Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

22 d’agost 2010

LA FESTA MAJOR DELS MANOBRES



No recordo on he llegit que abans la Festa Major la feien els manobres. Ho he entès a la perfecció, en quant a que la participació en els balls del nostre folklore acostumava a ésser minoritària, més acusada en segons quins entremesos i sobretot en tenien cura les persones senzilles de condició treballadora, potser no qualificada, si més no esquitxats d’una popularitat que sobresortia, de ben segur, per damunt la docta saviesa de les persones de coneixements més aciençats.
On comprovarem millor la conclusió a la qual ha arribat qui ha escrit aquesta puntualització, és en la colla dels portadors del Drac, mi he referit en altres apunts de la Festa. Va prevaldre, durant un nombre ininterromput de festes majors, l’aportació de la família Palma, acompanyats del recordat Joan Sabaté a qui la veu popular coneixia més per en “Barrugueta”. Li feia costat en Jordi Roig Martínez, conegut també pel mot d’en Tai-Tai. Ells carregaven amb la fera foguera i de la seva fortalesa física i del grau del vi depenia que el Drac anés dret o de cantor. I com la nit era llarga i la xardor anava en augment, podia succeir que durant tot el recorregut de la matinal, un sol portador s’hagués de carregar amb el Drac, perquè la resta dels companys havien estat sacsejats per una emboirada i espessa nyonya. Em vinc a referir que el Drac més aviat s’havia convertit en una feixuga càrrega, de la qual tothom en fugia, i que gràcies a aquells populars personatges, manobres d’ofici però mestres en els plaers de la vida, sortia al carrer quan s’esqueia. Portar la fera foguera no representava, que diguem, un honor massa digne com per a que la titularitat del personatge que se’l carregava, fos inscrit en les pàgines llustroses i pulcres de la història sitgetana. Al revés dels temps actuals, on per portar el Drac quasi és imprescindible haver de superar unes renyides oposicions.
El mateix succeïa amb els gegants, on la condició més preuada era ésser forçut i la seva classe social preferentment era extreta de la pagesia, geganters com: el Mestret, en Mingo d’en Met, en Jaume de can Curt, en Pau Tit, en Jaume Soler de la sínia de cal gat negre; en Quimet Comas Paulí; en Josep Milà, en Pepitu del mas del Liri. Poc a poc s’hi anaren integrant industrials, com els germans Llorenç i Ricard Baqués ; el carreter Francesc Jacas, en Pau Figa; en Lluís Mataix i en Josep Duran fill d’en Rayo, entre altres. D’uns anys cap aquí, qui més qui menys, tothom coneix als nostres geganters, amb especial record per l’Antoni Parra que ens va deixar en les vigílies de la Festa Major de l’any 1995, quan el gegant i la geganta ja estaven vestits i pentinats, sols faltava que ell arribés amb el ram.
En quant als timbalers de l’única colla de diables existent, hom s’adona que tampoc era gens populosa, en tenien cura dos germans: l’Antoni i en Bartomeu Ferret Curtiada, coneguts popularment pel xic de l’Esca i en Tolo del gas. Ben poc s’haguessin imaginat que l’ofici ocasional de timbaler hauria tingut tants manobres com oficials: enginyers, banquers, cambrers, metges... en definitiva gent de tots els oficis, carreres universitàries i posicions socials , al comandament populós del timbal. Quan l’Antoni i en Bartomeu eren jovenets, els seus pares es van fer càrrec de la porteria de l’Ajuntament . Responsabilitat que va continuar exercint, fins que es va suprimir el càrrec, la Lola, germana també dels dos timbalers i vídua d’Antoni Alsina. La seva popularitat va estar sempre avalada per l’aixopluc de la Casa Gran, coneixent-la tots per la Lola de l’Ajuntament.
En quant als grallers la cosa tampoc anava sobrada. Venien del Vendrell, de Vilafranca... i ja eren persones d’una edat considerable, o al menys pel seu aspecte físic així ho aparentaven. La seva longeva veterania, feia preveure que això dels grallers era una espècie en extinció. Per tal de preservar i donar continuïtat a la tradició, a la música de la gralla, durant l’any 1953 es formà la primera escola de grallers de Sitges, de la qual en surten en Joan Montaner, en Guillem Alemany, en Joan Vidal i en Feliço Cloquell, essent el timbaler l’Antoni Duran “el Rayo”. Sortosament a aquells grallers sitgetans els han rellevat un important nombre també d’aprenents que han assolit un grau de professionalitat dintre l’afició. Fins el punt que la música de gralla està garantida per bastants anys.
Els manobres, la gent de bé, persones que van arrelar en la festa i d’ells en van sorgir brots verds, no són els mateixos als quals tan sovint es refereixen els polítics, sinó el rebrot de l’entusiasme que genera la festa Major que no s’ha pansit mai i ha germinat en altres llavors. Altra cosa som nosaltres els qui, en el seu dia, varem ser manobres de la vida i ara amb l’experiència que aquesta ens ha conferit, vivim la festa amb renovat entusiasme, però potser no amb aquell apassionament dels anys de jovenalla, tot sigui dit.
Quan es vivien amb un clamorós deliri aquells preparatius de les vigílies, amb intensitat i amb la il·lusió que despertava la proximitat amb la festivitat de Sant Bartomeu era, no hi ha el menor dubte, en època de vaques flaques. Perquè no disposàvem de tants entreteniments com ara i la Festa Major representava el retrobament amb la música de les gralles i amb molts altres aspectes que feien de la Festa un motiu, una excusa, per poder tirar de beta, per menjar una mica d’extraordinari. Com exemple una petitesa tan simple, les olives sense pinyol amb les quals acompanyar el vermut. I és que durant la resta de l’any prevalien les de pinyol, perquè formaven part d’una normalitat condicionada a la butxaca. Ignoro la diferència de preu entre unes i altres, si més no les anomenades “rellenes” representaven un dels molts símbols d’un cert l’alliberament de la misèria.
Els de casa anàvem a comprar el pollastre, per a celebrar les gran ocasions, a la polleria de can Sierra. Es trobava al capdavall del carrer Muntaner. Entre la fabrica de calçat de la família Aleacar, el garatge dels Olivella i de la botiga de queviures d’en can Jamà. El local era més aviat reduït, amb una entrada estreta, a mi m’encuriosia la protecció, a mitja alçada, que s’estenia per les parets. No sé si es tractava d’una mena de suro o de xapa de fusta, feia com us quadrets entre clars i més pujats, tot tenyit d’un color ataronjat. En Pedro i la seva muller, la Maria, en dates assenyalades despatxaven els pollastres i tothom els preferia de mesures més aviat corpulents. Hores abans de començar el rebombori, l’olor del rostit era un flaire comú en quasi bé totes les cases.
He trobat genial la conclusió de la persona que ha escrit que la Festa Major la feien els manobres, perquè de la senzillesa d’aquella gent en sorgia la grandesa d’un dia especial. De ben segur que tampoc calien grans preparatius, arribat el moment cadascú sabia el que havia de fer, ni tampoc grans despeses per a que el poble gaudís. Quan amb unes simples olives sense pinyol fèiem festa, ja està tot dit.
Bona Festa Major!
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 agost 2010 )

21 d’agost 2010

LES MARIES DEL VOLTANT DE CASA

Els carrers del poble no sols han perdut identitat, sinó que també s’ha reduït la relació entre veïns. Em refereixo que les cases no són com uns anys enrere, s’han transformat i al fer-ho s’ampliat el nombre de vivendes, per tant molts dels estadants que les ocupen han rellevat aquells sitgetans/es que havíem conegut i sabíem ubicar on vivien. La relació de veïnatge permetia, a uns i altres, saber-ne el nom i el mot pel qual encara els identificàvem més, fins l’extrem que acostumats a referir-nos-hi pel motiu, aquest suplantava el nom propi.
Coincidint que demà és la festivitat de la Mare de Déu de l’Assumpció i que es celebra l’onomàstica de totes les que han estat batejades amb el nom de Maria. D’aquí el meu interès en voler deixar constància de les que he conegut pels voltants de meu tros de carrer. En el meu empeny he coincidit amb una curiositat que no he volgut deixar escapar, tot i que hagués pogut ser tema per un altre article. Fascinat amb la troballa, m’he decantat també per apuntar a les Treses les quals quasi superen a les que volia que fossin les protagonistes exclusives.
Per establir un ordre m’he decantat per començar pel cantó dels quatre pilons, la cruïlla on el carrer Sant Francesc el parteix el de Sant Gaudenci. Junt en un dels cantons hi vivia la Maria Ràfols, muller d’en Joan Olivé. Ella regentava una botiga de queviures i proveïa de llevat als forners. Era dona de davantal, el qual el portava posat quasi bé tot el dia, si més no quan sortia de darrera el taulell, és a dir fora dels límits comercials que encerclaven el negoci, es creuava una punxa del susdit davantal cap a l’altra costat, deixant al descobert una part del vestit, un signe de coqueteria femenina, com volent separar la feina de les pautes socials que marquen la presència d’una visita. Aquest costum, al llarg dels anys, l’he observat a les mestresses de casa quan surten de la cuina. Arribant a la conclusió que el davantal és una peça que portada d’una manera o d’una altra és signe de trafegar i, amb el consegüent replegament esbiaixat, ve a ésser un entremig. Perquè si la visita no és de gaire compromís, amb aquest gest n’hi ha prou, ara bé segons la circumstància s’afanyaven a treure’l. Amb davantal o sense, la Maria de ca l’Olivé era dona de tarannà afable i tracte amical.
Ara em permetran que abans de continuar cap on vull decantar, surti dels límits que jo mateix m’he establert, res, quatre passes més amunt, hi vivia la Teresa Camps, de Can Ploraire i muller d’un homònim del meu cognom, en Francesc Yll Bages. Dic que hi va viure perquè durant un nombre indeterminat d’anys va canviar de domicili i de carrer. No obstant des de fa ben poc, junt amb la seva filla, han tornat al seu anterior redós.
Al costat de la botiga de la Maria hi va viure, dedicada a la família, al fil i a l’agulla, la Teresa Sánchez , muller d’en Joan Pons, els quals alhora eren veïns de la Maria Barnés, la mare d’aquesta també s’ho deia. Davant per davant hi trobàvem a la Maria Montserrat, mare d’en Joan Muñoz que va ser acordionista d’aquell grup “Los Boleros Tropicales”. Just a la casa del costat la Tresina de la Sínia Robert la muller d’en Joan de ca l’Olivé. Avui en un dels pisos hi viu la Tere, germana de la Carme que va estar durant molts anys al costat de la Teresina. A l’altra banda de la vorera, hi trobàvem la Teresina del forn i la seva filla Tere. Dues dones que es van passar mitja vida despatxant el pa que coïa en Pablo. Ens pocs metres, pa i llet. De la bona, no ho interpretin malament.
Com volent trencar la populós protagonisme de les Treses, una Sra. Maria enmig de moltes altres senyores, mare del Sr. Josep Perea i avia del mig pregoner. Ep! És que l’altra meitat de l’honor li correspon a la Viki Plana, la seva muller. Espero que quedin aclarides les parts mitgeres. A la casa on vivia la Sra. Maria Mirabent i Llopis, era una llar molt peculiar on hi predominaven les dones, entre ties, àvies, mares i filles, aquell bonic pati interior, a la vesprada d’aquets mesos d’estiu, oferia una imatge molt femenina i molt sitgetana. Com deia les portes restaven obertes de bat a bat i els seus estadants es recollien al pati sense temors que algú goses entrar. Desconec el motiu però els de casa els coneixien per a ca les “nanes”.
Al costat de casa nostra, la Teresa de ca l’Eixut, dona de sabates i flors. I així arribàvem fins a la Maria Concepció Comas, tots els veïns la coneixíem per la Maria de ca la Siset. Casada amb el Vicenç Lluís de can Lleuger. L’economia de la casa es consolidava amb la retribució de dues activitats molt característica del poble: les sabates i la pagesia.
Resulta que un diumenge d’estiu al matí els de casa em van manar anar a buscar vi al celler de can Mas, per allà també hi vivien Maries, però ja mi he referit moltes vegades. Quan em trobava just a decantar cap al carrer Sant Bonaventura, a frec de la casa que havia estat propietat d’en Joanet d’en Mas, una Maria espontània , La Maria Vinyet Termes, la qual en aquells moments passava per allà i em va recriminar que portés posat el banyador, deixant al descobert les cames.
Ella era més coneguda per la Maria monja, l’afegitó al nom ja deix entreveure que era meticulosa en la moralitat i per tant arbitraria en la cura que s’havia de tenir en el vestir. Els haig de dir que la seva observació em va afectar, actualment en diríem que em produí un trauma, aleshores aquesta paula no formava part de l’engranatge social. El cas és que mai més he vestit amb calça curta. D’haver viscut en els temps actuals, amb tantes “carns” a l’aire, molt més voluminoses i corpulentes que les que jo tenia en aquells anys, a la Maria monja se l’haguessin endut els dimonis.
Un parell de cases més enllà hi vivien la Maria de can Felipe, germana del qui va ser durant molts anys oficial barber de la barberia de l’Eduard Roca. I just en el començament del carrer, al costat de can Joan del mas d’en Puig, hi visqué la Teresa Nebleza, la muller d’en Lluís Berenguer el popular València, com se’l coneixia. Dona dotada d’una obsessió per la neteja. Així, amb assiduïtat metòdica, abocava els matalassos a la barana del balcó i els somiers del llit al costat per fer-li una passada amb el picamatalassos i el drap de la pols.
Arribat a aquest punt em trobo amb el mateix dilema de quan he començat amb el recorregut per entre les Maries i les Tresses, perquè uns pocs metres més enllà. Encara que també ja fora dels dominis del carrer Sant Francesc, en la casa del Sr. Josep Benazet, hi van viure dues Maries, la muller i una filla del Sr. Benazet, casada amb en Gregori Hill i una Teresa, l’altra filla de la casa, germana d’en Pau de l’Oca i esposa del recordat metge Juan Martínez. I quasi davant per davant, la Teresina Paixó, muller del salvaguarda de bona part del patrimoni parroquial, en els moments difícils de la revolta, en Jaume Daví.
Actualment en el tram de carrer que he escollit, hi trobaríem alguna Teresa, però de Maries cap. A no ser que entre els estadants que es van alternant en els pisos n’hi hagi alguna. Estenent-me a tot el domini sitgetà, i a totes les Maries que em puguin llegir, moltes felicitats.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 14 d'agost 2010 )

09 d’agost 2010

ANY SANT





Enguany la festivitat de Sant Jaume ha recaigut en diumenge i aquesta coincidència és la que condiciona la celebració de l’Any Sant. Atenent-nos que el proper tindrà lloc dintre d’onze anys, una data molt llunyana, el d’ara està tenint un ressò molt ampli. De manera que els diferents camins que condueixen fins a Santiago de Compostel·la es troben molt concorreguts de pelegrins de totes condicions, edats i procedències que s’afanyen per arribar a abraçar l’imatge de l’Apòstol. Expliquen les persones que l’han realitzat, o estan esgotant les etapes que han seleccionat per arribar-hi, que l’experiència és molt gratificant i que val la pena el sacrifici que comporta, sobretot quan els peus s’embutllofen i les molèsties que en resulten fan més feixuc el trajecte. Si més no ben pocs defalleixen i es fan enrere, quan pot més la predisposició, la il·lusió d’arribar i poder caminar pels carrerons empedrats de la bonica ciutat gallega, fins aconseguir travessar la Porta Santa. De deixar-ne un testimoni més ampli, especialment en aquestes dates, s’encarreguen els mitjans de comunicació, quan molt sovint ofereixen reportatges i opinions dels protagonistes, al llarg de tot el recorregut. On no hi manquen les curiositats, el tarannà de determinats personatges que aposentats a peu del camí, amb les seves extravagàncies, però també amb la seva hospitalitat, trenquen la monotonia amb la qual tots els camins de les muntanyes, en determinats moments, assetgen al caminant que els transita.
Pregona la veu popular que tots els camins porten a Roma, davant les evidències, la dels peregrins que venen d’arreu, dels països més llunyans, també s’hi podria afegir que tots els camins porten a Santiago. Si més no recordo que quan l’amic Jofre Vilà i el seu fill van sortir d’aquí i van fer tot el trajecte fins a la ciutat compostel·lana, durant aproximadament un mes, van haver, diguem-ne, d’improvisar un recorregut perquè fins quan l’Ebre no encausa un itinerari que ho encarrila, fins trobar el camí oficial, és un campi qui pugui. No fa pas gaire ha aparegut una informació que dóna a conèixer que per terres del tarragonès s’han dedicat a marcar el camí, dintre una lloable iniciativa de la gent interessada . Posats a fer quedaria pendent un traçat que des de la frontera recorres tota la costa com ho fa el camí del Nord. Aprofitant els traçats del Gr, establerts no seria una idea descabellada. Coneixedors que un acaba i altre passa per la nostra Vila, els camins de la nostra costa es veurien concorreguts i amb el ganxo que té el poble, alguns es decidirien per a fer-ne final d’etapa. Sols caldria popularitzar-lo i assenyalar el recorregut amb l’emblema que els és tan familiar als peregrins. Però potser a aquest suggeriment li manca la tradició , però de ben segur que més que això hi cal el protagonisme de la història que és la que estableix les pautes, els costums que en deriven i, per tant, el camí que proposo entenc que no té l’aval populós de la fe que el qualifiqui com un camí de peregrinatge.
Sense haver de caminar tant, quan s’escau l’any Marià, el fervor popular de casa nostra ens porta a visitar els santuaris de devoció mariana i haurem complert també amb un precepte que, com el de Santiago, és voluntari. Però passa igual que el camí de Sant Jaume, no cal que coincideixi amb l’any adient per transitar-hi, sinó que qualsevol data del calendari és propícia per posar-se a caminar. Llarg o curt el trajecte a recórrer, que més dóna la distància, la voluntat que cal menester, quan les creences ens hi apropen i ens ho fa planer. Acabem de celebrar la festivitat de la Mare de Déu del Vinyet i hem caminat, un any més, fins al seu santuari, sense estralls, ni patiment desmesurat. I heus aquí com el compromís ha estat renovat, i quan s’escaigui hi tornarem, sense que necessariament sigui la seva festa, ni cap any dedicat a aquests pelegrinatges locals.
És el que ha fet tantes vegades mossèn Ramon Català, ell per atendre les obligacions del seu sagrat ministeri. Apunten que durant més de quaranta anys al servei pastoral del Santuari. És molt temps de dedicació, en el transcurs del qual, són moltes les parelles que han rebut la seva benedicció durant la celebració del sagrament del matrimoni. Quants “sís” escoltats darrera una veu tremolosa, motivada per l’emoció del moment i que el sacerdot ha de saber temperar amb les paraules protocol·làries, junt amb les que pronuncia durant l’homilia i que venen a ser com la guia que els inicia en el camí. Mossèn Ramon sap de camins, de viure amb contacte amb la natura, en aquest llogaret del Massís, tranquil i arrecerat a l’esguard de la petita església parroquial d’Olivella, de la qual encara en fa més anys que en té cura. Però també sap de cants, els ha dirigit durant anys i el seu tarannà, la seva bonhomia, ha aplanat el camí de les persones que s’hi han apropat amb l’ànim de rebre el conhort del ministeri que representa, el qual té les arrels en la terra però creixen cap el cel.
A partir d’aquí, quan el fervor popular abraça costums i tradicions, sortim a l’encontre del camí i aquest ens porta al Vinyet, a la Trinitat, a Campdàsens, quan s’escau les seves festes. I sempre, ni que sigui fora de temps, em refereixo, com deia que no cal que coincideixi amb la festivitat, sitgetans i sitgetanes, excursionistes experimentats, fan camí fins arribar a postrar-se als peus de l’imatge de la Mare de Déu de Montserrat, allà on les muntanyes li fan de bressol.
Tot té el seu mèrit, com emocionant ha d’ésser que desprès de tants dies de pujar i baixar muntanyes, arribats a la ciutat, la música de la gaita et doni la benvinguda i l’olor d’encens del “Botafumeiro” acompanyi l’abraçada tan desitjada. Bon camí !

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 7 d'agost 2010 )

01 d’agost 2010

COMENÇAMENT D'AGOST






Comença el mes d’agost hi ho fa avalat per la calor que li correspon, també per la il·lusió que hi dipositen les persones que just comencen les vacances i, entre altres genuïnes particularitats, per les múltiples i esperades festes majors les quals, al llarg de tot aquest mes, tindran lloc arreu. Aquest diumenge marca el tret de sortida d’un període de temps, en el qual mentre uns es diverteixen, altres aprofiten per intentar omplir una mica el calaix. I si les previsions són favorables, poder fer honor aquella expressió tan coneguda, com molt apreciada i esperada per a les economies dels botiguers, hotelers i derivats: “fer l’agost”. En una època difícil en quant a poder mantenir unes determinades perspectives, influenciades, o millor sotmeses, per unes despeses i altres aspectes financers als quals s’ha d’atendre, just quan la crisi fa estralls.
Es pot dir que només començar l’agost, la festivitat de la Mare de Déu del Vinyet desperta el fervor popular de la gent de la Vila, no s’ha afeblit mai. Mentre a la veïna població de Vilanova celebren la seva festa major. Hi ha detalls, dates, que et queden per sempre més gravades a la memòria. Tal dia com el de la festivitat del 5 d’agost, del llunyà 1970, ens vaig examinar i aconseguir el permís de conduir, gràcies a les lliçons pràctiques impartides pels germans Muñoz i les de teòrica pel recordat Marcel·lí Almirall, el qual convertia la classe en una sessió d’amenitat , en els baixos d’aquella casa on havia viscut en Josep Mirabent Calaf, en el carrer de les Ànimes. La nostra joventut, com la d’en Miquel Matas i Arnalot, company d’aprenents de conductor, contrastava amb la veterania d’en Daniel Fusté de ca la Mariana i d’en Justo Requena, integrant del cos de la benemèrita, els quals s’havien aprés fins i tot els punts i les comes d’aquell llibret on ens alliçonàvem de la teòrica. Aquells companys, veterans de la vida, ho havien agafat amb tanta afició i eficiència que es pot dir que no fallaven una. Era quan els exàmens tenien lloc a Barcelona, la teoria era posada a proba en les dependències rònegues i malmeses de l’Estadi de Montjuic i la pràctica en una de les esplanades exteriors i si el circuit tancat anava bé, es passava a circul·lació que es rodava per la muntanya del mateix nom.
De retorn a casa, era ja un costum establert, els qui tornaven amb el carnet provisional a la butxaca, pagaven una convidada al bar de l’autovia de Castelldefels conegut com “La Pava”. Era una de les convidades on més de bon grat es feia el gest. En aquells anys aconseguir el carnet de conduir era com el primer pas per rodar pel mon, significava pujar un graó en l’aprenentatge de ser home “de profit”.
Em disculparan que segueixi exposant detalls, d’àmbit particular, d’aquell dia, festivitat del Vinyet, però una cosa em porta a l’altra i de pas vull fer referència a una persona que no se’n ha parlat gaire si ho comparem amb el seu antecessor. Arribats a Sitges, amb carnet de conduir, passava una mica de l’hora de dinar i com a curiositat vull fer costar que assegut a la taula de casa hi havia mossèn Joan Justes, rector de Sant Miquel d’Olèrdola que havia substituït al recordat i polifacètic pare Ricard Serra que va ser, durant molts anys, el sacerdot de la comunitat de les Mares Mercedàries. Un capellà, devot també de la Mare de Déu del Vinyet, que havia tret profit del seu permís de conduir, ho feia damunt de la seva inseparable “Vespa”. Seria confiança o una certa addicció a la velocitat, el cas és que el Pare Serra havia protagonitzat esterrossades d’una certa consideració que el deixaven baldat, vull dir amb seqüeles d’una certa consideració. El tal Mossèn Justes, com el seu predecessor, celebrava les misses a la capella que tenia l’entrada principal per la llavors carretera. Acabada la celebració litúrgica impartia classes en el col·legi que les monges dirigien. Durant la seva estada a Sitges va viure, de lloguer, en un pis de casa, d’aquí que tot sovint s’asseia a taula amb nosaltres. Va acabar tornant a la rectoria de Sant Miquel, on no va deixar mai de ser el seu responsable, fins a la seva mort prematura.
Vet aquí que l’article d’aquesta setmana més que una al·lusió a la festivitat del Vinyet, sembla més escaient per la diada de Sant Cristòfol, patró dels conductors. Si més no el tema automobilístic, en aquell moment de gran importància per a qui escriu, ha esdevingut el fil conductor d’aquests detallets que en aquella festa va coincidir en un dia carismàtic per la nostra gent.
Quan comença l’agost a Sitges és vigília de festes assenyalades i totes elles serven els seus protagonistes. El tenen les Vinyets que dintre de res celebraran la seva onomàstica. L’han estrenat en Josep Marcet i la Ramona Vendrell, pendonistes de Sant Bartomeu i Santa Tecla respectivament. Mentre que la Viky Plana i en Josep Perea seran els encarregats de pregonar els pros i contres de la nostra Festa Major.
Davant aquest començament hom es referma en la conclusió que l’agost és un mes per fruir de Sitges i de la seva gent. També per a constatar que per a la Mare de Déu d’agost a la set ja és fosc. I quan han passat les gralles, bona nit i tapat. “Carpe Diem “.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 31 de juliol 2010 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez