Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

28 de febrer 2010

PANORÀMICA DES DEL PASSADÍS


























































Per concretar encara més l’encapçalament, caldria afegir a l’enunciat, cosa que no he fet per no allargar-lo més del normal, si més no s’hauria de fer constar: de la quinta planta de l’ Hospital – Residència de Sant Camil. També cal apuntar que n’és un fragment del paisatge que s’hi albira.
Els passadissos d’aquesta casa, tenen la llargada adequada per ser camí d’esperança, d’il·lusió, m’explico, per refer-se dels entrebancs de la salut, quan aquesta es revifa i permet, als qui hi estan ingressats, poder sortir de l’habitació per recuperar forces, anímiques i d’enfortiment dels ossos quan aquests han patit alguna sotragada forta, derivant a una trencadissa. És, per tant, un trajecte balsàmic per a les interioritats malmeses i per revifar l’esperit que ha sofert el neguit de l’incertesa , del dolor i del patiment, el qual ha propiciat l’estada ocasional i transitòria en una d’aquestes habitacions que s’hi arrenglen.
Igualment aquests dos passadissos paral·lels que conflueixen a una sala comunitària, serveix al visitant que acudeix a fer una visita de cortesia al familiar, amic, com un camí que enllaça el benestar hospitalari amb la vida del carrer. Com aquell que surt a la placeta del poble i es dedica a conversar amb amics i coneguts. Posats a magnificar la posició de lloc, aquest recorregut que s’estén entre un extrem i l’altre, injectant una dosis de fantasia a una realitat ben diferent, com voler equiparar aquest espai públic, el de cada planta, a una rambla pobletana, on la gent es saluda i cedeix la preferència. Tot i que emprar aquesta terminologia sigui exageradament abusiu, lèxicament parlant, en quant a les limitacions d’espai i poc respectuós el referir-se a un lloc obert al visitant, però potser limitat als qui hi mantenen l’esperança en un prompta recuperació.
A cada extrem dels passadissos, els finestrals existents ens permeten guaitar a les dues vessants oposades. Per una banda a la camperola perspectiva del poble de Sant Pere de Ribes. Amb les vinyes a peu d’escenari i amb aquesta bucòlica imatge del castell i de la primitiva església, donant l’esquena a l’ermita de Sant Pau, envoltada de muntanyes i el cim del Montgrós. Ve a ser l’emblema identitàri per a la gent de Ribes, el nexe d’unió entre el poble i la salut. Entre l’optimisme i la perseverança per tal de poder tornar a trepitjar de nou el carrer, mentre es camina amunt i avall, tot passat a frec del centre neuràlgic del comandament, des d’on les persones especialitzades, a tothora, tenen bona cura del control exhaustiu de cada pacient.
Hi ha per escollir, mentre els ribetans guaiten als seus dominis, els de Sitges ens embadoquem davant de la finestra oposada, la que ens permet divisar per sobre de Puigmoltó, del mas de les farigoles, una gaia de mar i el Terramar. Dos centres residencials però cadascun amb la seva especialitat i per molt bé que s’estigui en aquest hospital, tots, posats a escollir, preferiríem trobar-nos allotjats en un àmbit hoteler. És el senyal més eloqüent de què la salut és bona.
Sortosament no he tingut d’acudir a gaires centres hospitalaris i quan ho he fet majoritàriament ha estat per anar-hi de visita. Però dels pocs que he freqüentat, com l’entorn del de Sant Camil no n’he vist cap. La seva situació la trobo privilegiada, molt adient per la pau i el conhort que necessiten les dolences, els xiribecs... quan aquests desgavells de la salut cerquen atencions mèdiques.
Observador d’aquests entorns tan propers, solidari amb els estadants circumstancials i amb tots el qui hi resideixen de manera permanent, admirador del personal que en té una experimentada cura, em rendeixo a totes aquestes excepcionalitats i em declaro públicament entusiasta de les vistes que ens depara el final de cada passadís.
La vinya està dormida però aviat els ceps rebrotaran i poc a poc es vestiran de verd, que diuen que és el color de l’esperança i, sempre, al final de cada passadís, hi haurà qui contempli aquesta evolució paisatgística. Potser desprès d’haver fet un bon esforç per poder arribar fins allà, tot confiant amb una progressiva millora. En un hospital que porta el nom de Sant, ubicat en el terme d’un poble que no es queda curt entre la nomenclatura del santoral.
Sant Pere Ribes i Puigmoltó tenen en comú el veïnatge, els camps de garrofers i les vinyes que els uneixen i, des de sempre, han mantingut el contacte presencial amb Sitges. Des de que la gent hi venien amb carro i a peu, com en Peret de Puigmoltó que va estar molts anys anant i venint per entre els camins que limiten els termes, per tal d’endreçar la plaça, el mercat, i quan ho tenia tot net tornava al llogaret, el qual avui fa goig de veure, i de transitar pel parell de carrers, un oasis de pau i de tranquil·litat en un món de sorolls i estirabots. El cotxe de línea, com tots el coneixíem, i que n’era propietat d’en Rupert Rafel, va ser dels primers a oferir el servei de transport públic entre els dos pobles i que actualment s’ha ampliat, arribant fins al redós de l’Hospital de Sant Camil i més enllà.
La panoràmica des dels passadissos és tan apreciada com el desig de poder campar, guarits de tot mal, a cor que vols cor que desitges.
J. Y. M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 27 de febrer 2010 )

23 de febrer 2010

CALMA PROTEGIDA


















A la calma del dilluns de carnaval, de la qual faig esment en l’article de l’Eco, hi cal afegir-hi la del dia abans, la del diumenge. Al menys pel que fa a les primeres hores del mati, bé aquestes imatges que il·lustren el comentari tampoc és que hagin estat preses a una hora molt matinera, exactament a les 11 i com es pot apreciar el carrer Espalter està desert. Sols les tanques de protecció fan preveure que en un moment de la nit hi haurà rebombori. És un plaer poder gaudir d’aquest impàs, quan tot el carrer sembla teu, quan hi camines sense pretures. I la transformació que experimenta al cap d’unes hores, un canvi molt impactant. Fins i tot a baix a mar hi regnava una calma “ressacosa”, envoltada també de tanques. Sitges estava encerclat, no pas per les muralles que en el seu temps havien servit de protecció, sinó per aquest invent metàl·lic que protegeix d’altres atacs, els dels vandàlics del segle XXI que deunidor.
Però on sí hi havia autèntica calma en aquest diumenge bulliciós, era a Vallgrassa. Hi teníem d’anar si més no, degut a les fredoliques previsions meteorològiques previstes per aquest dia, ens va fer aflorar l’ànim carrincló, enemic del fred. Al final no va resultar tan excepcional com dies anteriors. Malgrat que a dalt de la muntanya la temperatura fos més gèlida . En Rafael Fraguas i la Núria Sanahuja, als quals no els va acoquinar les baixes temperatures, hi van anar. Ella m’ha fet arribar unes fotografies, on es pot veure que hi havia raconades una mica enfarinades. No és el mateix que a ras de costa, cap a les interioritats del Massís, quan fa fred, aquest es nota i, si no vas ben tapat, et gela les crestes de les orelles, les puntes dels dits.
Unes imatges, doncs, per als qui agrada la calma, ni que aquesta, com podem apreciar, sigui preservada per proteccions metàl·liques. I en plena natura, lluny del bullici, on s’escolta el silenci.

DILLUNS DE CALMA



El primer dia de la setmana acostuma a no ser gaire bo, o a no estar amb gaire sintonia amb l’estat d’ànim. Molt influenciat, aquest, pel desassossec del dia de festa que l’ha precedit. Quan sona el despertador, en aquesta hora tan matinera, ens desperta també la sensació de que la setmana serà feixuga, dependrà de les tasques ha desenvolupar. La planificació a seguir durant la setmana que comença, bloqueja el pensament, la capacitat de reacció, al passar del lleure al rodatge, mai millor dit, en un tancar i obrir d’ulls. Depèn també de la capacitat de desconnectar de cada persona, N’hi ha que quan arriben a casa el cap de setmana, deixen aparcada per complert la feina i frueixen del moment, “carpe diem”. Com si no haguessin treballat mai. Per contra si hom és més patidor, o no disposa d’aquesta facilitat de desconnexió, pot ser que es passi tota les festa pensant amb que li espera al tornar a la feina. Si poguéssim escollir sens dubte triaríem l’actitud de separar una cosa de l’altra. Com aquell que se’n va a dormir i en el moment de ficar-se el llit no pensa amb el que l’espera l’endemà, deixa caure com un taló i això li permet poder dormir tranquil·lament sense despertar-se i si en determinat moment obre l’ull pot tornar a conciliar el son sense cap alteració. Altres, degut a que el pensament no para de fer cavil·lacions, dormen neguitosos, es desvetllen tot sovint. Tal circumstància no afavoreix a que els problemes, causants d’aquest insomni, es solucionin amb més facilitat si ens passem la nit en vetlla, tot el contrari, l’únic que fa és afegir més angoixa i nervis. No obstant cadascú som un mon i això influeix en molts aspectes.
Els qui tenen la sort de poder dormir amb facilitat, pot ser que no s’adonin de la sorollada que es produeix durant el pas de les rues. O el xivarri de la gent que ve al poble el dissabte de carnaval a la nit. Avui, malauradament, són molts els que beuen amb desmesura i se’ls hi dóna per cridar com energúmens i a fer maleses. Uns crits que no fan altra cosa que desbaratar la calma de la nit, el descans dels qui ens quedem a casa i ens plau la calma. També és cert que aquestes esbarrades es produeixen un cop a l’any. Per això existeix la tolerància, per a saber-la aplicar quan s’escau. S’ha de recórrer a la paciència i deixar passar el temps, fins el dia que tot torna a ser com abans. No es pot anar contra corrent, pretenent que respectin la nostra intimitat silenciosa, és impossible i en certa manera fora de context. Tenim la batalla perduda si pretenem que per sota del balcó de casa nostra passin de puntetes per a no fer soroll. Seria, en certa manera un absurd. Carnaval va associat amb disbauxa, i aquesta comporta crits, soroll, brutícia i molt poc civisme que, malgrat els servidors de l’ordre públic fan tot el possible per redreçar situacions complexes, no està, completament, sota el seu control la facultat de fer callar la gent, que les músiques de les rues no ultrapassin els decibels permesos. En aquests dies preval la lògica del soroll, és el món al revés, si tots desfilessin a mig gas, seriem els primers en criticar que és un carnaval de pa sucat amb oli. Queda clar que tota festa d’aquestes característiques és sorollosa, no hi ha volta de full, ni altra solució que deixar que transcorrin els dies que el carnaval té designats , encara que quan s’hagin esgotat, ja sigui l’hora d’aixecar-nos. Un dia és un dia, ni que en siguin uns quants més.
I entremig s’escau el dilluns que jo l’he anomenat el de la calma, quan de retorn a la nit, sembla que no hagi passat res, que el carnaval s’hagi esfumat, engolit pel mateix èxit. Ve a ser com els compassos d’espera, que tan agraïm els músics, en aquesta gran obra que de simfònica no en té res, però que a molts agrada dirigir, o fer volar coloms al seu pas per aquest gran plató sitgetà que és el Cap de la Vila.
Des de sempre, però, en aquets dilluns d’impàs, la gresca continua a dintre de les Societats. Antany el Prado oferia com avantsala del ball, un suculent anunciat, que esdevenia una realitat, malgrat que de contingut americà potser sols en tenia el nom: “ Sopar a la Americana “. I el Retiro que no mostrava un cartell tan copiós, en quant a la teca, en deien: “Lunch”. Tot i que era més popular anomenar-lo “Panaché”. Ara els termes, o les preferències manducaries en una nit de calma al carrer, mig s’ha intercanviat. Si més no les ballarugues i el bon ambient, tan en un lloc com a l’altre, estan garantides. Més decadents, però, en quan a la qualitat de la musica, ja que fa anys tant en una com en la societat rival, venien a amenitzar, aquesta singular vetllada, les millors formacions orquestrals del moment. I entre els assistents n’hi havia uns quants que es lliuraven a una mena de batalla fent servir com a munició els paperets. Des de les més enlairades posicions de la sala, abocaven damunt de la persona a la qual anava dirigida la gentilesa de la batalleta, tot un gran i atapeït sac de paperets. Els protagonistes es picaven entre ells i la nit es convertia en una batalla campal de papers multicolors que cobrien amb un bon gruix el terra de la parcel·la on s’havien deixat caure. Els més modestos, nosaltres que érem uns vailets, ens divertíem llençant boles emplenades d’aquest mateix material, fragmentat en simètriques rodonetes de paper, durant el transcurs del ball infantil, que acompanyàvem amb el llançament de multicolors serpentines que oferien un aspecte molt més adient que el producte que surt d’aquests esprais que és una cosa poc seriosa i acostuma a tacar la roba.
En aquesta nit de dimarts, quan són les 21,30 la rua de l’extermini segueix el seu recorregut sota una pluja que no pot deslluir la desfilada, perquè són tantes les ganes que els participants ni la noten, desprès d’haver resistit el fred que feia diumenge. Tant per Carnaval com per Setmana Santa la climatologia acostuma a ser molt variable i sobretot inoportuna, pels interessos de la gent de Sitges i dels qui es traslladen per passar-s’ho bé.
Potser aquest plugim ha aigualit els ímpetus dels cridaners i la poca gent que passen pel carrer de casa ho fan en silenci, al final acabarà sent una nit amb un cert grau de tranquil·litat. Serà bo per a tothom.
De les nits calmoses n’hi ha unes quantes, poques, durant l’any, em refereixo a aquelles que precedeixen determinades festivitats i es passa del bullici a la calma, en qüestió d’hores. Aquest canvi fa que el contrast es noti encara més. Només començar l’any, la nit del mateix dia de Reis, aglutina una calma que posa el colofó a les festes nadalenques i això es nota, en el carrer i en l’ànim de les persones. Li segueix aquesta nit de dilluns de carnaval i especialment la del dimecres de cendra que és d’una calma sepulcral. Les nits de Quaresma ho són totes de tranquil·les, sols l’assaig de les caramelles deixa escapar una avanç de les estrofes primaverals. I precisament tanca aquest inventari de nits tranquil·les, si les comparem amb les que les han precedit, la nit del dilluns de Pasqua, quan la calma es torna a fer, per uns dies, reina i senyora de les nits de Sitges.
Aprofitant aquest impàs, just quan són les 12 de la nit, quasi bé ha parat de ploure, la rua enfila el carrer Espalter. Ràpid me’n vaig a dormir, que pugui conciliar el son serà una altra qüestió. Bona nit i bona hora.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 20 de febrer del 2010 )

14 de febrer 2010

La florida de la mimosa i de l'ametller







































Aquest any fa hivern, plou i fa fred, no obstant entre finals de gener i principi de febrer, floreix la mimosa i l’ametller. Aquesta florida s’avança a totes les altres i les seves flors es distingeixen per la tonalitat. La mimosa d’un groc intens, d’un flaire característic i d’una durada bastant prolongada. La de l’ametller ofereix una blancor elegant i és d’una fragilitat extrema.
He volgut aportar unes imatges de les dues florides fetes avui, diumenge de carnaval, lluny del bullici. La grogor esquitxa un paisatge molt nostrat, el Vinyet. No gaire lluny, la blancor de la flor de l’ametller sobresurt per damunt un marge que tanca un camp. Una imatge que tendeix a desaparèixer, quan en aquest indret, entre can Pei i la Plana Est, quasi tot eren vinyes i camps d’ametllers, com aquell que havia estat, en el seu dia, propietat de l’Americano i que en una ocasió en Daniel Fusté de ca la Mariana, em va venir a buscar a casa per a que contemples uns de les florides més boniques que he vist. Li vaig agrair sempre.
I dels ametllers a la malmesa ermita de Santa Bàrbara, una petita joia enmig de la modernitat que els brètols s’han encarregat de trinxar i pintar les seves parets amb aquesta moda tan nefasta per la blancor de les parets, amb l’enyorança posada en aquella Blanca Subur, que al menys es respectava la blancor de les cases i ben pocs portaven dintre aquest instint destructiu que tan mal fa als pobles i a les ciutats.
A l’exterior la fotografia reflecteix el seu deplorable estat i el interior serveix de magatzem de teules, quan encara el sostre es manté intacte i mostrant la decoració de la seva pintura.
És la florida dels últims ametllers que queden dintre el nostre terme. La mimosa té més bones perspectives, perquè decora molts jardins de cases senyorials.
És el primer colorit amb que la natura ens obsequia, com aquell que diu, només començar l’any. Ve a ésser el preludi del que serà la primavera. Quin goig poder-ne gaudir.

L'EVOLUCIÓ DEL CARNAVAL




















































Tot evoluciona, fins i tot les tradicions. Carnaval és l’avantsala de la Quaresma i la disbauxa que la precedeix té el punt de partida en el dijous gras. Aquest comentari, a mena de preàmbul, podria referir-se a l’actualitat o a temps immemorials, ja que no s’observa cap evolució en la situació, però sí ho apreciarem en les formes. Fins i tot no ho podem centrar sempre en les mateixes dates. Puja i baixa i mana, en quant a fixar la seva posició en el calendari, la lluna.
Els humans sempre hem mostrat bona predisposició per la gresca, i el Carnaval en porta molta d’associada. És la transformació de la personalitat per aparentar altres aspectes, els quals sols tenen validesa durant aquet parèntesis de temps. Hem de respectar, però, a totes les persones que com, a un servidor, aquest deliri carnavalesc no ens motiva amb tant apassionament. No tots els ingredients d’aquestes jornades són valorats amb indiferència pels neòfits, n’hi ha com per exemple el xató que satisfà les prioritats de tots els qui prefereixen la nostra tradició gastronòmica a la desfilada multicolor i a aquells que els agrada les dues coses i en frueixen amb intensitat.
El Carnaval de Sitges, obre i tanca la porta precisament amb les preceptives xatonades, de les quals tan ens podem assaborir en establiments dedicats a la restauració, en bars, societats, com també en la intimitat de les llars. Condició xatonaire que cadascú, ad libitum, anirà fomentant al llarg de tota la Quaresma, que junt amb altres platillos, com la sípia ofegada i els suculents bunyols ensucrats, amb la coca de llardons, portaran la felicitat a més d’un paladar agraït amb la destresa dels qui ho han preparat.
Curiosament, ara que mi refereixo, el xató és un plat que igualment el preparen sitgetans que sitgetanes, els homes de casa si han implicat de tal manera que s’han vist en cor de remenar la massa del morter i treure’n una salsa exquisida, o si més no, al punt. Que ja és un èxit important. A casa el pare n’era l’encarregat, li quedava prou digne i no s’oblidava mai de posar al plat del xató un llit de fesols, els hi recomano. Costum que li havien aconsellat el germans Pagès, que ho feien a la fonda de la Parcala, la seva mare. Tot anava bé fins que, un dia, dinant a la pensió Julian, l’enyorat Xavier va preparar xató per degustar en el menú. Tots érem asseguts a taula, quan a la mare se li va ocórrer manifestar les excel·lències d’aquella xatonada. El pare s’ho va prendre com un atac a la seva condició de xatonaire particular i exclusiu de la família i es va sentir ofès. Poc es podia imaginar l’amic Javier que el seu bon afer havia desbaratat tants anys d’iniciativa i lideratge en la qüestió de l’elaboració del xató. A partir d’aquell desacato la mare va haver de suplir al xatonaire oficial que sota un somriure sorneguer aprovava la bona predisposició de la cuinera titular, però que no s’involucrava, malgrat potser delir-se, passant a formar part de la suplència permanent, que en termes futbolístics equivaldria asseure’s a la banqueta indifinidament. Si més no aquí no hi valia el traspàs.
Els de la meva generació hem escoltat parlar dels carnavals d’antany. Quan la rivalitat entre les societats es feia més palesa durant aquesta exhibició carnavalesca. Prado i Retiro es mobilitzaven per a treure al carrer el major nombre de comparsers. Homes i dones que anaven vestits de la temàtica escollida. En les passades pels carrers, comptaven el nombre de parelles i la societat que en treia més es considerava la guanyadora. El premi, la satisfacció d’haver deixat a l’adversari amb un pam de nas. Intervenien amb una col·laboració singular algun que altre dels anomenats “americanos” que mostraven la seva generositat pagant els caramels, o altres llaminadures que endolcien als qui hi participaven i a aquells que s’ho miraven. S’hi barrejaven altres al·licients, sota el canvi d’identitat que oferia aquesta oportunitat, personatges singulars del poble es disfressaven, com la Vargas, i la seva bellesa externa, la manera de moure’s, captivava a més d’un galant que en tenia fama, empresaris i gent de bé, no es creguin. S’hi encaparraven i tota la nit anaven de bòlit. Per a satisfacció de les ocasionals vedettes que treien el ventre de pena desprès d’un suculent ressopó, pagat, és clar, pel intrèpid ballador. Un dels personatges en qüestió era l’Enric Aragall de la peixateria “El Rincón “ que es trobava en el raconet on el carrer Major s’eixampla i s’estreny. Ell m’atreviria a dir que va ser dels primers a efeminar un, diguem-ne, apartat del carnaval que desprès, amb molt auge i pompositat va conviure, durant uns anys, amb el nostre, amb el de sempre.
En els anys de disciplina autoritària, el carnaval va passar per moments difícils i delicats. Oficialment estava prohibit, però gràcies a les Societats, a la influència dels ajuntaments de torn, sempre es va fer la vista grossa i es celebrava, malgrat haver de descobrir-se la cara, cada vegada que l’autoritat ho requeria. Tanmateix, tot sigui dit, la identificació es feia de forma molt discreta per tal de no esventar-la públicament. Amb tot, potser mai més com aquell temps el carnaval mostrava les més pures essències, em refereixo que es feia servir el llegat autèntic que ha de caracteritzar aquests dies, la transformació i una exaltació a la sàtira, la crítica , el ridiculitzar, la mofa i altres ximpleries, com la simple voluntat de que no et coneguin.
Aires democràtics s’endugueren velles imposicions i el carnaval va ressorgir com si fos una estrenada novetat. Espectaculars Carnestoltes, carrosses amb personatges popularitzats per la televisió. I com els comentava, la desfilada i lluïment d’un col·lectiu que tenia les seves fausts en un carrer, el Sant Bonaventura, on s’havia passat dels cellers als bars que oferien plat únic. Per aquestes diades aquest indret s’omplia de gom a gom. La gent van començar a venir al Carnaval de Sitges, malgrat no ens complagui massa, atrets per aquests participants, vestits de dona, però amb molt bon gust, als qui els agradava escoltar els més variat repertori de floretes.
Poc a poc és va anar imposant un carnaval espectacular, de lluïment, on uns minuts de remenada en el Cap de la Vila, escenifica la glòria que autoestima l’èxit personal. Assolit per la vistositat i la bona disposició de la carn, malgrat que sempre hi ha algun incaut que gosa manifestar. “carne para el cocido”. Cadascú s’ho mira sota diferent prisma.
El Carnaval de Sitges gaudeix de fama entre la comarca i molt més enllà. El que fa que un cop hagi passat, en aquest mateix setmanari puguem llegir: “ El carnaval atrau a tants mils... espectadors”. Em ve a la memòria que quan ens referíem a determinats termes de massificació, en Josep Torrens sempre deia: “molta gent i poques persones”. La superioritat d’uns, ha fet que molts de nosaltres ho preferim seguir des de casa per els mitjans audiovisuals.
Aquest seguiment casolà, ofereix la conclusió que tan agrada escoltar als protagonistes: “ ja us vaig veure per la televisió, anàveu molt maques”. I tothom content i enganyat.
I és que el Carnaval disfressa la realitat, d’això es tracta.
J. Y. M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 13 de febrer del 2010, dissabte de Carnaval)

08 de febrer 2010

L'HOME DE LES GARRAPINYADES



En el paisatge urbà hi sobresurten un seguit d’elements que de tant veure’ls es converteixen en quelcom familiar. Per a que això esdevingui una realitat és menester que la seva implantació en un lloc determinat sovintegi amb una certa assiduïtat. Quan Sitges era un poblet i nosaltres uns vailets, ens havíem habituat a un conjunt d’impactes socials i paisatgístics, els quals van acabar formant part del nostre entorn més proper.
Com ho van ser el “pitos” de les fàbriques de sabates i tot seguit la massiva sortida de treballadors que emplenaven els principals carrers. Ens havíem acostumat també a veure a un guàrdia municipal permanentment situat davant de la farmàcia del Cap de la Vila i a la nit la parella de serenos, de tal manera que si algú tenia una urgència sabia que apropar-se fins a aquest centre neuràlgic, trobaria a una autoritat de l’ordre. Fins i tot el carro de les escombraries amb el seu peculiar comandament, era una altra de les normalitats establertes. Les peixateres amb els coves de peix en una “carretilla” i venent la mercaderia a domicili. Quan puntejava la nit, coincidien la sortida de les monges vetlladores del seu convent amb el pas dels serenos que anaven presentar-se a l’Ajuntament per a començar la ronda. Els veïns que sortien a seure a la fresca de la vesprada. Com les tertúlies que els homes plantejaven, repartits en grupets, en les cantonades del Cap de la Vila. Lloc on un altre element tradicional, cada any pels voltants de la festivitat de Tots Sants, es desplegava en aquest biaix on havia estat també l’ataconador que tots coneixíem per el Conco, allà si disposava la castanyera, de la qual en tenia cura en Ramonet, el qual amb el seu interessant bigoti , restava enfeinat però sense immutar.
La resta de dies, de bon matí, prevalia la primmirada tasca de les mestresses de casa escombrant i regant el seu tros de carrer. Una mica abans, quasi només despuntar el dia, més que veure’s s’escoltava el soroll que provocaven els carros que enfilaven el carrer en direcció a la plaça. Algun xeric d’en Jaumet de ca l’Estellà. I el menys sorollós de tots, i potser el que anava més lleuger, per això se’l distingia dels altres, era el burret de la Quimeta de Puigmoltó . Desprès de l’escombrada començava la desfilada de lleteres per anar a buscar la llet i el pa. A mig matí passaven els carters amb aquells peculiars trajes de color gris,gorra de plat amb l’escut oficial, platejat, enganxat per sobre la visera, a joc amb tots els botons que lluïen el mateix matisat del color de la plata i el relleu del susdit escut. Complementava l’indumentària, una enorme cartera de pell penjada entre l’esquena i un costat del cos que els feia anar mig ajupits.
Si decantàvem cap a baix a mar, ens trobàvem amb les barques varades a la platja de la Fragata, on hi tenia lloc el trafegar que era menester tant a l’arribada com a la sortida. Entre tot plegat, durant bastants anys, ens vam acostumar a veure una de les barques de llum, la d’en Cañameres, reculada un bon tros de la sorra i ocupant un espai del primitiu Passeig. La seva perllongada permanència va acabar formant part de la normalitat del paisatge.
Als peus del monument al Greco, ja en les primícies de la irrupció del turisme, al paisatge habitual s’hi van afegir uns tendals que oferien ombra a les taules d’aquell restaurant que portava per nom el del insigne pintor. En el tronc d’una palmera d’enfront el carrer Sant Pau hi tenia l’estudi ambulant un aquarel·lista, el qual si no recordo malament signava Bayó. Ben poques vegades un taller d’artista disposa de la lluminositat i el marc tan adient per pintar i un aparador tan peculiar com la soca d’una palmera que la recordo protegida, em suposo contra el vent, per una voluminosa “farfatalla” que s’acoblava als elements sobreposats al indret però que ens eren d’allò més familiar, amb l’afegit que un artista aprofitava per exposar la seva obra a tot el voltant d’aquella cotilla protectora sense temor a fer malbé la seva delicada interioritat.
Però l’artista que ha batut records de permanència i el d’haver pintat més vegades l’entorn, ha estat en Manel Ferrer. La seva presència, la companyia de la seva muller i, indiscutiblement, la seva obra, han format part d’aquest Passeig de baix a mar, del tros del costat de la Sirena. Des d’on ha dominat tots els estils, aquarel·la, pintura a l’oli i dibuix al carbó, quan es tractava de fer un retrat.
I ara que parlo de retratar, els retratistes professionals i els aficionats si han alternat i sempre buscant el millor enquadrament de la Punta, han sabut aprofitar aquest bonic marc. Si més no el sitgetà que durant els festius, més ha cercat la instantània per a convertir-la en una foto artística, de concurs, o per immortalitzar un moment feliç de la vida familiar, ha estat en Pepet Tutusaus. Qui, mogut per la seva gran afició per la fotografia, anava i venia per entre la zona enjardinada del Passeig, retratant els moments més significatius, emotius, de la gent de Sitges. Les seves fotografies han deixat una eloqüent penyora, la del testimoniatge gràfic d’un temps, acoblat a la vida de les persones que volien retenir l’imatge, d’un instant, per sempre més.
Quan l’estiueig de la gent de la colònia ensenyorejava el mateix Passeig, en el paisatge predominava la presència d’aquelles noies que servien a les cases dels senyors, els seus uniformes emmidonats els acompanyava la seqüència repetitiva d’elles mateixes empenyen aquells voluminosos cotxets de criatura.
Per aquesta època hi confluïen, també, els peculiars carretons dels “mantecaueros”que sota la direcció del popular “xe”, endolciren i refrescaren el desig de molts vilatans. Fins i tot algun d’ells, com el Sr. Paredes, empleat del de la “xorraeta”, la dedicació li va valdre el mot de “Laito” per allò que cridaven, anunciant el producte: “helaito”.
A partir d’aquí altres carretons es van sumar al paisatge, com el de l’Andrés Abellan que junt amb la seva muller, feien a la vista de tothom i per encàrrec aquella mena de coto-fluix ensucrat que et deixava tots els llavis enganxosos i es menjava com un bolado.
Aquesta setmana ens ha deixat en Francesc Bedmar, l’home que segons m’han explicat fa uns 50 anys que s’ha dedicat a coure ametlles garapinyades en aquest espai de baix a mar. Al costat de la seva muller, l’Araceli Junco, han fet la delícia de petits i grans. Tant temps remenant la cassola, deixant que l’aire s’impregni d’aquesta oloreta tan peculiar, ja formava part també dels olors característics de la Vila. La seva presència ha vigoritzat les essències sitgetanes que, en aquesta ocasió, flairegen a sucre cremat, a olor de coco i a poma ensucrada, recoberta d’una jocosa vermelló. En Paco i la seva dona formaven part d’aquest bocí de Sitges, que apareix i desapareix a voluntat del temps i dels dies de festa. Però ells no han fallat mai, els dos han tirat del mateix carretó i, d’una manera o altra, tots els hem agraït la seva perseverança, la seva peculiar manera d’endolcir la vida. Quina satisfacció marxar amb un currículum tan ensucrat, quan al món s’hi barregen tantes agrors i salabrors.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 6 de febrer 2010 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez