LA FESTA MAJOR S’ACABA A LA BIBLIOTECA

Malgrat que els actes oficials de la Festa Major s’han acabat, queden petits detalls que donen continuïtat a una Festa que no voldríem que s’acabés mai. Fins avui, divendres 28, al pati de la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol, s'hi pot veure l’exposició dedicada a la nostra Festa, de la qual n’és autor una persona molt lligada a la institució com és en Miquel Marzal i Ortiz.

En Miky té la sort de dibuixar i pintar atenent el que el cor li dicta, que no és altra cosa que l’estima que sent i professa per les nostres tradicions. Aquesta passió es va començar a engendrar a la rebotiga de la barberia que el seu pare regentava al carrer de Jesús, en uns anys en què la gent freqüentava aquests establiments amb una cert assiduïtat, sobretot els dissabtes a la tarda. Prova d’això és que, en un espai curt, les barberies proliferaven. Una mica més enllà de la barberia d’en Marzal hi havia la de la família Vilà, al començament d’aquest carrer; al Cap de la Vila, la del Sr. Ramia; i al començament del carrer de Parellades, la de l’Eduard Roca, això sense moure’s d’aquest tram i del Cap de la Vila.

Així doncs, el sorollet que va marcar els primers anys de la vida de l'artista va ser el clic-clic de les estisores combinat amb el silenci quan el seu pare lliscava la navalla per damunt de les barbes dels seus clients. Un moment, sigui dit de pas, molt delicat: d’aquí aquest silenci que emergia del barber i del seu client, on qualsevol distracció podia acabar amb sang.  Això sí, sense fetge. Per allò que es diu: sang i fetge.

Per la porta de l’establiment i, casa alhora, hi ha passat tot: processons i cercaviles, carnavals i tota mena de gatzares. Però va ser amb la festivitat de Corpus on en Miquel va començar a guaitar a l’art des d’una perspectiva floral, que deriva a una recreació  artística. I aquí és on entra la seva participació: dibuixar el disseny amb el qual lluirà la catifa. En un carrer on la continuïtat s’ha perpetuat entre els veïns que diguem de tota la vida. Tant el primer tram, com el segon, -que ha estat el seu-, ha existit una complicitat que perdura fins els nostres dies. I tot que ens han anat deixant puntals d’aquesta festivitat del Corpus i en concret del carrer Jesús, la continuïtat no s’ha perdut gràcies als fills d’aquella gent, que ha convertit aquest carrer en un gran exemple de d’escola de veïnatge.

I com que en Miky és home de tradicions, porta també el Nadal dins seu, retrobada la calma en aquesta festa, col·labora en la recreació del diorama que presenta, amb la resta de pessebristes del Grup d’Estudis Sitgetans, en l’espai reservat que tenen en el Palau del Rei Moro de l’Agrupació de Balls Populars. El conjunt de tots ells, com he explicat  altres vegades, ofereix un ambient de Nadal extraordinari.

  I quan som a Nadal, metafòricament diem: "Dintre de quatre dies, la Festa Major". I encara que ens sembli exagerada la nostra predicció, aquesta s’acaba complint i, observant com de ràpid semblen  passar els dies, llavors hi tornem: “Sembla ahir que era Nadal i ja som a la Festa Major”. Sí, home! Això ja ho dèiem llavors i ens tractaven d’exagerats, i ara tornem-hi: “Quan passin les gralles, Nadal una altra vegada”... i al final ho acabem encertant.

Com l’encertem quan diem que en Miquel Marzal és un artista. Qui ho és ho és i prou. Però és que ell ens ho demostra quan en té ocasió. I aquesta vegada per la Festa Major, que ell va pregonar, perquè també l’escriure li va bé, s’ha dedicat a dibuixar l’essència de la mateixa que, entre altres, la conformen els balls. Darrere d'un traç elegant, força figuratiu, amb un colorit integrat al seu estil que fa més real la contemplació de la seva obra, en un dels patis més bonics de la vila.

Així és que la Festa Major encara conserva el seu ressò, fins avui, últim dia per admirar l’exposició de l’amic Miquel. Entre unes pintures que en cap moment es mostren com un comiat, sinó  que són el testimoni d'un traç, elegant, que perdura per sempre. Això no treu que, dintre de quatre dies, tornarà a ser Nadal i ell, amb l’art del pessebrisme, ens tornarà a fer participar de l’ambient nadalenc. Mentrestant no correm, gaudim el moment.

                                          J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 28 d'agost del 2026)

DETALLS DE FESTA MAJOR

Ja sabem que les grans coses ajuden a magnificar tot el que volem que llueixi de manera diferent; en una paraula, que surti de la normalitat. Doncs bé, de Festa Major no n'hi ha cada dia i tots, organitzadors i gent del poble, volem que aquesta sobresurti per damunt de les altres festes del calendari i així poder dir: “Com aquest any, mai”. I aquesta frase se sol escoltar just al final del castell de focs de la vigília.

Precisament aquest any es compleixen 25 anys d’aquella espectacular “palmerada” de la qual van ser artífexs l’Isidre Panyella i en Joan Marsal, que aleshores era el president de la Comissió. La nit del 26 del 2001 van esclatar al cel ni més ni menys que 240 palmeres, disparades en tres grups de vuitanta. El resultat va ser un espectacle de llum, color i petar de trons mai vist.  Vet aquí un fet rellevant que va donar molt de què parlar en aquella Festa Major i del qual infinitat de càmeres fotogràfiques van deixar testimoni gràfic.

    Això succeïa en temps de vaques grasses, però no sempre l’organització de la festa ha comptat amb tants recursos, un aspecte que també es reflectia en el si de les famílies. Un detall molt simple el trobem en les patates fregides o, mal anomenades, “de xurrero”. La gent no tenia per costum menjar-ne sense un motiu aparent, i aquest no era cap altre que el vermut de la Festa Major, que s’alternava amb les olives sense pinyol. Passat aquest dia, les patates fregides no es tornaven a consumir fins que un altre vermut especial de celebració no irrompia en la vida del poble o en una festa molt particular. Petits plaers que trencaven la rutina de tot l'any.

   Es va començar a trencar aquest costum quan a la vila s’hi van anar establint unes xurreries fixes especialitzades en aquestes patates i en els xurros, que fins llavors encara es consumien amb menys assiduïtat. La primera s’anunciava amb el nom de “La Violeta” i estava ubicada als baixos del carrer de les Parellades, a la casa d’en Sastre. Al capdavant hi trobàvem unes senyores de presència generosa, amb davantals blancs amb puntes brodades en ells, ben maquillades i amb els llavis prominentment pintats d’un vermell ben destacat.

   Més tard, al carrer de Barcelona, es va obrir una xurreria que portava la denominació d’un enclavament toponímic molt pròxim: “La Vall”. Estava regentada per la família Franco. El cap de família, en Manel Franco Toledo era un gran sardanista. Ell, juntament amb en Quimet Roses Rovira , en Lluís Ràfols Sabater... van ensenyar a ballar sardanes a molts sitgetans i sitgetanes, abans que agafessin el relleu els Amics de la Sardana. Molts dels qui van aprendre a ballar,  participen en la clamorosa ballada de l’inici de la festa, a les dues de la tarda de la vigília, al Cap de la Vila.

     A les dones pomposes de la xurreria “La Violeta”, les va acabar substituint un personatge d’anatomia física molt diferent d'aquelles mestresses: era prim com un secall i va continuar fregint patates i oferint xurros, llavors sota la denominació de Xurreria “La Floresta”. I tot plegat sense perdre el costum de tenir engegat el radiocasset a tot volum, oferint fragments de les sarsueles més emblemàtiques d’aquest gènere líric.

   Mentrestant, quan ens visitava la fira -això es produïa el 15 d’agost, un altre dels detalls que s’avançava a la Festa Major-, també es comptava amb la presència d’una xurreria ambulant. Era la  que ha estat la predecessora de la Xurreria Teruel, que quan la veus instal·lar-se al Passeig ja és sinònim de festa. Xurros i  patates fregides, aquestes darreres un complement molt apreciat en el vermut del migdia, després de l’Ofici i de la sortida. Un petit plaer que s’esperava i que, tot i ser un detall insignificant, per a nosaltres era molt important pel fet, repeteixo, que no se’n menjaven cada dia. Curiosament, aquelles xurreries van tancar i recentment  n’han obert una al carrer de Francesc Gumà: La Xurreria.

   I així va ser com, els diumenges i dies de festa, es va començar a arrelar el costum de fer el vermut, afavorit pel fet que hi havia dues xurreries obertes per anar a buscar unes patates de “xurrero”. D'aquesta manera, els petits i grans detalls han acabat formant una absoluta normalitat.

   Bona Festa Major!

                                       J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 d'agost del 2026)

RACONS I RACONETS

El racó que té la denominació oficial és el Racó de la Calma. El nom ja ho diu tot, tot i que la calma que pregona l’enunciat la podem gaudir a unes certes hores del dia i més cap a la tardor-hivern que en ple estiu, ja que a segons quines hores l’espai acull el bullici de les nombroses persones que transiten per l’indret. És al vespre quan la calma es va incorporant al seu lloc i el racó fa honor al complement de l’enunciat. I ja no diguem els dies que s’hi celebren concerts, pregons i actes que s’aixopluguen amb la calma esmentada. L’acompanyament que hi aporten aquests actes ajuda a realçar els encants d’aquest Racó.

    Davant per davant hi trobem el Cau Ferrat i el Museu de Maricel. En el primer, el racó més entranyable se situa a la sala del brollador: davant el finestral hi ha uns sillonets i una tauleta, tot de fusta, que era on els bedels, un cop havien fet la feina que cadascú tenia assignada i si no hi havia visites que esperessin ser guiades, es reunien al voltant de la tauleta i llegien el diari. Fins i tot abans de fer la restauració d’aquest mobiliari en concret, la taula mostrava unes taques de negror que corresponien a la tinta que, de tant refregar pel seu sobre,  deixava la superfície emmascarada.

    Ja al Maricel, el racó que potser més captiva, pel bonic paisatge que ofereix, és la sala de les escultures. La vidriera entre capitells que s’obre al darrere d'aquestes ofereix una visió del mar espectacular. Aquest és un racó que a tots ens agradaria tenir a casa nostra...

   Unes passes més enllà i tot contemplant el mateix emmarcat del mar, ens trobem amb un altre racó del nostre paisatge: el que formen el casalot que havien estat les cotxeres dels Vidal i Quadras i l’espai que s’estén al seu davant. El darrer estadant que va ocupar la casa durant els mesos d’estiu va ser el Conde Pries, al qual els germans Vidal i Quadras -en Manuel, la Mercedes i l’Elisa- anomenaven “el primo”, potser a causa d'un parentesc llunyà. “El conde” treballava en el que es coneix com a corredor de borsa i es passava totes les hores del dia, excepte quan sortia a menjar, tancat en una habitació. De ben segur que és la millor situada de tot el nostre litoral, perquè es troba damunt mateix del mar. Això era un privilegi visual i una companyia, la del mar, molt tranquil·litzant. Sempre que estigués tranquil, és clar, perquè quan s’esvalotava, la irrupció de les ones picant contra els fonaments de la casa produïa un soroll de naufragi, esfereïdor. 

   Doncs bé, davant mateix de la casa, el racó se l’ha acabat anomenant la Plaça, un espai que es complementa amb la gatzara festiva per celebrar la Festa Major, quan dies abans allà mateix ha començat quasi tot. 

     Mentre que el racó que s’associa amb la devoció de totes les sitgetanes i sitgetans és a tocar de l’entrada lateral del Vinyet, sota el sostre de bigues i llates blaves. En el banc que hi trobem s’hi han assegut gernacions de casa nostra que, sols o acompanyats pels ermitans, han estat testimonis de la vida contemplativa abans o després de venerar la Mare de Déu del Vinyet. El meu record es remunta a quan eren ermitans la família Trull; després la família Capdet amb el Joan que, quan acabava la jornada de jardiner, s’asseia a l’inici del banc amb la camisa descordada, ensenyant la samarreta i disposat a establir conversa amb qui s’hi apropava. Després d’un temps de transició, l’Olga Piera n’és l’ermitana. Amb el seu espòs, el recordat Ramon Soler, en aquest mateix banc hi havíem mantingut interessants converses. Fins que ara s’hi asseu el pare de l’Olga i, com en la recent festivitat del Vinyet, el rector emèrit mossèn Josep Pausas, que saludava tots els qui arribaven per assistir a missa d’11 pels seus noms i cognoms. Això sí que és estar integrat al poble que fa uns divuit anys el va acollir per desenvolupar la seva tasca pastoral.

    I ens anirem una mica més lluny, fins a l’ermita de la Trinitat, el racó més solitari i enlairat del nostre paisatge. Allà on un personatge del nostre llistat de persones popular, “en Matipé”, esventava les excel·lències del llogaret quan deia: “Allà a les Costes de Garraf, en un racó del món me vaig fotre un arròs que fins i tot el fum era bo”.

                                                  J.Y.M.

   ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 14 d'agost del 2026)

EL TEMPS HO BORRA QUASI TOT

  El pas del temps actua com a alliberador de molts aspectes, sobretot de les circumstàncies més espinoses; d’aquí que també es digui que “no hi ha mal que duri cent anys” o que el temps tot ho cura. Això no vol dir que en el record no es mantingui un sentiment d’emotivitat que ens pot acompanyar sempre: quan es tracta d'una situació luctuosa, triga a caure en l'oblit. Tanmateix, amb el pas del temps, aquests greuges es fan més de bon portar, així com les penes i les desgràcies.

   De la mateixa manera, hi ha coses que es perpetuen en el temps. Ho he dit en més d'una ocasió quan he explicat detalls de la nostra Festa Major, ja que hi trobem un exemple clar d'aquesta perpetuïtat, tot i que amb el transcurs dels anys n'hagin canviat molts aspectes. Uns canvis, però, que no n'han manllevat l'essència. Som nosaltres els qui, amb el pas del temps, la vivim de diferent manera. No es viu igual, per exemple, quan tens 15 anys que quan aquests s'han anat amuntegant sobre teu. És llavors quan es pot caure en el conformisme -per no dir una altra paraula- i abraçar la comoditat associada a la reflexió: “No cal que hi vagi, que ja ho tinc vist i sempre és el mateix”.         

Si més no, com he escrit  al Programa: “La Festa Major és molt vella i sempre sembla nova”.

   Anant a la presentació de la d’aquest any, en sortir del carr i arribar al Vall, em vaig adonar que a terra encara es podia veure el disseny d’una catifa. Observar-lo tan ben conservat em va suggerir el títol d’aquest article: el temps ho esborra gairebé tot, però hi ha línies traçades a terra que encara trigaran una mica a quedar del tot esborrades. En aquest carrer i en pràcticament tots els on es va fer catifa. I és que, tot i haver passat uns mesos des del Corpus, quan ja parlem de la Festa Major, encara se’ns mostren els traços de la festa més artística i flairosa de totes. Un exemple de com determinats aspectes no s’esborren així com així.

I, per a més casualitat, a terra d’aquest tram, amb un rerefons de blanc de calç, el viuet i altres detalls impregnats del blau de Sitges, es llegeix: “Sempre Jove”. Ni fet expressament per il·lustrar l’encapçalament de l'article quan em refereixo al fet que, amb el pas dels anys, ho anem mirant des d’una altra perspectiva. D’aquí que el missatge de terra és molt adient i engrescador per treure’n ensenyances molt positives. Sempre joves, encara que la processó vagi per dintre. En totes dues, la de Sant Bartomeu i la de Santa Tecla, de recorregut generós, s’hi escau la conclusió que diu: “la processó és llarga i el ciri és curt”.

   Aquest testimoni dibuixat al terra del carrer dona, també, fe de com de ràpid passa el temps: sembla ahir que celebràvem Corpus i ja som a les portes de la Festa Major. Unes portes que es van començar a obrir uns metres més enllà, a la Torreta. A poc a poc s’anaven obrint una mica més fins que, com sorgits del mar, van anar apareixent els protagonistes: la pregonera, l’autora del poema de la Bandera, el pendonista de Sant Bartomeu i la pendonista de Santa Tecla. Aprofito l’ocasió per fer-los arribar la meva més sincera felicitació.

   El pendonista, Joan Roca i Pujadó, tot i que la Comissió li va demanar que guardés el secret del seu nomenament, el va anar escampant a tothom que trobava. Ell mateix es va definir com un bocamoll. I no ho va fer amb cap mala intenció: de segur que, com és un encàrrec de tan bon portar i que s’acompanya de molta il·lusió i satisfacció, en Joan no s’ho va poder callar. Així que, com ja vaig comentar a l'article de fa unes setmanes, ho va exterioritzar a la “càtedra” de can Barón. Allà el rumor va agafar caire de notícia important i va rebre el tracte que es mereix: “Saps qui serà el pendonista?”. I ves si en són, d'importants, els comentaris que surten d’aquestes càtedres del saber popular, que quan en Joan va preguntar a la nombrosa assistència de sitgetanes i sitgetans a la Torreta si sabrien dir on estaria exposada la imatge del Sant, es va sentir un clam a l’uníson: “A can Barón!”. Tanmateix millor a can Falç de mar, perquè per davant de la seva entrada hi han desfilat moltes Festes Majors i molts dels seus protagonistes. 

                                                J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 d'agost del 2026)

ESCENARIS DE FESTA

   

  La nostra Festa Major té molts escenaris i, durant tot l’any, va teixint un bon nombre d’incògnites que es resolen durant aquest mes de juliol. La primera ha quedat desvetllada quan, en l’escenari amb el bonic teló de fons com és la nostra Biblioteca Santiago Rusiñol, es va presentar  el que serà l’atractiu cartell de la Festa, obra de la Kàtia Plana, qui ha tingut la brillant idea de fer-hi participar totes les cosidores que, en un moment o un altre, treballen per la causa o fan repunts per deixar ben cosit tot el que, artísticament, té a veure amb els neguits culturals i associatius del nostre poble.

Tot això en un mes de juliol que, a part de la sufocant calor que estem patint, ha estat prolífer d’esdeveniments. Va començar el diumenge dia 5 amb el pas del Tour de França pel nostre poble, un fet que ha creat molta expectació, prova d’això és que l’escenari per on ha corregut s’ha vist molt concorregut de gent que ha gaudit del moment, perquè en qualsevol cursa ciclista el seu pas es desenvolupa en un instant, quan t’adones els participants ja es perden de vista davant de la teva mirada. 

    He recordat en Miquel Utrillo i Vidal, que tenia predilecció per les curses ciclistes, sobretot per la Vuelta, en què participava en la seva faceta de periodista, les seves cròniques les publicaven  rotatius madrilenys. Una activitat que va desenvolupar durant la dècada dels seixanta, en ple apogeu del gran ciclista Federico Martín Bahamontes. Quan acabava la temporada ciclista tornava al seu poble, al pis que tenia llogat a la família Peris al carrer de Sant Gaudenci. Només arribar-hi es vestia amb el mambo florejat, calça curta i espardenyes de betes, i s’acompanyava d’una gran dosis de conversa escandalosa que impartia a tort i a dret  per on passava i en els locals que freqüentava. 

   Una setmana després, el diumenge 12, l’escenari escollit va ser el de la parròquia, amb motiu de la celebració del nomenament de diaca permanent del nostre amic i sitgetà Esteve Ferré i Planas. Aquesta cerimònia era la continuació de la celebració que havia tingut lloc a la seu de diòcesi de Sant Feliu, on el seu bisbe, fra Xabier Gómez, en va fer l’ordenació, acte que també va comptar amb una bona representació sitgetana.

   La nostra església  em va recordar un ofici de Festa Major, amb molts moments emotius que l’Esteve va saber encomanar als qui el vam acompanyar. Aquest és un pas important que consolida la fe que professa i que pot sentir-se molt cofoi d’aquest acompanyament i de la implicació que li ha demostrat tot el poble, així com de la presència sacerdotal a l’altar. Aquest va estar presidit per l’actual rector, mossèn Rafael Vilaplana, i el seu antecessor, mossèn Josep Pausas, a més del qui va ser vicari, mossèn Josep Ramon, i el també sitgetà i monjo de Montserrat, Josep Enríquez, entre d’altres. Sense oblidar-nos d’en Pere Jou, que és un eficient escolà, persona molt vinculada també a la parròquia i de qui cal destacar la gran ajuda que hi dispensa.

Sort en tenim, de l’Esteve, que està permanentment pendent de tot el que es desenvolupa en ella i que vetlla, en tot moment, perquè tot surti bé. Detallista com és, a partir d'ara ho serà també com a integrant de la nostra  comunitat religiosa.

   I la gran prova ciclista que pràcticament va començar entre Barcelona, Tarragona i Sitges, ha acabat als carrers de París. Entremig, el campionat mundial de futbol que s’ha saldat amb la victòria de la selecció que ha comptat amb diversos jugadors de la plantilla del Barça. Un mèrit, aquest triomf esportiu, en què no hi hem de barrejar la política, perquè és el resultat de l’esforç, la dedicació i el talent dels esportistes que practiquen aquest esport per tal d’aconseguir guanyar.

   Ahir l’escenari era La Torreta, un espai que mira al mar i on ens vam aplegar per guaitar a la Festa Major que ja s’albira no gaire lluny. De la mà de la Comissió, que presideix en Xavi Salmerón, hem conegut els seus protagonistes, així com detalls i novetats de la mateixa. Abans, però, compartirem altres escenaris, com aquest pel qual sentim molta estima i devoció: el Vinyet. Sortosos nosaltres, que disposem de tants escenaris -i quasi tots per fer sobresortir les nostres festes- i també els moments estel·lars del nostre viure quotidià.

                                           J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 31 de juliol del 2026)