Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

31 d’agost 2012

UNA FESTA MOLT DIGNA

   Acabada la Festa Major, transcorreguts uns dies prudencials per fer-ne una valoració, per la meva part només puc parlar d’un resultat prou satisfactori. Si contemplem que el pressupost, en comparació amb altres anys, ha estat rebaixat a més de la meitat. L’exemple reafirma que no hi ha res impossible, sols cal esmerçar molt entusiasme, bona voluntat i ganes de col•laborar , entre molts altres penitències, malgrat que aquestes fan de bon portar.
   I és que per celebrar una festa, en aquest cas la festa Major, només cal bona predisposició, els ànims ben motivats i ganes de passar-s’ho bé, si més no amb acurada responsabilitat i sense perdre el control dels principis bàsics. La resta ve rodat, tan sols amb la programació dels actes més significatius, començant pel pregó i acabant amb l’entrada del Sant al temple i l’encesa de les feres fogueres i la ballada final dels gegants, la celebració ofereix unes garanties prou dignes, dintre un lluïment i unes ensenyes populars acomboiades en el folklore, que contribueix a que tot plegat es converteixi en un referent que serveix per diferenciar la festa de les altres.
   Col•laboren a aquest realçament grallers i músics, perquè les músiques del nostre folklore són necessàries per l’acompanyament dels balls. També és necessària la música de banda, la de les sardanes i la música per ballar. Sortosament la SuburBand és una banda integrada per músics del poble i alguns dels pobles veïns. De cobles de sardanes n’hi ha dues i potser del que no anem tan sobrats són d’orquestres per fer ballar. Davant aquest bon planter de músics, la Comissió, amb bon criteri, ha donat preferència a tot el que té a casa. També sóc de l’opinió que la Festa Major l’hem de fer nosaltres, seria insòlit, per exemple, que anéssim a buscar una colla de bastons de fora i els d’aquí es quedessin a terra. Un cop passada, al cap d’uns mesos, el ressò és va apagant i ja ningú en parla i, sobretot, músiques i focs, s’ho ha emportat el vent. La Festa Major és viu al moment, tot i que els preparatius obren el camí, després, això, uns llunyans records que sols les imatges gravades engrescaran als més petites que es resisteixen a menjar si lo els hi poses el vídeo de la festa.
   Per altra costat una mica, a base de promocionar-la, que la banda, sorgida del Retiro, fos la banda oficial de la Festa Major i de Santa Tecla. La seva aportació serveix per abaratir despeses però, una cosa molt important, és un gran estímul per a tots els seus components, al constatar com els assajos de cada setmana els serveix, per poder sortir al carrer quan l’ocasió requereix la participació d’una banda de música.
   Dit això tampoc m’estaré de manifestar que hi han uns aspectes que s’han de millorar, són detalls insignificants davant el treball que estan portant a terme, no obstant s’ha de tenir cura en el vestir. No és gens ètic que en la processó cívica i religiosa, i fins i tot en els concerts, la banda desfili amb alguns dels seus components vestits amb pantalons curts i amb xancletes per calçat. I no serveixi d’excusa la calor, que sempre n’ha fet, els músics, com les autoritats, l’han resistit, des de temps immemorials, vestint acuradament.
   En aquests petits detalls comença la degeneració de les coses. I si no es posa solució, l’any que ve en sortiran uns quants més vestits amb aquesta informalitat, fins que arribarà que esdevindrà una normalitat i prevaldrà la samarreta i el pantalon curt. El recordat Joan Roca, que la veu popular anomenava en manxet , argumentava que no tot consisteix en ser músic, sinó que se’n ha de saber fer. Venint a dir, amb aquest raonament, entre altres coses, que el músic ha de mostrar un comportament exemplar i aquest també s’observa en quant a l’elegància.
   Em recolzo en aquest apunt d’informalitat per observar com han anat evolucionant unes maneres de comportar-se per acabar engolits entre la vulgaritat. Recordo quan els anys bons del turisme, només guaitar al menjador de l’hotel Miramar que es trobava abocat al carrer Fonollar, el dels museus, a l’hora de sopar es podia observar com l’elegància era la tònica que prevalia en aquell menjador. Començant pel servei de cambrers i “•maitres” i continuant amb els clients que es mudaven per baixar a sopar i posteriorment per anar a ballar al Prado i al Retiro. Era una imatge que feia goig, que transmetia una categoria, la mateixa que conferia al poble.
   Com s’esqueia en aquells balls, anomenats de Societat, que acostumaven a tenir lloc per aquests dies de Festa Major, en les dues societats, on la massa social es mudava per assistir-hi, perquè l’elegància era un dels requisits a observar. Feia també calor, però els homes no es treien l’americana en cap moment tot i suar, el que en diem, la gota gorda. Les normes així ho establien i eren respectades. I quin goig no feien aquells jardins, que l’entorn agradava als propis protagonistes.
   També als establiments de restauració ningú gosava entrar a menjar vestint pantalons curts i els cambrers rebien als clients amb la preceptiva americana, camisa blanca, corbata o corbatí i pantalon negre. Fins i tot, fixem-nos amb el detall, quan omplien la copa del vi sabien del petit secret, per tal de que no caigués cap gota a les estovalles en el moment d’aixecar el broc de la botella. Aquest simple detall, el no saber controlar el degoteig, fa molt mal efecte.
   Hem perdut pistonades, i en aquesta evolució s’han deixat pel camí molts costums que eren avalats per unes normes bàsiques entre els principis d’urbanitat. Ens ha vençut, si més no, la comoditat, el no voler suportar res que ens encotilli. És el que els deia, poc a poc, sense adonar-nos la societat s’ha anat degenerant, perdent les bones maneres, en el llenguatge, en el respecte i en el vestir, per anomenar-ne unes quantes.
   Un altre aspecte positiu d’aquesta Festa Major, ha estat la participació de la Cobla Sitgetana, després d’uns vint anys de no comptar amb aquesta formació. Ja sé que parlant, com ho he fet, d’ètica no és un exemple massa exemplificador que s’hi refereixi un component de la mateixa. Els hi demano disculpes per la gosadia, però ho haig d’esmentar per respecte als meus companys que com jo hem patit un oblit massa repetitiu. Tot i que l’amic i company d’aquest setmanari, en Josep Mª. Matas, s’hi va referir en la seva secció Quan el president de la Comissió, en Rafael Font, molt abans de conèixer la magnitud de les retallades, em va comunicar que comptaven amb nosaltres, li vaig agrair el detall. Sense despenjar-me de la creença, com he dit, que la Festa Major, l’hem de fer els de casa i anar a buscar a fora tan sols el que no disposem.
   Un altre detall es va fer ostensible en l’audició final de sardanes en la Platja Sant Sebastià, amb l’empostissat col•locat sense lògica i al costat d’un fanal que tan sols,com a molt. il•luminava la partitura de tres o quatre músics. És l’altra aportació, la del ja està bé, que contribueix a degenerar petits detalls, fins a convertir-los en inconvenients. En tots els llocs existeixen eminències que les coses relativament fàcils les fan difícils.
   La perfecció no existeix i tot és millorable. Malgrat tot, ha estat una bona Festa Major.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 31 agost 2012 )



19 d’agost 2012

L'AIXOPLUC DE SANT BARTOMEU

   El dia 24 d’agost és una data especial, ni més ni menys que la festivitat de Sant Bartomeu, patró de la nostra Vila, amb permís de santa Tecla que en qüestió de patronatge en va ser la primera i li va cedir tal l’honor, segons l’acord pres pels nostres avantpassats que prenien decisions que avui, de ben segur, propiciaria acalorades polèmiques. S’atribuïa al inoportú aiguat de Sant Tecla que va tenir lloc en aquesta diada de l’any 1874. Les veus mal sonants atribuïen el canvi a una mena de “venjança”, de desencant, de la gent de Sitges, pels danys soferts i per la poca protecció que van rebre de la Patrona, a la qual segurament imploraven mentre l’aigua anava pujant de nivell.. Si més no, s’ajusta més a la lògica l’argument de la Carme Muntaner i Alsina, quan el canvi l’atribueix al fet que pel setembre la gent estava abocada a les tasques de la verema i per tant no tenien temps per lliurar-se a altres entreteniments de caire lúdic i festiu i van preferir un canvi, celebrar-ho quan al raïm encara li falta una mica més de maduració. Curiosament, però, les dates coincideixen a un mes vista, amb tan sols un dia de diferència. Ben pocs llocs deuen oferir el mateix, la repetició del programa, en tan poc espai de temps.
   També hem estat nosaltres, sitgetans i sitgetanes, que hem adoptat uns costums entre una festa i l’altra. A sant Bartomeu, en el transcurs de la processó, està establert que l’acompanyin els homes i a Santa Tecla les dones. Ni un ni l’altre van manar aquest protocol tan estricte com diferenciat. Més aviat obeeix a unes insòlites decisions, les quals deriven en unes normes que semblen intocables. També és cert, en favor d’aquesta disjuntiva, que abans el conjunt dels balls populars eren integrats, exclusivament, per homes. Fins que, amb encertat criteri, es va donar entrada a les noies que hi volguessin participar. D’aquesta manera tant ens podem trobar a una timbalera que una bastonera o una diablessa , fins a tenir l’exclusivitat de carregar amb els gegants Cubanitos, o pregonar els detalls de la festa. Hem avançat, sense traumes, tal com ha d’ésser, a la integració de la dona en la Festa Major, sigui la gran o la petita, per anomenar-les de manera col•loquial i simpàtica i, alhora, per diferenciar-les una de l’altra. No obstant en el tram final de la processó sí que la diferència és ostensible.
   Paradoxalment la concurrència dels acompanyants/es és tant dispar que els qui ocurrentment han batejat la susdita aportació amb el nom: “del ball del ciri”, es fa palès una fluixa afluència d’aquests portadors en la processó de Sant Bartomeu. En canvi el seguici de les dones, per la de santa Tecla, n’és tant que el lluïment està assegurat. L’exclusivitat que emmarca la norma, em recorda quant en els anys de la meva joventut, per Setmana Santa es celebraven dues processons, la nit de dimecres Sant, amb participació exclusiva dels homes i la del divendres que aplegava les dones. Els bons criteris van esdevenir visionaris i es va encertar al aglutinar, homes i dones, en una sola processó, la del divendres. Detall que propicia un millor lluïment, sense que hagi minvat ni el respecte ni la devoció, havent guanyat en participació.
   Intentant recavar entre propostes de canvi, tampoc seria tan descabellat que l’afluència a les dues processons, en honor als nostres patrons, pogués ser mixta. Ja se que s’alçaran veus que vaticinaran que d’aquesta manera desapareixeran els pocs homes que hi van. ¿Tant respecte ens fa la presència de la dona, la qual ha anat escalant posicions en una societat que demanem sigui igualitària per tothom? O les veus discordants veuen a venir que les dues processons, davant l’aportació del ciri, com a símbol destacat d’acompanyament, arribarà a ésser exclusiva del gènere femení. O prevaldrà l’ordre dissuasòria, al revés ho escric per a millor comprensió: “Apa vesteix-te que hem d’anar a la processó.... Ni el ordeno y mando, ni tampoc un passotisme que es repenja en la desgana. Hauríem d’ésser capaços de trobar un terme mig per intentar equilibrar aquestes diferencies i deixar el camí aplanat a les futures generacions.
   Com de la mateixa manera està establert que, per unes hores, la imatge de sant Bartomeu i Santa Tecla, siguin exposades on decideixi el pendonista i la pendonista de torn. Per al seu lluïment hi té experiència i sensibilitat artística l’Esteve Ferré Planas, que compta amb la col•laboració de la seva mare, la Fina, entre altres. Enguany el pendonista, l’amic Trino Carbonell i Àlvarez ha escollit un aixopluc molt emblemàtic, l’entrada de la bonica biblioteca de la Casa Llopis, que també ho va ésser pública, per a la gent de Sitges, sota la direcció de la Sra. Pilar Casas i posteriorment de la Dolors Mirabent.
   L’elecció que n’ha fet en Trino, obeeix a records familiars, quan de jove havia campat per la casa, seguint les passes del seu avi, en Josep Carbonell i Company, en pagès ric, el qual havia tingut cura de les vinyes i junt amb la seva muller, la Teresa Camps i Ferret, eren els masovers que vivien en aquella casona d’estil bàsicament camperol que estava adossada a la casa senyorial i que s’hi comunicava pel jardí., amb entrada pel carrer Sant Bonaventura. En la casa del masover destacava un bonic rellotge de sol que estava allotjat en la paret lateral, la que dóna al carrer Sant Josep.
   Mor el Sr. Josep Carbonell, van continuar tenint les claus de la casa senyorial les seves germanes, La Rosalia i la Laura Carbonell Camps, que van anar a viure al començament del carrer Sant Bonaventura. I allà, en els baixos de la casa dels masovers, els nebots del pagès, l’Antoni Carbonell Marcé hi guardava els pots de pintura i les escales i en Jesús els trajes per fer l’últim passeig. Els dos estaven compromesos amb la Festa Major, l’encarregat de la funerària muntava els gegants i l’Antoni repassava amb pintura les seves cares i mans.
   Estem parlant d’una casa senyorial, la de can Llopis, que la veu popular l’anomenava Can Bernardí que disposava de masovers i també d’un celler. Una propietat on es basen els orígens de la Malvasia i Moscatell del llegat dels Llopis, els quals van cedir les vinyes a l’hospital amb la condició que no s’havia de deixar d’elaborar.
   En el transcurs d’aquests dies hem observat que hi ha un cert moviment en les immediacions de la porta d’entrada d’aquesta biblioteca, la brigada rabosa i pinta la paret malmesa. Aquesta preparació em recorda l’afany que esmerçaven les sitgetanes, durant aquestes vigílies i que consistia en un xafarranxo a fons de les interioritats i després una preceptiva emblanquinada. A la imatge de Sant Bartomeu li preparen l’aixopluc, queda poc per a que el podem anar a visitar que és quan, en aquesta ocasió, el pendonista ens espera a la porta, cofoi de poder mostrar, entre una acurada presentació, la imatge que serveix per honorar el nostre Sant patró.

A tots, bona Festa Major.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 17 agost del 2012



12 d’agost 2012

EL VERMUT D'EN TRIBULACIONS

   Quin gran invent això del vermut, un beguda extreta de la barreja de moltes plantes i amb una base de vi negre o blanc, un xarop d’origen antiquíssim i que ha influït enormement entre les preferències del paladar que l’ha escollit com a predilecte en els entreteniments previs als àpats de festa. Detalls com aquest han contribuït a motivar els ànims dels qui, a l’assaborir-lo s’han declarat entusiastes consumidors. I quan la seva dolçor travessa el llindar, allà on la campaneta de la gargamella esdevé pas fronterer, abans que llisqui cap a les interioritats profundes del cos, és allà, el punt exacte on el gustet es revifa i es converteix en una sensació de felicitat.
   Actualment, per fortuna o per dissort, segons com es plantegi, poques coses hi ha que contribueixin a diferenciar una festa d’un dia normal. M’explico. Si ho comparem quan el vermut sols s’acostumava a degustar en ocasions especials, com podia ésser el dia de la festa major, ens adonem que establia uns costums molt apreciats i secundats, però també reservats a unes diades concretes i això propiciava anar a fer el vermut a les respectives Societats o en casa pròpia, abans del preceptiu dinar de la diada. Es podia considerar una sublimitat, un extra, per dir-ho d’una manera més col•loquial, amb la qual s’aportava a la festa aquests petits, o grans detalls que la feien diferent. Un vermut assaborit abans de dinar era apreciat com una cosa extraordinària que delectava el paladar i feia espurnejar de satisfacció els ulls. Que s’havia d’anar en compte de no abusar de les seves aromàtiques i dolces propietats, si es que és volia també assaborir, sense enterboliments anticipats i desganes , les prebendes culinàries preparades pel dinar de celebració.
   Per aquesta ocasió s’ha programat, des de temps antiquíssims, per a després de la Sortida d’Ofici, l’anomenat Concert Vermut. Que sense voler desmerèixer la dedicació i les bones arts dels músics que hi intervenen, el vermut, en especial, ha escalat preferències entre els assistents. Els concerts es pot dir que han estat considerats una apartat important dintre la programació, més quan aquests contribuïen a conferir una preuada categoria, realçada per la complicitat de la gent de Sitges que fins i tot es mudaven per a l’ocasió, perquè el vestuari també servia per diferenciar els dies de gran solemnitat de la resta de festes de l’any. Com veieu tot formava part d’uns costums que s’avenien amb l’entusiasme de la nostra gent, i si de complement s’hi afegien les qualitats d’aquests invents que són de tan bon engolir i tan apreciats pel viciat i senyoret paladar, ens trobem davant l’enaltiment de les petiteses.
   El nostre poble, a més de l’encant paisatgista, del resplendor d’aquesta lluminària tan singular, d’aquest blau tan nostre, ha contribuït a proporcionar instants de felicitat, si aquesta la podem atribuir també en quant a assaborir, quan s’escau, una copeta de moscatell, de malvasia, com aquesta que l’Hospital, per celebrar el seu centenari, presenta aquest diumenge i que s’anuncia d’una dolçor i edició especial. Però és que també es comercialitzava un vermut elaborat aquí. Això entre una variada elaboració de vins dels anomenats de taula. Tanmateix el vermut amb denominació d’origen, procedent de la collita d’unes vinyes que pertanyien a la família d’en Bartomeu Carbonell i Batlle, pare del recordat historiador i escriptor Josep Carbonell i Gener que esdevingué un preuat col•laborador d’aquest setmanari, es pot afirmar, em refereixo al vermutet, que ha estat un gran desconegut, al no haver continuïtat entre les generacions posteriors L’amo del mas Bartomeu era propietari de vinyes, de les quals en tenia cura en Francesc Mirabent i Farreras l’eixut. El vermut, millor dit l’elaboració del vi, una de les matèries primes, fermentava en els cups del celler que en Tribulacions tenia al carrer Jafre. I l’embotellament tenia lloc en un local del carrer de sant Antoni, més popularment conegut pel del gas, per ser per on s’accedia a la fàbrica d’en Rigolet. El vermut es va comercialitzar amb els noms de “Greco” i “Balumí”. Dos noms, l’un s’avenia amb l’homenatge testimonial que li va retre el poble de Sitges a l’erigir-li un monument a l’autor dels dos quadres que Rusiñol va penjar en les parets del seu Cau . I l’altre pertany a la toponímia de la costa sitgetana , quan es refereix a la denominació que reben les tres cales: el Balumí petit, el mitjà i el gran.
   En Panxo, eficient col•laborador en l’elaboració de vermut, tenia també el seu celler particular en aquesta escaira que conforma la part baixa del carrer Sant Bonaventura, l’home sabia de les tècniques per a la bona el•laboració del vi i també el secret, ben guardat, de la formula per elaborar el xaropet dolç que es va aixoplugar en la definició d’aperitiu . Al costat del seu celler hi vivien el matrimoni format per Pere Carbonell i Gabaldá i Rosa Ripoll i Bertran, els pares de la Rossó, administradora de la Trinitat. En l’estable s’hi hostejaven les vaques i el cavall, amb el qual anaven a la sínia que tenien prop del Vinyet. La llet que en treien la despatxaven en una petita botiga que disposaven també en els baixos de la casa, i ho intercalaven amb la venda de queviures i les verdures de la collita. Aquesta especialitat, la de la llet, tan incompatible amb la del vi, havia de destacar en un carrer on predominaven els cellers. I com a curiositat afegir que tenien una vaca destinada a alletar a la mainada, a la qual li donaven per menjar altre farratge per tal de que la llet no fos tan forta.
   El vermut també ha tingut un aliat inseparable, el sifó. Aquesta beguda sòdica rebaixa el grau de la combinació i li confereix un pic molt apreciat entre els bevedors tot i que hi ha que el prefereixen no barrejar-hi altres ingredients i se’l beuen en el seu estat pur, entre cometes. El Sr. Soler de can Tomaset i el Sr. Muntaner que de primer feien societat i desprès cadascú va anar per ell, eren fabricants de sifons, vull dir que els embotellaven en els seus respectius locals.
   De ben segur que amb ànim d’innovar entre el vermut i el sifó va acabar surant una petita rodanxa de llimona, la seva peculiar acidesa i gustet ajuda a aconseguir més sabor. Un bon proveïdor d’aquestes llimones en va ésser en Manel Rius i Ramos i bufador de flabiol i altres instruments de canya. Compositor de músiques de la Festa Major i flabiolaire de la mateixa.
   Al vermut s’hi va afegir també les olives sense pinyol i unes cruixents patates, en deien de “xurrero”, com les que guardava el popular Xatet dintre d’un bidó. Que per cert per Sant Salvador, l’endemà del Vinyet, que era la seva onomàstica, obsequiava a tots els qui s’apropaven al seu establiment, petits i grans, amb orxata. Tanta n’era l’afluència que un guàrdia municipal havia de posar ordre a la fila. Un establiment tan especialitzat en el servei dels vermuts, per unes hores canviava de beguda tot i que l’orxata també ofereix una dolçor molt particular i igualment una desavinença total amb el protagonista de l’article.
   El vermut de can Tribulacions, un xarop, com tots els d’aquesta denominació, que no cura la tos però fa venir son, a més d’ésser un bon preàmbul de festa. Ara que ens apropem a tantes que ostenten la categoria de majors.

J. Y. M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges el 10 d'agost del 2012 )



05 d’agost 2012

EL VINYET AHIR I AVUI

   Les festes i tradicions que perduren en el temps i entre els canvis generacionals que es succeeixen, aporten, en el global de la seva llarga trajectòria, un bon nombre de curiositats les quals, comparades amb el temps actual, hom s’adona de l’evolució de molts aspectes. Sobretot pel que fa referència al paisatge que ha envoltat l’entorn del Vinyet; la manera d’arribar-hi, així com els actes que s’han programat per festejar la diada.
   Com aplec d’ermita, es diferencia l’aspecte religiós i el lúdic. En quant al primer coincideix el preceptiu ofici religiós , el cant dels goigs, i completes i la veneració de la imatge. És com una norma comuna en totes aquestes celebracions. En la del Vinyet no podia ésser una excepció, si més no llegim en les cròniques del començament del segle passat que una processó, sortida de la parròquia, congregava a gran nombre dels habitants de la vila, i com d’aquesta manera es dirigien fins a l’ermita.
   A mena de modest homenatge a dos il•lustres sitgetans, he cregut oportú aportar el seu testimoni, la descripció que en fan de l’aplec del Vinyet: el Sr. Emerencià Roig i Raventòs , nascut el dia 8 d’agost del 1881. I el fundador d’aquest setmanari, el Sr. Josep Soler i Cartró que va néixer el 19 de setembre del 1850.
   l’Emerencià Roig en el seu llibre Sitges dels nostres avis va deixar escrit:
  El dia 5 d’agost es celebra l’aplec del Vinyet. Es feia a ple estiu, quan la natura mostra la seva bellor, quan el sol esclatant omple de llum els camps, les plantes dels camins són florides, els raïms de les vinyes creixen com tresors amagats entre les fulles; el mar, emmirallant el cel , és d’un color blau encisador, i l’ermita té una blancor de cosa santificada davallada del cel, per guardar la miraculosa patrona dels sitgetans.
   El dia de l’aplec sortia de la parròquia una processó i s’encaminava al Vinyet pel camí fondo. Al davant hi anava la creu alçada, que portava l’escolà major acompanyat de dos escolanets. Seguien els gonfanons i al darrera Mn. Fèlix Clarà amb la capa pluvial i les mans juntes en actitud de pregar. Seguia al virtuós sacerdot la banda de música i una gran gentada.
   En arribar a l’ermita es celebrava un ofici solemne amb sermó. Oficiaven tres capellans, i l’acompanyaven l’orgue i l’orquestra. Al final es cantaven els goigs amb l’acompanyament de l’orquestra i dels cants dels fidels. Després es feia l’adoració de la Verge. Els devots pujaven al cambril , endreçaven una oració i deixaven una almoina.
   Acabada la festa religiosa, els romeus s’encaminaven a llurs cases a dinar. Una part acompanyava la processó a la parròquia. El jovent anava distanciat de la processó, fent taral•la i escampant alegria per allà on passava.
   A la tarda la gent tornava al Vinyet. En arribar, es cantaven els goigs. Hi prenien part els capellans, l’orgue i els romeus. Després de la cerimònia , cap a ballar falta gent. Antigament es ballava a l’era de batre, que estava un xic més distanciada de l’ermita que l’actual. El balls anaven a càrrec del mestre Tites. Els balladors voltaven l’era al so de la música, i escampava una fressa de fregadís de les sabates amb les rajoles del paviment. Les donzelles en dansar feien voleiar graciosament les faldilles.
   Mentre la gent jove es divertia, l’altra gaudia berenant. Els cacahueros no podien donar l’abast a tanta gent que omplia les butxaques i mocadors d’avellanes i cacauets. Els dependents de can Creus i l’Estrella no es cansaven de despatxar la selecta producció de la casa. La corriola de la cisterna no parava de grinyolar pujant càntirs d’aigua fresca, i l’ermitana despatxava ciris, rosaris i recordatoris de la verge del Vinyet.
   A l’entrada de fosc, la romeria tornava a la vila pel camí fondo....
   L’avi de l’actual i benvolgut director del setmanari, va publicar en el setmanari que havia fundat, el 8 d’agost de l’any 1909 un article dedicat a la festa del Vinyet, el qual trobem registrat en el llibre Costums Perduts que aplega un recull de festes i altres detalls que conformen un bocí de la Història de Sitges i que va ser un anhel del seu fill, el Sr. Josep Soler i Tasis poder-ho publicar i que no ho va veure fet realitat. Fins que el febrer de l’any 1995 surt a la llum amb el número 5 dels Quaderns de Sitges, editats per l’Ajuntament.

En Josep Soler i Cartró escriu per a l’ocasió, emprant la gramàtica pròpia del moment:
   La festa del Vinyet també és de les que han anat a menys a la nostra vila.
   Anys enrera, per la diada del Vinyet, eixien els gegants i alguns balls populars que, igual que per la Festa Major, recorrien des de la vigília els carrers, i anaven al santuari fent les seves evolucions, mentre s’hi calava el castell de focs artificials un cop cantades les Completes a tota orquestra, i precedien la Professó, que abans de l’ofici de la diada anava des de la parròquia al santuari pel camí Fondo, junt amb la música de la Capella.
   L’ofici també es cantava a gran orquestra i amb cantors de fora, i a la tarda tenien lloc les ballades a la plaça, encantant les coques i danses, resultant una esplèndida festa a la que hi feia cap, no sols el veïnat de la nostra vila, sinó també dels pobles de la comarca, l’animació de la qual era gran als voltants del Vinyet convertits en veritable aplec, on es veien moltes taules de venda de begudes , pastes, dolços, fruites i sobretot de xíndries i melons amb abundància.
   No hi ha dubte que avui la cosa ha canviat completament, potser perquè les vies de comunicació faciliten l’anar-hi amb més comoditat i amb luxosos carruatges; l’espai dels encontorns del santuari és major i li dóna un aspecte més grandiós i superb, fent del popular aplec del Vinyet una festa aristòcrata, ja que de tal pot anomenar-se per ser la concurrència en sa majoria del més distingit de la població i colònia estiuenca.
   Suprimint el castell de focs de la nit de la vigília ha deixat d’anar-hi aquella massa de poble que omplia la carretera i demés camins afluents; així com també deixant de fer-hi les ballades tampoc hi va la munió que dels pobles veïns hi feien cap durant la tarda de la festa, desitjós, el jovent, de ballar i regalar la coca a la seva aimada.
   La part religiosa dins del santuari no ha desmerescut jamai en el luxe de l’enllumenat, si bé no revesteix tanta solemnitat per no cantar-s’hi les Completes amb orquestra i canviar part orquestral de l’ofici per un sextet d’instruments de corda.
   No obstant això, la festa de la gloriosa patrona de Sitges, nostra moreneta Verge del Vinyet, tindrà en tot temps la mateixa predilecció de tots els sitgetans, ja que tots han obtingut senyalades mercès de la nostra benvolguda i miraculosa Mare dels navegants: les parets de son bell palau mostren no poques presentalles i penyores de ses derramades gràcies envers els fills de nostra estimada vila, la devoció que jamai decaurà.
   Els deixo amb la reflexió i comparació que puguin fer davant de tantes festes passades i amb la d’aquest diumenge, del segle XXI, quan ens tornarem a retrobar a l’ermita del Vinyet.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 3 d'agost del 2012 )



© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez