Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

06 de desembre 2016

RAMON CASAS TORNA A SITGES

 I ho va fer en un  dia de tardor, solejat, d’aquests que desprenen una lluminositat tan de Sitges. Quan feia poc ens havia visitat  la senyora lluna, exhibint  una plenitud tal que no recordo haver vist mai cosa igual. Sempre se’ns mostra  capritxosa, perquè segons els cicles pels quals es regeix, va canviant de formes. De manera que, sigui quina sigui,  quan es recrea  damunt de l’església ofereix l’espectacle nocturn  dels més extraordinaris  de tots els existents.  Res va ser   ser igual una setmana després, amb pluja persistent i calamarsa inclosa.
    Tornant a les formes, no passa el mateix amb el sol,  la seva ve a ser com una gran bola de foc que també, depèn de les èpoques al sortir ofereix un espectacle sensacional, mentre la lluna encara desprèn lluminositat, com si no es volgués retirar. Per uns moments comparteixen espai tots dos astres. És en aquesta sortida quan sembla que el sol  reneix de les fondalades marines. Una bola de foc rogenca acompanya l’espectacle del naixement d’un nou dia. Aquest avança  i la llum solar es recrea en aquesta llenca de costa,  per a plaer dels seus habitants i visitants, fins que  se’n va s  jeure cap allà el indret de les coves oferint, a partir d’aquest temps, unes postes de sol  espectaculars. Entre aquest obrir i tancar l’ull, la llum que deix anar en el seu recorregut  és impressionant, fins el punt en què  els artistes se l’han fet seva.
   En aquest dia del mes de novembre,   doncs, el sol escampava  la seva generositat  i el Racó de la Calma acollia a la gran família sitgetana per tal de retrobar-se amb l’obra de l’artista Ramon Casas  i Carbó. El pintor, amic de Santiago Rusiñol Prats, va influenciar per a que  aquest visités  la Vila, degut a que a ell li havia captivat. Rusiñol va aprofitar un viatge que va fer a Vilanova per aturar-s’hi, era també a la tardor del 1891i a partir d’aquí, tots hem sentit parlar-ne, hem llegit, ens hem documentat,  de l’origen del Cau Ferrat. Així com vida i excentricitats dels seus estadants.
    La vida en el Cau ens la podem imaginar  impregnada de genialitats, com les que aportaven la gran quantitat d’artistes que el van freqüentar. Bressol de les Festes Modernistes, lloc de tertúlia i de inspiració en totes les vessants de l’art. En mig de tot plegat, més d’una vegada, el sol, de ben segur, va obrir l’ull davant els finestrals de la planta baixa de la casa estudi, i el seus convidats es meravellarien d’una salutació tan ben rebuda des d’un baluard privilegiat i amb la companyia, ni més ni menys, que de tot un Mediterrani que escampava bromera blanca cada vegada que acariciava, amb suavitat el seus fonaments o,  per contra, quan enfurismat, un bocí d’aquest mar regalimava pel llarg i ampla dels vitralls de la sala del brollador.
   Sembla estrany però aquest sol d’avui és el mateix que el que havien vist néixer aquella gent. També la mateixa lluna que els  acompanyava en aquelles vetllades, quan el mar es tenyia de plata, com si ella es volgués afegir a  les festes o de tertúlies abraçades a l’art. Aquest dia, però ens trobàvem escampats en  l’ombra que a aquesta hora ofereix el Racó de la Calma. Davant del Cau, entre les parets nobles dels dos Palaus de Maricel. Dels quals també hi va tenir el seu protagonisme Ramon Casas, ell va influenciar en la visita que Charles Deering va fer a Sitges i, com el seu antecessor, va quedar meravellat d’aquest entorn, fins el punt de fer-hi construir un Palau.
   I el que són les coses, quasi 100 anys després de la seva inauguració, les seves dependències acullen l’exposició dedicada a Ramon Casas amb motiu del 150 aniversari del seu naixement: “La  modernitat anhelada” . Un retorn  al Sitges que el va captivar, o més ben dit, de  on sembla que no ha marxat. Aquesta és la sensació que té el visitant de l’exposició, perquè la seva obra es compartida amb la dels seus  amics i especialment  amb la del Senyor del Cau que li és tan familiar. Per aquest motiu, entre l’afluència de tantes coincidències, intuïm  que  Casas  ens guia. Al visitant el transporta a una Vila blanca de sol avassallador, el mateix  que vol tornar a penetrar dintre aquestes interioritats però que, ara, les  noves tècniques no li permeten el lliure accés per tal de no malmetre, com havia fet fins no fa gaire, les obres que van pintar i col·leccionar els seus estadants.
   Ramon Casas ha tingut la sort que en el seu retorn ha estat rebut  per una lluna esplendorosa i per un sol que va ser la companyia més comentada, quan l’honoràvem amb la boca plena d’elogis i també dels entreteniments de l’aperitiu servit en un redescobert espai molt idoni per acollir la bona representació d’autoritats i gent de Sitges.  Uns i altres  integraven el comitè de benvinguda a un gran artista. En mig d’un allau de les noves tecnologies que igual permetien  trucar per telèfon, enviar missatges explicant els moments viscuts,  com captaven una instantània de tot plegat.    El mateix que feien aquella gent, però ells amb els pinzells. Transcorreguts  els anys podem contemplar les seves obres com si estiguessin acabades de fer. Desconeixem si els moderns aparells d’avui, amb la seva informació tan condensada,  sobreviuran a aquest pas inexorable dels anys. Sí que continuaran sent els mateixos, és de suposar, aquest sol i aquesta lluna.
    Quantes meravelles s’apleguen  sota la capa del cel i sempre a remolc de la modernitat anhelada.
                                                                                     J. Y. M.            

    

AQUELL BALCÓ DEL CARRER MAJOR

   Els qui som de Sitges, al menys a mi em passa, quan transitem pels carrers del poble, tot sovint ens dediquem a fer com una mena d’inventari de la gent que habitaven les cases que ens envolten i d’aquesta manera ens ve al pensament detalls dels costums que tenien el seus estadants. La casa del carrer Major, de la qual s’aboca el balcó de l’enunciat, ofereix un devessall de records i altres singularitats associades a la vida del poble.
    Comencem referint-nos a la seva situació. Una posició en un angle, com diguem els qui manegem les eines per mesurar l’enquadrament, que és fals escaire. Si més no ubicada entre un contorn dels més cèntrics, que ha estat dipositari d’una de les activitats més populars per la qual es coneixia la botiga de betes i fils que regentaven la Lucia Izabal  i la Carme Fernàndez. A ella  la propietària la va acollir  quan les circumstàncies van portar fins al poble a un col·lectiu de nois i noies amb la finalitat de salvaguardar les seves vides.
   I va succeir que la Carme es va casar amb en Josep de l’Eco i tots, junt amb els dos fills, en Josep i en Ramon, van viure sota el mateix  sostre d’aquesta casa del balcó. Quan hi passàvem no podíem per més que alçar la vista i allà, darrera el vidre, amb la cortina desplaçada, assegut a la butaca, ell ens saludava efusivament. Però vet aquí que el balcó assolia un protagonisme rellevant, quan per sota hi passava la Festa Major, totes les processons  i  s’hi aturaven les colles de Caramelles per dedicar les seves cantades. Més d’una vegada he manifestat la meva predilecció per aquest raconet per gaudir dels cants, en el transcurs de la tarda del dilluns de Pasqua. Potser perquè la sonoritat es barreja entre una massificació de seguici popular i, sobretot, pel goig que feia  el balcó amb la seva concurrència. Tot envoltat per un gustet de pasta de mona que s’escapava de les interioritats de la pastisseria veïna.  Estrofes primaverals, en més d’una ocasió sorgides de la inspiració d’en Josep M. Soler i Soler i del seu altre veí, a tocar de la casa, el farmacèutic Felip Font i Soler. I d’en Salvador Soler i Forment que vivia quasi davant per davant.
    Ens acaba de deixar l’últim, de les persones de més edat,  que sortien al balcó, com ho reflecteix la imatge que va servir per homenatjar a en Josep de l’Eco , que apareixia amb aquesta posició tan comuna del cos abocat a la  barana. Un retrat que s’avé  a moltes conclusions, però la que trobo més adient és la que inspira la senzillesa d’un amic molt proper. Que guaita a  l’anar i venir de la seva gent.
    Just a sota,  la merceria on tantes vegades hi havia accedit per anar a buscar l’amic, el fill gran del matrimoni i que, davant la meva presència, la seva mare o la Lucia, cridaven per l’ull de l’escala: “Josep, hi ha en Joan”. Va ser allà on, degut a la nostra amistat, es va fer realitat  el meu anhel de poder col·laborar a l’Eco. Sobretot la influència que va exercir l’amic davant el seu pare,  per a que em publiqués una petita crònica d’un concert que va tenir lloc en el Palau de la Música.
    El  punt final d’aquella escarida col·laboració  em va obrir les portes de la casa del carrer Bonaire. En ella m’he trobat com a casa, compartint el privilegi d’acompanyar en el recorregut  que anava  de la botiga a la rebotiga, passant pel menjador, als col·laboradors de tots els temps. I allà, al fons de l’impremta, hi era ell. El director de bata blava, generós i diplomàtic.  Perquè no tenia mai un no per tal  d’inserir, en les pàgines de l’Eco, una col·laboració espontània sorgida d’una inspiració passatgera . Un detall que reflectia la proximitat  del setmanari amb la gent del poble . I diplomàtic perquè, sense abandonar el seu posat d’home bo , quan calia, sabia dir que no, sense influenciar negativament en la reacció del interessat.  Al qual el rebia a botiga,   desprès que la Carme Soler  o la Maria González, deixessin el vestit que cosien i  l’anessin a buscar.
  Les portes de l’Eco, doncs,  sempre han estat obertes, no així el seu balcó,  aquest del carrer Bonaire, que va deixar de tenir vida pròpia quan van anar marxant els seus estadants i la persiana, verda i de corda, va ser arriada de la barana  per sempre més. La botiga i el menjador ho van deixar de ser també, però encara es conservava l’essència de tot plegat. Hi contribuïa la seva presència corregint proves d’impremta, entre el flaire del sofregit del dinar que li preparava la Maria. Amatent, sempre, al compromís assolit de fer sortir l’Eco cada setmana. I conscient de  les dificultats que això comporta.
   Però és que la pròpia vida no està exempta de dificultats, sobretot quan al pas dels anys ens van tancant portes. Li va passar a en Josep, la seva salut el va desplaçar del balcó del carrer Major. I aquesta talaia sitgetana va quedar arraulida a la solitud dels dies i les hores. I  les colles de Caramelles no s’hi han aplegat mai més, perquè ja no hi trobaven ni a en Josep ni a la Carme. Si més no, com pressentint el seu comiat, en el transcurs de la Pasqua d’aquest any,  la colla del Retiro va incloure en les seves cantades  l’americana que porta per títol “Primaveral”. Lletra d’en Josep M. Soler i musicada pel mestre Pallarès, que havia estat  estrenada en la Pasqua de 1943. Serveixin unes de les estrofes que es van fer molt populars, dintre del repertori caramellaire, per a dedicar-li el meu més sentit comiat i per expressar el  més sincer agraïment per haver confiat amb mi:   “. ..L’aigua que baixa de dalt de les muntanyes/ i corre alegre entremig de les pedres/ al seu pas besa l’olor de les plantes/ entre els seus pètals...”
       L’altre dia, amb el mar esvalotat,  l’ aigua que baixava de dalt del cel el va  acompanyar  en el seu últim passeig. Adéu-siau!, Josep de l’Eco.                                                      
                                                                            J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 25 de novembre del 2016)


                 

APRENENT DE MÚSIC

     He tingut la sort de ser sempre aprenent de músic. Em congratulo d’aquesta sort perquè des de l’aprenentatge la música es viu d’una altra manera que des de la professionalitat. L’aficionat,  comparant-lo amb el professional,  té l’avantatge que  la música és una activitat a la qual es dedica  només  els dies de festa i estones de lleure.
      Per altra banda aquesta sort, a la qual em refereixo, també  està associada als anys d’infantessa, quan acompanyava al pare als balls de tarda del Retiro,  em semblava un privilegi poder pujar a l’escenari un cop s’havia acabat el ball. Em trobava tan bé entre aquells músics que inclús m’atrevia a unes certes confiances. Com la que vaig dispensar a en Ferran Sentís que en aquella època tocava la bateria amb els Iberos del Jazz. L’home estava atrafegat  recollint tot aquell escampall de bombos, plats i timbals, era el qui tenia més feina a muntar i desmuntar i guardar en les fundes corresponents. Aquell dia, a la primera que em vaig creuar amb ell, sense pensar-m’ho dues vegades , li dedico la que em semblava una salutació adient: “Hola Valent!”. El músic que anava per feina i amb poques ganes de conversa, va canviar completament la seva actitud i recorrent a la valentia de qui es veu amb l’honor trepitjat, em va recriminar com s’atrevia un marrec a fer servir una malformació de la seva identitat, una llibertat que sols permetia a les seves amistats. Vet aquí el Valent imposant-se al llepa fils que per poc es caga les calces. En mig  d’aquell arravato de recriminació, hi va haver qui em va informar que no era aquest ni el seu nom ni tampoc el cognom, d’aquí que l’home s’exclamava:”que m’ho digui un de gran encara, però que sigui un mocós , això  no ho tolero...Mai més vaig posar a prova la seva valentia.
     A partir d’aquí em vaig adonar  que els qui tocaven el jazz –band estaven dotats d’unes certes genialitats. De la mateixa orquestra n’havia estat el responsable en Pere Molins que venia de Vilanova amb la seva muller la Rosita, el matrimoni regentaven una bodega a la Rambla vilanovina. En Peret disposava d’una extraordinària facilitat de paraula i una patxoca encara més exagerada. Amb aquestes dues virtuts,  muntar la paradeta li costava una eternitat, doncs a cada moment parava i engegava. Aquesta actitud treia de polleguera al mestre Pallarès que sempre manifestava: “un dia no diré res, esperaré que sigui ell que digui per començar...
      Un altra tocador de timbals era l’Agustí Montornès Pino, bateria de l’orquestra Mozart. La seva obsessió era quedar bé, no tan sols ell, que s’esmerçava en el seu paper, sinó el conjunt de tota l’orquestra. No sempre ho aconseguia, perquè les excentricitats d’algun dels companys, s’encarregava, de forma voluntària, treure de polleguera al bateria de la formació. En Manel Vendrell Capdet, al qual se’l coneixia per en Sou, sigui dit que al seu costat  he passat les millors estones que he viscut en el meu aprenentatge, fent honor al seu tarannà del que vulgarment s’anomena “tocar allò que no sona”, esperava una passatge d’un ballable, en el qual ell solejava amb el saxo, i  feia de manera que en el moment més àlgid, el del seu lluïment, la canya li xisclés estrepitosament . Tan era sorgir el xisclet, que  l’Agustí es lliurava a una esbufegada que movia les fulles de les moreres del jardí.  Imaginem-nos fins a quin extrem arribava la punyeteria del músic que permetia quedar malament ell per  tal de fer la guitza al company.
    La gent que són afins a l’Eco, de ben segur que poc sabien d’aquestes altres pàgines musicals protagonitzades pels músics locals. No ens incloguin a tots dintre el mateix compàs, tot i que a l’hora de la feina és aquest, el compàs,  el que ens posa a to. El que passa després n’hi ha per parar un tren. Com quasi va passar un diumenge  quan tornàvem  amb el tren de tocar de Barcelona. En Cristòfol Rubí Aguilera era titular d’una formació de Vilanova, i uns quants de nosaltres  hi havíem anat de bolo. Els que el coneixíem sabíem del seu repertori d’anècdotes  viscudes per ell, llògicament la resta de viatgers del vagó n’estaven al marge. Davant les aventures explicades pel músic, la gent s’hi anava implicant fins acabar tot el vagó rient . Arribats a l’estació de sitges, es va acomiadar un per un de tots els passatgers, mentre aquests li manifestaven que  havien passat un viatge molt divertit.
     El seu aprenentatge  musical van ser una mica interessat, com ho demostra l’experiència viscuda amb el mestre Pallarès. Aquest, apropant-se les Caramelles, va avisar a en Rubí, que  l’anés a veure a casa seva. Un cop allà el mestre li va dir si volia anar-hi a tocar el fiscorn. Contesta del músic: “quan hi ha a guanyar?” . Cap paraula per part del veí del carrer de l’Aigua, només es dirigeix cap a la porta, l’obra i li senyala el carrer. Cop de porta i bolo aigualit.
    Si més no  de les seves excentricitats en treia profit. S’estava fent un casona allà a les cases del Sord. Durant el dia treballava a la Pirelli, després sortia a pescar amb la barca i per la nit a amenitzar el ball del Prado. Per aprofitar encara més el temps, es portava unes quantes rajoles i a l’hora de l’espectacle, a sota l’escenari, les anava escatant. Quan va ser el moment de pintar, en el transcurs del mateix impàs, amb la moto tornava a la casa, es posava una bata damunt l’uniforme i donava capa de pintura, fins quan calculava que s’apropava el moment de reprendre el ball.  
   Davant aquest panorama,  vet aquí uns quants compassos dissonats ,  Però és que entre  tants,  no sé com Santa Cecília, la seva festivitat es celebra el proper dimarts, no ha renunciat al patronatge dels músics. Segurament no ha estat així perquè li queda la música i aquesta bé mereix de la seva protecció. Com m’he referit altres vegades, torno a treure la frase del mestre Pallarés quan deia: “la música és molt maca, la llàstima que s’hagi de tractar amb músics”.

                                                                                   J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 18 de novembre del 2016 )

NOU GATS I UN D'AFEGIT

      El 12 de juny del 1897, el polifacètic Pere Romeu obria a Barcelona una cerveseria amb el nom del 4 Gats. Un nom darrera el qual es feia honor als seus amics i artistes: Ramon Casas, Santiago Rusiñol, Miquel Utrillo i el mateix Pere Romeu. Tot i que aquests quatre personatges són l’embrió del nom, els hi fan costat un nombre més ampli  que fa que sumin  molt més de quatre. Doncs hem de tenir en compte que tots ells formen un corrent artístic de primer ordre i junts tenen en comú els neguits per l’art  i la cultura en general i ho comparteixen.  
     Tenim la referència directa del  per què de l’enunciat i ens cal  situar l’emblemàtic local en el carrer Montsió, concretament en el baixos de la casa Martí, dissenyada per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch. Un local freqüentat pel bo i millor dels artistes del moment que comparteixen taula i moltes afinitats creatives en una època que es convertiria en un referent de la pintura catalana, gràcies a la nombrosa obra que realitzen els màxims representants d’aquell moment i d’altres que tot hi no ser-ho de naixement, es postulen en aquells cercles, com el llavors jove Pablo Picasso. Per anomenar només a uns quants de la llarga llista, d’artistes, no només pintors, que freqüenten el local que obre al públic el Sr. Pere Romeu i Borràs, nascut a Torredembarra. Artista i negociant que tot i l’esplendorós marc d’un local, que marca diferències,  resulta que no li surten els comptes  i es veu obligat a tancar-lo  a l’any 1903. Es torna a obrir, amb el mateix nom, en la dècada dels 70.
      La vida d’aquest artista i empresari, ens l’explica l’escriptor Josep Bargalló en la seva obra de títol prou eloqüent: Les set vides de Pere Romeu. Amb clara referència a les set vides que diguem tenen els gats. Un llibre molt interessant que a través del protagonista ens trasllada a molts escenaris de la cultura d’aquella època.  L’acte de presentació va tenir lloc el 22 d’octubre  al Saló Blau del Palau de Maricel, coincidint amb el Dia Sapiens i el Dia de l’Artista.
     Dintre de pocs dies, el dimecres 16 d’aquest novembre, continuant amb els actes de celebració dels 150 anys del naixement del pintor Ramon Casas, tindrà  lloc la inauguració, al Museu del Maricel, de l’exposició: Ramon Casas, la modernitat anhelada. Amb obres del pintor vingudes de les més prestigioses pinacoteques d’Europa. I potser inspirades, o comentades en el transcurs  de les tertúlies que tenien lloc  en el local d’en Pere Romeu.
   Abans,  el diumenge després de la festivitat de Tots Sants, es presentava a la sala de l’Estudi Vidal , una exposició de la qual n’eren els protagonistes nou artistes, entre locals i nou vinguts. Una xifra que els ha servit d’enunciat de l’exposició: Nou gats de Sitges. Els 4 Gats de Barcelona més nou d’afegits a la Vila, resulta un inventari prou interessant quan en aquest carrer d’en Bosc i paratges adjacents, els gats han tingut i tenen un protagonisme que supera, de bon tros, la suma de tots els esmentats. El d’una colònia de gats i gates que han campat per aquests entorns del que anomenàvem la plaça. Quasi tots s’arraulien a la porta on vivia  la Tomasa que es trobava just al costat mateix del mercat del peix. Un enclavament immillorable per a les preferències alimentaries d’aquests petits felins, els quals es movien seguint el recorregut de les llenques del sol que llanguien, fins a desaparèixer, damunt les parts baixes  de les portes d’aquest carrer d’en Bosc. I allà s’aclucaven, endormiscats, i sense haver de patir les incomoditats d’un transit massa massificat  de gent. Sobretot per la banda de les cases que estan adossades a la muralla, les de l’altre  costat són  més ombrívoles. Cases, algunes de les quals, disposaven de la corresponent gatera. Per altra banda, un element molt comú en la resta d’aquelles cases de portalada gran, amb les corresponents portes de fusta que tancava les seves interioritats. En  aquells  forats, en el costat on estaven disposats els forrellats de les articulacions , a més d’entrar i sortir el gat, s’aprofitava per arraconar la clau que acostumava a ser gran i per tant molesta per traginar amunt i avall.
  Els nou gats que campen pel carrer d’en Bosc, a recer de la coquetona sala dels baixos de l’Estudi Vidal, hi seran fins el 15 d’aquest novembre: Els hi vam donar la benvinguda els amics,  una bona representació de la Vila. I per a fer més amena l’estada de tots plegats, es va comptar amb l’acompanyament musical que hi van posar dos artistes, l’Oriol Nebleza Raventos al piano  i en Manuel Blesa a la guitarra. Aquest últim no és gat d’aquesta camada,  però sí un gat vell en la qüestió dels pinzells. Amb la inqüestionada influència de la seva Vila natal Ariño molt aprop  d'Andorra de Terol la qual, per a fer-la més propera, està agermanada amb Sitges.
    Piano i guitarra, una combinació que bé podia  ser el reflex de les tertúlies i les representacions artístiques que tenien lloc al local del 4 Gats del ombrívol carrer  Montsió  de Barcelona. El nostre carrer d’en Bosc és un carrer de gats i d’artistes.  Damunt mateix de la sala hi tenia l’estudi en Pepito Vidal, catedràtic de perspectiva. També hi va parar el cavallet, de manera permanent,  en Marià Carbonell Llopis. I altres d’espontanis que no han deixat escapar l’encant del raconet i, arrecerats en un angle, han pintat fins a aconseguir transportar a la tela un miratge de tot plegat. Entre aquestes coincidències, una de molt celebrada, l’arribada  del reconegut pintor Pere Stampfli el qual,  junt amb l’Anna,  viuen en una casa on, per damunt del tros de  la muralla que es troba a dintre de la seva propietat,  s’hi passejaven el gats que tenia el mestre Pallarès, pels quals sentia una gran predilecció.
    Ara per ara, en aquest carrer, hi campen nou gats. Si més no, fet el recompte final, sembla ser que se’ls ha colat un, 10 i cap gata maula.   
                                                                 J. Y. M
(Article publicat a l'Eco de Sitges el 11 de novembre del 2016)

EN GERVASI I EN SANCLIMENT

    L’ofici de forner ha anat sempre de la mà de la nit. Quan els  forners  anaven a treballar també coincidien amb  els serenos que portaven el  mateix destí . Uns i altres la nit els ha acompanyat en els seus respectius oficis i pocs com ells han estat testimonis de la nocturnitat  dels  vilatans. Forners i serenos, com s’acostuma a dir, n’han vist de tots colors. I és que  durant la nit passen moltes coses, ara més que abans.
    Pel nombre d’habitants que tenia el poble, existia una bona representació de l’ofici de forner, en l’article d’avui em referiré, exclusivament,  al forn d’en Gervasi que estava situat al carrer Parellades cantonada amb el Bonaire.   En Gervasi Vinyals era el forner a qui ajudava la seva muller, la Lucia Mitjans i el seu fill Antoni Vinyals i Mitjans i una germana. Eren els típics forners de poble dotats d’unes singularitats que els feien diferents  i avançats en el temps, doncs la Lucia Mitjans fumava cigars havans i el noi estava dotat d’una bona presència que hi contribuïa el fet de  practicar la natació. Va ser el primer President del Club Natació.
     La vida familiar transcorria, com la de tantes famílies treballadores, fins que  les coses els hi van començar a anar a maldades. L’Antoni s’havia casat i el matrimoni esperava una criatura. Arribat el moment, mare i nadó moren en el part. Una sotragada molt gran per la família. Si més no, a l’esclatar la revolta es van veure involucrats en un fet molt tràgic. A l’Antoni el van anar a buscar i en el seu intent d’escapar és abatut en un portal. Va ser una tragèdia de la qual en van ser testimonis veïns del poble,  aquests mai més van poder esborrar l’estremidora  seqüència de la mort d’un jove molt apreciat per tothom.
    El forner Gervasi es va quedar sense el seu millor operari, per a desesperació del matrimoni que a més s’afrontaven a les penúries generalitzades  que van patir tots els habitants. Acabada la confrontació, amb tan trist balanç,  l’home va continuar al capdavant del forn fins que va trobar a un forner conegut que es va prestar a venir per ajudar-lo.
      En Josep Sancliment Pujol va néixer a Scala Dei, Priorat,  de pares que tenien cura de les vinyes, si més no a ell l’ofici de la seva família no li feia el pes i va marxar a Barcelona, al barri de Gràcia, que tenien uns parents  i allà va entrar a treballar en un forn, on va aprendre l’ofici, fins que el va sorprendre la contesa bèl·lica i el van incorporar al front,  de forner de la companyia. Acabada s’exilia a França i allà perfecciona l’ofici,  aprofundint en l’elaboració de  pa totalment  artesà  No podia trobar-se en un lloc millor, va anar  a parar a un país que rendeixen  culte al pa, entre una gran varietat d’especialitats.
     De tornada s’estableix a Vallclara, en plena Conca de Barberà. Allà, juntament amb la seva esposa, la Mercè Butí Prats que és filla del poble,  obren una fleca i  al costat d’ells fa d’aprenent  un xicot que acabaria establint-se pel seu compte. Curiosament l’amic Rafael Casanova Termes  i la seva muller, tot sovint hi anaven  a estiuejar a la casa que tenen parada la seva filla Rosa Casanova Briba  i en Josep Ventura Roig. Després, a  la seva col·laboració a l’Eco, dedicava uns comentaris al forner del poble, que ho era gràcies als coneixements adquirits al costat d’en Sancliment.
      Aquest, atenent la petició d’en Gervasi, junt amb la seva muller, arriben a Sitges un dia dels Sants Innocents. Els acompanya en Josep , fill del matrimoni, i aquí va néixer l’Adolf . En Josep ajuda al seu pare fins que estableix  residència a Suïssa. Tenien el forn a can Gervasi i vivien al davant, en una casa coneguda com a can “Figuetes” . Els propietaris eren de Barcelona, fins que els hi va comprar en Modesto el sabater, desprès els Aleacar i finalment  ells. Tenien per veïns a la filla de l'Arcadi Mas i Fontdevila, la Sra. Tula casada amb en Trinitat Catasus i a la família Figueras que tenien la bòbila enllà de la carretera de Ribes.  Als baixos hi van disposar la venda de pa de la qual en tenia cura la Mercè.
       Ben aviat van coincidir  amb l’auge de la colònia d’estiuejants i amb els primers turistes. Les nits començaven a ser bullicioses i molts dels qui s’abraçaven a tan excèntrica nocturnitat, van descobrir la feina que portava a terme el forner, que com tots els de l’ofici, treballava durant la nit. Veient que la concurrència s’interessava pel que enfornava , feia de manera de tenir cuites les coques per a quan la gent sortís del cinema Bonaire, Patronat, de ca l’Oliva... i, uns i altres, li prenien de les mans i se les menjaven entre divertides converses amb el forner.
   Propietari d’una moto BSA,  es va fer amic de molts d’aquells estiuejants que residien en el sector de Terramar. D’ells va aprendre els costums que caracteritzen al  bon “vivant”, però amb el fons de les  butxaques amb teranyines com la majoria de la gent treballadora, si més no tenia el porte i la virtut d’estar a l’alçada de les circumstàncies,  per tal de no desentonar davant d’ells.
    En Gervasi i en Sancliment, dos forners d’un mateix forn. Situat en un carrer per on ha transcorregut el bategar de tot el poble, fins i tot fets luctuosos que van canviar la vida d’una família d’ordre i que degut a  aquestes circumstàncies el forner de Vallclara, amb la seva família, van arribar a la Vila i en ella hi va deixar un bon record. El d’un temps passat que aplega les bones arts i les extravagàncies d’aquell Sancliment que se’n va anar enlluernat d’aquell Sitges de pel·lícula i del qual, junt amb els seus , van tenir la sort  de ser testimonis de les millors seqüències. Quan sempre hi hauria qui li vaticinava que faria un pa com unes hòsties. Premonicions dels savis  dels pobles que, sortosament, no sempre es compleixen.
 

                                                                                                                                                                      J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 4 de novembre del 2016 )

SITGES A L'EDAT MITJANA

      Dintre els actes del dia Sapiens, la sitgetana i historiadora Carme Muntaner i Alsina, ens va delectar amb  una interessant conferència , sota l’enunciat: La vida a Sitges a l’Edat mitjana. Un poble petit, on els seus veïns habitaven les cases que s’agrupaven a l’entorn del Castell i tot quedava cerclat per la muralla. Si ens ho imaginem des de la vesant paisatgista, l’encant del poblet havia de ser extraordinari.
   Per contra si reflexionem sobre la manera de viure d’aquella gent, la situació és molt diferent, perquè les mancances de tota mena no facilitaven, en absolut, la vida dels habitants que treballaven feinejant en el mar i cultivant la terra. Dos aspectes que, fins fa relativament poc, es basava l’economia  de moltes famílies. En continuen havent que treballen la poca terra que queda cultivable i surten a pescar, tot i que també el fons marí està malmès. Sembla ser que   l’hem espatllat  entre tots plegats. S’hi va referir el següent conferenciant, l’arqueòleg Pere Izquierdo, en un moment de la seva intervenció,
      Reprenent el fil,  la Carme ens va apropar  a com eren les vivendes del poble. Al no tenir imatges, la historiadora ha hagut de recórrer a la descripció que feien les persones que les documentaven per a deixar-ne constància,  feina de notari, anotacions  que ens permet  imaginar com de simple eren; amb l’entrada , l’estància principal i la distribució dels dormitoris. Tot plegat molt reduït. En certa manera després de tants anys determinades vivendes, el que s’ha vingut denominant apartament, guarda una similitud en quant les dimensions i l’aprofitament de l’espai . També un detall em va atreure l’atenció , doncs degut a aquestes estretors, feien servir taules plegables. Jo que sóc de l’ofici he proporcionat taules amb les mateixes característiques i amb la mateixa  finalitat d’aprofitar l’espai . Això corrobora la teoria que raonen les persones més grans, quan diuen que tot el d’abans torna.
    Entre els  quatre exemples que va aportar de la manera com es desenvolupaven la gent dels remots anys del 1400, hi podies extreure conclusions molt afins;  com pastar el pa a casa i portar-lo al forn a enfornar; que els més ben posicionats menjaven pa blanc i aquells que no ho eren tant, una gran majoria, menjaven  pa morè;  que la gent s’alimentaven de farinetes i fins i tot menjaven tronxos i pells, quan van venir maldades els de més cap aquí també. 
     Descriu les singularitats d’una dona, la Saura Xifrena,  que era  prestamista. Raona  que és una activitat poc freqüent en una dona d’aquell temps. Si més no porta el control de  les quantitats demanades i les cobra amb els interessos corresponents i amb dret a reclamar si no li tornen en les dates acordades.
   Fent una paral·lelisme amb els nostres dies, ens trobem que al mateix  afer també si dedicava una dona, la mare de la Rosa Ballester Carbonell que deixava diners a canvi de cobrar els interessos corresponents. Una activitat a la qual també s’hi va implicar la seva filla. La gent, que sap portar els comptes a la casa dels altres,  les coneixia per “la millones”.
    Seguidament  va  descriure la vida d’una noia, la Marió, filla d’un tal  Pere Carbonell,  que als seus 14 anys  es preparava per a  ser una dona de casa amb tots els conceptes que això implica . A la noia  li va sortir un pretendent, en Gemonic Clapers, el fill dels carnissers. Un excèntric , aventurer, que no li agradava treballar. En lloc d’ajudar als de casa seva ,  s’allistava a les armades  de la  marina per tal de  viatjar i confiar al destí la seva sort. Torna a Sitges una  i altra vegada i sempre sense ofici ni benefici. Un barrut, com el qualificaríem en el temps actual.
     La historiadora puntualitza  que els  petits comerciants tenien uns grans llistes de fiats. El mateix passava entre els botiguers de la vila, fins ben entrat el segle XX. Com que els treballs  eren  inestables i no existien els ajuts que hi poden haver actualment, si la gent no treballava no cobrava i qui s’ho carregaven eren els botiguers que els  fiaven a l’espera de que tornessin a tenir feina i així, poc a poc, anar eixugant la deute de la llista.  Estava clar  que qui més patia les angoixes de les famílies eren els soferts botiguers.
   Per acabar, va descriure l’exemple d’un matrimoni, Berenguer Morey i Simoneta Mitjavila ,amb una diferència d’edat abismal, la noia amb 15 anys i l’espòs amb uns 45. Ells visiten una vegada el poble i en queden captivats, tant és així que decideixen venir a viure-hi. La seva situació, diguem-ne econòmica,  els hi permetia. Fins el punt que  tenien a una persona al seu servei.  Al cap de poc temps, la desgràcia els colpeix, la jove esposa mora. Però  abans havia manifestat que volia ser enterrada a Barcelona. Complaent el seu desig es coberta amb boniques teles i dipositada en un llaüt  i es fan a la mar. 
     Un altra circumstància  que dóna crèdit a la conclusió,  a la qual m’he referit,  que tot el d’abans torna. Molta  gent de Barcelona i d’arreu del mon, captivats per la Vila, hi  han vingut de visita  i han acabat per quedar-s’hi.
     Hem d’agrair  a la Carme Muntaner i Alsina el seus interès per estudiar el Sitges d’abans i que els resultats de la seva investigació ens els doni a conèixer d’una manera tan entenedora que fa que sembla que t’hi trobis .
      Certament  existeixen unes similituds amb els temps actuals.  De la mateixa manera que em va semblar extraordinari , quan es referia  a que tota la gent es coneixia. Curiosament va  ser així fins fa relativament poc. Exactament fins que van començar a arribar nouvinguts.
      Tot això ens ho explicava quan també  celebràvem  el dia de l’artista. I qui no  és artista a Sitges ? D’una manera o altra, tots ho som.  
                                                                                      J. Y. M.


     ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 28 d'octubre del 2016 )

CANVI DE PANTALLA

    Durant els mesos d’estiu bona part dels preparatius es concentren en la celebració de la Festa Major de Sant Bartomeu i Santa Tecla. Just passen les dues festes treu el cap  el nostre Festival de Cinema. Especialitzat en un gènere que mai hagués pensat que tenia tants seguidors. A les vigílies de complir 50 anys, el certamen cinematogràfic porta fins a Sitges, directors, actors, actrius, productors... i un gran nombre de gent relacionada amb la industria del cinema.
    Aquest art  també ha evolucionat molt, sobretot d’un temps cap aquí, quan els rodatges s’han implicat amb les noves tecnologies que fa que s’aconsegueixi uns efectes inimaginables i que contribueixen a que les escenes fins i tot sembla que surtin de la pantalla, o que l’espectador s’integri a ella. Parlem de la tècnica  del 3D, de la mateixa manera que em podria referir al efectes sonors que dóna la sensació que  la pel·lícula transcorri a  dintre la sala. Així quan la projecció emet escenes d’acció, quasi et fa apartar del seient el xiulet de les bales,  amb  tal realisme que sembla que et passen fregant.
     Recordo quan les pel·lícules les portaven els recaders que les recollien de les distribuïdores i arribaven dintre unes delatadores saques. Ara que em refereixo  a aquests centres, al carrer Jesús, molt a prop del passadís pel qual s’accedeix al Retiro, hi vivia el Sr. Romero. I a la Sínia Morera el Sr. Badal, distribuïdors de pel·lícules.  Quan el responsable de la cabina de projecció  posava en funcionament la bobina,  li tocava patir durant tota l’estona que durava. Perquè en el moment menys pensat veies que la imatge es fonia i la pantalla quedava en el seu color original. Les xiulades, per part dels espectadors, eren sonores i prolongades. Sempre es tallava en el fragment que despertava més interès. La immediatesa per  tornar  les escenes a la pantalla, depenia de l’habilitat de l’operador, el qual havia d’enganxar les parts trencades. Amb tot potser et perdies algun que altre petó efusiu, això si no s’havia encarregat ja la censura de fer el  retall abans de la exhibició.
     Era quan el cinema es convertia en la principal distracció de les tardes dels dies de festa, a banda del futbol, sobretot els partits que es jugaven a l’estadi municipal amb l’equip local contra el visitant. Però hi havia públic per a tot i les sales de cinema s’omplien, sobretot durant els mesos d’hivern quan la gent els era un pretext per sortir de casa i estar una estona calentets, sense cremar llenya a la llar de foc ni carbó a l’estufa. Així, primer la sessió de cinema i desprès el ball, quan es tornava a casa ja era hora de sopar i anar a dormir. Era el costum de quasi totes les cases, i d’aquesta manera no es gastava  per escalfar l’ambient, el que no vol dir que l’anar tan aviat al llit no es produïssin altres escalfaments.
     La modernitat, com he dit, ha entrat també en el cine i  als responsables de la projecció,  només  els cal introduir un disquet a la màquina  i tenen la tranquil·litat que la   pel·lícula es projectarà, sense interrupció, a no ser que la tècnica falli.
     Un altre aspecte que m’encurioseix  és la durada de l’èxit d’una pel·lícula, quan encara avui, les anomenades clàssiques,  continuen tenint el seu públic. Aquells filmacions van estar en cartellera  un bon nombre d’anys i els artistes  que hi van intervenir van despertar tal interès i admiració que han estat recordats sempre. Trobo que ara es porten a la pantalla moltes pel·lícules, algunes aconsegueixen molt èxit, si més no  de seguit la relleva un altra i aquella que semblava tant..., quasi ja no se’n parla.
    L’altra curiositat és  que el cinema  atrau més públic en les grans capitals que en els pobles, on l’aforament de les sales es troba quasi buit. Em diran que a les grans ciutats hi ha molta més gent i, entre tanta, molts aficionats al cine, hi estic d’acord. Però el que és insòlit que alguns espectadors, que ho podrien ser de les sales  on viuen es desplacin a la capital per assistir a una projecció que potser a l’endemà es projectarà al costat de casa.
      Perquè la immediatesa, en això de les estrenes , la mateixa paraula ho indica, ha canviat molt.  Avui se’n estrena una  i de vegades, de manera simultània,  es fa a la sala del poble i si no és qüestió de pocs dies. Un altre avanç en aquesta aspecte, perquè primer s’estrenaven en les grans sales i potser al cap d’un any, tirant curt, arribava als pobles. Tot depenia de la disponibilitat de l’empresari. si el preu li era rentable o havia d’esperar més.
      A la Vila pren auge el Cine Club que aporta molts seguidors. Com també una modalitat que té èxit,  em refereixo la transmissió en directe, des dels teatres  de més prestigi  de la lírica, d’un bon  nombre  d’obres que tenen programades. És sensacional perquè és la manera de seguir, en rigorós directe, l’òpera com si estiguessis al lloc.
    Després del festival de Cinema arribem a una data que va ser  molt celebrada dintre el calendari  local,  la d’aquest 25 d’octubre, festivitat de Sant Crispí, patró dels sabaters i com la gran majoria de la gent del poble ho eren, venia a ser com un diumenge, amb partit de futbol amb els equips formats pels treballadors de les fàbriques,. Altres aprofitaven per anar a fer rovellons i es trobaven tots al ball de tarda que també s’organitzava per celebrar-ho.
   Pels de casa  aquest dies representa  el retorn  a la normalitat, desprès de tants mesos de preparatius, celebracions i d’acollir als nombrosos visitants que arriben a la Vila atrets per tantes singularitats. Comença ara  una altra pel·lícula , de la qual  som protagonistes nosaltres.  Rodada en  un paisatge de pel·lícula, mai millor dit. Aprofitem-ho  abans que ens sorprengui  el “FIN”. 
                                                                                                           J. Y. M.

  ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 21 d'octubre del 2016)

UN TASTET DE TOT

  La tia Mariona ens aportava un cert parentesc familiar. Era una dona que jo veia que els anys se li havien amuntegat, tant al seu damunt, que la feien anar una xic encorbada. Ella i el seu marit, l’oncle José, feien de porters en una torre de Terramar i quan l’home tenia unes hores lliures anava al Club de Golf Terramar a recollir les pilotes de golf que queien a  la riera. Era quan el camp quedava dividit per aquest corrent d’aigua, el seu cabdal  depèn  de la pluja,  amb un  recorregut que comença  per allà a Jafre.
    El jugadors,  amb cop de pal  precís, tenien de fer per maneres  de posar la pilota a l’altre costat .  Quan  l’embranzida quedava curta, queia a l’aigua o al pedruscall  i així  la pilota es perdia.  Passava que  minyons i no tan jovenets es dedicaven a recuperar-les, les netejaven i les tornaven a vendre als jugadors, als quals els interessava perquè el seu valor era molt més baix que si les compraven a les botigues.
   Per creuar a l’altra banda existia un peculiar pont que nosaltres, jovenets com érem, l’anomenàvem “el puente colgante “  de ben segur que influenciats per les escenes d’aquella exitosa pel·lícula de l’any 1957: “El puente colgante sobre el río Kwai”. El  que  unia les dues ribes d’una simple riera, no era de la importància d’aquell  però comptava amb l’al·licient afegit que quan passaves fimbrava . La diversió més malparida consistia en què quan un dels amics es trobava al mig, el fèiem bellugar al màxim fins que s’havia d’agafar al dos gruixuts cables que feien de barana, mentre malaia a tort i adret. A mesura que s’anava avançant i s’anava movent, et produïa aquella sensació que sembla que  se t’encongeix l’eina de fer pipi. El mateix passa amb altres sensacions sorgides de situacions similars.
   Deunidor on he anat a parar, quan la Mariona encara semblava ser la protagonista. Estirant del fil del parentesc que ens unia, la dona tot sovint passava per casa  a saludar als seus parents i desprès de llarga conversa, quan s’apropava el moment de marxar, demanava per anar al lavabo. En la casa vella, per accedir-hi, s’havia de travessar pel laboratori de les mestresses. De coincidir que en els fogons de la cuina econòmica hi havia les peroles tapades amb les corresponents tapadores,  com sabíem dels seus costums xafarders, estàvem amatents i no tardàvem gaire en escoltar com retirava les tapadores  i, una vegada vist el que s’estava coent,  tornava a posar-les bé. La Mariona se’n anava satisfeta perquè ja havia indagat el que es coïa en els fogons de la seva parentela.
     Les coses de menjar sempre desperten curiositat, sobretot quan són al foc i desprenen un flaire que et captiva. Que  ell mateix es promociona en aquest espai tan comú com és l’escala comunitària i que a mesura que anem pujant, tots esperem que l’olor més influent provingui de la cuina de casa nostra. La curiositat és tanta que només obrir la porta , hom s’afanya per anar a destapar la cassola.
   A  l’estiu,  quan  feina d’aprenent amb els de casa,  m’agradava anar  a  treballar a l’Hotel Miramar, perquè coincidien un cúmul de vivències que abraçaven uns quants àmbits molt comuns en l’hostaleria. I d’una manera especial m’atreia el trafegar que tenia lloc a la cuina. Una curiositat, aquesta, que m’ha acompanyat sempre. Potser m’ho va encomanar aquella bona dona parenta de casa.  Vostès potser sentiran la mateix  quan van a menjar a un establiment de restauració, cada vegada que s’obre i es tenca la porta de la cuina, just en aquell instant ens plau guaitar, durant el poc temps que la porta no torna a la seva posició, a la intimitat del lloc on es  prepara i es cou tot el que es serveix a taula. Perquè a dintre la cuina és un altre món, un laboratori  on es tracen les línies ben enteses de  l’art culinari i també un espai on es passa d’una relativa tranquil·litat a un estat de nervis que sols els cuiners saben mesurar i administrar per no acabar parlant sols. N’havia estat testimoni, com acabo d’escriure, a la cuina d’aquell hotel. On els crits, a les hores punta de dinar i de sopar, es barrejaven amb els fums i el foc semblava que s’enrogia encara més. Després, la calma era total, potser el lloc més silenciós de tot l’establiment. Allà, però, s’hi acostumava a quedar  una persona que tenia cura de les olles que estaven exposades a un foc baixet durant una llarga estona. Com que  veien que mostrava curiositat, m’aixecaven les tapadores i em permetien tafanejar en el seu interior.
    Un any més, els establiments de restauració de la Vila, ofereixen el  Tasta Sitges, una iniciativa del Club de Tast que  presideix  en Tony  Alemany.  Un  convit  a tastar  una àmplia mostra d’especialitats , sorgides dels fogons de les seves cuines. Vindrà a ser com destapar, molt curosament, les tapadores de les seves cassoles i saber el que couen en la intimitat d’aquestes cuines que resten amagades a les nostre mirades i que cada vegada ens sorprenen, gratament, per donar plaer al paladar i viure de prop els neguits d’aquesta generació de cuiners/res que busquen trobar noves sensacions en els plats de sempre i en altres de identitat més sofisticada. Quan la cuina, cada vegadamés,  s’aparta  una mica de  l’antic concepte del bon plat i fondo,  per anar-se  imposant   el poc i bo.   El de tastar,  més que no pas menjar amb una certa abundància , em perdonaran,  d’això primer en dèiem ser un “tiquis miquis”. En llenguatge més entenedor, un llepa fils.
   Sense treure el mèrit a aquesta cuina avantguardista, em confesso seguidor del contingut d’aquelles cassoles que la tia Mariona aixecava  la tapa. I si em deixen escollir, prefereixo  que   la fondària del plat estigui ben coberta. Encara que d’això en diguin ser un “tripero”. O en termes no tan absolutistes, ésser de vida. 
                                                                                  J. Y. M.
                                                                                                

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 14 d'octubre del 2016 )      

UNS TROSSETS DE PALMERA

  
   Tenim  per costum guardar determinades petiteses que porten assimilades la part agradable d'un record, per tant, una vivència.  D'aquesta manera és normal portar cap a casa ni que sigui una petita pedra, una bosseta emplenada de terra del lloc llunyà, o no, que hem visitat. Per correspondre a aquest costum existeixen botigues especialitzades que es dediquen a la venda dels estandarditzats” souvenirs”
   Ara que em refereixo als records materials, recordo quan a la Vila hi havia  moltes botigues destinades a la venda d’aquests detalls. La major part dels quals no tenien res a veure amb les coses  autòctones  del poble, doncs es tractava de castanyoles, nines vestides amb traje regional d’Andalusia, castanyoles  i altres elements de caire taurí.   
    A aquests records generalitzats, comprats per servir de testimoni d’una estada en un poble que, sense ells saber-ho,  era  de identitat diferent al que es pensaven,  es van començar alternar amb els de caire fotogràfic. Els primers documents gràfics van ser les targetes postal.  Del nostre poble, no hi cap  dubte que la fotografia més identificativa ha estat i és la imatge de l’església parroquial. Tot i que després  el visitant es troba amb moltes sorpreses que es van alternant  al seu recorregut i com és lògic no desaprofita per emportar-se guardat en tota mena de suports el quals, avui, fan que la fotografia estigui tan a l'abast. Fins al 11 de gener d'aquest any la palmera existent entre la casa de la Vila i la rectoria, era d'una espectacularitat que mereixia ser fotografiada . Tan torta i tan fràgil, s'havia convertit en un símbol que treia el cap pel costat de la torre del rellotge. Fins que aquell dia el pomell de dalt es va esberlar caient al terra sense causar d'anys de consideració.
    La caiguda d'aquest símbol, una palmera que havia plantat el pare de la Lola de l'Ajuntament, d'en Tolo del gas i del Xic de l'Esca, ha donat per molt. De primer per plantar-ne una de nova  que no sabem cap on decantarà, el que és segur que  els de la meva generació, primer ens torcerem nosaltres abans que veure-la torta a ella . Entre aquestes es va crear una associació  cultural que  va passar a denominar-se La  Palmera Torta i vet aquí que la caiguda d'aquesta emblema torçat, els ha servit per promocionar-se i aportar  un seguit d'actes que es perpetuen en el record d’aquella palmera  que fimbrava i a cada sacsejada feia presagiar un final imprevist.
     Quan la seva caiguda es produïa només encetar un nou any, el fet  ha anat acompanyat de celebracions. Les més sonades en eles dies previs  de la Festa Major, quan la mainada de les escoles es va plegar  per pintar amb el record posat amb la vella i en la nova. Treballs que es van exposar en els baixos de l’Ajuntament, el dissabte abans del rebombori festamajorenc i amb  una divertida festa.
   I el divendres de la setmana passada  la música tornava a envoltar la seva base,  en homenatge a la palmera torta, en un concert musical també  organitzat per l’Associació que porta aquest nom. I el que dèiem  de l’ànsia de fer-se amb un record, per un preu simbòlic, podies obtenir un trosset  d'aquella palmera.
     Diguem  que al pot petit hi ha la bona confitura, si més no , davant les evidències també podem dir  que al pot petit  es guarda un bocinet de la història local. El d'una palmera que el seu pomell era a tanta alçada que a l'escarabat morrut no hi va accedir perquè li provocava vertigen . Vet aquí  aquest record que el tindrem  fins que el pas dels anys ens dobleguin a nosaltres i,  febles com ella, una última sacsejada ens emporti.
     Potser la nova  palmera també es torçarà i  continuarà tenint un protagonisme destacat. Faltarà saber cap a quina banda, la darrera s'ha decantat més per la parròquia que per la casa de la Vila. Asseguts en la seva base  esperen els participants de la catequesis, i les persones que guarden  torn per parlar amb el Sr. Rector. Amb el record també present d'aquells colònies d'estiu, L’Esplai de La Moixiganga, que van engegar a l’any 1986 i van finalitzar el 2000. I que sota l'aixopluc de la parròquia tenien lloc cada estiu i el punt de trobada era  l'entorn de la palmera. Els monitors que  en tenien bona  cura eren :  l'actual batlle, en Miquel Forns, l'Esteve Ferré, la Sandra Rubí, Lluís Miguelsanz,  Maite Forns, Mireia Rossell, Neus Gironès, Marta Almirall, Oscar Campillo...
    Deia que la palmera de la font potser està més integrada a la parròquia, doncs les persones  que han de visitar l'Ajuntament es decanten més per can Quildo, si es preveu una espera llarga, o pugen i baixen sense temps per seure a la seva base. Segurament  els temes eclesiàstics són més pausats i una palmera guarda més afinitats  amb el  camins de la doctrina. Són suposicions fonamentades per la coincidència, la mateixa que va propiciar que en el seu recorregut inclinat es decantés cap l'església abans que cap a l'ajuntament. O volia guaitar al mar ? Allà on, en els seu passeig, s’arrenglen altres palmeres  que va ajudar a plantar en Fèlix Ventura, el marit de la Pepita Casadó i Escoda que despatxava llet , ajudada per la seva filla Nati, en  la granja  que tenia  al capdamunt del carrer Sant Pau i que després es va convertir en un restaurant.
   El trossets de palmera centenària són un petit record, que guardarem al costat de tants bocinets atresorats amb anys de vivències viatgeres. Aquest, però, era tan a prop nostre i estava tan enlairat que està impregnat de l'airet de Sitges que, de tots, és el més finet.  El mateix que la feia fimbrar  amb elegància i, sense adonar-nos, li anava segant el pomell de dalt, fins a fer-lo trencadís  Un final que es veia venir i que ha donat per molt.
                                                                                                   J. Y. M.

SANTA TECLA MULLADA SANTA TECLA ESTIMADA

Tinc guardat, en un lloc preferent de la memòria, el record de la Festa Major de l’any 1995. El motiu, que vaig ser l’encarregat de pregonar la Festa en el Saló d’Or del Palau de Maricel. Fins aquí un record agradable, si més no els  dies previs  havien  estat envoltats per uns fets luctuosos. Pocs dies abans, el 18 d’agost,  quan el geganter i integrant del cos de portants del Sant Crist, l’Antoni Parra Sàez deixava l’obra, on treballava en el carrer Jesús per anar a dinar,  cau  a terra ferit de mort.  l’Olga l’esperava amb el plat servit a la taula.
   El dia 2 , del mateix mes, també ens deixava  la Remei Casanova i Giner, persona molt vinculada a la Trinitat, per ser-ne administradora junt amb la Rosó Carbonell i en Joan Martí. L’absència  d’en Parra i la de la Remei van trasbalsar aquella Festa Major,com uns anys abans ho va fer també la mort  sobtada  d’en Rafelet  Micó i  d’en Ramon Martín.
  Colpit per aquells fets luctuosos en el meu pregó, com a mena d’homenatge a en Parra vaig aportar unes estrofes de la poesia de l’amic David Jou, publicada a l’Eco d’aquella setmana, titulada:” “Els  Gegants”.   El pendonista d’aquell any va ser, precisament, en Joan Martí i Romagosa, com ja he  dit un dels administradors  de la Trinitat i també component del grup de portants del Sant Crist. Home de la nostra pagesia, ofici que el tenia molt vinculat amb les vinyes d’Olivella. Ell, ho escric per la meva recent experiència, vivia aquella Festa amb la intensitat que comporta ser-ne el pendonista. Tot anava relativament bé fins  moments previs a la sortida de la processó, que va ser quan va irrompre una tempesta de tal magnitud, no havia vist mai el Baluard tan negat d’aigua, que va obligar a suspendre-la.  Davant el inesperat adéu d’en Parra i aquella pluja tan intensa,  quan va tornar a  sortir el setmanari al carrer, l’ article d’en JYM   portava per títol: “I el cel va plorar”.
    Va ser el que vaig trobar més adient per detallar aquell cúmul de circumstàncies. Perquè per Sant Bartomeu el cel sembla que aguanta més el plor. No podem dir el mateix per la festivitat de Sant Tecla perquè, de tant en tant,  la plorera desconsolada,  ha deslluït sinó  tots quasi tots els actes preparats per celebrar-ho en el seu honor. Fins i tot recordo que un parell d’anys seguits va ploure des de bon matí i no va parar. Aquest any ha esperat fins el moment de sortir la processó del temple.  Davant les evidències podem afirmar que acostuma a ser més ploranera Santa Tecla que Sant Bartomeu.
   Tanmateix vull enaltir el comportament del Sr. Rector el qual, des de que van començar a desfilar els balls va romandre a la porta de l’església. Quan un llamp i el potent tro que el va seguir, va respondre, de males maneres,  a les paraules tremoloses de l’angelet dels cercolets. Ens vam  adonar que l’avís podia tenir conseqüències, com així va ser. Però mossèn Josep Pausas no perdia la serenor, de ben segur que confiava que es tractava d’una breu tempesta. Amb aquesta convicció va donar sortida a la imatge de Santa Tecla i a tots els acompanyants/tes de la processó, pendonista, cordonistes i ell mateix tancant el seguici religiós, junt amb les autoritats locals
   Va ser una decisió valenta, que demostrava que ell era el primer que li sabia greu rebre aquella inoportuna pluja. Si més no  va resultar que queia amb tanta intensitat, que es va veure obligat aconsellar tornar a l’església . On la Santa va ser rebuda amb tots els honors i a més de les pandaretes, gralles, la presència de la Moixiganga muntada.
    Un final, malgrat tot, molt digne, al qual cal afegir les paraules que va dirigir el sacerdot a tots els allà presents. Sobretot quan, fent servir un paral·lelisme  amb la situació, va expressar: “Santa Tecla mullada, Santa Tecla estimada”. La seva actitud va ser molt encertada des del començament fins al final. Com tampoc tenien desaprofitament  aquells repunts amb una mica de sorna, amb els quals ens té acostumats.
   A partir d’aquí, a mesura que es va afeblir la tempesta, es van anar succeint un seguit de detalls que van ser màgics. Molt acord amb el nostre tarannà.  Com ho va ser l’evolució d’alguns balls que van ballar davant l’Ajuntament que semblava la repetició de la Sortida d’Ofici. I quan el cel sembla que dónes una treva, van irrompre els gegants, els quals van poder esquivar la tempesta i ja es trobaven recollits  a la casa de la Vila.  Una presència  que va ser rebuda amb molta gatzara  i satisfacció per la gran quantitat de persones que havien aguantat la pluja, potser també convençuts que el cel seria complaent .
   Una vegada totes les parells de gegants havien ballat, tot semblava indicar que la festa s’havia acabat. En mig d’aquest convenciment es va fer evident la imaginació  de la joventut , la qual  es resistia a marxar a casa sense haver participat en allò que per a ells tenia una gran  importància,  la processó. Així és que pubilles i hereus van encendre els ciris i, ben ordenats en parelles i en fila , es van disposar a fer tot el recorregut de la processó. Tancava la comitiva una bandera de Sitges i van tenir la sort de quan passaven a prop  de “l’Agrupa” si  van afegir  dos grallers. Tornava a ploure i els integrants d’aquella genialitat, temien que s’hagués de tornar a suspendre. Sota un plugim  feble, però constant, aquell detall, sense nom, sorgit de l’espontaneïtat   de tots ells, van  poder fer tot el recorregut  del que hauria estat la processó.
     La veterania d’un rector que estima la seva parròquia i s’identifica amb els neguits i tradicions dels seus feligresos, junt amb l’entusiasme de la nostra joventut, davant l’adversitat de la meteorologia, ens ha permès  adonar-nos que sabem reaccionar als contratemps amb imaginació i originalitat                                    
    Tot plegat va fer que un final deslluït no ho sembles  tant.

                                                                                       J. Y. M. 

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez