Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

13 de desembre 2017

UNA MODISTA A CADA PORTA

   





       La festivitat de la Puríssima despunta només començar el mes de desembre. I en el dia a dia d’aquest recorregut arribarem també a una festa molt entranyable, la de Santa Llúcia. Per la seva proximitat amb Nadal, s’abraça a una de les tradicions més simpàtiques del calendari. Hi contribueix el protagonisme de les modistes que festegen el dia de la seva patrona. D’una manera com es venia fent des de fa molt temps: acudint a Barcelona a fer un tomb per la Fira de Santa Llúcia, que compte amb 231 anys d’antiguitat,  venerar la relíquia en la capella  lateral del claustre de la Catedral i anar a dinar en algun dels restaurants emblemàtics de la capital.  
    Em vaig referir fa un parell de setmanes al carrer Sant Sebastià com a paradigma d’un indret de la vila on, en el seu dia,  hi van coincidir un bon nombre d’artistes. Entre músics, pintors i aficionats a la fotografia. Neguits, o aficions, que transcorrien en paral·lel a l’art de la costura a la qual s’hi dedicaven unes veïnes. Degut a la proximitat amb la festa de la seva patrona, torno a aquest carrer. Un retrobament que ve precedit per una altra curiositat digne de mencionar: les cinc modistes que s’alineaven en una  mateixa vorera .
   Testimonis d’aquest veïnatge  m’han explicat que sempre hi havia qui demanava informació : “m’han dit que en aquest carrer hi ha una modista...? Resposta : “ Quina d’elles ? Perquè en aquest tram concret de carrer en total n’hi ha set “.
     Baixant el carrer, des del carrer Jesús, de dalt cap a baix, la primera que es trobava era la Nuri Milà, esposa d’en Ramon Serra que era pintor de parets i treballava amb el seu sogre. Al cap dels anys van anar a viure al carrer Parellades. El matrimoni va obrir una drogueria a les Cases Noves.
   Al costat, la Vinyet Fontanals que havia nascut en la casa de davant de la Biblioteca on la seva família despatxava carbó. La Vinyet estava casada amb en Pere Termes. Els pares d’en Pere vivien al carrer Sant Francesc en un dels pisos de les cases de can Zera, veïns de la popular Pepa Sanahuja que també era modista, especialitzada en la confecció de cortines. Van deixar el carrer Sant Sebastià per anar a viure a Vilanova, on encara hi resideix la Mª. Vinyet.
   Al costat mateix, la Mª Dolors Vives Comas,  filla de la Filomena que antigament havia tingut dispesa. Quan els germans Montornès van arribar a Sitges, procedents d’Ascó, hi anaven a menjar. La Dolors es va dedicar a la costura i amb els anys va comptar amb l’ajuda de la seva filla, la Dolors Noguero Vives. Mare i filla, la una cosia i l‘altra desfilava els fils que es descabellaven dels repunts. L’Andreu Noguero,  marit i pare, respectivament, de les Dolors,  era un gran amant de la muntanya i els dies de festa hi anava a fer caminades. A la tornada la imatge es repetia, de la motxilla sobresortia un flairós pomell de farigola. El colorit d’aquelles herbes boscanes ressaltava al costat de la blancor de les robes de la costura que tan acuradament tractava la Dolors.
    Seguia l’Engracieta  Martín la qual mentre el seu marit, en Marianet, pintava quadres de flors i paisatges del poble, ella cosia vestits per la boutique de La Parada que es trobava al carrer Jesús.
   A continuació la Montserrat Riart. Els seus pares havien estat de portes a la casa del Comte Rueda a baix a mar. El pare de la Montse, en Joan, que era paleta, era un eficient encarregat de transmetre els encàrrecs dels amos a tots els industrials que hi treballaven. La Montserrat va disposar d’un taller de costura on hi anaven a cosir un bon nombre de noies. Era molt amiga d’una altra modista, la Rosa Ballester Carbonell,  popularment coneguda per la millones” . Ofici, aquest de modista, que no feia honor als modelets que portava la Rosa. La Montserrat es va casar amb un vidu i se’n va anar a viure a Sant Pau d’Ordal.
         Aquestes són les cinc modistes que es trobaven  costat per costat una de l’altra. Però vet aquí que la representació de l’ofici no a acabava aquí, a l’altra banda del carrer hi havia la modista Teodora Aparicio que estava especialitzada en fer pantalons .
   Abans d’anar a viure a un pis de la casa de can Prieto, a davant de l’estació, en aquest mateix tram de carrer hi va viure la Carme Malivern, casada amb l’Antoni Almiñana. Ella durant un temps també va fer de modista. I per sempre més vam trobar a la Carme cosint dintre de l’àmbit familiar, on és  molt apreciat poder disposar de modista particular.
    I com que el tema de les modistes es presta a filar molt prim, em permeto ultrapassar els límits del carrer. Ho faig sense anar massa lluny. Allà, al cantó mateix, ja en el carrer de les Ànimes, amb  el de Jesús, quasi a tocar amb una altra carboneria, la d’en Salvador Martínez, hi vivia la Joana Àlvarez que era madrilenya. També feia pantalons i era la modista oficial de can Carbonell de la roba. Botiga emblemàtica del mateix carrer Jesús.
    Davant les evidències al carrer Sant Sebastià li podem afegir a l’enunciat, que fa poc el presentava com un carrer d’artistes, el de les modistes. El nombre de totes elles el fa més que mereixedor d’aquest títol aglutinador.  Aquestes, en apropar-se la festivitat de la Puríssima, havien d’atendre els encàrrecs que els hi feien les respectives clientes que volien estrenar una peça de roba, la qual ja els hi serviria per vestir en les imminents festes de Nadal.
      Ara ja no hi queden modistes. Però sí artistes, que s’apleguen en el taller que hi disposa la Núria Corretgé. Quan uns i altres, davant la blancor de la tela: la del quadre  i la de la roba, els exigeix el repte d’enllestir una obra on cal menester ofici i habilitats artístiques.
    Pinzells i agulles,  que s’acompanya de l’advocació a la patrona, quan ens hi adrecem: Que Santa Llúcia ens conservi la vista.

                                                                                
                                                                          J. Y. M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de desembre del 2017)

03 de desembre 2017

CADA DIA QUAN ES FA DE DIA









    
    El divendres de la setmana passada, es celebrava al saló teatre del  Prado una nova edició de la Nit dels Premis Sitges. Una vetllada que ha aconseguit despertar el interès de la gent del nostre poble: premiats, familiars i públic en general. Tots assistim  a una mena de presentació en societat dels neguits culturals del poble.
     Aprofito, des d’aquesta secció, felicitar als protagonistes. Vull incidir, però, amb els guanyadors del premi de fotografia que porta el nom del recordat Josep Mª. Jornet, que enguany ha recaigut en la família Gassó, que com tots sabem compte amb tres generacions darrera en visor de la càmera fotogràfica. I amb l’Albert Rossell també a primera fila.
    Curiosament la nit i la fotografia no han estat unes bones aliades, per allò que per a realitzar una bona fotografia cal disposar de bona llum. Els Gassó i el seu equip van ser uns dels pioners en retratar la nit sitgetana.  Això succeïa a finals dels cinquanta i començaments de la dècada dels seixanta quan el turisme arribat al poble no establia límits entre  el dia i  la nit.
    En aquelles hores nocturnes hi coincidien molts atractius, com els balls, amb repic de castanyoles, que tenien lloc al Prado, el Retiro, Sacromonte i en altres establiments com el Mònaco, el bar Oliva..., on l’ambientació s’acompanyava de les excel·lències de la sangria
   Lògicament els turistes es volien emportar un testimoni fotogràfic i aquí entrava en acció la professionalitat dels Gassó, amb el popular Damià i els no menys eficients retratistes com en Soto i excepcionalment en Tomàs Carbonell, el qual quasi sempre estava al laboratori. Així, doncs, els turistes perquè volien immortalitzar el moment i els d’aquí perquè es volien retratar arrapats a les estrangeres, per a després poder presumir d’unes bones aptituds conqueridores, els fotògrafs en veien de tots colors.  Malgrat que les fotografies eren  en blanc i negre, en benefici dels propis retratats ja que al no tenir color no s’apreciava la prominent vermellor, sobrevinguda  pel sol i els efectes dels xarops d’alta graduació.
   Transcorria en  l’època en què poc abans de les vuit del matí encara tocaven el pitos de les fàbriques de sabates. I als treballadors més joves  la nit se’ls havia fet curta. Actualment, sobretot els caps de setmana, alguns van a dormir quan ja ha sortit el sol. Però també n’hi ha que tots els dies de l’any s’aixequen aviat per anar a caminar o a córrer. En aquesta època durant les primeres hores del matí encara és fosc.  
   El Passeig esdevé el itinerari preferit, d’uns punta  a l’altra i amb un recorregut d’anada i tornada. Ja en una hora ben matinera hi caminen els habituals de sempre, com els tres amics que des de  fa 15 anys es troben quan la nit es comença a treure les lleganyes i, faci fred o calor, fan camí fins a cobrir el trajecte.
   La curiositat es troba en els oficis d’aquests caminants assidus. Així el Isidre Estivill és el perruquer que amb 22 anys va arribar a la vila procedent de la Selva del Camp on feia de barber. Mentre, va anar a prendre l’ofici de perruquer de senyores. I recent vingut a Sitges va entrar a treballar a la perruqueria de la Telo Borrell, en el carrer Sant Josep. Fins que es va establir pel seu compte, ell i la seva muller.
    Com en Pedro Sánchez, nascut a Casas Altas ( València)  que va arribar a Sitges quan tenia 29 anys, després de 6 anys a Barcelona, i va obrir barberia en el carrer Barcelona, davant del Cable. La casualitat el  va portar a casar-se amb la Rosa, la filla de la casa. Avui el fill del matrimoni regenta la barberia que compte amb 56 anys de trajectòria. En Pedro, quan torna de caminar, és l’encarregat d’obrir la porta de la barberia.
      El tercer de la colla és l’Antoni Herrada, nascut a Lorquí (Múrcia). Ell va escollir el complement que en certa manera guarda relació amb la feina de barbers i perruquers, quan els seus serveis són requerits amb motiu d’haver d’assistir a algun esdeveniment social o familiar. Allà on l’Antoni hi acudia per posar els postres, mentre va ser l’eficient enllaç de la pastisseria Massó. Avui, quan camina, passa per davant de les torres que eren propietat de l’anomenada colònia d’estiuejants i que tantes vegades les havia freqüentat. L’home té el mèrit  d’haver fet  aquest mateix trajecte infinitat de vegades,  tan amb bicicleta com  a peu.
       Quan van i venen es creuen amb altra gent que camina, corra o va amb bicicleta. Com l’Antoni Olmos de Los Alcazares (Múrcia), un altre barber que de jovenet va entrar a la barberia d’en Rafael allà al pas a nivell, després va passar per la d’en Pedro, i a la que tenia en Cisco Vilà en el carrer Jesús. Fins que es va establir pel seu compte al carrer de sant Bartomeu. Lliurat de les seves obligacions laborals, l’Antoni prefereix no matinar tant per a fer el mateix recorregut, d’aquí que quan uns acaben els altres comencen. Tots sota la supervisió d’en Sadurní Llansó que passa llista dels qui, amb puntual assiduïtat, transiten. Tant és així  que el dia que no ho fan en “Ni” s’adona de l’absència.       
     Cada dia , quan es fa de dia, els habitual guaiten a l’espectacle que se’ls presenta, sense  deixar de caminar o de córrer. Només es paren per retratar, amb el mòbil, el naixement d’un nou dia. Potser mai els professionals de la fotografia havien apurat tant per fer els seus reportatges fotogràfics de la nit sitgetana. I si les seves fotografies viatjaven per tot arreu, avui, aquesta nova sofisticació  de la tècnica permet enviar, fins el recó més recondit del món, aquest espectacle natural que es produeix quan la vila encara està dormida.
   Els costums evolucionen, tanmateix caminar i córrer és tan vell com aquest sol que sembla emergir del mar. Un privilegi reservat als qui no els fa mandra matinar, quan just comença a fer-se de dia.  
                                                                                 J. Y. M.


 ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 1 de desembre 2017)

29 de novembre 2017

UN CARRER DE MÚSICS I PINTORS

  





       El carrer de sant Sebastià llueix una nova imatge, sense perdre el  traç de carrer simple, si més no amb la mateixa identitat que caracteritza als carrers que  fan baixada cap a mar. I si altres vegades m’he referit a aquells on s’arrengleraven les cases dels pescadors, en aquest la curiositat s’entreté davant l’evidència d’uns veïns que s’han abraçat  l’art  i  han desenvolupat els seus neguits per a complaença de la resta del veïnat que han participat de les seves habilitats i aficions.
   A l’altre costat de la façana lateral de la casa dels Vidal i Quadres, on hi arriben les bafarades de salabror de mar,  en una de les primeres cases, hi viu en Carles Guillen, casat amb una filla de can Selva, l’home havia escollit l’art de la fotografia per entaular una comunicació amb el paisatge que li és proper. En Guillen va formar part d’aquella generació de fotògrafs que s’agruparen en aquell actiu Sitges Foto-Film.
    No gaire més enllà hi vivia en Joan Roca Solà amb la seva muller la Maria Jacas que a la vegada era germana de l’Angeleta, la muller d’en Frederic Montornès Pino, ells vivien una mica més amunt. En Joan popularment conegut per en “Manxet”, tocava el trombó i la flauta a l’orquestra dels Iberos del Jazz que després d’en Magí Alminyana va dirigir en Gabriel Pallarès. Els dos eren fills de Valls, si més no cada vegada que en Roca s’hi referia com el nostre poble, en Pallarès el rectificava:  “digués que és el teu, el meu és aquest”.  Remarcant el nom de Sitges, el poble que tan bé el va acollir .
    Quasi davant per davant del domicili d’en Federico hi havia viscut  en Salvador Robert i Raventós, més conegut per en Tirano. Barber d’ofici i músic, tocava el violi. Curiosament Santiago Rusiñol el va pintar en un tela  que la trobem exposada a la Pinacoteca Local, hi apareix en posició de descans davant del faristol de fusta.
   Al costat de can Frederic hi va néixer en Francesc Bisbal Domingo, el seu avi se’l coneixia per en “Tutut” i el seu oncle Joan va acabar sent un fotògraf professional. En Cisco  va mostrar des de ben jove la seva afició per la música i és va decantar pel trombó, amb el qual va formar part del grup que dirigia en Josep Vadell i després amb l’orquestra d’en  Janio Marti, entre altres. Amb un tarannà molt proper en Quico va forjar moltes amistats.
      Propera a la casa de les Tiranes, com es coneixia a les filles d’en Salvador Robert: la Trini, la Lluïsa, en Jordi i una altra que era religiosa a l’Argentina, hi tenia el domicili l’artista pintor, en Marià Carbonell Llopis, casat amb l’Engracieta Martín, en la casa que avui hi viu l’Emma Garcia Munté i que és on van anar viure el Frederic i l’Angeleta quan es van casar, mentre no es van construir la casa de més avall.  El pintor va disposar el seu estudi en els racons més emblemàtics del poble. Allà al replà de l’escala del carrer Mossèn Félix Clarà, a un parell de graons del carrer Major. En Marianet va ser un artista local dotat d’una gran sensibilitat que va acabar la seva trajectòria pictòrica a l’estudi del carrer d’en Bosc, arrecerat a les parets del Palau del Rei Moro. Fins que va perdre la darrera i definitiva partida d’escacs, lliurada entre la vida i la mort.
  Al costat hi vivia en Ferran Sentís Figuerola, conegut popularment pel “Valent”. Sabater d’ofici i músic per afició, va tocar la trompeta i la bateria amb la mateixa orquestra que dirigia en Pallarès. Casat amb la Consol, aquesta formava part del grup de les dones dels músics que cada diumenge a la tarda es trobaven al Retiro, fent companyia a la Lola Carbonell esposa d’en Pallarés.
      La germana de la senyora Lola, l’Eusebia, casada amb en Daniel Montané, vivien en aquest mateix carrer. En Daniel de la carn, junt amb el seu germà Manel, tenien molta afició pel cant. Havien cantat sota la batuta del mestre Torrents en el cor de l’església parroquial i en la colla de Caramelles del Prado.
    I allà, a mig carrer, hi havia la manyeria de la família Cenzano. Un referent de la forja sitgetana per l’ofici que empraven  per treballar el ferro, creant  autèntiques obres d’art. El fill de la casa, en Ramon, és un pintor de quadres que habitualment exposava la seva obra en la sala d’art que regentava la família de la seva dona, els de cal “Duro”, en el carrer Parellades. La pintura d’en Ramon s’ha caracteritzat per un estil propi i també inspirat en la temàtica de la Festa Major. El seu germà Andreu va escollir l’art de la fotografia per complementar amb el de la forja.
    Tornant a l’altra vorera, en els baixos de la casa del pintor de parets Joan Carbó,  hi va néixer l’Artur Duch. L’artista al qual l’altre cap de setmana li van col·locar una placa en la plaça dels artistes. Un dels primers articles que vaig publicar  en aquest setmanari feia referència a una exposició que va fer a Barcelona, eren els començaments de la seva activitat artística. La vam anar a veure en Josep, fill del director del setmanari i jo. A partir d’aquell dia he seguit l’evolució de l’obra d’en Duch, que  transcórrer en paral·lel  amb  la meva afició literària.
      Músics, pintors de quadres i de parets, han conviscut en aquest carrer de Sant Sebastià, on hi continua tenint  protagonisme l’art i la cultura. En quant a l'art ha agafat el relleu  la Núria Corretgé que té el seu taller on hi havia la flor i la nata d'aquests corrents artístics. Ella, amb el domini de bon nombre de técniques, fa possible que el carrer continui sent un referent del món de l'art.
       Sense passar per alt els neguits de dues germanes  que han fet del sitgetanisme  una raó de ser  i que reflecteix la senzillesa en la manera de viure de la gent de Sitges. On, com en aquest carrer, a cada casa hi havia un artista. Que pintava, retratava... o feia figueretes per poder arribar a final de mes.
                                                                                          J. Y. M.

  
 (Article publicat a l'Eco de Sitges el 24 de novembre del 2017 )

19 de novembre 2017

140 ANYS AL COMPÁS DE LA MÚSICA

  




    El proper dimecres dia 22 és la festivitat de santa Cecília, patrona de la música  i dels músics. Com cada any  aprofito aquestes vigílies per posar en solfa un article relacionat amb els músics locals. Aquesta vegada coincideix amb un altre fet destacable i  molt vinculat també amb la música. La Societat el Casino Prado Suburense celebra 140 any de la seva existència i ho aprofita per compartir, amb el seus socis i amb la gent de casa nostra, la satisfacció  que comporta haver assolit una edat tan respectable. Celebració que  coincideix amb la finalització de les obres de la teulada, la restauració de la sala teatre i s’aprofita per celebrar la distinció que  l’honora amb  la Creu de Sant Jordi. Per tot plegat la gent del Prado ens convoquen aquest dissabte a una gala que aglutinarà totes aquestes celebracions.
     Es pot dir que l’activitat musical de la vila, en aquests darrers cent anys i escaig,  ha transcorregut a aixopluc del Prado i del Retiro. Com que avui el protagonisme el té la societat del gall, em referiré una mica a la vesant musical d’aquesta casa. Quan hem de tenir en compte que tant una Societat com l’altra es van fundar motivats per un rerefons  musical. Doncs tot va venir degut a les discrepàncies entre dos músics, en  Joaquim Oller i Fontanet i el seu deixeble Josep Carbonell i Vidal, conegut popularment per “En Senalla”. Fins l’extrem que es van formar dues bandes de música. La Banda del Pensil era la que dirigia el mestre Carbonell. Als seus components els va dibuixar Santiago Rusiñol i es poden veure  exposats a l’entrada del Cau Ferrat.
   Fins que a l’any 1913 es produeix un fet insòlit, en Manel Torrents i Girona que era el metre de música del Retiro, degut a una revolta dels seus músics, passa a ser mestre del Prado i en Josep Carbonell, en “Senalla”, per desavinences , ocupa la plaça que deixa bacant en Torrens al Retiro. Uns canvis, sobretot el del mestre Carbonell, que ningú hagués pronosticat.
   Vaig  gaudir del privilegi de participar de la intimitat familiar de can Torrents. Això succeïa quan de ben jovent hi acudia  per a rebre classes de solfeig. Allà m’hi vaig trobar com a casa, influïa l’estima amb la qual tots els alumnes érem acollits per part del matrimoni, els seus dos fills i la Montserrat, aquella noia de Sant Pere Molanta que manava més que la gent de la casa.
    El Sr. Torrens va arribar a tenir una gran estima  pel Prado.  El músic es va casar amb la filla dels propietaris de l’Hotel Subur, l’Esperança Urgell. Dona d’unes grans virtuts que es va adaptar molt bé a les tasques musicals de l’espòs. La recordo asseguda a la taula del menjador copiant  a ploma, amb una rapidesa i pulcritud  admirable, un gran nombre de pàgines musicals. I quan calia es posava al piano per impartir lliçó. I fins i tot era l’organista de la parròquia sempre que el seu marit no podia atendre aquesta obligació.
       L’aspecte  musical del Prado tenia com a eix vertebrador  l’Orquestra Mozart, formació on van participar una nissaga completa de músics de la mateixa família, com els germans Pagès- Gustems. Els “Percala”, com popularment se’ls coneixia. La seva presència influïa en les decisions del mestre, al qual respectaven però quan calia la seva opinió, aquesta era atesa. L’Antonet de primer tocava la trompeta i després va passar al contrabaix, el seu fill, l’Antoni Pagès Vias, va formar part de l’orquestra també amb la trompeta.  En Panxito que tocava el trombó i el fiscorn, arribant a presidir la junta directiva, com també en va  ser president un altre músic, en Josep Vadell Milà. En Pepet tocava el saxo. Un altre músic amb influència de decisió era en Josep Clarà que tocava el violoncel, el saxo, clarinet i cantava.
    Cantant com ho va ser en Josep, fill del mestre, que per  les seves excentricitats no era sant de devoció  de la resta de components. Sobretot quan en plena temporada d’estiu compareixia amb el cap pelat al zero, situació a la qual  arribava després d’haver tret de polleguera al capità de la banda de música del Regiment de Jaen 25, on complia el servei militar. A en Josep només li faltava aquella rapada, avui aniria a la moda,  per enfurismar  als companys que eren reticents a la presència del fill de l’amo a primera fila de l’orquestra. Perquè consideraven que el lloc requeria una elegància i un comportament modèlic. En Josep d’elegant no en tenia res, si més no ha estat un personatge únic i irrepetible. Molt bon músic, no obstant mesurava la bufera per tal de no cansar-se gaire. Amb tot,  un excel·lent company amb el qual vam compartir moments estel·lars entre la vesant  musical i la convivència que ens acompanyava al llarg de  les moltes hores i viatges que junts vam realitzar..  
     I parlant de músics peculiars  és obligat fer menció a en Manel Vendrell Capdet en “Sou”. L’home gaudia fent la guitza a qui fos. Amb preferència a aquells que s’havia que s’enfadaven amb facilitat. Abans de començar el ball ja se les carregava en Quimet Bielsa, eficient cambrer de la Societat, a qui en Manel li demanava un cafè i després li pagava el import tot en monedes de cèntim,  fins que en Quimet les rebotia per terra, davant aquella rialla sorneguera del músic. Ja en plena actuació se les carregava l’Agustí Montornès Pino  que tocava la bateria i era molt sensible emocionalment. En Manel, dirigint la mirada cap a ell, deixant entreveure que li transmetia comentaris a cau d’orella  al company que tenia al costat, per a desesperació de l’Agustí el qual descarregava la seva ira amb els timbals que l’envoltaven. Seguirà un altre dia. 
    Avui, sent presidenta de l’entitat la Carme Artigas Ojeda, filla d’en Ramon que en el seu dia també es va posar al capdavant de la Societat, som a punt de celebrar moltes coses. Just en  aquestes vigílies, quan la música serà la protagonista,  els músics ens congratulem que en aquesta llarga trajectòria l’aspecte musical  hagi contribuït a enaltir  la història del Casino Prado Suburense.  
                                                                                   J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 17 de novembre del 2017 )

  

12 de novembre 2017

CINC ANYS DE TITELLES

  



    
L’origen de les titelles és antiquíssim, ja formaven  part de les tradicions de les primeres civilitzacions i, curiosament, malgrat que el món ha evolucionat, sobretot en la vesant tecnològica, les titelles conserven l’originalitat de sempre. Les formes primitives, les quals delaten la creativitat i la manera de confeccionar-les que manté intacte aquest repunt artesanal que encara les fa més atractives.
    Aquests dies tenim l’oportunitat de tornar a delectar-nos amb la recreació artística que porta a terme el grup sitgetà La Tija. Ells, aprofitant la celebració dels primers cinc anys de trajectòria, ens ofereixen poder entrar en contacte en aquest suggestiu món de les titelles. Ho fan exposant,a la sala de l’Escorxador, els muntatges més carismàtics d’aquesta encara curta però prometedora trajectòria. I també ho acompanyen amb puntuals representacions de tots els fils, mai millor dit, que hàbilment mouen.  De les tres representacions programades queda l’última que tindrà lloc el diumenge 19 de novembre amb la participació d’unes titelles dissenyades per la Pilar Mena.
   Una dels mèrits afegits és que ells mateixos ho fan tot, seguint els dissenys de diferents artistes. Aquesta implicació en un projecte, al qual se’l hi escau la resolució castellana que diu: “yo me lo guiso, yo me lo como”. A l’hora de la veritat, però,  han de comptar amb la participació de molts col·laboradors, els noms dels quals es fan constar en el programa  que es troba a disposició del visitant. Tots ells de la mà d’en Josep Milán, la Montse Gu, la Bel Suñé i en Florenci Salesas. Que són els que es poden considerar els caps visibles de la companyia.
   Tots els participants aporten les seves habilitats que tenen una base consolidada en l’arrelament al teatre, perquè jo que no soc cap entès dintre de  l’àmbit teatral, considero que les titelles formen part d’aquest món tan complex com ho és la mateixa posada en escena. Quan potser els neòfits considerem les titelles com un espectacle destinat només als infants i sí que en certa manera ho és,  potser perquè les temàtiques escollides són més pensades pel públic infantil, no obstant   aquests encara són massa joves  per saber valorar el treball i les tècniques que fan servir els responsables de moure els fils al mateix temps de donar veu i vida als personatges que dominen amb l’acció dels dits. Reconèixer aquest mèrit és, sens dubte,  més propi dels més grans.
    Com per exemple el saber donar projecció  a través de les ombres, com la sessió  amb qual es van delectar el darrer diumenge. Els artistes de La Tija, com deia, s’han especialitzat en molts aspectes d’aquest teatre tan proper. Diferent. A simple vista sembla envoltat d’una senzillesa de caire didàctic però que aconsegueix uns resultats sorprenents. Són els que  ens fa adonar-nos que les aparences enganyen. Conclusions a que arriba   l’espectador d’una certa edat que li permet valorar l’art i la perícia  que és menester  per a desenvolupar  tot plegat.
  Entre els detalls i vivències viscudes en aquestes representacions també hi són presents   les habilitats d’en Florenci Salesas. Ell,  amb un instrument molt simple, el Theremin,  aporta uns efectes sonors sorprenents, sorgits de l’esteròfon inventat per un rus, Léon Theremin . Un instrument que es fa sonar sense contacte físic i d’una simplicitat sorprenen, només consta d’una vareta col·locada en posició vertical a la banda dreta i una mena de simple graella a l’esquerra. Amb la mà dreta, una mica en la distància, davant la vareta, es modela  el so i amb la mà esquerra, apropada a la graella, es controla el volum. En Florenci, que és un mestre de tot, hi aporta un gran domini  i juga amb les ondes fins aconseguir sorprenents melodies. Segons ens explica és un instrument que es fa servir sobretot en el cinema per aconseguir efectes de so especials i per crear el clímax de suspens que moltes pel·lícules requereixen.
    Quan jo era un vailet a casa disposàvem  d’un curiós teatret de guinyol, que ja havia sigut del pare i de l’oncle.  Els dies de festa, allà al terrat, l’aprenent del taller, en Carlitos Palma, ens delectava amb una sessió de putxinel·lis a la qual hi acudia tots els amics del veïnat. Un d’ells era en Jordi Milán, director de La Cubana, que ja llavors mostrava moltes inquietuds teatrals. Sempre que entro en contacte en aquest món de les titelles em ve a la memòria aquells records d’infantessa a l’entorn d’aquests suggestius apunts teatrals, als quals en Jordi hi fantasiejava projectes, il·lusions i multitud d’idees. Uns periples teatrals que el pare i l’oncle ja havien experimentat en el mateix recinte del terrat, a prop del galliner,amb la participació dels  amics i amigues del mateix carrer.
   La gent de  La Tija han fet possible el seu somni i gràcies a la seva meritosa tasca, ens apropen al complex i fascinant món de les titelles. Amb en Josep Milán que ha begut del mateix elixir teatral que el seu cosí Jordi. I que ha mamat l’art al mateix temps que es nodria  entre l’obra pictòrica que sorgia de la mà de la seva mare la Carme Parellada.
    Si ho analitzem tot té un rerefons. I de titelles n’hi ha per tot arreu. Però com aquestes, fetes amb tanta delicadesa i accionades amb la destresa sorgida de les mans i la intel·ligència dels nostres artistes, d’aquestes, escassegen. La més sincera felicitació a totes i a tots.

                                                                                        J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 10 de novembre del 2017 )

05 de novembre 2017

DIUEN QUE HI HA TERRES A L'EST

   


  Amb aquest enunciat, extret de les estrofes d’una cançó  interpretada pel cantautor aragonès Jose Antonio Labordeta, en el bonic marc del  Palau de Sástago de Saragossa, resta oberta una interessant exposició sota el subtítol: “Vínculos Históricos entre Aragón i Cataluña . Siglos XVIII al XX”.Molt vàlida en aquests moments dominats per passions de tota índole que busquen obrir-se pas entre una pluralitat que cadascú defensa i raona segons siguin les seves conviccions.
   Quan hem de tenir molt present que Catalunya ha estat terra de acollida: murcians, andalusos extremenys també aragonesos i d’altres regions, que en el seu dia van venir a la recerca de feina, quan Catalunya necessitava mà d’obra. Gent que va treballar molt i amb feines dures, majoritàriament  amb treballs que no volien fer els d’aquí.  Amb molt sacrifici, tant els vinguts de fora com els de casa,  van tirar endavant les seves famílies que de seguit s’adonaren que, poc a poc, les seves condicions de vida milloraven. I si l’adaptació lingüística els costava no podem dir el mateix en quant a la integració en altres aspectes de la nostra  cultura i tradicions que sí mostraven interès i implicació. Tot i que  amb les excepcions corresponents.
     A Catalunya van néixer els seus fills, un vincle essencial per a un bon arrelament. També ho són els estudis realitzats en centres educatius i universitaris.  Fins que tot plegat   es va anar consolidant, també, a mesura que aquests joves es van  emmaridar  amb gent de casa nostra. Tot plegat  ha contribuït a que aquests altres catalans ho siguin per mèrits propis i que la gran majoria d’ells es sentin més d’aquí  que del lloc on van néixer, tot i no haver perdut els lligams que els uneix. Perquè molts encara conserven alguna que altra propietat, un motiu   que els hi serveix per anar a passar uns dies al “pueblo” , per a tot seguit tornar al que consideren la seva casa.  Doncs hi ha que quan són allà, que enyoren aquest raconet de món i ja tornarien a l’endemà d’haver arribat al seu poble de procedència.
     L’exposició a la qual faig esment és un retrat del que acabo d’escriure. En aquest cas els protagonistes són el aragonesos els quals, segons estadístiques, entre 1880 i 1980 van emigrar a Catalunya mig milió d’ells. Més de 200.000 resideixen a Barcelona i la seva àrea metropolitana. Fins el punt que es van aplegar en la “Unión Regionalista Aragonesa”, de on va sorgir la revista El Ebro on hi col·laboraven prestigioses plomes tant d’aquí com d’allà. I on van fundar el Centre Aragonès, ubicat a la part superior de l’edifici del teatre Goya que es troba a tocar la Ronda de Sant Antoni de Barcelona.
    Aspectes, tots ells,  que es recullen en la interessant exposició. On hi trobem, entre moltes curiositats, una pinzellada simpàtica del qui va ser tants anys massatgista del Barça, el Sr. Àngel Mur Navarro, nascut a Selgua Osca i que arribà a Barcelona per a fer el servei militar i aquí es va quedar per desenvolupar la seva trajectòria dintre el món de l’atletisme. Ell i un altre aragonès, l’encarregat del material, Marià Pellegero Gasca, van evitar quan la guerra que el sindicat de la CNT s’incautés  el F.C. Barcelona, constituint un comitè de treballadors que va estar en funcions fins que es va constituir una nova junta directiva.
    La relació entre Catalunya i Aragó, en aquest període de temps que abraça la mostra, es reflecteix davant la col·laboració que s’estableix en el marc industrial, sobretot en la industria tèxtil que dona feina a molts d’aquest immigrants aragonesos. Ho il·lustra un bonic quadre d’en Santiago Rusiñol que porta per nom “La Fàbrica” i que forma part de la col·lecció del Foment del Treball de Barcelona. I on l’artista pinta damunt la tela l’aspecte d’una fàbrica tèxtil, activitat molt vinculada a la seva família.
   Art també d’influència sitgetana  que se’ns mostra a través  de dues pintures a l’oli del pintor nascut a Sitges de forma casual, en Joaquim Espalter Rull  i que el poble li va dedicar un carrer. Les dues obres són dos paisatges del Monestir de Pedra. Que per cert el propietari d’aquest monestir la va ostentar un català, el Sr. Joan Frederic Muntades Jornet ( Barcelona 1826 – Nuévalos 1912) ell va ser l’artífex del singular parc que l’envolta tal com avui es coneix en aquest municipi on va morir.
   Per continuar amb un cartell d’una exposició organitzada pel grup logicofobista, immersos en l’art d’avantguarda  català, del qual en formen part en Magí Albert Cassanyes , l’Artur Carbonell i el poeta aragonès José Viola Gamón, entre altres. Al cartell exposat, que en el seu dia el va presentar en Viola, l’acompanya un escrit d’en  Cassanyes i una relació de tots els artistes participants, entre ells el sitgetà Artur Carbonell.
      Ha resultat molt interessant la visita, a la capital aragonesa,  de l’exposició on s’enalteixen, amb testimonis gràfics i pictòrics, literaris... els vincles entre la gent d’Aragó i la de Catalunya. També amb una aportació fotogràfica del Centre Excursionista de Catalunya, d’excursions realitzades  a les muntanyes i paratges de l’Aragó.
     I el que reclama l’atenció són els detalls que ens són tan propers, aquests protagonistes sitgetans que, pels destins de la vida, formen part d’aquesta mostra. Que és quan hom s’adona, tampoc calia anar-ho ha palpar,  que entre els sitgetans i els “maños” sempre ha existit una cohabitació que s’ha caracteritzat per una convivència on ha primat les bones maneres de fer d’uns i altres. Això que fa que un es trobi bé a la cassa dels altres i al revés.
      En aquest món no hi ha ningú imprescindible però tots som necessaris.

                                                                                    J. Y. M.
    
 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 3 de novembre del 2017)
   
     
   
   

     

01 de novembre 2017

ELS ARTISTES I ELS SEUS AMBIENTS

    



  El cap de setmana passat celebràvem el dia de l’artista, que sempre té lloc per les vigílies del 23 d’octubre, per tal de commemorar l’arribada a la  vila de Santiago Rusiñol, que va tenir lloc aquest dia d’octubre de l’any 1891. Els artistes locals, a més dels neguits que mostren per l’art en totes les facetes, alguns d’ells obren els seus estudis per a que es puguin visitar. Entrar en contacte amb aquesta intimitat tan amarada d’inspiració produeix una curiositat que deriva quasi en xafarderia. Perquè els llocs  de treball de: pintors, escultors, il·lustradors, orfebres  i fins i tots músics, és un parcel·la  important, que forma part del seu món i que és cabdal  per portar a terme la seva creació artística. Poder disposar d’un espai que inspiri a l’artista, que s’hi trobi bé, també ha de despendre, el que se’n diu : “ bones vibracions”.
    Aglutinar els mèrits en un homenatge que té per durada un cap de setmana és un detall que queda curt, però com s’acostuma a dir: més val això que res. Sortosament l’art actualment té molts seguidors, perquè molta gent, en la intimitat de la seva llar,  sense donar-se a conèixer, realitzen activitats artístiques  que no pretenen  cap altra finalitat  que la  d’aprofitar les aptituds creatives que surten del seu interior i que serveixen per posar en pràctica una raó de pes, que actualment s’ha posat molt de moda, o si més no s’ha convertit quasi en una necessitat, se’n diu: “desconnectar”. Són tantes les preocupacions que ens assetgen, els neguits per tot plegat, que és bo que a l’arribar a casa, hom pugui deixar aparcats tots el “marrons” acumulats per dedicar-se a una activitat que t’alliçona i et distreu.  Altra cosa és trobar el moment, si tenim en compte que realitzar la feina quotidiana  sota un plus de pressió provoca un cansament físic i sobretot psicològic que fa que augmenti aquesta sensació de deixadesa.
     Són els artistes anònims, dones i homes, que s’abracen a l’art, sense la pretensió  d’assolir una fita  que comporti un  reconeixement, sinó tan sols pel simple plaer de fer una activitat complementària que t’omple, d’això també se’n diu: “sentir-se realitzat”. D’aquí bé que l’art, realitzat per artistes circumstancials, aconsegueixi un protagonisme molt particular. Quan en alguna ocasió ho descobrim ens quedem sorpresos: “Mai hagués dit que feies això....”.
        Em ve a la memòria un artista local que va passar de puntetes pel panorama artístic de la vila, potser perquè els seus neguits creatius no els va desenvolupar amb massa projecció . Em refereixo a en Salvador Marcet i Ferrer. En Bado va néixer al carrer Sant Gaudenci 17. Els seus pares eren en Ferran Marcet i Banús i la Llúcia Ferrer i Barreda, el pare era sastre, amb sastreria en el mateix lloc. El matrimoni tenien un altre fill que havia sigut una icona de l’elegància sitgetana, que es dedicava a fer de model per sastreries de renom de Barcelona.  Fins que en “Teio”, així també se’l coneixia, degut a circumstàncies mai aclarides,  va acabar parlant sol. Ara aquesta circumstància no és  considerada cap raresa, doncs coincideixes amb molta gent que, tan capficats estan que  parlen i gesticulen sense  adonar-se’n que els observen. Abans d’això se’n deia perdre “l’oremus”. Però és que en “Teio” el va perdre completament i amb ell se’n va anar també en orris aquella elegància impecable  que el distingia.
      En Salvador era pintor d’ofici  i treballava de manteniment a l’Hotel Subur. La seva capacitat pel dibuix, havia estudiat amb el catedràtic de perspectiva el Sr. Josep Vidal i Vidal,   el va portar a realitzar un bon nombre d’obres pictòriques amb la temàtica més  carismàtica  del nostre poble. Obres que exposava en el seu estudi ubicat darrera la finestra, en un dels baixos del llavors encara nomenat carrer d’Espanya. Cases propietat de la família Mestres. Component de la colla del ball de diables, també va pintar sobre la temàtica de la Festa Major. Les seva especialització en sanefes i sostres artístics el va portar a realitzar l’encàrrec de restaurar els nombrosos elements pictòrics que es troben en les parets i sostres del museu Romàtic.
    En Salvador, encomanat per les bones maneres dels artistes de renom, quan deixava de pintar vestia amb elegància. Pantalons i camisa blanca i mocador de color al coll. Una indumentària d’artista amb tots els ets i uts, però que en el fons potser volia emular l’estil de vestir del seu germà presumit. S’hi assemblava,  però l’anatomia física no era la mateixa, en “Teio”, el germà elegant,  tenia el “porte” de  qui aglutina totes les qualitats que coincideixen en una persona que no només aparenta elegància, sinó que la sap emmotllar a les seva capacitat de lluir-la i  a més la passeja amb la categoria que es requereix.
    En Salvador Marcet , l’artista, potser no reunia totes les condicions que tenia el germà, però la seva vessant artística s’adaptava  amb escreix a la seva personalitat: la de pintor especialista de brotxa gorda i dels pinzells per pintar quadres.
    Els artistes locals tenen un dia assignat per a celebrar la seva implicació en el món de l’art, però com la mateixa  paraula  ho indica,  aquest en particular, és molt ampli i molts dels artistes locals resten en l’anonimat. Per a ells  cada dia tenen el  moment reservat per a dedicar-li l’estona que els hi propicia una satisfacció molt personal. I per trobar en l’art el refugi que els aparta dels sobresalts quotidians. Dissortadament en el transcórrer d’aquests dies, molt forta ha de ser la influència de l’art per poder distreure i pair els efectes de tot el que està succeint.   

                                                                                                                                                                                       J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 27 d'octubre del 2017)

22 d’octubre 2017

ELS GEGANTS DE LA VILA AL CARRER ESTAFETA





Pamplona entre les moltes singularitats que ofereix em quedo  amb la seva hospitalitat i amb el tarannà de la seva gent. Dues coses que estan molt en consonància i que una sense l’altra no  seria possible assentar el meu raonament.
   I és també remarcable el populós ambient, el qual li atorga sempre un caire festiu  als seus carrers.  A Pamplona es palpa durant tot l’any la influència de la seva festa més populosa, la de Sant Fermí. A la popularitat que l’envolta, s’hi afegeix la repercussió que tenen els mitjans de comunicació, com la televisió, que s’encarrega, durant els dies que duren els populars Encierros”   de retransmetre en directe, a tot el món, un esdeveniment perillós, com hi haurà que ho considerarà, també, absurd  perquè provoca un tracte  discutible als animals que hi participen. No obstant el turista fa el recorregut  pels carrers on transcórrer aquesta tradició.
      Un dels carrers més populars  és el carrer Estafeta, de visita obligada, on hi conviuen els comerços antics de diferent índole, amb les tasques que reben l’afluència massiva dels degustadors de vi a qui els agrada acompanyar amb   l’amplia oferta de tapes que s’ ofereix a la clientela.
      Tot aquest variat i suggestiu aparador no deixa  de banda,  el record permanent de la seva festa. I això es reflecteix en l’oferta existent de tota mena de quincalles que serveixen per perpetuar el record de l’estada a la capital navarresa. I entremig de tot aquest ampli variat ventall monotemàtic, en el número 47 del mateix carrer, una botiga alterna, “el més de lo mateix”, amb una ben assortida  exposició de les parelles de gegants més significatives d’arreu. I entre tot aquest agrupament  geganter, exposats  per a la seva venda, s’hi troben la parella dels gegants de la nostra Vila, així com “els Cubanitos”. Un detall que desperta la curiositat dels qui els portem a dintre nostre, amb un apassionament que es fa més notori quan hom es troba lluny del seu poble i hi coincideix. Els proveïdors resulten ser els responsables de l’artesania de la vila que porta per segell comercial  La Devallada. Una complicitat que fa que les dues  parelles de gegants del nostre poble aportin  un bocí de sitgetanisme en el carrer més típic de Pamplona.
       No hem d’oblidar-nos dels molts navarresos que van venir a residir a Sitges. Generalment treballaven a la industria del calçat i també alguns a l’hosteleria. Tot va venir a tomb perquè els germans Benazet van disposar fàbrica a Pamplona i, després acabada la guerra, alguns d’aquells empleats, junt amb les seves famílies van venir a treballar a la fàbrica d’aquí.
    Com és el cas d’en Ricard Escobosa, que era de Pamplona i la seva muller la Júlia Lacosta   de Cortes de Navarra. Van venir amb els seus dos fills, en Ricard i en Manolo i la primera casa on van anar a viure va ser a un pis de damunt a can Miret, al costat de l’Ave Maria. En Ricard a més de tallador era un bon bombista, havia tocat el bombo en la banda militar de la seva terra. I aquí va participar en totes les bandes de música que s’organitzaven. De la mateixa manera que va ser un gran retirista i va ser al Retiro on el mestre Pallarès li va donar la primera classe de català, l’home pronunciava el nom de Sitges tal com ho llegeixen els castellans i el mestre li va ensenyar un secret que si bé no s’avenia amb la normativa,  a ell li va servir per pronunciar bé el nom del poble. Tan simple, li va dir , com canviar la g per la ix i així la pronunciació ratllava la perfecció. Treballant ell i la Júlia es van poder comprar una casa al carrer Felip Massó on van anar a viure.
   Un altre company seu va ser en Fèlix Márquez  , junt amb la seva muller van venir a treballar a can Benazet. En Félix també era  retirista, fins el punt que els dies de festa s’encarregava de guardar la porta del saló teatre que donava al cafè. L’home coixejava una miqueta i va ser un bon sabater i un eficient empleat del Retiro. Amb el matrimoni hi vivia una neboda, la Maria Jesús, perruquera d’ofici. I el que són les coses, la família Màrquez va acabar comprant un pis on havien estat les dependències de la fàbrica dels germans Benazet, al carrer Espalter.
    Un altre navarrès sabater, però aquest de la part de Tudela era en Pablo Garcia. En Pablito parlava un català perfecte i sempre que tenia ocasió feia gala de la seva procedència, portava la seva terra a dintre el cor, però sentia una gran estima pel poble que tan bé el va acollir. Vivia amb la seva família en una de les cases anomenades barates també del mateix carrer Espalter i tenia, junt amb el seu fill i resta de la família, el taller  al costat on havia estat el garatge dels Benazet. Després van anar al carrer que porta per nom el de la patrona d’Aragó, la Verge del Pilar
     En  pocs metres de distància van coincidir, en el temps, tres navarresos els dos últims esmentats i en  Justo Marín que era de  Cintruénigo. En Justo treballava a la companyia del gas i quan aquesta va deixar la fàbrica del carrer sant Antoni, va obrir una oficina al carrer Espalter en els baixos de la mateixa casa on hi vivien els Màrquez. L’oficina era lloc de trobada dels treballadors que es dedicaven a anar pels llocs a resoldre incidències. En Justo era un d’ells i junt amb l’Antonia, la seva muller que era del mateix poble, vivien en una casa que es van fer davant el cementiri. Van tenir una filla, l’Esperança, que va morir jove.    
     Una representació dels gegants de la vila es troben en el carrer més popular de Pamplona. I una nodrida representació dels navarresos van canviar els carrers dels seus respectius orígens pels de Sitges. Aporto el testimoni de només uns quants a mena d’homenatge per a ells i a tots els qui, per raó d’espai, em deixo en l’anonimat.
                                                                                    J. Y. M.

  
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 d'octubre del 2017)

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez