SETMANA DE RECOLLIMENT

  

     Els de la meva generació no hem viscut  una Setmana Santa amb tant recolliment com aquesta. La bonica fotografia de l’amic Pere Roig que il·lustra l’article, feta per un gran professional, en Lluís Ripoll Querol,  transmet un missatge molt revelador i molt adient a la situació: una aturada en el camí. Però sense perdre el contacte amb la tradició, ni el compàs del cant.

    A cada Pasqua he escrit sobre les Caramelles, aquesta vegada, malgrat les circumstàncies, no vull deixar-me de referir-m’hi, per col·laborar a mantenir encès el caliu d’una tradició, on la música i la poesia es complementen, amb la implicació  dels poetes/esses, mestres, les responsables d’engalanar les cistelles i amb els costums de cada colla de cantaires. 

      La colla del Retiro, han tingut sempre preferència per les dues peces, en podem dir preceptives: el vals i l’americana.  Amb música del mestre Pallarès, que hi tenia, com també s’acostuma a dir, la mà trencada. Fins el punt que la melodia i la lletra de moltes d’aquestes caramelles la gent, els qui en porten moltes de viscudes, encara les recorden i també les canten. 

      Les del Prado, el vals i l’americana han secundat el costum. A excepció d’algunes cantades  on es canviava una de les peces per un “poupurri”. Quasi totes  lletres d’aquest divertiment eren  escrites pel vell Almiñana, amb la música del mestre Torrens que acostumaven a ser adaptacions de cuplets. Els temes guardaven relació amb les novetats que es produïen al poble i a les sublimitats  del viure quotidià. Un dels encarregats de fer el solo era en Rupert Roca, qui a més de bona veu ho acompanyava amb el seu tarannà sorneguer.

    Les del Patronat al vals i a l’americana hi van afegir  una sardana. Que contribuïa a fer més nostrada la tradició. L’ànima de tot plegat era el mestre Jordi Pañella, el qual va compondre unes boniques melodies i que a més mostrava molta paciència i sensibilitat en els assaigs. Tenint en compte que comptava amb un planter de bones veus, la majoria provinents de la Shcola Cantorum, que no era poca cosa. I aquests divos mostraven les seves genialitats abans de sortir a fer la cantada. Tot un pas de comèdia.

    Com no quedaven enrere  els portadors del pal de la cistella. La colla que hi tenia més persones dedicades i més peculiars, era la del Patronat. Va arribar un moment en què la colla es trobava en una situació de saturació , i que  potser hagués hagut de convocar oposicions per tal de concretar qui es quedava amb la plaça fixa de portador del pal. Aquest passava per les mans d’en Pèrez, el drapaire del carrer Carreta, en Reina i també en Cirè. Aquest últim era el coordinador i els altres dos obeïen les seves recomanacions, o no. Quan es posaven travessers, que era molt sovint, en Ciré,  feina tenia per trobar l’equilibri per aplacar  els ànims i encara hi afegia més llenya al foc. De vegades la revolta  dels portadors era tal , que en més d’una ocasió el cap de colla temia per l’abandonament  del servei. Havia d’intervenir per fer de mediador per a que la situació no acabés malament. Tothom considerava un fracàs, que amb tres portadors titulars, s’hagués de recórrer  a un que no fos de la plantilla.

    Singularitats, extravagàncies,  a parts iguals entre: músics, cantants i altres personatges. Em sembla que d’uns anys cap aquí, els participants ho viuen de diferent manera, curiosament amb més formalitat. Però hi van haver un temps que aquell ambient, fregant el surrealisme, era sensacional.  Potser irrepetible.

   Ens tornarem a aixecar i per a la propera Pasqua , uns nous cants i l’encís d’una altra primavera, ens mantindrà units. La d’aquest any serà silenciosa, massa pel que estàvem acostumats.

                                                                J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el dijous Sant 9 abril 2020)

CONFINAMENTS EN ÈPOCA ESCOLAR

    

   

 Els primers confinaments de les nostres vides  es remunten a quan anàvem a l’escola. El virus que amb més assiduïtat campava per les classes era el de la grip, quan ens visitava anàvem caient un darrera l’altre. 

    No hi havia altra cosa més fiable que el termòmetre per mesurar la temperatura del nostre cos. Tot i que ens posaven la mà al front i si transmetia calentor ja era un senyal. La febre anava acompanyada per mal de cap i mal de coll, la inflamació de les angines, i el que anomenàvem: els carnots. Les dues coses operables, cosa que es portava a terme quan aquests episodis gripals es produïen amb molta freqüència. 

   Una vegada assolit el pic, com es diu ara, la situació anava millorant i amb ella l’estat d’ànim. Els primers dies passava allò de que la febre venç al lleó, era el moment d’aplicar els remeis casolans. Recordo que per afeblir el mal de cap, impregnaven unes venes amb el que en deien aigua  “Sanativa” i té l’entortolligaven a mena del que se’n deia “estrenya caps”. Si la tos era prolongada, tallaven una ceba i la deixaven damunt de la tauleta de nit.  Quan ja ens començàvem a veure les orelles, no calia ser gaire entès per predir que el pitjor ja havia passat. Aquesta era la fase de la malaltia que més ens agradava: resguardats a casa, sense haver d’anar a escola , ben cuidats i fer el que més ens agradava. El mateix termòmetre, desprès d’uns quants dies d’anunciar que la temperatura estava estabilitzada, recordo que el pare em feia saber: “demà a col·legi “. 

  El metge acostumava a fer  un parell de visites a domicili i recomanava no sortir al carrer. Que m’has dit !. Així, confinats,  ens afegíem als costums de les cases, el dia a dia les quals, a l’anar a l’escola, no en podíem ser testimonis. A casa meva els matins  era quan més moviment hi havia. la meva àvia Consol,  a hora matinera, sortia a escombrar i regar el tros de carrer, desprès a buscar el pa i la llet. Quan havíem esmorzat, la mare anava a comprar i de tornada ja quasi havien de preparar el dinar.

   A la tarda la situació es tranquil·litzava i desprès de rentar plats, tocava la secció de costura. Era amb l’arribada de l’àvia Maria que la plantilla de dones estava al complert. Començaven a plegar, repassar la roba i planxar. m’encuriosia com sargien la puntera dels mitjons, introduint un ou de fusta a l’interior, el qual  els permetia poder  sargir amb més eficàcia i comoditat, fent servir sempre el didal. Mentre això succeïa s’interposava un detall important, el moment d’escoltar la novel·la per la ràdio, de televisió encara no en teníem. Silenci absolut. Acabat el serial, l’anunci del Cola-Cao: “yo soy aquel negrito de la África tropical...”. I al cap de res el consultori de l’Elena Francis, que a cada carta que contestava començava així: “Querida amiga...”. 

    A altres cases es dedicaven a cosir sabates a la màquina, però també escoltant la novel·la. A tot això hi coincidia un costum que han desaparegut quasi per complert. Perquè en el transcurs de la tarda també anaven desfilant els cobradors, i no serà perquè a casa fóssim morosos. El que passa que encara no s’havia establert la modalitat de domiciliar els rebuts pel banc. Així és que una tarda d’aquelles compareixia en Joan Ciré que cobrava un donatiu per l’Hospital de Sant Joan, amb el qual entraves en un sorteig d’algun que altre detall. Igual podia coincidir amb l’Enric Capdet que venia a cobrar el Retiro, o també amb en Juanito Bartès que s’encarregava de cobrar la clínica Figuerola Pera. O en Manel Reyes que cobrava la quota d’amics del Foment del Turisme de Sitges i també la subscripció de l’Eco. Una altra tarda podia comparèixer  en Joan Roca Planas, en Miru, que passava per si volies comprar una participació d’un número de la rifa.

    I quan no era en Joan, venia el seu germà Jordi, amb la mateixa proposta, per si volíem una participació del seu número. A la casa vella, només entrar hi havia una mica d’exposició de mobles i darrera el taller. Les escales per pujar al pis eren quasi a  l’entrar. Tots ells, només entrar,  preguntaven: “què puc pujar?” amb tanta celeritat que ja eren dalt.

    Els cobradors de la part comercial eren els que els bancs tenien destinats: en Francesc Trilla per la banca Matas,  en Félix Mirabent cobrador del Biscaia i el seu germà Antoni de l’Hispà Americà. Com que tampoc les lletres estaven domiciliades, al venciment aquests, els cobradors passaven pels negocis a cobrar el seu import. Els dos germans Mirabent, només entraven, cridaven: “Cobro”, paraula fatídica. Treien la lletra de canvi de dintre una cartera allargada, cobraven el seu import i lliuraven el document. Desprès aquest tràmit es va simplificar, em refereixo a que no calia disposar dels diners en efectiu, simplement  se li donava la conformitat al cobrador i quan aquest tornava a l’entitat, aquesta carregava l’import acceptat al compte del client. 

    Avui tot està domiciliat, només els virus continuen prenent-se la llibertat d’irrompre en la intimitat de les famílies. Ja en teníem prou amb el de la grip, que sabem com tractar-la: una setmana i net. Perquè, fins ara,  prevalia   la teoria,  de que tot el que puja baixa. 

                                 J. Y. M.

 (Article publicat a l'Eco de Sitges el 3 d'abril del 2020)