Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

31 de desembre 2015

LA MARXA RADETZKY

Hem arribat al final d’un altre any i, en aquest punt, les reflexions són les mateixes: “els anys passen volant”. Sembla que passi ràpid, però en aquest període de temps poden passar moltes coses. Esdeveniments, notícies que surten publicades en aquestes pàgines de l’Eco. Un apropament que es produeix cada divendres, en substitució del dissabte quan tenia per norma arribar a les cases  ja quasi acabada la jornada laboral. Era quan aquest  es treballava com qualsevol altre dia, l’únic dia festiu de la setmana era el diumenge. La jornada laboral s’ha reduït i amb ella els costums, els quals estaven adaptats a les circumstàncies. I els establiments que més activitat registraven a partir de les acaballes de la tarda del susdit dissabte eren les barberies. Totes estaven ateses per un bon nombre de barbers.   Abans d’entrar-hi o a la sortida, en el Cap de la Vila es formaven grupets d’homes que fomentaven tertúlies a peu dret.   
     Em sembla recordar que les perruqueries de senyores no estaven tan implantades, com ho van ser desprès, elles tenien prou traça com per endreçar els seus cabells sense haver de moure’s de casa . Al coincidir  les avies, filles o nores, les unes s’ajudaven a les altres o requerien els serveis de les perruqueres que anaven per les cases, sense tenir establiment parat. Coincidíem amb els cabells enrolats amb aquests cilindres que es fan servir per a donar forma  al cabell. I amb tota aquests disposició es podia continuar trafegant per la casa, i fins i tot aprofitaven per anar a buscar el pa o la llet pels establiments del veïnat i aquest aspecte era considerat una normalitat.  Tot i que les sitgetanes de més edat tenien el costum de fer-se un monyo, disposaven de tanta pràctica que se'l feien elles mateixes i el fixaven amb les agulles, llargues, de dues punxes. Però no va tardar gaire  a que la sofisticació i les modes fessin proliferar el que anomenaven els salons de bellesa. D’aquesta manera poder secar el cap, no requeria haver-lo de tenir exposat al sol o, mentre això es produïa, aprofitar per fer altres coses. Els cascos elèctrics van facilitar  aquest pas previ al pentinat. I per posar-se sota el casc va caldre acudir a la perruqueria i més si es volia seguir la moda imperant que es va anomenar, “ fer-se la Permanent”.
    De la mateixa manera que les oficiales de les  perruqueries van deixar de ser d’exclusivitat de les perruqueres  i s’hi alternaven  també perruquers. Fins i tot algunes es van internacionalitzar en quant a l’enunciat, potser la primera en fer-ho va ser la que estava situada al carrer Jesús, regentada pel perruquer oriünd de Terrassa,  Joan Bosch i Pomar, amb la seva muller, Digna Milà nascuda a Falset, i amb la col·laboració de les seves filles, una d’elles va morir en un accident.  El rètol exterior anunciava, “ Peluquería Dama, eren temps on la retolació havia de ser en castellà, però en canvi es  podia anunciar en altres idiomes de fora, ells així  ho van fer, a l’enunciat amb llegua castellana, hi van afegir:  Coiffeur pour dames”Altres perruqueries amb perruquers van ser la d’en Dandy, en Francesc Esplugues, amb la seva muller Rosita i les dues filles, La Montserrat  i la Rosa Maria. A la platja Sant Sebastià es trobava la Ella”, on el fill de la casa l’Albert també tenia l’ofici de perruquer.
     Paulatinament les senyores van optar per freqüentar  aquests  salons i, curiosament, a mesura que cada vegada més les perruqueries s’anaven omplint  de clientela, descendia, en nombre, la de les barberies. Un element que va provocar  aquesta decadència va ser la successiva implantació de les màquines d’afaitar elèctriques. Doncs es van anar a perdent els hàbits d’anar-se afaitar a les barberies i ja s’aprofitava per endreçar el cabell.
    I mentre que per Nadal cada ovella al seu corral, per Any Nou, concretament aquesta última nit de l’any, s’ha posat de moda celebrar-ho fora de casa. Primer va ser a recer de les dues Societats, Prado i Retiro, on entre animades ballarugues s’acomiada  el vell i es dona la benvinguda al nou. Després al costum s’hi ha afegit els establiments hotelers i de restauració.   Tots, a més dels suculents menús, anuncien: “el raïm de la sort i la bossa de Cotillón”. Una moda també relativament recent, on es troba el peculiar gorret de forma cònica, la trompeteta de cartró amb serrells, l’antifaç i l’atractiu espanta sogres. Uns quans detalls per a transformar, durant aquest procés de canvi d’any,  les fisonomies de sempre.
      Les hores prèvies, perruqueries i barberies tenen tota la jornada ocupada, per tal de portar a terme aquesta singular i passatgera transformació, fins a convertir-la en una elegància fora del normal.
   La nit és llarga i bulliciosa, els bons desitjos de felicitat  es perllongaran uns quants dies més. Mentre, en aquest primer dia de l’any, un esdeveniment acapara l’atenció d’una part del Planeta, el Concert d’Any Nou que es retransmet des de la bonica sala  del Wiener Musikverein, amb la programació oferta per l’orquestra Filharmònica de Viena, amb interpretació de valsos i polques, amb influent protagonisme de la família Strauss. Fins arribar al final del programa, però on tothom sap que el concert no s’ha acabat, falten uns bisos preceptius, la interpretació del Danubi Blau i la peça que tenca definitivament el concert, la Marxa  Radetzky.  La qual i atenent un guió que el costum ha establert, comença quan el director dóna l’entrada al músic de percussió, mentre s’atansa a l’escenari, i a partir d’aquí el redoble de la caixa  sobresurt en el silenci, s’hi afegeix la resta d’instruments  i un compassat picar de mans, el que fa que el director doni l’esquena a l’orquestra per a dirigir al públic en aquest puntual acompanyament.
     Una altra tradicional manera de començar l’any, amb bona música, si més no amb cares de pomes agres, resultant de poc dormir i amb els pentinats desmantellats. Ja s’alternaran altres dies on seran necessaris  tocs d’elegància.
     El de demà s’ha de trampejar de la millor manera, mentre ens desitgem: Bon Any!  
                                                                                           J. Y. M.

       ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 31 de desembre del 2015 )

25 de desembre 2015

NADAL A LES PÀGINES DE "'L' ECO"

 La direcció del setmanari, des de que es va iniciar la nova singladura, ha cregut oportú que el l’Eco arribi a les nostres cases sigui Nadal o Festa Major. Aquest any serà present  just el  matí de la vigília. Aquesta coincidència, acompanyada dels preparatius,  de ben segur dificultarà la lectura  del contingut. I demà, dia de Nadal, quan ens reunirem  les famílies per compartir el dinar, probablement ens el trobarem ben disposat damunt l’anomenada tauleta de centre i potser algun dels comensals, mentre esperem seure’ns  a taula,  es dedicarà a fullejar-lo, sense entrar en detalls.  Trobant qui s’interessi pel contingut i pregunti : “Què diu l’Eco?”.  Una pregunta que pot derivar a altres comentaris relacionats, sobretot, com que encara es pot dir que els canvis són relativament nous,  les opinions versaran sobre el format actual. El tema derivarà a la constatació d’altres criteris: “ És que a mi m’agradava més abans...”. I les conclusions s’aniran diversificant: “ Home, ara és més diari, com a més plural...”. La conversa permet poder aprofundir en detalls de tota mena, fins  que la mestressa de la casa crida a  tots  a la taula i , vet aquí, l’Eco torna a quedar relegat  fins ves a saber, amb tres dies seguits de festa, quan se li tornarà  prestar atenció.    
     La complexitat de treure el setmanari al carrer, totes les setmanes de l’any, ha comportat una certa normalitat,  com una rutina. I no ho és, perquè el contingut varia a cada cita. Per convertir-se en una edició especial, tres setmanes a l’any : per Carnaval, per la Festa Major i per Nadal. Són tres tirades on aquestes pàgines s’abracen a l’excepcionalitat del moment, les portades i el contingut així ho reflecteixen. Pels qui fa anys que hi col·laborem, hem viscut de prop aquesta excepcionalitat de manera participativa i directe.  Sobretot  per l’apropament amb la redacció i, també, per coincidir en un ambient excepcional que mai més no tornarà. En una ocasió, durant la proximitat de la festivitat de Santa Llúcia, vaig encapçalar l’article en els següents termes: “De la botiga a la rebotiga passant pel menjador”. Era en aquests tres ambients on s’agrupava l’essència de tot plegat. A la botiga, en aquestes vigílies, predominaven les nadales, una gran diversitat d’elles, i dietaris a punt d’estrenar. I era a la rebotiga on moltes d’aquestes nadales les imprimien segons encàrrecs de les cases comercials, amb les quals felicitaven les festes als seus clients. Eren encàrrecs puntuals, no obstant la resta de dies pel menjador de la casa hi passàvem tots els col·laboradors i entre tots ells es produïa una complicitat amb les senyores que atenien el taller de costura, la Maria i la Carme. Aquesta. germana d’en Josep, que cosien en aquell quartet on avui hi ha els ordinadors amb els quals s’emmaqueta  el setmanari. Era l’avantsala d’aquesta rebotiga on hi ha la impremta i on ens rebia en Josep, el director, amb la seva bata blava i els dits de les mans emmascarats de tant composar textos, lletra per lletra.
En apropar-se aquestes festes de Nadal, els col·laboradors/es  anàvem a lliurar les nostres aportacions al setmanari amb una temàtica única, Nadal. N’hi havia que a més de deixar la quartilla deixaven, al seu pas, un flaire a tabac de pipa. Es tractava d’en Ramon Planes i Izabal,  qui entrava i sortia amb la pipa a la boca. Altres  hi arribaven mudats, com en Rafael Monzó i Valiente, en Salvador Soler i Forment, en Josep Carbonell i Gener i en Rafael Casanova i Termes, que ho feia amb l’uniforme blau-marí d’oficial de la Diputació amb càrrec en el  museu de can Bernardí. Entre tots ells i tants altres que em deixo, en Jacint Picas i Cardó, quan s’apropava Nadal anava  a Viladellops i allà mantenia converses amb el follet que ja l’esperava. De tot el parlat, en Jacint articulava la seva col·laboració de Nadal.
   Avui, a l’Eco, el Nadal es viu més des de  casa, en el sentit que no ens cal anar fins a la redacció  del carrer Bonaire, sinó que ens assentem davant de l’ordinador, i quan tenim enllestit l’article, només fent un clic , aquest,  desapareix de la pantalla i axó és senyal que viatge, amb una rapidesa extraordinària, fins a destí. Ni nosaltres ni la gent de la redacció toquen quartilla alguna, a diferència d’abans que anava de mà  en mà fins a ser impresa en el paper de diari. Conscients d’aquest distanciament, la direcció ens va convocar en un gest d’apropament i d’intercanvi d’opinions entre els companys i  aprofitar per  felicitar-nos  les Festes. Per tot plegat, ens van convidar a fer el vermut.
   Mentre, el procés no s’atura i aquest Eco arriba de matinada fins a la  porta on tantes vegades hem traspassat i on hem coincidit amb tants amics i amigues que han sentit les mateixes inquietuds i l’estima al poble, escrivint sobre el nostre Sitges o posant poesia a tanta beutat. A partir d’aquest moment el setmanari  surt cap a les nostres  cases. I ho farà avui, en aquestes hores prèvies a la nit de Nadal, potser per romandre sobre la tauleta, mentre les seves pàgines s’aniran impregnant d’olor de rostit. Arribada l’hora dels torrons i les neules, de recitar el vers, quan la tertúlia familiar aconsegueix dosificar el temps  i es va apoderant el remor de la cantarella del “Quinto” , hi haurà qui, dirigint la vista als fulls plegats del setmanari  dirà: “ Els hi ha quedat bé als de l’Eco aquest especial de Nadal”. I aquest petit protagonisme serà com un merescut homenatge a tots i a totes que han fet possible compartir tants i tants Nadals, entre aquestes pàgines, les mateixes  que els anys les han engroguit i, el que és més trist, s’ha emportat a  col·laborador/es que havien anat de la botiga a la rebotiga passant pel menjador. En el transcurs de totes les setmanes de l’any i en les vigílies de Nadal.
   Amb la diferencia que, quan ens apropàvem a aquestes dates, el comiat era un desig : Bon Nadal! Ho segueix sent, avui, també per a tots.   
                                                                                 J. Y. M.

   ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 24 de desembre del 2015

19 de desembre 2015

FIGURES I CASTELLS

    Hem arribat a unes dates del calendari on la tradició s’imposa. Entremig es succeeixen uns dies envoltats de preparatius . Un d’ells consisteix  a treure la capça on, embolicades amb paper de diari, hi guardem les figures del pessebre.  Sempre m’ha encuriosit desembolicar  i retrobar-me amb la peça guardada. Ve a ser com tornar a descobrir el que ja sabíem .  Amb això ens adonem que el temps és molt fugisser. Ho reflecteix, els fulls dels diaris que han servit d’embolcall, quan un any potser no ha estat el suficient temps per tenyir de groc la blancor del paper. Es fa més palès en la gent que desemboliquen i tornen a guardar els fulls en la capsa i així, successivament.  Tinc entès que, fins i tot, hi ha qui, amb aquest costum, deixen entreveure que són guardador/es de curiositats. Ho demostren quan encara conserven el mateix embolcall que van fer servir els seus predecessors. Una curiositat, aquesta, que permet guaitar, ni que sigui entre un període molt limitat, a  l’hemeroteca.  Perquè en aquestes  vigílies , quan torna a sortir a la llum  el ben ordenat conjunt, en primer lloc,  es fan presents els titulars de notícies aparegudes pels voltants de Nadals passats . Inclús aquests fulls  poden ser pàgines d’Ecos antics. Em recorda quan també es feien servir per cobrir els fons dels calaixos de les calaixeres, amb la intenció d’aïllar la roba de  les imperfeccions d’unes fustes poc polides.
   Pel que fa a les figures, la seva evolució ha anat subjecte als materials emprats durant els transcurs dels anys. Les originaries són de fang,  material que encara és utilitzat avui, si més no s’han  alternat altres components. L’ofici, la producció, és el resultat de tot un any de treball, tot i que té un període curt d’exhibició, limitat al transcurs de les festes nadalenques. Com a molt  fins a la Candelera, que és quan diuen que s’ha de treure el pessebre.
  En aquest art, el de fer figures de pessebre, emprant la tècnica del “palillo”,  la família Castells ha esdevingut un referent . Tres generacions dedicades a l’activitat. S’hi va iniciar el Sr. Martí Castells Martí, quan a l’any 1869 va obrir un taller d’obres tallades en fusta. Es va casar amb la Sra. Rosa Martí i Carbó, i tingueren tres fills: en Joan, en Josep i en Martí. Tota  la família es va dedicar a les de figures de pessebre. Reservant per a en Josep les feina d’administració.
    Dels tres va destacar en Marti Castells Marti, curiosament es deia igual que el seu pare, perquè coincidia que el primer cognom de la  mare també era el de Marti. L’artista va dedicar molt ofici a les figures, tot i que va fer també imatgeria.
    Va néixer el 1915, aquest any es celebra el centenari del seu naixement, i va morir el 1995. Els fills del seu germà Josep, en Joan i en Marti Castells i Badia, han continuat la labor del seu oncle. Al capdavant del seu taller, on porten a terme el seu art, sempre atenent els encàrrecs.  Significa que no tenen un fons permanent a la venda.
    Amb motiu del centenari del naixement de l’oncle dels actuals continuadors, el Museu del Vi de Vilafranca del Penedès, ha rescatat del seu fons museístic les figures que va fer per completar els diorames dedicats als diferents processos de l’elaboració del vi. Els nebots han restaurat totes les figures i aquestes tornen a lluir com si estiguessin acabades de fer. Per tot plegat, el passat divendres, a Vilafranca va tenir lloc la presentació de tota aquesta obra. L’exposició  va comptar amb la presència  dels actuals responsables del taller, els germans Marti Castells i Badia. Igualment es va presentar en societat el segell de correus dedicat a l’oncle. “Cent Anys de Naixements “  que serveix d’enunciat  al centenari de l’artista, no és que reflecteixi, amb exactitud, el inventari d’una vida dedicada a la producció del conjunt principal  que presideix qualsevol pessebre,  perquè la xifra no  s’ajusta a la realitat, doncs cal tenir en compte que al llarg de la seva trajectòria la suma supera l’enunciat. Si més no és una manera de projectar el mèrit assolit en un art tan minoritari com és el del pessebre. I això ens demostra que aquest  no caduca després de les festes nadalenques, sinó que té una continuïtat durant tot l’any.
   Aquesta faceta em recorda l’afició que tenia en Jordi Pañella i Virella, qui a més de col·leccionar figures, en feia. Així quan la calor de l’estiu afluixava l’home, acompanyat del remor de les músiques de les Caramelles, sardanes i la dels Pastorets, pujava al segon pis de la botiga i, dels motllos d’en  Manel Muns –escultor que es va iniciar en el taller dels Castells- aconseguia realitzar figures d’una gran plasticitat. Les coïa i les pintava amb un domini dels colors i matisos  sensacional.
   Ara fa el mateix en Francesc Sales i Climent. Són gent entusiastes d’aquest art que, només, quan hi guaitem, ens adonem  que té molts seguidors. Professionals i també aficionats que fan una tasca sensacional.  Com la que  porten a terme  els components del Grup Pessebrista de Sitges. Ells cada anys ens sorprenen amb uns diorames, tan ben aconseguits, que  fan que el nostre Nadal sigui la continuïtat d’aquella nit freda en la llunyana establia de Betlem.
    La mateixa que ha inspirat  a tots els qui fem el pessebre i, de ben cert, que no en trobarem cap d’igual.  Una motivació  per a donar via lliure a la imaginació i a una sensibilitat molt particular.  Tot plegat ho recull el mateix Grup de Pessebristes, convocant, des de fa 25 anys, el concurs de pessebres. Que, degut a aquesta influent continuïtat, també ha passat a formar part de la tradició d’aquests dies.  
   Figures, com les dels Castells, que  acaronen el caliu d’un altre Nadal.

                                                                       J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 18 de desembre 2015 )

14 de desembre 2015

LES MODISTES DE LES TRADICIONS

    Proclama la veu popular:  “vesteix amb un  bastó que semblaràs un senyor”. Es ve a referir als petits detalls que contribueixen a posar un toc d’elegància en les maneres de vestir. Però les modes han anat evolucionant i hem passat de quan la gent es mudava els dies de festa, per a distingir-los de la resta, a les maneres informals  de vestir de l’època actual, fins el punt que si coincidim  amb algú que va massa mudat, trobem que desentona. I aquest meticulositat en les vestimentes, habitualment era reservat a les senyores, les quals visitaven els tallers de les modistes de la vila, per tal de que els hi fessin la roba a mida, segons les seves preferències i l’opinió de la modista que també era escoltada.
    Clientes que acostumaven a ser addictes a la feina de la modista,  els hi havia  fet el vestit de la primera comunió, el del casament i molts altres. Tanta n’era aquesta assiduïtat que la modista sabia el punt exacte del cos on el vestit li feia una arruga i, per tant, la manera de treure-la o, si més no, dissimular-la . De vegades , depenen de l’exigència de la clienta, la professional se les veia i desitjava, per allò de  “ la patarrufa”  inoportuna i per la també freqüent  observació : “ en aquesta banda em sembla que la roba em  penja més que a l’altre costat...”  Buscar la solució comporta paciència i temps. I ja no diguem quan la clienta, davant el mirall, s’obsessiona a repetir que el vestit la fa grassa. Aquesta observació és de les pitjors que ha de trampejar la professional de la costura, perquè, davant les evidències, no pot carregar les culpes al vestit, quan  la realitat és una altra. La roba, el treball de la professional, no té la culpa de l’anatomia de la clienta. En aquesta circumstància el tema esdevé complicat, perquè la dona el pot arribar a avorrir abans d’estrenar-lo . Heus aquí com els miralls, que són una element imprescindible en un taller de costura, poden arribar a ser l’enemic principal de la cosidora.
     A Sitges els tallers de costura, tant de dona com d’home, han anat tancant i han estat substituïdes per una gran oferta de botigues de vestits de tota mena. Perquè, d’un temps cap aquí,  quan es tanca un establiment, s’obra una botiga de roba. Un fet insòlit, perquè la demanda sembla ser  que no és tanta com per acontentar a tots aquests botiguers.
   Un dels últims tallers de costura, dels que oferien una imatge molt acord amb aquests espais, ha estat el de la Irene Torremorell.  Ubicat darrera el finestral dels baixos de la seva casa al carrer Joan Tarrida,  on el silenci i la quietud transitaven de puntetes , just  en el punt on  aquest s’estreny.  No hi  podíem  passar sense deixar de guaitar al seu interior, sobretot a l’estiu, quan les finestres eren obertes i les modistes cosien sense treure la vista de la roba. N’era l’oficiala la Conxita Marín, neboda de l’Anglisani i la Conxa . Ella va néixer durant la guerra al carrer Sant Francesc, en la casa dels masovers de la sínia Robert, un carrer que durant aquells anys havia canviat el nom  pel de Francesc Ferrer i Guàrdia.   Al costat de la casa de la Irene,  hi havia el forn de pa. Un treball que emplaçava als forners precisament quan la nit avançava i la seva feina havia d’estar enllestida només fer-se de dia. Actualment la gent que es mou per aquell sector no cus ni fa pa: no fan res de profit. Només soroll.
    Tot i que han tancat quasi tots els tallers, trobem molt a prop del que havia estat el taller de la Irene, el de la Glòria Argenter que a més té botiga, on al taulell hi trobem a la seva filla, la Glòria Marrugat. Per tant el fil i l’agulla continua sent el protagonista d’un poble que cuida les seves tradicions i algunes d’aquestes necessiten de les robes adients per a la celebració. Només deixem enrere  el  proper mes de gener, ens aboquem al Carnaval. Aquesta imminència fa que, abans de Nadal,  les dones de casa ja cusen els diferents vestits que s’han de lluir en el transcurs de les rues.
   Per a les cosidores de l’Agrupació dels Balls Populars, la seva feina continua després de Carnaval, quan han de refer vestits o cosir detalls que s’han malmès en festes majors passades. La seva activitat no es veu però existeix , acompanyada d’una constància que fa possible que amb l’arribada d’una nova Festa Major, els vestits dels components dels balls també semblin acabats de cosir.
   Fa uns anys que s’ha posat de moda un estil, es denomina Paschword. El resultat és d’una gran vistositat , per la qual requereix moltes hores de treball, com originalitat en el moment  de combinar teles de diferents colors i estampats. El darrer cap de setmana es va celebrar un edició nadalenca de la fira, una variació de la del mes de març , en la qual els  participants hi acudeixen d’arreu. Ha estat una bona iniciativa que s’ha vist igualment molt concorreguda. Quan es disposava l’envelat,  transparent, les veus crítiques eren de l’opinió que el parament destorbava la imatge més distingida del poble. Visitar el seu interior ha compensat la pèrdua, momentània,  d’una visió integral. El contingut nadalenc de la mostra, el treball laboriós de les senyores aficionades a aquesta modalitat, ens ha permès admirar i avaluar que sortosament l’art de l’agulla i el fil no s’ha perdut.
    Han desaparegut els tallers de costura, però s’observa un cert posicionament d’establiments, oberts al públic, on s’ensenya a cosir  i a practicar aquest nou art. Al patronatge de Sant Llúcia , s’hi afegeix un nombre important d’artistes que igual són capaces de fer un vestit que una atractiva decoració per a la llar. Benvingudes siguin totes aquestes iniciatives que serveixen per vestir les festes i apostar per Sitges, que esdevé un referent mundial. Ja sigui quan s’escau portar poca roba, vestir amb elegància, o posar fil a l’agulla davant  projectes per treure’ns el barret.   
                                                                                    J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 11 de desembre del 2015 ) 

06 de desembre 2015

ENTRE MÚSICS I PATATES

  Darrera de cada música hi acostuma haver-hi una història, sobretot una inspiració, algun que altre tema que ha motivat al compositor a composar. El mateix passa entre els músics que després es reuneixen  per a interpretar-les. Doncs ens trobem amb el músics professionals i amb aquells que no viuen exclusivament de la música, sinó que la tenen com una afició, dedicant-se a altres activitats professionals.
    I és que no sempre la dedicació exclusiva a l’art ha estat garantia d’una estabilitat, el suficient com per poder viure-hi, sense haver de  passar per  peripècies econòmiques. Degut a que  al cap i a la fi el que compte és poder fer bullir l’olla.
  Acabada la guerra a alguns músics locals se’ls hi  va presentar l’oportunitat de dedicar-se a la música de manera professional. Tanmateix tots van rebutjar l’oferiment, perquè en aquells moments, entre les dificultats de tota mena, van creure que el seu “benestar”, estaria millor garantit a remolc dels oficis respectius, considerant la interpretació musical, més que un ofici, una afició.  I sobretot si del sou de l’home de la casa  depenia aquest “anar fent” de tota la família.
    En aquells anys potser el cens dels treballadors del calçat superava el d’altres oficis. Així trobem molts músics locals que tenien com ofici principal el de sabater. I el que és més curiós que en les famílies sitgetanes, pares i fills treballaven en al mateixa fàbrica, i les dones que no formaven part d’aquesta plantilla, sí que en certa manera també hi estaven integrades perquè cosien a casa. Coincidia, per tant, aquesta realitat com la que també els caps de família  tinguessin aficions musicals. Corrobora  l’exemple el dels germans Ràfols: sabaters i músics, com també els seus fills. Els progenitors músic de saxo i violí i els fills de trompeta.
    La disciplina musical té l’avantatge que igual la pot portar a terme un manobre, amb tots els respectes que es mereix la seva activitat professional, que un premi Nobel. I aquí sí que les diferències, entre un i altre, curiosament, es poden equilibrar. Doncs potser que en el moment de la interpretació arribi a fer  més bon paper el primer que no pas el distingit personatge. Influirà la capacitat de lectura musical, la d’execució, així com també el bon gust, l’estil de cadascú per interpretar la partitura.
    El títol de l’encapçalament, estic  segur que haurà creat curiositat a qui el llegeixi. Perquè entès des d’una certa lògica, els dos apunts, s’assemblen com un ou i una castanya. Altra cosa diferent seria que les patates les apuntés amb intenció de voler devaluar la vàlua musical d’uns músics els quals, per  destralers, siguem mereixedors del qualificatiu de: “músics patates”.
   Però la patata té un protagonisme molt més específic i, sobretot, de propietats alimentàries que qualsevol altra variació que si vulgui atribuir, com fer servir el nom per relacionar-lo amb  altres delicadeses molt més íntimes.
    Escrivia, fa unes setmanes, que a can Guirro van acabar combinant la venda de carbó amb la de patates i cebes. Paral·lelament a aquesta combinació una mica estrambòtica, tot i que ben mirat el carbó es feia sevir per a la seva cocció, a la vila hi va haver qui  va  combinar la venda de  patates amb la de vins i gel. Aquesta última, una transacció comercial que es va portar a terme a ca la Candelària  de davant de l’Ave Maria. Sucursal de la casa mare, la qual estava situada en el carrer Major, enfront de la farmàcia Font. La coincidència torna a fer-se present entre la comercialització de dos productes de resultats ben oposats: els farmacèutics i el dels vins i licors. Els primers atenent peticions com del Phosphorenal”  Robert i els de la bodega, atesa per la Candelària i la Nuri, la seva nora,  despatxaven la Malvasia Robert, propietat de la mateixa família . Reconstituents  i medicaments per tal de guarir desgavells de salut. I si ens centrem amb les propietats dels moscatells i del vi,  de la veïna bodega, amb la fe que hi tenien les famílies sitgetanes, per tal de vigoritzar i vitaminar, de manera natural, les febleses interiors dels més menuts de la casa, ens hem de centrar amb el rovell de d’ou batut entre el moscatell. O les llesques de pa sucades amb vi negre i cobertes d’una capa de sucre. Dues combinacions  que rivalitzaven amb els productes farmacèutics. Però vet aquí que quan s’abusaven dels xaropets de ca la Candelària s’havia de recórrer a la farmàcia per buscar el remei, amb el qual intentar estabilitzar els rodaments de cap que no hi podien  ni els “ estrenya caps”.
    Els homes de la casa traginaven  sacs de patates i les disposaven en l’altell de la bodega de la carretera i allà hi acudia la clientela  i les pesaven amb aquella bàscula de plataforma i potser aprofitaven per comprar el vi o l’espumós que comercialitzaven amb el nom de:  “Champagne de  Las Grandes Marcas”.
    Quan l’activitat de la casa cessava i la nit espurnejava les delícies de l’estiu, l’Antonet Pagès Gustems i l’Antonet Pagès Vías , pare i fill, anaven a fer de músics al Prado  com a components de l’Orquestra Mozart. Els dos hi havien tocat la trompeta i després aquesta va estar reservada al fill i el pare va passar al contrabaix.  Coincidien amb els altres germans Pagès, en Panxito i en Josep que també eren músics, és allò de la tradició familiar que apuntava. La música i la patata, heus aquí el motiu influent del títol de l’article.
    Que ve precedit per, el que sembla ser, l’imminent enderroc de la bodega Candelària de la carretera, com així la coneixíem per estar ubicada a la vorera de la via que et portava fins a Barcelona. Quan es podia entrar a fer un gotet de vi, mentre s’esperava que s’aixequessin les barreres del pas a nivell. Sense temor a perdre punts. Quan viure era, ni més ni menys, un Viva la Pepa!     

                                                                           J. Y. M.
     

  ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 4 de desembre del 2015 ) 

29 de novembre 2015

PORTES OBERTES PER ESCOLTAR EL SILENCI

  La Biblioteca és lloc de silenci, però fins fa poc ha estat desbaratat degut a les obres de rehabilitació i condicionament. Antiga vivenda de la família Utrillo, l’edifici va ser inaugurat com a biblioteca el 14 de junt del 1936 . Des de llavors és la dipositaria d’un extens fons de llibres de lectura, així com  de molts documents d’interès. Com també ha acollit interessants conferències de temàtiques diverses, portades a terme per persones doctes en la matèria tractada.
    Recordo, amb profunda admiració, la xerrada que va pronunciar el distingit escriptor Josep Pla i Casadevall. Ho qualifico de parlament  planer i distés,  perquè l’escriptor  no venia a donar cap conferència específica. La seva facicilitat de conversa era tal que no li calia portar cap tema preparat, era evident que podia parlar de tot i deixar satisfet a l’auditori. Aquesta visita va tenir lloc quan la que va ser la seva companya sentimental, durant uns anys, l’Adi Enberg, tenia obert a Sitges un establiment hoteler  junt amb el seu marit, el pintor mallorquí Joan Fuster. Recordo a Pla assegut darrera la taula de la sala gran , en companyia  d’una botella de güisqui que, a glopades, va anar deixant a uns límits bastant minsos. Em sembla recordar que va començar parlant del trànsit que van trobar per entrar a Sitges i, sense pausa, va tractar molts temes  a quin més interessant, fins que va acabant  preguntant, amb aquell posat de murri sorneguer:” si els sembla, potser que ho deixem?”.
   Tornant a la vida interna de la Biblioteca, es pot dir que, només entrar per la porta, es passa del trafegar quotidià al silenci, a una calma que la Lolila Mirabent , la bibliotecària,controlava. Ella i la seva germana, la Rosa s’entenien amb el mínim to de veu. El visitant, poc avesat a saber conviure amb el silenci, ens costava expressar-nos d’aquesta manera . Han estat la norma de la casa, parlar poc i fluixet.  No obstant  a mi, potser perquè sóc molt propens a distreure’m, el que em meravella és el degoteig de l’aigua del brollador del pati noucentista. El lloc ofereix un encant especial . El  sorollet de les gotes  que cauen, és com regal del silenci que deixa una mica del seu protagonisme   per a que el degoteig somort li faci una companyia harmoniosa, tan poca cosa com la mateixa  fragilitat de les gotes quan es fonen en el bassal de la pica superior.
    Entre silencis, el fons de la Biblioteca s’ha anat engrandint i les ampliacions han estat  necessàries. Quan va morir el germà d’en Jaime de Semir, l’Antoni Semir i Carroz, la seva vìdua, la Sra. Amèlia Togores Llach, va fer donació de la seva biblioteca particular. Per tal  de disposa-la es va habilitar un dependència, el taller de casa va fer les prestatgeries corresponents, la qual és coneguda per la sala Semir.  Al costat s’hi troba la dedicada a la Lolita Mirabent. Es va expandir cap el primer pis i en el superior es va habilitar la sala d’en Miquel Utrillo i Vidal, on hi tenia grans records de casa seva i va voler, també, que els seus llibres anessin a parar en una de les dependències de l’antiga llar familiar. La prestatgeria va sortir del mateix taller. A més de llibres en Miquel va fer penjar en els espais que quedaven entre les llibreries i el sostre, unes làmines que, si no recordo malament, uns laboratoris farmacèutics, per tal de felicitar les festes nadalenques, encarregava al pintor Salvador Dalí. I desprès, amb tirades limitades, els laboratoris feia imprimir i les enviava als seus clients. En Miquel les tenia emmarcades, si més no, abans, anava a visitar a en Dalí i aquest li plasmava una dedicatòria, totes fetes amb retolador de color verd que era el preferit d’en Miquel. La susdita dedicatòria o simplement la  signatura de l’artista conferien un valor afegit  a aquelles làmines. Cal tenir en compte que en Miquel era un oportunista i acompanyat del seu tarannà especial, el qual divertia al pintor, cosa que no feia cap gràcia a Gala i ho feia palès no mostrant-li cap simpatia. En Miquel aconseguia, però, el que volia.
      Un dia va passar que es van adonar que havien desaparegut  aquestes lamines  i sembla ser que no se’n va poder treure aigua clara., del com i el qui.
   Al costat mateix del taulell de la bibliotecària es troba la sala infantil, l’avantsala per passar a la gran . El transcórrer dels anys així ho fa possible. Aquesta dependència és la que més assimila el lloc a una casa familiar, com ho havia estat, el rebombori de la mainada, contrastant amb la serenor    dels més grans.
      La Biblioteca  està ubicada en una zona relativament tranquil·la. No obstant les finestres de la façana donen al bategar del poble, a l’anar i venir de les dones de casa quan, anys fa, anaven a comprar a la plaça, on curiosament alguns dels responsables de les parades  eren assidus de la casa. Com l’Antonet Plana Piquer . Ell,  en un interval, deixava el lloc de venda de carn sota comandament de la Nieves i entrava a canviar el llibre que ja havia llegit.
   Però el lector que ho ha tingut més proper ha estat en Juanjo del “Santiveri”, a l’home només li calia sortir de la botiga de productes diatètics i es pot dir que ja era a dintre de la biblio. Si més no ell tenia  una sala de lectura privilegiada, sota la capa del cel. Sortia amb el llibre  i arrecerava la cadira a la vorera, encarada a l’establiment i es dedicava a devorar llibres. Era tanta la proximitat que els lectors de la sala gran ja estaven habituats a la seva peculiar salutació: “Adiós, hasta luego”. Potser l’únic missatge, exterior  que trencava el silenci de la casa, situada darrera la Casa de la Vila. On quan en aquesta  hi ha silenci, malament rai. 
    La darrera jornada de portes obertes ha servit per tornar a entrar en contacte amb el seu silenci, a escoltar-lo i declarar-lo hoste d’honor de la casa, perquè aviat tornarà a fer valer el seu protagonisme. I que tan bé han acaronat totes les bibliotecàries que s’hi han alternat.
                                                               J. Y. M.
  

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 de novembre del 2015 ) 

21 de novembre 2015

D'EN "MANXET" A EN MOLERO


      La música  és immortal, no es pot dir el mateix dels seus intèrprets, aquests es van alternant i sorgeixen nous valors que fan possible una continuïtat ben afiançada. I en tots els pobles, alguns més que  altres, s'estableix una connexió a l'àmbit musical, establint unes preferències entre les persones que, per exemple, són aficionats a la música, entre les diferents modalitats,  i els qui han volgut convertir-se en intèrprets. Atenent a aquests neguits, han assolit protagonisme els mestres que han ensenyat solfeig i exercitació amb el instrument escollit. El nostre poble no ha estat una excepció, mestres i professores desenvolupen, des de sempre, una tasca molt profitosa. Com també ho ha estat el poder comptar amb unes formacions orquestrals que ha permès posar a la pràctica els ensenyaments adquirits.
   Arribats a aquest punt és quasi obligació referir-se als mestres Manel Torrens i Gabriel Pallarès, els quals, a més de dedicar-se a la docència , dirigien les seves respectives formacions orquestrals. I mentre el mestre Pallarès ensenyava sense influir a l'alumne, el mestre Torrens feia el possible per orientar al deixeble, segons fossin les necessitats de la seva orquestra. Si per exemple preveia alguna baixa de saxo, li transmetia el interès per aquest instrument. Alguns es deixaven influenciar, altres ho tenien més clar i volien aprendre aquell pel qual tenien  preferència .
    Aquesta menció als mestres Pallarès i Torrens seria incomplerta sense fer esment a en Josep, músic peculiar, bon company i patidor, però no precisament per la feina, sinó per estalviar sacrificis als músics. Si per ell hagués estat, tots els músics tocarien el piano, perquè amb aquest instrument, no s'ha de bufar, ni aguantar el pes -mal aniria- i, per a més comoditat, es toca assegut. Aquestes eren les raons que transmetia als aprenents de músic. Després venia la segona part, patia per a que els músics no bufessin massa, començava: aquests compassos no cal que els facis que ja ho fan els altres... Aquí en aquest passatge que les notes són agudes, fes-les una octava baixa... Aquí no toquis que és allò del tot són pops i ja ho fan els baixos....Total que si els intèrprets li haguessin fet cas, ningú hagués tocat.
     En canvi els havia, la gran majoria, que patien i es preocupaven per a quedar bé. El mateix Joan Roca i Solà, més conegut per en "Manxet", la seva esposa i la d’en Frederic Montornés, germanes. Tocava el trombó i la flauta i la seva teoria era: “no tot consisteix en ser músic, sinó que se'n ha de saber fer”. Més o menys es referia a que el músic, damunt l'escenari, ha de tenir un comportament exemplar, tan en el vestir com en les formes. En Roca era de Valls, com el mestre Pallarès, tot i que en Biel es considerava més d'aquí que de la població tarragonina. Ho manifestava cada vegada que en "Manxet" li recordava la procedència dels dos, a la qual cosa ell li puntualitzava: "Vos sou de Valls!, jo sóc de Sitges".
     Un generació de trombonistes que es sintetitza amb noms com: en Joan Montaner, Pere- Pau. En Panxito  Pagés, "Parcala".  Magí Almiñana, "Moixama. En Francesc Bisbal, "Tutut" .  I les noves generacions: En Josep Tutusaus, en Lluís Gutierrez, en Pere Camps.  Daniel Nieto...
  Entremig, l'Esteve Molero i Olivella, nascut a Vilafranca, però ribetà d’adopció i, com no podia ser d’altra manera, d’un temps cap aquí, també sitgetà, s’obre camí dintre la música en totes les vessants .  El seu primer instrument va ser la trompeta, fent l'aprenentatge amb l'Antoni Nicolás Varela. Fins  aconseguir  el perfeccionament i el domini a l'estranger. Entre tot això, va encomanar la seva passió per la música al seu germà Eugeni. Aquest se les veia amb el trombó, amb un protagonisme eloqüent amb aquell CD que van enregistrar amb l’Orquestrina La Moderna, la qual  es va formar per recuperar músiques que interpretava mestre Rossell, en "Quirico de Ribes". En aquest compacte hi van aportar  una peça, de creació pròpia,  a la qual  els components li van posar per anunciat:  “El chico del trombón”, on l'Eni soleja.
     Fins que l'Eugeni, deixa el trombó, el fiscorn, i es dedica a l'advocacia. Potser amb el interès de defensar als músics, quan aquests després d’una "execució " no massa afortunada, ens fem mereixedors de processos condemnatoris. No obstant, demostrat està que: “no en fiquen  mai cap de músic a la presó”.
     Amb aquestes, l’Esteve, arriba als 40 anys i com s’ho ensuma, davant les modes imperants, no vol que li facin cap festa sorpresa, per celebrar-ho, prefereix oferir  un concert amb els ensenyaments assolits i amb un instrument oposat a la trompeta, el trombó de pistons. Va treure tantes notes del pap que deuria quedar descansat. I nosaltres, els  oients, meravellats per les melodies i les variacions amb les quals ens van obsequiar ell i tots els instrumentistes que l’acompanyaven. Així és que la festa sorpresa ens la tenien preparada ells.
    Un homenatge als 40 anys del músic, al resultat que ha obtingut  estudiant i practicant amb la trompeta i el trombó de pistons. Amb la satisfacció afegida d’haver coincidit en moltes actuacions. Perquè sempre que li hem demanat la seva col·laboració, no si ha negat mai: “Si és de bolo...” . De la mateixa manera que la diferència d’edat entre ell i molts dels allà presents, ens ha permès gaudir d’una etapa que va des d’en “Manxet “ a en Molero. Amb l’afegit d’haver tingut l’oportunitat d’haver tractat al seu pare, un excel·lent lletraferit. I a la seva mare, la Montserrat, persona de tracte molt cordial. A ella, en aquest aniversari, li pertoca un protagonisme primordial.
   Tot això ha coincidit  quan som a les vigílies de la festivitat de Sant Cecília, la patrona de tots els qui tenim relació amb  la música.   
  Que sigui per molts anys!
                                                                                         J. Y. M.
                                                                                                       

14 de novembre 2015

ELS CAMINS DESAPAREGUTS

                                   
Pregona la veu popular que tots   els camins porten a Roma. Si més no, tampoc volem anar tan lluny, simplement recórrer els camins de la nostra toponímia local. Camins que, alguns d’ells, s’han perdut  al urbanitzar el sector  per on transcorrien . Camins transitats per la gent que vivia en els indrets de les afores del poble i també pels qui els freqüentaven quan sortíem a fer un tomb pel camp, per la muntanya. Només sortir del nucli urbá,  les afores, era com una teranyina que teixia camins i caminets. Així a frec de la sínia de can Pairet transcorria el camí que ens portava a les Cases de l’Antoniet, on entre altres hi van viure les famílies: els Catasus, la vda. Marrades, els Mongai, la d’en Pepet Carbonell,  la família d’en Jaume Vicente, l’Anita Fullera. En Magí Mestres, un entusiasta dels ball de Bastons que el va ballar del principi al final. L’amic tenia bona gana i idealitzava els esmorzars de forquilla. Un dia estaven asseguts a taula, ell i un altre sitgetà , i va succeir que a aquest acompanyant se li va escapar una ventositat. El soroll el va delatar i la disculpa no es va fer esperar, a la qual en Magí li va respondre: “tranquil, ja et pots tirar pets que no tinc fato”.
   En aquest llogaret també  s’hi  van construir una casa la família d’en Josep Nebleza. La seva muller, la Josefa Paco, de molt joveneta, va entrar a treballar a la casa de l’Artur Carbonell. Un cop casada, en aquesta casa del carrer Illa de Cuba, hi va néixer el fill del matrimoni, en Pepito Nebleza i Paco. La família, per sempre més, van conservar una bona amistat amb l’Artur, fins el punt que, tot i ja no viure en la porteria de la torre,  el convidaven a totes les celebracions familiars. Mentre, en Josep, aprenia solfeig i l’acordió. Va aconseguir tal domini que en festes que organitzava l’Artur a casa seva, li demanava al xicot si volia amenitzar-les una mica amb l’acordió. La peça preferida era “La Comparsita”  la interpretació  li sortia tan brodada que tenia l’èxit assegurat.
    Al començament del camí, en  derivaven dos més, un a frec de la Sínia Dionisia, que transcorria cap a la Sínia d’en Rostit, se’l coneixia pel Camí dels Capellans i passava pel començament del de La  Fita. Un camí, aquest,  en el seu començament estret, encara quedaven de peu els dos pilars de l’entrada, on hi estaven collades les dues fulles de les reixes de ferro les quals, en el seu temps havien tancat aquell domini amb  marges a cada costat. Un camí que portava fins a can Bricullé i ca La Blanca i seguint més enllà es por arribar fins a Montserrat. Un  camí que, quan comença el mes de maig, és transitat pels components del Centre Excursionista de Sitges, quan a hora molt matinera emprenen el camí cap a Montserrat. Els Dels Capellans i el de La Fita han conservat el nom originari, si més la identificació no té res a veure amb l’entorn. Són camins del Poble Sec i, com el nom ho indica, conformen les avingudes principals d’un poble que a la vegada  és la continuació del de Sitges.
   En el sentit oposat als dels Capellans, sortia  un camí que començava al costat  de la torre de la família Novials. Un matrimoni format per un català i una andalusa. La Gloria tenia la gràcia de la gent del Sud  i una vitalitat sensacional. Acostumaven a viure a Barcelona, curiosament, en el mateix edifici on viu la família Pujol. La porta d’entrada de la casa, des de fa un temps, és notícia, quan per ella  surten i entren imputats. Avui el matrimoni Novials estaria més incòmode al pis de Barcelona que a la seva torre de Sitges.
   Aquest camí ens portava a la vinya d’en Sam , a la dels Rufete, al camp d’ametllers de ca la Mariana ....  fins a la casa i ermita de Santa Bàrbara.  Uns camps on els paranys eren quasi a tocar un de l’altre. Perquè  aquesta cacera  ha estat una modalitat que ha tingut molts seguidors. Durant aquest temps, els homes del poble o anaven a caçar al parany, o  amb l’escopeta a l’encontre de les llebres, les perdius... mentre altres anaven a fer rovellons. Es pot dir que tots els propietaris de les terres del terme, hi tenien camuflat el parany i si no era seu, els hi deixaven parar a les seves amistats. Transitar-hi durant aquest període de caça, representava ser convidat a apartar-te, quan més lluny millor, del parament de les teles, perquè la presència de la gent provocava que els ocellets no es posessin damunt la trampa atrets pels refilets dels reclams.
   Però de tots els camins, un dels més transitat ho va ser el Camí Fondo, que portava a l’ermita del Vinyet, amb  recorregut que transcorria entre sínies i terres de conreu. En uns anys en què tot l’entorn  eren camps i vinyes. L’escultor Pere Jou va construir la seva casa al costat de la del pintor Sunyer. Tan era el descampat,  la solitud del indret, que sortien al portal i podien distingir quan l’esposa de l’escultor deixava enrere  les cases dels Fernàndez, que es trobaven a la Ribera, perquè res s’imposava entremig.
    De la riera  en sortia el camí cap a les Coves, Miralpeix i la Mare de Déu de Gràcia. Miralpeix era un enclavament important en el tràfec de contraban. Les baques, carregades, principalment, de paquets de tabac, s’apropaven a la platja i des del sobresortits de les roques, descarregaven la mercaderia i l’amagaven  a la masia i des d’allà ho distribuïen.
   Un altre camí sortia de davant el Vinyet i, travessant  la via del tren, ens portava a les Cases del Sord, un agrupament de cases de planta baixa i pis, que oficialment també es coneixia com a Alta del Vinyet. Un camí  per on s’accedia  a la masia de can Lleuger i, pel costat de la via a Can Pei. 
     Camins, aquests i altres, que el progrés ha fet desaparèixer,  i en on hi havia  camps,  masies, amb  els consegüents plans d’urbanisme, s’hi han aixecat noves edificacions.
    I és que la modernitat ens ha posat, ho vulguem o no, en el camí del progrés. On és millor caminar endavant, sense mirar enrere.   
                                                                                  J. Y. M.
     

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 13 de novembre 2015) 

08 de novembre 2015

SARDANES A MONTSERRAT


LA SITGETANA A MONTSERRAT


    


 Com ja fa uns anys, la Cobla Sitgetana , cada començament de novemble, amenitza una audició de sardanes a Montserrat. Organitzada per l'Associació de Pagesos del Baix Llobregat, en el trancurs de l'ofrena dels seus fruits a la Moreneta
    
És una satisfacció poder actuar en aquest indret amarat de tant significat i en un marc únic.També per als nombrosos sardanistes que els plau poder ballar en aquesta magnífica esplanada de davant l'entrada a la Basílica.

Un bonic i entranyable record per a tots.

06 de novembre 2015

"A QUIN UN PEL BARCO ! "

     Els efectes de la convivència ens han deixat unes frases, o conclusions, que guarden el testimoni de fets passats, i també de situacions viscudes per la gent del poble, dintre de la intimitat de les tertúlies i dels àmbits, siguin laborals o de lleure, per on s’han mogut els protagonistes de la vida local.
    L’expressió que serveix d’encapçalament de l’article, se sustenta en un fet històric, concretament el del Sis d’Octubre del 1934. Quan deixat sense efecte la proclamació de l’Estat Català,  van habilitar un vaixell ancorat al port, l’Uruguai”com a presó. En ell  hi van engarjolar a  molta gent. A partir d’aquest episodi, la veu popular no va tardar gaire a extreure conclusions quan coincidien amb algú  de dubtosa personalitat. Una expressió que encara avui, els més grans, aquells que van viure de prop els fets i les posteriors referències a l’episodi, fan servir amb sorna. 
  En un temps on determinats costums servien per ironitzar situacions. Em refereixo, per exemple, quan els enterraments eren presidits per sacerdots. El més normal és que hi assistís un de sol, acompanyat per un escolà que portava el crucifix i un a cada costat. Si es tractava d’un enterrament, on el difunt era de casa benestant, l’acompanyament de servidors de l’església era més nombrós. En aquesta diferència es valia  la mateixa veu popular, quan davant un personatge peculiar, una mica esquena fred, li deixaven anar: “que en portaràs de capellans a l’enterro”.
    Però els hi ha  una mica aprensius, que es preocupen, potser amb exageració, de la seva salut. A aquests se’ls hi diu: “tens por de morir vestit”.
   Davant de les tristeses també ressorgeix la il·lusió, l’alegria o, si més no, somniar en una situació millor. Això passa quan s’apropa la rifa de Nadal, que era l’única que motivava a la gent, ja que no hi havia altres provatures amb les quals aconseguir unes bones compensacions econòmiques com a premi. Les reflexions es succeïen després del sorteig, observant  la participació que no havia estat premiada, el portador es resignava, ho continuem fent, però li reconfortava un fet:  “Si ha estat repartida i ha tocat a gent treballadora...”. Com si el resignat visqués de tallar el cuponet .
    En l’àmbit local les frases, o conclusions, han sorgit entre circumstàncies diverses, amb  la salut també hi han coincidit. El doctor Antoni Ortí Alcántara , va ser un gran metge i una persona excepcional. Per les tardes passava consulta al pis del carrer Europa, on s’encarregava d’obrir la porta la seva muller, l’ Anna Maria. Tan propera a les necessitats de tothom, i que atresorava tots els valors afins a la solidaritat .  En una de les visites a la casa d’un dels seus conduits, persona de noranta anys i escaig, el qual presentava una indisposició, els familiars li van expressar els dubtes, insistint que potser alguna cosa, que havia menjat, li havia fet mal. Davant tals prematures conclusions,  la persona aciençada, els va rebatre  amb el següent comentari: A esta edad, todo lo que le tenía que hacer daño ya se lo ha hecho”. Tenia aquestes sortides, fos a casa dels pacients o en la consulta, darrera una taula plena de papers i llibres, amb aquell somriure tan seu, el metge tenia l’encert de treure importància al diagnòstic, ho acompanyava amb temes de gran interès que desgranava, mal engiponat, en la seva butaca  de metge.
   Les Societats del poble, sobretot Retiro i Prado, és on el socis  han compartit moltes de les seves hores lliure. I mentre el Retiro han  jugat al billar i a "la botifarra”,al Prado han predominat els escacs. En un entorn de bons jugadors , coincidien també amb bons contertulians, els quals mentre preparaven la partida, fins i tot feien al·lusions als seus propis familiars. Va tenir lloc en un arravatament  de sinceritat,  propiciat per aquell veterà soci de la Societat,   esventant  la seva opinió  amb aquestes termes: “ No és per alabar-lo, però el meu nebot és una mica pocasolta”.
   Altres jugadors d’escacs, com   l’Antoni Mora Garcia, el qual va treballar fins a la jubilació en el Banc de Biscaia. En el transcurs d’una competició, on el seu contrincant era comissari de policia. El poli, després de moure peça, i  en una rampell  de triomfalisme, li deixa anar: “esto está ganado”. En Mora sense treure la vista del tauler i pensant la jugada per salvar la situació,  li respon : ganado son vacas”  .
  En Mora era home pragmàtic davant el tauler d’escacs i en la vida real, com ho demostra l’anècdota que va tenir lloc en ple carrer.  Va succeir quan l’Antoni va ser interceptat per un gos,  els lladrucs i el seu posat desafiant no el deixaven avançar. Davant aquesta compromesa situació, el propietari de l’animal el va voler tranquil·litzar amb la frase més recorrent en aquestes situacions: “tranquilo que no muerde”.  A tal severitat, l’Antoni va respondre: “el que pienso que no muerde es usted, al perro no se lo hemos preguntado”. I va deixar escapar aquella rissa tan característica que tenia. El matrimoni va passar els últims anys de la seva vida a Mallorca, on resideix la filla.
   Els jugadors d’escacs s’aglutinen en diferents categories: els que en saben i aquells que, en el llenguatge que fan servir, se’ls diu que traginen  fusta. Que significa que  juguen sense estudiar gaire les jugades, així, la referència a la fusta prové de quan les peces eren d’aquest material.
   l’Oderico Saseta Rodríguez, estava casat amb la  Fina  Ibañez Olivella, funcionari de l’Ajuntament i molt aficionat als escacs, tenia per costum quan matava una peça, amb la seva pronunciació tan acusada per la  procedència gaditana,   fer la següent reflexió: “El home muere: muerto, matao o jarto triguera”.
   Des d’un temps cap aquí vivim en un “escac” permanent , mentre les frases s’acumulen. Tant de bo no acabem abraçant-nos a aquesta altra expressió, també popular i poc optimista: “fer la fi d’en cagaelàstics”.
                                                                          J. Y. M.


 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 6 de novembre 2015 )

30 d’octubre 2015

DEL CARBÓ A L'ELECTRICITAT

      Ens anem apropant a l’època del fred, a pesar que les temperatures acostumen a ser generoses amb el nostre poble. La gent més edat, nosaltres mateixos, recordem que es registraven unes temperatures molt més baixes  abans que ara. El mateix refranyer popular ho indicava: “per Tot Sants, capes i mocadors grans”.
    I quan aquesta fredor ambiental es fa notar, les persones hem  buscat l’escalforeta al costat del foc. Mantenir el caliu desitjat  es va aconseguir amb la llenya i el feia més durador el carbó, amb un destacat protagonisme de les carboneries. Al carrer de les Parellades, concretament el tram de baix, se’l coneixia  pel carrer de les sis pessetes, resultant de la matemàtica aplicada a la popularitat d’uns veïns que entre els dos sumaven aquesta quantitat: a cal duro i a "can pela". El Sr. Pascual, de cal duro”  va obrir una carboneria per allà  el començament d’aquest segon tram  de les Parellades i després la va traslladar al carrer del Marqués de Mont-roig.
   El carboner  disposava d’un burret per transportar el carbó i en la carboneria el producte més sol·licitat era la terregada, carbó esmicolat que es feia servir pels bracers. Un element, aquest, molt utilitzat en les cases, on presidia l’estança o s’acoblava a sota la taula per a mantenir els peus calents.
   A can Pela, la família Torralbas, disposaven de vinya i terra de cultiu. Essent el vi l’element principal. Un altre focus d’escalforeta per a les interioritats, la qual sempre hi havia qui la preferia a altres fonts d’escalfor.
    Quasi a davant de la Biblioteca, just al capdamunt de la pujada, si hi accedim  per la banda de La Vall, s’hi trobava la carboneria regentada pel matrimoni Mus Vendrell i l’Artèmia Figueras, als quals va ajudar la filla Montserrat Vendrell Figueras, una família dedicada a la venda de carbó  i encara avui a la façana de la casa hi trobem incrustada  una anella que servia per a lligar-hi el cavall. Un detall que fins no fa gaire alguns establiments del poble disposaven d’aquest singular i simple element, molt útil per lligar el matxo mentre es feien les gestions pertinents.
     En aquestes, circumstancialment, va arribar al poble un jove que  aconseguiria establir-se de carboner. En Joan Guirro Boquera,  trepitja per primera vegada Sitges de pas cap a terres vilafranquines i només parar a la vila, amb la intenció de pujar a l’autobús que l’havia de portar al seu destí, va assabentar-se que l’havia perdut . Mentre esperava una propera oportunitat, deambulava pel cantó de can Perico i d’allà va entrar al taller de Faust i tanta curiositat va demostrar, que l’amo li va preguntar si li agradaria treballar en l’ofici de ferrer. El passavolant,  s’ho va pensar poc i va acceptar l’oferiment. A remolc d’aquestes circumstàncies, el jove vingut de Vandellós, poc a poc  es va anar integrat plenament al poble i a la seva gent. Va treballar a la fàbrica de sabates que tenia la família Puighibet al Carrer Parellades.
    Un dia en el vell Puighibet i en Sanpedro parlaven de posar una carboneria en els baixos del local, una idea que ja tenien  gestionada i només els calia trobar la persona que se'n faria càrrec. En aquell moment en Guirro va escoltar la conversa i es va oferir a posar-se al capdavant de la carboneria. Oferiment que va satisfer als dos socis.
   Va passar un any i en Puighibet i en Santpedro va arribar a la conclussió que els beneficis a repartir no eren el suficient atractius. Que si bé no ho eren per a compartir entre dos, podien beneficiar a una família que s'hi dediqués en exclusiva. La d'en Guirro ja ho portava i a partir d'aquell moment el carboner va satisfer un lloguer a l'amo del local i es pot dir que es va establir pel seu compte. Emmaridat amb la Visitació Gómez, la carboneria s'anunciava: ” Carbones y leñas Parellades”. Negoci al qual, anys més tard, s’hi afegiria un dels fills del matrimoni, en Manel. Marca i activitat que es va traslladar a les Cases Noves, on el regentaven el progenitor, la Florència, la seva muller, i els fills del matrimoni. Uns i altres van  fer possible la combinació, estrambòtica, de carbó, petroli, patates i cebes, productes que distribuïen als establiments hotelers.
    El carbó havia entrat a les cases per escalfar a través de les estufes,  com les anomenades Salamandres, on es podia veure la incandescència a través de la ben ideada transparència que oferia una reduïda porta. I també per a cuinar en les cuines anomenades econòmiques.
   Per aquest motiu, el de cuinar, el carbó es feia servir durant tot l’any. D’aquí que en Jaume Fontfria, popularment conegut per en “Mec”, alternava la venda de melons i síndries amb la venda de carbó. Tenia la carboneria en el carrer de l’Aigua, davant de ca l’Eufràsia. Allà l’ajudava la seva filla Mercè que feia anar la pala amb molta destresa.
   Al final del carrer Jesús, emparentat amb els Pascual de cal Duro, la branca dels Grau, van obrir una altra carboneria que després se’n va fer càrrec en Salvador Martínez. Home de terres valencianes que, una altra curiositat, va venir aquí per a vendre gelats, contractat pelXe” i va acabar dedicant-se a vendre carbó. De la màxima fredor a la màxima escalfor.
     Del foc a les brases. Les necessàries per a torrar les castanyes. Que, en aquestes vigílies, pacientment dominava  en Ramonet, al front de l’única castanyera que hi havia al poble. Amb la seva muller, l’Angeleta, en el seu no gaire espaiós  lloc de venda. Era de les primeres escalforetes que s’abraçaven a la tradició i  la gent s’hi apropava per la curiositat de veure  com, a poc a poc,  les  castanyes s’anaven torrant.
   El progrés empenyia i amb ell els avanços fins               
 que el carbó va anar sent substituït pel petroli i en sorgiren les estufes. Fins llavors quasi només es feia servir pels quinqués els quals, amb l’arribada de l’electricitat, sortien quan es quedaven a les fosques.
   I del petroli al gas butà i per consegüent les corresponents estufes amb les bombones que també es fan servir per cuinar. Eren distribuïdors la família Buixens, del carrer Sant Francesc. Una de les filles de la casa, la Pepita, casada amb en Rafael Font, s’encarregava de rebre les comandes i de despatxar  aquesta bombona d’un  color característic, carabassa.
   Fins arribar a la calefacció de gas i a les estufes elèctriques, dues modalitats que t’escalfen de les dues maneres, quan se’n fa ús i quan t’arriba la factura. De primer una escalforeta agradable i després, més que escalfor, sufocació.
                                                                             

                                                                                     J. Y. M
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 30 d'octubre del 2015 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez