Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

26 de juliol 2009

LA NIT DORM A SITGES








En l’article d’aquesta setmana, incorporo una pinzellada del Sitges diürn, just en els començaments de la incorporació del turisme a la Vila. Fins aleshores el poble gaudia d’un ambient íntim, on tothom es coneixia i a l’estiu els seus habitants es podien permetre el detall de sortir a seure als carrers. Es refermava, així, una més estreta convivència veïnal, amb implicació de la nit que esdevenia tranquil·la i modelada a gust de la gent que assaboria la frescor que ella, de manera gratificant, abocava per damunt carrers i places.
La façana marítima ha canviat, i s’ha potenciat realçar la silueta de la Punta, la nostra església que ha esdevingut l’emblema més ponderat. Si més no hi ha racons que conserven l’encant de poble, on sembla que els temps s’hagi encallat per establir una certa relació amb el Sitges d’ahir. És a la nit quan més es fa palès aquest espurneig d’estels que planen per aquests bocins més carismàtics dels pobles del mon. La nostra universalitat així ho confirma.
Serveixin aquestes imatges nocturnes, per completar unes modestes opinions, escrites amb l’entusiasme del qui es sedueix amb els encants del seu poble.
Ja sigui de nit o de dia.



25 de juliol 2009

DE LA BARBERIA DE CAN ROCA AL ROY



L’estiu no té limitacions, amb les quals intentar parcel·lar un espai. Però sí que quasi bé podem assegurar que cada estiu és diferent. I aquesta diferència es fa palesa en el carrer. Els lectors més veterans de segur que s’avindran amb mi. Si comparem els estius dels anys quan va començar a proliferar el turisme amb ara, cal dir que no té res a veure. Aquells sobreeixien molt encant ambiental, potser hi tenia quelcom a veure la novetat. Degut a que un poble acostumat al tràfec que produïa la industria del calçat, la dedicació dels pescadors i de la gent de que treballaven la terra, de cop i volta es va veure transformat; els carrers plens de gent forastera, els quals durant el dia lluïen bronzejades esquenes i roses melenes, faldilletes curtes i atrevits escots i de nit anaven a ballar al Prado i al Retiro i en altres raconets també d’ambientació musical. Tot això era quelcom novador, un filó que semblava inesgotable
Desenganyem-nos, tot es devia a les economies dels respectius països, més en concret a la seva moneda que era més forta que la nostra. A tots el canvi els afavoria i l’efecte col·lateral es feia pales amb la següent resolució econòmica sorgida de la veu popular, davant d’una eloqüent realitat: amb quatre rals passen. No només això, sinó que vivien a cos re rei i pràcticament passaven tot el mes de vacances entre nosaltres. I de ben segur que encara estalviaven diners. Aquesta folgança econòmica es feia notar en tots els àmbits locals, en les botigues dedicades a la venda de records, en els bars. I fins i tot en un detall molt curiós, quasi al mateix temps que els serenos feien via cap a l’Ajuntament per iniciar el seu torn i que les monges vetlladores, sortien del seu convent per anar a cuidar els malalts, els retratistes es disposaven a disparar les seves màquines, per a captar instants que els turistes volien immortalitzar, per ells eren uns moments sublims i en volien deixar constància, qui sap si amb la intenció de fer el “fanfa” entre les amistats del seus països respectius. La qüestió que el fotògraf de nit, es va arribar a convertir en un testimoni excepcional d’un temps i d’unes quasi bé similars actituds. Els estrangers es feien retratar per tenir un record més i els d’aquí que havien aconseguit ballar amb una “minguesa” amb la voluntat de perpetuar una ballaruga amb balladora de caire internacional, la qual cosa vestia molt entre les amistats.
Totes les imatges eren transportades al paper en la tonalitat de blanc i negre, característica que feia passar desapercebuda eloqüents vermellors, provocades pel xarop de pàmpol, sota una denominació que els apassionava, ho continua fent, endolcida i de grau superior, anomenada “sangria”. Aquests incansables professionals de la fotografia receptors de certes extravagàncies, no totes protagonitzades per la gent de fora, disparaven les seves màquines al mateix temps que un fugaç llampec, provinent d’aquell voluminós flash, deixava la visió pertorbada.
Aquest era, a grans trets, l’ambient dels estius, on es combinava elegància, amb una mica de màniga ample, degut a que desprès de xarrupar, sota el pretext que era barat amorrar-se a l’aixeta, tothom es veia amb cor de cantar “ La Parrala”. I si tenies la pega de que un cor d’improvisats cantors, contents i alegrets, s’entretingués sota el balcó de casa, ja havies begut oli. El estadants menys tolerables, apaigaven aquestes pujades de to, amb llançament d’aigua. La quantitat depenia de la conciència dels veïns molestos, a voltes amb una mica consideraven que n’hi havia prou, altres de més impetuosos abocaven tot el contingut de la galleda. Depenen d’aquests detalls anecdòtics, molts eren els qui amb aquest mètode es prenien la justícia pel seu compte. Una justícia aigualida i sense paraules, si més no a voltes eficient, diguem-ne de sentència ràpida. A partir d’aquí va ser com es va començar a trencar el silenci de poble, el que també anomenem tranquil·litat .
I vet aquí que l’espai que queda limitat entre el que era la barberia de can Roca i el Roy, no guarda cap excepcionalitat que vingui al cas, sinó més aviat una normalitat que s’ha escudat amb determinats detalls del viure quotidià i que en aquesta època de l’any assoleix una més gran rellevància. En primer lloc perquè hi confluïen un reguitzell de singularitats de poble. La d’un carrer, el de Sant Pau que baixa fins a mar, per on el turisme el transitava mentre anava i venia de la platja, continua sent lloc d’enllaç entre baix a mar i el centre del poble. Pel seu ben ponderat enclavament hi va haver la primera oficina de Turisme de la Vila.
Mentre en Roca afaitava i tallava el cabell, dintre la barberia, un immillorable observatori del carrer, a pocs metres d’allà l’amic Virgili i la seva muller, collien els fruits de l’hort del qual tenien cura. Un hort al bell mig del poble, no n’hi havia cap de tant cèntric. I el barber, home destra en l’ofici, es podia permetre la gosadia d’afaitar amb la navalla afilada i al mateix temps dirigir mirades de curiositat al carrer, sense que el client patís cap mena de tall significatiu, al menys no vam escoltar mai cap mena de comentari ensangonat, senyal que l’home, malgrat la distracció encuriosida, mai es va portar per endavant cap orella.
A l’Eduard l’arribada del turisme també li va representar una mica de ganga, amb tot mai més va tenir el local tan ple de gent i d’operaris que l’ajudaven que quan hi havia el costum, cada dissabte, que els homes havien de passar per la barberia, en deien, per arreglar-se. L’home podia molt o podia poc, el cas que quan el turista s’adonava ja el tenia assegut al silló, amb aquella mena de capa blanca subjecta darrera el clatell. Es pot dir que va ser un barber internacional i que ja amb edat avançada es feia entendre amb tots els idiomes. Aquesta ha estat una altra qüestió , la catalanitat, el castellà, van quedar curts davant la irrupció d’altres llengües al si del poble. Tots aquells que han tingut més tracte directe amb el turisme, els ha estat imprescindible parlar, el que en diguem, idiomes. Quants més millor.
A la part superior de la casa d’en Joan Utrillo, amb l’entrada principal pel carrer Sant Pau, la família Canals regentava l’hotel que portava el nom del carrer, en Jaume i la seva muller van entrar de ple en el mon de l’hostaleria a partir d’aquesta arribada massiva de turisme. Ell era fumador de puros i només acabar d’esmorzar, sortia al carrer amb un bon exemplar encès entre els dits. La seva primera visita era al seu veïnat més proper, a can Genís i l’Araceli que no fa gaire ens acaba de deixar, allà intercanviava conversa i l’allargava amb el guàrdia de torn del Cap de la Vila i amb el Sr. Ferret de la farmàcia. Amb poc en tenia prou, ja estava al corrent de tot el que havia succeït. Encara el poble gaudia d’aquesta categoria tan intimista. Els turistes que s’hostejaven en el seu establiment, com succeïa en molts altres, hi tornaven un any darrera l’altre, podem parlar d’una clientela fixa i lleial.
Una mica abans d’aquest boom turístic, en un lateral dels baixos de la casa d’en Robert Teixidó, hi tenia oberta una rellotgeria el Sr. Obrador, ajudat també per la seva muller. De les primeres rellotgeries en oferir rellotges dels anomenats de polsera , al poc d’anar perdent-se el costum de portar d’aquells de cadena que es guardaven dintre una reduïda obertura de l’armilla. La seva experiència en l’ofici, li va permetre aconseguir una bona reputació.
La terrassa del Roy, ha estat i ho continua sent, una referència turística i també ho és del paisatge sitgetà, el d’aquest centre tan carismàtic. On el turisme ha modificat esquemes.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 25 de juliol del 2009 )

17 de juliol 2009

LA PADRINA ALÍCIA




A les persones la vida, quan s’escau, ens afalaga amb un seguit de qualificatius de diferent procedència: maco, maca..., fins i tot si afegeix algun que altre títol nobiliari: el rei, la reina de la casa. Però bé de Déu que no seríem res si en el moment del bateig, el padrí i la padrina no s’haguessin posat d’acord en el nom amb el qual se’ns coneixerà per sempre més. Cal dir que tot aquest formulisme ha canviat amb el pas del temps. No entro en detalls
Amb quasi cinquanta anys de vida l’opinió de la padrina, com és de suposar, encara prevalia, perquè es remunta a mig segle enrere, quan els costums es regien pel que sempre havíem vist fer. El nostre bateig, però, va ser peculiar no va caldre que el sacerdot esparses aigua beneïda per sobre les testes de ningú. I el nom va ser consensuat per tots: pels batejats, la padrina i pels qui van portar la iniciativa. Ella va acaronar el naixement d’un fet, pel qual el pare de la criatura hi va posar tota la il·lusió i va bregar fins que fou una realitat.
Un bateig sense pila baptismal, sense els escolans tocant les campanes, sense confits. I amb l’absència dels protagonistes secundaris, si més no imprescindibles en aquestes celebracions, en definitiva, sense la canalla. Un bateig, doncs, no cal insistir-hi més, peculiar per damunt de tot.
Va tenir lloc al Vinyet, el 26 de desembre de l’any 1964, la nostra padrina, encarnava la joia d’un esdeveniment covat per l’entusiasme que hi van esmerçar tots plegats. Es contemplaven cares de felicitat, de satisfacció, de complicitat. I ella, com sempre, radiant, amb el seu somriure característic, amb la seva simpatia que encomanava optimisme, apadrinava a una colla de bufadors, nascuts sota diferent signe, però escollits per combinar el treball, l’ofici de cadascú, amb l’art musical. Per tant apadrinava, també, l’afició que els havia aplegat i que durant tants anys la música els havia agermanat.
El bateig va ser un èxit i de seguit el flabiol refilava allà a l’era de l’ermita, el seu so nítid, agut, donava l’entrada als fillols de la noia del carrer Sant Pere, però també deixava la porta oberta a determinats dubtes i que els més savis s’encarregaven de predir, per cert, amb no gaires bones perspectives: “ Això durarà quatre dies...”. La resta acollí el bateig amb satisfacció, il·lusionats de poder fer camí junts i dansant al seu so. Les autoritats de torn, que s’hi havien implicat a fons, seguint de prop tota l’evolució, quasi es disputaven la paternitat de la criatura. No obstant el pare de l’Alícia aglutinava el mèrit d’haver promogut els inicis de tota aquella moguda, en benefici de la nostra dansa i per tal de que la vila disposés d’una formació, la qual representava la culminació de la colla de grallers que també havia animat a formar i que als seus components, tothom va acabar denominant-los els grallers músics
Els actes protocol·laris van acabar, com no podia ser d’altra manera, amb el banquet preceptiu. Com un bateig de casa bé. I ja s’ho podeu imaginar, a l’hora del cafè, l’engrescament era indescriptible, no hi varen faltar els parlaments, els bons desitjos i l’emotivitat pel fet d’haver aconseguit una fita que semblava impossible.
Des d’aquell moment i per sempre més, la padrina va fer costat, amb entusiasme i predilecció, als apadrinats. Seguia les seves evolucions i quan el novembre, sota el patronatge de Santa Cecília, ells es reunien per celebrar-ho, ella no hi va faltar mai. La seva presència i la seva jovialitat engalanava aquell lloc destacable de la taula presidencial. Reia, fruïa, amb les ocurrències i anècdotes que li explicàvem, fins que les subtileses s’arrodonien amb aquell implicat i preceptiu “cap mas”, amb el qual en Manel tancava oficialment el banquet de celebració. De ben segur que amb el pas dels anys, constatant que el seu padrinatge feia l’efecte desitjat, es sentia orgullosa de ser la padrina d’un naixement singular.
Durant aquest recorregut, s’han quedat pel camí companys, la presència dels quals va permetre enfortir lligams d’amistat. I amb la fraternal manera de compartir neguits, ha permès assolir no uns grans objectius dintre l’afició escollida, si més no ens ha servit per valorar que de les petiteses de la vida se’n pot extreure unes bones lliçons. La seva n’era un exemple constant. Assenyada, optimista i animosa, quan els vents no han bufat del nostre costat. Les seves lamentacions no va voler mai que fossin un lastra amb el qual atiar encara més el nostre ressentiment.
La Alícia ha estat una bona padrina, que ens ha esperonat, des del seu recolzament, sempre que hem coincidit amb ella, com en els darrers anys de la seva estada a l’Hospital, mentre la vida se li esmicolava, amb la fragilitat que es reserva per l’última embranzida. Ha exultat, amb exemplaritat, el record del seu pare, en Samuel Barrachina i Esquiu, promotor d’aquell projecte. I quan l’ocasió ho requeria no desaprofitava l’oportunitat per manifestar-nos el content que estaria el seu progenitor de veure com, malgrat les misèries alienes, continuàvem en el camí que ell va traçar.
En aquesta fotografia la veiem a la mateixa era del Vinyet, vint-i-cinc anys més tard d’aquell bateig, concretament el 26 de desembre de l’any 1989, amb motiu de la celebració de les noces d’argent, de les quals també en va ser la padrina, sense que tampoc hi hagués un matrimoni per apadrinar, però sí un ferma voluntat per continuar units.
No ens podrà acompanyar en la celebració dels 50, ella que era una padrina il·lusionada amb els seus fillols i un exemple de conformitat, resignació, quan les coses van maldades. Però també de perseverança i fortalesa per mirar sempre endavant. Just ara, ens ha quedat enrederida, algun dia la retrobarem. Mentrestant, els components de la Cobla Sitgetana, la tindrem, per sempre més, en el nostre record i en la nostra gratitud.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 18 de juliol 2009 )

11 de juliol 2009


A l'ermita de Sant Cristòfol hi va haver festa



El dia 10 de juliol, festivitat de Sant Cristòfol, com cada any, a la veïna població de Vilanova, a l’ermita dedicada al Sant, té lloc una festa molt entranyable la qual culmina amb la benedicció dels cotxes i una audició de sardanes que amenitza, des de que es va fundar, la nostra Cobla Sitgetana.
És un racó que guarda les reminiscències de la Història vilanovina, amb el protagonisme que li confereix la memòria d’Eugeni d’Ors que va habitar la casa que està adossada , on hi va morir el 25 de setembre del 1954. I per acollir als seus peus un element important, cabdal, que guia als navegants, em refereixo al seu majestuós far, actualment encara en funcionament.
Serveixin aquestes imatges per a testimoniar el seguiment d’una festa simpàtica, on a cada conductor que s’apropa per beneir el seu vehicle se li lliura uns branquillons d’espígol. El seu flaire perfuma una tradició que agrupa a vilanovins i sitgetans.




"AVUI FA UN DIA SITGES "



En ple hivern, quan fa un dia rúfol i impera el fred, diguem que fa dia de Nadal. Perquè de tots els dies de l’any, el destinat a aquest festivitat, preferim que no faci sol, tot el contrari com més lleganyós millor, ja que amb aquestes inclemències , dóna la sensació que la diada queda infinitament ambientada que si, per contra, llueix un sol radiant. A l’exterior hi ha d’haver gebror per a que al interior el caliu familiar doni escalf a l’ambient nadalenc.
Durant la resta de l’any les persones hem anat adequant la climatologia segons les preferències i conveniències de cadascú i el clima que més convé, ja sigui per sortir de casa o a l’hora de treballar. Seguint amb aquesta tònica, hem escoltat dir: “ Avui fa dia de musclos”, entenent que l’estat del mar és propici per cabussar-se i la lluna és l’adient per a que estiguin plens. Com també, abans d’arribar a determinada estació, proclamem: “ Avui fa dia de primavera”, és quan durant el hivern surt un dia esplendorós, sense fred i amb el sol que calenta. O a l’inrevés, quan les tempestes d’estiu refreden l’ambient excessivament i l’entristeixen, la conclusió ve a ser la mateixa: “ fa dia d’hivern “. I així successivament, fins i tot adaptant l’ambient exterior a determinats aspectes culinaris. És quan el fred castiga i recapitulem: “avui fa dia de caldo”.
Per tal de promocionar la Vila, els qui en tenen bona cura, han trobat en, “el dia de...”, una formula propagandística, la qual s’afegeix a tants dies que seleccionem per fer quelcom segons sigui la meteorologia o la nostra disposició. D’aquesta manera es convertirà en un bon referent, quan una Sra. Maria, que tan pot viure a Barcelona que a Vilafranca... a l’hora de despertar-se, al retirar la cortina, mentre observa l’exterior, la bonança imperant, el cel blau, una lluminositat extrema, li faciliti l’origen de la seva destinació, el qual més s’adapta a totes les singularitats observades i d’aquesta manera, darrera l’expressió creada a l’efecte: “Avui fa un dia Sitges “, motivi a la família a viatjar fins aquí. O tan sols l’expressió es quedi com un referent, sempre que les característiques esmentades aconsellin fer us de l’expressió que també, al cap i a la fi, serà una bona propaganda. I una pinzellada que es plasma en el subconscient de tots aquests observadors anònims , els quals, sols guaitant a la complexitat de la climatologia, saben com qualificar el dia que es mostra davant la seva mirada.
Paral·lelament a aquest criteri tan d’àmbit local i donat a conèixer de manera elegant, no per això prendrà el protagonisme l’expressió manifestada per qui sempre ha qualificat una determinada bonança amb uns termes vulgars, grollers, si més no igual d’entenedors, a aquesta persona sempre li costarà dir fa un dia Sitges si està vessat a expressar-ho amb aquests altres termes incisius: “ avui fa un dia de collons “. A voltes amb poques paraules n’hi ha prou, malgrat que aquestes no siguin gaire ortodoxes., però sí que, igualment, molt entenedores, massa, i abocades a la familiaritat d’una popular i senzilla parla, la qual té molts adeptes.
Tot sovint en la televisió, quan surt l’home del temps, desprès de les notícies, fa esment, un ús didàctic de la càmera instal·lada a la veïna població de Vilanova, per referir-se a la climatologia de la comarca del Garraf i, quan s’escau, es refereix a Sitges per comentar temperatures o els litres d’aigua caiguts. Si les persones enteses arribessin mai a servir-se de la acabada d’estrenar denominació, la deferència tindria un ressò extraordinari, molt ampli. Estaria en boca de tothom. I el dia Sitges, lluiria més que el sol, que ja és exagerar.
Existeix un col·lectiu important de persones , als quals quasi bé no els cal guaitar enlloc per tal d’esbrinar el temps que fa, o fer un pronòstic d’un cert canvi a hores vista, en tenen prou de fiar-se dels seus ossos, dels dolors que els assetgen, per diagnosticar que la situació del temps ha experimentat un determinada descompensació en quasi tots els aspectes. Tard o d’hora, si ens guiem per aquestes referències, tots acabem pronosticant canvis, esporàdics i puntuals homes del temps, en la vesant fotuda, d’acord amb les fiblades resultants del si no fos. La guitza mortificant de determinades articulacions, de ruptures concises, fins i tot amb el simple enverinament del ull de poll, n’hi ha prou, per quasi predir que el dia Sitges esdevindrà passat per aigua, allunyat de les característiques que degut a una bonança immillorable, l’han consolidat com un bon i simpàtic referent.
També el instint, per altra banda alliçonador, fantàstic, de la gent de la pagesia i dels pescadors, ha servit per preveure canvis de temps, sense necessitat de disposar de mètodes sofisticats. Un amic em comentava que una vegada es va fer a la mar amb la barca de l’Avorrit. L’estat del mar era bo, si més no quan ja s’havien separat de la costa, en un moment donat el mariner va exigir tornar a la platja, el seu esporàdic acompanyant no comprenia la sobtada decisió, mentre l’home insistia i encarava l’embarcació cap terra. De seguit el mar es transformava per moments, de tal manera que van fer just per poder arribar sense cap incident. L’experiència de conèixer la rapidesa amb que es produeixen els canvis, els hi val als pescadors una eficient i reconeguda reputació meteorològica. Els seus coneixements dels vents, els canvis que provoquen, són cabdals per a confiar en la seva experiència, la qual, quan s’escau, els autoritza a fer prediccions, quasi sempre, encertades.
I la diversitat que a voltes es confabula amb aquest: “ avui fa dia de...” ens l’adaptem a les nostres conveniències. De manera que quan ens plau anar a algun que altre lloc, acomodem l’expressió, com pot ser el cas: “avui fa dia d’anar a la muntanya”, perquè tenim ganes d’anar-hi i el temps es converteix en el nostre millor aliat.
Però desprès del dia festiu, l’endemà, arribat el moment del “sant tornem-hi, ens abat la melangia, mentre exclamem: “ avui tindria de ser festa”. És clar que aquest desig s’acabaria fent etern, no trobaríem mai el dia per tornar-hi.
Vet aquí que la diada de Sant Fermí ha acabat entristin al poble de Sitges, pels tràgics fets per tots coneguts. No estem acostumats a aquestes barbaritats, són fets aïllats, no obstant fan molt mal a la família que ho pateix, a les amistats i a tots en general. Que el nom de Sitges quedi tacat, davant la magnitud del succés, no ha de preocupar, és més important una vida humana ja que aquesta no es recupera. Preocupa, també, el comportament de determinats col·lectius que actuen sense contemplacions, amb una violència que fa por.
Tant de bo que de la manera que estan les coses, això no vagi a més. A qui correspongui haurà de vigilar, amb rigor i actuar amb celeritat davant el comportament d’aquesta gent conflictiva que campa en els llocs cèntrics del poble, aliens a totes les més mínimes normes d’urbanitat i és aquí on una cosa porta a l’altra.
Avui fa un dia de Sitges trist.
J. Y. M.
( article publicat a l'Eco de Sitges el 11 de juliol 2009 )

06 de juliol 2009

Potser la primera obra pictòrica de la remodelada Platja Sant Sebastià


La Pilar Mena és una artista sitgetana que amb el seu peculiar estil s'obre camí en el món de l'art. Aquesta obra, tan característica, reflecteix la seva sensibilitat i plasma un entorn molt sigular. El de la Platja Sant Sebastià, acabada de transformar, on la nit contribuiex a crear un ambient molt entranyable en aquest bocí de Sitges el qual, des de sempre, m'ha fascinat. I més ara que presenta aquest aspecte de jocosa novetat. És al veprejar quan el indret, il·luminat amb una llum feble, molt adient, ens apropa al Sitges íntim.

La SuburBand a les Cases Noves


La festa de les Cases Noves


Les Cases Noves, a frec de les cases dels pescadors, han acollit una nova edició de les seves populars festes. Per unes hores la monotonia ha claudicat davant la gatzara que hi campa durant les revetlles i el diumenge. Una festa de barri que engalana la Vila de Sitges.
Amb l'actuació de la SuburBand, la banda de casa nostra la qual va aconseguint una sonoritat molt digne. Ens podem congratular de tenir una formació musical d'aquestes característiques, on hi poden desenvolupar els seus neguits artístics tots els qui la música els apassiona.


05 de juliol 2009

04 de juliol 2009

DE FESTA EN FESTA



Sitges l’han fet i el fan la gent que han viscut el dia a dia, aportant el seu entusiasme, la seva manera d’ésser, a la causa sitgetana. En definitiva, la gent que estima el poble i ho han demostrat d’una manera quasi anònima, si més no amb els deures ben fets . No vol dir que alguns personatges, en una determina època, van ajudar a conferir-li un cert prestigi, també perquè a ells els hi va interessar pasturar per aquell, aleshores, oasis de pau, amb permissivitat i adulacions a les seves extravagàncies. Han estat, en definitiva, unes circumstàncies puntuals, que un cop es van fondre amb el pas del temps, els d’aquí van haver de continuar arrambat l’esquena, no ho van deixar de fer mai, però, d’una manera especial, quan ha estat necessari. Ells i elles, tots els que han passat privacions i dificultats per tirar endavant la família. En conjunt són els qui, d’una manera o altra, han contribuït a fer el poble, el qual ha esdevingut un indret bonic i privilegiat. Desprès la cosa ha anat fent figueretes fins que al privilegi i a la bellesa se li va posar un preu, al meu punt de vista, exagerat. Però això ja són figues d’un altre paner.
Aquest final de juny, començament de juliol, el Poble Sec i les Cases Noves, aconsegueixen que l’ambient de poble, al qual m’he volgut referir, torni a estendre’s entre els seus carrers i places. Dos barris que consoliden els raonaments que acabo d’exposar: el de la família treballadora que amb els estalvis es compra un solar, de primer hi planta patates, cols, tomaqueres... I vet aquí com la propietat hortícola vitamina la seva il·lusió. Fins que, un dia, hi poden construir una planta baixa, un aixopluc que reconverteix moltes aspiracions.
A les Cases Noves la participació de la gent treballadora no és una excepció. Potser amb la variant que són una comunitat de veïns la que ha de compartir solar. La planificació horitzontal que tant proliferaria en el futur. Els afortunats aconsegueixen una vivenda de l’anomenada obra sindical, que en el seu temps va parcel·lar els terrenys de les afores de molts pobles, amb un estil de construcció comú a tots. Aquí hi van anar a viure matrimonis joves, recent casats, amb canalla o sense. I va ser així com el Poble Sec i les Cases Noves es van convertir en dos referents de les afores del poble, on els seus veïns compartien neguits i estima per les coses de la Vila, per les seves festes. Fruit d’aquesta implicació veies, en arribar la Festa Major, a en Rafael Micó vestit d’impecable Llucifer fent via per arribar a la sortida de les dues de la tarda de la vigília. A en Jordi Carbonell Freixas vestit amb les gales de la Moixiganga, que junt amb en Francesc Suàrez, el qual feia via des del Poble Sec, conformaven dos elements fonamentals, el Sant Crist i el pilar que ho sostenia, aquest consolidat amb la presència d’en Suárez .
L’agustí Serra, un altre veí d’aquest indret que fa poc ens va deixar, era timbaler dels dimonis, quan les tres o quatre places, eren aconseguides per la lleialtat a la tradició, no com ara que aviat caldrà passar per unes oposicions per poder formar part de les nombroses colles de timbalers.Del contrari hi hauran més timbals que a Calanda que en té fama.


També autoritats de l’ordre públic vivien a les Cases Noves, com el caporal Antoni Vicente el qual, junt amb els seus companys, quan es tractava d’una festa de gala lluïen un gran casquet farcit de plomes blanques i si mal no recordo fins i tot arrossegaven un enorme sabre. En diades com la Festa Major, penjaven de la pitrera una bona ostentació de cordons vermells i es cobrien les mans amb uns guants blancs, d’això en diuen anar vestit de gala. També era veí del barri, el Sr. Martos, el qual calçava unes peculiars i altes botes, raó per la qual, la veu popular no va tardar en “requalificar” aquest detall, amb una denominació que tenia a veure amb no se quina mena de gat, un dels populars en aquells moments. L’home comandava una moto amb sidecar i que per entre les seves estretors s’hi havia assegut el recordat Francesc Gelabert. De ben segur que li seria un suplici cada vegada que tenia de ser traslladat dintre tan severes limitacions. L’home, desprès de viure molts anys a la casa del carrer Parellades, es va aposentar en un pis de les Cases Noves.
Acullin aquesta limitada representació de la gent de les Cases Noves, com un breu resum del tarannà al qual em referia, que ningú trobi en els molts oblits que de ben segur he comès, com una falta d’atenció a tots els qui no he esmentat. Comprenguin que les limitacions que mana la meva secció l’haig de respectar.
Les ventoleres del cel, han escombrat cap a dalt, un bon nombre d’aquests veïns de les Cases Noves i de totes les cases del poble, però en queda el seu record, la seva tasca. Ells han compaginat les festes de la Vila amb les del seu barri. I nosaltres que vivim, aquests dies, a cavall del Poble Sec i de les Cases Noves, ens mou l’afany de poder participar de les seves celebracions. I ens apropem, com se sols dir, per treure-hi el cap. I ve a ser com una força que ens reté, serà que ens hi trobem bé. Serà, em poden tenir tot el convenciment, que hi espurnegen les guspires de la felicitat, quan aquesta ens fa adonar-nos que el petits detalls, com l’ambient distès i familiar, forma part de les subtileses que també ajuden a viure i que ara, quan, com diuen els castellans “el horno no esta para bollos”, ens adonem que no calen gaires sofisticacions, no cal anar gaire lluny per a viure amb alegria. I que millor que un poble com Sitges que com deia un amic, la gent paga per venir. On indrets com les Cases Noves, serven les reminiscències de poble.
Això per una banda, perquè, allà a dalt, a Campdàsens ,aquest diumenge també celebren la seva festa, l’ambient a més de sitgetà té l’encís de l’entorn camperol. Un dels pocs llocs del Massís, on encara les masies estan habitades i la vinya, la terra conreada.
Pràcticament quan la gent de les Cases Noves se’n van a dormir, just en el moment en què la llum d’un nou dia es va apoderant de la foscor, per allà darrera del barri sitgetà, els camins que s’enfilen vers la planúria del indret esmentat, la gent del poble els transita per poder arribar a temps per a l’hora de la missa.
Una festa que ja fa uns quants anys va ressorgir de l’entusiasme d’uns sitgetans, és el que els comentava. La gent de casa nostra també té iniciatives les quals, sense massa pompositat, aconsegueixen sensibilitzar la fibra. I aquí rau el mèrit. Aquesta festivitat, junt amb la de la Trinitat, el paisatge, l’entorn, la fe, la tradició... Fa que cada festa sigui diferent.
Aquest cap de setmana, però, una festa darrera l’altra.
J. Y. M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges el 4 de juliol 2009 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez