb un pomell de farigola.
    Tot es desenvolupa amb absoluta normalitat, inclús  a can Sabaté l’organització ben entesa ha primat per posar ordre a aquella mena de confrontació endolcida que es produïa  per tal d’obtenir la recompensa d’uns suculents muflons. El pas del temps també serveix per a que l’experiència de tot plegat posi ordre a les simplicitats del viure quotidià. Tot i que el desig del mufló es pot considerar que s’escapa de les rutines del dia a dia. Començant perquè la Pasqua Florida no forma part d’una rutina diària, sinó que es centra en una celebració on hi coincideix tot el que abans he enumerat. Com a conseqüència d’aquesta sortida de la normalitat,   el costum mana  que els padrins obsequiïn  als seus fillols , obligacions que són ateses  pels pastissers. Això representa un increment de la seva feina que posa a prova la paciència dels professionals. Que porten moltes hores de treball i poques de descans. El transcórrer del temps ha obrat molts canvis en tot plegat. Quan poder obtenir  uns quants muflons a can Sabaté equivalia a una odissea no exempta de confrontacions verbals. I quan els tenies  equivalia a  poder gaudir de la satisfacció d’haver guanyat la dolça i exquisida batalla. Ara amb tanta ordre, assolit  a raó d’una ben portada organització, sorprèn  el fet que els muflons es puguin aconseguir tan fàcilment, sense nervis, ni excentricitats.
   De la mateixa manera que han desaparegut les genialitats de la qual feien honor els portants dels pals de les cistelles de les Colles de Caramelles, com també les sublimitats que oferien alguns dels seus components. Jo que havia participant, durant molts anys, de la llavors anomenada Colla del Patronat, feia talment la sensació com si la plaça de portador del pal de la cistella hagués estat guanyada  a raó  d’unes renyides  oposicions. Un cop aconseguit l’objectiu,  l’escollit havia d’atendre les ordres i indicacions de l’eficient Antoni Ciré. L’home coneixedor com ningú d’aquesta pràctica, volia que els qui tenia a les seves ordres fossin curosos dels més mínims  detalls els quals, a simple vista, no s’endevinen però que obeeixen  a plantar el pal en  unes posicions estratègiques  i a uns moviments, pocs, però que han de ser precisos. En Ciré tenia per costum posicionar el portador del pal a poca distància  del mestre Jordi Panyella, aquesta proximitat feia que, més d’una vegada, el mestre tingués d’estar més pendent del seu acompanyant  que no pas dels músics i cantaires.
    Desapareguts d’escena aquests irrepetibles personatges,  queda l’agradable record  d’en Toni Roig ,que sentia  passió, i mai millor dit per la Setmana Santa. Aficionat com era a totes les músiques tradicionals que sonaven a la Vila, el xicot començava com un component més de la banda de música que acompanyava a la Mare de Déu dels Dolors, en les dues processons que es feien, al costat del mestre Manuel Torrens   a qui ajudava a portar la carpeta de les partitures. Li encantava fer tremolar la pell de bombo i mirant al cel exclamava: “tona, tona”  I així fins arribar a les Caramelles que es convertia amb l’ajudant del mestre Pallarés, també de portador de la carpeta i de reclamar atenció a músics i cantaires abans de començar. Però on feia un bon paper, era en el ressopó i en el de degustador de mones de l’Estrella. A cada Setmana Santa el recordo i el trobo a faltar. La seva manera de ser, la seva bondat i aquella picardia de la qual es servia per beneficiar-se de certes  avantatges que sobresortien entre el recolliment d’una setmana que s’anomena Santa.
    En tot aquest recorregut   hem perdut un reguitzell de genialitats  a quina més jocosa . D’aquesta manera els components de les avui anomenades  Caramelles Sitgetanes i amb elles totes les altres colles,  han assolit un alt nivell de serietat i responsabilitat.  Que resulta molt bo i gratificant de cara a la bona la imatge de la colla ,  però que, amb tanta “formalitat”,  s’ha perdut el pedregui de  personatges que si en solitari oferien bones garanties d’èxit,  agrupats podien haver guanyat la més renyida competició.
    La normalitat,doncs, sembla ser que s’ha instal·lat en el si de les Caramelles, això no se si és del tot bo, segurament que sí, però pels qui vam viure de prop aquelles genialitats les trobem a faltar.
     Aquest proper diumenge l’anomenàvem de Pasquetes  i a Vilanova hi havia el costum  de  portar la comunió als malalts. A les 8 en punt del matí s’obrien les portes de l’església de Sant Antoni i el sacerdot apareixia amb les Sagrades formes, acompanyat per vilanovins portadors de ciri i per la banda de música de Sitges . El seguici processional  s’aturava allà on el malalt havia demanat la comunió. Passant també per les clíniques, una de les quals era  la que estava sota la direcció del doctor Magriñà, germà del cèlebre ballarí,  situada en un cantó de la plaça de la Vila. L’altre puntal d’aquest acte  era el Sr. Serra, el  “Lalo”, el popular personatge del qual es valia com a protagonista del programa radiofònic del que n’era responsable.

   Passat demà coincidirà diumenge amb la festa de Sant Jordi. De les festes de més contingut popular: roses,  llibrers,  sardanes, castells...  omplen els carrers i places dels pobles de gent que van i venen abraçats a una tradició de les més boniques i festives de casa nostra. Influenciat encara per les Caramelles, em ve al pensament un Jordi molt vinculat a la colla i a aquest setmanari, en Jordi de l’Eco. Un bon representant dels Jordis de casa nostra i un excel·lent amic. Ell, juntament amb en Josep Matas, havien de tenir  sota control tot el  que era controlable. Tot era millorable,  menys la ben guanyada fama que, portats per les genialitats a les quals em referia, canviaren  l’enunciat que els identificava de Schola Cantorum” per la de “Fartorum”. Les seves ben guanyades raons tenien.  
                                                                         J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 abril del 2017)

15 d’abril 2017

LES LLETRES D'EN JOSEP






      En Josep M. Soler i Soler era home de lletres, cada dia les treia, ordenava els cíceros i després, un cop la feina estava feta, les  tornava a posar  en els calaixos . He sentit una gran admiració per l’ofici d’impressor i és curiós perquè sembla que a la Vila els ebenistes han tingut predilecció per les arts gràfiques. Ens ho demostra el fet que el fundador de l’Eco el Sr. Josep Soler i Cartró era ebenista i va deixar l’ofici per fer d’impressor. Tenia el taller d’ebenisteria en el carrer Sant Pau 8 i va ser allà mateix on va disposar la impremta.
   Un altre impressor sitgetà, el Sr. Joan Puig i Mestre va estar també relacionat amb la fusta. Feia d’aprenent al taller fusteria del Sr. Joan Marsal i va tenir el privilegi de col·laborar en els  treballs de fusteria durant la construcció  del Palau de Maricel. Fins que també, amb més predilecció per l’ebenisteria que per la fusteria, va deixar -ho per dedicar-se a l’ofici d’impressor. Establint la impremta en el carrer Santiago Rusiñol 3, amb l’enunciat de Impremta la Puntual. On es van imprimir els setmanaris locals: La Gaseta de Sitges, La Punta i el Baluard de Sitges, del qual en va ser també redactor i director. I ara que s’escau, autor de lletres de la colla de Caramelles  del Prado .
   El primer de març de l’any 1886 surt al carrer el primer número de l’Eco, que tenia la redacció a l’adreça del carrer Sant Pau 8, si més no s’imprimia als tallers de la Renaixença del carrer Xuclà 13 de Barcelona. A partir del número 99, amb data 11 de març del 1888, l’Eco l’imprimeix el Sr. Soler.
  Al fundador de l’Eco el relleva el seu fill Josep Soler Tasis . Fins que es fa càrrec el net i fill en Jose M. Soler i Soler. La família Soler fa honor   a una àmplia  tasca  literària. I és aquest darrer qui també escriu  poesia, faceta que es fa evident en les lletres de les Caramelles. En Josep aporta la seva poesia per enaltir la joia de la Pasqua, la beutat de la primavera i per magnificar la bellesa de  les donzelles sitgetanes. Curiosament m’havia explicat que en  la poesia l’havia iniciat  el farmacèutic  Sr. Felip Font i Soler, el qual acabaria sent el seu veí més proper.
   La primera lletra de caramelles que va escriure en Josep, per la Pasqua de l’any 1943,  va ser la que porta per títol Primaveral i que comença: “De nou ressonen alegres cantúries...”. Amb música d’en Gabriel Pallarès i cantada en la represa de la tradició de les Caramelles, per part de la Colla del  Retiro, interrompuda a conseqüència de la confrontació bèl·lica.
      Poetes i poetesses han escrit  unes estrofes on  el seu missatge encara és vigent. I la música que hi acoblava el mestre tenia tanta força melòdica que el conjunt de tot plegat ha quedat, per sempre més, acaronat en el record de la gent de la Vila. Perquè en Pallarès per les Caramelles hi tenia la mà trencada . En totes les composicions es nota el seu traç. Al solistes de la colla els hi feia l’advertiment: “aquest any us faré una americana a mida, curteta i bonica, com les que  es porten ara”. Tenia tanta facilitat que esperava fins a l’últim moment, quan sopava, abans d’anar a  l’assaig , disposava la llibreta al seu costat i anava escrivint compassos, fins que considerava que ja en tenia prou. Era exigent i sobretot abans de sortir la nit del dissabte. Allà mostrava el seu temperament més agre, amb el qual no coneixia ni amics ni parents. Era quan oferia el pitjor de la seva imatge, fins el punt que la gent s’acollonia. Res més lluny de la realitat, perquè el mestre era una persona la qual,  tractada,  disposava d’una sorna i un humor fi i brillant que no s’avenia amb el seu posat murri.
    Les lletres d’en Josep es prestaven a una música especial, no qualsevol hi encaixava,  I aquesta combinació de poesia i música, l’emotivitat que transmetia,  el mestre alliçonava a cantaires i músics, amb dosis  d’un romanticisme amanyagat  per a l’ocasió . Quan els hi deia” això ho heu de cantar com si estiguéssiu abraçats a la xicota .. Altres vegades es passava  a l’altre bàndol: “aquest passatge l’ heu  d’interpretar  de manera afeminada...”. I tanta era la seva exigència que faltaven poques cases per acabar i encara insistia: “no se el que és,  però no ho sento com  jo ho he escrit”. Els músics, aquells que li tenien més confiança, li replicaven sense embuts: “ sap a que es degut això?, que està carregat de punyetes”. I llavors li sortia aquella ironia tan seva: “doncs potser deu ser això, collonades i res més”.
   Aquest any, quan no tenim en Josep entre nosaltres, les tres Colles han inclòs en les seves cantades lletres que ell va escriure. Cal remarcar que la colla del Retiro cantarà el vals Sitges, encant de Pasqua. Amb música del també recordat Jànio Marti que es va estrenar a l’any 2009 i que va ser l’última lletra de Caramelles que va escriure. Vet aquí que tampoc hi serà en aquell balcó del carrer Major, on a la tarda del dilluns de Pasqua el raconet acull velles i noves cantúries. En un espai on curiosament hi coincidien tres autors de lletres: ell, en Felip Font i Soler i en Salvador Soler i Forment, aquest últim lletrista de les del Prado. Com ho eren els músics, “els Percales”, els Antonets Pagés, pare fill i net, que vivien al davant. I on també s’hi abocava el balcó on hi donava el despatx del mestre Torrens.
    I ve que la “Vela Blanca”, torna a donar embranzida a la barca. Aquesta vegada, però, no hi ha el patró, hi som els qui hi naveguem seguint les seves senyes, que no són altres que els vincles de l’ amistat. Amb ells  ens apropem a  la Pasqua. La que ell  magnificava,  ja fos  quan hi posava lletra, o quan  participava, amb la humilitat que el caracteritzava, de la seva ensenyança.   
   Bona Pasqua a tothom.
                                                                                                                                                                         J.Y.M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 13 abril del 2017)

09 d’abril 2017

EL PRADO I EL RETIRO PORTEN LA CREU

He començat ha escriure sense haver obeït a cap preferència, doncs aquesta setmana tant Retiro com Prado han estat guardonats amb la Creu de Sant Jordi, atorgada pel Govern de la Generalitat. Un merescut reconeixement a la seva més que centenària trajectòria de les dues Societats.  Uns nomenaments que han tingut lloc quan tenia en ment fer un article dedicat a unes pradistes. Al rebre la notícia he cregut oportú apuntar una crònica per  a cada Societat.
    No  pretenc aportar  un treball exhaustiu, on s’aglutinin i es detallin dates i noms de les persones que ho han fet possible, des de la seva fundació  fins arribar al nostres dies. Per tant, com que ara el Prado està immers en l’obra de renovar la teulada, m’ha afegeixo al sentit  d’aquesta millora i per tal de ser més coherent amb el propòsit,  com es sols dir, començaré la casa per la teulada. Però sense ometre els seus inicis que van ser a l’any 1877. Per tant la trajectòria és llarga i complexa. No exempta de rivalitats entre Prado i Retiro. Fins a l’extrem que hi havia, encara en trobaríem ara, que mai han entrat a la societat rival i fins i tot procuraven escollir un altre càrrec abans d’haver de passar per davant.
   El Prado s’ha caracteritzat per ser la Societat de la gent benestant que la veu popular les ordenava entre dretes i esquerres. La  societat del gall era qualificada més del corrent de les dretes que de les esquerres. Tot i que aquesta classificació tampoc és del tot exacta si considerem que  han hagut simpatitzants  que es consideren neutrals i fins i tot amb ideologies més esquerranes, el que sí és cert que de la ideologia no en feien distinció i els socis han estat  sempre respectats i ben acollits .
   En aquest ambient es va desenvolupar un seguit d’activitats  teatrals i musicals que va posar en escena l’Artur Carbonell i Carbonell, del qual passat demà dissabte es compliran 44 anys de la seva mor . Un polifacètic sitgetà que va destacar en el camp de la pintura i el teatre, fins el punt de ser considerat una personalitat tant l’apartat de l’escenificació com en l’important d’obra pictòrica que va realitzar durant la seva carrera artística. En l’escenari del Prado van  ser interpretades clamoroses obres de teatre, d’autors de renom i interpretades per actors  i actrius professionals i per un bon nombre d’amateurs. Entre ells: la Mercè Sanabre, l’Anita Julian, l’Eulàlia Torrens, la Consol Borrell, en Josep Mirabent Magrans, l’Antoni Vigó en Josep Puighibet... Destacant d’una manera molt notable  quan va combinar la musica i l’acurat estil dels intèrprets, tots gent de la vila, sota la direcció musical del mestre Manel Torrens i Girona. Eren arranjaments de cuples, passatges de sarsuela..... en els quals s’afegiren altres artistes locals, com l’Antoni Sardà, en Jaume Daví, la Carme Borrell, la Maria Rosa Serra, la Rosa Solé, l’Agustí Amell, en Manuel Benazet, la Tecla Caudet.  
   Per a la vesant musical comptaven amb  el mestre Torrens que dirigia l’Orquestra Mozart, la qual amenitzava aquells populars balls de tarda i nit.  Alguns dels  components, a  més de fer de músics, havien tingut responsabilitats dintre de les successives  juntes directives com era el cas d’en Clarà, els germans Pagès, un d’ells, en Panchito va arribar a ser President i altres.   
     Ara, quan la Pasqua és a prop, no puc deixar de referir-me a les Caramelles. La colla del Prado ha comptat amb uns puntals, dels quals només apuntaré tres noms, en homenatge a la resta. Es tracta del germans Montané Soler, en Manel i en Daniel de la carn per la seva professió de carnissers. Un altre cantaire  molt popular era en Rupert Roca i Armengol, el qual tenia l’especialitat de solejar en els popurris que la Colla tenia per costum incloure en les cantades, amb lletra de l’Enric Almiñana, que venien a ser una crítica del que succeïa de jocós en aquell moment. I la música, arranjaments que feia el mestre Torrens dels antics cuples. Ell dirigia i també comptava amb l’ajut del recordat Rafael Marcet Almirall, que va esdevenir una institució.   
    Un apartat apart mereixerien els empleats de la Societat. La llista és llarga i sense restar mèrits a ningú apunto el nom d’en Juanito Bartés, un cognom de molt pes en la història del Prado, un sitgetà que fins al final de la seva vida el trobàvem a la porta. I cafeters com el pare del mestre Torrrens que era barber  i el coneixien pel “Piloto”. Potser un dels qui va fer més anys al comandament de la cantina va ser en Joan Ramon Gimeno Puig i la seva muller, als quals va ajudar el seu fill Joan Manel Gimeno Serrano. Cambrers com en Quimet Bielsa. A l’estiu ajudaven al jardí els germans Sanahuja en Tiago i en Guillem i en Narvàvez. Ho coordinava tot l’eficient Josep Montserrat i Torralbas.
    Una de les curiositats del Prado la trobem en la predilecció que hi tenien una colla de sitgetanes que cada tarda freqüentaven el cafè. Tenien per costum asseure’s a les primeres taules que donen al primer finestral i allà es succeïen les partides de domino. Quan es cansaven posicionaven les cadires mirant cap al carrer. Era un detall extremadament curiós que feia poble. Són les petiteses d’una quotidianitat que llanguia en la Societat.
Recordem a la Mercè Bartés i la seva germana Antonieta. La Lola Vidal de ca l’Oliva, l’Amparo Milán. Eren les sòcies més veteranes, les quals s’acompanyaven d’altres que no sumaven tants anys com : la popular Fuensanta, la Mª. Àngels, esposa de l’aparellador Torrellas.
Les filles de can Bosch, la Lali i la Mª. Teresa, la Sra. Mompel vídua de l’Antoni Bielsa entre altres. Aquesta presència sitgetana  en un enclavament tan ben posicionat, com són els finestrals de la planta baixa del Prado, havia pensat que podia ser tema d’un article.
     La importància de la  distinció rebuda, es presta a ensenyar la cara i la creu, quan aquesta és, ni més ni menys,  la de Sant Jordi.    
                                                                                
                                                                   J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 31 de març del 2017)


L'ALTRA CARA DE LA MATEIXA CREU

  La setmana passada escrivia referint-me al Prado, mentre deixava entreveure que per la propera seria el Retiro. Els més primmirats s’han estranyat que, considerant-me retirista, suposo que  per vincles familiars, hagi començat parlant del Prado.  Opinions  que potser encara són conseqüència de les rivalitats que explicava.
   Si vaig començar per la Societat Pradista ho vaig fer mogut per una certa ètica i per coincidir en un fet  important que tindria lloc poques hores després de sortir el setmanari al carrer, quan seria escollida presidenta  la Carme Artigas Ojeda, filla del qui també va ser president en Ramon Artigas  Ferrer. La primera Reina del Carnaval, passa a dirigir la Societat, convertint-se també en la primera sòcia que arriba  presidir-la. Per tant, per deferència a la Carme, era de justícia dedicar el primer article del binomi, com ara esta de moda anomenar una participació conjunta de dos artistes, al Prado. Aquest detall ens permet constatar  que al front de les dues Societats, actualment  hi ha dues sitgetanes, doncs al Retiro presideix la M.Elena Ferré Ràfols.
      Les meva afinitat retirista em ve de lluny; el meu avi patern, l’avi Joan,  va ser component de l’Orquestrina Pallarès i el matern, l’avi Martínez, va ser secretari de la junta directiva. I si això fos poc, el meu oncle i el pare van continuar integrats a la trajectòria musical de la Societat, també sota la direcció del mestre Pallarès que va acabar dirigint els Iberos del Jazz.
    Casualitats de la vida,  vaig tenir la sort de familiaritzar-me amb els dos mestres, en Manel Torrens i en Gabriel Pallarès i no només degut al meu aprenentatge musical, sinó perquè tant en una casa com en l’altra em van acollir com a un més de la família.
    El Retiro pels Ylls ha estat com la segona casa, hi van  passar moltes hores i per aquest motiu m’hi puc referir amb més coneixement de causa. Durant la trajectòria  retirista, iniciada el 1870, com s’acostuma a dir,  n’han passat també de tots colors.
    Igualment robaríem  personatges que haguessin donat el millor que tenien en defensa d’una o altra Societat. Em ve a la memòria el germans  l’Enric i l’Agustí Capdet Fontfria i els eficients germans bessons, en Francesc Tomàs i en José Tomàs. Gent que no escatimaven hores per complir amb les seves obligacions al servei del Retiro. Era una complicitat ben entesa.
   La mateixa que el mestre Pallarès tenia amb els seus músics, fins el punt que un dia els va desafiar. Feia una eternitat que no cobraven un bolo que havien fet per amenitzar una corrida de braus, la qual va tenir lloc en una improvisada plaça que havien disposat en els terrenys on hi construirien l’escola Esteve Barrachina. Sembla ser que l’empresari taurí hi va perdre bous i esquelles i s’ho va carregar la música que, un cop interpretada, com deia el mestre, no queda  res. Ja ho donaven per perdut, fins que ja transcorregut molt temps   van cobrar. Al mestre se li va ocórrer que, perdut per perdut, podien provar la sort a les cartetes. Tant va insistir que els va formar i amb pas militar van pujar fins on hi havia l’amagatall dels jugadors del bacarrà i altres modalitats. Per  ells jugava el mestre i explicaven que va ser vist i no vist, només dipositar els diners damunt el “tapete”, l’ungla llarga que tenia el “cupier”  va refregar la verdor del mateix, produint un  sorollet esgarrifós, i els hi va polir tot el que havien dipositat. Tots van abandonar, entre planys de  desencís,  davant la sorna mofeta del mestre.
    Els balls de tarda eren la càtedra on més s’aprenia del pas del temps, doncs ens hi portàvem  als pocs mesos de néixer i alguns es feien tan grans, en quant a l’edat,  que ja hi portaven també a les  filles amb edat de trobar pretendent.  L’epicentre de tot plegat estava  a la pista de ball, els xicots anaven a demanar per ballar a les noies, fins que l’assiduïtat  acabava primer en festeig i després en casori. No obstant això no era de franc, l’Enric Capdet s’encarregava de cobrar a les parelles que ballaven. El responsable havia de ser més àgil i astut que aquestes,  ja que algunes feien tot el possible per esquivar-lo, però en Capdet era gat vell i acabaven sota les seves urpes. La primera parella que acostumava a iniciar el ball era en Jaume Fontfria, en Mec i la seva muller l'Avelina Bustíns. Un costum que era respectat per les parelles i quan el matrimoni sortia a ballar  eren rebuts amb sonors aplaudiments.  
    Era quan els socis tenien per costum acudir al cafè de la Societat dues vegades al dia. Després de dinar, amb el temps junts per tornar anar a treballar, i després de sopar quan ja no venia de cinc minuts.  I si al Prado hi havia molta afició a jugar als escacs, la Penya que tenen formada continua participant en campionats. Al Retiro ha hagut molta afició al billar, fins organitzar campionats , de la mateixa manera que fan amb el joc de la  botifarra.
    Escrivia, la setmana passada,  que al Prado les dones ocupaven posicions molt properes al primer finestral. El Retiro aquest costum estava reservat als homes. Allà, darrera  el finestral del costat de l’entrada, s’hi asseien  en Felip Font que va  ser durant uns quants anys, president. Com un altre president, en Llorenç Barnés. El propi mestre Gabriel Pallarès, en Lluís Pàcios, l’Estanislau Carbonell en Rodrigo Hill, en Josep Lluís Torralbas. I els Peres : en Pere Camps, en Pere Fuster, en Pere Plana.  De manera espontània, quan es trobava a Sitges, en Manel Duran i Capdevila. En Manel Ferrer Hill...  Quan s’esqueia també s’hi asseien els que ells anomenaven el joves com: en Lluís Curtiada, que va ser president, l’Abdon Vidal, en Tomàs Junyent... A tots ells servia el cafè en Salvador Serra, un altre eficient empleat.
    Aquesta assiduïtat a darrera el finestral dels retiristes esmentats i tants i tants altres,  va durar fins que  es va enderrocar l’edifici on havia l’antic cafè. A la represa molts dels assidus s’havien quedat pel camí. A ells també els hi pertany un bocinet d’aquesta merescuda Creu de Sant Jordi.
                                                                                                             J. Y. M.
   

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de març del 2017 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez