DE CAN BADIA A LA PARADETA DE LA TRINITAT

 

      

   

   Hi ha molts motius per a pujar a l’ermita de la Trinitat el dia de la seva festa. El principal de tots, per donar continuïtat a la tradició i també per devoció.  No ens podem ni imaginar el nombre de persones que, en aquesta festivitat, s’hi han apropat en el transcurs del anys. Si ens ho mirem des de l’aspecte generacional, ara ens toca a nosaltres donar continuïtat a la tradició, com també ho fan persones més joves  que són els qui agafaran el relleu.

   Tots  hi pugem perquè ens agrada i a més d’una manera o altra hi col·laborem. Així hi pugen les administradores, pel compromís adquirit: la Núria Carbonell i la Blanca Mirabent i els seus respectius marits, ells són ells els qui obren l’ermita i tenen cura  per tenir-ho tot preparat. Hi puja, també, l’Esteve que posa les flors que tan ajuden a realçar la imatge de la Santíssima Trinitat. Hi fa cap el senyor Rector que ha d’oficiar les misses, l’organista  i el cor que acompanya els cants. També hi estarà representat l’Ajunatment. Mentre que la música la posaran els grallers que acompanyen el ball de les cintes. També els components  de la Cobla Sitgetana que, en els seus 58 anys de la seva fundació, només hi han faltat una sola vegada. Com les sitgetanes que ajudaven a la Remei i la Rosó, durant tot l’any i especialment en aquesta data que ja hi feien cap a la vigília. Hi continuen pujant els de can Sabaté per portar les coques d’arengades. 

   I ho deixo aquí, ja que és impossible anomenar a tots els qui hi fan cap, però abans em vull referir a una veina del Dr. Robert qui, a damunt del seu pedestal, no deixa de guaitar a la porta de la casa on viu la pubilla sitgetana. Els dos comparteixen protagonisme en aquesta plaça de la Vila, on ella és  de les residents més antigues que hi trobem en aquest bocí de Sitges i l’estàtua es va disposar en aquest enclavament per dedicar un  homenatge permanent a la memòria de l’il·lustre Doctor.

    Molt a prop d’allà, un dels comerços més emblemàtics del carrer Major, la botiga de queviures de  can Badia, contribuïa a exemplificar el comerç típic i peculiar de poble, on els dependents – de la mateixa família- vestien amb bata de tresquarts i entre l’obertura del coll s’entreveia la corbata que lluïa el propietari, la qual contribuïa a donar categoria a l’establiment. Menys la Pili Queralt que feia servir bata blanca.  Tot i que fa anys va accedir a la jubilació i la botiga també  va tancar, ella conserva les arts de bona venedora

   Ella, ara que em refereixo a la Trinitat, és una de les senyores de les quals comentava que han col·laborat als neguits i les necessitats manifestades per la recordada Remei Casanova i Rosó Carbonell. Transcorreguts els anys, d’aquell equip d’acció, gairebé només queda l’Angelina (vídua Vergés), la Montserrat Vivó, Montserrat Ferret la Pili Queralt  i para de comptar. La veïna del doctor Robert segueix col·laborant amb les actuals administradores. 

    Quan el dia de la festa neix, per la punta Ferrosa, la Pili  es disposa a muntar la paradeta, a frec de la porta de l’ermita, i els article més sol·licitats són les llànties que la gent encenen  als peus de la imatge de la Santíssima Trinitat. Però també hi despatxa altres detalls, com les alfàbregues  en aquest raconet enlairat i tan bonic de Sitges. No obstant a la també veïna de l’Ajuntament, no li cal vestir amb la bata blanca, i tampoc ha perdut les dots de bona venedora, que desenvolupa acompanyada  del seu tarannà tan jovial i completat per una alegria encomanadissa. La paradeta és modesta, però darrera d’ella hi trobem a la dependenta eficient i l’encarregada del negoci. 

     A més de dependenta qualificada, és una bona comunicadora i assessora. Si visqués a Amèrica, o en segons quins llocs d’Europa, l’anomenarien amb aquesta paraula tan de moda: “coach”. Sortosament la tenim més propera i no ens calen, per referir-nos-hi,  paraules tan complicades de pronunciar i d’entendre. Se li escau millor anomenar-la: “la Pili de can Badia”. D’aquesta manera ja  està  tot dit. 

    

                                             J.Y.M.

/ Articole publicat a l'Eco de Sitges, el 10 de juny del 2022)

DEL TERRAT A LA TERRASSA

    

   

 

       (Detall d'un moment de l'enderroc de la mítica Pensió Julian, el dijous 16 de juny del 2022. A la tarda del divendres dia 17, el lloc on hi havia hagut la susdita Pensió, era un solar completament net. Només van caldre 48 hores per fer desaparèixer un edifici)

  Quasi totes les cases del poble disposaven d'un terrat. Bé fos al mateix nivell de la planta baixa o del pis. Quan aquestes cases es van transformar, el terrat va passar a estar situat a dalt de tot de l'edifici. I no sols això, sinó que també ha passat a ésser comunitari. 

     Uns terrats, aquells, que assolien un protagonisme significatiu, sobretot durant els mesos d'estiu, perquè sopar en ell era un dels privilegis més comú  dels estadants. Terrats que flairaven a aquesta planta, ara pràcticament desconeguda, anomenada ruda. O a clavells que s'arrengleraven en els testos que, en aquestes dates, rebien les últimes atencions abans de participar en l'Exposició de Clavells. 

    Uns espais, a celobert, que han mostrat l'evolució del pas del temps, que disposaven quasi de tot: galliner, l'antena de la ràdio i, progressivament, les antenes de la televisió que s'anaven  escampant com una gran teranyina metàl·lica. 

   Ben a prop de casa, en el carrer Sant Francesc, hi havia un pati el qual, durant tots els dies de l'estiu era molt freqüentat. Em refereixo al de la casa de la família Perea. Una casa que complia amb tots els requisits d'una casa d'estiueig i que després de la festivitat de la Mercè se la disposava per passar l'hivern. Així es tapava la “silleria” del quarto de reixa i es posaven unes contra portes per preservar la principal. Fora dels mesos estivals, durant la resta de l'any, la solitud n'era l'única companyia. No es podia dir el mateix quan a la casa hi retornava la vida, amb  el generós pati interior que oferia una elegància, amb el qual hi contribuïen molts detalls singulars. Fins i tot la seva il·luminació que realçava la intimitat familiar. Característiques que no deixaven indiferents als qui coneixíem el llinatge familiar dels Perea. Una família nombrosa on predominaven les senyores, ho eren tots els seus membres menys el Sr. Perea i en Pepe, el  fill. La resta tot dones, ben avingudes i de totes les edats i si per això fos poc, entre ells completaven tot l’escalafó familiar existent: mares, filles, àvies, sogres, cunyades, tietes, germanes. Totes elles, a més  dels dos homes, reunits en un pati de caire modernista, on deixaven la porta de l'entrada del carrer oberta,  per tal de potenciar -encara més- la frescor. I amb la tranquil·litat que suposava, sopar sense patir per si algú podia entrar.

     El desencís de la transformació dels patis va començar quan, en pro de la modernitat, es van anar perdent aquests petits privilegis. Sortosament això va coincidir que van anar proliferant els matalassos de molles. I ara es preguntaran què té que veure una cosa amb l'altra?, doncs perquè fins llavors els terrats eren l'espai escollit, pels matalassers, per a recompondre la llana dels matalassos, i que ho aconseguien a cops compassats, propiciats per uns pals llargs, el maneig dels quals dominaven a la perfecció. 

   I van començar els hotels d'una certa categoria a oferir l'oportunitat de sopar a les seves ben disposades terrasses, com les de: l'Hotel Sitges, el Terramar. L'Hotel Miramar..., i si van anar afegint restaurants que, de primer, ajudaven a conferir una categoria al poble, però quan aquestes han proliferat, i ho fa d'una manera desordenada, no ajuden a mantenir una disposició elegant, com quan havien estat dissenyades. 

     De les primeres on el vianant passava a frec dels comensals, era, la fa poc esmentada "Pensión Julian". Que a l'hora del servei del sopar, encenien les lamparetes de damunt de les taules i, aquest detall, contribuïa a fer que, un entorn normal, aconseguís un cert prestigi. Ho havia de transmetre, també, el contingut del plat, tot i que aquest anava amb consonància amb el mòdic preu que es pagava, per a pensió complerta, en els establiments d’aquesta categoria. Així, doncs,  la minuta no podia oferir masses requisits: la típica sopa, o consomé, la truita o un peix arrebossat i una peça de fruita. "Le patron mange ici" - ho anunciava el cartell- sinònim de garantia que s’hi menjava bé. El que no especificava, però, és que si el susdit patró  estava de dieta. Al menys el contingut dels plats, més aviat, així ho insinuaven. 

                                              J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 3 de juny del 2022)