Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

17 de setembre 2017

QUAN EL SETEMBRE FEIA OLOR A MOST

   



    Quan els pobles perden els seus olors més personals o influents, abandonen part de la seva identitat. Un detall, els dels olors, que sense adonar-se'n, contribueixen a personalitzar racons, paratges, carrers que flairegen a aromes diverses sorgides entre  una existència col·lectiva i allunyats de les grans ciutats i, per tant, de les pestilències del progrés.
   N’hi han on només arribar percebies un flaire d'olor de bestiar, degut a que la gent acostumava a tenir, en els baixos de les cases, el matxo i fins i tot la xoll amb el porc, això si no hi disposaven  també alguna que altra vaca. Aquestes olors als habitants  de les ciutats i pobles grans, més que fàstic ens produïa una certa satisfacció, perquè eren olors gens  comunes  a l'entorn habitual. De la mateixa manera que ho és coincidir amb els cagallons de cabra, d'ovella,  o amb una voluminosa tifa de vaca. De sempre els excrements de determinat bestiar han despertat una desmesurada, no diré admiració, però sí curiositat als pixa pins, poc acostumats com estem  a caminar entre les necessitats espargides de besties que pasturen en l'àmbit rural.
   Sense apartar-nos de l'espai camperol, quan deixava de ploure  en aquests paratges  de pagès, l'olor que predomina és la de terra humida i, filant més prim, d'herba molla. La combinació resultant és d'una puresa sensacional, olor de fragància fresca i alhora delatadora de la proximitat de la terra, del sembrat, de les herbes i, si és el cas, de la pinassa del bosc.
    Depenen  si la visita es produeix a l'hivern, a l'ambient si gronxa una altra olor molt característica, és la que desprèn el fum provinent  de la llenya quan es crema en  la llar de foc o en la interioritat de l'estufa i que s'escapa, enjogassat, per la xemeneia. Apreciar, des de la distància,  com fumegen les xemeneies d'un poble, per damunt les teulades, és una imatge delatadora de vida, quan  la sensació és tot el contrari, d'absoluta solitud.
   Una de les olors més gratificants quan passegem per aquests carrers, és el flaire que surt dels forns de pa. Una olor característica quan aquest és cuit amb llenya. I ja no dic quan l'olfacte sap distingir entre l'olor de pa i el de coca.  Un autèntic regal pels qui busquen, en els pobles, olors que fa temps que hem deixat d’ensumar.
   Quan les pedres mil·lenàries basteixen parets ombrívoles, un verdet inquisidor s'aferra entre les juntes i tot plegat deixa escapar una olor d'humitat, de florit. L'olor dels anys segrestats entre les escletxes de les pedres.
    En el nostre habitat més proper, Sitges, bona part d'aquestes olors, per no dir totes, les hem perdut. Sobretot una que era característica d'aquest mes de setembre, l'olor de most que s’escapava dels cellers. A això hi anava associada la presència de les mosques, les quals arribaven a ser emprenyadores i encara més mortificadores pels cavalls, mentre esperaven a la porta del celler que descarreguessin les portadores del carro. La pobre bèstia no parava de moure el cap  per treure-se-les de damunt. La seva batalla era perduda, no li donaven treva , el perseguien allà on anava. I pel camí entraven amb facilitat a les cases, una evidència que la verema ja havia començat, que els cellers eren oberts. Una incursió que les mestresses de casa s'afanyaven a combatre  a cops de matamosques i amb puntuals flitades amb aquella singular manxa. Avui les mosques semblen una espècie en extinció, potser perquè no queden cellers. Però sí que hi han mosquits, de picades persistents i molestes, els quals sembla com si haguessin innovat el seu sistema de vol per a fer-lo més silenciós per tal  de que no tinguem temps de protegir-nos de les seves intencions. O serem nosaltres, que d'orella ja no estem massa fins i no els escoltem apropar-se ?
  El flaire de most era l'olor de la tardor que s'associava a la verema, la mateixa que ara té lloc a les vinyes de Malvasia de l’Hospital. Era i és  garantia que el resultat final serà el vi, després del procés de fermentació. Arribat el moment de posar aixeta a la bota, els hi tornava el protagonisme que els hi corresponia i els seus responsables es mostraven cofois de poder oferir el resultat del seu treball.
      I el vi tenia molts seguidors, els quals freqüentaven les bodegues del poble i que preferien un gotet a aquestes combinacions que ara es fan amb altres licors i begudes refrescants. Tot i que ja se'n feia d’estrambòtiques i potents, com la popular "barreja", una combinació de moscatell i cassalla o anís. Un costum que van portar els emigrants  del Sur que van venir a treballar. S'ho prenien en dejú, com el qui ingereix una medicina,  d’efectes no tan guaridors. A l’esgotar els  cellers les existències del vi, la clientela acudia a les bodegues, com a can Percala. Allà, l’eficient Manolo Reyes, fent honor al cognom, els servia vi del rei i de la reina. Una monarquia, aquesta,  que sí tenia molts adeptes i simpaties, la qual propiciava més alegries que penes. Si se'n abusava massa igual donava per riure com  per plorar. Curiosament el vi, el  costum del tastet, s'ha tornat a posar de moda, com podem comprovar en les freqüentades vinacoteques locals.
   Sitges fa temps que ha perdut quasi totes les bones olors  de poble. Ara les que predominen és el desagradable ferum a orins. I és que a qualsevol lloc i a qualsevol hora es  pixen els gossos i els óssos. Aquests darrers amb unes pixarades que recorden a la dels cavalls. Fins fa un temps quan algú es notava que el neguitejaven els pixats al ventre, i no disposava del lloc adient per alliberar, s'aguantava fins a trobar-lo. Avui la gent no aguanta res de res.
     Tampoc siguem catastrofistes, potser sí que encara queda alguna  que altra  olor impregnada de sitgetanisme. Com se’ns fa perceptible en aquest raconet del carrer d'en Bosc,on hi respira l'obrador de can Sabaté, en el moment en què els pastissers enfornen els muflons... Com sempre dic, no està tot perdut.
                                                                            J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 15 de setembre del 2017 )


12 de setembre 2017

D'HOTEL A CÀTEDRA D'ART





L’hotel Miramar havia estat un establiment de categoria  superior pel que s’estilava en aquella època. Els clients també mostraven una classe  molt en consonància amb tot plegat. Fins i tot els propietaris,  els germans Vidal i Quadres, en Manuel, la Mercedes  i l’Elisa, transmetien una personalitat més d’acord amb els costums i maneres de fer i vestir dels anglesos. Vaig tenir el plaer  de mantenir-hi un tracte molt proper. Ignoro i no giraré la vista més enllà dels tres germans, solters, en quant a altres detalls dels seus avantpassats. El que sí puc donar testimoni  de les maneres de comportar-se  dels descendents, els quals  estaven influenciats per  una educació exquisida, molt respectuosa amb tothom.
     L’últim director va ser en Josep Correa casat amb la Lucia que era gironina i desenvolupava les funcions de   governanta de l’hotel. En Josep era germà d’en Manel Correa, un bon mecànic, que estava casat amb la Caritat Masip la qual encara viu a l’avinguda Artur Carbonell, en el pis de la casa propietat de la família de Joan Duran Ferret, que vivien en els baixos. Aquest va ser el impulsor de la construcció de la  Casa del Poble, la qual es va inaugurar  el 1 de maig de 1912 amb l’assistència de Pablo Iglesias.
   Ara que ve al cas, explicaré una anècdota que exemplifica la picardia que es feia servir, simplement per a sobreviure. En una de les dissertacions que es portaven a terme  en el local del carrer Nou, tenia la paraula en Joan Duran, aquest en un rampell d’exaltació de  la generositat, com a base de  la “repartidora “ ,  s’expressava així: “....el qui té ha de donar al qui no té...”. Una recomanació que no es va voler perdre un assistent  que, mentre l’orador s’omplia la boca de consells solidaris, l’home corria a casa d’en Duran. Li va obrir la porta la seva muller, la Manaleta Capdevila, que despatxava gallina a la plaça. El visitant, persona coneguda per la família, li va comunicar a la dona que el seu marit el feia anar per a que  li lliures els dos pollastres més macos que tingués. La dona , de ben segur coneixent al marit, li manifestava, amb una certa incredulitat: “vols dir, noi,vols dir”, però li va lliurar. Quan va arribar el marit a la Manaleta li va faltar temps per a recriminar-li la seva generositat, per estranyesa de l’home que no sabia de que li parlava. Sentint-se estafat, el líder socialista va córrer a l’encontre  del barrut i aquest  li va recordar que ell només va posar en pràctica  la recomanació que des de la tribuna feia a la gent treballadora que havien acudit  per a ser alliçonats amb seves teories .   Davant la reacció airada de l’orador, es feia palès que moltes vegades es predica el que un mateix no es creu.
    Tornant a l’Hotel Miramar, la distribució de la planta baixa ja delatava que es tractava d’una antiga mansió senyorial. Només entrar per la majestuosa portalada de pedra, hi havia la recepció a l’esquerra i la consergeria a la dreta. A peu d’escalinata hi havia una gran consola isabelina amb el corresponent mirall. En l’avantsala  una silleria  de caoba i des d’aquí s’accedia al bar a mà esquerra i el menjador a la dreta, on avui està situat l’auditori. Però de tot plegat el que sobresortia en aquesta planta baixa era el jardí, amb entrada també per la banda de la Torreta.  Les moreres estaven repartides per l’espai i oferien una ombra sensacional. A sota s’hi disposaven taules i sillonets i la gent s’hi parava a assaborir algun refresc, s’hi estava a la glòria.  No trobo explicació del per què les van treure , deixant l’espai cobert de ciment on hi bat  un sol que no hi pots parar. Avui s’hagués pogut aprofitar per acollir tota mena d’actes sense esperar que el sol  es retiri.
    Amb  l’enunciat he volgut palesar la transformació d’un establiment  hoteler en diferents espais polivalents. La majoria d’ells destinats a sala d’exposicions, les quals  he elevat a la categoria de càtedra. Perquè ve a ser una tribuna oberta als neguits dels artistes, gràcies als quals ens permet aprendre,com si es tractés d’una càtedra il·lustrativa,  els coneixements de l’art.
    Amb la Dolors Luján i la Carme Parellada es dona per acabat el cicle Binomis que com el nom indica ha aglutinat a parelles d’artistes els quals entre pintura, fotografia, joieria creativa i diferents tècniques pictòriques, han estat protagonitzats per artistes locals. Sota coordinació de l’Anna Monzó i Almirall que ha portat a terme una tasca sensacional, amb el suport de la regidoria de Cultura de la qual és responsable la Rosa Tubau i Llorià.
   L’evolució artística a que em referia, és molt representativa en l’obra tant de la Dolors Luján com de la Carme Parellada. També elles, en aquesta exposició conjunta, ens han sorprès a la vegada que es fa latent que l’estil dels artistes evoluciona a mesura que es van avançant etapes de la vida.
     A  la Carme i a mi ens va passar el dia que li vam encarregar un quadre a la Florència Coll, artista sitgetana que també exposa aquests dies al Miramar. El nostre quadre venia limitat per unes mesures concretes per haver d’encaixar entre dos mobles integrats. Anàvem  fixats  amb la pintura que realitzava en aquella època, quan pintava romàtics cafès, amb aquella personalitat que caracteritzava el seu estil. Així li vam exposar i en el moment que anem a buscar-li l’encàrrec quina no va ser la nostra sorpresa al trobar-nos amb un nodrit repartiment de senyores pomposes lluint abrics de solapa ample, un altre element característic de la seva obra. Vam quedar tan sorpresos que ella ho va notar,  ens va aclarir que just poc temps abans del nostre encàrrec havia canviat l’estil. Ens hi hem acostumat i avui és el nostre quadre preferit.
     Entre la Festa Major gran i la petita queda aquest impàs de temps per poder gaudir dels petits grans plaers i que millor que l’obra de les tres artistes sitgetanes, que coincideixen al Miramar, per fer més agradable i profitós el pas del temps.

                                                                              J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 de setembre del 2017 )

03 de setembre 2017

CRÓNICA D'UNA ALTRA FESTA MAJOR





     Tan apassionats com estem amb la nostra Festa Major ja només ens faltaria comptar els anys depenen del nombre de festes majors passades:  “tinc tantes... Festes Majors”, d’aquesta manera potser no es faria tan feixuc el recompte  global d’anys viscuts. O si més no el gruix dels anys no semblaria tan  demolidor arribada l’edat del si no fos. 
    Tots els qui comptem amb un extens currículum de festes majors viscudes, hem estat testimonis de l’evolució de la nostra Festa, de quan aquesta era aprofitada per viure-la d’una manera diferent a ara, quan l’entrada de gralles era acollida amb respecte i no interferia en el significat de la tocada que es feia en honor dels fundadors .  
    Uns actes  relativament nous,  són els dos pregons que marquen el inici: el pregó satíric i el pregó oficial. El primer organitzat per l’Agrupació de balls Populars,  que va comptar, durant unes 23 edicions, amb un pregoner únic , en Jordi Cubillos, a qui aquest llarg recorregut avala la conclusió  que ho feia bé.  El va succeir l’Anton Rafecas i aquest any l’encarregat ha estat en David Lanau, “Ratxu”, el qual ha volgut incidir en el tarannà de la gent de Sitges, amb un detall molt adequat a certes extravagàncies de la nostra personalitat, aportant uns embuts per posar  com a barrets. Aquest detall ja va donar a entendre que el seu pregó seria divertit i desenfrenat. Com així va ser. Un riure continuat, fins acabar fent servir el mateix embut per emular  la gralla i  interpretar la peça que toquen tots els grallers, ens referim al “Gener” que va compondre el músic Manel Rius i Ramos, flabiolaire que va ser de la Cobla Sitgetana. De la mateixa manera que el propi David tocava el tible amb la Cobla Miralpeix i, sigui dit de pas, tenia bona disposició com per haver sobresortit amb aquest instrument.
   Aquell dilluns, degut a la suspensió  per respectar el dol decretat, era atapeït d’actes. Va coincidir el trasllat de la imatge de Sant Bartomeu de l’església a l’Escorxador, lloc triat pel pendonista en Ramon Soler i Fernández. Seguidament la inauguració d’una altra edició dels Binomis, amb la participació de les artistes locals, Dolors Luján i Carme Parellada. A la mateixa hora inici del pregó satíric i tot seguit cantada d’havaneres, per continuar amb el pregó seriós a càrrec de les Veïnes. Elles ens van fer passar una estona molt agradable i van coincidir detalls molt  emotius, el sorgits del seu pregó i quan en Cisco Arbonès, president de la Comissió es, va dirigir als assistents des del balcó d’una veïna que havia esdevingut una institució en aquesta plaça de l’Ajuntament, la Montserrat Ferré que feia pocs dies que ens havia deixat. Amb el balcó tancat se’ns feia més evident que la vida és una successió d’etapes, a ella també el nombre de Festes Majors viscudes li va acabar fent el paquet. A baix, a peu de plaça, un balcó improvisat acollia a les tres protagonistes encarregades de pregonar la Festa. Un balcó que és la talaia  que potser més bé ha representat el tarannà de la dona sitgetana. Quan aquesta tenia cura del seu, disposant cossis amb flors i abocant-se damunt la barana per guaitar  el que passava al carrer. Com que la majoria de cases disposaven de balcó o finestra gran, les sitgetanes tenien per costum dirigir-se, des allà, a les seves veïnes més properes per establir  interessants  converses. Ho han exemplificat,  a la perfecció, les tres protagonistes del pregó, les quals ens han recordat aquesta actitud contemplativa o  comunicativa que es produïa en tots els balcons de les cases sitgetanes i que, quan s’esqueia, també hi penjaven domassos. Fantàstica la  recreació de les tres veïnes, com també l’acompanyament musical.
    I quan al cel feia poc que s’hi havia deixat de projectar un altre espectacular castell de foc, la matinal s’obre pas entre la foscor decadent d’aquest i la feble llum d’un nou dia. És un dels moments en què trobo  que la Festa Major es desperta sense quasi haver anat a dormir i posa a prova aquells que no ens volem perdre res. Perquè s’ha de tenir força de voluntat, després  d’anar a dormir tard, deixar el llit. Allà, en el Racó de la Calma, en la baixada del Cau, l’espectacle és sensacional i el moment, màgic.
     La Festa Major sembla repetitiva però sempre és diferent. Un any passa ràpid si més no poden succeir  moltes coses. Sitges ha perdut en el camí a un sitgetà molt estimat  que vivia la festa del seu poble des de la vesant religiosa. A en Jaume Berdoy com a sacerdot sitgetà li agradava concelebrar l’Ofici,  el qual ofereix la solemnitat pròpia de les grans ocasions. Una absència molt sentida  perquè era de  tarannà senzill,  comprensiu, amable i entusiasta també de la seva Festa Major. 
    La Sortida d’Ofici és  un dels moments més intensos, on tot fa feix i es converteix en un espectacle dels millors que podem lluir, per a admiració nostra i dels  visitants. Com així ha estat en la visita del President de la Generalitat que poc s’imaginava el rebombori que organitzem.
    Arribada la processó a l’església, hi ha a qui l’entrada del Sant la troba més emotiva que la de les gralles. Quan érem  jovenets aquets final de festa ens entristia,  se’ns havia fet curt, passava massa ràpid. Amb el pas dels anys la cloenda se’ns fa més suportable, ja no és el mateix deliri de quan esperàvem la Festa Major, perquè amb ella coincidien molts detalls que la diferenciaven d’altes celebracions. De ben segur, en aquesta era de sofisticats avenços tecnològics, influeix tenir tantes eines a la nostra disposició que permeten estar en contacte amb la  festa si ets lluny de casa i durant tot l’any. Sobretot els més menuts als quals, per a que mengin, els hi posen el DVD que transmet les imatges més influents per a motivar les ganes de menjar. I mentre, als més grans, per si de cas la desgana ens assetja, el testimoni audiovisual manté el fil conductor que ens connectarà, si no passa res, amb la del proper any. Abans, però, celebrarem la de Santa Tecla.
                                                                        J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 1 de setembre del 2017)


© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez