Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

18 d’agost 2019

TORNEN ELS BARBUTS


  Està fent uns dies de fred accentuat, i quan el cel més net està de núvols, sembla com si  li agradés imposar la seva gebro. És el clima característic del mes de gener, que ja ho diu el refrany: “quan el dia creix, el fred neix”. A les terres interiors és al revés, feia dies que no veien el sol, tapat per una espessa capa de boira que, degut a les baixes temperatures,  queda gebrada i el paisatge sembla de postal. Diferent a una nevada, però que és bonic de contemplar per la bellesa que s’abraça  als arbres; despullats de fulles, si més no amb totes les branques com si hi rebrotessin perles cristallines.
    A banda d’aquest aspecte climatològic, retornen  les tradicions, amb la setmana anomenada dels barbuts; comença amb Sant Pau ermità, ( 15 de gener)  Sant Antoni Abat ( 17 de gener). Sant Maür ( 18 de gener )  Sant Vicenç màrtir ( el 22 de gener).  El mateix refranyer popular  hi dedica moltes  mitges sentències quan , per exemple, vaticina: “quan venen el barbuts, venen els freds cascarruts”. “Per la setmana dels barbuts, governen els tres germans: tos, moquina i amagamans “. O també, “La setmana dels barbuts, setmana d’esternuts”.
      I molts són els pobles que celebren les seves festes majors d’hivern. Sense anar gaire lluny, els nostres veïns de Vilanova, ahir van retornar a les essències  camperoles,  amb una festa que ens remunta als anys dels carros tirats per cavalls. Els quals, no només es feien sevir per les feines del camp, sinó que també oferien com a mitjà  de transport. En arribar a la festivitat de Sant Antoni Abat, la tradició aplega, en els carrers, als animals i els carros  que, desprès de la benedicció, han fet, com mana la tradició, els tres tombs.       
      A  Vilanova no ho han perdut i  cada any les cavalleries surten al carrer  i el seu interès no decreix, tot el contrari, perquè les noves generacions, les que conviuen amb altres de més anteriors,  no han viscut  aquell trafegar de carruatges i per aquest motiu la curiositat és més latent. Pels qui ho hem viscut, els records se’ns fan presents i, amb ells, aquells carreters que comandaven aquests mitjans de transport. Pagesos que arribaven al poble procedents de les masies del Garraf. I els d’aquí que tenien les terres no gaire lluny,  hi anaven i venien amb el carro tirat pel matxo.
       Quan van anar desapareixent, per l’aparició de una progressiva implantació dels mitjans de locomoció, al menys dos veïns de la vila van continuar mantenint aquest lligam amb els carruatges i els animals. Ells van ser: en Tomàs Matas i en Rafel Font. Els dos van participar durant molts anys, en aquests tres tombs de Vilanova. En Tomàs ho feia damunt un carruatge de passeig, mentre en Rafael es decantava pel carro de feinejar i, com a tal, es vestia amb l’indumentària típica de carreter, on no li faltava detall. Han estat la representació sitgetana en aquesta tradició de la qual tan orgullosa n’està  la gent  de Vilanova.
   A casa nostra, passat dema, diumenge, l’ermita de Sant Sebastià tornarà a obrir les seves portes per, en el seu aixopluc, celebrar la seva festa . És de justícia dir que, des de que les obres de la teulada es van acabar, l’ermita s’ha consolidat com un espai que aplega  molts actes religiosos i altres . Això ofereix l’oportunitat de  donar a conèixer una capella que té el seu encant i potser pocs havien visitat les seves interioritats. Ho completa  la proximitat amb el mar, el paisatge que s’hi albira  i, en aquestes d’ates, l’espectacularitat de les postes de sol.
   Fa uns tres anys, al coincidir la festa entre divendres i diumenge, ha permès recuperar  una mica el seu aplec. Que amb el recent de Santa Bàrbara, aquest de Sant Sebastià,  junt amb  l’ermita de la Trinitat i el Vinyet, les quatre ermites sitgetanes assoliran el protagonisme que van tenir fa molts anys enrere. Només es pot dir, que hem perdut aquella bonica imatge dels carruatges disposats en aquesta acollidora platja de Sant Sebastià, en la festivitat de Sant Antoni Abat. Vam canviar els animals per cotxes i aquest tenen un altre patró, el de Sant Cristòfol. Una ermita dedicada al Sant,  la trobem també a Vilanova a prop del  far, on cada any, el 10 de juliol, es procedeix a la benedicció de cotxes i motos i té lloc una audició de sardanes.
    Queda per la propera setmana,  la festivitat de la Conversió de Sant Pau,  Festa Major d’hivern de Sant Pere de Ribes. Amb la pintoresca  pujada a l’ermita en honor al Sant. Que és on la festa s’impregna de la bellesa i simplicitat  camperola i, el conjunt de tot plegat, assoleix un encanteri  que cada any es renova i cada vegada és igual però diferent. Endolcida pels sabres que es desafien en mig del so de les gralles, del folklore i del rebombori d’una Festa Major, amb  pujada i baixada inclosa, i que no ha perdut identitat, malgrat que el poble ha crescut. Si més no, amb aquesta evolució, s’ha anat perdent, això sí,  l’originalitat d’aquella parla, ribetana, tan característica. Ho reflecteix  aquest diàleg que des de ben jove vaig escoltar, per boca d’en Josep Ferret Camps, l’operari de casa , de mare  ribetana,  la qual li va transmetre . El difícil és apuntar-ho al paper,  perquè no se pas com escriure allò que, fonèticament, no es pot agafar per enlloc. La cosa diu així:   -
   Mara  l’olla bix,  treu la xivatora”.
    - “Calla ruc que si no haguessis xerricat n’haguéssim  casat una, ara no en casarem cap” .
     Tot canvia però, per sort, hi ha festes que, com aquestes, conserven una influència que les fa úniques. I al referir-m’hi, es presta una pinzellada que realci les petiteses de la vida quotidiana.
                                                                                   J. Y. M.


(Article publicat a l'Eco de Sitges el 19 de gener del 2019)

EL PATINET, UN REGAL DE REIS


   Es diu que tot  torna i, tard o d’hora, s’acaba fent realitat aquest pronòstic . Els regals que portaven els Reis Mags de la nostra infantesa eren molt diferents als d’ara, res a veure. Perquè prevalia l’ utilitat per damunt altres excessos ; un plumier de fusta, que va evolucionar en un estoig de cobertes de plàstic que imitava la pell, com també una capça  amb  una àmplia variació  de colors de la marca “Alpino”. Ho completava una cartera per anar a l’escola. A tot això, s’hi alternava algun que altre  detall, pocs, que suplia el desencís de rebre un material  repetitiu  Per tant esperàvem aquests altres complements,   que ajudaven a mantenir vitaminada aquella il·lusió que, dintre de tot,  era de bon conformar. No hi havia més remei.
   Els patinets de fusta van representar un avanç en tots els aspectes, sobretot per disposar d’un element que, aquest sí, era ben rebut. Una oportunitat per anar sobre rodes. I quan ja vam ser més grans, aquesta simple mecanització va estar acompanyada pel desig de construir uns enginys,  molt casolans, que servien per agafar velocitat quan el carrer feia baixada. Es tractava d’una plataforma sobre dos eixos; el de davant, movible i accionat mitjançant una corda, i un altra darrera, en els extrems dels quals s’hi acoblava uns rodets amb coixinets. I que asseguts a sobre, i depenen del desnivell, aconseguiem baixar amb un certa velocitat.
   Les quatre fustes eren fàcils d’aconseguir, però ja no ho eren tant els coixinets en desús, que els proporcionaven els mecànics i sobretot els que tractaven amb  diferents tipus de motors, no necessariament de cotxe. Es realitzaven visites al taller d’en Sebastià Yll i també al d’en Josep Farran. Els primers estaven més especialitzats en la maquinària de les fàbriques de calçat  i amb les màquines de cosir, les quals  les  havia en quasi totes les cases. En Farran es dedicava més a altres motors que li encarregaven  per a diferents usos.
  En Josep, a més, era un gran aficionat a navegar. Ell mateix es construïa unes piragües i uns patins que eren l’admiració de tothom, pel ben fets que estaven i perquè  els hi aconseguia una lleugeresa que no tenien els que es venien al mercat. Una altra particularitat que estava al seu favor, era la seva corpulència i la seva formació atlètica, que feia que a remar pocs el guanyaven i a dominar la vela tampoc.
   En Farran era un personatge singular, que sabia escoltar i mentre  l’interlocutor parlava ell ja anava pensant la manera com  havia de fer l’encàrrec que li proposava. No interrompia mai  i quan li havien exposat tot el plantejament, deixava anar una mirada un xic desafiadora, i tot seguit hi deia la seva. Com si, tractant-se d’un detectiu, hagués resolt el cas.
    Passen els anys i els regals dels Reis han assolit una dimensió que tan il·lusiona a petits com a grans. Els primers perquè el patinet s’ha modernitzat i ara són d’un alumini que no pesa i a més es poden plegar. I Els de més edat, perquè disposen d’un patinet elèctric que aconsegueix una velocitat gens menyspreable. És el que deia, que tot torna i ho fa adaptant-se a la modernitat.
    Desprès de Reis s’apodera la nostàlgia, perquè passem d’una nit i un dia de il·lusió i emocions a un canvi molt dràstic; en quant a l’ambient, l’estat emocional que s’enfronta a la realitat. Més acusat aquest any, quan el dia de tornar a la normalitat ha coincidit en dilluns. Els nostres pares, a aquesta represa, feixuga, en deien : “la cuesta de enero”. Durant   l’any hi ha dues nits  tan diferenciades amb la del dia anterior que sobte de tan diferents com són; una d’elles és la nit del mateix dia de Reis, quan tot s’ha acabat, fins i tot les festes, i l’altra la  del dimecres de cendra. Tant una com l’altra ofereixen una imatge que res té ha veure amb la  del dia abans.   
   L’endemà de la festivitat de l’Epifania, es celebra la de Sant Ramon de Penyafort. Alguns pobles de casa nostra celebren la Festa Major d’hivern. La que tinc més present és la del Pla de Santa Maria,  la de Masllorenç i més propera, a la Ràpita i Santa Margarida i els Monjos. En tots aquests pobles, algun any, l’endemà del dia de Reis, hi havien  anat a amenitzar alguna que altra audició de sardanes.  
    En el transcurs de l’ofici del Vinyet, el dia de Sant Esteve, mossèn Josep Pausas va donar a conèixer un fet curiós. Va informar que l’endemà de la festivitat de Reis, celebrava  l’onomàstica  mossèn Ramon Català Güell , a més del seu 90 aniversari. El 2012 va complir  50 anys de rector a la parròquia d’Olivella. Durant tot aquest temps va estar molt vinculat al nostre volgut Santuari del Vinyet, on ha celebrat no sé quants mils casaments.
    Aquesta llarga trajectòria sacerdotal, i en concret aquesta dilatada permanència  com a rector en el poble d’Olivella, on ha promogut diversos projectes beneficiosos pel llogaret, l’assimilen a determinats rectors de poble que han aconseguit una merescuda popularitat . Com mossèn Ballarín la va tenir.
    Quan mossèn Ramon va complir 40 anys al front de la susdita parròquia, va publicar un llibre, amb detalls i anècdotes de les seves vivències com a rector de poble. Sense oblidar-se d’un aspecte que va repercutir en l’àmbit cultural de la nostra vila, on l’any 1971 va dirigir l’acabada de formar Coral del Patronat. En el 1961, amb motiu dels 25 anys de la Coral, es va publicar un llibret on repassa la trajectòria d’aquesta formació coral, amb el mossèn al capdavant. Llarga i prolífera vida sacerdotal del mossèn d’Olivella, com tots el coneixem.
    Hi ha vida i diversió més enllà de la festa dels Reis, venen dies de celebracions de festes majors d’hivern. La qüestió és no parar.
                                                                                        J. Y. M.
   
       
 (Article publicat a l'Eco de Sitges, el 12 de gener del 2019)
   
    

ELS REIS PASSEN PEL GAFARRÓ


    Sempre m'ha agradat, durant aquestes festes, fer un tomb per algun dels indrets del nostre terme. Sortir a caminar per la muntanya, potser perquè considero que Nadal és una postal més de muntanya que no pas  de mar, produeix una sensació  diferent a la resta de dies, més acord amb la imatge del pessebre.
   I potser perquè el camp, durant aquest temps, en un estat d'absoluta decadència, ofereix una imatge bucòlica. Caminar per entre aquest monocrom marró, que brunyeix l'arada  quan  acaba de llaurar la terra, i on  la  rosada de la nit s'hi ha rebolcat abastament, és un autèntic privilegi. La calma i la lluminositat d'aquests dies, contribueix a fer més sublim aquest encant al qual em refereixo.
    A dalt el Coll de la Fita, un caminet s'endinsa al bosc; els pins, la frondositat dels matolls, sembla com si volguessin tapar, a propòsit, el paisatge que des d'allà es divisa. Per tal de que només sigui el bosc l'únic atractiu que acompanya al caminant. Si més no, de tant en tant, una escletxa s'obre entre la vegetació i permet guaitar al més enllà. Al fons, Sitges agafa una dimensió diferent; la de poble bonic, encisador. I és aquesta mateixa vegetació, quan es dispersa una mica, que el sol s'imposa a l'ombra,  la llum de l'hivern es recrea damunt el paisatge, que jo el qualifico de Nadal. Seguim el camí sortejant el pedruscall, els margallons i les sabines...
   Fins que allà, en un recer on el tot i el res és el mateix, i s’hi recreen els flaires de la muntanya, el piular dels ocells, els Amics  del Gafarró, fa anys,  hi van construir una taula i uns bancs per a qui vulgui descansar. I a les vigílies d'aquestes festes hi disposen el pessebre.
    Cada any  es van alternant en aquest bonic detall, el de fer el pessebre en el marc més adient, en un raconet de la muntanya, sota la cúpula estelada del cel. On a les 12 de la nit del 25 de desembre, la solitud n'és l'única companyia. Ni pastors, ni veïns fent via cap al portal. Res, només la nit mandrosa i calmosa que no deixa ni que sigui l’aire el qui desbarati tanta serenor.
    Aquesta vegada ha estat en Joan Ortiz l'encarregat d'influir, amb el seu art, un costum que, tot i restar allunyat de les mirades, als qui ens agrada caminar pels nostres camins, sabem que al Gafarró, aquests dies, hi ha el símbol més preuat del Nadal, il·luminat  a estones per la lluna i pel sol que s'hi alternen.
    Gafarró enllà, el camí es fa més feixuc  i el fred, que ens ha acompanyat a primera hora del matí, sembla que ja no sigui tan rigorós, o pòster influeix l’esforç que provoca la pujada que ens sufoca i fa que no el notem tant.
   I allà, amagada entre els pins, ens surt al pas la Creu de Sant Isidre. En aquest cim, el més alt  de casa nostra, que guaita al nostre poble, el Puig d'en Boronet. Fins allà,  en les vigílies de Nadal, també hi feia camí en Ramon Duran Ossó, gran entusiasta de les nostres tradicions a les que hi participava tocant el timbal en la colla de grallers per la Festa Major. Fuster  d'ofici i, els dies de festa, abnegat  voluntari de  la Creu Roja.
    En Ramon ens va deixar quan encara era massa jove i els seus amics continuen dipositant, al peu de la Creu  de Sant Isidre, el naixement. En Ricard Ruiz Tudela, membre també d’aquest voluntariat de la Creu Roja i membre de la Colla de Portants,  ha estat l'encarregat de que, un any més, el Nadal estigui representat en aquest indret, el qual és un referent de l'excursionisme local. Curiosament al  costat del naixement d'en Ricard, disposat en el que representa l'interior d'un temple, hi trobem una petita cova feta amb pedres que aixopluga un altre naixement, aquest és d'autor anònim i sembla ser que resta allà durant tot l'any, potser perquè som conscients que el temps passa ràpid.
     La imatge de Sitges, tot vorejant la carena, es perfila com un quadre amb influència de l'Escola Lluminista, d'una bellesa que captiva al caminant. Reprenem  el camí i aquest ens porta a un altre referent del paisatge local,  l'ermita de la Trinitat. La lluminositat del dia, la calma, el seu blanc enlluernador, el blau intens del mar, són el millor colofó per passar l'últim full del calendari. Fins aquest indret també hi ha arribat la bona disposició d'en Ricard que hi  ha arrecerat un altre naixement.
     L’estrella dels  pessebres de la muntanya, guia als tres Reis que arribaran demà a la nostra vila, just quan  la nit torni a embolcallar la tradició que es fa present al Gafarró, a la Creu de Sant Isidre, a la Trinitat, al Palau del Rei Moro, al Miramar, a l’ermita del Vinyet.... On excursionistes, també el grup de Pessebristes de casa nostra i altra gent amiga, cada any, fan possible enaltir la senzillesa d’un esdeveniment, Nadal.
                                                                                                                                  J. Y. M.
(Article publicat el 5 de gener del 2019 )

ARA VE NADAL


   Qui llegeixi aquest enunciat espero que la prudència, o més que aquesta, que sigui la curiositat la que es sobreposi i no li faci girar pàgina immediatament, pensant que vaig fora de temps, o el que és pitjor que faig catúfols. En part vostès tindran raó, però jo també en certa manera la tinc. Això ens demostra que per a jutjar sempre s’han d’escoltar les dues parts.
  Succeeix que la direcció del setmanari ens ha demanat poder tenir la col·laboració de la propera setmana pràcticament dos dies desprès d’haver lliurat la de la setmana d’abans de Nadal. Així, si habitualment la fem arribar dimecres que es  correspon  amb l’Eco que surt el divendres, el de la setmana que estem ara, la vaig haver d’enviar aquell  mateix divendres pel matí. Això és degut a que amb les dues festes que  han coincidit en aquest  començament de setmana, amb el dilluns per entremig, ens han portat  a dijous,  i per tant els era difícil poder compaginar tot el contingut,  per a que  l’Eco sortís puntual el dia d’avui.
    En temps del recordat director, en Josep M. Soler, per aquestes dates i per la Festa Major, ens donava festa i per consegüent el setmanari no sortia al carrer una de les setmanes, sempre acostumava a ser l’altra  desprès de la festa. Va succeir  a l’any 1990, que  la  televisió catalana, la nostra,  va popularitzar un eslògan que, durant totes aquelles vigílies, anunciava: “Aquest any per Cap d’Any TV3 no fa res”. Que si no vaig mal fixat el programa especial d’aquella nit va anar a càrrec  de “La Cubana”, d’aquí aquesta original ambientació prèvia  a la cita televisiva. I l’Eco que va sortir aquell 22 de desembre,  va ser també l’últim de l’any, pel motiu que els comentava de donar festa als col·laboradors i als amics de la impremta. El proper que va encetar pràcticament l’any, va sortir el 5 de gener del 1991, i  per a l’ocasió el meu article el vaig titular: “Per Cap d’Any l’Eco no fa res”, incidint amb aquesta circumstància,  la de no haver sortit al carrer la setmana abans, la de Nadal a Cap d’Any.
     L’Antoni Sella, quan  va assumir-ne la direcció, ja va anunciar que el setmanari sortiria totes les setmanes de l’any, sense excepció. Un repte que ha complert, en bona manera, perquè nosaltres li hem fet costat i ens hi  hem compromès. Un compromís, per cert, més per amor propi i estima al setmanari,  també per respecte al director i a tots els lectors i lectores,  que per  altra cosa, doncs no hi ha cap més lligam que ens hi obligui.
   Així que, sobretot quan hi ha festes per entremig de la setmana, acostumem a rebre una nota de la direcció informant , o millor demanant-nos,  si per favor podem avançar el dia del lliurament de l’original, per tal de que les feines de maquetació  puguin ser enllestides sense que els hi afecti la festa.  S’entén, doncs,  que en lloc de dimecres ho hem d’enviar dimarts. Però mai fins ara hem hagut d’avançar tants dies aquest enviament. Han estat tants que, en el moment de portar-ho a terme,  encara no hem celebrat ni Nadal ni Sant Esteve, d’aquí el meu enunciat, perquè verament es correspon amb la realitat: “Ara ve Nadal” .  Quan  en teoria hauria d’escriure sobre l’Any Nou.
   Vet aquí que aquest títol també s’escau per relacionar-lo amb la festivitat d’avui divendres, dia dels Sants Innocents. Sense pensar-m’ho la coincidència fa que, a raó de les innocentades que s’hi presten,  aquesta caparrada no quedi tan descabellada i es trobi un altre pretext per acceptar la gosadia de l’autor. Que per cert, a  cada any que passa, es va perdent la tradició, ni tan sol la de penjar la llufa s’aguanta, i mai millor dit. També els diaris acostumaven a publicar notícies que no eren verídiques, i si ho descobries, t’adonaves que s’allunyaven de la lògica o la realitat, però en un primer moment et feien dubtar i fins i tot té les creies. Amb el panorama actual, les notícies sensacionalistes o rocambolesques, es publiquen cada dia i moltes d’elles semblen innocentades i malauradament són autèntiques. Tant de bo fossin, això, el que semblen. Com per exemple aquest “Consell de Ministres”. Reoni! quantes coincidències en aquest divendres, el triat com a termini per a que una cosa tan seriosa, com és “l’Eco de Sitges”, assoleixi dos protagonismes: la de treure al carrer l’exemplar de la setmana que representa de Nadal i, per sota mà, ha d’estar enllestit  el contingut del de  la propera d’Any Nou.   
  Espero no haver influït estrés al lectors/es, quan aquest número també s’hi presta transmetre  un desig: que tingueu  Bon Nadal. Ai!, perdó, és el costum que preval   en les vigílies d’aquesta festivitat. Només deixar-la enrere, en el interval que queda entre Sant Esteve i Cap D’any , predomina la pregunta: “Com proven les Festes?”  Quan en realitat ara, que és quan tenim el darrer número de l’Eco a les mans, em cal desitjar Bon Any! Això sí. Bé, suposant que no em demanin que l’article de les vigílies de Reis l’haig d’enviar abans d’acabar aquest any. No, ho crec, tot i la festa de dimarts, em sembla que no interromp massa la feina dels amics  de la redacció.  Però, atenció,  si per aquelles coses es tornés a repetir aquesta situació,  i  llavors escrigués aquest últim desig com a capçalera de l’article  no desentonaria, perquè arribem  ben bé quasi a finals de gener que encara ens desitgem Bon Any, o si més no fem la pregunta de rigor: “Com prova l’Any?”.  Per tant, ja tindrem temps de referir-nos-hi. De moment que comenci bé, amb pau i tranquil·litat. I, com deien els nostres avis: menjar poc i pair bé. Que ja és difícil aquests dies.  
   
                                                                                  J. Y. M.

(Article publicat el 28 de desembre del 2018 )


ANANT CAP EL PESSEBRE


     Lluny en la distància i sobretot en el temps, queda aquell estable, l’únic lloc que Josep i Maria van trobar, i on  hi  va néixer el  fill. Just a la mitja nit, quan ja era el 25 de desembre. Avui, som a les vigílies d’un altre Nadal i la tradició ens hi apropa mitjançant  el pessebre que cadascú  realitza dintre la intimitat de la llar.
   En mig d’aquests preparatius en Robert Franco, que és un artista que de l’originalitat en fa una obra d’art, m’ha fet arribar un dibuix on els principals protagonistes del pessebre es dirigeixen al lloc escollit.  Ve a ésser com un retorn adaptat a les circumstàncies dels nostres dies i, per consegüent, a l’evolució  que s’ha experimentat amb el progrés com a taló de fons. I que millor que aquest inspirat dibuix, on tot això es fa evident; en mig d’un carrer asfaltat i creuant pel pas de vianants. He trobat l’esquetx  d’en Roby, d’un significat extraordinari, molt en consonància amb els temps actuals. Tant és així, que li he demanat permís per acompanyar el meu article, detall que l’autor li ha agradat, per considerar que és bo divulgar l’obra dels artistes.
    Els lectors/es que em segueixen s’han adonat que a cada Nadal m’agrada fer el meu pessebre particular en aquestes pàgines de l’Eco. Situant la representació d’aquell estable, en algun lloc significatiu del nostre poble. Coincidint amb la restauració de capella de Santa Bàrbara, m’ha semblat que aquesta reunia totes les condicions per acollir a Josep i Maria,en aquesta nit  que busquen on poder descansar.
    Però des de una perspectiva més pragmàtica, al repetir-se cada any el mateix simbolisme, ve a ésser com quan traiem les figures de la capça,  per tornar-les  a disposar en un nou decorat del pessebre. Per tant, no és aquest un punt de partida, sinó un retorn al costum arrelat a la tradició.
   L’obra d’en Roby visualitza aquesta realitat, la qual es fa present en aquestes vigílies, quan cal tenir-ho tot preparat. Per tal de que Josep i Maria i el Nen Jesús  tornin a ocupar el lloc que els hi correspon.
   A l’escollir l’ermita de Santa Bàrbara; l’àngel, Josep, Maria , el Nen Jesús, el pastor, el bou i la mula,hi fan camí . Queden poques hores per a la mitjanit i no poden arribar tard. Caminen trepitjant el progrés; les avingudes que s’han traçat en tota aquesta zona.  I és aquí, on no tardarà gaire, potser uns quants anys més, que en  tot l’entorn s’hauran construït noves vivendes i en elles hi viuran gent vinguda d’arreu que, com Josep i Maria, s’aproparan en busca de posada. La trobaran, si més no, a canvi d’haver de pagar uns preus que  provoquen insomni .
      En el mateix lloc on, fa uns anys, el paisatge de Nadal s’avenia amb la percepció que en tenim. Detalls tan camperols com el protagonisme que assolia el galliner de la masia, a frec de l’ermita, que quan només s’endevinava la llum de l’albada, els galls cantaven i els seus cants eren contestats pels del galliner del mas d’en Liri, els del Fondat. I vet aquí que per tot Sitges en sobresortien tants, que desbarataven el silenci. Fins i tot s’hi afegia  el d’en Mateu que vivia molt a prop del indret, cap on es dirigeixen els protagonistes del Nadal. Ell, en Mateu Jover, era fuster de professió, treballava a can Roure, quan el taller estava situat al carrer Sant Gaudenci, on havia estat l’ebenisteria del Sr. Parera. El fuster  i la seva muller vivien al barri de la Madriguera i l’home anava en bicicleta amb dos acompanyants molt originals: un gall i un lloro. Aquest representava a l’amo quan la família s’absentava  de la casa. Així, si algú trucava a la porta, la bestiola  cridava: “Ya voy”, amb la mateixa cantarella que el propietari. Davant aquesta reacció, qui havia trucat s’esperava i, al cap d’una estona, veient que ningú acudia, tornava a insistir,  i el lloro  s’hi tornava amb la mateixa resposta. I això podia durar fins que la persona que esperava que li obrissin, marxava molt preocupada per la situació.
   L’angelet del dibuix fa la passa més llarga, mentre avisa a la Verge Maria: “Apresseu el pas que farem tard”. Advertència a la qual ella respon: “ja vaig”.
   Gent de Sitges, fem via , tampoc nosaltres hem de fer tard,  perquè els protagonistes del Nadal ja són a punt d’arribar. L’ermita de Santa Bàrbara està endreçada per a rebre’ls i l’espera és aprofitada per tenir-ho tot ben disposat.  Com jo, que també cabo de fer els últims retocs al meu pessebre, en aquest full del setmanari. On només em queda escriure una nota a peu de pàgina:
    Que sigueu molt feliços!
                                                                    J. Y. M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 21 de desembre de 2018)
     

SANTA LLÚCIA I LA MARE DE DÉU DELS DOLORS


   No crec que els actuals habitants de Sitges, tornem a viure cosa semblant: la imatge de la Mare de Déu dels Dolors recorrent els carrers de la vila, sota la il·luminació i les garlandes decoratives  que anuncien les properes festes  nadalenques. Es deia, quan un esdeveniment s’avançava a un  ordre de correlació i de lògica establert,  que s’havia fet Pasqua abans de Rams. Aquesta expressió, preferentment,  s’acostumava a fer servir  quan les conseqüències d’uns  afers amorosos es sobreposaven a la lògica. Avui, si ens ho miréssim  des d’aquesta perspectiva, el calendari estaria completament fora de lloc.
   Ahir es va celebrar la festivitat de Santa Llúcia, que és una de les festes més entranyables d’aquestes vigílies de Nadal. I ho ha estat  per la influència que hi ha exercit el protagonisme de les modistes, doncs cal recordar que el seu patronatge l’ostenta la susdita Santa. Per tant una festa simpàtica si la observem des de la jovialitat que ha prevalgut en tots els tallers de modista.
    A casa nostra ha existit una bona tradició en quant el seguiment d’aquest ofici, del qual una de les modistes més veteranes que ens ho pot explicar, és la Glòria Argenté. Ella viu en el carrer Parellades, el mateix  que en el seu dia vaig tenir la gosadia d’anomenar-lo carrer d’Estat Major, pel nombre de militars que hi vivien. També li vaig acoblar l’afegitó  del carrer dels pintors, per la mateixa raó, la de que hi vivien o havien viscut un bon nombre de professionals d’aquest ofici. I encara no  estaria de més  anomenar-lo, ara que s’escau, el carrer de les modistes i  cosidores de sabates, per tres quarts del mateix.
      Quan hi va arribar la Glòria, ja estaven establertes, a la casa del costat del Patronat,  la Mercè Capdet i la seva filla Paquita Mestre, dues  reconegudes modistes,  i d’allà va sortir per casar-se l’altra filla, la Fina que era una excel·lent brodadora i veïna del carrer d’en Bosc. Molt a prop, al començament del carrer Bonaire, hi trobàvem a la Carme de l’Eco i la Maria. Una mica més avall, en el Joan Tarrida, a la  Irene Torremorell, amb el taller darrera el gran finestral que s’abocava al carrer. Continuant les Parellades cap avall, hi trobàvem a la Carme Torralbas, la filla de can Pela, que entre repunt i repunt va veure la transformació del trafegar de la pagesia, al de la bodega, fins que aquesta es va convertir en restaurant.  I al costat mateix hi vivia l’Eulalia Marcè, la Laieta  de cal caçador, muller d’en Quimet Ràfols Gual, que junt amb la seva mare, allà en el quarto de reixa, es passaven el dia cosint i engomant les pells. Una mica més avall, ja en la placeta, hi trobem a la Maria Aleacar que, com la Glòria, són les últimes cosidores que queden del carrer de les modistes.
    Totes elles tenien les seves aprenentes i a les quals  a més d’ajudar a treure  els fils que s’enganxaven en els vestits i a portar-los a casa de les clientes, la modista i les noies més avantatjades els hi ensenyaven costura, la major part d’elles n’anaven a  prendre no per dedicar-se a aquest ofici, sinó perquè el saber cosir, com el cuinar, formava part dels coneixements que es requerien, en deien per saber portar una casa, el dia de demà quan es casessin.
   Un veí del carrer,  on  els seus pares tenien negoci de carboneria, era en Manel Guirro. Ell  esperava a la porta de la casa de  les modistes, quasi davant per davant de la carboneria, que sortís la Florència Rubio Lahoz , que era neboda de can Fontanals. L’agulla i el carbó que s’assemblen com un ou i una castanya es van integrar, desprès de casar-se, en el negoci del carbó, on la Florència de la fragilitat de l’agulla va passar a remenar carretades de carbó i posteriorment sacs de cebes i patates. Vet aquí que el fil i l’agulla va servir també,  per entaular una amistat que va acabar en casori. Aquesta imatge, la dels xicots esperant a les portes d’aquests tallers, era una altra habitual dels costums de casa nostra.       
     Però el dia de la seva festa es trobaven totes i ho anaven a celebrar. La tradició s’ha mantingut en quan anar a Barcelona a dinar, visitar la capella dedicada a la Santa que es troba adossada al claustre de la Catedral, per a tot seguir fer un tomb per la Fira de Santa Llúcia, que flaireja a molsa i a altres olors del bosc.   
   I sense deixar aquesta tradició, aquest proper diumenge tindrà lloc la celebració  que, just aquest dia, fa 325 anys, que es va constituir de la Congregació de la Mare de Déu dels Dolors, la més antiga de Sitges. Però mai  la nostra Mare de Déu, a banda del res de la corona cada divendres, ha tingut la seva part de protagonisme en aquestes vigílies de Nadal quan, a més, sortirà en processó pels carrers de la vila, amb acompanyament musical de dues bandes interpretant marxes de Setmana Santa. A la que seguiran un bon nombre de congregacions vingudes d’arreu, que han estat convidades per a l’ocasió.
      La talla tan ben aconseguida  de la imatge és obra de l’escultor Pere Jou i l’esplèndid  “manto” que llueix, de  més de quatre metres de llargada, va ser donació de la Sra. Josefa  Martí vídua de Ibañez, que va ser la primera administradora de l’any 1962, quan es va estrenar en la Setmana Santa.  
    Aquest diumenge, excepcionalment, i en reconeixement a aquesta meritosa trajectòria  dels 325 anys, la Mare de Déu dels Dolors sortirà al carrer, on sempre ha estat ben rebuda. I així es donaran  per practicament acabats els actes principals que s`han organitzat per celebrar-ho.
    El temps passa ràpid, si més no entremig hi  coincideixen aquestes sorpreses, les quals  ajuden a fer que  la vida sigui més agradable i original. O si més no, més distreta. Que ens ho diguin a nosaltres, que en originalitat no ens guanya ningú.
                                                             J. Y. M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges el 14 de desembre del 2018 )      

TROSSET DE NIT I TROSSET DE DIA


   Les nits són les escorrialles  del dia. Quan aquest arrastra al sol cap el seu ocàs,  la claror del dia no té on agafar-se i es va despenjant per damunt un vel negre que l’acaba deixant cobert i a les fosques. Res és igual, però  la nit també té el seu encant.  
    He conegut artistes que han escollit la nit per a realitzar la seva obra, com en Francesc Ferret Farreras, en Bruno. M’explicava que la concentració que li proporcionava el silenci, la calma, no ho trobava en cap altra hora del dia. I jo mateix, què faria sense la nit? Que és quan em puc seure  a la seva falda i escriure de coses que passen o han passat.
    Vaig néixer en un carrer on ella hi tenia uns fidels servidors. Davant de casa hi havia el convent de les monges vetlladores que, quan la nit era acabada d’estrenar, les veies sortir i  es dispersaven cap a les cases on  en tenien cura dels malalts. I tornaven quan ella es desmaiava abraçada a la llum de l’alba.
  En el moment de la sortida, coincidien amb els serenos, els guardians de la nit, que es dirigien a prendre possessió. Uns i altres donaven testimoni,  que durant aquest impàs també hi havia vida.
   Més amunt, uns altres treballadors que s’hi implicaven: els forners que comandava en Pablo i que mentre el pa es coïa, sortien al carrer per a fer-li companyia.
   Sense deixar el carrer, a can Jaume Sauch, allà on l’amo de la casa tallava els cabells  i afaitava, ells mateixos hi van obrir una bodega. Li van posar per nom “La Viña”, però ningú no hi anava a rebassar, sinó a degustar el xarop sorgit de collites diverses. Costat per costat, a ca la Laieta, la seva botiga de queviures, es va  convertir en una bodega a la qual l’amo de la casa li va transferir el seu nom. I res va tornar a ser igual en aquelles nits.
   Perquè  es va perdre el silenci i no l’hem tornat a recuperar mai més. Va coincidir amb l’arribada  d’aquells turistes, als quals els hi va arrelar tal sentiment patriòtic, que esperaven a la nit per manifestar-lo, cantant una cançó de colló de mico, amb una estrofa que es repetia : “...que viva España!” . I si no fos perquè està muntat així,  la nit ens hauria  deixat plantats, no s’hi trobava còmode. Enyor de quan esperava que cantés el gall per començar a tocar els dos. Ara  marxa atabalada.  
   Ja fa uns quants anys que Sitges  viu la nit amb intensitat, inclús li ha perdut el respecte. Però  continua tenint el seu encant i ha esdevingut aliada de la cultura, convertint-se en excel·lent decorat dels concerts nocturns, de curses sota la llum de la lluna, de caminades nocturnes, de visites als museus acompanyats per la seva foscor...   
    Divendres de la setmana passada, quan es va fer de nit, ens vam reunir al Retiro, per  posar noms als protagonistes de la Nit dels Premis Sitges. Em va agradar la rebuda que ens va dispensar la Presidenta de l’Entitat, quan al final del seu parlament va dir: “Amics, esteu a casa”. I que millor per escenificar aquesta familiaritat que comptar amb una veïnat d’excepció, el de Les Veïnes. La millor representació de tot un veïnat com en els millors temps, quan a la nit sortien a la fresca i alternaven converses i xafarderies. Però en aquesta ocasió hem compartit el goig de veure reconeguts els mèrits dels nostres veïns i veïnes.    
    I ve que es fa de dia i tot són preparatius per a l’endemà. I aquest promet, però un fet luctuós s’interposa i fa que, tot el veïnat de la vila, ens apleguem a  missa de 9, d’aquest diumenge. A  la mateixa que ella, la Maria Teresa Marcet, hi acudia cada festa i hi participava llegint les lectures.  Aquesta vegada ha estat diferent, l’hem acompanyat  amb el cor compungit pel seu adéu, per l’amistat que ens unia a ella, al seu marit Joan i a tots els fills i nets. Un despertar trist per a un veïnat que estava delerós per redescobrir un llogaret amagat de casa nostra. Ella ha volgut emprendre el camí oposat, aquest que l’ha portat a una altra ermita. Allà on hi acabarem descansant tots. Maria Teresa, tu que ja hi has arribat,que tinguis un bon descans.
      I és una cosa que no puc evitar, sempre que acompanyo a un ésser estimat, en el seu últim passeig, i observo l’entorn, em faig la mateixa reflexió: “guaita, la vida continua, com si no hagués passat res”. I així ha estat una vegada més. La nova imatge de Santa Bàrbara esperava rebre la benedicció, per emprendre el camí fins a la seva ermita. Ho feia acompanyada d’una comitiva d’expectants seguidors. L’originalitat del moment, recordava algunes seqüències de pel·lícules amb una certa empremta  italiana.
    Al final del recorregut ens ha sorprès l’ermita, que llueix una acurada restauració. La missa sota un cel que lluïa per a l’ocasió, com no podia ser d’altra manera, el blau de Sitges, ha donat pas a tota la resta d’actes programats.
     A banda i banda les terres estan  remogudes, i deixen entreveure noves avingudes, nous carrers, el conjunt de tot plegat farà que l’ermita, fins ara amagada, es converteixi en un punt de referència. Mentre que la nit resta dividida en dues parts: la bulliciosa i la tranquil·la. La que abraça l’ermita pertany a aquesta última. I el mateix podrem dir del dia, que entre la llum que li arriba des de mar i la de que li pertoca de la muntanya, sorgeix una llum que no té nom. La lluminositat que pintors, poetes, artistes i els nostres avantpassats, se la van apropiar. Arribant a la conclusió, que com la llum de Sitges n’hi havia poques de tan excelses.
    D’un trosset de nit, la de l’altre divendres i un trosset de dia, el del passat diumenge, hem fet un dia complert. D’aquest tan de Sitges, marca de la  casa, que no es compra ni es ven: simplement,  se’n gaudeix. .  
                                                                                                                  J. Y. M.
  


 (Article publicat a l'Eco de Sitges, el 7 de desembre del 2018)












SANTA BÀRBARA TORNA A CASA


   Hi havia tres ermites que es trobaven al llindar  dels límits del nostre terme: Santa Margarida ( que de fet pertanyia a la parròquia de Ribes), la de la Mare de Déu de Gràcia i  Santa Bàrbara. De la primera, segons explica en Blai Fontanals, en el seu amè llibre Petita Història de Sitges va ser destruïda durant la invasió dels francesos a l’any 1808. Estava situada en els terrenys que avui ocupa el Club de Golf Terramar. I seguint amb les explicacions d’en Blai, en el seu lloc, els del golf,  hi van construir una petita  caseta a mena de magatzem. Per tant no hem tingut l’oportunitat de veure-la com era.
   Les altres dues ermites; la Mare de Déu de Gràcia ( des del 1306) i Santa Bàrbara de la qual es té constància des del segle XIV. L’actual va ser beneïda el dia de la seva festa, el 4 de desembre del 1848, pel rector de la parròquia Antoni Claramunt. Aquestes dues ermites  s’han mantingut en peu, malgrat els estralls que van patir durant la guerra civil, que les va deixar molt malmeses i mai més s’ha pogut celebrar culte religiós. Tot i amb això han estat sempre un referent on anar-hi a fer una petita excursió. Curiosament, però, la tendència ha estat anar més a la  Mare de Déu de Gràcia que a Santa Bàrbara. Quan abans de la guerra, en el dia de la seva festa s’hi feia un aplec. Jo ho atribueixo  que la primera es troba més lluny i per tant la caminada dona més de si. Però de fet, tot i que la de Sant Bàrbara es troba més a prop,  queda amagada de les mirades. Fins el punt que, potser els més joves, es sorprendran a l’assabentar-se que a poca distància de la creu, que serveix per limitar el terme amb Sant Pere de Ribes, hi ha una ermita. Que en el seu dia surt reflectida en el quadre  que el pintor sitgetà, Joaquim Sunyer, va pintar des de la feixa de sota mateix d’aquesta creu, i que li va posar per nom Cala Forn.     
     Propietat, junt amb la masia, de la família Ballester. Que fins a edat avançada, l’últim propietari, el Sr. Josep Maria Ballester, cada dia s’hi desplaçava amb bicicleta. I quan tornava mostrava, en la cistella disposada en el manillar, uns pomells de flors de la seva collita. A la primavera, tot sovint ens trobàvem amb la seva esposa la Sra. Antonia Hostench i una de les seves  filles, que vivia amb ells, la Montserrat, que hi anaven. I allà, entre la lluminositat del dia, la calma del llogaret, l’Antonieta, que ja era gran, encara s’enfilava a l’escala per collir els préssecs .
   Santa Bàrbara va morir decapitada pel seu propi pare, que no va admetre mai que la seva filla es convertís al catolicisme. Quan va acabar de perpetrar tan horrible acció, un llamp el va matar. D’aquí que la Santa va ser declarada protectora de les tempestes. Encara ara, quan una tempesta de llamps i trons arremet contra la terra, hi ha qui s’encomana a ella dient: “Sant Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara no em desempareu”.
     I d’aquí bé també aquell refrany que diu: “Que només ens en recordem de Santa Bàrbara quan trona”. Com aquest any s’han alternat molts llamps i trons, el record a la Santa, ha estat molt present i, vet aquí, ha derivat en el propòsit de restaurar la seva ermita. Per part, sembla ser, dels responsables d’urbanitzar tot l’entorn. Amb tant encert que, aquest diumenge 2 de desembre, una nova imatge de Santa Bàrbara serà beneïda i portada en romeria fins a la seva ermita. On en el seu exterior s’hi farà missa i altres activitats lúdiques.
     Que si abans quedava mig oblidada en les afores, dintre de poc estarà envoltada de noves vivendes. Com l’ermita de la Mare de Déu de Gràcia que, al seus peus un complex residencial s’estén pels dominis de Miralpeix.
   Les tempestes han donat pas a les bonances. I, malgrat algunes pedregades, les calmes afavoreixen el benestar i, amb ell, el progrés.   
                                                                                             J. Y. M.
 
 (Article publicat a l'Eco de Sitges el 30 de novembre del 2018 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez