Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

28 de gener 2017

DE SANT SEBASTIÀ A SANT PAU

                                 
En poc menys d’una setmana dues ermites, la de Sant Sebastià i la de Sant Pau, aquesta situada en el bucòlic llogaret de Sant Pere de Ribes, han acollit les seves respectives festes per honorar el patronatge dels Sants a la devoció dels quals es van erigir les dues ermites. Em referia amb l’article de la setmana passada  al decreixent costum de posar el nom de Sebastià als nous sitgetans. Fins el punt que sembla ser que només de la vila en són quatre de comptats.
   En va ser un bon representant en Sebastià Yll i Bagès, mecànic de tota mena de màquines i especialitzat amb les de calçat. A banda de l’ofici, en Sebastià es va distingir per ser un erudit de la cultura sitgetana en tots els aspectes, a més d’un gran coneixedor de totes les famílies sitgetanes, de les quals es recordava dels noms i cognoms de quasi bé tots. Quan es va jubilar del seu ofici, al seu taller es va establir una tertúlia, on les aportacions de tots els participants  greixaven els records de fets i gent que han estat els protagonistes. ja no de grans gestés, sinó simplement de les sorgides del viure el dia a dia. Sitgetants i sitgetanes que en definitiva han contribuït a consolidar  el poble en tots els aspectes fins al dia d’avui.
     En el taller d’en Sebastià s’enraonava de tot  i quan hom tenia un dubte, una pregunta a fer, ens hi apropàvem, convençuts que ens aportarien informació sobre el que desconeixíem. Els contertulians han anat desfilant i quasi bé han deixat sol a en Joan, fill d’En Sebastià, el qual d’haver escoltat, també viscut,  tantes aportacions orals a la història local, dintre i fora d’aquest taller, els seus records són imprescindibles per continuar amb el fil de la vida sitgetana.
   Fa pocs dies que ha deixat el seu seient de la tertúlia del taller, en Sir Capilla, el qual havia treballat durant molt anys al forn de la Raimunda, en el carrer Sant Pere a les ordres d’en Joan Serra.  A hores lliures,  en Capilla col·laborava amb el Prado i d’una manera molt important per la Societat, com ho era el d’anar  a cobrar la quota mensual al domicili dels socis. Tenia un tarannà tan bo i tan cordial  que, contràriament a la interferència  que pot produir la presència dels cobradors, la  seva visita  era celebrada perquè contribuïa a entaular  una agradable conversa que  al final el cobrador quasi s’oblidava de cobrar .
    Com a curiositat igualment em referiré a una veïna que vivia molt a prop de l’ermita i de les poques que hi havia en el poble amb el nom, era la Sebastiana Sánchez , casada amb en Manel Chacón i d’aquí que la veu popular, que sembla estar  avesada a fer com a més amical la identitat de les persones, tenia per costum anomenar-la la Chacona,. El cas era que a la Sebastiana li agradava vestir de manera elegant i una gran aficionada a portar gorres i barrets. La seva manera de ser es caracteritzava per una sinceritat extrema, doncs no reprimia els secrets i així la seva vida era com un llibre obert. Una sinceritat que sorgia d’un fons del cor del qual brollava profunda estima vers  la seva família i les amistats, que eren tota la gent del poble.
       Amb pocs dies de diferència s’escau la festivitat de Sant Antoni, la festa major petita a la veïna població de Vilanova. I fa un parell de dies s’ha celebrat la festivitat de Sant Pau, també la festa major petita  de Ribes. Durant les vigílies i els dies d’aquestes festes, al taller d’en Sebastià Yll, se’n parlava, perquè  entre els dos pobles veïns existien afinitats. Era quan la gent no tenia els entreteniments d’avui dia i aprofitaven aquestes celebracions, principalment  per participar en els balls que s’organitzaven. I tots tenien, em podríem dir, els seus ambaixadors. De Vilanova venia el recader Pere Juncosa, un gran admirador del seu poble i de manera especial de la celebració dels Tres tombs, del qual n’havia estat abanderat.. I com aquí tenia moltes amistats, els posava al dia del programa d’actes. Si més no Vilanova es troba més lluny de Sitges que no pas Ribes i a segons a quines hores tenien lloc el ball es convertia en un impediment. Per contra a Ribes semblava més assequible, doncs n’hi havia que hi anaven amb el cotxe de línea i  tornaven a peu, a les tantes, que ja eren ganes. Atenent que la gent de Ribes tenien més tirada de venir a Sitges, la informació era molt propera. Recordo als Albareda, recaders, que venien cada dia i també al Sr. Jacas de “can Pascuali”   que tenia cura del local del cinema. L’home tenia gran predilecció per la festivitat de Sant Pau i no es perdia mai les sardanes de després del rosari  que tenien lloc, a la tarsa, a l’era de l’ermita de sant Pau.
     El pas del temps ha temperat  els ànims i les rivalitats que solien acabar en enfrontaments han desaparegut. Tot i que els posicionaments reivindicatius sobretot pel que fa a un suculent plat, continuen actius entre Sitges i Vilanova. Però sí que ens avenim a l’hora de compartir   postres, com el tortell de Sant Antoni de Vilanova i els sabres de Sant Pau. Diuen que a ningú li amarga un dolç.
     Tornant  a la Vila, a la mateixa hora, del diumenge,  simbòlicament es beneïa la teulada  de l’ermita de Sant Sebastià i  sonaven  les músiques que s’interpretaven en els anys que seguiren  a la inauguració de l’Hotel Subur i que el gendre de la casa, el mestre Manuel Torrens, al cap davant del seu quintet interpretaven . Això ha estat possible gràcies a la recerca que n’ha fet  el  mestre Juanjo Rocha, amb la col·laboració de  l’Esteve Molero i dels músics participants.
        Paral·lelament la meteorologia es mostrava poc complaent amb tot plegat, com si volgués posar a prova la nova teulada.
    Un cap de setmana de temporal, d’oficis religiosos a aixopluc de l’ermita blanca i de música per commemorar els començaments d’aquell innovador Hotel Subur.
     Al mal temps bona cara. I per exemple, un botó.   
                                     
                                                          J. Y. M.

 (Article publicat a l'Eco de Sitges el 27 de gener del 2017 )
   
  


25 de gener 2017

AVUI, FESTIVITAT DE SANT SEBASTIÀ

   El historiador local Sebastià Giménez i Mirabent, un dels quatre sitgetans que queden que porten el nom del Sant, en el Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetans, corresponent al mes de novembre del 2016, ens delecta amb la història de l’actual ermita de Sant Sebastià. Un acurat treball que ens transporta als fonaments de la nova ermita que es comença a construir a l’any 1857, desprès d’enderrocar la vella degut al seu mal estat, de la qual es tenen referències de l’any 1517, tot i que sembla ser era molt més antiga. La nova s’obre al culte el 25 d’agost de l’any 1861.
   Adossat a les seves parets s’estén el cementiri. Quan era un vailet m’encuriosia molt l’altre més petit  que estava situat en el lateral dret  de la façana principal de l’ermita. Un recinte que sempre restava tancat. Ens havien explicat que allà estaven enterrades les criatures que havien mort sense haver estat batejades i persones d’altres religions, així com els que eren laics.
    Aquest distanciament amb l’altre cementiri  es prestava a envoltar aquell també redós de repòs etern,  d’un caire enigmàtic que de jovenet ho mal relacionàvem amb el pecat. Ho propiciava l’època  en què vivíem. Quan uns i altres van descansar junts, a l’any 1995 que és quan va ser enderrocat, estic convençut que la gent del poble es va trobar  alleugerida  d’un cert malestar per aquelles desigualtats.
   En tot aquest temps ha tingut uns veïns singulars, al juny del 1918 es va inaugurar el quarter de carrabiners. Podem parlar del primer edifici que sobresortia  per damunt de la senzillesa de l’ermita. Acabada la guerra i suprimit el cos de carrabiners , aquests els van incorporar a la guàrdia civil i van ocupar les dependències. Després es va ampliar  construint els anomenats pavellons, on els guàrdies es podien allotjar junt amb les seves famílies.
   L’altre veí que s’arria cap a mar ha estat el restaurant El Vivero, inaugurat el juny de 1955. Gaudeix d’una situació privilegiada. Dos veïns amb un anunciat i una finalitat tan diferent com la nit i el dia. Aquest darrer el seu nom provenia del viver de llagostes que exposaven a la vista per a satisfer les preferències de la clientela.
    A l’altre costat l’enunciat aglutinava més territori i una absoluta dedicació al servei que els seus estadants tenien encomanat. El “logos”, ara se’n diu així, no es prestava a dubtes: “Todo por la Patria”. Un enunciat comú, que s’acompanyava de : “Cuartel de la Guardia Civil”.
      A frec del cementiri neutre, sortia un camí que era molt transitat, els dies de festa  per la tarda, quan l’al·licient  era anar fins el que anomenàvem La Bufera. Es passava per la casona de la Pepeta de les cabres i per un niu de metralladores. Una passejada  on es trobaven  tots aquests  elements que despertaven un cert interès.  El destí final era tan atractiu que provocava  admiració, sobretot quan trobaves el mar disposat a col·laborar. Al forat hi tiràvem una farigola i quedàvem bocabadats quan, després d’un potent esbufec,  sortia enlairada cap amunt.  Quan la bonança afavoria la calma, aquesta quedava gronxant-se al fons, sense que res s’aixequés . Aquests elements van desaparèixer amb la construcció del port esportiu. Quan hi havia partit al camp municipal, a la gent de l’excursió  per anar a berenar,  s’hi afegien els aficionats al futbol.
   La solitud de l’ermita no ho va ser tant  una vegada establert el veïnat. Els dos bàndols, amb  gent d’uniforme. Verds els servidors  de la pàtria  i amb americana blanca i pantalon negre, els servidors de les llagostes .  I quan els sacerdots acudien a l’ermita, damunt la blancor, ressaltava  el negre de les sotanes.
   Van passar els anys i la teulada de l’ermita anava acusant les llevantades . I per si fos poc, gran quantitat de gotellades que han pogut molt o poc s’han anat filtrant cap a les interioritats. Però altres prioritats havien d’atendre   la família Pujades, que han estat administradors durant un bon nombre d’anys. Només  l’Enriqueta Pujades Barceló en va tenir cura en el transcurs de quaranta anys i escaig. Al morir va passar el relleu a la seva nora, la Mª. Dolors Carbonell Tutusaus.
   Mentre, l’aigua anava fent el seu camí, fins el punt  que la teulada amenaçava d’ensorrar-se.. Calia trobar solucions. l’Esteve Ferré Planas, que és un xicot d’idees i que estima el nostre patrimoni, va aportar un projecte que no tenia res a veure amb l’aspecte religiós que s’hi aixopluga, Mai  una teulada havia incentivat  els neguits d’unes ballarugues tan solidaries amb la causa, amb la participació d’un bon nombre de jovent del  poble, els quals vestien robes lleugeres, res a veure amb els uniformes i hàbits d’aquell veïnat que coincidien en aquella esplanada que tenia un cert encant. No com ara que és un exemple d’un dissonant  mal gust. 
   Avui, festivitat de sant Sebastià, com cada any, ens aplegarem a l’ermita, sota el repic de les campanes. I on també cada tarda tindrà lloc la novena. Potser l’única que preval de totes les  novenes. I passat demà,  diumenge, el Bisbe de la diòcesis, el Dr. Agustí Cortés Soriano, acompanyat del rector de la parròquia mossèn Josep Pausas,  beneirà la nova teulada, gràcies a la resposta de tots plegats. Tot seguit tindrà lloc l’aplec, amb sardanes i ambient festiu. Vindrà a ser com aquells anys que hi havien paradetes i el complement més preuat eren els bargallons, molt apreciat el brot tendre de l’interior, anomenat  “pa i peixet”   i també “ pa de llop”.
  Un cap de setmana en què la blanca ermita  es veurà molt concorreguda. En un enclavament on continua imperant la blancor, convertint-se en un refent i un destí. Perquè sols una paret ens separa de la vida i del repòs per sempre.
   D’aquí que l’amic i veí del indret, en Joan Ferrer i Magrans de can Terradeu, en la seva toponímia particular, l’anomenava el camí del canyet.
                                                                                 J. Y. M. 

  

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 de gener del 2017)  

LA BANDA


   La Vila no ha tingut gaire tradició de banda de música,  em refereixo a una banda gran a l’estil de les valencianes. Si més no ha comptat amb tres bandes, estables, en diferents èpoques. Que  la Suburband celebri el 15 aniversari d’aquell projecte que va iniciar  en Joan Pinós Sariol,és un fet poc comú. Anys fa el mestre Pallarès  ho va intentar però només va arribar a ser una simple insinuació. Volia aglutinar tots els músics en una formació, si més no encara prevalia una certa rivalitat entre Parado i Retiro en molts aspectes i potser un dels tants era el musical.
   Curiosament només va reeixir la idea de formar una Cobla de sardanes que va sorgir del Sr. Samuel Barrachina i Esquiu. La Sitgetana, que ha sobrepassat els 50 anys. Si ens hi fixem trobem que els músics fundadors quasi bé tots procedien de l’Orquestra Mozart, atenent que el Sr. Samuel era pradista, casualitat, o que en aquells moments els músics del Retiro no els va interessar formar part d’aquell projecte.  Potser   preferien no allargar la seva vida musical més enllà de l’última etapa dels Iberos del Jazz.
   En quant a la banda es produïa una avinença que quedava lluny de les suposades rivalitats, un fet curiós i que no s’avé amb el que apuntava abans.  Els dos mestres, Torrens i Pallarès, podem referir-nos a que cada un d’ells tenia la seva clientela. Vull dir que els estaments locals, així com l’Ajuntament repartien l’activitat musical. Per exemple, si  la inauguració de  l’exposició clavells   tenia lloc al Retiro, l’encarregat de formar la banda era el mestre Pallarès i quan  l’exposició tenia lloc al Prado,  n’era el mestre Torrens.
    Reservant les processons religioses  a aquest últim per ser el mestre de capella. No passava el mateix en les processons cíviques que dirigia el mestre Pallarès. En totes aquestes formacions de banda tant un mestre com l’altre refiaven dels músics locals i  també en tenien d’anar a buscar a fora.
   El trio de ritme que presideix la banda , caixa bombo i plats,  tenien la plaça fixa l’Agustí Montornès, en Ricard Escobosa i el meu oncle Joan als plats. Destacava la professionalitat de l’Ecobosa, de procedència navarresa, que havia sigut bombista en una banda militar. Quan en Ricardo es va retirar, el va rellevar un tal Pere que venia de Vilanova, al qual tots el coneixíem per en Pere sord perquè tenia dificultats d’oïda.
   Entre els músics habituals de Gavà venia en Colomer,clarinetista.  Havia fet el servei  militar a la banda del Regiment de Jaen 25 amb destacament a les casernes de Pedralbes. Allà va coincidir amb l’Antonet Pagès Vias de ca la Candelaria, amb en Josep Torrens Urgell i amb l’Antoni Olivé Ràfols. Aquest feia poc que tocava el clarinet i no tenia l’experiència i la tècnica  dels veterans. Era el director de la banda el capità Francisco Sánchez Curto. En Colomer era amic d’en Manel Vendrell, de can Sou, que era un  bon músic de tots nosaltres i a més dotat d’unes genialitats amb les quals tant et podia fer  la guitza, com provocar una superlativa rissa. La seva era escandalosa, de característiques semblants a la rissa del seu veí, en Masdeu, que vivien a tocar les cases  en el carrer Joan Tarrida.
   Cada vegada que venia en Colomer, en Manel li demanava: “explica, explica, allò de l’Olivé”. Sembla ser que en el transcurs d’un assaig hi havia un passatge dels clarinets que el director no ho escoltava prou bé i va decidir que l’interpretessin un per un. Quan li va tocar el torn a l’Olivé, només posar la canya entre els llavis,  li van començar a saltar les claus que tapen els forats del instrument, per sorpresa de tots. El músic es va excusar : “lo siento mi capitán, se ha roto” . El “aducando “, segurament per temor a un arrest, si no li sortia com el seu superior volia, va voler assegurar el cop.
   Cada vegada que en Colomer ho explicava, en Manel engegava el seu riure característic. I fins i tot el mateix Olivé recordava la seva acció com una anècdota simpàtica, quan en aquell moment va recórrer més a la picaresca que a la tècnica interpretativa.
  Quan ens van deixar els dos mestres, primer el Sr. Torrens i després el Sr. Pallarès, cap altre director els va substituir i la banda va continuar formada pel gruix dels músics locals. Entre ells hi era en Josep, fill de Sr. Torrens, el qual rebia els encàrrecs, cada vegada que es requerien els serveis de la banda i avisava  als músics corresponents.
      I com en Josep s’encarregava de convocar la banda, els companys vam considerar que havia de ser ell el més adient per donar l’entrada. No  va resultar tan senzill,  aixecava el clarinet, refregava unes quantes vegades  i per fi l’abaixava . A partir d’aquí havia de tornar a incorporar-se a la fila dels clarinets i com aquesta és l’última, quan hi arribava  ja quasi bé estaven a la meitat de la peça, per a desesperació d’en Manel. Davant l’evidència de les poques ganes de bufar que mostrava,  es va optar per a que fos l’encarregat del bombo, amb la massa enlairada, qui donés l’entrada. No es va aconseguir gaires avenços, en Josep, va continuar deixant de bufar per poder saludar a les seves amistats.
  Quan diumenge vam assistir al concert de la Suburband, dirigida pel trompetista Emili Serrano Martínez,  mentre transcorria l’actuació, em va venir a la memòria les bandes que es formaven sota la direcció dels  dos mestres locals, amb un bon nombre de músics veterans,  i entre ells algun que altre aprenent que el Sr. Torrens feia debutar. Així es pot dir que tots els músics d’aquella generació el primer lloc on van actuar va ser en la banda formada per l’acompanyament de les processons.
   Ha estat una bona manera de començar l’any, amb música de banda interpretada per la Suburband del Retiro, amb músics sorgits de l’escola de la pròpia Societat, de l’Escola de Música, Montserrat Almirall de la Vila i dels professors/es de casa nostra.
  És  un bon auguri  que una banda local aconsegueixi celebrar 15 anys d’existència. Cal desitjar que arribin a sumar-ne molts més.
  
                                                                                             J. Y, M.
 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 12 de gener del 2017)

LA MÀGIA DE LA NIT DE REIS

Les il·lusions formen part de l’engranatge de la vida, que ajuden a la motivació i fomenten els neguits per tal de poder fer-les realitat.   I no totes les il·lusions són de caire material. Per exemple, jo recordo que em feia molta il·lusió anar a Barcelona, els sols fet de fer el viatge amb aquells trens de màquina de vapor venia a ser com una petita i agradable aventura.  No ens importava la comoditat, ens fascinava el viatge en si, de manera especial quan el tren era engolit per la foscor dels túnels.
   Viatjar a la capital en aquestes vigílies de Reis, tenia el valor afegit de moltes il·lusions compartides. Una d’elles l’anar a donar la carta a un patge reial que estava ubicat en una tribuna enlairada de La Rambla . Una tribuna oberta amb dues columnes corínties, en un espai situat damunt dels magatzems El Sepu. Poder lliurar la carta en mig d’aquella fastuositat semblava  sinònim de garantia que els Mags d’Orient accedirien a totes les peticions vingudes d’uns enllaços que en els pobles no se’ls veia.
    Encara tardaríem uns anys en disposar d’un emissari dels Reis. Ho va gestionar en Ferran Comas Garcia, propietari de la botiga Ferran Sports. L’emissari s’acomodava en el portal de la botiga del carrer Jesús. Quan el poble no disposava de cap enllaç, els tres Reis arribaven a la Vila, la mateixa vigília,  amb tres taxis negres de can Selfa i es dirigien al local del carrer Major al qual la veu popular l’anomenava Falange, per ser la seu local. Edifici propietat de la Feliciana Ferret i que tenia cura de la porteria el guarda urbà, l’Agustí López i la seva muller que eren de procedència gallega. El matrimoni va tenir una filla, la Margarita López que  quan es va  casar va anar a viure a América i va ser una de les persones que en el pregó d’en Valentí Mongay va parlar de la Festa Major des de la llunyania.
   Darrera la bonica arcada de pedra del portal s’estenien uns arrimadors de rajoles blaves i blanques. L’arribada dels ocupants  dels cotxes era esperada amb gran expectació, doncs  la presència dels Reis era aprofitada per lliurar les cartes. Així va ser  fins que el poble no va disposar de carter reial. Si es volia avançar el lliurament de les cartes, aquestes es podien  dipositar a la botiga La Perla, al Cap de la Vila, de la qual en tenia cura la Maria Aranda, muller del fotògraf Ricard Gassó. En apropar-se aquestes dates disposaven una original bústia  a frec de la porta d’entrada de l’establiment, que consistia en el bust del rei  que aguantava una caixeta amb la corresponent ranura.
   L’haver d’anar a dormir aviat és un dels costums que encara preval ara.  De bon matí del dia de Reis, degut a que la majoria de cases estaven compostes de planta baixa i pis, qui matinava  tenia el privilegi , si guaitava als balcons, de trobar-se amb els regals ben disposats i amb la sabates a sobre. Era el senyal més eloqüent de la generositat dels Mags i la bonica experiència de ser testimoni dels instants previs al descobriment d’unes  il·lusions fetes realitat o d’algun desengany al comprovar que no havien deixat tot el que es demanava. Eren temps que s’optava pels regals d’utilitat. Els més freqüents: una cartera per anar a l’escola, un plumier amb llapis i goma d’esborrar, les típiques capses de colors de la marca Alpino. Calçotets, samarretes, mitjons llargs   i alguna que altra  joguina, poques, per no ser dit. I és que els Reis no anaven grassos. Ho sé per experiència, tots aquells anys de il·lusionada innocència vaig demanar, repetidament,  una bicicleta de dues rodes i no me la van portar mai. I quan la vaig poder tenir ja no em feia il·lusió. Ve  a ser com quan  els nostres avis estalviaven pel dia de demà, deien, per poder tenir una pometa per a la set i al final, quan en podien disposar,  resultava que no tenien set.
    Van passar els anys i mai han deixat de venir els Reis. Una de les vegades, en la vesprada d’un dia d’hivern,vaig coincidir  amb en Ramon Artigas i em va proposar si volia fer de Rei. No m’havia passat mai pel cap que jo, desprès de tants anys d’haver descobert uns dels secrets que propicia el primer desengany, em convertiria amb el rei blanc,  compartint reialesa  amb en Roland Sierra Farreras, el rei ros,  i en Joan Manel Duran Carbonell,  rei negre. 
   No trobo paraules per descriure aquesta experiència. Entre tantes vivències, un vailet “peruanito” que vivia en uns apartaments de davant de casa, al lliurar-me la carta li vaig preguntar si vivia a tal carrer, tal número i al pis que corresponia.  Va quedar bocabadat, si el punxen no li treuen sang,  al temps que contestava afirmativament. Ho va veure tan clar,  que estic convençut que a hores d’ara encara creu que els Reis existeixen de veritat. Va ser una vigília per a recordar sempre
  L’endemà  l’amic Agustí Carbonell Mestre, en el seu quiosc de la placeta de  l’Oasis, va penjar a la porta un cartellet informatiu, on s’anunciava: “Casa proveïdora de Ses Majestats  els Reis d’Orient “ .Degut a que els tres Reis, una vegada deslliurats de les seves obligacions, li anàvem a comprar el diari. Una informació molt freqüent de trobar  en  establiments del Regne Unit.
   Res més, anem a dormir aviat, disposem les sabates, ben netes,  al costat del menjar i el beure pels camells, del porronet amb moscatell pels Reis. I tapats cap i tot,  potser arribarem a escoltar el remor dels timbals que acompanyen a la comitiva, en una nit de molta feina i envoltada d’una màgia especial.
   No obstant no hi ha res fàcil, en aquest cas sempre existeix  el temor del carbó. Als Reis, però, els consta que  la mainada de Sitges, fins i tot els més grans, som considerats  bones persones. Davant l’evidència,  només cal desitjar que  es compleixin totes les il·lusions que tenim posades en aquesta vigília i dia de Reis.
                                                                                        J. Y. M..

 (Aerticle publicat a l'Eco de Sitges ei 5 de gener 2017)

16 de gener 2017

DE SANT ESTEVE A CAP D'ANY

   La festa de Nadal aplega un seguit de tradicions que amb el pas del temps s’han anat modificant, sortosament encara queda el costum de felicitar-nos les festes quan coincidim pel carrer amb amics i coneguts. Les noves tecnologies, facebooc, whatsapp, correu electrònic.. s’han imposat per sobre dels mètodes tradicionals. Era quan als dies previs a les festes, els carters portaven aquelles carteres de pell que es penjaven a l’esquena, plenes fins dalt de correspondència, la major part del contingut eren felicitacions. Els últims carters en fer servir aquestes voluminosos embolcalls  de pell van ser, entre altres, el Sr. Estrada, el Sr. Chamarro, ells dos eren els més antics i els més veterans dels carters locals, quan ja  s’havia jubilat el Sr. Àlvarez, pare de família nombrosa on tot eren dones, a les quals la veu popular les anomenava, “les carteres”. Pel carrer de casa passava el Sr. Estrada, un home baix d’estatura però d’una gran amabilitat i amb un somriure permanent. Quan s’apropaven aquestes vigílies el carter anava amb el cos encorbat, degut al pes que havia de suportar. En pocs dies els carters havien de repartir un nombre important de nadales, amb un contingut ple de bons desitjos.  En les vigílies de Nadal  també lliuraven les seves, una simpàtica tarja amb la imatge peculiar del carter, vestit amb uniforme gris, la cartera i gorra de plat, que acompanyava un text prou entenedor: “El Cartero les desea Felices Fiestas”. No sé qui copiava a qui, però els altres servidors del poble: sereno, escombriaire...coincidien amb un targeta semblant, canviant l’uniforme i les estrofes de darrera, si més no la finalitat era la mateixa, felicitar les festes  a canvi de rebre una propineta.
   Poc a poc el servei de correus s’ha modernitzat, ara transporten la correspondència en carretons, al mateix temps que s’ha anat perdent el costum d’enviar i rebre felicitacions. Per tant, pel seu descans, el volum de correspondència acostuma a ser el mateix que durant la resta de l’any. Curiosament els mitjans de transport convencionals, han experimentat un considerable augment del contingut. Sobretot aquests dies, quan la gent fa les seves compres per Internet i la competència en el servei de lliurament fa possible  disposar dels articles al cap de poques hores. La comoditat de poder comprar des de casa, sense necessitat de desplaçar-se, va en perjudici dels comerços de proximitat.
     Hem arribat a un punt que la tecnologia els avanços que comporta tot el desenvolupament de nous invents per tal de fer fàcil i còmode la vida de l’usuari, va deixant despenjada a molta gent que treballa de cara al públic. No tardarem gaire en veure com les entitats bancàries implanten màquines que faran les mateixes funcions dels empleats que estan darrera el taulell. I el personal de l’entitat, com a molt, es limitarà a un empleat o dos que hi seran per resoldre els imprevistos o determinades consultes que precisen d’un tracte més directe.
    Ja ha passat amb les benzineres,  o en la quasi desaparició de les guixetes destinades a la venda de bitllets en les estacions de tren. En els punts de pagament de les autopistes.  S’està implantant en els caixers  dels grans supermercats. Tota aquesta  modernitat desmunta la teoria, quan hom entrava a treballar en un lloc  d’imprescindible disponibilitat de ma d’obra o talent,  es deia que era per tota la vida. En un període  de  temps la gent ha passat de tenir una feina segura, per sempre, a la inseguretat de no saber el demà que ens depara.
     Aquestes  festes de Nadal  encara desprenen  un alè que embolcalla les tradicions. El pessebre, la Missa del Gall,  el caldo, la carn d’olla , el capó, els torrons i les neules, el vers recitat pel més menuts pujats damunt la cadira.  Els canelons del dia de Sant Esteve, el Concert coral del Palau de la Música. El tradicional Quinto. Tot i que  cada vegada es va perdent més la tradició del dia dels Sants innocents, potser es degut que durant tot l’any hi ha tantes enredades, i grosses, que penjar la llufa és poca cosa al costat dels enganys als quals ens tenen acostumats una part de la gent que haurien de donar exemple de meticulosa serietat. I que nosaltres, al cap i la fi, que som uns innocents, vivim i suportem  les  conseqüències de les innocentades dels qui han de ser els més assenyats. Ja té nassos, com l’home que diuen que en té tants com dies té l’any i que ens encaparràvem en anar a veure si el trobàvem. Ara em sembla que tampoc es busca, la canalla té altres entreteniments tecnològics com per perdre el temps buscant una agulla en un paller.
    Som a les acaballes d’un altre any, i amb ell l’acompanya aquest últim article del 2016. Amb noves i il·lusionades perspectives. També el pas dels anys ha implantat el costum d’anar a acomiadar el que queda d’any i rebre el nou, fora de casa. Una tradició que a Sitges va anar arrelant entre les dues Societats, el Prado i el Retiro. De primer sense més pretensions de celebrar-ho ballant al ritme de les orquestres  la Mozart i els Iberos del Jazz. Per avançar i anar-se establint el costum d’acompanyar-ho amb un sopar i una bona orquestra. Després s’hi van afegir altres establiments, sobretot de restauració i hostaleria, on  no han faltat els dotze gotims de raïm, el casquet, el collaret estil jamaicà , l’entifás i l’espanta sogres. D’això en diuen “Cotillón”  Per passar, degut a les circumstàncies, a que cada vegada són més els qui es reuneixen, ni que sigui en un desmantellat local , on organitzen les pròpies festes entre amics a l’espera de les campanades. Aquests replantejaments han anat en contra, per posar un exemple, de les grans i prestigioses formacions orquestrals, que feina tenen per trobar qui les contracti en dies com aquest.   
     Hem arribat al final, dissortadament, familiars, amics i coneguts, s’han quedat pel camí. Un any sembla que transcorre  molt ràpid, però poden succeir moltes coses.
   Desitgem que en el proper  totes siguin bones, o si més de  fàcil trampejar.       
                                                                            J. Y. M.        

     

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez