Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

19 de març 2017

EL TBO I EN "NITUS"





El 17 de març,  no acaben de posar-se d’acord amb la data exacta, tot i que l’any sí que era el 1917, sortia al carrer el TBO. Per tant aquest any es celebra el seu centenari, tot i que la publicació  va desaparèixer, definitivament, el 1989, després de diferents temptatives de tornar a sortir. La revista còmica arribava als llocs de venda  els dissabtes, tot i que al no portar la data algunes veus la situen en diumenge per ser el dia que era festa.  I va sobreviure a quasi a quatre  generacions: els nostres avis, pares, el de la nostra generació i just a la dels nostres fills.
   Impresa en blanc i negre, amb un cost d’uns deu cèntims, s’hi va anar introduint una mica d’acoloriment un xic vermellós o blavós  que permetia ressaltar la primera pàgina d’un plec que no en tenia gaires més de quatre. I a mesura que va prosperar s’afegiren més pàgines fins aconseguir sortir a tot color, amb col·laboradors del prestigi d’en Josep Coll, amb uns dibuixos de traç inconfundible i molt elegant. La família Ulises, dibuixada, de manera més continuada, per en Benejam. Sense oblidar-nos dels grans invents del TBO que van estar sota el control de diferents dibuixants, potser el que més en va aportar va ser en Ramon Sabatés Massanell. Secció que presentava com: “Els invents del professor Franz de Copenhaguen “. Uns invents en aparença semblaven  descabellats  per la gran i aparatosa  complexitat en quant la disposició, potser per  posar en moviment una petitesa simple i segons com de poca utilitat. Per tant cridava l’atenció l’envergadura de tot plegat però que la majoria podien funcionar d’acord pel que estaven pensats. Va comptar amb molts col·laboradors, a més dels esmentats, Muntañola, Castanys, Escobar, Batllori...
    El TBO compatia protagonisme  amb el Patufet”, que va aparèixer al  1904 fins el 1938, per tornar a sortir del 1968 al 1973. Amb dibuixos de: Junceda, Opisso, Cornet, Llaveries, Picanyol .... Amb textos entre altres, de Josep M. Folh i Torres del qual eren molt llegides  “Les Pàgines Viscudes”.
    Dues revistes que va tenir uns seguidors addictes. Entre els més joves i fins i tot els que no ho eren tant.  Quan en els matins del diumenge  coincidien moltes  petites grans coses. Un fet que distingia la festa dels dies de cada dia, era  el vestir més mudat que la resta. Com  també feia festa assaborir  el panet de Viena de l’Estrella , acompanyat d’una petita pressa de xocolata Torras que a més contenia  cromos col·leccionables.
    Tornant al  TBO a la vila hi havia diferents punts de venda, entre els més populars, en Ramonet dels diaris que el despatxava al carrer Nou i en “Nitus”. El vell Nitus, en Joan Vidal,  i la seva família vivien en el carrer Barcelona, cantonada amb el de Jafre , a la casa de  l’altre costat on amb els anys la família d’en Manel Franco Toledo van ubicar la xurreria que portava per nom La Vall. En una casa on hi va viure tots els germans Plaza i desprès  va passar a ser propietat de la germana d’en Rafael Marcet Almirall.
   La família Vidal hi va viure fins que amb la guerra va caure una bomba molt a prop de la casa i va causar seriosos desperfectes . Aleshores van anar a viure a la casa que la família Català- Vidal tenien  al carrer  Sant Pau.
     Resulta que a l’any 1877 arriba a la Vila el mestre de música  Esteve Català March, per fer-se càrrec de la plaça de mestre de capella que havia estat ocupada per  Joaquim Oller i Fontanet i de la banda del Retiro. Aquí es va casar amb la germana del popular Nitus”, la Josepa Vidal Soler. El matrimoni va tenir tres fills, un dels quals va ser el cèlebre music i compositor l’Antoni Català i Vidal. El qual va néixer aquí a Sitges el 21 de novembre del 189 i va morir a Barcelona el 13 de gener de 1978 Entre la seva intensa  trajectòria musical, va ser director de la banda del Prado.
   Degut a que el vell Nitus era cunyat de l’Esteve Català i per tant oncle de l’Antoni, la família  a  causa de les circumstàncies esmentades, es trasllada  a viure a la casa dels parents i allà continua venent el TBO i algun que altre diari i novel·les d’acció. Es donava la coincidència que estaven costat per costat amb la família d’en Pepe Ferré  Mela, que també van vendre diaris, revistes i llibres.
    Els Nitus es van convertir  en uns personatges molt populars al poble, que tenia aquests lligams amb la revista de còmics. Els seus fills, que van heretar el mot, eren : l’Antoni Vidal Escofet que va ser paleta i van anar a viure al barri d’en Muiño i allà es va convertir en el paleta oficial d’aquella barriada. Casat amb la Cinta Pons Bonavila.
     Germana de l’Antoni era  la Mercè Vidal Escofet que va treballar sempre a la fàbrica de capses de cartró de can Julio Martínez i ja  gran feia d’enllaç de la Victoria Peris, la  “Toia” amb la modista que li agafava les vores de les peces de roba que venia a la botiga. Quan  li explicava els detalls del retocs que la modista havia de fer, la Mercè, la qual també era un personatge molt singular de la Vila, assentava amb el cap i manifestava la resolució que certificava l’entesa a les explicacions, fent servir  una expressió molt adient amb el seu tarannà: “tupetu, tupetu”. Que deuria venir a ser una malformació del també mal pronunciat: “estupendu, estupendu”.
   Fills d’en Toni  i de la Cinta, i per tant  nebots de la Mercè, han estat  l’Antoni Vidal Pons que era pintor i, junt amb la seva muller, uns assidus  dels balls del Retiro. I la seva germana, la Dolors Vidal Pons
   A la  història del TBO se li pot afegir la trajectòria i el record  d’aquests personatges de la Vila, els quals n’eren distribuïdors, conjuntament  amb el “Patufet”. Una clientela la qual relacionaven la popularitat d’aquesta gent amb la festa i el corresponent entreteniment que suposava guaitar  a les pàgines del TBO.
                                                                                      J. Y. M.


 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 17 de març del 2017 )

12 de març 2017

EN SELFA, EL MECÀNIC DE DAVANT L'ESTACIÓ

  
 La vila té la sort d’estar comunicada, sense comptar amb el mar,  per carretera i per tren. Dues vies de comunicació que quan entren en el terme de Sitges transcorren en paral·lel. El primer tren que va arribar a  Sitges ho va fer el 29 de desembre del 1881 i el 1916 gràcies a l’eficiència del Sr. Eduard Maristany, s’inaugura l’estació actual. I els primers cotxes que comencen a circular pels carrers del poble ho fan pels voltants del 1906. 
   El 8 de febrer de 1959 va arribar a la plaça de l’estació la primera edició del Ral.li de Cotxes d’Època Barcelona – Sitges. Una curiosa mostra en la qual s’emmirallava la història de l’automòbil. Un diumenge plujós que tot i la inclemència del temps va despertar molta expectació entre la gent d’aquí i vinguts d’altres indrets. Ho continua aportant ara, ho hem pogut observar en la 59a edició que va tenir lloc el passat cap de setmana. Aquest esdeveniment es feia coincidir  en diumenge de Carnaval, fins que es va optar, amb gran encert,  per traslladar-ho a un altre diumenge.
  En aquella primera edició van coincidir moltes afinitats. Els cotxes antics arriben a Sitges i la carretera  els deixa  a la mateixa  estació del tren . Un referent en els mitjans de comunicació, el tren i el cotxe. Curiosament els cotxes d’època  s’estacionen, també, davant mateix d’un taller  mecànic.
 Perquè  just en aquest tram entre l’estació i el pas a nivell  s’hi va establir, al començament de l’any 1936, el mecànic Sr .Joan  Selfa Marrades que va néixer el  4 de novembre del 1905 a Corbera d’Alzira.  Per circumstàncies de la vida a l’any 1920 la família es desplaça a Barcelona i el  seu pare entra a treballar al port, alternant la feina amb la venda de melons en una paradeta que tenia a la Plaça d’Espanya. Quan el seu fill, en Joan Selfa Marrades, compleix 16 anys es fa càrrec d’una grua també  en el port. A la capital va conèixer a la que seria la seva muller, la Pepita Pascual Llombart oriünda de Mora d’Ebre.
  El Sr. Selfa  va ampliar els seus coneixements i va arribar a ser l’electricista del Gran Teatre del Liceu, a les ordres de l’enginyer Sr. Casellas. I d’allà va passar a treballar en un taller mecànic del carrer Floridablanca. Entre els clients  hi havia el Sr, Rupert Rafael que de Sitges els hi  portava el seu taxi  a reparar. Degut a l’assiduïtat va fer amistat amb en Selfa i el va animar a venir a la Vila, amb el raonament de  que aquí hi havia  pocs tallers  de cotxes. Va ser així com estableix  contacte amb el Sr. Félix Prieto, que era el soci gerent  del taller mecànic que tenia al costat de la seva casa, situada  quasi davant de l’estació.  En Joan acorda treballar al taller, una nau adossada a la casa,  i junt amb la seva muller es traslladen a Sitges. Quan  fa poc que hi són, esclata la revolta. El Sr. Prieto mor en tràgiques circumstàncies, el taller és decomissat pels carrabiners  i ell segueix treballant a les seves ordres.
    Acabada la guerra  en Selfa negocia amb la vídua, la Sra. Laieta,  la compra del taller. I un cop feta efectiva la venda   hi construeix la vivenda, era l’any 1943, edificació que actualment es conserva igual. A sobre  la porta d’entrada hi disposa la identificació: “Villa Pepita”. El nom de la seva muller.  El matrimoni va tenir una nena, la Rosa Mª, Selfa Pascual que va néixer quan ja estaven establerts al poble  i vivien en la torre que fa cantonada amb el carrer de les Ànimes.
   El mecànic va arribar a tenir quatre taxis, tots negres, que s’afegien als que comandaven en Rupert, en Faust, en Caballé, els germans Sanahuja, en Pere Montaner de ca l'Animé. Des de que es va establir en aquest local, per sempre més, ha estat conegut per  can Selfa. Malgrat que va morir jove, quan només tenia 47 anys. La vídua,  amb la filla de 12 anys, va haver de trobar una sortida pel taller. Fa societat amb els mecànics  Salvador Paretas, que ho era de motos, i amb en Jaume Milà, de cotxes. Fins  que el 1957 s’hi estableix  el Sr. Ramon Vericat Sansano, el qual hi va romandre fins el 1969. Any que se’n fa càrrec el marit de la Rosa Mª. Selfa, l’Antoni Hernàndez Grau que es dedicava a la posta apunt dels cotxes,  per acabar convertint el taller en un circuit de neteja d’automòbils . Instal·lant la primera màquina automàtica de rentat que hi va haver al poble. Des del 2008 aquesta activitat la continua exercint, amb molta cura, el xicot que l’ajudava, en Jordi Bonet i Pascual.
    Abans, quan en Selfa   ja  estava aposentat, va fer venir als seus germans i també als seus cosins, els quals es van establir aquí i encara els tenim presents en el record, eren  els germans Marrades: en Salvador, escrivent de can Gori; en Miquel, que va fer de carter, en Vicenç , que tenia cura del garatge de sota la casa dels Prieto amb cotxes a pupil·latge  i quan s’apropava Nadal feia un artístic pessebre a la finestra que encara existeix; i en Jaume, que va fer de taxista.
   A can Selfa s’ha viscut l’evolució de la industria automobilística. En un taller que estava situat quasi bé al costat de les vies del tren, el separava l’altra via de comunicació, la carretera. Ell, junt amb els germans Balcells,” els Pericos”, han estat un referent dels primers tallers de mecànica de cotxe del poble. Quan sabien diagnosticar que fallava  només escoltant l’espetec del motor.
    El Ral.li ens transporta a les beceroles de la locomoció i ens fa adonar-nos dels canvis experimentats. Tot canvia, fins i tot el mateix Ral.li, doncs ja no s’atura a davant de can Selfa. Potser perquè ja no hi ha el taller, ni el “poste”  de gasolina que estava ubicat  quasi a la cantonada. Avui, sense mecànic, ni gasolina, ni tampoc  carretera, els cotxes fan via per un altre cantó. 

                                                                                    J. Y. M
(Article publicat a l'Eco de Sitges el 10 de matç del 2017)

05 de març 2017

ENTRE DOS CELS BLAUS

   

   Dos dels  llocs on més m’agrada contemplar el mar, és la sala de les escultures del Palau de Maricel de Mar, des del vidriat que s’hi aboca . A qualsevol hora del dia ofereix una perspectiva sensacional, única per la situació i el contingut.
    L’altre és des del Mirador Miquel Utrillo i Morlius, tot avançant cap el canó  que sobresurt del mur. Guaitant aquests dos enclavaments he reflexionat sobre el privilegi que tenim  de disposar d’aquesta llenca de mar tan ben posicionada . Una panoràmica que és l’admiració de tots els qui ens visiten.
    En uns mesos de diferència, el protagonisme aconseguit per aquest darrer mirador, ha estat prou eloqüent. Va començar amb l’acolliment  que va dispensar a tots els qui van assistir, el dia    16 de novembre del 2016, a la inauguració de l’exposició,” la Modernitat Anhelada”. Sota un cel blau, radiant. Després dels parlaments que van tenir lloc al Racó de la Calma, aquest redós va aconseguir captivar a tots els assistents a l’acte. Durant els mesos que l’obra de Ramon Casas, Santiago Rusiñol i altres artistes vinculats,  ha ocupat les dependències del Palau, s’han alternat dies de sol i dies rúfols .
   Si més no el dia de la clausura que va tenir lloc  ara fa dos diumenges, el 19 de febrer del 2017, el cel tornava a oferir aquest blau que tan valoren els artistes. I davant la grandesa aplegada a pocs metres d’allà, es donava culte també a les petiteses que acaben per a fer més entenedora la història i l’obra dels personatges que s’hi han involucrat.  Em refereixo a la presentació que es va fer a peu  de  la gran arcada per on s’accedeix al Saló Blau, després que en aquest espai s’hagués presentat el llibre “Desde el Molino”, que recull les cròniques que Santiago Rusiñol va escriure a Paris i enviava a LA Vanguardia, acompanyades de dibuixos de Ramon Casas. Només baixar del saló, allà, a tan sols  un pas del carrer, es presentava en societat  “ La Petita Història de Ramon Casas”, amb text de la Vinyet Panyella i il·lustrada per la Pilarin Bayés, pensada per als més menuts.  Però que sempre, els més grans, ens avancem  per a satisfer  la  curiositat. Delectant-nos  amb la gran quantitat de personatges que, amb el seu estil tan característic, fa de qualsevol obra, sorgida de les seves mans, una gran obra d’art. I és que la Pilarin ho té tot, una enorme facilitat pel dibuix, amb estil propi.   I  una manera de ser, tan senzilla com riallera. Moderna i extremada en el vestir, dona de barret, i de conversa molt agradable. Les petites històries de la Pilarín estan influenciades per una gran varietat de detalls que les fan amenes i molt entenedores.
    Quan tot això va acabar de passar, un protagonista de la petita-gran  història de la  Vila ens deixava. En el moment en què  aquell sol ja s’havia retirat i la foscor de la nit tenyia de dol a tots els qui dormíem aliens a la realitat,  sense ser conscients com per pensar  que la vida es fa fugissera  en el moment menys pensat. Sigui de dia o de nit, s’escapa sense que la puguem aturar .
   En Jaume era un  sacerdot jovial, alegre, optimista, amic de tothom,  que va néixer a can Jaumet forner, on avui hi ha l’estanc del carrer Major, entre l’escalforeta del forn de coure el pa i la blancor de la farina.  Néixer per a després morir, vet aquí la realitat.  Doncs arribat aquest moment, no es va aturar ni a llegir l’Eco, que tant li agradava.  Sobretot quan fora de casa, en la intimitat de la rectoria, el setmanari esdevenia com una finestra oberta, on hi guaitava amb l’entusiasme del sitgetà que estima el seu poble i participa del seu bategar.
    Només escoltar la crida ho va deixar tot, perquè sabia que havia de ser així. Ho predicava sempre que en tenia ocasió. Ell, que tantes vegades havia ajudat  a emprendre    aquest darrer viatge, arribada  la seva hora, conserva l’enteresa per no preocupar a la seva mare, a la germana i les  nebodes. I la tristesa del moment esdevé com una alegria, doncs  estava preparat, ho havia explicat, tantes vegades, en les seves homilies, que aquest comiat  ha estat envoltat de l’esperança d’un retrobament feliç. Per a molts de nosaltres això costa d’entendre, per en Jaume Berdoy i Alemany,  que n’estava tan familiaritzat , quan emprèn el viatge fins i tot espera que el cel estigui fosc, per no treure-li protagonisme al seu blau.
    La majoria de les vegades que en són de grans les petites històries, ens ajuden a estimar als seus protagonistes que fan de la petitesa la grandària de tot plegat.  Durant aquests mesos s’han  escrit unes pàgines de la història del poble, on queda reflectit el record d’una exposició  molt visitada.
    Fins aquí un esdeveniment que ha contribuït a magnificar els neguits culturals de la gent de la vila.  I per a les dues ocasions el cel va lluir el seu blau més de Sitges, el blau de gala. El mateix  que prepara l’adéu del sacerdot sitgetà. Ell, que  tant  ha estimat la seva vila natal,   torna a ella  per a estar més a prop  d’aquest pedaç de cel on no s`aprecien els repunts, ni les costures, només els núvols gosen  tacar-lo.
     Les petites històries no sempre tenen un final feliç, malgrat que l’embolcall del dia sigui tan acolorit. Sap greu deixar-ho així, sense més ni més. Tot i que per a ell, retornar a la casa anhelada,  hagi estat la seva més gran satisfacció.


                                                                              J. Y. M.
( Article publicat el 3 de febrer del 2017)

26 de febrer 2017

LA CRÒNICA DEL CRONISTA

  

    Tinc una certa afinitat amb el Carnaval i no precisament perquè m’hi hagi involucrat. Ho vaig intentar però no em va motivar  com per continuar implicant-m’hi. La meva participació era imprevista, allò de dit i fet, ens animàvem uns quants amics i després de sortir de l’escola, amb un parell de llençols i un antifaç ja la teníem armada. I a tombar pels carrers, perquè no hi havia res organitzat, la gent s’esperava al Cap de la Vila i per allà desfilaven tots, però sense cap mena d’ordre ni concert. No obstant hi havia qui  el seu enginy es reflectia en la disfressa i en la sàtira que volia transmetre. Trobo que aquest aspecte, “el fardo” és l’autèntica essència del Carnaval.
    Potser vaig participar en dos o tres  i ja em vaig tenir prou. No va ser el mateix quan era un vailet, que sempre sortia amb la mateixa  indumentària: unes plomes de colorins  encerclant el cap i una llança a l’estil indi. Aquesta simplicitat, però, em donava dret a delectar-me amb una xocolata desfeta amb la qual, El Retiro, obsequiava a tots/es que anessin disfressats. La inspiració “apache”va durar fins que a partir d’una edat podia semblar que anava a fer el indi, més que anar disfressat.
   No obstant haig de dir que   m’ha agradat  més ser espectador que no pas ser-ne protagonista . Tot i que no tardaria   a ser part integrant de les músiques del carnaval i m’ho passava molt bé. Participant, amb la resta de companys, dels carnavals de casa nostra i de la comarca. just en el moment de la represa, quan es va canviar l’enunciat de “Fiestas de Invierno” pel del  genuí “Carnaval”, mentre la lletra de la  música ho proclamava  als quatre vents: “Carnaval te quiero...” . I aquesta altra cançó, més nostrada, que pregona: “Sitges carnaval...”. Música del bon amic i molt recordat Janio Marti.
    Entre aquesta successió de carnavals es produeix un fet  que premia la meva altra afició, la literària. En data del 9 de febrer del 1991, el setmanari, a primera plana, anuncia que l’Ajuntament m’ha atorgat la Ploma d’Or. Coincideix aquesta notícia amb Dissabte de carnaval, però va ser abans, aquell dilluns, quan en Josep de l’Eco, a l’entrar a l’impremta per lliurar-li l’original, sembla ser que tenia el vist i plau del regidor de cultura, ho era en Xavier Gimeno i  en Jordi Serra, l’alcalde, per comunicar-me que m’havien concedit tan distingit guardó. Vaig enrogir, ho notava. Només sortir al carrer, els peus no em tocaven a terra.  De cintura cap avall anava debolit.
    Vint-i- sis anys desprès, el 20 de febrer del 2017, també el dilluns abans que comenci una nova edició del Carnaval,  per  unanimitat del ple de l’Ajuntament, obtinc la satisfacció de ser nomenat Cronista Oficial de la Vila.  Els fets em demostren que aquesta, la disbauxa carnavalesca,  em té reservades altres sorpreses molt més assenyades . Doncs és coincidència que els dos reconeixements, els quals  m’honoren com a sitgetà i col·laborador de l’Eco coincideixin en  dilluns, quan el dos han estat i són el pòrtic del Carnaval
   D’aquí ve que l’encapçalament d’avui sigui tan taxatiu, m’ha fet il·lusió començar aquesta nova etapa  vinculada a un nomenament que m’infon responsabilitat, que no significa fer canvis en el meu estil, com pot ser  la imparcialitat i la manera de dir. Un títol honorífic que, com tots, aporta satisfacció, però no per això haver d’apartar-me de l’essència que he intentat mantenir en tots els meus articles.
  I tot plegat, el resultat d’una singular sorpresa. Quan després de la Festa Major, l’amic Roland Sierra i Farreras, que en algun moment m’havia fet partícip de  la seva opinió al respecte, em proposa a les xarxes com a candidat a Cronista de la Vila. Fins el punt que em sorprèn la resposta de la gent. D’aquells que estan en contacte amb els enllaços que apropen a les persones, però igualment  molts  altres  que, tot i no fer servir aquests mitjans, igualment em manifesten la seva voluntat d’adherir-s’hi.
   I sobretot molt cofoi d’ocupar el càrrec que va deixar vacant l’amic Rafel Casanova i Termes. Amb ell havia mantingut  moltes  converses i, el que són les coses, en més d’una ocasió, m’havia fet el comentari que seria el seu successor, referint-se al títol de Cronista. Jo sempre li revocava la seva peculiar visió de futur. L’altre dia comentant-li amb el nostre director, l’Antoni Sella, sembla ser que li vaig estalviar reflexions quan  em va respondre: “vet aquí, tu ja estaves ungit”.
   Permeteu-me, per acabar aquesta crònica, on aflueixen coincidències i gatzara  de carnaval, que és quan la meva col·laboració més bé li queda mantenir l’anonimat darrera les inicials que preserven la identitat de l’autor i des on s’escau fer aquella típica pregunta que prevalia per damunt d’altres objeccions “ ¿Que me conoces?”. Sí, tinc la satisfacció de conèixer a totes les persones i entitats de la vila que han donat suport a la proposta d’en Roland, al qual agraeixo la iniciativa i el seu interès, així com a  les persones i entitats que si han adherit.  També a les  lectores i lectors.   Gratitud que faig extensiva a tots els components del Consistori que presideix el batlle Miquel Forns. Igualment molt cofoi per les emotives paraules que em van dedicar tots els grups que el conformen. I a la regidora de cultura, festes i tradicions, la Sra. Rosa Tubau,  que ha estat l’encarregada de portar la proposta al ple Municipal. Amb el corresponent informe de la  Vinyet Panyella i en Xavier Miret,en el qual han posicionat “els mèrits” i la tasca a desenvolupar pel Cronista.
   Amb un record molt especial a en Josep M. Soler  que em va acollir a les pàgines de l’Eco, dintre de tres anys en farà 50, i en tot moment em va donar el seu suport, amb la seva manera d’influir entusiasme a tots els col·laboradors. Si no hagués estat per ell, per a mi els carnavals no tindrien aquest plus de les gratificants sorpreses que m’honoren.
   Bon Carnaval a tothom.    
                                                                                      J. Y. M.

  (Article publicat a l'Eco de Sitges el 24 de febrer del 2017)

18 de febrer 2017

HABITACIONS TURÍSTIQUES

                           
  Actualment l’oferta turística, en quant als allotjaments, és molt variada i també  a l’abast dels qui cerquen on poder allotjar-se en qualsevol ciutat o població del món. L’era del Internet ha permès aquest apropament a la infinitat d’opcions que  es  publiciten .  Sense moure’ns de casa podem accedir fins i tot guaitar a les interioritats dels establiments.
   Escrivint sobre aquesta temàtica em ve al pensament el gran servei que va oferir el Foment de Turisme de Sitges, que aquests dies està de celebració al complir-se els 100 anys de la seva fundació. I al referir-m’hi és de justícia fer menció a l’eficiència de l’amic Josep Casanova i Termes, que era el secretari de l’entitat  i també atenia personalment a les persones que ens hi adreçàvem per a que ens lliurés informació del lloc on volíem anar.  Ho feia amb un tracte exquisit i a més era persona molt detallista. A la més mínima col·laboració corresponia   amb un  Saluda del President, donant les gràcies. Són detalls que contribueixen a conferir prestigi a l’entitat que sigui.  Reprenent el fil de la informació sol·licitada, lliurava un fulletó amb format de tríptic, en el qual es detallava el més rellevant que es podia visitar i un llistat dels establiments hotelers on et podies allotjar. I si les descripcions s’adaptaven al que buscaves,  només calia posar-te en contacte. Un servei del qual també no han deixat mai d’oferir les agències de viatge.
     Degut a que la gent viatja molt, han proliferat els establiments hotelers, així com altres modalitats d’acord amb  les preferències dels viatgers: cases rurals, apartaments turístics...   Aquests apartaments sempre  han existit,  a Sitges s’hi van establir diferents companyies, majoritàriament d’origen holandès, que disposaven d’un bon nombre d’apartaments. La major part de les vegades aquests allotjaments ocupaven un edifici on totes les seves plantes eren destinades a apartaments. Per tant si es molestaven era entre ells  no repercutien amb les famílies que l’endemà tenien d’anar a treballar.
   Abans, com era tanta la demanda, es va posar en pràctica allotjar als turistes en habitacions de cases particulars. Si tenim en compte que la majoria eren velles, és fàcil imaginar  que la comoditat i la decoració eren relatives. En aquesta modalitat  es produeixen  diverses  situacions a quina més curiosa. Com per exemple que moltes, la gran majoria, d’aquestes habitacions estaven ubicades en cases de les quals les persones que les habitaven  no eren els propietaris, sinó que hi estaven de lloguer i el import del mateix era tan minso que quasi no restablia els costos que el propietari havia de satisfer,  com pagar la contribució i altres despeses que sorgien. Així és que el llogater durant els mesos d’estiu obtenia uns beneficis que es pot dir que eren nets.
   Una de les altres curiositats és que els visitants s’hi arribaven a trobar tan bé que repetien els anys successius i d’aquesta manera s’arribaven a consolidar uns lligams quasi familiars. Aquí ens adonem que la mentalitat de les persones ha canviat, ho relacionem, és clar a la qualitat preu. Però tampoc és ben bé això, la gent per costum ens queixem més ara que abans. La mostra la tenim en el conformisme que mostraven aquells turistes que potser s’estaven tot un mes en una habitació, neta, però sense cap mena de comoditat i compatint bany, que és un lloc d’una intimitat  molt particular , amb la gent de la casa.
   Aquests diners extres que entraven en les famílies,  feia obrir l’ull a altres veïns que potser mai se’ls hi havia passat pel cap posar gent estranya a casa . Si més no com tothom ho feia acabaven disposant una habitació.  Els havia  també d’una condició social amb la qual no els calia posar límits a la seva intimitat per tal de treure’n un profit econòmic.
    El Sr. Isidor Cartró i Robert, que havia sigut alcalde de la vila, i gaudia d’una certa posició, també va optar per llogar habitacions, en una casa on hi vivien  la seva muller, la Mercè Imburu, coneguda per “la Marceneta” i la seva germana d’ell,  l’Antonieta Cartró a qual la veu popular coneixia per la Cartrona, doncs vestia d’una manera extravagant en quant el nombre exagerat de quincalles que es posava al damunt, així com els colorets amb els quals s’empastifava   la cara.  D’aquesta manera tan  empolainada es guarnia  per assistir a missa els dies de precepte. Una aparença que no tenia res a veure amb les robes i la deixadesa que mostrava  quan estava  per casa i anava  darrere el lloro que tenia i que de tant en tant se li escapava i revolucionava a tots els veïns per tal que l’ajudessin a recuperar-lo, mentre cridava: “lorito, lorito”
   Els turistes que s’allotjaven a can Doro  tenien el privilegi de ser receptors d’un servei que no oferia cap altra casa. Quan l’amo considerava que la gent sortia del cine o dels balls de nit,  baixava al carrer i restava amatent de les persones que començaven a desfilar pel perímetre de la seva propietat, posant el dit entre boca i nas i fent aquell sorollet acústic tan característic shhhhh que es fa servir per demanar silenci. Un gest que es produïa cada vegada que passava un grupet que li semblava que els seus components enraonaven amb la veu una mica pujada de to. Quan considerava que el gruix de la gent ja havia desfilat se’n anava a dormir, tranquil per haver  contribuït a fer més efectiu el descans dels seus hostes.  
    Aquests apartaments turístics, que ara tan rebombori estan creant, venen a ser la continuació  d’aquells que disposaven, per exemple el Club 33, els Fritiresor .... Una modalitat, ara, implantada arreu que, sigui dit de pas, acostumen a oferir unes instal·lacions molt ben disposades, decorades amb gust exquisit i amb tots elements per garantir la màxima comoditat.
Però que xoca amb la manera de comportar-se de segons qui els habiten de manera temporal. Ho resumeix la conclusió castellana quan diu: “cada uno es de su padre i de su madre”. Com voler donar a entendre que: “en todos los sitios se cuecen habas”.

                                                                                        J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitgesel 17 de febrer del 2017)

12 de febrer 2017

LA CASA TANCADA

  Quan els carrers els acaben de posar, poc a poc l’activitat es va fent intensa  i a les cases si fa palès la dinàmica  de les hores viscudes. Si més no quan una casa queda desocupada durant anys, la solitud s’acompanya de les consegüents pèrdues d’identitat, al mateix temps que es  fan evidents els signes  d’una deixadesa decadent que arriba a  desentonar amb l’entorn.
    La casa veïna a la nostra, que correspon al 29 del carrer Sant Francesc, fa uns 45 anys que ha estat deshabitada, que es diu aviat. Les últimes en habitar-la van ser la Martina Villagrasa   i les seves filles, la Nuri i la Mª. Teresa Robert Villagrasa. La Martina i la Mª. Teresa feien de cotillaires al carrer de Sant Bartomeu 32, al costat de la casa de la Tomasa, i es van traslladar temporalment a la de sant Francesc  just el temps de durada de les obres d’enderrocar i tornar a fer la casa nova. En una de les dues finestres dels baixos hi van ubicar la botiga , un espai des del qual van continuar atenent a la seves clientes i la resta la van dedicar a vivenda. D’aquest veïnatge ocasional, els de casa, en tenim un bon record, perquè entre les dues famílies existia una bona amistat. La Martina, que tenia molt bon tarannà, era d’Amer i les seves filles ja van néixer aquí, junt amb un germà que era electricista i va morir d’accident laboral. L’àvia i la tieta Maria cada dissabte els hi anaven a fer una visita. Recordo que elles compraven un revista que s’anunciava “Garbo”, l’anaven a buscar  a can “Mela” , en Josep Ferré, parent del pintor l’Agustí Ferré Pino, en el quiosc que tenien a mig carrer Sant Pau i al final,  en el centre del Passeig de la Ribera, regentaven un altre. Els dos punts de venda eren atesos també per la seva muller la Maria Pascual i la Rosita. Aquesta última no tenia cap mena de parentesc però vivia amb ells, degut a que amb molt pocs dies de diferència se li va morir el marit i la filla a causa de l'epidèmia del tifus.  En Pepe era molt aficionat a les bicicletes, havia corregut i escrivia cròniques en els diaris locals quan hi havia curses.
   La Martina i l’àvia  tenien per costum fer intercanvi de revistes, l’àvia els hi deixava “el Garbo”  de la setmana anterior i elles feien el mateix amb la revista Destino. Per la qual jo hi sentia una predilecció, tant pel contingut com pels col·laboradors que hi signaven, entre ells en Josep Pla que hi escrivia cada setmana.
   Va coincidir la seva estada en la casa del costat de la nostra, quan jo vaig marxar a fer el servei militar. Així la dona sempre venia a la nostra botiga   per saber notícies meves. En Sebastià Mirabent  Julià i jo érem els seus preferits. En Sebastià per raons de veïnatge,  doncs vivia a la casa avui anomenada Palauet Robert. Degut a  questa proximitat hi passava moltes estones i com la mestressa de la casa era molt canallera, ell i jo ens hi trobàvem bé.
    Quan van acabar les obres es s’hi  van traslladar de nou, i ja per sempre més la casa de Sant Francesc 29 ha estat tancada. I poc després d’avortar un intent d’ocupació, van tapiar les dues finestres i la porta d’entrada. En el transcurs d’aquests anys, aquest tram del carrer és molt freqüentat per haver esdevingut un carrer d’entrada escollit per la gent que viu després de la via del tren i per altres que, de visita, deixen el  vehicle aparcat  allà on poden. Al ressorgir com un carrer principal, per les raons esmentades, la presència d’aquesta casa, amb tots aquests elements tan dissonants  a la vista, produïa un enorme efecte de deixadesa. Durant tot aquests temps ha estat un no parar de preguntar, tan a l’altre veí que és en Manel Martí Mirabent, com a nosaltres, per la identitat del propietari. Un sitgetà resident a Suïssa que sembla ser que no volia vendre, potser perquè tenia uns altres projectes que mai els  va poder portar a terme.
    I  que sembla ser  l’havia comprat  a la germana  d’un tal Sr. Enric que estava casat amb una senyora francesa, a la qual el veïnat la coneixia per la madamme. Un matrimoni que no tenia fills i sembla ser que la casa era propietat de l’Enric i la seva germana.  Es dona la casualitat que els ajudava en les feines de la casa, la Lucia Pérez que després es va emmaridar  amb en Manuel Requena i que van regentar la merceria que porta el cognom i que encara avui és regentada per la neta del matrimoni en el mateix lloc del carrer Ángel Vidal.
     Els propietaris es van quedar a viure a Barcelona i la van llogar a  la família castellana de cognom Muñoz, ella era mestre d’escola, i hi van viure una llarga temporada. La dona era aquella que apallissava a l’home i ell es defensava demanant auxili als veïns, però aquests, acostumats com estaven, poc cas li feien perquè sabien que al cap de poc temps  els veurien  sortir agafats de bracet com si res hagués passat.
    Ara  li ha arribat el moment de ser enderrocada i de construir una casa nova. D’això els dos veïns que hi som a tocar  ens congratulem. Que també sigui dit de pas, som dels pocs que quedem  dels antics que  habitaven aquest tram de carrer. Els  dos som conscients que haurem de passar per una època de molèsties, les que comporta l’enderroc i la nova construcció,  però sabedors  que arribarà el dia que lluirà una nova imatge.
    La casa  deixarà de ser la veïna absent i tornarà a recobrar la vida com la resta de cases que són habitades. Més que una bona notícia, és l’auguri de l’arribada de nous veïns que s’hi allotjaran i entre en Manel  i nosaltres s’alternarà una nova convivència  que esperem siguin tan bona com ho va ser amb la comunitat de monges vetlladores que hi havia davant. Amb  en Josep Mirabent , “el ràpid” que era fill de l’Andreu i la  Remei. I també amb la família Perea, propietaris de la casa amb artístics elements decoratius  que encara conserva i amb el record dels estius quan deixaven la vidriera oberta del cancell, mentre tota la nombrosa  família sopava en aquell patí que oferia l’encant de l’època modernista  que s’hi havia arraulit.
     A l’altre costat, la nostra casa limitava amb  la de can Joanet de can Mas, on en el baixos va obrir portes aquell restaurant de grat record que s’anunciava “Los Geranios”. Davant per davant amb la manyeria i vivenda  de la família del Sr. Manel Fontanals i la senyorial casa de la família Bofill, amb el recordat Tirso Maldonado que era el nebot i amb el qual, llavors que els dos érem uns vailets, vam establir una bona amistat.   
   Des de la casa tancada, ara sense teulada,  s’hi veu el cel.
                                                                                              J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges  el 10 de febrer del 2017) 
  



05 de febrer 2017

40 ANYS A LES PORTES DEL SABER

  Es diu que el saber no ocupa lloc, no obstant els mecanismes que greixen la formació de cadascú són molts i variats. Com  ho són les persones responsables d’atendre i impartir les docències corresponents, junt amb aquelles que han de tenir cura d’altres detalls.
     Les escoles de casa nostra han crescut a mesura que s’ha incrementat la demanda de places. Aquests dies ha estat una bona notícia el saber que en un parell d’anys estarà construïda l’escola Agnès que, per fi, substituirà els barracons que fa 16 anys que aixopluguen als escolars en unes condicions no massa optimes.
    En el seu dia, degut a que l’escola Esteve Barrachina quedava petita es va inaugurar a l’any 1976 l’escola Miquel Utrillo, ja  a les afores del poble. Des de llavors entre nens i nenes n’han passat més 2.000 per les seves aules. I un detall curiós, aquest  fa referència a la porteria que es va construir en un apartat del complex escolar, de la qual  se’n va fer càrrec la Regina Mirabent Garcia que en va prendre possessió  al gener del 1976  i la va deixar a l’agost del 2016. Per tant ha fet 40 anys de la responsabilitat que ha tingut assignada. Entre altres, tenir cura de la porta d’entrada, comporta el privilegi de veure entrar i sortir a tots els minyons i mosses que han fet ús de l’escola i no només això, sinó que ha estat en contacte amb els pares, mares i avis que s’han atansat fins el lloc per portar i recollir als seus fills/es. Si les estadístiques ens parlen d’aquests 2.000 i escaig ens podem fer una idea del gran nombre de petits personatges que ha vist desfilar. Per la seva situació tan estratègica ha tingut també l’oportunitat de seguir la seva evolució escolar fins i tot quan,  arribada l’edat, han deixat l’escola per passar al Institut. Degut amb la proximitat amb aquest , han continuat transitant per davant de la porteria i d’aquesta manera, com s’acostuma a dir, no els ha perdut de vista. 40 anys després aquells vailets als quals la Regina els hi obria la porta avui són homes i dones els quals, amb els coneixements adquirits a l’escola i al centre del costat, els ha permès assentar i desenvolupar  els fonaments del seu futur.
    La Regina  va destacar per la seva afició al ballet clàssic,  assolint un bon nivell. Va estudiar en l’escola  de ballet que hi havia als baixos de  ca la Dasca en el carrer Jesús. El xicot de la casa va esdevenir un reconegut ballarí.
  Filla de l’Antoni Mirabent  Jansà i de la  Lola  Garcia Miralles. El seu oncle era en  Felix Mirabent Jansà i es dona la coincidència que els dos germans treballaven a la banca, el seu pare al banc Hispà Americà i el seu oncle al Biscaia i tots dos feien de cobradors. Era quan els bancs disposaven dels encarregats d’anar a cobrar les lletres comercials a domicili. Com que aquests documents eren allargats portaven també unes carteres llargues i estretes . Quan entraven amb elles, anunciaven a viva veu la seva presència amb una paraula la qual,  segons la situació econòmica del moment, produïen un cert mal de panxa. Aquesta no era altre de tan entenedora com la que entonaven: “cobroooo,” allargant aquesta “o” final  Els comerciants acostumaven a estar bé amb els cobradors, els interessava,  perquè sabien que disposaven d’uns quans dies de marge abans de retornar la lletra. Per tant si en aquell moment encara no havien pogut reunir el import els hi demanaven uns dies més per fer-ho efectiu . Dels cobradors depenia aquest estat de gràcia i, amb el qual podien aguantar uns dies més el deute, sense la immediatesa d’haver de  portar la lletra al despatx del notari.
    Els dies de festa els dos matrimonis, junt amb les germanes i els cunyats acudien als balls del Retiro, eren el grup de la Creu Roja, perquè els avis de la Regina, Jacob Garcia i Regina Miralles,  havien tingut també cura de la porteria de la Creu Roja local, primer al carrer Sant Pau i després al carrer Parellades. Allà hi van viure totes les filles del matrimoni fins que es van casar. La Lola amb l’Antoni Mirabent, la Carme amb l’Oleguer Gràcia, més popularment conegut per en “Gari”.I la Maria amb en Carles Fusté , Tots ells eren uns entusiastes retiristes. Fins i tot va haver una època en què l’Antoni retolava els cartells del cinema de la Societat, els preparava en el pis de sobre el taller d’ataconador del “Conco”. I en  Fèlix havia fet de taquiller.
   Han passat els anys i la Regina, casada amb l’Antoni Micó Pedrosa, s’ha retirat després de 40 any a les portes del saber . Als coneixements que ella tenia s’hi van afegir l’enriquidora experiència de veure entrar i sortir a tants vailets , a directors/res, professors i professores que s’han alternat amb la responsabilitat d’impartir les lliços d’acord amb l’edat dels alumnes de l’escola. Quan va tancar per última vegada la porta de la portaria on han viscut tots aquests anys, el matrimoni  deixaven darrera mitja vida al servei de l’escola i els acompanyaven  infinitat de records viscuts.Com la participació activa en tants carnavals allà en el pati. Quan ella, junt amb mestres i amigues , estaven disposades a involucrar-se  i de seguit improvisaven la disfressa.
     D’allà va sorgir la colla femenina del ball de les Gitanes, a les qual assajava el seu sogre, en Joan Micó Estarlí que l’havia ballat. Com també el ball de les Cintes. Totes les festes del poble tenen repercussió en la intimitat de l’escola.
     Deia al començament que el saber no ocupa lloc, no obstant aquest, el saber, és el resultat d’haver coincidit amb la persona adequada en el lloc adient per a transmetre els seus ensenyaments.  La porteria de l’escola forma part també del lloc i la que fins fa poc ha estat  la seva portera, la Regina Mirabent Garcia,  ha tingut a l’abast la clau de l’èxit, cada vegada que obria i tancava la porta. La resta ja depèn  de l’aprofitament que n’han fet els qui  hi entraven .
                                                                                   J. Y. M.     

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 3 de febrer del 2017)

28 de gener 2017

DE SANT SEBASTIÀ A SANT PAU

                                 
En poc menys d’una setmana dues ermites, la de Sant Sebastià i la de Sant Pau, aquesta situada en el bucòlic llogaret de Sant Pere de Ribes, han acollit les seves respectives festes per honorar el patronatge dels Sants a la devoció dels quals es van erigir les dues ermites. Em referia amb l’article de la setmana passada  al decreixent costum de posar el nom de Sebastià als nous sitgetans. Fins el punt que sembla ser que només de la vila en són quatre de comptats.
   En va ser un bon representant en Sebastià Yll i Bagès, mecànic de tota mena de màquines i especialitzat amb les de calçat. A banda de l’ofici, en Sebastià es va distingir per ser un erudit de la cultura sitgetana en tots els aspectes, a més d’un gran coneixedor de totes les famílies sitgetanes, de les quals es recordava dels noms i cognoms de quasi bé tots. Quan es va jubilar del seu ofici, al seu taller es va establir una tertúlia, on les aportacions de tots els participants  greixaven els records de fets i gent que han estat els protagonistes. ja no de grans gestés, sinó simplement de les sorgides del viure el dia a dia. Sitgetants i sitgetanes que en definitiva han contribuït a consolidar  el poble en tots els aspectes fins al dia d’avui.
     En el taller d’en Sebastià s’enraonava de tot  i quan hom tenia un dubte, una pregunta a fer, ens hi apropàvem, convençuts que ens aportarien informació sobre el que desconeixíem. Els contertulians han anat desfilant i quasi bé han deixat sol a en Joan, fill d’En Sebastià, el qual d’haver escoltat, també viscut,  tantes aportacions orals a la història local, dintre i fora d’aquest taller, els seus records són imprescindibles per continuar amb el fil de la vida sitgetana.
   Fa pocs dies que ha deixat el seu seient de la tertúlia del taller, en Sir Capilla, el qual havia treballat durant molt anys al forn de la Raimunda, en el carrer Sant Pere a les ordres d’en Joan Serra.  A hores lliures,  en Capilla col·laborava amb el Prado i d’una manera molt important per la Societat, com ho era el d’anar  a cobrar la quota mensual al domicili dels socis. Tenia un tarannà tan bo i tan cordial  que, contràriament a la interferència  que pot produir la presència dels cobradors, la  seva visita  era celebrada perquè contribuïa a entaular  una agradable conversa que  al final el cobrador quasi s’oblidava de cobrar .
    Com a curiositat igualment em referiré a una veïna que vivia molt a prop de l’ermita i de les poques que hi havia en el poble amb el nom, era la Sebastiana Sánchez , casada amb en Manel Chacón i d’aquí que la veu popular, que sembla estar  avesada a fer com a més amical la identitat de les persones, tenia per costum anomenar-la la Chacona,. El cas era que a la Sebastiana li agradava vestir de manera elegant i una gran aficionada a portar gorres i barrets. La seva manera de ser es caracteritzava per una sinceritat extrema, doncs no reprimia els secrets i així la seva vida era com un llibre obert. Una sinceritat que sorgia d’un fons del cor del qual brollava profunda estima vers  la seva família i les amistats, que eren tota la gent del poble.
       Amb pocs dies de diferència s’escau la festivitat de Sant Antoni, la festa major petita a la veïna població de Vilanova. I fa un parell de dies s’ha celebrat la festivitat de Sant Pau, també la festa major petita  de Ribes. Durant les vigílies i els dies d’aquestes festes, al taller d’en Sebastià Yll, se’n parlava, perquè  entre els dos pobles veïns existien afinitats. Era quan la gent no tenia els entreteniments d’avui dia i aprofitaven aquestes celebracions, principalment  per participar en els balls que s’organitzaven. I tots tenien, em podríem dir, els seus ambaixadors. De Vilanova venia el recader Pere Juncosa, un gran admirador del seu poble i de manera especial de la celebració dels Tres tombs, del qual n’havia estat abanderat.. I com aquí tenia moltes amistats, els posava al dia del programa d’actes. Si més no Vilanova es troba més lluny de Sitges que no pas Ribes i a segons a quines hores tenien lloc el ball es convertia en un impediment. Per contra a Ribes semblava més assequible, doncs n’hi havia que hi anaven amb el cotxe de línea i  tornaven a peu, a les tantes, que ja eren ganes. Atenent que la gent de Ribes tenien més tirada de venir a Sitges, la informació era molt propera. Recordo als Albareda, recaders, que venien cada dia i també al Sr. Jacas de “can Pascuali”   que tenia cura del local del cinema. L’home tenia gran predilecció per la festivitat de Sant Pau i no es perdia mai les sardanes de després del rosari  que tenien lloc, a la tarsa, a l’era de l’ermita de sant Pau.
     El pas del temps ha temperat  els ànims i les rivalitats que solien acabar en enfrontaments han desaparegut. Tot i que els posicionaments reivindicatius sobretot pel que fa a un suculent plat, continuen actius entre Sitges i Vilanova. Però sí que ens avenim a l’hora de compartir   postres, com el tortell de Sant Antoni de Vilanova i els sabres de Sant Pau. Diuen que a ningú li amarga un dolç.
     Tornant  a la Vila, a la mateixa hora, del diumenge,  simbòlicament es beneïa la teulada  de l’ermita de Sant Sebastià i  sonaven  les músiques que s’interpretaven en els anys que seguiren  a la inauguració de l’Hotel Subur i que el gendre de la casa, el mestre Manuel Torrens, al cap davant del seu quintet interpretaven . Això ha estat possible gràcies a la recerca que n’ha fet  el  mestre Juanjo Rocha, amb la col·laboració de  l’Esteve Molero i dels músics participants.
        Paral·lelament la meteorologia es mostrava poc complaent amb tot plegat, com si volgués posar a prova la nova teulada.
    Un cap de setmana de temporal, d’oficis religiosos a aixopluc de l’ermita blanca i de música per commemorar els començaments d’aquell innovador Hotel Subur.
     Al mal temps bona cara. I per exemple, un botó.   
                                     
                                                          J. Y. M.

 (Article publicat a l'Eco de Sitges el 27 de gener del 2017 )
   
  


25 de gener 2017

AVUI, FESTIVITAT DE SANT SEBASTIÀ

   El historiador local Sebastià Giménez i Mirabent, un dels quatre sitgetans que queden que porten el nom del Sant, en el Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetans, corresponent al mes de novembre del 2016, ens delecta amb la història de l’actual ermita de Sant Sebastià. Un acurat treball que ens transporta als fonaments de la nova ermita que es comença a construir a l’any 1857, desprès d’enderrocar la vella degut al seu mal estat, de la qual es tenen referències de l’any 1517, tot i que sembla ser era molt més antiga. La nova s’obre al culte el 25 d’agost de l’any 1861.
   Adossat a les seves parets s’estén el cementiri. Quan era un vailet m’encuriosia molt l’altre més petit  que estava situat en el lateral dret  de la façana principal de l’ermita. Un recinte que sempre restava tancat. Ens havien explicat que allà estaven enterrades les criatures que havien mort sense haver estat batejades i persones d’altres religions, així com els que eren laics.
    Aquest distanciament amb l’altre cementiri  es prestava a envoltar aquell també redós de repòs etern,  d’un caire enigmàtic que de jovenet ho mal relacionàvem amb el pecat. Ho propiciava l’època  en què vivíem. Quan uns i altres van descansar junts, a l’any 1995 que és quan va ser enderrocat, estic convençut que la gent del poble es va trobar  alleugerida  d’un cert malestar per aquelles desigualtats.
   En tot aquest temps ha tingut uns veïns singulars, al juny del 1918 es va inaugurar el quarter de carrabiners. Podem parlar del primer edifici que sobresortia  per damunt de la senzillesa de l’ermita. Acabada la guerra i suprimit el cos de carrabiners , aquests els van incorporar a la guàrdia civil i van ocupar les dependències. Després es va ampliar  construint els anomenats pavellons, on els guàrdies es podien allotjar junt amb les seves famílies.
   L’altre veí que s’arria cap a mar ha estat el restaurant El Vivero, inaugurat el juny de 1955. Gaudeix d’una situació privilegiada. Dos veïns amb un anunciat i una finalitat tan diferent com la nit i el dia. Aquest darrer el seu nom provenia del viver de llagostes que exposaven a la vista per a satisfer les preferències de la clientela.
    A l’altre costat l’enunciat aglutinava més territori i una absoluta dedicació al servei que els seus estadants tenien encomanat. El “logos”, ara se’n diu així, no es prestava a dubtes: “Todo por la Patria”. Un enunciat comú, que s’acompanyava de : “Cuartel de la Guardia Civil”.
      A frec del cementiri neutre, sortia un camí que era molt transitat, els dies de festa  per la tarda, quan l’al·licient  era anar fins el que anomenàvem La Bufera. Es passava per la casona de la Pepeta de les cabres i per un niu de metralladores. Una passejada  on es trobaven  tots aquests  elements que despertaven un cert interès.  El destí final era tan atractiu que provocava  admiració, sobretot quan trobaves el mar disposat a col·laborar. Al forat hi tiràvem una farigola i quedàvem bocabadats quan, després d’un potent esbufec,  sortia enlairada cap amunt.  Quan la bonança afavoria la calma, aquesta quedava gronxant-se al fons, sense que res s’aixequés . Aquests elements van desaparèixer amb la construcció del port esportiu. Quan hi havia partit al camp municipal, a la gent de l’excursió  per anar a berenar,  s’hi afegien els aficionats al futbol.
   La solitud de l’ermita no ho va ser tant  una vegada establert el veïnat. Els dos bàndols, amb  gent d’uniforme. Verds els servidors  de la pàtria  i amb americana blanca i pantalon negre, els servidors de les llagostes .  I quan els sacerdots acudien a l’ermita, damunt la blancor, ressaltava  el negre de les sotanes.
   Van passar els anys i la teulada de l’ermita anava acusant les llevantades . I per si fos poc, gran quantitat de gotellades que han pogut molt o poc s’han anat filtrant cap a les interioritats. Però altres prioritats havien d’atendre   la família Pujades, que han estat administradors durant un bon nombre d’anys. Només  l’Enriqueta Pujades Barceló en va tenir cura en el transcurs de quaranta anys i escaig. Al morir va passar el relleu a la seva nora, la Mª. Dolors Carbonell Tutusaus.
   Mentre, l’aigua anava fent el seu camí, fins el punt  que la teulada amenaçava d’ensorrar-se.. Calia trobar solucions. l’Esteve Ferré Planas, que és un xicot d’idees i que estima el nostre patrimoni, va aportar un projecte que no tenia res a veure amb l’aspecte religiós que s’hi aixopluga, Mai  una teulada havia incentivat  els neguits d’unes ballarugues tan solidaries amb la causa, amb la participació d’un bon nombre de jovent del  poble, els quals vestien robes lleugeres, res a veure amb els uniformes i hàbits d’aquell veïnat que coincidien en aquella esplanada que tenia un cert encant. No com ara que és un exemple d’un dissonant  mal gust. 
   Avui, festivitat de sant Sebastià, com cada any, ens aplegarem a l’ermita, sota el repic de les campanes. I on també cada tarda tindrà lloc la novena. Potser l’única que preval de totes les  novenes. I passat demà,  diumenge, el Bisbe de la diòcesis, el Dr. Agustí Cortés Soriano, acompanyat del rector de la parròquia mossèn Josep Pausas,  beneirà la nova teulada, gràcies a la resposta de tots plegats. Tot seguit tindrà lloc l’aplec, amb sardanes i ambient festiu. Vindrà a ser com aquells anys que hi havien paradetes i el complement més preuat eren els bargallons, molt apreciat el brot tendre de l’interior, anomenat  “pa i peixet”   i també “ pa de llop”.
  Un cap de setmana en què la blanca ermita  es veurà molt concorreguda. En un enclavament on continua imperant la blancor, convertint-se en un refent i un destí. Perquè sols una paret ens separa de la vida i del repòs per sempre.
   D’aquí que l’amic i veí del indret, en Joan Ferrer i Magrans de can Terradeu, en la seva toponímia particular, l’anomenava el camí del canyet.
                                                                                 J. Y. M. 

  

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 de gener del 2017)  

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez