INTERIORITATS DEL VINYET

Les interioritats de cada casa custodien un o més detalls, als quals els hi professem una estima especial i quan tenim oportunitat ho ensenyem, amb clara intenció de fer participar a les amistats del nostre entusiasme i predilecció per determinats elements que conformen l’acompanyament de la intimitat que no s’aprecien i potser ni s’intueixen des de fora.
El mateix passa amb el conjunt del poble, estem envoltats de detalls que ens distingeixen o, si més no, són atractius, interessants; de caire cultural, artístic, paisatgista... No obstant per tenir-ho tan a l’abast no ho valorem amb tota la seva importància. Però això no és el més rellevant, amb els anys hem perdut moltes identitats, molts punts de referència que els joves d’avui no contemplen tot i que potser n’han sentit parlar. Un exemple poden ser els motius, amb els quals s’identificaven a moltes famílies. Com les cases de gent del poble que al ser reformades han perdut la seva identitat original, aquells detalls que les feia diferent a altres,o que tenien coses en comú. Amb això s’avenien les cases on en els baixos hi tenien l’estable, el celler, el taller. Altra cosa seria, ara, si encara hi haguessin tallers, amb la presència de l’aprenent. A totes aquestes interioritats a la jovenalla ens encuriosia guaitar-hi, perquè sempre hi descobríem algun element que ens havia passat desapercebut. Sobretot les maneres ancestrals amb les quals es desenvolupaven determinades activitats.
Era, per tant, quan en la interioritat les cases hi prevalia la blancor de la calç, però també uns bens comuns que trobàvem en quasi bé totes les llars sitgetanes. Em refereixo a una estampa d’unes proporcions una mica grans i emmarcada. El gravat corresponia a la Mare de Déu del Vinyet, tal com esta presentada en l’altar principal de l’ermita. En una època on la gent penjava fulls de calendari amb la simple finalitat de decorar les parets. Aquesta estampa presidia la més destacada del dormitori, o a mena de benvinguda quan la trobàvem disposada en el rebedor.
I és que el Vinyet ha representat aquest lloc acollidor que ha estat destí de peregrinatge familiar. Les interioritats del Vinyet són penyora de devoció que emmarca el fervor de moltes generacions. Tanmateix els records a voltes van acompanyats de músiques que, segons l’ocasió, han sacsejat la fibra de l’emotivitat. Les més sensitives, les marxes nupcials que precedeixen i posen el colofó al sagrament del matrimoni. Sense menystenir altres acompanyaments musicals que han sortit dels tubs, gràcies a l’art dels mestres organistes que els han interpretat.
El més antics que recordo són la família Torrens. Que han estat els organistes del Vinyet i de l’església parroquial. Sobretot quan l’ofici del diumenge, em sembla que era a les 10 del matí, la missa era cantada i els cants eren acompanyats per aquest instrument. El mestre Torrens disposava d’uns eficients reserves. Com ja vaig apuntar, no fa gaire, en un d’aquets articles, el mestre era molt propens a refredar-se, el dia que requeia o quan la meteorologia feia preveure canvis ambientals, la seva muller, la senyora Esperança el substituïa. L’únic entrebanc que els amoïnava era l’escala, per la qual s’accedeix al cor i a la caixa de l’orgue, degut a que els graons són alts i irregulars i la llum que els il•luminava era feble.
Vet aquí, però, que tant els cors de la parròquia, com el del Vinyet, es van anar quedant solitaris, buits. Hem de tenir present que en els moments de glòria de l’afició pel cant, aquests enclavaments enlairats, es trobaven molt concorreguts de cantaires. Sovint m’he referit a les activitats musicals dels mestres, a aquelles classes de solfeig que impartien, als balls que amenitzaven amb les seves respectives orquestres, a les caramelles i, inconscientment, m’he apartat una mica d’aquesta vessant de la música, la religiosa. Activitat de la qual en tenia cura, com he dit, el mestre Manel Torrens, per ésser el mestre de capella. L’home dedicava algun dia de la setmana a assajar els cants de la missa, més quan aquesta es preveia solemne. La plantilla de cantaires l’integraven gent que, com popularment es diu, se la sentia pel cant. Havien d’educar la veu amb molta estima, perseverança i sense escatimar-li atencions . Veies als tenors, baixos..., tapar-se el coll, la boca, prendre pastilles de potassa, per temor a que una simple insinuació de refredat els afectes les cordes vocals, la veu.
Els anys acumulats, van anar allunyant les obligacions contretes amb la música i amb l’orgue de la parròquia i el del Vinyet. Va coincidir, amb el fet de no prevaldre el caliu que havia mantingut el mestre, el declivi dels tenors, en definitiva, de la gent de cants. I aquests van aglutinar tota la seva afició amb el cant de les caramelles. Fins el ressorgiment de noves promeses que els van engelosir.
Mentre, per tal de no trencar amb tants anys de dedicació a la música de capella, ho va continuar el fill gran de la casa, en Manel. I això que l’home també tenia dificultats per pujar i baixar aquestes escales, degut a una poliomielitis que va patir de jovenet. L’arribada al Vinyet d’en Manel, guardava uns encants irrepetibles. Sempre acostumava anar just de temps i els ermitans patien fins que no distingien la tronada motocicleta conduïda per l’organista. Assegut amb posició decantada, de fals escaire, i amb l’abric que quasi refregava per terra, el motoret espetegava amb roncs de no gaire bons símptomes. Sortosament les parelles es casaven per amor i no pas per l’admiració a la música. El mestre complia amb la seva comesa, la de l’orgue, de manera quasi mecànica, omplia l’església dels acords nupcials i feina feta, no n’havia de fer cap més. Tot just els nuvis havien acabat de sortir per la porta, en Manel ja era damunt el motoret, mentre remugava: “uns altres que s’han penjat”. Era la seva particular percepció, que no tenia res a veure amb l’art.
Entre aquests intervals, altres organistes s’alternaren amb la comesa, com en Josep Pagès, en Jordi Pañella que casualment, junt amb en Ramon Artigas, va ser també administrador. I en Charles Miles i Salvador Monzó. Amb tot aquesta llarga trajectòria musical de l’orgue, com en el seu dia va passar amb el de la parròquia, el del Vinyet necessita una profunda restauració. Conscients de la situació, els actuals administradors, els senyors Bartomeu Muñoz i Joan Acosta, d’acord amb el Sr. Rector i les autoritats competents, han iniciat les gestions pertinents per a que l’orgue torni a sonar amb tot el seu esplendor, a ser possible durant l’ofici del dilluns de Pasqua. Conscients que aquesta comesa té un important cost econòmic, d’aquí la crida que han fet a tots els qui estimem aquestes interioritats del Vinyet, o ens agrada gaudir de la vellutada sonoritat de l’orgue. La col•laboració de tots, a mena d’aportació monetària, ajudarà a fer-ho possible. Malgrat que la situació actual no estigui, permetin la redundància, per orgues.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 11 de febrer 2011 )