EL RELLOTGER DE LA TRINITAT

    Qui arribi fins aquesta pàgina  de ben segur que es sorprendrà d’aquest anunciat, al considerar que poc té a veure amb els dos protagonistes que apareixen a la fotografia. En el seu dia ja vaig publicar uns títols semblants, en un hi destacava un anunciat molt il·lustratiu: “El fotògraf de la Trinitat”. Atribuint aquest càrrec al recordat amic Pere Cosialls, qui durant la festa de l’ermita es dedicava a fer fotografies que es convertien en un testimoni fidedigne d’aquest dia. A les vigílies d’una altra de les festes, el tomb per casa apareixia amb un encapçalament força suculent: “El xef de la Trinitat”. Dedicat a un altre col·laborador de l’aplec, en Jordi Ferret, que era l’encarregat de cuinar l’arròs del dinar que reunia, a la taula del menjador de la casa dels ermitans,  al Sr. Rector, a mossèn Santiago Casanova, fins i tot a algun bisbe, administradores i les voluntàries que cada quart diumenge pujaven a la Trinitat per a netejar i assegurar-se que tot estigués en ordre.

    I ara s’escau dedicar l’article a l’amic que ha modulat i ha tingut entre les mans la numeració del rellotge més destacat de l’ermita. Em refereixo al  de sol que es troba situat en la paret lateral de sobre la teulada de la capella. La numeració estava malmesa i en Lluís Bayot es va oferir a fer les plantilles que desprès en Magí Fontanals   va transportar damunt de la blancor de la paret, pintant-los amb el blau de Sitges. Que menys, doncs,  que anomenar a la persona  que ha tingut la destresa de dibuixar, amb toc d’artista, quelcom tan important i transcendent com són les hores: “El rellotger de la Trinitat”. Un títol que s’afegeix als altres que he mencionat. D’un rellotge al qual no cal donar-li corda  i que no s’ha de retardar ni avançar com haurem de fer aquest cap de setmana. 

     En Lluís va tenir l’oportunitat de retenir el temps i no va poder. Tampoc la Rosó Carbonell que amb els mateixos arguments amb els quals m’he guiat per cercar un enunciat original i adient. Ella, degut al seu tarannà disciplinat i meticulosa amb la tasca que tenia encomanada, permeteu-me que l’anomeni, emprant  uns termes castellanitzats: “ La mandamás de la Trinitat”. 

    Els dies i les hores són els termes irrefutables que acaben fent el paquet, però abans la vida obra un ventall de possibilitats, que cadascú administra segons li plau o pot. Mentre ens acompanyem de les aficions que també contribueixen a donar sentit a aquesta vida. Les seves eren el dibuix,  caminar per la muntanya i la música. Influenciat per aquesta  havia  freqüentat la casa del mestre Manel Torrens, on va aprendre solfeig amb la mateixa meticulositat que un rellotger, perquè en aquest cas la música marca el temps. I desprès es va decantar per l’estudi d’un instrument que per la negror dominant el seu mestre, en Josep Torrens Urgell l’anomenava la pega-dolça. 

    Potser sí que era massa dolça la sonoritat  que fluïa del clarinet i va  preferir quelcom més estrident i festiu. Ho va trobar en la gralla. A més era home de relacionar-se amb tothom, això el va portar a ser component de la colla de Caramelles que anomenàvem del Patronat, on molts dels seus membres han estat irrepetibles, perquè actuaven i es manifestaven tal com eren. En Lluís tenia la virtut de mostrar aquestes maneres amb una espontaneitat  que el distingia. Company de colla era en Magí Mestres i els dos compartien  bona disposició  per a la teca. Sembla ser que un dia, a en Lluís, les interioritats de la panxa  se li van remoure i no va poder retenir  unes ventositats, davant la comprenssió  del seu company de taula, que li va fer l’observació: “ Bayot, ja et pots tirar pets que no tinc fatu”. Els dos van agrair aquesta mancança.

    I vet aquí que en Lluís, abans d’emprendre l´últim camí, potser li va semblar  que per fi havia aconseguit  parar el temps, perquè aquells dies el sol estava  apagat i per consegüent  l’ombra que projecta  el gnòmon no marcava  cap hora en el rellotge de l’ermita. Però, res, el temps se li va escapar, tal com li va passar a la Rosó  i com  ens passarà a tots. Perquè quan se’ns acaba  la corda, cagada l’hemus.

                                                     J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el  25 de Marca del 2022)

 

      

ELS COTXES SITJES I GENT DE SITGES

    Diumenge es celebra la 64 edició del Ral·li Barcelona -Sitges. El primer que es va portar a terme coincidia amb el  diumenge de Carnaval, com així va continuar celebrant-se  durant uns quants anys més fins que, amb bon criteri els organitzadors: el Foment de Turisme conjuntament amb l’Ajuntament, van considerar més oportú desvincular aquesta  cita automobilística del carnaval.

   Recordo perfectament aquella data perquè va crear molta expectativa entre la gent del poble i amb mi que era un nen. El dia es va aixecar plujós i va continuar plovent durant tot el matí, això no va ser impediment per a que a l’hora prevista els cotxes participants, creuessin el pas a nivell i es concentressin a la plaça de l’estació, Va seguir una desfilada fins arribar a la Fragata. 

   Anys abans a Sitges, el Sr. Sitjes hi va establir una fàbrica de cotxes, que va comercialitzar amb la marca sorgida del seu cognom. Era el 1933 quan es posaven en circulació cotxes com el de la fotografia. Curiosament un dels mecànics de la casa era el Sr. Macià Torrens, procedent de Barcelona. I el que són les coses, les seves dues filles: la Conxita i la Maria Torrens de la Vega es van casar amb dos sitgetans, en Domènech González i amb en Manel Vendrell, respectivament. L’esclat de la guerra va desbaratar el projecte de la fàbrica. Anys més tard on havia estat situada s’hi va ubicar la central corsetera. 

    Abans d’aquestes coincidències poca gent del poble disposava d’un cotxe aparcat davant de la porta. I pocs viatjaven si no és que es dedicaven a alguna que altre representació, per la qual havien de desplaçar-se per fer comandes. 

    Viatjants i també els músics van ser els que més es desplaçaven d’un lloc a l’altre. Aquests, per amenitzar balls de festa major. De primer ho feien en tren i baixaven a l’estació més propera,  del poble on anaven a actuar i allà els recollien amb una tartana que els portava fins el seu destí.

   Els músics sitgetans no en van ser una excepció i els primers de viatjar amb una mena de furgoneta adaptada, van ser els components de l’Orquestra Mozart. Els germans Pagès van comprar un utilitari d’aquestes característiques i en Panxito n’era el conductor. Després cobraven de músic i pel servei de transport.

    A mesura que els cotxes particulars van anar imposant-se, els músics hem viatjat ben acomodats dintre el cotxe propi o d’un company. D’aquesta manera els components de la Cobla fa molts anys que viatgem així. I això de ser músic t’obre el camí, perquè quan arribes al lloc i una tanca barra et pas, només et cal dir: “som  músics” i de seguit tens el pas lliure. 

     Em aquells anys encara no s’havien inventat els GPS i s’havia de recórrer als mapes de carreteres, de les quals en Manel Vendrell de can Sou i gendre del Sr. Torrens, n’era un expert. O potser li semblava a ell, perquè en el moment d’escollir la carretera la seva opinió no coincidia  amb la d’un altre company, que igualment mostrava amplis coneixements. Em refereixo al ribetà Sadurní Mestre de can Paf. Que si jo passaria per aquí, que si l’altre per allà. No hi havia mai consens, fins que al final en Sadurní que es mostrava més resolutiu, doncs en Manel en aquests casos feia valer la seva punyent obsessió de fer la guitza i  pel sols  fet de veure al ribetà sortit de polleguera, no li donava la raó. Arribat un punt el de Ribes donava el tema per acabat: “saps el que et dic, ves per allà on vulguis”. I moltes vegades en Manel es decantava per la ruta que aconsellava en Sadurní, entre la seva risa mofeta i l’emprenyament que mostrava el de can Paf.

     Aquest diumenge els cotxes del Ral·li tornaran a fer el mateix recorregut, als conductors no els caldrà activar el GPS, perquè transitaran per la carretera de sempre. Fent honor a la conclusió que també va fer un company músic que, perdut en mig de la complexa i extensa xarxa viaria, es lamentava tot dient: “Abans no et podies perdre, perquè només hi havien dues carreteres, una per anar i una altra per tornar”. Des de la primera edició del Ral·li tot ha canviat molt. Excepte la rebuda que dispensa el poble de Sitges, que segueix sent festiva i afectuosa.

                                                 J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 18 de Marca del 2022 ) 

"L'ECO" A SOTA LA PORTA

      

   Aquest primer de març l’Eco ha fet 136 anys que és entre nosaltres. Durant tot aquest temps s’han creat uns vincles que han passat de pares a fills i vulguis o no, cada setmana quan entra a les nostres llars, ve a ser com el ésser estimat que truca a la porta i, com a tal, és ben rebut. 

    L’altre dia parlava d’això amb en Joan Olivé i Fornas, que  en va ser repartidor des dels 12 anys fins als 24. Feia una ruta circular que començava a casa seva, seguia  cap el carrer Major, platja Sant Sebastià, fins més enllà de la caserna de la guàrdia civil i tornava pel carrrer Jesús i carrers adjacents, per acabar  altra vegada en el carrer Sant Gaudenci que es on vivia.  

       L’amic m’explicava que, transcorreguts els anys, moltes vegades ha fet el mateix camí i s’ha dedicat a observar les cases on deixava el setmanari i ha arribat a la conclusió que la majoria s’han transformat i molts d’aquells  estadants  ens han deixat o s’ha produït un canvi de propietat. 

    Seguint el recorregut pel carrer Major, es pot dir que deixava un exemplar a cada porta. Des de la farmàcia Ferret a la botiga de la Filomena i la Maria de can Mas, que quan veien entrar a en Joan per la porta el rebien amb gran satisfacció i tot seguit les dues dones guaitaven encuriosides a la portada i segons els titulars li feien les observacions pertinents.

   Just al costat de la botiga de les Filus, el setmanari aterrava damunt un graó de l’escala per on s’accedia al pis on hi vivia en Ramon Planes Izabal. El doblec del diari deixava al descobert un fragment de la columna: “Carnet de Caminant”, la qual en Ramon signava amb el pseudònim de Tirant. 

   A ca l’Isidra Sabaté era la següent destinació i també a la farmàcia Font. L’única porta que es saltava era a casa de la Lucia Izabal, perquè el mateix Josep hi arribava amb ell a sota el braç. A partir d’aquí l’Eco, que flairava a tinta, entrava en contacte amb altres olors molt més sofisticades; les dels  perfums de la perfumeria Costa, l’olor de dolços  de la pastisseria de l’Estrella i també l’olor de “morapio” que s’escapava de la bodega de ca la Candelaria.. En poca distància en Joan distribuïa la crònica local, on en sorgia una popularitat que per si sola formava una part molt important de les pàgines viscudes del nostre Sitges, on  fins i tot s’hi abraçava la poesia de tres poetes d’aquell mateix veïnat. Del propietari de la farmàcia, en Felip Font i Soler, autor d’emblenatiques lletres de caramelles de la colla del Retiro. També del seu veí més proper, en Josep M. Soler i Soler, igualment poeta  d’inspirades estrofes de caramelles i altres poesies. I que ell, des de les pàgines del setmanari que dirigia, va donar aixoplug  a les inquietuds dels seus veïns mès properes: l’escriptor de can Rigolet i dos poetes, a més d’ell: el farmacèutic i l’oncle d’aquest, en Salvador Soler i Forment. 

    I és el que deia l’amic, aquell veïnat ja no és el mateix i les cases s’han transformat. Com al gener de  l’any 2014  ho va fer aquest setmanari. L’últim Eco que es va imprimir a l’imprempta, sota la direcció de la família Soler, va sortir al carrer el divendres 17 gener del 2014. Li vaig demanar a en Ramon Soler i Fernández que quan estigues a punt d’entrar a la màquina el full amb el meu article que m’avises per deixar-ne  constància, com així va ser el matí del dijous dia 16. Que és quan vaig poder aconseguir aquesta fotografia, històrica i molt emotiva. Sobretot, ara,  quan malauradament en Ramon ja no hi és, ni tampoc l’Antoni Sella i Montserrat que va ser el director de la nova singladura. Completa la fotografia en  Josep Delgado Rubia, que alternava les tasques d’oficial de l’imprempta amb les de repartidor, encara ho segueix fent, del setmanari. Actualment ni la redacció ni l’impemta tampoc estan en la casa del carrer Bonaire. I en Magí Fortuny i Poch ha agafat el relleu de la direcció del  setmanari, amb corresponsalia a Sant Pere de Ribes. Això significa que la capçalera s’ha expandit.

    Pels qui trobem l’Eco a sota la porta, o pels qui el compren al quiosc, el divendres és un dia especial, que contribueix a posar en relleu les petites grans coses. Aquestes que, sortosament, encara perduren després de 136 anys.

 

                                                J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 11 de Marca del 2022)

UN CARRER DE SOLTERES I DE MANTELLINES

    Des de la nit del passat dimarts a la de l’endemà, dimecres, es produeix una transformació que, quan ens anem a dormir, sembla que no visquem en el mateix poble de la nit anterior. Això mateix passava amb determinats carrers en els quals, tot i ser cèntrics, predominava la tranquil·litat i el silenci.

    Com en el carrer Sant Bonaventura. D’ell  n’he parlat  abastament: que si els cellers, els matxos, tot i fent esment  a algunes singularitats dels seus veïns... Allà s’hi hostatjava la tranquil·litat, fins que un dia es va començar a posar-se de moda i en aquells baixos, on hi havien hagut cellers i estables, hi van obrir un seguit de bars d’ambient gai. Fet que va fer que a les nits s’hi aglutines una “marxeta” que no tenia res a veure amb el que havíem conegut. La màxima ocupació s’aconseguia durant les festes de Carnaval que es van anar succint  a partir d’aquell 1976, quan  es va convertir en el carrer que despertava més curiositat de tots els del poble.

   Quan això passava bona part dels antics veïns ja ens havien deixat, i pensant amb ells tot sovint s’esqueia fer el comentari: “Ai! si aquella gent veies això”. Perquè una altra de les característiques que predominava entre la gent que hi vivia, era que moltes de les veïnes eren solteres. En una de les cases hi vivia, junt amb les seves germanes, la Remei i la Consol Casanova, el germà de les dues,  mossèn Santiago. Com ell, la majoria de les seves  veïnes  assistien a missa cada diumenge i festa de precepte. Per tant era gent de costums saludables, com anar a dormir aviat per l’endemà poder aixecar-se per assistir a la primera missa, on curiosament els hi cobrava la cadira un altre veí, en Virgili Lanau,  que va seguir ocupant-se del que ja feia la seva mare, tot i que va ampliar el currículum degut a que també realitzava tasques de sagristà.

     Així que durant totes les festes, les dones del carrer Sant Bonaventura, com feien quasi bé totes les del poble que complien amb el precepte, ja sortien de casa amb la mantellina posada i tornaven també amb ella ben disposada al cap. Ho preferien així perquè davant el mirall la disposaven  bé i la fixaven amb unes agulles a fi de que el vent no els hi desplacés.

      A mesura que es van anar posant bars, ens venia al pensament aquella imatge generalitzada d’unes veïnes solteres i sense compromís: la Rosalia i la Laura Carbonell; les ja esmentades germanes Casanova; la Juanita, la Maria i la Pepa Jacas; la Maria Teresa Hill Llopis  de cal Torrat que vivia amb la seva tia, la Manela Hill Capdet, que no era soltera però feia molts anys que era vídua. I seguim amb  la Filomena i la Maria Lluís de can Mas; la Maria Capdet filla de l’Enric de les cadires; la Cisqueta germana de la Lola de cal tintorer; la Carmeta filla de la Guadalupe i la Beatriu de can Roca. 

     I per si fos poc, freqüentava el carrer una altra soltera que s’afegia a la alineació apuntada. Em refereixo a la Rosó Carbonell Ripoll, que era molt amiga de la Consol i la Remei Casanova. Que ves si n’és d’oportunista o mal intencionada la veu popular que, pel simple fet de tenir el germà capellà, quan es tractava d’ubicar la seva casa, si referien com a ca les “capellanes”. La Remei i la Rosó  van ser molts anys administradores de l’ermita de la Trinitat, fins que va quedar només aquesta última al front del càrrec.

    De les poques  que van ser testimonis d’aquesta transformació van ser la Maria i la Filomena de can Mas, que fins i tot van llogar el seu local a en Jesús de procedència aragonesa que va posar el primer bar del carrer  de les característiques esmentades. Degut a això i a la botiga de queviures que regentaven en el Cap de la Vila, les dues germanes van fer moltes amistats entre gent del col·lectiu  gai i aquests les mimaven i estaven molt per elles. En aquests dies de carnaval, que era quan  les seves amistats es vestien de dona, amb una elegància exquisida, les dues solteres, entre cridòries i mostres d’admiració, els hi dedicaven complaents  elogis:  “Guaita ell, quin goig que fa”. I per a que no quedes dubte, es reafirmaven: “sí nen, sí, estàs molt maco” . Perquè encara que es vestissin de dona per a elles sempre  eren ells.

                                           J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 4 de Febrer del 2022)