Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

17 de desembre 2019

GUSTET DE XATÒ


   A banda de la disbauxa d’aquests dies de carnaval, des de temps antics, els costums gastronòmics també han estat ben acollits entre tant rebombori. Ahir, dijous gras, amb l’arribada del Carnestoltes, i el passat  diumenge amb l’espectacular i sensacional escenificació de la presentació de la Reina, un espectacle mai vist,  comença a rodar el carnaval. No obstant, a casa nostra, ja fa uns dies que l’ambient i els actes s’han avançat i fixem-nos que també la part gastronòmica té el seu protagonisme; com l’arrossada  popular organitzada per la colla Aliguinhos que va tenir lloc als jardins del Retiro, amb una participació multitudinària.
  Si més no el plat fort d’aquestes diades és el xató que, amb bona presència de comensals, té lloc a les societats del poble i   en les llars de casa nostra. És una xatonada que sempre s’ha fet en aquest dijous gras i el dimecres de cendra, fins i tot quan en teoria el carnaval estava prohibit. Recordo que als tallers s’acostumava a plegar una mica abans per tal de condimentar el xató, perquè s’havia de menjar no massa tard, amb la intenció de que passessin unes hores abans d’anar a dormir i així donar temps  de pair-lo bé.  Curiosament, i no sabria explicar el motiu, ha estat un plat en què la preparació ha implicat  als  homes. No és per generalitzar, tot i que sembla ser que ens ha agradat tenir-ne, com aquell que diu, l’exclusiva. Dels pocs condiments que les senyores deixen ficar cullerada als marits als qui, sembla ser, els hi agrada preparar la salsa. Prova del que acabo de dir, durant el temps que van tenir lloc els concursos per obtenir el reconeixement  de mestre xatonaire , sovint el nombre d’homes participants superaven al de les dones.
      Era el cas d’en Joan Mellado que tenia cura de la preparació de les xatonades i els ressopons  del Retiro. I al Prado trobàvem a en Joan Ramon Gimeno i la seva muller l’Engracieta Serrano. El xató és el plat que té el privilegi d’encetar i tancar les festes de Carnestoltes, acompanyat de les truites d’escarxofes i botifarra. I de postra la coca de llardons. I a partir d’aquí la festa ha transcendit de manera paral·lela amb l’aspecte gastronòmic. Així, els ressopons eren molt apreciats en els transcurs d’aquells balls de nit i que consistia amb un plat de sípia ofegada o carn amb pèsols. A aquella hora, fregant la matinada, desprès de saltar i ballar, s’agraïen aquets platillos típics d’aquests dies, als quals  s’hi afegia la circumstància que les panxes es mostraven balderes, em refereixo que  no anaven gens sobrades.
   Treure el ventre de pena, ha estat un exercici que no sempre estava a l’abast de les circumstàncies i que s’agreujava amb l’arribada de la quaresma, que mana abstenir-se de menjar carn els divendres. Que no significava haver de passar més gana que la que anava amb consonància amb la butxaca. Les arengades eren part de la solució fàcil, no obstant els plats que s’han preparat per complir amb el precepte, no són per desestimar. Així tenim: patates bullides amb bacallà i all i oli, o ous bullits amb carxofes i pèsols amb un suquet per llepar-se els dits.
    Avui, a les nits carnavalesques, els acompanyen uns altres elements gastronòmics si així es poden definir els apreciats “bocates” . O les patates que fregeixen els populars “patateros”, com la família Castellanos i la gent del que serà sempre “el Sol i Sombra”, la família Pedrosa. Situats un al costat de l’altre, en una cantonada de carrer on això de la patata ja tenia molta influència. perquè a pocs metres, en els baixos de la casa dels Sastre,  hi havia la xurreria “La Violeta”. De cara al públic  hi estaven la Sra. Lola i la Ramona que de per si ja eren un espectacle; amb un prominent pitam i de silueta gruixuda, que dissimulaven amb uns davantals més blancs que la neu.  I si això els hi pot semblar poc, es pintaven els llavis més vermells que la capa d’un torero. En aquestes que va canviar la dependència i el relleu va resultar tot el contrari del d’abans;  eren un parell d’homes més prims que una regalèssia recargolada. A un més que a l’altre, la patata no li feia dir res, preferia la música de “Zarzuela”  que des de que obrien fins que tancaven sonava a tot drap  tot el repertori d’aquest gènere i, quan l’ocasió ho requeria, ho feia la música adient al que es celebrava.  
   Actualment, en aquestes nits de carnaval, potser es beu més que no pas es menja. Els ressopons  es reserven per a la nit del dissabte de Glòria, on curiosament ni així s’hauria d’anomenar, perquè les colles de Caramelles  que antany els seus components esperaven amb deliri aquella hora de la matinada, quan  acabada la cantada de la nit, tenia lloc el ressopó en les respectives societats. Actualment sembla ser que  el fan abans de sortir, quan podríem parlar, doncs, de sopar.
        Així, sense adonar-nos, el carnaval ha anat  perdent una part de l’element gastronòmic que s’hi associava. Sobretot, ja ho he explicat altres vegades, en aquells anys difícils, quan a les interioritats més rebuscades dels budells s’hi teixien  tranyines, degut al poc menjar que hi arribava, la picaresca se les enginyava per modelar un cos de dona que es feia mirar, de manera que als homes els hi entrava una “pirramenta” amb la qual tot era poc. I així, que menys que pagar-li el ressopó a l’acompanyanta.
   El mateix els hi passava a alguns cantaires de les caramelles, que s’hi apuntaven perquè sabien que sota la cistella tenien assegurats, com a mínim, un ressopó i un dinar.
    La pizza les hamburgueses... han rematat la jugada. Sortosament sobreviu el xató que és una exquisida menjada de començament i d’acabament.
    Que com deia l’amic Vicenç Morando, en aquestes pàgines, vostès ja m’entenen.   
                                                                                     J. Y. M.    

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 28 de febrer del 2019 ) 

ESCALFANT MOTORS


   L’evolució del Carnaval ha derivat a una, diguem-ne, professionalitat quasi exclusiva d’aquesta festa, per la qual es treballa pràcticament durant tot l’any. D’aquí que l’ofici de carrossaire s’ha implantat en aquesta nova versió d’un espai laboral: “el carrusodrum” ( nom sorgit quan els tallers de les carrosses estaven a l’Autodrem )  en el qual es treballa per amor a l’art i mai millor dit.
  Tot sembla fàcil, no obstant darrera aquesta exhibició multicolor i d’àmplia  diversitat de carrosses i vestuari,    es necessita una logística que només les persones que belluguen els fils de l’organització i tot el que comporta, saben el que costa tenir cura de tot plegat.
    A la dècada del 1910, les societats locals  ja van  treure al carrer lluïdes carrosses, de temàtica molt adient a la festa i també molt treballades en quant a la realització de l’obra. La curiositat es complementa en què lògicament anaven col·locades damunt un carro tirat per un o més cavalls. Els quals els comandaven aquells coneguts i populars carreters, majoritàriament  pagesos i altres que treballaven per a les agències de transport local. 
    Quan el carnaval  va arribar a estar prohibit d’aquella manera: “ni carn ni peix”,  va prevaldre “el fardo”. I  la feina va recaure exclusivament amb les dones de casa, que es valien de la inventiva, perquè amb quatre robes et feien una disfressa  que acabava sent original.
   Mentrestant va començar a escalfar motors el Ral·li de Cotxes d’Època que va celebrar la seva primera edició, el diumenge 8 de febrer del 1959, que en  aquella i en  altres successives proves es feia coincidir en diumenge de carnaval. D’aquí que la seva desfilada pels carrers de la vila, fos saludada amb llançament de paperets i serpentines. La implicació d’aquest  complement, tan carnavalesc,  va durar poc, perquè  els organitzadors veient que a cada any aquest desplegament de paperets i serpentines anava a més, van decidir acabar-ho. Amb el raonament  que, aquell escampall, deslluïa la desfilada, al restar protagonisme als cotxes participants i als seus ocupants que sempre han vestit d’acord amb l’època dels vehicles.  Fins que, amb bon encert, és va buscar un altre diumenge per tal de que no coincidís el Carnaval i el Ral·li en la mateixa data.
   A l’any 1977,  en el conegut com a Primer Carnaval de la Democràcia, el Retiro,  treu una única carrossa, disposada sobre un camió EBRO. Si no recordo malament , representava un oasis envoltat de palmeres. I a partir d’aquí la trajectòria i l’embranzida que agafa el carnaval és de tots conegut. Però la curiositat es fa palesa quan  a mesura que les carrosses que participen en les rues augmenten en nombre, es requereix altra vegada a la gent de la pagesia per tal de que comandin el seu arrossegament i per això canvien els carros tirats per cavalls, pels tractors. Així tenim; els carrossaires, els tractoristes, que no tots són treballadors del camp, i els de les americanes que passegen un posat interessant de vigilants de categoria, doncs preval l’elegància per sobre de tot .
   A l’entorn de carnaval s’han inventat molt actes, pensats per això: escalfar motors, com l’enunciat que he escrit. Amb aquesta tònica, el passat dissabte va tenir lloc a l’Espai Cultural del Miaramar la inauguració de l’exposició “No et perdis la carrossa”. On hi conflueixen molts detalls de tot aquest procés que ha portat a treure al carrer un nombre molt important de carrosses que han capitanejant Retiro i Prado, però també els altres grups i societats participants. El plat fort de l’exposició , és una simple plataforma on el visitant, pot comprovar (d’una manera una mica exagerada), el moviment que experimenten els qui hi van pujats damunt en el transcurs de les rues.
  L’escalfament dels motors, es repeteix amb aquest esporàdic i simpàtic grupet de “ les Massó de can  Negrita” que van fent la seva parodia i no paren de xerrar. I la cosa no acaba aquí, doncs ha aconseguit gran ressò la notícia  que aquest any, per primera vegada en la història del Carnaval, la reina entrarà al Retiro. Amb aquest detall es trencaran tots els tabús que giraven en torn d’aquest personatge que, des d’un començament, quan el Prado  la va incorporar al seu seguici, van començar les controvèrsies del protocol, per si havia d’anar a davant o darrera i lògicament tenia vetada la seva entrada a la societat rival. I encara que hagués estat convidada, no s’esqueia en els plans que una reina pradista  fes una visita, ni que fos de cortesia, a la gent del Retiro.
    Tot canvia i de més verdes han madurat,  i no se pas per quins set sous,  s’ha orquestrat que aquest any,  la Reina del Carnaval entri i surti del Retiro, com popularment es diu, “como Pedro por su casa” . I és que sembla ser que  té moltes afinitats retiristes. Ara si que veig que les monarquies estan en hores baixes. Ni que aquestes siguin tan singulars i amb una representant que sempre ha causat admiració. I és que el bon  gust no està ha expenses  de  les rivalitats. Sigui com sigui molt han tingut de canviar les coses per poder convèncer als acèrrims del Retiro, que una reina que va sorgir del Prado els visiti. Ara sí que podrem dir que ja ho hem vist tot.  
  Amb la presentació del Programa Oficial a la Biblioteca Santiago Rusiñol i l’original i bonic cartell, obra de l’Adrià Berlan, l’escalfament de l’ambient arriba a un grau  quasi de “bullidura”. L’engrescament és generalitzat i les carns; les tendres, i les que  no ho són tant, van assolint aquest punt  de vistositat que amb la combinació de les  plomes,  sorgeix una obra efímera  però de molt  bon veure.     
   Això ja no hi ha qui ho pari.
                                                                                       J. Y. M. 

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 de febrer 2019)


© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez