Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

28 de juny 2010

ENIGMES DE LA NATURA




La nit de Sant Joan és d’aquestes vigílies màgiques, on amb l’encesa del foc com element principal, hi conjuga la tradició i les forces ocultes de la natura, les quals guarden entre si un magnetisme que quan es transmet arriba a irradiar unes determinades sensacions, o bones vibracions. Fins i tot alleugeriments, entre les persones receptores. La història és testimoni d’aspectes incomprensibles, diguem-ne, observats com a paranormals, que ni la ciència és capaç de fonamentar el per què es produeixen. Existeix gent que creu, a voltes amb fonament de causa, amb aquestes rareses, curiositats, misteris de la natura.
Il·lustro l’article amb aquesta imatge d’un arbre centenari, el roure del pla d’Ancosa que es troba al peu del cim del Castellar. Muntanya que està situada en les immediacions de La Llacuna, venint des de Sant Martí Sarroca. El roure va ser declarat arbre monumental per la Generalitat el 1990 i encara conserva la seva vitalitat, la d’un arbre viu. Antigament era tradició fer uns talls en el tronc, allà on es ramifica ,i s’introduïa una mena de falca de fusta, de manera que s’anava obrint poc a poc. Quan naixia un nen, i preferentment durant la nit de Sant Joan, el col·locaven en una posició de manera que l’escletxa mig l’acollís. El ritual anava acompanyat d’un conjur demanant a l’arbre que li absorbís les malalties que podia contraure i alhora li transferís el seu vigor i vitalitat. Desconec si aquesta creença, complementada amb la pràctica, va produir els efectes desitjats. Sigui com sigui, una conclusió està clara, quan els va arribar l’hora van desfilar com tothom. I és que una cosa és alleugerir les penúries, determinats desgavells i d’altre ben diferent és, encara que sembli un contrasentit, ara que parlo d’això, és voler dominar la pròpia natura o anar en contra seva. Curiosament tots els infants que envoltats per la fosca de la nit, en ple solstici d’estiu, eren acomodats en aquelles escletxes, qui sap on paren, i malgrat tantes ferides provocades al seu tronc, actualment el roure és ple de vitalitat. Per a nosaltres la vida és efímera, la natura a voltes allarga aquest termini fins a cents i mil·lennis d’anys a arbres i altres especies que té sota la seva protecció. Fins i tot amb això existeixen preferències.
Observo que cada vegada més, la gent confia amb els minerals, s’interessa per les propietats que tenen en quant a les irradiacions que transmeten. Sembla ésser que alleugeren determinats trastorns. Així a la seva bellesa, n’hi ha que tenen la qualitat de joia en el seu més pur estat, se li uneix les seves característiques que sols els entesos les saben raonar. D’això me’n parla molt sovint una aragonesa que ha viscut molts anys a Barcelona i fa poc resideix entre nosaltres. La Maria Jesús Flores és una senyora intel·ligent que dedica bona part del seu temps a estudiar aquests minerals i quan pregona les seves propietats ho fa amb tant entusiasme i coneixement de causa que la conversa esdevé una interessant lliçó sobre aquestes pedres de variació de colors les quals, un cop extretes de la mina i polides, es converteixen en autèntiques obres d’art. Més d’una vegada els hem tingut a les mans, valorant més la seva perfecció que altra cosa. És una bona oportunitat coincidir amb gent que hi entén, per a fer-te adonar que aquell mineral és prolífer en altres aspectes que els de la seva pròpia bellesa. La Maria Jesús passeja el posat i la saviesa de la persona que viu integrada en aquest món tan complex, el qual aporta aquests sensacions, radiacions, o diguin com ho vulguin, ocultes de les quals em referia al començament i que ara comencen a despertar, o donar-se a conèixer, de manera més populosa, mitjançant les persones que són especialistes en la matèria. El seu és un altre món, tan curiós com ho pot ser el que palpem cada dia i a cada instant. A voltes sols es tracte de creure-hi una mica, ni que sigui per curiositat però, això sí, sense obsessionar-s’hi. Hi ha coses que no fan mal, com a molt ho faran a la butxaca, és clar que també s’ha de tenir enteniment.
Deixem enrere la festivitat de Sant Joan, amb el rostoll encara flamejant de les brases de les fogueres. Perquè el foc és un altre element màgic, que amaga molts enigmes, com ho pot ser que en nits com aquestes, hi ha persones que passen descalços per sobre les brases i no es cremen. Són aquests misteris de la natura que puntualment ens fan adonar-nos que existeixen altres forces que cohabiten amb les més normals i conegudes. La nit de Sant Joan és màgica, ho ha estat des de l’antigor i nosaltres hem aprofitat aquestes bones vibracions per a festejar revetlles i encendre coets, ja no apropem als infants al roure, però recorrem a la coca per motivar els ànims festius. Sense aquests petits detalls de ben segur que seria una nit diferent, tot el que vulguin, però mancada d’una singular i dolça tradició
Que la força, la bona sintonia de la proppassada nit ens acompanyi en el nostre camí per a poder admirar i gaudir dels detalls, les singularitats que la natura posa al nostre abast. Les conegudes i les desconegudes. En quant a aquestes amb la voluntat d’apropar-nos als seus enigmes i malgrat que mai en sabrem prou, podem assegurar que a voltes és complaent però també misteriosa, per tant hem de saber-ne trobar l’equilibri just.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el dia 26 de juny del 2010 )

20 de juny 2010

L'HORT




Els de casa teníem un hort situat just a l’entrada del anomenat barri de La Madriguera. Era una llenca de terra, llarga i no gaire ample. Eren els nostres veïns la família Cosialls que encara hi habiten i l’hort del Xatet, ell i nosaltres limitàvem amb la vinya de cal Robert.
Just entrant hi havia un pou que a mi em seduïa, per la seva profunditat que intuïa al guaitar, ben agafat al pare, des de l’obertura i per l’aigua fresca que pouàvem amb una galleda. A la caseta hi guardaven les eines, aixades i arpis. Si el pou m’encadirava pel fet que al capdavall d’aquella profunditat hi brollava aigua, el moment d’obrir la porta de la caseta m’encuriosia per les corredisses a que es disposaven aquells petits dragons que s’amagaven entre les escletxes i per sota els estris. L’escena em produïa un calfred que em costava entrar al seu interior fins que intuïa que ja havien desaparegut o estaven ben amagats.
Al costat mateix, una gran gerra de fang, on hi anava a desembocar una canal que desaiguava el teulat de la caseta, aigua que junt amb la del pou s’aprofitava per regar. Aquell bocí de terra era una delícia pel gaudi, tanmateix no ho era tan pel pare que la tenia que treballar la terra si volia collir faves, patates, tomates... la preparació, el reguerots per regar havien de conservar una simetria. Però això al cap i a la fi no era massa inconvenient, perquè en treia un profit: unes quantes menjades de faves i, ara en aquest temps una regular collita de préssecs, albercocs i sobretot cireres de textura i dolçor exquisida, el cirerer és el que més trobàrem a faltar quan es va vendre. Una decisió pressa pels inconvenients en quant a la dedicació que era menester, perquè el que més el neguitejava era l’herba que hi creixia a desdir i això, l’aspecte de mig abandó, amb tot l’herbam descontrolat, el feia estar neguitós, pendent de l’hort. I és que tan sols hi podia anar els diumenges i al hivern perquè tenien ball de tarda i a l’estiu cada dia ball de nit, li quedaven poques hores per dedicar-s’hi i precisament a l’època estival és quan més creix l’herba.
Amb tot a l’hort hi passàrem estones molt bones, de grats records. Un dia varem presenciar una escena un tant surrealista. En Salvador, el Xato, pujat a una escala serrava unes branques d’un ametller que s’abocaven al carrer, i com que l’home era enraonador de mena , la conversa el va distreure de la feina, tant en va ser la distracció que si no arriba a ser per nosaltres ell i la branca van a parar al mig del carrer, estava tallant la que aguantava l’escala. L’home no se’n sabia avenir. Una escena pròpia d’un còmic.
Com que ja no era tan canalla, tenia una aixada designada, d’aquesta manera ell en un extrem i jo en l’altre anàvem arrancant l’herba, però donava la casualitat que cada vegada que l’home adreçava l’esquena em trobava a mi en posició de descans, actitud que l’acabava traient de polleguera perquè intuïa que amb aquell panorama tan poc motivat poca feina li avançaria. Per a més agreujant em valia de la complicitat d’algun que altre vailet que vivia per aquell indret i que al passar em convidaven anar a fer incursions per aquells garrofers que s’alineaven pel costat del torrent. Arbres que encara hi són i algun d’ells segueixen conservant aquelles incisions en el tronc que ens permetien enfilar-nos.
Una mica més en direcció a la creu de Ribes, hi tenia un hort l’oncle Joan, davant on era l’entrada al mas d’en Lliri, avui un accés a l’urbanització de Vallpineda. Limitava amb la finca de la família Malivern i amb l’hort de la família Arbonès que encara en Manel el cultiva. Teníem per costum anar-hi a celebrar la revetlla de Sant Joan. En una d’aquestes, em vaig pujar a una cadira amb l’intenció d’encendre una bengala en el llum de carbur que hi havia penjat del marc de la porta de la caseta, amb tanta mala sort que quan es va encendre em va agafar desprevingut i em vaig espantar i amb l’embranzida del cos vaig tombar la cadira fins anar a donar de front a una pedrís, sortosament sense cap altra conseqüència d’un abultat nyanyo, seguit d’un estat d’emprenyament de ràbia retinguda davant la sorneguera que va produir l’epantada d’un “berbener” inexpert i espantadís.
Abans de continuar vull precisar un detall que avui, al recordar-lo, m’adono encara més del canvi experimentat. Tant a l’anar com al tornar de l’hort caminàvem pel mig de la carretera sense perill per a la nostra integritat física. Tan sols ens teníem d’apartar quan s’apropava el cotxe de Ribes. En tinc constància per una fotografia feta pel pare, a l’alçada de la Sínia Robert on hi apareixem la mare i la meva germana, tots tres agafats de la mà ocupant tot el centre.
Es dóna la coincidència que actualment, una mica més enllà d’aquests horts de grat record per a mi, en la zona de Santa Bàrbara, no gaire apartats del bosc d’en Bruguera, l’ajuntament ha habilitat unes quantes penques de terra per a que en tinguin cura tots els sitgetans que, retirats de les seves obligacions laborals, hi vulguin ajupir l’esquena. Una iniciativa que té molts adeptes. Curiosament el cultiu de la terra ha estat una mena d’instint nat en les persones que, com el caçar, denota un afany de supervivència. L’hort ha estat l’anhel de molts, principalment d’aquells que no han fet de la pagesia la seva professió. Ja ho pregonava el President Francesc Macià, quan es referia a la “caseta i l’hortet” com una ambició que havia de motivar als catalans per tal de poder-ho aconseguir i amb aquests objectius assolits vindria a ésser com la culminació de la satisfacció personal, desprès de constatar que el treball conjuntament amb l’estalvi han permès aconseguir una certa estabilitat i un motiu per estar contents, satisfets.
En el límit de terme, en línea amb la creu que anomenem de Sant Pere de Ribes, els horts de cessió alternant, venen a ser el testimoni del Sitges camperol, perquè guaiten vers on hi havia tantes vinyes i horts, fins que van sucumbir a la modernització, urbanitzant-se el indret i desapareixent aquests, pràcticament, últims vestigis del Sitges involucrat amb la pagesia, entre altres activitats, per tots conegudes. Els horts municipals queden resguardats de les mirades, em refereixo que quan es ve de Ribes, al vèncer el revolt de la creu, hom no els apercep, però sí hem pogut gaudir de l’exuberant verdor que mostren les vinyes de l’entorn de Les Torres. Els pràcticament dos horts que queden quasi a l’entrada del poble, un al costat de l’altre són el dels Arbonès i el que havia estat propietat del meu oncle Joan i posteriorment d’en Marià Adell.
Una de les satisfaccions més personals, és poder portar a casa el fruit del treball collit a l’hort desprès d’esmerçar-hi les atencions pertinents. Amb tot sempre hi haurà qui s’avançarà a la realitat: “Si ho haguessis comprat t’hauria costat més barat”. Això segur, però no sols de pa viu l’home.

J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 19 de juny del 2010 )

13 de juny 2010

ENTRE CORPUS I SANT ANTONI



Un any més la festivitat de Corpus ha desplegat l’estendard de les grans ocasions, ensenya dels creients i emblema de tots els qui estimen les tradicions, treballen per ells i dediquen hores per tal d’estendre artístiques catifes de flor pels carrers de la Vila. Ha coincidit també, com altres vegades, amb la meteorologia fent la guitza, com volent sobresortir per sobre qualsevol manifestació artística, però no ho ha pogut desbaratar, perquè ha triomfat la culminació de l’obra, de la feina ben feta. Com ho ha estat el treball realitzat per la gent del Retiro en l’altar del Cap de la Vila, sense desmerèixer cap altra de les opcions presentades en edicions interiors. Una obra d’art que s’escudava sota una petita obra d’enginyeria, la qual ha produït uns efectes impactants en totes les persones que hem tingut el goig de poder-ho contemplar. La perfecta i harmoniosa combinació de l’aigua i la flor, han estat la clau de l’èxit que no hauria estat tal si no s’hagués implicat un bon nombre de retiristes que des de feia temps treballaven en el projecte, sabedors, després d’haver-ho provat , que el muntatge obtindria els resultats desitjats. Un plantejament d’aquestes característiques s’ha de plantar en el lloc amb un màxim de garanties. Perquè s’ha de tenir enllestit en un curt espai de temps i no queda lloc per a gaires improvisacions, com així ha estat per a satisfacció de tots els qui hi han intervingut i per aquells que ens hem delectat amb la seva contemplació.
Com meritosa és la perseverança del veïnat dels carrers on fan catifa. Col·laborant amb les despeses, dissenyant, esclofollant la flor i confeccionant. Els preparatius es desenvolupen desprès que els gegants han fet la seva primera sortida, en aquesta vigília de la diada, quan la nit fa companyia a tantes i tants voluntaris que s’apleguen en un xamfrà del carrer i preparen la flor, mentre altres dibuixen el terra. En aquest procés hi han intervingut varies generacions senceres el que ha permès mantenir una continuïtat, fins a donar pas als vailets de les escoles que gràcies a ells, a la complicitat dels pares, garanteixen aquest procés creatiu i artístic els qual, un cop a l’any, durant la festivitat del Corpus, la flor cobreix els carrers. Aquest inici, el qual s’amanyaga entre penombres, serva un encant especial. Recorda la complicitat de la gent de casa quan, al vesprejar, sortia al carrer i es mantenia una relació amical entre els veïns, en un gest, costum, molt propi dels pobles.
Demano a tots veïns que estan involucrats en aquesta tradició, em permetin fer referència a una persona, davant l’impossibiltat de fer esment a totes. A una dona que d’antuvi sabies que la trobaries en el seu lloc, em refereixo a la Soledat Matas. El seu posat desmenjat amagava una gran curiositat per les coses del poble. Des del portal de casa seva, en aquest primer tram del carrer Jesús, guaitava al brogit de la vida sitgetana i ho feia amb aquell posat tan peculiar, un braç creuat i l’altre apropant la mà fins a la barbeta. La Sole va viure tants Corpus que havia esdevingut una veterana d’excepció en aquests preparatius, a recer de l’espaiosa entrada de la llar familiar. Un cop enllestida la seva col·laboració seguia amb atenció tot el desenvolupament, entrava i sortia de la casa i cada llambregada descobria un detall que li cridava l’atenció. Fins que la catifa lluïa amb tot el seus esplendor. Aleshores es dedicava a copsar els comentaris dels qui passaven a frec del pedrís i s’afanyava a transmetre’ls als seus, no parava de recórrer la distància que la separava del brogit del carrer a l’intimitat de la llar. Fins i tot es convertia en una bona salvaguarda de l’obra, quan algun desaprensiu gosava fer de les seves, allà hi era ella per a recriminar-li l’acció i darrera l’expressiva faisó rondinaire que mostrava, tot tornava a la normalitat.
Desprès de dinar, quan s’apropava l’hora de la sortida de la Processó, la noia seia al costat del seu pare, de la seva germana, el cunyat i de les amistats que compartien aquesta entrada tan sitgetana de les poques que encara queden al poble. Quan ella ens va deixar se’n va anar un referent del carrer Jesús, un bocí del seu bategar. Una presència que contribuïa, per sempre més, a mirar la vida des d’una altra perspectiva, amb la qual les prioritats són altres. Com valorar una mica més les petiteses que amb les ambicions acostumen a passar per alt.
En poques hores els carrers tornen a la normalitat, el que més fa el ronsa és el flaire de les flors, però amb un parell més d’escombrades tot desapareix. Recordo haver comentat que alguna vegada, quan Corpus es celebrava en dijous, que havia coincidit aquesta festivitat amb la de Sant Antoni de Pádua, patró dels paletes. Els quals ho celebraven de manera també tradicional. A primeres hores del matí sortien amb comitiva, acompanyada de bandera i banda de música, des del Sindicat, situat al carrer Illa de Cuba, fins a l’església on s’oficiava una missa. De tornada al arribar al local eren obsequiats amb tortell i traguet de malvasia del porró.
Insisteixo en aquest seguit de detalls degut a que no fa gaire ens ha deixat en Robert Teixidó, advocat d’ofici i responsable del anomenat sindicat que tenia la seu en aquesta bonica casa “d’americanos” del carrer Illa de Cuba. On també hi treballava la Remei Casanovas i en Joan Vea. A més en Robert, sempre que en tenia ocasió, exhibia amb orgull un fet que el va obsessionar, apassionar, tota la vida, l’haver formar part de la lleva del biberó. El seu pas pel front li va valer poder aportar un extens currículum d’experiències a la seva vida, independentment de la professió. A tothora explicava “batelletes” de tota mena, on hi aportava una bona dosis de la seva collita, fins el punt de crear un cert ambient entre els companys que com ell en van poder sortir. Aquells que disposaven també de bona memòria, tot sovint, li rebatien les seves explicacions, que les impartia amb tan entusiasme que a voltes diferien una mica de la realitat. Com a bon professional sabia consolidar, raonar, les posicions que defensava , fins el punt que aquell que no ho havia viscut no sabia qui tenia raó. En Teixidó va saber mantenir la germanor, el caliu, amb tots els companys que, amb una edat molt jove, van haver de marxar de les seves cases i passar penúries i molta por durant l’estada involuntària en la guerra. Va contribuir a aquesta cohesió el interès d’un jove soldat que es va fer gran i va haver de combatre amb les injustícies que ens depara la vida, a quina batalla pitjor, fins sucumbir en l’ultima.
Diumenge passat cobríem el terra dels carrers amb flors per acollir el pas del Santíssim, demà homenatjarem als Antonis/es en el dia de la seva onomàstica. I molts seran els paletes que en honor al Sant també ho celebraran.
Entre flors i morterada torna a ser festa gran. Felicitats a tots els qui porten el nom del Sant.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 12 de juny del 2010 )

06 de juny 2010

CORPUS PLUJÓS









































No resulta cap novetat que per la festivitat del Corpus plogui. Aquest any hem tornat a mirar al cel, confiats que deixaria fer la festa, en especial, la confecció de les catifes de flor. La cosa ha perillat durant tot el matí. Però gràcies a la il·lusió amb la qual s’involucren tantes persones, la mainada i tots els qui en tenen cura de dirigir, l’aigua no els ha fet recular, també la climatologia ha estat, en certa manera, una mica complaent i a estones ha deixat fer.
Menció especial es mereix l’altar del Cap de la Vila, confeccionat per la Societat del Retiro, oferint un entorn on l’aigua n’ha esdevingut la protagonista. Una idea original i ben treballada, complementada amb una acurada ornamentació floral. Ha estat dels anys que ha captivat i ha rebut quantitat d’elogis.
Uns altres protagonistes de la festa són els gegants, tots. La cercavila de la vigília, la de la prèvia a la processó, aquesta última, potser pel seu recorregut, a l’anar i tornar pel Passeig, en aquesta hora de la tarda quan ja els acompanyava el sol, ofereix unes imatges boniques, molt sitgetanes. La seva presència amb l’imatge de la Punta com a teló de fons, es converteix en una parcel·la molt nostrada.
Un any més els carrers del poble, els balcons, l’Exposició de Clavells, han lluït una florida espectacular. En tenim de donar gràcies a totes les persones que n’estan implicades, sense la seva predisposició no seria possible.
Que per molts anys!

HOME DE BICICLETA I REPORTER



La bicicleta i l’art semblen guardar una coincidència. L’altre diumenge, festivitat de la Trinitat, l’ermita blanca va tornar a acollir aquest esclat festiu, sitgetà, que tan harmonitza amb el nostre tarannà. Aquesta vegada la presència dels gegants van arrodonir un matí lluminós, dels que agraden gaudir. El seu posat majestuós sobresortia per entre els dos blaus, el del mar i el del cel. El conjunt oferia una valuosa temàtica fotogràfica, uns moments sublims com el que va tenir lloc quasi a frec de les seves capes, just a l’entrada de la capella, durant el lliurament d’una placa a la Rossó com a reconeixement als seus 40 anys com administradora de l’ermita. Molts anys compartint neguits i feina amb la Remei i amb en Joan, fins que per circumstàncies de la vida, ha quedat sola. Amb el bon sentit de la paraula, perquè són moltes les persones que l’ajuden, si més no ella ho supervisa tot, decideix sota la seva mirada penetrant, recorrent a la disciplina de la persona que estima la muntanya, que ha caminat per camins i dreceres. Tant que des de la Creu de Sant Isidre a la Trinitat, els dos símbols del neguit, l’esforç i la perseverança es converteixen en un exemple de l’estima a tots els indrets que franquegen un Massís que tenim tan a l’abast.
Desprès de la festa, quan la Rossó i els qui l’ajuden, emprenen el camí de retorn cap a casa, ja fosqueja i les ombres poc a poc s’apoderen del paisatge. Altra vegada el lloc queda en silenci a l’espera d’una nova albada. Una calma que tan agrada als artistes, un d’ells quan es despertava de dormir, després de passar una bona part de la nit pintant, es vestia de ciclista i damunt la bicicleta pujava el costerut camí que porta a la Trinitat. Un cop a dalt, en Bruno s’asseia en el banc de la placeta o a sota la glorieta i escoltava el silenci, fins a embriagar-se del paisatge que tenia als seus peus. Abans, de marxar, si les seves reserves de farigola havien minvat, en collia un parell de matolls i els entaforava en el sarró i la baixada es convertia en un plaer que el cos agraïa enormement, desprès de l’esforç que és menester per vèncer la dificultat del camí.
I de bicicletes n’entén en Ramon Viñola, al llarg de la seva vida professional n’ha remenat de tota mena. Parent d’en Gumersindo, la bicicleta i les motos ha estat la seva passió. Al costat del seu oncle va aprendre l’ofici i hom el recorda en el taller del carrer Sant Gaudenci, davant del teatre vell, on el local flairava a goma i a petroli que feien servir per a “petrolejar”. En aquells anys quan disposar d’una bicicleta era una sort que no estava a l’abast de tothom. L’home passava les hores al fons d’aquell local, vestit amb la granota blava tacada de grassa. Compartia hores de treball amb la secundada afició de molts sitgetans que esperaven els diumenges per a sortir a fer un tomb amb la bicicleta, fins més enllà del nostre terme. La resta de dies de la setmana la dedicaven a posar a punt la màquina i aquí intervenia l’amic, el qual treballava envoltat de presses perquè tots la volien tenir a punt pel mateix dia.
De la bicicleta es va derivar a la moto, tot i que cada màquina tenia els seus seguidors. Molts dels ciclistes no van canviar a la moto ni al inrevés. Els dos mitjans tenien els seus al·licients, el seu públic i tan s’organitzaven sortides amb bicicleta com amb moto. Recordo la Penya Ciclista Maricel i el Moto Club , amb un bon nombre d’integrants les dues entitats que anaven i venien per aquestes carreteres molt més tranquil·les que ara.
Mentre en Ramon dominava les dues especialitats, va anar arrelant una nova afició, la de la imatge, de ben segur perquè no hi ha millor testimoni que unes seqüències amb les quals quedin visualitzats moments, paisatges, imatges del viure quotidià, de les festes rellevants i desprès, un cop guardades, poder-ne disposar quan a hom li plagui. Fins aconseguir retenir el pas del temps en uns moments determinats.
L’afició d’en Viñola va anar en augment i quasi tots els actes importants, festes, tradicions, viatges amb grup, ell ho enregistrava. El recordo amb una càmera de filmar d’enormes mesures, tot i que era més molest el pes de la gran bateria de la qual s’alimentava la filmadora i que es penjava a damunt. Durant un bon nombre d’anys, el reporter va veure passar totes aquestes festes, actes de diferent indole, per davant del seu objectiu i sense treure l’ull del visor s’ho mirava a través de l’objectiu, com si es tractés d’un somni. Fins el punt que quan aixecava la vista de la càmera ja tot havia passat. Els paisatges del seu estimat Fanlo, en el Pirineus aragonès, mantenien la verdor, la nuesa dels cims, on la neu que els cobrien, semblaven que esperessin a fondre’s fins que en Ramon no ho filmes, per a deixar-ne constància, ocasió que aprofitava per involucrar, també, al seu entorn familiar i així l’Agustina, la seva muller, es convertia en protagonista principal d’unes seqüències, malauradament, irrepetibles.
La vida de l’amic transcorria, mai millor dit, sobre rodes i amb l’ull enganxat a la màquina de filmar. Director, productor, guionista, càmera, ha desenvolupat totes les comeses del cinema dins la vesant de reportatge, tan sols acompanyat per l’eficient i inseparable col·laboració de l’Agustina com ajudanta de realització. Un cop retirat de les seves obligacions laborals, l’home encara es veu amb ànim de pujar sobre la bicicleta, perquè en Ramon te el cor jove i manté l’esperit de la gent que no s’acovardeix davant les fiblades del si no fos. No obstant ha retirat l’ull del visor, vol veure, gaudir de la lluminositat de la vida sense les limitacions de tenir de veure el món per un forat.
El que potser no ha arribat a valorar amb prou objectivitat són els documents gràfics que ha atresorat durant tots els anys que ha dedicat a deixar testimoniatge emmagatzemat dintre unes tres-centes cinquanta cintes de vídeo, de tres hores de durada cada una, sobre una temàtica tan àmplia com variada de la vida sitgetana en tots els seus aspectes. Sense adonar-se’n s’ha convertit també en un cronista de la Vila. Immortalitzant tota mena d’esdeveniments i el que és més important retenint als qui han estat els protagonistes, molts dels quals ja no estan entre nosaltres.
Hauríem de demanar a en Ramon, o a qui en pot tenir potestat i ganes de posar fil a l’agulla, que ens passés aquestes cintes. Sense cap mena de dubte serien unes sessions immemorables que ens farien reviure l’encís de Sitges i ens retornaria a la simpàtica imatge d’ell enganxat a la màquina i que, gràcies a la seva afició, l’ha permès guardar, en un fons molt íntim, però important, les coses i la gent de casa.
Vet aquí com un home de bicicleta esdevé un artista.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges , el 5 de juny del 2010 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez