Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

29 de juliol 2018

DE MAR A TERRA


    El més punyent del juliol és la calor, i com que acostumem a oblidar aspectes superflus, del viure quotidià,  d’un any per l’altre,  no recordem detalls puntuals del passat. Aquesta desmemòria ens porta a fer conclusions precipitades, sobretot quan es tracta de quadrar la meteorologia, i és que davant aquesta molesta xafogor sempre emprem el mateix tòpic :” aquest any fa més calor que mai”.
     Just quan el mes decanta cap a la segona meitat, es celebra la festivitat de la Mare de Déu del Carme, patrona dels pescadors. La gent de Sitges conservem una tradició antiquíssima, la processó de les barques. Aquesta passejada marinera ens retorna a records de tot temps, perquè de sempre ens ha agradat contemplar el seu recorregut el qual, abans, començava en la platja de les barques i tenia el seu moment especial,  quan la imatge era portada des de la parròquia fins a la barca que es trobava amarrada en aquell sobresortit  de l’espigó. Totes les barques que l’acompanyaven, anaven engalanades amb banderoles de colors.
   Avui, malauradament, queden  pocs pescadors que continuïn  un dels oficis que, amb el de pagès, eren els més comuns a casa nostra . El mateix dia de la festa vaig poder viure en persona una de les dificultats més punyents que han de vèncer. Com és sabut ja fa anys que aquesta processó  comença i acaba al Port d’Aigudolç. Enguany la mar oferia una bellugadissa que no inspirava confiança, si més no la situació no era tan extrema com per haver de suspendre la sortida. Però quan les embarcacions surten de  la bocana,  l’agitació, la fúria de les corrents marines arremet contra tot el que sura. La cosa no pinta bé i es decideix escurçar el recorregut. Només arribar a l’altura de l’església, les barques emprenen el retorn cap a port. El  senyor Rector se sent alleugerit, la fe  no t’eximeix de les pors terrenals. Doncs predomina l’estima a la pròpia vida, quan aquesta depèn de tu mateix, i no cal confiar-la, per si a cas, només, als designis divins.
    L’experiència viscuda,  ens ha apropat al dia a dia dels pescadors, per fer evident  que el seu ofici comporta situacions pitjors a les viscudes i que han de trampejar com un risc de la professió.
    He quedat sorprès de la gent que espera, en el moll, la tornada de les embarcacions. La imatge de la Mare de Déu del Carme s’envolta de curiositat i devoció, i és exposada en un lloc preferent de l’escenari on té lloc la cantada de d’havaneres. Els  responsables del Port  d’Aiguadolç, ja fa  anys que organitzen uns encontres per celebrar aquesta festivitat amb la gent que estima el mar. Que admira la feina dels pescadors i, en definitiva, es troba bé amb les atencions rebudes per part dels gestors d’aquest espai marítim.
    El mar i la terra ens ha apropat als costums de la gent que hi ha trafegat, amb la curiositat afegida de que quan la gent de la pagesia tornaven a casa, amb el carro i el cavall, els pescadors es preparaven per sortir a la mar. El retorn del pagès quasi passava desapercebut,  però la sortida dels pescadors s’envoltava de molta més expectació, pel costum que hi havia d’anar a veure sortir les barques.
    I l’endemà, de bon matí, quan la gent de pagès tornaven a enganxar el cavall al carro,  els pescadors eren a punt de tornar a la platja. Un replegament que també comptava amb la gent que no s’ho volia perdre i altres que hi acudien per ajudar a entrar la barca.
    I els estius també eren calorosos i no existien els aparells per a refrigerar l’ambient.  A excepció  dels pescadors que a les nits, mentre feinejaven,  eren recompensats amb la fresca de la brisa marinera. Mentre que la gent del poble sortien a seure en el carrer per manllevar-li la seva frescor.
   Va ser amb l’arribada dels senyors  de la colònia, del turisme, quan la cosa va començar a canviar. M’explico,  ahir va ser la festivitat de Sant Jaume i m’hi refereixo perquè  un d’il·lustre va ser Don Jaime de Semir i Carrós. Un destacat protagonista d’aquells estius que, quan el sol s’arronsava, els senyors passejaven pel passeig, amb una elegància que els distingia.  El Sr. Semir era propietari d’una espectacular torre, situada a segona fila, “Los Arcos”. La gent que estava al  servei del matrimoni, com l’eficient Sr. Màxim Castillo,  tenien cura de cuidar fins els més petit detall per tal que la seva  propietat, amb un gran jardí, fos l’admiració. El pas del temps va anar en contra d’aquell senyoriu, fins el punt que els seus descendents notaren les conseqüències de la decadència. Els Semir no van ser una excepció i van començar per desprendre’s d’una llenca del  jardí, fins que  van acabar venent tota la torre.
    Els nous propietaris  l’han reconvertit en un espai turístic i, avui, quan hi passo per davant, no puc per més que recordar al Sr. Semir, perquè no consentia que ningú ni res desbaratés l’elegància harmoniosa  que  s’havia establert  en la seva propietat.  Ara, les tovalloles multicolors s’aboquen a les finestres. Estenedors movibles exposen, a les mirades, peces de roba diverses... Pels qui hem conegut l’apogeu d’aquella època, la pulcritud de tot plegat, ens  fa mal a la vista i al cor.
    De terra a mar, l’encant de poble pescador i camperol, ha sucumbit al progrés. Només la música manté els lligams d’una vida nocturna amb classe. Les pròpies Havaneres del Port d’Aiguadolç i els Concerts de Mitjanit que s’hi celebren durant l’estiu. Com l’oferta musical que ofereixen els Museus de Sitges, en el incomparable marc del Racó de la Calma. O en la sala el Cau Ferrat, que venen a tenir una similitud amb les que organitzava el propietari de la casa. I aquests dies té lloc el Festival dels Jardins  Terramar.  Gràcies a ell, retorna la  personalitat a uns jardins que són el mirall on s’hi reflecteix  l’època daurada de Sitges. Quan aquest presumia d’una categoria que era l’admiració de la gent de casa nostra i dels que ens visitaven. I tots en teníem bona cura, per tal de no desprestigiar-la.  
      Igual com ara...
                                                           J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 27 de juliol del 2018 )

JUGAR A FER LA RATETA


   Els jocs també han evolucionat amb el pas del temps, però ha estat el carrer el millor escenari que s’avenia amb una infantessa, els de la meva generació, que no passàvem privacions, sobretot en l’aspecte alimentari, però sí que es filava molt prim en altres aspectes superflus. Així els nostres entreteniments provenien, en certa manera, dels jocs que practicaven els nostres pares. Que no eren  gens sofisticats.
   Del carrer també n’hi havia els qui n’abusaven més que altres i que no obeïa a cap descuit dels pares, sinó més aviat per motius de feina, la qual no els permetia atendre les exigències dels més joves de la casa. Si més no sempre trobàvem un bon motiu per sortir al carrer, sobretot durant les vacances de l’escola. I aquesta freqüència tenia la corresponent compensació, perquè jugàvem a  jocs que hauria estat impossible desenvolupar entre les estretors intimistes de les cases.
   El joc més comú de tots era  el de la pilota, tot i que no era ben assimilat pels veïns de cap carrer, perquè provocava les molèsties consegüents; des d’embrutar el blanc de la calç de la paret, fins a provocar alguna que altra trencadissa de vidres. Però no tot consistia en aquests improvisats partits, la cosa es regia també per unes modes passatgeres. Així quan ens venia la caparrada de  jugar a patacons, la pilota quedava aparcada. Vet aquí un entreteniment amb el qual els nostres pares també hi havia jugat.
   Guixat un quadrat al terra, cada participant en el joc, hi anava disposant el número de cromos acordats . Abans, però, de llançar amb fúria el patacó , s’havia d’establir l’ordre de tirada i aquest s’aconseguia després d’ apropar, el màxim,  el taló de goma  fins a l’escaire de la façana de la casa amb el terra del carrer. El qui aconseguia millor apropament era el primer a llençar. Llavors, en el moment en què la goma impactava sobre els cromos, tots el que sortien fora del quadrat  se’ls emportava qui havia fet la tirada.
    Un altra de molt popular era el que anomenàvem el joc  dels “guitos”. Simples pinyols d’albercoc que arrodoníem per a equiparar-lo el millor possible a una bola. Es jugava prop del desaigua de les canals que es troben en un extrem de la façana. Se’n feia un escampall, també segons el nombre acordat i, ara un ara l’altre, s’anava intentant ficar-los en la interioritat d’aquella obertura. Guanyava, tots els que hi havia a dintre, el qui aconseguia introduir l’últim pinyol en la desembocadura de la canal. Quan guanyaves un d’aquests botins, et produïa tal satisfacció que semblava que haguessis aconseguit un valuós tresor. Els nostres pares estaven més fets al joc de les “caniques”. Un joc de toc i pam. 
   Mentrestant ens envoltàvem d’uns detalls que eren comuns en totes les cases. Un dels tants eren els miralls. Curiós invent aquest, que ha permès a quasi bé tota la  humanitat  poder veure’s un mateix. I aquesta visió dona molt joc, perquè permet poder modificar, si està en la nostra mà, irregularitats passatgeres que poden distorsionar la imatge personal. Com en  tot sempre hi ha els qui s’hi miren més que altres, fins arribar el punt que s’hi obsessionen i no surten al carrer sense abans haver posat davant del mirall tantes vegades com creuen convenient.
   D’aquí que es van fabricar armaris amb una gran lluna, com també s’anomena al mirall,ocupant tota la superfície de la porta. Però els més habituals els trobem a dintre el bany. Ara que li tenim un lloc de la casa destinat, i  quan la gent no en disposaven, el trobàvem, simple i solitari, damunt  la pica de rentar-se les mans i la cara. I ningú com els miralls delaten l’evolució del pas del temps en la fisonomia personal. Tan avesada en rebre elogis: “Que bé que et conserves, sembla que no et passin els anys”. Però vet aquí que el mirall és l’únic que t’apropa a la realitat.
   Les famílies benestants disposaven del que en deien un joc de tocador, on no hi faltava de res, petit mirall inclòs, amb suport de plata. Aquest escampall que es repartia per sobre les calaixeres, es van anar estenen als tocadors de la resta de les famílies, encara que no es feia servir quasi mai,  esdevenia un signe de distinció. A mi, particularment, m’encuriosia aquell recipient de vidre on s’hi posava la colònia i s’expandia mitjançant un sistema simple que consistia amb tubet folrat que acabava amb una  pera de goma, la qual es dissimulava amb un escampall de diminuts serrells sedosos. El conjunt de tot plegat  no era útil però atorgava categoria.
    La coqueteria és tan femenina com el mateix interès de les senyores per cuidar  la seva imatge. Per tal de tenir disponible, en tot moment un mirall on mirar-se, disposen d’un de reduït que ubiquen dintre el bolso. Com en totes les cases n’hi havia, per uns moments ens els fèiem nostre i amb ell cercàvem un raig de sol. I una vegada aquest era reduït a la dimensió del mirall, el projectàvem a la paret  i amb un simple moviment de mà, el nostre sol, saltironava amunt i avall, com una rata que no para de moure’s.
    La rata, tot d’una, apareixia a la paret de la classe de l’escola i saltironava per damunt la seva blancor, procurant no  coincidir amb la cara del mestre. Anava i tornava i el seu resplendor era com un esquitx de llibertat que no estava sotmès a la disciplina de la classe. Representava la llibertat anhelada per a tots aquells que, restar amatent a les explicacions del mestres, era com un petit sacrifici mortificador. Sobretot quan la jornada escolar es feia llarga.  El responsable  d’impartir la lliçó, era aliè al que passava, però ja s’encarregava l’alumnat, amb les rissotes, ni que fossin contingudes, de posar-lo en sobre avís .       
   Amb la modernitat, fins i tot la rata s’ha sofisticat, doncs ara es projecta mitjançant un raig laser. Tan potent, que és capaç d’interferir en el mateix Castell de Foc. 
   I és que sempre hi ha qui rumia quina una en pot fer. De la modernitat no tot són flors i violes.
                                                               J. Y. M.   
 
   ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 20 de juliol del 2018)

100 i 12




   
      El primer sorprès amb aquest encapçalament sóc jo mateix; he dubtat, he reflexionat, i al final arribo a la conclusió que, ni d’una manera ni de l’altra, no em surten els comptes. Doncs no arriba a ser ni una resolutiva operació matemàtica davant un problema aritmètic. Haig de dir, però, que aquesta  manera tan original de posar el títol a l’article d’avui, ve motivada perquè m’he encomanat de  l’originalitat que han esmerçat la gent de Pasgràfic en el moment de dissenyar el cartell anunciador  de la Festa de la Poesia d’aquest any. Un rellotge en el qual les minuteres són un llapis i un bolígraf. Dos elements que marquen el pas de les hores, dels temps, un tema pel qual els poetes els hi és una font d’inspiració.
   Enguany fa cent anys, aquest detall els servirà per desvetllar el misteri de la primera xifra de l’enunciat, que es va celebrar la primera Festa de la Poesia a Sitges. Que va tenir lloc el 1 de setembre del 1918 al Retiro, amb la participació de destacats poetes del moment. Quan les originals  minuteres del rellotge poètic marcaven les 18 hores, del dia 6 de juliol del 2018,  arribaven a la plaça de l’estació  els poetes i poetesses convidats en aquesta nova edició. Havien passat els anys  fins que al 2007 es va tornar a reprendre,  de la mà de la Cèlia Sànchez – Mústich i d’en  Joan Duran Ferrer. Per tant enguany s’ha celebrat la festa número 12. I amb això  queda desvetllat el significat de l’altra xifra de l’encapçalament.
    Els poetes convidats: Josep Porcar, Samantha Baredson, Josep- Ramon  Bach, Ricard Garcia, Quico Pi de la Serra, Isabel Ortega i Maria Cabrera ( aquesta última per motius familiars no hi va poder assistir) arriben a la vila,  i a mesura que baixen del vehicle, queden bocabadats de la rebuda que els hi dispensen: autoritats, pubilles i hereus, vailets de les escoles i  formació  musical inclosa. Que té un nom molt suggestiu, “Buskant el To”. L’episodi ofereix unes reminiscències rusiñolianes que aporten al moment una barreja d’art amb pinzellades de surrealisme.
    Els carrers són una festa i  alguns balcons, al pas dels poetes, s’obren i des d’allà els hi donen la benvinguda persones tan conegudes com: Andreu Bosch, Maribel Cerdà, Xavi Huete, i les actrius Mercè Comes i Lluïsa Mallol. A mesura que avança la comitiva, van inaugurant carrers que comparteixen el nom del poeta amb el del nomenclàtor habitual. A   l’arribar a la plaça de l’Ajuntament en el florit balcó de la Maria Rosa, la filla de la casa, la Vinyet Panyella, saluda  als presents amb aquella cordialitat  que distingeix a les sitgetanes per, seguidament, llençar els llibrets que cada any editen amb motiu de la festa . Un detall que torna a prendre un caire surrealista. Ho acompanya el cant de la Joana Fort, de la qual estem descobrint les seva ben timbrada veu i les seves excel·lents arts interpretatives.
   Davant per davant, a la porta de la casa gran, el batlle Miquel Forns els hi dona la benvinguda i els fa saber que amb els quasi vuit anys que porta al capdavant de la corporació municipal, mai havia assistit a la col·locació de tantes plaques de carrers com en aquella tarda. Sonen les veus del cor femení, Talcomsona.  Es brinda i s’immortalitza el moment.
    Sopar en el claustre de Maricel és un privilegi que no només pot aportar el plaer d’un sopar entre amics, sinó que també la inspiració que el lloc motiva als poetes al contemplant-ho.  Petits, grans privilegis que al baixar al carrer, aquí, en el   Racó de la Calma, la música  interpretada a la marimba per Ferran Carceller i a l’arpa amb Esther Pinyol, no ens deixa encara tocar de peus a terra, som en un núvol que no volem que s’esvaeixi. I els poetes més joves, l’Helga Simon, Anna Gas i Àngels Moreno, ho fan  possible.
   El dissabte, acabada la visita a la Biblioteca,  té lloc a la sala d’actes del Retiro el dinar amb els poetes. Exerceix d’amfitriona la seva Presidenta, l’Elena Ferré.  Per a mi un dels moments més apoteòsics, perquè té el poder de fer sucumbir  la poesia, no només davant els plaers que ofereix la gastronomia, sinó que també a les sublimitats que tenen lloc en el transcurs d’una sobretaula molt divertida i creativa. Amb l’acompanyament musical a càrrec de l’Oriol Nebleza i l’excel·lent cupletista Mercè Garcia. I els corresponents brindis a cada un dels poetes, amb alternança de les persones que els hi dediquem pujats damunt la cadira.  Per sucar-hi pa, tot i que aquest ja s’havia acabat, sucat en el suquet de les mandonguilles amb sípia.
    Jo que soc molt aficionat a buscar paral·lelismes, hi vaig trobar que tant el Retiro, com el Prado, però per ser on som, en la sala on la colla de Caramelles de la casa assaja les seves cantúries, em referiré només a aquesta Societat, han estat i són un bressol de la poesia sitgetana, arrelada amb la tradició de les Caramelles. l’Antoni Sella, actual director de l’Eco, i President que havia estat d’aquesta Societat, en el seu inspirat i jocós brindis, es va referir, entre moltes sublimitats, al poeta Trinitat Catasús.  Vet aquí un dels molts referents en la trajectòria poètica de les Caramelles del Retiro. Una altra poetessa més recent, s’hi ho comparem amb aquesta dilatada projecció, era la Toni Pañella Camps, àvia d’en Joan Duran Ferrer, que també va posar lletra a les caramelles retiristes. La major part d’elles musicades pel mestre Gabriel Pallarès . Ell els hi reservava el solo a en Lluís Curtiada, que va ser-ne President  i és un ferm puntal d’aquesta casa. Com també a l’Abdon Vidal, els dos, retiristes  de cor i ànima. I sempre a flor de llavis aquelles mítiques estrofes que canten: “de color de rosa, olor de clavell...” De les quals n’era l’autor un altre President- poeta , en Felip Font. Sempre amb el record posat amb en Josep M. Soler, propietari i Director de l’Eco i poeta de les mateixes caramelles. Dos nets seus, en Josep i l’Albert, junt amb els companys grallers de la Colla els Marcets,  ens van obsequiar amb un tastet de Festa Major.
    Després de dinar, el Saló d’Or ofereix un aspecte poc habitual, doncs les cadires estan disposades perpendiculars a l’entrada, amb la qual cosa el públic mira cap a l’escala que hi ha al costat de l’entrada a la capella. Oferint  més joc de mobilitat als artistes, que mouen els fils de la companyia  La Tija. Amb l’espectacle Dotze per set. Ja no soc l’únic que fa figueretes amb els números. Resumint-ho amb una  paraula: sublim.
    Amb això arribem a la nit de la clausura  en els jardins del Retiro, amb la participació de tots els poetes, en un acte molt ben conduit per la Cèlia i en Joan i amb la part musical fantàsticament representada pel cantautor Jaume Pla (Mazoni) . Poesia i música, una combinació  que sempre s’han avingut.
    El matí de diumenge és reservat per fer una visita als aparadors, un per a cada convidat, que s’han decorat per a l’ocasió. Amb sorpresa inclosa, doncs les bessones del carrer Sant Sebastià, la Rosa Maria i la Juanita Alexandre, han dedicat la seva finestra a la festa. Elles que no són poetesses, però sí són unes artistes  que del viure quotidià i de les tradicions en fan una poesia viva.
    I arriba l’hora del comiat. Però sembla que dir adéu al mig del carrer no queda prou bé. Els organitzadors, junt amb els voluntaris, cada any porten als seus convidats a una cassa. Gràcies a l’hospitalitat de la persona que ens obra les portes, allà, entre el caliu d’una llar, on tots en sentim ben acollits, com de família, sí que es presta  acomiadar-nos quan sigui el moment. Perquè l’actriu Rosa Andreu ha estat una molt bona amfitriona, que ens ha mimat, convidant-nos a fer un bon vermut. Amb ella, poetes i acompanyants, ens hi trobàvem com a casa. Seria per això que no teníem pressa per marxar.
    Fins que n’hi ha un de decidit que, mentre correspon a totes les abraçades i petons, exclama:  Passi ho bé! Fins l’any que ve.
                                                            J. Y. M.

 ( Article publicat a l'eco de sitges el 13 de juliol del 2018)


TORNANT DE CAMPDÀSENS







           Ningú com els poetes saben descriure els valors de la vida. Aquests que no es veuen, però que hi són. Els complements que ens ajuden  a fer que aquesta, la vida, s’acompanyi de les petiteses que es fan immenses quan les vivim amb intensitat. La festa de Campdàsens té tots els ingredients que  aporten  aquest complement de satisfacció compartida.
   Moments en què voldríem aturar el temps i ens sembla impossible. Però és el que deia al començament, la força de les estrofes de la poesia, aconsegueixen, per uns moments, sobreposar la realitat a una idíl·lica contemplació d’un món diferent. Ho he reflexionat llegint les estrofes que la poetessa, Vinyet Duran i Ferrer, ha dedicat a la festa major de Campdàsens: “S’atura el temps quan el mires,/ tan petit, enfilant-se a la figuera./ Un temps que et pertany i et relliga a aquesta terra./ Llavors hi havia un altre ritme,/ un sol marcant les hores, muntanyes endins./ Un abans de ser-hi nosaltres...” .
   Aquest abans, quan nosaltres encara no hi érem, aglutina, tractant-se, d’aquest indret la vida camperola de la gent que l’habitava. Quan a  l’hivern, desprès de que el sol s’ajupís, abatut per la nit que li queia a damunt, les llars de foc de les masies, deixaven escapar un fum enjogassat. La gent de la casa es reunia a l’entorn de les tremoloses flames, d’aquell foc tan apreciat,  i el seu món particular, el de cada un dels presents,  s’obria als records.
   A l’estiu, a aquella  hora, les portes de les  masies eren obertes. A fora, la mateixa foscor, però sense el fum que expandia l’olor a llenya cremada. Silenci, però no tant. Els grills volen que els escoltin, són els únics que no tenen pressa per retirar-se. És el seu temps, la seva hora, el moment quan la poetessa diu: “S’atura el temps”. Però, vet aquí, que al final només ho sembla.
   En determinades ocasions, com en aquests festa de Campdàsens, voldríem aturar-lo el temps. Per  continuar, tots junts, gaudint d’aquest sitgetanisme que ens agermana i ens fa estar units. Distesos, que és la millor manera per compartir les coses que en són tan properes. Però  degut als neguits i les presses de cada dia, no ho apreciem fins que som allà a dalt.
      Sembla que feia un moment, que la Nieves encenia els ciris de l’altar, on els angelets, de cada costat de la creu, es feien mirar. El senyor Rector es posava, davant totes les mirades, els ornaments litúrgics per oficiar la missa. I que sort ha tingut  de les tecnologies actuals, que li han  l’il·luminat la lletra petita del missal.
   Acabada la missa, la sensació continua sent la mateixa: som davant una festa senzilla, però que ofereix tots els ingredients que la fa única. Gran, pels qui ens sentim petits davant la grandesa de tot plegat: la natura, el lloc, la nostra gent, pel  repic del ball de bastons i el so de les gralles, l’hospitalitat de les mestresses. Per les atencions dels Amics del Garraf, que mentre   campem per allà, ells couen la carn, paren  les taules i tenen cura dels  petits detalls.
   I arriba el moment en què la festa s’arrecera davant la porta de can Lluçà, ens hi apropem tots. Comença  l’acte cultural;  amb paraules amarades d’història, d’aquest pas del temps que gràcies a ells, a la pregonera, torna a fer-se present. Un temps que s’havia escapat, però queda aquesta saó  que ha calat per sempre més en aquest llogaret. Torna a  fer una passada el ball de bastons. Moments intensos, que els acompanya l’entranyable actuació dels cercolets.
   Poc a poc  la masia de can Lluçà, torna a retrobar-se amb la seva calma. I no podem marxar sense  acomiadar-nos de la Maria, que té la casa ben cuidada. Així ha estat sempre, des de que fa uns setanta set anys, va venir amb els seus pares d’un poblet del Maestrat i aquí han vist passar el temps, i tampoc l’han pogut aturar, amb ell se’n van anar els seus. També en Fèlix, el seu espòs. I ve que cada dia es fa de dia i també fosc. No hi ha volta de full.
     Al poc d’arribar a casa, entre el bullici del poble, es torna  a escoltar el so de les gralles. Allà als jardins d’El Retiro, en el concert que ens ofereix la Colla dels Grallers de Sitges, amb un excel·lent  programa. Mentre en gaudia, em venia el pensament quan la vila estava mancada de grallers, i aquets venien, a peu, travessant el Massís del Garraf, i arribaven just per participar de la Festa Major. Uns grallers que treballaven la terra i quan plegaven , davant la porta de la masia, l’estridència del so de la gralla era l’única que desbaratava el silenci, a part dels grills i el cant del gall. Altres preferien el so més pausat del flabiol. Com el flabiolaire que venia caminant des de Begués fins a can Casildo Vivó, Majoral que era dels cercolets.  Mentre la família posava en condicions  l’home li transmetia les indicacions oportunes.            
   I  ve que tornem a estar immersos en una nova festa, la de les Cases Noves. No perdeu de vista les festes de barri, el còmode que és pels seus veïns, obrir la porta de casa i estar ja a dintre la festa. I pels que hi anem, ser rebuts amb la mateixa cordialitat de sempre.
 I mentre tot això es succeeix, arriben els poetes, per participar en una nova edició de la Festa de la Poesia. Durant unes hores intenses, els convidats, conviuran amb la gent de casa nostra i els hi mostrarem l’hospitalitat que sempre ha caracteritzat a la vila. I ells ens correspondran amb poesia.
   Com passa amb el temps, això no hi ha qui ho aturi. No obstant, la mateixa Vinyet, arriba a una inequívoca conclusió, quan diu: “Aquí i ara, avui, hi som tots”. Mai millor dit: gralles, poetes, festa a les Cases Noves. I moltes ganes de voler fer un tastet de tot. Aprofitem-ho!
                                                                                          J. Y. M.
( Article publica a l'Eco de Sitges el 6 de juliol del 2018) 

03 de juliol 2018

ELS ANGELETS DE CAMPDÀSENS


    El llogaret de Campdàsens sembla caigut del cel i, en aquesta caiguda, haver-se fet acompanyar per una calma que, al menys a mi em dona la sensació, només campa per aquesta gran parcel·la celestial, perquè es pot acariciar  sense que es desbarati. Llegit així pot semblar una cursileria, però quan les paraules obeeixen a una realitat, tots els qualificatius que l’autor faci servir  poden semblar pocs.
   Vet aquí un començament que es presta més com a introducció d’un sermó, que per cap altra finalitat que se li vulgui associar. Fins i tot l’encapçalament de l’article s’acompanya dels angelets que, es suposa, custodien  als estols celestials. Fins aquí, doncs, un contingut poc revelador de les intencions de l’articulista.  Aquesta vegada, però, coincideixen uns detalls que no vull passar per alt. El més important, indiscutiblement, és la celebració de la festa de Campdàsens que té lloc el primer diumenge de juliol.
   I si Campdàsens és dels últims reductes habitats del Massís, la seva festa ens apropa als antics costums de la gent que habitaven les nombroses masies que s’hi trobaven repartides. Gent acostumada a treballar de sol a sol, que no disposaven de comoditats i que la distància que els separava del poble era considerable, si tenim en compte que l’únic mitjà que disposaven era el carro i el cavall. D’aquí que la paraula festa els hi sonava diferent  que a la gent del poble. Aquests últims més habituats  a tot .
     D’aquí ve que la festa de Campdàsens aportava un complement d’assossec sempre benvingut. Perquè permetia, per unes hores, deixar el lligam permanent de la feina, per mudar-se una mica i compartir els petits, grans privilegis: el d’una festa , senzilla, però ben mirat, de les més entranyables i camperoles que s’han celebrat.
   M’ho explicava, ja fa uns quants anys, la  Carme Raventós, que de jove compartia amb els seus pares i germans, la solitud de tantes nits estelades i altres de llamps i trons. La seva família treballava pels  amos de la propietat de ca l’Amell. Com també n’eren “parcés”  la família Tutusaus. Que tenien quatre fills, dos d’ells,  en Joan i la Rosita es van establir a Sitges. En Joan de manyà i la  Rosa, que es va casar amb en Lluís Baqués,  despatxava el pa que enfornava el marit en la fleca del carrer Jesús.
   Transcorregut el temps, tornem al llogaret amb la mateixa motivació amb que s’hi adreçava  aquell veïnat . I això s’assimila a la implicació que hi aporten els Amics del Garraf, en quant a l’organització de la festa. Que, junt amb la de la Trinitat, té un encant que no es pot explicar, s’ha de viure en pròpia persona.
    L’any passat a la sortida de Missa, la Rosa Maria i la Núria Aixa,  em van fer un encàrrec molt peculiar. Que els hi busqués una persona per a restaurar els dos àngels que custodien la creu de l’altar . Em van fer saber que aquesta delicada feina, de tant en tant, amb paciència infinita, la feia la seva mare, la Pilar Casas Robert, propietària de la capella, entre altres hisendes del contorn.
    Quan la guerra, la capella va quedar molt malmesa. Una vegada s’hi va posar ordre, el pintor Agustí Ferrer Pino va tornar a pintar les pintures de darrera l’altar i així s’han conservat fins els nostres dies. Gràcies a les atencions que hi esmerçava la senyora Pilar, descendent del Dr. Bartomeu Robert, el pare del qual, Francesc Robert  i Batlle, a l’any 1853, va fer construir l’actual capella.
    Els angelets, per ser més visibles, sembla ser que són els que més acusen el pas del temps. D’aquí que la mare de la Maria Rosa i la Núria, hi dediqués una atenció especial i els hi feia un repàs que, tot i no tenir mà d’artista, la voluntat, moltes vegades, supleix moltes mancances. Al delegar-me tal responsabilitat, de seguit vaig pensar en ell, el pintor. El sitgetà dotat de la suficient sensibilitat, com per portar a terme aquesta restauració, a la qual elles hi posaven per condició que el resultat fos prou digne. De seguit es va fer evident  la ironia que va mostrar un familiar de les mestresses: “A veure si acabarà sent  com l’Ecce Homo de Borja, que es va fer famós després d’una restauració que, enlloc de qualificar-la de nyap, la van considerar una obra d’art. Les dues dones  es posaven les mans al cap, però la reacció va ser ràpida: potser tant de bo la fama s’arraulís per entre les interioritats de la capella de Campdàsens, per un fet com aquell que va tenir un gran ressò.
    El pintor li va agradar l’encàrrec i s’hi va posar a treballar, desinteressadament, fins aconseguir obtenir un resultat que ha satisfet a tots. Així, una vegada recollits els pinzells, l’artista, que ha acudit a la capella cada cap de setmana, es retira cofoi de la feina feta. I jo que, des del primer moment, tenia pensat l’encapçalament per a  l’Eco d’aquest divendres, ve que em quedo amb un pam de nas. Quan em demana, m’insisteix, que sobretot el seu nom quedi en el més absolut anonimat.  Veient que no me’n surto, respecto la seva voluntat, però no renuncio  a canviar el títol. El felicito pel treball i admiro aquesta lliçó de modèstia, quan avui els egos clamen un protagonisme sense límits.
    I és que la festa de Campdàsens, s’hi arrecera l’anonimat de moltes  persones. Les quals dediquen hores a treballar per a que conservi aquest pàtina de sitgetanisme que la fa diferent.: amb el so de la gralla, el repic dels bastons, la poesia, amb pregó inclòs. Sense oblidar-nos de l’esmorzar en l’esplanada de can Lluçà.  
       Molts ingredients que coincideixen  en aquest matí de la festa de la Preciosíssima Sang de Jesús. I jo que dubtava, resulta que l’encapçalament s’avé amb el final.
                                                                                        J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 29 de juny del 2018 )

CULTURA I TRADICIÓ


   Des de fa unes setmanes, al nostre poble, han coincidit molts actes, els quals simbolitzen la diversitat cultural i  de tradicions que s’emmarca en aquesta pluralitat que tant distingeix el nom de Sitges.
    El dissabte abans de la clausura de l’
, va tenir lloc a la Plaça dels Artistes, la col·locació de la placa dedicada a la Dolors Luján. Artista sitgetana de llarga trajectòria, on la seva obra ha anat progressant segons les directrius que marquen determinats estils i que tant influeixen en les  diferents etapes creatives l’artista. De sempre he sentit curiositat per aquests canvis, perquè observo unes constants transformacions, que es reflecteixen en el resultat final de l’obra. Influeix amb tanta força, que sembla ser que és impossible tornar enrere.
   De sempre l’art ha campat per la casa de la Dolors, ella influenciada per la pintura i el seu marit, en Josep Bernad, per la fotografia. Dues maneres diferents de contemplar el món amb mirada  d’artista. Ell a traves del visor de la màquina de fotografiar i ella des d’una perspectiva més àmplia, però que tenen en comú, la lluminositat. A la Plaça dels Artistes, el dia era lluminós i l’artista homenatjada transmetia la felicitat que suposa contemplar l’obra acabada de fer. I més quan aquesta, reuneix a tants admiradors.
    A l’endemà tenia lloc la clausura de l’Exposició de Clavells, i amb ella tots els actes que han acompanyat a la festivitat del Corpus Crhisti. Que aquest any no li han faltat ingredients per esdevenir diferent. Circumstància que ha servit per evidenciar que som únics. Que no ens acoquinem davant les adversitats, ni que aquestes siguin meteorològiques. Admirable ha estat la resposta de la gent que, tot i que les previsions eren desfavorables, han omplert els carrers de flors i han escenificat en  el Cap de la Vila una reproducció exacta d’un dels accessos a les terrasses de Maricel. Segons projecte de la Montse Curtiada, col·laboradora del Consorci dels Museus, i amb el suport tècnic del qui n’és el restaurador del patrimoni, en Josep Pascual.
   Una altra obra d’art que l’han culminat la resta de col·laboradorr/es dels Museus de Sitges, les quals amb flors, van reproduir l’escut de Maricel. Tenint cura de la coordinació la seva Directora, la Vinyet Panyella. Qui completava els detalls que tan ajuden a personalitzar una obra de la qual, totes i tots, s’estimen i mimen.
    L’Angelina Salesas, Presidenta de la Comissió de Corpus, es mostrava satisfeta per la feina portada a terme per tots els membres que conformen aquest organigrama organitzatiu i de tots els participants.  Que va fer que l’ofrena dels clavells a la Mare de Déu del Vinyet, es veiés molt concorreguda.  On el senyor Rector, mossèn Josep Pausas, amb un bri d’humor fi i brillant, emplaçava als nens i nenes que no van poder  sortir en la processó, a causa de la pluja, que s’hi podrien incorporar l’any que ve. A la vegada que recomanava que tinguessin cura, per tal de que els vestits que portaven per rebre la primera comunió, continuessin sent aprofitables. No cal dir que el senyor Rector està en tot.
   Però el que estar clar és que, el que va fer augmentar el nombre d’assistents, va ser l’enunciat fi de festa que tindria lloc als jardinets de davant de l’ermita. Amenitzat pel grup K-liu i amb fideuà com a plat fort. Un bon final per unes celebracions que van tenir de tot.
   No hi ha dubte que les tradicions són també cultura. Però la cultura en majúscules es va emplaçar a la Biblioteca Santiago Rusiñol, per celebrar el 82 aniversari de la seva inauguració, el 14 de juny del 1936.  Precisament quan feia poc que ens havia deixat en Josep Junyent Sedó, que, aquell dia, va ser l’encarregat de llegir un text de l’Emili Picó, durant l’acte  que  va presidir el llavors conseller de Cultura de la Generalitat,  Sr. Ventura Gassol. 
      Vuitanta dos anys després la Biblioteca ha estat notícia, sobretot pels cinc anys que ha estat tancada, per a realitzar treballs de màxima urgència i dels quals han sorgit molts imprevistos, que ha fet que es retardés la seva obertura. I perquè al no poder celebrar els 80, dos anys després ofereix una nova imatge, tot i que he escoltat comentaris que és massa funcional, que hi troben a faltar les taules i aquells sillonets tan característics de la sala gran. La informàtica ha substituït les antigues taules, per elements impersonals. Les persones més experimentades sempre han dit que: a cada bugada es perd un llençol. Aquí, una mica més i es perd “l’oremus”,
    L’endemà, en la sala del Grup d’Estudis Sitgetans, es dona la sortida a l’any Pompeu Fabra, en commemoració dels 150 anys del seus naixement i els 100 de la publicació de la seva Gramàtica Catalana. El primer conferenciant va ser el filòleg i catedràtic, Sr. August Bover. Amb una interessant parlament, en el qual va detallar aspectes de la vida i obra del prestigiós lingüista. Les conferències s’aniran succeint, amb la coordinació del Director de l’Eco, Sr. Antoni Sella.
    I demà revetlla de sant Joan, amb la flama vinguda del cim del Canigó, en ple solstici d’estiu. Festa al Poble Sec i a l’Hospital de Sant Joan. Festa embolcallada de tradició, de les més entranyables de casa nostra. Amb aquesta nit que s’envolta d’uns poders especials, d’uns rituals que giren a l’entorn del foc i a aspectes que fomenten unes certes creences de poders ocults i que només coincideixen en aquesta nit. Quan es faci de dia, la màgia de tot plegat, ens retorna a la realitat, al dia de Sant Joan Baptista. Quan les brases de les fogueres encara fumegen i la coca ha deixat un bon regust de boca.
    Que el gaudiu amb la mateixa felicitat que ho faran els Joans i les Joanes.
                                                                                           J. Y. M.
   
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 22 de juny del 2018 )

16 de juny 2018

"CUBANITOS I GUAYABERAS"


  La guayabera és una peça de vestir que, curiosament, es disputen la seva paternitat diferents territoris llatinoamericans. Si més no sembla que es decanten més per haver sorgit de Cuba. Doncs segons explica la llegenda, un agricultor de Sancti Espiritus, allà per l’any 1709, li va demanar a la seva dona que li fes una camisa que fos còmoda i que tingués unes quantes butxaques , per entafonar coses i  el tabac. Sembla ser que la dona el va interpretar bé i li va confeccionar una camisa blanca, llarga, amb dues butxaques a la part de dalt, i dues més en la part inferior. El frontal amb unes  tavelles, llisses o brodades.
  Sigui com sigui, el cas és que la guayabera ha estat la peça de vestir preferida pels sitgetans que van anar a Cuba i, quan van tornar, s’havien acostumat a vestir-se amb ella  i, a més de passejar elegància, els distingia aquest costum que feia estiu.
   Així, l’altra setmana em referia a en Joan Carbonell, popularment conegut per en Carbonell de la roba, avui hi torno  a fer-ne menció, perquè fa honor a l’encapçalament de l’article I també perquè no va perdre mai els costums adquirits en  la seva estada a Cuba. En Joan, cada estiu,  semblava acabat d’arribar de l’illa caribenya: guayabera, pantalon i sabates blanques, canya de passeig i un cigar Havà entre els dits. Una elegància que el caracteritzava i que, després de tants anys, no ens haguéssim  acostumat a veure’l vestit d’altra manera.
   Potser sense tanta uniformada blancor, un altre resident a Cuba, vestia amb la susdita guayabera. Em refereixo al Sr. Isidre Pañella Comas. Home també d’una elegància exquisida que junt amb la seva muller, la Sra. Adela Virella, van residir  a Guantánamo. I allà va néixer el seu fill Jordi. El seu pare, quan van tornar a la vila, va obrir l’ acreditada sabateria en la plaça de l’Ajuntament.   
    Curiosament la procedència cubana s’havia concentrat a poca distància una de l’altra. Perquè la  Josefa, dona d’en Pepitu, que vivien al costat de la casa de can Pans,  havia nascut també en la mateixa població d’en Jordi.  Els dos cubans de naixement, sospiraven tornar un dia per retrobar-se amb el seu poble, que evidentment ja no era el seu. La situació política d’aquell indret, va ser el motiu pel qual  els va fer aplaçar el viatge, fins que ja no hi van ser a temps. 
    S’ha de dir que no tots els qui s’han vestit amb la peça protagonista de l’article, han estat influenciats per la seva estada a Cuba. Com que en la botiga d’en Carbonell en venien, la freqüentaven una clientela que els agradava vestir-la. I el seu costum de repetir indumentària,  a cada estiu, es va convertir en una familiaritat que ens estranyava quan vestien diferent .
   Un d’ells eren en Josep Raventós, més conegut per en Josep  de ca l’Odón, per regentar, junt amb la seva muller, el bar que hi havia davant de l’estació i s’anunciava amb aquest nom.  Un casa que, curiosament, conserva les mateixes característiques de quan ells n’estaven al capdavant. 
   En Josep estava molt vinculat a l’esport. En el futbol local, dintre del qual va fer tots els papers de l’auca i també un apassionat del Barça. Tant era així que els diumenges a la tarda els tenia tots ocupats, o bé anava al camp Municipal o al de les Cols  I entremig, va formar part del consistori municipal, com a regidor.
    Del mateix equip era  l’Antonet Plana Piquer, perquè  també va ser company seu en el Consistori. L’Antonet  tenia el lloc de treball ben a prop de la casa de la vila, a la plaça, com li dèiem al mercat. Mentre era darrera el taulell, junt amb la Nieves, la seva mare,  havia vestit aquella peculiar roba de carnicer. I quan es mudava, formava part del club dels usuaris de la “guayabera”. A ell el futbol no l’apassionava, li agradava més la cacera. Quan era la temporada,  el dijous al matí anava a caçar. La seva absència l’aprofitava la Toya per fer canvis en la decoració de la casa. Els qui hi treballàvem, teníem el temps limitat. Seguint les seves indicacions, la bellugadissa era ostentosa, no obstant s’acabava abans que l’amo tornès.  Quan ell obria la porta, dubtava de si s’havia equivocat de pis.  Només ella sabia com apaivagar el mal humor que se li posava al caçador, per haver caigut en el parany que li parava la seva dona, tan disposada sempre a fer  xafarranxo.
   De Barcelona va venir un ciutadà que van adquirir la torre que havia estat propietat de la família  Severià Vilella, en el carrer Jesús. I junt amb la seva muller, Mercè Pujol, a la casa regentaren un establiment hoteler. El Sr. Bartomeu Peradalta Negre, és l’únic supervivent, diguem-ne dels “guayaberos” que continua vestint-la.  I que també ha  combinat amb els pantalons blancs. Estava en consonància amb els turistes que s’hostatjaven en el seu hotel, perquè en aquella època els estrangers, sobretot a la nit, es mudaven.
    En Carbonell de la roba, havia estat a Cuba i va portar, amb ell, el costum de vestir de blanc. L’hoteler no ha estat  influenciat per haver conviscut amb els cubanitos, però vet aquí que va adquirir una casa que s’havien fet construir els anomenats “Americanos” , desprès d’haver fet fortuna en aquelles terres.
   Com la família d’en Josep Mª. Bartés,  igualment home de “guayabera” i pantalons blancs. Quatre  veïns, si comptem  amb en Magí Carbonell. Doncs ell també havia estat a Cuba i es decantava per la mateixa indumentària. Els quatre tenien  preferències semblants.  Les quals s’avenien , per damunt d’altres coincidències, amb l’elegància que els caracteritzava a ells i  a tants altres que em deixo. Si tenim en compte que la influència cubana s’havia prodigat, entre la nostra gent  i la guayabera”  tan la vestien els cubanitos sitgetans, com els qui sense moure’s  d’aquí, els agradava vestir com els “Americanos”.

                                                                                 J. Y. M.
  
  (Article publicat a l'Eco de Sitges, el 15 de juny del 2018)


HOMENATGE A PEU DE CARRER


   
   Els carrers de la vila limiten el mateix espai de quan van ser traçats. Carrers estrets, alguns més que altres, si més no un lloc per on avança la vida local.
     Entre aquests hi trobem el carrer Jesús, on el seu veïnat  no han perdut  identitat. Hi contribueix la presència dels descendents de les famílies que sempre hi han viscut.  Aquest fet propícia que la relació veïnal s’acompanyi de quelcom  més que una amistat.
    També els comerços han estat un referent, que s’ha caracteritzar per diferents coincidències, en quant als serveis i productes. Així hi havien coincidit;  recaders, dos forns de pa: a can Vicenç Forner i la família Solé. Dues barberies, un estanc i quioscs de diaris, entre altres.
  A la barberia de can Canela, que era  de Sant Pere de Ribes, hi va recalar un bocí de la història compartida.  Quan el Senyor Miquel Marzal va arribar a Sitges, procedent de Xàtiva, junt amb dos germans més,  en Miquel va  anar a fer de barber a la barberia del Cap de la Vila, per acabar a la d’en  Canela, amb el qual s’hi va associar. Curiosament,  en poca distància,  trobàvem la barberia d’en Marzal, que la va continuar el seu fill  Miquel, el pare d’en Miqui, i  la de la família Vilà.
    Però és en el  forn de can Vicenç forner, on la tradició troba amb la Gloria Baqués, una  col·laboradora excepcional.  Que ha sabut transmetre el seu entusiasme a la resta de veïns més propers. Sense defallir, ha esdevingut el pal de paller que aprofundeix en el saber fer. Coneixedora, com pocs, del bategar de la vila, per ser la muller de l’Antoni Mirabent, que va exercir diferents responsabilitats en  l’Ajuntament. Fins arribar a ser cap de protocol, on va  crear escola i es va convertir  en un reconegut professional.
   Al costat de casa seva hi va anar a treballar un xicot jove, el qual va ser de gran ajut per en Ferran, el seu patró. I, aviat, es va sentir atret pels neguits dels seus veïns. Li van encomanar l’estima per les coses de casa. Fins i tot, en Jordi Romà, va arribar a presidir la societat del Casino Prado, com ho havia fet anteriorment l’altre veí, en Magí Carbonell qui, junt amb la seva muller l’Eulalia i les seva filla Lourdes, regentaven la sabateria La Gasela. En Maginet del Prado, Societat que va fundadar el seu avantpassat.
   En Jordi atresora cinquanta tres anys equipant als esportistes locals. I alternant el seu treball amb les aficions, en les quals ha arribat a exercir càrrecs de responsabilitat. I, des de fa uns anys, és el nou xef de la Trinitat. 
   Com a curiositat, els veïns són majoritàriament pradistes, com ho era el músic Josep Clarà, que havia format part de les diferents juntes directives. Sense oblidar l’eficient Rafel Marcet, per a qui el Prado era la seva segona casa. Mentre que la seva muller, la Pepita Soler, era de família retirista. I el cronista no pot  passar per alt a la Ramona Vendrell i a la Maria Matas.
  Davant per davant, de ca l Gloria,  un altre veí carismàtic, en Joan Carbonell i Carbonell, el qual, durant un període curt de temps, va ser alcalde de Sitges. Junt amb la seva muller regentaven una botiga de roba de la llar i d’ús personal. El matrimoni va acollir a una nena que va arribar, durant la guerra, amb la intenció d’apartar-les dels perills que tota confrontació comporta. Aquí, la família Carbonell, la va tractar com una filla. El mateix que la família Riera van fer amb la seva germana. Com que al final de l’enfrontament,  els temps continuaven sent molt difícils, amb el consentiment dels pares, van seguir amb les famílies respectives. El anys van  passar i la Blanca va conèixer a en Gaudenci Mirabent amb qui es va casar i va passar a formar part de la plantilla familiar al capdavant del negoci.
   Home inquiet, en Densi ha col·laborat en molts dels àmbits culturals del poble, també com a membre de la junta del Prado: el teatre, les caramelles, la Coral. I de manera especial amb aquests neguits dels seus veïns, amb els quals no ha escatimat il·lusió.
  Als tres veïns, del segon tram del carrer Jesús, amb en Miquel Marzal Ortiz, com a eix vertebrador, els hi organitzen un homenatge. I el lloc que troben més adient, és a peu carrer. El mateix que els agermana i pel qual t’han s’han preocupat. Així que, sense que ells  ho sàpiguen, al vesprejar del dissabte,  els hi demanen que prenguin possessió de les tres poltrones que els hi tenen preparades. I des del xamfrà de la senyorial casa de la família Bartés, allà en el finestral on els amos de la casa, en Josep Maria Bartés i la  Lolita Busom,  en dies com aquest i per la Festa Major, l’obrien de bat a bat i el  sentiment, l’essència,  de la festa envaïa les seves interioritats. Amb la finestra tancada,en una pantalla es projecta un recull dels moments viscuts, un testimoni fidedigne d’aquesta sensacional relació entre veïns        
   Aquesta complicitat ha estat la nota dominant que, ni el pas del temps, no  ha pogut afeblir. Ha estat així tant en la vida quotidiana com en les festes més remarcables del calendari. Amb especial la de Corpus. Acompanyant-los  hi eren  una bona representació del poble, amb les autoritats al capdavant. I n’és tanta les ganes de fer feina que, els organitzadors, han cregut oportú aprofitar els moments previs, abans de posar-se mans a l’obra, per portar terme aquest reconeixement. Al final, quan ja estava tot dit, s’ha brindat i tallat els pastissos; unes originals catifes endolcides, que han preparat les filles d’en Densi  i de la Glòria.  I sense entretenir-se gaire més, s’ha desparat la taula, s’han escombrat les molles, i ràpid a dibuixar el terra, perquè  la nit és molt curteta i s’acosta el matí.
   Un matí florit, però desagraït amb la feina feta pels veïns i veïnes de Sitges. Perquè una inoportuna pluja ens ha desbaratat una de les tradicions per la qual Sitges és conegut mundialment, la festa del Corpus Crhisti.
                                                                       J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 de juny del 2018 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez