Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

20 d’agost 2017

PETIT SANT BARTOMEU

    



       Un 25 de setembre d’un d’aquests anys passats, ens trobaven de pas per la ciutat de Pamplona i quina no va ser la nostra sorpresa quan vam coincidir amb un seguici festiu, amb gegants i tot el folklore corresponent. Ens afanyarem a preguntar el motiu de la celebració i ens van assabentar del que es tractava: “San Fermín chico”. Commemoren el martiri del Sant  i sembla ser que aprofiten per celebrar la festa petita.
     Això de les mides, quan es tracta de mesurar la magnitud de la festa, és molt relatiu. Perquè no hi ha cap celebració festiva que no sigui magnificada. A nosaltres ens passa, tenim una gran predilecció per la Festa Major, que celebrem en honor de Sant Bartomeu, però només amb un mes de diferencia tornem a estar de celebració, la festivitat de Santa Tecla, amb un seguit d’actes que poc es diferencien  entre una festa  i  l’altra.
     Tornant a les mides, ara ens centrarem en les mesures de la imatgeria. La imatge més alta que es venera a la comarca del Garraf és la de sant Pau, que a Sant Pere de Ribes celebren la seva conversió el 25 de gener i és considerada la festa major petita. Per la corpulència i alçada de l’Apòstol s’ha convertit en un referent, quan ho comparem amb una persona d’alçada  considerable , dient-li: “ets alt com un Sant Pau”.
    Si més no la  que aquests dies s’exposarà  on ha designat el pendonista i  sortirà al carrer en processó, la imatge de Sant Bartomeu, és una bonica talla d’estil barroc que es trobava a Campdàsens per ser propietat de la família Robert, fins que va passar a ser-ho del poble. Les mesures no són gaire grans.
    De les mans del nostre artista, en Daniel Monzó i Bertran, ha sorgit aqueta imatge de Sant Bartomeu, la fotografia de la qual he volgut que il·lustrés el meu article. En Daniel ens ha delectat amb totes les figures del nostre folklore, especialment  les parelles de gegants, el drac i l’àliga... i ara ens sorprèn amb una reproducció exacta d’un  Sant Bartomeu  petit. És una aportació més al conjunt de la seva obra festamajorenca.
    Com ho han fet altres artistes locals els quals han pintat la Festa. Com el propi Felip Masó i Falp amb la seva espectacular i fantasiosa  obra de la Processó de Sant Bartomeu. Un altre ha estat l’Agustí Ferrer Pino, autor del drac que el va pintar amb uns colors que van desaparèixer al repintar-lo de nou. Després dels anys, en Josep Pascual, el va restaurar i li va tornar el colorit original . Com que la moda de la fotografia està tan secundada, he pensat afegir-me a les pinzellades dels pintors/res que han dedicat obra a la nostra Festa. Entre altres el mateix Agustí Ferrer, que  va deixar pintats quadres d’aquesta temàtica, amb preferència pel ball de bastons i del  mític flabiolaire en Pep Capelles. Un altre artista que va pintar la Festa va ser el recordat Salvador Marcet, en”Teio” . També l'Agustí Albors, autor de les esperades i sensacionals portades de l'Eco dedicades a la festa. En  Ramon Cenzano, en Pere Ros . En Rafel Monzó, germà de l’autor d’aquesta petita i extraordinària obra d’art. La Núria Bartés i la Núria Corretgé, la Núria Fortuny. Així com la Blanca Benitez Montané, autora del cartell d’aquest any i el de la Festa Major del 2007. Que ens fa recordar a la seva mare,  la Blanca Montané que havia pintat amb aquarel·la els llocs més significatius de casa nostra. La filla ha superat a la mare, com ha de ser, i ens delecta  pintant  la nostra Festa amb una inspiració sublim.
  El Petit sant Bartomeu, obra d’en Daniel Monzó, el meu veí, és fruit del bon record que va deixar la presència del  gran, quan aquest va estar exposat al taller de casa. Allà on l’ombra dels plataners va acollir a la gent amiga que s’hi va apropar. Entre ells la Rosa, la mare de l’artista, a qui el detall de tenir la imatge tan a prop de casa seva la va fer molt feliç i en va gaudir plenament.  Ha passat un any i ara Sant Bartomeu i després Santa Tecla,  aquesta imatge obra de l’escultor Pere Jou, tornaran a tenir el seu protagonisme. Quan s’escaigui  seran exposades per a complaença i admiració de la gent del poble.  Després  d’intervenir-hi  les bones arts i el gust exquisit  amb el qual ens té acostumats l’amic Esteve Ferré i el seu equip.
   Que tinguem tots, una bona Festa Major.      
                                                                        J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el18 d'agost 2017)


15 d’agost 2017

EN PEPI






      Les persones som fràgils en tots els aspectes, i aquesta fragilitat ja es fa palesa entre el complex procés de gestació dintre el ventre de la mare. Perquè  a la més mínima, un cromosoma de més,  i ja incideix en el resultat final. La vida guarda ombres a les quals l’aciençada  labor dels entesos, poc a poc, van aportant llum que permet avançar  en aquells aspectes que alteren la normalitat.
    En Pepi és un xicot que aporta una lliçó que costa d’aprendre quan les coses no han anat del tot bé. L’enteresa d’uns pares, dels germans i demés família,  la resignació i una comprensió molt ben assolida,  són el far,  la llum a la qual em referia, la mateixa que ha  d’il·luminar un recorregut que tampoc és fàcil. Perquè la normalitat de tot plegat és relativa i imprevisible, només l’amor, el saber interpretar el que volen transmetre, ajuda  a que la convivència sigui la més propera i planera i, fins i tot, gratificant possible. Un somriure, un petó, una carícia, poden arribar a ser tan importants com descobrir i gaudir d’ un petit tresor enmig del no res.
     En Josep Almiñana i Malivern  va néixer el 27 de novembre del 1958. Els seus pares l’Antoni Almiñana i Formento i la Carme Malivern i Sardà. És el petit dels cincs germans: l’Enric, en Toni, la Immaculada, la Carme i ell. El xicot està immers en un mon especial el qual sols ell hi sap trobar el sentit a cada situació, i desenvolupar-se amb una normalitat que és exclusivitat seva. La que ell sap interpretar i amb la qual s’hi troba bé i és feliç. Amb el seu posat de trapella el xicot passeja una popularitat fruit d’una simpatia i espontaneïtat molt seva. Detalls pels quals es fa estimar.   Es passa la major part dels mesos de l’any en una residència especialitzada que es troba a la població de Vilaseca, Villablanca, que depèn de la Fundació Pere Mata de Reus, amb cinc-cents residents i, com altres, treballa en un taller d’ocupació.      
     En el transcurs de festes  importants, alguns caps de setmana i les vacances  es trasllada a casa de la Immaculada, on els dos s’entenen només interpretant una mirada de complicitat. Quan en Pepi torna a casa, potser després de visitar la Carme, la seva altra germana, on sovint hi va  a dinar, el dispeser, tip com un “guitllo” , arriba al pis del carrer Jesús disposat a fer la migdiada, o si més no a estirar-se al llit i escoltar música del seu ídol, el immortal Pavarotti. Abans, però ha d’intercanviar aquell diàleg sorneguer que entaulen els dos germans. La Immaculada el tira de la llengua i si li ha de recriminat alguna actitud ho fa sense miraments, com ha de ser. Ell, que sembla tenir cua de palla, li deix anar la lletania que sempre té a punt  i sempre vol tenir l’última paraula. Així el minyó s’engresca sense adonar-se’n i amb la germana que tampoc es deixa prendre el pel,  el sainet està servit. Fins que el personatge desapareix i es tanca a l’habitació, on no s’adorm sense abans haver deixat tot ben disposat, perquè  ratlla la perfecció en quant a ser una persona molt ordenada.    
    En Pepi no sap interpretar el rellotge, però viu a l’hora, fins i tot al minut. El que fa pensar que el pas del temps el mesura el seu rellotge biològic.  Acompanya a la seva germana Carme i a les amigues d’aquesta a la platja, i quan es cansa de ser-hi, després de manifestar que vol marxar, i d’haver portat a terme totes les seves rutines, monòleg inclòs,  llavors  li fixen una franja horària i vet aquí que quan falten uns minuts es comença a preparar i, amb una exactitud sorprenent a l’hora acordada ja està a punt, per admiració de totes les acompanyantes.
 Aquests dies observa que quelcom d’especial s’està planejant  en el seu entorn. La Immaculada ha estat escollida la pendonista de Santa Tecla i l’Anton, el seu fill, junt amb la Carme els cordonistes. Li expliquen i mostra  aquell posat de desentendre’ns quan sap que la cosa no va per ell. Tot i que guarda un record especial de quan la Loli Suárez va ser la pendonista, sembla ser que el va captivar tant, que des d’aquell dia la Processó de Santa Tecla i tot el que hi està associat,  ho identifica com la processó de la Loli...
  Ara, quan ja es comença a ensumar la Festa Major , en Pepi viu una mica a l’expectativa de tot plegat, intueix que s’està preparant alguna de grossa, però no sap ben bé el que. De segur que la Mare de Déu de la Loli, o “la virgen pequeña”, com també l’anomena,  li farà reviure aquell esdeveniment que tant l’ha marcat. El seu rellotge  interior li marcarà cada instant que ell interpretarà a la seva manera . I és que en Pepi, com tots els de la nostra edat, hem  estat sitgetans que vivim amb un interès especial tots aquests esdeveniments. Com l’arribada de la fira, que significava  l’avantsala de la festa més important del poble. Que per cert, ho continuen vivint amb la mateixa intensitat els veïns dels carrers  de  Gràcia. Per a  ells una altra  Mare de Déu,  la d’agost, coincideix amb  la  festa de la que havia estat una vila. I ho celebren al carrer, engalanant-los i aportant la  seva relació amical,  la més característica i fructífera  del veïnatge ben avingut . Aquest any, les Festes de Gràcia,  compleixen 200 anys, que es diu aviat, i això ens fa adonar-nos que el temps passa  de manera molt ràpida.
    El dia a dia ens porta  a vigílies festives. A coincidir amb amics, com en Pepi, que sembla que visquin en un altre món, i res més lluny de la realitat. El seus sentiments són tan purs i nobles que ens ofereixen una lliçó de com els petits valors fan possible la grandesa d’una existència curiosa però exemplar. Viscuda des d’una altra perspectiva, ni pitjor ni millor, diferent. 
                                                       J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 11 d'agost del 2017)

      

06 d’agost 2017

LES CAMPANES DEL VINYET TOQUEN A FESTA







    En el campanar del Vinyet hi han disposades quatre campanes i ofereix  la curiositat  d’assentar-se a damunt una biga de fusta de considerables  dimensions, no tant per la seva llargada, sinó per la seva amplada i gruix. Entre els elements curiosos  que es guarden a l’ermita s’hi troba una maqueta en la qual se’ns representa tal com era a l’any 1870, el detall  més destacat el trobem en el campanar que apareix adossat a la banda dreta del la casa dels ermitans. A partir d’aquesta data  es construeix en el lloc on nosaltres sempre l’hem vist.   
    I  posats a buscar coincidències, el campanar del Vinyet es troba situat perpendicularment amb el campanar de la nostra església parroquial, que també és un campanar afegit a l’antiga construcció, quan aquesta constava d’una campanar pla, sense lloc per a les campanes. Si van afegir les arcades corresponents en el transcurs d’un projecte posterior. Fins que  a l’any 1863 es finalitzen les obres d’ampliació  i es col·loca, en la  part superior, una majestuosa imatge de pedra de la Immaculada, a la qual tots coneixem per la Mare de Déu del Campanar.
     Una altra coincidència, el campanar de l’ermita de sant Sebastià es va fer a l’any 1870. Així que quasi a les acaballes del segle XIX , en pocs anys de diferència,  es pot dir que es van vestir els tres campanars que es troben  en línea recta, d’un extrem a l’altre del poble.
    El so de les campanes és majestuós, i ho és més segons siguin les  mesures. Per tant les de més sonoritat són les del campanar de l’església parroquial, detall que podrem comprovar dintre de poc, durant el repic  de la vigília de la Festa Major i en el transcurs del dia de la festivitat de Sant Bartomeu, gràcies a l’equip de campaners que en tenen cura. A mi, en particular, m’agraden tots els tocs, però  sento predilecció pel que acompanya el recorregut  de la processó de Sant Bartomeu. Potser per la sobrietat que el fa elegant i majestuós. Simple, però de molt calat.
     El so de les campanes de l’ermita de Sant Sebastià, és fràgil,  molt de poble, que es fa notar el dia de la festa, quan s’ anuncia  que és a punt de començar l’Ofici.  D’aquest repic en són testimonis, no ens apartem de les curiositats, dues Vinyets que viuen molt a tocar de l’ermita, em refereixo a la Vinyet Ferrer Panyella de “can Terradeu” i a la Vinyet Cuatrecases Tomas de “can Lliberato”. Amb el mar molt proper i amb el lligam familiar que les dues han mantingut amb aquest, quan els seus avantpassats hi feinejaven.
   Més enllà, el senzill campanar de l’ermita de la Trinitat, també aixecat damunt la casa dels ermitans,  acull les dues campanes que repiquen el dia de l’aplec. El bosc no em deix veure més enllà, per poder comprovar si la seva situació està en la mateixa línea dels altres tres campanars. Potser massa obsessionat, com estic, en voler fer-los coincidir. Quan el més important és el motiu pel qual han estat construïts i pel missatge que transmeten els tocs de les seves respectives campanes.
      Demà, festivitat del Vinyet, el seu campanar tornarà a tenir el protagonisme que assoleix en les grans ocasions. El punt de referència que, des de lluny, fa possible la seva ubicació.
    Un fet destacable serà el retorn de l’escolanet centenari al seu lloc habitual, al peu de l’altar. Després que en Josep Pascual hagi enllestit una impecable restauració. La  seva presència fa possible que segueixi sent l’element testimonial més admirat per la mainada. Sobretot  quan, entre el silenci, s’escolta  aquest sorollet metàl·lic que, amb pulcre  nitidesa,  s’escapa des de  l’interior de la caixeta que custodia, cada vegada que s’hi deixa caure  una moneda.
    El Vinyet atresora detalls que, per la seva simplicitat o importància, tot i no ser del tot visibles, ens aporten elements imprescindibles per conèixer millor la part  d’història que li correspon en tots els aspectes. Així com altres detalls més simples, no per això deixen de ser importants, com  pot ser el repic de les campanes per anunciar-nos la joia de seva festa. Aquesta que, cada any, esperem amb renovat i encomanadís entusiasme.

                                                               J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitgesel 4 d'agost del 2017 )

30 de juliol 2017

LA DOCTORA DEL BARRET

    



     Cobrir-se el cap amb un capell ha estat un costum que ha ensenyorit a les persones que l’han portat. I podríem dir que aquest element el feien servir més els homes que les dones. Si aquestes  s’abillaven amb un barret ho feien amb la intenció de complementar l’elegància en el vestir i, sempre, quan l’ocasió ho requeria.
   Al llarg de la vida he coincidit amb gent als quals el barret  ha estat el complement imprescindible de la seva personalitat, sense ell haguéssim trobat incomplerta la seva imatge més familiar. Col·laboradors d’aquestes pàgines han estat usuaris costumistes del barret. Començant pels propis directors del setmanari, el seu fundador i el seu fill. Però a qui el barret mes contribuïa a reblar la seva intel·lectualitat era a l’historiador local, el Sr. Josep Carbonell i Gener, el qual passejava un posat d’autèntic gentlemans anglès. Mes d’una vegada havien coincidit a la redacció amb el seu amic Salvador Soler i Forment, col·laborador de barret ostentós, si més no en Soler mostrava un posat de camperol  benestant .
   De la mateixa manera que el barret formava part de les maneres elegants que mostraven els metges del poble. Com el doctor Benaprés que passejava un estil molt seu. Quan  anaven a passar visita a domicili , a la casa estaven preparats per a tenir a bon recull tots aquests embolcalls sobre posats que el doctor traginava durant els dies de més fred. Totes les cases acostumaven a tenir els típics penja robes de paret i en ells hi disposaven l’abric, la bufanda i el barret del metge, els quals mentre s’anaven deslliurant de les robes d’abric passaven una revista ràpida a l’entorn i mostraven interès quan hi havia quelcom que els motivava: un plat antic, unes rajoles, un quadret. Insinuat el desig encobert per la curiositat mostrada, podia passar que, com agraïment a les atencions i eficiència amb el malalt, li acabessin regalant allò per la qual cosa havia mostrat interès.
      Aquesta generositat de vegades era recíproca per part del metge, era el cas del doctor Rafel Almirall i Carbonell, molt aficionat com era a pintar quadres, sovint es presentava a casa del seus pacients amb una obra seva a sota el braç. Com és de suposar la família s’afanyava a penjar-lo en un lloc  preferent de la casa. D’aquesta manera cada vegada que el doctor hi acudia  s’adonava que la seva obra havia tingut bona acceptació. Encara avui em trobo amb clients que m’ensenyen, cofois, la pintura que els hi havia regalat el doctor Almirall.
   Un metge que portava el barret amb elegància era el doctor Rafel Padrol i Milà. Junt amb la seva família vivien al carrer Bonaire. En els baixos hi tenia la consulta i en el primer pis , en la barana del balcó, si podia veure aquests escuts ovalats identificatius de les ambaixades   La seva era de l’ Uruguai. Transcorregut el temps no m’han sabut informar si era una ambaixada  més de caràcter honorífic que no pas amb la disposició i capacitat operativa per fer les funcions com a tal. Potser té una certa relació pel fet que descendents de la família Batlle de Sitges van arribar a ser Presidents de l’Uruguai.
     A dia d’avui els homes sembla ser que han prescindit del barret i s’han aficionat a ell les senyores. Precisament una doctora especialitzada en dermatologia llueix llampants barrets. La Carmina Garcia Rifa s’acompanya sempre d’uns de molt originals, un detall que li confereix dinamisme i modernitat. Molt en consonància amb el seu tarannà alegre i jovial que fa que resulti un goig coincidir amb ella quan va o ve de passar consulta.  Complementa la seva imatge tan seva, el colorit dels seus llavis, pintats de vermell carmí. La Carmina, al ser una senyora té l’avantatge que està dispensada d’haver de treure`s el barret  per saludar. Fins i tot amb això dels barrets s’ha contemplat un cert protocol. A la doctora, que de protocols no crec que en sigui gaire amant, li facilita una identificació que s’avé  amb la gent de la seva professió dintre el camp de la medicina. I com ells té els barrets que es posa els dies de treball i altres els dies de festa.  Degut a la seva predilecció per la natura, el cap de setmana, canvia els de colorits pels  de palla, és  quan campa pels seus dominis de Tavertet, on el sol bat  damunt les cingleres  d’aquest bonic i espectacular  indret.
     Amb arrels a Vic,  té les mateixes preferències pels barrets que una vigatana il·lustre, la Pilarín Bayés, doctora en l’art del dibuix popular. Ella també es dona  molt aficionada a portar  originals i extremats capells. En una zona on tapar-se el cap si presta, sobretot a l’hivern quan la gebrades matinals emblanquinen el paisatge i enravenen  les crestes fràgils de les orelles.
     Em recorda quan Sitges va tenir un venedor de barrets i gorres, se’l coneixia pel gorrista i tenia el seu establiment al carrer Sant Francesc al costat de cal Xatet. Avui entrant al carrer Major, pel Cap de la Vila, trobem una llarga i estreta barreteria que al no despatxar els voluminosos barrets mexicans, les mesures del local s’adapten prou bé a les proporcions més comunes dels barrets convencionals. D’aquests i altres detalls ens ho pot explicar la Pili que de les joguines ha passat a despatxar  barrets, un producte molt apreciat quan el cap s’ha quedat despoblat. Es dona la coincidència que entre nosaltres ha vingut a viure un barretaire de llarga tradició en el comerç de Barcelona. l’Antoni Obach, copropietari de la prestigiosa sombreria Obach del carrer del Call,  que està aparellat amb la sitgetana Mercé  Suñé de can Pela.
      Han passat els anys i els barrets continuen estant de moda, malgrat que els metges no l’acostumen a fer servir, l’han canviat pel casc de  la moto. S’ha apropiat del costum la Carmina Garcia, que ha esdevingut una doctora de barret que, quan la tractem, si en portéssim , molt gustosament  ens el  trauríem,  per reconèixer-li les moltes virtuts que atresora.       
                                                                         J. Y. M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges el 28 de juliol del 2017 )

26 de juliol 2017

ELS NOIS DE L'AUTOESCOLA

   Poder anar sobre rodes va ser un somni que es va acabar fent realitat. Però fins que el invent del cotxe va estar a l’abast d’una majoria encara van passar molts anys. I com tot es va haver de regular la conducció mitjançant el permís corresponent, els conductors d’aquell temps l’anomenaven la llicència. Un tràmit que sembla ser era fàcil de superar, influenciava més el valor monetari que altra circumstància, d’aquí que per no pagar el import corresponent, molts conduïen sense cap altre document que l’anomenada cèdula que venia ser l’actual carnet d’identitat. De primer sembla ser que es feia la vista grossa, fins que amb més presència  policial  a les carreteres, es va anar imposant portar els papers en regla. Amb tot, molts conductors, van recórrer la major part de les carreteres, només amb els coneixements adquirits per l’experiència.
     Dels primers a ensenyar a conduir, per poder superar un examen no massa complicat, va ser el Sr.  Campoy que estava casat amb la Carme germana d’en Robert Teixidó. Amb ell van obtenir el carnet  els nostres pares, als quals els va agafar en una edat que ja s’havien apartat  de la seva  joventut, va ser quan el cotxe, monetàriament, estava més al seu abast.
    Mentre tot això succeïa el destí mobilitzava a la gent d’un lloc a l’altre, així va ser quan el 1962 arribava a la vila l’Eugeni Muñoz Garcia procedent de Zamora i destinat a la caserna de la guàrdia civil. On va ocupar la plaça de xofer del capità Antoni Marzoa Dopico. En aquesta destinació hi va estar fins a l’nay 1965 que deixa el cos per entrar a treballar de mecànic amb en Jaume Tort. I després fa de taxista amb en Domènec Pérez.
    A  l’any 1964,  arriben a Sitges els seus pares l’Eugeni Muñoz Bayón i l’Aniana Garcia Riesco que prenen posició de la porteria d’uns apartaments del carrer Socias. Els acompanya el fill de menys edat del matrimoni, en Paco.
    A l’any 1963, amb 17 anys, havia vingut en Josep Lluís, en Pepe com el coneixien familiarment, que havia nascut a Fermoselle , un poble també de la província de Zamora. Aquí entra a treballar com a recepcionista del Park Hotel. Pel tarannà tan proper del germans Muñoz, no tarden gaire a fer amistats i forgen  una popularitat  que mai els ha abandonat.
     A l’any 1966 els sitgetans, Josep Mirabent Calaf i l’Antoni Farreras Sabadell, obren una gestoria en el segon pis de la granja del carrer sant Francesc, propietat de la Teresa Ferré i en Joan Olivé. Paral·lelament a les activitats administratives que desenvolupen, funden l’autoescola Subur  que té com a primer responsable de preparar el futurs conductors al Sr. Joan Caballé, un bon mecànic i també taxista. Poc a poc es van incorporant  els germans Muñoz. l’Eugeni, que és el primer, per tal de poder obtenir el títol de professor, necessita els avals d’uns alumnes. Les primeres sitgetanes a les quals l’Eugeni imparteix les classes pràctiques de conduir són la Montserrat Bartés i la Cati Borràs, muller del Sr. Pros. El seu testimoni li serveix al professor obtenir el títol que l’acredita com a tal. El següent a incorporar-se és en Josep Lluís. Destaca, però, la manera disciplinada del germà gran, particularitat que es fa notar en el moment d’acompanyar al futur conductor, al qual no li deixa passar una, mostrant una meticulosa exigència que recull els resultants quan el interessat es presenta a l’examen que tenien lloc a Montjuïc.
     Entre aquestes la sort somriu a la família Muñoz, a la primera jornada  de la lliga futbolística de l’any  1968, en Paco segella una quiniela familiar, la columna guanyadora dels catorze encerts, però, la va fer la seva mare. Als quatre únics encertants els hi corresponen, a cada un d’ells,  tres milions i escaig de les antigues  pessetes. Diners que, en aquells anys, encara es podia fer alguna cosa.
   A l’any 1969 la societat Mirabent- Farreras es dona per finalitzada i continua en Josep Mirabent  a càrrec de l’autoescola, que estableix l’ensenyament  de les classes de teòrica al carrer de les Ànimes, on havia estat la vivenda familiar. Destaca com a professor el recordat Marcel·lí Almirall. Amb la incorporació posteriorment d’en Paco, els tres germans, es converteixen en els nois de l’autoescola. I els tres han esdevingut una institució a la Vila.
      A l’any 1977 s’estableixen pel seu compte i creen l’Autoescola Sitges que té la seu en el carrer Jesús, en els baixos de la casa dels germans Picas. I són presents fins a l’any 2003 que passen, com es diu en termes comercials, la cartera a una marca dedicada a la mateixa activitat.
     La seva amabilitat, la seva capacitat d’ajudar, la seva integració  a tot el que fa referència al nostre poble, contribueix  que, per exemple, l’Eugeni s’integrés en  la junta del Foment de Turisme. I tant ell com en Paco col·laboren en les tasques que requereix el manteniment de l’entorn de l’ermita de la Trinitat, entre altres.
    El 26 d’octubre del 2016, ens va deixar en Josep Lluís, una absència molt sentida per la unitat  que es professaven els tres germans. De la mà de la Manolita, la seva muller, dels seus fills, nets  i d’en Paco, el proper dijous, tornaran a Fermoselle, per dipositar part de les seves cendres.
    Els conductors tenim el nostre patró, Sant Cristòfol. Fa un parell de setmanes, concretament el 10 de juliol era la seva festivitat. A la veïna població de Vilanova hi ha una bonica ermita dedicada al seu honor. Per sobre  del far marítim , encara en funcionament i integrada a la casa on l’Eugeni d’Ors hi va viure temporades. Cada any s’hi celebra un aplec, amb missa, benedicció de cotxes i  sardanes.
  Gràcies a la professionalitat dels germans Muñoz, ben bé tres generacions de conductors han obtingut el permís de conduir. En un temps on posar els punts sobre les is, en aquesta matèria,  era exclusivitat seva. Perquè als altres, els punts que ara et treuen i et posen, ningú no s’hi referia.
                                                                          J. Y. M.

   ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 de juliol del 2017 )


16 de juliol 2017

LA POESIA, LA MÚSICA I EL MAR

  


      Amb els anys la poesia ha canviat, potser perquè  les normes amb les quals es regia la rima i també la mètrica han deixat de ser tan estrictes. Avui és com a més anàrquica, que no vol dir que hagi perdut encant.  
     Com cada any, ja porten 11 edicions, s’acaba  de clausurar una nova edició de la Festa de la Poesia. Un certamen del qual en són els organitzadors en Joan  Duran i Ferrer i la Cèlia Sànchez-Mústich. Això esdevé en el nostre poble, on poetes i poetesses locals passegen els seus neguits i, quan s’escau, els donen a conèixer als seus veïns.
    Però, quan érem a punt de rebre als poetes, tenia lloc en el Racó de la Calma, la presentació de la programació musical d’aquest estiu, que tindrà lloc en aquest mateix espai i en les interioritats del Cau Ferrat. L’entorn, a aquella hora de la tarda,  mostrava la bellesa  pròpies d’un pati del Renaixement, com així ho equiparava, amb total l’encert,  la Vinyet Panyella. No cal dir que l’aportació d’alguns artistes que van participar en quest tastet del que serà la programació,  va contribuir a posar en solfa el nivell amb que comptarà la música, en les diferents vessants. A aquella hora s’ hi afegia l’acompanyament del xiscles dels falziots com si hi volguessin dir la seva.
   L’endemà  amb  els convidats acabats d’arribar a l’estació, eren acompanyats, amb banda de música, pels carrers del poble. Aturant-se  allà on, des dalt un balcó, els hi recitaven versos. El primer, el bonic balcó de la casa de la Gloria Baqués Tutusaus, on  les germanes Alexandre, la Rosa Maria i la Joana, els hi van dispensar una rebuda molt animosa, entre les estrofes del Madrigal a Sitges d’en Carner.  Tot plegat em donava la sensació de participar en aquelles processons cíviques que organitzava  el Senyor del Cau  per a magnificar esdeveniments de rellevant importància.
     Deia que la tradició poètica del poble ve de lluny i ha comptat sempre amb una bona representació  entre sitgetans i sitgetanes. Uns i altres han contribuït, amb el seus versos, a llustrar  el nom de Sitges. Poesia sorgida dels qui podem considerar clàssics, pels anys que fa que els van escriure. Com en Trinitat Catasus i en Salvador soler i Forment, per posar dos exemples. Poetes que també van contribuir a posar lletra a les nostres Caramelles, les quals han acollit les estrofes escrites per enaltir una tradició que encara es manté. Musicades pels mestres de música locals.
     Cada una de les colles ha comptat amb els poetes de la casa. En el cas del Prado, amb versos del propi Soler i Forment, en Joan Puig Mestre, en Rafel Casanova Termes. La llista és molt extensa. El Retiro, amb els d’en Trinitat Catasus, en Josep M. Soler i Soler i Felip Font i Soler. Al Patronat han comptat amb la col·laboració de tots ells, a més de les poetesses:  la Lali Vergés, que compte amb un llarga trajectòria d’inspirades estrofes. I les també sitgetanes  Mª. Dolors Pujades Barceló i la recordada Toni Pañella Camps. El seu net, en Joan Duran Ferrer ha heretat la vena poètica de la seva àvia, si més no ens delecta amb la poesia moderna a la qual em referia. Res a veure amb la de la Toni que, com ella mateix la definia, tenia una influència Verdagueriana. Com la senyora Adela Virella, mare d’en Jordi Pañella, que també  escrivia poesia  amb una sensibilitat exquisida. Continuadora de la seva acurada inspiració ha estat la seva neta Vinyet.  Fins arribar a una poesia més tècnica, influenciada pels càlculs de la física que tan bé domina, una cosa i l’altra, el nostre amic David Jou i Mirabent.
     I arribem a aquest proper cap de setmana, on diumenge celebrem la festivitat de la mare de Déu del Carme, com  Sant Pere, molt relacionada amb el mar. Un mar que ha esdevingut font de inspiració, inesgotable, de poetes i poetesses. Com la Dolors Juan Hill que sempre ha viscut a prop del mar. De joveneta a primera fila, just en el passeig on el seus pares , l’Amadeu i la Lola, regentaven la botiga de queviures  que tots coneixem per la de cal Serio. Quan es va casar amb el Isidre Roset,  va anar a viure a Vilanova i no va deixar de perdre els lligams mariners que la unien,  residint a pocs metres del mateix mar, davant per davant de l’església de mar.
    Una altra poetessa tot terreny ha estat la Maria Salesas, que firmava Maria de Frederic. La seva manera de ser feia que la Maria acompanyés  la seva poesia amb la música que li sabia acoblar. Per tant la seva obra es complementava amb una alegria enjogassada i encomanadissa, la mateixa que sempre l’ha acompanyat.
   No voldria acabar aquest breu apunt de poetes locals sense deixar de fer esment a un poeta que passa desapercebut, si més no  ha resultat guanyador en alguna edició del concurs de poesia  organitzat a Vilanova, per celebrar les seves Festes del Mar. Ell, en Joan Cano Sànchez, pintor de parets, descendent, com la seva germana Maria, de pescadors, ha viscut  embriagat  de  l’olor del mar, sense necessitat d’apropar-s’hi, ni tan sols pujar a la barca. Des del seu carrer Carreta d’adopció ha estat testimoni de les anades i vingudes dels pescadors que vivien en la mateixa casa i a aquelles vivències les va embolcallar de poesia.
    Poesia i música que s’arraulirà aquest estiu a cada raconet  més carismàtic del nostre poble. A prop del mar,com també hi seran els concerts que, des de fa anys, organitza el Port d’Aiguadolç. Una oferta molt variada, on enguany si afegirà una altra esdeveniment musical, aquest en els Jardins de Terramar.
     Tots amb l’acompanyament  del remor del mar, de la calma de la nit, mentre els pescadors esperen que comenci a despuntar el dia per a sortir a pescar. Els mateixos que disposaran la imatge de la Mare de Déu del Carme, damunt la barca i, amb la resta de seguici, la portaran a fer un tomb pel nostre litoral.  Aquest mar que inspira a poetes i poetesses, sense haver de mullar-se els peus. Només sabent de la seva presència i grandiositat.

                                                                                         J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 14 de juliol 2017 )

09 de juliol 2017

JOIES I SOMRIURES

    




    La joia és un element seriós, i  aquesta serietat a la qual em refereixo, involuntàriament,  la dec relacionar amb el seu valor, el qual es reflecteix en el preu que cal pagar per obtenir-la. A banda d’aquesta taxació econòmica a les joies acostumen associar-s’hi  un valor sentimental, degut a que procedeixen d’un ésser estimat que l’ha regalat o s’han heretat d’un avantpassat.
   Estaran d’acord amb mi que les joies les llueixen més les dones que els homes i d’aquí que algunes disposin  d’un variat assortit que pot arribar a satisfer els gustos més selectes. Dependrà, esclar, de  la disponibilitat de la butxaca. En un temps, però, hi va haver una certa tendència a que alguns homes es pengessin del coll gruixudes cadenes d’or i ostentoses medalles. Altres lluïen similars cadenes però envoltant el canell de la mà se’ls anomenava un no m’oblidis. De ben segur que a qui li corresponia fer el gest, no se’n oblidava així com així.
    I el fet que la joia és més de tendència femenina ho demostra el costum  que quan una mossa arriba al món l’engalanen amb unes arracades i a partir d’aquí les joies compartiran protagonisme.  I això em recorda un protocol  que si no s’ha perdut del tot poc li falta. Em refereixo al que es coneix com a petició de mà. Un tràmit entre famílies que estava molt consolidat  quan  el festeig d’una parella  era o és  d’una seriositat tal que condueix a  projectes de casori. Arribat a un punt,  s’havia d’oficialitzar el compromís i aquest pas es feia acudint el nuvi i els pares d’aquest a la casa de la núvia, on els primers s’avenien al costum  de demanar la mà de la filla als pares d’aquesta. Un formulisme social que  anava seguit del lliurament del corresponent anell de compromís i segons fos la posició  de la família l’empedrat decoratiu  de l’entorn brillava més o menys. I vet aquí que aquestes mateixes pàgines del setmanari se’n feien ressò  i empraven també un redactat que  tot i ser repetitiu sempre despertava la curiositat de qui ho llegia. Notícia on la  protagonista era tractada de: “gentil señorita “ . A l’hora de la veritat, davant l’altar, o del representant de l’estament oficial,  l’altra joia escollida són les aliances  que s’intercanvien els nuvis. Són joies que testimonien les diferents etapes de la vida de les persones.
     Tota joia va acompanyada d’un somriure de complicitat. Un somriure darrera el qual s’amaguen moltes sensacions: amor, estima, admiració... Somriures que afloren entre la persona que la regala i aquella  que la rep i que si ho associem als sentiments, el valor de tot plegat supera el  del valor material de la peça.
     Respecte i admiració per totes aquelles persones a les quals una joia els fa feliços.  La mateixa admiració que experimentem tots els qui ens apropem al Miramar per a contemplar  l’obra de dues sitgetanes, la Montse Curtiada i la Cristina López, on el seu art supera la definició de joia com l’entenem i valorem. Són les joies sorgides de la imaginació de cadascuna i exposades també d’una manera molt original. Una disposició  que genera somriures.
   La Cristina recrea el seu art entre un entorn molt sitgetà, prioritzant el blau de Sitges. Les finestres on hi guaiten esbossos de senyores lluint originals i pomposos collarets. Mentre restava embadocat davant aquestes finestres, m’ha vingut al pensament el record de “la Cartrona”. Quan l’Antonieta Cartró passejava  una exagerada combinació de collarets, arracades i braçalets, oferint una imatge molt avantguardista pel seu temps.
   La nota simpàtica la posen el retrats, quasi de mida  natural, de populars i recordades sitgetanes, a les quals no els hi  falta el seu pompós  collaret. Aquesta combinació d’imatges integrades amb  la seva obra, condueix a un apropament entre les protagonistes i nosaltres que guaitem a les interioritats de les finestres, on hi descobrim art, originalitat  i moltes essències sitgetanes.
   La Montse Curtiada López, reviu records d’infantesa,  quan els somriures són diferents, rialles associades a l’edat  i als  moments viscuts. Com quan anava a dormir a casa dels seus avis, allà a la fàbrica del gel del carrer Espalter, de la qual el seu avi Ramon era l’encarregat de fabricar el gel. Allà, la nena, buscava la complicitat de la iaia Pepa per a que li expliqués contes quan s’anava a dormir i a canvi ella li explicava un que portava a sota el braç, regal del seus pares, i que tant la va influenciar per iniciar la seva afició a la lectura. “Alícia en el país de las maravillas”. Un conte   que, al pas del temps, li serveix de vincle amb els pares, els avis i amb l’art de la joieria, fins el punt de dedicar al contingut un variat recull de petites obres d’art realitzades en plata. “De la que caga la gata”, com li agrada fer servir aquesta expressió  popular.
    A mi com a altres que vam visitar l’exposició, ens pensàvem trobar una mostra exhaustiva de les peces d’orfebreria que crea la Montse: arracades, penjolls, anells...La sorpresa va ser majúscula al veure la seva obra emmarcada, oferint un concepte molt original del seu acurat treball, el qual ens fa adonar-nos que no només les joies serveixen per lluir-les potades a damunt, sinó que les podem penjar en el saló de casa al costat d’algun que altre Picasso o simplement entre  una pintura a oli, molt digne,  d’en Serrano. És la grandesa de la seva petita obra que la fa diferent, propera i elegant.
     Les joies exposades al Miramar , obra de les protagonistes d’aquest Binomi tan ben entès, ens ensenyen que quan l’originalitat s’associa amb l’art, els somriures que arrenquen,  defineixen un sentiment d’admiració, davant un conjunt d’obres de diferent calat, res convencional.
    Que millor que una rialla per acompanyar, un procés seriós però que porta el segell d’un sitgetanisme innovador. Més en relació amb el Sitges d’avui i el del futur.
                                                                                          
                                                                                 J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de juliol del 2017 )
   
       

       

02 de juliol 2017

SE'NS FARÀ DE NIT A LES CASES NOVES I DE DIA A CAMPDÀSENS






     Amb una setmana de diferència anem del Poble Sec a les Cases Noves, on  l’altre barri de la vila celebra la seva festa. Els dos nuclis que semblaven  allunyats del centre, han aconseguit reduir distàncies. I quan estan de festa encara més.
    Les festivitats de Sant Joan i de Sant Pere són un referent en el transcórrer de la vida i en els costums de la gent de Sitges. La primera aplega un seguit de tradicions que la fa diferent a les altres. Amb el nostre Hospital, on els residents esperen aquesta festivitat perquè les famílies, les seves amistats, els hi van a fer una visita. Sobretot amb l’assistència  a la missa que es celebra en la seva bonica capella. Perquè  l’Hospital té les portes obertes i acull cada sospir de vida en el moment adequat, de joves i de grans. Quan hi ha festa al seu entorn i el dia a dia d’un intens bategar que fa possible que els dies i les hores conservin el caliu del seu aixopluc.
     La festivitat de Sant Pere, té una influència més  marinera. Des de les Cases Noves el mar sembla més a prop. També hi té a veure les cases dels pescadors que han cohabitat amb les que s’han anomenat noves i altres cases amb estadants amb la responsabilitat de transmetre els seus coneixements alliçonadors, les cases dels mestres.. Unes i altres han format part d’un barri del poble que participa de tot el que es fa més allà de la via del tren. Ara, quan són a punt de celebrar la seva festa la participació és recíproca entre la gent de les Cases Noves, les del Poble Sec i les del centre de la vila. Tots som poble i a cada festa aquest veïnatge es fa notar.Com antigament els veïns s’ajudaven els uns als altres i durant l’estiu, al fer-se fosc, sortien a la fresca de la nit i els carrer esdevenien una tribuna oberta a  les explicacions de les seves coses.
    Les nits d’estiu, i de manera especial quan les revetlles aconsegueixen la popularitat que les fa diferents i bullicioses, acaben perdent intensitat  quan la llum de l’albada es va imposant, agafant per sorpresa als més noctàmbuls. No així als més matiners que esperen el moment per emprendre el camí que ens porta a Campdàsens. Un llogaret que sortosament conserva les reminiscències dels seus vertígens camperols. Em sento seduït per tanta simplicitat enmig d’un paisatge de color verd i dels colors canviants de la terra. Fidel testimoni del Massís que es resisteix a sucumbir davant l’abandonament progressiu de les masies.
    Durant la festa de l’any passat, en el transcurs de la lectura del pregó a càrrec de la Núria Aixa i Casas, hereva, com la seva germana la Maria Rosa,  dels antics propietaris del lloc, ens va delectar amb un resum molt entenedor de la història i dels protagonistes que, emparentats entre si, han estat propietaris de la Plana Novella i de les masies de  Campdàsens i can Lluçà. Desprès de passar de transcendir d’hereu a hereu, arriba a l’insigne  Dr. Robert, besavi de la Núria. La qual explica que degut a les moltes ocupacions  del seu avantpassat, aquest li delega l’administració d’aquestes propietats al seu germà Panxo, qui pels anys 1800 havia fet les amèriques. Es donava la coincidència que tant ell com l’altre indiano, el Sr. Pere Domènec, es van casar amb les germanes Vilanova. La casada amb el Sr. Domènec li va fer construir el Palau de la Plana Novella, dotant-lo de tota mena de detalls i luxes i on es celebraven bon nombre de festes i recepcions. Cridava l’atenció, ens deia, l’espectacularitat   del Palau, sobretot per la seva ubicació, en un lloc tan apartat de la civilització.
    Més modest ha estat l’entorn de Campdàsens i de can Lluçà que ha mantingut part de la propietat gràcies al bon afer dels descendents, com la mare de les actuals hereves, la Sra. Pilar Casas i Robert. No podem dir el mateix de la Plana Novella que, després de passar per diferents propietaris, actualment és un monestir Budista.
      Entre Campdàsens i la Plana Novella, a banda dels lligams familiars  que hi coincidien, han estat dos enclavaments importants de la toponímia del Massís del Garraf. Quan arribar fins a la Plana a peu era una de les excursions preferides pels caminants que des de Sitges s’hi apropaven. Si més no el llogaret que avui ens ocupa s’ha vist influenciat per l’encant de la seva festa que si bé va passar per uns anys d’oblit, quan es va reprendre, fins a dia d’avui, ha consolidat la seva categoria de festa camperola amb encant. I això es déu als neguits dels organitzadors, en aquest cas, els Amics del Garraf, que van fundar insignes sitgetans, i a les facilitats rebudes per part de la propietat. A mi m’encanta aquella hora del matí, quan la capella té les portes obertes i la claror hi entra de puntetes, sense mostrar la seva excelsa lluminositat. Fins el punt que l’altar resta  entre penombres  per falta de l’enllumenat elèctric. Poc abans de començar la missa, la masovera, la Nieves Reintero, amb el davantal de trafegar ben visible, s’encarrega de que el tremolós  ble de la candela passi als ciris que estan disposats a l’altar.  
       Altre moment amb carisma propi és la ballada del ball de bastons a la placeta, quan s’ha acabat la missa. I l’esmorzar a can Lluçà, on la Maria, la masovera es nota satisfeta de tenir l’entrada plena de visites. Del ball de bastons i el de les Cintes de l’Agrupació, amb les respectives colles de grallers que li ballen davant  la porta de la masia i el pregoner i la poetessa que ens delecten amb el pregó i la poesia inspirada en aquestes contrades.
       Foscor de la nit a la festa de les  Cases Noves i llum de dia a la de Campdàsens. Dos detalls que les fa diferents. Una a la vigília i l’altra  en aquest primer diumenge de juliol, festivitat de la Preciosíssima Sang de Jesús. Quantes sensacions en tan poques hores de diferència.
                                                                                     J. Y. M.

   
 (Article publicat a l'Eco de Sitges el 30 de juny del 2017)

24 de juny 2017

DE CA L'ANTONIET AL POBLE SEC

   




      Dos camins per a un mateix destí, el camí de ca l’Antoniet i el de la Fita conflueixen  a can Bricullé, ca la Blanca i la casa Pletada. Tres vertígens de la pagesia de casa nostra que encara es conserven tot i la transformació que han tingut lloc entre el Poble Sec i les cases de ca l’Antoniet.
   Deixant a un costat la sínia Robert i la de la Dionísia, el camí decantava, bordejant la sínia de can Pairet cap a la masia de  l’Antoniet. I a recer de la masia un nucli de cases van compartir espai i  on hi han viscut unes famílies sitgetanes que, per la seva situació, freqüentaven un entorn camperol tot i que no precisament totes les famílies que les habitaven  es dedicaven a les feines del camp.
Però sí que algun d’ells han participat amb les nostres tradicions, com en Magí Mestres que deixava ca l’Antoniet, cada vigília de la Festa Major, vestit de bastoner. Anava i venia , però la tornada, després de la processó, era diferent, la suor havia calat en la camisa, mentre l’acompanyava  un cansament que feia que el camí de retorn  a casa fos més carregós. El suau repic dels picarols, compassats darrera el pas lent i cansat, així com el decadent flaire del brot d’alfàbrega que encara s’aguantava en la comissura de l’orella, delataven un final de festa.
    Component de la Colla Vella de Bastons,  com en Josep Roig, de ca la Pepa Sorda. Aquest es retirava pel Camí de la Fita. Només els separava la franja de la vinya de la família de l’Antoni Reyes i  terres de conreu, doncs ca la Pepa Sorda es troba just darrera can Bricullé.
   Quan el veí de ca l’Antoniet i el del Poble Sec,  es van adonar que saltar i córrer, tot picant els bastons, podien acabar fent figa, van acordar participar de la Festa Major d’una manera més relaxada, acompanyaven als grallers en la seva entrada de gralles, vestits igualment de blanc,  i en les seves mans en lloc dels bastons hi portaven brots d’aufàbrega. En Magí, però, continuava participant de les musiques nostrades, les pròpies de la Festa Major i també les del cant de les Caramelles. Una tradició que  s’havia aixoplugat a  l’era de ca l’Antoniet quan hi acudia la Colla de Caramelles de Retiro, després van anar a l’era dels Molins.
  De  la masia de ca l’Antoniet ja se’n té cosntància a l’any 1773. Els propietaris van ser la família Almirall, el Sr. Antoni Almirall i Carbonell. I els últims masovers, que ho van ser durant molts anys,  la família Catasús, amb en Miquel Catasús Amigó i després el seu fill en Miquel Catasús Roig que es va casar amb la Celia Pacios Camps i van tenir un fill, en Miquel.  
    En el mateix lloc es van  construir cases i la masia va quedar darrera, s’hi accedia per un porxo on en el seu  interior  hi havia unes vivendes. En una  vivien el matrimoni Magí Mestres i Vicenta Zarzuela  que van tenir un fill , en Magí Mestres Zarzuela, el bastoner, al qual em referia, que es va casar amb la Teresa Mirabent  i van tenir tres fills, la Carme en Toni i la Vinyet.
  A l’altra costat del porxo la família Marrades, En Salvador Marrades i la seva muller la Clotilde Mascarell,  amb els quatre fills: en Salvador, en Miquel, Vicenç i en Jaume.
   En una altra casa  l’Agustí Roig, oncle d’en Pepa Sorda,  i la Pilar Colau els quals, al no tenir fills els va venir a fer companyia una neboda, la Pilar Mongay Colau. Aquesta noia va aprendre de costura i anava a cosir al taller de la Carme de l’Eco. Degut a una apendicitis va morir jove. Els seus oncles van quedar molt desconsolats i per alleugerir la seva pena va venir a viure amb ells el germà de la noia, en Valentí Mongay Colau, provinent del poble de  Castigaleu Aquí es va casar amb l'Emilia Castro i al cap del temps es va establir de barber al carrer Sant Pau on avui hi ha un acreditat establiment de restauració que el regenten els seus dos fills.  
  La  família Carbonell, en Magí Carbonell i la Rosalia Roig, van tenir dos fills, en Magí i la Montserrat, casada amb en Manel Domingo amb dos fills, en Manel i en Josep.   
  A frec de l’era hi vivia  el matrimoni format per en Joan Fullera i l’Annita Sotorra. Amb les seves filles: la Victoria, l’Eulalia i l’Anna.
  I la família Vicente, el matrimoni format per en Jaume Vicente i la Carme Fusté que van tenir dos fills,  en Jaume Vicente “Tente” i en Ferran.
  Ja al capdamunt del camí el Sr. Josep Nebleza i la seva muller, la Josefina Paco,  li van comprar un tros de terra al Sr. Almirall i s’hi va construir una casa, curiosament és l’única que segueix en peu. Allà s’hi van traslladar a viure amb el seu fill Pepito que havia nascut a   ca l’Artur Carbonell. Degut aquesta complicitat, l’artista  tot sovint acudia a ca l’Antoniet, sobretot el dia de la Festa Major, per a compartir taula amb la família Nebleza . Allà el xicot de la casa s’havia avantatjat en el domini de l’acordió i el piano, d’aquesta manera noves melodies s’alternaven amb el piular dels ocells,
      Avui, les cases de ca l’Antoniet han sucumbit a la modernitat. Queden, però, les tres icones: la casa Pletada , ca la Blanca i can Briculé, integrades .al Poble Sec. Quan just  són a punt de celebrar la seva festa coincidint amb la festivitat de Sant Joan. En pocs dies de diferència dues nits molt significatives: la de la revetlla d’avui i la  del dissabte passat, vigília de Corpus, que també ens reserva moltes sensacions. Quan els veïns dels carrers surten a dibuixar i a tallar flor. M’encanta l’agrupament de sitgetanes que s’apleguen davant la casa de la Glòria Baqués. Ella és el pal de paller  de tot plegat, que vetlla i estima les tradicions les quals al carrer Jesús, gràcies a persones com la Glòria, es fan notar.
    Poble Sec i poble de Sitges, una altra festa ens agermana.

                                                       
                                                          J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 23 de juny del 2017 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez