Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

10 de gener 2019

DUES BOTIGUES A L'ENTRADA DEL POBLE


     A  l’alçada de les anomenades Cases Noves,  hi havia la finca del Sr. Antoni Garcia Munté que s’estenia fins al indret anomenat Els Molins.
    Tenia cura de les terres i les vinyes, en Joan Montaner, més conegut per en Joan dels Molins o també per en Joan de la gralla,  per tocar aquest instrument. Ell i la seva família vivien de masovers en la casa .
   De les vinyes de l’amo collien  raïm moscatell i quan aquest es convertia en xaropet, en Joan mateix s’encarregava de despatxar-lo en el celler que tenien en el carrer Sant Antoni, més popularment conegut pel carrer del gas, per haver-hi la fàbrica. Quan aquesta va deixar de subministrar gas, tot l’entorn va canviar;  van  enderrocar els tallers de sabates, la fàbrica de rodets Segarra, el propi celler, i en el seu lloc s’hi van construir blocs de pisos.  Amb el canvi de paisatge, en Joan van continuar venent el moscatell a on havia estat la fusteria d’en Ramon Martín. Un moscatell que va rajar de la bota fins que tot l’entorn dels Molins també va acabar urbanitzat.
   Davant mateix d’aquesta finca s’estenia una gran esplanada, i més enllà les Cases Noves que s’agrupen fins a la via del tren. Els circs aprofitaven aquell descampat per  aixecar  les seves carpes. I el que són les coses, a pocs metres, encara hi ha la casa on hi viu la Carme Sánchez que de jove va ser trapezista i estava casada amb en Rudi Llata, nom artístic del santanderí Pepito Llata, un pallasso d’una gran popularitat.
    Un parell de cases més enllà, hi vivia en Dimas Duran i Carbonell i la seva muller, l’Aurèlia Carbonell i Tort. Els pares respectius tenien terres i vinyes. Les de la família Duran s’estenien per la franja del Camí Pla, des del costat dret de la rotonda, fins els vivers d’en “Garrofer”. Els Carbonell les terres i les vinyes  eren a tocar a les de can Pei, més concretament on avui hi ha l’Institut Vinyet.
   En l’entrada de la casa el matrimoni venien les verdures que collien i  el vi que elaboraven en el celler situat a l’altra costat de la casa, on també hi havia l’estable. Els habitants de les Cases Noves els hi demanaven poder comprar altres articles, així va ser quan a l’any 1957 van obrir una botiga amb més diversitat de productes.
     Com a curiositat ressaltar que era la primera botiga  que es trobava quan arribaves a Sitges, des de la banda de Barcelona. En Josep Duran i l’Aurèlia Carbonell, amb la seva família, hi van estar al front durant molts anys. Fins que la petita botiga es va  convertir en un espaiós i ben assortit supermercat.
   I si arribàvem al poble per la banda de la Creu de Ribes, la primera botiga que es trobava era la de queviures de can Castillo. Curiosament tenia les mateixes característiques de la can Dimas, Amb una finestra com aparador i la porta d’entrada al costat mateix. Estava al front del negoci la Sra. Maria Rosa Benages Flor que estava emmaridada amb el Josep Castillo Collado que era pagès i també aprofitava el cavall i el carro per a fer transport de material i runes amb els paletes.
  La botiga, que es trobava davant de La Madriguera, la van obrir a l’any 1956, on havia estat l’estable. A la Rosa l’ajudaven, a més del seu marit, els seus dos fills, en Josep i l’Elvira. Aquesta última, quan els pares es van fer grans, la va regentar ella.
    Despatxaven una mica de tot i feia un gran servei a totes les cases que hi havia en aquell sector de la Bòvila i la susdita Madriguera.  Al costat mateix de la botiga, anant cap a la Creu hi havia uns horts: el primer era del  mateix Castillo, a continuació el d’en Marianet, que després va passar a ser propietat  dels germans Llorenç i Jacint Picas. Al costat el d’en Francesc Esplugues, el perruquer que tothom coneixia per en Dandy. I el del  Xatet, el qual en tenia un altre molt a prop, a l’altra costat de la carretera i dels garrofers. Els dies de festa, hi campava el fum de les paelles i el  de les costelletes. Les gasoses fresques les anaven a comprar a la botigueta, així com altres ingredients que eren menester.
   Les casones estan pràcticament igual, tot i que reformades. Al costat de la botiga hi havia l’escala per on s’accedia a dues vivendes; en una hi vivien els Castillo i a l’altra  la Rosy Ossó, germana d’en Joan de Can Ferri, casada amb en Duran, pares del recordat Remonet que era fuster i tocava també el tabal amb les gralles. I a sota, la casa de la família de l’Àngel Paco, germà del cec.
   Venint des de la banda de Vilanova, la zona residencial ha limitat l’ubicació de botigues. Però si al visitant i gent del poble se li esqueia comprar vi o alguna que altra verdura, podia fer cap a la masia de Can Pei, a can Lleuger,  a can Marcè,  la sínia Cebeta, a la sínia de la família Raventós, la sínia  Bord...     
            Però, com he dit, la d’en Dimas i la d’en Castillo, van ser els primers referents comercials que el visitant trobava quan arribava al poble, des de  dues direccions diferents. Situades a frec de vinyes i horts. Un privilegi que pocs comerços de la vila poden vanagloriar-se. Era quan la gent del poble era una clientela addicta a aquestes botigues de proximitat. Amb un tracte exquisit i on es comentaven les coses del viure quotidià. Però  amb compte no excedir-se massa perquè les mestresses de casa, mentre  anaven a comprar, acostumaven a deixar l’olla posada al foc. Quan tornaven, més d’una vegada, l’olor de socarrimat delatava, des de la porta, que la conversa havia estat més llarg del previst. Les mans al cap era el senyal més evident del lament davant el fracàs, que mai no ha estat garantia de: “no em tornarà a  passar més”.
                                                                              J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de Setembre del 2018)

06 de gener 2019

LA CARRETERA DEL VI


    L'amic i músic Cristóbal Rubí, era component de la Cobla Sitgetana i, quan s’esqueia, anava a fer bolos amb altres cobles que el sol·licitaven. Una de les vegades l’actuació era de nit i en un poble de l’interior, s’hi va desplaçar sol amb el seu cotxe. Quan van acabar es va despistar i va decantar per una carretera que circulava  en direcció oposada al seu destí, que no era cap altre que  casa seva. Quan ja portava uns quants quilòmetres fets, i sense opció de poder preguntar a ningú, si anava en la direcció correcta, ho va complicar encara més ficant-se en aquests nous cinturons de circumval·lació, que si bé són de gran utilitat per guanyar temps, però que produeixen l’efecte contrari quan vas perdut. Total, que després d’anar cap aquí i cap all al final, també per casualitat, va circular per la carretera correcta, però va arribar a casa, esgotat, a les tantes de la matinada.
   Quan ens vam retrobar ens ho explicava amb aquell repunt d’aventura que sempre emprava en les seves dissertacions. Mentre es planyia de la modernitat que, segons la seva opinió, anava en detriment de les persones que, com ell, tenien una certa edat i no anava massa sobrat del sentit de l’orientació. Ho raonava dient que abans era més senzill circular per les carreteres. Perquè, sempre segons la seva particular opinió, només hi havien dues carreteres, una per anar i una altra per tornar.
   Però va ometre allò que també es deia, que tots els camins porten a Roma. Avui potser tampoc és així. N’hi ha masses de camins, alguns  deuen passar de llarg.
   A casa nostra les carreteres que serveixen d’enllaç al qui ve i al qui se’n va, també són les mateixes des de fa molts anys. Si més no aquestes vies de comunicació igualment  han experimentat una, diguem-ne, ampliació que ha facilitat que el trànsit no es concentres exclusivament en aquell cantó, del qual només en queda el nom, el de Can Perico. Com ha quedat pel record aquelles llargues cues de cotxes que es formaven les tardes dels dies de festa de l’estiu, degut a les barreres del pas a nivell que es passaven moltes estones abaixades i això tallava la lliure circulació. El problema es va solucionar amb l’obertura de l’Avinguda del camí dels Capellans, que permetia salvar el pas a nivell.
    No obstant el volum de cotxes que transitaven per les Costes de Garraf va augmentar en poc temps, tant que s’avançava molt a poc a poc. Fins que es va perforar la muntanya i es van obrir els túnels i es va dotar de dues vies en cada sentit. Obviaré, però, l’alt cost que cal satisfer
per poder-hi passar. Una via que enllaça amb la variant que arriba fins a Cubelles, amb un altre ramal on  pots accedir fins a Igualada, sense haver d’entrar a Vilafranca.
   De totes les antigues carreteres que conflueixen a la vila, la més popular, diguem-ho així, ha estat la carretera que en dèiem  de Ribes, o de la Creu de Ribes. Doncs era la que et porta fins aquest poble veí, i també als indrets de les Cases de l’Antoniet, la Bòvila, la Madriguera,  al mas d’en Liri, el Fondac, a la creu de terme i al bosc d’en Bruguera... Era carretera, però també camí, que el transitàvem  quan anàvem a la muntanya. Els de casa tenien un hort a la Madriguera i  tenim fotografies de la tornada de l’hort caminant pel mig de la carretera. Un detall que deixa apreciar el poc trànsit que hi havia. I que et donava temps d’arrecerar-te quan es feia notar la presència d’algun que altre vehicle.
    Ara, a l’urbanitzar  tot l’entorn, li han posat, diguem-ne, nom oficial: Carretera del Vi. La indicació es pot llegir en unes lletres artístiques disposades quasi al tombar de la rotonda que han disposat.
    Un anunciat que es contradiu amb les constants recomanacions que se’ns fa, respecte a que si has de conduir, no beguis. El conductor que hi arriba, amb la gargamella reseca i amb preferència pel vi a l’aigua, per a remullar-la, quan llegeixi tan concreció se li farà la boca aigua. I circularà delerós de trobar-ne el filó. Si no és que pari a Les Torres, al celler, amb collita pròpia i d’altres vinyes de les quals en té  cura l’Isidre Pagès, si passa de llarg el vi li costarà trobar tan a peu de carretera. Serà fins passat Vilafranca, però allà les carreteres se les deu conèixer amb un altre nom: les C no se quant...
   Si més no, la curiositat més condicionada amb el tema que ens ocupa, la trobem en una coincidència sensacional. Transcorreguts tants anys, encara avui les tres carreteres que conflueixen a la vila són les mateixes, afegint-hi les corresponents variants. I fixeu-se amb el detall. Si venim de Barcelona per les Costes, entrant a Sitges, al costat de la benzinera, hi trobem una vinya de  Malvasia. Si hi arriben per la carretera de Ribes, perdó,  del vi, abans d’enfilar cap a la creu, a banda i banda hi trobem vinya. La de davant del camí de can Baró, tocant a l’urbanització, també és de Malvasia. Si ho fem des de Vilanova, a la recta de la Mata, la vinya predomina. I en una vinya quasi arrecerada a l’Autòdrom , una altra raconada de Malvasia.
      En aquests dies, en totes aquestes vinyes, ha començat la verema. Avançada, perquè hi han varietats de raïm que s’han de collir abans. Els responsables  de posar noms als llocs, s’han decidit pel resultat final, el vi. Que té els orígens en la vinya. Davant la curiositat que les tres carreteres que porten a Sitges, la verdor dels pàmpols saluden als viatgers, potser hagués calgut pluralitzar  i denominar-les, a les tres,  les carreteres de les vinyes.  
   El vi ja el descobrirà el qui el busqui. Mentre no faci com aquell, que va entrar a un celler i, al descuit del pagès, es va amorrar a l’aixeta de la bota i després no la podia tancar. I mig ofegant-se exclamava: “ Ai! xateta prou...”.
                                                                                       J. Y. M.
          
  
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 31 de setembre del 2018)

UN DEL PRADO FENT EL VERMUT AL RETIRO


A la Festa Major hi van associades moltes singularitats. Una  que he trobat molt emotiva ha estat la salutació que dedica l’amic Vicenç Morando en el revés de l’estampa  de l’Ofici religiós. Ha escrit: “Benvingut Nadal d’estiu.  T’esperàvem...”.  M’ha agradat molt el seu contingut.
    Dies abans, però, la Festa començava amb el pregó d’en Talino Plana, el qual va transcórrer entre el domini de dues professions:  el de dimoni i la de sitgetà. De les quals aporta un ampli currículum que el va ratificar a mesura que  s’anava alternant entre un ofici i l’altre. I passava de l’infern al cel, tot recreant-se en l’anècdota protagonitzada pel seu representant a la terra, el nostre Senyor Rector, mossèn Josep Pausas, del qual es va referir a les “tres volteretes” que va fer al volant del seu cotxe en la tarda del dia de Reis. El pregoner va  entaular un paral·lelisme entre l’oli i el vi de missa. Però exagerant amb el nombre de  figueretes; d’una volta  ell en va apuntar fins a tres. Es va curar en salut i no va voler quedar curt. Anècdotes com aquesta el seu pregó en va estar farcit.
     El trasllat de la imatge del Sant al Prado, ja feia dies que va despertar una gran curiositat. I seguidament, com el mateix pregoner insinuava, no hi va faltar qui proposes  que en alguna de les properes exposicions pogués tenir lloc al Retiro. Sortosament aquelles fortes rivalitats que caracteritzaven als seguidors d’una i altra Societat ja fa temps que han desaparegut, perquè d’haver continuat, la decisió del pendonista de ben segur que hagués propiciat una forta controvèrsia.
  Encara amb el ressò de l’entrada de gralles i de les sardanes i la sortida dels balls de les dues, es va passar  a recollir la imatge. Era tard, fregant les 11 de la nit. La processó va ser llarga, però de ben segur que a en Toni Tudela se li va fer curta, perquè  davant de les emocions viscudes hagués volgut aturar el temps, per poder-s’hi recrear millor. Al poc de sortir de l’església, ens va sorprendre el tro del coet que anunciava el primer senyal del Castell de Foc, que va entusiasmar a tots. El resultat del qual cada any es resumeix amb la mateixa frase: “Aquest any com mai”.
  I aviat ens desperta la matinal. Veure-la sortir en plena foscor, dirigint-se cap a la platja Sant Sebastià, és sensacional. Això fa que la claror del dia s’afanyi per ser-hi. No hi és a temps  per saludar el pas dels gegants, però sí a partir del ball de bastons. A la claror del dia li agrada l’espectacle i si queda.
      L’Ofici de Festa Major és un acte comú en tots els pobles, on l’anada i la sortida del mateix és costum acompanyar a les autoritats amb música. Sortosament a casa nostra disposem d’una bona banda, com hem pogut constatar. També, durant forces anys, en el programa oficial, quan es referia a l’Ofici religiós, no hi faltava aquesta apreciació: “Glosarà la vida del Santo un eminente orador sagrado”.Una altra frase mítica. Fins que els senyors rectors que s’han succeït en la nostra parròquia han estat el únics responsables de fer el sermó. Una vegada més,  mossèn Pausas aconsegueix, amb la seva facilitat de paraula i una barreja de respectuosa ironia,  que les seves paraules es converteixin en una bona lliçó del seu exercici al capdavant de la nostra parròquia. Però que tampoc es talla  quan ha de dir les coses pel seu nom.
    Com així va passar, quan durant l’espectacular sortida d’Ofici i un cop a la plaça hi quedava poca gent. Entre aquesta, des del balcó de l’Ajuntament, va poder distingir a dos sacerdots i dirigint-se a un d’ells li cridava: “ Ei! Tu no has vingut a l’Ofici ”. Si més no va arribar  puntual per a l’hora del dinar. Per tant, en un bon moment, no estava tot perdut.
    Els concerts de Festa Major són  un altre denominador comú de tots els pobles que la celebren.  On quasi tothom enraona mentre els músics interpreten  el repertori que han vingut preparant des de fa temps. Un mal moment per donar a conèixer el resultat del seu esforç . Al Retiro amb la presencia de la Suburband i al Prado amb la Cobla Maricel i un combinat de gralles. També les dues Societats  s’alternen en quant al detall de convidar a les autoritats i pendonistes. Aquesta vegada els ha donat la benvinguda l’Elena Ferré, presidenta del Retiro. I un cop asseguts, el pendonista, Toni Tudela,  va fer un comentari que m’ha semblat, després del pregó, dels  més genials que he escolat durant tots aquests dies: “Tants anys preparant el vermut  del Prado, per acabar, avui, fent el vermut al Retiro”.   Una coincidència  que els més acèrrims de les dues Societats haguessin llençat el crit al cel.
   A la nostra processó se li escau a la perfecció, la conclusió que diu: “la processó és llarga i el ciri és curt”. Doncs  les feres fogueres i els gegants, es retiraven de l’apoteòsica ballada final quan ja  no era el dia de Sant Bartomeu.   La festa s’acabava just estrenat el dia de Sant Lli. On un altre vermut s’ha convertit en tradició. Com la missa en record de tots els nostres difunts amb els quals hem compartit altres festes majors i que tenim ben presents. Entre ells aquells:  mossèn  Jaume Berdoy, en Jofre, en Coté, en Ramon Soler, i en  Mompel...
    Ho contempla també en Vicenç , en el text  de l’estampa: “Perquè necessitem moments  per pensar en els qui, enguany, no viuran la Festa Major que hagueren volgut viure”.
   I amb la ballada final a la platja Sant Sebastià, a càrrec de la Cobla Maricel, i un breu castell de foc, es dona per finalitzada la Festa Major. Viscuda amb intensitat i emotivitat i amb les consegüents felicitacions a la nova Comissió que presideix la Maica Díez –Alcón.
                                                                                   J. Y. M.
  
  
(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 22 d'agost del 2018 )

05 de gener 2019

EL DIA DESPRÉS

   La direcció del setmanari, per tal de poder avançar en la compaginació, em té assignat un límit de temps  per lliurar l’article. Degut a L’excepcionalitat d’aquests dies, amb festes per entremig, el termini s’ha escurçat i m’han demanat si el poden tenir  dilluns millor que  dimarts.  Aquest avançament em limita el poder mencionar detalls que es succeiran a mesura que avanci la programació  per  celebrar la Festa Major.
   Per altra banda les noves tecnologies fan possible, el setmanari no és una excepció, poder incloure informació puntual d’aspectes que han tingut lloc pocs moments  abans del tancament de l’edició. D’aquesta manera l’Eco,  quan aquest dissabte estigui al carrer, portarà informació dels actes festius més transcendentals  que hauran tingut lloc poques hores abans. Perquè com els grans diaris, sempre es reserven un espai per incloure les  notícies d’última hora.
    He explicat tot aquest procés, perquè la nostra Festa Major hi té una certa similitud. El que costa més són els preparatius. Els membres de la Comissió han d’anar lligant caps i aquesta tasca no es feina d’un dia, sinó de mesos. D’aquí que pot semblar descabellat que  per Nadal ja parlin de Festa Major. I és que potser abans ja han tingut de tancar projectes, principalment els de caire musical que, degut als compromisos dels conjunts i orquestres, s’ha de preveure la seva contractació amb molta antelació, doncs l’agost és quan més demanda tenen. Tot i que la nova Comissió,que presideix la Maica Díez, ha estat anomenada el mes  de març, amb poc marge per pensar-s’ho massa. Sortosament la dinàmica i la il·lusió que hi dediquen els seus components, l`haver tingut de  treballar a contrarellotge, no ha estat un impediment.
   Avui, tot i que encara queden molts actes per gaudir, les tan pregonades 36 hores les acabem de superar. És el moment d’abocar les camises suades a la rentadora. Impregnades, a més de la suor, de l’emotivitat que transpira la pell en el transcurs d’unes jornades i uns actes que, tot i la seva antiga  projecció, per a nosaltres no deixen de tenir sempre un renovat interès. Com els dos pregons, el satíric i l’oficial, que obren el actes. El satíric a recer d’aquest entranyable racó del Palau del Rei Moro, seu de l’Agrupació dels balls Populars i a càrrec de la Mercè Garcia. Que, com el seu nom indica,  la sàtira sempre hi va ser present, amb un Mercè genial, que igual cantava que es reia del mort i de qui el vetlla.
   I, el diguem-ne, oficial a càrrec d’en Talino Plana, que va saber transmetre una bona dosis d’humor fi i brillant, mentre parlava de coses serioses i el foc quasi li cremava la cua. Una bona manera de començar una altra festa. La qual, sense adonar-nos, passa ràpid, desprès d’haver-la esperat durant tant temps.
   La ballada final representa el compendi de totes aquestes sensacions  que s’aglutinen en una plaça plena de gent que es resisteix a ser testimonis de la retirada dels gegants.  Com sensacional és l’entrada de la imatge de Sant Bartomeu a l’església.  Moments únics, que ajuden a vitaminar sentiments de festa que han de perdurar fins a la propera. Aquesta vegada aviat, quan d’aquí un mes celebrarem la festa de Santa Tecla.
     El dia després de qualsevol festa major va associat a cert cansament, sobretot pels participants dels balls, i a una mica de nostàlgia que, un cop es van acumulant anys, aquesta sensació es va matisant.  Influeix també que actualment, durant tot l’any i sobretot a l’estiu, conflueixen molts al·licients a quin més suggestiu. La immediatesa amb que la tecnologia ens permet poder treure el cap a qualsevol esdeveniment que passi al món, fa que, com diuen les persones que, per la seva edat han viscut moltes experiències, quan se’ls vol interrompre la seva comoditat, ho raonen dient: “a mi deixeu-me que ja ho tinc tot vist”. Em vinc a referir que no ofereix la mateixa sensació de novetat avui, que tenim tots els avanços disponibles, que en l`època dels nostres avis. Que fins i tot eren capaços, per exemple,  els veïns de Sant Pere de Ribes, de desplaçar-se, caminant o amb el carro, fins  Sitges  per gaudir de la nostra Festa Major. I el mateix succeïa quan els qui la celebraven eren els ribetans. Aquestes ganes de participació, sense cap mena de dubte,  no era altra  que poder sortir de la rutina quotidiana i abraçar-se a les moltes sensacions diferents .
   I això passava aquí i en qualsevol poble de la nostra Geografia. Fins i tot acollir a un familiar a casa era un signe que conferia categoria a la pròpia família. I  depenen  del nombre encara més. Als quals calia afegir als músics que, a l’hora de les menjades, es repartien per les cases.
   Nosaltres tenim la sort de mantenir una Festa Major que ha estat i és l’admiració de la gent de Sitges i dels qui hi  estan molt identificats . I aquests valors s’inculquen a  la mainada des d’una edat molt joveneta. Hi contribueix aquests avanços tecnològics als quals em referia. I és que ben aviat es pot adquirir la gravació  del que ha estat la Festa Major d’enguany. Un valuós document per  la mainada que, tan petits, també ja manen i  la saben molt llarga. Quan, davant les farinetes les refusen una i altra vegada, fins que no els hi projecten al televisió les imatges de la festa. Oli amb un llum, embadalits , obren i tanquen la boca per a satisfacció del pares que el que volen  és que mengin. Vet aquí com  també és un revulsiu de la gana.
   Per contra a altres els hi produeix set, i això és més preocupant. Bevedors els quals, l’aroma del suc no els deixa que els embriagui l’olor de l’alfàbrega, dels nards. Olors que no els hi faran mai mal, ni desbarataran la feina dels responsables i tampoc la bona imatge de tot plegat. Malaguanyada oportunitat, atenent que de cos només se’n té un i de vida també una i prou. En canvi de festes Majors en vindran moltes més.
                                                          J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 17 d'agost del 2018)

ENTRE EL 5 I EL 15 D'AGOST


   El mes d’agost aplega un nombre important de festes, algunes d’elles de molt calat dintre el calendari sitgetà. La primera la festivitat de la Mare de Déu del Vinyet que, des del 2012, la vigília té un significat especial Aquest any, al coincidir en dissabte, ha comptat amb la presència de Vinyets vingudes d’arreu i és curiós conèixer la raó per la qual els pares  van optar per posar aquest nom a les seves filles.
  I altres que degut a la distància que ens separa no hi van poder ser presents, però que gràcies a les bones arts de l’Esther Soto hi vam poder contactar. Unes Vinyets que s’assemblaven tant a la responsable de conduir l’acte, que si nos  fos  perquè no som mal pensats  haguéssim dit que era ella mateixa. Però les noves tecnologies ofereixen aquests avenços, tan sofisticats, que no hi ha res impossible. O potser era la molesta calor que imperava, la causa   que  s’interposava entre la realitat i la ficció.
    Calor que ens va acompanyar el dia del Vinyet, convertint-se en el tema de conversa. Destacant la representació,  l’última que va tenir lloc en el 2005, del Ball de la Mare de Déu del Vinyet. Fantàstica posada en escena  pel grup La Palmera que van suar de valent degut al sol de justícia que s’abraonava damunt el ciment de la placeta del costat de l’ermita i que hi contribuïa les robes de vellut que alguns dels seus components vestien. La seva excel·lent interpretació va ser la compensació a la sufocant temperatura que van haver de patir.
    Amb les sardanes i el Castell de Foc, finalitza la festa del Vinyet, la primera sota la responsabilitat d’en Vicenç i d’en Joan Manel, com administradors del Santuari. Si més no  hem trobat a faltar molt a l’amic Ramon Soler, que la vivia amb intensitat. S’hi va referir mossèn Josep Pausas en el transcurs de l’ofici religiós. A ell i a mossèn Jaume Berdoy, dos puntals del sitgetanisme ben portat.
    Com sempre, i aquest any més que mai, les  amistats d’en Ramon han fet costat a l’Olga, per ajudar-la amb els  preparatius i amb tot el que comporta  una jornada intensa, en la qual cal atendre molts aspectes.
   L’endemà del Vinyet és la festivitat de Sant Salvador, una altra referència pel sitgetans d’antany, perquè en Salvador Satorra, el popular “Xatet”, celebrava el  dia del seu Sant d’una manera molt peculiar, obsequiant amb orxata a tots els qui acudien al seu establiment. Era tanta l’afluència que fins i tot s’havia de recórrer a l’autoritat per tal de que poses ordre a la llarga cua que es formava. Com la picaresca és cosa innata en la persona, els encarregats de l’ordre havien de vigilar que un cop havien passat una vegada, no es tornessin a posar a la cua. En uns anys en què de les petiteses se’n feia una festa, l’orxata  era esperada i celebrada   amb molt entusiasme.  A la popularitat del personatge de la casa, se’n hi afegien altres,  a quina més sublim.
    En un carrer de Sant Francesc que comptava amb uns establiments emblemàtics, a més de “cal Xatet”. Com la perfumeria d’en Pascaret, la cansaladeria de can Candelari, l’estanc que coneixíem pel de la tia Lola. La botiga de queviures de ca la Laieta que desprès el fill va convertir en una bodega. La barberia d’en Jaume Sauch, que també transformaria en bodega. I  La Maria Dolors Arnabat, la planxadora, que a l’estiu entre regar el seu tros de carrer amb la regadora i tirar aigua quan a la nit se li posaven sota el balcó turistes, que el grau del “murapium” els havia alliberat la llengua i  desfermat unes risses incontrolades, quasi buidava el dipòsit de l’aigua.
  A l’altre tram del carrer, marcava el límit la sabateria de can Castro, la botiga de queviures de la Maria Ràfols, la dels populars germans Ferret  i la de la Presenta, el forn de can Bosc, que després va regentar en Pablo i la Tresina  i la lleteria de la sínia Robert, convertida en granja on la llet va acabar per  tenir poc protagonisme.
 A l’altra costat de la seva vorera, entre la perruqueria d’en Dandi, el qual en aquestes vigílies de la Festa Major se li girava feina extra a l’haver de pentinar la nostra parella de gegants, després de la merceria de can Ploraire , hi havia la xarcuteria d’en Mariano Adell.
   En Mariano era home meticulós, polit, que mantenia la botiga impecable. Amb l’ajuda de la Paquita, la seva muller. Va ser dels primers establiments que van vendre llegum cuita. De coure-la i despatxar-la s’encarregava el germà d’en Mariano, en Cisco.
    En Mariano va ser també un dels pioners en disposar a la vitrina expositora del taulell, tot un ben assortit escampall d’embotits que atreia  l’atenció per tractar-se d’un assortiment molt apetitós.
    Quan en Marià i la  Paquita Nuño es van jubilar, ell va poder dedicar més temps a l’hort i a les flors que li tenien el cor robat. Ara, fa poc, que aquell hort, al costat del de l’Arbonès,  ha desaparegut per complert.  A l’urbanitzar  la zona de la Plana i Santa Bàrbara, els carrers arriben fins a l’ara anomenada Carretera del Vi, una denominació que pot ser motiu d’un altre article. L’home  ja no ho va arribar a veure-ho. A  la Pquita li havien explicat. I quan estava posada al dia, va i de manera inesperada ens deixa. Se’n porta aquella alegria i optimisme que la caracteritzava  i amb el seu traspàs el carrer Sant Francesc va perdent , ja no sols els establiments,  perquè aquests ja fa temps que han desaparegut, sinó  la seva gent. Un veïnat que, amb la seva dedicació  al capdavant del comerç, contribuïen a que les festes locals estiguessin ben assortides d’uns productes que es compraven per tal de celebrar-ho.
    Tot això passa pocs dies abans del dia 15 d’agost, una data on hi coincideixen moltes festes majors i l’onomàstica de les Maries. De festa en festa, però entremig es produeixen sentides absències. No hi ha felicitat complerta.
                                                                  J. Y. M.    
( Article publicat a l'Eco de Sitges 10 d'agost del 2018)

03 de gener 2019

VINYET UN NOM AMB RESSÓ MUNDIAL


El nom de Vinyet ve precedit d’una llarga projecció històrica que es situa en l’antiga ermita de les afores del poble, envoltada de camps i vinyes, algunes d’elles de Malvasia . Sembla ser, però, que fins al segle XVIII no es va començar a posar el nom de Vinyet a les sitgetanes.
   L’altra data històrica es centra a l’any 1648, quan a petició de l’Ajuntament,  s’obté del Vaticà la concessió de celebrar la seva festa el dia 5 d’agost, coincidint amb la Mare de Déu de les Neus. Abans es celebrava el 8 de setembre, dia de les mares de deus trobades. Per tant aquest any es compleixen 370 anys d’aquest privilegi.      
    La devoció que la gent de casa professem a la Mare de Déu del Vinyet  ve de lluny.  La qual cosa fa que una bona representació de sitgetanes porten el seu nom. Curiosament altra gent que, per diferents circumstàncies, van arribar  a la Vila, a l’integrar-se amb els nostres costums, potser coincidia amb el naixement d’una filla, a aquesta  la batejaven amb el nom de Vinyet. Aquest fet propicia que el nom de Vinyet hagi assolit una projecció, fins i tot, internacional.
   Un altra circumstància es dona amb les Vinyets sitgetanes que han anat a viure a fora de les nostres fronteres. Com és el cas de la Vinyet Jou i Andreu, filla de l’escultor Pere Jou i Francisco i de la seva muller, la sitgetana Antònia Andreu i Mitjans. La Vinyet als seus 92 anys, en fa molts que viu a Dinamarca. Junt amb el seu marit van fixar la seva residència  en una illa  idíl·lica d’aquell país, a la mort del seu espòs va decidir anar a viure a prop de Copenhaguen.  Curiosament la vida de la Vinyet, a més d’identificar-se amb el nom, ha estat molt vinculada a la imatge actual degut a que el seu pare va reproduir l’antiga, molt malmesa a causa del temps que va restar enterrada sota terra en el període  de la guerra. És una bona ambaixadora del seu nom i de Sitges, perquè  sempre que en té ocasió aprofita per parlar del seu poble, i el que representa el nom de Vinyet.  
     Ens consta que famílies estrangeres, per diferents circumstàncies, han posat aquest  nom a la filla. Les mateixes excepcionalitats que s’aprecien amb noies de procedència oriental, amb la faiçó de la cara que ho delta, obeeixen al nom de Vinyet.  
    Ve sent costum, seguint una iniciativa del batlle Miquel Forns, a la vigília de  la festa oferir una recepció a totes les nenes, noies i senyores que porten el nom de Vinyet. L’acte que s’ha celebrat en diferents escenaris, aquest any tindrà lloc a la plaça de l’Ajuntament, sota una denominació comú: “Em dic Vinyet, un nom de Sitges”. Que es manifesta amb una devoció que es fa palesa durant tot l’any i amb les curiositats que es produeixen sempre que coincidim amb la persona que, lluny de casa,  relaciona el Vinyet amb Sitges, perquè ha estat a la vila i ha visitat l’ermita.
   També enguany, després de l’Ofici del dia de la festa, el col·lectiu teatral “La Palmera”, tornarà a representar “el Ball de Nostra Senyora del Vinyet”. Un ball parlat  que canta la llegenda de la troballa de la imatge per un moro  que cavava la terra sota les ordres de can Milà dels Ferrers.
   Al coincidir el 5 d’agost en plena temporada turística, moltes són les famílies sitgetanes que, vivint, durant tot l’any en destins més o menys allunyats, aprofiten el dia de la festa del Vinyet per tornar a casa. Entre ells, el Sr.  Oriol Canals Casacuberta que assegut a l’entorn de l’era, aprofita per venir a saludar a la Cobla i a rememorar records que ens transporten a la casa dels seus pares en el carrer Jesús . Una edificació senyorial, amb portalada i arcada de pedra que es conserva igual.
   Com el matrimoni Canals el retrobament de moltes famílies es barreja amb un nombre de turistes que descobreixen, en aquest indret, les essències de les tradicions del poble on han vingut a passar uns dies de descans i aprofitar per fer turisme. Capten el moment amb un seguit d’imatges que automàticament envien als seus familiars i amistats. D’aquesta manera, el Vinyet i la seva festa, aconsegueix una exclusiva que ultrapassa els límits locals per esdevenir un missatge amb projecció  mundial.
   Degut a la internacionalitat de les Vinyets i a tots aquests avenços tecnològics, la intimitat de l’ermita   i el seu entorn, s’ha fet, ara en diuen, viral. A diferència de quan estava envoltada de camps i vinyes. On només es desbaratava una mica la tranquil·litat ambiental,  quan a la seva festa hi acudien  la gent de la vila, a peu i també amb carro. Succeïa quan Sitges era poc més que un poble de pescadors i de pagesos. Aquests aprofitaven aquesta trobada en el Vinyet per valorar l’estat de la vinya, del raïm que era quasi a punt per poder ser collit. I vet aquí que les converses esdevenien monotemàtiques, tot girava a l’entorn de la collita, de les singularitats de la climatologia, de les recomanacions per trobar  l’acord  consensuat per tal de poder començar la verema amb garanties. La veneració a  la imatge precedia el retorn al poble.
     Seria a partir que s’hi va disposar una mica de fira, que es van començar a entretenir-se amb un al·licient afegit. Mentre altres es van firar comprant els terrenys acabats d’urbanitzar i si van fer construir una casa. El Vinyet va anar perdent la seva solitud i la modernitat va fer la resta. Ha perdurat, però, la devoció a la mare de Déu que s’hi aixopluga, que ha estat i serà el far que ens guia, encara que els antics camins hagin desaparegut.
                                                                                             J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 2 agost 2018) 

29 de juliol 2018

DE MAR A TERRA


    El més punyent del juliol és la calor, i com que acostumem a oblidar aspectes superflus, del viure quotidià,  d’un any per l’altre,  no recordem detalls puntuals del passat. Aquesta desmemòria ens porta a fer conclusions precipitades, sobretot quan es tracta de quadrar la meteorologia, i és que davant aquesta molesta xafogor sempre emprem el mateix tòpic :” aquest any fa més calor que mai”.
     Just quan el mes decanta cap a la segona meitat, es celebra la festivitat de la Mare de Déu del Carme, patrona dels pescadors. La gent de Sitges conservem una tradició antiquíssima, la processó de les barques. Aquesta passejada marinera ens retorna a records de tot temps, perquè de sempre ens ha agradat contemplar el seu recorregut el qual, abans, començava en la platja de les barques i tenia el seu moment especial,  quan la imatge era portada des de la parròquia fins a la barca que es trobava amarrada en aquell sobresortit  de l’espigó. Totes les barques que l’acompanyaven, anaven engalanades amb banderoles de colors.
   Avui, malauradament, queden  pocs pescadors que continuïn  un dels oficis que, amb el de pagès, eren els més comuns a casa nostra . El mateix dia de la festa vaig poder viure en persona una de les dificultats més punyents que han de vèncer. Com és sabut ja fa anys que aquesta processó  comença i acaba al Port d’Aigudolç. Enguany la mar oferia una bellugadissa que no inspirava confiança, si més no la situació no era tan extrema com per haver de suspendre la sortida. Però quan les embarcacions surten de  la bocana,  l’agitació, la fúria de les corrents marines arremet contra tot el que sura. La cosa no pinta bé i es decideix escurçar el recorregut. Només arribar a l’altura de l’església, les barques emprenen el retorn cap a port. El  senyor Rector se sent alleugerit, la fe  no t’eximeix de les pors terrenals. Doncs predomina l’estima a la pròpia vida, quan aquesta depèn de tu mateix, i no cal confiar-la, per si a cas, només, als designis divins.
    L’experiència viscuda,  ens ha apropat al dia a dia dels pescadors, per fer evident  que el seu ofici comporta situacions pitjors a les viscudes i que han de trampejar com un risc de la professió.
    He quedat sorprès de la gent que espera, en el moll, la tornada de les embarcacions. La imatge de la Mare de Déu del Carme s’envolta de curiositat i devoció, i és exposada en un lloc preferent de l’escenari on té lloc la cantada de d’havaneres. Els  responsables del Port  d’Aiguadolç, ja fa  anys que organitzen uns encontres per celebrar aquesta festivitat amb la gent que estima el mar. Que admira la feina dels pescadors i, en definitiva, es troba bé amb les atencions rebudes per part dels gestors d’aquest espai marítim.
    El mar i la terra ens ha apropat als costums de la gent que hi ha trafegat, amb la curiositat afegida de que quan la gent de la pagesia tornaven a casa, amb el carro i el cavall, els pescadors es preparaven per sortir a la mar. El retorn del pagès quasi passava desapercebut,  però la sortida dels pescadors s’envoltava de molta més expectació, pel costum que hi havia d’anar a veure sortir les barques.
    I l’endemà, de bon matí, quan la gent de pagès tornaven a enganxar el cavall al carro,  els pescadors eren a punt de tornar a la platja. Un replegament que també comptava amb la gent que no s’ho volia perdre i altres que hi acudien per ajudar a entrar la barca.
    I els estius també eren calorosos i no existien els aparells per a refrigerar l’ambient.  A excepció  dels pescadors que a les nits, mentre feinejaven,  eren recompensats amb la fresca de la brisa marinera. Mentre que la gent del poble sortien a seure en el carrer per manllevar-li la seva frescor.
   Va ser amb l’arribada dels senyors  de la colònia, del turisme, quan la cosa va començar a canviar. M’explico,  ahir va ser la festivitat de Sant Jaume i m’hi refereixo perquè  un d’il·lustre va ser Don Jaime de Semir i Carrós. Un destacat protagonista d’aquells estius que, quan el sol s’arronsava, els senyors passejaven pel passeig, amb una elegància que els distingia.  El Sr. Semir era propietari d’una espectacular torre, situada a segona fila, “Los Arcos”. La gent que estava al  servei del matrimoni, com l’eficient Sr. Màxim Castillo,  tenien cura de cuidar fins els més petit detall per tal que la seva  propietat, amb un gran jardí, fos l’admiració. El pas del temps va anar en contra d’aquell senyoriu, fins el punt que els seus descendents notaren les conseqüències de la decadència. Els Semir no van ser una excepció i van començar per desprendre’s d’una llenca del  jardí, fins que  van acabar venent tota la torre.
    Els nous propietaris  l’han reconvertit en un espai turístic i, avui, quan hi passo per davant, no puc per més que recordar al Sr. Semir, perquè no consentia que ningú ni res desbaratés l’elegància harmoniosa  que  s’havia establert  en la seva propietat.  Ara, les tovalloles multicolors s’aboquen a les finestres. Estenedors movibles exposen, a les mirades, peces de roba diverses... Pels qui hem conegut l’apogeu d’aquella època, la pulcritud de tot plegat, ens  fa mal a la vista i al cor.
    De terra a mar, l’encant de poble pescador i camperol, ha sucumbit al progrés. Només la música manté els lligams d’una vida nocturna amb classe. Les pròpies Havaneres del Port d’Aiguadolç i els Concerts de Mitjanit que s’hi celebren durant l’estiu. Com l’oferta musical que ofereixen els Museus de Sitges, en el incomparable marc del Racó de la Calma. O en la sala el Cau Ferrat, que venen a tenir una similitud amb les que organitzava el propietari de la casa. I aquests dies té lloc el Festival dels Jardins  Terramar.  Gràcies a ell, retorna la  personalitat a uns jardins que són el mirall on s’hi reflecteix  l’època daurada de Sitges. Quan aquest presumia d’una categoria que era l’admiració de la gent de casa nostra i dels que ens visitaven. I tots en teníem bona cura, per tal de no desprestigiar-la.  
      Igual com ara...
                                                           J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 27 de juliol del 2018 )

JUGAR A FER LA RATETA


   Els jocs també han evolucionat amb el pas del temps, però ha estat el carrer el millor escenari que s’avenia amb una infantessa, els de la meva generació, que no passàvem privacions, sobretot en l’aspecte alimentari, però sí que es filava molt prim en altres aspectes superflus. Així els nostres entreteniments provenien, en certa manera, dels jocs que practicaven els nostres pares. Que no eren  gens sofisticats.
   Del carrer també n’hi havia els qui n’abusaven més que altres i que no obeïa a cap descuit dels pares, sinó més aviat per motius de feina, la qual no els permetia atendre les exigències dels més joves de la casa. Si més no sempre trobàvem un bon motiu per sortir al carrer, sobretot durant les vacances de l’escola. I aquesta freqüència tenia la corresponent compensació, perquè jugàvem a  jocs que hauria estat impossible desenvolupar entre les estretors intimistes de les cases.
   El joc més comú de tots era  el de la pilota, tot i que no era ben assimilat pels veïns de cap carrer, perquè provocava les molèsties consegüents; des d’embrutar el blanc de la calç de la paret, fins a provocar alguna que altra trencadissa de vidres. Però no tot consistia en aquests improvisats partits, la cosa es regia també per unes modes passatgeres. Així quan ens venia la caparrada de  jugar a patacons, la pilota quedava aparcada. Vet aquí un entreteniment amb el qual els nostres pares també hi havia jugat.
   Guixat un quadrat al terra, cada participant en el joc, hi anava disposant el número de cromos acordats . Abans, però, de llançar amb fúria el patacó , s’havia d’establir l’ordre de tirada i aquest s’aconseguia després d’ apropar, el màxim,  el taló de goma  fins a l’escaire de la façana de la casa amb el terra del carrer. El qui aconseguia millor apropament era el primer a llençar. Llavors, en el moment en què la goma impactava sobre els cromos, tots el que sortien fora del quadrat  se’ls emportava qui havia fet la tirada.
    Un altra de molt popular era el que anomenàvem el joc  dels “guitos”. Simples pinyols d’albercoc que arrodoníem per a equiparar-lo el millor possible a una bola. Es jugava prop del desaigua de les canals que es troben en un extrem de la façana. Se’n feia un escampall, també segons el nombre acordat i, ara un ara l’altre, s’anava intentant ficar-los en la interioritat d’aquella obertura. Guanyava, tots els que hi havia a dintre, el qui aconseguia introduir l’últim pinyol en la desembocadura de la canal. Quan guanyaves un d’aquests botins, et produïa tal satisfacció que semblava que haguessis aconseguit un valuós tresor. Els nostres pares estaven més fets al joc de les “caniques”. Un joc de toc i pam. 
   Mentrestant ens envoltàvem d’uns detalls que eren comuns en totes les cases. Un dels tants eren els miralls. Curiós invent aquest, que ha permès a quasi bé tota la  humanitat  poder veure’s un mateix. I aquesta visió dona molt joc, perquè permet poder modificar, si està en la nostra mà, irregularitats passatgeres que poden distorsionar la imatge personal. Com en  tot sempre hi ha els qui s’hi miren més que altres, fins arribar el punt que s’hi obsessionen i no surten al carrer sense abans haver posat davant del mirall tantes vegades com creuen convenient.
   D’aquí que es van fabricar armaris amb una gran lluna, com també s’anomena al mirall,ocupant tota la superfície de la porta. Però els més habituals els trobem a dintre el bany. Ara que li tenim un lloc de la casa destinat, i  quan la gent no en disposaven, el trobàvem, simple i solitari, damunt  la pica de rentar-se les mans i la cara. I ningú com els miralls delaten l’evolució del pas del temps en la fisonomia personal. Tan avesada en rebre elogis: “Que bé que et conserves, sembla que no et passin els anys”. Però vet aquí que el mirall és l’únic que t’apropa a la realitat.
   Les famílies benestants disposaven del que en deien un joc de tocador, on no hi faltava de res, petit mirall inclòs, amb suport de plata. Aquest escampall que es repartia per sobre les calaixeres, es van anar estenen als tocadors de la resta de les famílies, encara que no es feia servir quasi mai,  esdevenia un signe de distinció. A mi, particularment, m’encuriosia aquell recipient de vidre on s’hi posava la colònia i s’expandia mitjançant un sistema simple que consistia amb tubet folrat que acabava amb una  pera de goma, la qual es dissimulava amb un escampall de diminuts serrells sedosos. El conjunt de tot plegat  no era útil però atorgava categoria.
    La coqueteria és tan femenina com el mateix interès de les senyores per cuidar  la seva imatge. Per tal de tenir disponible, en tot moment un mirall on mirar-se, disposen d’un de reduït que ubiquen dintre el bolso. Com en totes les cases n’hi havia, per uns moments ens els fèiem nostre i amb ell cercàvem un raig de sol. I una vegada aquest era reduït a la dimensió del mirall, el projectàvem a la paret  i amb un simple moviment de mà, el nostre sol, saltironava amunt i avall, com una rata que no para de moure’s.
    La rata, tot d’una, apareixia a la paret de la classe de l’escola i saltironava per damunt la seva blancor, procurant no  coincidir amb la cara del mestre. Anava i tornava i el seu resplendor era com un esquitx de llibertat que no estava sotmès a la disciplina de la classe. Representava la llibertat anhelada per a tots aquells que, restar amatent a les explicacions del mestres, era com un petit sacrifici mortificador. Sobretot quan la jornada escolar es feia llarga.  El responsable  d’impartir la lliçó, era aliè al que passava, però ja s’encarregava l’alumnat, amb les rissotes, ni que fossin contingudes, de posar-lo en sobre avís .       
   Amb la modernitat, fins i tot la rata s’ha sofisticat, doncs ara es projecta mitjançant un raig laser. Tan potent, que és capaç d’interferir en el mateix Castell de Foc. 
   I és que sempre hi ha qui rumia quina una en pot fer. De la modernitat no tot són flors i violes.
                                                               J. Y. M.   
 
   ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 20 de juliol del 2018)

100 i 12




   
      El primer sorprès amb aquest encapçalament sóc jo mateix; he dubtat, he reflexionat, i al final arribo a la conclusió que, ni d’una manera ni de l’altra, no em surten els comptes. Doncs no arriba a ser ni una resolutiva operació matemàtica davant un problema aritmètic. Haig de dir, però, que aquesta  manera tan original de posar el títol a l’article d’avui, ve motivada perquè m’he encomanat de  l’originalitat que han esmerçat la gent de Pasgràfic en el moment de dissenyar el cartell anunciador  de la Festa de la Poesia d’aquest any. Un rellotge en el qual les minuteres són un llapis i un bolígraf. Dos elements que marquen el pas de les hores, dels temps, un tema pel qual els poetes els hi és una font d’inspiració.
   Enguany fa cent anys, aquest detall els servirà per desvetllar el misteri de la primera xifra de l’enunciat, que es va celebrar la primera Festa de la Poesia a Sitges. Que va tenir lloc el 1 de setembre del 1918 al Retiro, amb la participació de destacats poetes del moment. Quan les originals  minuteres del rellotge poètic marcaven les 18 hores, del dia 6 de juliol del 2018,  arribaven a la plaça de l’estació  els poetes i poetesses convidats en aquesta nova edició. Havien passat els anys  fins que al 2007 es va tornar a reprendre,  de la mà de la Cèlia Sànchez – Mústich i d’en  Joan Duran Ferrer. Per tant enguany s’ha celebrat la festa número 12. I amb això  queda desvetllat el significat de l’altra xifra de l’encapçalament.
    Els poetes convidats: Josep Porcar, Samantha Baredson, Josep- Ramon  Bach, Ricard Garcia, Quico Pi de la Serra, Isabel Ortega i Maria Cabrera ( aquesta última per motius familiars no hi va poder assistir) arriben a la vila,  i a mesura que baixen del vehicle, queden bocabadats de la rebuda que els hi dispensen: autoritats, pubilles i hereus, vailets de les escoles i  formació  musical inclosa. Que té un nom molt suggestiu, “Buskant el To”. L’episodi ofereix unes reminiscències rusiñolianes que aporten al moment una barreja d’art amb pinzellades de surrealisme.
    Els carrers són una festa i  alguns balcons, al pas dels poetes, s’obren i des d’allà els hi donen la benvinguda persones tan conegudes com: Andreu Bosch, Maribel Cerdà, Xavi Huete, i les actrius Mercè Comes i Lluïsa Mallol. A mesura que avança la comitiva, van inaugurant carrers que comparteixen el nom del poeta amb el del nomenclàtor habitual. A   l’arribar a la plaça de l’Ajuntament en el florit balcó de la Maria Rosa, la filla de la casa, la Vinyet Panyella, saluda  als presents amb aquella cordialitat  que distingeix a les sitgetanes per, seguidament, llençar els llibrets que cada any editen amb motiu de la festa . Un detall que torna a prendre un caire surrealista. Ho acompanya el cant de la Joana Fort, de la qual estem descobrint les seva ben timbrada veu i les seves excel·lents arts interpretatives.
   Davant per davant, a la porta de la casa gran, el batlle Miquel Forns els hi dona la benvinguda i els fa saber que amb els quasi vuit anys que porta al capdavant de la corporació municipal, mai havia assistit a la col·locació de tantes plaques de carrers com en aquella tarda. Sonen les veus del cor femení, Talcomsona.  Es brinda i s’immortalitza el moment.
    Sopar en el claustre de Maricel és un privilegi que no només pot aportar el plaer d’un sopar entre amics, sinó que també la inspiració que el lloc motiva als poetes al contemplant-ho.  Petits, grans privilegis que al baixar al carrer, aquí, en el   Racó de la Calma, la música  interpretada a la marimba per Ferran Carceller i a l’arpa amb Esther Pinyol, no ens deixa encara tocar de peus a terra, som en un núvol que no volem que s’esvaeixi. I els poetes més joves, l’Helga Simon, Anna Gas i Àngels Moreno, ho fan  possible.
   El dissabte, acabada la visita a la Biblioteca,  té lloc a la sala d’actes del Retiro el dinar amb els poetes. Exerceix d’amfitriona la seva Presidenta, l’Elena Ferré.  Per a mi un dels moments més apoteòsics, perquè té el poder de fer sucumbir  la poesia, no només davant els plaers que ofereix la gastronomia, sinó que també a les sublimitats que tenen lloc en el transcurs d’una sobretaula molt divertida i creativa. Amb l’acompanyament musical a càrrec de l’Oriol Nebleza i l’excel·lent cupletista Mercè Garcia. I els corresponents brindis a cada un dels poetes, amb alternança de les persones que els hi dediquem pujats damunt la cadira.  Per sucar-hi pa, tot i que aquest ja s’havia acabat, sucat en el suquet de les mandonguilles amb sípia.
    Jo que soc molt aficionat a buscar paral·lelismes, hi vaig trobar que tant el Retiro, com el Prado, però per ser on som, en la sala on la colla de Caramelles de la casa assaja les seves cantúries, em referiré només a aquesta Societat, han estat i són un bressol de la poesia sitgetana, arrelada amb la tradició de les Caramelles. l’Antoni Sella, actual director de l’Eco, i President que havia estat d’aquesta Societat, en el seu inspirat i jocós brindis, es va referir, entre moltes sublimitats, al poeta Trinitat Catasús.  Vet aquí un dels molts referents en la trajectòria poètica de les Caramelles del Retiro. Una altra poetessa més recent, s’hi ho comparem amb aquesta dilatada projecció, era la Toni Pañella Camps, àvia d’en Joan Duran Ferrer, que també va posar lletra a les caramelles retiristes. La major part d’elles musicades pel mestre Gabriel Pallarès . Ell els hi reservava el solo a en Lluís Curtiada, que va ser-ne President  i és un ferm puntal d’aquesta casa. Com també a l’Abdon Vidal, els dos, retiristes  de cor i ànima. I sempre a flor de llavis aquelles mítiques estrofes que canten: “de color de rosa, olor de clavell...” De les quals n’era l’autor un altre President- poeta , en Felip Font. Sempre amb el record posat amb en Josep M. Soler, propietari i Director de l’Eco i poeta de les mateixes caramelles. Dos nets seus, en Josep i l’Albert, junt amb els companys grallers de la Colla els Marcets,  ens van obsequiar amb un tastet de Festa Major.
    Després de dinar, el Saló d’Or ofereix un aspecte poc habitual, doncs les cadires estan disposades perpendiculars a l’entrada, amb la qual cosa el públic mira cap a l’escala que hi ha al costat de l’entrada a la capella. Oferint  més joc de mobilitat als artistes, que mouen els fils de la companyia  La Tija. Amb l’espectacle Dotze per set. Ja no soc l’únic que fa figueretes amb els números. Resumint-ho amb una  paraula: sublim.
    Amb això arribem a la nit de la clausura  en els jardins del Retiro, amb la participació de tots els poetes, en un acte molt ben conduit per la Cèlia i en Joan i amb la part musical fantàsticament representada pel cantautor Jaume Pla (Mazoni) . Poesia i música, una combinació  que sempre s’han avingut.
    El matí de diumenge és reservat per fer una visita als aparadors, un per a cada convidat, que s’han decorat per a l’ocasió. Amb sorpresa inclosa, doncs les bessones del carrer Sant Sebastià, la Rosa Maria i la Juanita Alexandre, han dedicat la seva finestra a la festa. Elles que no són poetesses, però sí són unes artistes  que del viure quotidià i de les tradicions en fan una poesia viva.
    I arriba l’hora del comiat. Però sembla que dir adéu al mig del carrer no queda prou bé. Els organitzadors, junt amb els voluntaris, cada any porten als seus convidats a una cassa. Gràcies a l’hospitalitat de la persona que ens obra les portes, allà, entre el caliu d’una llar, on tots en sentim ben acollits, com de família, sí que es presta  acomiadar-nos quan sigui el moment. Perquè l’actriu Rosa Andreu ha estat una molt bona amfitriona, que ens ha mimat, convidant-nos a fer un bon vermut. Amb ella, poetes i acompanyants, ens hi trobàvem com a casa. Seria per això que no teníem pressa per marxar.
    Fins que n’hi ha un de decidit que, mentre correspon a totes les abraçades i petons, exclama:  Passi ho bé! Fins l’any que ve.
                                                            J. Y. M.

 ( Article publicat a l'eco de sitges el 13 de juliol del 2018)


© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez