Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

24 de juliol 2011

PRESUMITS

Al tarannà personal se li ha d’afegir la disposició de presumir. La coqueteria no es exclusivitat del gènere femení, als homes també ens agrada passejar una certa elegància, forma part de la identitat personal. Dit de manera més genèrica, presumir satisfà a tothom.
D’aquí que les modes vagin d’acord amb aquests tocs de l’elegància, amb els quals volem acompanyar la nostra personalitat. De totes maneres l’evolució dels costums ha manllevat un cert protagonisme en quant a les bones arts del vestir. Potser perquè els temps actuals aconsellen més senzillesa o més informalitat en la vestimenta. Hem viscut a l’època que teníem unes robes destinades als dies de festa i altres pels dies de cada dia. Guiats per aquests costums era impensable vestir d’altra manera que no fos seguint el protocol establert per cada família. Els més grans, durant les festivitats, es mudaven. El complement final eren les sabates negres de xarol, ben enllustrades. Aquet detall em recorda les conclusions a que havia arribat un treballador del calçat i un bon jugador de futbol, en Banqué. No era oriünd de sitges i havia vingut a treballar de sabater i, més per les seves destres aptituds de l’ofici, l’home havia estat cridat per la seva capacitat futbolística. Era la manera de poder disposar d’un bon jugador, amb la contraoferta de tenir designat un lloc segur de treball. Jove, elegant, presumit, en Banqué enaltia les seves sabates de xarol, aquell sorollet que provocava la xapeta de ferro que es col•locaven en tacos dels talons i també en les punteres, la qual cosa es feia notar al caminar i que, sempre segons la seva opinió, tan agradava escoltar a les noies sitgetanes. Aquesta capacitat per seduir, l’elegància en el vestir i calçar, els feia estar en una predisposició permanent de presumir.
Hi contribuïa anar ben arreglat de cap, per dintre es suposa que ho havia d’estar i de la part exterior en tenien cura els barbers, tal com explicava la setmana passada , en la contraportada del setmanari, en Pedro Sànchez que porta 50 anys, en la seva barberia sitgetana, remenant els pèls de la part de dalt. Tant dels qui ofereixen una consolidada abundància, com aquells, com és el meu cas, que mostrem el terrat despoblat. Anar a la barberia formava part de la conjuntura externa que al mateix temps contribueix a un exemple del presumir.
Com ja m’he referit en altres ocasions, qui més hi entenia amb això de presumir, n’era Marià Alemany, de can Joan del mas d’en Puig. I tots els càrrecs, aconseguits per mèrits propis, en això de l’elegància, ho feia públic en aquelles originals i peculiars felicitacions que manava publicar en aquestes pàgines, quan s’apropaven les festes nadalenques. Era un compendi de títols que degut al seu entusiasme per l’elegància havia anat adquirint, se’n diu guanyar a pols. La llista resultava llarga i variada.
En Marià es mostrava presumit, ho delatava l’elegància que emprava en el vestir. Era dels pocs sitgetans que cada dia vestia amb traje, corbata, barret i, quan era hivern, amb guants de pell. A aquest neguit de presumir s’hi afegia una disciplina espanyolista adquirida durant les seves incursions militars. Quan l’home va tornar d’una d’aquestes batalletes o obligacions adquirides, portava la lliçó ben apressa. Tant era així que va exigir parlar a la seva família amb la llengua de l’imperi. La seva caparrada resultava radical, fins el punt que els obligava a parlar en castellà. Ho feia amb aquest imperatiu o exigència: “Aquí se habla en castellano”. Les imposicions arribaven massa tard, els seus pares eren grans i de castellà en sabien ben poc, tota la vida havien parlat en català, per aquest motiu la seva mare es planyia: “ però fill meu...”. No obstant en Marià no s’avenia a raons: “Nada,de ahora en adelante me teneis que hablar en castellano”. No va tardar gens que les pretensions del noi de la casa, arribessin a ser comentades per la gent del poble i com de seguit la veu popular sap trobar el fil de la repica, van readmetre l’origen de la identitat, adaptant- la a la procedència en quant el llenguatge que exigia el xicot de la casa. Durant el temps que va durar aquest imperatiu de caire familiar, se l’anomenava: “ En Mariano de can Juan del Pujo”. Una mala traducció, si més no tractant- se d’un neguit per trobar una denominació d’acord amb les pretensions del protagonisme, aquesta s’avenia a tots els requisits.
Paral•lelament a aquesta consolidació, en quant voler presumir no tan sols amb el vestir, sinó també en la manera d’ésser, a altres joves locals no els calia gaires més predisposicions que les que oferia el seu posat. Un candidat somiat, enaltit per la seva elegància i altres qualitats, per moltes noies d’aquell temps, n’era en Juanito de can Xurei, fill d’aquella tocineria que hi havia al cap de la Vila, on avui hi ha una caixa d’estalvis. En Juanito havia nascut com tothom i s’havia tornat presumit i ell n’era conscient, en feia gala en la manera de vestir, en la seva ben estructurada anatomia i als seus encants físics i educats s’hi afegia les bones maneres. Diuen que tenia a la butxaca a totes les minyones de les cases senyorials. Moltes d’elles anaven a comprar a l’establiment amb el desig de poder parlar amb el noi de la casa. Pocs com en Juanito, en aquells anys d’estretors, podien presumir d’una elegància impecable, d’uns consentits capritxos que destacaven per damunt les misèries de l’època, l’home a més de vestir impecable, conduïa una moto que era l’admiració de tots els qui el motor els atreia. Tenia tots els factors de cara per poder ser un presumit amb classe.
Més del meu temps era el xicot que treballava a telègrafs, l'Alexandre Suárez, fill dels porters de can Ribot. Una casa, encara existeix, que tenia l’entrada pel passeig de Vilanova, al costat del Cortijo i era precedida per un bon nombre de ben arrenglerats ametllers. Ara que parlo d’aquesta família, el fill de la casa més que presumit era un entusiasta de la música, fins el punt que no necessitava instrument per demostrar les seves habilitats. Amb la boca imitava, a la perfecció, el so del trombó. I amb aquesta predisposició interpretava les melodies que havia immortalitzat aquell gran trombonista que va ser Green Miller. Però hi havia una pregunta que s’havia fet popular entre la gent, quan deien: “Qui mana a casa el senyor Ribot, l’amo o el porc?”. Però al que anava, l’aprenent de telegrafista, desprès de sopar es mudava, sense que li faltés detall, i anava al Prado a ballar. La seva presència, la seva inseparable aureola de presumit, l’havien convertit en una peça fixa de l’engranatge de l’estiu. Un home de societat que gaudia treien a ballar a les estrngeres i la seva acurada elegància formava part d’una normalitat que el permetia presumir sense que desentones en aquell ambient dels balls de nit, on quasi tots els assistents acostumaven anar mudats.
Ser presumit no té cap més secret que la predisposició per ser-ho. No tothom serveix, ni molts volen fer-ne un signe destacat de la seva personalitat. Però també diuen que per presumir s’ha de patir. De tot hi deu haver.
J. Y. M.






( Article publicat a l'Eco de Sitges el 22 de juliol del 2011 )

VILA MARINERA

La proximitat amb el mar ens aporta dedicació per a uns i esbarjo pels altres. La primera gira a l’entorn d’un ofici, que ha implicat a molta gent, els pescadors, els quals, al llarg dels anys, han feinejat, i ho continuen fent, en aquest litoral tan proper. Pocs com ells saben de les exigències de l’ofici i de passar moltes hores damunt aquesta catifa blava tan fràgil i canviant, fins el punt que la blavor que descric, en pocs moments, es pot convertir en una barreja tèrbola promoguda per la revolta enfurismada de les interioritats marines que esquincen una calma amb olor de salabror de mar, que és de les olors més fortes i característiques que existeixen.
La vida damunt la barca està subjecta al balanceig compassat, el d’un costellam de fusta que sura gràcies a les complexes lleis de la gravetat. Pocs com ells saben mantenir l’equilibri personal, per tal de no caure a l’aigua i també fer filigranes per mantenir l’equilibri econòmic. Perquè la pesca no és un producte que mantingui un nivell garantit de captures. No sempre el mar s’ha mostrat generós i ara menys que mai. I si això fos poc, les calmes tampoc són massa duradores com per garantir una estabilitat meteorològica permanent. Un enemic potencial dels pescadors, són els canvis de temps. En pocs minuts es pot passar de la calma a un autèntic temporal, generalment ells els intueixen, si més no més d’una vegada els ha agafat per sorpresa i feina han tingut per arribar a lloc segur. Temporals que poden durar dies i mentre els pescadors no poden sortir a pescar, són els inconvenients als quals em referia i si no hi ha pesca no es graneja i per tant la seva economia es ressent .
Han estat anys de molta dedicació i esforç, recompensat quan la gent de mar han pogut gaudir d’una ben guanyada jubilació a redós de les casones construïdes en una llenca de les Cases Noves i en aquestes altres, les quals, tantes vegades m’he referit, dels carrers que fan baixada cap a mar. Avui són els fills i nets d’aquells pescadors, els qui pesquen al llarg del nostre litoral, ho fan amb mitjans moderns i sofisticats, cosa que no els eximeix d’haver de trampejar semblants dificultats.
Paral•lelament a la vila marinera, aquesta proximitat amb el mar, ens ha convertit també en una vila turística. La gent arriba al poble buscant els encants que ofereix la platja. Hi venen quan ja els pescadors s’han retirat del seu lloc de treball, i al llarg i ample de tot el litoral hi jeuen un bon nombre de cossos, delerosos de sol i aigua de mar on posar-se en remull. És quan aquests contorns flairegen a olis bronzejadors.
No obstant aquesta proximitat amb la platja, ens ha permès poder gaudir d’una activitat que era contemplada, amb suma implicació, per la gent d’antany, em refereixo a l’arribada de les barques. Una dels ambients, característic, de poble de pescador que s’ha perdut, perquè les barques ja no varen a la platja, sinó que atraquen al port. En aquest retorn a terra, els pescadors es trobaven amb una concurrència disposada a donar un cop de mà, en el moment d’entrar la barca a la sorra, I amb els curiosos que no es volien perdre aquell espectacle de connotacions, cent per cent, marineres i que oferia una estampa molt sitgetana, en quant el retrobament amb aquells pescadors, la popularitats dels quals els havia mantingut en el candeler de la familiaritat entre el poble i la seva gent. Aquesta amistat, el seu tarannà amical, ens permetia poder tafanejar per entre les interioritats de les barques i així poder contemplar el resplendor de l’escata platejada i la bellugadissa dels peixos en el seu captiveri.
Era un temps que les mestresses de casa sabien cuinar uns platillos de peix sensacionals, molts d’ells aconseguits entre el receptari familiar que passava de mares a filles. La major part provenien del mestratge de les peixateres que en qüestió de suquets n’han tingut sempre la mà trencada. Molts, fins i tot, apresos de la perícia dels propis pescadors els quals, damunt la barca, han preparat uns ranxos per llepar-se els dits. Però el principal ingredient és el peix fresc, com a molt conservat entre el gel esmicolat que anaven a buscar a la fàbrica del gel del carrer Espalter i que emplenava aquelles caixes de fusta. No es coneixia el congelat, ni la sofisticació de les neveres elèctriques, per tant havia d’ésser consumit en un temps prudencial, el just com per que els ulls no mostressin signes de mala espina. Ulls de sípia morta, mai millor dit.
Aquesta complicitat amb el peix, com a matèria prima, va propiciar la proliferació d’establiments de restauració, especialitzats en oferir un variat assortiment de peixos en les seves cartes. Va coincidir amb un repunt de complicitat per part de la gent del poble, fins llavors poc habituada a freqüentar els restaurants de la pròpia vila, era com una cosa mal vista o, si més no, impensable anar a menjar a fora de casa , a no ser en casaments, o quan es desplaçaven de lloc. La bullabessa i la sarsuela eren els plats més apreciats, desprès s’hi afegiren les fritades i les graellades i aquest suggestiu suquet de peix que aglutina l’art del sofregit. Ha estat l’enaltiment del peix en el seu lloc d’origen, de la barca a la taula, com pregonaven molts d’aquests establiments en els seus reclams publicitaris.
Un dels pescadors que passeja la seva experiència amb les arts de la pesca i un dels darrers testimonis d’aquell Sitges de pescadors, és l’Agustí Pascual, gendre de l’Americano”. Cunyat d’un altre pescador, en Josep Ferrer, el fill petit d’aquell emblemàtic pescador. En Josep, retirat de l’activitat marinera, ha canviat la barca per la canya i quan li plau fa algunes llançades amb la intenció de matar el cuquet que no té res a veure amb el que enganxa a l’ham i que després la seva muller, la Nuri Carbonell, li sap condimentar amb la gràcia i l’art de la bona cuinera
En aquesta casa del carrer Tacó hi viuen dues de les filles d’aquell pescador, la Nuri casada amb l’Agustí i la Carme emmaridada amb l’Emili Argilagós. Mar i vinya, els dos exponents més influents de l’activitat sitgetana d’antany. Així mentre l’Agustí arribava amb la barca, l’Emili, junt amb el seu pare, tenien cura de les vinyes de can Robert. Del celler on s’elaborava la prestigiosa malvasia marca de la casa i reconeguda arreu. També com a curiositat, cal afegir que el pare de l’Agustí, en Joan de “cal duro, era pagès i havia portat un camp d’oliveres que la mateixa família Robert tenia per sota Santa Bàrbara.
Resumint, m’he permès la gosadia d’escriure en aquesta secció, el nom d’unes sitgetanes que han viscut de prop les satisfaccions i peripècies associades amb la pesca, les dues Nuris, filla i nora de l’americano” i, al mateix temps, esposes de pescadors. I també a l’altra filla, la Carme Ferrer que ha conegut de prop el trafegar en el mar i en el camp. I perquè porta el nom de la patrona de la gent del mar, el mateix que honora la festivitat que celebrarem demà.
Felicitats a totes elles.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 15 de juliol del 2011 )

ELS LÍMITS

La vida està fonamentada en limitacions, les quals s’aniran fent paleses a mesura que participem en el seu recorregut. Una de les més simples la trobem en el vestir. De bon començament la roba ve limitada pels mesos d’existència, fins arribar el punt que, segons la complexitat del cos, ens determinarà uns límits, estarà entre una talla i l’altra, superior o inferior. El mateix passa amb el calçat, on s’ha de filar més prim, ja que una sabata més petita al número que ens correspon ens pot fer la guitza de mala manera i si és més folgada també, però mal per mal sempre és millor un número més que menys.
Quan els nostres pares i fins i tot els de la meva generació, uns mesos abans d’anar a complir amb l’obligació del servei militar, s’havia de passar pel tràmit que en deien de “tallar”, no fragmentaven res però el protocol establia que als “quintos” se’ls hi havia de prendre les mesures, perquè existien unes limitacions sobretot pel que feia referència a l’altura, de manera que qui no s’arribava al mínim exigit es podia lliurar d’aquest deure. Per nosaltres, que el compliment es limitava a un any i poc més, no representava gaire sacrifici, si més no pels nostres avantpassats haver de complir uns tres anys ja eren figues d’un altre paner. A voltes tenir d’anar-hi o el poder lliurar-se depenia d’un sol centímetre. I com l’enginy no té limitacions, diuen que hi va haver qui es passejava per la platja amb un sac de sorra al cap per tal d’intentar reduir aquest topall que es trobava a l’entorn d’un insignificant centímetre.
Tan mateix els que són més estrictes en això dels límits, són els responsables de l’admissió en les carreres universitàries. Una nota, anomenada de tall, servirà per regir l’accessibilitat als estudis. Aquesta s’aconsegueix en les proves de selectivitat i fixa’t si són rigorosos que et pots quedar a les portes per tan sols una dècima, aquí no hi val cap marge si cal un 6’5, no val un 6’4. Això sí que és filar prim. Un límit davant el qual no pots quedar curt ni que sigui per molt poc. Com passa amb els polítics, per un sols vot no poden aconseguir representació, o perden l’oportunitat de poder comptar amb un regidor, un diputat més...
Precisament aquests dies les limitacions de velocitat ens fan ballar el cap: de 80 a 110, ara a 120...Un detall tan simple que deixa entreveure que en política a vegades no ve d’un pam, com passa amb el deute que van contraient fins ultrapassar els límits de la lògica. I en un moment donat se’ls dóna per encasellar unes limitacions que fins ara es consideraven bones, amb la despesa milionària que suposen aquests constants canvis. A l’endemà d’entrar en vigor les noves limitacions, en el tram de l’autovia de Castelldefels, els conductors ens trobàvem en trams on la limitació era 100, en un altre a 120 i quasi sense temps per reduir, per un tros ens calia circular a 80. Aquests canvis produeixen confusió, perquè arriba el moment que no saps ben bé a quant has d’anar. Crec que hem perdut el límit de la lògica en tots els aspectes. No es troba el límit des d’on anar rebaixant la tensió imperant i no embarrancar-se en detalls que no fan altra cosa que fer ballar el cap i gastar diners sense límit.
En canvi hem llegit, amb satisfacció, que els qui administren l’ajuntament començaran a pagar el deutes que no sobrepassin els cinc-cents euros. Vet aquí un límit que, degut a la magnitud de les xifres que es belluguen del deute contret, queda curt. Lluny de satisfer a tots aquells als qui la casa de la vila els hi deu diners i que passen per moments difícils, en certa mesura degut a la irresponsabilitat que es deriva de manar coses i desprès no pagar-les en un temps prudencial. Dic que m’ha encuriosit aquest límit, el d’una xifra tan exacta, i al mateix temps m’he lliurat a fer cavil•lacions de què pot passar davant un deute que ascendeixi a 510 €. Aquesta diferència pot ser clau per a que el cobrament es demori. Quedaran a les portes per poc, també és mala sort. Continua el dubte per saber, nosaltres i tots aquells que les seves factures sobrepassin aquesta frontera, quan temps més d’espera equivaldrà aquesta diferència i ja no parlo de quantitats superiors.
I totes aquestes intimitats s’acaben explicant, publicant, perquè s’arriba a furgar en el límit de la paciència. I em recordo d’aquesta limitació per l’expressió que molt sovint emprava el professor Joan Mirabent Castiel, quan davant una constant insurrecció enraonadora, el mestre cridava: “nois, la paciència té un límit”. Té un mèrit saber on es troba el límit de les situacions i, més encara, trampejar, ballar a la corda fluixa, fins a saber on aquesta es pot trencar. Avui és fàcil posar limitacions, tothom si veu en cor. Límits de velocitat, límit per beure. Límit de temps per poder pagar, sense recàrrec, impostos i altres prebendes de l’administració. Límit de temps per poder estacionar. Límit en l’import de les factures per poder cobrar, valgui la redundància, de manera ràpida. Límit per poder accedir a uns estudis universitaris. Límits per poder cobrar la jubilació. Límit per poder fer una reclamació. Límit de temps per poder presentar la declaració de renda. Límit...
Quan érem joves, d’això fa temps, a casa ens imposaven els límits per poder arribar sense que l’harmonia es ressentís: “a les nou aquí per sopar”. Arribar més tard, sense una excusa convincent, comportava reprimenda . A partir d’aquí es limitava l’hora de tornar per la nit, potser els minyons teníem més màniga ample que les mosses, si més no existia un límit que tots procuràvem complir. De manera que quan arribaves a casa, per poc soroll que es fes, et rebien amb aquella tosseta de circumstàncies que venia a dir: “ep! Que sabem quan has tornat”. Curiosament aquesta serà de les poques limitacions que s’han desbaratat, perquè avui dia el jovent surt de casa pràcticament quan és hora de tornar i torna a l’endemà, quan ja és de dia i els de casa s’aixequen de dormir. El límit del temps, en aquesta circumstància concreta, és molt flexible, preval una certa permissibilitat generalitzada. Arribar a tres quarts de quinze s’ha convertit en una normalitat que fins i tot ha acostumat als pares que es mostraven més patidors, davant la tardança en el retorn dels fills.
El fet és que la vida està plena de limitacions. La pròpia les té, els més concloents i que poden afectar la salut, són els límits analítics. També en ells hi trobem uns paràmetres establerts, sobrepassar els límits comporta un factor de risc que les persones doctes en l’especialitat s’afanyen en intentar reduir a base de pastilles i prohibicions en el menjar, que és el més fumut quan hom té gana i no pot menjar el que vol. Ho deien els nostres avis: “tants anys guarden una pometa per la set, i ara que la tenim no tinc set”. Vorejar els límits comporta perills. El que desconeixem, però, és quan arribem al límit de veritat. El límit entre la vida i la mort.
Abans de fer figa en el límit que cadascú portem assignat, si tenim una factura inferior a cinc-cents euros per cobrar, afanyem-nos que no es perdi tot. Tot desitjant que s’ampliïn els límits de tot plegat, perquè serà un lloable senyal de responsabilitat, eficiència i alleugeriment de molts maldecaps.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 8 de juliol del 2011 )

ENTRE FLORS I FESTES

El darrer cap de setmana s’ha vist desbordat davant la coincidència de festes i tradicions que han omplert totes les hores. I si no s’hagués passat la festa del Corpus del dijous al diumenge, la revetlla hagués flairat a flor, aquest olor peculiar que es repeteix a cada Corpus. D’aquesta manera la cosa ha anat més repartida i cap esdeveniment s’ha solapat. La festivitat de Sant Joan, com sempre, ha vingut precedida per un contingut sorollós de trons i resplendors.
Encara recordo quan prevalien les fogueres, la mainada, bastants dies abans, anaven per les cases demanant si els podien donar algun moble vell per poder aconseguir fer pila. Sabedors d’aquest costum, quan s’apropaven les dates, la gent del poble aprofitava per desfer-se d’andròmines i amb l’avantatge afegida que els hi passaven a recollir a domicili. Una de les coses boniques i naturals, és el resplendor de les flames, l’aureola que es forma al seu entorn i l’espurnejar enjogassat de les guspires que es perden al fer-se fonedisses. Queden, actualment, pocs descampats on poder aixecar els bastions d’una foguera, una estiba immensa de fustes de variades formes, una estructura simple, si més no important en la tradició. Quan a mitjanit el foc començava a fer-se pas per entre la base i ben aviat les flames aconseguien arribar fins al punt més enlairat. Aquella llum, l’escalfor, el tremolor de les flames, aconseguia un clímax d’autèntica complicitat i, amb l’escalfor, les galtes s’enrogien, mentre la intensitat del foc, poc a poc, s’anava afeblint, ja no mostrava aquella foguerada que es perdia per la foscor del cel. Quantes mirades, quants desitjos, quanta admiració s’amanyagava en aquells llances rogenques, on predominava un groc salvatge, el del foc en el seu etat més pur, únic.
Les fogueres de Sant Joan han cremat per arreu i el seu resplendor es feia present per entre les insinuades formes de les muntanyes. Poc a poc s’anava fent el silenci i el foc, abatut, jeia a ras de terra, incapaç de remuntar ni una sola flama, quedava, això sí, el rostoll de les brases que restaven enrogides quasi bé fins a la llum de l’alba. Els descampats anaven quedant buits i les cendres fumejaven sense treva. Era l’olor de llenya cremada, el cendrós testimoni d’una nit màgica, molt diferent a totes les altres. En aquest ambient, amb clar protagonisme del foc, s’hi van començar alternar l’encesa de coets i com que no hi havia gaires sobrants per cremar, els trons eren molt espargits, i predominava aquelles tires amb una ungla de pólvora incrustada que quan es rascava activava uns petits espetecs i guspires, sense cap perill, ho anomenàvem “martiníques”. També feia el seu efecte l’anomenada pedra foguera que al contacte amb el terra feia un esclat. Sense oblidar-nos de les bengales que oferien una diminuta cascada de color. Amb tot, la foguera continuava sent la protagonista. L’expansió de l’urbanisme va contribuir a omplir els descampats de ciment, de cases i un foc nou escalfava, controlat, els fogons, les llars de foc i altres invents que requereixen de la flama blavosa. Vet aquí que quasi es pot dir que les fogueres han estat substituïdes pels coets. Avui, aquests són encesos amb gran proliferació de colorit i, sobretot, de tro.
I quan es pot dir que feia poc que s’havien deixat d’escoltar els trons dels coets, a l’Hospital les moreres ombrejaven el seu jardí i un airet fi, agradable, anava i venia, sense fer soroll, per no desbaratar aquella pau, mentre els dansaires repuntejaven amb aquest saltironet que no deixa tocar de peus a terra, però sense perdre contacte amb ell, amb aquesta elegància que li saben conferir mentre ballen quasi bé de puntetes com no volent trepitjar un terra nostrat, un terra que ha aixecat passions, deliris. Tot mesurat per un ritme compassat pel so de la cobla. I allà a la porxada de l’edifici nou, cobejant la tradició, les senyores de la casa tenien cura de la venda de les alfàbregues, com tants anys he vist durant la sortida d’ofici, ja bé quan aquest tenia lloc a la capella de la casa i ara que es fa en l’església de sant Joan. L’alfàbrega conserva el seu olor peculiar i també la seva fragilitat, una combinació d’elements que es pot dir que fa Sant Joan. Una planta que marcava el començament de l’estiu i en moltes llars sitgetanes li sabien trobar el lloc adequat per a que no es pansís d’immediat i el seu flaire arribés a embafar als mosquits que preferien canviar d’ambient.
Quan la festivitat de Sant Joan es va apropant en el calendari, la flor que porta el seu nom, flaireja ufanosa. És de les poques flors que no es panseixen mai, d’aquí que també se les conegui per les sempre vives. I que es fa notar, en les catifes que en porten, pel seu color groc i pel seu aroma particular. Els clavells també tenen el seu protagonisme, damunt les catifes i els que s’arrenglen en l’exposició. Igualment els geranis que adornen les baranes dels balcons.
I aquest diumenge, formaran part de la festa de Campdàsens les herbes remeieres, com a complement que acompanya a la preceptiva poesia que es llegeix a la portalada de Can Lluçà, des d’on es domina terres i vinyes que han estat propietat de la Pilar Casas i Robert, una de les primeres bibliotecàries de la Vila, de grat record ara que es compleix el 75 aniversari de la nostra biblioteca. Com també ho han estat la Sra. Lolita Mirabent, la qual tenia per costum disposar un gerro amb flors en la base de la finestra que dóna al pati del brollador. I la Maria Saborit que havia guarnit amb geranis les baranes de la façana de la casa del carrer Àngel Vidal. Fins a la Núria Amigó a qui li ha tocat organitzar les celebracions d’aquest 75 aniversari i ser una eficient col•laboradora del conjunt de l’altar del Cap de la Vila. Un cop la feina va estar enllestida, la Núria es va posar sota l’ombrel•la per salvaguardar-se del sol i amb silenci que, junt amb la taula i aquells peculiars sillonets, és un altre dels emblemes més preuats de la casa, va guaitar a l’entorn per a que res pogués desbaratar l’obra feta.
Totes les bibliotecàries han tingut al seu costat gent de Sitges, que han estudiat per saber ordenar els llibres i poder donar raó, entre altres, on es troben, qui són els autors, etc. Fins i tot algun d’ells, al passar per les aules de la universitat, ha coincidit amb en Rafael Anglès i Guerri, professor arxiver, papironem, oriünd de Vall de Roures i instal•lat a la Vila des de feia molts anys, fins que ens va deixar , no fa gaire, de manera sobtada.
Al juny i principis de juliol, floreixen i s’escampen les nostres flors més emblemàtiques i al seu costat reneixen les festes que són vives des de que es fa de nit fins que es fa de dia. Perquè quan es faci el silenci a les Cases Noves, nous remors de festa s’escoltaran a dalt de la muntanya, al llogaret de Campdàsens. Una flor no fa estiu, però tantes juntes, contribueix a engalanar el nom de Sitges i a donar relleu a aquestes festes de començament d’estiu.
J. Y. M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 1 de juliol del 2011 )

ELS RACONS DE LA VIDA

Que n’és d’important poder disposar d’un raconet entre aquesta immensitat del món. Perquè, en certa manera, la vida de les persones, guarda relació amb els racons. Tot sovint quan hem visitat una llar familiar, els amfitrions ens han comentat: “Aquell racó és el del gos”. “I aquell altre és el de l’avi”. Venint a dir que és ell el qui té l’exclusivitat del lloc, allà on s’asseu en la butaca que hi té disposada, envoltat de tots els ingredients que, en determinades edats, faciliten el bon funcionament: la rapissa amb una ben nodrida filera de medicaments. El bastó repenjat al braç de la butaca, la manta amb la qual tapar-se les cames, les ulleres per a veure-hi de prop, damunt la tauleta. Junt amb un got d’aigua, dintre el qual, arribada l’hora d’anar a dormir, la dentadura postissa es passa en remull les hores de més penombres. És un racó ben aprofitat, on l’experiència sobresurt per entre aquests imprescindibles detalls que es van fent necessaris a mesura que els anys es tiren a sobre i t’ho afeixuguen tot i on, poc a poc, et van canviant les peces originals per postisses.
Antigament, quan les cuines no eren tan sofisticades, em refereixo que no disposaven dels armaris suficients com per poder desar tot allò que no cal tenir a la vista , el racó menys visible, més dissimulat, era aprofitat per disposar-hi l’escombra, la galleda per fregar, el picamatalassos, l’esteranyinador, entre altres eines del bregar per amor a l’art.
Racons i raconets que conformen el panorama de l’universalitat, reduïda, quan s’escau, a la més absoluta intimitat. Quan nosaltres sortim al carrer, tenim a prop un racó que és conegut arreu, retratat, pintat i enaltit per la seva privilegiada situació, em refereixo al Racó de la Calma. Un dels racons que dóna crèdit a la denominació. De jovenalla qualsevol raconet, fins i tot el més simple, ens servia per plegar-hi els braços en l’escaire, repenjar-hi el front i, tancant els ulls, comptar fins a la xifra acordada, mentre jugàvem a cuit i amagar. I és que sempre els racons han cobejat els millors instants de la volada d’un temps i de l’aterratge de noves il•lusions.
Un altre personatge, del panorama popular sitgetà, el conegut “Matipé”, amb el seu peculiar llenguatge, quan s’esqueia l’ocasió, no deixava de pregonar: “Allà a les Costes de Garraf, en un racó de món, me foté un arròs que fins i tot el fum era bo”. El mateix situava l’estratègia de la “fartarola”, en un racó del món, el qual davant la grandiositat d’aquest univers, era tan insignificant que calia un bon arròs per donar fe que no hi ha cap raconet menyspreable. I més si es troba situat en el nostre Massís. Donàvem fe d’això l’altre diumenge, quan allà, en el racó de la Trinitat, un esquitx de blanc de calç, destacava entre la verdor. Mentre tothom buscava un raconet on parar taula.
Fa un parell de setmanes, l’amic Samuel Barrachina , en aquestes mateixes pàgines, revivia el record d’un dels racons del nostre Hospital, un raconet que havia cuidat i gaudit junt amb la companyia de la seva esposa. A l’estiu, a l’ombra de la figuera, i a l’hivern a redós de l’escalf que produeix el sol mentre escampa la seva gran capa daurada. El raconet de l’amic em recorda els racons que hi han en les vinyes, al costat de la caseta, on hi sobresurt el safareig per preparar el sulfat i, en aquest mateix raconet, el terra acostuma a estar cobert de cendres blanquinoses amb tornassol grisós. Ell també tenia una vinya, amb una caseta on, amb lletres de ferro forjat s’hi llegia: “ Vinya d’en Sam”. I també, com no podia ésser d’altra manera, hi havia cendres espargides pel terra del raconet, entre la caseta i el marge, delatadores de les costelletes i les arengades que s’havien cuit entre el rostoll de les brases. I un cop les arengades mostraven aquell color de plata ennegrida, unes llesques de pa sucades amb tomàquet les acollia, mentre la vista sobresortia del racó i albirava la verdor pampalluguejant dels pàmpols, fins a perdre’s en la ratlla blava, difuminada, de l’horitzó.
En el record d’en Sam li afloren aquests detalls, els d’un temps passats entre el racó de la vinya i a casa seva, mentre pouava l’aigua fresca de la cisterna que té disposada en un raconet de la terrassa . I ara reviu records d’aquest racó que han restaurat, venint a demostrar que en són d’importants els racons en la vida de les persones. Però els de l’Hospital tenen un encant i un significat molt especial. A mi particularment m’agrada aquest raconet, ombrejat per les fulles de les moreres, que es troba just a l’entrada principal de la capella. Allà on la mateixa ombra custodia les mirades perdudes, de complicitat, dels seus estadants. De la feligresia que hi acudeix per anar a escoltar missa, o per pregar. És el que dèiem, hi ha raconets a la vida que no cal fer-los més grans, són així perquè a voltes necessitem poder abrasar, dominar, el que tenim a prop. Hem caminat per entre les immensitats d’un món, més o menys llunyà, i arribats a una certa edat, ens plau més l’harmonia conjuntada que ofereix un bon racó. Un racó del món on poder dipositar els records, com qui guarda les petiteses d’un gran tresor i deix fora les pompositats i excentricitats que ja no ens calen per viure.
Un altre racó important, aquest semiobert al jardí, és el que es forma en l’atri d’entrada, al capdamunt de les escales per on s’accedeix a l’edifici principal. On la gent de Sitges s’ha arrecerat en una altra data molt tradicional, durant la tarda del dilluns de Pasqua, quan les colles de caramelles van a obsequiar als estadants de la casa amb les seves cantades. Curiosament com si el públic tingués el lloc reservat, d’un any per l’altre, ocupen la mateixa posició. Respectant el lloc que ocupava la comunitat religiosa i el pilar on s’arrecerava en Pepet Corella, amb el seu inseparable davantal. Si observem les fotografies de l’època, veurem com poden variar els cantaires, però no la presència d’ell. Fins al punt que, vista l’imatge tan repetitiva, haguéssim pogut arribar a la conclusió que les Caramelles les formaven en Pepet i un nombre indeterminat de cantaires.
Pel racons de l’Hospital i els del Poble Sec, en aquesta diada, la festivitat de sant Joan, s’hi rebolquen neguits de festa i vivències de revetlles celebrades de manera molt íntima, simples, si més no viscudes amb la intensitat que s’impregnen en el record, fins a quedar guardades en un raconet del cor, que és un racó especial, el més sensible, i el més proper de tots els racons. Com aquells que el diumenge, festivitat del Corpus, es cobriran de flors per donar relleu a una tradició, junt amb la de posar flors als balcons, molt bonica i celebrada.
Vet aquí que la bellesa dels racons ens acompanyarà fins a l’altra vellesa , la que comença amb v baixa, quan cal buscar un raconet per no fer nosa en els racons de casa. Que és, també, quan cal haver atresorat un bon raconet per poder fer front a les despeses que cal satisfer per poder hostatjar-se en els racons, més o menys acollidors, de qualsevol hospital o residència.
Renoi! Quins racons.
J.Y.M.


( article publicat a l'Eco de Sitges, el 24 de jumy del 2011 )

L'ESCALA DE VALORS


Òbviament per pujar a l’ermita de la Trinitat no ens cal, en cap moment, servir-nos d’una escala. Existeixen camins des d’on s’hi accedeix no, sense abans, haver de vèncer la dificultat dels desnivells que, al ser pronunciats, ofereixen una certa duresa. La gent de Sitges ha mantingut la tradició de pujar caminant a la Trinitat, sobretot el dia del seu aplec. I molts prefereixen accedir-hi quan el sol neix, en el sentit metafòric de l’expressió, adreçar-se a un dels camins per tal de què, envoltats d’una hipotètica fresqueta anar deslligant el camí d’aquestes pujades que provoquen cansament i deslliuren suor. D’aquí que l’ascensió sigui millor fer-la a hora ben matinera i arribats al cim, a redós de la capella o en el bell mig de la placeta, saludar a les amistats amb les quals ens retrobem en aquell punt, allunyats del rovell de l’ou del poble. És un moment molt significatiu dins de l’àmbit local i particular. On aquesta coincidència es referma cada any en el compliment de la tradició.
Les persones ens regim en una escala de valors, molts d’ells inculcats, altres assolits pels mèrits propis i també en trobem que ocupen els graons de l’escala gràcies a la predisposició d’atendre els detalls més entranyables de la nostra convivència. Són els valors aconseguits gràcies a l’estima, el compliment d’uns aspectes que formen part del respecte amb l’entorn i amb les persones que el conformen.
Estimar les nostres tradicions, participar-hi, viure, per exemple, la festa de la Trinitat amb tota plenitud, ens permet cobejar un valor dels més tradicionals, si més no, també, dels entranyables que fa que el valor es situï en un nivell privilegiat de l’escala.
Uns valors que es complementen amb els aconseguits gràcies a les recomanacions familiars: “Sobretot siguis bona persona”. “Sobretot, estudia, aprèn”. “Sobretot que mai puguin parlar malament de tu”. Sobretot... A base de “sobretots” hem aconseguit caminar per entre els valors més essencials, i a aquests s’hi afegiran els aconseguits per mèrits propis o els que et poden venir de forma fortuïta.
Avui pujar a la Trinitat forma part d’un valor magnificat per la tradició, vist d’aquesta manera és un valor puntual. Però quan aquest entusiasme, aquesta predisposició arrela de manera prolongada, fins a fer possible pujar graons i situar-se en un lloc preferent en aquesta escala particular dels valors, encara té més significat el “sobretot” que apuntava: Sobretot estima les teves coses i aquelles que són compartides per la comunitat amb la qual convius. Sobretot respecta i enalteix les coses que afecten al teu poble, l’entorn, els costums, les tradicions. Sobretot ajuda, dintre les teves possibilitats i la teva aportació, a magnificar detalls d’una convivència que ha d’esdevenir exemplar i fructífera. Sobretot no defallim.
De vegades la nostra participació i el nostre entusiasme ajuda a aguantar l’escala dels valors, que gent coneguda i estimada, amb la seva abnegada tasca, contribueixen a que el reflex de la seva obra enforteixi el nostre graó particular. L’ermita de la Trinitat, a més dels seus valors per naturalesa, s’ha envoltat de sitgetans i sitgetanes que en tot moment han vetllat per mantenir les seves essències en el seu punt més alt. Ermitans, antics administradors, els actuals. Aquests que des de fa molts anys, han posat els seus valors al servei d’una causa tan enlairada, com llunyana i gràcies al seu estímul a la seva feina dormida entre les beceroles de la modèstia, han aconseguit despertar, si no ben bé passions, sí una profunda admiració per la seva tasca i per poder apropar-nos a un turonet enlairat del Massís, on la panoràmica que s’hi albira és de les més boniques. Però sobretot, sobretot, perquè una blancor enlluernadora embolcalla un espai de recolliment, presidit per la imatge de la Santíssima Trinitat. En uns moment on els valors de la fe semblen que es vegin sacsejats per uns corrents de laïcisme que no afavoreixen el principis que també ens havien inculcat a casa: “Sobretot ves a missa”. “Sobretot resa”.
Avui la Rosó Carbonell encarna els valors de la senzillesa posats a l’abast d’una causa tan nostrada com és l’ermita de la Trinitat. Amb silenci, sense fer estufera d’una tasca que desenvolupa amb l’eficàcia d’una dona acostumada a bregar. L’amor d’una sitgetana per les coses de casa seva que la fa incansable, persistent. També compta amb l’ajut d’un grup de sitgetanes que cada quart diumenge de mes s’apropen fins a l’ermita per endreçar i deixar en perfecte etat de conservació l’ermita i el seu entorn.
Des de fa un temps el graó s’ha reforçat amb la presència dels Amics de la Trinitat, un altre grup, aquesta vegada de sitgetans, els quals ajuden en les feines més feixugues. Les col•laboracions, tant dels homes com de les dones alleugereixen la càrrega de la Rosó, que és l’ànima visible, l’enllaç, amb permís del Sr. rector, entre la Santíssima Trinitat i el poble.
Però entre tots els valors, diguem-ne, de més solera, els més ponderats, n’existeixen uns altres de més simples però que es complementen i de la munió de tots ells s’assoleix un valor cabdal amb el qual falcar l’escala.
És quan, per exemple, la Rosó amatent dels més mínims detalls, aporta una recomanació: “Sobretot que no falti el canti d’aigua fresca pels músics”. O quan en Jordi Ferret, al qual un dia em vaig prendre la llibertat d’anomenar-lo, no sense abans haver sospesat els seus mèrits, el xef de la Trinitat, vetlla per l’arròs. I aferrat a aquest neguit, crida a les dones que comanden la responsabilitat de la cuina: “Sobretot que no es cremi el sofregit”. Però si no hi hagués qui deixes testimoni fotogràfic d’una festa, es perdria l’oportunitat de poder seguir les seves evolucions. En Pere Cosialls, també donant proves més que suficients del seu neguit de reporter, en el seu dia, davant la seva trajectòria fotogràfica, el vaig declarar, sense encomanar-me ni a Déu ni a sa mare, fotògraf oficial de la Trinitat. Per motius que no venen al cas, en Pere ha delegat la seva comesa a la seva muller, la Montse, a la qual quan se’n va de casa no s’oblida de fer-li la recomanació: “Sobretot retrata a la Cobla”. Un detall que els músics agraïm i dintre els valors particulars dels qui integrem la formació sitgetana, fem un raconet per atresorar les fotografies que ens ha fet en Pere, testimoni valuós pel nostre arxiu, on podem constatar que els anys no passen en va.
L’escala de valors també la configuren aquests detalls simples, si més no amanyagats entre l’entusiasme de tot un poble que sap magnificar les petiteses fins a col•locar-les en el lloc que pertoca. Sobretot que no perdem mai aquest entusiasme per les coses de casa, per les seves tradicions, elles formen part de l’escala de valors del sitgetanisme, i també, de retruc, reforcen els nostres.
Sobretot tinguem-ne bona cura.


J. Y. M.




( Article publicat a l'Eco de Sitges el 17 de juny del 2011 )

SIURANA



Aquest país guarda raconets d’una bellesa impressionant. On la seva contemplació resulta com un bàlsam per l’esperit i és quan hom s’adona que no cal marxar gaire lluny per poder gaudir de les meravelles que la natura ens reserva. Cada indret té les seves característiques particulars que el fan únic, sensacional,segons sigui la situació.
Sortint o entrant, segons per on es vingui, de la comarca del Priorat. Enlairat, entre les Serres del Montsant i les muntanyes de Prades, dominant una panoràmica sensacional, trobem el llogaret de Siurana. Ve a ésser com si una mà d’àngel, des del cel estant, hagués posat, amb tota delicadesa, damunt el cingles pedregosos d’aquest punt enlairat i esventat, la distribució ordenada d’unes casetes fetes amb una pedra de formes senzilles, com de pessebre, si més no oferint un caire entre humil i senyorial. Aquesta última definició es pot entendre perquè la noblesa de la pedra contribueix a atorgar-li aquest toc de distinció amb les quals les fa del tot diferents, més elegants.
Siurana pertany al municipi de Cornudella de Montsant, d’aquesta població destaca el celler cooperatiu que és d’estil modernista, construït el 1919 , segons projecte de l’arquitecte Cèsar Martinell , el qual es pot dir que es va especialitzar en el disseny de gran quantitats de cellers que són la joia de les moltes cooperatives que es troben disperses per arreu de la nostra geografia.
A les beutats de Siurana cal afegir-hi les agradables sensacions que produeix arribar-hi a peu, agafant la variant del GR171, camí de llarg recorregut que va des del Santuari de la Mare de Déu del Miracle, en el Solsonès, fins al Caro. També es pot fer el trajecte a l’inrevés com és el cas. Sortint de la Vila vermella de Prades, definició que li ve donada per la vermellor que es fa visible en les pedres i en la terra. Al costat de la seva singular font esfèrica, en el terra s’hi llegeix: Vila vermella de Prades/ no planyo la vista ni els pins. / Tens les aigües regalades / pendents tots els camins.
El recorregut transcórrer entre pins, en un traçat planer i distret, el qual caminat amb la companyia d’una complaent primavera, el camí sembla esquitxat d’un colorit estrambòtic, una barreja d’olors i flaires, de refilets d’ocells enjogassats, el conjunt fa que el sender es converteixi en un regal exquisit pels qui de la contemplació en fem un art, on no cal aportar altra cosa que obrir bé els ulls, afinar l’olfacte i abandonar-se, deixar que les cames tresquin, tot admirant cada racó, cada pomell de flors silvestres que s’apinyen unes amb altres, com per no voler perdre la composició harmònica que les fa atractives. Tot emmarcat amb un paspartú de color verd intens, el dels camps de blat, dels pins i dels ametllers que amaguen les ja carnoses pells, d’un ver més pàl•lid , dels ametllons.
El camí va a parar a la carretera que puja amb ziga-zaga, fins arribar a la recta final. Carregats amb les motxilles som a l’entrada del poble. Siurana té permanentment les portes obertes, per on el vent entra i surt, sense trucar, n’és l’amo i senyor, a vegades fent notar el seu xiulet, penetrant, maliciós. Però a aquesta hora llueix un sol net i brillant, en mig d’un cel blau tacat per una revoltosa nuvolada blanca que li confereix els ingredients més selectes, diria quasi perfecte, per a una postal de col•lecció. Al costat de l’església romànica de Santa Maria, el barranc que cau en picat fins a engolir-se per les aigües de l’embasament: Damunt la roca encara hi resta impregnada la forma de la ferradura del cavall, en el indret conegut pel Salt de la Mora, on segons la llegenda, la reina mora que habitava aquests dominis, quan encerclada per les tropes cristianes, va preferir saltar amb el seu cavall el gran precipici , abans de lliurar-se. El cavall, sorprès per l’altura, va intentar frenar, ho va fer amb tant ímpetu que deixà la marca de la ferradura en la roca. El sistema de frenada li va fallar i es van precipitar al buit. Les llegendes tenen la particularitat de fer-nos imaginar situacions associades amb l’historia, però d’una manera molt peculiar i amena, on la imaginació pot jugar a tota mena d’interpretacions.
Deixem Siurana, aposentem les motxilles en el maleter de l’autocar i en un no res hem deixat la comarca del Priorat. Terra de bon vi i de pobles amb encant que encara conserven les reminiscències del seu passat, com les ruïnes de la Cartoixa d’Escaladei, on del prior en va derivar aquesta denominació, la del Priorat.



J. Y. M.









( Article publicat a l'Eco de Sitges el 10 de juny del 2011 )

COMENÇA LA MOGUDA

Durant l’últim dia del mes de maig, la meteorologia l’ha volgut acomiadar amb pluja. I aquesta aigua, caiguda de manera generosa, ha refrescat l’ambient, cosa que convenia desprès d’uns dies sufocants, més propis de l’estiu.
Per tant el juny comença amb una climatologia suau, cosa que s’agraeix i diuen que la fredor ambiental es sobreposarà per a recordar-nos que encara estem immersos en la primavera. I aquest inici tan peculiar és l’avantsala de les vigílies de molts esdeveniments. El més rellevant, la composició del nou ajuntament que tindrà lloc la propera setmana. A hores d’ara, quan escric, començament de setmana, ningú s’aventura a avançar pronòstics, tot són suposicions. He notat en aquestes eleccions municipals, com un desinterès en quant a voler saber. Recordo que es palpava en l’ambient com a molt més interès per voler saber de les aliances entre les diferents opcions. Aquesta mena de desgana ambiental, pot ser atribuïble al desinterès que els ciutadans, cada vegada més, sentim per la política i els polítics. Fins i tot quan aquets ens són tan propers.
En general estem desencantats i massa desenganyats per tantes promeses que desprès no es compleixen o han estat massa costoses per les nostres possibilitats, deixant al país i als pobles a un pas de la fallida. Són moments molt difícils i cal molta preparació i sentit de la responsabilitat per poder tirar endavant. No cal dubtar de la capacitat dels primers caps de llista, als quals els hi recau el deure de treballar per aconseguir-ho. Proba de la nostra convicció és que hem anat a exercir el nostre deure i amb ell hem optat per posar la confiança en la formació que hem triat. Als convilatans i convilatanes que siguin escollits per governar o estar a l’oposició a mi em mereixen tots els respectes i admiració, sobretot per la valentia que demostren, al posar-se al capdavant d’un marró que ningú voldria per a casa seva. És admirable, doncs, que el sentit de servei es sobreposi al de la comoditat, al de: “ja s’ho faran...”. He pensat, moltes vegades, en aquestes conclusions, si tothom penses igual no hi hauria gent disposada a treballar, en aquest cas, en benefici del poble. I una mica en el personal, desenganyem-nos, ningú fa res per res, un sou d’alcalde o de regidor no és gens menyspreable. Tot i que sempre hi ha, no és el cas, qui ho fa una mica per amor a l’art. En aquests moments no sabria dir-lis si governar un ajuntament és un art. Però una mica artista s’ha d’ésser, per tal que amb bones paraules saber donar la volta a situacions compromeses . O més que artista, malabarista. Cosins germans.
Fins ara, durant tota aquesta setmana, el futbol ha dominat la jugada, han sobresortit els colors, s’ha magnificat l’escut, els jugadors i el club han refermat el seu prestigi. Durant aquestes celebracions, en moltes baranes dels balcons, compartint la florida dels cossis i la sensibilitat de les mestresses de la casa que són les qui acostumen a tenir-ne cura, ha presidit la bandera blau grana. M’ha agradat molt el detall que hem pogut admirar en el Cap de la Vila, a pocs metre un de l’altre, on als balcons respectius hi havia penjat un escampall de camisetes de totes les competicions, pantalons a joc, bufandes... com si s’hagués acabat de fer la bugada. Veient-ho en aquesta disposició, és pot interpretar de moltes maneres, a mi la que més m’escau és que s’han suat molt totes aquestes peces, en les competicions que han participat. Ara és el moment de rentar-les, abans de desar-les a l’armari a l’espera que comenci de nou la temporada, engrescats per l’immensa satisfacció que produeix tants bons resultats
L’afició de la Vila, per descomptat, i tots en general, vulguis o no, aquesta demostració d’entusiasme és fa encomanadís i, sense un apassionament desmesurat, ens hem deixat portar per l’eufòria viscuda. Aquí, com en tantes altres poblacions, l’afició s’ha arrecerat en la Penya Barcelonista de Sitges. Una entitat que va iniciar el seu estatge social a la bodega Bon Estar, més popularment coneguda per a can Pela, a les acaballes del carrer Parellades . La família Suñé - Torralbas va donar aixopluc a aquella representació social capitanejada per en Lluís Curtiada que va ser el primer president i que va comptar amb la visita del Sr. Agustí Montal , president que va ser del F. C. Barcelona. D’aquell primer estatge, la penya ha canviat de local social i en tots el llocs on s’ha assentat, en diades com la del passat dissabte, socis i simpatitzants, han celebrat les victòries en un intimitat, si ho comparem amb la grandiositat del camp, que s’ha desbordat, mostrant i fent partícips a tot el poble en general. Va ser una nit llarga, d’aquells en les quals hom se’n va a dormir satisfet.
I acabarem aquesta setmana amb un bonic i original espectacle, a mena de celebració, que tindrà lloc a la Societat el Retiro, amb motiu de commemorar els 140 anys d’existència. Recordo que quan va complir els 100, entre altres esdeveniments, va tenir lloc l’actuació de l’Orfeó Català . El Retiro té una llarga trajectòria, amb moments de glòria i altres on han predominat les penúries. Quasi bé mai l’economia ha estat folgada , és el que passa: moltes despeses i pocs ingressos. Ni abans ni ara les quotes dels socis representaven un alleugeriment, ben cert que ajudaven però sempre en falten. Crec que els millors anys van coincidir amb la irrupció del turisme que omplia el jardí d’un turisme que gastava. Sense passar per alt quan es jugaven a les cartetes d’amagatotis, el joc també facilitava uns ingressos que de segur anaven molt bé. El Retiro, per poder trampejar la situació, ha anat experimentant transformacions. Amb una d’elles es va perdre l’encant d’aquell jardí, on les nits d’estiu, acompanyades pel remor de l’aigua del sortidor, per la llum feble, per aquelles pastilles de vidre de la pista sota les quals s’encenia una bombeta que produïa un gran efecte . Tot encerclat per aquelles ben aconseguides arcades.
Cent quaranta anys de vida retirista, és molt temps com per passar full i deixar-ho en un simple record. La gent de la casa ha volgut explicar aquesta trajectòria posant en escena una obra divertida, amena i alhora seriosa. On hi participen uns protagonistes prou representatius com per al mateix temps retre homenatge a tota la gent de la casa que es va implicar en totes les activitats que es programaven. Directius, empleats, músics i socis en general. Com tan representatiu era aquell finestral, on cada tarda compartien tertúlia els retiristes més veterans. Una finestra oberta a tants neguits, a tantes implicacions, al pas del temps que va anar imprimint petjada, fins acabar deixant testimoni d’una profunda estima per les coses de la casa.
Tot es portarà a terme dintre d’un mes de juny que promet ésser mogut. Més plàcid des del cim de la Trinitat. Revoltós durant les revetlles i flairós quan despuntin els clavells de l’exposició. Per acabar florit i perfumat amb les catifes del dia de Corpus.
J. Y. M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges el 3 de juny del 2011 )

LA DANSA MÉS BELLA

No voldria entrar en la pedanteria d’incidir, una vegada més, amb les paraules del poeta que diuen així: “ la sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan”. Perquè una cosa és la bellesa en el més pur ambient i estil que li atorga aquesta beutat i distinció i altra és el complex món que l’envolta.
He viscut els darrers temps en què la nostra dansa patia unes limitacions de desenvolupament. Perquè en certa manera estava prohibit exhibir- la en qualsevol lloc de la nostra Geografia. El lector notarà que apunto no una rotunditat, sinó unes limitacions concretes. Aquestes obeeixen al fet que la sardana, la veritat sigui dita, a mesura que van passar els anys, es pot dir que estava limitada a la permissivitat de l’autoritat competent. Aquesta requeia en el govern civil i el departament corresponent, a instàncies dels alcaldes, els quals demanaven l’autorització pertinent per poder celebrar una audició. La cobla no podia començar fins a que els organitzadors no tinguessin el vist i plau. Sabedors que el document podia arribar un cop passat el dia, la mateixa gent demanava que l’anirien a buscar personalment. Aquest detall feia que moltes vegades s’acostava l’hora i el permís encara no havia arribat. Recordo a la Plaça de l’Ajuntament de Vilanova, els músics esperant, els dansaires neguitosos, fins que apareixia la persona enarborant el paper. El rebombori que es produïa era extraordinari, tot el recinte era un clam. Ja es podia començar, moltes vegades sota l’atenta mirada dels responsables de l’ordre públic que malfiaven d’aquell entusiasme, exigint poder comprovar l’autorització.
Aquests entrebancs, el no poder exterioritzar i practicar, lliurament, aquestes ànsies sardanístiques feia possible que des de el primer compàs la gent entrellaces les seves mans, formant gran quantitat d’anelles que dansaven amb un deliri encomanadís. Aquest ambient durava des del començament fins que s’acabava. Jo que he seguit de prop aquestes etapes puc assegurar que com aquells anys, els de prohibició, entre cometes, no he tornat a veure aquell brogit tan espectacular en una audició normal, potser una altra cosa és quan es tracta d’una festa puntual, un aplec... Però ni de bon tros l’ambient és el mateix d’aquella època, quan en teoria la sardana estava prohibida.
Més endavant vaig ésser testimoni de la valuosa tasca que portaren a terme, en pro de la sardana a casa nostra, gent de bona fe, persones que amb la més noble de les naturalitats, sense creure’s superiors a ningú, de la manera més senzilla i pràctica, ensenyaven a ballar sardanes i quan hi havia audició als jardins del Retiro, patrocinada per la caixa del Penedès, ells mateixos s’encarregaven d’escombrar la pista i fer debutar als seus alumnes. Eren els responsables els amics Joaquim Rosés i Rovira, Lluís Ràfols Sabaté i Manel Franco i Toledo. A en Quimet li agradava col•laborar en l’elecció del repertori, el qual desprès trobaria anotat en la fulla de la Societat d’Autors de la qual n’era el responsable de la nostra demarcació. Grates i populoses ballades les d’aquells anys en el distès ambient d’aquells bonics jardins.
A mesura que han passat els anys, a la meva modesta percepció, l’ambient sardanístic decau. Em refereixo que la mitjana d’edat dels sardanistes acostuma a ser una mica alta i l’alternança no s’aprecia, sinó que acostumen a ser sempre els mateixos que es desplacen d’un lloc a l’altre, seguint el calendari de ballades.
Per altra banda, quan les sardanes, diguem, estaven censurades, les cobles tenien feina i ningú es posava amb els músics. Ah!, una cosa molt important, s’acostumava a cobrar només acabar l’audició. Amb el “Visca” final apareixia el regidor de cultura corresponent, o l’agutzil , amb un sobre, complint l’encàrrec que li havien fet de pagar els músics. Igual que ara quan, amb una mica de sort, els ajuntaments paguen una audició d’un any per l’altre. Pels qui som aficionats aquesta demora, tot i molestar-nos, ho podem suportar perquè no és el nostre mitjà de vida, en canvi representa un greu problema pels qui són professionals i viuen de fer-la ballar.
Entre aquestes han exigit posar les coses en regla. Siguem aficionats o professionals ens hem d’associar. Ni que sigui per acabar fent unes quantes audicions a l’any. Ja no et val anar per lliure, tot ha d’estar reglamentat . Total que els músics aficionats, ara, en plena “llibertat”, tenim més maldecaps que mai per desenvolupar la nostra dèria. Ja no em refereixo als guanys, perquè si comptem els desplaçaments, el temps que ens porta per anar i tornar, l’espera que moltes vegades hem de guardar per començar i les dues hores que aproximadament dura una audició, per guanyar uns 50€”...
Em plau explicar-lis una peripècia a tall d’anècdota. Un ajuntament proper ens té pendents de cobrament dues actuacions. Per a fer la feina no ens van exigir res, un cop acabada, les factures corresponents. Al cap d’un temps llarg ens requereixen que han d’anar acompanyades del corresponent protocol que la nostra societat està exempta d’iva. Al cap d’un altre temps, prèvia reclamació per part nostra, ens responen que no troben una de les factures. Així per dues vegades. Espera i guarda. Fins ara, a un any vista.
Però per poder fer efectiu el pagament ens exigeixen obrir una compte bancari, fins ara s’ingressava en la del nostre tresorer. Sembla cosa fàcil, anem a una caixa d’estalvis disposats a fer els tràmit d’obertura. No va resultar tan senzill, presentació dels estatuts, i altres documents. En un d’ells la junta que s’havia de renovar cada dos anys, feia uns mesos que havia caducat. Continua la mateixa, presentem els documents a la Generalitat, els accepten i paga. Ens tramiten el corresponent resguard, informant-nos que els definitius tardaran dos mesos. L’entitat bancària no accepta el document i diuen que hem d’esperar a tenir el definitiu. Que consti que no anàvem a demanar diners, simplement volem ser clients. Finalment arriba el document, obren la llibreta i ens apressem anar fins al despatx municipal. Sorpresa, la presència de la cartilla amb la numeració no és vàlida, cal un certificat del banc que en doni fe. Ara sí, un any per cobrar i quan donen l’avís tres mesos per a que una entitat bancària es digni a acceptar-nos com a clients. Total estem parlant de 550 €.
Però ara resulta que els volem treure per a repartir entre els músics, i per això han de firmar, de cos present, però vius, el secretari i el president. Aquest per motius de treballar fora del poble, no coincideix amb els horaris d’oficina de l’entitat. Doncs, no hi ha res a fer, o es presenta o no es pot tocar un cèntim. Els tenim tan a prop..., però com si no els tinguéssim. Al final, com a cosa excepcional, podem repartir la jocosa quantitat.
No sé si els antics responsables del Palau de la Música es van trobar amb tantes dificultats, de ser així potser sí que se’ls van guanyar.
I nosaltres quan la sardana estava prohibida gaudíem i no passàvem per aquests trapijos. La dansa és bella però entre uns i altres té la fan avorrir.

J. Y. M.


( article publicat a l'Eco de sitges, el 27 de maig del 2011 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez