ELS VEÏNS ESTAN DE FESTA

      

                                            ( Baixada de Sant Pau 2022 )

    Recordo que de jovenet, d'entre els pobles més propers, el de Vilanova i Sant Pere de Ribes, em sentia més atret per aquest últim. Potser perquè Vilanova també té mar i el poble  és més gran, en canvi Ribes exhibia la seva identitat camperola  fent més atractiu el paisatge Eren els detalls més perceptibles que els diferenciaven d'aquesta riba Mediterrània tan flairosa a salabror de mar. A Ribes les olors que s'oloraven eren a terra, a garrofes, a herbes boscanes i a llenya cremada que desprenia el fum que sortia per les xemeneies. I en aquests dies, una de les olors que predominaven  era la de  sabres que es coïen en el forn del forner vell.

     El meu avi Joan havia nascut a Vilanova i va venir a Sitges quan el seu pare, que era escultor tallista, s’hi va establir. L’avi, desprès de superar l'aprenentatge, va entrar a treballar a la fusteria dels Baldomero de Ribes. I com que no hi havia tantes facilitats de transport, l'home treballava al taller i quan acabava la jornada l'amo li donava aixopluc a casa seva. Eren temps en què es treballava els dissabtes tot el dia i quan plegava venia a Sitges per tornar a Ribes el dilluns a primera hora del matí. Per tant havia creat uns vincles en aquest poble. 

    Al no haver altres distraccions, aquestes es buscaven en activitats que acostumaven anar relacionades amb l'art. Havia escoltat explicar que els Baldomero era una família amb bona predisposició i per tant amb poc en tenien prou per muntar divertits tastets teatrals, que servien per ajudar a passar les estones lliures.

    A l'home li van quedar tants bons records de la seva estada, que per sempre més hi va tenir més predilecció que no pas pel poble que el va veure néixer. I aquest sentiment d'apropament a terres ribetanes  el va encomanar als seus fills i a mi que era un vailet. Així va ser quan tot sovint hi anàvem, hi ho fèiem muntats a damunt d'un "mosquit", que simplement era una bicicleta a la qual s'hi havia incorporat un motoret. Amb l'avi al capdavant el seguia el meu oncle i el meu pare, el qual havia disposat un seient en el quadre del mosquit. Aquest mitjà de transport semblava poca cosa, però tenia la suficient força com per pujar el carrer del Pi, també s'ha de dir que s'havia d'ajudar el motor amb el complement dels pedals. La Primera parada era al Palou, que el teníem retratat  infinitat de vegades. De tornada com que  feia baixada, era bufar i fer ampolles,  es feia parada  a mig carrer que hi vivia i tenia el taller de fusteria en Josep Rafel de can Maurici. L'home tenia una mirada profunda, però distant. Amb un sentit de l'humor excepcional que, com un bon humorista, les deixava anar sense immutar-se. I de casa del ribetà al castell, l’última parada del nostre recorregut per un poble on el més destacat era aquest castell, la majestuosa església i  els  poca carrers principals, la resta eren vinyes i camps de garrofers. 

     Mentre la vida transcorria, la música sonava a Sitges i a Ribes, interpretada per músics dels dos pobles, que també col·laboraven quan en tenien ocasió. Per tradició familiar la mateixa música m'ha portat a Ribes  per Sant Pau. La  Cobla  Sitgetana, amb formació de banda, acompanyava al seguici festiu en la pujada i baixada de l’ermita de Sant Pau i a la tarda audició de sardanes .   

     De quan el meu pare i oncle feien el mateix recorregut musical, hi ha una anècdota protagonitzada pel de Can Maurici, que també era músic. Es trobaven en plena interpretació  quan, exasperat, irromp el ribetà amb uns crits exagerats: Pareu!, Pareu! -insisteix una i altra vegada- per estupor dels companys que davant les seves exigències deixen de tocar. I tot seguit l'home els hi senyala un pal de l'electricitat on es troba un cartell amb una calavera amb dos ossets creuats i on es llegia: "No tocar peligro de muerte". 

      Advertència que va secundar en Josep Torrens, tots els anys que hi vam anar, perquè quan començava a tocar tots els perills s'havien esvaït. Per a desesperació d'un altre músic ribetà, en Sadurní Mestre, de can Paf . Que en el seu poble es desvivia per quedar bé. I a cada refregada i bellugadissa d'en Josep veia malmesa la seva reputació de ribetà amb tots els ets i uts. 

                                              J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 28 de gener del 2022)

 

ELS MATXOS DEL VEÏNAT

     

    Estic convençut que si els hi preguntéssim  als joves pel significat d’aquesta paraula, de segur que ho relacionarien amb els mascles que es tenen cregut que ho són molt. Si ens alineem amb aquesta teoria, aquest encapçalament  també es pot interpretar com si em volgués referir a l’espècia humana, d’aquestes característiques, que s’han alternat entre el veïnat. Per a la gent de pagès, però, el matxo era  una part de l’engranatge familiar,  indispensable per a desenvolupar les  tasques del camp.

       L'anomenaven així perquè era el resultat de l'encreuament entre un cavall i una somera. I ho feien amb una familiaritat que s’interpretava com si es tractés d’un més de la família. El cert és que, assumint les diferències existents amb els humans, ho venia a ser. Perquè quan el matxo es posava malalt, passaven les mateixes angoixes com si es tractés d’un familiar. 

    Els de casa havien compartit amistat i atès molts encàrrecs que els hi feien en Ramón Masip i l’Angeleta Lluís de can Mas. Una de les vegades la família havia encarregat  uns mobles i al cap de pocs dies va venir a casa la seva filla Angelina que, seguint les indicacions de la seva mare, ens venia dir que paréssim les gestions, perquè el matxo s’havia posat malalt i estaven passant un gran disgust. No desitjaven altra cosa que poder-lo veure amb la salut restablerta i la resta no tenia la més mínima importància. 

    Quan vaig venir al món, en la casa del carrer Sant Francesc, de bon matí s’escoltava el pas dels cavalls arrossegant els carros, de camí al tros o els que venien de pagès i es desplaçaven cap a la plaça. Aquest soroll era el primer batec  del dia, en un poble on la calma només era pertorbada per la servitud d’aquestes bèsties, que feien camí sense que els amos els comandessin, de tan bé com el coneixien.

      És el que passava amb el matxo dels de ca l’Eixut, que tenien la quadra i la vivenda un  parell de cases al costat de la nostra. Quan arribaven a la porta el deslliuraven del carro i ell tot sol entrava a l’estable, passant pel menjador i fins que s’aposentava en el seu espai.  També a la casa de l’Andreu i  la Remei, que vivien al costat mateix de la d’en Panxito i la Francisca,  l’animal feia igual recorregut, circulant per entre la taula del menjador i el moble del mirall per arribar a l’estable que es trobava al fons.

    I només tombar al cantó del carrer Sant Bonaventura, hi havia la quadra d’en Joanet de can Mas. Potser la més reduïda de tot el carrer.  Una mica més enllà el cavall de cal Torrat, també el matxo de can Mas, al qual ja m’he referit. I en el cantó del Sant Bonaventura amb el de Sant Josep hi havia les quadres de la família Matas, que disposava d’un bon nombre de cavalls i carruatges. Ja cap el final del de  Sant Bonaventura, el burret d’en Sellarès que, com ja vaig explicar, quan el va tenir acostumat a no menjar se li va morir. 

     A més de les quadres en molts  baixos d’aquestes cases, també hi havia el celler. Motiu pel qual, durant els dies que durava la verema, el transit de carros i cavalls era intens. 

      Amb tants matxos distribuïts en aquest espai, alguns el coneixien com el carrer del femer. Quan els fems eren molt apreciats com adob per a les plantes. I tot i que els carreters no s’entretenien a recollir els excrements, ni els recriminaven per no fer-ho, perquè eren els mateixos veïns els qui se’ls disputaven per a desprès portar-los  a l’hort.

    Al final del carrer Sant Francesc el burret que tenia la família Solé els servia per a anar a repartir els sifons i les gasoses que embotellaven. Quan molt a prop, en el començament del carrer Espalter, el burret de can Selva anava carregat de capses de cartró. 

    Altra cosa era la quadra d’en Pepito gitano, on avui hi ha un abeurador de persones amatents a que l’aixeta ragi, era una quadra expositora de cavalls. Els propietaris que el volien vendre li portaven a en Pepito i ell feia d’intermediari.

    Només girar en direcció cap a l’estació hi havia les quadres de can Gori, per completar aquest inventari dels matxos del veïnat. Que tenien el seu protagonisme en. En un poble on aquests, els matxos i els burrets,  eren quasi bé majoria. D’entre les especies animals, Eh!

                                                J.Y.M.

( Articole publicat a l'Eco de Sitges, el 21 de gener del 2022)

   

EL PRIMER BANY DE L'ANY

    Ens agrada fer coincidir determinats moments amb l’originalitat de certs detalls, que fan que aquests  siguin diferents i singulars. Cadascú de nosaltres s’abraça al primer dia de l’any amb un seguit de costums. Mentre uns prefereixen dormir fins que el cor els hi diu prou, altres s’apressen a aixecar-se molt aviat i surten al carrer quan encara hi han els llums encesos. 

   En aquet dia  tan especial, quan hi ha per costum anar a dormir tard durant la nit que el precedeix, en aquesta hora tan matinera els carrers ofereixen un aspecte desèrtic, mentre que el Passeig resta també en la total solitud, només amb la presència d’algú, molts pocs, que han tingut el mateix pensament: ser testimonis de com el dia neix entre  la novetat exclusiva de fer-ho en  un any que és catalogat com a nou. 

      Entre els costums que cadascú té, n’hi ha que ho fan fent un cabussó al mar. Aquest costum o tradició ve de lluny, tot i que sempre havia estat una minoria els disposats a banyar-se, degut a que l’aigua està molt freda. Entre tots els qui  han començat l’any amb un bany, hi trobem a l’amic Miquel Matas Arnalot i els seus al·legats que també tenen la mateixa caparrada. I des de fa uns anys els acompanya el Sr. Josep Maldonado, qui entre altres càrrecs va ser delegat del Govern de la Generalitat per la demarcació de Tarragona. Pel que sembla el Sr. Maldonado és molt donat a posar-se en remull i aguantar, fins a extrems insospitats,  les  baixes temperatures de les aigües. Vaig coincidir  amb ell a Caldea (Andorra), on l’aigua n’és la protagonista absoluta. En una secció del complex hi havia un apartat on l’aigua quasi cremava i en l’altra estava exageradament freda. El mèrit consistia  primer entrar  en la calenta, aguantar el major temps possible i sortir per  fer el mateix en l’aigua freda. Poc vaig aguantar, ni dintre d’una ni dintre  de l’altra, i em va encuriosir com el polític no sortia  de la freda, sense mostrar cap senyal  d’esgarrifança. 

    En Miquel i tota la colla ja fa molts anys que repeteixen el bany del primer dia de l’any. I en aquets començament del 2022 no ha estat una excepció. Tot i que han compartit costum amb un altre col·lectiu que s’han banyat a la platja de Sant Sebastià, atenent a una crida que es va fer en els mitjans de comunicació i que ha estat molt secundada. Cal dir que aquests dies de Nadal, les temperatures eren altes, gens normals per aquestes dates. Així, tots els dies, s’ha pogut veure molta gent a la platja prenen el sol i també banyant-se, sense haver d’esperar a aquest dia en concret.

     Entre els nostres veïns n’hi havia que es banyaven tots els dies de l’any, com en Miquel Sariol Riera i el  Sr. Paguera. Que era un bon nedador i es mantenia en forma fent unes quantes braçades al mar i a la piscina. On hi acudia amb el seu barnús, un equipament que al seu pas pels carrers del poble, durant els mesos d’hivern, causava admiració.

    Indumentària que en Joan Olivé Ràfols  també feia servir,  fins a ben entrada la tardor, per anar a la platja del Club Natació. Contrastava el seu equipament, tant estiuenc, amb els jerseis de llana que vestia en ple estiu. El món al revés.

     En aquesta mateixa platja, els caps de setmana, es trobaven un bon nombre de socis que anaven a jugar a voleibol o a prendre el sol i també els havia que, abans de marxar, es banyaven al mar. Entre els que freqüentaven aquest redós de la platja s’hi trobava en Josep Mirabent, fill de l’Andreu i de la Remei dels pèsols que vivien al carrer Sant Francesc. En Josep feia de pintor i una vegada estant treballant en una casa, tenia l’habitació tancada, la família es va adonar que en Josep no parava  ni un moment de rascar la paret, els va sorprendre que fos tan treballador. Tanta semblava ésser la capacitat de treball del pintor, que es van decidir a obrir la porta, potser amb la intenció de felicitar-lo per la seva disponibilitat pel treball. Però quina no va ser la sorpresa, quan es van trobar amb el xicot assegut a terra i amb una mà fent anar la rasqueta sempre pel mateix tros de paret. Comentada jocosament l’anècdota, la veu popular no li va escatimar el mèrit,  i per sempre més va ser conegut pel ràpid.

 

 

                                                       J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 14 de gener del 2022)

     

EL DINAR DE NADAL EN MANS DE LA JUSTÍCIA

   

                      ( El Nadal darrera els barrots d'una finestra 

                        del Palau de la Generalitat) 

   En els anys de la infantesa vivíem el dia de Nadal amb dos detalls que el feien més proper a la intimitat familiar. El dos tenien els seus orígens a l'escola, perquè en ella s'establia un aprenentatge que consistia en aprendre el vers i a preparar la felicitació nadalenca. 

    El vers requeria més temps per memoritzar les estrofes. Un cop havíem après a recitar amb fluïdesa, se'ns feia llarg haver d'esperar fins el dia de Nadal. 

    Arribat aquest, aprofitava un descuit de la família per a deixar, sota el plat del pare, l'anomenada felicitació, tancada a dintre un sobre. Quan se li servia la sopa de galets, ell, que coneixia de cada any  l'estratègia, feia veure que el plat perdia l'estabilitat, com si a sota hi hagués  quelcom que el desestabilitzava. I sí, d'allà sortia aquella nadala que havia escrit amb els millors desitjos pel Nadal i que jo i les meves germanes havíem signat. La descoberta ens omplia de joia.

     Entre els torrons i el cafè s'esqueia  recitar el vers,  cosa que fèiem pujats a dalt de la cadira. El moment anava acompanyat d'una satisfacció generalitzada. Pet a nosaltres, satisfacció i  descans, per haver recitat el vers sense que la memòria ens traís. I per la família, que mostréssim  tanta decisió amb un vers molt emotiu i adient. Hi corresponien amb una propina que es feia efectiva en el moment de passar el platet.

    Ens vam anar fent grans i els dos costums, el vers i la nadala, van seguir formant part  del nostre dinar nadalenc. Si més no el vers va anar deixant pel camí el protagonisme dels pastors i el nen Jesús. Les noves estrofes eren de la nostra collita, cadascú segons la seva inspiració, que venien a ser com un popurri que anava desgranant els temes que més repercussió havien tingut, al llarg de l'any, en el si de la família. El resultat final era sensacional, per l'originalitat que hi esmerçàvem i per la manera d'exposar el que volíem dir. Tot plegat contribuïa a que l'èxit estigués assegurat i les risses també. El costum va durar fins que el pare va estar entre nosaltres,  sense la seva presència no ens motivava  recitar les peripècies, alegries i altres  singularitats que ens inspiraven les pàgines viscudes de la nostra existència. Els nets van agafar el  protagonisme que fins llavors havíem compartit.

     Al cap dels anys, pels mateixos motius de l'edat, hem anat matisant l'opinió que teníem que de cap manera el Nadal s'havia de celebrar a fora de casa. Però els preparatius del dinar i la seva elaboració requereix molta feina i neguit per tal de que tot quedi bé. Un cúmul de circumstàncies que ens va fer reflexionar i arribar a la conclusió que el més còmode era anar al restaurant. Només ho vam poder portar a terme un Nadal, perquè al proper la pandèmia no ens va deixar.

     Aquest any, quan semblava que es podia tornar a acudir a l'hospitalitat que ofereixen els nostres restauradors, vam tornar a encarregar taula.  Però a mesura que passen els dies la situació es complica de mala manera. Fins que es fa pública, per part del nostre Govern, que tornen les restriccions d'aforament i les recomanacions per reduir les celebracions només  al nucli familiar. Posats en contacte amb el restaurant, els seus responsables ens informen que fins dijous, dos dies abans de Nadal, no es pronunciarà el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que pot revocar l'ordre del Govern o la pot ratificar.  I ve que la justícia es pronuncia i avala els raonaments dels mandataris. Com que vam ser dels darrers en apuntar-nos, ens sentíem  més fora que a dintre. Tanmateix, degut a que van tenir anul·lacions, l'establiment va poder complir amb el cinquanta per cent de l'aforament i així, en la mateixa vigília del dia de Nadal, se'ns comunica que tenim el lloc assegurat.

      Mai el dinar de Nadal havia estat sotmès als dictats de la justícia, com ho ha estat ara. Amb el neguit  i la incertesa que suposava haver arribat pràcticament al dia sense saber el que menjaríem ni a on. Fins a l'extrem  de perdre el respecte a la mort i quasi alinear-nos amb la teoria que tan pregonaven els qui eren de vida, gastronòmicament parlant, quan desafiaven a l'autèntica, la pròpia, dient: "morir per morir, més val morir tips. Bon Any!

                                         J.Y.M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 7 de gener del 2022)