La vesprada
comença a desplegar la seva foscor des de la Punta Ferrosa fins a
les Coves. La fredor i la nit són
inseparables i una humitat gebradora cobreix la plaça de l’estació. Ara arriba
un tren, ara en marxa un altre, els passatgers que arriben s’afanyen per
sortir. En poc temps solitud i silenci. I allà, en mig de la penombra, una
parella. Sola. Acluquen el cap l’un amb l’altre, callen. La noia mostra una
prominent panxa, li passa la mà per
damunt, acariciant-la.
Entre aquesta solitud
apareix un home, que també passeja panxa i una frondosa barba blanca. El marit fa
un pas, un altre, fins a col·locar-se davant per davant del personatge de la
barba i el corbatí . Es miren tots dos, fins que el desconegut desencalla el
silenci:
-
“Perdoni,
no sabria d’ un lloc on poder passar la nit ? venim de lluny i la meva dona
necessita descansar”.
En
Miquel Matas no ho dubte.
-
“Jo
els acompanyaré”.
Durant el trajecte en Miquel s’interessa per
la seva procedència. El nouvingut
explica que,com tanta altra gent,
ells dos i el nadó que esperen han fugit de les atrocitats que la humanitat fa
per arreu. A la parella i a qui els fa
de guia se’ls hi humitegen els ulls. Són els bons sentiments d’uns i altres que
consoliden una entesa que fa que, sense conèixer-se de res, hagin congeniat tan bé. El foraster,
amb veu retallada per l’emoció, li diu que
tant de bo els governants del món es
poguessin emocionar amb un relat tan simple, però entenedor. Seria un món
diferent, on viuríem en pau i no hauríem de deixar les nostres cases.
Amb tot arriben al lloc, a la façana es
llegeix: Hotel Subur. L’home arrufa el
nas, al temps que l’acompanyant els
informa que ja han arribat, la dona es mostra reticent a entrar, li estira la
mà. Esperen en el carrer i ell puntualitza:
-
“Escolti,
volem un lloc modest, sense luxes, només és per passar-hi la nit. Demà Déu dirà”.
De dintre surten
tots els germans Matas-Arnalot. En Miquel els ha explicat la situació i tots
estan d’acord de donar-los
aixopluc. Ells, compungits, entren
a l’establiment. El més gran dels germans, en Josep Mª. Els hi dispensa la
benvinguda:
- “Es troben
en un establiment que fa cent anys que acull a visitants. Per
aquí han passat gent de totes les nacionalitats
i de tota manera i condició. A vostès no els hi preguntem la
procedència, ni tan sols omplirem els formulismes que ens cal fer en el moment
del registre. Desitgem que s’hi trobin bé i estem a la seva disposició”.
I dirigint-se al responsable de la recepció: - “Per
favor, la 105 pels senyors”.
I afegeix: - “el noi els acompanyarà. Que tinguin
molt bona estada”.
La parella,
atordida, no sap com correspondre a tanta amabilitat, els hi donen les gràcies i
pugen a l’habitació. Enretiren les cortines, obren les balconeres i una forta
olor de mar els embolcalla. Els dos s’abracen, no poden articular paraula. Són
lluny de casa seva, si més no és troben un poble acollidor que ofereix una imatge
espectacular. Es congratulen de la sort que han tingut de trobar-se amb aquell
home i es disposen a anar a dormir.
Però ha arribat
el moment, l’home baixa angoixat i dirigint-se
al responsable de nit, li
comunica que per favor l’ajudi, la seva
dona va de part. Nervis que requereixen
serenitat, l’empleat truca a la Nati, per allò de ser dona i mare i que sap que fer en aquestes situacions. En un moment
és allà i avisa a una noia molt integrada en el veïnat, els seus avis
regentaven la botiga de queviures de cal Serio. Es tracta de la Marta
Sisquella, filla d’en Josep i de la Marta, neta del pintor, i llevadora amb
molta experiència. Arriba a temps. Mentre la Nati i la governanta li preparen
el braçol amb les robes que la Sra. Nativitat Arnalot havia disposat a cada naixement dels
seus fills.
Al rellotge de
l’església toquen les dotze. A l’última campanada la fragilitat del plor d’un
nadó es fa notar per tot l’Hotel. Al mateix temps que un potent resplendor
s’imposa a la foscor de la nit. La gent
surt als balcons i en Pere Jou telefona a mossèn Pausas, l’home tot just havia
agafat el son. El jove sagristà li
explica que una llum clara i la
brillantor d’una estrella ha desbaratat la monotonia d’aquella nit, quan just s’abraçava al dia 25 de desembre. I
que ell, portat per la gent que es dirigia a l’Hotel, ha vist amb els seus
propis ulls un nadó en un braçol i, degut a que eren tants els qui hi acudien, l’havien baixat a baix, i
disposat just en el corner, allà per on s’accedia al
menjador. Josep i Maria, un a cada costat, li fan companyia. Davant les evidències el Sr.
Rector avisa als campaners per a que facin repicar les campanes i tothom
correspon. Fins i tot els músics que amb els violins i flautes s’agrupen en un cantó i interpreten la música del rosari
pastoril que va musicar el mestre Manuel
Torrents i Girona, casat amb la Sra. Esperança Urgell i Badia, filla del matrimoni
Urgell, els quals van fer construir l’Hotel.
El Sr. Rector,
certifica: “És ell”.
Continua
arribant gent, que li porten panses i figues i mel i mató. En un lloc destacat
hi són les autoritats locals. Totes. El
Batlle, Miquel Forns, aficionat a les
noves tecnologies ho posa a Instagram: elnenJesúséssitgetà#
Sitges# HotelSubur # Sitgessolidari# Sitgesambelsdesvalguts# nenJesúst’estimem. Mentre l’Eco prepara una
edició especial, amb gran titular a la portada: “A Sitges, fum, fum, fum, ha
nascut un minyonet ros i blanquet”
Nadala inspirada en el caliu de l’Hotel
Subur. Una història de 100 anys que ressorgeix en aquestes dates tan
entranyables. Per molts anys i que no s’afebleixi la llum de l’estel d’aquesta nit de Nadal, la
qual ens ha de guiar durant tot l’any.
Felicitats i Bon Nadal a tots.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 23 de desembre del 2016)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada