Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

30 de març 2018

I ELS OCELLS CONTINUEN CANTANT


    







    El dilluns a la nit acabava d’enviar l’article dedicat a les Caramelles per Internet, quan apareix la notícia que en Ramon ens havia deixat. Era un comunicat breu però colpidor. Vaig esperar amb l’esperança que fos una falsa notícia, ningú deia res més; per tant aquell silenci  podia significar que es  tractava d’un malentès. Me’n vaig anar a dormir desitjant que així fos.
     Com cada dia em desperto molt aviat per anar a caminar i de seguit vaig mirar si hi havia més informació al respecte. Malauradament semblava ser que aquell primer comunicat anava agafant fonament, degut a altres informacions que havien anat apareixent. Quan surto al carrer, amb el canvi d’hora, encara és fosc. A prou feines es veu a ningú i a mesura que camines per entre els jardins s’escolten els refilets harmoniosos dels ocells. Els rossinyols anuncien el naixement d’un nou dia. I entre tants records,amb aquest matiner retorn a la quotidianitat, veig a en Ramon assegut darrera el finestral de l’habitació de la quarta planta de l’hospital de Sant Camil. Davant nostre, el paisatge ofereix unes connotacions camperoles que ajuden a asserenar l’esperit. El trobo tranquil en aquest diumenge de Rams. Hi arribo una estona abans que els passessin a buscar per portar-lo al centre hospitalari de Bellvitge on l’havien d’operar. Es mostra molt optimista perquè les persones enteses li han transmès motius per estar-ho. I el seu estat d’ànim es fa encomanadís,  perquè quan vas de visita a un hospital sempre hi entres amb l’ai al cos, doncs no saps la magnitud de tot plegat.
   La relació d’aquests refilets dels ocells amb la visita a l’amic bé a tomb perquè en Ramon alternava el seu optimisme amb apunts de realitat, com quan em deia:” Joan, quan marxem definitivament el món segueix caminant...”. Damunt la tauleta, del costat del llit, hi tenia el últim exemplar de l’Eco i aquest contacte tan directe amb aquells fulls que en el seu dia  el van veure néixer es mantenia en la voluntat de comunicar-me que ningú és imprescindible: “Porto quasi bé quatre setmanes a aquí i l’Eco no ha deixat de sortir al carrer”.
     Una conclusió amb fonament de causa, perquè quan el seu pare ja no va poder estar al front del setmanari ell i el seu germà Josep van agafar el relleu, no exempt de responsabilitat. I així va ser durant uns anys, fins que aquesta feixuga tasca es va convertir quasi en un malson. Aquell dia el 16 de gener del 2014, l’última setmana que l’Eco estava sota la seva direcció i que s’imprimia en la impremta de la casa del carrer Bonaire, en Ramon em va telefonar per si volia assistir a l’entrada en màquina de  la pàgina on sortia el Tomb. Li vaig agrair el detall i en Pau, el seu fill, m’esperava amb la placa a la mà per introduir-la a la màquina. Vaig poder immortalitzar el moment i ell, junt amb en Pepe, cadascú en el seu taulell, anaven plegant els fulls que agafaven del gruixut feix. L’amic era conscient de la transcendència d’aquells moments. Amb l’últim doblec de la portada i contraportada es tancava una etapa històrica de la nissaga dels Soler, faltava poc pels seus cent trenta anys al capdavant del setmanari. En Josep i en Ramon n’eren conscients, però també els amics sabíem que de no haver fet un pensament la continuïtat de l’Eco perillava.
       Desprès van sortir per la porta les màquines i ell va preferir no veure-ho, masses records. Fins que aquestes  es tancaven definitivament per trasllat. En Ramon havia viscut en aquelles interioritats el bategar del poble, amb els col·laboradors que hi anaven a portar els seus articles. Les sitgetanes que hi acudien per a que la seva tia Carme, amb l’ajuda de la Maria, els hi confeccionessin un vestit. I vet aquí que arribats aquests dies, vivia el ressorgir d’una nova i primaveral decoració de la cistella, la qual havia d’engalanar el pal de la colla de Caramelles del Retiro. I entre el soroll de les màquines, el seu pare cantava fragments de la cantada que aquell any interpretava la colla, moltes vegades amb lletra sorgida de la seva inspiració. El seu germà Josep i el cosí, en Jordi, cantaven les del Patronat i en aquestes que arribava en Rafel Casanova i el hi recitava la poesia que havia escrit per la colla del Prado. Però en Ramon era home de Carnaval, del qual havia estat nomenat sa Majestat i la seva cort ha estat formada per un gran nombre d’amics, perquè tots els qui el tractaven li acabaven professant un gran afecte.
    I del Carnaval a la festa Major, president de les dues comissions, em va succeir a mi en el gratificant honor de ser pendonista de la Festa Major. De festa en festa i de bullici en bullici. Després, quant la cantarella del joc del quinto l’acompanyava en el seu retorn a l’ermita del Vinyet, els dies i les hores  que es succeïen anaven acompanyades per la serenor que s’arrecera en aquest bressol del sitgetanisme on hi neix el fervor de tot un poble. Ell, l’Olga i l’Anna, ho vivien amb intensitat. D’aquí que part de la nostra conversa en aquella habitació també va derivar als preparatius de la Pasqua que és a prop. Li sabia greu que a l’Olga li esperaven dies de feina i ell no podria estar al seu costat. I altra vegada les paraules asserenades:   tranquil, tot es farà, primer ets tu “. El germà de l’Olga li explicava que aquell matí els dos li havien canviat el mantell a la Mare de Déu, per tal de tenir-ho tot apunt.
   Ell també estava preparat, l’Olga, la seva nena, en Pau, tots l’acompanyaven en les pregàries a la Mare de Déu del Vinyet que tenien tan a prop  per a que tot li anés bé. Però arriba un punt que depenem també de la ciència, que és com dependre d’un fil. I aquest no va poder aguantar el pes de tantes emocions, de tantes vivències i pàgines viscudes. I ve que en Ramon ens deixa i passa el que ell deia: el mon no deixa de caminar.
    Arribada l’hora en Ramon ens vindrà a rebre i els ocells seguiran cantant.   
                                                                    J. Y. M.     
(article publicat a l'Eco de Sitges el 29 de març, Dijous Sant, del 2018 )      

24 de març 2018

DIVENDRES DE DOLOR








    A les acaballes de la setmana, deixem enrere  dos referents que venen precedits per una temporalitat. Així, dimarts, ens acomiadàvem oficialment del  hivern i en teoria entràvem a la primavera. I ho escric com si ho dubtés, perquè  les inclemències meteorològiques, amb nevades per totes les comarques, no  semblava que fos així. I l’altre pas que farem, serà acomiadar   la Quaresma. Per començar, avui, és divendres de dolor, preludi de la Setmana Santa i dia significatiu per a totes les senyores que portaven per nom Dolors. I si m’hi refereixo en passat es deu a que en aquesta celebració s’ha produït una escissió, perquè n’hi ha que ho celebren avui i altres que van traslladar la celebració al 15de setembre. D’aquí que quan ens interessem per la data en concret elles mateixes s’afanyen a aclarir-ho: “jo sóc de les antigues...  I altres diuen “jo sóc de les modernes....”. I és que fins i tot amb això la pretesa modernitat hi té quelcom a veure.
   Enguany aquest divendres de dolor  té un significat especial, doncs comencen els actes de celebració dels 325è aniversari de la Congregació de Nostra Senyora dels Dolors, que es va fundar el desembre de 1693. Una data que l’avala com l’associació més antiga de Sitges que es manté inalterable fins els nostres dies. Actualment compta amb 420 associats. Avui mateix, a partir de les onze del matí, s’exposarà la imatge de la Mare de Déu dels Dolors a l’ermita de Sant Sebastià i a les 18h desprès del res de la Corona  s’iniciarà oficialment l’any dedicat a la celebració d’aquest aniversari. Presidits per aquesta imatge tan inspirada de la Mare de Déu, obra de l’escultor Pere Jou realitzada, desprès que l’antiga fos destruïda degut a les malifetes de la guerra. La seva expressió és d’un realisme extraordinari. I la seva presència a la processó, sense treure mèrits als altres passos que hi participen, apunta a una bellesa comparable, amb les puntuals diferències, a  les mares de déus de dolor, passió,  angusties... que surten en processó en altres  pobles i ciutats d’arrelada tradició.
    La nostra Congregació dels Dolors es caracteritza per la responsabilitat que hi aporten les dues administradores que es relleven cada any i que compta amb el prior i dues camareres. En va ser prior durant  anys. el qui va ser company d’aquestes pàgines el recordat  Rafael Casanova i Termes. El va succeir en Jordi Pañella i a aquest en Lluís Montserrat. Actualment ho és l’Esteve Ferré Planas. 
    Abans de condicionar el seu cambril a la parròquia, per tenir-la exposada durant tot l’any,  acabades les processons, el dimecres, amb la participació dels homes i el divendres amb la de les dones, la Mare De Déu era traslladada amb els acompanyants/tes  i   la banda de música, -la  marxa per excel·lència que interpretaven porta per nom: Desconsuelo”-,fins al domicili de les respectives administradores.  
   Passo a explicar  un d’aquests trasllats com un exemple dels molts que es van arribar a fer. L’apunto perquè va ser el recorregut més llarg que recordo, de l’església fins a la sínia Dionisia. Allà l’esperava la Dolores la mestressa de la casa que era una de les administradores entrant. L’altra,  l’Angelina Lluís de can mas. En aquell temps  anar fins a la sínia Dionisia, sobretot de nit, era com abraçar-se a la solitud  de les afores del poble. Per tal de matissar les penombres del recorregut es va ampliar l’enllumenat. Guardo en el record l’entrada de la Mare de Déu, des del reixat de la sínia fins a la casa, veure la imatge travessar per entre les patateres, tomateres,   cebes  i els enciams, era d’una  originalitat sublim.
   Les que es van encarregar de portar el pes de tot plegat van ser la Montserrat Marce, la jove de ca la Dionisia i l’Angelina Masip, filla d’en  Ramon i l’Angeleta. Les dues cases van condicionar les millors habitacions   per ser  exposada i acollir el res de la corona. Van col·laborar en la decoració, l’Artur Carbonell a ca la Dionisia i en Jofre Vilà i en Francesc Planas a casa l’Angeleta. Amb la  influent col·laboració  de la Pepa Sanahuja que era la dona de confiança de can Mas. El que deia la Pepa era tingut en gran consideració.
   Transcorregut l’any, no recordo si el dimecres o el divendres, unes hores abans de la processó, el cel va plorar deixant anar un aiguat que va fer perillar la sortida de la processó. Mai com aquell dia, les dues famílies que provenien de  casa de pagès, i per tant acostumades a mirar el cel,   hi van estar tan amatents. Aquesta vegada, no els importava el que tenien plantat, patien perquè no es pogués acabar amb tot el merescut lluïment la seva responsabilitat d’administradores i això es traduïa en poder veure sortir la Mare de Déu de les respectives cases per incorporar-se a la processó.
  La Setmana Santa Sitgetana, en quant a les processons,  ha evolucionat al pas del temps. Es van suprimir el peculiar cucurutxo de les vestes.  Tanmateix tot un veïnat no van poder fer canviar d’opinió a mossèn Pascual Prats Boira, al qual es van dirigir  per demanar-li que les processons de Setmana Santa tornessin a passar pel carrer dos de maig i Marquès de Mont-Roig. El senyor Rector, davant la proliferació de bars en aquells carrers, va raonar que fer passar per allà la processó  era pecat. Arribada aquesta conclusió a les orelles d’en Miquel Utrillo i Vidal, li va faltar temps per rebatejar el indret amb el nom de carrer del pecat. Denominació coneguda internacionalment.
    Amb la participació a la processó del proper  Divendres Sant d’un bon nombre d’administradores  és preveu que serà  lluïda, com es mereix la celebració d’aquests 325 anys  de la Congregació. Una trajectòria que honora a totes les persones que n’han format part. La  mirada plorosa de la Mare de Déu dels Dolors, sense voler manllevar-li el significat, acull també la satisfacció d’haver assolit aquests 325 anys. I convida a participar de tots els actes que ens han preparat en honor i gloria del seu nom. 
                                                          J. Y. M.

    ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 23 de març del 2018 )

18 de març 2018

ART I ARTISTES







    Des de sempre Sitges ha acollit a artistes que, vinguts d’arreu, han quedat captivats pels nombrosos atractius que ofereix la vila. Tots  han aportat una trajectòria d’èxits i uns valors creatius que han contribuït a que el poble sigui conegut  per ser lloc on l’art, en totes les vessants, ha niat de manera ininterrompuda.
   Així cada any es produeix un retrobament amb les diferents facetes que mostra l’art. Fa poc coincidíem  amb la disbauxa carnavalesca que, analitzant-ho, no deixa de ser una barreja d’art i imaginació. Desbordada per les circumstàncies que fan que no s’apreciï prou bé el treball que hi dediquen els artistes ocasionals que, mitjançant la combinació de formes i colors, aporten a la festa pinzellades d’art que passen desapercebudes però que hi són.
     Amb l’arribada de la quaresma la calma torna a gronxar els dies i les hores. I sense adonar-nos, entre aquesta tranquil·litat ambiental, ressorgeix un art que dintre la intimitat de les societats es va perfilant. Em refereixo al cant de les Caramelles que s’emmarca en una antiga tradició. Quan la nit esdevé monòtona, els cantaires, dirigits pels respectius mestres, avancen en l’assaig de conegudes cantúries. Música i poesia, la combinació més entranyable per dedicar a la Pasqua uns cants. Vells, però que sempre sonen a nous i que s’alternen amb els de nova composició.
   Fa pocs dies ens han visitat una gran quantitat de dones vingudes de totes parts. Elles,  fan pedagogia del pedaç  fins a convertir-lo en art. Quan anys fa, aquest, el pedaç, responia als  costums, força generalitzats, de l’aprofitament. Eren les mestresses de casa qui els disposaven per tapar els estrips dels pantalons i  en altres peces de vestir. Els cosien amb meticulosa  destresa i els triaven  d’uns colors els més semblants amb la tonalitat de la roba, per tal de que passessin el màxim de desapercebuts. És avui que les dones combinen pedaços de diferents colors, quan més extremats millor, per tal d’obtenir un resultat que s’avingui amb una originalitat que impacta. Qui ho havia de dir que els pedaços aconseguirien  convertint-se en obres d’art.
   Quan els artistes, siguin ells o elles, ens visiten, es fa evident el interès que sempre ha despertat el poble en aquest aspecte, on han coincidit amb tots els corrents artístiques. A en Rusiñol i Casas, per posar els dos exemples més coneguts, els van seguir un nombre indeterminat d’aquests divulgadors de l’art. Alguns  hi van venir de visita i altres s’hi van quedar. Com l’Alfred Sisquella, que amb la seva esposa es van aposentar per allà el sector de Terramar. I en Josep, el fill del matrimoni, es va casar amb la Marta filla de cal Serio.
    També l’escultor Pere Jou  va venir per esculpir els capitells de Maricel i, ajudat per la seva esposa, es va construir una casa al costat de la d’en Joaquim Sunyer. Els dos artistes, en els seus respectius tallers i dintre les seves especialitats, aquí van realitzar part de la seva reconeguda  obra.
   També va fer cap a la vila el pintor Pere Pruna, junt  amb la seva filla Isabel. Aquí va comptar amb una clientela distingida que li comprava l’obra. Un d’ells era el Sr. Antoni Costa que tenia la seva casa al costat del Marenostrum . Aquella amplia vorera a l’estiu feia goig de veure, es convertia en un exemple dels costums benestants de la burgesia del moment. Coneguts pels senyors de la colònia,  disposaven d’un servei que mostrava una uniformitat en el vestir i un tracte exquisit amb la mainada de la qual tenien cura. A can Costa no feien distinció entre els senyors i el servei, uns i altres seien junts en aquell espai i intercanviaven amicals converses. El Sr. Costa, que estava separat de la seva muller, tenia molt bona relació amb les filles i els gendres. L’únic fill baró va morir en un accident d’aviació. A les noies, junt amb els seus marits, els  havia condicionat la casa de manera que tots ocupessin estàncies independents però  units per la proximitat.
   A cada habitació  hi penjaven quadres d’en Pruna, del qual com he dit n’era un bon benefactor. Però, sobretot, un gran admirador.
    La Isabel, filla del pintor, ha heretat la sensibilitat artística del pare. Això sí, en el seu temps, ens ha delectat amb un estil completament diferent al seu. La seva tècnica la podem encabir en l’anomenada pintura naïf . Que vet aquí era el mateix estil que va practicar la Mercè Sella. A les dues artistes els hi va entrar l’afició de pintar quan ja no eren tan jovenetes, em refereixo en quan l’edat, perquè el cor l’han mantingut sempre jove.
   La Sella va ser una dona  de marcat instint maternal, tot i que no va estar mai casada ni va portar al món cap criatura. Ella va dignificar el matriarcat d’aquells homes que es sentien dones i acudien a la Mercè  perquè la seva comprensió es corresponia a les expectatives d’unes persones dotades d’una gran sensibilitat. I a la rebotiga del seu local, del carrer Sant Francesc,  tenien lloc  interessants tertúlies.
   És el mateix que li passava a la Berta Giralt, vinguda de Reus i col·laboradora durant molts anys de la boutique La Parada, que sempre anava acompanyada d’elegants personatges, de les mateixes preferències dels també amics  de  la Sella. Gent d’una categoria i una educació exquisida, que igualment compartien amistat amb la Filomena i la Maria de can Mas. Un dels assidus de la  botiga de queviures era l’Eudald Viñas, el qual va portar a terme la iniciativa de sufragar un pas de processó de Setmana Santa, l’Assotament de Jesús.  
      Aquest cap de setmana tindrà lloc una nova edició de la Fira d’Art, quan coincideix amb el seu 25è aniversari. Tornen els artistes i comparteixen espai amb aquells que s’hi han quedat, que en són molts més dels que he apuntat. Junt amb els de casa nostra.
       Des de fa unes setmanes, Sitges és una finestra oberta a totes les inquietuds artístiques. I nosaltres no ens cansarem mai de guaitar-hi. 
                                                                                 J. Y. M.


DONES DE CASA NOSTRA








     Les sitgetanes, com totes les dones, són el pal de paller de la societat desenvolupada. Malauradament no podem dir el mateix de les que habiten en altres llocs de la terra on són menystingudes i explotades en tots els aspectes. Les cultures, els costums, la igualtat d’oportunitats, tenen molt a veure en el desenvolupament de la dona .
    Gràcies a la sensibilitat de les dones de casa nostra, el poble ha perseverat en molts aspectes. Elles s’han preocupat  dels petits detalls. Així, fent honor a la seva feminitat, només començar el dia, escombraven el seu tros de carrer i, abans d’anar a buscar el pa i la llet,  repassaven alguna emmascarada de la paret, amb la calç que sempre tenien a punt, dintre de la galleda que guardaven darrera la porta del cancell. I quan s’esqueia desfeien una mesura de blauet i repintaven el viuet blau del final de la paret. Endreçades les exterioritats, entraven a la casa i deixaven la clau posada al pany, un detall que transmetia confiança i hospitalitat.
   I així va ser durant molt temps, la seva constància feia possible que Sitges es distingís per la  blancor i per la florida que lluïen els balcons. Mentre, el poble s’anava fent gran i aquest creixement transcorria paral·lelament amb l’auge de la industria del calçat, que donava feina a bona part dels homes i també a les dones. Elles es passaven moltes hores assegudes davant de la màquina de cosir, perquè havien de tenir la feina enllestida  abans que tanquessin la fàbrica. A aquella hora, era un constant anar i venir de dones amb els mocadors de farcell amb la marrada disposada en el seu interior.
   Coincidia amb l’activitat de la fàbrica de ciment de Vallcarca, on hi havien vingut a treballar gent de diferent procedència. Les dones dels treballadors es desplaçaven fins el poble per tal d’ajudar a les sitgetanes en les tasques de neteja de les seves cases. Aquest detall deix entreveure un cert alliberament de les dones de casa nostra  en les tasques més feixugues de la llar.
   Per altra banda les  filles de les nouvingudes  treballaven de dependentes en les botigues i altres van entrar  a la que  anomenàvem “ la fàbrica dels sostens”. 
    A part de les modistes, les que havien de tenir cura de les tasques adjacents a les labors de la gent de la pagesia, com era el d’haver de cuidar el bestiar i anar a vendre a la plaça. Com també les polleres, les carnisseres i les peixateres. Les sitgetanes, com la majoria de les dones d’aquell temps, es preparaven per saber portar una casa. Doncs es tenia el concepte que quan la dona es casava havia de saber respondre a les moltes ocupacions que requereix tenir-ho tot a punt.
   Va ser una mestra, entre altres, la que va alliçonar a moltes sitgetanes durant el temps d’escolarització. Em refereixo a la senyora Maria Ossó que era de Reus, a qui tothom coneixia per “doña Maria”. A partir d’aquí també va destacar la tasca docent que van desenvolupar les mares Mercedàries. Mentrestant els temps evolucionaven a una transformació generalitzada, en la qual a la dona se li tenia reservat un altre protagonisme. Sobretot en quant a poder disposar de les mateixes oportunitats per accedir als estudis universitaris i a partir d’aquí poder ocupar càrrecs amb  igualtat de condicions. Una igualtat que no sempre ha estat així, d’aquí les seves justes revindicacions.
   Va ser amb la formació del primer Ajuntament democràtic, sorgit de les urnes, i presidit per en Jordi Serra i Villabí,  que la dona, per primera vegada, aconseguia representació en el cartipàs municipal. En van ser tres les que van ocupar regidories:  la Elisabet Ribas, la Dolors Montaner i la Carme Tort. Però encara no s’ha donat la circumstància que el nostre ajuntament el presideixi una alcaldessa, tot i que actualment l’Aurora Carbonell ostenta el càrrec de  tinent d’alcalde.
   Poc li ha costat a la dona sitgetana adaptar-se a les constants evolucions, així com en els diferents àmbits:  la música, la pintura i la cultura en general. Com  la Vinyet Panyella que és la Directora - gerent dels Museus de Sitges. També amb  dues sitgetanes al capdavant de les dues Societats centenàries del poble: El Retiro i el Prado. Amb l’Elena Ferré i la Carme Artigas com a presidentes respectivament. Un  càrrec, aquest, que era exclusivament reservat als homes. També la Maria Marín, presidenta de Foment de Sitges. I recentment la Núria Amigó nomenada presidenta del Grup d’Estudis Sitgetans.  I en les nostres tradicions cal destacar a l’Angelina Salesas, presidenta de les festes de corpus. I la Maica Diez, presidenta de la Comissió de Festa Major. Com també la Loreto Baqués , presidenta de l’Agrupació de Balls Populars.
  Dins l’àmbit musical hem de recordar la presencia de la dona sitgetana en aquella formació orquestral , els Iberos del Jazz, que comptava amb la col·laboració de dues germanes, la Maria Lluïsa Àlvarez que era la pianista i la seva germana Beatriu, la cantant. També en la  docència musical trobem a sitgetanes que s’ hi han dedicat. Un referent ha estat la senyora Esperança Urgell, esposa del mestre Torrents. També la  Mª. Dolors Ferret Camps i la Montserrat Almirall Andreu. La recordada i estimada “senyo”.  
   A totes les dones, sitgetanes o no, el més sentit homenatge amb motiu del dia de la dona que es va celebrar ahir, amb jornada de vaga  inclosa a favor dels seus drets. El mateix dia que el nostre poble rebia a una bona representació de totes elles. Les que han tornat a la vila portades per la seva afició  a aquesta modalitat creativa i artística  anomenada patchwork.
   Elles, les dones, han estat i seran sempre un referent en el món civilitzat on s’han preparat per accedir, amb igualtat de condicions, a càrrecs de màxima responsabilitat. I si abans dèiem que a casa els pantalons els portaven els homes, quan elles també els van començar a vestir, aquest símbol jeràrquic ha esdevingut una altra personificació  de la igualtat.  Arribats aquí, no cal entrar  en més detalls.
                                                                                                                                    J. Y. M. 

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 9 de març del 2018 )

05 de març 2018

TORNA EL RAL·LI


  




    I ho fa celebrant la seva 60 edició. Des del primer que va arribar a Sitges, procedent de la plaça de Sant Jaume de Barcelona, on va donar la sortida el que era primer tinent d’alcalde el Sr. Joan Antoni Samaranch,  als nostres dies, parlem d’una evolució del món del motor sense precedents.
    A l’any 1959, a Sitges, pocs eren els qui tenien cotxe i fins i tot la  majoria de la gent de la pagesia encara llauraven amb el cavall i l’arada. I només feia tres anys, el 1956, que s’havien substituït els trens amb màquines de vapor pels elèctrics. Mentre, la industria automobilística anava aportant constants canvis i transformacions en els seus models, de manera que les marques més solvents havien aconseguit implantar uns motors més potents. Les parts visibles s’adaptaven a unes línies molt més modernes. Aquesta renovació i evolució, però, no anava en consonància amb les economies familiars que continuaven migrades.
   Mai fins aquell diumenge 8 de febrer del 1959, diumenge de carnaval, els de la meva generació, havíem vist tants cotxes antics junts. Van arribar a Sitges 24 en total. Per la seva data de fabricació, anteriors al 1920,   aquelles joies de la locomoció les havien estrenat una gent amb un certa posició, em refereixo que no tothom s’ho podia permetre.  Quaranta anys després, en aquell 1959,  poder disposar de cotxe, continuava sent un privilegi. Tot i que començava a ser més assequible a mesura que els ingressos familiars ho permetien. Avui, transcorreguts quasi seixanta anys, qui més qui menys té el cotxe a la porta.
   La primera edició del Ral.li rodava per les Costes de Garraf, en un matí plujós  i a la vila era esperat amb l’expectació que genera qualsevol novetat.  L’únic jove que sobresortia en mig d’aquell seguici era un nen. L’ Antoni Puigcerver tenia un any i tres mesos quan, amb els seus pares, participava en la primera edició del Ral.li. Ho continuaria fent de manera intermitent, però sense desvincular-se mai de la prova.
   Aquesta continuïtat ha fet possible que s’hagin alternat tres generacions de la mateixa família, els Arderiu. Això té un mèrit digne d’elogis, perquè demostra passió pels cotxes d’època, transmesa de pares a fills i a nets. Avui, quan la vida evoluciona entre una modernitat supeditada a la influència de les avançades tecnologies, sorprèn que l’antic tingui el suficient  arrelament com  per atreure el interès de tres generacions d’una mateixa família.  
   Aquells cotxes es van aturar a la plaça de l’estació. Un altre punt de referència on situar la modernitat, el cotxe i el tren. Els dos han evolucionat de manera molt significativa fins a situar-se en el punt on actualment  ens trobem. L’era de les noves tecnologies adaptades a l’automoció, com molt bé s’ha fet evident en el tot just clausurat congrés de telefonia mòbil, l’MWC. A cada edició es fa més evident el que serà el cotxe del futur. Una clara aposta pel cotxe elèctric i sense conductor. Viure per veure. 
   En els  anys transcorreguts, des d’aquell primer Ral.li,  el progrés també ha influït en les vies de comunicació, res a veure amb les carreteres per on circulaven. On fins i tot els professionals del volant, com el taxista popularment conegut per en Meleno, arribat un punt de la carretera, perdia el control del cotxe i anava a parar a la vinya, sorprès , davant la presencia d’un revolt, per la sensació que tenia que la carretera s’acabava allà. Li va passar més d’una vegada, en una època que hi havien poques carreteres, com deia l’amic: només una per anar i una altra per tornar. I no gaire  transitades.
    Eren els taxistes, els pocs que hi havien,  que disposaven de cotxe. Els seus serveis eren requerits per casaments i bateigs. Com que no estàvem acostumats a anar en cotxe, poder fer un d’aquests trajectes  era  un petit plaer, però aquest  durava poc, doncs el recorregut era curt, i sabia greu haver de baixar. I com no estàvem acostumats si alguna vegada s’esqueia fer un de més llarg, llavors et marejaves i no ho podies gaudir.
   El Ral.li encara conserva l’encant de circular per un dels camins més antics oberts a la circulació per facilitar l’accés a Barcelona, la carretera de les Costes. Fins als primers revolts s’hi continuen desplaçant gent de Sitges per contemplar la panoràmica que ofereix el pas dels cotxes d’època, en una imatge on dona la sensació que els anys no han passat. És dels pocs indrets on el paisatge s’ ha mantingut inalterable.
   Per seixantena vegada consecutiva hi tornarà a rodar  el Ral.li. A cada any que passa més és la distancia que ens separa amb la data de fabricació dels cotxes participants. Com també més ampli és el llinatge generacional dels seus participants. La més eloqüent aquesta tercera generació, representada per la família Arderiu. Un mèrit que també s’estén a la resta de participants i als organitzadors, junt amb les diferents comissions que s ‘han alternat. I de les quals, durant cinquanta anys consecutius, en va ser secretari el Sr. Eduard Carbonell i Tàrga. Alhora que ho era del Foment de Turisme de Sitges  el recordat Josep Casanova i Termes. Era el president del Foment, en aquella primera edició, el Marqués de Mura. A dia d’avui la presidenta és la Maria Marín Macaya i la secretària la Núria Carbonell Masip. Entremig queda la feina feta pels successius presidents i les juntes corresponents. Perquè un esdeveniment d’aquesta categoria no es feina de quatre dies de moment són 59 anys i 60 edicions. En aquesta amb una participació de 90 cotxes i 20 motocicletes.
   Moltes coses han canviat durant tot aquest temps, però no l’entusiasme dels organitzadors, el dels participants i de nosaltres,  que  els acollim amb la mateixa admiració i hospitalitat que els hi hem dispensat durant tota aquesta  llarga trajectòria.  
                                                                                    J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 2 de març del 2018 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez