ENTRE JUANITA I PAQUITA

Escriure comporta la responsabilitat d’haver d’assumir les faltes, els errors i altres pecats derivats a vegades de la gosadia d’apuntar-ho sense, prèviament, haver comprovat determinats noms, dades i altres elements que et poden fer quedar malament davant dels qui et llegeixen i desprès et comenten el contingut i t’aparca-te’n de les errades que hi poden haver aparegut per descuits o per informacions errònies. No diguem de la persona a qui, posem per cas, li canvies el nom. En l’article de la setmana passada vaig cometre l’equivocació de canviar el nom a la Paquita de can Muiño, com popularment així es coneix a l’eficient enllaç que ho havia estat entre les maquinistes i l’empresa de calçat. Sense cap més altre motiu que la d’estar mal fixat, la vaig rebatejar amb el nom de Juanita, convençut que era així com es deia. N’estava tan segur que ni tan sols em vaig molestar a comprovar si el meu convenciment s’avenia amb la realitat. A tots ens passa que, en un moment determinat, defensem quelcom que creiem que és d’aquella manera i, més d’una vegada, resulta que estem equivocats. D’aquí bé que no et pots posar fort si verdaderament existeixen dubtes, o veritats a mitges. La meva distracció es atribuïble a la normalitat dels noms amb els quals identificàvem a sitgetans i sitgetanes d’un temps passat, on els noms escollits del santoral eren molt comuns. Com poden ser: Maria, Pepita, Juanita, Teresa , Paquita, Lluïsa... Atenent aquesta , diguem-ne, normalitat santoral, quan has d’apuntar un nom propi no et sona malament cap dels més freqüents. Escrit d’aquesta manera sembla que els apunti a l’atzar, segons la meva preferència, o aquell que em ve al pensament, tampoc és això. Però el fet és curiós, tots ho hem experimentat, sense saber el per què se’ns dóna per anomenar a una persona amb un nom i el mantenim amb tot el convenciment que es diu així. Aquest costum es fa més palès quan el nom del pare o la mare ens fa l’efecte que també el porten el fill/a. A mi per exemple més d’un m’ha identificat com Josep, per haver estat el nom de pila del meu pare. El més normal és que quan et canvien el nom apressar-te a rectificar el malentès, no obstant hi ha qui de primeres no fa la rectificació corresponent i desprès ja fa cosa dir res al respecte. Perquè s’escau el: “m’ho podries haver dit abans”. Són petiteses pròpies de la convivència que no tenen cap més rellevància quan es fan servir en l’àmbit popular, però altra cosa és quan s’escriu en un lloc on queda constància i per tant l’error és molt més compromès, no té raó d’ésser. Un canvi de nom força curiós, exemple del que acabo d’explicar, el trobem amb la família del Sr. Oleguer Gràcia. Amb aquest nom hi conflueixen dos detalls curiosos. El primer que la veu popular pren per model el nom en castellà, Olegario, i al mateix temps li suprimeix la “o” final, però encara retalla més, quedant en “gari”. El recordat “Gari”, lucífer de bona planta i amic de grat record, va passar aquesta derivació del seu nom a tots els fills, amb la curiositat que sols un d’ells es diu Oleguer, si més no als altres dos també els anomenem “Gari”. Tampoc és que abans els noms propis fossin d’una normalitat generalitzada, en quant a decantar-se pels més comuns, perquè igualment recordarem alguns de no massa comuns. En el mateix carrer Sant Bonaventura, quasi porta per porta hi havia a ca la Guadalupe, la seva filla la coneixíem per la Carmeta i dues cases més enllà hi vivia la Florentina . Uns noms no massa freqüents de trobar en el llistat sitgetà. Com el de Raimunda. Precisament d’aquest nom en conec a dues; la Raimunda del forn del carrer Sant Pere, a ella tants anys darrera el taulell i envoltada de mercaderia tan dolça, la popularitat la va capitalitzar i relacionar amb el pa i les postres. L’altra és la Raimunda Briva, muller del recordat Rafael Casanova que passeja amb elegància el secret d’una eterna joventut. En quant a altres noms propis no gaire freqüents, puc apuntar en Casildo Vivó, home que tots recordem com a majoral dels Cercolets i empleat del Prado. Directiu de la mateixa Societat en fou l’Isidor Cartró, al qual la gent s’avenien més amb el nom en castellà, Isidoro, i pel costum d’abreviar el coneixíem més per en “Doro” . Un altre nom propi que durant unes setmanes potser he apuntat un parell de vegades, és el de Casimir, com en Casimir Carbonell, marit de la Pasquala. Canviar el nom de Paquita pel de Juanita , davant tot el que acabo d’exposar, no pot servir d’excusa amb la qual intentar desencantar l’errada. Estic convençut que serà més difícil d’incórrer en aquests lapsus davant de generacions futures, ja que fins ara s’han posat uns noms que no tenen res a veure amb els diguem-ne clàssics, els de sempre, d’aquí ve que qui tingui d’apuntar un d’aquests noms, de ben segur que no li passarà pel cap que el seu protagonista es pugui dir Maria, Josep... Si no que tindrà que buscar entre noms tan atractius i originals com Jéssica, Valeria, Carla, Samanta... Nil, Ot, Iu... Els noms també es guien per les modes, durant un temps han proliferat els més rebuscats, amb tots els respectes pels qui els honoren adjuntant-los a la seva identitat. A partir d’ara, però, s’aprecia una tendència a tornar al noms de sempre, fins el punt que a una mosseta se li posi, per exemple, el bonic nom de Carme, el detall pot aguditzar altre cop el sentit comú i millor cercar l’originalitat en altres aspectes que en el nom personal. En canvi tant la Juanita de la sínia Robert, la Juanita Alemany de can Joan d’en Puig, com la Juanita Pàcios, a més del nom en comú, han tingut relació de veïnatge amb aquest carrer Sant Francesc, on s’han concentrat un nombre important de noms propis molt repetitius, com ja vaig escriure al referir-me a les Maries i a les Treses que hi van viure. I vet aquí que amb el meu intent també em vaig deixar a una en l’oblit, la Maria Teresa Bosch del forn que tots coneixíem pel cognom i on ella junt amb els seus germans, va viure els anys de joventut, envoltada de farina i on en lloc millor s’esqueia la reflexió popular de: “ Haver vingut al món amb un pa sota el braç” O aquesta altra: “joventut pa tou”. La Paquita Ferrer no es mereix, i com ella ningú, que se li canviï el nom a capritx de l’escrivent d’aquesta secció. Una dona renyida amb la calma, o parsimònia, ha viscut i viu la vida amb l’embranzida que li dicta el seu tarannà disciplinat, enèrgic, eficient. La seva predisposició, el seu sentit de la responsabilitat, l’han habilitat per ser un exemple de dona treballadora, de sitgetana que estima les coses de casa, però que no s’entreté amb petiteses i detalls de poca incumbència. Davant aquestes evidències poc importa dir-se Juanita o Paquita. El nom no fa la persona és, però, una part imprescindible per identificar-la. Per aquest motiu ara ho he volgut escriure bé, en honor a ella i per esmenar la meva errada, Paquita Ferrer i Rosés.

J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 d'abril del 2011 )