Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

25 de desembre 2016

JOSEP I MARIA S'ALLOTGEN A LA 105 DE L'HOTEL SUBUR

La vesprada comença a desplegar la seva foscor des de la Punta Ferrosa fins a les Coves.  La fredor i la nit són inseparables i una humitat gebradora cobreix la plaça de l’estació. Ara arriba un tren, ara en marxa un altre, els passatgers que arriben s’afanyen per sortir. En poc temps solitud i silenci. I allà, en mig de la penombra, una parella. Sola. Acluquen el cap   l’un amb l’altre, callen. La noia mostra una prominent panxa,  li passa la mà per damunt,  acariciant-la.
   Entre aquesta solitud apareix un home, que també passeja panxa i una frondosa barba blanca. El  marit  fa un pas, un altre, fins a col·locar-se davant per davant del personatge de la barba i el corbatí . Es miren tots dos, fins que el desconegut desencalla el silenci:
-          “Perdoni, no sabria d’ un lloc on poder passar la nit ? venim de lluny i la meva dona necessita descansar”.
En Miquel Matas no ho dubte.
-          “Jo els acompanyaré”.
   Durant el trajecte en Miquel s’interessa per la seva procedència. El nouvingut  explica  que,com tanta altra gent, ells dos i el nadó que esperen han fugit de les atrocitats que la humanitat fa per arreu.  A la parella i a qui els fa de guia se’ls hi humitegen els ulls. Són els bons sentiments d’uns i altres que consoliden una entesa que fa que, sense conèixer-se  de res, hagin congeniat tan bé. El foraster, amb veu retallada per l’emoció, li  diu que tant de bo els governants del món  es poguessin emocionar amb un relat tan simple, però entenedor. Seria un món diferent, on viuríem en pau i no hauríem de deixar les nostres cases.
   Amb tot arriben al lloc, a la façana es llegeix:  Hotel Subur. L’home arrufa el nas,  al temps que l’acompanyant els informa que ja han arribat, la dona es mostra reticent a entrar, li estira la mà. Esperen en el carrer i ell puntualitza:
-          “Escolti, volem un lloc modest, sense luxes, només és per passar-hi la nit. Demà Déu dirà”.
 De dintre surten tots els germans Matas-Arnalot. En Miquel els ha explicat la situació i tots estan d’acord de donar-los   aixopluc.  Ells, compungits, entren a l’establiment. El més gran dels germans, en Josep Mª. Els hi dispensa la benvinguda:
- “Es troben en un establiment   que fa cent anys que acull a visitants. Per aquí han passat gent de totes les nacionalitats  i de tota manera i condició. A vostès no els hi preguntem la procedència, ni tan sols omplirem els formulismes que ens cal fer en el moment del registre. Desitgem que s’hi trobin bé i estem a la seva disposició”.
I dirigint-se al responsable  de la recepció:  - “Per favor, la 105 pels senyors”.
  I afegeix: - “el noi els acompanyarà. Que tinguin molt bona estada”.
  La parella, atordida, no sap com correspondre a tanta amabilitat, els hi donen les gràcies i pugen a l’habitació. Enretiren les cortines, obren les balconeres i una forta olor de mar els embolcalla. Els dos s’abracen, no poden articular paraula. Són lluny de casa seva,  si més no és troben  un poble acollidor que ofereix una imatge espectacular. Es congratulen de la sort que han tingut de trobar-se amb aquell home  i es disposen a anar a dormir.
   Però ha arribat el moment, l’home baixa angoixat i dirigint-se  al responsable de nit,  li comunica que per favor l’ajudi,  la seva dona  va de part. Nervis que requereixen serenitat, l’empleat truca a la Nati, per allò de ser dona i mare i que sap  que fer en aquestes situacions. En un moment és allà i avisa a una noia molt integrada en el veïnat, els seus avis regentaven la botiga de queviures de cal Serio. Es tracta de la Marta Sisquella, filla d’en Josep i de la Marta, neta del pintor, i llevadora amb molta experiència. Arriba a temps. Mentre la Nati i la governanta li preparen el braçol amb les robes que la Sra. Nativitat  Arnalot havia disposat a cada naixement dels seus fills.
   Al rellotge de l’església toquen les dotze. A l’última campanada la fragilitat del plor d’un nadó es fa notar per tot l’Hotel. Al mateix temps que un potent resplendor s’imposa a la foscor de la nit.  La gent surt als balcons i en Pere Jou telefona a mossèn Pausas, l’home tot just havia agafat el son. El jove sagristà  li explica que una llum clara  i la brillantor d’una estrella ha desbaratat la monotonia d’aquella nit,  quan just s’abraçava al dia 25 de desembre. I que ell, portat per la gent que es dirigia a l’Hotel, ha vist amb els seus propis ulls un nadó en un braçol i, degut a que eren tants els qui  hi acudien, l’havien baixat a baix, i disposat  just  en el corner, allà per on s’accedia al menjador. Josep i Maria, un a cada costat,  li fan companyia. Davant les evidències el Sr. Rector avisa als campaners per a que facin repicar les campanes i tothom correspon. Fins i tot els músics que amb els violins i flautes s’agrupen  en un cantó i interpreten la música del rosari  pastoril que va musicar el mestre Manuel Torrents i Girona, casat amb la Sra. Esperança Urgell i Badia, filla del matrimoni Urgell, els quals van fer construir l’Hotel.
    El Sr. Rector, certifica: “És ell”.
   Continua arribant gent, que li porten panses i figues i mel i mató. En un lloc destacat hi són les autoritats locals. Totes.  El Batlle, Miquel Forns,  aficionat a les noves tecnologies ho posa a Instagram: elnenJesúséssitgetà# Sitges# HotelSubur # Sitgessolidari# Sitgesambelsdesvalguts# nenJesúst’estimem. Mentre l’Eco prepara una edició especial, amb gran titular a la portada: “A Sitges, fum, fum, fum, ha  nascut un minyonet ros i blanquet”
        Nadala inspirada en el caliu de l’Hotel Subur. Una història de 100 anys que ressorgeix en aquestes dates tan entranyables. Per molts anys i que no s’afebleixi  la llum de l’estel d’aquesta nit de Nadal, la qual ens ha de guiar durant tot l’any.
     Felicitats i Bon Nadal a tots.  
                                                                                        J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 23 de desembre del 2016)


Cap comentari:

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez