Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

30 de maig 2010

EL DIA DE LA TRINITAT





















Aquest diumenge, festivitat de la Trinitat, la nostra ermita blanca ha acollit, un any més,les essències del sitgetanisme. Amb els gegants com a símbol més nostrat i amb el fervor popular que ens ha apropat fins a la capella. Com sempre enmig d'un ambient cordial i entre un esclat d'entusiasme festiu.
És una festa que honora el calendari on s'hi aixopluguen les nostres tradicions. Pujar a la Trinitat, tal dia com avui, és una tradició molt antiga que ha motivat a la gent de Sitges i a la dels pobles de l'entorn. Per tant és un retrobament amb els amics i coneguts, en un entorn privilegiat on la festa ens agermana.
Serveixin aquestes fotografies com un il·lustrat testimoni d'una festa que ens captiva.

LA TRINITAT SOM TOTS




L’ermita blanca, l’ermita enlairada damunt el mar, sota la capa d’un cel immens. Camins costeruts, flairosos a farigola, que ens hi apropen. Aquesta simplicitat bé podria servir a mena de breu descripció d’aquest indret tan nostrat. Si hi pugem un dia qualsevol, trobarem a l’ermita embolcallada pel silenci que sols es desbarata si el vent gosa bufar fent fimbrejar els pins, els matolls, fins a topar amb les parets impregnades de calç, mentre propulsa un persistent xiulet i la ventolina, una i altra vegada, es rebolca pel terra de la placeta, per tornar a enlairar-se i continuar pujant i baixant de mar cap a terra . Quan la Trinitat es queda sola, amb tots aquests elements que l’envolten, hi campa la solitud que n’és una bona companyia i passarien hores, dies i donaria talment la sensació que el temps s’ha aturat. L’ermita resta dormida enmig de la calma i ningú gosa alterar tanta serenor.
Si més no en l’últim revolt del camí, ja quasi a peu de carretera, la vida recobra el brogit, el soroll, l’anar i venir del trànsit rodat i, poc a poc, la silueta de la Vila de Sitges va sobresortint per sobre la capa de plata que brunyeix la immensitat del mar. És el sol que s’hi emmiralla en aquesta pàtina platejada, espurnejant, que s’estén pel seu damunt com a miralls enjogassats que enlluernen a cada llambregada que hi dediquem. Aquí tot és diferent, Sitges té quelcom que atrau, que agrada, que esperona l’entusiasme, la curiositat del visitant. Que enalteix l’ego dels qui hi viuen. Gent que mimen les tradicions, els petits detalls, com pot ser guarnir amb flors les baranes dels balcons. I quan aquestes llueixen les millors gales, quan un imaginatiu olor de flor de Sant Joan sembla retrobar-se amb les olors peculiars del poble, la blancor que impregna les parets de l’ermita, aconsegueix catalitzar tanta calma, tanta beutat, mentre espera que la gent de casa, moguda per un rampell d’entusiasme, s’adoni que la festa de la Trinitat torna a sobresortir en aquest últim diumenge del mes de maig.
Fa dies que naveguen dintre la mateixa barca la Rosó, que capitaneja la nau, i les sitgetanes que l’ajuden avui i cada quart diumenge de mes quan hi pugen per endreçar el indret . Mentre ja prepara les paelles el xef de la Trinitat, també la màquina de retratar el fotògraf oficial. I rutllen a tot gas aquesta colla d’entusiastes conduits pels germans de l’auto-escola . En Joan de can Sabaté no deix apagar el rostoll del forn de l’obrador, per a coure-hi les coques de recapta, les pastetes salades i els postres en general que es complementaran amb els altres detalls que s’ofereixen a sota la porxada de rocalla de l’entrada a la capella. Els grallers remullen les inxes, els de la Cobla treuen llustre als instruments. Els gegants alegren el seu posat, la seva cara seriosa, com si s’adonessin que a la seva faisó respectuosa no encaixa amb aquest singular i festiu entorn. Prepara el sermó, els ornaments per oficiar la missa, el Sr. Rector. Sabedor que de la Trinitat al cel hi ha un pas. Que la virtut dels seus feligresos, encara que no siguin massa missaires, és estimar les festes més singulars, secundar la tradició. I aquesta, avui, mana apropar-nos fins a la capella de l’ermita blanca, per fer acte de presència a les celebracions oficiades en honor a la Santíssima Trinitat. Postrats als seus peus li demanem la seva intersecció davant els problemes que ens assetgen. Al tornar al poble els seus carrers es preparen per a ser engalanats amb artístiques catifes de flors, per tal de posar colorit i fragància a la Processo del Corpus .
I serà dintre de poc que tornarem a la capella de l’Hospital de Sant Joan, un retrobament curullat de bons records, amb els Joans i Joanes com a protagonistes i també per fer una estona de companyia als estadants de la casa els quals, junt amb la comunitat religiosa i els successius administradors, han fet possible que la festa s’aixoplugui a recer del sitgetanisme, com una normalitat més del dia a dia que fa un parèntesis per a compartir neguits festius amb tots els qui són perseverants
Fent camí entre les ermites més properes, el primer diumenge de juliol, ens atansarem fins a la capella de l’església de Campdàsens. Un jorn entre vinyes i masies que sortosament encara estan habitades. Just un mes després l’aplec de l’ermita del Vinyet, on del fervor popular en sorgeix un altre esclat de festa, el qual es convertirà en el pròleg de la Festa Major. Les ermites de Sitges aconsegueixen, al llarg de l’any, reunir a un nombre important de gent de casa.
S’atansen els records i en tots aquests encontres camperols, afavorits per la festivitat que els correspon, els hem viscut, ho seguim fent, gràcies a l’entusiasme que hi esmercen les persones que en tenen cura. Des en Manel Bertran, més conegut per en Xana, la Bàrbara de can Fontanals i l’Eulàlia Sánchez, muller d’en Maginet del Prado, fins a la recordada Remei Casanovas, la Rosó Carbonell i en Joan Martí, actuals administradors de la Trinitat, amb mossèn Santiago Casanovas que és el sacerdot sitgetà amb qui tantes vegades hem compartit companyia en la sala gran de la casa de l’ermità. I l’altre sacerdot sitgetà el recordat mossèn Antoni Torres que cada any oficiava la missa de Campdàsens, festa de la qual n’era un gran entusiasta, com ho són els Amics del Garraf que han revifat aquesta altra tradició sitgetana.
Ja de jovenet havia escoltat parlar, durant la classe de religió, que el misteri de la Santíssima Trinitat era impossible de interpretar. Amb el pas dels anys ignoro si ja s’albira ni que sigui una mica de resplendor que posi esperança a la solució d’aquest, sembla ésser, complicat trencaclosques de la Divinitat. Respectant els principis , les creences, els designis superiors, La Trinitat de casa nostra la conformem tots i el misteri conviu amb aquest esclat de popularitat que es fa encomanadís, que té poder de convocatòria , que vitamina les creences dels qui hi pugen per passar-s’ho bé però també per resar. Del despistat que desprès de campar per tots els racons d’aquest turonet, s’adona que és a punt de marxar i no s’ha comiat de la imatge de la Trinitat engalanada de flors.
La Trinitat som tots, de la mateixa manera que ho van ser els nostres avantpassats i a nosaltres ens pertoca mantenir la flama encesa per tal de que a les generacions futures, la blanca ermita els sigui un referent dels detalls que ajuden a impulsar, divulgar i mantenir els símbols de la Vila, com el millor signe d’identitat d’un poble. Però també per a retrobar-hi el conhort de la fe que tot sovint ajuda a no trobar el camí tan costerut. Fem una parada, ara que hi som a temps, que disposem del privilegi de viure i l’estar vius ens permet delectar-nos d’aquests detalls i poder gaudir d’un paratge tan apropat a Sitges i al blau del cel.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 29 de maig 2010 )

24 de maig 2010

ELS PADRINS DELS CEPS



Això del padrinatge és una prebenda que s’ha ampliat fins aconseguir paràmetres d’una certa originalitat. Al llarg dels anys ha servit, primer, per complir amb un dels sagraments establers i alhora encerclar lligams de familiaritat. I a partir d’aquí s’arriba a apadrinar quelcom que vingui a to. Parlant de tonalitats musicals s’escau recordar que l’Alícia Barrachina va ser la padrina de la Cobla Sitgetana. Ho apunto simplement per posar un exemple de com el padrinatge no obligatòriament s’arrela a l’entorn de la pica baptismal, sinó que s’estén a altres dimensions de la societat en la qual vivim. D’aquí que la persona que ha tingut uns bons padrins, metafòricament parlant, se’l hi han obert moltes portes. Vet aquí l’elocució tan emprada que diu: “qui té padrins el bategen”. Tots hem tingut el plaer de ser representats pels padrins i padrines que han estat els avaladors designats pels pares en el moment del bateig, per tal de complir amb el requisit i que són ells, d’acord amb els progenitors, és clar, els qui en teoria manifesten el nom que es dirà la criatura.
En l’entorn familiar de casa va passar un fet molt curiós. Els pares de la criatura van escollir el nom de Jaume, i amb aquest el van inscriure al registre civil, convençuts que el padrí acataria la voluntat dels progenitors, però en el moment del bateig, preguntat al padrí pel nom que se l’imposaria, aquest li va manifestar al sacerdot que Rodrigo, ja va estar armada. Sembla ser que se’n va formar una de mitjana, no va arribar la sang al riu perquè hi havia bona entesa, no obstant el padrí no va voler baixar del burro i els familiars més al·legats per no armar un altre sagramental van deixar que se’n sortís amb la seva. Total que a la Parròquia estava registrat per Rodrigo i al registre civil per Jaume. Ja es poden imaginar que la doble identitat portaria problemes burocràtics .
Tot això, però, venen a ésser variacions sobre el mateix tema. Fins a decantar el contingut de l’article vers aquest ampli i original padrinatge, el qual implica a la gent de la pagesia sitgetana. Precisament en uns moments en què queden pocs pagesos i poques terres per treballar. Amb tot, la gent del camp, tan se val l’època que els ha tocat viure, han estat sempre amatents de la vinya, al dia d’avui engalanada ja per un incipient esquitx de verdor, propiciat pels petits pàmpols que hi broten. Quan els pagesos igual han tingut cura de l’hort, dels sembrats que ja groguegen, quan encara la tija és curta. Comentat aquest detall amb gent entesa, sembla ser que han canviat l’espècie, a fi de que hi hagi més espiga que altra cosa, ja que la resta es converteix en palla i aquesta actualment té poca utilitat, ja que inclús han desaparegut els típics pallers del paisatge camperol.
Curiosament, com més cap a les terres del interior de la nostra Geografia, o sense anar tan lluny, els propis veïns del tarragonès, als avis se’ls anomena: el padrí, la padrina. Potser pel costum que hi havia que aquests ho fossin en el moment que el nounat rebia el sagrament del baptisme, amb senyal de respecte i reconeixement vers la gent més gran de l’entorn familiar. Desprès han primat, en aquesta designació, l’edat per tal de que el padrinatge ho fos durant el més llarg temps possible. També compromisos d’amistat i fins i tot conveniències especulatives, han atorgat la categoria de padrí a una amistat. I és que el materialisme ha arribat a l’extrem de fer pensar que si es designa un padrí o una padrina, amb la cartera ben plena de virolles, ells vetllaran per a que al fillol/la no li manqui mai de res. Però vet aquí que de pagar, tard o d’hora, tothom se’n cansa i els padrins per molt rics que siguin acaben desentenent-se d’una mena d’obligació que no té res a veure amb els principis pels quals ha estat implantada, per la jerarquia eclesiàstica, la responsabilitat del padrinatge amb tots els ets i uts que representa.
A Sitges els padrinatges s’han emmotllat i repartit quan ha calgut aportar aquest honor a institucions, colles de diferent índole i a tot allò que, en definitiva, fa de bon apadrinar. Perquè en tots aquests casos acostuma a ser simbòlic, eximit de qualsevol obligació, fins i tot de la més emblemàtica com ho és la de regalar la mona per Pasqua.
Els responsables de l’Hospital, els qui tenen cura de les vinyes i del celler, des de fa uns dies, promocionen l’apadrina-me’n del ceps on, desprès de la preceptiva elaboració, en surt la malvasia que comercialitza la pròpia institució. Si a la gent de la pagesia d’antany se’ls hi hagués fet avinent que arribaria el dia que els ceps tindrien padrins, se’ls feria difícil creure-ho. A ells que la seva tasca , de sol a sol, amb la verema com a protagonista destacada, les inclemències meteorològiques, l’esforç que esmerçaven en el seu ofici, el més proper que s’esqueia amb l’apadrinament , com passava a tothom, era quan una malastruga els feia, com popularment es diu, veure la padrina.
Convertir-se en padrí/na d’un cep implica i transmet neguit per les coses de casa, independentment que agradi o no el suquet que se’n obtindrà . Encara que per regla general el susdit xaropet acostuma a satisfer fins i tot al més abstemi. A la vinya de l’Hospital, els ceps que s’hi arrenglen , esperen ésser apadrinats per la gent de casa. Els pagesos faran la feina i els padrins i padrines tindran el privilegi de saber exactament quin cep els pertoca, no en propietat, sinó que emparats sota el patrocini de l’original símbol del padrinatge, se’l podran fer seu amb el bon sentit de la paraula. Potser d’aquest apropament n’acabarà sorgint una progressiva curiositat per la vinya, per saber detalls que abans no ens interessaven. Com per exemple quan s’escau ensulfatar, començar la verema, si la collita ha estat bona, el grau que se’n ha obtingut, quan s’ha de podar i quan s’ha de posar aixeta a la bota.
La vinya de l’Hospital es troba molt apropada a l’edifici central, limitant els seus darreres i lateral. Potser l’única vinya que queda al poble envoltada de nucli urbà. On hi guaiten els veïns més propers, els estadants de la casa , els vianants i, des d’ara, padrins i padrines que s’interessaran per saber de les evolucions d’un fillol molt singular. Per acabar d’arrodonir la proposta i culminar l’originalitat seria fabulós poder anar a menjar la mona a recer d’una vinya on els ceps tindran quasi bé nom. En unes dates en les quals aquests comencen a rebrotar i mostren, així, el seu agraïment a les atencions rebudes I que millor per acompanyar el suculent munflor que un gotet de malvasia, fruit d’aquella vinya, apadrinada per l’entusiasme de la gent de Sitges i contemplada pels residents que la tenen tan propera.
Hi han coincidències que a voltes aporten pinzellades de genialitat. Apadrinar un cep és una d’elles.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 22 de maig del 2010 )

16 de maig 2010

CASUALITATS



La setmana passada el destí ens va jugar una mala passada. Entrava a les màquines d’impressió la meva col·laboració quan just feia poc que ens havia deixat l’Ernest, el fill de l’Estanis. La coincidència també va voler que el meu article estigués dedicat a ell, a la persona que va desenvolupar les tasques de sagristà a la Parròquia durant 30 anys. Quan em vaig assabentar de la trista notícia ja era massa tard per retirar l’escrit. El qual, davant les circumstàncies, em va semblar poc adient, perquè contenia unes pinzellades d’humor que no s’avenien amb el dol d’un pare compungit davant la pèrdua del seu fill. Coneixent, però, a l’Ernest de ben segur que per a ell va ser un comiat diferent, simpàtic, allunyat de la tristesa que acompanya a aquests moments i em penso, n’estic segur, que no hagués tocat cap línea del contingut. El seu tarannà, reservat, amagava un polsim d’ironia que sabia espargir per entre la conversa quan s’esqueia. El seu tracte era tan cordial que la implicació comercial que en el seu dia varem establir es va resoldre d’acord amb les seves idees, el seu projecte, i la satisfacció d’haver interpretat el que ell volia. Va ser un plaer i una bona ocasió per a conèixer millor la sensibilitat, el tracte, d’aquell veí del mateix carrer. De l’Ernest que ens ha deixat quan encara no tocava.
De veritat que m’ha dolgut el seu comiat, d’aquesta manera tan sobtada i també la casualitat de coincidir amb l’article dedicat al darrer sagristà. I entre aquestes he recuperat de la memòria un cas semblant que també vaig protagonitzar. Molts de vostès recordaran al polifacètic Fermí Martínez, el qual va treballar a l’impremta d’aquest setmanari. Va ser músic, intèrpret d’un gran nombre d’instruments i va acabar la seva vida laboral essent cuidador del museu Cau Ferrat. L’home estava casat i el matrimoni tenia una filla soltera que vivia amb ells, en uns baixos del carrer Antoni Muiño. A en Fermí la vida també el va sacsejar de manera molt injusta, perquè amb una edat ja un xic longeva va perdre a la muller i posteriorment a la seva filla. Quedant sumit en la tristesa, els records i la soledat.
Per aquells anys, els dissabtes a la tarda, encara es treballava, em dedicava a passar i cobrar factures del negoci familiar. Aquest afer em va portar fins a la casa d’en Fermí a cobrar una noteta, poca quantitat. Em va obrir la porta una persona que no m’era familiar, vull dir cap membre de la família que jo coneixia Al comentar-li el motiu de la meva visita, em va fer passar a l’entrada i em va demanar el rebut i tot seguit es va retirar. Mentrestant esperava em vaig adonar que damunt la consola del rebedor hi havia un escampall d’esqueles. Vaig llegir el nom del finat i la meva gran sorpresa va venir avalada per l’aparició del nom de la muller d’en Fermí, ocorreguda aquell mateix dia, per tant, es trobava de cos present. La descoberta em va provocar una suor freda que no sé com no em va agafar un treball. No sabia pas que fer, si engegar a córrer o quedar-me quiet com un estaquirot. Sols recordo que ho vaig passar molt malament, fatal, ni l’enterramorts que estava avesat en aquests tràngols, anava tan ràpid per cobrar els seus honoraris.
Mentre restava engarrotat va tornar la senyora, la persona que s’havia fet amb el rebut, només veure-la li vaig expressar les meves més sinceres disculpes, tot dient-li, més que això, suplicant-li que ja tornaria un altre dia. La bona dona, veient-me tan trasbalsat sols tenia paraules per tranquil·litzar-me. Vaja, que s’intuïa que un servidor desconeixia la circumstància. Va ser tan comprensible que fins i tot em va fer efectiu l’import de la factura i jo vaig marxar acompanyat per un gran remordiment i un enorme sentit del ridícul, tan sols pel fet de pensar que s’imaginarien els familiars de la difunta, les amistats que els acompanyaven, d’aquell intrèpid i desvergonyit cobrador que gosava irrompre de ple en el dol familiar, amb la intenció de cobrar un rebut, com malfiant-se que la difunta deixés aquest món amb deures pendents que no es cobrarien mai. Encara ara, quan hi penso, em ruboritzo. Quan s’interposa un revés dintre l’àmbit professional, els castellans en diuen: “gajes del oficicio”. Si més no aquestes coincidències fan de molt mal digerir.
Entre tanta malastruga apareixen brots verds. Però dels de veritat, perquè des da fa un temps, estem sentint parlar del ressorgiment d’un brots verds que no tenen res a veure amb les plantes ni amb la natura. Els entesos fan servir aquest terme tan associat amb la primavera, quan es refereixen a la revifalla de l’economia, de la qual ja no sabem si de veritat rebrota o li ha entrat una devastadora malura.
Entre aquest anar i venir de la Parròquia, a frec de la vorera de la porta de l’església i en la d’un lateral ens hem adonat que s’obren pas uns curiosos brots verds. A simple vista semblen brots de palmera, però també podrien ser “palmitos” de margalló. És una descoberta força curiosa que s’acobla amb l’entorn, on hi prevalen les palmeres com a vegetació autòctona de la zona. En cas de tractar-se de margallons la rebrotada seria més compromesa, perquè ens referim a una espècie protegida i com a tal s’hauria d’aplicar una excepció en la llei a fi de poder-los arrancar. Siguem legals, quan avui dóna la sensació que costa molt ser-ho. Bromes a part la descoberta és prou curiosa com per deixar-ne constància escrita.
I mentrestant els brots verds sorgeixen entre les pedres de l’exterior de l’església, a baix de la Fragata, a l’entorn del monument al Greco, degut a la transformació que s’està obrant, és necessari arrencar una quantitat determinada de palmeres, les quals són plantades en altres punts. L’operació és portada a terme durant l’escapçada d’una llenca dels jardinets que es van construir sota el mandat de l’alcalde Vicenç Ibañez i Olivella. En el lloc on hi havien uns frondosos plataners, sota els quals es feien les revetlles de Festa Major i les audicions de sardanes que s’hi alternaven. Qui més va sortir guanyant amb aquella remodelació de ben segur en van ser els veïns d’aquesta franja, perquè al ser talats els arbres van guanyar visibilitat de cara al mar. No obstant el poble va perdre un lloc que ben arranjat oferia una ombra fenomenal. Que per gaudir-ne no hagués calgut fer massa inversió, simplement no deixar aparcar cotxes, ja que es feia servir d’aparcament, i disposar-hi uns bancs per poder seure. Ara ja és massa tard.
Després d’una casualitat que m’ha sabut molt greu que es produís, la terra es remou amb intenció de millorar un espai tan emblemàtic del nostre Passeig. Les casualitats ho són per molts motius, la resta tot es fa per un fi de bé.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 15 de maig del 2010 )

13 de maig 2010

L'ESPECIALISTA DE LA SAGRISTIA



A dia d’avui tot gira a l’entorn de l’especialització. D’aquí que la gent es prepara per poder aconseguir un lloc de treball pel qual cal menester uns bons coneixements, quants més millors, ja que d’aquesta manera es poden assolir fites on la competivitat aconsegueix bons objectius. Tanmateix hi ha treballs on dóna la sensació que la feina es fa sola, que és joc de quatre taules. I no és així.
Els seguidors d’aquesta col·laboració de ben segur trobaran exagerat la referència a aquesta especialització que apunto en l’enunciat. Les sagristies deuen ésser dels pocs llocs que queden on la pau es consolida com l’avantsala del cel. Per tant l’únic especialista, si és que se’n permet emparar aquests termes, que té la potestat de fer-la servir n’és el sacerdot. En un moment o altre de la nostra existència a tots ens ha encuriosit descobrir que hi ha darrera la porta que condueix a aquest espai, no em refereixo a cap en concret, sinó a tots en general. La curiositat humana a voltes ho és tant que es torna xafardera i amb aquesta assumible perspectiva ens complau conèixer les interioritats on els preparatius es consoliden entre enormes calaixos que guarden els ornaments sagrats i, fins i tot, el simple però imprescindible, detall de la garrafa del vi.
Antigament a aquelles persones que no es movien de l’església i, amb permís de l’autoritat eclesiàstica corresponent, remenaven les cireres, la veu popular, que a voltes s’enfarfega de malícia, les mal anomenava rates de sagristia i quedaven tan tranquils. Amb el pas del temps, sortosament, han hagut expressions, com la susdita, que han tendit a desaparèixer per bé de tots.
I si la sagristia l’he catalogat com l’avantsala del cel, fent honor a una altre exageració, també la podríem definir com el vestidor de l’església. Des de la màxima autoritat pontifícia, fins el capellà ras, per dir-ho en termes col·loquials, les freqüenten en els moments que precedeixen a qualsevol cerimònia i un cop s’ha acabat. Quan l’ofici és concelebrat es queden petites, si més no quan el sacerdot torna a la servitud, de manera planera, de la seva parròquia, la solitud de l’entorn se li abraça i l’ajuda a meditar en silenci. Potser a preparar un nou sermó.
Desprès d’ell, la persona que esdevé l’especialista en tenir-ho tot apunt, és el sagristà. Ve a ser com l’enllaç entre els feligresos i la cúria, però sense atribucions de responsabilitat espiritual, no obstant la seva tasca està pensada per tal de mimar els més petits detalls i de guardar, a bon resguard, la clau per a quan cal obrir les portes de bat a bat. En batejos, comunions, casaments i enterraments, el seu saber estar forma part de la cerimònia. Va i ve per entre els passadissos sense fer soroll, però amatent dels moments més sensitius que acaricien la fibra, durant els moments d’alegria i en els de tristesa.
El darrer sagristà de la nostra Parròquia ha estat home de poc fiable referència climatològica. Perquè quan feia fred ell anava arremangat com si fos ple estiu. D’aquí que aquesta dubtosa conjunció amb la meteorologia, ha despertat una certa admiració entre tots els qui el coneixem, de manera especial entre aquelles persones que són fredoliques de mena, als quals els sacsejaven esgarrifances s només de veure’l desafiant els termòmetres.
Ara que l’Estanis Artó s’ha tapat els braços i el cos en general, quan s’abriga al percebre la sensació del fred, quelcom ha canviat en la climatologia, de ben segur degut al fred d’aquest hivern i quan tot feia preveure que la primavera s’estrenava com un avanç de l’estiu, torna la pluja i les baixes temperatures a imposar la seva tònica. Però a ell ja no l’agafen desprevingut, la seva pell s’ha tornat més sensible. No falla, quan els anys es van acumulant, totes les fredors ambientals es multipliquen, fins i tot la que es nota, durant els mesos hivernals, en el interior de totes les esglésies.
A la nostra Parròquia els sagristans hi han fet anys, bon senyal. El record més llunyà que en tinc d’ells, n’és el d’en Virgili Lanau, al qui ajudava la seva muller la recordada Llum, en uns anys on estava establert el costum de cobrar la cadira. Veig a l’Anau amb les butxaques de l’americana esventrades de tant posar la mà en el seu interior, mentre hi anava dipositant la xavalla que recollia. El recordo apropant-se a la persona a qui volia expressar una opinió i, de manera dissimulada, li murmurava el que li volia dir i continuava amb la seva ocupació.
L’Estanis el va substituir i mentre Lanau va desenvolupar aquesta responsabilitat sent rector mossèn Pasqual Prats, ell ha coincidit amb tres rectors, mossèn Joaquim Comas, Josep Nicolau i Josep Pausas. L’experiència aconseguida al costat d’aquests eficients representants de la Divinitat, haurà estat molt enriquidora. Ha esdevingut sagristà en uns anys en els quals la Parròquia, en general, ha experimentat considerables millores en tots els aspectes. I la gent de Sitges han viscut aquesta transformació, entre admiració i participació. Ho deia abans, hem portat a batejar als nostres fills i al seu redós s’han fet grans. Però també hem acompanyat a familiars i amics en el moment del comiat. En cada ocasió, mani qui mani en aquesta casa del Pare, l’Estanis hi ha estat present i també la seva autoritat s’ha fet valer, perquè com acostuma a passar, en determinats moments o ocasions, s’arriba a manar més que el propi responsable. I és que tants anys movent-se entre l’especialització de sagristà, hom esdevé un bon especialista. El complement és, al cap i a la fi, ésser també especialista en sitgetanisme. Aquest paral·lelisme serveix de gran ajuda a un rector recent arribat al poble. La desconeixença dels seus feligresos és un entrebanc en el moment d’apropar-se als detalls que tan agraden escoltar. Sobretot quan el sacerdot ha de dirigir unes paraules al finat que l’han portat a l’església camí del canyet. Ningú millor que el sagristà per fer-li al capellà una mena de resum de la seva vida i ell n’extraurà els passatges que enalteixen la personalitat del difunt. I d’aquesta manera, l’oficiant, sabrà colpir l’emotivitat dels familiars i amistats que els acompanyen, tocar la fibra. I semblarà com inspiració Divina que un rector acabat d’arribar al poble, sàpiga inserir en uns detalls que magnifiquen la vida i obra del qui ja reposa en la pau eterna.
S’adonen com l’ofici de sagristà requereix d’una especialització en sintonia entre la terra i el cel, la qual sols s’aconsegueix amb els anys de dedicació, uns 30. A partir d’aquí els aires bufen fresquets i ell es tapa no fos cas que s’empioqués. Queda, però, al descobert, a sol i serena, la satisfacció d’haver desenvolupat una tasca gratificant, al costat dels senyors rectors de torn i d’un amic que ha fet aprenentatge, en Pere Jou. Un tàndem que ha convertit la feina de sagristà en una especialització.
J. Y. M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 de maig del 2010. Un parell de dies abans moria l'Ernest, el fill de l'Estanis i no vaig poder retirar l'article perquè ja estava en màquina. L'Estanis ho va comprendre i em va agrair el detall. )

ELS ALTRES SITGETANS


Durant la meva infantesa i primers anys d’adolescència anava tot sovint a la llar dels meus cosins que vivien una mica més enllà de la casa del carrer Sant Francesc, concretament en aquest eixamplament del carrer conegut com a Passeig de Vilafranca . No descriuré l’entorn perquè ja ho he fet en altres ocasions, però sí m’entretindré en aquella quadra que estava davant per davant del baster i delimitada per la Pensió Julian, amb el taller del pintor Carbó a l’altra costat de la porta de l’escala amb la vivenda de la família Hill – Benazet i la casa que habitava l’Antonet Parés i l’Adela.
A la quadra d’en Pepito gitano els horaris es complien gràcies a la seva estricta i curosa puntualitat, a l’hora d’entrar i a la de plegar. Sí que també és veritat que jo ja vaig freqüentar aquell espai quan l’activitat de compra i venda de cavalls no donava la sensació de representar un gran volum de negoci, o al menys a mi m’ho semblava, degut al poc moviment de cavalleries que s’aixoplugaven en la susdita quadra. També tinc entès que a voltes, entre ells, les transaccions comercials tenien lloc sense que preceptivament s’hagués de fer evident la presència de l’animal. El seu tracte, la manera de funcionar, deuria tenir la mateixa rellevància que la borsa, on es manegen gran quantitat de diners i no veus mai el producte, simplement van d’un lloc a l’altre com per art de l’encantament i la cosa puja i baixa segons si les situació mundial és o no favorable.
Més aviat el que feia en Pepito seria la funció del que ara anomenem agent comercial. L’home tenia en cartera un seguit d’ofertes, les quals donava a conèixer als futurs clients i aquests, en cas d’interessar, es posaven en contacte amb el propietari del cavall. Per tant no era menester tenir-los exposats en aquells baixos, del qual ell en tenia cura a mena d’empresari del gremi cavallar. Situació que es veia afavorida pel seu temperament tranquil, pausat i respectat per tot el seu entorn.
L’home vestia de manera elegant, sense mancar-li cap detall en la indumentària, així com tampoc en els complements, elàstics inclosos amb els quals aguantava els pantalons i es cobria el cap amb un capell. Coneixedors de l’horari comercial de la quadra, tots els gitanos que es trobaven de pas per la Vila, s’hi aturaven i conversaven amb l’empresari, fins el punt que hi havia jornades que el local registrava gran afluència de contertulians. Tant n’era la presència i l’elegància que lluïen que a voltes s’assemblava, amb les concebudes limitacions, i perdonin l’exagerada comparació, a una sortida del Liceu. Tots anaven amb trajos foscos i mostraven espectaculars rellotges d’or i pomposos anells i polseres. I la gran majoria s’acompanyaven de la peculiar bengala, un detall imprescindible entre els tractants de cavalls, així com el posat que exhibien.
En Pepito estava emmaridat amb l’Antonieta i vivien en un pis de davant l’Ajuntament. Amb l’arribada del turisme tota la família es va emmotllar a la nova situació. Els homes decantaren per l’art i tots tocaven la guitarra que servia per acompanyar els seus cants. En Juanito i en Cisquet n’eren, malgrat les concebudes limitacions, uns especialistes. Aquest últim tenia reservat els seus moments de glòria en l’actuació que tenia lloc al jardins del Retiro, durant un entreacte mentre les components del ballet de l’Antoni de Ronda es canviaven de vestuari. Al guitarrista el boom del turisme el va agafar ja en una certa edat, en aquell límit en què potser no queda res més per aprendre, com se sols dir, que portar els gegants de cap per avall. Em vinc a referir que el pensament tomba per altres esferes, com per haver d’estudiar la tècnica de la guitarra que és prou difícil. L’home, si més no, es defensava tot i que els assistents estaven més amatents al suc de pàmpol, que regalimava en aquelles populoses sangries que es servien, que al recital del voluntariós Cisquet. Però ell els captivava per “soleares” i amb la peça estrella del seu repertori, aquella que diu: “Santa Marta tiene tren, pero no tiene tranvía”, i es posava el públic a la butxaca.
Durant aquesta època els gitanos de casa nostra treballaven de nit i, de dia, les dones anaven amunt i avall del Passeig oferint roba de vestir als turistes. Si els marits havien fet mèrits dintre el mon de l’art, elles disposaven d’un tarannà especial que s’assimilava a una autèntica obra d’art. Sabien vendre amb una gràcia i entusiasme que no coneixia límits. El Passeig de la Ribera era per a l’Antonieta, les seves germanes i la resta de la parentela, la seva botiga, millor aparador impossible. Malgrat de la internacionalitat de la clientela, mai van renegar del seu català i a totes van tractar amb els millors elogis que es poden fer en quant a l’edat: “Mira nena que tinc...”. I també a la bellesa, encara que aquesta no s’ajustés prou bé a la persona a la qual anava dirigida : “ Guaita, guapa, quin vestit per tu...”.
En quant als homes, el seu tracte també ha estat sempre un referent a la infància, on els anys no limiten la denominació pertinent, d’aquí que facin ús del qualificatiu que tan agrada escoltar quan hom ja suma uns quants anys. Remenen el “nen” a cada moment i aquesta denominació aglutina la familiaritat en el tracte, la simpatia i cordialitat compartida i posada en pràctica en una època on el respecte i l’educació prevalia per damunt d’interessos i altres maneres d’ésser.
Després, com qualsevol humà, la vida passa factura i les circumstàncies a voltes esdevenen doloroses en el si de les famílies. Ells no van ser una excepció. Les fatalitats els van acompanyar en els últims anys de la vida dels patriarques i en van tenir de trampejar de tots colors. Poc a poc aquella gran taula del cafè de la Societat el Retiro que ells ocupaven desprès de dinar, va anar restant concurrència. Les guitarres van emmudir, sota aquella expressió que tan es fa servir quan les coses van maldades, la pròpia vida els va aixafar la guitarra. Tot i que els seus descendents segueixen venent en els mercats i les mullers ofereixen tota mena d’elements per ajudar a ressaltar l’elegància femenina.
La casa on hi havia la quadra d’en Pepito gitano no ha perdut la seva personalitat, si més no allà on hi entraven i sortien els cavalls, ara hi han posat aixeta per a servir d’abeurador a les persones que es delecten amb el rajolí que hi fan rajar. Els gitanos de casa nostra han estat un referent d’elegància, d’integració, d’amor a Sitges i a les seves tradicions. D’aquí que n’he volgut deixar un modest comentari i record, anomenant-los els altres sitgetans, perquè han format part del teixit de casa nostra. Essent un exemple de convivència, sobretot en aquestes èpoques complicades que ens toca viure.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 1 de maig del 2010 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez