BUSCANT POSADA

Ja fa uns quants anys, vaig escenificar, literàriament, a Josep i Maria que havien arribat a Sitges, buscant posada per a bressolar la vinguda al mon del seu fill. Vet aquí que l’estrella els va guiar fins a l’hospital. L’instàntania assumia el protagonisme d’aquest redós, tan sitgetà, amb tots els estadants que en aquells moments residien en la institució, donant la benvinguda al fuster i a la seva esposa. Amb en Pepet Corella plantat al capdamunt de les escales, davant la porta principal, amb el seu inseparable davantal blaumarí, la part frontal plegada a biaix, amb la seva mirada fixa i amatent. Al seu costat sor Josefina, alta com un Sant Pau, eixerida i sempre disposada a ajudar, que sentia amb entusiasme encomanadís, les tradicions. I, exultant amb elles, esperava amb delit les vigílies de la festivitat de Sant Joan, per poder ballar sardanes en el jardí de la casa. Mostrant més entusiasme que art en la seva peculiar manera de dansar que molt s’apartava de la meticulositat, en el posat, en el salt, en definitiva, amb l’elegància de la qual fan gala els dansaires que mesuren no sols el tiratge, sinó també la posició de braços i mans que es complementa amb el ritme compassat i elegant dels peus. Sor Josefina no ballava de manera tan acadèmica, més aviat tot el contrari, no li venia d’un pam, simplement la música de la sardana la feia saltar amb un impuls desordenat, de caire desmanegat però voluntariós, senzill i popular. Si més no en aquell moment la monja no estava per sardanes, sinó per atendre les necessitats d’aquella parella.
Amb tot, la mare superiora donava ordres a en Panxampla per tal de que tingués el burret a punt per, arribat el moment, escalfar, amb l’alè de l’animaló, les fràgils carns del nadó que havia de néixer en qualsevol moment. I és que els seus pares preferien les exterioritats d’aquell atri, per acaronar el seu infantó, de manera que tothom s’hi pogués apropar, sense interposar-se cap element aliè a la vinguda al món de la més humil de les criatures.
Arribada l’hora, no van tardar a acudir al nostre hospital, en una nit freda i estelada, per adorar el nadó, les autoritats locals i eclesiàstiques, els pescadors, els pagesos, els botiguers d’aquelles botigues de queviures tan pobletanes, portant-li els productes etiquetats a casa nostra, els comerciants de betes i fils. Els components de tots els gremis d’arts i oficis. Els paradistes del mercat vell, en Jaumet i la Conxita de ca l’Estellà que li portaren la llet, la mel i el mató. Panses i figues, nous i olives, de les oliveres del contorn. El mateix Joan Martí, responsable de les terres de la casa, s’havia afanyat per anar a collir una mica de verdura a l’hort. I l’home, amb seu peculiar entusiasme per les Caramelles, va reunir a totes les colles per a que li cantessin nadales a l’infanto. També els tocinaires i carnissers li van retre homenatge. En Carbonell de la roba li va portar penyals i mantes. I per sobreposar-se d’aquell treball, la mateixa direcció de l’hospital, va oferir a Josep i Maria, una copeta de malvasia de la casa, la qual els va revifar una mica. I tots els estadants de la institució sitgetana, es van apropar per besar les meloses galtones del nadó.
Em vaig fer ressò, també, de l’edició especial que va fer sortir al carrer l’Eco. En les seves pàgines, tots els col•laboradors, cadascú amb el seu estil personal, van deixar constància d’aquell Nadal tan sitgetà. Malgrat que no va poder incloure cap fotografia perquè la tècnica que s’emprava, per a la impressió, requeria la placa del clixé i no hi havia temps material per poder-la realitzar. Els fotògrafs professionals i els aficionats no deixaran perdre l’oportunitat de poder retratar un Nadal de carn i os.
Passats els anys, ara, altra cop l’estrella guia als protagonistes vers un altre Nadal. Durant la fugida de la parella amb el nadó, pels camins del GR, van coincidir amb una barraca de pedra seca, situada per allà el fondo de Vallcarca. Retingueren en la ment aquell llogaret. Igualment, però, quedaren colpits del nostre poble, de l’hospitalitat de la seva gent, de tots aquells que acudiren a adorar. Tot gent coneguda. Molts d’ells havien edificat en aquelles terres dels voltants, la caseta i l’hortet. Arriba doncs, que Josep i Maria tornen a deixar-se guiar per l’estrella, aquesta vegada sembla que el camí escollit és vers aquelles fondalades de Vallcarca. Caminen fins arribar on hi havia la barraca. Sorpresa! Les pedreres ho han arrasat tot. No obstant l’estrella es veu afavorida per les noves tecnologies, de tal manera que els satèl•lits redrecen la posició, i com si es tractés d’un sofisticat GPS, l’estel els guia cap a la nova ubicació de la barraca. Allà un resplendor s’alça per damunt de la Mare de Déu de Gràcia i de l’ermita del Vinyet, il•luminant una cruïlla de camins, a frec d’on era a can Pei , l’Ampolla i en el començament de la recta de la Mata, en un petit monticle, es troba la barraca de pedra, rescatada del seu antic enclavament. S’hi aposenten.
De seguit mossos i policia local, aborda la parella i com que s’adonen que han arribat a peu, es lliuren que els hi mesurin el grau del xarop que han begut. El resplendor és tan potent que el veïnat s’escandalitza, fins i tot els hostes de l’hotel de luxe es creuen que tot el muntatge és obra dels més poderosos del món, els quals fa uns mesos hi van fer parada i fonda. Poc es pensen que tan sols uns metres més enllà, una parella s’hosteja dintre una simple barraca, per tal de que Maria, porti al món un nen, al qual posaran per nom Jesús i que serà l’escollit. És la grandesa que atresora la senzillesa i l’humilitat.
Però de pagesos i pescadors per anar a adorar en queden ben pocs, de gent de les botiguetes en queden, però res per oferir si no es recórrer a les grans superfícies. De la llet si no és envasada amb cartró, res. De samarres “enfalpades”, com no sigui una samarreta del Bennetton... De gent d’ofici, com el d’en Josep que és fuster, molt pocs, cada vegada menys. Però sí que hi acudeixen els nous veïns de can Pei, quasi ningú es coneix. De Terramar, noves i opulentes virolles, res a veure amb aquells senyors de la colònia. Des de l’última estada, a molta de la gent del poble els ha sacsejat el si no fos i diuen que si no els porten no hi poden arribar, massa lluny. El jovent, malauradament, molts d’elles passen. Josep i Maria aixequen la mirada, s’adonen que en la distància els observen molts xinesos, marroquins , paquistanesos, gent de Bolívia, Perú, en definitiva, de les Amèriques... Tot d’una, d’entre tots ells, en surt un de decidit, al braç hi decanta un pomell de roses i en l’altre mà porta tot un reguitzell de filaments lluminosos de variats colors. Fa una reverència al nadó i obsequia una rosa a la mare, gentilesa dels qui entre i surten dels restaurants oferint una flor a les parelles.
Cada vegada el Nadal el notem diferent. Qui no diu que quan l’estrella els torni a guiar fins aquí, puguin trobar posada en això que anomenen Quàlia i potser per llavors la gent del poble ja visqui de l’amor a l’art.
De moment, pels qui encara en gaudim, i amb gratitud a l’Eco, em plau fer un tomb per l’establia, mentre els hi desitjo que tinguin un bon Nadal.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 24 de desembre 2010 )

FLORA I FAUNA DEL PESSEBRE

Aquests són dies de preparatius i com mana la tradició, és moment de parar el pessebre. El costum ve precedit d’uns esquemes, condicionats, tot sigui dit, per raons d’espai i per les escapades a la muntanya que en aquest cas també estan sotmeses a les normatives forestals, les quals no permeten agafar provisions de molsa, ni quasi bé, el que anomenem, verd. Gratar en la flora més propera i més comuna del nostre paisatge muntanyenc és prohibitiu. Els que som tradicionalistes aquestes lleis ens han aixafat la guitarra. Ens costa reprimir la temptació, consistent en desplaçar-nos al bosc per collir una mostra d’aquests ingredients, tan essencials per decorar l’ambient del pessebre. No ho diguin a ningú, però tan acaramel•lat estic amb la tradició nadalenca que incompleixo la normativa. No em puc retenir, en aquestes vigílies, de sortir a buscar un panot de molsa i una mica de verd. La podria comprar i els asseguro que em seria molt més còmode i sobretot menys arriscat, si més no els preparatius es veurien devaluats per la conceptual sortida, de cada any, per recavar en la flora que ha de lluir qualsevol pessebre, per reduït que sigui, la seva creativa disposició.
Per a no contribuir a degradar el medi ambient de la muntanya del nostre terme, ja ho fan les pedreres i aquests no miren prim, arrasen la molsa, la flora i la fauna i aquí pau i allà glòria, deia que m’apropo fins al poble veí de Sant Pere de Ribes. El que faltava, em diran els més curosos. I tenen tota la raó, mana la filosofia de l’exemplificació,de l’ego: que el que no vulguis per tu, no ho vulguis per ningú. Però és que la qualitat de la molsa dels ribetans, és difícil de superar, de trobar en el nostre terme, o és que no he sabut arribar fins a un bon filó.
De ben segur que tots els que han llegit fins aquí extrauran la conclusió que, malgrat d’un certs recels o temors, som cada vegada més pocs els qui argumentem la tradició amb un fet primordial, com ho és el sortir a buscar els ingredients verds que han d’ambientar el caliu del Nadal. No obstant estaran expectants per conèixer l’altre apartat de l’enunciat de l’article, per a veure com els hi surto amb el tema de la fauna. Quan realment la més suculenta la conforma l’aviram, el gall dindi, que n’és, desprès de la sopa, un altre element tradicional, no en quant el significat de la festa, però sí essencial a l’hora de dinar.
La calma de la muntanya, durant aquestes vigílies, és sensacional, com també ho és la fredor que gebre l’humitat de la rosada, escampada durant la nit i glaçada quan fa estona que la fredor ambiental es rebolca per entre els gotims fràgils que esquitxen les fulles de plantes i arbres. La blancor resultant obsequia al caminant amb una bellesa exultant. A mesura que ens endinsem en el bosc, hom observa com la golafreria dels porcs senglars, els ha fet furgar fins arribar a les tendres arrels de les herbes boscanes. Amb aquesta escodrinyada deixen la terra remenada i el seu marró fosc predomina per damunt de la verdor esmorteïda per la gebro. Quan una perdiu perduda, saltironeja espantada i famolenca. Entre el piular dels ocells que es desperten aclucats en els seus nius. En certa manera també és la fauna que ens acompanya, just en el moment que un conill brinca i de cop i volta s’atura, aixeca les seves afilades orelles, quan s’adona que el silenci de la muntanya es desbaratat per la nostra presència i fuig sense deixar temps per seguir observant la seva simpàtica anatomia. De lluny els lladrucs del gos del caçador ens delaten.
Al terra de casa, el més proper a la base del pessebre, hi cauen branquillonets, fulles seques i brutícia de les diminutes lianes que configuren la part fosca, ennegrida, de la molsa. Escampall que té lloc cada vegada que esmicolem el panot, amb la intenció de posar un esquitx de verd entre les ben engiponades muntanyes, fetes de suro, que componen el paisatge pessebrístic. Enllestida la disposició del verd, molsa, petites branques de romaní i altres herbes, és el moment de disposar les figures que anem treien de la capça i que, per a la seva conservació, al moment de desar-les havíem embolicat amb paper de diari. Aquest instant també acarona una certa curiositat, la que ens atrau per saber que sortirà de dintre l’embolcall de paper. L’alliberament és una sorpresa constant. Fins que ens surt el bou i la mula, la fauna primordial i insubstituïble, a la qual se l’hi ha de fer un lloc dintre el rònec ambient de la cova. Encara que aquesta sigui una fauna de fang, però que té el protagonisme, el privilegi, d’acompanyar als seus estadants.
Pel camí que condueix a la cova, s’intercalen ovelles, pastors amb les seves samarres que porten un gall agafat per les potes. Alguns sitgetans redistribuiran pel contorn, una figura molt maca i expressiva, com ho és la composició del burro caigut. Una petita obra d’art sorgida de la destresa d’en Jordi Pañella que l’extreia dels motllos de l’escultor pessebrista Munts. És, en definitiva la fauna estàtica dels pessebres,a la qual em volia referir i que a diferencià de la flora, que flaireja a muntanya, aquestes són figures de guix que no fan caca ni pix .
De la flora del pessebre, de les herbes boscanes en general, n’era una entusiasta la Montserrat Julià que ens acaba de deixar. De cognom destacat entre els convilatans que han deixat petjada en la Història local i amb forts lligams d’amistat amb aquest centenari entorn de l’Eco i amb els seus fundadors. Ella compartia amb el seu marit, en Jacint Picas, un ferm puntal també d’aquest setmanari i un mestre destacat i pulcre de la nostra llengua, l’afició per les essències de la muntanya; el seus paisatges més destacats, el romànic que, tan primitiu i bonic, engalana racons i paratges de la geografia del país. Els dos, a més, tenien la dèria de decorar el recer de la seva llar amb gerres de fang, simples i de color natural, que desprès distribuïen pels racons de la casa i omplien de flors i fulles seques. La rialla de la Montserrat era un altre símbol destacat de la seva personalitat. Però quan les rialles s’esmorteixen, la vida s’entristeix i aquelles fulles seques van caient fins a deixar les gerres amb els branquillons pelats. Arribat el moment de marxar queda, però, el record d’una persona amb personalitat que havia estat colpida per dolgudes sacsejades i, malgrat els revessos soferts, no s’havia acoquinat.
Com no ho fem, arribades aquestes vigílies, i sortim a la muntanya a buscar una mica de verd, en aquesta ocasió una mica més enllà de les muntanyes del terme de Ribes. Entre el ramatge típic, no hi manca els branquillons d’aquella planta que llueix unes flors de color blanc, esquitxada per unes puntes de color lila, catalogada pel recordat Josep Mª. Artigas en el seu treball: “La flora menys coneguda del Garraf”, com a Bruc d’hivern. I si no vaig mal fixat la veu popular coneix per espanta criades, perquè quan es tiren al rostoll de la llar de foc, produeixen uns simpàtics espetecs. És la flora típica del pessebre, la qual no hi pot faltar si volem continuar delectant-nos d’aquest flaire a muntanya que el fa més real. La fauna continuarà representada per figures de fang que són el símbol de moltes il•lusions i tradicions compartides.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 18 de desembre 2010 )

LA MÀQUINA DE COSIR

Generalment tots els invents destinats a alleugerir les tasques i implantar comoditat en la llar, han anat perfeccionant els seus sistemes, fins el punt que la seva utilitat s’ha vist recompensada amb escreix. Per posar uns exemples, em limito a la rentadora. Les primeres que es van comercialitzar eren d’una simplicitat absoluta, s’havia de posar l’aigua, prèviament escalfada, afegir-hi sabó i un disc giratori en la base impulsava la roba d’un cantó a l’altre. Aquesta rotativa sacsejada i l’acció del sabó permetien un òptim rentat de la roba. Després una mena de manguera adossada al dipòsit permetia desaiguar la rentadora, la qual calia tornar a omplir per tal de realitzar l’esbaldida., per a tot seguit passar la roba entre dos corrons que es feien girar amb una maneta i d’aquesta manera s’exprimia bé l’aigua abans d’estendre-la al sol per assecar. Aquesta rentadora ha evolucionat tant fins a les actuals, on surt quasi la roba seca i per tant s’ha fet imprescindible. Igual ha passat amb les neveres de gel, les quals han derivat a aquestes tan sofisticades, fins el punt que avui no sabríem viure sense ella. Dels brasers a l’estufes i a la calefacció. Són invents, i els que em deixo, que s’han fet imprescindibles i no sols això, sinó que tendeixen a una millora constant.
Amb tots aquests avenços, en trobem altres que tot i la seva cabdal importància, no s’han convertit en elements imprescindibles en les cases. És el cas de la màquina de cosir. Com a curiositat apunto que sembla ésser que, el diguem-ne, prototip el va inventar un anglès, el qual era ebenista, per afinitats amb la meva feina m’ha encuriosit aquest detall. L’home es deia Tomhas Saint. Però sembla que es va quedar molt en les beceroles. A l’any 1810 un alemany de cognom Krens, es pot dir que va posar fil a l’agulla, i mai millor dit, perquè hi va incorporar una agulla amb ull a la punta. En el 1830, simultàniament, un vienès de cognom Maderspeger i un francès Berthelamy Thimonier, van construir i perfeccionar la màquina de cosir que va tenir acceptació mundial. Aquest últim a l’entorn de la susdita màquina va desenvolupar una industria de costura, dedicada principalment a la confecció d’uniformes militats que adquiria el govern, fins que els treballadors es van revoltar i li van cremar les màquines. Malgrat la revolta la màquina ja estava molt perfeccionada i va continuar la seva evolució, fins arribar a la que van comercialitzar industrials com el Sr. Singer, així com totes les que hem conegut en el quarto que anomenàvem de cosir.
No obstant si ens hi fixem ens adonarem que cada vegada són més les llars, sobretot les habitades per parelles joves, que no disposen d’una màquina de cosir. Una eina que tan alleugerí la feina de les nostres àvies, les quals van trobar en l’invent una manera còmode de poder confeccionar els vestits de la família. No cal dir a les modistes professionals, per a les quals era un element imprescindible per a desenvolupar el seu ofici .
La màquina passava de mares a filles, convertint-se en un dels objectes més primordials i útils que s’heretava. El seu mecanisme sempre requeria una post apunt, malgrat que poques vegades s’espatllaven i quan succeïa algun petit que altre desgavell, els mecànics més especialitzats eren els Ylls, en Sebastià i en Joan, pare i fill. Els quals tenien per clientela fixa les fàbriques de calçat i també a la seva clientela particular, molt lligada, també, a les industries sabateres. Les anomenaven maquinistes, les quals cosien sabates a casa durant tot el dia i al vesprejar anaven a portar la feina, en deien la marrada, i recollien la del dia següent. Moltes d’aquestes sitgetanes tenien la màquina de cosir en el “quarto de reixa”, com la Teresa de ca l’Aixut, a la qual ajudava la seva mare Francisqueta, una cosia i l’altra engomava. Em ve també a la memòria a una alta veïna la Maria Assumpció Comas de ca la Ciset, ajudada per la seva germana. I en la casa on va néixer el meu pare, a cal Caçador, en el carrer Parellades, la Laieta, muller d’en Quimet Ràfols, i la seva mare, la dona cosia en aquell quarto que donava al carrer i quedava una mica més enfonsat que el nivell del carrer. He posat aquests exemples per no allargar-me, perquè en quasi bé totes les cases es cosien sabates.
Com que aquesta feina requeria rapidesa, totes aquestes maquinistes tenien acoblat a la màquina un motor que permetia que només accionar el pedal l’agulla anava a cent per hora. I aquesta sincronització oferia un sorollet característic, de manera que només passar pel carrer, hom sabia on es cosien sabates. Un altre especialista en aquestes màquines i maquinaria en general en va ser també en Josep Ferran, a més d’un bon esportista, especialitzat en patins i piragües que ell mateix es feia.
No cal dir que la màquina de cosir estava i és present en tots els tallers de modista, on l’oficiala tallava la roba d’acord amb els patrons dels quals es servia. I afegia les peces amb agulles de cap, fins que passava a l’aprenenta que l’embastava a ma, seguint el camí de les agulles. D’aquesta manera el vestit quedava llest per a la primera emprova. Arribat el moment de la culminació, la modista el cosia a màquina. En els tallers dels modistos i modistes sitgetanes s’ha alternat l’agulla de cosir manual amb la màquina i sempre amatents que el cosit no fes la fatídica “patarrufa” per no haver de tornar a desfer els repunts. Les arrugues en la confecció ve a ser com el cremat en els fogons, les dues coses sempre solen produir-se quan hi ha més compromís. La clienta pot tenir alguna que altra arruga a la cara, impossibles d’allisar, però no permet que cap altra trenqui l’harmonia d’una roba de vestir. Ni que aquesta es produeixi degut a certes irregularitats de la pròpia anatomia.
Una altra industria sitgetana que va emprar moltes màquines de cosir que feien anar sitgetanes i altres del contorn, va ser la corsetera.. Quan la confecció de peces íntimes també requereix un mestratge i una laboriosa tasca de cosit. Malgrat que sembla que per les interioritats no cal filar tan prim. Si més no, ja ho diuen, la feina ben feta no té fronteres. I mai millor emprat en aquest aspecte, perquè una peça que fa de frontera entre la roba de vestir i la pell, m’imagino, no hi entenc en detalls de coqueteria, que ha de lluir un acabament ben dissenyat i ben confeccionat. La marca comercial amb la qual es comercialitzava el producte, gaudia d’un bon prestigi.
No obstant viure de la mamella també té el seu risc, no hi ha res segur, els canvis d’hàbits o de competències, tant va afectar a les robes interiors com a les exteriors. La gent cus poc i els vestits els fa la modista de sempre o es compren fets. Davant aquest panorama, ben poques màquines de cosir trobarem per les cases, moltes d’elles han acabat separades el cap dels peus i aquests últims s’han convertit en taules originals i decoratives.
Santa Llúcia que és la patrona de les modistes i de la gent d’agulla i fil, segueix lleial a la causa. La seva festa, dilluns, és una icona de les tradicions més nostrades.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 11 de desembre 2010 )

FRESCOR DE DESEMBRE

Comença desembre amb la fredor que caracteritza aquest últim mes de l’any, tot i que la d’aquests darrers dies ha estat més pròpia del mes de gener, i ho fa també en aquesta alternança de dia de festa i dia de treball, una combinació estrambòtica on les hagi. Abans, però, acaba el novembre amb un ball de mans que despleguen tots els seus cinc dits, com un senyal inequívoc i clarificador dels 5 gols que el Barça va endossar al Madrid. En un partit de màxima rivalitat i, per si fos poc, abraonat pel surrealisme que fa gala l’entrenador dels blancs. Un personatge que va viure a Sitges durant els anys que va estar de segon a la banqueta del Barcelona i ja aleshores era força murri, i no precisament en el camp, sinó també sempre que freqüentava els comerços de la vila. Les seves maneres, groelles i poc elegants, en quant a desafiar als rivals, fins els límits d’una certa perillositat. Més quan es tracta d’enfrontaments esportius on es mou un nombre molt considerable de gent que hi acudeixen i si l’ambient està caldejat per provocacions la cosa pot tenir greus conseqüències d’ordre públic. Sortosament el bon joc, traduït amb un resultat excel•lent, premia l’esportivitat i la qualitat d’uns jugadors que amb classe i senyoriu contribueixen a magnificar l’esport, on, si ho analitzem, consisteix en guanyar i perdre. El mèrit de tot bon esportista recau en saber dosificar les victòries i també les derrotes. El que en termes entenedors anomenem, saber guanyar i saber perdre.
És difícil, per les tensions acumulades, els nervis i els egos individuals, que quan es perd d’una manera contundent, la cosa no es surti de mare. I aquí s’hi cabussen els perills que en poden derivar. Al final es va guanyar amb elegància, entre l’entusiasme dels seguidors que omplien el camp, i la joia va ser complerta, gràcies al crescut resultat obtingut davant un etern rival. Valorant, a més, la tècnica que es va emprar. Amb la participació de molts jugadors sortits del planter, als quals no els han pujat els fums al cap. Un exemple per l’esport: jugar, gaudir i oferir uns resultats que són fruit de tot un procés, de començar des de baix i anar pujant fins aconseguir l’èxit i aleshores assumir-lo amb humilitat i decoro.
Aquesta victòria, la lliçó magistral de les maneres de jugar i fer, per unes hores, ens ha permès pensar que tot anava sobre rodes. No existia res més que una mà estesa amb els cinc dits desplegats i enjogassats, com a signe d’una realitat que ha tingut la força de suplantar tots els mals tràngols que ens assetgen. Amb l’economia aguantada per fils de cosir.
I ara que faig esment a l’economia, precisament aquest proper diumenge, 5 de desembre, es complirà el 92 aniversari del naixement a Sitges, a l’any 1918, del Sr. Rafael Termes i Carreró. Il•lustre sitgetà que va arribar a ser una personalitat dintre el complex món de l’economia i les finances, assolint càtedres de la matèria i presidint de la banca privada. La casa pairal dels Termes estava situada al carrer Parellades, on avui hi ha un hotel. Els darreres donaven a un immens jardí, propietat del Sr. Garcia Orero al qual s’accedia per la casa del carrer Bonaire, just al costat de l’Eco. Els termes havien comprat uns horts per allà l’Ensanche i les cases d’aquest tros de carrer s’abocaven als susdits horts, on senyora Adelaida Carreró, esposa del fabricant, plantava flors que desprès ella regalava a aquell agraït veïnat.
El pare del qui va ser reconegut economista, Rafael Termes i Junyent, era propietari de la fàbrica de calçat de can Termes, en la confluència del torrent de la Bassa Rodona i el de Santa Bàrbara, és a dir en una gaia de la plaça Espanya. I que desprès va llogar la fàbrica de Can Bota per fer-ne una ampliació i la va unir amb una passarel•la enlairada i coberta per on les sabates passaven d’una banda a l’altra amb una cinta transportadora. Era quan la industria del calçat, aquesta sí, donava feina a la gent de Sitges, estava encapçalada per la susdita fàbrica i la de can Benazet, que la superava en quant a nombre de treballadors. Com també per molts tallers, alguns de grans, que es trobaven dintre el nucli.
Va tenir molta demanda el model de sabata que fabricava que es coneixia per “Tractor” . En Termes havia treballat a can Benazet i en un taller que va muntar al carrer Parellades, fins que va construir la fàbrica sobre el 1919-1920, la qual va funcionar encara després de la seva mort, ocorreguda a l’any 1944, fins el 1960.
Abans, a l’any 1924 va posar en funcionament la fàbrica de gel, una mica més amunt, en el mateix carrer Espalter i de la qual, quan es va morir el Sr. Termes, se’n va fer càrrec el seu cunyat, el Sr. Francesc Carreró Daura.
De jovenets ens encuriosia la puntualitat i sonoritat dels “pitos” i el gran nombre de sitgetans i sitgetanes que circulaven pels carrers d’anada o de tornada de la feina. I a les empreses que produïen complements per aquesta industria, com les fàbriques de capces de sabates del Sr. Juli Martínez, en el carrer Santiago Rusiñol i la de can Selva, situada en el carrer Espalter . Precisament d’aquesta última se’n va fer càrrec un nebot del Sr, Termes, en Jaume Carreró que es va casar amb una de les filles de l’amo, al qual ajudava en les tasques administratives el Sr. Guillén, casat amb l’altra filla.
Diuen que el propietari de la fàbrica de sabates, era un apassionat dels números, tant que quan caminava pel carrer, acompanyat d’un un tic, refregava la sabata per darrera l’altra cama, ho feia absorbit per l’atenció que dispensava al bloc que emplenava d’operacions matemàtiques. D’aquí, a ben segur, l’afició del fill als números que el va portar fins a les més altes esferes de l’economia del país. Quan la fàbrica va tancar, els comentaris més generalitzats de la gent del poble es referien a la capacitat que el fill de la casa tenia pels números i les operacions d’alta volada, no va trobar la manera de poder preservar l’industria familiar. Potser perquè ho dominava tant, era conscient que quan les xifres no quadren, no hi ha formules màgiques que evitin el pitjor.
L’economista sitgetà va morir a Madrid, on residia des de feia molts anys, el que són les casualitats, l’endemà de la Festa Major, el 25 d’agost de l’any 2005.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 4 de desembre 2010 )

BOTIGUES DE CORDES DE GUITARRA

Tenim un alcalde que té facilitat de paraula, una característica quasi bé comuna en tots els polítics que acostumen a estar dotats d’una oratòria fluida, sempre necessària quan es tracta de convèncer o intentar explicar decisions que s’han de prendre durant el seu mandat, o projectes de futur. En Jordi Baijet sap explicar, amb tota mena de detalls, el que té entre mans. Quan l’altre dia en el saló de plens de l’Ajuntament ens va exposar el projecte Qualia, d’una manera tan planera i amical, hi havia moments que semblava que et trobessis gronxant un Sitges pròsper, fruit de la projecció mundial que li donaria el conjunt de tot aquesta magna idea que té per nom una paraula no escollida a l’atzar, sinó que aquesta s’obté del resultat d’una acurada investigació que va portar a terme una noia japonesa que viu entre nosaltres. Qualia, doncs, és una combinació de creativitat, sentiments, art, cultura, i tot el que es podeu imaginar que s’ajusti a l’impuls de les sensibilitats més fructíferes.
Per posar un exemple senzill, per tal que resultés molt entenedor, l’alcalde va raonar que molt a prop d’allà, concretament a la pastisseria d’en Joan Sabaté, a can “Quildu”, a petita escala, però, s’estava desenvolupant Qualia. Perquè el seu projecte de reforma de l’establiment s’avenia amb una certa creativitat, barrejada amb sentiments i sensibilitat, en definitiva, una cosa diferent. Ves per on i ho escric de manera agosarada, si més no sense cap altra intenció, la família Sabaté, com altres que aportin dosis de creativitat en els seus establiments, decoració, innovació, com aquell que no vol la cosa estaran desenvolupant les beceroles d’aquesta nova i prominent denominació. Quan curiosament fa unes setmanes em referia als establiments que al final de temporada tancaven i exposaven el motiu: “tancat per reformes”, serà com a més snob que a partir d’ara l’enunciat aporti la paraula innovadora: “tancat per Qualia”. Pel sols fet d’intentar interpretar la raó del tancament ja despertarà expectatives i, en el moment de la reobertura, el retrobament amb l’establiment vindrà marcat per una expectant curiositat. Un reclam legítim i engrescador que sols uns quants, tots els qui ens haguem interessat pels detalls del projecte, sabrem interpretar i valorar amb la justa mesura.
Una altre de les qualitats de l’alcalde, és que sap vendre el producte, les seves dissertacions resulten engrescadores. Amb la seva manera tan planera i entenedora, captiva a l’auditori, fins el punt que si en aquell moment disposessis d’uns cinquanta milions d’euros per invertir, el cop de cap seria en ferm, compraves una d’aquestes universitats i a viure i gaudir de Qualia.
És bo pel poble, de manera més directa per a qui en som els seus habitants, que sorgeixin iniciatives, projectes, de cara el futur. Sense una data límit, ni presses per portar-los a terme, així les idees es van covant i es consoliden els fonaments. Aquet projecte és de gran volada que precisa inversors que hi creguin i sàpiguen trobar el rendiment que qualsevol inversió requereix per a que sigui profitosa i rentable en tots els aspectes. De moment un coetani de la Liverpool Institute of Performing Arts, estan treballant per ja poder impartir classes el 2012. N’han de seguir altres per a completar el campus universitari entre l’ensenyament de les complexes modalitats de l’art i la tecnologia. D’aquesta manera al referent del Sitges turístic, de Vila envoltada de neguits artístics, s’hi afegirà l’aspecte universitari. Un Sitges amb campus contribuirà a completar els ja coneguts atractius, per afegir-li la sempre valuosa faceta de l’ensenyament, l’investigació en el novador camp de la tecnologia que tan ràpid avança.
No obstant tot aquests desenvolupament necessita anar acompanyat d’un seguit d’infraestructures que transcorren paral•leles entre l’ensenyament i les necessitats que comporta. També l’alcalde ho va exposar amb un exemple prou entenedor. El mateix director del Barcelona Institute of performing Arts, que canvia el nom de Liverpool pel de Barcelona, i aquí començo a discrepar perquè si el projecte es desenvolupa i es porta a terme a la Vila, m’imagino que en terrenys cedits pel poble, hauria de portar el nom de Sitges. I que no passi com el festival de cinema que li van manllevar el nom de naixement i la pàtria potestat dels qui el van parir, gent del poble, Ara, sense cap lligam d’identitat, quan els hi passi pel cap, com que s’identifica amb la denominació de Catalunya, el poden desarrelar d’aquí i desviar-lo a qualsevol altre lloc del territori. Deia que el Sr. Giles Auckland-Lewis, que també viu entre nosaltres, li va preguntar a l’alcalde, per comprovar si el poble ofereix possibilitats als futurs estudiants, on es pot comprar una corda de guitarra. La nostra autoritat, en aquell moment, no va saber on indicar-li. Per tant una nova dinàmica dels comerços sitgetans serà dedicar-se a orientar els establiments de cara a uns articles fins ara inèdits, com ho poden ésser les cordes de guitarra, deixant una mica la tònica de la roba de vestir que tan han proliferat i s’ha estancat.
I qui diu cordes, ens podem referir a les mateixes guitarres, sempre hi haurà a qui se l’hi aixafi la guitarra. Però també a tota la diversitat d’instruments com: pianos, trompetes, flabiols...En definitiva, botigues d’instruments de música. I encara buscant altres opcions se m’acut les cases de barrets, per allò que els artistes són molt donats a posar-se gorra i altres capells. Sense oblidar-nos d’aquells singulars i originals birrets que fan servir els rectors i gent doctorada que imparteixen classes en la universitat i se’ls posen quan l’ocasió ho requereix. I les orles, que són com una mena de gorra de plat, salvant les diferències, amb una borla que penja, amb la qual es cobreixen el cap els universitàries quan aconsegueixen la graduació. Vegeu, un modest observador ja ha trobat un fil conductor de negoci, amb aquest parell d’exemples. Sens dubte que tot aquest enrenou comportarà un moviment comercial que ha de beneficiar al poble. I una cosa va aparellada amb l’altra, creació de llocs de treball que bona falta fan. Per això deia que les iniciatives que es plantegin, que s’estudiïn, amb visió de futur, les maneres per poder-les portar a terme, buscant un mínim de garanties per a que tot el plantejament no s’acabi convertint amb foc d’encenalls. Per començar el tema el tracten gent entesa. L’enteniment i la saviesa són dues bones garanties amb les quals avalar Qualia i tot el que comporta.
Altres cultures, altres visions, noves idees, conformen el panorama del futur sitgetà, acomboiades gràcies al talent d’una japonesa la qual, desprès d’aprofundir en la idea li atorga un nom. Darrera s’hi aplega la creativitat, els sentiments, l’art... D’aquí que un servidor, sempre enlluernat per les novetats, he volgut atorgar a l’article d’avui una influència de creativitat, sense descuidar els sentiments. I ara, vist el resultat, em sembla que ho he aconseguit, he fet Qualia. Em sento feliç.
J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 27 de novembre 2010 )

UN EQUIP DE MÚSICS

No fa pas gaire vaig portar fins aquestes pàgines un equip de futbol format per gent esquitxada d’una simpàtica i ben guanyada popularitat, i en l’article que l’acompanyava esmentava que en una ocasió el recordat Jaume Soler i Milà, en Pascaret, va organitzar un partit entre els cantaires i els músics que habitualment formaven part de la colla de Caramelles del Patronat. Recordava vagament l’alienació i gràcies a un veí de casa, en Manel Martí i Mirabent, que guarda una fotografia d’aquell partit, m’ha estalviat de remenar fotografies a la recerca d’aquest document gràfic. Els amics més futboleros, veus crítiques i alhora enteses en aquest esport, s’han rendit davant l’evidència d’aquesta selecció. I no gosen a posar preu, atenent-nos al que es paga avui per un sol jugador, el que valdria tot aquest equip. Sortosament es van retirar abans que cap club ofertes, pel fet d’haver debutat a partit únic. Es va jugar al camp municipal el dia 3 de maig del 1970. Per tant enguany s’han complert quaranta anys. Per a completar la informació em falta la fotografia de l’equip dels cantaires i recordar qui va guanyar.
L’equip dels músics estava format, d’esquerra a dreta i drets: l’Ernest Lligadas, que va defensar la porteria; en Jaume Soler, capità; en Carles Sànchez; en Joan Yll, JYM; l’Antoni Cubillos i l’Antoni Pagés. Acotxats: en Toni Martí, l’Armand Valera, en Manel Martí, en Quimet Ràfols i en Joaquim Vicente . Curiosament de músics de la colla del Patronat sols ho eren en Jaume, en Toni Pagès i jo mateix. Els germans Martí i en Toni Cubillos eren cantaires cedits a l’equip dels músics per tal de poder aconseguir fer l’onze titular, degut a que la resta dels músics de la colla, com el recordat José Pérez eren més aviat de l’equip dels veterans. La resta dels músics que apareixen en la fotografia, ho eren d’altres formacions musicals.
En Quimet Ràfols havia format part d’algun dels equips del Sitges. A en Jaume l’únic currículum futbolista que podia exhibir era el de la infinitat de partidets jugats en el reduït camp que quedava davant del taulell de la perfumeria fins que, com també vaig apuntar, el delegat d’aquell camp tan perfumat, el seu pare, amb el recolzament de la Júlia, aquella noia que va ser una institució de la casa, suspenia el partit per perill de trencadissa i perquè, al cap i a la fi, no quedava gens bé que en un establiment de tal categoria s’hi juguessin partits sense respectar les normatives comercials, ni les més bàsiques normes establertes pels màxims estaments del món del futbol. Uns partits que en Jaume acostumava a jugar vestit elegantment, amb americana i corbata incloses i recordo perfectament que en el trau de la solapa lluïa la insígnia del Barça.
I és que portava, com diuen els més sensibles al Club, els colors en el seu interior. La música i el Barça eren el seu món. La solfa l’interpretava a la rebotiga de la perfumeria, sempre amb el seu amic en José Pérez que tocava el violí i ell la viola. Tanta n’era la confiança que en Jaume no li deixava passar una, de manera que quan les coses anaven maldades, em refereixo a detalls de l’interpretació de l’obra, en Pascaret li recriminava les falles, tot aixecant els llargs braços i exclamant: “Demonios Pérez...”. Cada vegada que recorria a l’infern, en José donava la sensació que s’encongia una mica més i amb gràcia andalusa li revocava tanta agitació, mentre es planyia d’haver fet cas a l’invitació del músic. Però al cap d’una estona els dimonis desapareixien i els dos músics semblaven formar part dels estols celestials. Com a dos angelets, un de llarg i prim i l’altre submergit en el seu defecte físic que portava amb resignació.
Al menys un cop al mes en Jaume organitzava unes vetllades musicals en aquella sala del piano del segon pis. Hi eren convidats els amics als quals els hi agradava la música. En aquella sala hi varem actuar aprenents de músic i professionals i els grans “tenores”, tots sota la direcció artística del noi de la casa i, ara sí, amb els vist i plau de la seva família que seia a primera fila el dia de la interpretació amb públic.
Quan la temporada comercial i musical decantava cap a uns compassos d’espera, la família Soler Milà anaven a descansar a la Pobla de Claramunt , prop de Capellades. En Josep Cano que aleshores feia de taxista era el xofer oficial. Els portava i s’allotjava amb ells, era la manera de tenir cotxe i xofer a disposició, sense haver de preocupar-se de les senyals ni de les normes de circulació, deixant a les mans d’un professional els secrets de la conducció amb tot el que implica. Quan tornaven a la normalitat, la rutina era la mateixa, les colònies, el plaer de la música i la verdor de la gespa del Camp Nou, on hi acudien, cada vegada que el Barça hi jugava, en Jaume i en Cano amb seu cotxe, com a dos senyors de la Barcelona pròspera.
He aprofitat, ara que es parla tant de futbol, per posar una fotografia d’un equip irrepetible. Una colla d’amics, alguns músics i altres boleros, per tal de fer possible que l’afició a la pilota i l’amistat s’enfrontessin en amical competició, com una continuïtat de tantes Pasqües viscudes junts i amb explicita complicitat amb els poetes/esses que escrivien les lletres, les quals musicava i dirigia el mestre Jordi Pañella i Virella.
I això ha vingut a to perquè dilluns és la festivitat de santa Cecília , patrona de músiques i músics, i en el seu honor i amb record a tots els músics que ens han deixat i als qui són entre nosaltres, he apuntat unes quantes notes anecdòtiques les quals no configuren cap partitura, però volen formar part del pentagrama que aplega les hores compartides entre melodies i cants.
J. Y. M

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 20 de novembre 2010 )

DE GAUDÍ AL PAPA

A l’any 1882 es va començar a construir el temple de la Sagrada Família, sota la direcció de l’arquitecte Francesc del Villar i per encàrrec de l’Associació de Devots de Sant Josep. Un any després, el 1883, hi ha canvi d’arquitecte, essent el responsable Antoni Gaudí, el qual modifica tot el projecte. Des d’aquell moment va augurar que vindrien gent d’arreu del món per a contemplar aquella obra. De la mateixa manera que va certificar que treballava tranquil perquè el seu client no tenia pressa. Efectivament el temple ha tingut un ressò extraordinari, fins a convertir-se en una de les obres més emblemàtiques del nostre món. El símbol que més s’associa amb la ciutat de Barcelona. Que també té una catedral gòtica que, juntament amb Santa Maria del Mar, són un icona d’aquest estil.
Els treballs de construcció es realitzaven de forma lenta, degut a que la seva financiació depenia d’uns minses ingressos, majoritàriament de les almoines, la major part de les quals el propi Gaudí recaptava pidolant pels carrers. Per tant un arquitecte que autofinançava el seu propi projecte, sabedor que ell no el veuria pas acabat. Un dilluns, 7 de juny de 1926 un tramvia el va atropellar, morint tres dies després, s’havia construït la portalada de la Glòria i unes quantes de les singulars torres, les quals es convertien en la imatge que més sobresortia del paisatge urbà de la capital. Coincidia amb un incipient turisme cultural que venia a Europa, o es movia pel conjunt dels països que han acabat integrats en la Unió Europea, a la recerca de monuments, museus, pedres mil•lenàries ... que tenien una determinada projecció internacional. No obstant el temple ja s’havia convertit en un exemple de l’obra que va per llarg, que no s’acaba d’avui per demà. Precisament aquesta lentitud ha esdevingut un referent a les obres i detalls de d’acabament dubtós i de seguit, encara ara, s’associa amb el temple: “això durarà més que la sagrada família”.
A mesura que la bonança econòmica va repartir virolles, les torres de la sagrada família que ja tenien projecció mundial, es van convertir en una preferència per a molts. De manera especial pels asiàtics que hi aflueixen de forma massiva. La progressiva afluència de visitants, ha permès poder accelerar el ritme de construcció. Amb una entrada de 12 € per barba, si els sumem a la gran quantitat que diàriament passen per taquilla, les previsions s’han complert i l’obra presenta un aspecte molt avançat, malgrat que encara queden uns anys per la seva completa finalització. Molt serà que quan estigui acabada perdi interès, el reclam de poder visitar una obra projectada per un genial arquitecte, on encara hi treballen. Un detall, una influència, que anima als visitants a tornar al cap d’un temps per poder comprovar i valorar els avanços que experimenta.
Ara, un cop acabada la nau central, els responsables de l’obra, junt amb les autoritats eclesiàstiques han considerat, amb bon encert, que ha arribat el moment de poder celebrar oficis religiosos que al cap i a la fi és aquesta la finalitat de la construcció del temple. No implica en res que en el seu exterior les bastides i les grues, els operaris continuïn la seva feina, l’aixopluc de les pregaries esdevé un original i diferent embolcall de la fe.
De la primera pedra que es va posar, de l’obra que anava agafant forma, fins a la visita del Papa per a consagrar-la, aquest darrer diumenge, hi ha llarg recorregut. En el qual molt ha canviat l’aspecte religiós. Del misticisme, la devoció, del propi Gaudí, ha davallat a uns corrents que es van apartant del camí de la fe. L’església necessita una renovació permanent, ja ho va fer quan els altars es van orientar de cara els fidels i la missa va aconseguir una altra dinàmica quan es va començar a celebrar amb llengua entenedora. Però sóc de l’opinió que a l’església li falta joventut que són els puntals que han de garantir la continuïtat en el camí. Les normes successòries al capdavant de la jerarquia eclesiàstica s’haurien de modificar, de manera que es pogués elegir un Papa més jove, amb projectes més atrevits, més oberts als corrents actuals, sense haver de renunciar a aspectes fonamentals, si més no treballar per modernitzar-los.
El tema és molt delicat i no sóc jo el més indicat per ficar-me en camisa d’onze vares. Amb raó es diu: “doctors té l’església”. Amb tot, d’una cosa estic convençut, la meva modesta opinió es fa evident quan observem que la fe trontolla, que actuacions que no s’avenen amb la moralitat i l’exemple que han de donar els servidors de la religió, recentment airejats, no contribueixen a posar ordre en la casa del Pare. D’altra banda és comprensible que posar-se el dia, sense haver de renunciar a uns mínims principis de moralitat, de disciplina i normes establertes des d’anys immemorials, es converteix en una tasca molt difícil i carregosa. Quelcom s’haurà de fer per motivar a les futures vocacions i als fidels, sense defallir en la comesa i en el repte d’intentar tornar a omplir les esglésies de jovent més enllà del dia de la Primera Comunió.
La Sagrada Família ens va captivar, hi va contribuir l’esplendorosa celebració litúrgica que va oficiar el Papa Benet XVI i també pel talent de l’arquitecte Antoni Gaudí que va ser un visionari, un geni, de l’art. Ell, en aquells anys que es regia per unes també estrictes normes de l’arquitectura, va anar més enllà i va desafiar-les, projectant formes agosarades, un estil propi que en el temple i amb la resta de la seva obra per tots coneguda, el converteix en un artista universal i excepcional, que va saber implicar-se més de cara el futur que no pas en el temps que li va tocar viure. D’aquí bona part de l’èxit de la seva obra.
No fa gaires dies varem gaudir de la companyia d’una amiga de la nostra filla Carme, una japonesa que igualment havia patit el deliri per l’obra gaudiniana. Només arribar al rebedor de casa, va exclamar una elocució, barreja de sorpresa i de satisfacció, al veure el quadre que a mena de benvinguda rep al visitant. Pintat per en Victorino Berbegal, precisament, la setmana passada m’hi referia, de la platja de les barques i al fons l’imatge de la nostra església parroquial. Davant el descobriment es va afanyar a treure una guia editada i escrita en japonès on, per sorpresa de tots nosaltres, entre les imatges de la Sagrada Família i altres racons de Barcelona, hi apareixia una vista com la del susdit quadre. Ens va satisfer molt la projecció universal que també té el nostre poble i que el símbol que més l’identifica n’és, precisament, la imatge d’un temple. El qual anomenem la Punta, per les formes i la seva situació privilegiada.
Tots els pobles tenen el campanar que sobresurt per damunt les taulades i cada un amb el seu estil. Des de Gaudí al Papa actual, un lloc de culte ha anat agafant forma, unes formes que a voltes resulten potser massa carregades d’elements decoratius. Quan una benedicció papal l’ha magnificat de temple a Basílica. I amb tot, el client de l’arquitecte continua sense tenir pressa. És clar que mentre s’hi continua treballant, a recer d’aquesta meravella, ja li podem resar.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 13 de novembre 2010 )

LA BARCA DE L'ESTRADA

La platja de les barques, a continuació de la Fragata, se la coneixia així perquè hi avaraven la major part de les barques dels pescadors. La seva presència contribuïa a realçar, abans del anomenat destí turístic, el caire de poble pescador que tenia la Vila.. Una activitat que donava feina als pescadors d’aquí i als vinguts de les contrades marineres del Sud. De la mateixa manera també em puc referir a que la posició de les embarcacions oferia una temàtica fotogràfica de primer ordre. Els fotògrafs aficionats envoltaven la barca i els fascinava aquells grans llums, de vidres bombats, fins a convertir-se en l’esquer preferit pels objectius de les càmeres. La instantània es repetia: de primer pla els llums i de segon la imatge de l’església. També els pintors van pintar infinitat de teles amb la temàtica de les barques. Em ve a la memòria l’art d’en Victorino Berbegal, pel qual la susdita platja era un dels seus paisatges favorit. Entre aquestes, el meu oncle Joan que per aquells anys també pintava quadres, en va fer un on en el moll adossat al primer l’espigó que estava fet de travesses de fusta, amb una separació entre una i l’altra, s’hi veu a en Tianet Tornel, un aprenent de casa que vivien al carrer Tacó, el germà del qual va fer molts anys de jardiner amb en Font. El noi està ajupit i amb un fil de pescar a la mà, l’altre extrem el té introduït a l’aigua. Al seu costat una senyora amb davantal negre mira a l’horitzó. Quan la Celeste Claramunt, que vivia en aquesta casa estreta del costat de can Gustavo, va veure l’obra acabada es va emparrar que la dona que havia pintat en la tela era la seva mare. I tanta il•lusió li va fer que li va transmetre al meu oncle que aquell quadre era per ella, ja que no hagués permès que cap altre possible comprador penges a la paret del seu menjador la seva mare. Va ser la millor postora.
A banda d’aquesta arrecerada parcel•la marítima, cap més barca avarava llenca en la platja que s’estén fins a les Coves. Fins que amb la proliferació del turisme, els pescadors i les seves barques van haver de fondejar al port d’Aiguadolç. No fa gaire que es parlava que les barques tornessin a la seva platja. Són coses que es diuen, com tantes altres. Però com diuen els castellans: “del dicho al hecho hay un trecho”. No obstant, des de fa uns anys, en l’extrem oposat, una barca és damunt la sorra, amb les travesses corresponents, oferint una imatge molt bonica. Hi contribueix el seu bon estat de conservació i els colors amb els quals està pintada, el blanc de Sitges i el blau del mar. El seu propietari n’és en Josep Estrada, pescador de convicció i un bon paleta allà on els hagi. Llàstima que els dos braços de moll- espigó estiguin tan malmesos pel descuit de no haver posat a temps un parell de pedres per tapar el primer esvoranc que les envestides de les ones havien provocat en les seves parts febles.
l’Estrada hi acudeix sovint i, amb pulcritud d’artesà, la mima i la posa a punt per quan s’escaigui sortir a pescar. Afició de professió que va inculcar al seu fill, amb una eficient enllaç com és la Carme, la seva muller, la qual s’ha dedicat a proveir a les seves amistats del que pescava la seva gent. Tenir la barca apunt, preparada per fer-se a la mar, és una garantia d’èxit, una satisfacció per a la persona que tota la vida ha fet el mateix. Alternant la paleta amb les nanses, sobretot durant els mesos d’estiu i al hivern tocava posar la barca a resguard en aquesta platja de davant l’hotel Terramar, en la qual es banyen els seus hostes i més d’un es déu arrecerar a frec de les costelles del quillat. Com fèiem nosaltres quan anàvem a banyar a la platja de les barques, on fins i tot aprofitàvem l’ombra que feien els improvisats tendals que amb tela de sac i amb el suport dels rems plantaven damunt de la barca aquells pescadors.
La barca de l’Estrada és ben visible des del Passeig, quan resta immòbil, tan ben plantada, tan ben estructurada, ve a ésser com un monument a tantes barques que han calat en el nostre litoral i que ara, quan la bonança aplana la mar i el sol el tenyeix de plata, observem, a primeres hores del matí, com les baques dels pescadors s’apropen fins a la costa i aquests feinegen al seu aire.
Però tampoc vull ometre, ara que estic tan a prop de les Coves, les posicions que aconseguien ocupar determinades barques que calaven en uns punts concrets d’aquests entrants, en unes nits quan més fosques millor, per a descarregar una carga, principalment de tabac, que pretenia burlar els impostos obligatoris per la seva comercialització. Molta gent hi estava implicada, d’aquí i dels pobles veïns. El corredor Sitges- Ribes- Vilafranca era el recorregut més habitual d’aquest contraban. Essent la masia de Miralpeix un enclavament summament important d’aquestes transaccions nocturnes on els contrabandistes s’havien de mullar per a carregar amb la mercaderia que cada portant transportava en grans mocadors de farcells fins als amagatalls que tenien per entre aquests forats
L’avís del dia i hora es feia saber amb el màxim secret i discreció. Fins i tot desconeixien aquests moviments els familiars més directes. Ja no diguem les amistats, només que algú o delatés podia tenir conseqüències greus.
Quan es va posar de moda anar a Andorra, tots varem jugar una mica a contrabandistes. Fumessis o no, feia il•lusió poder passar, sense ser descobert a la duana, uns quants paquets de tabac amagats entre els calçotets i les samarretes. I és que això de fer trampes a vegades complau una mica. Sempre, és clar, que les patotes no surtin de mare. Perquè aleshores ni contrabandista ni res, un barrut pocavergonya. Com tants n’hi ha.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 6 de novembre 2010 )

DEL PARANY A LA UNIVERSITAT

Acostuma a passar que a l’escriure tant sobre la temàtica sitgetana, et trobes que a vegades tornes a incidir amb el mateix. He escrit molt sobre els camins, els camps i les vinyes que envoltaven el poble. També de la gents que treballava aquelles terres i fins i tot els qui hi passejaven els dies de festa. Un costum que al viatjar per altres contrades, observo que en molts llocs encara persisteix. I és que no tots els indrets tenen el privilegi de disposar d’una passeig com el nostre, tan arrecerat al mar i amb una extensió considerable. En pobles del interior la gent, principalment les dones, caminen desprès de dinar, pels camins que els hi són més propers i també per la vorera de la carretera. Allunyant-se fins on la panoràmica del poble es va difuminant. És com unes ganes de sortir dels dominis, per comprovar que més enllà no s’acaba el món.
Els de la meva generació, en el anys d’infantessa i una mica més grandets, al no disposar les nostres famílies de cotxe ni gaires luxes, hem tingut la sort que ens han portat a caminar per aquests llogarets, on els camins arribaven fins a les marjades dels camps i, de tant anar-hi, ja coneixíem cada revolt i també, amb l’experiència, es sabia distingir els garrofers, els ametllers, cirerers, les farigoles, el romaní, l’espígol... Era a la tardor quan les caminades més sovintejaven. Transitar pels camins, per entre els camps i les vinyes adormides, arropats per l’escalforeta del solet que és tan complaent quan baixen les temperatures, és un dels encants que hem tingut molt a l’abast.
El silenci del camp és tan pesarós que s’ajup a cada raconada i queda com apaivagat , fins que el vol d’un ocell enjogassat el gosa desbaratar i aquell revoloteig, convida a seguir-lo altres ocells i vet aquí que en un moment la vinya, que estava tan dormida, desperta com per l’art de l’encantament i el vol dels passerells, les caderneres, els gafarrons, els liris... és un referent de la llibertat, on plau guaitar la seva remuntada, tan simple com excel•lent.
En aquests moments, els quals descric, altres sitgetans necessitaven del silenci, però també de la desbandada del ocells. D’aquí bé que passejar per entre aquells camps, tot sovint et trobaves amb indicacions que et convidaven a allunyar-te de la planúria, sense sembrar, on mig amagada sobresortia una barraqueta, el parany. A prop tenien disposats els reclams i al mig una cucona amb aigua , el trosset de terra el cobrien les teles i els tirans del comandament restaven ocults en aquell reduït amagatall. Els caçadors d’aquesta modalitat tenien coses en comú amb els pescadors de canya, la més essencial, la paciència. S’han de passar moltes hores, fins el punt que el temps no té valor, l’allarguen el que volen. Els pescadors han d’esperar que piquin i els caçadors la mateixa espera però amb diferent esquer, tan sols necessiten que una volada d’ocells es posi damunt de les teles. Uns i altres han de fer servir l’embranzida per assegurar la captura. Però a banda de paciència el caçador de parany necessitava la complicitat del silenci, de l’ordre, perquè només que es bellugués quelcom aliè a la natura, els ocells passaven de llarg. D’aquí que l’home del parany es consumia quan els caminants passàvem a prop seu. Fixeu- se si estaven avesats aquells sitgetans a caminar per aquesta camins que ja coneixien els enclavaments dels paranys i procuraven desviar-se per no desbaratar la calma, una normalitat que ha de regir en un camp en un dia de tardor. Era tanta l’afició d’aquells caçadors que, sabedors que els dies de festa era un no parar d’anar i venir, una tarda qualsevol d’entremig de la setmana deixaven la feina en mans dels operaris i s’escapaven a fer una tirada de teles.
Allà on més paranys hi havia, era a tot el llarg de la franja de sota de Santa Bàrbara. I per les xarmades d’Aiguadolç. Poc s’imaginaven aquella gent, que tantes hores van passar amb complicitat amb el silenci, aguantant-se la respiració i la tos, que un dia aquells camps, els camins, desapareixerien i els paranys serien els antecessors d’una gran escola de la vida, la universitat i altres infraestructures paral•leles que sonen a modernitat. Ara que s’ha donat a conèixer el projecte, els que ens hem quedat sense respiració, aguantant l’alè, hem estat nosaltres, tots els qui els dies de festa caminàvem per aquests indrets i contemplàvem el bucòlic paisatge, el d’un Sitges que ens havien ensenyat a estimar, a conèixer millor, a familiaritzar-nos amb la nostra toponímia, a saber situar el nom dels indrets, la propietat a qui pertanyia cada tros de terra, el nom de les masies i fins i tot els dels seus masovers. Van ser uns anys d’aprofitament, d’aprendre sense haver d’estudiar el tema, era de forma didàctica, simplement absorbint els coneixements dels nostres familiars que ens guiaven per aquests indrets.
Quan varem aprofundir, per mediació dels estudis, en matèries més complexes, la terra va anar perden valor, si la tesem pel treball que requereix. Els més savis es van aprofitar de l’avantatge que els dispensava la seva enorme facilitat en fer números i càlculs a anys vista, perquè de seguit es van adonar que un tros de terra a prop del nucli del poble tenia un valor incalculable, s’ofegava entre zeros a la dreta. Però no tenia, és clar, el mateix valor si es destinava a sembrar i a tenir ceps encantats. Arribaren a la conclusió que això últim era misèria. Enseguida tal saviesa, emprada en els mateixos valors de càlcul, va engolir la bellesa de l’entorn i la terra restà erma. Fins i tot els ocells van emprendre altres volades, ens hem quedat sense caderneres, llevat la denominació sinònima que en resulta quan hom agafa un constipat considerable.
En la franja de terra que encara queda entre can Pei i sota Santa Bàrbara, està previst construir no sé quants centres que ensenyaran cultura de tota mena, bona falta fa. Vegeu, la terra a voltes torna a ser fructífera, no està tot perdut. Han desaparegut els camins de la infantessa, de la gent de la pagesia que els transitaven, dels caçadors que anaven i venien del parany, però si això tira endavant, els carrers d’aquesta gran infraestructura soci cultural es veuran concorreguts per jovent delerosos d’aprendre, en un món que cada vegada exigeix més preparació. Curiosament al conjunt d’aquest oasis de saviesa, emprant termes universitaris, se’l coneixerà com a Campus. Tard o d’hora tot torna als seus orígens: Campus, de camp. Una terra que tornarà a donar el seu fruit amb diferent estatus quo.
És bo pel nostre poble iniciatives d’aquest calat, com és fonamental ser previsors de cara el futur per tal de trobar alternatives a l’industria del turisme. Amb un boom de tal magnitud, tan sols una paraula resumeix tot el projecte: “Quàlia”.
Aquest nou parany té les teles parades, sols cal que la volada de noves idees i de diners es posi a damunt i a tirar ben fort que no s’escapin. I al revés, si tot això servís per fer volar coloms, seria un parany amb tots els ets i uts. Un parany del segle XXI.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 30 octubre 2010)

ESTEM TREBALLANT PER A VOSTÉ

El futbol ha estat l’esport que més adeptes ha tingut en el nostre poble, m’imagino que amb la mateixa intensa afició que en altres llocs. Més si tenim en compte que descric els costums d’uns anys que no hi havia gaires més distraccions. Quan els diumenges a la tarda es concentrava quasi bé el gruix més lúdic de la festivitat. D’aquí que les senyores s’havien d’afanyar per tenir preparat el dinar aviat. Això les obligava anar a missa a primera hora per a tot seguit haver de trafegar a la cuina. Els homes gent de cafè i futbol i les senyores sempre pendents de les feines de la llar i que en arribar el diumenge, a més, aprofitaven per rentar la roba en aquells safareigs de ciment armat que feien els Artigas, els Martí i en “Tet”.
Es dinava aviat, en una esgarrapada i els homes s’afanyaven per acudir als cafès de les respectives Societats i allà, en amena tertúlia, acabaven de perfilar la jornada futbolística que en un no res començaria al camp de l’Aiguadolç. Calia afanyar-se per encaminar-se al camp. A l’altre diumenge quan el Sitges jugava a fora, els “futboleros” acontentaven a la muller i l’acompanyaven al cine, si més no pendents del resultat final el qual, junt amb els resultats de primera divisió, s’apuntaven en aquella pissarra de cal Xatet i que tants seguidors tenia a la sortida dels cines, dels balls. Durant aquest temps de tardor, època de cacera i de bolets, a l’activitat dels diumenges s’hi afegien aquestes dèries, de manera que la jornada resultava completa i fins i tot cansada si es volia acudir a tot. Hi posava el colofó aquells jocosos i immemorials balls de tarda que tenien una participació massiva.
Arribo fins aquí sense mesurar l’extensió i amb prou feines pensar que el tema escollit per avui, no tenia la pretensió d’apuntar els costums dels sitgetans/nes d’antany, sinó per presentar una fotografia d’un equip de futbol integrat per uns jugadors molt peculiars que més aviat no s’havien distingit per les seves habilitats futbolístiques. Perquè la Vila s’ha honrat per tenir empadronats a personatges il•lustrats en tots els camps, els quals han contribuït a potenciar el nom del poble. Si més no existeixen altres convilatans que la seva manera d’ésser els ha proporcionat un currículum de popularitat immillorable, difícil de superar però més acord amb la majoria de la gent que sense sobresortir massa, també amb la seva feina, el seu comportament, han recolzat l’esquena a la causa comuna. Ells també han contribuït a fer gran el nom de Sitges, no ho hem d’oblidar.
Aquesta alineació tan exclusiva i puntual, vindria feta amb motiu d’aquells partits que tot sovint s’organitzaven, perquè el futbol local formava part destacada del programa de les festes que tenien lloc. Així per exemple quan era la festivitat del paletes, s’organitzaven partits entre oficials i manobres. El mateix passava amb la festes dels sabaters, una selecció d’una fàbrica contra l’altra, els de can Benazet contra els de Can Termes. I així podríem continuar enumerant enfrontaments puntuals, com els campionats organitzats amb motiu de la Festa Major, que no sols aportaven l’al•licient de l’esport, sinó que omplien de seguidors el camp.
Fins i tots els músics ens hi varem veure en cor. En Jaume Soler Milà, més conegut per en Pascaret era un gran aficionat del futbol, acèrrim culé, i a qui tan agradava practicar en la seva perfumeria, d’amagat del seu pare, amb aquella pera de goma dels polvoritzadors de colònia. Els partits eren entre dos jugadors, ell i el qui s’hi avenia a enfrontar-s’hi . En un moment tot eren braços i cames que brincaven per entre els perfums i sabons, fins que el seu progenitor irrompia en el terreny de joc i suspenia el partit quan estava més interessant. Obligant al únic jugador de l’equip visitant a fugir amb la cua entre cames. Doncs bé, a en Jaume se’l hi va ocórrer organitzar un partit entre els cantaires de la colla de Caramelles del Patronat i els músics, els quals vam haver de fixar noves incorporacions, parlem sempre de músics, ja que els que actuàvem en les Caramelles no érem suficients. El partit es va jugar al camp del Sitges a la primavera , em sembla recordar, de l’any 1973 i si no vaig mal fixat el va arbitrar en Joan Miret. No recordo el resultat, però sí la patxoca que feia l’equip dels músics; els uns llargs i prims, els altres “regordets”. Que al no estar acostumats a córrer feina hi havia per arribar a l’altra porteria i defensar la pròpia. Un espectacle per llogar-hi cadires.
Bé, passo a enumerar, amb les limitacions corresponents al no conèixer prou bé els noms complerts dels jugadors de la fotografia cedida per en Francesc Rodríguez. Alguns dels mots pels quals se’ls coneix millor que pel nom els deixo per vostès. Drets i d’esquerra a dreta: actuant de linier en “Purri” , de porter l’Alfons Simó, al seu costat en Perico, en Regueiro, en Gonzàlez (Tete ) , l`Àngel (en Periquin) , una cara coneguda però desconec el seu nom. Va arbitrar el partit l’Ollé, junt amb l’altre linier en Quimet que feia la Moixiganga. Acotats: en Paco, en Pérez que feia de drapaire amb el seu pare i germà al carrer Carreta. En Juan, en Joan Sabaté, portador del Drac i l’Arnán.
Cap d’ells va arribar a ser un crac, però n’hi ha que amb popularitat potser ningú els guanyava.
J.Y.M

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 22 octubre del 2010 )

UN EQUIP DE GENT POPULAR

El futbol ha estat l’esport que més adeptes ha tingut en el nostre poble, m’imagino que amb la mateixa intensa afició que en altres llocs. Més si tenim en compte que descric els costums d’uns anys que no hi havia gaires més distraccions. Quan els diumenges a la tarda es concentrava quasi bé el gruix més lúdic de la festivitat. D’aquí que les senyores s’havien d’afanyar per tenir preparat el dinar aviat. Això les obligava anar a missa a primera hora per a tot seguit haver de trafegar a la cuina. Els homes gent de cafè i futbol i les senyores sempre pendents de les feines de la llar i que en arribar el diumenge, a més, aprofitaven per rentar la roba en aquells safareigs de ciment armat que feien els Artigas, els Martí i en “Tet”.
Es dinava aviat, en una esgarrapada i els homes s’afanyaven per acudir als cafès de les respectives Societats i allà, en amena tertúlia, acabaven de perfilar la jornada futbolística que en un no res començaria al camp de l’Aiguadolç. Calia afanyar-se per encaminar-se al camp. A l’altre diumenge quan el Sitges jugava a fora, els “futboleros” acontentaven a la muller i l’acompanyaven al cine, si més no pendents del resultat final el qual, junt amb els resultats de primera divisió, s’apuntaven en aquella pissarra de cal Xatet i que tants seguidors tenia a la sortida dels cines, dels balls. Durant aquest temps de tardor, època de cacera i de bolets, a l’activitat dels diumenges s’hi afegien aquestes dèries, de manera que la jornada resultava completa i fins i tot cansada si es volia acudir a tot. Hi posava el colofó aquells jocosos i immemorials balls de tarda que tenien una participació massiva.
Arribo fins aquí sense mesurar l’extensió i amb prou feines pensar que el tema escollit per avui, no tenia la pretensió d’apuntar els costums dels sitgetans/nes d’antany, sinó per presentar una fotografia d’un equip de futbol integrat per uns jugadors molt peculiars que més aviat no s’havien distingit per les seves habilitats futbolístiques. Perquè la Vila s’ha honrat per tenir empadronats a personatges il•lustrats en tots els camps, els quals han contribuït a potenciar el nom del poble. Si més no existeixen altres convilatans que la seva manera d’ésser els ha proporcionat un currículum de popularitat immillorable, difícil de superar però més acord amb la majoria de la gent que sense sobresortir massa, també amb la seva feina, el seu comportament, han recolzat l’esquena a la causa comuna. Ells també han contribuït a fer gran el nom de Sitges, no ho hem d’oblidar.
Aquesta alineació tan exclusiva i puntual, vindria feta amb motiu d’aquells partits que tot sovint s’organitzaven, perquè el futbol local formava part destacada del programa de les festes que tenien lloc. Així per exemple quan era la festivitat del paletes, s’organitzaven partits entre oficials i manobres. El mateix passava amb la festes dels sabaters, una selecció d’una fàbrica contra l’altra, els de can Benazet contra els de Can Termes. I així podríem continuar enumerant enfrontaments puntuals, com els campionats organitzats amb motiu de la Festa Major, que no sols aportaven l’al•licient de l’esport, sinó que omplien de seguidors el camp.
Fins i tots els músics ens hi varem veure en cor. En Jaume Soler Milà, més conegut per en Pascaret era un gran aficionat del futbol, acèrrim culé, i a qui tan agradava practicar en la seva perfumeria, d’amagat del seu pare, amb aquella pera de goma dels polvoritzadors de colònia. Els partits eren entre dos jugadors, ell i el qui s’hi avenia a enfrontar-s’hi . En un moment tot eren braços i cames que brincaven per entre els perfums i sabons, fins que el seu progenitor irrompia en el terreny de joc i suspenia el partit quan estava més interessant. Obligant al únic jugador de l’equip visitant a fugir amb la cua entre cames. Doncs bé, a en Jaume se’l hi va ocórrer organitzar un partit entre els cantaires de la colla de Caramelles del Patronat i els músics, els quals vam haver de fixar noves incorporacions, parlem sempre de músics, ja que els que actuàvem en les Caramelles no érem suficients. El partit es va jugar al camp del Sitges a la primavera , em sembla recordar, de l’any 1973 i si no vaig mal fixat el va arbitrar en Joan Miret. No recordo el resultat, però sí la patxoca que feia l’equip dels músics; els uns llargs i prims, els altres “regordets”. Que al no estar acostumats a córrer feina hi havia per arribar a l’altra porteria i defensar la pròpia. Un espectacle per llogar-hi cadires.
Bé, passo a enumerar, amb les limitacions corresponents al no conèixer prou bé els noms complerts dels jugadors de la fotografia cedida per en Francesc Rodríguez. Alguns dels mots pels quals se’ls coneix millor que pel nom els deixo per vostès. Drets i d’esquerra a dreta: actuant de linier en “Purri” , de porter l’Alfons Simó, al seu costat en Perico, en Regueiro, en Gonzàlez (Tete ) , l`Àngel (en Periquin) , una cara coneguda però desconec el seu nom. Va arbitrar el partit l’Ollé, junt amb l’altre linier en Quimet que feia la Moixiganga. Acotats: en Paco, en Pérez que feia de drapaire amb el seu pare i germà al carrer Carreta. En Juan, en Joan Sabaté, portador del Drac i l’Arnán.
Cap d’ells va arribar a ser un crac, però n’hi ha que amb popularitat potser ningú els guanyava.
J.Y.M

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 15 octubre 2010 )

L’ERMITA DE LA FONTCALDA

Cada any quan s’apropen aquestes dates, coincideixen dues efemèrides que es desenvolupen paral•lelament i que cada una, per separat, forma part de l’àmbit local i d’altre de més allunyat, el del veïnat aragonès. Sense deixar en l’oblit, però, als “maños” sitgetans.
El cinema aglutina tot el protagonisme que converteix el nostre poble, durant els dies que es celebra, en un referent de l’especialitat del festival que tanta anomenada projecta a la Vila. I pel que fa als veïns, que limiten Catalunya i Aragó, la festivitat de la verge del Pilar, acomboia el fervor popular i el folklore més representatiu d’aquelles terres, com és el ball de la jota.
Ni una cosa ni l’altra té res a veure amb l’enunciat de l’article, llevat que amb la meva rocambolesca facilitat per trobar afinitats em surti amb la meva. I és que a mesura que ens va neguitejar el deliri d’anar a visitar indrets, com el de la fotografia, ho permetia, tot sigui dit, la incorporació del cotxe, de seguit ens va sacsejar la curiositat per a deixar-ne un testimoni cinematogràfic. Ho feien possible aquelles càmeres anomenades de super 8, pel format de la pel•lícula, la qual s’havia d’enviar a revelar a Madrid i no disposava de banda sonora. Malgrat aquests petits inconvenients els aficionats gaudíem en el moment de filmar i desprès quan, a les tardes dels diumenges d’hivern, es treia el projector i, completament a les fosques, es projectava el resultat damunt la blancor de la paret del menjador i es revivien moments excepcionals i paisatges que mai havíem tingut tan a l’abast. Com tot la cinematografia casolana ha assolit una perfecció que s’apropa a la professional i amb menys aparells o, si més no, més reduïts, filmem les nostres pel•lícules que no seran del gènere fantàstic tot i que molt apreciades pel seu contingut i per les vivències que s’hi acumulen.
L’ermita de la Fontcalda estén els seus dominis entre Prat del Compte i Gandesa, a la Terra Alta. Un territori de bona aigua, com ho són les termals que brollen d’una de les fonts del indret i també de bon vi, pel seu veïnatge amb el Priorat. Però la seva situació ens apropa a Tortosa i pobles adjacents, on per la proximitat amb terres aragoneses, també es balla la jota. Un ball regional que dintre de poc, com he dit, serà protagonista,. Recordo que quan els ballets de l’anomenada Secció Femenina de Sitges, viatjaven lluny de les nostres fronteres, ballaven una jota amb el títol: Les Majorales, concretament d’Ulldemolins. Una jota molt representativa del folklore regional i d’aquestes terres on passa i desemboca l’Ebre. Amb un arranjament musical de l’amic Agustí Cohí Grau. L’èxit estava assegurat.
Relacionat amb el tema musical que apunto, i acord amb la nostra dansa, la sardana, el nostre recordat company de la Cobla Sitgetana, Manel Rius i Ramos nascut en aquells verals, concretament a Ginestar, amb motiu que un parell d’anys varem participar en l’aplec de sardanes de Gandesa, va composar una inspirada sardana, per a mi la millor del seu repertori, que va titular: “L’ermita de la Fontcalda”. La qual es troba molt a prop d’aquesta població.
Des de aleshores em vaig quedar amb el nom, però mai s’havia presentat l’ocasió per anar-hi a visitar-la. Fins que el proppassat diumenge i vaig arribar caminant des de Prat del Compte, junt amb els companys del Centre Excursionista de Sitges, en el recorregut que forma part d’una etapa del senderisme de llarg recorregut, el GR 171, que es va començar al Refugi del Caro a frec dels Ports de Beceit i que acabarem en el Santuari de Pinós en la comarca del Solsonès.
L’ermita de la Fontcalda té afinitat amb la nostra ermita del Vinyet, les dues acullen una imatge de les anomenades Mare de Déus trobades. Durant una breu aturada en el camí, l’esplanada de l’ermita va aplegar a una bona representació sitgetana que gaudíem d’un paisatge excepcional, mentre ocupàvem els graons de la plaça per esmorzar abans de continuar el camí de l’etapa que aquest diumenge ens portava des de Prat de Compte a la carretera que condueix a Gandesa. Passant prèviament pel Coll de la Salve i la Serra de Pàndols. Indrets molt castigats durant la contesa bèl•lica i, malauradament, d’aquelles serralades no van tornar molts soldats, fins i tot components de la Lleva del Biberó, la presència dels quals es perpetua en un monument erigit en un dels cims que travessàvem.
La visita a la Fontcalda ha permès reviure records musicals i alhora apropar motivacions que en aquestes vigílies des de Sitges a la comarca de la Terra Alta i més cap enllà dels Ports, el ball de la jota fa circular aires festius. I a mesura que ens hi apropem la parla es va distorsionant. Ja comença aquí al costat, a Vilanova, que d’un jove en diuen bordegàs, i quan arribem a terres tarragonines: el xiquet i la xiqueta. I els veïns tortosins i per aquells verals: xicotet i xicoteta. I fan un postra molt típic que anomenen pastissets. I a l’hora de ballar s’engresquen amb la jota, mentre nosaltres ho fem amb la sardana, amb admirada convivència amb els maños sitgetans que no desaprofiten l’ocasió.
Podrien ser els primers apunts pel guió d’una pel•lícula, no del gènere fantàstic, però sí que en podria resultar tan fantàstica com emotiva. Els paisatges, la seva gent, els costums i les tradicions, serien uns bons protagonistes.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 octubre 2010 )

25 ANYS TASTANT

Les persones convivim amb un progressiu interès per tastar. Però el que està clar, és que aquest instint tastador ha permès refinar els paladars més avesats en menjar els condiments de sempre. Les primeres en afavorir aquestes noves aportacions culinàries han estat les mestresses de casa, tot i que ara cada cop són més els homes que els motiva l’art de la cuina. Uns i altres han resolt les seves incursions en els fogons, aprenent a fer noves receptes, nous condiments. En bona part ho ha fet possible la transmissió oral, el que s’anomena el boca-boca propagandístic, perquè és molt freqüent quan les responsables de la cuina es troben, en el replà de l’escala, en una parada del mercat, i intercanvien opinions al respecte, expliquen la manera que condimenten llurs platillos. D’aquesta esporàdica dissertació n’acostuma a sorgir l’interès per posar-ho en pràctica, fins el punt que el fum encobreix que quelcom nou s’està coent en les cassoles de la cuina de casa. I aquest flaire delatador comporta un atreviment que sols un excés de confiança resolt just en el moment en què mig aixequem la tapadora de la cassola, en el punt crucial de la cocció, quan aquesta embutllofa el suquet i que tots anomenem el xup- xup.
Descoberta la nostra gosadia, per part de la persona que té cura del comandament de la cuina, som convidats a tastar el que s’està coent. És un moment excepcional, un privilegi per les sensacions gustatives, el qual va acompanyat pel mateix ritual: s’alça una mica més la tapadora i amb la cullera de fusta es comença per agafar una mostra del suquet i tot seguit, previ advertiment: compte que no et cremis, et deixen tastar una mica del brou. Instintivament, amb tota la precaució pressa, s’allarga un xic la llengua, per temptejar la temperatura, i tot seguit, aclucant els ulls, poc a poc i alhora bufant, s’ingereix el suquet. Són uns instants que tallen la respiració. I tant la persona que dóna a tastar, com qui ho prova, parteixen també el silenci en dues parts, cada una té propietat i a cada propietari li pertoca trencar-lo amb l’elocució corresponent, el provador amb aquell hummmmm tan característic. I per part de qui ho deix a tastar amb una pregunta sistemàtica: Què t’agrada?
En aquests afers culinaris es van especialitzar un seguit de sitgetanes que de la cuina en van fer el seu ofici. Amb la particularitat que no l’exercien en cap establiment de restauració, sinó per les cases particulars. Hem d’aprofundir en el tema i aclarir que en els anys que centro l’art d’aquestes cuineres, la restauració local no comptava amb gaires establiments oberts al públic. Anar a menjar fora de casa encara no havia aconseguit convertir-se en un costum, ni que fos de cap de setmana. Quasi bé tothom menjava en el recer de la llar familiar i no concebia haver de fer-ho en altre lloc. D’aquí que les abnegades mestresses no disposaven ni d’un dia de respir, sempre abocades als fogons. Llevat de les famílies que es podien permetre recórrer a aquestes cuineres les quals, dintre de la pròpia cuina de les famílies, cuinaven quan l’ocasió ho requeria. Sobretot en dies tan assenyalats com el de la Festa Major, o quan la celebració d’un esdeveniment familiar, comunions, casaments... comportava més feina a la cuina del normal i requeria una ajuda, en aquest cas una cuinera especialitzada. Com a curiositat em plau escriure que a aquestes cuineres ocasionals se les coneixia per un nom específic que les aglutinava a totes: la coquessa . És una denominació que m’atrau per la seva fonètica i pel significat que hi va associat. Fins i tot un compositor de sardanes, en Josep Mª. Tarridas i Barri, li va posar aquest nom a la sardana que va compondre a l’any 1947 i que la continuen interpretant les cobles. I ara que en parlo, pels entusiastes de la música ballable se’ls farà més familiar el nom si els dic que el propi Tarridas va ser també l’autor del immemorable pasdoble “ Islas Canarias” compost a l’any 1935, escoltat i ballat arreu del món.
Tornant a les cuines de casa i a les seves responsables, la coquessa va contribuir a alleugerir la feina de les senyores que durant la resta de la setmana en tenien bona cura. N’he volgut aportar el record d’alguna d’elles, com el de la senyora Ramona Pujol, muller del popular Vicenç Sánchez, qui durant uns anys va comandar un dels carros i cavall que disposava l’agència de can Gori. Ella sense adonar-se’n va influir en el neguit per l’hostaleria que va mostrar el seu fill Toni el qual, de ben jove, va marxar a Alemanya on ha treballat en els millors restaurants de les capitals de més nomenada d’aquell país.
També ha remenat les cassoles de les cases particulars, la senyora Carme Vidal, muller d’en Joan Vallès, la qual fins i tot era requerida per les Societats per a preparar aquells dinars de Caramelles que tan engrescaven als comensals. I fins i tot va fer de cuinera en els restaurants més acreditats d’aquells anys. Elles, com tantes altres que involuntàriament em deixo en l’anonimat, se les han vist amb les cassoles alienes i del seu mestratge n’ha sorgit un reconeixement que, en el seu dia, els hi va aportar prestigi i consideració.
El resultat de tot plegat, en definitiva, són els tastets de sempre i els que persistiran mentre l’ésser humà prefereixi alimentar-se dels condiments sortits de la cuina, abans que fer-ho amb una pastilleta que tingui la mateixa finalitat. Aquest impuls ha permès moure’ns a la recerca de les menjades més nostrades, les típiques de cada lloc, i també noves especialitats. Amb aquesta finalitat s’han obert, per arreu, establiments dedicats a la restauració.
Els restauradors sitgetans no han estat cap excepció, els locals destinats a tal finalitat han proliferat a mesura que es va generalitzar el costum, en diguem, d’anar a menjar a fora. Aconseguint, amb això, experimentar nous tastets i potenciar les especialitats dels restaurants que estan agrupats en el denominat Club de Tast. Ells, quan arriben aquestes dates de la tardor, trien un dia per tal de qui ho desitgi pugui tastar el que es cou en les seves cuines. Curiosament el primer tast que van oferir va esdevenir aigualit per la pluja que va arribar a remullar els peus dels qui eren dintre l’envelat, instal•lat en ple passeig de baix a mar i a tots els qui esperaven a fora per entrar. L’aigua, però, no va aigualir el contingut de les cassoles i la fredor del xipoller tampoc va poder refredar l’ànim dels participants i del públic que va respondre a la crida d’aquell primer cartell anunciador, obra de l’Agustí Albors, al qual seguirien fins a dia d’avui els d’en Manuel Blesa.
Vint-i-cinc anys tastant és una fita important per l’art culinari sitgetà i pels paladars dels assistents, els quals hi hem acudit atrets per una certa condició innata, la de tastaolletes, però sobretot per constar les últimes novetats. Tants anys ininterromputs de tastets, han obrat una complicitat perfecte entre els cuiners i els comensals. Els uns tenen la paella pel mànec i els altres opinen segons el criteri que els dicta el paladar. Aquest llarg bagatge del tast, ens permet, per a satisfacció de tots, arribar a la conclusió que el que es cou a la nostra vila, Ep!, centrem-ho exclusivament en les cuines, n’hi ha per llepar-nos els dits.
J. Y. M.

( article publicat a l'Eco de Sitges, el 1 octubre del 2010 )

EL PRIMER MANTER DE SITGES

Totes les capitals i molts pobles d’arreu afronten un problema greu, el d’haver de conviure amb la que ha estat la vinguda massiva de gent de diferents procedències i condicions. Fins que els vents de l’economia han estat favorables i que es traduïa amb l’amplia oferta de feina, tothom hi tenia cabuda. Amb la sotragada i la maleïda recessió la situació ha canviat, però ells han arrelat aquí i tot estar malament de ben segur que estan millor que en els seus respectius països, d’aquí que es resisteixin a marxar. Aquesta presència ja està generant situacions crítiques que molts tracten de pal·liar mitjançant la venda ambulant. I com que no disposen de llicències ni permisos, la seva activitat és il·legal. A més tractant-se de que els productes que venen són copies dels originals, fan un mal a les empreses que els fabriquen i a les botigues que els venen i paguen, per a tal activitat, els impostos pertinents per poder tenir obert l’establiment. Perseguits pels agents encarregats de vetllar per l’ordre, han ideat com les teles del parany, en aquest cas serveix una simple manta, llençol, de manera que quan ensumen la seva presència tiren de la corda i tot queda recollit en el seu interior i cames ajudeu-me.
Estem assistint a molts canvis en quant el comportament social. Jo no he viscut amb tota plenitud, si més no recordo que en la façana de la casa del baster Sr. Salvador Bové, situada a l’entrada del poble per la banda del Passeig de Vilafranca, hi havia un cartell fixat a la paret on es llegia.: “ ARBITRIOS “ . De jovenalla sempre ens havia encuriosit aquell anunciat i com que hi acudíem per a que ens cossis algun repunt escapat de la pilota de cuir, ho mig relacionàvem amb el futbol quan, mal intencionats, hi trèiem la segona i de l’enunciat. Ja més modosets ens assabentàvem que el cartell informava que es tractava d’un lloc recaptatori del tribut que s’havia de pagar per entrar determinats productes al poble. Molta gent particular per burlar aquest impost i per pal·liar les mancances de determinats aliments, anaven a buscar la mercaderia ells mateixos a altres indrets i desprès la revenien, d’amagat, en les seves cases, sense haver satisfet cap impost, ho anomenaven: “ Estraperlo”. Aquesta modalitat, si es podien burlar els controls pertinents, va aportar un cert alleugeriment a la gana que no entén de lleis ni de tributs.
La condició humana és àvida en picaresca i sempre rumia la manera de poder esquivar impostos i altres despeses imposades per les administracions. La venda ambulant ha estat un primer signe minoritari del comerç exercit de forma inestable. No vull dir amb això que tots els qui l’han practicat ho hagin fet al marge de la llei, perquè els ajuntaments s’han encarregat de controlar-ho, malgrat que en determinats moments se’ls hi hagi pogut passar per alt determinades transaccions, totes, de molt poca envergadura.
Gosaria dir, però, que la primera persona que va interrompre en les normes comercials i es va permetre la gosadia de fer un escampall, al terra d’un carrer cèntric, de la mercaderia que comercialitzava, va ser un tal Sr. Serra que vivia de lloguer, junt amb la seva esposa i fill, en un habitacle de l’Esperança de Miralpeix, en el carrer Sant Bonaventura. L’home durant la temporada d’estiu, aglutinava tota mena de quincalla a recer de la paret de la casa que havia estat propietat del poeta Trinitat Catasús, en el carrer Parellades cantonada amb Sant Josep. Tot un poema, Últimament ja en la mateixa porta del banc existent. La quincalla no cotitza en borsa, però quin millor aparador que l’entrada d’un banc per a fer-nos adonar que la vida no sols es compon de riqueses, sinó que també del petits detalls que la complementen. Ell posava la mercaderia i el banc acollia la baixa rendibilitat, paradoxes de la vida, d’un home de carrer que en tenia prou per viure amb el que es treia de la venda de tots aquells articles, al marge de la puja i baixa dels interessos i de la serietat d’una entitat de tal categoria. En certa manera, una lliçó d’humilitat.
I és que el producte que oferia era totalment contrari a la serietat. Entre els articles de broma exposats igual et podies trobar amb una ben imitada cagarada de plàstic, com amb una ben aconseguida ratota de goma. L’escampall era d’un surrealisme total, però que entre tantes indecències, entre cometes, hom hi pogués trobar la delicada mirada d’una nina, contrarestava l’efecte que les bromes poguessin comportar, amb la gentilesa dedicada a la mainada que acollia aquella mirada amb la il·lusió que implica.
Si més no el protagonista principal, l’element que va assolir l’èxit de l’espontaneïtat, a la simplicitat més absoluta, va ser un no res aguantat per quatre fils invisibles que tenia per nom Jaimito. El personatge en qüestió va esdevenir un espectacle de carrer, on la gent s’aglutinava per seguir les evolucions. L’amo de la parada, al qual un ganivet ensangonat li travessava el cap de banda a banda, es dirigia al diminut personatge amb tot un seguit de propostes, mentre els fils el feien saltironar, l’home s’hi apropava i apuntant-lo amb una escopeta de tap de suro li ordenava abans de disparar: “Jaimito, muerete”. I allà quedava estès, sense pols ni alè. I l’actuació continuava amb una indicació més compromesa: “Jaimito, que ve la sogra”. I ja els tens trincant d’una banda cap a l’altra. Fins que la cosa decantava cap a la ballaruga amb la cançó de moda d’aquell moment: “Juanita bananaaa...”. Un suggestiu final de festa que engrescava al públic espectador que aplaudia i alhora es quedava absolutament perplex i admirat, mentre no acabava d’esbrinar com es movia aquell diminut personatge.
Per contra, els qui coneixíem el responsable de la tramoia que feia possible aquella simpàtica mobilitat, ens fixàvem en el posat seriós del seu responsable. Ell en el biaix mateix de la cantonada, sense immutar-se, oferia una caiguda d’ulls sensacional, única. Talment com si estigués en un altre món, el seu posat era un altre espectacle que sols els gaudíem els qui coneixíem la seva implicació. Alt i prim, emparentat amb els Palma, era la persona idònia per aquella comesa, no calien convocar oposicions, la plaça la tenia sobradament guanyada abans de sotmetre’s a cap prova de selecció.
Durant uns anys més va continuar l’èxit d’en Jaimito i el tàndem que formaven l’amo i l’operari. A cap dels dos, però, l’èxit els va canviar. L’un va continuar amb la seva peculiar americana, signe d’home de negocis. I l’altre sense oferir, en cap moment, un somriure de felicitat o un moviment enjogassat de les parpelles. De ben segur que si hagués canviat la seva faisó absent, per l’alegria i intromissió, hagués perdut el lloc de treball.
He gosat qualificar-lo com el primer manter de Sitges, tot i que no sigui la denominació més correcta. Però ningú em negarà que va formar part del paisatge local i que va aportar una dosis d’alegria. I quan apareixia amb el ganivet clavat, ben bé se’n podia despendre el missatge que diu: “ A les penes punyalades”.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 25 de setembre del 2010 )

ELS SANTS PATRONS

A la nostra Vila les devocions locals s’han centrat massivament entre la mare de Déu del Vinyet i la Santíssima Trinitat, si més no als nostres Sants Patrons, Sant Bartomeu i Santa Tecla, la gent del poble els ha dispensat un fervor puntual, sobretot durant les seves respectives festivitats i poca cosa més. Ampliant l’àmbit més generalitzat, em ve present aquelles caixetes que anaven de casa en casa amb la imatge de Sant Josep, la Sagrada Família, l’Ecce Homo... Aquestes capelletes ambulants han esdevingut el testimoni i el referent, simpàtic, d’una devoció eloqüent i rotativa, itinerant, entre les persones que professen un culte a un Sant determinat i assumeixen el compromís que, quan els toca la rotació, fer un lloc preferent dintre de la intimitat de la casa, resant-li i encenen una llàntia. Esgotat el termini de permanència, plegaven la mena de petits porticons de la caixeta i la transportaven a la casa que corresponia en l’ordre de la llista establert. Era una singularitat, un petit detall, que formava part de la quotidianitat de l’anar i venir de la gent pel carrer. A hores d’ara sembla ésser que ja no té continuïtat, o potser una representació, més aviat testimonial, la d’una sola d’aquestes caixetes, ho escric perquè fa temps que no veig cap moviment al respecte.
Dintre de pocs dies sortirà al carrer l’imatge de la patrona i altra vegada l’acompanyarà el seguici festiu. Massificat de diables i timbals, que fa interminable el recorregut de les processons. La Festa Major ha canviat i els canvis també a voltes comporten degeneració. Amb tant gruix de timbals i foc, sóc de l’opinió que l’essència del nostre folklore s’ha devaluat. Quan una cercavila, o processó d’aquesta índole, aconsegueix avorrir i cansar als qui ens ho mirem, quelcom falla en les seves estructures i de continuar així, fins i tot, pot arribar a un extrem en què es perdin espectadors entre la gent de casa nostra, pels forasters sempre serà una novetat.
La festivitat de Santa Tecla aconsegueix un equilibri entre la tradició i el sentit religiós . Ho corrobora el populós seguici de senyores que acostumen acompanyar l’imatge. Que si ho comparem amb el de Sant Bartomeu la diferència és ostensible. Perquè en aquella processó el seguici religiós queda relegat a una representació simbòlica, de la qual en són fixes uns quants sitgetans i la resta la componen familiars del pendonista de torn i alguna amistat que s’hi sent compromesa. És un fet curiós que em recorda quan per setmana Santa es feien dues processons el dimecres Sant, reservada als homes i el divendres a les dones. Com sempre la dels homes va anar perdent concurrència, no així la de les dones, fins que es va trobar un equilibri just, al unificar les dues processons. En el cas que exposo no es tracta de suprimir-ne cap.
Els costums enraigant i acaben consolidant-se com un fet inamovible, perquè ni Sant Bartomeu va perseverar per a que el seu seguici fos reservat exclusivament al homes, ni Santa Tecla a les dones. Les voluntats de participació, en aquests temps on tant s’enalteix i pondera l’igualtat, haurien d’ésser indistintes, m’explico, que tant poguessin acompanyar homes i dones a un i altra. Però el que intueixo que els homes acabaríem per quedar-nos a casa i tot esdevindria acompanyament femení. O potser tindríem sorpreses. Reconec que el plantejament és molt agosarat, si més no també és molt desequilibrant que concorri un gran nombre de participants mixtes durant l’evolució dels balls i un cop arriba el pas del Sant l’acompanyament sigui tan exclusiu. Una descompensació que no s’avé amb l’autèntica finalitat de la processó.
La mateixa sensació de desigualtat la vaig tenir quan el so de les gralles encara s’escoltava en el Cap de la Vila i els qui guaitàvem a l’imatge exposada del Sant érem relativament pocs, en canvi en els establiments destinats a l’avituallament de cervesa i altres xarops, la clientela ocupava quasi bé tot el carrer. Un capgirament del sentit comú o de les preferències. És curiós com només estrenar-se la festa, produeixi una xardor tan generalitzada, de tal manera que no s’abandona el vas fins que tot ha acabat. Una mal favor a la festa i un altre signe de degradació. És un fenomen, un tema d’estudi pels qui aprofundeixen en els comportaments socials.
D’aquí que la festivitat de Santa Tecla aconsegueixi aglutinar millor les essències a les quals sóc tan procliu a escriure. Em recorda més a aquelles festes majors d’antany, no tan populoses com les d’ara, però més entranyables i amb un rerefons que les feia diferent a la resta. Amb la comparació hi plana una certa enyorança, tanmateix quan es tracte de ponderar qüestions com aquesta, hi ha preferències i opinions per a tots els gustos. Les respecto totes. Simplement expresso la meva, que no vull pretendre, ni molt menys, que sigui la millor, en sóc conscient.
La pendonista d’aquest any, la Sra. Ramona Vendrell, representa les virtuts del nostre Sitges, aquests detalls que s’han anat perdent, com ho són, entre molts altres, el respecte i l’estima pel nostre poble, demostrat en aspectes d’una simplicitat absoluta. Perquè desprès de tants canvis i evolucions que ha experimentat la Vila, ella encara escombra i rega el seu tros de carrer. Conjuntament amb la seva veïna la Maria Matas i, fins que ens va deixar, amb la Pepita Soler. Crida l’atenció justament ara, quan es pot dir que s’ha perdut el costum, que unes senyores, en ple centre de la Vila, matinegin per escombrar l’espai que els pertoca i si s’escau repassar la blancor del baixos de les seves cases. Aquests detalls les consolida com unes sitgetanes que no han sucumbit davant els canvis que ha propiciat la progressiva implantació de l’anomenada modernitat, la qual ha millorat molts aspectes, si més no ha manllevat molts altres que eren comuns a tots els pobles.
La Ramona té en el seu palmarès sitgetà aspectes tan senzills que, per ser-ho tant, impacten i ens causen admiració, perquè ja fa temps han deixat de formar part de la quotidianitat del poble. Per davant la seva casa han passat totes les processons hagudes i per haver i en les de Setmana Santa tenia la complicitat del seu marit, en Pere Sanahuja, que era un dels puntals de la Congregació de la Mare de Déu dels Dolors. Filla de can Panxo Sardí, durant la seva joventut es va envoltar de sabates, d’olor de la cola que feien servir els sabaters i quan es va casar va estar en contacte amb l’abnegada tasca dels recaders que anaven i venien de Barcelona carregats amb un gran embalum de paquets, aplegats dintre aquells immensos mocadors de farcell de quadrets marrons i negres. Es familiaritzà, també per part del seu marit, amb les formules i potingues de la farmàcia, amb els noms dels medicaments que tan dominava en Pere durant els anys que va treballar en la farmàcia de can Felip Font. Fins que la premsa escrita, les revistes del cor, aquest setmanari, s’arrengleraven en l’entrada de la seva casa. Quan la notícia de la seva designació de pendonista va sortir publicada a primera plana de l’Eco, els diaris ja no formaven part de la seva activitat comercial. Però sí que ho continua sent , en el seu dia a dia, l’escombra que tan net deixa el seu portal. Entre tantes simplicitats, sobresurt la feina d’una sitgetana que amb aquests detalls, sense adonar-se’n, imparteix una magistral lliçó d’urbanitat.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 18 de setembre 2010 )