Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

22 de juny 2017

CORPUS DOCUMENTAT

La nostra vila dispensa una abraçada àmplia i generosa a les tradicions.  Sempre ha estat així  i comptant  amb la col·laboració de la gent del poble i,a mesura que aquest s’ha fet gran, amb els nouvinguts que s’hi han sentit ben acollits i disposats a participar d’aquestes inquietuds.
   I si les tradicions han estat el nexe, la raó principal de tot plegat, els costums que hi han anat associats també són un element identificador. Com les flors, les mateixes que floreixen dintre dels cossis dels balcons. Mentre escric  em ve al record el flaire que desprenien les assutzenes que disposava la Mª. Dolors Arnabat en el balcó de la seva casa que donava al carrer Sant Francesc i que tenia l’entrada pel de Sant Gaudenci. Olors com la de la flor de sant Joan, que pregonaven  el Corpus.
    L’altre dia l’Andreu Camps Oller, nebot de l’Angeleta Camps Soler, que és una de les noies, la que va vestida de negre, de la  contemplada obra de Joaquim Sunyer, titulada Cala Forn, que aquests dies s’exhibeix al Maricel,  l’Andreu que vivien en la masia del Fondat, com tota la seva família, m’explicava que  en aquella faixa de baix de Santa Bàrbara hi floria  molta flor de Sant Joan. Un detall que ens fa adonar-nos que la susdita flor es trobava relativament a prop del poble, quan ara més aviat escasseja.
     Una flor que es convertia en un altre nexe de complicitat entre la gent del poble, quan el veïnat dels carrers que feien catifes, quedaven per trobar-se i l’anaven a buscar a la muntanya mentre altres l’encarregaven a persones que s’hi dedicaven com en Joan Ossó del Bar Espanyol i en  Salvador Tudela Hernández, “en Totana”, entre altres. Durant aquestes vigílies, tots els carrers disposaven d’unes entrades on a les tardes s’hi aplegaven les veïnes  i es dedicaven a separar la flor de la tija. La portalada més propera que tenia era la del costat de l’estanc de la tia Lola, curiosament a la Lola Raventós de l’estanc tothom l’anomenava la tia Lola, potser per la influència que exercien les nebodes que com és lògic així l’anomenaven. 
    Al carrer Jesús, el veïnat tenia a disposició diferents portalades, com la de la Maria Matas, a can Marcet i la de les germanes Casacuberta que havien venut  “tebeos”  i altres publicacions juvenils, fins anar parar al forn del Royal. Al carrer Parellades era molt concorreguda la portalada del local de la Creu Roja. I al carrer Major, entre el veïnat de la família Font, que reunien una nodrida colla.
   En el  primer tram  del carrer Jesús  hi ha germinat l’afició de l’estudiós de la festa del Corpus, l'Eduard Tomàs i Sanahuja. Net de la Ramona Vendrell i en Pere Sanahuja, l’Eduard, junt amb la Montse Marcet Soler col·laboren,  amb la resta de veïns, des de fa molts anys en la implicació de la confecció de la catifa d’aquest tram, com en Miky Marsal té complicitat amb el tram que segueix .
    La implicació de l’Eduard Tomas ha estat tan intensa que l’ha motivat a ampliar els seus coneixements sobre tot el que guarda relació amb el Corpus, fins el punt que n’ha esdevingut un estudiós que li ha permès reunir tot el que ha anat recopilant en un interessant  llibre  que és l’obra imprescindible per ampliar els coneixements que tots tenim d’una de les festes, quan s’esqueia la seva celebració en dijous,  un dels tres que lluïen més que el sol. Però ja se sap no sempre el sol se’ns presenta tan radiant, sinó que les nuvolades, tot sovint, enteranyinen tant resplendor. Amb la festivitat del Corpus ha passat el mateix , després d’un  protagonisme destacat va passar per uns moments d’una certa decadència, jo sóc de l’opinió que va influir el canvi de dia.
    D’uns anys cap aquí, gràcies a les diferents comissions organitzadores que s’han alternat, Corpus torna a lluir el seu resplendor i no sol això , sinó que l’Exposició de Clavells, la mostra de bonsais i l’ornamentació floral de balcons i façanes, passen per  uns bons moments. Tot i que el veïnat dels principals carrers de la vila han canviat, en bona part,  per nous vinguts. De la mateixa manera que ben pocs establiments comercials segueixen sota la responsabilitat dels descendents d’aquells primers botiguers. Aquesta alternança, sense cap lligam familiar i aliens a les nostres tradicions, fa que alguns, per sort no tots, es queixin de l’ocupació dels carrers per les catifes, perquè,  segons raonen,  dificulten l’entrada a l’establiment de possibles compradors.
    Som a punt per assistir a la inauguració de l’Exposició de Clavells, i al pregó que pronunciarà el periodista Jaume Freixes i  Graells, amb el qual s’iniciarà una nova edició de la festa de Corpus, prèvia desfilada de les parelles de gegants pels carrers de la Vila. Un acte, aquest, que revesteix un encant especial tant per a petits com per a grans.
   El Corpus de Sitges és conegut internacionalment i ara, gràcies a la tasca de l’Eduard Tomàs i Sanahuja,  la festa està documentada.  En un Sitges on encara queden algunes sitgetanes, com la Maria Matas i la Ramona Vendrell, que fa molts anys que  hi participen, ara com a testimonis. Elles que són veïnes quasi de porta  del mateix carrer Jesús i que encara fan seu el costum d’escombrar i regar el seus tros de carrer. Amb  la seva actitud  honoren a un eslògan que s’anunciaven amb unes rajoles incrustades en algunes façanes de les cases i que si ara  es respectés altra cosa seria: “No embruteu les parets, la netedat  és un gran senyal de civilització”. I un altre de molt adient per a l’ocasió: “Respecteu les plantes, els ocells i les flors alegren la vida”.
                                                                                     J. Y. M.
    ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 16 de juny del 2017 )   


12 de juny 2017

LA ROSÓ I LA TRINITAT







       Els camins del nostre terme són molt transitats. Els més singulars han estat els anomenats camins de carro que apropaven  els camps i  les vinyes i que eren freqüentats per la gent de la pagesia , mentre   els  dies de festa hi caminaven la gent del poble. De tots, però, el més proper era el  camí fondo, transitat per  la gent de la vila quan es dirigien a  l’ermita del Vinyet.
    Una de les sitgetanes que ha caminat, amb assiduïtat, pels camins del poble és la Rosó Carbonell i Ripoll. Sitgetana que va  néixer al carrer Sant Bonaventura 28 el 27 de juny de l’any 1925. Els seus pares,  en Pere Carbonell i Gavaldà  i la Rosa Ripoll i Bertran, regentaven una petita botiga de queviures i a darrera la casa hi tenien les vaques  i l’estable del cavall, amb el qual es desplaçaven fins a la sínia que disposaven  per  allà el camí fondo. La Rosó  compartia la vida familiar amb el seus sis  germans, tot i que una noia va morir jove. Influenciats pels seus pares,  a tots els motivava els neguits camperols. Tot i que ella, quan va tenir edat de treballar, es va dedicar a les sabates, cosia  en la fabrica de la família Muiño.
   Però mai ha abandonat la seva afició a freqüentar els camins que ens apropen a les muntanyes, les del Massís  i les de més enllà, com a component que era de l’Agrupació Muntanyenca de Sitges, de grat record. D’ells va sorgir la iniciativa, coincidint amb l’Any Marià del 1954, de aixecar una creu, la de Sant Isidre, al cim del Puig d’en Boronet. Tots els qui van participar en aquest projecte hi van dedicar temps i esforç.  La feina va ser molta i feixuga, sobretot per poder pujar els materials. Va tenir un paper destacat en la direcció, el Sr. Vicenç Casanova i tota la seva família, amb el mateix mossèn Santiago coordinador de la imatgeria que si representa.
    Amb aquest arrelament a la terra, a la natura, va germinar l’entusiasme de la Rosó, dona de neguits i projectes. Com ho ha demostrat des d’aquell dia de l’any 1970, quan el Sr. Rector, mossèn Pascual Prats i Boira, li demana si es voldria fer càrrec de l’ermita de la Trinitat, administració de la qual havien deixat bacant les senyores Bàrbara Lahoz, esposa del manyà Sr. Manel Fontanals, i la Eulàlia Sánchez, esposa d’en Magí Carbonell, més conegut popularment per en Maginet del Prado.
     La Rosó li comenta a la Remei Casanova i Giner i les dues accepten fer-se càrrec de la seva administració, acompanyades   d’en Joan  Martí Romagosa i en Francesc Planas, en Cisco del forn, tot i que aquest últim no va tardar  gaire a renunciar, malgrat que sempre van comptar amb la seva col·laboració.
    Començava aquí un llarg camí, una complicitat que les va portar a trucar a totes les portes. Les de casa nostra i la dels estaments oficials i totes se’ls hi van obrir de bat a bat. Amb la seva perseverança  i la col·laboració de la família Fradera, van aconseguir cimentar el camí, el mateix que va anar obrint en Manel Bertran en Xana, i que després es va anar eixamplant, convertint-se en un camí de carro i que gràcies a les millores aconseguides avui és un camí fins i tot transitable pels cotxes. Van trucar també a la porta del comandament  de l’Aviació de Saragossa, els quals són els responsables de l’antena que s’aixeca en les immediacions de l’ermita i d’ells van aconseguir els pals per penjar-hi el cablejat elèctric i els Amics de la Trinitat els van fixar a terra. Entre uns i altres van fer possible que a l’aplec de l’any 1981 la celebració de la missa es fes amb il·luminació elèctrica.
   Ja portaven un bon camí recorregut, quan la Remei, a l’agost del 1995, ens deixa i la responsabilitat recau a la Rosó i a en Joan Martí Romagosa . Però continuen sense estar sols, un grup de dones sitgetanes els hi fan costat i cada quart diumenge de mes s’apropen a l’ermita i es dediquen a,el que s’anomena,  fer dissabte. La seva és una feina discreta però molt efectiva i a la vegada agraïda. D’un temps cap aquí també compten amb la col·laboració de la Colla dels Pasarells.
   Quan som a punt de celebrar un nou aplec, aquest té un significat especial per a la Rosó, serà l’últim que celebrarà ja com a única administradora i quan només  li falten 3 anys per haver complert els 50 al capdavant d’aquesta responsabilitat. Quant camí recorregut per aquesta sitgetana que desafia els anys darrera l’abnegat servei de preservar i tenir cura de l’ermita que és el lloc de trobada a mig camí d’un altre de més  llarg, el del cel.
    Pels mèrits que atresora, durant els actes de celebració de la festivitat de Santa Tecla del 2016, per unanimitat de tots els membres del Consistori, se li reconeix la seva tasca nomenant-la Filla Predilecta de Sitges. Un bon reconeixement  per part de la seva gent que troba amb la Rosó a la sitgetana senzilla i sempre disposada a perseverar amb la tasca que té encomanada. Aquest diumenge la gent de la vila l’acompanyarem i tots junts compartirem la gatzara d’un nou aplec.                   
      Després, quan  l’any avanci cap el seu ocàs, la Rosó traspassarà les responsabilitats  d’un càrrec que ha portat a terme de manera exemplar i guiada per la mà de la Providència. A partir d’aquí, cada  vegada que torni a la Trinitat, podrà permetre’s el simple fet de poder  seure i contemplar la bellesa de tot plegat. Un privilegi del qual no havia pogut gaudir, perquè era tant el seu neguit de conservació, de fer feina, que ni l’edat li era un impediment per agafar l’escombreta i repassar de calç allà on hi veia una emmascarada, o amb traç  ferm  pintar el viuet blau del final de la paret per a realçar el  blanc i blau de Sitges
    Que la Santíssima Trinitat et mantingui aquesta eterna joventut,   perquè és i serà la raó que fa que el camí no resulti tan feixuc. Deixa’ns caminar al teu costat i la teva joia serà la nostra satisfacció.
                                                               J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 9 de juny del 2017 )
            

03 de juny 2017

UN COP D'ULL AL CAU ABANS D'ANAR A DORMIR






    Em costa sortir de nit, potser perquè a una certa edat, el cos et demana tranquil·litat que, en aquest cas, és sinònim  de comoditat Després de sopar a mi em motiva posar-me a escriure i l’altra tranquil·litat la que  campa en el transcurs de la nit, és la meva aliada .
     Sortir de casa, a determinades hores de la nit, sovint hem dit que produeix una certa recança. És quan diguem: “sortir després de sopar em fa mandra “. Vet aquí les repercussions  col·laterals  que sorgeixen després de deixar-te mimar per la comoditat. Una mandra puntual, perquè quan som al carrer ja ens abandona i l’encís de la nit ens  rejoveneix .
   Succeeix que al menys una vegada a l’any, el Cau Ferrat torna a obrir la seves portes en el transcurs d’una limitada franja horària nocturna. Donar un cop d’ull al Cau de dia o de nit no té res a veure i si he d’escollir entre un horari o l’altre, m’encanta fer la visita en aquests impàs de temps, quan la nit encara és jove . Potser perquè al Cau sembla ser que es feia més vida de nit que de dia. L’amo de la casa organitzava les seves festes amb la complicitat de les moltes nits que s’han succeït i cap ha estat igual que l’altra. Com a molt, semblant. Nits clares, amb la lluna que va  alternant  totes les seves fases, amb l’acompanyament de les estrelles. Altres de fosques i enrevessades, i fins i tot nits de llamps i trons.
   Al cap del dia, un cop van minvant les energies, visitar el Cau Ferrat abans d’anar a dormir, ve a ser com dedicar-se a fer un repàs a casa per comprovar que tot està en ordre. En aquest cas concret, l’ordre i la pulcritud predominen a la casa del veí, a la qual som convidats per aprofitar les darreres hores del dia i a partir d’aquí una nova matinada anirà agafant embranzida, fins acompanyar a la llum de l’albada que, tímidament, es voldrà colar pels finestrals de la sala del brollador. L’espectacle ha de ser també  sensacional. Penso no cometre cap disbarat al proposar que alguna vegada fóssim convidats al privilegi de poder donar la benvinguda a un nou dia des de darrera aquest finestral del Cau.  El  procés vindria a  ser el mateix que quan Santiago Rusiñol i les seves amistats, la nit els traïa i se’ls hi escapava mentre estaven ocupats en les seves tertúlies i, al revés que nosaltres,  a ells els hi feia mandra el dia.
    Tot sembla igual pel visitant, sí però no. Les hores de  foscor, com em passa a mi quan escric, se’ns mostren com a més relaxants, més inspiradores o si més no embolcallen un esquitx de romanticisme. Tot influïa en aquella visita nocturna que ens apropava a la nocturnitat del Sr. del Cau, el coincidir a cada espai amb els seus objectes, els quadres i també amb aquest  ram de flors  que durant tots els dies de l’any ve a retre homenatge a l’amo de la casa. Davant el colorit senzill i concentrat de les flors, em ve el record de la Rosa Muntané Estivill la nena que dels braços del seu avi i del seu pare havia entrat a la casa de l’amic de la família, de l’artista,  que de ben segur la incomodava la seva frondosa barba. La Sita es va anar fent gran i havia sentit  parlar tant del Cau Ferrat, del seu amo, que de ben segur se’n anava a dormir, entre uns records difuminats, però satisfeta perquè el seu amic tenia, en lloc destacat, un pomell de fresques flors, el qual ve a ser  l’enllaç entre ell  i tots els qui, quan visitem la casa, sabem del  seu  significat. Ella que havia entrat al Cau a totes hores, com en Genís, el seu germà, se’n va anar compungida, perquè la nit, quan la salut trontolla, esdevé respectuosa, ens fa por no poder-la superar. I aquell somriure tan seu, la va desafiar i va marxar satisfeta perquè en el gerro hi havien  les flors per al seu amic.
    Aquella nit, la de la visita al Cau, va donar molt de si i vet aquí que encara la feia més màgica la foscor que imperava per tota la quadrícula. I els avanços de la tecnologia ens permetia guaitar a les façanes més properes on unes projeccions de llum ens delectaven amb un espectacle molt atractiu, diferent.
   Vam anar a dormir satisfets d’haver aprofitat les últimes hores del dia, les que són fosques i decisives per a que, si no hi ha altra causa, la mandra ens segresti.
   Però només han passat un  dies,  quan tornem a estar convocats al Palau de Maricel,  per assistir a un tastet de sitgetanisme, aquest promogut per la presència de quatre obres del pintor sitgetà Joaquim Sunyer i Miró. El més representatiu de la pagesia i la toponímia sitgetana és el titulat Cala Forn, que compleix 100 anys, on els personatges que hi apareixen són gent del poble, entre un paisatge camperol i representatiu dels llocs del terme. Els responsables, la mateixa gerent del Patrimoni, la Vinyet Panyella, ho descriuen com una instal·lació. Quatre teles que s’han instal·lat en aquest suggestiu embolcall  annex del Cau, que ens apropa encara més a l’estil del pintor sitgetà que tenia l’estudi costat per costat amb el de l’escultor Pere Jou.
     Quants cops d’ull donats abans d’anar a dormir, fins que arriba un moment de la nit on el cop  de gràcia ens el dona ella. Amb tanta eficàcia que feina hi ha, quan és de dia,  per  poder-los tornar a obrir.   
   Si més no hi han cops d’ull, com el que hem fet al Cau Ferrat, abans d’anar a dormir, que et relaxant i et deixen com a nou. O al menys a un li dona aquesta sensació.
   I pensar que em feia mandra sortir.... Encara que de tots és conegut , i potser anhelat, el desig : “feina fuig, mandra no em deixis”.
                                                                             J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 2 de juny del 2017 )

  

  

     

29 de maig 2017

EL NOI DE CAL CARRETER

    Començar i acabar un carro és una labor minuciosa. Una especialització desenvolupada en una  època on els carreters tenien molts encàrrecs.
   Quan a la vila una de les activitats era  la pagesia, els  pagesos per anar i venir del tros, de la vinya, de la xermada, es valien del carro. Com també la gent que es dedicaven a fer els transport pels seus convilatans  i entre els pobles més propers. D’aquí que moltes cases donessin prioritat a la presència del matxo, fins el punt que alguns d’ells havien de travessar l’entrada i fins i tot el menjador per poder arribar  a l’estable.
    Procedent d’Albinyana va arribar a Sitges en Joan Gené i Pascual, d’ofici carreter, en el sentit de constructor de carros. Aquí es va casar amb la Mercè  Recasens Carbonell i es van establir al carrer Sant Bartomeu. En els baixos de la casa hi va posar  el taller. Com a curiositat, en un apartat d’aquest espai,  disposava d’un aparcament destinat als cavalls. I és que no només es dedicava a fer carros, sinó  també  reparacions,  doncs era freqüent que es tranqués algun dels braços o un dels descans, que consistia en dos muntants , a sota cada braç  que els desplegaven quan el carro havia d’estar una estona parat, una posició que  contribuïa al descans del cavall al no haver de suportar tant  pes. Al mateix temps que a l’animal li posaven el morral amb un contingut barreja d’alfals i garrofes. Sembla ser que en aquell exclusiu aparcament sempre hi havia cavalls arrenglerats  esperant que el carreter acabés la  feina. Els matxos compartien plaça  amb el burret que tenia l’amo.
   El fill del matrimoni, en Joan Gené i Recasens, també es va dedicar a l’ofici del pare. I com era el jove de la casa, la gent del poble, fins que ens va deixar, el coneixien pel noi de cal carreter. Acostumat a fer carros es va abraçar, però, a la locomoció, doncs era una gran aficionat a la bicicleta i a les motos. Tant amb un mitjà com l’altre participava en curses. Havia corregut en les pistes de l’Autòdrom i també era  popular per disposar d’una BSA, quan en el poble eren comptats els veïns que presumien  d’aquesta marca de moto.
   El noi de cal carreter es va casar amb l’Àngels Milà Marcer, de Sant Pere de Ribes. El matrimoni va tenir quatre fills; en Salvador, Joan, Josep i en Jordi. Mentre, l’avi i el pare continuaven amb la mateixa activitat, si  més no aquesta modernitat, que va permetre al noi de la casa disposar d’una motocicleta, era l’avís que anunciava una mecanització a tots nivells. Com la pròpia família ho va experimentar, ja que en Joan i els seus amics, van construir un cotxe amb motor de moto i van fer la cabina de fusta . Un cop acabat van anar fins a Montserrat. L’anada va  transcórrer sense incidents però la tornada no va ser tan exitosa, a partir de punxar una roda  tot va ser un cúmul de circumstàncies que van fer que arribessin al poble com si haguessin participat en una batalla campal. Al vehicle en qüestió el coneixien  per  “La Estrella Errante “. A aquestes singularitats s’hi afegien els passejos que  feia el de cal carreter muntat en una bicicleta antiga, d’aquelles que es componen d’una roda gran davant  i una de petita a darrera  , amb una antiguitat del 1870.
   Si em referia a la implantació progressiva de la mecanització, amb ella s’intuïa  que els carros tenien els dies comptats. I ells ho van viure en pròpia pell i el que esdevé curió, van deixar de fer carros per dedicar-se a la fabricació d’un article destinat a calçar els peus. Ells que sabien quan un cavall necessitava que el ferressin, van apostar per una base de fusta on s’hi acoblaria les diferents formes i textures de l’empenya. Van fabricar talons i les plataformes de fusta que els anomenaven “topolinos “. En el taller hi van arribar a treballar uns 20 operaris i la producció l’enviaven per arreu. Un dels fills, en Josep, feia de representant de la casa.
    Fins que va arribar el dia que la competència va fer que anés minvant la producció. Elda, Inca... van irrompre fort al mercat i va ser així com van introduir altres modes en el calçat.
    I com van fer molts sabaters, que van canviar d’activitat per dedicar-se a l’hostaleria que emergia, ells van decidir enderrocar la casa, aixecar-la de nou i condicionar-la com una residència i la van llogar com annex de l’Hotel Galeon, fins que aquests van acabar comprant l’edifici, que continua amb la mateixa activitat.  Durant aquesta nova singladura, es va formar un grup de joves sitgetans al  qual van  posar per nom els Stones. En Jordi n’era component i ocupaven  el primer pis. Un grup polivalent que es dedicava a organitzar festivals a fer teatre i altres activitats culturals. Per la seva complexitat i pel gran nombre de protagonistes, aglutina prou material per a dedicar un  article.
     Degut a aquesta  vena artística, que influïa en alguns dels germans Gené, la música va influir en les seves aficions. Així en Josep tocava el clarinet  i  en Salvador  l’harmònica, com si es tractés d’un professional. Tant era així que un dia va ser convidat per l’emissora Ràdio Nacional a fer una demostració. El veïnat del carrer va estar amatent de la transmissió, fins el punt d’apujar el volum de les ràdios, amb una potencia tal que es pogués escoltar per tot el carrer. Quan això succeïa la Tomasa, que era la més expressiva ambaixadora del carrer , anava amunt i avall enaltint les excel·lències del Salvador. En Jordi ha estat captivat per la pintura i, un cop alliberat de les seves obligacions, es dedica a transportar a les teles els llocs més emblemàtics de la vila.
    El noi de cal carreter va arribar a ser una mena d’institució a la Vila i la seva muller l’Angeleta una ribetana que portava Sitges al cor, al qual li havia de fer un raconet perquè la seva bondat el desbordava . A la recta final de les seves vides van anar a viure a Rubí, per tornar a Sitges que era on els de cal carreter s’havien guanyat l’estima i la consideració de tothom.

                                                                                                            J. Y. M.

  ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 26 de maig del 2017 )

23 de maig 2017

RETRATAR SITGES

He heretat dels de casa l’afició a la fotografia, degut a la complicitat adquirida m’ha permès seguir de prop l’evolució d’aquest art en tots els seus vessants. He perdut hores de dormir acompanyant al pare en aquell quarto fosc, on de la foscor, només rebaixada per un feble resplendor vermell, sorgia de entre els líquids  les imatges en blanc i negre.
    El procés era més o menys llarg, si comptem des de que es comença per captar  la imatge amb la màquina. Aquest primer pas  mantenia en suspens als autors, els quals només pensaven en  l’angle que seria el més adequat per fer la fotografia, com així l’hora del dia, per a combinar llum i ombres.
   Els aficionats disposaven d’una bona temàtica allà a la platja de les barques.  Valoraven molt els dies de sol, amb el cel blau, però tacat de núvols blancs. Una combinació que s’acompanyava de l’obsessió  per a que  el blanc de la nuvolada ressaltés  damunt el gris clar del cel en aquelles fotografies en blanc i negre.  Contribuïa la presència de les barques de llum i de fons l’església. El conjunt oferia una combinació sensacional.
   En un temps em què  per a fer fotografies havies de recórrer a les màquines més o menys sofisticades  i  si volies fer una trucada telefònica, havies de despenjar l’auricular del telèfon fixat a la paret  i esperar que l’operadora et demanés el número de l’abonat amb el qual volies parlar : “ posem amb el 53”. Un temps d’espera i la veu a l’altre costat. Succeïa això  en el transcórrer de  la dècada dels cinquanta.
   Uns cinquanta anys i escaig després, el telèfon va amb nosaltres allà on anem. Un invent sensacional que a més ens permet fer fotografies i si s’escau les podem enviar-les  per tot el món. O simplement les guardem, en diuen, a la memòria.
   l’Anna Monzó, coneixedora de les arts que esmercen  dos sitgetans, en quant  aquesta modalitat de retratar amb el telèfons per a després “penjar” les fotografies a la xarxa, amb el mètode anomenat “Instagram”, l’artista sitgetana va considerar que era el duo perfecte per integrar-los en la sèrie d’exposicions iniciada sota el títol de “Binomis” i que té lloc al Miramar. El passat divendres en Vicenç Morando i l’ Àlex Ferret inauguraven la seva exposició de fotografies realitzades amb el telèfon mòbil.
   Un esclat de llum i una variada mostra  de formes i colors, amb el testimoni de la gent de Sitges, és el que ens ofereix l’Àlex , fotografies fetes a amb l’ajut d’aquest invent tan simple però tan suggestiu com és el pal  amb el qual es val per a realitzar-les i que d’aquesta manera  pot sobresortir per damunt els caps de la gent. Quan d’aquest mètode en diguem fer un “selfi” ,  una paraula nova en el vocabulari fotogràfic , amb el qual no ens cal parar el trípode convencional.
   En Vicenç de les paraules passa a la imatge i entre les dues coses entaula una harmonia ben relacionada. Des del micròfon, amb el seu estil tan seu, ens explica el que passa al poble i parla amb els seus protagonistes. Quan, deixa l’estudi de la ràdio i passeja pels carrers, es dedica a retratar Sitges. Sap trobar el moment oportú, l’evolució del paisatge, la instantània que se li interposa al seu pas. I estic convençut que feta la fotografia li agrada perquè no hi té d’afegir cap paraula i això per un professional de la parla, trobo que és molt relaxant. És quan verament  es  fa palès allò que diguem que “una imatge val més que mil paraules” .
   El cap de setmana passat va coincidir també  amb la inauguració de la catorzena edició del Fotomaig, que organitzen els fotògrafs del GES, successors de l’emblemàtic Sitges Foto Film. Aquells aficionats que passejaven els neguits que els hi comentava. Quan avui existeixen moltes eines informàtiques que permeten millorar la qualitat de les fotografies i poder treure  tot allò que fa nosa, fins el punt que, realitzat el treball,  no sabem apreciar on comença i acaba el procés, perquè  només se’ns mostren resultats quasi bé immillorables , això fa que una fotografia, a simple vista mediocre, la podem transformar en quasi una obra d’art. Només es tracta d’estar avesat amb el domini de les noves tecnologies. Hem aprés, i permeteu-me l’expressió, a ser tramposos, ni que sigui per millorar la qualitat de les nostres fotografies. No sé si això  és bo o dolent, però sí que, davant una fotografia, al menys a mi em passa,  afloren  els dubtes en quant a l’autèntica originalitat d’aquesta.   
En Morando i l’Alex a cada “ retratu” que fan, com així ho pronunciàvem,  aporten el testimoni gràfic dels llocs del poble: festes, tradicions i la seva gent. Ara, amb tantes facilitats per fer fotografies, tots retratem Sitges. I quan l’ocasió ho requereix, aprofitant aquest marc únic, ens hem fet el nostre “retratu” familiar, només allargant el braç.
  Aquest dies al Miramar s’exposa una breu història del poble en imatges, realitzades amb el telèfon. I a les sales on s’exposa l’obra del Fotomaig, se’ns mostra  l’art que sorgeix entre tantes fotografies com es fan ara, ja sigui amb les càmeres  digitals o amb el mòbil. Són tantes les imatges que cada dia queden  immortalitzades que les generacions futures podran seguir l’evolució del poble pràcticament al minut . Això farà que la gent no notaran tan la transformació, com ens passa ara al veure una fotografia antiga si la comparem amb la transformació que s’ha obrat  amb el  pas del temps.
Altra cosa és la nostra pròpia imatge que cada dia que passa es va transformant una mica. Per a dissimular les seqüeles del pas del temps, també es poden aplicar les tècniques actuals i fer els retocs pertinents a la fotografia. .Però el que aniria bé, per a la pròpia imatge, seria una màquina de treure anys.
 De moment hem quedat, el que se’n diu, ben retratats.
                                                                                    J. Y. M.

   
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 19 de maig del 2017) 

13 de maig 2017

EN CAVERDÓS, UN PAGÈS SITGETÀ QUE PORTAVA FAIXA

   La gent de la pagesia s’ha caracteritzat, a més de la seva feina, per vestir amb  espardenyes de betes i faixa negra cenyida a la cintura. 
   l’Antoni Caverdós i Caverdós  ha estat un sitgetà que ha acabat estimant la terra que treballava, perquè el que ell verament  volia era ser fuster. Les circumstàncies, però, el van fer canviar d’ofici. Va néixer el mateix dia de la Festa Major de l’any 1924 i els seus pares eren: l’Antoni Caverdos Ferret  i la Josefa Caverdos Llosas. El pare feia de  pagès i també de carreter.  El matrimoni va tenir tres nois i una noia, un dels xicots va morir jove i l’Antoni va anar a escola amb el mestre Sr. Emili Picó Bonmatí  i després  a Vilanova. Estava molt capacitat pels estudis, sobretot per les matemàtiques i la geometria. Aquesta disponibilitat el va fer pensar que, com tenia facilitat per les dues assignatures,  li podia servir  per estudiar arquitectura que també li agradava.
   En mig d’aquestes cavil·lacions esclata la guerra i tot queda en suspens. Quan s’acaba la confrontació, l’economia familiar  està molt ressentida, fins el punt que els seus pares no li poden costejar la carrera, d’aquí que es trobi amb la necessitat d’ajudar al pare per poder contribuir a que no sigui tan feixuga la càrrega. Fa de pagès, ofici que alterna   amb les feines de transport amb el carro.  Quan es queda sense el matxo,  deixa aquesta última activitat,  degut a que considera que els cavalls sempre van ser com una pedra a la sabata que feia la guitza a les finances familiars. I es dedica  només a la pagesia  com a jornaler i parcer. Quan necessita el matxo  li deixa el seu cosí llunyà, en Jaumet de ca l’Estellà, en Jaume Artigas Cavedrós.
  l’Antoni treballa de sol a sol en  les terres de les quals era jornaler i en aquelles que anava a parts amb l’amo. D’aquestes, de la part de la collita que li corresponia a ell, ho venien a l’entrada de casa seva, en el carrer de les Ànimes. Comptava amb la col·laboració de la seva esposa, Joaquima Puiggros Matas, que va néixer a la vila, Els seus pares eren en Manel Puiggrós Soler, vingut de Torredembarra,  i la sitgetana Rosa Matas Rovira . L’home va fer de sabater i també  era músic, tocava el contrabaix i la flauta.
   El Sr. Robert, propietari de can Milà i de les terres adjacents, pel que fa a  la part de raïm que li pertocava a l’Antoni, li deixava elaborar el vi en el celler que tenien al carrer Sant Pere i desprès el despatxaven a la botigueta. Quan posaven l’aixeta a la bota, seguint el costum dels vinicultors de  casa nostra, disposaven una cadira petita just  a l’entrada, era una identificació dels cellers sitgetans, als de Vilanova hi penjaven una branca de pi. En aquell temps, entre aquest tram de carrer i el de Sant Sebastià es podien comptar unes quatre cadires anunciadores de l’arribada del vi novell. Ells només despatxaven vi negre, sumoll.
El matrimoni Caverdós – Puiggros van tenir tres fills, la Rosalia, l’Antoni i en Josep. Els nois ajudaven al pare en les terres que cuidava que estaven repartides per Vallcarca, l’hort de l’Ave Maria, Aiguadolç, les terres que el Dr. Benaprés tenia als Molins i les del lloc anomenat Sant Quintí. Les del  pla de can Milà de la família Robert i també l’antiga sínia de can Lluçà  que l’havia comprat en Josep Mª. Tutusaus. Al camí pla, per allà les Pruelles, tenien un tros de terra de la seva propietat.   Aviat el fill petit  va  decidir  deixar la feina de pagès per dedicar-se a l’ofici de serraller. Així van quedar els dos Antonis sols   treballant les terres. A la botiga hi despatxaven els espigalls i espinacs, les especialitats de la casa, conjuntament amb les tomates, patates i tota mena de verdures, avui les anomenaríem del Km0. La Joaquima va comptar  amb l’ajuda de la seva jove, la muller de l’Antoni, la Guillermina Artigas Alsina. 
   Va arribar un temps, però, en què que quasi totes aquestes terres  van deixar de ser productives, degut a la modernitat. I aquesta eina malvada s’ha dedicat a transformar el paisatge,  a gratar la terra fins a  deixar-les ermes i recobertes de ciment,  relegant  al pagès, fins a quedar  la seva feina  molt limitada. D’altra banda la mecanització ha alleugerit el seu esforç i això fa que avui els pocs pagesos que queden, vagin al tros sense la ronyonada protegida per la faixa. Van vestits com tothom, amb  la roba dels diumenges, doncs després de portar-la unes quantes temporades, ens la posem per treballar.
   L’Antoni va fer just, aquesta transformació  ja el va agafar gran i l’obligava una mica a gaudir de les comoditats de la llar. Continuava, però,  sent el sitgetà que vestia amb la faixa,  espardenyes i la boina. Oferia una imatge d’Homenot, dels qui  tan li agradava descriure a en Josep Pla, que igualment provenia de casa de pagès, com ell.
     El testimoni d’en Caverdós, home de moltes vivències i una vida dedicada a la pagesia, va fer que els components del  jurat del Premi a les Tradicions Sitgetanes de l’any 2005,  ens  fixéssim  en aquest sitgetà, el qual  aglutinava el mèrits de ser un dels últims testimonis de la pagesia  que encara vetllava per la terra. Una valoració per  la qual vam considerar que fos distingit amb el premi. Un reconeixement que, ens consta, li va fer molta il·lusió, la mateixa que el va acompanyar fins que al cap de poc temps ens va deixar. Darrera quedava  la mirada profunda  d’un home culte  i meticulós. Perquè tan aficionat com era a la geometria, ho demostrava quan plantava. Hi esmerçava una l’alineació  tan simètrica que feia goig de contemplar.
    L’obra efímera d’un sitgetà que volia ser fuster, però que de la pagesia en va fer el seu art particular. Vet aquí un art que dona de menjar, gràcies a la feina del pagès i a la complicitat  de la natura.
                                                                                         J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 12 de maig del 2017 )
  


    

11 de maig 2017

EN PAPALLONA, UN PESCADOR DE CASA NOSTRA

   Un dels molts detalls que van desapareixent del viure quotidià dels pobles, són els motius de la gent que hi habita. El nostre poble no ha estat una excepció, avui aporto un motiu que està en fase d’extinció.
     En Salvador Urgellés Badia era pescador que desenvolupava el seu ofici  en la barca de l'Americano. I ell, com el seu patró, també passejava el mot pel qual se’l coneixia,  en Papallona. Estava casat amb la lVentureta Portas Vendrell i vivien al carrer Bonaire 9, en una casa propietat de la família Robert.
  El matrimoni va tenir dos fills, en Manuel i la Sara Urgellés Portas. El transcórrer de la vida familiar dels pescadors estava supeditada als canvis que es produïen en l’estat de la mar, sobretot a les inclemències que s'hi rebolcaven degut als vents que en determinat moment bufaven. Ningú com ells coneixen , només amb a insinuació d'una esbufegada de vent, com la calma del mar pot canviar en qüestió de minuts. Si els temporals, o la mala mar, duraven masses dies, com passava molt sovint, no podien sortir a pescar i  aquesta circumstància influïa en les seves economies.
  A causa d'aquestes situacions de perill i inestabilitat econòmica, els fills potser no decidien continuar amb l'ofici del pare. Com així ho va decidir en Manel Urgellés Portas , que es ca casar amb la Remei Micó. Ell no va heretar l'ofici del pare, però sí els seu motiu. L'home  va escollir l'ofici de paleta, dedicació que el va convertir en un bon oficial. I a hores lliures va estudiar solfeig i es va decantar per aprendre a tocar el saxo tenor.
  Fins arribar a formar part també en aquella orquestra, a la qual moltes vegades m'he referit, els Iberos del Jazz. En aquesta singladura orquestral  no va tardar gaire que el so que treia del seu tenor, deixés bocabadat a qui l'escoltava. Per aquella època, a l'estiu, l'orquestra repartia les seves actuacions entre l'Hotel Terramar i la Piscina. Quan ho feien en aquest local, ja entrada la vesprada, la gent que passejava pel passeig, s'aturaven per escoltar la smúsica i sobretot quan solejava en Manel. Hi contribuïen els ballables que interpretaven i ell s'havia especialitzat potser en els més melodiosos, com aquell, “ Beguin de Beguin”,” musica y lagrimas...”  que meravellaven  a tothom. A la susdita sonoritat s'hi afegia la seva elegància: era alt , ben plantat, tot li era favorable. Encara avui, gent del nostre entorn, recorden aquelles bones maneres de fer sonar el saxo tenor . Amb un estil propi caracteritzat per un gust acurat en la manera de dir. Perquè interpretar la música no sols consisteix en llegir el paper, sinó fer-ho amb un sentiment especial, l'anomenem  estil.  El qual  cada artista li sap aportar una barreja de sentiment i bon gust .
   La direcció dels dos establiments estava a càrrec de la companyia hotelera HUSA, de la qual n'era el cap visible el Sr. Gaspar, avi de l'actual Joan Gaspar Solves. La companyia regentava diferents hotels i la direcció va proposar a l'orquestra convertir-se en la oficial de la companyia, i així a l'hivern actuarien en un hotel a Màlaga i a l'estiu tornarien a Sitges. Era l'any 1940 i per tant temps molt difícils, doncs  d’acord amb  la situació, qui tenia un ofici i feina no estava per embarrancar-se en aventures de incert futur. Tocar de peus a terra, en aquells moments, era essencial. Així que els músics optaren per continuar amb  la música com una afició.
  A en Manel li passava que tenia la sensibilitat molt a flor de pell, d'aquí potser el secret del seu art, però també l’explicació a alguna de les excentricitats que el posava en evidència. Com passava quan assajaven, si es trobava amb algun  ballable on coincidia amb un  passatge que li representava alguna dificultat d'execució, després d'algunes vegades de intentar-ho,  i no sortir-li com ell volia , agafava la partitura i l'estripava a trossets  Mentre raonava: "aquesta ja no la tocarem més ".
  La germana d'en Manel,  la Sara Urgellés Portas,  en el transcurs d'una Festa Major va conèixer al qui seria el seu marit, l’Antoni Viñals Bon, el qual  va venir a jugar un partit de futbol, com era costum programar entre els actes de diversa índole, tan esportius com lúdics. l'Antoni  tenia un germà, en Francesc Viñals que va arribar a ser internacional com a jugador del F. C. Barcelona.
   El matrimoni va tenir una filla, la Sara Viñals Urgellés, que es va casar amb en Jaume Blasco i Mateu i van fixar el domicili a Barcelona. La Sara va entrar a treballar a les oficines de l'empresa especialitzada en impartir cursos per correspondència, Agfha. Allà va donar la coincidència que alguns dels seus veïns de Sitges s'apuntaven a aquesta modalitat,  que per aquell temps es considerava innovadora. Entre  els usuaris del servei es trobaven el meu pare i l'oncle, en l'apartat de fotografia. M'ho explicava ella mateixa, quan cada vegada que el nom dels dos alumnes del curs apareixia en la documentació que tramitava, li recordava gratament la seva vinculació amb la vila i la complicitat  dels dos germans  amb el seu oncle Manel, per  la qüestió de la música . El matrimoni Viñals – Blasco va tenir dos fills, l’Eva i en Jaume. Aquest gran expert en fotografia.
  Vet aquí un breu apunt sobre el pescador Salvador Urgellès, que era més conegut pel seu motiu, el mateix que va heretar el seu fill. Una herència d’aquelles que no aporten cap benefici a qui hereta. Tot el contrari, perquè hi ha qui els molesta que els anomenin pel mot. Altres no els hi fa res, perquè el consideren  com a part del patrimoni familiar i, fins i tot,  els hi sap greu que es perdi. Sigui com sigui la música era l’aportació més ben apreciada per a tots els qui es delectaven amb la sonoritat que sorgia del saxo tenor d’en Manel Urgellès Portas, de can Papallona..
                                                                                 J. Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges 5 de maig del 2017)

02 de maig 2017

ELS ARTISTES DEL MIRAMAR

Admiro als artistes, de qualsevol modalitat, per la seva dedicació i perseverança, perquè considero que   no poden defallir, doncs arribar a un cert nivell requereix molta dedicació i més que un superat fracàs. Si ens centrem en els pintors, la seva tècnica i especialització s’aconsegueix després de molt treball per acabar assolint un estil propi.
   La Vila de Sitges ha estat, i ho continua sent, bressol de molts pintors. No a tots la seva pintura els ha permès aconseguir fer-se un nom entre els més reconeguts,  però sí que el seu treball els ha premiat  amb el  reconeixement de la gent del poble que segueix la seva evolució i fins i tot han  penjat obres seves en les parets de la casa.
   Del 24 de març  fins el 7 de maig  a l’edifici del Miramar té lloc la primera exposició del cicle que porta per nom genèric, “Binomis” . Un anunciat que servirà de presentació, a cada convocatòria, de dos artistes locals. N’és la coordinadora la també artista sitgetana l’Anna Monzó i Almirall, la qual, des de que va néixer va estar en contacte amb la música, o millor dit, amb l’aprenentatge d’aquesta que la seva mare, la recordada i estimada, Montserrat Almirall, impartia en els baixos de la casa Antoni Carreras i Robert.
  l’Anna, que té un estil propi molt identificatiu en tota la seva obra, viu de molt a prop els enigmes que amaguen les teles dels pintors que s’exposen en el Cau Ferrat i en les sales de la  lluïda pinacoteca local. En Pep Pascual Peris, el seu home,  sap arribar fins quasi al límit de la pintura, allà on s’endevina que ja es troba la blancor de la tela original. El seu ofici de restaurador de pintura, li reserva el privilegi de radiografiar les interioritats de qualsevol obre pictòrica. El seu ofici li impregna una meticulositat potser més primmirada que el rellotger. Quan netejar capes de pintura les quals, en determinats moments s’han aplicat , ofereix la garantia de poder arribar fins a la capa original, és a dir, com la va deixar l’artista en el moment que va donar per acabada l’obra.
   Art crida art, aquesta conclusió la materialitzo davant aquesta implicació dels artistes locals que exposen aquests dies a la sala del Miramar. En Genís Hernández i en Robert Franco, fan honor al seu art. Millor l’art els ha transformat en uns personatges molt peculiars. Que es reconverteixen  i passegen abraçats a una aparent bohèmia ben entesa i ben portada.
   Degut a aquesta transformació tan influent,  en Genís igual pot posar-se a la pell d’un personatge d’una obra teatral  i pujar a representar-lo a l’escenari o davant les càmeres.  Un art que potser ha heretat del seu recordat pare el qual, per Carnaval, es transformava de tal manera, que la gent de Sitges esperava la seva presència  al Cap de la Vila per gaudir de les seves genialitats. 
   En Genís té l’avantatge que quan baixa el taló i les llums  de la sala s’apaguen, una lluminositat interior se li revela i l’empeny a agafar els pinzells. Dibuixa i pinta i el seu estil també aconsegueix fugir dels tòpics de l’obre purament figurativa.
    El mateix li passa a en Robert Franco, més conegut per en Roby, un artista que l’art pictòric l’acompanyat sempre. De ben jovenet, a l’escola, aprofitava qualsevol descuit del mestre per dibuixar damunt la blancor de la llibreta dels apunts. Aquesta obsessió l’ha transformat i abraçat a les excentricitats dels genis, doncs passeja un posat dalinià que s’encomana en la seva manera de pintar. En Roby, un artista que pinta el que li dicta el cor. Aquest que sempre se li mostra generós i ell s’hi aboca, és quan pinta sense esperar res a canvi, simplement per la satisfacció de poder contemplar l’obra acabada.
    I ara exposada en aquesta sala  que en el seu dia formava part de les dependències de l’Hotel Miramar, per on hi van desfilar gran nombre de turistes que vestien de manera elegant. Res a veure amb les preferències dels dos artistes. I de la mateixa manera que un hotel és una casa hospitalària  oberta a tothom,  es pot dir que el Miramar actual no ha perdut aquesta característica, ni la influència. Ens ho demostra   la acollida que dispensa als artistes que hi exposen  i a tots el qui hi anem de visita per contemplar el que pinten, esculpeixen o retraten.
    Va coincidir el dia de la inauguració d’aquest primer “Binomi”, amb l’aniversari d’en Genís Hernández, que va comptar amb la dolça companyia d’en Cristian Escriba i d’en Xavi Marco. Quan tothom recorda la implicació de la família Escriba amb Sitges. Com a estiuejants que habitaven uns baixos d’una casa situada a la platja Sant Sebastià, on tot sovint sortia l’avi d’en Cristian amb la canya i el sarró de vímet  per anar a pescar. Cada  treball dels xocolaters de la nissaga Escriba és també una obra d’art, que sap greu  desbaratar per degustar la xocolata.  I com a curiositat luctuosa, ja que més apunt he apuntat paral·lelismes amb el geni de Portlligat, dir que el pare d’en Cristian va perdre la vida, degut a un accident fortuït que es va produir mentre visitava la casa – taller de Dalí a Portlligat
   Com una obra daliniana semblava el quadre que els  artistes van realitzar, amb merenga, a tall  de celebració de l’aniversari d’en Genís i per recordar  la col·laboració d’en Roby amb la xocolateria dels Escriba. Un pastís d’aniversari res convencional en una sala on s’exposa  l’obra de dos artistes sitgetans que mostren unes  bones maneres de fer i aquelles genialitats que tan m’agraden apuntar i de la qual en són protagonistes alguna gent de la Vila.
   Felicitats als dos amics i restarem amatents a la progressiva participació dels “Binomis” . en els baixos d’una casa noble, en el seu temps convertida en hotel, amb uns finestrals oberts a la Mediterrània, on  el blau del mar s’ajunta amb el cel i els pintors queden captivats d’aquesta lluminositat que és la mare més guapa de totes les llums.

                                                                                  J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 28 d'abril del 2017)

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez