Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

27 de gener 2011

ENCARA QUEDA FUM


Els demano disculpes a tots els qui llegeixen aquesta secció, per insistir amb el tema dels fums, hauran de comprendre, però, que tots els qui ens dediquem a escriure i, per a més concreció, tenim reservat un espai que setmanalment hem d’omplir, quan trobem un filó, font d’inspiració, no es pot pas menystenir.
Quan teníem una edat jove, véiem fumar als més grans com la cosa més normal i ens embadocàvem amb l’art que empraven en el moment d’entortolligar la picadura entre el fi paper de fumar i que remataven amb la preceptiva llepada en l’aresta que el deixava segellat. També ens encuriosia els dos dits grocs que generalment mostraven els fumadors. Però el que són les coses, quan coincidies amb una dona que fumava, es feia mirar amb posat d’estranyesa. De les primeres que vaig conèixer fumant purets, va ser a l’Anna Mª. Cagigal. Dona de companyia i de confiança de la Marquesa de Nàjera, que per a més extravagància vestia amb pantalons llargs i conduïa un “Biscuter”. Aquest cúmul de detalls l’havien convertit en una icona de la part oposada a la feminitat i les veus més crítiques, que n’abundaven, s’atrevien a manllevar-li la seva feminitat al tractar-la “d’homenot”. Les dues dones estaven enfrontades, obertament, amb el rector Pasqual Prats Boira, per qüestió de la llengua. Ambdues parts eren del morro fort i cap volia baixar del burro. A part d’això mossèn Pasqual també era un fumador de cigarrets, excepte quan anava a veure jugar el Barça que fumava un gros puro havà.
Després van venir els anys d’escola als escolapis i llevat de la senyoreta Rosita i de la també senyoreta Montserrat, allà, amb permís o no de la divinitat, fumava tot Déu. Començant per l’escolapi més veterà d’aquella plantilla de sacerdots. El pare Marín passejava els anys que havia guanyat amb el pas del temps, però mantenia un esperit jove que el permetia fumar cigarrets que ell s’entortolligava i tot seguit a córrer pel pati, darrera la pilota, amb la sotana arremangada . Era també un bon repartidor de “cocos”, sense que el cigarret en fos un destorb, l’oprimia entre els llavis , mig de cantell, tancava el puny i amb un dit encongit que feia sobresortir entre la resta que es trobaven replegats contra el palmell de la mà, atiava un casquet contra la closca del cap que feia veure les estrelles, malgrat que no entenguessis d’astrologia. Avui, el bo del pare Marín, tal com estan les coses, estaria empaperat als jutjats per fumar a classe i per provocar tantes sensacions estelades entre els seus deixebles, als quals no sempre els guanyaven per malifetes, sinó que molt sovint com a mostres d’afecte, encara que l’escolapi sabia mesurar l’intensitat quan es tractava de castigar o de mostrar-se afectuós.
A mesura que accedíem a nivells superiors d’ensenyament, els mestres impartien classe amb la boira del fum que provocaven els cigarrets que encenien, com la cosa més normal del mon. De tots els que vaig conèixer, estic convençut que el qui més fumava era el recordat Pau Servat i Fontanilles, fumava com un carreter, malgrat que s’esforçava, amb les seves lliçons, per a que no fóssim nosaltres els que acabéssim tirant del carro. En Pau deixava la classe per on passava impregnada de fort olor a tabac, però també d’un tarannà que el feia molt proper.
En Joan Mirabent Castiel era un altre mestre que del fumar en feia una mena de ritual. L’home portava el tabac, la picadura, esmicolada a l’interior d’una capça de cartró que anteriorment havia contingut cabdells de filatures, encara em sembla recordar l’enunciat de l’etiqueta, “Suquet”, o quelcom semblant. El mestre desplegava el paper i es proveïa del interior de la capsa. Nosaltres que teníem la vista als dits, i una certa picardia, al menor descuit, li abocàvem aquelles fràgils botifarretes sorgides de les gomes d’esborrar, de manera que tot quedava barrejat i de tant en tant el cigarret encès feia olor de socarrimat, per estranyesa del fumador i mofa de tots els qui estàvem pendents.
Continuant amb els fums escolars, l’Antoni Vigó i Marcé només arribar a la classe deixava el paquet de “Bisonte” damunt la seva taula i entre problema i problema de matemàtiques encenia el cigarret amb un posat característic, aixecava el cap i dirigia el fum cap el sostre, després el mantenia entre els dits amb un estil elegant. Quan l’Antoni fumava hi esmerçava un posat interessant que el convertia en un fumador amb classe. Detalls que a nosaltres no ens passaven per alt.
En canvi un centre de formació musical com era a casa la família Torrens, allà ningú fumava, ni mestres ni alumnes. Si més no el fum es feia omnipresent quan hi acudien els components de l’orquestra Mozart per assajar en l’habitació del piano que dóna al carrer Major. En un espai més aviat reduït s’encabia a tots els músics i l’estrèpit dels instruments ja es poden imaginar com ressonava en aquelles interioritats, mentre els soferts veïns es revestien de paciència, com si ja formés part de les subtileses comunitàries. Avui seria impensable aquest mutisme veïnal davant tal sorollada, potser és que abans la gent era més soferta, o aquestes coses formaven part de la quotidianitat i prevalia la voluntat de viure amb bona harmonia amb els veïns més propers. Però el sr. Torrens que era un maniàtic de les corrents d’aire i de tot el que podia malmetre la salut, havia de posar més fre al fum dels seus músics que a la música.
A la classe del mestre Pallarès sols hi fumava ell, el qual també tenia el seu estil peculiar, igualment de caire elegant. L’home fumava mentre impartia la lliçó. Com que l’acompanyament del piano li requeria les dues mans, se les veia i desitjava per restar pendent del fum i dels acords. De manera més delicada quan el mateix fum li emboirava la visió i tenia, instintivament d’aixecar el cap per tal d’intentar resoldre la situació sense deixar de tocar, com que tampoc podia parlar, indicava amb el dit el compàs on volia que es tornes a repetir. Tot d’una la cendra li queia damunt de la bata pelfada i feina tenia per espolsar aquells inoportuns polsets de foc, per tal de que no li deixessin una delatadora cremada. També allà la fumera predominava quan hi anaven a assajar els músics dels Iberos del Jazz.
A partir de que fins i tot fumava la Maria, filla de l’Enric de les cadires i la “Triz” de can Roca, el vici de fumar no feia distincions, però sí es notaven diferències amb l’estil, al qual em referia, perquè les dues dones, veïnes del mateix carrer, xarrupaven el cigarret, amb una graciosa posició dels ”morritos”, que mig es socarrimaven el borrim del bigoti. Era una postura que provocava la sorneguera dels qui les coneixíem. No obstant elles podien presumir de la seva adaptació als nous aires d’innovació, malgrat que aquests fossin contaminants. I vagin a saber si la seva dèria no amagava pretensions afins amb el cuplet: “Fumando espero al hombre que más quiero... ”.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 de gener del 2011 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez