Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

26 d’abril 2017

DE PASQUA A SANT JORDI






Amb la Pasqua  van associades  algunes tradicions : la Mona, les Caramelles i aprofitar  per fer una sortida al camp per anar a menjar la mona i tornar amb un pomell de farigola.
    Tot es desenvolupa amb absoluta normalitat, inclús  a can Sabaté l’organització ben entesa ha primat per posar ordre a aquella mena de confrontació endolcida que es produïa  per tal d’obtenir la recompensa d’uns suculents muflons. El pas del temps també serveix per a que l’experiència de tot plegat posi ordre a les simplicitats del viure quotidià. Tot i que el desig del mufló es pot considerar que s’escapa de les rutines del dia a dia. Començant perquè la Pasqua Florida no forma part d’una rutina diària, sinó que es centra en una celebració on hi coincideix tot el que abans he enumerat. Com a conseqüència d’aquesta sortida de la normalitat,   el costum mana  que els padrins obsequiïn  als seus fillols , obligacions que són ateses  pels pastissers. Això representa un increment de la seva feina que posa a prova la paciència dels professionals. Que porten moltes hores de treball i poques de descans. El transcórrer del temps ha obrat molts canvis en tot plegat. Quan poder obtenir  uns quants muflons a can Sabaté equivalia a una odissea no exempta de confrontacions verbals. I quan els tenies  equivalia a  poder gaudir de la satisfacció d’haver guanyat la dolça i exquisida batalla. Ara amb tanta ordre, assolit  a raó d’una ben portada organització, sorprèn  el fet que els muflons es puguin aconseguir tan fàcilment, sense nervis, ni excentricitats.
   De la mateixa manera que han desaparegut les genialitats de la qual feien honor els portants dels pals de les cistelles de les Colles de Caramelles, com també les sublimitats que oferien alguns dels seus components. Jo que havia participant, durant molts anys, de la llavors anomenada Colla del Patronat, feia talment la sensació com si la plaça de portador del pal de la cistella hagués estat guanyada  a raó  d’unes renyides  oposicions. Un cop aconseguit l’objectiu,  l’escollit havia d’atendre les ordres i indicacions de l’eficient Antoni Ciré. L’home coneixedor com ningú d’aquesta pràctica, volia que els qui tenia a les seves ordres fossin curosos dels més mínims  detalls els quals, a simple vista, no s’endevinen però que obeeixen  a plantar el pal en  unes posicions estratègiques  i a uns moviments, pocs, però que han de ser precisos. En Ciré tenia per costum posicionar el portador del pal a poca distància  del mestre Jordi Panyella, aquesta proximitat feia que, més d’una vegada, el mestre tingués d’estar més pendent del seu acompanyant  que no pas dels músics i cantaires.
    Desapareguts d’escena aquests irrepetibles personatges,  queda l’agradable record  d’en Toni Roig ,que sentia  passió, i mai millor dit per la Setmana Santa. Aficionat com era a totes les músiques tradicionals que sonaven a la Vila, el xicot començava com un component més de la banda de música que acompanyava a la Mare de Déu dels Dolors, en les dues processons que es feien, al costat del mestre Manuel Torrens   a qui ajudava a portar la carpeta de les partitures. Li encantava fer tremolar la pell de bombo i mirant al cel exclamava: “tona, tona”  I així fins arribar a les Caramelles que es convertia amb l’ajudant del mestre Pallarés, també de portador de la carpeta i de reclamar atenció a músics i cantaires abans de començar. Però on feia un bon paper, era en el ressopó i en el de degustador de mones de l’Estrella. A cada Setmana Santa el recordo i el trobo a faltar. La seva manera de ser, la seva bondat i aquella picardia de la qual es servia per beneficiar-se de certes  avantatges que sobresortien entre el recolliment d’una setmana que s’anomena Santa.
    En tot aquest recorregut   hem perdut un reguitzell de genialitats  a quina més jocosa . D’aquesta manera els components de les avui anomenades  Caramelles Sitgetanes i amb elles totes les altres colles,  han assolit un alt nivell de serietat i responsabilitat.  Que resulta molt bo i gratificant de cara a la bona la imatge de la colla ,  però que, amb tanta “formalitat”,  s’ha perdut el pedregui de  personatges que si en solitari oferien bones garanties d’èxit,  agrupats podien haver guanyat la més renyida competició.
    La normalitat,doncs, sembla ser que s’ha instal·lat en el si de les Caramelles, això no se si és del tot bo, segurament que sí, però pels qui vam viure de prop aquelles genialitats les trobem a faltar.
     Aquest proper diumenge l’anomenàvem de Pasquetes  i a Vilanova hi havia el costum  de  portar la comunió als malalts. A les 8 en punt del matí s’obrien les portes de l’església de Sant Antoni i el sacerdot apareixia amb les Sagrades formes, acompanyat per vilanovins portadors de ciri i per la banda de música de Sitges . El seguici processional  s’aturava allà on el malalt havia demanat la comunió. Passant també per les clíniques, una de les quals era  la que estava sota la direcció del doctor Magriñà, germà del cèlebre ballarí,  situada en un cantó de la plaça de la Vila. L’altre puntal d’aquest acte  era el Sr. Serra, el  “Lalo”, el popular personatge del qual es valia com a protagonista del programa radiofònic del que n’era responsable.

   Passat demà coincidirà diumenge amb la festa de Sant Jordi. De les festes de més contingut popular: roses,  llibrers,  sardanes, castells...  omplen els carrers i places dels pobles de gent que van i venen abraçats a una tradició de les més boniques i festives de casa nostra. Influenciat encara per les Caramelles, em ve al pensament un Jordi molt vinculat a la colla i a aquest setmanari, en Jordi de l’Eco. Un bon representant dels Jordis de casa nostra i un excel·lent amic. Ell, juntament amb en Josep Matas, havien de tenir  sota control tot el  que era controlable. Tot era millorable,  menys la ben guanyada fama que, portats per les genialitats a les quals em referia, canviaren  l’enunciat que els identificava de Schola Cantorum” per la de “Fartorum”. Les seves ben guanyades raons tenien.  
                                                                         J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 abril del 2017)

15 d’abril 2017

LES LLETRES D'EN JOSEP






      En Josep M. Soler i Soler era home de lletres, cada dia les treia, ordenava els cíceros i després, un cop la feina estava feta, les  tornava a posar  en els calaixos . He sentit una gran admiració per l’ofici d’impressor i és curiós perquè sembla que a la Vila els ebenistes han tingut predilecció per les arts gràfiques. Ens ho demostra el fet que el fundador de l’Eco el Sr. Josep Soler i Cartró era ebenista i va deixar l’ofici per fer d’impressor. Tenia el taller d’ebenisteria en el carrer Sant Pau 8 i va ser allà mateix on va disposar la impremta.
   Un altre impressor sitgetà, el Sr. Joan Puig i Mestre va estar també relacionat amb la fusta. Feia d’aprenent al taller fusteria del Sr. Joan Marsal i va tenir el privilegi de col·laborar en els  treballs de fusteria durant la construcció  del Palau de Maricel. Fins que també, amb més predilecció per l’ebenisteria que per la fusteria, va deixar -ho per dedicar-se a l’ofici d’impressor. Establint la impremta en el carrer Santiago Rusiñol 3, amb l’enunciat de Impremta la Puntual. On es van imprimir els setmanaris locals: La Gaseta de Sitges, La Punta i el Baluard de Sitges, del qual en va ser també redactor i director. I ara que s’escau, autor de lletres de la colla de Caramelles  del Prado .
   El primer de març de l’any 1886 surt al carrer el primer número de l’Eco, que tenia la redacció a l’adreça del carrer Sant Pau 8, si més no s’imprimia als tallers de la Renaixença del carrer Xuclà 13 de Barcelona. A partir del número 99, amb data 11 de març del 1888, l’Eco l’imprimeix el Sr. Soler.
  Al fundador de l’Eco el relleva el seu fill Josep Soler Tasis . Fins que es fa càrrec el net i fill en Jose M. Soler i Soler. La família Soler fa honor   a una àmplia  tasca  literària. I és aquest darrer qui també escriu  poesia, faceta que es fa evident en les lletres de les Caramelles. En Josep aporta la seva poesia per enaltir la joia de la Pasqua, la beutat de la primavera i per magnificar la bellesa de  les donzelles sitgetanes. Curiosament m’havia explicat que en  la poesia l’havia iniciat  el farmacèutic  Sr. Felip Font i Soler, el qual acabaria sent el seu veí més proper.
   La primera lletra de caramelles que va escriure en Josep, per la Pasqua de l’any 1943,  va ser la que porta per títol Primaveral i que comença: “De nou ressonen alegres cantúries...”. Amb música d’en Gabriel Pallarès i cantada en la represa de la tradició de les Caramelles, per part de la Colla del  Retiro, interrompuda a conseqüència de la confrontació bèl·lica.
      Poetes i poetesses han escrit  unes estrofes on  el seu missatge encara és vigent. I la música que hi acoblava el mestre tenia tanta força melòdica que el conjunt de tot plegat ha quedat, per sempre més, acaronat en el record de la gent de la Vila. Perquè en Pallarès per les Caramelles hi tenia la mà trencada . En totes les composicions es nota el seu traç. Al solistes de la colla els hi feia l’advertiment: “aquest any us faré una americana a mida, curteta i bonica, com les que  es porten ara”. Tenia tanta facilitat que esperava fins a l’últim moment, quan sopava, abans d’anar a  l’assaig , disposava la llibreta al seu costat i anava escrivint compassos, fins que considerava que ja en tenia prou. Era exigent i sobretot abans de sortir la nit del dissabte. Allà mostrava el seu temperament més agre, amb el qual no coneixia ni amics ni parents. Era quan oferia el pitjor de la seva imatge, fins el punt que la gent s’acollonia. Res més lluny de la realitat, perquè el mestre era una persona la qual,  tractada,  disposava d’una sorna i un humor fi i brillant que no s’avenia amb el seu posat murri.
    Les lletres d’en Josep es prestaven a una música especial, no qualsevol hi encaixava,  I aquesta combinació de poesia i música, l’emotivitat que transmetia,  el mestre alliçonava a cantaires i músics, amb dosis  d’un romanticisme amanyagat  per a l’ocasió . Quan els hi deia” això ho heu de cantar com si estiguéssiu abraçats a la xicota .. Altres vegades es passava  a l’altre bàndol: “aquest passatge l’ heu  d’interpretar  de manera afeminada...”. I tanta era la seva exigència que faltaven poques cases per acabar i encara insistia: “no se el que és,  però no ho sento com  jo ho he escrit”. Els músics, aquells que li tenien més confiança, li replicaven sense embuts: “ sap a que es degut això?, que està carregat de punyetes”. I llavors li sortia aquella ironia tan seva: “doncs potser deu ser això, collonades i res més”.
   Aquest any, quan no tenim en Josep entre nosaltres, les tres Colles han inclòs en les seves cantades lletres que ell va escriure. Cal remarcar que la colla del Retiro cantarà el vals Sitges, encant de Pasqua. Amb música del també recordat Jànio Marti que es va estrenar a l’any 2009 i que va ser l’última lletra de Caramelles que va escriure. Vet aquí que tampoc hi serà en aquell balcó del carrer Major, on a la tarda del dilluns de Pasqua el raconet acull velles i noves cantúries. En un espai on curiosament hi coincidien tres autors de lletres: ell, en Felip Font i Soler i en Salvador Soler i Forment, aquest últim lletrista de les del Prado. Com ho eren els músics, “els Percales”, els Antonets Pagés, pare fill i net, que vivien al davant. I on també s’hi abocava el balcó on hi donava el despatx del mestre Torrens.
    I ve que la “Vela Blanca”, torna a donar embranzida a la barca. Aquesta vegada, però, no hi ha el patró, hi som els qui hi naveguem seguint les seves senyes, que no són altres que els vincles de l’ amistat. Amb ells  ens apropem a  la Pasqua. La que ell  magnificava,  ja fos  quan hi posava lletra, o quan  participava, amb la humilitat que el caracteritzava, de la seva ensenyança.   
   Bona Pasqua a tothom.
                                                                                                                                                                         J.Y.M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 13 abril del 2017)

09 d’abril 2017

EL PRADO I EL RETIRO PORTEN LA CREU

He començat ha escriure sense haver obeït a cap preferència, doncs aquesta setmana tant Retiro com Prado han estat guardonats amb la Creu de Sant Jordi, atorgada pel Govern de la Generalitat. Un merescut reconeixement a la seva més que centenària trajectòria de les dues Societats.  Uns nomenaments que han tingut lloc quan tenia en ment fer un article dedicat a unes pradistes. Al rebre la notícia he cregut oportú apuntar una crònica per  a cada Societat.
    No  pretenc aportar  un treball exhaustiu, on s’aglutinin i es detallin dates i noms de les persones que ho han fet possible, des de la seva fundació  fins arribar al nostres dies. Per tant, com que ara el Prado està immers en l’obra de renovar la teulada, m’ha afegeixo al sentit  d’aquesta millora i per tal de ser més coherent amb el propòsit,  com es sols dir, començaré la casa per la teulada. Però sense ometre els seus inicis que van ser a l’any 1877. Per tant la trajectòria és llarga i complexa. No exempta de rivalitats entre Prado i Retiro. Fins a l’extrem que hi havia, encara en trobaríem ara, que mai han entrat a la societat rival i fins i tot procuraven escollir un altre càrrec abans d’haver de passar per davant.
   El Prado s’ha caracteritzat per ser la Societat de la gent benestant que la veu popular les ordenava entre dretes i esquerres. La  societat del gall era qualificada més del corrent de les dretes que de les esquerres. Tot i que aquesta classificació tampoc és del tot exacta si considerem que  han hagut simpatitzants  que es consideren neutrals i fins i tot amb ideologies més esquerranes, el que sí és cert que de la ideologia no en feien distinció i els socis han estat  sempre respectats i ben acollits .
   En aquest ambient es va desenvolupar un seguit d’activitats  teatrals i musicals que va posar en escena l’Artur Carbonell i Carbonell, del qual passat demà dissabte es compliran 44 anys de la seva mor . Un polifacètic sitgetà que va destacar en el camp de la pintura i el teatre, fins el punt de ser considerat una personalitat tant l’apartat de l’escenificació com en l’important d’obra pictòrica que va realitzar durant la seva carrera artística. En l’escenari del Prado van  ser interpretades clamoroses obres de teatre, d’autors de renom i interpretades per actors  i actrius professionals i per un bon nombre d’amateurs. Entre ells: la Mercè Sanabre, l’Anita Julian, l’Eulàlia Torrens, la Consol Borrell, en Josep Mirabent Magrans, l’Antoni Vigó en Josep Puighibet... Destacant d’una manera molt notable  quan va combinar la musica i l’acurat estil dels intèrprets, tots gent de la vila, sota la direcció musical del mestre Manel Torrens i Girona. Eren arranjaments de cuples, passatges de sarsuela..... en els quals s’afegiren altres artistes locals, com l’Antoni Sardà, en Jaume Daví, la Carme Borrell, la Maria Rosa Serra, la Rosa Solé, l’Agustí Amell, en Manuel Benazet, la Tecla Caudet.  
   Per a la vesant musical comptaven amb  el mestre Torrens que dirigia l’Orquestra Mozart, la qual amenitzava aquells populars balls de tarda i nit.  Alguns dels  components, a  més de fer de músics, havien tingut responsabilitats dintre de les successives  juntes directives com era el cas d’en Clarà, els germans Pagès, un d’ells, en Panchito va arribar a ser President i altres.   
     Ara, quan la Pasqua és a prop, no puc deixar de referir-me a les Caramelles. La colla del Prado ha comptat amb uns puntals, dels quals només apuntaré tres noms, en homenatge a la resta. Es tracta del germans Montané Soler, en Manel i en Daniel de la carn per la seva professió de carnissers. Un altre cantaire  molt popular era en Rupert Roca i Armengol, el qual tenia l’especialitat de solejar en els popurris que la Colla tenia per costum incloure en les cantades, amb lletra de l’Enric Almiñana, que venien a ser una crítica del que succeïa de jocós en aquell moment. I la música, arranjaments que feia el mestre Torrens dels antics cuples. Ell dirigia i també comptava amb l’ajut del recordat Rafael Marcet Almirall, que va esdevenir una institució.   
    Un apartat apart mereixerien els empleats de la Societat. La llista és llarga i sense restar mèrits a ningú apunto el nom d’en Juanito Bartés, un cognom de molt pes en la història del Prado, un sitgetà que fins al final de la seva vida el trobàvem a la porta. I cafeters com el pare del mestre Torrrens que era barber  i el coneixien pel “Piloto”. Potser un dels qui va fer més anys al comandament de la cantina va ser en Joan Ramon Gimeno Puig i la seva muller, als quals va ajudar el seu fill Joan Manel Gimeno Serrano. Cambrers com en Quimet Bielsa. A l’estiu ajudaven al jardí els germans Sanahuja en Tiago i en Guillem i en Narvàvez. Ho coordinava tot l’eficient Josep Montserrat i Torralbas.
    Una de les curiositats del Prado la trobem en la predilecció que hi tenien una colla de sitgetanes que cada tarda freqüentaven el cafè. Tenien per costum asseure’s a les primeres taules que donen al primer finestral i allà es succeïen les partides de domino. Quan es cansaven posicionaven les cadires mirant cap al carrer. Era un detall extremadament curiós que feia poble. Són les petiteses d’una quotidianitat que llanguia en la Societat.
Recordem a la Mercè Bartés i la seva germana Antonieta. La Lola Vidal de ca l’Oliva, l’Amparo Milán. Eren les sòcies més veteranes, les quals s’acompanyaven d’altres que no sumaven tants anys com : la popular Fuensanta, la Mª. Àngels, esposa de l’aparellador Torrellas.
Les filles de can Bosch, la Lali i la Mª. Teresa, la Sra. Mompel vídua de l’Antoni Bielsa entre altres. Aquesta presència sitgetana  en un enclavament tan ben posicionat, com són els finestrals de la planta baixa del Prado, havia pensat que podia ser tema d’un article.
     La importància de la  distinció rebuda, es presta a ensenyar la cara i la creu, quan aquesta és, ni més ni menys,  la de Sant Jordi.    
                                                                                
                                                                   J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 31 de març del 2017)


L'ALTRA CARA DE LA MATEIXA CREU

  La setmana passada escrivia referint-me al Prado, mentre deixava entreveure que per la propera seria el Retiro. Els més primmirats s’han estranyat que, considerant-me retirista, suposo que  per vincles familiars, hagi començat parlant del Prado.  Opinions  que potser encara són conseqüència de les rivalitats que explicava.
   Si vaig començar per la Societat Pradista ho vaig fer mogut per una certa ètica i per coincidir en un fet  important que tindria lloc poques hores després de sortir el setmanari al carrer, quan seria escollida presidenta  la Carme Artigas Ojeda, filla del qui també va ser president en Ramon Artigas  Ferrer. La primera Reina del Carnaval, passa a dirigir la Societat, convertint-se també en la primera sòcia que arriba  presidir-la. Per tant, per deferència a la Carme, era de justícia dedicar el primer article del binomi, com ara esta de moda anomenar una participació conjunta de dos artistes, al Prado. Aquest detall ens permet constatar  que al front de les dues Societats, actualment  hi ha dues sitgetanes, doncs al Retiro presideix la M.Elena Ferré Ràfols.
      Les meva afinitat retirista em ve de lluny; el meu avi patern, l’avi Joan,  va ser component de l’Orquestrina Pallarès i el matern, l’avi Martínez, va ser secretari de la junta directiva. I si això fos poc, el meu oncle i el pare van continuar integrats a la trajectòria musical de la Societat, també sota la direcció del mestre Pallarès que va acabar dirigint els Iberos del Jazz.
    Casualitats de la vida,  vaig tenir la sort de familiaritzar-me amb els dos mestres, en Manel Torrens i en Gabriel Pallarès i no només degut al meu aprenentatge musical, sinó perquè tant en una casa com en l’altra em van acollir com a un més de la família.
    El Retiro pels Ylls ha estat com la segona casa, hi van  passar moltes hores i per aquest motiu m’hi puc referir amb més coneixement de causa. Durant la trajectòria  retirista, iniciada el 1870, com s’acostuma a dir,  n’han passat també de tots colors.
    Igualment robaríem  personatges que haguessin donat el millor que tenien en defensa d’una o altra Societat. Em ve a la memòria el germans  l’Enric i l’Agustí Capdet Fontfria i els eficients germans bessons, en Francesc Tomàs i en José Tomàs. Gent que no escatimaven hores per complir amb les seves obligacions al servei del Retiro. Era una complicitat ben entesa.
   La mateixa que el mestre Pallarès tenia amb els seus músics, fins el punt que un dia els va desafiar. Feia una eternitat que no cobraven un bolo que havien fet per amenitzar una corrida de braus, la qual va tenir lloc en una improvisada plaça que havien disposat en els terrenys on hi construirien l’escola Esteve Barrachina. Sembla ser que l’empresari taurí hi va perdre bous i esquelles i s’ho va carregar la música que, un cop interpretada, com deia el mestre, no queda  res. Ja ho donaven per perdut, fins que ja transcorregut molt temps   van cobrar. Al mestre se li va ocórrer que, perdut per perdut, podien provar la sort a les cartetes. Tant va insistir que els va formar i amb pas militar van pujar fins on hi havia l’amagatall dels jugadors del bacarrà i altres modalitats. Per  ells jugava el mestre i explicaven que va ser vist i no vist, només dipositar els diners damunt el “tapete”, l’ungla llarga que tenia el “cupier”  va refregar la verdor del mateix, produint un  sorollet esgarrifós, i els hi va polir tot el que havien dipositat. Tots van abandonar, entre planys de  desencís,  davant la sorna mofeta del mestre.
    Els balls de tarda eren la càtedra on més s’aprenia del pas del temps, doncs ens hi portàvem  als pocs mesos de néixer i alguns es feien tan grans, en quant a l’edat,  que ja hi portaven també a les  filles amb edat de trobar pretendent.  L’epicentre de tot plegat estava  a la pista de ball, els xicots anaven a demanar per ballar a les noies, fins que l’assiduïtat  acabava primer en festeig i després en casori. No obstant això no era de franc, l’Enric Capdet s’encarregava de cobrar a les parelles que ballaven. El responsable havia de ser més àgil i astut que aquestes,  ja que algunes feien tot el possible per esquivar-lo, però en Capdet era gat vell i acabaven sota les seves urpes. La primera parella que acostumava a iniciar el ball era en Jaume Fontfria, en Mec i la seva muller l'Avelina Bustíns. Un costum que era respectat per les parelles i quan el matrimoni sortia a ballar  eren rebuts amb sonors aplaudiments.  
    Era quan els socis tenien per costum acudir al cafè de la Societat dues vegades al dia. Després de dinar, amb el temps junts per tornar anar a treballar, i després de sopar quan ja no venia de cinc minuts.  I si al Prado hi havia molta afició a jugar als escacs, la Penya que tenen formada continua participant en campionats. Al Retiro ha hagut molta afició al billar, fins organitzar campionats , de la mateixa manera que fan amb el joc de la  botifarra.
    Escrivia, la setmana passada,  que al Prado les dones ocupaven posicions molt properes al primer finestral. El Retiro aquest costum estava reservat als homes. Allà, darrera  el finestral del costat de l’entrada, s’hi asseien  en Felip Font que va  ser durant uns quants anys, president. Com un altre president, en Llorenç Barnés. El propi mestre Gabriel Pallarès, en Lluís Pàcios, l’Estanislau Carbonell en Rodrigo Hill, en Josep Lluís Torralbas. I els Peres : en Pere Camps, en Pere Fuster, en Pere Plana.  De manera espontània, quan es trobava a Sitges, en Manel Duran i Capdevila. En Manel Ferrer Hill...  Quan s’esqueia també s’hi asseien els que ells anomenaven el joves com: en Lluís Curtiada, que va ser president, l’Abdon Vidal, en Tomàs Junyent... A tots ells servia el cafè en Salvador Serra, un altre eficient empleat.
    Aquesta assiduïtat a darrera el finestral dels retiristes esmentats i tants i tants altres,  va durar fins que  es va enderrocar l’edifici on havia l’antic cafè. A la represa molts dels assidus s’havien quedat pel camí. A ells també els hi pertany un bocinet d’aquesta merescuda Creu de Sant Jordi.
                                                                                                             J. Y. M.
   

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de març del 2017 )

26 de març 2017

DE CAMPDÀSENS A LA TRINITAT

   


   Un dels llogarets amb més encant del Massís, considero que és el maset de Campdàsens. A la seva planúria s’estén la vinya que té per veí la progressiva verdor dels camps de blat, esquitxat
 per la vermelló de les roselles. Si més no a la vinya, en aquestes dates, encara no s’hi aboca  el verd exuberant   dels pàmpols  que fan doblegar les vergues, tot i que el Calendari del Pagès, sempre ha vaticinat que per sant Josep el brot al cep.
  Només encetada una nova  primavera tornarem, si el temps ho permet perquè les prediccions meteorològiques, per aquest cap de setmana, quan escric, no són gaires bones,  més aviat anuncien pluges. Tant de bo es giri la truita i la situació canviï. Deia que tornarem al Massís en aquest quart diumenge de Quaresma, quan tota la vegetació de la muntanya ofereix un encisador mostrari de tonalitats, perquè es torna a engalanar de  la florida i el flaire característic de les farigoles, el romaní i l’espígol. I enmig d’aquest anagrama de colors i flaires, Campdàsens. Que és també un llogaret hospitalari, acull als amics que acudeixen a la crida, perquè no fa falta que sigui la seva festa la que congrega als seus incondicionals seguidors, sinó que al llarg de l’any es van organitzant trobades que, a diferència del primer diumenge de juliol, festa  de la Preciosíssima Sang de Jesús, que la celebració compta amb la vesant religiosa i la lúdica, aquestes altres trobades sorgeixen de l’espontaneïtat  que fa que la trobada no sigui tan distanciada.
     Cada vegada que hi acudim fora de temps, retorna al pensament  aquella experiència tan agradable del primer diumenge de juliol, com és  assistir, a hora matinera, a la missa que té lloc en la capella, amb el record del sacerdot sitgetà Antoni Torres, que cada any oficiava la missa. Un altre detall que no s’escapa al pas del temps, és  quan la senyora masovera encén els ciris de l’altar, que vindran  a ser els únics punts de llum que lluiran, perquè l’esglesiola no té connectada l’electricitat. Moments abans  la gent conversa a prop de la porta de la capella  i torna a reprendre el fil  quan  trepitja altra vegada  la placeta. En mig del so de les gralles i del repic del ball de bastons. Un dels privilegis que defuig de les presses. per continuar el camí fins a can Lluçà, on s’esmorza, mentre la Maria, la masovera, és generosa en  atencions a tots els qui la van a saludar, acompanyada de la Núria i la  Rosa Mª. Aixa Casas, com ho feia la seva mare la Sra. Pilar Casas que en aquest indret  hi conserven propietats.
    També  és un  costum molt generalitzat de la  gent que viuen en el  pobles, no massa grans,   aprofiten  el  retrobament per conversar. Un detall que és   molt comú entre  la gent de la pagesia, amb els homes formant grupets i les dones també, separats entre si  per un ambient distés.  Els uns parlen del sembrat, d’allò que tenen  plantat, referint-se  a  la collita de fruita, a la vinya, mentre fan cavil·lacions del preu que es pagarà per tot plegat.  Les senyores:  dels fills, de la casa, del dinar, de festejos i casoris... En un únic dia de la setmana que més o menys coincideixen tots. M’encanta participar d’aquesta tribuna oberta al viure quotidià i que quan és festa, és costum  lels habitants d’aquests llocs, de mudar-se per assistir  a la missa. En el temps en què  les rectories les habitava el rector, aquest també s’afegia al conclave de la gent del poble que, a peu dret, disserten sobre tants temes terrenals. Avui, els sacerdots, només acabar l’ofici religiós, no es poden entretenir, ni temps tenen per entortolligar una cigarreta, marxen ràpid perquè han d’oficiar en altres pobles veïns.
    Aquest diumenge a Campdàsens no hi haurà missa, encara falten uns mesos per  celebrar la seva festa. Hi acudirem, vet aquí, per fer una calçotada que junt amb el xató, són les menjades més típiques d’aquest temps. Just quan, com deia, la primavera ens torna a venir a visitar i potser ens troba canviats, o fora de lloc. Que n’és de sàvia i precisa la natura, i que en som  de fràgils, nosaltres. Amb una bufada, fora de temps, en tenim prou com per a no aixecar-nos. I tot això passa en plena Quaresma, quan entre el silenci harmoniós de les nits, s’escapa el remor de la música  i els cants de les Caramelles.  
      Aquest diumenge, però, no hi ha assaig de cantúries que anuncien una nova Pasqua. Només els refilets dels ocells gaudeixen del privilegi de poder desbaratar el silenci que fresa  per la muntanya.
     I quan el dia sembla que ja quasi ho té tot enllestit , l’ermita blanca de la Trinitat aconsegueix reunir a la gent que torna  de Campdàsens i als qui fan camí  des de la Vila, per assistir al Viacrucis. Moments de recolliment en un entorn on només hi cal disposar la fe. La resta: el marc, el silenci, les bases del recolliment... ja fa temps que tot és a punt. I és en el propi Massís,on  gent que hi té moltes afinitats, resulta que formen part, també,  del Cos de Portants del Sant Crist. Com en Moisés Vallecillos  que trafega per Campdàsens i can Lluçà. El mateix Joan Duran Carbonell que és el president dels Amics del Garraf i Portant. En el seu dia ho va ser en Joan Martí Romagosa, pagès de les contrades del terme d’Olivella i de les nostres vinyes de Malvasia, un preuat tresor que no podem deixar perdre sota cap concepte. I  junt amb la Remei i la Rosó, administrador de l’ermita. Ell que, amb els seus companys, portava la imatge del Sant Crist en la processó de divendres Sant i, a l’endemà, cantava a la Pasqua sota la cistella de les caramelles del Patronat i quan van passar anomenar-se sitgetanes en va ser un protector que va fer possible la continuïtat de la Colla.
     De Campdàsens a la Trinitat en un diumenge de contrastos: de xerinola i recolliment, on  les  estrofes i la seva cantarella  acompanyen cada estació: “per vostra passió sagrada....”.
                                                                                                                                                                       J. Y. M.

( Aritcle publicat a l'Eco de Sitges el 24 de març del 2017 )

19 de març 2017

EL TBO I EN "NITUS"





El 17 de març,  no acaben de posar-se d’acord amb la data exacta, tot i que l’any sí que era el 1917, sortia al carrer el TBO. Per tant aquest any es celebra el seu centenari, tot i que la publicació  va desaparèixer, definitivament, el 1989, després de diferents temptatives de tornar a sortir. La revista còmica arribava als llocs de venda  els dissabtes, tot i que al no portar la data algunes veus la situen en diumenge per ser el dia que era festa.  I va sobreviure a quasi a quatre  generacions: els nostres avis, pares, el de la nostra generació i just a la dels nostres fills.
   Impresa en blanc i negre, amb un cost d’uns deu cèntims, s’hi va anar introduint una mica d’acoloriment un xic vermellós o blavós  que permetia ressaltar la primera pàgina d’un plec que no en tenia gaires més de quatre. I a mesura que va prosperar s’afegiren més pàgines fins aconseguir sortir a tot color, amb col·laboradors del prestigi d’en Josep Coll, amb uns dibuixos de traç inconfundible i molt elegant. La família Ulises, dibuixada, de manera més continuada, per en Benejam. Sense oblidar-nos dels grans invents del TBO que van estar sota el control de diferents dibuixants, potser el que més en va aportar va ser en Ramon Sabatés Massanell. Secció que presentava com: “Els invents del professor Franz de Copenhaguen “. Uns invents en aparença semblaven  descabellats  per la gran i aparatosa  complexitat en quant la disposició, potser per  posar en moviment una petitesa simple i segons com de poca utilitat. Per tant cridava l’atenció l’envergadura de tot plegat però que la majoria podien funcionar d’acord pel que estaven pensats. Va comptar amb molts col·laboradors, a més dels esmentats, Muntañola, Castanys, Escobar, Batllori...
    El TBO compatia protagonisme  amb el Patufet”, que va aparèixer al  1904 fins el 1938, per tornar a sortir del 1968 al 1973. Amb dibuixos de: Junceda, Opisso, Cornet, Llaveries, Picanyol .... Amb textos entre altres, de Josep M. Folh i Torres del qual eren molt llegides  “Les Pàgines Viscudes”.
    Dues revistes que va tenir uns seguidors addictes. Entre els més joves i fins i tot els que no ho eren tant.  Quan en els matins del diumenge  coincidien moltes  petites grans coses. Un fet que distingia la festa dels dies de cada dia, era  el vestir més mudat que la resta. Com  també feia festa assaborir  el panet de Viena de l’Estrella , acompanyat d’una petita pressa de xocolata Torras que a més contenia  cromos col·leccionables.
    Tornant al  TBO a la vila hi havia diferents punts de venda, entre els més populars, en Ramonet dels diaris que el despatxava al carrer Nou i en “Nitus”. El vell Nitus, en Joan Vidal,  i la seva família vivien en el carrer Barcelona, cantonada amb el de Jafre , a la casa de  l’altre costat on amb els anys la família d’en Manel Franco Toledo van ubicar la xurreria que portava per nom La Vall. En una casa on hi va viure tots els germans Plaza i desprès  va passar a ser propietat de la germana d’en Rafael Marcet Almirall.
   La família Vidal hi va viure fins que amb la guerra va caure una bomba molt a prop de la casa i va causar seriosos desperfectes . Aleshores van anar a viure a la casa que la família Català- Vidal tenien  al carrer  Sant Pau.
     Resulta que a l’any 1877 arriba a la Vila el mestre de música  Esteve Català March, per fer-se càrrec de la plaça de mestre de capella que havia estat ocupada per  Joaquim Oller i Fontanet i de la banda del Retiro. Aquí es va casar amb la germana del popular Nitus”, la Josepa Vidal Soler. El matrimoni va tenir tres fills, un dels quals va ser el cèlebre music i compositor l’Antoni Català i Vidal. El qual va néixer aquí a Sitges el 21 de novembre del 189 i va morir a Barcelona el 13 de gener de 1978 Entre la seva intensa  trajectòria musical, va ser director de la banda del Prado.
   Degut a que el vell Nitus era cunyat de l’Esteve Català i per tant oncle de l’Antoni, la família  a  causa de les circumstàncies esmentades, es trasllada  a viure a la casa dels parents i allà continua venent el TBO i algun que altre diari i novel·les d’acció. Es donava la coincidència que estaven costat per costat amb la família d’en Pepe Ferré  Mela, que també van vendre diaris, revistes i llibres.
    Els Nitus es van convertir  en uns personatges molt populars al poble, que tenia aquests lligams amb la revista de còmics. Els seus fills, que van heretar el mot, eren : l’Antoni Vidal Escofet que va ser paleta i van anar a viure al barri d’en Muiño i allà es va convertir en el paleta oficial d’aquella barriada. Casat amb la Cinta Pons Bonavila.
     Germana de l’Antoni era  la Mercè Vidal Escofet que va treballar sempre a la fàbrica de capses de cartró de can Julio Martínez i ja  gran feia d’enllaç de la Victoria Peris, la  “Toia” amb la modista que li agafava les vores de les peces de roba que venia a la botiga. Quan  li explicava els detalls del retocs que la modista havia de fer, la Mercè, la qual també era un personatge molt singular de la Vila, assentava amb el cap i manifestava la resolució que certificava l’entesa a les explicacions, fent servir  una expressió molt adient amb el seu tarannà: “tupetu, tupetu”. Que deuria venir a ser una malformació del també mal pronunciat: “estupendu, estupendu”.
   Fills d’en Toni  i de la Cinta, i per tant  nebots de la Mercè, han estat  l’Antoni Vidal Pons que era pintor i, junt amb la seva muller, uns assidus  dels balls del Retiro. I la seva germana, la Dolors Vidal Pons
   A la  història del TBO se li pot afegir la trajectòria i el record  d’aquests personatges de la Vila, els quals n’eren distribuïdors, conjuntament  amb el “Patufet”. Una clientela la qual relacionaven la popularitat d’aquesta gent amb la festa i el corresponent entreteniment que suposava guaitar  a les pàgines del TBO.
                                                                                      J. Y. M.


 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 17 de març del 2017 )

12 de març 2017

EN SELFA, EL MECÀNIC DE DAVANT L'ESTACIÓ

  
 La vila té la sort d’estar comunicada, sense comptar amb el mar,  per carretera i per tren. Dues vies de comunicació que quan entren en el terme de Sitges transcorren en paral·lel. El primer tren que va arribar a  Sitges ho va fer el 29 de desembre del 1881 i el 1916 gràcies a l’eficiència del Sr. Eduard Maristany, s’inaugura l’estació actual. I els primers cotxes que comencen a circular pels carrers del poble ho fan pels voltants del 1906. 
   El 8 de febrer de 1959 va arribar a la plaça de l’estació la primera edició del Ral.li de Cotxes d’Època Barcelona – Sitges. Una curiosa mostra en la qual s’emmirallava la història de l’automòbil. Un diumenge plujós que tot i la inclemència del temps va despertar molta expectació entre la gent d’aquí i vinguts d’altres indrets. Ho continua aportant ara, ho hem pogut observar en la 59a edició que va tenir lloc el passat cap de setmana. Aquest esdeveniment es feia coincidir  en diumenge de Carnaval, fins que es va optar, amb gran encert,  per traslladar-ho a un altre diumenge.
  En aquella primera edició van coincidir moltes afinitats. Els cotxes antics arriben a Sitges i la carretera  els deixa  a la mateixa  estació del tren . Un referent en els mitjans de comunicació, el tren i el cotxe. Curiosament els cotxes d’època  s’estacionen, també, davant mateix d’un taller  mecànic.
 Perquè  just en aquest tram entre l’estació i el pas a nivell  s’hi va establir, al començament de l’any 1936, el mecànic Sr .Joan  Selfa Marrades que va néixer el  4 de novembre del 1905 a Corbera d’Alzira.  Per circumstàncies de la vida a l’any 1920 la família es desplaça a Barcelona i el  seu pare entra a treballar al port, alternant la feina amb la venda de melons en una paradeta que tenia a la Plaça d’Espanya. Quan el seu fill, en Joan Selfa Marrades, compleix 16 anys es fa càrrec d’una grua també  en el port. A la capital va conèixer a la que seria la seva muller, la Pepita Pascual Llombart oriünda de Mora d’Ebre.
  El Sr. Selfa  va ampliar els seus coneixements i va arribar a ser l’electricista del Gran Teatre del Liceu, a les ordres de l’enginyer Sr. Casellas. I d’allà va passar a treballar en un taller mecànic del carrer Floridablanca. Entre els clients  hi havia el Sr, Rupert Rafael que de Sitges els hi  portava el seu taxi  a reparar. Degut a l’assiduïtat va fer amistat amb en Selfa i el va animar a venir a la Vila, amb el raonament de  que aquí hi havia  pocs tallers  de cotxes. Va ser així com estableix  contacte amb el Sr. Félix Prieto, que era el soci gerent  del taller mecànic que tenia al costat de la seva casa, situada  quasi davant de l’estació.  En Joan acorda treballar al taller, una nau adossada a la casa,  i junt amb la seva muller es traslladen a Sitges. Quan  fa poc que hi són, esclata la revolta. El Sr. Prieto mor en tràgiques circumstàncies, el taller és decomissat pels carrabiners  i ell segueix treballant a les seves ordres.
    Acabada la guerra  en Selfa negocia amb la vídua, la Sra. Laieta,  la compra del taller. I un cop feta efectiva la venda   hi construeix la vivenda, era l’any 1943, edificació que actualment es conserva igual. A sobre  la porta d’entrada hi disposa la identificació: “Villa Pepita”. El nom de la seva muller.  El matrimoni va tenir una nena, la Rosa Mª, Selfa Pascual que va néixer quan ja estaven establerts al poble  i vivien en la torre que fa cantonada amb el carrer de les Ànimes.
   El mecànic va arribar a tenir quatre taxis, tots negres, que s’afegien als que comandaven en Rupert, en Faust, en Caballé, els germans Sanahuja, en Pere Montaner de ca l'Animé. Des de que es va establir en aquest local, per sempre més, ha estat conegut per  can Selfa. Malgrat que va morir jove, quan només tenia 47 anys. La vídua,  amb la filla de 12 anys, va haver de trobar una sortida pel taller. Fa societat amb els mecànics  Salvador Paretas, que ho era de motos, i amb en Jaume Milà, de cotxes. Fins  que el 1957 s’hi estableix  el Sr. Ramon Vericat Sansano, el qual hi va romandre fins el 1969. Any que se’n fa càrrec el marit de la Rosa Mª. Selfa, l’Antoni Hernàndez Grau que es dedicava a la posta apunt dels cotxes,  per acabar convertint el taller en un circuit de neteja d’automòbils . Instal·lant la primera màquina automàtica de rentat que hi va haver al poble. Des del 2008 aquesta activitat la continua exercint, amb molta cura, el xicot que l’ajudava, en Jordi Bonet i Pascual.
    Abans, quan en Selfa   ja  estava aposentat, va fer venir als seus germans i també als seus cosins, els quals es van establir aquí i encara els tenim presents en el record, eren  els germans Marrades: en Salvador, escrivent de can Gori; en Miquel, que va fer de carter, en Vicenç , que tenia cura del garatge de sota la casa dels Prieto amb cotxes a pupil·latge  i quan s’apropava Nadal feia un artístic pessebre a la finestra que encara existeix; i en Jaume, que va fer de taxista.
   A can Selfa s’ha viscut l’evolució de la industria automobilística. En un taller que estava situat quasi bé al costat de les vies del tren, el separava l’altra via de comunicació, la carretera. Ell, junt amb els germans Balcells,” els Pericos”, han estat un referent dels primers tallers de mecànica de cotxe del poble. Quan sabien diagnosticar que fallava  només escoltant l’espetec del motor.
    El Ral.li ens transporta a les beceroles de la locomoció i ens fa adonar-nos dels canvis experimentats. Tot canvia, fins i tot el mateix Ral.li, doncs ja no s’atura a davant de can Selfa. Potser perquè ja no hi ha el taller, ni el “poste”  de gasolina que estava ubicat  quasi a la cantonada. Avui, sense mecànic, ni gasolina, ni tampoc  carretera, els cotxes fan via per un altre cantó. 

                                                                                    J. Y. M
(Article publicat a l'Eco de Sitges el 10 de matç del 2017)

05 de març 2017

ENTRE DOS CELS BLAUS

   

   Dos dels  llocs on més m’agrada contemplar el mar, és la sala de les escultures del Palau de Maricel de Mar, des del vidriat que s’hi aboca . A qualsevol hora del dia ofereix una perspectiva sensacional, única per la situació i el contingut.
    L’altre és des del Mirador Miquel Utrillo i Morlius, tot avançant cap el canó  que sobresurt del mur. Guaitant aquests dos enclavaments he reflexionat sobre el privilegi que tenim  de disposar d’aquesta llenca de mar tan ben posicionada . Una panoràmica que és l’admiració de tots els qui ens visiten.
    En uns mesos de diferència, el protagonisme aconseguit per aquest darrer mirador, ha estat prou eloqüent. Va començar amb l’acolliment  que va dispensar a tots els qui van assistir, el dia    16 de novembre del 2016, a la inauguració de l’exposició,” la Modernitat Anhelada”. Sota un cel blau, radiant. Després dels parlaments que van tenir lloc al Racó de la Calma, aquest redós va aconseguir captivar a tots els assistents a l’acte. Durant els mesos que l’obra de Ramon Casas, Santiago Rusiñol i altres artistes vinculats,  ha ocupat les dependències del Palau, s’han alternat dies de sol i dies rúfols .
   Si més no el dia de la clausura que va tenir lloc  ara fa dos diumenges, el 19 de febrer del 2017, el cel tornava a oferir aquest blau que tan valoren els artistes. I davant la grandesa aplegada a pocs metres d’allà, es donava culte també a les petiteses que acaben per a fer més entenedora la història i l’obra dels personatges que s’hi han involucrat.  Em refereixo a la presentació que es va fer a peu  de  la gran arcada per on s’accedeix al Saló Blau, després que en aquest espai s’hagués presentat el llibre “Desde el Molino”, que recull les cròniques que Santiago Rusiñol va escriure a Paris i enviava a LA Vanguardia, acompanyades de dibuixos de Ramon Casas. Només baixar del saló, allà, a tan sols  un pas del carrer, es presentava en societat  “ La Petita Història de Ramon Casas”, amb text de la Vinyet Panyella i il·lustrada per la Pilarin Bayés, pensada per als més menuts.  Però que sempre, els més grans, ens avancem  per a satisfer  la  curiositat. Delectant-nos  amb la gran quantitat de personatges que, amb el seu estil tan característic, fa de qualsevol obra, sorgida de les seves mans, una gran obra d’art. I és que la Pilarin ho té tot, una enorme facilitat pel dibuix, amb estil propi.   I  una manera de ser, tan senzilla com riallera. Moderna i extremada en el vestir, dona de barret, i de conversa molt agradable. Les petites històries de la Pilarín estan influenciades per una gran varietat de detalls que les fan amenes i molt entenedores.
    Quan tot això va acabar de passar, un protagonista de la petita-gran  història de la  Vila ens deixava. En el moment en què  aquell sol ja s’havia retirat i la foscor de la nit tenyia de dol a tots els qui dormíem aliens a la realitat,  sense ser conscients com per pensar  que la vida es fa fugissera  en el moment menys pensat. Sigui de dia o de nit, s’escapa sense que la puguem aturar .
   En Jaume era un  sacerdot jovial, alegre, optimista, amic de tothom,  que va néixer a can Jaumet forner, on avui hi ha l’estanc del carrer Major, entre l’escalforeta del forn de coure el pa i la blancor de la farina.  Néixer per a després morir, vet aquí la realitat.  Doncs arribat aquest moment, no es va aturar ni a llegir l’Eco, que tant li agradava.  Sobretot quan fora de casa, en la intimitat de la rectoria, el setmanari esdevenia com una finestra oberta, on hi guaitava amb l’entusiasme del sitgetà que estima el seu poble i participa del seu bategar.
    Només escoltar la crida ho va deixar tot, perquè sabia que havia de ser així. Ho predicava sempre que en tenia ocasió. Ell, que tantes vegades havia ajudat  a emprendre    aquest darrer viatge, arribada  la seva hora, conserva l’enteresa per no preocupar a la seva mare, a la germana i les  nebodes. I la tristesa del moment esdevé com una alegria, doncs  estava preparat, ho havia explicat, tantes vegades, en les seves homilies, que aquest comiat  ha estat envoltat de l’esperança d’un retrobament feliç. Per a molts de nosaltres això costa d’entendre, per en Jaume Berdoy i Alemany,  que n’estava tan familiaritzat , quan emprèn el viatge fins i tot espera que el cel estigui fosc, per no treure-li protagonisme al seu blau.
    La majoria de les vegades que en són de grans les petites històries, ens ajuden a estimar als seus protagonistes que fan de la petitesa la grandària de tot plegat.  Durant aquests mesos s’han  escrit unes pàgines de la història del poble, on queda reflectit el record d’una exposició  molt visitada.
    Fins aquí un esdeveniment que ha contribuït a magnificar els neguits culturals de la gent de la vila.  I per a les dues ocasions el cel va lluir el seu blau més de Sitges, el blau de gala. El mateix  que prepara l’adéu del sacerdot sitgetà. Ell, que  tant  ha estimat la seva vila natal,   torna a ella  per a estar més a prop  d’aquest pedaç de cel on no s`aprecien els repunts, ni les costures, només els núvols gosen  tacar-lo.
     Les petites històries no sempre tenen un final feliç, malgrat que l’embolcall del dia sigui tan acolorit. Sap greu deixar-ho així, sense més ni més. Tot i que per a ell, retornar a la casa anhelada,  hagi estat la seva més gran satisfacció.


                                                                              J. Y. M.
( Article publicat el 3 de febrer del 2017)

26 de febrer 2017

LA CRÒNICA DEL CRONISTA

  

    Tinc una certa afinitat amb el Carnaval i no precisament perquè m’hi hagi involucrat. Ho vaig intentar però no em va motivar  com per continuar implicant-m’hi. La meva participació era imprevista, allò de dit i fet, ens animàvem uns quants amics i després de sortir de l’escola, amb un parell de llençols i un antifaç ja la teníem armada. I a tombar pels carrers, perquè no hi havia res organitzat, la gent s’esperava al Cap de la Vila i per allà desfilaven tots, però sense cap mena d’ordre ni concert. No obstant hi havia qui  el seu enginy es reflectia en la disfressa i en la sàtira que volia transmetre. Trobo que aquest aspecte, “el fardo” és l’autèntica essència del Carnaval.
    Potser vaig participar en dos o tres  i ja em vaig tenir prou. No va ser el mateix quan era un vailet, que sempre sortia amb la mateixa  indumentària: unes plomes de colorins  encerclant el cap i una llança a l’estil indi. Aquesta simplicitat, però, em donava dret a delectar-me amb una xocolata desfeta amb la qual, El Retiro, obsequiava a tots/es que anessin disfressats. La inspiració “apache”va durar fins que a partir d’una edat podia semblar que anava a fer el indi, més que anar disfressat.
   No obstant haig de dir que   m’ha agradat  més ser espectador que no pas ser-ne protagonista . Tot i que no tardaria   a ser part integrant de les músiques del carnaval i m’ho passava molt bé. Participant, amb la resta de companys, dels carnavals de casa nostra i de la comarca. just en el moment de la represa, quan es va canviar l’enunciat de “Fiestas de Invierno” pel del  genuí “Carnaval”, mentre la lletra de la  música ho proclamava  als quatre vents: “Carnaval te quiero...” . I aquesta altra cançó, més nostrada, que pregona: “Sitges carnaval...”. Música del bon amic i molt recordat Janio Marti.
    Entre aquesta successió de carnavals es produeix un fet  que premia la meva altra afició, la literària. En data del 9 de febrer del 1991, el setmanari, a primera plana, anuncia que l’Ajuntament m’ha atorgat la Ploma d’Or. Coincideix aquesta notícia amb Dissabte de carnaval, però va ser abans, aquell dilluns, quan en Josep de l’Eco, a l’entrar a l’impremta per lliurar-li l’original, sembla ser que tenia el vist i plau del regidor de cultura, ho era en Xavier Gimeno i  en Jordi Serra, l’alcalde, per comunicar-me que m’havien concedit tan distingit guardó. Vaig enrogir, ho notava. Només sortir al carrer, els peus no em tocaven a terra.  De cintura cap avall anava debolit.
    Vint-i- sis anys desprès, el 20 de febrer del 2017, també el dilluns abans que comenci una nova edició del Carnaval,  per  unanimitat del ple de l’Ajuntament, obtinc la satisfacció de ser nomenat Cronista Oficial de la Vila.  Els fets em demostren que aquesta, la disbauxa carnavalesca,  em té reservades altres sorpreses molt més assenyades . Doncs és coincidència que els dos reconeixements, els quals  m’honoren com a sitgetà i col·laborador de l’Eco coincideixin en  dilluns, quan el dos han estat i són el pòrtic del Carnaval
   D’aquí ve que l’encapçalament d’avui sigui tan taxatiu, m’ha fet il·lusió començar aquesta nova etapa  vinculada a un nomenament que m’infon responsabilitat, que no significa fer canvis en el meu estil, com pot ser  la imparcialitat i la manera de dir. Un títol honorífic que, com tots, aporta satisfacció, però no per això haver d’apartar-me de l’essència que he intentat mantenir en tots els meus articles.
  I tot plegat, el resultat d’una singular sorpresa. Quan després de la Festa Major, l’amic Roland Sierra i Farreras, que en algun moment m’havia fet partícip de  la seva opinió al respecte, em proposa a les xarxes com a candidat a Cronista de la Vila. Fins el punt que em sorprèn la resposta de la gent. D’aquells que estan en contacte amb els enllaços que apropen a les persones, però igualment  molts  altres  que, tot i no fer servir aquests mitjans, igualment em manifesten la seva voluntat d’adherir-s’hi.
   I sobretot molt cofoi d’ocupar el càrrec que va deixar vacant l’amic Rafel Casanova i Termes. Amb ell havia mantingut  moltes  converses i, el que són les coses, en més d’una ocasió, m’havia fet el comentari que seria el seu successor, referint-se al títol de Cronista. Jo sempre li revocava la seva peculiar visió de futur. L’altre dia comentant-li amb el nostre director, l’Antoni Sella, sembla ser que li vaig estalviar reflexions quan  em va respondre: “vet aquí, tu ja estaves ungit”.
   Permeteu-me, per acabar aquesta crònica, on aflueixen coincidències i gatzara  de carnaval, que és quan la meva col·laboració més bé li queda mantenir l’anonimat darrera les inicials que preserven la identitat de l’autor i des on s’escau fer aquella típica pregunta que prevalia per damunt d’altres objeccions “ ¿Que me conoces?”. Sí, tinc la satisfacció de conèixer a totes les persones i entitats de la vila que han donat suport a la proposta d’en Roland, al qual agraeixo la iniciativa i el seu interès, així com a  les persones i entitats que si han adherit.  També a les  lectores i lectors.   Gratitud que faig extensiva a tots els components del Consistori que presideix el batlle Miquel Forns. Igualment molt cofoi per les emotives paraules que em van dedicar tots els grups que el conformen. I a la regidora de cultura, festes i tradicions, la Sra. Rosa Tubau,  que ha estat l’encarregada de portar la proposta al ple Municipal. Amb el corresponent informe de la  Vinyet Panyella i en Xavier Miret,en el qual han posicionat “els mèrits” i la tasca a desenvolupar pel Cronista.
   Amb un record molt especial a en Josep M. Soler  que em va acollir a les pàgines de l’Eco, dintre de tres anys en farà 50, i en tot moment em va donar el seu suport, amb la seva manera d’influir entusiasme a tots els col·laboradors. Si no hagués estat per ell, per a mi els carnavals no tindrien aquest plus de les gratificants sorpreses que m’honoren.
   Bon Carnaval a tothom.    
                                                                                      J. Y. M.

  (Article publicat a l'Eco de Sitges el 24 de febrer del 2017)

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez