Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

24 de juny 2017

DE CA L'ANTONIET AL POBLE SEC

   




      Dos camins per a un mateix destí, el camí de ca l’Antoniet i el de la Fita conflueixen  a can Bricullé, ca la Blanca i la casa Pletada. Tres vertígens de la pagesia de casa nostra que encara es conserven tot i la transformació que han tingut lloc entre el Poble Sec i les cases de ca l’Antoniet.
   Deixant a un costat la sínia Robert i la de la Dionísia, el camí decantava, bordejant la sínia de can Pairet cap a la masia de  l’Antoniet. I a recer de la masia un nucli de cases van compartir espai i  on hi han viscut unes famílies sitgetanes que, per la seva situació, freqüentaven un entorn camperol tot i que no precisament totes les famílies que les habitaven  es dedicaven a les feines del camp.
Però sí que algun d’ells han participat amb les nostres tradicions, com en Magí Mestres que deixava ca l’Antoniet, cada vigília de la Festa Major, vestit de bastoner. Anava i venia , però la tornada, després de la processó, era diferent, la suor havia calat en la camisa, mentre l’acompanyava  un cansament que feia que el camí de retorn  a casa fos més carregós. El suau repic dels picarols, compassats darrera el pas lent i cansat, així com el decadent flaire del brot d’alfàbrega que encara s’aguantava en la comissura de l’orella, delataven un final de festa.
    Component de la Colla Vella de Bastons,  com en Josep Roig, de ca la Pepa Sorda. Aquest es retirava pel Camí de la Fita. Només els separava la franja de la vinya de la família de l’Antoni Reyes i  terres de conreu, doncs ca la Pepa Sorda es troba just darrera can Bricullé.
   Quan el veí de ca l’Antoniet i el del Poble Sec,  es van adonar que saltar i córrer, tot picant els bastons, podien acabar fent figa, van acordar participar de la Festa Major d’una manera més relaxada, acompanyaven als grallers en la seva entrada de gralles, vestits igualment de blanc,  i en les seves mans en lloc dels bastons hi portaven brots d’aufàbrega. En Magí, però, continuava participant de les musiques nostrades, les pròpies de la Festa Major i també les del cant de les Caramelles. Una tradició que  s’havia aixoplugat a  l’era de ca l’Antoniet quan hi acudia la Colla de Caramelles de Retiro, després van anar a l’era dels Molins.
  De  la masia de ca l’Antoniet ja se’n té cosntància a l’any 1773. Els propietaris van ser la família Almirall, el Sr. Antoni Almirall i Carbonell. I els últims masovers, que ho van ser durant molts anys,  la família Catasús, amb en Miquel Catasús Amigó i després el seu fill en Miquel Catasús Roig que es va casar amb la Celia Pacios Camps i van tenir un fill, en Miquel.  
    En el mateix lloc es van  construir cases i la masia va quedar darrera, s’hi accedia per un porxo on en el seu  interior  hi havia unes vivendes. En una  vivien el matrimoni Magí Mestres i Vicenta Zarzuela  que van tenir un fill , en Magí Mestres Zarzuela, el bastoner, al qual em referia, que es va casar amb la Teresa Mirabent  i van tenir tres fills, la Carme en Toni i la Vinyet.
  A l’altra costat del porxo la família Marrades, En Salvador Marrades i la seva muller la Clotilde Mascarell,  amb els quatre fills: en Salvador, en Miquel, Vicenç i en Jaume.
   En una altra casa  l’Agustí Roig, oncle d’en Pepa Sorda,  i la Pilar Colau els quals, al no tenir fills els va venir a fer companyia una neboda, la Pilar Mongay Colau. Aquesta noia va aprendre de costura i anava a cosir al taller de la Carme de l’Eco. Degut a una apendicitis va morir jove. Els seus oncles van quedar molt desconsolats i per alleugerir la seva pena va venir a viure amb ells el germà de la noia, en Valentí Mongay Colau, provinent del poble de  Castigaleu Aquí es va casar amb l'Emilia Castro i al cap del temps es va establir de barber al carrer Sant Pau on avui hi ha un acreditat establiment de restauració que el regenten els seus dos fills.  
  La  família Carbonell, en Magí Carbonell i la Rosalia Roig, van tenir dos fills, en Magí i la Montserrat, casada amb en Manel Domingo amb dos fills, en Manel i en Josep.   
  A frec de l’era hi vivia  el matrimoni format per en Joan Fullera i l’Annita Sotorra. Amb les seves filles: la Victoria, l’Eulalia i l’Anna.
  I la família Vicente, el matrimoni format per en Jaume Vicente i la Carme Fusté que van tenir dos fills,  en Jaume Vicente “Tente” i en Ferran.
  Ja al capdamunt del camí el Sr. Josep Nebleza i la seva muller, la Josefina Paco,  li van comprar un tros de terra al Sr. Almirall i s’hi va construir una casa, curiosament és l’única que segueix en peu. Allà s’hi van traslladar a viure amb el seu fill Pepito que havia nascut a   ca l’Artur Carbonell. Degut aquesta complicitat, l’artista  tot sovint acudia a ca l’Antoniet, sobretot el dia de la Festa Major, per a compartir taula amb la família Nebleza . Allà el xicot de la casa s’havia avantatjat en el domini de l’acordió i el piano, d’aquesta manera noves melodies s’alternaven amb el piular dels ocells,
      Avui, les cases de ca l’Antoniet han sucumbit a la modernitat. Queden, però, les tres icones: la casa Pletada , ca la Blanca i can Briculé, integrades .al Poble Sec. Quan just  són a punt de celebrar la seva festa coincidint amb la festivitat de Sant Joan. En pocs dies de diferència dues nits molt significatives: la de la revetlla d’avui i la  del dissabte passat, vigília de Corpus, que també ens reserva moltes sensacions. Quan els veïns dels carrers surten a dibuixar i a tallar flor. M’encanta l’agrupament de sitgetanes que s’apleguen davant la casa de la Glòria Baqués. Ella és el pal de paller  de tot plegat, que vetlla i estima les tradicions les quals al carrer Jesús, gràcies a persones com la Glòria, es fan notar.
    Poble Sec i poble de Sitges, una altra festa ens agermana.

                                                       
                                                          J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 23 de juny del 2017 )

22 de juny 2017

CORPUS DOCUMENTAT



     La nostra vila dispensa una abraçada àmplia i generosa a les tradicions.  Sempre ha estat així  i comptant  amb la col·laboració de la gent del poble i,a mesura que aquest s’ha fet gran, amb els nouvinguts que s’hi han sentit ben acollits i disposats a participar d’aquestes inquietuds.
   I si les tradicions han estat el nexe, la raó principal de tot plegat, els costums que hi han anat associats també són un element identificador. Com les flors, les mateixes que floreixen dintre dels cossis dels balcons. Mentre escric  em ve al record el flaire que desprenien les assutzenes que disposava la Mª. Dolors Arnabat en el balcó de la seva casa que donava al carrer Sant Francesc i que tenia l’entrada pel de Sant Gaudenci. Olors com la de la flor de sant Joan, que pregonaven  el Corpus.
    L’altre dia l’Andreu Camps Oller, nebot de l’Angeleta Camps Soler, que és una de les noies, la que va vestida de negre, de la  contemplada obra de Joaquim Sunyer, titulada Cala Forn, que aquests dies s’exhibeix al Maricel,  l’Andreu que vivien en la masia del Fondat, com tota la seva família, m’explicava que  en aquella faixa de baix de Santa Bàrbara hi floria  molta flor de Sant Joan. Un detall que ens fa adonar-nos que la susdita flor es trobava relativament a prop del poble, quan ara més aviat escasseja.
     Una flor que es convertia en un altre nexe de complicitat entre la gent del poble, quan el veïnat dels carrers que feien catifes, quedaven per trobar-se i l’anaven a buscar a la muntanya mentre altres l’encarregaven a persones que s’hi dedicaven com en Joan Ossó del Bar Espanyol i en  Salvador Tudela Hernández, “en Totana”, entre altres. Durant aquestes vigílies, tots els carrers disposaven d’unes entrades on a les tardes s’hi aplegaven les veïnes  i es dedicaven a separar la flor de la tija. La portalada més propera que tenia era la del costat de l’estanc de la tia Lola, curiosament a la Lola Raventós de l’estanc tothom l’anomenava la tia Lola, potser per la influència que exercien les nebodes que com és lògic així l’anomenaven. 
    Al carrer Jesús, el veïnat tenia a disposició diferents portalades, com la de la Maria Matas, a can Marcet i la de les germanes Casacuberta que havien venut  “tebeos”  i altres publicacions juvenils, fins anar parar al forn del Royal. Al carrer Parellades era molt concorreguda la portalada del local de la Creu Roja. I al carrer Major, entre el veïnat de la família Font, que reunien una nodrida colla.
   En el  primer tram  del carrer Jesús  hi ha germinat l’afició de l’estudiós de la festa del Corpus, l'Eduard Tomàs i Sanahuja. Net de la Ramona Vendrell i en Pere Sanahuja, l’Eduard, junt amb la Montse Marcet Soler col·laboren,  amb la resta de veïns, des de fa molts anys en la implicació de la confecció de la catifa d’aquest tram, com en Miky Marsal té complicitat amb el tram que segueix .
    La implicació de l’Eduard Tomas ha estat tan intensa que l’ha motivat a ampliar els seus coneixements sobre tot el que guarda relació amb el Corpus, fins el punt que n’ha esdevingut un estudiós que li ha permès reunir tot el que ha anat recopilant en un interessant  llibre  que és l’obra imprescindible per ampliar els coneixements que tots tenim d’una de les festes, quan s’esqueia la seva celebració en dijous,  un dels tres que lluïen més que el sol. Però ja se sap no sempre el sol se’ns presenta tan radiant, sinó que les nuvolades, tot sovint, enteranyinen tant resplendor. Amb la festivitat del Corpus ha passat el mateix , després d’un  protagonisme destacat va passar per uns moments d’una certa decadència, jo sóc de l’opinió que va influir el canvi de dia.
    D’uns anys cap aquí, gràcies a les diferents comissions organitzadores que s’han alternat, Corpus torna a lluir el seu resplendor i no sol això , sinó que l’Exposició de Clavells, la mostra de bonsais i l’ornamentació floral de balcons i façanes, passen per  uns bons moments. Tot i que el veïnat dels principals carrers de la vila han canviat, en bona part,  per nous vinguts. De la mateixa manera que ben pocs establiments comercials segueixen sota la responsabilitat dels descendents d’aquells primers botiguers. Aquesta alternança, sense cap lligam familiar i aliens a les nostres tradicions, fa que alguns, per sort no tots, es queixin de l’ocupació dels carrers per les catifes, perquè,  segons raonen,  dificulten l’entrada a l’establiment de possibles compradors.
    Som a punt per assistir a la inauguració de l’Exposició de Clavells, i al pregó que pronunciarà el periodista Jaume Freixes i  Graells, amb el qual s’iniciarà una nova edició de la festa de Corpus, prèvia desfilada de les parelles de gegants pels carrers de la Vila. Un acte, aquest, que revesteix un encant especial tant per a petits com per a grans.
   El Corpus de Sitges és conegut internacionalment i ara, gràcies a la tasca de l’Eduard Tomàs i Sanahuja,  la festa està documentada.  En un Sitges on encara queden algunes sitgetanes, com la Maria Matas i la Ramona Vendrell, que fa molts anys que  hi participen, ara com a testimonis. Elles que són veïnes quasi de porta  del mateix carrer Jesús i que encara fan seu el costum d’escombrar i regar el seus tros de carrer. Amb  la seva actitud  honoren a un eslògan que s’anunciaven amb unes rajoles incrustades en algunes façanes de les cases i que si ara  es respectés altra cosa seria: “No embruteu les parets, la netedat  és un gran senyal de civilització”. I un altre de molt adient per a l’ocasió: “Respecteu les plantes, els ocells i les flors alegren la vida”.
                                                                                     J. Y. M.
    ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 16 de juny del 2017 )   


12 de juny 2017

LA ROSÓ I LA TRINITAT







       Els camins del nostre terme són molt transitats. Els més singulars han estat els anomenats camins de carro que apropaven  els camps i  les vinyes i que eren freqüentats per la gent de la pagesia , mentre   els  dies de festa hi caminaven la gent del poble. De tots, però, el més proper era el  camí fondo, transitat per  la gent de la vila quan es dirigien a  l’ermita del Vinyet.
    Una de les sitgetanes que ha caminat, amb assiduïtat, pels camins del poble és la Rosó Carbonell i Ripoll. Sitgetana que va  néixer al carrer Sant Bonaventura 28 el 27 de juny de l’any 1925. Els seus pares,  en Pere Carbonell i Gavaldà  i la Rosa Ripoll i Bertran, regentaven una petita botiga de queviures i a darrera la casa hi tenien les vaques  i l’estable del cavall, amb el qual es desplaçaven fins a la sínia que disposaven  per  allà el camí fondo. La Rosó  compartia la vida familiar amb el seus sis  germans, tot i que una noia va morir jove. Influenciats pels seus pares,  a tots els motivava els neguits camperols. Tot i que ella, quan va tenir edat de treballar, es va dedicar a les sabates, cosia  en la fabrica de la família Muiño.
   Però mai ha abandonat la seva afició a freqüentar els camins que ens apropen a les muntanyes, les del Massís  i les de més enllà, com a component que era de l’Agrupació Muntanyenca de Sitges, de grat record. D’ells va sorgir la iniciativa, coincidint amb l’Any Marià del 1954, de aixecar una creu, la de Sant Isidre, al cim del Puig d’en Boronet. Tots els qui van participar en aquest projecte hi van dedicar temps i esforç.  La feina va ser molta i feixuga, sobretot per poder pujar els materials. Va tenir un paper destacat en la direcció, el Sr. Vicenç Casanova i tota la seva família, amb el mateix mossèn Santiago coordinador de la imatgeria que si representa.
    Amb aquest arrelament a la terra, a la natura, va germinar l’entusiasme de la Rosó, dona de neguits i projectes. Com ho ha demostrat des d’aquell dia de l’any 1970, quan el Sr. Rector, mossèn Pascual Prats i Boira, li demana si es voldria fer càrrec de l’ermita de la Trinitat, administració de la qual havien deixat bacant les senyores Bàrbara Lahoz, esposa del manyà Sr. Manel Fontanals, i la Eulàlia Sánchez, esposa d’en Magí Carbonell, més conegut popularment per en Maginet del Prado.
     La Rosó li comenta a la Remei Casanova i Giner i les dues accepten fer-se càrrec de la seva administració, acompanyades   d’en Joan  Martí Romagosa i en Francesc Planas, en Cisco del forn, tot i que aquest últim no va tardar  gaire a renunciar, malgrat que sempre van comptar amb la seva col·laboració.
    Començava aquí un llarg camí, una complicitat que les va portar a trucar a totes les portes. Les de casa nostra i la dels estaments oficials i totes se’ls hi van obrir de bat a bat. Amb la seva perseverança  i la col·laboració de la família Fradera, van aconseguir cimentar el camí, el mateix que va anar obrint en Manel Bertran en Xana, i que després es va anar eixamplant, convertint-se en un camí de carro i que gràcies a les millores aconseguides avui és un camí fins i tot transitable pels cotxes. Van trucar també a la porta del comandament  de l’Aviació de Saragossa, els quals són els responsables de l’antena que s’aixeca en les immediacions de l’ermita i d’ells van aconseguir els pals per penjar-hi el cablejat elèctric i els Amics de la Trinitat els van fixar a terra. Entre uns i altres van fer possible que a l’aplec de l’any 1981 la celebració de la missa es fes amb il·luminació elèctrica.
   Ja portaven un bon camí recorregut, quan la Remei, a l’agost del 1995, ens deixa i la responsabilitat recau a la Rosó i a en Joan Martí Romagosa . Però continuen sense estar sols, un grup de dones sitgetanes els hi fan costat i cada quart diumenge de mes s’apropen a l’ermita i es dediquen a,el que s’anomena,  fer dissabte. La seva és una feina discreta però molt efectiva i a la vegada agraïda. D’un temps cap aquí també compten amb la col·laboració de la Colla dels Pasarells.
   Quan som a punt de celebrar un nou aplec, aquest té un significat especial per a la Rosó, serà l’últim que celebrarà ja com a única administradora i quan només  li falten 3 anys per haver complert els 50 al capdavant d’aquesta responsabilitat. Quant camí recorregut per aquesta sitgetana que desafia els anys darrera l’abnegat servei de preservar i tenir cura de l’ermita que és el lloc de trobada a mig camí d’un altre de més  llarg, el del cel.
    Pels mèrits que atresora, durant els actes de celebració de la festivitat de Santa Tecla del 2016, per unanimitat de tots els membres del Consistori, se li reconeix la seva tasca nomenant-la Filla Predilecta de Sitges. Un bon reconeixement  per part de la seva gent que troba amb la Rosó a la sitgetana senzilla i sempre disposada a perseverar amb la tasca que té encomanada. Aquest diumenge la gent de la vila l’acompanyarem i tots junts compartirem la gatzara d’un nou aplec.                   
      Després, quan  l’any avanci cap el seu ocàs, la Rosó traspassarà les responsabilitats  d’un càrrec que ha portat a terme de manera exemplar i guiada per la mà de la Providència. A partir d’aquí, cada  vegada que torni a la Trinitat, podrà permetre’s el simple fet de poder  seure i contemplar la bellesa de tot plegat. Un privilegi del qual no havia pogut gaudir, perquè era tant el seu neguit de conservació, de fer feina, que ni l’edat li era un impediment per agafar l’escombreta i repassar de calç allà on hi veia una emmascarada, o amb traç  ferm  pintar el viuet blau del final de la paret per a realçar el  blanc i blau de Sitges
    Que la Santíssima Trinitat et mantingui aquesta eterna joventut,   perquè és i serà la raó que fa que el camí no resulti tan feixuc. Deixa’ns caminar al teu costat i la teva joia serà la nostra satisfacció.
                                                               J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 9 de juny del 2017 )
            

03 de juny 2017

UN COP D'ULL AL CAU ABANS D'ANAR A DORMIR






    Em costa sortir de nit, potser perquè a una certa edat, el cos et demana tranquil·litat que, en aquest cas, és sinònim  de comoditat Després de sopar a mi em motiva posar-me a escriure i l’altra tranquil·litat la que  campa en el transcurs de la nit, és la meva aliada .
     Sortir de casa, a determinades hores de la nit, sovint hem dit que produeix una certa recança. És quan diguem: “sortir després de sopar em fa mandra “. Vet aquí les repercussions  col·laterals  que sorgeixen després de deixar-te mimar per la comoditat. Una mandra puntual, perquè quan som al carrer ja ens abandona i l’encís de la nit ens  rejoveneix .
   Succeeix que al menys una vegada a l’any, el Cau Ferrat torna a obrir la seves portes en el transcurs d’una limitada franja horària nocturna. Donar un cop d’ull al Cau de dia o de nit no té res a veure i si he d’escollir entre un horari o l’altre, m’encanta fer la visita en aquests impàs de temps, quan la nit encara és jove . Potser perquè al Cau sembla ser que es feia més vida de nit que de dia. L’amo de la casa organitzava les seves festes amb la complicitat de les moltes nits que s’han succeït i cap ha estat igual que l’altra. Com a molt, semblant. Nits clares, amb la lluna que va  alternant  totes les seves fases, amb l’acompanyament de les estrelles. Altres de fosques i enrevessades, i fins i tot nits de llamps i trons.
   Al cap del dia, un cop van minvant les energies, visitar el Cau Ferrat abans d’anar a dormir, ve a ser com dedicar-se a fer un repàs a casa per comprovar que tot està en ordre. En aquest cas concret, l’ordre i la pulcritud predominen a la casa del veí, a la qual som convidats per aprofitar les darreres hores del dia i a partir d’aquí una nova matinada anirà agafant embranzida, fins acompanyar a la llum de l’albada que, tímidament, es voldrà colar pels finestrals de la sala del brollador. L’espectacle ha de ser també  sensacional. Penso no cometre cap disbarat al proposar que alguna vegada fóssim convidats al privilegi de poder donar la benvinguda a un nou dia des de darrera aquest finestral del Cau.  El  procés vindria a  ser el mateix que quan Santiago Rusiñol i les seves amistats, la nit els traïa i se’ls hi escapava mentre estaven ocupats en les seves tertúlies i, al revés que nosaltres,  a ells els hi feia mandra el dia.
    Tot sembla igual pel visitant, sí però no. Les hores de  foscor, com em passa a mi quan escric, se’ns mostren com a més relaxants, més inspiradores o si més no embolcallen un esquitx de romanticisme. Tot influïa en aquella visita nocturna que ens apropava a la nocturnitat del Sr. del Cau, el coincidir a cada espai amb els seus objectes, els quadres i també amb aquest  ram de flors  que durant tots els dies de l’any ve a retre homenatge a l’amo de la casa. Davant el colorit senzill i concentrat de les flors, em ve el record de la Rosa Muntané Estivill la nena que dels braços del seu avi i del seu pare havia entrat a la casa de l’amic de la família, de l’artista,  que de ben segur la incomodava la seva frondosa barba. La Sita es va anar fent gran i havia sentit  parlar tant del Cau Ferrat, del seu amo, que de ben segur se’n anava a dormir, entre uns records difuminats, però satisfeta perquè el seu amic tenia, en lloc destacat, un pomell de fresques flors, el qual ve a ser  l’enllaç entre ell  i tots els qui, quan visitem la casa, sabem del  seu  significat. Ella que havia entrat al Cau a totes hores, com en Genís, el seu germà, se’n va anar compungida, perquè la nit, quan la salut trontolla, esdevé respectuosa, ens fa por no poder-la superar. I aquell somriure tan seu, la va desafiar i va marxar satisfeta perquè en el gerro hi havien  les flors per al seu amic.
    Aquella nit, la de la visita al Cau, va donar molt de si i vet aquí que encara la feia més màgica la foscor que imperava per tota la quadrícula. I els avanços de la tecnologia ens permetia guaitar a les façanes més properes on unes projeccions de llum ens delectaven amb un espectacle molt atractiu, diferent.
   Vam anar a dormir satisfets d’haver aprofitat les últimes hores del dia, les que són fosques i decisives per a que, si no hi ha altra causa, la mandra ens segresti.
   Però només han passat un  dies,  quan tornem a estar convocats al Palau de Maricel,  per assistir a un tastet de sitgetanisme, aquest promogut per la presència de quatre obres del pintor sitgetà Joaquim Sunyer i Miró. El més representatiu de la pagesia i la toponímia sitgetana és el titulat Cala Forn, que compleix 100 anys, on els personatges que hi apareixen són gent del poble, entre un paisatge camperol i representatiu dels llocs del terme. Els responsables, la mateixa gerent del Patrimoni, la Vinyet Panyella, ho descriuen com una instal·lació. Quatre teles que s’han instal·lat en aquest suggestiu embolcall  annex del Cau, que ens apropa encara més a l’estil del pintor sitgetà que tenia l’estudi costat per costat amb el de l’escultor Pere Jou.
     Quants cops d’ull donats abans d’anar a dormir, fins que arriba un moment de la nit on el cop  de gràcia ens el dona ella. Amb tanta eficàcia que feina hi ha, quan és de dia,  per  poder-los tornar a obrir.   
   Si més no hi han cops d’ull, com el que hem fet al Cau Ferrat, abans d’anar a dormir, que et relaxant i et deixen com a nou. O al menys a un li dona aquesta sensació.
   I pensar que em feia mandra sortir.... Encara que de tots és conegut , i potser anhelat, el desig : “feina fuig, mandra no em deixis”.
                                                                             J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 2 de juny del 2017 )

  

  

     

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez