El fum que més s’ha perpetuat en les nostres tradicions és el de la popular nadala: “el vint-i-cinc de desembre, fum, fum, fum” . Si més no amb el pas dels anys, com si s’adaptessin a les noves normatives, dóna la sensació que s’hagi afeblit la fumera nadalenca, perquè el costum de cantar nadales davant el pessebre familiar a remés una mica. Sortosament tampoc es pot generalitzar.
L’història dels pobles, la vida, tot sovint ha transcorregut entre fums. Només cal remuntar-nos a temps passats i fer una ullada als documents gràfics de pobles i ciutats i en qualsevol d’ells veurem plasmades unes xemeneies que fumegen. Esveltes xemeneies de fàbriques, bòviles ..., d’una industria que començava a ser pròspera. Fumera que es barrejava amb la que sortia d’entre aquelles simples xemeneies que s’insinuaven per sobre les teulades i d’on s’escapava un fum que flairava a llenya cremada. Avui encara és una imatge característica de molts pobles. En els quals, vistos des d’una perspectiva enlairada, hom observa com les cases fumegen i a voltes és aquest fum l’únic testimoni que permet intuir que el poble és habitat.
El fum que més ha malmès el nostre medi ambient més proper, ha estat el que desprenia les xemeneies dels forns de la fàbrica de ciment de Vallcarca. Durant uns anys l’espessa fumera va anar cobrint, amb una crosta grisa, tot l’entorn d’aquell indret, les cases dels treballadors, la muntanya i tot el que encerclava la vista. Noves tècniques han reduït al mínim la fumera més propera a nosaltres.
No obstant els vicis de l’humanitat, un dels tants, consisteix en provocar un fum que s’escampa sense que cap xemeneia el condueixi vers el cel. Entre i surt de les interioritats del cos dels fumadors i és respirat pels qui n’estan en contacte directe. Hem tardat anys en intentar poder controlar aquesta fumera, de manera més concisa quan es tracte de locals tancats, on les normatives actuals prohibeixen fumar-hi.
Els qui no som fumadors aplaudim aquesta iniciativa perquè ens és favorable , els qui ho són els representa, en certa manera, una retallada a les seves llibertats, malgrat que es pretengui airejar les fumeres que els envolten. Quan fa un temps, semblava normal aquesta invasió del fum dels fumadors. Fins i tot en els llocs que en teoria més es vetlla per la salut, com són els consultoris mèdics, allà era freqüent trobar al facultatiu fumant un important cigar havà. I la veritat que era poc ortodox aconsellar al pacient que deixés de fumar, amb el raonament que el tabac és perjudicial per la salut, quan el propi metge no predicava amb l’exemple.
D’aquest fum se n’ha fet una escampada tan gran que em sorprèn que n’haguem sobreviscut tants i durant tants anys. Sobretot recordo aquelles sessions de cinema en les sales de projecció local, on la visualització de la pel•lícula sempre estava envoltada per un espès núvol de fum, com si es tractés d’una boira permanent. Al final el fum donava una treva, Tan sols mentre durava la remodelació de la situació de les butaques, per tal de deixar lliure la pista de ball i al mateix temps poder escombrar amb comoditat tot aquell gran escampall de burilles de cigar i esclofolles de cacauets i altres embolcalls de llaminadures. Acabada aquesta estratègia, el fum es barrejava amb la música dels balls de tarda. De manera que la persona que havia estat en el local des de primera hora de la tarda fins a les nou del vespre se’n anava a casa ben carregat de fum, per fora i per dintre.
He explicat en diverses ocasions l’impacte que em va provocar una de les primeres visualitzacions de la televisió que va ser en un espai tancat d’una dependència del Retiro, durant la retransmissió d’un partit de futbol. Tot a les fosques, l’imatge envoltada d’una mena de gra i tot dominat per una fumera que et feia plorar els ulls. Una mala impressió per a un vailet que no l’entusiasmava el joc de la pilota i no estava acostumat a treure el nas per entre tant fum.
Curiosament aquest setmanari no ha estat un espai que diguem de masses fums, que jo recordi, els més fumadors han estat en Ramon Planas, que acudia a lliurar el seu original amb la seva inseparable pipa a la boca i deixava aquestes interioritats de la redacció impregnades del peculiar aroma del tabac. L’altre era en Miquel Utrillo que quan es trobava entre nosaltres, el cigar havà formava part de la seva suggestiva i estiuenca indumentària: barret de palla, mambo florejat, calça curta i espardenyes de betes. Són alguns dels col•laboradors que per les seves peculiars maneres de passejar els respectius detalls provocadors de fumeres, de diferent flaire, potser han deixat més record en el moment d’intentar trobar fumadors que hagin impregnat de fum aquestes pàgines. Com l’amic Jordi que, mentre plega els fulls, no s’està de remenar el puro entre els llavis.
L’historia local, en una determinada època, ha recreat una visualització de caire colonialista que indefectiblement ha anat associada amb el complement del cigar. Em refereixo quan els sitgetans que havien anat a fer les Amériques tornaven al poble i, haguessin triomfat o no, ho feien vestits de blanc impecables, amb barret, bengala, sabates també blanques i un ostensible cigar havà entre els dits. Era l’imatge de moda, que no volia dir, mai més ben reflectit, que l’hàbit fes el monjo. També en aquell temps les aparences enganyaven. Potser el fum s’havia afeblit per provenir d’un foc d’encenalls,
D’altra banda ha hagut personatges locals, els quals no es concep la seva personalitat sense el cigar. Com és el cas dels germans Muntaner, en Manel i en Daniel de la carn, acèrrims fumadors de puros. Com a curiositat ressaltar que amb en Manel sempre hi vaig coincidir que portava el cigar quasi acabat segrestat entre els llavis. En canvi a en Daniel amb una “tranca” acabada d’encendre, després de dinar, curosament entrajat, el trobàvem que anava a fer el cafè . I de la carn al peix, on l’Avorrit anava amunt i avall amb el seu inseparable i recargolat caliqueny. I amb la música cap una altra banda, allà hi trobem l’Antonet Pagès, pare i fill, exemples d’elegància que complementaven amb un portentós cigar. Amb això he volgut dedicar un breu record a uns fumadors molt característics.
Ara, tot sovint, coincidim amb uns bons fumadors de puros: en Contreras, en Farrero, en Massó, els quals es pot dir que només es lleven ja l’encenen. Són gent de fum.
Tot i que els fums han campat, considerablement, de les interioritats, queden els fums que surten dels fogons, al meu entendre, els millors de tots. Però el més fumut és que els fums es pugin al cap.
J. Y. M.
L’història dels pobles, la vida, tot sovint ha transcorregut entre fums. Només cal remuntar-nos a temps passats i fer una ullada als documents gràfics de pobles i ciutats i en qualsevol d’ells veurem plasmades unes xemeneies que fumegen. Esveltes xemeneies de fàbriques, bòviles ..., d’una industria que començava a ser pròspera. Fumera que es barrejava amb la que sortia d’entre aquelles simples xemeneies que s’insinuaven per sobre les teulades i d’on s’escapava un fum que flairava a llenya cremada. Avui encara és una imatge característica de molts pobles. En els quals, vistos des d’una perspectiva enlairada, hom observa com les cases fumegen i a voltes és aquest fum l’únic testimoni que permet intuir que el poble és habitat.
El fum que més ha malmès el nostre medi ambient més proper, ha estat el que desprenia les xemeneies dels forns de la fàbrica de ciment de Vallcarca. Durant uns anys l’espessa fumera va anar cobrint, amb una crosta grisa, tot l’entorn d’aquell indret, les cases dels treballadors, la muntanya i tot el que encerclava la vista. Noves tècniques han reduït al mínim la fumera més propera a nosaltres.
No obstant els vicis de l’humanitat, un dels tants, consisteix en provocar un fum que s’escampa sense que cap xemeneia el condueixi vers el cel. Entre i surt de les interioritats del cos dels fumadors i és respirat pels qui n’estan en contacte directe. Hem tardat anys en intentar poder controlar aquesta fumera, de manera més concisa quan es tracte de locals tancats, on les normatives actuals prohibeixen fumar-hi.
Els qui no som fumadors aplaudim aquesta iniciativa perquè ens és favorable , els qui ho són els representa, en certa manera, una retallada a les seves llibertats, malgrat que es pretengui airejar les fumeres que els envolten. Quan fa un temps, semblava normal aquesta invasió del fum dels fumadors. Fins i tot en els llocs que en teoria més es vetlla per la salut, com són els consultoris mèdics, allà era freqüent trobar al facultatiu fumant un important cigar havà. I la veritat que era poc ortodox aconsellar al pacient que deixés de fumar, amb el raonament que el tabac és perjudicial per la salut, quan el propi metge no predicava amb l’exemple.
D’aquest fum se n’ha fet una escampada tan gran que em sorprèn que n’haguem sobreviscut tants i durant tants anys. Sobretot recordo aquelles sessions de cinema en les sales de projecció local, on la visualització de la pel•lícula sempre estava envoltada per un espès núvol de fum, com si es tractés d’una boira permanent. Al final el fum donava una treva, Tan sols mentre durava la remodelació de la situació de les butaques, per tal de deixar lliure la pista de ball i al mateix temps poder escombrar amb comoditat tot aquell gran escampall de burilles de cigar i esclofolles de cacauets i altres embolcalls de llaminadures. Acabada aquesta estratègia, el fum es barrejava amb la música dels balls de tarda. De manera que la persona que havia estat en el local des de primera hora de la tarda fins a les nou del vespre se’n anava a casa ben carregat de fum, per fora i per dintre.
He explicat en diverses ocasions l’impacte que em va provocar una de les primeres visualitzacions de la televisió que va ser en un espai tancat d’una dependència del Retiro, durant la retransmissió d’un partit de futbol. Tot a les fosques, l’imatge envoltada d’una mena de gra i tot dominat per una fumera que et feia plorar els ulls. Una mala impressió per a un vailet que no l’entusiasmava el joc de la pilota i no estava acostumat a treure el nas per entre tant fum.
Curiosament aquest setmanari no ha estat un espai que diguem de masses fums, que jo recordi, els més fumadors han estat en Ramon Planas, que acudia a lliurar el seu original amb la seva inseparable pipa a la boca i deixava aquestes interioritats de la redacció impregnades del peculiar aroma del tabac. L’altre era en Miquel Utrillo que quan es trobava entre nosaltres, el cigar havà formava part de la seva suggestiva i estiuenca indumentària: barret de palla, mambo florejat, calça curta i espardenyes de betes. Són alguns dels col•laboradors que per les seves peculiars maneres de passejar els respectius detalls provocadors de fumeres, de diferent flaire, potser han deixat més record en el moment d’intentar trobar fumadors que hagin impregnat de fum aquestes pàgines. Com l’amic Jordi que, mentre plega els fulls, no s’està de remenar el puro entre els llavis.
L’historia local, en una determinada època, ha recreat una visualització de caire colonialista que indefectiblement ha anat associada amb el complement del cigar. Em refereixo quan els sitgetans que havien anat a fer les Amériques tornaven al poble i, haguessin triomfat o no, ho feien vestits de blanc impecables, amb barret, bengala, sabates també blanques i un ostensible cigar havà entre els dits. Era l’imatge de moda, que no volia dir, mai més ben reflectit, que l’hàbit fes el monjo. També en aquell temps les aparences enganyaven. Potser el fum s’havia afeblit per provenir d’un foc d’encenalls,
D’altra banda ha hagut personatges locals, els quals no es concep la seva personalitat sense el cigar. Com és el cas dels germans Muntaner, en Manel i en Daniel de la carn, acèrrims fumadors de puros. Com a curiositat ressaltar que amb en Manel sempre hi vaig coincidir que portava el cigar quasi acabat segrestat entre els llavis. En canvi a en Daniel amb una “tranca” acabada d’encendre, després de dinar, curosament entrajat, el trobàvem que anava a fer el cafè . I de la carn al peix, on l’Avorrit anava amunt i avall amb el seu inseparable i recargolat caliqueny. I amb la música cap una altra banda, allà hi trobem l’Antonet Pagès, pare i fill, exemples d’elegància que complementaven amb un portentós cigar. Amb això he volgut dedicar un breu record a uns fumadors molt característics.
Ara, tot sovint, coincidim amb uns bons fumadors de puros: en Contreras, en Farrero, en Massó, els quals es pot dir que només es lleven ja l’encenen. Són gent de fum.
Tot i que els fums han campat, considerablement, de les interioritats, queden els fums que surten dels fogons, al meu entendre, els millors de tots. Però el més fumut és que els fums es pugin al cap.
J. Y. M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges el 14 de gener de 2011)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada