Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

18 de desembre 2011

EL CARRER DE LES PLANXADORES

Des de que naixem la vida es posa a filar un gran vestit, de primer fent servir un patró molt reduït, per a després anar avançant d’acord amb les mesures. Em reafirmo que per començar no cal gaire roba, però poc a poc va agafant forma; uns camals, unes mànigues. I es fa més gran cada vegada que les mesures s’allarguen i s’eixamplen. No obstant arriba un punt que, per a més encert, cal embastar la vora, sense cosir-la del tot fins que no s’hagi emprovat. Succeeix quan les formes varien i apareixen unes inapreciables deformacions que a simple vista no es noten, si més no quan penja més d’una banda que de l’altra, la simetria, que és cosina germana de l’exactitud, deixa al descobert una raresa amb la qual no havíem parat atenció. Sorgeix la inoportuna “patarrufa”, tan poc amiga de les modistes, per escarni dels miralls que delaten la seva presència a la presumida clienta, a qui el detall l’escandalitza i demana els consegüents retocs, per tal d’allisar tot el que queda arrugat.
I aquest procés de posar un vestit, una roba, per a cada ocasió, va en consonància amb l’evolució del temps i les modes. Una cosa i l’altra han afavorit el deslliurament de molts forros, els quals servien per tapar interioritats però també per contribuir a que el caient de la roba aconseguís formes més elegants i això s’aconseguia, en bona part, gràcies a les peces interiors.
Els enagos, que molts anomenen enaguas, són una d’aquests detalls ocults que havien d’estar ben emmidonades ja que d’aquesta manera el vestit aconseguia deslliurar-se de la rigidesa, el d’unes formes llises i simples. I la roba de vestir, per norma, s’havia de planxar. I precisament a aquesta dedicació hi va haver els qui en van fer el seu ofici, les anomenaven les planxadores. En el carrer Sant Francesc n’hi havien dues, molt a prop una de l’altra. Al costat de l’estanc hi vivia la família Villardaga, en Rafael era pintor, d’aquells que un dia vaig anomenar pintors de bata. La seva era d’un color grisos. Completava el conjunt l’escala de tisora que des de l’últim graó hi passava el braç i a l’altra mà el pot de pintura i els pinzells. En Villardaga passejava un posat, discret, poca cosa, que li conferia un toc de popularitat, fins l’extrem que la mateixa veu popular es va encarregar d’atribuir-li el mot de “pollastret”. L’home també era músic, tocava el clarinet i component d’aquell ben nodrit grup de teatre, en deien, d’aficionats.
La seva muller, l’Engracieta , feia de planxadora en el quarto de reixa d’aquella planta baixa , al costat d’aquelles dues portes que tancaven l’obertura del carrer. La seva era una feina que requeria toc de precisió, el de mesurar el tacte adequat per tal de no cremar la roba. El pintor i la planxadora van viure acomodats en el matrimoni i en el fill que tenien, fins que la guerra va esberlar la seva felicitat. El noi de la casa va ser cridat a incorporar-se en aquella jovenívola lleva del biberó. Va marxar del seu poble i mai més hi va tornar. La seva dissort va afligir, per sempre més, als seus pares, els quals sols tenien aquest fill. Dissortadament uns metres més enllà a casa de la Remei i l’Andreu van passar també per aquesta trista experiència, però ells en van perdre dos, un a cada bàndol. A partir d’aquella desgràcia a la seva casa, ens ho havia comentat en Josep, l’únic fill que els va quedar, sempre sortien a parlar de la guerra, maleint-la i trobant a faltar aquells dos fills que no es podien treure del pensament.
La Mª. Dolors Arnabat planxava i emmidonava en els baixos de la casa de la cantonada d’aquest carrer amb el de Sant Gaudenci. El seu posat, amb exuberant davantera inclosa, li atorgava un aire autoritari, de fet tenia geni el qual, moltes vegades, mal dissimulava, deixant anar un ben nodrit repertori, com es sols dir: “els hi refutia pel broc gros”.El seu ofici va contribuir a engalanar la silueta de les dones sitgetanes i les de la colònia d’estiuejants. Qualsevol festa de societat tenia el seu pròleg en les dependències de la planxadora. Fins i tot a ella mateixa li agradava mudar-se per assistir als balls del Prado. Junt amb el seu marit, en Pepe del Rio, l’home tenia nom artístic, formaven una parella que els agradava el refinament, fugien de la vulgaritat i quan es mudaven feien patxoca .
Durant l’estiu, després de dinar, canviava la planxa per la regadora, quan el sol rescalfava l’asfalt i la seva fogositat es colava per entre les pales de la persiana del menjador, la dona sortia amb la regadora i amb una acurada meticulositat, com si planxés, la balancejava d’una banda a l’altra de la vorera, amb un moviment que ni calculat hagués sortit tan bé. No interrompia la passada fins que acabava, ni tan sols es parava si en aquell moment passava algú, ella anava fent, amb la tranquil•litat i parsimònia del qui li agrada fer la feina ben feta, sense presses. Aquest detall, el no aixecar la regadora quan transitava gent, li havia costat més d’un encarament amb el vianant que li havia mullat la sabata i es queixava. I com que no tenia pèls a la llengua, havia de dir sempre l’ultima paraula. Al disposar d’un bon repertori de paraules persuasives, el dels peus remullats, si no afluixava, s’exposava haver d’escoltar el bo i millor dels elogis. Sent poca-solta, la paraula més ben sonant.
Eren èpoques de rentat a mà i planxat per personal especialitzat, per tant hi havia feina en aquest ofici. l’Arnabat s’havia envoltat de gent que l’ajudaven, com la Lolita Vigó de cal Liri. Van coincidir en aquells baixos dues dones amb caràcter i per sobre de tot, bones dominadores de l’ofici de planxar. Les seves veus portentoses s’escoltaven i distingien des d’un tros lluny. A aquesta singularitat si afegia, a cada vesprada, la veu de la Pepeta, la germana de l’Arnabat i muller d’en Panchito Pagés, Parcala, que tampoc estava avesada a parlar fluix. Diré, com a curiositat, que en aquell temps la gent de la vila, distingíem quasi totes les veus i les sabíem encabir en el seu àmbit. Una altra virtut o normalitat, per no exagerar, que hem perdut, avui poques veus ens són familiars. Però n’hi ha una que perdura i encara es fa escoltar, és la de la Rosita Puig, de can Xaruc. La seva és una veu també molt arrelada al àmbit de casa nostra.
Una de les últimes planxadores ha estat la Vicenta, muller d’en Ramon Xambó que vivia i planxava en una de les casones d’aquest entranyable racó de la vila anomenat carrer Tasis.
I acabo tornant a referir-me al vestit que la vida ens va perfilant, petit al començament, evolucionant cap a talles superiors. Estancament a una cera edat. Fins que arriba el punt que tot et queda gran. Santa Llúcia vetlla per la vista dels seus devots/es, i acull el patronatge de les modistes, elles fa pocs dies van celebrar la seva festa. Amb la protecció de tan polivalent patronatge, la vora d’una gran capa està embastada. A sota s’apleguen amics i amigues que han escollit el recer d’una casa gran, l’Hospital. I allà s’escolten les seves veus. En vigílies de Nadal m’han convidat a compartir el temps de lectura i comentari. La meva veu no és portentosa, tot el contrari, però em complaurà molt tornar a escoltar les seves, perquè són el ressò d’una experiència, una immensa estima, la qual contribueix a que el nostre Sitges no ensordeixi entre tantes veus dissonants.
J. Y. M.


(Article publicat a l'Eco de Sitges el 16 de desembre 2011)

11 de desembre 2011

DESPULLAR UN SANT PER VESTIR-NE UN ALTRE

El rellotge i el calendari són els notaris que certifiquen el pas del temps. El recorregut del rellotge és d’una meticulositat i exactitud extrema, avancen sense que ningú els pugui aturar, no importa que ens el deixem oblidat a casa, des d’allà on sigui les minuteres avançaran inexorables en el seu recorregut. Tampoc serà excusa que se’ns pari, altres fan la feina per ell. I quan aquesta mesura del temps es trasllada a una més amplia catalogació, aquí entra la comesa del calendari: classificar l’acumulació del temps en dies, setmanes i mesos. Del final del recorregut del rellotge, les 24 hores, el calendari en dóna fe i de la seva certificació se’n deriven altres exactituds com són la cadència ordenada dels mesos.
Es miri per on es miri estem sotmesos a aquesta precisió ininterrompuda la qual, fins i tot, ens marca el destí de la pròpia vida. Quan naixem el temps ja córrer en contra nostra i arribem a un punt que ens planyem dels anys acumulats, Equival a haver esgotat molts calendaris, sense que aquest hagin mostrat cap treva, ni cap avantatge que ens afavoreixi. L’única, potser, l’experiència acumulada.
Un dels aspectes que s’ha pogut modificar dels calendaris és el propòsit d’intentar modernitzar-los, fins l’extrem de reduir-los a la mínima expressió, on no hi cal la impressió en el paper. En qualsevol aparell electrònic hi trobem l’opció del calendari digitalitzat: 10-12-011. Una informació que acostuma anar acompanyada per la corresponent a l’horari. Si més no el calendari de paper no és un producte en perill d’extinció, altra cosa és que té una impecable data de caducitat sense marxa enrere. Han evolucionat, això sí, els costums de les persones, fa anys que el calendari s’exhibia com un element de decoració fins i tot, un cop la seva caducitat, l’havia deixat sense fulls, s’aprofitava la lamina que presidia per emmarcar-la, com a demostració d’un cert gust per la decoració. L’any s’havia despenjat de damunt la blancor de la paret, no obstant havia quedat fixat, per sempre més, el paisatge, la copia d’un quadre rellevant..., que adornava el contingut.
Un calendari molt peculiar, destinat a la gent del camp, és el del pagès. Amb un format diferent als convencionals, es presenta en forma de llibreta, ofereix un ampli ventall d’informació, la qual és una copia repetida d’edicions antiquíssimes, perquè la quadratura de plantar, podar, ensulfatar, va condicionat per les estacions, les llunes, etc. Això fa que la seva lectura sigui un cúmul de curiositats, més pel neòfit que pel propi pagès, el qual ha heretat, amb l’ofici, uns amplis coneixements del medi ambient i de la natura que el fan un expert.
Fins que la sofisticació ha tret el nas en la temàtica i ha optat per personalitzar cada mes, és a dir, cada full i d’aquesta manera el pas dels mesos no està sotmesa a la monotonia d’una imatge comuna per a tots, sinó que existeixen dotze opcions, cada una d’elles avalada per la precisió de les arts gràfiques. Aquesta dinàmica permet poder girar full, sense que necessàriament s’hagi d’arrancar, d’aquesta manera sembla com si els mesos quedin emmagatzemats i reservats per a la consulta. Una acumulació que no canvia l’ordre ni la realitat inexorable del temps fugisser. Per molt que els guardem els mesos passats ja no tornen. Ho acabaran fent al cap d’un any, però ja no serà el mateix. La diferència en el temps és important, perquè durant aquet període poden passar moltes coses.
Aquest disseny dóna molta joc, permet personalitzar una mica cada mes, mantenint la denominació de procedència que aquesta és inamovible. Uns dels primers en implantar el sistema van ésser les entitats bancaries i d’estalvi, els quals s’han regit per temàtiques diferents i a cada canvi han personalitzat la rotació amb un element propi d’aquesta. Fins a dia d’avui, desconec si els “rescats” i altres subtileses del món financer afectarà la distribució dels futurs calendaris, quan aquestes entitats han tingut per norma obsequiar a la clientela amb el nou calendari que entra en vigor cada primer de gener. Tal generalitzat costum, i no vull ser mal pensat, pot servir d’eina per recordar els terminis que clients i la institució han fixat per atendre les obligacions acordades dintre uns límits de temps establerts.
La recreació artística ha estat un altre element que ha decorat els seus fulls. I les mateixes modes han portat als protagonistes a despullar-se per una bona causa, En el seu dia ho van fer els bombers, les venedores dels mercats... Fa pocs dies apareixia la bona nova: Sant Josep es despulla per l’Ave Maria. Darrera la notícia hi havia el col•lectiu de comerciants del carrer Sant Josep que en solidaritat amb una causa tan enormement bona, han estat disposats a alleugerir.se de roba per tal de que les seves vestimentes poguessin donar escalf als residents de la casa. La personalització sobreposada a la identificació de la norma establerta en quant el transcórrer del temps i amb la pell nua dels protagonistes s’aconsegueix, gràcies a les tècniques del fotògrafs, Andreu Noguero, Ramon Roch, Jordi Piqué, Lambert Gràcia i el publicista Frederic Anguera, equiparar la seva nuesa a una obra d’art. Malgrat que per la familiaritat hi puguem observar i siguem capaços d’opinar des de diferents vessants.
La seva proposta és agosarada perquè sempre hi juga el pudor, el sentit del ridícul i altres apreciacions. No obstant ha pogut més el sentit de solidaritat. Just quan som a punt de començar un any el qual, segon les opinions dels entesos, encara no serà el bo que tots voldríem. Tenim l’oportunitat d’adquirir per la mòdica quantitat de 5€ l’anunciat de tot un any, el pes de tots els mesos, un per un, decorats amb l’imatge insòlita d’uns amics, amigues que mostren, com deia un company músic, la samarreta de la mare, la de rentar i posar. A tocar de la fibra que està en contacte amb el cor.
On el seu bategar generós s’apropa a la puresa dels nois i noies que viuen a aixopluc d’una institució sitgetana que vetlla per a que no els hi manquin les coses més essencials. No els hi calen gaires embolcalls superflus, a voltes el simple somriure que els dirigeix un voluntari/ a ja els hi dóna el conhort que esperen rebre sense poder oferir quasi bé res a canvi que la satisfacció que comporta ésser ajudat, amb la persistència i abnegació del seu voluntariat, vers tots aquests residents que cada dia els esperen per poder realitzar les coses més bàsiques, com pot ser anar a passejar.
Això no té preu, no hi ha ésser humà que ho pugui quantificar perquè, com se sol dir, no es paga amb diners. No obstant els responsables de l’Ave Maria, han de fer front a les despeses ineludibles que requereix el seu bon funcionament. Una institució d’aquest calat té més sortides que entrades i qualsevol iniciativa que generi uns ingressos és ben rebuda.
Els comerciants del carrer Sant Josep s’han despullat i a nosaltres ens pertoca aportar l’escalf a una iniciativa pensada per garantir que el rostoll de les brases d’un foc lluminós i esperançador, no s’apagui mai.

J. Y. M.


Article publicat a l'Eco de Sitges, el 9 de desembre 2.011

03 de desembre 2011

CARRETERA NOVA

En el transcurs d’aquests dies una carretera nova, autovia per anomenar-la amb la categoria que li correspon, aproparà els pobles de la nostra comarca amb Manresa, el Bages i al revés. I des d’aquella ciutat també s’enllaçarà amb els diferents eixos viaris que travessen tot el territori. Les actuals vies de comunicació, em refereixo a carreteres, autovies i autopistes, fan possible els desplaçaments amb rapidesa i comoditat. I sempre que s’obra al transit una carretera que ens és propera, ens atrau poder-hi transitar per descobrir-ne el seu traçat complert. Trobo que les obres d’aquesta nova via s’han portat a terme amb una celeritat i rapidesa digne d’elogis i el tram més proper a nosaltres l’hem viscut amb una certa curiositat perquè, per exemple, pel matí circulaves per una via i quan tornaves a la tarda et trobaves que el paisatge havia canviat, perquè et desviaven per un altre lloc diferent al d’anada. Té molt mèrit portar a terme els treballs sense paralitzar el trànsit.
També a la gent de Manresa i el seu contorn es mostraran atrets per desplaçar-se fins els pobles de la costa. Amb aquesta motivació, la que genera la posada en marxa d’una nova via, lliure de pagament, el nostre poble acollirà als vinguts d’aquells indrets i vindrà a ésser un intercanvi de visites, em fa l’efecte que més fluida per la seva part que per la nostra i és que el nom de Sitges atrau, en diríem, té ganxo.
En uns anys on les carreteres i accessos a les ciutats s’han vist afavorits per aquestes grans obres, han fet possible que els desplaçaments siguin més ràpids i per tant més còmodes. Als primers anys de tenir cotxe els de casa, quan viatjàvem en direcció a la costa Brava, o cap a el interior de la comarca d’Osona, per posar un exemple, s’havien de travessar les costes del Massís del Garraf, que no estaven tan bé com ara, alguns propensos al mareig en aquest tram ja descanviaven la pela, molt abans d’arribar a la frontera. S’havia de travessar també tota la Gran Via de Barcelona i d’allà tota la Meridiana, amb la molèstia i pèrdua de temps que ocasiona l’haver de circular per dintre una ciutat. Per això i per tal d’arribar a una hora que permetés aprofitar el dia ens havíem d’aixecar aviat. L’anada, si es passava Barcelona a una hora matinera, no oferia quasi bé retencions ni inconvenients. Però la tornada n’hi havia per llogar-hi cadires, els cotxes quedaven parats i no s’avançava i per a més incomoditat els més petits de la casa hi posaven la cançó de fons: “Què encara no hi arribem?”.
En aquella hora de la tarda, en sentit invers, a l’estiu, des d’aquí cap a Barcelona, la cua ja es formava, com aquell que diu, en ple centre del poble, degut al pas a nivell, quan s’abaixaven les barreres i calia esperar el pas del tren, al no haver-hi cap altre desviament els cotxes arribaven fins al Vinyet i més enllà i al llarg de les costes tots aturats. Davant el panorama els més sorneguers vaticinaven: molts arribaran a casa seva amb el temps just per anar a treballar. De ben segur que no els hi sobrava gaire. Tanmateix no escarmentàvem i la propera festa tres quarts del mateix. Però era la febre del cotxe, la novetat, les ganes de sortir. El principi del “xamplismeis”.
Amb la Ronda del Mig de la capital catalana ja es va descongestionar una mica el centre. Però va ésser quan els Jocs, amb el traçat de les noves rondes, la de dalt i la del litoral, el trànsit va quedar molt més repartit. Quan avui hi circulem, i ens adonem que ja van plenes, ens posem a pensar i a expressar en veu alta, que seria de la ciutat si no disposes d’aquestes vies de circumval•lació. El millor que han pogut fer totes les grans ciutats és desviar el gruix de la circulació del seu interior. Amb la quantitat de transit existent , sense haver pres aquestes mesures, avui es pot dir que entraríem a una ciutat essent joves i l’acabaríem de travessar amb l’edat de la jubilació.
Sense cotxe ben poques vegades havíem travessat les costes, amb les bicicletes els nostres pares es movien per tots els pobles del contorn, fins i tot havien disposat un seien addicional en la barra del quadre per poder seure-hi nosaltres, quan érem mainada. Es podia circular amb tota comoditat perquè ben pocs vehicles transitaven. Com a súmmum de la fatalitat automobilística, havia sentit parlar als de casa d’un tal “Meleno” que s’havia comprat un cotxe per a fer el servei de taxi. Poc acostumat a una certa velocitat, una mica més enllà de la baixada de la creu de Ribes existia un revolt una mica tancat sobre un pontet, pel que es veu si l’home venia una mica llançat li faltava espai, la primera vegada va atribuir l’esterrossada a que se li havia acabat la carretera . Però sembla ésser que va acabar sent reincident i tothom hi feia broma, fins el punt que van batejar aquell revolt amb el pont d’en Meleno”.
Amb bicicleta no passàvem més enllà de Sant Pere de Ribes i quan amb el cotxe enfilàvem la carretera en direcció a Vilafranca, durant molts anys, un ferum de claveguera ens acompanyava bona part del trajecte, perquè a la riera que ziga-zaga junt amb la carretera en lloc d’aigua hi baixava porqueria. Segons quins dies la mala olor era exagerada. Va ésser durant l’època que ocupava l’alcaldia en Vicentet Ibañez, que el contingut d’aquella claveguera oberta va arribar fins al llindar de la desembocadura i ens afectava per estar situada allà on hi havia el que anomenàvem “el puente colgante” . Hi van haver manifestacions i fins i tot em sembla que es va aixecar un petit mur de contenció. Davant la greu amenaça i la força de tot el poble, encapçalada per l’alcalde i el consitori, es va buscar solució a aquella vergonya tan a la vista com desagradable. Sobretot a l’estiu, quan el cotxes encara no portaven refrigeració i es transitava amb les finestres obertes i en aquell recorregut en concret es feia necessari tenir-les tancades.
Vilanova, sitges i el pobles veïns, tindrem més a l’abast la ciutat de Manresa. Tot i que ciutadans d’aquella població, ja fa molts anys que ens visitaven. Com l’il•lustra manresà Sr. Josep Mestres Cabanes, nascut el 13 de juny de 1898 en el si d’una família de pintors decoratius d’aquella població, va arribar a ésser l’escenògraf del Liceu, assolint els seus decorats una perspectiva i una ambientació que l’espectador semblava que s’hi trobés. Durant la dècada dels 80 va adquirir un apartament en el nostre poble i, junt amb la seva muller i la filla Isabel, hi passaven temporades. Tot sovint el vèiem assegut davant el cavallet i plasmant racons emblemàtics del poble, amb aquella pintura tan pulcre i figurativa. Un estil, el seu, que ratllava la perfecció. Va morir a Barcelona el 17 de setembre del 1990, deixant el llegat sitgetà a la Isabel que continua anant i venint de Barcelona a Sitges.
Com nosaltres farem de Sitges a Manresa, per aprofitar l’ocasió de la proximitat que s’acaba d’establir entre les dues poblacions, gràcies a l’obertura de noves i modernes vies de comunicació. Mai ens hauríem imaginat que uns i altres estaríem tan a prop. Sigueu tots benvinguts.
J. Y. M.


( Publicat a l'Eco de Sitges el 2 de desembre 2011 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez