Quan els pobles perden els seus olors més personals o influents, abandonen part de la seva identitat. Un detall, els dels olors, que sense adonar-se'n, contribueixen a personalitzar racons, paratges, carrers que flairegen a aromes diverses sorgides entre una existència col·lectiva i allunyats de les grans ciutats i, per tant, de les pestilències del progrés.
N’hi han on
només arribar percebies un flaire d'olor de bestiar, degut a que la gent
acostumava a tenir, en els baixos de les cases, el matxo i fins i tot la xoll
amb el porc, això si no hi disposaven
també alguna que altra vaca. Aquestes olors als habitants de les ciutats i pobles grans, més que fàstic
ens produïa una certa satisfacció, perquè eren olors gens comunes
a l'entorn habitual. De la mateixa manera que ho és coincidir amb els
cagallons de cabra, d'ovella, o amb una
voluminosa tifa de vaca. De sempre els excrements de determinat bestiar han
despertat una desmesurada, no diré admiració, però sí curiositat als pixa pins,
poc acostumats com estem a caminar entre
les necessitats espargides de besties que pasturen en l'àmbit rural.
Sense
apartar-nos de l'espai camperol, quan deixava de ploure en aquests paratges de pagès, l'olor que predomina és la de terra
humida i, filant més prim, d'herba molla. La combinació resultant és d'una
puresa sensacional, olor de fragància fresca i alhora delatadora de la
proximitat de la terra, del sembrat, de les herbes i, si és el cas, de la pinassa
del bosc.
Depenen si la visita es produeix a l'hivern, a
l'ambient si gronxa una altra olor molt característica, és la que desprèn el
fum provinent de la llenya quan es crema
en la llar de foc o en la interioritat
de l'estufa i que s'escapa, enjogassat, per la xemeneia. Apreciar, des de la
distància, com fumegen les xemeneies
d'un poble, per damunt les teulades, és una imatge delatadora de vida,
quan la sensació és tot el contrari, d'absoluta
solitud.
Una de les olors
més gratificants quan passegem per aquests carrers, és el flaire que surt dels
forns de pa. Una olor característica quan aquest és cuit amb llenya. I ja no
dic quan l'olfacte sap distingir entre l'olor de pa i el de coca. Un autèntic regal pels qui busquen, en els
pobles, olors que fa temps que hem deixat d’ensumar.
Quan les pedres
mil·lenàries basteixen parets ombrívoles, un verdet inquisidor s'aferra entre
les juntes i tot plegat deixa escapar una olor d'humitat, de florit. L'olor
dels anys segrestats entre les escletxes de les pedres.
En el nostre
habitat més proper, Sitges, bona part d'aquestes olors, per no dir totes, les
hem perdut. Sobretot una que era característica d'aquest mes de setembre,
l'olor de most que s’escapava dels cellers. A això hi anava associada la
presència de les mosques, les quals arribaven a ser emprenyadores i encara més
mortificadores pels cavalls, mentre esperaven a la porta del celler que
descarreguessin les portadores del carro. La pobre bèstia no parava de moure el
cap per treure-se-les de damunt. La seva
batalla era perduda, no li donaven treva , el perseguien allà on anava. I pel
camí entraven amb facilitat a les cases, una evidència que la verema ja havia
començat, que els cellers eren oberts. Una incursió que les mestresses de casa
s'afanyaven a combatre a cops de matamosques
i amb puntuals flitades amb aquella singular manxa. Avui les mosques semblen
una espècie en extinció, potser perquè no queden cellers. Però sí que hi han
mosquits, de picades persistents i molestes, els quals sembla com si haguessin
innovat el seu sistema de vol per a fer-lo més silenciós per tal de que no tinguem temps de protegir-nos de les
seves intencions. O serem nosaltres, que d'orella ja no estem massa fins i no
els escoltem apropar-se ?
El flaire de most
era l'olor de la tardor que s'associava a la verema, la mateixa que ara té lloc
a les vinyes de Malvasia de l’Hospital. Era i és garantia que el resultat final serà el vi,
després del procés de fermentació. Arribat el moment de posar aixeta a la bota,
els hi tornava el protagonisme que els hi corresponia i els seus responsables
es mostraven cofois de poder oferir el resultat del seu treball.
I el vi tenia
molts seguidors, els quals freqüentaven les bodegues del poble i que preferien
un gotet a aquestes combinacions que ara es fan amb altres licors i begudes
refrescants. Tot i que ja se'n feia d’estrambòtiques i potents, com la popular "barreja", una combinació de
moscatell i cassalla o anís. Un costum que van portar els emigrants del Sur que van venir a treballar. S'ho
prenien en dejú, com el qui ingereix una medicina, d’efectes no tan guaridors. A l’esgotar els cellers les existències del vi, la clientela
acudia a les bodegues, com a can Percala. Allà, l’eficient Manolo Reyes, fent
honor al cognom, els servia vi del rei i de la reina. Una monarquia, aquesta, que sí tenia molts adeptes i simpaties, la
qual propiciava més alegries que penes. Si se'n abusava massa igual donava per
riure com per plorar. Curiosament el vi,
el costum del tastet, s'ha tornat a
posar de moda, com podem comprovar en les freqüentades vinacoteques locals.
Sitges fa temps
que ha perdut quasi totes les bones olors
de poble. Ara les que predominen és el desagradable ferum a orins. I és
que a qualsevol lloc i a qualsevol hora es
pixen els gossos i els óssos. Aquests darrers amb unes pixarades que
recorden a la dels cavalls. Fins fa un temps quan algú es notava que el
neguitejaven els pixats al ventre, i no disposava del lloc adient per
alliberar, s'aguantava fins a trobar-lo. Avui la gent no aguanta res de res.
Tampoc siguem catastrofistes, potser sí que
encara queda alguna que altra olor impregnada de sitgetanisme. Com se’ns fa
perceptible en aquest raconet del carrer d'en Bosc,on hi respira l'obrador de
can Sabaté, en el moment en què els pastissers enfornen els muflons... Com
sempre dic, no està tot perdut.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 15 de setembre del 2017 )