Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

16 de gener 2017

DE SANT ESTEVE A CAP D'ANY

   La festa de Nadal aplega un seguit de tradicions que amb el pas del temps s’han anat modificant, sortosament encara queda el costum de felicitar-nos les festes quan coincidim pel carrer amb amics i coneguts. Les noves tecnologies, facebooc, whatsapp, correu electrònic.. s’han imposat per sobre dels mètodes tradicionals. Era quan als dies previs a les festes, els carters portaven aquelles carteres de pell que es penjaven a l’esquena, plenes fins dalt de correspondència, la major part del contingut eren felicitacions. Els últims carters en fer servir aquestes voluminosos embolcalls  de pell van ser, entre altres, el Sr. Estrada, el Sr. Chamarro, ells dos eren els més antics i els més veterans dels carters locals, quan ja  s’havia jubilat el Sr. Àlvarez, pare de família nombrosa on tot eren dones, a les quals la veu popular les anomenava, “les carteres”. Pel carrer de casa passava el Sr. Estrada, un home baix d’estatura però d’una gran amabilitat i amb un somriure permanent. Quan s’apropaven aquestes vigílies el carter anava amb el cos encorbat, degut al pes que havia de suportar. En pocs dies els carters havien de repartir un nombre important de nadales, amb un contingut ple de bons desitjos.  En les vigílies de Nadal  també lliuraven les seves, una simpàtica tarja amb la imatge peculiar del carter, vestit amb uniforme gris, la cartera i gorra de plat, que acompanyava un text prou entenedor: “El Cartero les desea Felices Fiestas”. No sé qui copiava a qui, però els altres servidors del poble: sereno, escombriaire...coincidien amb un targeta semblant, canviant l’uniforme i les estrofes de darrera, si més no la finalitat era la mateixa, felicitar les festes  a canvi de rebre una propineta.
   Poc a poc el servei de correus s’ha modernitzat, ara transporten la correspondència en carretons, al mateix temps que s’ha anat perdent el costum d’enviar i rebre felicitacions. Per tant, pel seu descans, el volum de correspondència acostuma a ser el mateix que durant la resta de l’any. Curiosament els mitjans de transport convencionals, han experimentat un considerable augment del contingut. Sobretot aquests dies, quan la gent fa les seves compres per Internet i la competència en el servei de lliurament fa possible  disposar dels articles al cap de poques hores. La comoditat de poder comprar des de casa, sense necessitat de desplaçar-se, va en perjudici dels comerços de proximitat.
     Hem arribat a un punt que la tecnologia els avanços que comporta tot el desenvolupament de nous invents per tal de fer fàcil i còmode la vida de l’usuari, va deixant despenjada a molta gent que treballa de cara al públic. No tardarem gaire en veure com les entitats bancàries implanten màquines que faran les mateixes funcions dels empleats que estan darrera el taulell. I el personal de l’entitat, com a molt, es limitarà a un empleat o dos que hi seran per resoldre els imprevistos o determinades consultes que precisen d’un tracte més directe.
    Ja ha passat amb les benzineres,  o en la quasi desaparició de les guixetes destinades a la venda de bitllets en les estacions de tren. En els punts de pagament de les autopistes.  S’està implantant en els caixers  dels grans supermercats. Tota aquesta  modernitat desmunta la teoria, quan hom entrava a treballar en un lloc  d’imprescindible disponibilitat de ma d’obra o talent,  es deia que era per tota la vida. En un període  de  temps la gent ha passat de tenir una feina segura, per sempre, a la inseguretat de no saber el demà que ens depara.
     Aquestes  festes de Nadal  encara desprenen  un alè que embolcalla les tradicions. El pessebre, la Missa del Gall,  el caldo, la carn d’olla , el capó, els torrons i les neules, el vers recitat pel més menuts pujats damunt la cadira.  Els canelons del dia de Sant Esteve, el Concert coral del Palau de la Música. El tradicional Quinto. Tot i que  cada vegada es va perdent més la tradició del dia dels Sants innocents, potser es degut que durant tot l’any hi ha tantes enredades, i grosses, que penjar la llufa és poca cosa al costat dels enganys als quals ens tenen acostumats una part de la gent que haurien de donar exemple de meticulosa serietat. I que nosaltres, al cap i la fi, que som uns innocents, vivim i suportem  les  conseqüències de les innocentades dels qui han de ser els més assenyats. Ja té nassos, com l’home que diuen que en té tants com dies té l’any i que ens encaparràvem en anar a veure si el trobàvem. Ara em sembla que tampoc es busca, la canalla té altres entreteniments tecnològics com per perdre el temps buscant una agulla en un paller.
    Som a les acaballes d’un altre any, i amb ell l’acompanya aquest últim article del 2016. Amb noves i il·lusionades perspectives. També el pas dels anys ha implantat el costum d’anar a acomiadar el que queda d’any i rebre el nou, fora de casa. Una tradició que a Sitges va anar arrelant entre les dues Societats, el Prado i el Retiro. De primer sense més pretensions de celebrar-ho ballant al ritme de les orquestres  la Mozart i els Iberos del Jazz. Per avançar i anar-se establint el costum d’acompanyar-ho amb un sopar i una bona orquestra. Després s’hi van afegir altres establiments, sobretot de restauració i hostaleria, on  no han faltat els dotze gotims de raïm, el casquet, el collaret estil jamaicà , l’entifás i l’espanta sogres. D’això en diuen “Cotillón”  Per passar, degut a les circumstàncies, a que cada vegada són més els qui es reuneixen, ni que sigui en un desmantellat local , on organitzen les pròpies festes entre amics a l’espera de les campanades. Aquests replantejaments han anat en contra, per posar un exemple, de les grans i prestigioses formacions orquestrals, que feina tenen per trobar qui les contracti en dies com aquest.   
     Hem arribat al final, dissortadament, familiars, amics i coneguts, s’han quedat pel camí. Un any sembla que transcorre  molt ràpid, però poden succeir moltes coses.
   Desitgem que en el proper  totes siguin bones, o si més de  fàcil trampejar.       
                                                                            J. Y. M.        

     

25 de desembre 2016

JOSEP I MARIA S'ALLOTGEN A LA 105 DE L'HOTEL SUBUR

La vesprada comença a desplegar la seva foscor des de la Punta Ferrosa fins a les Coves.  La fredor i la nit són inseparables i una humitat gebradora cobreix la plaça de l’estació. Ara arriba un tren, ara en marxa un altre, els passatgers que arriben s’afanyen per sortir. En poc temps solitud i silenci. I allà, en mig de la penombra, una parella. Sola. Acluquen el cap   l’un amb l’altre, callen. La noia mostra una prominent panxa,  li passa la mà per damunt,  acariciant-la.
   Entre aquesta solitud apareix un home, que també passeja panxa i una frondosa barba blanca. El  marit  fa un pas, un altre, fins a col·locar-se davant per davant del personatge de la barba i el corbatí . Es miren tots dos, fins que el desconegut desencalla el silenci:
-          “Perdoni, no sabria d’ un lloc on poder passar la nit ? venim de lluny i la meva dona necessita descansar”.
En Miquel Matas no ho dubte.
-          “Jo els acompanyaré”.
   Durant el trajecte en Miquel s’interessa per la seva procedència. El nouvingut  explica  que,com tanta altra gent, ells dos i el nadó que esperen han fugit de les atrocitats que la humanitat fa per arreu.  A la parella i a qui els fa de guia se’ls hi humitegen els ulls. Són els bons sentiments d’uns i altres que consoliden una entesa que fa que, sense conèixer-se  de res, hagin congeniat tan bé. El foraster, amb veu retallada per l’emoció, li  diu que tant de bo els governants del món  es poguessin emocionar amb un relat tan simple, però entenedor. Seria un món diferent, on viuríem en pau i no hauríem de deixar les nostres cases.
   Amb tot arriben al lloc, a la façana es llegeix:  Hotel Subur. L’home arrufa el nas,  al temps que l’acompanyant els informa que ja han arribat, la dona es mostra reticent a entrar, li estira la mà. Esperen en el carrer i ell puntualitza:
-          “Escolti, volem un lloc modest, sense luxes, només és per passar-hi la nit. Demà Déu dirà”.
 De dintre surten tots els germans Matas-Arnalot. En Miquel els ha explicat la situació i tots estan d’acord de donar-los   aixopluc.  Ells, compungits, entren a l’establiment. El més gran dels germans, en Josep Mª. Els hi dispensa la benvinguda:
- “Es troben en un establiment   que fa cent anys que acull a visitants. Per aquí han passat gent de totes les nacionalitats  i de tota manera i condició. A vostès no els hi preguntem la procedència, ni tan sols omplirem els formulismes que ens cal fer en el moment del registre. Desitgem que s’hi trobin bé i estem a la seva disposició”.
I dirigint-se al responsable  de la recepció:  - “Per favor, la 105 pels senyors”.
  I afegeix: - “el noi els acompanyarà. Que tinguin molt bona estada”.
  La parella, atordida, no sap com correspondre a tanta amabilitat, els hi donen les gràcies i pugen a l’habitació. Enretiren les cortines, obren les balconeres i una forta olor de mar els embolcalla. Els dos s’abracen, no poden articular paraula. Són lluny de casa seva,  si més no és troben  un poble acollidor que ofereix una imatge espectacular. Es congratulen de la sort que han tingut de trobar-se amb aquell home  i es disposen a anar a dormir.
   Però ha arribat el moment, l’home baixa angoixat i dirigint-se  al responsable de nit,  li comunica que per favor l’ajudi,  la seva dona  va de part. Nervis que requereixen serenitat, l’empleat truca a la Nati, per allò de ser dona i mare i que sap  que fer en aquestes situacions. En un moment és allà i avisa a una noia molt integrada en el veïnat, els seus avis regentaven la botiga de queviures de cal Serio. Es tracta de la Marta Sisquella, filla d’en Josep i de la Marta, neta del pintor, i llevadora amb molta experiència. Arriba a temps. Mentre la Nati i la governanta li preparen el braçol amb les robes que la Sra. Nativitat  Arnalot havia disposat a cada naixement dels seus fills.
   Al rellotge de l’església toquen les dotze. A l’última campanada la fragilitat del plor d’un nadó es fa notar per tot l’Hotel. Al mateix temps que un potent resplendor s’imposa a la foscor de la nit.  La gent surt als balcons i en Pere Jou telefona a mossèn Pausas, l’home tot just havia agafat el son. El jove sagristà  li explica que una llum clara  i la brillantor d’una estrella ha desbaratat la monotonia d’aquella nit,  quan just s’abraçava al dia 25 de desembre. I que ell, portat per la gent que es dirigia a l’Hotel, ha vist amb els seus propis ulls un nadó en un braçol i, degut a que eren tants els qui  hi acudien, l’havien baixat a baix, i disposat  just  en el corner, allà per on s’accedia al menjador. Josep i Maria, un a cada costat,  li fan companyia. Davant les evidències el Sr. Rector avisa als campaners per a que facin repicar les campanes i tothom correspon. Fins i tot els músics que amb els violins i flautes s’agrupen  en un cantó i interpreten la música del rosari  pastoril que va musicar el mestre Manuel Torrents i Girona, casat amb la Sra. Esperança Urgell i Badia, filla del matrimoni Urgell, els quals van fer construir l’Hotel.
    El Sr. Rector, certifica: “És ell”.
   Continua arribant gent, que li porten panses i figues i mel i mató. En un lloc destacat hi són les autoritats locals. Totes.  El Batlle, Miquel Forns,  aficionat a les noves tecnologies ho posa a Instagram: elnenJesúséssitgetà# Sitges# HotelSubur # Sitgessolidari# Sitgesambelsdesvalguts# nenJesúst’estimem. Mentre l’Eco prepara una edició especial, amb gran titular a la portada: “A Sitges, fum, fum, fum, ha  nascut un minyonet ros i blanquet”
        Nadala inspirada en el caliu de l’Hotel Subur. Una història de 100 anys que ressorgeix en aquestes dates tan entranyables. Per molts anys i que no s’afebleixi  la llum de l’estel d’aquesta nit de Nadal, la qual ens ha de guiar durant tot l’any.
     Felicitats i Bon Nadal a tots.  
                                                                                        J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 23 de desembre del 2016)


22 de desembre 2016

GOTERES A LA TEULADA

    Els castellans també en tenen de bones, entre els molts refranys populars avui aporto aquest perquè és molt adient amb l’enunciat: “quien no arregla una gotera tiene que arreglar la casa entera”. Com diguem nosaltres: una veritat com un temple. En poc temps les goteres han estat protagonistes de les teulades dels edificis més carismàtics del poble. I amb les cases passa com amb les olles: “olla vella bony o forat”. Però en el cas de les goteres es comença fent servir olles i galledes que es van dipositant sota el sostre, on quan plou degoteja aigua. Si més no les teulades són molt delicades, només que hi hagi una teula que no s’ajusti amb les altres l’aigua de la puja s’hi cola i ja tenim el degoteig i les molestes taques d’humitat al sostre. Els paletes són els millors especialistes per arranjar les goteres. Aquesta feina requereix molta precisió i instint perquè quan no plou és difícil trobar el punt exacte on es cola l’aigua i, sobretot, en teulades velles s’ha d’anar molt en compte al trepitjar les teules, doncs de vegades se’n tapa una i al passar per damunt es fan altres escletxes.
     En poc temps s’han aixecat  les teulades del Cau Ferrat i del Palau de Maricel de Mar perquè entre altres motius estaven malmeses. Mentre, la teulada de la Biblioteca rebia les mateixes atencions i ara que no  s’hi cola l’aigua encara  no s’ha obert al públic. El Sr. batlle, l’altre dia, va anunciar que ben aviat tornaria a tenir vida, al mateix temps que avançava que la teulada  de l’ermita de Santa Bàrbara  es tornaria a aixecar i així es recuperaria el seu aixopluc.
    Pels administradors de l’ermita del  Vinyet i de la Trinitat les goteres han estat els pitjors malsons en la gestió que comporta la seva  responsabilitat en quant a la conservació. La Rosó Carbonell em consta que quan entra a la Trinitat el primer que fa és guaitar al sostres per si  hi apercep alguna humitat. Ha costat temps, esforç i diners per refer les teulades de l’ermita i de la casa dels ermitans, en un lloc on les teulades estan tan despullades i tan a prop del cel que són les primeres en rebre les gotellades de la pluja.
    Però tenim una teulada on la seva restauració avança  a base  d’espectacles de “Varietés”, gràcies a la vena artística que l’Esteve Ferré ens té acostumats, en quant a l’organització de divertits espectacles, amb la participació entusiasta de la gent de Sitges. Degut a aquesta iniciativa i a la resposta del públic, la teulada de l’ermita de Sant Sebastià aconsegueix la rehabilitació  i junt amb altres aportacions es podrà acabar definitivament.
   Són a punt de començar, si ja no ho han fet, les obres per refer la teulada  del Prado, que es troba en pèssimes condicions. Arriba un moment en què són tantes les goteres i tantes vegades intentar posar solució,  que es converteix en un colador. Per tant fer la teulada nova del Prado és, més que una millora, una necessitat.
    Dintre un temps prudencial tots els aixoplucs més institucionals i religiosos del poble oferiran les millors garanties d’estar resguardats de la pluja i quan la tempesta de llamps i trons es desencadeni ja no haurem de patir per les teulades més emblemàtiques del poble. Altra cosa serà la pròpia protecció la qual, quan estigui enllestida també l’ermita de Santa Bàrbara, els nostres precs tindran una  influència més propera, quan implorem la seva intercessió: “Sant Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara no ens desempareu”.
    Actualment poques cases es rematen  amb una teulada, acostumen a predominar els terrats. Dels quals en va fer una original versió l’Esther Soto, encarregada de la presentació de la Nit dels Premis Sitgetans. I que ja va comentar el nostre director, en Toni Sella. A més de servir per estendre la roba, o guaitar a la lluna, en els terrats s’hi disposaven els cossis  dels qui participaven en  l’exposició de clavells. I també tenien protagonisme els galliners que, en aquestes vigílies de Nadal, estaven ben assortits i els cants del gall servien per anunciar la llum de l’albada. Tot plegat oferia el seu encant.
   Al terrat de la casa del rellotge del Cap de la Vila, qualsevol ocasió era bona per a que les aprenentes de modista de la Madrona,  la qual ensenyava costura en una habitació de la casa de la família Sanabre, pugessin al terrat per fer xerinola. Degut a la proximitat amb el fotògraf Sr. Gassó, avisaven a en Josep Torrens per a que els hi fes unes fotografies. En Josep, també degut a la mateixa proximitat, ajudava al seu cosí en les tasques de fotògraf. Coneixent a en Josep i sabent dels nombrosos  tics que li promovien una sacsejada general del cos, ens preguntem com les fotografies que feia li podien sortir enfocades o, si més no, sense estar completament bellugades. Es veu que davant la presència femenina quedava bocabadat ,  s’apuntalava bé i restava quiet com una estàtua de sal. No podia ser d’altra manera.
     Les goteres més destacades del poble estem a un pas de solucionar-les. No és una solució per sempre, tanmateix  nosaltres tindrem les teulades ben disposades per uns quants anys. A les generacions futures els caldrà, si hi cap,  tornar a posar la galleda. Tant de bo siguin conscients i prenguin exemple del presagi que apunto al començament. I que els terrats assoleixin més protagonisme que el que ara tenen. Perquè poques vegades els veïns de les comunitats hi pugen, ni per estendre la roba. Els estenedors particulars, anomenats “Sisi”estalvien l’haver de desplaçar-se fins al terrat. Aquesta solitud  no afavoreix una convivència més `propera entre veïns. La que permetia, al pujar a estendre la roba o al recollir-la, entaular interessants i divertides converses
  Avui, molts terrats, són simplement atalaies desaprofitades.

                                                                                  J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 16 de desembre del 2016)

12 de desembre 2016

LA MARIA DE L'ECO

    A redós de l’Eco hi hem associat un nombre de persones  a les quals el seu nom  porta l’afegit d’aquesta identificació, ho hem apercebut en el sentit comiat que hem dedicat a en Josep M. Soler. Ell és el  principal exponent d’aquesta singular identitat, quan l’anomenàvem per en Josep de l’Eco i a partir de la seva persona tots els més propers o que han tingut una relació amb el setmanari els acompanya  aquest afegitó. Així diguem: en  Josep de l’Eco fill, en  Ramon de l’Eco, en Jordi de l’Eco, la Carme de l’Eco, “fulanito de tal que escriu a l’Eco”, en Pepe de l’Eco, la Maria de l’Eco. Una denominació que gaudeix d’un bon pedrigrí, perquè ve avalada per la solera assolida per  la llarga trajectòria del setmanari.
    A  l’Eco ...” com coneixem la casa del carrer Bonaire,  es desenvolupava una altra activitat que també necessitava de l’art i la meticulositat que requereix les feines delicades. L’ofici de modista precisa d’igual encert,  per tal d’aconseguir un bon entallat  i el caient idoni de la roba una vegada acabat el vestit .
   La Carme Soler i la Maria González disposaven d’aquestes  bones arts que l’ofici de modista requereix. Però a més tenien el privilegi d’ocupar   el lloc més adient per estar al dia de tot el que passava al poble. Així desfilaven per davant d’elles tots els col·laboradors de l’Eco, aquells que portaven bones notícies i altres que, tot i no ser col·laboradors , passaven per davant del quarto de les modistes amb unes de marcada fatalitat. I elles eren les primeres de assabentar-se de les absències, així quan el veien entrar,  li preguntaven: “Qui s’ha mort, Jesús?”  I l’home les posava al corrent.  D’ell es pot dir que era el “modisto” de l’últim “traje” .    També les notícies agradables circulaven pel costat de la taula del menjador. Com el pare de família feliç que hi entrava anunciat que havien tingut una nena i ho anava a dir per a que sortís publicat al setmanari. De la mateixa manera que  tenia entrada lliure el sagristà que anava a lliurar la llista de parelles que s’havien unit en matrimoni,  bateigs,  comunions, confirmacions... I altres notificacions amb les quals s’havia de completar el Full Parroquial. Un anar i venir constant  cap a la impremta i les senyores es quedaven al quartet de cosir i d’allà a l’emprovador que es trobava just darrera el taulell.
    Quan s’apropava la Pasqua, els impressors imprimien les lletres de les Caramelles i les modistes engalanaven la cistella de la colla del Retiro. Així només entrar a l’Eco se’ns reafirmava el que corresponia a cada època. Les felicitacions de Nadal  de la botiga, després els dietaris, els blocs de notes i d’albarans... i a l’arribar a la sala, elles cosien un vestit  per lluir en un casament, pel “Panaché” comunions, posades de llarg .... La seva feina guardava un paral·lelisme  amb la tasca de la rebotiga.
   Entraven els col·laboradors amb les seves quartilles i al dissabte la seva aportació sortia publicada en el setmanari, i el gruix de tot plegat passava altra vegada per davant seu. Ben poques vegades coincideixen dos mons diferenciats un de l’altre però molt afins en quant el contingut i la destinació.
   La Carme va deixar de cosir quan  se’n va anar,  sense perdre aquella jovialitat, la qual quan més gran es feia semblava estar més contenta. Va quedar la Maria que va continuar atenent a la clientela i la seva destresa en l’ofici li ha valgut l’honor de ser de les poques modistes que han mantingut el contacte amb  les sitgetanes  que preferien que els hi fessin  el vestit abans que comprar-lo fet. Curiosament el darrera de la casa és a tocar amb  la d’una altra modista que forma part  d’aquest reduït col·lectiu que queda de l’ofici, em refereixo a la Glòria Argenter.  En apropar-se la festivitat de Santa Llúcia totes les que es dedicaven a l’agulla i el fil, preparaven el lluïment de la festa de la seva patrona. Resultava una celebració molt simpàtica, que començava  amb una missa a la parròquia i després, quasi ho manava la tradició, anaven a Barcelona a fer un dinar, potser a can Culleretes,  i a gaudir de la Fira de Santa Llúcia pels voltants de la Catedral.
      Aquests dies, com deia,  l’Eco ha estat notícia perquè ens ha deixat en Josep i la modista ha estat testimoni d’una evolució de la qual el pas del temps s’ha encarregat de propiciar. La solitud, ben portada  de la Maria, que ha vist com la casa ha anat perdent aquella dinàmica que contribuïa a dinamitzar la vida sitgetana. Allà on cosien hi han  instal·lats  uns ordinadors i la taula del menjador ha estat substituïda  per altres aparells. És la modernitat que també ha fet que als col·laboradors no ens cal apropar-nos a la redacció.  Internet és un invent sensacional, però, en aquest cas, ha manllevat aquella alegria que es feia palesa en cada estança de la casa. Mireu com  ha canviat tot, que  ni els successors d’en Jesús transiten amb noms i cognoms dels qui marxen per a  imprimir   les esqueles. I vet aquí que d’això la gent es queixa: “abans, quan es moria algú, passaven  les esqueles, però ara la gent es mor i no te’n enteres...”. Però és que  tampoc hi entra  el sagristà amb  millors notícies. Res, d’aquelles èpoques pretèrites,  només hi ha quedat la Maria que ha fet companyia a en Josep de l’Eco fins que ell també ha emprés el camí.   
       Posar fil a l’agulla  és una de les coses més elementals  de l’ofici de modista, per a desprès embastar el vestit. La Maria González Brull, ha desfilat tots els fils que quedaven vistos,  fins que  la pulcritud  s’ha  imposat damunt l’obra acabada un matí de diumenge.  Ara, vista la seva trajectòria, continua sent admirada per tothom. Mentre passeja la mateixa alegria de les modistes i, d’una manera especial,  quan s’apropa  la festivitat de la patrona.  I  ho fa acompanyada de la satisfacció de continuar sent la Maria de l’Eco.   

                                                                               J. Y. M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges el 10 de desembre del 2016 )

06 de desembre 2016

RAMON CASAS TORNA A SITGES

 I ho va fer en un  dia de tardor, solejat, d’aquests que desprenen una lluminositat tan de Sitges. Quan feia poc ens havia visitat  la senyora lluna, exhibint  una plenitud tal que no recordo haver vist mai cosa igual. Sempre se’ns mostra  capritxosa, perquè segons els cicles pels quals es regeix, va canviant de formes. De manera que, sigui quina sigui,  quan es recrea  damunt de l’església ofereix l’espectacle nocturn  dels més extraordinaris  de tots els existents.  Res va ser   ser igual una setmana després, amb pluja persistent i calamarsa inclosa.
    Tornant a les formes, no passa el mateix amb el sol,  la seva ve a ser com una gran bola de foc que també, depèn de les èpoques al sortir ofereix un espectacle sensacional, mentre la lluna encara desprèn lluminositat, com si no es volgués retirar. Per uns moments comparteixen espai tots dos astres. És en aquesta sortida quan sembla que el sol  reneix de les fondalades marines. Una bola de foc rogenca acompanya l’espectacle del naixement d’un nou dia. Aquest avança  i la llum solar es recrea en aquesta llenca de costa,  per a plaer dels seus habitants i visitants, fins que  se’n va s  jeure cap allà el indret de les coves oferint, a partir d’aquest temps, unes postes de sol  espectaculars. Entre aquest obrir i tancar l’ull, la llum que deix anar en el seu recorregut  és impressionant, fins el punt en què  els artistes se l’han fet seva.
   En aquest dia del mes de novembre,   doncs, el sol escampava  la seva generositat  i el Racó de la Calma acollia a la gran família sitgetana per tal de retrobar-se amb l’obra de l’artista Ramon Casas  i Carbó. El pintor, amic de Santiago Rusiñol Prats, va influenciar per a que  aquest visités  la Vila, degut a que a ell li havia captivat. Rusiñol va aprofitar un viatge que va fer a Vilanova per aturar-s’hi, era també a la tardor del 1891i a partir d’aquí, tots hem sentit parlar-ne, hem llegit, ens hem documentat,  de l’origen del Cau Ferrat. Així com vida i excentricitats dels seus estadants.
    La vida en el Cau ens la podem imaginar  impregnada de genialitats, com les que aportaven la gran quantitat d’artistes que el van freqüentar. Bressol de les Festes Modernistes, lloc de tertúlia i de inspiració en totes les vessants de l’art. En mig de tot plegat, més d’una vegada, el sol, de ben segur, va obrir l’ull davant els finestrals de la planta baixa de la casa estudi, i el seus convidats es meravellarien d’una salutació tan ben rebuda des d’un baluard privilegiat i amb la companyia, ni més ni menys, que de tot un Mediterrani que escampava bromera blanca cada vegada que acariciava, amb suavitat el seus fonaments o,  per contra, quan enfurismat, un bocí d’aquest mar regalimava pel llarg i ampla dels vitralls de la sala del brollador.
   Sembla estrany però aquest sol d’avui és el mateix que el que havien vist néixer aquella gent. També la mateixa lluna que els  acompanyava en aquelles vetllades, quan el mar es tenyia de plata, com si ella es volgués afegir a  les festes o de tertúlies abraçades a l’art. Aquest dia, però ens trobàvem escampats en  l’ombra que a aquesta hora ofereix el Racó de la Calma. Davant del Cau, entre les parets nobles dels dos Palaus de Maricel. Dels quals també hi va tenir el seu protagonisme Ramon Casas, ell va influenciar en la visita que Charles Deering va fer a Sitges i, com el seu antecessor, va quedar meravellat d’aquest entorn, fins el punt de fer-hi construir un Palau.
   I el que són les coses, quasi 100 anys després de la seva inauguració, les seves dependències acullen l’exposició dedicada a Ramon Casas amb motiu del 150 aniversari del seu naixement: “La  modernitat anhelada” . Un retorn  al Sitges que el va captivar, o més ben dit, de  on sembla que no ha marxat. Aquesta és la sensació que té el visitant de l’exposició, perquè la seva obra es compartida amb la dels seus  amics i especialment  amb la del Senyor del Cau que li és tan familiar. Per aquest motiu, entre l’afluència de tantes coincidències, intuïm  que  Casas  ens guia. Al visitant el transporta a una Vila blanca de sol avassallador, el mateix  que vol tornar a penetrar dintre aquestes interioritats però que, ara, les  noves tècniques no li permeten el lliure accés per tal de no malmetre, com havia fet fins no fa gaire, les obres que van pintar i col·leccionar els seus estadants.
   Ramon Casas ha tingut la sort que en el seu retorn ha estat rebut  per una lluna esplendorosa i per un sol que va ser la companyia més comentada, quan l’honoràvem amb la boca plena d’elogis i també dels entreteniments de l’aperitiu servit en un redescobert espai molt idoni per acollir la bona representació d’autoritats i gent de Sitges.  Uns i altres  integraven el comitè de benvinguda a un gran artista. En mig d’un allau de les noves tecnologies que igual permetien  trucar per telèfon, enviar missatges explicant els moments viscuts,  com captaven una instantània de tot plegat.    El mateix que feien aquella gent, però ells amb els pinzells. Transcorreguts  els anys podem contemplar les seves obres com si estiguessin acabades de fer. Desconeixem si els moderns aparells d’avui, amb la seva informació tan condensada,  sobreviuran a aquest pas inexorable dels anys. Sí que continuaran sent els mateixos, és de suposar, aquest sol i aquesta lluna.
    Quantes meravelles s’apleguen  sota la capa del cel i sempre a remolc de la modernitat anhelada.
                                                                                     J. Y. M.            

    

AQUELL BALCÓ DEL CARRER MAJOR

   Els qui som de Sitges, al menys a mi em passa, quan transitem pels carrers del poble, tot sovint ens dediquem a fer com una mena d’inventari de la gent que habitaven les cases que ens envolten i d’aquesta manera ens ve al pensament detalls dels costums que tenien el seus estadants. La casa del carrer Major, de la qual s’aboca el balcó de l’enunciat, ofereix un devessall de records i altres singularitats associades a la vida del poble.
    Comencem referint-nos a la seva situació. Una posició en un angle, com diguem els qui manegem les eines per mesurar l’enquadrament, que és fals escaire. Si més no ubicada entre un contorn dels més cèntrics, que ha estat dipositari d’una de les activitats més populars per la qual es coneixia la botiga de betes i fils que regentaven la Lucia Izabal  i la Carme Fernàndez. A ella  la propietària la va acollir  quan les circumstàncies van portar fins al poble a un col·lectiu de nois i noies amb la finalitat de salvaguardar les seves vides.
   I va succeir que la Carme es va casar amb en Josep de l’Eco i tots, junt amb els dos fills, en Josep i en Ramon, van viure sota el mateix  sostre d’aquesta casa del balcó. Quan hi passàvem no podíem per més que alçar la vista i allà, darrera el vidre, amb la cortina desplaçada, assegut a la butaca, ell ens saludava efusivament. Però vet aquí que el balcó assolia un protagonisme rellevant, quan per sota hi passava la Festa Major, totes les processons  i  s’hi aturaven les colles de Caramelles per dedicar les seves cantades. Més d’una vegada he manifestat la meva predilecció per aquest raconet per gaudir dels cants, en el transcurs de la tarda del dilluns de Pasqua. Potser perquè la sonoritat es barreja entre una massificació de seguici popular i, sobretot, pel goig que feia  el balcó amb la seva concurrència. Tot envoltat per un gustet de pasta de mona que s’escapava de les interioritats de la pastisseria veïna.  Estrofes primaverals, en més d’una ocasió sorgides de la inspiració d’en Josep M. Soler i Soler i del seu altre veí, a tocar de la casa, el farmacèutic Felip Font i Soler. I d’en Salvador Soler i Forment que vivia quasi davant per davant.
    Ens acaba de deixar l’últim, de les persones de més edat,  que sortien al balcó, com ho reflecteix la imatge que va servir per homenatjar a en Josep de l’Eco , que apareixia amb aquesta posició tan comuna del cos abocat a la  barana. Un retrat que s’avé  a moltes conclusions, però la que trobo més adient és la que inspira la senzillesa d’un amic molt proper. Que guaita a  l’anar i venir de la seva gent.
    Just a sota,  la merceria on tantes vegades hi havia accedit per anar a buscar l’amic, el fill gran del matrimoni i que, davant la meva presència, la seva mare o la Lucia, cridaven per l’ull de l’escala: “Josep, hi ha en Joan”. Va ser allà on, degut a la nostra amistat, es va fer realitat  el meu anhel de poder col·laborar a l’Eco. Sobretot la influència que va exercir l’amic davant el seu pare,  per a que em publiqués una petita crònica d’un concert que va tenir lloc en el Palau de la Música.
    El  punt final d’aquella escarida col·laboració  em va obrir les portes de la casa del carrer Bonaire. En ella m’he trobat com a casa, compartint el privilegi d’acompanyar en el recorregut  que anava  de la botiga a la rebotiga, passant pel menjador, als col·laboradors de tots els temps. I allà, al fons de l’impremta, hi era ell. El director de bata blava, generós i diplomàtic.  Perquè no tenia mai un no per tal  d’inserir, en les pàgines de l’Eco, una col·laboració espontània sorgida d’una inspiració passatgera . Un detall que reflectia la proximitat  del setmanari amb la gent del poble . I diplomàtic perquè, sense abandonar el seu posat d’home bo , quan calia, sabia dir que no, sense influenciar negativament en la reacció del interessat.  Al qual el rebia a botiga,   desprès que la Carme Soler  o la Maria González, deixessin el vestit que cosien i  l’anessin a buscar.
  Les portes de l’Eco, doncs,  sempre han estat obertes, no així el seu balcó,  aquest del carrer Bonaire, que va deixar de tenir vida pròpia quan van anar marxant els seus estadants i la persiana, verda i de corda, va ser arriada de la barana  per sempre més. La botiga i el menjador ho van deixar de ser també, però encara es conservava l’essència de tot plegat. Hi contribuïa la seva presència corregint proves d’impremta, entre el flaire del sofregit del dinar que li preparava la Maria. Amatent, sempre, al compromís assolit de fer sortir l’Eco cada setmana. I conscient de  les dificultats que això comporta.
   Però és que la pròpia vida no està exempta de dificultats, sobretot quan al pas dels anys ens van tancant portes. Li va passar a en Josep, la seva salut el va desplaçar del balcó del carrer Major. I aquesta talaia sitgetana va quedar arraulida a la solitud dels dies i les hores. I  les colles de Caramelles no s’hi han aplegat mai més, perquè ja no hi trobaven ni a en Josep ni a la Carme. Si més no, com pressentint el seu comiat, en el transcurs de la Pasqua d’aquest any,  la colla del Retiro va incloure en les seves cantades  l’americana que porta per títol “Primaveral”. Lletra d’en Josep M. Soler i musicada pel mestre Pallarès, que havia estat  estrenada en la Pasqua de 1943. Serveixin unes de les estrofes que es van fer molt populars, dintre del repertori caramellaire, per a dedicar-li el meu més sentit comiat i per expressar el  més sincer agraïment per haver confiat amb mi:   “. ..L’aigua que baixa de dalt de les muntanyes/ i corre alegre entremig de les pedres/ al seu pas besa l’olor de les plantes/ entre els seus pètals...”
       L’altre dia, amb el mar esvalotat,  l’ aigua que baixava de dalt del cel el va  acompanyar  en el seu últim passeig. Adéu-siau!, Josep de l’Eco.                                                      
                                                                            J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 25 de novembre del 2016)


                 

APRENENT DE MÚSIC

     He tingut la sort de ser sempre aprenent de músic. Em congratulo d’aquesta sort perquè des de l’aprenentatge la música es viu d’una altra manera que des de la professionalitat. L’aficionat,  comparant-lo amb el professional,  té l’avantatge que  la música és una activitat a la qual es dedica  només  els dies de festa i estones de lleure.
      Per altra banda aquesta sort, a la qual em refereixo, també  està associada als anys d’infantessa, quan acompanyava al pare als balls de tarda del Retiro,  em semblava un privilegi poder pujar a l’escenari un cop s’havia acabat el ball. Em trobava tan bé entre aquells músics que inclús m’atrevia a unes certes confiances. Com la que vaig dispensar a en Ferran Sentís que en aquella època tocava la bateria amb els Iberos del Jazz. L’home estava atrafegat  recollint tot aquell escampall de bombos, plats i timbals, era el qui tenia més feina a muntar i desmuntar i guardar en les fundes corresponents. Aquell dia, a la primera que em vaig creuar amb ell, sense pensar-m’ho dues vegades , li dedico la que em semblava una salutació adient: “Hola Valent!”. El músic que anava per feina i amb poques ganes de conversa, va canviar completament la seva actitud i recorrent a la valentia de qui es veu amb l’honor trepitjat, em va recriminar com s’atrevia un marrec a fer servir una malformació de la seva identitat, una llibertat que sols permetia a les seves amistats. Vet aquí el Valent imposant-se al llepa fils que per poc es caga les calces. En mig  d’aquell arravato de recriminació, hi va haver qui em va informar que no era aquest ni el seu nom ni tampoc el cognom, d’aquí que l’home s’exclamava:”que m’ho digui un de gran encara, però que sigui un mocós , això  no ho tolero...Mai més vaig posar a prova la seva valentia.
     A partir d’aquí em vaig adonar  que els qui tocaven el jazz –band estaven dotats d’unes certes genialitats. De la mateixa orquestra n’havia estat el responsable en Pere Molins que venia de Vilanova amb la seva muller la Rosita, el matrimoni regentaven una bodega a la Rambla vilanovina. En Peret disposava d’una extraordinària facilitat de paraula i una patxoca encara més exagerada. Amb aquestes dues virtuts,  muntar la paradeta li costava una eternitat, doncs a cada moment parava i engegava. Aquesta actitud treia de polleguera al mestre Pallarès que sempre manifestava: “un dia no diré res, esperaré que sigui ell que digui per començar...
      Un altra tocador de timbals era l’Agustí Montornès Pino, bateria de l’orquestra Mozart. La seva obsessió era quedar bé, no tan sols ell, que s’esmerçava en el seu paper, sinó el conjunt de tota l’orquestra. No sempre ho aconseguia, perquè les excentricitats d’algun dels companys, s’encarregava, de forma voluntària, treure de polleguera al bateria de la formació. En Manel Vendrell Capdet, al qual se’l coneixia per en Sou, sigui dit que al seu costat  he passat les millors estones que he viscut en el meu aprenentatge, fent honor al seu tarannà del que vulgarment s’anomena “tocar allò que no sona”, esperava una passatge d’un ballable, en el qual ell solejava amb el saxo, i  feia de manera que en el moment més àlgid, el del seu lluïment, la canya li xisclés estrepitosament . Tan era sorgir el xisclet, que  l’Agustí es lliurava a una esbufegada que movia les fulles de les moreres del jardí.  Imaginem-nos fins a quin extrem arribava la punyeteria del músic que permetia quedar malament ell per  tal de fer la guitza al company.
    La gent que són afins a l’Eco, de ben segur que poc sabien d’aquestes altres pàgines musicals protagonitzades pels músics locals. No ens incloguin a tots dintre el mateix compàs, tot i que a l’hora de la feina és aquest, el compàs,  el que ens posa a to. El que passa després n’hi ha per parar un tren. Com quasi va passar un diumenge  quan tornàvem  amb el tren de tocar de Barcelona. En Cristòfol Rubí Aguilera era titular d’una formació de Vilanova, i uns quants de nosaltres  hi havíem anat de bolo. Els que el coneixíem sabíem del seu repertori d’anècdotes  viscudes per ell, llògicament la resta de viatgers del vagó n’estaven al marge. Davant les aventures explicades pel músic, la gent s’hi anava implicant fins acabar tot el vagó rient . Arribats a l’estació de sitges, es va acomiadar un per un de tots els passatgers, mentre aquests li manifestaven que  havien passat un viatge molt divertit.
     El seu aprenentatge  musical van ser una mica interessat, com ho demostra l’experiència viscuda amb el mestre Pallarès. Aquest, apropant-se les Caramelles, va avisar a en Rubí, que  l’anés a veure a casa seva. Un cop allà el mestre li va dir si volia anar-hi a tocar el fiscorn. Contesta del músic: “quan hi ha a guanyar?” . Cap paraula per part del veí del carrer de l’Aigua, només es dirigeix cap a la porta, l’obra i li senyala el carrer. Cop de porta i bolo aigualit.
    Si més no  de les seves excentricitats en treia profit. S’estava fent un casona allà a les cases del Sord. Durant el dia treballava a la Pirelli, després sortia a pescar amb la barca i per la nit a amenitzar el ball del Prado. Per aprofitar encara més el temps, es portava unes quantes rajoles i a l’hora de l’espectacle, a sota l’escenari, les anava escatant. Quan va ser el moment de pintar, en el transcurs del mateix impàs, amb la moto tornava a la casa, es posava una bata damunt l’uniforme i donava capa de pintura, fins quan calculava que s’apropava el moment de reprendre el ball.  
   Davant aquest panorama,  vet aquí uns quants compassos dissonats ,  Però és que entre  tants,  no sé com Santa Cecília, la seva festivitat es celebra el proper dimarts, no ha renunciat al patronatge dels músics. Segurament no ha estat així perquè li queda la música i aquesta bé mereix de la seva protecció. Com m’he referit altres vegades, torno a treure la frase del mestre Pallarés quan deia: “la música és molt maca, la llàstima que s’hagi de tractar amb músics”.

                                                                                   J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 18 de novembre del 2016 )

NOU GATS I UN D'AFEGIT

      El 12 de juny del 1897, el polifacètic Pere Romeu obria a Barcelona una cerveseria amb el nom del 4 Gats. Un nom darrera el qual es feia honor als seus amics i artistes: Ramon Casas, Santiago Rusiñol, Miquel Utrillo i el mateix Pere Romeu. Tot i que aquests quatre personatges són l’embrió del nom, els hi fan costat un nombre més ampli  que fa que sumin  molt més de quatre. Doncs hem de tenir en compte que tots ells formen un corrent artístic de primer ordre i junts tenen en comú els neguits per l’art  i la cultura en general i ho comparteixen.  
     Tenim la referència directa del  per què de l’enunciat i ens cal  situar l’emblemàtic local en el carrer Montsió, concretament en el baixos de la casa Martí, dissenyada per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch. Un local freqüentat pel bo i millor dels artistes del moment que comparteixen taula i moltes afinitats creatives en una època que es convertiria en un referent de la pintura catalana, gràcies a la nombrosa obra que realitzen els màxims representants d’aquell moment i d’altres que tot hi no ser-ho de naixement, es postulen en aquells cercles, com el llavors jove Pablo Picasso. Per anomenar només a uns quants de la llarga llista, d’artistes, no només pintors, que freqüenten el local que obre al públic el Sr. Pere Romeu i Borràs, nascut a Torredembarra. Artista i negociant que tot i l’esplendorós marc d’un local, que marca diferències,  resulta que no li surten els comptes  i es veu obligat a tancar-lo  a l’any 1903. Es torna a obrir, amb el mateix nom, en la dècada dels 70.
      La vida d’aquest artista i empresari, ens l’explica l’escriptor Josep Bargalló en la seva obra de títol prou eloqüent: Les set vides de Pere Romeu. Amb clara referència a les set vides que diguem tenen els gats. Un llibre molt interessant que a través del protagonista ens trasllada a molts escenaris de la cultura d’aquella època.  L’acte de presentació va tenir lloc el 22 d’octubre  al Saló Blau del Palau de Maricel, coincidint amb el Dia Sapiens i el Dia de l’Artista.
     Dintre de pocs dies, el dimecres 16 d’aquest novembre, continuant amb els actes de celebració dels 150 anys del naixement del pintor Ramon Casas, tindrà  lloc la inauguració, al Museu del Maricel, de l’exposició: Ramon Casas, la modernitat anhelada. Amb obres del pintor vingudes de les més prestigioses pinacoteques d’Europa. I potser inspirades, o comentades en el transcurs  de les tertúlies que tenien lloc  en el local d’en Pere Romeu.
   Abans,  el diumenge després de la festivitat de Tots Sants, es presentava a la sala de l’Estudi Vidal , una exposició de la qual n’eren els protagonistes nou artistes, entre locals i nou vinguts. Una xifra que els ha servit d’enunciat de l’exposició: Nou gats de Sitges. Els 4 Gats de Barcelona més nou d’afegits a la Vila, resulta un inventari prou interessant quan en aquest carrer d’en Bosc i paratges adjacents, els gats han tingut i tenen un protagonisme que supera, de bon tros, la suma de tots els esmentats. El d’una colònia de gats i gates que han campat per aquests entorns del que anomenàvem la plaça. Quasi tots s’arraulien a la porta on vivia  la Tomasa que es trobava just al costat mateix del mercat del peix. Un enclavament immillorable per a les preferències alimentaries d’aquests petits felins, els quals es movien seguint el recorregut de les llenques del sol que llanguien, fins a desaparèixer, damunt les parts baixes  de les portes d’aquest carrer d’en Bosc. I allà s’aclucaven, endormiscats, i sense haver de patir les incomoditats d’un transit massa massificat  de gent. Sobretot per la banda de les cases que estan adossades a la muralla, les de l’altre  costat són  més ombrívoles. Cases, algunes de les quals, disposaven de la corresponent gatera. Per altra banda, un element molt comú en la resta d’aquelles cases de portalada gran, amb les corresponents portes de fusta que tancava les seves interioritats. En  aquells  forats, en el costat on estaven disposats els forrellats de les articulacions , a més d’entrar i sortir el gat, s’aprofitava per arraconar la clau que acostumava a ser gran i per tant molesta per traginar amunt i avall.
  Els nou gats que campen pel carrer d’en Bosc, a recer de la coquetona sala dels baixos de l’Estudi Vidal, hi seran fins el 15 d’aquest novembre: Els hi vam donar la benvinguda els amics,  una bona representació de la Vila. I per a fer més amena l’estada de tots plegats, es va comptar amb l’acompanyament musical que hi van posar dos artistes, l’Oriol Nebleza Raventos al piano  i en Manuel Blesa a la guitarra. Aquest últim no és gat d’aquesta camada,  però sí un gat vell en la qüestió dels pinzells. Amb la inqüestionada influència de la seva Vila natal Ariño molt aprop  d'Andorra de Terol la qual, per a fer-la més propera, està agermanada amb Sitges.
    Piano i guitarra, una combinació que bé podia  ser el reflex de les tertúlies i les representacions artístiques que tenien lloc al local del 4 Gats del ombrívol carrer  Montsió  de Barcelona. El nostre carrer d’en Bosc és un carrer de gats i d’artistes.  Damunt mateix de la sala hi tenia l’estudi en Pepito Vidal, catedràtic de perspectiva. També hi va parar el cavallet, de manera permanent,  en Marià Carbonell Llopis. I altres d’espontanis que no han deixat escapar l’encant del raconet i, arrecerats en un angle, han pintat fins a aconseguir transportar a la tela un miratge de tot plegat. Entre aquestes coincidències, una de molt celebrada, l’arribada  del reconegut pintor Pere Stampfli el qual,  junt amb l’Anna,  viuen en una casa on, per damunt del tros de  la muralla que es troba a dintre de la seva propietat,  s’hi passejaven el gats que tenia el mestre Pallarès, pels quals sentia una gran predilecció.
    Ara per ara, en aquest carrer, hi campen nou gats. Si més no, fet el recompte final, sembla ser que se’ls ha colat un, 10 i cap gata maula.   
                                                                 J. Y. M
(Article publicat a l'Eco de Sitges el 11 de novembre del 2016)

EN GERVASI I EN SANCLIMENT

    L’ofici de forner ha anat sempre de la mà de la nit. Quan els  forners  anaven a treballar també coincidien amb  els serenos que portaven el  mateix destí . Uns i altres la nit els ha acompanyat en els seus respectius oficis i pocs com ells han estat testimonis de la nocturnitat  dels  vilatans. Forners i serenos, com s’acostuma a dir, n’han vist de tots colors. I és que  durant la nit passen moltes coses, ara més que abans.
    Pel nombre d’habitants que tenia el poble, existia una bona representació de l’ofici de forner, en l’article d’avui em referiré, exclusivament,  al forn d’en Gervasi que estava situat al carrer Parellades cantonada amb el Bonaire.   En Gervasi Vinyals era el forner a qui ajudava la seva muller, la Lucia Mitjans i el seu fill Antoni Vinyals i Mitjans i una germana. Eren els típics forners de poble dotats d’unes singularitats que els feien diferents  i avançats en el temps, doncs la Lucia Mitjans fumava cigars havans i el noi estava dotat d’una bona presència que hi contribuïa el fet de  practicar la natació. Va ser el primer President del Club Natació.
     La vida familiar transcorria, com la de tantes famílies treballadores, fins que  les coses els hi van començar a anar a maldades. L’Antoni s’havia casat i el matrimoni esperava una criatura. Arribat el moment, mare i nadó moren en el part. Una sotragada molt gran per la família. Si més no, a l’esclatar la revolta es van veure involucrats en un fet molt tràgic. A l’Antoni el van anar a buscar i en el seu intent d’escapar és abatut en un portal. Va ser una tragèdia de la qual en van ser testimonis veïns del poble,  aquests mai més van poder esborrar l’estremidora  seqüència de la mort d’un jove molt apreciat per tothom.
    El forner Gervasi es va quedar sense el seu millor operari, per a desesperació del matrimoni que a més s’afrontaven a les penúries generalitzades  que van patir tots els habitants. Acabada la confrontació, amb tan trist balanç,  l’home va continuar al capdavant del forn fins que va trobar a un forner conegut que es va prestar a venir per ajudar-lo.
      En Josep Sancliment Pujol va néixer a Scala Dei, Priorat,  de pares que tenien cura de les vinyes, si més no a ell l’ofici de la seva família no li feia el pes i va marxar a Barcelona, al barri de Gràcia, que tenien uns parents  i allà va entrar a treballar en un forn, on va aprendre l’ofici, fins que el va sorprendre la contesa bèl·lica i el van incorporar al front,  de forner de la companyia. Acabada s’exilia a França i allà perfecciona l’ofici,  aprofundint en l’elaboració de  pa totalment  artesà  No podia trobar-se en un lloc millor, va anar  a parar a un país que rendeixen  culte al pa, entre una gran varietat d’especialitats.
     De tornada s’estableix a Vallclara, en plena Conca de Barberà. Allà, juntament amb la seva esposa, la Mercè Butí Prats que és filla del poble,  obren una fleca i  al costat d’ells fa d’aprenent  un xicot que acabaria establint-se pel seu compte. Curiosament l’amic Rafael Casanova Termes  i la seva muller, tot sovint hi anaven  a estiuejar a la casa que tenen parada la seva filla Rosa Casanova Briba  i en Josep Ventura Roig. Després, a  la seva col·laboració a l’Eco, dedicava uns comentaris al forner del poble, que ho era gràcies als coneixements adquirits al costat d’en Sancliment.
      Aquest, atenent la petició d’en Gervasi, junt amb la seva muller, arriben a Sitges un dia dels Sants Innocents. Els acompanya en Josep , fill del matrimoni, i aquí va néixer l’Adolf . En Josep ajuda al seu pare fins que estableix  residència a Suïssa. Tenien el forn a can Gervasi i vivien al davant, en una casa coneguda com a can “Figuetes” . Els propietaris eren de Barcelona, fins que els hi va comprar en Modesto el sabater, desprès els Aleacar i finalment  ells. Tenien per veïns a la filla de l'Arcadi Mas i Fontdevila, la Sra. Tula casada amb en Trinitat Catasus i a la família Figueras que tenien la bòbila enllà de la carretera de Ribes.  Als baixos hi van disposar la venda de pa de la qual en tenia cura la Mercè.
       Ben aviat van coincidir  amb l’auge de la colònia d’estiuejants i amb els primers turistes. Les nits començaven a ser bullicioses i molts dels qui s’abraçaven a tan excèntrica nocturnitat, van descobrir la feina que portava a terme el forner, que com tots els de l’ofici, treballava durant la nit. Veient que la concurrència s’interessava pel que enfornava , feia de manera de tenir cuites les coques per a quan la gent sortís del cinema Bonaire, Patronat, de ca l’Oliva... i, uns i altres, li prenien de les mans i se les menjaven entre divertides converses amb el forner.
   Propietari d’una moto BSA,  es va fer amic de molts d’aquells estiuejants que residien en el sector de Terramar. D’ells va aprendre els costums que caracteritzen al  bon “vivant”, però amb el fons de les  butxaques amb teranyines com la majoria de la gent treballadora, si més no tenia el porte i la virtut d’estar a l’alçada de les circumstàncies,  per tal de no desentonar davant d’ells.
    En Gervasi i en Sancliment, dos forners d’un mateix forn. Situat en un carrer per on ha transcorregut el bategar de tot el poble, fins i tot fets luctuosos que van canviar la vida d’una família d’ordre i que degut a  aquestes circumstàncies el forner de Vallclara, amb la seva família, van arribar a la Vila i en ella hi va deixar un bon record. El d’un temps passat que aplega les bones arts i les extravagàncies d’aquell Sancliment que se’n va anar enlluernat d’aquell Sitges de pel·lícula i del qual, junt amb els seus , van tenir la sort  de ser testimonis de les millors seqüències. Quan sempre hi hauria qui li vaticinava que faria un pa com unes hòsties. Premonicions dels savis  dels pobles que, sortosament, no sempre es compleixen.
 

                                                                                                                                                                      J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 4 de novembre del 2016 )

SITGES A L'EDAT MITJANA

      Dintre els actes del dia Sapiens, la sitgetana i historiadora Carme Muntaner i Alsina, ens va delectar amb  una interessant conferència , sota l’enunciat: La vida a Sitges a l’Edat mitjana. Un poble petit, on els seus veïns habitaven les cases que s’agrupaven a l’entorn del Castell i tot quedava cerclat per la muralla. Si ens ho imaginem des de la vesant paisatgista, l’encant del poblet havia de ser extraordinari.
   Per contra si reflexionem sobre la manera de viure d’aquella gent, la situació és molt diferent, perquè les mancances de tota mena no facilitaven, en absolut, la vida dels habitants que treballaven feinejant en el mar i cultivant la terra. Dos aspectes que, fins fa relativament poc, es basava l’economia  de moltes famílies. En continuen havent que treballen la poca terra que queda cultivable i surten a pescar, tot i que també el fons marí està malmès. Sembla ser que   l’hem espatllat  entre tots plegats. S’hi va referir el següent conferenciant, l’arqueòleg Pere Izquierdo, en un moment de la seva intervenció,
      Reprenent el fil,  la Carme ens va apropar  a com eren les vivendes del poble. Al no tenir imatges, la historiadora ha hagut de recórrer a la descripció que feien les persones que les documentaven per a deixar-ne constància,  feina de notari, anotacions  que ens permet  imaginar com de simple eren; amb l’entrada , l’estància principal i la distribució dels dormitoris. Tot plegat molt reduït. En certa manera després de tants anys determinades vivendes, el que s’ha vingut denominant apartament, guarda una similitud en quant les dimensions i l’aprofitament de l’espai . També un detall em va atreure l’atenció , doncs degut a aquestes estretors, feien servir taules plegables. Jo que sóc de l’ofici he proporcionat taules amb les mateixes característiques i amb la mateixa  finalitat d’aprofitar l’espai . Això corrobora la teoria que raonen les persones més grans, quan diuen que tot el d’abans torna.
    Entre els  quatre exemples que va aportar de la manera com es desenvolupaven la gent dels remots anys del 1400, hi podies extreure conclusions molt afins;  com pastar el pa a casa i portar-lo al forn a enfornar; que els més ben posicionats menjaven pa blanc i aquells que no ho eren tant, una gran majoria, menjaven  pa morè;  que la gent s’alimentaven de farinetes i fins i tot menjaven tronxos i pells, quan van venir maldades els de més cap aquí també. 
     Descriu les singularitats d’una dona, la Saura Xifrena,  que era  prestamista. Raona  que és una activitat poc freqüent en una dona d’aquell temps. Si més no porta el control de  les quantitats demanades i les cobra amb els interessos corresponents i amb dret a reclamar si no li tornen en les dates acordades.
   Fent una paral·lelisme amb els nostres dies, ens trobem que al mateix  afer també si dedicava una dona, la mare de la Rosa Ballester Carbonell que deixava diners a canvi de cobrar els interessos corresponents. Una activitat a la qual també s’hi va implicar la seva filla. La gent, que sap portar els comptes a la casa dels altres,  les coneixia per “la millones”.
    Seguidament  va  descriure la vida d’una noia, la Marió, filla d’un tal  Pere Carbonell,  que als seus 14 anys  es preparava per a  ser una dona de casa amb tots els conceptes que això implica . A la noia  li va sortir un pretendent, en Gemonic Clapers, el fill dels carnissers. Un excèntric , aventurer, que no li agradava treballar. En lloc d’ajudar als de casa seva ,  s’allistava a les armades  de la  marina per tal de  viatjar i confiar al destí la seva sort. Torna a Sitges una  i altra vegada i sempre sense ofici ni benefici. Un barrut, com el qualificaríem en el temps actual.
     La historiadora puntualitza  que els  petits comerciants tenien uns grans llistes de fiats. El mateix passava entre els botiguers de la vila, fins ben entrat el segle XX. Com que els treballs  eren  inestables i no existien els ajuts que hi poden haver actualment, si la gent no treballava no cobrava i qui s’ho carregaven eren els botiguers que els  fiaven a l’espera de que tornessin a tenir feina i així, poc a poc, anar eixugant la deute de la llista.  Estava clar  que qui més patia les angoixes de les famílies eren els soferts botiguers.
   Per acabar, va descriure l’exemple d’un matrimoni, Berenguer Morey i Simoneta Mitjavila ,amb una diferència d’edat abismal, la noia amb 15 anys i l’espòs amb uns 45. Ells visiten una vegada el poble i en queden captivats, tant és així que decideixen venir a viure-hi. La seva situació, diguem-ne econòmica,  els hi permetia. Fins el punt que  tenien a una persona al seu servei.  Al cap de poc temps, la desgràcia els colpeix, la jove esposa mora. Però  abans havia manifestat que volia ser enterrada a Barcelona. Complaent el seu desig es coberta amb boniques teles i dipositada en un llaüt  i es fan a la mar. 
     Un altra circumstància  que dóna crèdit a la conclusió,  a la qual m’he referit,  que tot el d’abans torna. Molta  gent de Barcelona i d’arreu del mon, captivats per la Vila, hi  han vingut de visita  i han acabat per quedar-s’hi.
     Hem d’agrair  a la Carme Muntaner i Alsina el seus interès per estudiar el Sitges d’abans i que els resultats de la seva investigació ens els doni a conèixer d’una manera tan entenedora que fa que sembla que t’hi trobis .
      Certament  existeixen unes similituds amb els temps actuals.  De la mateixa manera que em va semblar extraordinari , quan es referia  a que tota la gent es coneixia. Curiosament va  ser així fins fa relativament poc. Exactament fins que van començar a arribar nouvinguts.
      Tot això ens ho explicava quan també  celebràvem  el dia de l’artista. I qui no  és artista a Sitges ? D’una manera o altra, tots ho som.  
                                                                                      J. Y. M.


     ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 28 d'octubre del 2016 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez