Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

03 de maig 2020

DOS LLOCS I UN SOLS CAMÍ








    Les muntanyes del nostre paisatge, observades des de la distància, es veuen pelades, àrides i gratades. Degut a que s’han obert nous camins que porten a noves urbanitzacions amb les seves edificacions corresponents. Tot això ha fet que hagi canviat la panoràmica  que, de joves,  teníem de la muntanya que s’abocava al mar, sense cap més referent que la grisor del pedruscall i les taques verdes que hi sobresortien i que li conferien: els margallons, la sabina,  el romaní, les farigoles, l’argelaga i altres arbusts.
    Però tot i que aquestes muntanyes han estat tan remenades, encara hi ha un detall que és manté intacte. A dalt de tot del Puig d’en Boronet, que és l’elevació més alta de la carena, hi ha un pinar, no gaire frondós , el suficient com per tapar el cim i amb ell la Creu de Sant Isidre, que s’hi va aixecar per celebrar l’Any Marià a l’any 1954. Quan els membres de l’Agrupació Muntanyenca de Sitges, potser van ser els primers en remenar les pedres del camí. Aquest era molt estret i es convertia en una dificultat per pujar el material fins a dalt. Va ser una obra, si no titànica -tampoc cal exagerar- però sí que comportava certes dificultats. Atenent que només hi treballaven els dies de festa i ho feien amb el corresponent  permís del Bisbat per tal de poder incomplir el precepte que mana no treballar els diumenges i festes de guardar. El de la missa no se’l saltaven perquè assistien a la primera, la de les 6. I només sortir emprenien el camí i mans a l’obra.
      En Vicenç Casanova, pare de la Remei, era qui dirigia l’obra  i va comptar  amb la participació de la seva muller ,de la resta dels seus fills i de moltes sitgetanes i sitgetans que ho van arribar a fer  possible. 
     Camí enllà hi ha l’ermita de la Trinitat, que tot i estar enlairada es troba situada més en la pendent  de Vallcarca i això fa que no  l’albirem des del poble, però si que veiem les antenes de l’aviació que hi són a tocar.
   La seva blancor enlluerna al caminat que hi arriba i és llavors quan se’ns fa present les estrofes del Madrigal a Sitges d’en Carner: “Oh Sitges cel i calitges,/ mar al peu , clavells al niu. / Blanc d’Espanya que enlluerna/ les espurnes de l’estiu....”. I allà i eren elles, La Remei i la Rosó i també en Joan Martí. Sempre tenien feina per fer, sobretot per atendre les necessitats més urgents de l’ermita i de la casa. 
   El camí des del revolt de les Costes de Garraf és costerut,  i  a aquesta dificultat s’hi afegia que era de terra i quan plovia es formaven reguerots considerables que encara el feien més dificultós. Hi havien  pujat amb carro tirat per cavall. Tampoc tenien llum. No hi havia de res, però disposaven del més important: la fe que professaven  a la Santíssima Trinitat. La mateixa que va embolcallar a les seves predecessores: la Bàrbara, la Laieta i a la resta.  
    El blanc , que tan bé combina amb el blau del cel, ha estat el referent per seguir treballant, sense defallir. Així van aconseguir que la llum hi arribés. Un dia van fer quadrar, elles que vestien amb faldilles,  als militars de l’exercit de l’aire i van aconseguir que els soldats  posessin  el pals per penjar-hi els cables de l’electricitat. Desprès amb la generositat de la família Fradera van aconseguir cimentar el camí. I cada quart diumenge de mes hi pujaven acompanyades del grup de sitgetanes que les ajudaven. L’endemà  la Remei i la Rosó, agafaven aquella peculiar cistelleta i anaven per les cases a demanar per a la Trinitat.
   Fins que van deixar el camí la Remei i desprès en Joan. I ella, incansable, vestida amb la faldilla i calçada amb les xiruques, seguia pujant a l’escala alta per treure les teranyines. S’agenollava al terra de la capella i amb la baieta la fregava tota. Com feia a casa seva, com a bona representant de la vella escola en tots els aspectes. 
    Una sitgetana que igual rebia al bisbe, que al cardenal, als “jefasos” de l’exercit de l’aire, que entrava a l’Ajuntament manant. Exigent. Però que es desvivia, sobretot el dia de la festa, per a que tothom s’hi trobés bé. Per a que l’ermita fes el goig  que li corresponia. Aquell dia, amb la primera claror, sortia amb la galleda de la calç i l’escombreta i repassava aquella emmascarada que havia vist a la vigília, quan la vesprada ja es disposava a jeure sobre el llogaret. Desprès, asseguda a terra, repassava el viuet blau. Tenia temps per fer-ho tot.
    Però els anys se li abocaven al damunt, sense aconseguir doblegar-la, ni fer-li perdre l’entusiasme.  I potser guiada més pel que diran i per donar pas a la joventut, un dia decideix demanar el relleu. La substitueixen la Núria Carbonell  i la Blanca Mirabent, però ella es considerada l’administradora emèrita i amb títol: Filla Predilecta de Sitges. Continua pujant a la Trinitat i, sense adonar-se’n, se li escapa  el costum de manar i segueix repassant el viuet blau. 
    L’altre dia, desprès de deixar de ploure, remena pel jardí de casa seva i fa una mica de collita. Poc s’imaginava que la mort la sorprendria asseguda a la butaca, descansant. Deuria estar endormiscada, desprevinguda, del contrari la mort no hagués pogut amb ella. S’havia assegut a descansar perquè ja havia acabat la feina.

                                J.Y.M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 30 d'abril del 2020)
      
     






      


UNES TRADICIONS "TAKE AWAY"

     Mai havia mostrat tant interès per anar a llençar la brossa com ara. Hi vaig quan el vespre ha caigut, sense fer soroll, damunt el poble i ha escampat la seva foscor, sense deixar cap escletxa al descobert .  Aquests dies de la passada Setmana Santa, en aquesta breu i justificada sortida,  gosava parar-me un moment i observar, des del cantó del Passeig de Vilafranca, tot el tram del carrer Sant Francesc. I allò que diuen, si no ho veus no ho creus, ningú pel carrer, semblava un poble fantasmagòric. Si tenim en compte que, per tard que sigui, i en circumstàncies normals, sempre hi veus moviment. Sobretot en aquestes dates que es registre quasi un ple absolut i l’ambient es fa permanent fins el dilluns a la nit. Sempre  m’he referit que hi ha unes nits a l’any que, en poques hores, es passa del bullici al silenci més absolut i també s’acompanyen d’una certa melangia, aquestes són: la nit del dia de Reis, quan les festes s’han acabat, la del dimecres de cendra, que no té res a veure amb la nit anterior i la del dilluns de Pasqua, quan tothom ha tornat als seus llocs de procedència.
     Desitjo que mai més haguem de passar per una situació semblant. Els veïns que viuen  apartats del bullici, fora dels mesos d’estiu, que hi ha ambient a qualsevol lloc, la resta de l’any, sobretot a les nits també gaudeixen d’una calma relativament prolongada. Però els qui vivim al centre, el fet de posar-nos al llit i no escoltar absolutament res, se’ns fa tan estrany que sembla impossible. Més acusat en aquestes festes  i durant l’estiu, quan el silenci sucumbeix a les rises, els crits, el simple transitar  de la gent, ja no parlo d’alguna que altra música de fons. Això dia darrera dia.
     Quan  es perden, per causes alienes a la nostra voluntat, tradicions i costums, el paisatge se’ns fa massa monòton com per  mostrar-nos indiferents. Només pel fet de l’arribada de la primavera que és una estació bonica; alegre, lluminosa, on hi coincideix la Pasqua, que representa un alè de vida, de joia. I per això estan les tradicions per fer-nos participar dels seus encants, en aquest cas: les Caramelles, la mona, els quasi encara imperceptibles xisclets dels falcillots que, tímidament, ja revoloteigen entre el cel net de contaminació, també com poques vegades ho ha estat. 
     Gràcies a l’estar ben connectats , hem tingut accés a alguns d’aquests detalls. Perquè molts fillols han vist com els hi portaven a casa la mona, de part dels seus padrins. Quan també ens pensàvem que ens quedaríem sense els muflons de can Sabaté, tan típics i bons. Tot recordant les dificultat que hi havia per aconseguir-los, doncs arribava un punt en què hi havia més demanda que existències. Durant l’espera a la pastisseria, que sortís una altra fornada, es produïen moments de tensió. La gent de la casa ja ho planificaven, sempre amb el convenciment que d’aquella manera no podia fallar. Però a l’hora de la veritat, en un moment donat, la logística se n’anava en orris. Llavors tornar a redreçar la situació, no era tan fàcil com pot semblar. Hi contribuïa  una barreja de surrealisme, impaciència, extravagàncies i el convenciment, per part dels qui esperaven, que no n’hi hauria per a tots. Havia de sortir en Joan, abillat amb el davantal i el casquet de pastisser,  per a pacificar l’ambient i alleugerir els ànims els quals, segons quins moments, arribaven a una exaltació tal, que fregava la desesperació. Només de pensar que es podien quedar sense muflons.
   Degut a les circumstàncies, aquest any, prèvia sol·licitud, te’ls portaven a casa. Un servei impecable, on la tradició i la dolçor eren servides a domicili. El mai vist
   I és que  contra el virus: imaginació i organització. Ens resistíem a quedar-nos sense els elements que complementen les tradicions. Així mones i muflons han estat portats a domicili, quedaven les Caramelles. La colla del Retiro ho ha fet possible, portant a cada casa, on la tecnologia ho ha permès,  l’emblemàtica americana “Encís Amorós, amb lletra d’en Felip Font i Soler i música del mestre Gabriel Pallarès i Roig, en un muntatge on hi apareixen cantant tots els seus components i l’Abdón Vidal Fusté fent el solo, com tantes vegades l’ha fet, junt amb els recordats Lluís Curtiada Rosés, l’Agustí Capdet i tants altres.  Les altres colles, mitjançant aquestes mateixes tecnologies, també han posat a la nostra disposició les cantades de l’any passat, enregistrades in situ.
   Amb tot això, és nota un augment de repartidors a domicili. A l’estranger, ja fa temps que van proliferar aquestes cafeteries , on has de demanar i emportar-te tu mateix, a la taula, el que vols consumir  o si ho prefereixes  prendre-ho . D’acord amb aquest sistema es va posar de moda l’expressió “ take away”. Que vol dir: per emportar .
   Un tastet de les tradicions d’aquests dies, com també la de Sant Jordi d’ahir, ens les hem emportat a casa com un “take away”, gràcies a les tecnologies i als repartidors. Si més no, tots desitgem que ben aviat siguem nosaltres els qui puguem anar al seu encontre, perquè ho volem gaudir en el  lloc, allà on s’ha fet sempre. 
                   
                                             J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 24 d'abril del 2020)

FRED A DINTRE I UN MAPAMUNDI A FORA

   D’entre els molts invents que han contribuït a fer més còmode la vida de les persones, jo n’escolliria dos: la nevera elèctrica i la rentadora. Unes màquines a les quals les va haver de precedir l’arribada de l’electricitat. En quant  a la rentadora,  aquesta ha alleugerit la feina d’haver de rentar la roba a mà, en aquells safareigs de ciment que tenien en totes les cases. Aquí a Sitges n’eren uns especialistes, en la fabricació, la família Martí i en Soler, el  popular “Tet”. Parlem , però, de quan l’aigua corrent també havia arribat a les cases. Perquè, abans, la gent havia d’anar  a buscar-la a les fonts,  a rentar-la als rius o als safareigs públics. Alguns d’aquests encara es conserven i el pas dels anys els han convertit en una mena de monument, dipositaris de les historietes recreades en la vida quotidiana de les famílies.
      La nevera també ha passat per les concebudes transformacions. De primer la gent guardava els aliments en una mena de moble, “el fresquer”, que es trobava penjat en el lloc més fresc de la casa i que anava protegit per una tela mosquitera en els portes i els costats, per tal de que l’interior fos ventilat i no s’hi poguessin colar insectes. I com que quasi totes les cases tenien pou o cisterna, a  l’estiu, s’arriava, a les seves interioritats, una galleda amb la gasosa, el vi i el meló, la síndria. D’aquesta manera, a l’hora de dinar, la beguda i els postres estaven relativament frescos. 
    Un altre invent senzill, però prou sofisticat, va ser el gel. De primer la mateixa gent el posaven en unes gibrelles grans de zenc i podien disposar la beguda i altres complements que es poguessin mullar, sense necessitat d’arriar la galleda a la recerca de la frescor del pou.  El gel aquí a la vila el fabricaven a la fàbrica que hi havia al carrer Espalter i que era propietat de la família Termes, de la qual n’era el gerent el Sr. Francesc Carreró Daura. I en va ser l’encarregat en Ramón López a qui ajudava el seu fill Josep el qual, per  sempre més  se’l va conèixer per en “Pepe del gel”. 
    De Barcelona va venir el Sr. Joan Pujadó Vilaseca, qui  es va dedicar a fer neveres de gel, en el taller que va disposar en el carrer Major, on desprès hi va haver la drogueria Suburense, de la qual en va ser encarregat l’Antoni Reverter i l’Antonia, la seva muller.
   Les neveres que fabricava el Sr. Pujadó eren de fusta. Amb una porta i un calaix  a sota folrat de zenc, on hi anava a parar l’aigua del desglaç del gel. La porta tenia un gruix una mica considerable, coberta amb dues capes de planxa de zenc, així com  tot l’interior, per tal de preservar la fredor i es tancava amb tancament especial, amb el qual quedava la porta molt hermètica.
    El Sr. Joan va fabricar un bon nombre d’aquestes neveres i tota la seva clientela  estava contenta d’aquest singular i senzill invent. Si més no havien d’anar a comprar molt sovint, sobretot la carn, el peix i altres productes frescos que tenien una caducitat, com aquell que diu, d’avui per demà.
      A les cases senyorials, els senyors de la colònia, es pot dir que van ser els primers a tenir neveres elèctriques, per admiració de tothom. El seu cost no estava a disposició de totes les economies i no només això, l’altre factor important era el consum. Endollades a la corrent, la rodeta del comptador girava de manera desenfrenada. Fins que l’invent es va perfeccionar i van poden estabilitzar el susdit delator del consum, convertint-se, junt amb la rentadora, en un dels primers aparells que es van endollar a les cases.
    Les primeres neveres elèctriques tenien molta semblança  a les de fusta que fabricava el Sr. Pujadó, però aquestes amb el congelador a dalt i els prestatges  baix, però ja no calia anar a buscar el gel i tampoc haver d’anar a comprar molt sovint.   
   Fins arribar a dia d’avui, que les neveres semblem un armari de lluna, amb congelador enorme i gran cabuda a la resta. Això són els grans invents de la modernitat, però la ment humana no para de cavil·lar, fins el punt que han trobat la manera de decorar les parts frontals amb petits records,  imantats, que trobem arreu on anem. Que si abans consistien en aquells populars banderins, o la parella de ninets caracteritzats  amb els vestits regionals, ara qualsevol  d’aquests imants són un original record d’un indret. I quin millor lloc per a mantenir-los actuals, que a les portes de la frescor. Així quan anem a buscar un coliflor, se’ns apareix un suggestiu  mapamundi que ens transporta a diferents racons del món. On passejàvem senyoriu i bones maneres. I sempre penso: aquesta gent  ens haurien de veure els dies de cada dia, en el nostre  àmbit. 
   Si més no, sortós qui a la porta del frigorífic  ja quasi bé no li queda  espai per a cap  imant més. Que l’interior estigui més o menys ben assortit, la fredor serà la mateixa i no és veu. El que  té més atractiu és la panoràmica viatgera de l’exterior. On es reflecteix el que diuen els castellans: “Que me quiten lo bailao”. 


( Article publicat a l'Eco de Sitges el 17 d'abril del 2020 )



   
     

12 d’abril 2020

SETMANA DE RECOLLIMENT




  
     Els de la meva generació no hem viscut  una Setmana Santa amb tant recolliment com aquesta. La bonica fotografia de l’amic Pere Roig que il·lustra l’article, feta per un gran professional, en Lluís Ripoll Querol,  transmet un missatge molt revelador i molt adient a la situació: una aturada en el camí. Però sense perdre el contacte amb la tradició, ni el compàs del cant.
    A cada Pasqua he escrit sobre les Caramelles, aquesta vegada, malgrat les circumstàncies, no vull deixar-me de referir-m’hi, per col·laborar a mantenir encès el caliu d’una tradició, on la música i la poesia es complementen, amb la implicació  dels poetes/esses, mestres, les responsables d’engalanar les cistelles i amb els costums de cada colla de cantaires. 
      La colla del Retiro, han tingut sempre preferència per les dues peces, en podem dir preceptives: el vals i l’americana.  Amb música del mestre Pallarès, que hi tenia, com també s’acostuma a dir, la mà trencada. Fins el punt que la melodia i la lletra de moltes d’aquestes caramelles la gent, els qui en porten moltes de viscudes, encara les recorden i també les canten. 
      Les del Prado, el vals i l’americana han secundat el costum. A excepció d’algunes cantades  on es canviava una de les peces per un “poupurri”. Quasi totes  lletres d’aquest divertiment eren  escrites pel vell Almiñana, amb la música del mestre Torrens que acostumaven a ser adaptacions de cuplets. Els temes guardaven relació amb les novetats que es produïen al poble i a les sublimitats  del viure quotidià. Un dels encarregats de fer el solo era en Rupert Roca, qui a més de bona veu ho acompanyava amb el seu tarannà sorneguer.
    Les del Patronat al vals i a l’americana hi van afegir  una sardana. Que contribuïa a fer més nostrada la tradició. L’ànima de tot plegat era el mestre Jordi Pañella, el qual va compondre unes boniques melodies i que a més mostrava molta paciència i sensibilitat en els assaigs. Tenint en compte que comptava amb un planter de bones veus, la majoria provinents de la Shcola Cantorum, que no era poca cosa. I aquests divos mostraven les seves genialitats abans de sortir a fer la cantada. Tot un pas de comèdia.
    Com no quedaven enrere  els portadors del pal de la cistella. La colla que hi tenia més persones dedicades i més peculiars, era la del Patronat. Va arribar un moment en què la colla es trobava en una situació de saturació , i que  potser hagués hagut de convocar oposicions per tal de concretar qui es quedava amb la plaça fixa de portador del pal. Aquest passava per les mans d’en Pèrez, el drapaire del carrer Carreta, en Reina i també en Cirè. Aquest últim era el coordinador i els altres dos obeïen les seves recomanacions, o no. Quan es posaven travessers, que era molt sovint, en Ciré,  feina tenia per trobar l’equilibri per aplacar  els ànims i encara hi afegia més llenya al foc. De vegades la revolta  dels portadors era tal , que en més d’una ocasió el cap de colla temia per l’abandonament  del servei. Havia d’intervenir per fer de mediador per a que la situació no acabés malament. Tothom considerava un fracàs, que amb tres portadors titulars, s’hagués de recórrer  a un que no fos de la plantilla.
    Singularitats, extravagàncies,  a parts iguals entre: músics, cantants i altres personatges. Em sembla que d’uns anys cap aquí, els participants ho viuen de diferent manera, curiosament amb més formalitat. Però hi van haver un temps que aquell ambient, fregant el surrealisme, era sensacional.  Potser irrepetible.
   Ens tornarem a aixecar i per a la propera Pasqua , uns nous cants i l’encís d’una altra primavera, ens mantindrà units. La d’aquest any serà silenciosa, massa pel que estàvem acostumats.

                                                                J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el dijous Sant 9 abril 2020)

06 d’abril 2020

CONFINAMENTS EN ÈPOCA ESCOLAR

    


   

 Els primers confinaments de les nostres vides  es remunten a quan anàvem a l’escola. El virus que amb més assiduïtat campava per les classes era el de la grip, quan ens visitava anàvem caient un darrera l’altre. 
    No hi havia altra cosa més fiable que el termòmetre per mesurar la temperatura del nostre cos. Tot i que ens posaven la mà al front i si transmetia calentor ja era un senyal. La febre anava acompanyada per mal de cap i mal de coll, la inflamació de les angines, i el que anomenàvem: els carnots. Les dues coses operables, cosa que es portava a terme quan aquests episodis gripals es produïen amb molta freqüència. 
   Una vegada assolit el pic, com es diu ara, la situació anava millorant i amb ella l’estat d’ànim. Els primers dies passava allò de que la febre venç al lleó, era el moment d’aplicar els remeis casolans. Recordo que per afeblir el mal de cap, impregnaven unes venes amb el que en deien aigua  “Sanativa” i té l’entortolligaven a mena del que se’n deia “estrenya caps”. Si la tos era prolongada, tallaven una ceba i la deixaven damunt de la tauleta de nit.  Quan ja ens començàvem a veure les orelles, no calia ser gaire entès per predir que el pitjor ja havia passat. Aquesta era la fase de la malaltia que més ens agradava: resguardats a casa, sense haver d’anar a escola , ben cuidats i fer el que més ens agradava. El mateix termòmetre, desprès d’uns quants dies d’anunciar que la temperatura estava estabilitzada, recordo que el pare em feia saber: “demà a col·legi “. 
  El metge acostumava a fer  un parell de visites a domicili i recomanava no sortir al carrer. Que m’has dit !. Així, confinats,  ens afegíem als costums de les cases, el dia a dia les quals, a l’anar a l’escola, no en podíem ser testimonis. A casa meva els matins  era quan més moviment hi havia. la meva àvia Consol,  a hora matinera, sortia a escombrar i regar el tros de carrer, desprès a buscar el pa i la llet. Quan havíem esmorzat, la mare anava a comprar i de tornada ja quasi havien de preparar el dinar.
   A la tarda la situació es tranquil·litzava i desprès de rentar plats, tocava la secció de costura. Era amb l’arribada de l’àvia Maria que la plantilla de dones estava al complert. Començaven a plegar, repassar la roba i planxar. m’encuriosia com sargien la puntera dels mitjons, introduint un ou de fusta a l’interior, el qual  els permetia poder  sargir amb més eficàcia i comoditat, fent servir sempre el didal. Mentre això succeïa s’interposava un detall important, el moment d’escoltar la novel·la per la ràdio, de televisió encara no en teníem. Silenci absolut. Acabat el serial, l’anunci del Cola-Cao: “yo soy aquel negrito de la África tropical...”. I al cap de res el consultori de l’Elena Francis, que a cada carta que contestava començava així: “Querida amiga...”. 
    A altres cases es dedicaven a cosir sabates a la màquina, però també escoltant la novel·la. A tot això hi coincidia un costum que han desaparegut quasi per complert. Perquè en el transcurs de la tarda també anaven desfilant els cobradors, i no serà perquè a casa fóssim morosos. El que passa que encara no s’havia establert la modalitat de domiciliar els rebuts pel banc. Així és que una tarda d’aquelles compareixia en Joan Ciré que cobrava un donatiu per l’Hospital de Sant Joan, amb el qual entraves en un sorteig d’algun que altre detall. Igual podia coincidir amb l’Enric Capdet que venia a cobrar el Retiro, o també amb en Juanito Bartès que s’encarregava de cobrar la clínica Figuerola Pera. O en Manel Reyes que cobrava la quota d’amics del Foment del Turisme de Sitges i també la subscripció de l’Eco. Una altra tarda podia comparèixer  en Joan Roca Planas, en Miru, que passava per si volies comprar una participació d’un número de la rifa.
    I quan no era en Joan, venia el seu germà Jordi, amb la mateixa proposta, per si volíem una participació del seu número. A la casa vella, només entrar hi havia una mica d’exposició de mobles i darrera el taller. Les escales per pujar al pis eren quasi a  l’entrar. Tots ells, només entrar,  preguntaven: “què puc pujar?” amb tanta celeritat que ja eren dalt.
    Els cobradors de la part comercial eren els que els bancs tenien destinats: en Francesc Trilla per la banca Matas,  en Félix Mirabent cobrador del Biscaia i el seu germà Antoni de l’Hispà Americà. Com que tampoc les lletres estaven domiciliades, al venciment aquests, els cobradors passaven pels negocis a cobrar el seu import. Els dos germans Mirabent, només entraven, cridaven: “Cobro”, paraula fatídica. Treien la lletra de canvi de dintre una cartera allargada, cobraven el seu import i lliuraven el document. Desprès aquest tràmit es va simplificar, em refereixo a que no calia disposar dels diners en efectiu, simplement  se li donava la conformitat al cobrador i quan aquest tornava a l’entitat, aquesta carregava l’import acceptat al compte del client. 
    Avui tot està domiciliat, només els virus continuen prenent-se la llibertat d’irrompre en la intimitat de les famílies. Ja en teníem prou amb el de la grip, que sabem com tractar-la: una setmana i net. Perquè, fins ara,  prevalia   la teoria,  de que tot el que puja baixa. 


                                 J. Y. M.
 (Article publicat a l'Eco de Sitges el 3 d'abril del 2020)
     

22 de març 2020

"AMIGO FÉLIX "(2)

    Fa quaranta anys moria a Alaska ( 14 de març de 1980) l’admirat Félix Rodríguez de la Fuente. En aquell moment li vaig dedicar un article en aquestes pàgines de l’Eco, sota aquest títol. Inspirat amb la cançó del duo format per dos joves: l’Anna i l’Enric. Que  s’anunciava i començava amb aquesta mateixa dedicatòria. D’aquí que l’encapçalament vagi acompanyat d’aquest número, indicant  una continuïtat d’aquell primer.
   Poc abans de pujar a l’avioneta amb la que es va produir el fatídic accident, quan es disposaven a seguir una cursa de trineus, el gran coneixedor del món animal va manifestar que aquell paratge era un bon lloc per morir. Una preferència que malauradament es va complir. 
    La veu d’en Félix Rodríguez de la Fuente era molt peculiar  i es va fer familiar en aquells recordats programes  que portaven per nom: “El Hombre y la Tierra “. Amb la seva manera apassionada d’explicar i d’apropar-nos al fascinant món animal, ens havia encomanat  la seva passió per conèixer l’àmbit i els costums de la fauna salvatge. Uns programes que començaven amb una música espectacular, amb el so d’uns tambors de fons que representaven el bategar de la terra. Tot seguit, la seva veu i les  maneres d’explicar-ho es resumia en una gran capacitat de convocatòria. Aquesta, acompanyada per unes escenes úniques, permetien gaudir d’un programa instructiu. 
    Ensenyances que ens van apropar -sense moure’ns de casa- a la fauna i a la natura en general, fins el punt de conscienciar-nos  que havíem de respectar aquesta i a les bestioles que hi habiten.
    La data d’aquest luctuós aniversari ha coincidit en l’excepcional  situació amb que ens trobem ara. Implantada per les autoritats, amb la finalitat d’aturar la propagació del coronavirus, que ja ha infectat a milers de persones a tot el món i a altres que han mort a causa d’aquesta pandèmia. Els de la meva generació no hem viscut una cosa semblant. No així els nostres avis i pares que van patir els estralls de la guerra. Aquelles circumstàncies, però, va repercutir d’una altra manera en la vida de les famílies. El menjar es va acabar i una altra mena de por, més amarga, va aflorar en la societat d’aquell temps.
   Ara, seguint les recomanacions dels experts, estem confinats a les nostres cases, però sortosament en aquestes disposem de molts invents que ens permeten estar connectats amb l’exterior i així saber com es desenvolupa la situació a cada moment, o si més no estar entretinguts. I el que és més important, trobem en botigues i supermercats, els productes necessaris per a la supervivència. Tot i que els prestatges es buiden de manera ràpida. Aquest instint d’assortir-nos  per si de cas, no es deu a altre motiu que al temor a que s’esgotin  les existències. Quelcom semblant al que va passar en aquells anys difícils, amb la diferència que quan es van acabar les provisions de les botigues, que eren poques, ja no hi havia res més per portar a la boca. Tothom es va haver d’espavilar per poder menjar, per això s’aprofitaven fins tot les pells de les faves... L’únic favorable d’aquella situació  va ser que no s’alteraven els nivells de  colesterol, ni altres paràmetres que desestabilitzen la salut. 
   Les repercussions que van assetjar a ells, van ser tràgiques. Doncs molts pares i fills, que es van incorporar de manera obligada a aquella guerra, no van tornar. La mateixa tristor que produeix a les famílies la pèrdua d’una familiar a causa del punyent virus que ara ens té contra les cordes. Desprès van haver de viure la postguerra que també va ser un mal somni, perquè qui més qui menys ho va perdre tot i van haver de començar des de zero.
    Una situació que quan es restableixi la normalitat, desprès de tenir sota control el coronavirus, les repercussions d’aquesta paralització es preveu que seran grans. En un temps en què l’economia no és per tirar coets, costarà refer l’equilibri per a que tothom  normalitzi les economies familiars.
    La cara bona d’aquesta pandèmia és que s’ha refet la solidaritat, detall que s’ha fet palès davant l’oferiment de molts joves disposats a ajudar a les persones que estan soles i als pares que han de sortir a treballar i no tenen a qui deixar els fills. Des de diferent perspectiva ve a ésser com les lliçons que s’extreien d’aquells programes d’en Félix Rodríguez de la Fuente, que ensenyava el instint maternal  de les besties, la manera d’actuar, sobretot, en situacions compromeses, que ningú els hi havia ensenyat. Gràcies a ell moltes sensibilitats es van vitaminar. O, si més no, conscienciar que els principis bàsics de la vida poc tenen a veure amb l’aspecte material.
    Aquests dies veiem com aquesta solidaritat també s’estén entre comunitats de veïns, on potser molts d’ells no es coneixien i ara s’ha establert una relació més estreta. Doncs des de galeries i espais comuns, transmeten iniciatives que fan de més bon portar el confinament.
    Igualment molt emotius són aquets aplaudiments que tenen lloc a la vesprada, per part de la ciutadania que surt als balcons, i els dediquen al personal sanitari. En agraïment a la feina esgotadora que porten  a terme. 
    Darrera  l’espontaneïtat d’aquests actes,  es mostren uns valors que semblaven adormits. Com diuen els castellans: “no hay malo que bueno no tenga”. 
                                            J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 20 de març del 2020 )
     


EL CUL PRECINTAT

  Moltes ciutats i pobles tenen uns símbols que sobresurten per sobre altres detalls. Que la mateixa veu popular s’ha encarregat de magnificar-los, de tal manera que el visitant no se’n va del lloc sense fer una visita a l’element en qüestió. Aquest interès  per a determinat complement del paisatge urbà, va arrelar quan la gent viatjava, però no ho feia amb la freqüència  que ho fa ara. Era un reclam que atreia la curiositat i esdevenia com a garantia d’un retorn a l’indret que, gràcies  a haver begut d’una font o haver fet un petó al cul d’una curiosa escultura, per posar un parell d’exemples, semblava segur un altre  retrobament amb la capital o poble.
    A mesura que viatjar s’ha convertit en una normalitat molt generalitzada, pel que fa a aquests, símbols ha decaigut una mica l’interès per tal de garantir la tornada. Perquè a qui li agrada un lloc concret no ha d’esperar que factors màgics influeixin en aquest retorn. Actualment no hi ha distàncies i la disponibilitat ho és en tots els sentits. Així si es viatja a una destinació que t’acaba captivant, de ben segur que un dia  o altra s’hi torna. El turisme mundial acostuma a repetir viatges, a casa nostra en tenim molts exemples; turistes que van arribar a la vila sent relativament joves i hi han tornat any darrera any, fins a l’extrem que aquí han fet amistats. Uns lligams amb els quals es senten ben acollits i ara, que són relativament grans, no volen experimentar d’anar a altres destinacions perquè saben que on vagin seran uns desconeguts i aquí només arribar els aturem pel carrer i intercanviem impressions.
    Altres curiosos, amb pedregui i fama de conqueridors ens visitaven atrets per la bellesa d’aquelles sueques que, durant uns anys, van escollir Sitges per venir a lluir les seves ben disposades anatomies. L’altre dia un amic que havia tornat de Suècia, em comentava que aquelles nadiues del país  que enlluernaven al més pintat, qui les ha vist i qui les veu. I és que ningú ha begut de la font de l’eterna joventut. Aquesta sí que tindria addictes. 
   Tornant a l’inici, a Barcelona la font de Canaletes és la icona des on es pregona que qui begui d’ella tornarà a la capital. Encara ara el turisme no se’n va sense haver fet un xarrup sota l’aixeta, si li ha agradat la nostra capital, de segur que hi tornarà. I, deixem-nos d’històries, aquest retorn no tindrà res a veure  amb el glop fet d’una aigua que brolla de la font més emblemàtica de l’indret. Serà, siguem realistes, perquè la cartera li permet, doncs si no té virolles, ja es pot amorrar al broc i beure l’aigua, fins  assecar la font que en aquest aspecte res millor que la conclusió que diu: “allà on no n’hi ha, no en pot rajar”.   
    A Roma hi tenim la Fontana di Trevi, que curiosament no s’hi pot beure, tanmateix és d’una espectacularitat de pel·lícula. Com que no disposa de cap broc on amorrar-se, el  visitant es posa d’esquena a la font, pensa un desig al mateix temps que llança, sense moure’s d’aquesta posició,  una moneda que no veu on va a parar. Indiscutiblement a l’aigua, per molt mala punteria que tingui. 
    Els desitjos de tants turistes que segueixen aquest protocol,  no se si es compleixen, però una gran quantitat de monedes reposen  cada dia en el fons d’aquella aigua clara. 
   Tornant a la nostra terra, en concret a Girona, allà s’ha fet famosa una petita escultura que representa una lleona arrapada al capdamunt d’una columna. Ja estem amb les mateixes,  algú va dir que qui li feia un petó al seu cul tornaria a la capital. Aquesta simpàtica icona ha rebut més petons al cul que lleones hi ha a la Selva.
   Per arribar al seu culet  s’havia d’amparramar-se una mica per la mateixa columna, els més feixucs, els qui els hi pesava el cul, no ho aconseguien. I deu fer un parell d’anys un ciutadà francès, va caure en l’intent, amb tant mal infortuni que a conseqüència de la caiguda va morir. Degut  a aquest fet es va disposar una escala de ferro fent una forma de mitja volta, per tal de garantir la seguretat dels “petonejadors” de culs de lleona.
    Ara amb motiu d’un altre tema de seguretat, aquest per la qüestió del virus, que ja veurem la seva magnitud i les seves conseqüències , les autoritats de Girona van anunciar que precintaven el seu cul. La notícia encara va crear més expectatives, tothom volia ser testimoni de com es precinta un cul per ordre governativa. La curiositat ha quedat en no res, quan s’ha vist que simplement han col·locat unes tanques a tot el contorn de la base, per tal de que ningú s’enfili per fer el  besa-culs. 
   Per un temps, que malauradament  es preveu  llarg, el culet restarà inaccessible. Els petons hauran de ser dirigibles, com quan els acompanyem amb la mà. Però ves a saber si tindran  els mateixos efectes... Les persones que no puguin tornar a Girona, sempre tindran la recança que el motiu  cal trobar-lo en què no li van poder plantificar el petó en aquesta part tan concreta. I de pas es frustrarà una altra frase premonitòria de bona sort: “ha nascut amb una flor al cul”.  
    Davant les evidències, i amb raó,  podran  dir: “això últim  és molt discutible”.
                                                  J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 13 de març del 2020 )

"LA ZUMBA"

             La gimnàstica  i la música tot sovint es fusionen i el resultat és d’una meticulositat extrema, sobretot en els moviments que han d’anar sintonitzats amb el compàs de la música. Aquesta és una disciplina que requereix de moltes hores d’entrenament i l’acostumen a practicar esportistes especialitzats.
    Ha costat, però ens hem conscienciat que la gimnàstica i l’esport en general és convenient per a la pròpia salut. Vulgarment en diem que és bo per cremar. A Sitges l’esport ha estat molt vinculat amb el futbol, el ciclisme, la natació...  Essent el Club Natació Sitges  ( 1925) l’entitat esportiva més antiga de la vila, que va tenir una gran rellevància quan va poder comptar amb la piscina municipal Maria Teresa (1932). Pel Club Natació Sitges hi ha passat els millors atletes sitgetans, nedadors i nedadores que s’han format ens les seves instal·lacions, avui es troben a Vallpineda. Com també la vila compta amb una nova piscina municipal ubicada en el Poble Sec.
   Recordo que un dels seus entrenadors, i bon nedador,  va ser el Sr. Paguera.  L’activitat d’alguns esportistes sitgetanes es portava a terme els dies de festa, quan de bon matí es reunien a la platja del costat de la piscina i allà feien els seus quadres de gimnàstica. I també practicaven  el voleibol, amb unes partides molt disputades.
    Uns dels assidus i veïns, les seves cases eren quasi al costat una de l’altra, eren en Joan Olivé i en Josep Mirabent, fill de la Remei dels pèsols, al qual la gent li va sobreposar el mot del “ràpid”. Era curiós perquè, estiu i hivern, en Joan, que era lleter, anava tapat amb un gruixut jersei de llana. Al migdia, abans de dinar, es posava el banyador, es tapava amb el barnús i, desafiant el fred o la calor, es dirigia a la platja del Club Natació,  feia la seva sessió de gimnàstica i tornava a casa en plena forma.
      Curiosament l’exercici físic l’acostumaven a practicar més els homes que les dones. Si més no els temps han canviat i ara la cosa està equilibrada, per no dir que en segons quines modalitats potser guanyen elles. D’un temps cap aquí s’ha imposat un instint de piròman, sortosament aquest es centra a l’obsessió per cremar tots els residus tòxics  que generen les nostres interioritats. 
Com ja és conegut, i m’he referit altres vegades, el nostre passeig ha esdevingut el lloc per excel·lència per  portar a terme la ruta del colesterol . Homes i dones van i venen, sigui caminant  corrent, en una franja horària ininterrompuda. 
     Aquest creixent neguit per estar en forma, fa que obrin moderns centres especialitzats en el tema. Aquesta darrera setmana ha tingut lloc la inauguració d’un d’ells, en el nou nucli urbanitzat que formen: Can Robert, Santa Bàrbara i la Plana. Els enunciats d’aquests llocs especialitzats, tenen en comú una paraula anglesa “Fitness”, que ve a dir estar en forma.
   No s’escapa el detall que en molts dels aparells que es fan servir, per posar en moviment cames i braços, han incorporat unes pantalles, on es pot seguir, mentre es camina per la cinta, pel·lícules de YouTube, o escoltar la música extreta d’aquesta altra novetat que es diu: “Spotify”.
    Perquè també ens hem adonat que molts i moltes  dels qui caminen  o corren, ho fan connectats als auriculars. La música s’ha integrat de manera generalitzada amb l’esport, la gimnàstica. Fins a sorgir una modalitat, on les evolucions del cos van en consonància amb el ritme que marca la música  i les indicacions d’un monitor. Tal remenadissa es coneix per :  “zumba”. El qui sembla ser que en té un gran domini és un tal Dani, que és qui talla el bacallà, aportant un ampli repertori i varietat de moviments que conviden a  moure el cos d’acord amb els diferents ritmes.
   D’aquesta “zumba”, han sorgit moltes de les coreografies que han desfilat en les rues del passat carnaval. Moviments sincronitzats que potser volen tenir quelcom amb comú amb la gimnàstica rítmica i haurem de recordar que a partir de la dècada dels seixanta es van posar de moda nous balls com el: “twist”, “la yenka”, que es van avançar a aquest corrent. Però que ningú li va passar pel pensament que  es podien considerar una mena de gimnàstica encoberta. Com el genuí “rock and roll”, que aporta molt moviment i també  tècnica. 
    Fa anys, doncs, que aquelles modes es van avançar a les actuals. Amb la particularitat que sonaven amb la música en viu, interpretada per orquestres o conjunts musicals i cada ballador/a es bellugava segons el seu art, però més o menys sincronitzats amb la parella. Fins que van sorgir les discoteques on no es necessita parella, d’això: de ballador i balladora, tothom balla per lliure i aquesta evolució  encara té més semblança amb l’anomenada zumba
       Vista la fusió, resulta que, sense adonar-se’n, les parelles  que freqüentaven el Retiro i el Prado,  ballant practicaven gimnàstica. O al menys es  feia evident, quan  els balladors acabaven suats i amarats de tant moviment. 
   Però en lloc de cremar el rebuig interior, es revifaven altres fogositats .
                                  J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 6 de març del 2020)
     




    

ADÉU, CARNAVAL

La festa de Carnestoltes té un ressò mundial, la seva celebració ultrapassa fronteres i es celebrat arreu. Però no en tots els llocs aquesta celebració té el mateix ressò. Per enumerar-ne alguns dels més famosos tots tindrem en el pensament els que es celebren a Brasil, concretament a Río de Janeiro,  i sense anar més lluny el de Venècia, per l’elegància del vestuari i per l’art que  llueixen les mascares. Si més no  aquest any s’ha suspès per prevenir el contagi del coronavirus . I encara més a prop, té fama el de Tenerife, i  un de més sorneguer és el de Cadis pel protagonisme que assoleixen  les populars “xirigotes”.
     El de Sitges diguem que es troba  entre els deu primers del món. Que si aquesta qualificació es fonamenta en una seriosa realitat, allunyada d’apassionaments, ens podem considerar afortunats. El que hem pogut observar d’aquest que acabem d’acomiadar, és que la comissió que presideix la Núria Escarp, s’ha preocupat d’organitzar més actes en dies i horaris que quedaven buits de contingut. Crec que  s’ha de treballar en aquesta direcció, per a que el nostre Carnaval marqui diferències. 
    El canvi de recorregut i l’avançament de l’horari de la sortida de les rues de la nit, es consolida com un encert, que fa que el perill mediàtic es redueixi molt. S’ha trobat un equilibri que penso  afavoreix a tothom; participants, espectadors i fins i tot per les persones que ho segueixen per televisió. Aquesta iniciativa, la de transmetre en directe tot el més sobresortit del Carnaval, és deu a l’esforç i l’entusiasme d’uns apassionats de la tecnologia, que amb pocs mitjans i d’una manera bastant rudimentària, van fer aquelles meritoses connexions, sota un suggestiu enunciat: “Telefot”. Un projecte que ha millorat considerablement i que gràcies a aquells entusiastes de la imatge i el so, han fet possible que persones grans o poc disposades a passar unes quatre hores de peu dret al carrer, ho puguin seguir, amb imatge nítida, asseguts a la butaca, com si estiguessin a primera fila. Si més no el carnaval és una festa que t’ha d’agradar molt, per no acabar dormit al sofà, o apagar el televisió abans que passin els últims. Això sí, un cop han desfilat la colla de la qual n’és component  algun  familiar proper . El mateix succeeix  amb els espectadors que s’ho miren a peu de carrer, tantes hores produeix un cert cansament. Aquests i els successius responsables de l’organització, hauran d’estudiar noves iniciatives per tal de que aquest model de Carnaval, en particular les desfilades de més i més del mateix, no acabi provocant avorriment o desinterès. El que se’n diu, morir d’èxit.
     Van acompanyar aquelles retransmissions conegudes veus locals. Fins que es va produir un parèntesis, en el qual van ser convidades veus de fora de casa nostra, fins i tot de Vilanova. Aquest any hem pogut apreciar que les veus dels comentaristes tornen a ser els de casa, com crec que ha de ser així.  Perquè ho fan amb una professionalitat que ningú diria que, la majoria, són uns avantatjats aficionats. 
   A banda del plomatge, de les carns més o menys ben disposades, de l’elegància dels vestits i de les disfresses que es caracteritzen  per l’originalitat que reflecteix el Carnaval d’abans. Intervenen  en aquestes desfilades, els que podríem qualificar dels uniformats de tot l’any.  Uns de més oficials o amb més autoritat que altres. Quan per aquesta ocasió tornen a sortir de l’armari armilles i americanes verdes, amb les quals es vesteixen la gent del Retiro, encarregades d’acompanyar els seus. Sempre que els veig, començant per la presidenta de l’entitat de la lira, tan ben vestits, em ve al pensament dos germans que també vestien amb l’americana verda i es sentien elegants  protagonistes  de la festa, en Pere Balcells i en Josep Lluís Balcells, més coneguts pels Pericos. Per a ells vestir amb l’americana verda els feia sentir  importants.
    Els del Prado vesteixen de color vermell, començant també per la seva presidenta, el mateix color que han vestit destacats pradistes que han acompanyat amb rellevant satisfacció tantes rues de carnaval, on el gall presideix la seva implicació carnavalesca.
     Fora del nucli principal, els uniformes són més de caire oficial i amb els quals es vesteixen durant tot l’any uns determinats col·lectius: guàrdia urbana, mossos d’esquadra, els responsables del serveis sanitaris, bombers... I poques hores desprès,  quan els carrers just s’han abraçat a una enyorada tranquil·litat, els més matiners que la tornen a desbaratar són els de les armilles grogues que amb una gran eficiència  deixen els carrers si no nets del tot, deunidor. Tant  que quan ens aixequem, la resta de mortals, els trobem tan diferents, que no tenen res a veure  quan tan sols unes hores abans un immens escampall de tot  havia cobert  els carrers. Tots ells han fet bona feina, però la dels responsables de la neteja, la trobo  de molt mèrit. 
   Adéu, Carnaval. Benvinguda  Quaresma, que aviat també estarà acompanyada pel remor del cant de les caramelles, dintre la intimitat dels locals. Això és un no parar.  
                                                                     J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 28 de Febrer del 2020 )
    

DIJOUS GRAS I DIMECRES DE CENDRA

    Carnaval té una vigília i el dia desprès, entremig la disbauxa és la que predomina i la que es fa més visible i, sobretot, sorollosa. Dos dies que marquen un recorregut, en el qual la rutina del poble es transforma i mig es paralitza. 
   Amb els preparatius es posa en funcionament tot l’engranatge d’un espectacle que, a mesura que passen els dies, es van assolint objectius: és escollida la Reina Infantil, la presentació de la reina del Carnaval, la gala Drag Queen... Deixant per la vesprada d’ahir, l’altre protagonista del  Carnaval, l’arribada del Carnestoltes. Actes que es desenvolupen entre un gran desplegament de mitjans  tècnics i d’una espectacular escenografia. 
    Però no sempre  el Carnaval de Sitges ha transcorregut entre la posada en escena d’un espectacle tan  ben organitzat. No vull dir amb això que els carnavals d’abans no requerien dels lògics preparatius i d’una acurada organització. Les rivalitats entre Retiro i Prado, avivava  l’enginy de la gent de cada societat. Llavors, uns i altres, donaven prioritat a les comparses  i aquesta rivalitat es mesurava  per veure qui treia al carrer el més nombre de parelles. I ja ho he explicat en altres ocasions, el secret més ben guardat era del que anaven vestits. En el moment del recompte, entrava en joc la picaresca, els controladors de les dues parts havien de posar molta cura a vigilar que no es tornessin a posar a la cua de la comparsa, parelles que ja havien passat. Aquesta gosadia havia propiciat fortes discussions  entre uns i altres.
   Si més no, l’altre protagonista que acapara l’atenció del dijous gras ha estat el xató. Quan a la sis de la tarda la gent plegava de les fàbriques de sabates i dels tallers, s’afanyaven per anar a preparar-lo, desprès de tot un dia de bavosa  salivera. Es sopava aviat per tal de donar temps a  que la digestió  fes el seu procés i no haver d’anar a dormir amb el gustet que retorna a la boca.
     Les dues Societats han organitzat les preceptives xatonades i entremig, fins al dimecres, també Carrusels, sopars i altres entreteniments, que es complementaven amb lluïdes ballarugues. En un d’aquestes nits carnavalesques, els del Retiro van organitzar un sopar. De primer plat, consomé. Els encarregats d’anar-lo a buscar al restaurant Mare Nostrum, que el va preparar, van ser els germans bessons, en José i en Francisco Tomàs. Els operaris, com també se’ls coneixia, enfilaven carrer Sant Pau,   amb la gran parola que portaven  entre els dos. Un malt gest, d’un d’ells,  va provocar que l’olla  se’ls hi escapés de les mans i vet aquí tot el consomé regalimant carrer avall. Un accident culinari, de fora cuina,  que no era una cosa menor. El Retiro es començava  a omplir, mentre que el contingut del primer plat havia passat pel costat dels bessons en un vist i no vist i els havia mullat les sabates. Diuen que els dos homes ploraven desconsolats, perquè eren molt responsables, patidors i amb moltes ganes de quedar bé. Que pel Retiro ho haguessin donat tot. Només tenien al pensament, en aquell temps no hi havia mòbils per avisar,  com es presentaven al local amb l’olla buida. Quan el menjar no està preparat, es diu que el més calent és a l’aigüera. En aquest cas  el més calent era carrer de Sant Pau avall. 
     Em sembla recordar que aquell consomé va tenir més recorregut que aquell tram de carrer, perquè uns quants Nadals , en el transcurs del joc del quinto, el lloro de torn cantava: “el consomé!”, que ara tampoc recordo el número a que corresponia. 
   Un detall que exemplifica que per Carnaval no tot són alegries, com tampoc és prou cert  el lema que pregona que per Carnaval tot s’hi val. Doncs no pensaven el mateix els bessons, ni el responsables del Retiro, que deurien tenir de recórrer a “l’Avecrem” si és que disposaven de suficients existències.
    El dimecres de cendra,  a banda del simbolisme religiós que té, pel que fa a l’àmbit terrenal és dels dies del calendari més poca-solta de tots. D’una matinada  amb regustet de ressopons i d’una ressaca generalitzada... Molts tallers donaven festa als seus treballadors , al menys fins desprès de dinar, perquè portaven totes aquestes nits anant a dormir molt tard i la son és molt mala companyia. El més gratificant d’aquest dimecres, és la repetició de la xatonada a la nit i amb ella es tenca una tradició, amb la qual s’obre i tanca el Carnaval. També dia de l’enterrament del Carnestoltes, més conegut per l’enterro de la sardina,  i l’arribada de la Quaresma. Desprès la nit jeu damunt una calma que, de totes, com la del dimecres de cendra en trobarem poques. Potser perquè el contrast amb els dies de bullici, aquesta calma sembla que no pugui ésser. 
    Ahir, dijous gras,  queden per davant uns dies sorollosos, desenfrenats. I arribats fins aquí, no es pot dir que el més calent estigui a l’aigüera, perquè tot és fred, menys les truites que s’han servit  tebiones. El plat fort, però, el contingut del gruix del Carnaval encara té molt de recorregut. Les carns ja es comencen a destapar i, qui més qui menys, tothom està curat d’espant. 
   Que passin un Bon Carnaval.   
                                                        J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 21 de Febrer del 2020 ) 


     

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez