Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

18 de febrer 2017

HABITACIONS TURÍSTIQUES

                           
  Actualment l’oferta turística, en quant als allotjaments, és molt variada i també  a l’abast dels qui cerquen on poder allotjar-se en qualsevol ciutat o població del món. L’era del Internet ha permès aquest apropament a la infinitat d’opcions que  es  publiciten .  Sense moure’ns de casa podem accedir fins i tot guaitar a les interioritats dels establiments.
   Escrivint sobre aquesta temàtica em ve al pensament el gran servei que va oferir el Foment de Turisme de Sitges, que aquests dies està de celebració al complir-se els 100 anys de la seva fundació. I al referir-m’hi és de justícia fer menció a l’eficiència de l’amic Josep Casanova i Termes, que era el secretari de l’entitat  i també atenia personalment a les persones que ens hi adreçàvem per a que ens lliurés informació del lloc on volíem anar.  Ho feia amb un tracte exquisit i a més era persona molt detallista. A la més mínima col·laboració corresponia   amb un  Saluda del President, donant les gràcies. Són detalls que contribueixen a conferir prestigi a l’entitat que sigui.  Reprenent el fil de la informació sol·licitada, lliurava un fulletó amb format de tríptic, en el qual es detallava el més rellevant que es podia visitar i un llistat dels establiments hotelers on et podies allotjar. I si les descripcions s’adaptaven al que buscaves,  només calia posar-te en contacte. Un servei del qual també no han deixat mai d’oferir les agències de viatge.
     Degut a que la gent viatja molt, han proliferat els establiments hotelers, així com altres modalitats d’acord amb  les preferències dels viatgers: cases rurals, apartaments turístics...   Aquests apartaments sempre  han existit,  a Sitges s’hi van establir diferents companyies, majoritàriament d’origen holandès, que disposaven d’un bon nombre d’apartaments. La major part de les vegades aquests allotjaments ocupaven un edifici on totes les seves plantes eren destinades a apartaments. Per tant si es molestaven era entre ells  no repercutien amb les famílies que l’endemà tenien d’anar a treballar.
   Abans, com era tanta la demanda, es va posar en pràctica allotjar als turistes en habitacions de cases particulars. Si tenim en compte que la majoria eren velles, és fàcil imaginar  que la comoditat i la decoració eren relatives. En aquesta modalitat  es produeixen  diverses  situacions a quina més curiosa. Com per exemple que moltes, la gran majoria, d’aquestes habitacions estaven ubicades en cases de les quals les persones que les habitaven  no eren els propietaris, sinó que hi estaven de lloguer i el import del mateix era tan minso que quasi no restablia els costos que el propietari havia de satisfer,  com pagar la contribució i altres despeses que sorgien. Així és que el llogater durant els mesos d’estiu obtenia uns beneficis que es pot dir que eren nets.
   Una de les altres curiositats és que els visitants s’hi arribaven a trobar tan bé que repetien els anys successius i d’aquesta manera s’arribaven a consolidar uns lligams quasi familiars. Aquí ens adonem que la mentalitat de les persones ha canviat, ho relacionem, és clar a la qualitat preu. Però tampoc és ben bé això, la gent per costum ens queixem més ara que abans. La mostra la tenim en el conformisme que mostraven aquells turistes que potser s’estaven tot un mes en una habitació, neta, però sense cap mena de comoditat i compatint bany, que és un lloc d’una intimitat  molt particular , amb la gent de la casa.
   Aquests diners extres que entraven en les famílies,  feia obrir l’ull a altres veïns que potser mai se’ls hi havia passat pel cap posar gent estranya a casa . Si més no com tothom ho feia acabaven disposant una habitació.  Els havia  també d’una condició social amb la qual no els calia posar límits a la seva intimitat per tal de treure’n un profit econòmic.
    El Sr. Isidor Cartró i Robert, que havia sigut alcalde de la vila, i gaudia d’una certa posició, també va optar per llogar habitacions, en una casa on hi vivien  la seva muller, la Mercè Imburu, coneguda per “la Marceneta” i la seva germana d’ell,  l’Antonieta Cartró a qual la veu popular coneixia per la Cartrona, doncs vestia d’una manera extravagant en quant el nombre exagerat de quincalles que es posava al damunt, així com els colorets amb els quals s’empastifava   la cara.  D’aquesta manera tan  empolainada es guarnia  per assistir a missa els dies de precepte. Una aparença que no tenia res a veure amb les robes i la deixadesa que mostrava  quan estava  per casa i anava  darrere el lloro que tenia i que de tant en tant se li escapava i revolucionava a tots els veïns per tal que l’ajudessin a recuperar-lo, mentre cridava: “lorito, lorito”
   Els turistes que s’allotjaven a can Doro  tenien el privilegi de ser receptors d’un servei que no oferia cap altra casa. Quan l’amo considerava que la gent sortia del cine o dels balls de nit,  baixava al carrer i restava amatent de les persones que començaven a desfilar pel perímetre de la seva propietat, posant el dit entre boca i nas i fent aquell sorollet acústic tan característic shhhhh que es fa servir per demanar silenci. Un gest que es produïa cada vegada que passava un grupet que li semblava que els seus components enraonaven amb la veu una mica pujada de to. Quan considerava que el gruix de la gent ja havia desfilat se’n anava a dormir, tranquil per haver  contribuït a fer més efectiu el descans dels seus hostes.  
    Aquests apartaments turístics, que ara tan rebombori estan creant, venen a ser la continuació  d’aquells que disposaven, per exemple el Club 33, els Fritiresor .... Una modalitat, ara, implantada arreu que, sigui dit de pas, acostumen a oferir unes instal·lacions molt ben disposades, decorades amb gust exquisit i amb tots elements per garantir la màxima comoditat.
Però que xoca amb la manera de comportar-se de segons qui els habiten de manera temporal. Ho resumeix la conclusió castellana quan diu: “cada uno es de su padre i de su madre”. Com voler donar a entendre que: “en todos los sitios se cuecen habas”.

                                                                                        J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitgesel 17 de febrer del 2017)

12 de febrer 2017

LA CASA TANCADA

  Quan els carrers els acaben de posar, poc a poc l’activitat es va fent intensa  i a les cases si fa palès la dinàmica  de les hores viscudes. Si més no quan una casa queda desocupada durant anys, la solitud s’acompanya de les consegüents pèrdues d’identitat, al mateix temps que es  fan evidents els signes  d’una deixadesa decadent que arriba a  desentonar amb l’entorn.
    La casa veïna a la nostra, que correspon al 29 del carrer Sant Francesc, fa uns 45 anys que ha estat deshabitada, que es diu aviat. Les últimes en habitar-la van ser la Martina Villagrasa   i les seves filles, la Nuri i la Mª. Teresa Robert Villagrasa. La Martina i la Mª. Teresa feien de cotillaires al carrer de Sant Bartomeu 32, al costat de la casa de la Tomasa, i es van traslladar temporalment a la de sant Francesc  just el temps de durada de les obres d’enderrocar i tornar a fer la casa nova. En una de les dues finestres dels baixos hi van ubicar la botiga , un espai des del qual van continuar atenent a la seves clientes i la resta la van dedicar a vivenda. D’aquest veïnatge ocasional, els de casa, en tenim un bon record, perquè entre les dues famílies existia una bona amistat. La Martina, que tenia molt bon tarannà, era d’Amer i les seves filles ja van néixer aquí, junt amb un germà que era electricista i va morir d’accident laboral. L’àvia i la tieta Maria cada dissabte els hi anaven a fer una visita. Recordo que elles compraven un revista que s’anunciava “Garbo”, l’anaven a buscar  a can “Mela” , en Josep Ferré, parent del pintor l’Agustí Ferré Pino, en el quiosc que tenien a mig carrer Sant Pau i al final,  en el centre del Passeig de la Ribera, regentaven un altre. Els dos punts de venda eren atesos també per la seva muller la Maria Pascual i la Rosita. Aquesta última no tenia cap mena de parentesc però vivia amb ells, degut a que amb molt pocs dies de diferència se li va morir el marit i la filla a causa de l'epidèmia del tifus.  En Pepe era molt aficionat a les bicicletes, havia corregut i escrivia cròniques en els diaris locals quan hi havia curses.
   La Martina i l’àvia  tenien per costum fer intercanvi de revistes, l’àvia els hi deixava “el Garbo”  de la setmana anterior i elles feien el mateix amb la revista Destino. Per la qual jo hi sentia una predilecció, tant pel contingut com pels col·laboradors que hi signaven, entre ells en Josep Pla que hi escrivia cada setmana.
   Va coincidir la seva estada en la casa del costat de la nostra, quan jo vaig marxar a fer el servei militar. Així la dona sempre venia a la nostra botiga   per saber notícies meves. En Sebastià Mirabent  Julià i jo érem els seus preferits. En Sebastià per raons de veïnatge,  doncs vivia a la casa avui anomenada Palauet Robert. Degut a  questa proximitat hi passava moltes estones i com la mestressa de la casa era molt canallera, ell i jo ens hi trobàvem bé.
    Quan van acabar les obres es s’hi  van traslladar de nou, i ja per sempre més la casa de Sant Francesc 29 ha estat tancada. I poc després d’avortar un intent d’ocupació, van tapiar les dues finestres i la porta d’entrada. En el transcurs d’aquests anys, aquest tram del carrer és molt freqüentat per haver esdevingut un carrer d’entrada escollit per la gent que viu després de la via del tren i per altres que, de visita, deixen el  vehicle aparcat  allà on poden. Al ressorgir com un carrer principal, per les raons esmentades, la presència d’aquesta casa, amb tots aquests elements tan dissonants  a la vista, produïa un enorme efecte de deixadesa. Durant tot aquests temps ha estat un no parar de preguntar, tan a l’altre veí que és en Manel Martí Mirabent, com a nosaltres, per la identitat del propietari. Un sitgetà resident a Suïssa que sembla ser que no volia vendre, potser perquè tenia uns altres projectes que mai els  va poder portar a terme.
    I  que sembla ser  l’havia comprat  a la germana  d’un tal Sr. Enric que estava casat amb una senyora francesa, a la qual el veïnat la coneixia per la madamme. Un matrimoni que no tenia fills i sembla ser que la casa era propietat de l’Enric i la seva germana.  Es dona la casualitat que els ajudava en les feines de la casa, la Lucia Pérez que després es va emmaridar  amb en Manuel Requena i que van regentar la merceria que porta el cognom i que encara avui és regentada per la neta del matrimoni en el mateix lloc del carrer Ángel Vidal.
     Els propietaris es van quedar a viure a Barcelona i la van llogar a  la família castellana de cognom Muñoz, ella era mestre d’escola, i hi van viure una llarga temporada. La dona era aquella que apallissava a l’home i ell es defensava demanant auxili als veïns, però aquests, acostumats com estaven, poc cas li feien perquè sabien que al cap de poc temps  els veurien  sortir agafats de bracet com si res hagués passat.
    Ara  li ha arribat el moment de ser enderrocada i de construir una casa nova. D’això els dos veïns que hi som a tocar  ens congratulem. Que també sigui dit de pas, som dels pocs que quedem  dels antics que  habitaven aquest tram de carrer. Els  dos som conscients que haurem de passar per una època de molèsties, les que comporta l’enderroc i la nova construcció,  però sabedors  que arribarà el dia que lluirà una nova imatge.
    La casa  deixarà de ser la veïna absent i tornarà a recobrar la vida com la resta de cases que són habitades. Més que una bona notícia, és l’auguri de l’arribada de nous veïns que s’hi allotjaran i entre en Manel  i nosaltres s’alternarà una nova convivència  que esperem siguin tan bona com ho va ser amb la comunitat de monges vetlladores que hi havia davant. Amb  en Josep Mirabent , “el ràpid” que era fill de l’Andreu i la  Remei. I també amb la família Perea, propietaris de la casa amb artístics elements decoratius  que encara conserva i amb el record dels estius quan deixaven la vidriera oberta del cancell, mentre tota la nombrosa  família sopava en aquell patí que oferia l’encant de l’època modernista  que s’hi havia arraulit.
     A l’altre costat, la nostra casa limitava amb  la de can Joanet de can Mas, on en el baixos va obrir portes aquell restaurant de grat record que s’anunciava “Los Geranios”. Davant per davant amb la manyeria i vivenda  de la família del Sr. Manel Fontanals i la senyorial casa de la família Bofill, amb el recordat Tirso Maldonado que era el nebot i amb el qual, llavors que els dos érem uns vailets, vam establir una bona amistat.   
   Des de la casa tancada, ara sense teulada,  s’hi veu el cel.
                                                                                              J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges  el 10 de febrer del 2017) 
  



05 de febrer 2017

40 ANYS A LES PORTES DEL SABER

  Es diu que el saber no ocupa lloc, no obstant els mecanismes que greixen la formació de cadascú són molts i variats. Com  ho són les persones responsables d’atendre i impartir les docències corresponents, junt amb aquelles que han de tenir cura d’altres detalls.
     Les escoles de casa nostra han crescut a mesura que s’ha incrementat la demanda de places. Aquests dies ha estat una bona notícia el saber que en un parell d’anys estarà construïda l’escola Agnès que, per fi, substituirà els barracons que fa 16 anys que aixopluguen als escolars en unes condicions no massa optimes.
    En el seu dia, degut a que l’escola Esteve Barrachina quedava petita es va inaugurar a l’any 1976 l’escola Miquel Utrillo, ja  a les afores del poble. Des de llavors entre nens i nenes n’han passat més 2.000 per les seves aules. I un detall curiós, aquest  fa referència a la porteria que es va construir en un apartat del complex escolar, de la qual  se’n va fer càrrec la Regina Mirabent Garcia que en va prendre possessió  al gener del 1976  i la va deixar a l’agost del 2016. Per tant ha fet 40 anys de la responsabilitat que ha tingut assignada. Entre altres, tenir cura de la porta d’entrada, comporta el privilegi de veure entrar i sortir a tots els minyons i mosses que han fet ús de l’escola i no només això, sinó que ha estat en contacte amb els pares, mares i avis que s’han atansat fins el lloc per portar i recollir als seus fills/es. Si les estadístiques ens parlen d’aquests 2.000 i escaig ens podem fer una idea del gran nombre de petits personatges que ha vist desfilar. Per la seva situació tan estratègica ha tingut també l’oportunitat de seguir la seva evolució escolar fins i tot quan,  arribada l’edat, han deixat l’escola per passar al Institut. Degut amb la proximitat amb aquest , han continuat transitant per davant de la porteria i d’aquesta manera, com s’acostuma a dir, no els ha perdut de vista. 40 anys després aquells vailets als quals la Regina els hi obria la porta avui són homes i dones els quals, amb els coneixements adquirits a l’escola i al centre del costat, els ha permès assentar i desenvolupar  els fonaments del seu futur.
    La Regina  va destacar per la seva afició al ballet clàssic,  assolint un bon nivell. Va estudiar en l’escola  de ballet que hi havia als baixos de  ca la Dasca en el carrer Jesús. El xicot de la casa va esdevenir un reconegut ballarí.
  Filla de l’Antoni Mirabent  Jansà i de la  Lola  Garcia Miralles. El seu oncle era en  Felix Mirabent Jansà i es dona la coincidència que els dos germans treballaven a la banca, el seu pare al banc Hispà Americà i el seu oncle al Biscaia i tots dos feien de cobradors. Era quan els bancs disposaven dels encarregats d’anar a cobrar les lletres comercials a domicili. Com que aquests documents eren allargats portaven també unes carteres llargues i estretes . Quan entraven amb elles, anunciaven a viva veu la seva presència amb una paraula la qual,  segons la situació econòmica del moment, produïen un cert mal de panxa. Aquesta no era altre de tan entenedora com la que entonaven: “cobroooo,” allargant aquesta “o” final  Els comerciants acostumaven a estar bé amb els cobradors, els interessava,  perquè sabien que disposaven d’uns quans dies de marge abans de retornar la lletra. Per tant si en aquell moment encara no havien pogut reunir el import els hi demanaven uns dies més per fer-ho efectiu . Dels cobradors depenia aquest estat de gràcia i, amb el qual podien aguantar uns dies més el deute, sense la immediatesa d’haver de  portar la lletra al despatx del notari.
    Els dies de festa els dos matrimonis, junt amb les germanes i els cunyats acudien als balls del Retiro, eren el grup de la Creu Roja, perquè els avis de la Regina, Jacob Garcia i Regina Miralles,  havien tingut també cura de la porteria de la Creu Roja local, primer al carrer Sant Pau i després al carrer Parellades. Allà hi van viure totes les filles del matrimoni fins que es van casar. La Lola amb l’Antoni Mirabent, la Carme amb l’Oleguer Gràcia, més popularment conegut per en “Gari”.I la Maria amb en Carles Fusté , Tots ells eren uns entusiastes retiristes. Fins i tot va haver una època en què l’Antoni retolava els cartells del cinema de la Societat, els preparava en el pis de sobre el taller d’ataconador del “Conco”. I en  Fèlix havia fet de taquiller.
   Han passat els anys i la Regina, casada amb l’Antoni Micó Pedrosa, s’ha retirat després de 40 any a les portes del saber . Als coneixements que ella tenia s’hi van afegir l’enriquidora experiència de veure entrar i sortir a tants vailets , a directors/res, professors i professores que s’han alternat amb la responsabilitat d’impartir les lliços d’acord amb l’edat dels alumnes de l’escola. Quan va tancar per última vegada la porta de la portaria on han viscut tots aquests anys, el matrimoni  deixaven darrera mitja vida al servei de l’escola i els acompanyaven  infinitat de records viscuts.Com la participació activa en tants carnavals allà en el pati. Quan ella, junt amb mestres i amigues , estaven disposades a involucrar-se  i de seguit improvisaven la disfressa.
     D’allà va sorgir la colla femenina del ball de les Gitanes, a les qual assajava el seu sogre, en Joan Micó Estarlí que l’havia ballat. Com també el ball de les Cintes. Totes les festes del poble tenen repercussió en la intimitat de l’escola.
     Deia al començament que el saber no ocupa lloc, no obstant aquest, el saber, és el resultat d’haver coincidit amb la persona adequada en el lloc adient per a transmetre els seus ensenyaments.  La porteria de l’escola forma part també del lloc i la que fins fa poc ha estat  la seva portera, la Regina Mirabent Garcia,  ha tingut a l’abast la clau de l’èxit, cada vegada que obria i tancava la porta. La resta ja depèn  de l’aprofitament que n’han fet els qui  hi entraven .
                                                                                   J. Y. M.     

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 3 de febrer del 2017)

28 de gener 2017

DE SANT SEBASTIÀ A SANT PAU

                                 
En poc menys d’una setmana dues ermites, la de Sant Sebastià i la de Sant Pau, aquesta situada en el bucòlic llogaret de Sant Pere de Ribes, han acollit les seves respectives festes per honorar el patronatge dels Sants a la devoció dels quals es van erigir les dues ermites. Em referia amb l’article de la setmana passada  al decreixent costum de posar el nom de Sebastià als nous sitgetans. Fins el punt que sembla ser que només de la vila en són quatre de comptats.
   En va ser un bon representant en Sebastià Yll i Bagès, mecànic de tota mena de màquines i especialitzat amb les de calçat. A banda de l’ofici, en Sebastià es va distingir per ser un erudit de la cultura sitgetana en tots els aspectes, a més d’un gran coneixedor de totes les famílies sitgetanes, de les quals es recordava dels noms i cognoms de quasi bé tots. Quan es va jubilar del seu ofici, al seu taller es va establir una tertúlia, on les aportacions de tots els participants  greixaven els records de fets i gent que han estat els protagonistes. ja no de grans gestés, sinó simplement de les sorgides del viure el dia a dia. Sitgetants i sitgetanes que en definitiva han contribuït a consolidar  el poble en tots els aspectes fins al dia d’avui.
     En el taller d’en Sebastià s’enraonava de tot  i quan hom tenia un dubte, una pregunta a fer, ens hi apropàvem, convençuts que ens aportarien informació sobre el que desconeixíem. Els contertulians han anat desfilant i quasi bé han deixat sol a en Joan, fill d’En Sebastià, el qual d’haver escoltat, també viscut,  tantes aportacions orals a la història local, dintre i fora d’aquest taller, els seus records són imprescindibles per continuar amb el fil de la vida sitgetana.
   Fa pocs dies que ha deixat el seu seient de la tertúlia del taller, en Sir Capilla, el qual havia treballat durant molt anys al forn de la Raimunda, en el carrer Sant Pere a les ordres d’en Joan Serra.  A hores lliures,  en Capilla col·laborava amb el Prado i d’una manera molt important per la Societat, com ho era el d’anar  a cobrar la quota mensual al domicili dels socis. Tenia un tarannà tan bo i tan cordial  que, contràriament a la interferència  que pot produir la presència dels cobradors, la  seva visita  era celebrada perquè contribuïa a entaular  una agradable conversa que  al final el cobrador quasi s’oblidava de cobrar .
    Com a curiositat igualment em referiré a una veïna que vivia molt a prop de l’ermita i de les poques que hi havia en el poble amb el nom, era la Sebastiana Sánchez , casada amb en Manel Chacón i d’aquí que la veu popular, que sembla estar  avesada a fer com a més amical la identitat de les persones, tenia per costum anomenar-la la Chacona,. El cas era que a la Sebastiana li agradava vestir de manera elegant i una gran aficionada a portar gorres i barrets. La seva manera de ser es caracteritzava per una sinceritat extrema, doncs no reprimia els secrets i així la seva vida era com un llibre obert. Una sinceritat que sorgia d’un fons del cor del qual brollava profunda estima vers  la seva família i les amistats, que eren tota la gent del poble.
       Amb pocs dies de diferència s’escau la festivitat de Sant Antoni, la festa major petita a la veïna població de Vilanova. I fa un parell de dies s’ha celebrat la festivitat de Sant Pau, també la festa major petita  de Ribes. Durant les vigílies i els dies d’aquestes festes, al taller d’en Sebastià Yll, se’n parlava, perquè  entre els dos pobles veïns existien afinitats. Era quan la gent no tenia els entreteniments d’avui dia i aprofitaven aquestes celebracions, principalment  per participar en els balls que s’organitzaven. I tots tenien, em podríem dir, els seus ambaixadors. De Vilanova venia el recader Pere Juncosa, un gran admirador del seu poble i de manera especial de la celebració dels Tres tombs, del qual n’havia estat abanderat.. I com aquí tenia moltes amistats, els posava al dia del programa d’actes. Si més no Vilanova es troba més lluny de Sitges que no pas Ribes i a segons a quines hores tenien lloc el ball es convertia en un impediment. Per contra a Ribes semblava més assequible, doncs n’hi havia que hi anaven amb el cotxe de línea i  tornaven a peu, a les tantes, que ja eren ganes. Atenent que la gent de Ribes tenien més tirada de venir a Sitges, la informació era molt propera. Recordo als Albareda, recaders, que venien cada dia i també al Sr. Jacas de “can Pascuali”   que tenia cura del local del cinema. L’home tenia gran predilecció per la festivitat de Sant Pau i no es perdia mai les sardanes de després del rosari  que tenien lloc, a la tarsa, a l’era de l’ermita de sant Pau.
     El pas del temps ha temperat  els ànims i les rivalitats que solien acabar en enfrontaments han desaparegut. Tot i que els posicionaments reivindicatius sobretot pel que fa a un suculent plat, continuen actius entre Sitges i Vilanova. Però sí que ens avenim a l’hora de compartir   postres, com el tortell de Sant Antoni de Vilanova i els sabres de Sant Pau. Diuen que a ningú li amarga un dolç.
     Tornant  a la Vila, a la mateixa hora, del diumenge,  simbòlicament es beneïa la teulada  de l’ermita de Sant Sebastià i  sonaven  les músiques que s’interpretaven en els anys que seguiren  a la inauguració de l’Hotel Subur i que el gendre de la casa, el mestre Manuel Torrens, al cap davant del seu quintet interpretaven . Això ha estat possible gràcies a la recerca que n’ha fet  el  mestre Juanjo Rocha, amb la col·laboració de  l’Esteve Molero i dels músics participants.
        Paral·lelament la meteorologia es mostrava poc complaent amb tot plegat, com si volgués posar a prova la nova teulada.
    Un cap de setmana de temporal, d’oficis religiosos a aixopluc de l’ermita blanca i de música per commemorar els començaments d’aquell innovador Hotel Subur.
     Al mal temps bona cara. I per exemple, un botó.   
                                     
                                                          J. Y. M.

 (Article publicat a l'Eco de Sitges el 27 de gener del 2017 )
   
  


25 de gener 2017

AVUI, FESTIVITAT DE SANT SEBASTIÀ

   El historiador local Sebastià Giménez i Mirabent, un dels quatre sitgetans que queden que porten el nom del Sant, en el Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetans, corresponent al mes de novembre del 2016, ens delecta amb la història de l’actual ermita de Sant Sebastià. Un acurat treball que ens transporta als fonaments de la nova ermita que es comença a construir a l’any 1857, desprès d’enderrocar la vella degut al seu mal estat, de la qual es tenen referències de l’any 1517, tot i que sembla ser era molt més antiga. La nova s’obre al culte el 25 d’agost de l’any 1861.
   Adossat a les seves parets s’estén el cementiri. Quan era un vailet m’encuriosia molt l’altre més petit  que estava situat en el lateral dret  de la façana principal de l’ermita. Un recinte que sempre restava tancat. Ens havien explicat que allà estaven enterrades les criatures que havien mort sense haver estat batejades i persones d’altres religions, així com els que eren laics.
    Aquest distanciament amb l’altre cementiri  es prestava a envoltar aquell també redós de repòs etern,  d’un caire enigmàtic que de jovenet ho mal relacionàvem amb el pecat. Ho propiciava l’època  en què vivíem. Quan uns i altres van descansar junts, a l’any 1995 que és quan va ser enderrocat, estic convençut que la gent del poble es va trobar  alleugerida  d’un cert malestar per aquelles desigualtats.
   En tot aquest temps ha tingut uns veïns singulars, al juny del 1918 es va inaugurar el quarter de carrabiners. Podem parlar del primer edifici que sobresortia  per damunt de la senzillesa de l’ermita. Acabada la guerra i suprimit el cos de carrabiners , aquests els van incorporar a la guàrdia civil i van ocupar les dependències. Després es va ampliar  construint els anomenats pavellons, on els guàrdies es podien allotjar junt amb les seves famílies.
   L’altre veí que s’arria cap a mar ha estat el restaurant El Vivero, inaugurat el juny de 1955. Gaudeix d’una situació privilegiada. Dos veïns amb un anunciat i una finalitat tan diferent com la nit i el dia. Aquest darrer el seu nom provenia del viver de llagostes que exposaven a la vista per a satisfer les preferències de la clientela.
    A l’altre costat l’enunciat aglutinava més territori i una absoluta dedicació al servei que els seus estadants tenien encomanat. El “logos”, ara se’n diu així, no es prestava a dubtes: “Todo por la Patria”. Un enunciat comú, que s’acompanyava de : “Cuartel de la Guardia Civil”.
      A frec del cementiri neutre, sortia un camí que era molt transitat, els dies de festa  per la tarda, quan l’al·licient  era anar fins el que anomenàvem La Bufera. Es passava per la casona de la Pepeta de les cabres i per un niu de metralladores. Una passejada  on es trobaven  tots aquests  elements que despertaven un cert interès.  El destí final era tan atractiu que provocava  admiració, sobretot quan trobaves el mar disposat a col·laborar. Al forat hi tiràvem una farigola i quedàvem bocabadats quan, després d’un potent esbufec,  sortia enlairada cap amunt.  Quan la bonança afavoria la calma, aquesta quedava gronxant-se al fons, sense que res s’aixequés . Aquests elements van desaparèixer amb la construcció del port esportiu. Quan hi havia partit al camp municipal, a la gent de l’excursió  per anar a berenar,  s’hi afegien els aficionats al futbol.
   La solitud de l’ermita no ho va ser tant  una vegada establert el veïnat. Els dos bàndols, amb  gent d’uniforme. Verds els servidors  de la pàtria  i amb americana blanca i pantalon negre, els servidors de les llagostes .  I quan els sacerdots acudien a l’ermita, damunt la blancor, ressaltava  el negre de les sotanes.
   Van passar els anys i la teulada de l’ermita anava acusant les llevantades . I per si fos poc, gran quantitat de gotellades que han pogut molt o poc s’han anat filtrant cap a les interioritats. Però altres prioritats havien d’atendre   la família Pujades, que han estat administradors durant un bon nombre d’anys. Només  l’Enriqueta Pujades Barceló en va tenir cura en el transcurs de quaranta anys i escaig. Al morir va passar el relleu a la seva nora, la Mª. Dolors Carbonell Tutusaus.
   Mentre, l’aigua anava fent el seu camí, fins el punt  que la teulada amenaçava d’ensorrar-se.. Calia trobar solucions. l’Esteve Ferré Planas, que és un xicot d’idees i que estima el nostre patrimoni, va aportar un projecte que no tenia res a veure amb l’aspecte religiós que s’hi aixopluga, Mai  una teulada havia incentivat  els neguits d’unes ballarugues tan solidaries amb la causa, amb la participació d’un bon nombre de jovent del  poble, els quals vestien robes lleugeres, res a veure amb els uniformes i hàbits d’aquell veïnat que coincidien en aquella esplanada que tenia un cert encant. No com ara que és un exemple d’un dissonant  mal gust. 
   Avui, festivitat de sant Sebastià, com cada any, ens aplegarem a l’ermita, sota el repic de les campanes. I on també cada tarda tindrà lloc la novena. Potser l’única que preval de totes les  novenes. I passat demà,  diumenge, el Bisbe de la diòcesis, el Dr. Agustí Cortés Soriano, acompanyat del rector de la parròquia mossèn Josep Pausas,  beneirà la nova teulada, gràcies a la resposta de tots plegats. Tot seguit tindrà lloc l’aplec, amb sardanes i ambient festiu. Vindrà a ser com aquells anys que hi havien paradetes i el complement més preuat eren els bargallons, molt apreciat el brot tendre de l’interior, anomenat  “pa i peixet”   i també “ pa de llop”.
  Un cap de setmana en què la blanca ermita  es veurà molt concorreguda. En un enclavament on continua imperant la blancor, convertint-se en un refent i un destí. Perquè sols una paret ens separa de la vida i del repòs per sempre.
   D’aquí que l’amic i veí del indret, en Joan Ferrer i Magrans de can Terradeu, en la seva toponímia particular, l’anomenava el camí del canyet.
                                                                                 J. Y. M. 

  

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 de gener del 2017)  

LA BANDA


   La Vila no ha tingut gaire tradició de banda de música,  em refereixo a una banda gran a l’estil de les valencianes. Si més no ha comptat amb tres bandes, estables, en diferents èpoques. Que  la Suburband celebri el 15 aniversari d’aquell projecte que va iniciar  en Joan Pinós Sariol,és un fet poc comú. Anys fa el mestre Pallarès  ho va intentar però només va arribar a ser una simple insinuació. Volia aglutinar tots els músics en una formació, si més no encara prevalia una certa rivalitat entre Parado i Retiro en molts aspectes i potser un dels tants era el musical.
   Curiosament només va reeixir la idea de formar una Cobla de sardanes que va sorgir del Sr. Samuel Barrachina i Esquiu. La Sitgetana, que ha sobrepassat els 50 anys. Si ens hi fixem trobem que els músics fundadors quasi bé tots procedien de l’Orquestra Mozart, atenent que el Sr. Samuel era pradista, casualitat, o que en aquells moments els músics del Retiro no els va interessar formar part d’aquell projecte.  Potser   preferien no allargar la seva vida musical més enllà de l’última etapa dels Iberos del Jazz.
   En quant a la banda es produïa una avinença que quedava lluny de les suposades rivalitats, un fet curiós i que no s’avé amb el que apuntava abans.  Els dos mestres, Torrens i Pallarès, podem referir-nos a que cada un d’ells tenia la seva clientela. Vull dir que els estaments locals, així com l’Ajuntament repartien l’activitat musical. Per exemple, si  la inauguració de  l’exposició clavells   tenia lloc al Retiro, l’encarregat de formar la banda era el mestre Pallarès i quan  l’exposició tenia lloc al Prado,  n’era el mestre Torrens.
    Reservant les processons religioses  a aquest últim per ser el mestre de capella. No passava el mateix en les processons cíviques que dirigia el mestre Pallarès. En totes aquestes formacions de banda tant un mestre com l’altre refiaven dels músics locals i  també en tenien d’anar a buscar a fora.
   El trio de ritme que presideix la banda , caixa bombo i plats,  tenien la plaça fixa l’Agustí Montornès, en Ricard Escobosa i el meu oncle Joan als plats. Destacava la professionalitat de l’Ecobosa, de procedència navarresa, que havia sigut bombista en una banda militar. Quan en Ricardo es va retirar, el va rellevar un tal Pere que venia de Vilanova, al qual tots el coneixíem per en Pere sord perquè tenia dificultats d’oïda.
   Entre els músics habituals de Gavà venia en Colomer,clarinetista.  Havia fet el servei  militar a la banda del Regiment de Jaen 25 amb destacament a les casernes de Pedralbes. Allà va coincidir amb l’Antonet Pagès Vias de ca la Candelaria, amb en Josep Torrens Urgell i amb l’Antoni Olivé Ràfols. Aquest feia poc que tocava el clarinet i no tenia l’experiència i la tècnica  dels veterans. Era el director de la banda el capità Francisco Sánchez Curto. En Colomer era amic d’en Manel Vendrell, de can Sou, que era un  bon músic de tots nosaltres i a més dotat d’unes genialitats amb les quals tant et podia fer  la guitza, com provocar una superlativa rissa. La seva era escandalosa, de característiques semblants a la rissa del seu veí, en Masdeu, que vivien a tocar les cases  en el carrer Joan Tarrida.
   Cada vegada que venia en Colomer, en Manel li demanava: “explica, explica, allò de l’Olivé”. Sembla ser que en el transcurs d’un assaig hi havia un passatge dels clarinets que el director no ho escoltava prou bé i va decidir que l’interpretessin un per un. Quan li va tocar el torn a l’Olivé, només posar la canya entre els llavis,  li van començar a saltar les claus que tapen els forats del instrument, per sorpresa de tots. El músic es va excusar : “lo siento mi capitán, se ha roto” . El “aducando “, segurament per temor a un arrest, si no li sortia com el seu superior volia, va voler assegurar el cop.
   Cada vegada que en Colomer ho explicava, en Manel engegava el seu riure característic. I fins i tot el mateix Olivé recordava la seva acció com una anècdota simpàtica, quan en aquell moment va recórrer més a la picaresca que a la tècnica interpretativa.
  Quan ens van deixar els dos mestres, primer el Sr. Torrens i després el Sr. Pallarès, cap altre director els va substituir i la banda va continuar formada pel gruix dels músics locals. Entre ells hi era en Josep, fill de Sr. Torrens, el qual rebia els encàrrecs, cada vegada que es requerien els serveis de la banda i avisava  als músics corresponents.
      I com en Josep s’encarregava de convocar la banda, els companys vam considerar que havia de ser ell el més adient per donar l’entrada. No  va resultar tan senzill,  aixecava el clarinet, refregava unes quantes vegades  i per fi l’abaixava . A partir d’aquí havia de tornar a incorporar-se a la fila dels clarinets i com aquesta és l’última, quan hi arribava  ja quasi bé estaven a la meitat de la peça, per a desesperació d’en Manel. Davant l’evidència de les poques ganes de bufar que mostrava,  es va optar per a que fos l’encarregat del bombo, amb la massa enlairada, qui donés l’entrada. No es va aconseguir gaires avenços, en Josep, va continuar deixant de bufar per poder saludar a les seves amistats.
  Quan diumenge vam assistir al concert de la Suburband, dirigida pel trompetista Emili Serrano Martínez,  mentre transcorria l’actuació, em va venir a la memòria les bandes que es formaven sota la direcció dels  dos mestres locals, amb un bon nombre de músics veterans,  i entre ells algun que altre aprenent que el Sr. Torrens feia debutar. Així es pot dir que tots els músics d’aquella generació el primer lloc on van actuar va ser en la banda formada per l’acompanyament de les processons.
   Ha estat una bona manera de començar l’any, amb música de banda interpretada per la Suburband del Retiro, amb músics sorgits de l’escola de la pròpia Societat, de l’Escola de Música, Montserrat Almirall de la Vila i dels professors/es de casa nostra.
  És  un bon auguri  que una banda local aconsegueixi celebrar 15 anys d’existència. Cal desitjar que arribin a sumar-ne molts més.
  
                                                                                             J. Y, M.
 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 12 de gener del 2017)

LA MÀGIA DE LA NIT DE REIS

Les il·lusions formen part de l’engranatge de la vida, que ajuden a la motivació i fomenten els neguits per tal de poder fer-les realitat.   I no totes les il·lusions són de caire material. Per exemple, jo recordo que em feia molta il·lusió anar a Barcelona, els sols fet de fer el viatge amb aquells trens de màquina de vapor venia a ser com una petita i agradable aventura.  No ens importava la comoditat, ens fascinava el viatge en si, de manera especial quan el tren era engolit per la foscor dels túnels.
   Viatjar a la capital en aquestes vigílies de Reis, tenia el valor afegit de moltes il·lusions compartides. Una d’elles l’anar a donar la carta a un patge reial que estava ubicat en una tribuna enlairada de La Rambla . Una tribuna oberta amb dues columnes corínties, en un espai situat damunt dels magatzems El Sepu. Poder lliurar la carta en mig d’aquella fastuositat semblava  sinònim de garantia que els Mags d’Orient accedirien a totes les peticions vingudes d’uns enllaços que en els pobles no se’ls veia.
    Encara tardaríem uns anys en disposar d’un emissari dels Reis. Ho va gestionar en Ferran Comas Garcia, propietari de la botiga Ferran Sports. L’emissari s’acomodava en el portal de la botiga del carrer Jesús. Quan el poble no disposava de cap enllaç, els tres Reis arribaven a la Vila, la mateixa vigília,  amb tres taxis negres de can Selfa i es dirigien al local del carrer Major al qual la veu popular l’anomenava Falange, per ser la seu local. Edifici propietat de la Feliciana Ferret i que tenia cura de la porteria el guarda urbà, l’Agustí López i la seva muller que eren de procedència gallega. El matrimoni va tenir una filla, la Margarita López que  quan es va  casar va anar a viure a América i va ser una de les persones que en el pregó d’en Valentí Mongay va parlar de la Festa Major des de la llunyania.
   Darrera la bonica arcada de pedra del portal s’estenien uns arrimadors de rajoles blaves i blanques. L’arribada dels ocupants  dels cotxes era esperada amb gran expectació, doncs  la presència dels Reis era aprofitada per lliurar les cartes. Així va ser  fins que el poble no va disposar de carter reial. Si es volia avançar el lliurament de les cartes, aquestes es podien  dipositar a la botiga La Perla, al Cap de la Vila, de la qual en tenia cura la Maria Aranda, muller del fotògraf Ricard Gassó. En apropar-se aquestes dates disposaven una original bústia  a frec de la porta d’entrada de l’establiment, que consistia en el bust del rei  que aguantava una caixeta amb la corresponent ranura.
   L’haver d’anar a dormir aviat és un dels costums que encara preval ara.  De bon matí del dia de Reis, degut a que la majoria de cases estaven compostes de planta baixa i pis, qui matinava  tenia el privilegi , si guaitava als balcons, de trobar-se amb els regals ben disposats i amb la sabates a sobre. Era el senyal més eloqüent de la generositat dels Mags i la bonica experiència de ser testimoni dels instants previs al descobriment d’unes  il·lusions fetes realitat o d’algun desengany al comprovar que no havien deixat tot el que es demanava. Eren temps que s’optava pels regals d’utilitat. Els més freqüents: una cartera per anar a l’escola, un plumier amb llapis i goma d’esborrar, les típiques capses de colors de la marca Alpino. Calçotets, samarretes, mitjons llargs   i alguna que altra  joguina, poques, per no ser dit. I és que els Reis no anaven grassos. Ho sé per experiència, tots aquells anys de il·lusionada innocència vaig demanar, repetidament,  una bicicleta de dues rodes i no me la van portar mai. I quan la vaig poder tenir ja no em feia il·lusió. Ve  a ser com quan  els nostres avis estalviaven pel dia de demà, deien, per poder tenir una pometa per a la set i al final, quan en podien disposar,  resultava que no tenien set.
    Van passar els anys i mai han deixat de venir els Reis. Una de les vegades, en la vesprada d’un dia d’hivern,vaig coincidir  amb en Ramon Artigas i em va proposar si volia fer de Rei. No m’havia passat mai pel cap que jo, desprès de tants anys d’haver descobert uns dels secrets que propicia el primer desengany, em convertiria amb el rei blanc,  compartint reialesa  amb en Roland Sierra Farreras, el rei ros,  i en Joan Manel Duran Carbonell,  rei negre. 
   No trobo paraules per descriure aquesta experiència. Entre tantes vivències, un vailet “peruanito” que vivia en uns apartaments de davant de casa, al lliurar-me la carta li vaig preguntar si vivia a tal carrer, tal número i al pis que corresponia.  Va quedar bocabadat, si el punxen no li treuen sang,  al temps que contestava afirmativament. Ho va veure tan clar,  que estic convençut que a hores d’ara encara creu que els Reis existeixen de veritat. Va ser una vigília per a recordar sempre
  L’endemà  l’amic Agustí Carbonell Mestre, en el seu quiosc de la placeta de  l’Oasis, va penjar a la porta un cartellet informatiu, on s’anunciava: “Casa proveïdora de Ses Majestats  els Reis d’Orient “ .Degut a que els tres Reis, una vegada deslliurats de les seves obligacions, li anàvem a comprar el diari. Una informació molt freqüent de trobar  en  establiments del Regne Unit.
   Res més, anem a dormir aviat, disposem les sabates, ben netes,  al costat del menjar i el beure pels camells, del porronet amb moscatell pels Reis. I tapats cap i tot,  potser arribarem a escoltar el remor dels timbals que acompanyen a la comitiva, en una nit de molta feina i envoltada d’una màgia especial.
   No obstant no hi ha res fàcil, en aquest cas sempre existeix  el temor del carbó. Als Reis, però, els consta que  la mainada de Sitges, fins i tot els més grans, som considerats  bones persones. Davant l’evidència,  només cal desitjar que  es compleixin totes les il·lusions que tenim posades en aquesta vigília i dia de Reis.
                                                                                        J. Y. M..

 (Aerticle publicat a l'Eco de Sitges ei 5 de gener 2017)

16 de gener 2017

DE SANT ESTEVE A CAP D'ANY

   La festa de Nadal aplega un seguit de tradicions que amb el pas del temps s’han anat modificant, sortosament encara queda el costum de felicitar-nos les festes quan coincidim pel carrer amb amics i coneguts. Les noves tecnologies, facebooc, whatsapp, correu electrònic.. s’han imposat per sobre dels mètodes tradicionals. Era quan als dies previs a les festes, els carters portaven aquelles carteres de pell que es penjaven a l’esquena, plenes fins dalt de correspondència, la major part del contingut eren felicitacions. Els últims carters en fer servir aquestes voluminosos embolcalls  de pell van ser, entre altres, el Sr. Estrada, el Sr. Chamarro, ells dos eren els més antics i els més veterans dels carters locals, quan ja  s’havia jubilat el Sr. Àlvarez, pare de família nombrosa on tot eren dones, a les quals la veu popular les anomenava, “les carteres”. Pel carrer de casa passava el Sr. Estrada, un home baix d’estatura però d’una gran amabilitat i amb un somriure permanent. Quan s’apropaven aquestes vigílies el carter anava amb el cos encorbat, degut al pes que havia de suportar. En pocs dies els carters havien de repartir un nombre important de nadales, amb un contingut ple de bons desitjos.  En les vigílies de Nadal  també lliuraven les seves, una simpàtica tarja amb la imatge peculiar del carter, vestit amb uniforme gris, la cartera i gorra de plat, que acompanyava un text prou entenedor: “El Cartero les desea Felices Fiestas”. No sé qui copiava a qui, però els altres servidors del poble: sereno, escombriaire...coincidien amb un targeta semblant, canviant l’uniforme i les estrofes de darrera, si més no la finalitat era la mateixa, felicitar les festes  a canvi de rebre una propineta.
   Poc a poc el servei de correus s’ha modernitzat, ara transporten la correspondència en carretons, al mateix temps que s’ha anat perdent el costum d’enviar i rebre felicitacions. Per tant, pel seu descans, el volum de correspondència acostuma a ser el mateix que durant la resta de l’any. Curiosament els mitjans de transport convencionals, han experimentat un considerable augment del contingut. Sobretot aquests dies, quan la gent fa les seves compres per Internet i la competència en el servei de lliurament fa possible  disposar dels articles al cap de poques hores. La comoditat de poder comprar des de casa, sense necessitat de desplaçar-se, va en perjudici dels comerços de proximitat.
     Hem arribat a un punt que la tecnologia els avanços que comporta tot el desenvolupament de nous invents per tal de fer fàcil i còmode la vida de l’usuari, va deixant despenjada a molta gent que treballa de cara al públic. No tardarem gaire en veure com les entitats bancàries implanten màquines que faran les mateixes funcions dels empleats que estan darrera el taulell. I el personal de l’entitat, com a molt, es limitarà a un empleat o dos que hi seran per resoldre els imprevistos o determinades consultes que precisen d’un tracte més directe.
    Ja ha passat amb les benzineres,  o en la quasi desaparició de les guixetes destinades a la venda de bitllets en les estacions de tren. En els punts de pagament de les autopistes.  S’està implantant en els caixers  dels grans supermercats. Tota aquesta  modernitat desmunta la teoria, quan hom entrava a treballar en un lloc  d’imprescindible disponibilitat de ma d’obra o talent,  es deia que era per tota la vida. En un període  de  temps la gent ha passat de tenir una feina segura, per sempre, a la inseguretat de no saber el demà que ens depara.
     Aquestes  festes de Nadal  encara desprenen  un alè que embolcalla les tradicions. El pessebre, la Missa del Gall,  el caldo, la carn d’olla , el capó, els torrons i les neules, el vers recitat pel més menuts pujats damunt la cadira.  Els canelons del dia de Sant Esteve, el Concert coral del Palau de la Música. El tradicional Quinto. Tot i que  cada vegada es va perdent més la tradició del dia dels Sants innocents, potser es degut que durant tot l’any hi ha tantes enredades, i grosses, que penjar la llufa és poca cosa al costat dels enganys als quals ens tenen acostumats una part de la gent que haurien de donar exemple de meticulosa serietat. I que nosaltres, al cap i la fi, que som uns innocents, vivim i suportem  les  conseqüències de les innocentades dels qui han de ser els més assenyats. Ja té nassos, com l’home que diuen que en té tants com dies té l’any i que ens encaparràvem en anar a veure si el trobàvem. Ara em sembla que tampoc es busca, la canalla té altres entreteniments tecnològics com per perdre el temps buscant una agulla en un paller.
    Som a les acaballes d’un altre any, i amb ell l’acompanya aquest últim article del 2016. Amb noves i il·lusionades perspectives. També el pas dels anys ha implantat el costum d’anar a acomiadar el que queda d’any i rebre el nou, fora de casa. Una tradició que a Sitges va anar arrelant entre les dues Societats, el Prado i el Retiro. De primer sense més pretensions de celebrar-ho ballant al ritme de les orquestres  la Mozart i els Iberos del Jazz. Per avançar i anar-se establint el costum d’acompanyar-ho amb un sopar i una bona orquestra. Després s’hi van afegir altres establiments, sobretot de restauració i hostaleria, on  no han faltat els dotze gotims de raïm, el casquet, el collaret estil jamaicà , l’entifás i l’espanta sogres. D’això en diuen “Cotillón”  Per passar, degut a les circumstàncies, a que cada vegada són més els qui es reuneixen, ni que sigui en un desmantellat local , on organitzen les pròpies festes entre amics a l’espera de les campanades. Aquests replantejaments han anat en contra, per posar un exemple, de les grans i prestigioses formacions orquestrals, que feina tenen per trobar qui les contracti en dies com aquest.   
     Hem arribat al final, dissortadament, familiars, amics i coneguts, s’han quedat pel camí. Un any sembla que transcorre  molt ràpid, però poden succeir moltes coses.
   Desitgem que en el proper  totes siguin bones, o si més de  fàcil trampejar.       
                                                                            J. Y. M.        

     

25 de desembre 2016

JOSEP I MARIA S'ALLOTGEN A LA 105 DE L'HOTEL SUBUR

La vesprada comença a desplegar la seva foscor des de la Punta Ferrosa fins a les Coves.  La fredor i la nit són inseparables i una humitat gebradora cobreix la plaça de l’estació. Ara arriba un tren, ara en marxa un altre, els passatgers que arriben s’afanyen per sortir. En poc temps solitud i silenci. I allà, en mig de la penombra, una parella. Sola. Acluquen el cap   l’un amb l’altre, callen. La noia mostra una prominent panxa,  li passa la mà per damunt,  acariciant-la.
   Entre aquesta solitud apareix un home, que també passeja panxa i una frondosa barba blanca. El  marit  fa un pas, un altre, fins a col·locar-se davant per davant del personatge de la barba i el corbatí . Es miren tots dos, fins que el desconegut desencalla el silenci:
-          “Perdoni, no sabria d’ un lloc on poder passar la nit ? venim de lluny i la meva dona necessita descansar”.
En Miquel Matas no ho dubte.
-          “Jo els acompanyaré”.
   Durant el trajecte en Miquel s’interessa per la seva procedència. El nouvingut  explica  que,com tanta altra gent, ells dos i el nadó que esperen han fugit de les atrocitats que la humanitat fa per arreu.  A la parella i a qui els fa de guia se’ls hi humitegen els ulls. Són els bons sentiments d’uns i altres que consoliden una entesa que fa que, sense conèixer-se  de res, hagin congeniat tan bé. El foraster, amb veu retallada per l’emoció, li  diu que tant de bo els governants del món  es poguessin emocionar amb un relat tan simple, però entenedor. Seria un món diferent, on viuríem en pau i no hauríem de deixar les nostres cases.
   Amb tot arriben al lloc, a la façana es llegeix:  Hotel Subur. L’home arrufa el nas,  al temps que l’acompanyant els informa que ja han arribat, la dona es mostra reticent a entrar, li estira la mà. Esperen en el carrer i ell puntualitza:
-          “Escolti, volem un lloc modest, sense luxes, només és per passar-hi la nit. Demà Déu dirà”.
 De dintre surten tots els germans Matas-Arnalot. En Miquel els ha explicat la situació i tots estan d’acord de donar-los   aixopluc.  Ells, compungits, entren a l’establiment. El més gran dels germans, en Josep Mª. Els hi dispensa la benvinguda:
- “Es troben en un establiment   que fa cent anys que acull a visitants. Per aquí han passat gent de totes les nacionalitats  i de tota manera i condició. A vostès no els hi preguntem la procedència, ni tan sols omplirem els formulismes que ens cal fer en el moment del registre. Desitgem que s’hi trobin bé i estem a la seva disposició”.
I dirigint-se al responsable  de la recepció:  - “Per favor, la 105 pels senyors”.
  I afegeix: - “el noi els acompanyarà. Que tinguin molt bona estada”.
  La parella, atordida, no sap com correspondre a tanta amabilitat, els hi donen les gràcies i pugen a l’habitació. Enretiren les cortines, obren les balconeres i una forta olor de mar els embolcalla. Els dos s’abracen, no poden articular paraula. Són lluny de casa seva,  si més no és troben  un poble acollidor que ofereix una imatge espectacular. Es congratulen de la sort que han tingut de trobar-se amb aquell home  i es disposen a anar a dormir.
   Però ha arribat el moment, l’home baixa angoixat i dirigint-se  al responsable de nit,  li comunica que per favor l’ajudi,  la seva dona  va de part. Nervis que requereixen serenitat, l’empleat truca a la Nati, per allò de ser dona i mare i que sap  que fer en aquestes situacions. En un moment és allà i avisa a una noia molt integrada en el veïnat, els seus avis regentaven la botiga de queviures de cal Serio. Es tracta de la Marta Sisquella, filla d’en Josep i de la Marta, neta del pintor, i llevadora amb molta experiència. Arriba a temps. Mentre la Nati i la governanta li preparen el braçol amb les robes que la Sra. Nativitat  Arnalot havia disposat a cada naixement dels seus fills.
   Al rellotge de l’església toquen les dotze. A l’última campanada la fragilitat del plor d’un nadó es fa notar per tot l’Hotel. Al mateix temps que un potent resplendor s’imposa a la foscor de la nit.  La gent surt als balcons i en Pere Jou telefona a mossèn Pausas, l’home tot just havia agafat el son. El jove sagristà  li explica que una llum clara  i la brillantor d’una estrella ha desbaratat la monotonia d’aquella nit,  quan just s’abraçava al dia 25 de desembre. I que ell, portat per la gent que es dirigia a l’Hotel, ha vist amb els seus propis ulls un nadó en un braçol i, degut a que eren tants els qui  hi acudien, l’havien baixat a baix, i disposat  just  en el corner, allà per on s’accedia al menjador. Josep i Maria, un a cada costat,  li fan companyia. Davant les evidències el Sr. Rector avisa als campaners per a que facin repicar les campanes i tothom correspon. Fins i tot els músics que amb els violins i flautes s’agrupen  en un cantó i interpreten la música del rosari  pastoril que va musicar el mestre Manuel Torrents i Girona, casat amb la Sra. Esperança Urgell i Badia, filla del matrimoni Urgell, els quals van fer construir l’Hotel.
    El Sr. Rector, certifica: “És ell”.
   Continua arribant gent, que li porten panses i figues i mel i mató. En un lloc destacat hi són les autoritats locals. Totes.  El Batlle, Miquel Forns,  aficionat a les noves tecnologies ho posa a Instagram: elnenJesúséssitgetà# Sitges# HotelSubur # Sitgessolidari# Sitgesambelsdesvalguts# nenJesúst’estimem. Mentre l’Eco prepara una edició especial, amb gran titular a la portada: “A Sitges, fum, fum, fum, ha  nascut un minyonet ros i blanquet”
        Nadala inspirada en el caliu de l’Hotel Subur. Una història de 100 anys que ressorgeix en aquestes dates tan entranyables. Per molts anys i que no s’afebleixi  la llum de l’estel d’aquesta nit de Nadal, la qual ens ha de guiar durant tot l’any.
     Felicitats i Bon Nadal a tots.  
                                                                                        J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 23 de desembre del 2016)


© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez